Diftongs decreixents (de obertura a tancament) AI mai, aire AU cauré, pau EI rei, reina, remei EU hereu, veure IU viu, estiu OI almoina, boira OU coure, remou UI cuina, buit UU duu, lluu Diftongs creixents QUA quatre, Pasqua QÜE qüestió QÜI obliqüitat QUO quota, quocient
GUA aigua, paraigua GÜE ungüent GÜI pingüí, lingüístic GUO paraiguot
IA, IE, IO i UA, UE, UO no formen diftong, Accentuació: à (obert) í, ú (tancat) è,é ò,ó. Agudes (tancat ´): acaben en: a,e,i,o,u, (No diftong Decreixent) as,es,is,os,us, en,in. Planes (obert `): No acaben en vocal, vocal+s, en, in. (Si diftong Decreixent, anàveu, crèieu, estiguèreu). Esdrúixoles (obert `): totes. Atenció! Fa-mí-li-a, vic-tò-ri-es, es-sèn-ci-a, es-glé-si-es, memòries. Excepcions: A: arròs, terròs, açò, això, allò, perquè, però, ressò, repòs, rebò P: estómac, cérvol, préstec, feréstec, llépol, furóncol véncer, créixer, córrer... (verb ser)fóra. E: església, llémena, Dénia, tómbola, fórmula, pólvora, góndola, tórtora, ocórrega... Errors: llibreria, Maria, espia, havia, te-ni-a, Gan-di-a... (planes acabades en vocal). Algun, alguns, Anton, Ferran, orangutan, pingüins, Ramon... (agudes que no compleixen la regla). actua, actues, envien, envies, fenomen, melodies... (planes que no compleixen la regla). exàmens, fenòmens, òrgan, òrgans, polígon, polígons, telèfon, telèfons... (són planes). ci-èn-ci-a, cò-pi-a, decadència, desgràcia, estàtua... (son esdrúixoles). Els Adverbis acabats en –ment conserven o no l’accent gràfic del adjectiu: àgilment, contínuament, bonament, feliçment Són agudes Alfil, avar, cautxú, ciclop, criquet elit, fluor, futbol, handbol, hoquei oboè, oceà, Però, quilogram, radar, Raimon timpà, tiquet, xandall, xassís, xiclet
humit, interval,
Són planes Acne, adequa, alvèol, amoníac, atmosfera, austríac Cardíac, càstig, conèixer, córrer, créixer, etíop Intèrfon, leucòcit, magnetòfon, medul·la, merèixer, míssil Omòplat, parèixer, policíac, rèptil, témer, termòstat Tèxtil, tòrcer, torticoli, vèncer, vertigen, zodíac Són esdrúixoles Aurèola, diòptria, èczema, elèctrode rubèola
Etiòpia, Himàlaia, olimpíada, període pneumònia,
ACCENT DIACRÍTIC Amb accent Sense accent bé, béns (possessions, adv. i conj.) be, bens (corders) déu, déus (divinitat) deu, deus (numeral, del verb deure) dóna, dónes (del verb donar) dona, dones (sexe femení) és (del verb ser) es (pronom reflexiu) féu (del verb fer en passat) feu (del verb fer en present) fóra (del verb ser) mà (part del cos) més fora (adverbi de lloc) ma (possessiu: meua) mes (quantitatiu) (part de l'any) mòlt, mòlta (verb moldre) molt, molta (quantitatiu) món (planeta terra) mon (possessiu: meu) móra, móres (fruit) mora, mores (dona àrab) nét, néta, néts, nétes (d'una família) net, neta, nets, netes (adj. de neteja) ós, óssa, óssos, ósses (animal) os, ossos (part anatòmica) pèl, pèls (cabell) pel, pels (contraccions de per+el, per+els) què (relatiu tònic, interrogatiu) que (relatiu sense preposició / exclamatiu) sé (del verb saber) se (pronom reflexiu) sí (afirmació) si (conjunció) sóc (del verb ser) soc (calçat, tros de fusta) sòl, sòls (terra) sol, sols (astre, nota, solitud, verb soler) són (del verb ser) son (acte de dormir) té (del verb tenir) te (planta, infusió, lletra i pronom) ús (acció d'usar) us (pronom feble) véns, vénen (verb venir) vens, venen (verb vendre) vés (verb anar) ves (reducció de veges) També: adéu, rodamón, besnét, subsòl. Els monosíl·labs, llevat que siguen diacrítics, no s‘accentuen mai: fa, pla, pa, ben QUÈ INTERROGATIU (equival a ―quina cosa)
RELATIU AMB PREPOSICIÓ (equival al relatiu el qual, la qual, els quals, les quals)
Què fas? Què passa? No sabem què estudia. La casa en què visc no és bonica. Les llibretes en què prenc els apunts són roges. El cotxe amb què he vingut és de mon pare. Són qüestions per què no es preocupa
Posem dièresi (ï, ü): - per fer sonar els diftongs creixents: qüe, qüi, güe, i güi.( llengües, pasqües, lingüista, pingüí, aqüeducte, aigües, obliqüitat). - per fer sonar i / u, i no podem posar accent, compareu; polaina i cocaïna, heroïna, peu i peüc, raïm, veïna, oïda, lluït, diürn, país > països, Lluís > Lluïsa , coïa, incloïen, aïllar, Raül). - paraules derivades l’arrel de les quals acaba en vocal i el sufix comença per: continuïtat, decaïment, helicoïdal, traduïble, europeïtzar. heroic->heroïcitat; laic->laïcitat, laïcisme, laïcitat; fluid->fluïdesa, fluïdificar; europeu>europeïtat
espontani->espontaneïtat; idoni->idoneïtat; homogeni->homogeneïtat; continu>continuïtat; laic->laïcal; helicoide->helicoïdal; trapezoide->trapezoïdal - Derivats d’un mot que tinga i, u tòniques precedides de vocal: agrair->agraïment, atapeir>atapeïment, trair->traïdor, traïdora, veí->veïna, veïnat, veïnatge, país->països, apaïsat. Exc. paisà, paisatge. - verbs els radicals dels quals acaben en -ir, excepte infinitiu, gerundi, futur i condicional: INFINITIU GERUNDI FUTUR CONDICIONAL agrair agraint agrairà agrairia Però agraït, agraïsc, agraïa, agraïsca, agraïu conduir conduint conduirà conduiria Però conduïa, conduïes, conduïu, conduïen conduït, No: conduir, conduint, conduiré, conduiria. - perfecte d’indicatiu d’alguns verbs: cloure i derivats, coure, plaure, quan no calguen els accents: plaïa, plaïes, plaïa, plaíem, plaíeu, plaïen. No posem dièresi: - Quan cal posar accent sobre la i / u: País, Lluís, conduíem, produíeu - Els compostos formats amb els sufixos: europeista, altruisme, harmònium, Màrius. (egoista, egoisme) lluïsme, proïsme. - Paraules amb prefixos: intrauterí, reincidir, coincidència, contraindicació, preinscripció i autoinducció. Exc. Reüll i formes del verb reeixir: reïsc, reïx, reïsca, reïsques, reïsquen. - Lexemes començats per i/u. creia, queia, duia, deia, veia. -el mot ió i els derivats. (ió, ionitzar, ionosfera). -> l’ió. -hioide, hioglòs, hioscina. Paraules que s’escriuen diferent en Valencià:
Consonantisme: les oclusives: p-t-c // b-d-g En síl·labes finals: Si la vocal anterior és tònica -> P – T – C. amic, advocat Si no podem aplicar la regla anterior, cal observar els derivats: àrab (Aràbia), sord (sorda) Derivats amb P – T – C -> mot amb P – T – C Derivats amb B – D – G -> mot amb B – D – G Excepcions: Mots femenins acabats en –ETUD, -ITUD: inquietud, solitud. Altres mots: adob, aljub, tub, cub, fred, sud, ànec, mànec, càrrec, espàrrec, fàstic. La 1a persona del singular del present d‘indicatiu dels verbs velaritzats: aprenc, comprenc, entenc, tinc.
Perífrasis Verbals. Perífrasi = 2 verbs (auxiliar + principal en conjunt. Ex. He d’anar
(infinitiu, gerundi o participi))
que funcionen amb significat únic,
Les perífrasis d’imminència. (L’acció es troba a punt de realitzar-se). “Estar a punt de” + infinitiu. Present o futur d’indicatiu + expressió d’imminència. “Anar a” (en imperfect) + infinitiu. Errors:
El tren esta a punt d’eixir. Em dutxe ara mateix. De seguida t’explicaré.
Anar a (en present) + infinitiu. però és correcta si te valor de moviment o desplaçament.
Vaig a començar (comence/començaré) Vaig a tancar la finestra. Vés a veure qui és.
Anava a dinar. Anàvem a contar-li.
Les perífrasis d’obligació. Obligació personal: Haver de + infinitiu. Caldre que + subjuntiu. Ser necessari/menester/convenient que + subjuntiu. Deure + infinitiu. (valor moral). Obligació impersonal o general: Haver-se de + infinitiu. Caldre + Infinitiu. Ser necessari/menester/convenient + infinitiu. Errors: Tenir que + infinitiu: (N’)Hi ha que + infinitiu: Ser precís + infinitiu: Ser precís que + subjuntiu:
He d’anar al dentista aquesta vesprada. Hauràs de fer el que et manen. Cal que adjunteu el justificant. Caldria que em digueres si vens. Serà necessari que et comprem. Seria convenient que ens decidirem. Deuen complir la llei. S’ha de procurar no molestar. S’hauria de reflexionar. Cal tornar el llibre. Cal anar amb compte amb el sol. És convenient posar-se el cinturó. És necessari posar-se’l.
Tinc que donar-te un regal. (he de donar-te un regal). (N’)hi ha que ser prudent. (s’ha de ser prudent/cal ser prudent/és convenient ser ...). És precís neunir-nos. (hem de reunir-nos/cal reunir-nos/es necessari reunir-nos). Era precís que vingueres. (calia que vingueres/era menester que vingueres).
Les perífrasis de Probabilitat i de Dubte. (expressen suposició, probabilitat i possibilitat) Deure + infinitiu. Potser, tal volta, probablement, possiblement, segurament + ver en indicatiu Ser probable / ser possible + que + subjuntiu.
Deu haver eixit a fer... Devia ser pel cafè que em prenguí. Potser vindrà a sopar. Possiblement anirem de viatge. És probable que s’haja trobat molt de trànsit.
Poder ser + que + subjuntiu. Errors: Deure de + infinitiu. “Igual”. Ser i Estar en futur i en condicional.
Pot ser que necessite una altra mà de vernís. Deu de valdre molts diners. (Deu valdre molts diners). Deuen de ser les nou. (Deuen ser.) Igual anem a la platja. (tal volta anirem a la platja, probablement hi anirem). Seria Paula. (Devia ser Paula). Serà ja de dia. (Deu ser ja de dia). Estaràs cansat. (Deus estar cansat).
Perífrasis poc genuïnes. Acabar per + infinitiu
Ser de + infinitiu Venir a + infinitiu (valor de conclusió) Venir + gerundi (valor reiteratiu) Portar + gerundi (valor continuïtat)
El secretari acabà per accedir. (El secretari accedí) És de suposar que no tardarà. Cal suposar que no tardarà. No es d’estanyar que ploga. No es estrany que ploga. El pis ve a costar el doble. El pis costa el doble. Vénen advertint del problema fa mesos. Fa mesos que adverteixen del problema. Porte dos anys estudiant. Fa dos anys que estudie.
Els Indefinits cap, res i gens.
