01 - Tema 01: Teoria de la comunicació. Funcions del llenguatge. El signe lingüístic. Sistemes de comunicació lingüístics i no lingüístics

TEMA 1

Tema 1 TEORIA DE LA COMUNICACIÓ. FUNCIONS DEL LLENGUATGE. EL SIGNE LINGÜÍSTIC. SISTEMES DE COMUNICACIÓ LINGÜÍSTICS I NO LINGÜÍSTICS

TEMA 1 Teoria de la comunicació. Funcions del llenguatge. El signe lingüístic. Sistemes de comunicació lingüístics i no lingüístics

ÍNDEX 1. La comunicació 1.1. Definició 1.1.1. Sistemes de comunicació general 1.1.2. Sistema verbal de comunicació humana 1.2. Elements de la comunicació 1.3. Problemes possibles en un procés de comunicació. Interferències 1.4. Comunicació i semiòtica 1.4.1. Els signes no verbals 2. El llenguatge: característiques 2.1. Facultats del llenguatge 2.2. Funcions del llenguatge. Bulher, Jakobson 3. El codi 3.1. El concepte de codi aplicat a la llengua 4. El signe: semiologia i semiòtica 4.1. El signe lingüístic 4.1.1. Saussure-Hjemslev 4.1.2. Benveniste 4.1.3. Martinet 4.1.4. A. López 4.2. Relacions entre els signes 5. Estudi dels signes

----------------------------------------------------------------- 2 -----------------------------------------------------------------


BIBLIOGRAFIA CASETTI, F., Introducció a la semiòtica, Ed. Fontanella, 1988. DIVERSOS AUTORS, Curs de gramàtica normativa, Grau elemental, València, Universitat de València, 1979. ECO, U., Tratado de semiòtica general, Ed. Lumen, 1988. FERRANDO, A. I ALTRES, Invitació a la llengua catalana, Ed. Gregal, 1986. JAKOBSON, R, Ensayos de lingüística general, Ed. Seix Barral. SAUSSURE, F., Curs de lingüística general, Ed. Akal, 1980. SERRANO, S., De l’amor als signes, Ed. PPU. TUSON, J., El luxe del llenguatge, Ed. Empúries, 1991. TUSON, J., El llenguatge i el plaer, Ed. Empúries, 1990.

----------------------------------------------------------------- 3 -----------------------------------------------------------------


1. La comunicació 1.1. Definició Segons U. Eco, el procés comunicatiu es defineix com el pas d’un senyal, des d’una font, a través d’un transmissor, mitjançant un canal, fins a un destinatari. Per tant, comunicar és, senzillament, transmetre informació des d’un punt a altre. El concepte de comunicació pressuposa el concepte de relació (relació entre éssers) i el de transmissió (d’informació). La comunicació sols es verifica quan existeix un codi que tant l’emissor com el receptor coneixen. Aquest codi estableix una correspondència entre allò que representa i allò representat. El model comunicatiu humà per excel·lència és el llenguatge o capacitat humana de comunicar-se mitjançant signes orals. 1.1.1 Sistemes de comunicació general. Els humans vivim entre continus sistemes de comunicació: el semàfor que ens indica quan creuar, el timbre de la porta si ve algú... Aquests senyals no són naturals, són creats o motivats per l’home amb una intenció comunicativa. Tanmateix quan el senyal és natural no motivat per l’home, aquesta intenció comunicativa no existeix. Aquest senyal s’anomena indici. Per exemple, quan el cel està ennuvolat és indici de pluja, però en aquest senyal no hi ha intencionalitat comunicativa. Diferències entre indicis i senyals: • Indicis: no hi ha intenció comunicativa, són fets naturals. • Senyals: tenen intenció comunicativa, són produïts artificialment. Hi distingim: ∗ icona: relació analògica amb el referent. Exemple: un senyal de trànsit. ∗ símbol: no hi ha relació entre el senyal i la realitat. Exemple: un semàfor. ∗ signe lingüístic: relació convencional. Exemple: → casa [káza] 1.1.2. Sistema verbal de comunicació humana El sistema de comunicació humana té les següents característiques: • Els senyals de comunicació humana són de natura lingüística i s’anomenen signes lingüístics. • La comunicació humana pot ser reversible. El receptor o destinatari d’un missatge pot convertir-se en transmissor del missatge. Aquesta reversibilitat és opcional, hi pot haver comunicació sense intercanvi recíproc de missatges. Exemple: escriptor → llibre → lector 1.2. Elements de la comunicació En el mecanisme de la comunicació han de figurar els següents elements: - EMISSOR: és qui origina intencionadament el missatge. - RECEPTOR: és qui rep el missatge. - APARELL EMISSOR I APARELL RECEPTOR: els òrgans de fonació i d’audició, en el cas del llenguatge oral. - MISSATGE: informació que es vol transmetre. - CANAL: és el mitjà físic per a transmetre el missatge. És la via per la qual circulen els missatges. - CODI: conjunt de signes i de regles que en determinen i en prescriuen l’ús. El codi ha de ser conegut pel transmissor i el destinatari, però no cal que tots dos posseesquen la mateixa quantitat de coneixements. ----------------------------------------------------------------- 4 -----------------------------------------------------------------


- REALITAT O EL CONTEXT: les coses del món, els fets, el que un pensa... Com que qualsevol missatge ens remet a un context, aquest es converteix en el punt de referència del transmissor i el destinatari. Com diu Serrano: el context és “la situació en què el missatge és produït per l’emissor i interpretat pel receptor”. És necessari per a una correcta interpretació del missatge. D’altra banda, el FEED-BACK és un tipus d’informació procedent del receptor com a resposta al missatge rebut i que té una influència sobre el comportament subsegüent de l’emissor original. L’esquema d’un procés de comunicació podria ser1: Actor 1 EMISSOR

(RECEPTOR)

CODI CONTEXT (referent) CONTACTE (canal físic i connexió psicològica) MISSATGE FEED-BACK (retroalimentació) SOROLL

codificació descodificació

Actor 2 RECEPTOR

(EMISSOR)

descodificació codificació

1.3. Problemes possibles en un procés de comunicació. Interferències Els elements que poden pertorbar un procés comunicatiu són: - L’índex d’atenció dels participants i el temps de què disposen. - Els sorolls: tot allò que pertorba en major o menor grau la transmissió o la recepció d’un missatge (una interferència telefònica, el soroll d’una moto...) - El rendiment del canal. - L’incompliment de les normes d’acció comunicativa. Per a solucionar aquests problemes l’emissor sol repetir part de la informació (redundància.) 1.4 . Comunicació i semiòtica La semiòtica és la disciplina que estudia les situacions comunicatives, l’organització del comportament comunicatiu, és a dir, l’espai de comunicació total. El llenguatge és constitutiu de la subjectivitat i de la vida social i és pressuposat per la major part de les ciències ja que tota activitat científica, artística... és essencialment lingüística. Cal acceptar l’omnipresència del llenguatge en la vida dels homes, la qual cosa ens porta a acceptar l’omnipresència dels signes de la Semiòtica. Les tècniques noves com ara la fotografia, el cinema, la televisió els quals afegim a l’àmbit de la comunicació, seran estudiades per aquesta ciència. Amb tot açò podem dir que existeix una forta vinculació entre la Semiòtica i la comunicació. Segons Serrano: “No hi ha signes sense comunicació”. Ara bé, dins l’espai de la Semiòtica caldria distingir entre els signes lingüístics i els signes no verbals. Analitzem els signes no verbals. 1

Hi ha, però, altres teories. Per a Jakobson, per exemple, el context són les coordenades que informen tot l’acte comunicatiu i el referent és el significat del missatge. ----------------------------------------------------------------- 5 -----------------------------------------------------------------


1.4.1. Els signes no verbals La major part de les persones quan pensem i parlem de la comunicació, ho fem de la comunicació verbal, és a dir, d’aquella que s’esdevé per mitjà de paraules. Però a banda d’aquesta comunicació verbal produïm i rebem gran quantitat de missatges que no venen expressats en paraules. Aquests són els anomenats missatges no verbals i tenim des del color dels ulls o el moviment del cos fins a la vestimenta o distribució de l’espai... Els signes verbals interactuen i es complementen amb els no verbals de manera que se’ns farà difícil de comprendre un procés comunicatiu sense la interacció dels dos. Podem partir de quatre blocs de sistemes: 1. Aquells que fan referència al cos: gestos, mirada postura. 2. La distribució de l’espai i del temps: les relacions espacials entre les persones, les distàncies que s’estableix entre elles per a comunicar-se... 3. El món dels objectes, la seua organització. 4. El parallenguatge: l’accent i el to dels missatges. Resumint, les característiques generals de la comunicació no verbals serien les següents: − Relació d’interdependència amb la comunicació verbal. − Sovint els missatges no verbals tenen més significació que els verbals. − En la situació comunicativa la comunicació no verbal és inevitable. − Hi predomina la funció expressiva o emotiva sobre la referencial. − A cultures diferents, sistemes no verbals diferents. − L’estudi de la comunicació no verbal és descriptiu. 2. El llenguatge: característiques 2.1. Facultats del llenguatge El llenguatge humà és fruit de la capacitat de simbolitzar la realitat. Simbolitzar significa representar un element de la realitat per mitjà d’un símbol. Les unitats simbòliques del llenguatge són els signes lingüístics. Analitzem les facultats del llenguatge: - Facultat simbolitzadora: aquesta facultat ens permet de fer referència a qualsevol element de la realitat sense que hi haja una correlació temporal ni física entre els signes lingüístics i els referents de la realitat. - Facultat creativa: el llenguatge ens permet inventar una realitat separada d’aquella que podem percebre i comprovar sensorialment. - Facultat abstractiva: el llenguatge ens ofereix la possibilitat de bastir nous conceptes extrets de l’observació de la realitat. Ens permet realitzar un procés d’investigació i de classificació dels elements del món que ens envolta. Suposa una desvinculació dels signes lingüístics respecte de les coses. - Facultat generalitzadora: els signes que utilitza fan referència a designacions de coses d’una manera general. Aquestes característiques són complementàries i simultànies les unes amb les altres. ----------------------------------------------------------------- 6 -----------------------------------------------------------------


2.2. Funcions del llenguatge Els missatges de la comunicació lingüística solen anar carregats d’una informació més rica del que aparenten la simplicitat de les seues frases. Aquesta diversitat informativa ha provocat la teoria de les funcions del llenguatge. Jakobson n’estableix sis: 2.2.1. Funció referencial (denotativa, cognitiva, representativa, simbòlica) Hom realitza la funció referencial quan els missatges són objectius, és a dir, quan hi ha relació directa entre el missatge i l’objecte de referència; el significat hi és concebut objectivament. La capacitat lògica del llenguatge està representada en aquesta funció, la qual es correspon amb la modalitat oracional enunciativa. Exemple: - Som un país mediterrani. - Quina hora és? 2.2.2. Funció expressiva (emotiva) Indica les relacions entre missatge i transmissor. L’enunciat presenta la situació del transmissor envers l’objecte de referència; expressa, doncs, valors subjectius. Aquesta funció pròpia de les oracions exclamatives, s’oposa a la referencial, i els recursos lingüístics que fa servir són formes allunyades de les estrictament “objectives”: interjeccions (ai!), exclamacions (quina pena!), certs sufixos (pobret d’ell)... 2.2.3. Funció conativa (injuntiva) Expressa les relacions entre missatge i destinatari, el qual és, justament, el fi d’aquell. Mitjançant aquesta funció - pròpia de les oracions imperatives i interrogatives - el transmissor vol provocar l’actuació del receptor. Recursos lingüístics propis: el vocatiu i tot tipus d’exhortacions. Exemple: - No correu tant. - Tu, el del jersei, para't! 2.2.4. Funció fàtica (de contacte) Serveix per mantenir el contacte durant la comunicació. De vegades aquesta funció pot omplir diàlegs considerablement extensos i tanmateix buits de qualsevol informació objectiva. Exemple: són molt il·lustratius els estereotips usats durant les comunicacions telefòniques. - sí, sí; ja, ja; clar, clar... 2.2.5. Funció metalingüística El llenguatge utilitzat per a tractar del llenguatge, realitza la funció metalingüística. Dins d’aquesta funció se situa tota l’activitat d’estudis idiomàtics en general. Exemple: un senyal de substantivació és la presència d’un article. 2.2.6. Funció estètica Expressa les relacions del llenguatge amb ell mateix. El missatge és l’objecte de la comunicació. És el dominant en el llenguatge literari, encara que hi figura en altres nivells lingüístics. Recursos que utilitza: nombre de síl·labes, rimes, repeticions... ----------------------------------------------------------------- 7 -----------------------------------------------------------------


2.2.7. Funció identificativa Actua en una vessant doble: a) Externament: de tal manera que un receptor arreu, encara que ocasional, pot determinar no sols la comunitat lingüística a què pertany l’emissor d’un missatge específic, sinó també quina és la seua procedència social, geogràfica o cultural. b) Internament: un parlant de qualsevol llengua, per més que no en siga conscient, connecta amb tota una gamma concretíssima d’elements que conformen la visió que de la realitat es té, bastida sobre les característiques tipològiques d’aquell idioma, i la història de la civilització que l’ha originat i estructurat. La funció metalingüística suposa un acte de reflexió. El llenguatge es converteix en metallenguatge. Un llibre de llengua seria un clar cas d’aquesta funció. Naturalment, totes aquestes funcions depenen de la situació en què es produeix l’acte comunicatiu. 3. El codi 3.1. El concepte de codi aplicat a la llengua El codi és definit com el conjunt de signes i de regles que en determinen i prescriuen l’ús de la llengua. Aquest codi ha de ser conegut tant per l’emissor com pel receptor per tal que existisca la comunicació, encara que no cal que tots dos tinguen la mateixa quantitat de coneixements. Si el codi no és conegut pels dos participants en la comunicació, aquesta no es donarà de manera positiva, hi haurà moltes mancances. Mitjançant les regles del codi el transmissor compon cadenes de signes i el destinatari les descompon de manera que el primer diu una cosa el segon l’entén i aquest procés pot tornar a donar-se en direcció contraria. És el que s’anomena CODIFICAR i DESCODIFICAR. Ara bé, no sols existeix el codi dels signes lingüístics, també hi ha un codi de gestos que afavoreix la comunicació (comunicació no verbal). Per exemple, en un diàleg els dos tipus de comunicació es complementen. 4. El signe: semiologia i semiòtica 4.1. El signe lingüístic Les unitats del sistema de comunicació del llenguatge verbal són els signes lingüístics i una definició d’aquests pot ser: “unitats que formen part de la cadena escrita o parlada, que hi tenen un valor significatiu i que poden variar el sentit o el significat del missatge amb la seua presència o absència”. Per a Jakobson qualsevol signe lingüístic comporta dos modes de disposició: a) Combinació: tot signe està format de signes constitutius i es dóna només en combinació amb altres signes. Això vol dir que qualsevol unitat lingüística serveix simultàniament com a context per a unitats més simples i troba el seu propi context en una unitat lingüística més complexa. b) Selecció: una selecció entre dues alternatives implica la possibilitat de substituir un dels termes per un altre que siga equivalent al primer en un aspecte i diferent en un altre. La persona a qui hom s’adreça percep que un missatge és una ----------------------------------------------------------------- 8 -----------------------------------------------------------------


combinació de parts constituents seleccionades de totes les constituents (el codi). 4.1.1. El signe lingüístic segons Saussure i Hjemslev Per a Saussure el signe lingüístic és la combinació d’un concepte i d’una imatge acústica. Aquesta última no és el so material, sinó la psíquica d’aqueix so, la representació que d’ell ens donen els nostres sentits. El signe lingüístic és, doncs, una entitat psíquica de dues cares, el concepte i la imatge acústica, les quals es reclamen mútuament. Pot ser representada per la figura: concepte / imatge acústica. Saussure va anomenar “SIGNE” a la totalitat, “SIGNIFICANT” a la imatge acústica, i “SIGNIFICAT” al concepte. A més, assenyalà els principis definidors del signe lingüístic: - Arbitrarietat: per a Saussure la relació entre el significant i el significat era arbitrària, que en el sentit era motivada. La relació entre significat i significant és fruit d’un acord convencional fet per la societat. Ara bé, una vegada establerta esdevé necessària, car el significat no existeix fora de la representació que en fa el significant. Per exemple no podem expressar la noció de “ARBRE” si no és mitjançant el signe corresponent. - Caràcter lineal del signe: ve donat pel significant, que per ser de naturalesa auditiva sols es desenvolupa en el temps i té els caràcters que pren el temps; representa una extensió, la qual és mesurable en una sola dimensió: una línia. - Mutabilitat i immutabilitat del signe: en la llengua es donen les dos característiques. La immutabilitat del signe es pot explicar per: 1. Pel seu caràcter arbitrari. 2. Pel caràcter massa complex del sistema de la llengua. Sols es pot comprendre per reflexió. 3. Per la gran quantitat de signes necessaris per a constituir una llengua. 4. Per la inèrcia col·lectiva, és a dir, per la resistència de tots els individus a tota innovació lingüística. 5. Perquè la llengua està situada en el temps i la solidaritat amb el passat impedeix que el parlant canvie la llengua i alhora intente conservar-la. La mutabilitat del signe ve donada per la contínua evolució de la llengua: el signe està en condicions d’alterar-se, perquè continua. Completant el sistema de Saussure, Hjelmslev proposa distingir dins el signe lingüístic quatre aspectes: PLA DE L’EXPRESSIÓ

PLA DEL CONTINGUT

substància de l’expressió forma de l’expressió forma del contingut substància del contingut

Hjelmslev aplica el binomi forma/substància dins de cada estrat significant/significat, la qual cosa li permet separar allò que és pròpiament lingüístic d’allò que no ho és (substància). Així el signe lingüístic és l’associació de la forma de l’expressió i de la forma del contingut. ----------------------------------------------------------------- 9 -----------------------------------------------------------------


Els dos pols substancials es refereixen a la globalitat del so i dels significats. Els sons es configuren en cada llengua d’una forma expressiva determinada, tal com la totalitat del pensament s’afaiçona en les unitats formals del contingut pròpies de cada codi lingüístic. Per això cada llengua presenta uns sons determinats i una organització significativa peculiar. 4.1.2. Benveniste Per a aquest autor la relació entre significant i significat no és arbitrària, sinó que ho és la relació de tot el signe amb el referent, amb la realitat. La relació entre significant i significat és necessària, un exigeix l’altre. El signe en remetre a la realitat ho fa d’una manera arbitrària, de vegades estarà motivat i d’altres no. 4.1.3. Martinet En descobrir la teoria de la Doble Articulació del Llenguatge aquest autor va establir la diferència entre el llenguatge humà i els altres sistemes de comunicació: els signes del llenguatge posseeixen una doble articulació mentre que la resta dels signes sols una. Tot fragment lingüístic està articulat sobre dos nivells diferents però superposats i simultanis alhora. El primer nivell és anomenat primera articulació i està constituït per MONEMES o unitats significatives. El segon nivell l’anomena segona articulació i s’articula en FONEMES o unitats més petites sense significat i indivisibles. La doble articulació confereix al llenguatge possibilitats infinites de construcció de missatges mentre que solament li exigeix un nombre ben reduït d’unitats. 4.1.4. Àngel López Partint de la teoria de la doble articulació de Martinet proposa el signe lingüístic com un signe ASIMÈTRIC. Segons López, en la llengua existeixen: a) unitats amb significant i significat, que correspondrien a la primera articulació; b) unitats amb significant, però sense significat, corresponents a la segona articulació. Així, podrem analitzar un significant sense significat, però mai al contrari. Per tant el signe lingüístic és asimètric. L’esquema seria: SIGNIFICANT SIGNE

SIGNIFICANT

SIGNIFICAT La relació entre el significant i el significat del denominador és necessària, ja que no podem entendre un significat separat del seu significant; però la relació d’aquests amb el significat del numerador és arbitrària. El que estem posant en relació és un significant amb un signe sencer, i aquesta relació és fruit d’un acord.

----------------------------------------------------------------- 10 -----------------------------------------------------------------


4.2. Relacions entre els signes Saussure definia la llengua com un sistema on cada unitat es defineix en relació amb els valors de les altres unitats. Les unitats de la llengua són els signes lingüístics. Aquests signes adquireixen uns valors determinats en oposar-se a altres signes que representen valors diferents. El valor d’un signe depén de la funció que desenvolupa, independentment de la forma que represente. Dos tipus de relacions mantenen els signes en l’estructura de la llengua: − Relacions sintagmàtiques, que depenen de la linealitat del signe. − Relacions paradigmàtiques, que depenen de l’oposició de cada signe dins la totalitat del codi. Si considerem l’enunciat “El llenyater talla l’arbre” tenim que cada element s’hi relaciona sintagmàticament amb els altres, tant en l’ordre com en la coherència. Efectivament, si els combinem d’una altra manera (Talla l’arbre el llenyater, l’arbre talla el llenyater, el talla l’arbre el llenyater) el significat canvia o desapareix. D’altra banda, cada element es pot substituir per uns altres absents amb els quals manté una afinitat formal o significativa. * El llenyater talla l’arbre * La llenyataire poda l’arbrissó * Els llenyisser destrueix el pi * Les llenyaire arrasa alzina El conjunt d’aquests elements constitueix un paradigma. El context imposa unes determinades restriccions a l’associació paradigmàtica. Els elements a més de seguir les regles de concordança formal entre si, s’hi veuen determinats pel que fa al sentit. Per exemple “tallar” o els equivalents paradigmàtics exigeixen un subjecte animat, cosa que no admeten unitats com “roca” o “compàs”. 5. Estudi dels signes Observem com els signes lingüístics expressen la realitat extrasígnica. Els filòsofs del llenguatge distingeixen tres vessants en els signes d’un codi: el significant, el significat i el referent. Dels dos primers ja hem parlat. El REFERENT constitueix l’entitat real, física o objectivable que el signe expressa. Així el signe “cadira” té una imatge acústica o significant (kaíra), un concepte o significat: “seient individual amb respatller”, i un referent: “objecte que identifiquem com a cadira”. Hi ha signes amb significat diferent però amb un referent idèntic. Així “Mallorca” o l’illa més gran de les Illes Balears, es refereixen al mateix. Dins del codi podem concebre signes sense referent. Les partícules que actuen relacionant signes (preposicions, conjuncions) no tenen significat referencial, o és molt vague. A més, ningú no pot objectar la bipolaritat significant-significat dels signes “gnom, unicorn, sirena” els referents dels quals pertanyen al món de la fantasia2. Els signes lingüístics apareixen amb una doble vessant: com a entitats sotmeses a la referència es relacionen amb un tipus d’informació unívoca, la denotació; com a realitats culturals independents del referent i recreades en cada acte comunicatiu, els signes són descodificats pels receptors que hi afegeixen a la informació denotativa una sèrie d’informacions suplementàries, evocades pels interpretants dels signes. Aquesta càrrega semiòtica es diu connotació, la qual 2

Per la qual cosa hom ha considerat que els referents són construccions mentals d’emissor i receptor i pertanyen al món del coneixement enciclopèdic col·lectiu. ----------------------------------------------------------------- 11 -----------------------------------------------------------------


ultrapassa els límits del codi, ja que pertany a l’àmbit de l’ús lingüístic real. Disciplines que estudien el signe lingüístic: L’anàlisi lingüística pretén estudiar la llengua com a sistema orgànic de signes i procedeix a delimitar-ne les unitats i les relacions que els uneixen. Les disciplines que estudien aquestes unitats són: UNITATS Els sons i llurs trets pertinents Els fonemes Els monemes Els sintagmes i les oracions

DISCIPLINA

ASPECTES DELS SIGNES ESTUDIATS

Fonètica

Substància

Fonologia Lexicologia

Forma

Sintaxi

Forma

Pla de l’expressió

Substància semàntica. Semes

Pla del contingut

• FONÈTICA i FONOLOGIA corresponen a la substància i a la forma del significant. • LEXICOLOGIA i SINTAXI corresponen a la forma del contingut. • SEMÀNTICA estudia la substància. A més haurà d’establir les unitats mínimes de significació, els “semes”. Amb l’oració ultrapassem el límit del sistema o codi lingüístic i ens endinsem en l’àmbit de la llengua com a instrument de comunicació, l’expressió de la qual és el discurs o text. Dominar una llengua no és sols conéixer les seues possibilitats sistemàtiques, sinó també utilitzar els recursos adients a un context de comunicació on intervenen uns altres sistemes semiòtics a més del llenguatge verbal. Aquest context se situa en un espai físic i social i en un temps històric. Els subjectes que hi interactuen pertanyen a grups socials específics amb una varietat de llengua localitzada. En definitiva, el text és un fenomen d’enunciació inherent a un context l’estudi del qual correspon a la PRAGMÀTICA. Com a fet col·lectiu que involucra parlants condicionats per l’estructura social i per l’evolució històrica, la SOCIOLINGÜÍSTICA s’ocupa del seu estudi. Finalment, la seua adscripció a una varietat geogràfica de la llengua implica la participació de la DIALECTOLOGIA. ACTE LINGÜÍSTIC PRAGMÀTICA Text o discurs SOCIOLINGÜÍSTICA DIALECTOLOGIA oracions sintagmes SEMÀNTICA SINTAXI LEXICOLOGIA monemes semes FONOLOGIA fonemes FONÈTICA sons

1a articulació lingüística 2a articulació lingüística

----------------------------------------------------------------- 12 -----------------------------------------------------------------

01 - Tema 01: Teoria de la comunicació. Funcions del llenguatge. El signe lingüístic. Sistemes de comunicació lingüístics i no lingüístics

Recommend Documents