1. FRACÀS DE LA REGENERACIÓ DEL SISTEMA A finals del segle XIX la Restauració començava a motrar signes de feblesa que es van agreujar i evidenciar amb les derrotes colonials del 98, el que va suposar l’inici de la crisi. Aquesta crisi no va debilitar la monarquia pero va fer evident la necessitat de reformar o regenerar el sistema. Però el sistema va continuar sota la Constitució de 1876 i el caciquisme i amb la major part de la població allunyada de la política. Finalment el fracàs de les propostes regeneracionistes i el creixement dels catlanistes i del moviment obrer van causar un conjunt de crisis que van fer que el règim acabés. 1.1 El <> del 98 i el regeneracionisme El “desastre” del 98 La pèrdua dels territoris colonials no va ocasionar ni una greu crisi económica ni grans canvis polítics. La repatriació de capitals va suposar una reactivació de l’economia espanyola sobretot per les indústries. Amb la derrota ningú va asolir responsabilitats de manera que ni es va canviar el sistema polític ni va empotjorar la imatge de la monarquia. Amb la derrota colonial la crítica que sociopolítica que s’havía iniciar abans del 98, es va estendre. De manera que va sorgir un sentiment de crisi de la consciencia nacional, que es va reflectir en la producció de la generació del 98. El regeneraciosisme El regeneracionisme o revisionisme va ser el corrent ideológic que va qüestionar els valors i el sistema polític de finals del segle XVIII. El representant d’aquest corrent va ser Joaquín Costa. Criticava: Incultura i analfabetisme. Paper oligarquia, burgesia, aristocracia, monarquia i exèrcit. Endarreriment socioeconòmic. Proposava: Que l’estat s’impliqués i invertís en educació per poder sortir del retras econòmic. Modernització basant-se en model europeu Descentralització El regeneracionisme va influir en l’activitat política com a corrent crític. Estava representat dintre del sistema per liberals i conservadors i fora per regionalistes i antimonàrquics. Però les propostes no es va poder dur a la pràctica ja que: – intel·lectuals no van saber dur els projectes a la política – polítics van fer projectes però que van ser rebutjats – no es va aconseguir suport social
1.2 La crisi dels partits dinàstics La crisi dels partits dinàstics L’evolució dels partits dinàstics va ser un dels factors importants per la fi del règim. Primer la falta de líders carismàtics va augmentar la insestabilitat política, i aquesta es va intensificar quan va arribar al tron Alfons XIII, el qual va intervenir molt en política i va recolzar l’intervencionisme militar. En aquest context d’inestabilitat els conservadors i els liberals per mantenir el sistema van veure necessari regenerarlo. Tot i que sense transformar radicalement l’estructura política. Les propostes regeneracionistes dels conservadors Governs conservadors: important iniciativa reformista. – van crear una legislació social – projectes de descentralització de l’Estat – reformes a la política presupostària per solucionar problemes per les pèrdues colonials Però la major part reformes dels conservadors va ser durant: govern llarg d’Antoni Maura. Ell pretenia fer “la revolució des de dalt” es a dir, reformar el sistema per poder mantindre’l. Tenia l’objectiu de conseguir el suport de les classes mitjanes i per això va: – proposar ampliar l’autonomia de l’administració local – y va aprovar la llei de reforma electoral (1907) Però aquestes mesures van reforçar el frau electoral i per tant la majoria de la població va seguir allunyada de la política. D’altra banda, les mesures d’intervencionisme econòmic i social van ser favorables pel país. – va aprovar una legislació proteccionista – va reformar la marina per fomentar la producció industrial nacional – va potenciar la legislació social favorable a les classes mitjanes i baixes Maura va ser destituït després de la dura repressió que va exercir en els problemes socials de la Setmana Tràgica. *Setmana Tràgica: conflictes socials que van tenir lloc a Barcelona al 1909 per la partida de tropes al Marroc i que es van caracteritzar per l’anticlericalisme.
Les propostes regeneracionistes dels liberals Entre 1905 i 1907 els liberals van governar i van centrar les seves reformes en el tema de la religió i pretenien disminuir el control i l’influència que exercia l’Esglesia. Aquestes reformes van crear inestabilitat en el partit ja que el seus partidaris eren principalment catòlics i conservadors. L’exèrcit va provocar la primera crisi de l’estat quan va assaltar unes redaccions catalanes. Aquest fet va ser decisiu perquè els liberals aprovessin la Llei de Jurisdiccions (1906) per tal d’evitar l’intromissió militar en el poder. Al 1910 després de la destitució de Maura i mentre estaven liderats per José Canalejas, els liberals van començar un programa reformista. Les reformes es van centrar en: – RELIGIÓ. Llei d’Associaciosns Religioses (1910) que va limitar la creació de nous ordres religiosos amb l’objectiu de frenar l’influència de l’Esglèsia. – PROJECTE MANCOMUNITATS PROVINCIALS. Promogut pels catalanistes i aprovat al 1913 Altres mesures que es van realitzar van ser: – DEMOCRATITZACIÓ DEL SERVEI MILITAR. Van fer-lo obligatori i van eliminar les redempcions.
– LIBERALITZACIÓ DE L’ENSENYAMENT. De forma que l’Esglesia deixava de tenir el control sobre aquesta.
– ABOLICIÓ D’IMPOSTOS DE CONSUM –
LEGISLACIÓ SOCIAL. Per tal de controlar el moviment obrer. Mesures com: arbitratge de conflictes laborals, reducció de la jornada laboral, prohibició del treball nocturn, regulació del treball de la dona, etc.
Al 1912 José Canalejas es assassinat pels anarquistes i es també quan comencen a qüestionar el sistema de torn pacífic que era un dels factors més importants pel sosteniment de la Restauració. Al 1920 l’exèrcit espanyol inicia una ofensiva al Marroc per estendre el seu somini pero les tribus berbers liderats per Abd el-Krim es van revoltar i els espanyols van ser derrotats a Annual (1921) on van morir 14.000 soldats i on van perdre importants posicions. CONSEQÜÈNCIES DE LA DERROTA: Això va crear un gran malestar y va fer que augmentés el descontentament enfront el sistema y les crítiques contra: els militars, els paritits dinàstics i el rei. D’altra banda també va augmentar l’enfrontament entre: poder civil VS. poder militar. Es va produir aquest enfrontament ja que s’havia creat una comissió al Congrés per establir i exigir responsabilitats pel desastre.
1.3 l’oposició al sistema
Tant els regionalistes, els republicans i el moviment obrer feien propostes per a que el sistema es renovés. Però al no tenir molta presencia a les corts no ho van aconseguir.
Els regionalismes El moviment regionalista que més incidència va tenir a inicis del segle XX va ser el Catalanisme, que estava representat per La Lliga Regionalista (1901) (partit que va dominar l’escena política catalana fins a 1923). Característiques • • •
Representant de la burgesia Recolzava al règim en moments de perill social (1909 i 1917) i també recolzava altres cops a les propostes regeneracionistes. Propostes regeneracionistes: reivindicacions autonòmiques no independentistes ni antimonàrquiques. Volien modernitzar Espanya.
El Catalanisme va obtenir un gran èxit electoral al 1907 i per haver donat suport al govern en alguns moments va obtenir les lleis proteccionistes del 1906 que afavoria a la burgesia industrial i a la Mancomunitat de Catalunya el 1914. Basquisme
El sentiment nacionalista basc es va incrementar per la marginació dels furs bascos a 1876 al promulagar-se la Constitució. El carlisme, defensor del tradicionalisme, basc havia arrelat al Pais Basc i la seva derrota militar més la introducció i modernització de la indústria va fer suposar l’amenaça d’aquest ordre tradicional. Sabino Arana, antic carlista va expressar aquest neguit i va teoritzar sobre el basquisme basant-se en l’antiespanyolisme i va exaltar la raça, llengua i costum basca com reacció a l’arribada d’immigrants castellans (orejas cortadas o maketos). Va fundar el diari Bizkaitarra, portaveu dels seus pensaments i a 1894 va dissenyar la bandera basca i a 1895 va fundar el Partit Nacionalista Basc (PNB).
PNB de Sabino Arana
Característiques • • •
Tradicionalista Catòlic Independentista
Amb la mort d’Arana va incorporar a la seva ideologia un liberalisme conservador, autonomista i antiseparatista que s’aproximava al marxisme. Aquestes característiques van fer que s’acostés a la burgesia industrial basca. 1917 El PNB va organitzar una campanya autonomista 1918 Èxit electoral 1921 Escissió del grup a causa de les diferències. Galícia
A Galícia es va formar la Solidaritat Gallega (1907) gracies a Alfredo Brañas que era autonomista. Apareixen As Irmandades dos Amigos da Fala (1916) País Valencià València Nova 1907 es fan reivindicacions Autonomistes. Creació de La Unió Valenciana (1918) Andalusia Regionalisme de Blas Infante.
El republicanisme Van constituir l’oposició parlamentària antimonàrquica més important. Proposava la reforma del sistema en àmbits socials i polítics. Volia la secularització: -Reformes socials, -Ampliació de les bases socials del règim -Instrucció pública. Figura històrica: Nicolás Salmerón que va formar l’Unió Republicana al 1903 i va col·laborar en l’èxit electoral de Solidaritat Catalana al 1907. El nou republicanisme estava dividit entre el Partit Reformista de M. Álvarez que tenia poca influència social i el Partit Radical de A Lerroux i V Blasco Ibáñez. El partit radical presentava un agressiu anticlericalisme amb el que va intentar revitalitzar el republicanisme identificant-lo amb el populisme d’esquerres. Aquesta posició va fer que el partit Republicà fos recolzat per els sectors populars urbans. Aquesta tendència anomenada LERROUXISTA va fer que es restés influencia al moviment obrer i al catalanisme. Característiques Ideari anticatalà, anticlerical, republicà i obrerista.
El moviment obrer No va ser capaç d’imposar canvis socials i polítics profunds. El socialisme va potenciar el partir obrer de masses amb les següents finalitats: • • • •
transformar la societat abolir les classes socials reformes sociolaborals rebutjament de la violència
L’únic escanyo(escó) va ser Pablo Iglesias diputat al 1910 que s’encarregava de fer la defensa parlamentària de les reivindicacions obreres. El seu sindicat la UGT fundada a BCN al 1888, va tenir una gran influència entre les masses treballadores sobretot a Astúries, Madrid i País Basc (a principis del segle XX). Anarquisme: L’Anarquisme va anant estrenyent els seus lligams amb el sindicalisme participant en Solidaritat obrera al (1907) i creant després la CNT (1910), que entenia el sindicalisme com un mitjà per a la transformació revolucionària de la societat. La CNT impulsa vagues que triomfen Andalusia. Sobretot als jornalers del camp.
a
Catalunya,
Valencia,
2. La crisi general de 1917 La resposta de l’Estat enfront del moviment obrer va ser violenta, va ser una crisis que va anar en augment fins que va esdevenir la crisis de 1917. Aquesta crisi va ser militar, política i social i va incidir en la descomposició del sistema de la restauració. Va ser la conseqüència de la situació inestable que es gestava des de 1913 i que es va intensificar amb la primera Guerra Mundial. 2.1
Antecedents socioeconòmics i polítics
Un cop superada la setmana Tràgica i pacificada temporalment la situació del Marroc es van viure alguns anys de auge econòmic, afavorit per la PGM. Però aviat van tornar les tensions socials. L’impacte de la primera guerra mundial: Les conseqüències de la PGM (1914-1918) El govern constitucional d’E Dato proclama la neutralitat. Cambó: “Espanya havia d’ésser neutral perquè no podia ésser una altra cosa. No tenia exèrcit ni un ideal internacional” Malgrat aquesta neutralitat l’opinió pública es divideix en: Francòfils – germanòfils. Francòfils(partidaris de França i el Regne Unit), eren liberals i progressistes. Germanòfils(partidaris dels imperis centrals), conservadors. Espanya es feu afavorida econòmicament ja que ocupa la posició de subministradora, provoca un augment de la blança. Aquest enriquiment dels empresaris i intermedis no va ser gaire bo per Espanya ja que no van tornar a invertir en el sistema productiu. Creixement per sectors Siderometal. Naval i mineria Nacionalització= va a passar a mans de l’estat algunes grans empreses Aparició dels bancs industrials (basc) Augment de la prod ind de transformació (vestit, calçat, químic) . 3 torns diaris. Agricultura= molt poc i va provocar fortes tensions. Les exportacions va ser: 1915= 402 milions 1916= 533 “ 1917= 532 “ donar una sèrie de conflictes socials que van afectar Es van 1918= 333 “ profundament al sistema i aquesta prosperitat a l’acabar la guerra Conflictivitat social s’esvairà per: greu Acció conjunta CNT-UGT 1916 = vaga general revol canvi polític. Triomfa a Cat, els PB,guanys. Mad, Ast. Repressió La (13/8/17) patronal(els empresaris no van invertir forta= radicalització de la política Escisssió del PSOE1919 PCE (revol. Russa). Pistolerisme degut a l’enfrontament patrons-obrers BCN 1918-20: 50 atemptats (218 obrers†, 128 patrons o força púb)
Van pujar els preus i va baixar el poder adquisitiu dels obrers i de la classe mitjana. Entre 1914-18 van pujar els productes de primera necessitat: Blat = 72%, arrós= 98%, cigros= 70%, patates= 90%. A causa de tot això es van donar una sèrie de conflictes socials que van afectar profundament al sistema. La crisi el sistema del torn Al 1913 E. Dato(conservador), com a cap de govern va originar l’escissió dels seguidors de Maura. Els liberals també es van separar en 3 grups liderats per Romanones, Prieto i Santiago Alba. Aquesta disgregació interna va augmentar l’ inestabilitat política i va dificultar la creació d’un govern. Per tant es va trencar el pacte d’alternança que es duia des de el 1885. Les forces polítiques de l’oposició demanaven una reforma per tal de democratitzar-lo. Un cop mort Canalejas per l’anarquista Manuel Pardinas, el rei no volia a Maura com cap de govern, aleshores trencà el torn. Va Anomenar al comte de Romanones(1912-13) com a cap de govern. Romanones va patir amb la llei de Mancomunitats i el partit liberal s’escindirà en les faccions de Garcia Prieto, marquès d’Alhucemas, i S. Albá. El rei encara boicotejava a Maura la seva entrada en el govern i ordena a E. Dato,1913-15 la formació de govern . La qüestió Maura pesava molt i aquest es retirà de la política. E Dato, a 1914 (PGM) es mantindrà neutral, però va patir una forta conflictivitat social i dimitirà. Romanones formarà governs fins 1917 , però va tancar les Corts a 1916, enfrontant-se ala vaga del ferrocarril, prèvia a les de 1917. És manté el sistema de torn però en plena decadència es tanquen les Corts.
2.2 La crisis militar, política i social
Conflictivitat social + Deteriorament de la vida política = Crisi: militar, política i social. La crisi militar: les Juntes de Defensa L’exèrcit va començar a qüestionar el sistema que intervenia en la vida política, ja que va augmentar el malestar intern que s’arrossegava des de la derrota de 1898, a causa de: -la inestabilitat governamental -una nova llei que establia l’ascens per mèrits de guerra -i els baixos salaris El malestar militar contra l’Estat provoca la formació deJuntes de Defensa: associació sindical que defensava els interessos econòmics i professionals del cos. Com que cap militar podia pertànyer a cap organització van formar un sindicat (Juntes de Defensa = sindicat de l’espassa = defensa sindical de l’exèrcit legal = pressió sobre governs, s’aprofita de conservadors). Les juntes van pressionar al poder civil, (que les va legalitzar), i a partir d’aquí l’autonomia i la ingerència (l’efecte) política de l’exèrcit van ser cada vegada més grans. Resum d’apunts del Luís: Exèrcit colonial: + escalafó (ascens per mèrits de guerra) mal pagat però millor pagat que l’exèrcit peninsular. eren molt però amb armes dolentes, i amb roba dolenta.... Exèrcit peninsular: pujada d’escalafó molt lenta molt malament pagat. com cobraven tan poc, no feien la seva funció correctament...
La crisi política: l’Assemblea de Parlamentaris El govern d’Eduardo Dato, com a resposta al clima de tensió existent, va decretarÇ: -la censura de premsa -la suspensió de les garanties constitucionals -la suspensió de les Corts Davant d’aquesta actitud autoritària Francesc Cambó, dirigent de la Lliga Regionalista, va convocar a Barcelona una Assemblea de Parlamentaris, (van assistir l’oposició d’esquerres i alguns liberals), això va comportar: – un moviment civil que exigia la convocatòria de Corts i – l’aplicació d’un programa reformista que tingués en compte la realitat plurinacional d’Espanya. L’heterogeneïtat ideològica del moviment i el rebuig per part de les Juntes de Defensa van facilitar la dissolució de l’Assemblea de Parlamentaris. Resum d’apunts del Luís: Dato suprimeix les Corts, censura la premsa i suspèn garaties constitucionals (suspèn la constitució) això li permet ser autoritari. Cambó a BCN reuneix una Assemblea de Parlamentaris, que va fracassar per heterogeneïtat, ja que hi havia un rebuig de les Juntes de Defensa i estava la por dels conservadors d’un moviment obrer. A més, estaven en desacord amb la Junta de Defensa i amb la política de Dato. La Constitució de 1876 va quedar suspesa per un temps, i es van formar els governs de concentració, que va ser quan es va trencar amb el bipartidisme. El programa de Maura consistia en: – Modernització parlamentària del país. – Amnistia – Solució al conflicte militar – Aprovar un pressupost per modernitzar el país Aquest programa va tenir moltes dificultats. Entre 1918-1923, van haver-hi 13 governs, això mostra la inestabilitat política del moment.
La crisi social: la vaga general revolucionària La tensió social i la importància dels sindicats van afavorir la creació d’un comitè d’acció conjunt CNT-UGT. L’extensió d’un conflicte ferroviari a València va dur a les centrals sindicals a convocar una vaga general revolucionària, (13 d’agost de 1917) per reivindicar un canvi polític, aquesta mobilització es va estendre per les principals ciutats de Catalunya, Astúries, el País Basc i Madrid. No va tenir el suport de l’Assemblea de Parlamentaris, (ja que defensaven els interessos de la burgesia.) Tampoc va tenir el suport de l’exèrcit, ( que va reprimir durament la vaga) 2.3 Després de la crisi: la fallida del sistema (1917-1923)
Dato va tornar a formar govern el 1917 i aquell any va aconseguir controlar la crisi. El primer intent de democratitzar el sistema fou: la creació de governs de concentració, que eren executius formats per liberals, conservadors i membres de la Lliga Regionalista de Catalunya. Per primer cop es trencava el bipartidisme. Aquests governs van dur a terme reformes, -com el cas que va presidir el liberal García Prieto, que va intentar acontentar l’exèrcit amb una pujada de salaris i ascensos per antiguitat. -com el cas del govern de Maura el 1918, que amb el regionalista Cambó, va impulsar l’agricultura, les obres públiques, els ferrocarrils i el desenvolupament cultural. Davant el fracàs dels governs de concentracions, va tornar el sistema de torn, però va disminuir l’eficàcia. El fracàs polític d’aquest període es constata en el fet que entre 1918 i 1923 hi va haver tretze governs. L’últim intent de salvar el sistema constitucional fou la creació d’un nou govern de concentració, presidit pel liberal García Prieto (1922), que projectava reformar la Constitució, la hisenda, l’economia i la política marroquina. L’exèrcit que estava convençut que no podia solucionar la crisi, v a posar final al sistema de la Restauració mitjançant un cop d’estat.
3. LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA (1914-1925)
Enric Prat de la Riba
Josep Puig i Cadafalch
La Mancomunitat de Catalunya, una institució que agrupava les quatre diputacions provincials catalanes, es constituí el 6 d’abril de 1914. El 1911, la Diputació de Barcelona presidida per Enric Prat de la Riba, va redactar un avantprojecte de Mancomunitat que, un cop aprovat per les altres diputacions catalanes, va ser presentat al govern liberal de José Canalejas. El Congrés l’aprovà el 1912, però el Senat no ho va fer. L’assassinat de Canalejas, va afavorí la pujada al poder d’un govern consevador. Només a Catalunya es va constituir aquesta institució i Prat de la Riba, va ser el primer president. La Mancomunitat va perdurar fins a la dictadura de Primo de Rivera, que va reprimir durament al catalanisme. Al principi es mantingué la institució, però el 12 de març de 1925 va quedar suprimida definitivament.
3.1 L’obra de la Mancomunitat
La Mancomunitat estava organitzada en tres institucions Presidència Consell Permanent o Govern Assemblea General Va ser un gran èxit del catalanisme, encara que només podia gestionar conjuntament les atribucions que ja tenien les diputacions, i amb un sistema de finançament insuficient. Malgrat tot, va dur a terme una important tasca: -La construcció d’infraestructures; es va ampliar la xarva viària i ferroviària, i es millorà la xarxa telefònica. - L’assistència social; com la Casa de Maternitat, una de les institucions més emblemàtiques. -La reforma de l’administració local -L’obra cultural; impulsà la recerca científica en tots els àmbits sobretot en la normalització de la llengua catalana. -La reforma educativa; tant en estudis primaris com secundaris i universitats.
AMPLIACIÓ
Cap a l'autonomia: la Mancomunitat de Catalunya, 1914-1925 El 1901 es van celebrar eleccions municipals netes, que van donar com a resultat a Barcelona: 1. l’arraconament dels partits dinàstics, 2. i el primer esbós d'un sistema de partits específic, amb la Lliga Regionalista i els republicans com a forces hegemòniques. Arran d'aquest triomf electoral, que es va revalidat el 1903, les Diputacions provincials, fins aleshores detonades pels regionalistes, esdevingueren un objectiu a conquerir, per reconstruir la personalitat política de Catalunya. El 1903, el ministre Antoni Maura va presentar un projecte per a la reforma de l'administració local que parlava de "mancomunitats municipals" per prestar serveis d'interès compartit. El 1904, les diputats de la Lliga van fer aportacions al projecte de Maura que consistia: 1. a demanar que el dret a mancomunar-se es fés extensiu a les Diputacions, 2. per impulsar ensenyaments tècnics, agrícoles i comercials, 3. crear biblioteques i museus, 4. conservar monuments, 5. repoblar boscos, de obres públiques de tota mena i constituir ports francs i altres institucions per al foment de l'exportació. En les eleccions provincials del 10 de març de 1907, el gran triomf de Solidaritat Catalana donà a Prat de la Riba la presidència de la Diputació de Barcelona, una de les seves primeres decisions fou la creació de l'Institut d'Estudis Catalans, (que fou allotjat al mateix Palau de la Generalitat). La tardor de 1911 les quatre Diputacions catalanes es posaren d'acord en les bases de la Mancomunitat, que foren presentades per Prat al president del govern José Canalejas. -La crisi de Solidaritat el 1908, -la Setmana Tràgica, que va fer caure el govern Maura el 1909, -i l'assassinat de Canalejas el 1912, entre altres obstacles, retardaren i, finalment, frustraren l'aprovació de la llei de reforma de l'administració local.
Fou Rovira i Virgili, el 1911 qui digué que el nou organisme no s'hauria de denominar Mancomunitat, (ja que considerava aquest mot un arcaisme castellà), sinó Generalitat, per tota la càrrega de voluntat autonomista que comportava aquesta paraula. Finalment, el govern presidit per Eduardo Dato permeté, amb decret de 12 de desembre de 1913, la mancomunació de diputacions provincials espanyoles per atendre necessitats administratives compartides. A la mort de Prat de la Riba el 1917, la presidència va recaure en la persona de Josep Puig i Cadafalch. El segon president de la Mancomunitat mirà d'estabilitzar l'acció positiva de la institució però finalment, comportà que la Lliga afavorís el cop d'Estat de Primo de Rivera el 1923. El dictador va destituir Puig i nomenà nou president en la persona del monàrquic Alfons Sala, abans de procedir a la supressió de la Mancomunitat el 20 de març de 1925.
La Mancomunitat de Catalunya va ser una institució que agrupà les quatre diputacions catalanes –Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida. Es va formar el 6 d'abril de 1914, encara que el procés de la seva creació va començar el 1911. El congrés la va aprovar però amb competències molt retallades. El senat no la va aprovar. El 18 de desembre de 1913 el rei signà el dret de mancomunitats provincials.
Antecedents La Mancomunitat responia a una llarga demanda històrica dels catalans, en significar la federació de les quatre diputacions catalanes i en el sentit d'equivaler a la devolució de les antigues Corts Catalanes.
Significat polític Encara que havia de tenir funcions purament administratives, va adquirir una gran importància política perquè representava el primer reconeixement per part de l'estat espanyol de la personalitat i de la unitat territorial de Catalunya des del 1714. Enric Prat de la Riba (1914 - 1917) i Josep Puig i Cadafalch (1917 1925), (tots dos de la Lliga Regionalista,) van dur a terme una important tasca de creació d'infraestructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència o sanitat. També va emprendre iniciatives per augmentar els rendiments agrícoles i forestals introduint millores
tecnològiques, de serveis i educatives i va potenciar els ensenyaments tecnològics necessaris per a la indústria catalana.
L'obra de la Mancomunitat: MOLT IMPORTANT!! 1. La construcció d'infraestructures 1. MAPES: La Mancomunitat de Catalunya va crear l'any 1914 el Servei Geogràfic i un Servei Geològic per a la realització del Mapa de Catalunya a escala 1:100 000. 2. TELÈFON: L'any 1916 es creà la Secció de Telèfons de la Mancomunitat de Catalunya, que havia de fer arribar el telèfon fins a tots el racons de Catalunya (estava dirigida per Esteban Terradas i Illa, que guanyà el concurs per ocupar-ne la direcció) la Secció instal·là, l'any 1924, la primera central automàtica a Balaguer. 3. FERROCARRILS: L'any 1918, es creà la Secció de Ferrocarrils Secundaris de la Mancomunitat, que havia de descentralitzar el territori, tasca que no es va arribar a completar per què el 13 de setembre de 1923 va esclatar la Dictadura de Primo de Rivera. Esteban Terradas va ser triat per dirigir-la. 4. IEC-TEMPS : El 31 de març de 1921, l'Institut d'Estudis Catalans va crear el Servei Meteorològic de Catalunya, dedicat a la informació i la recerca meteorològica, durant 18 anys, fins que el règim franquista va tancar-lo el 1939. 5. FERROCARRIL METROPOLITÀ: Més tard creà el Ferrocarrils de la Mancomunitat de Catalunya, per la construcció del Ferrocarril Metropolità Transversal de Barcelona, i les d'altres línies de ferrocarrils de Catalunya.
2. L'assistència social 3. L'obra cultural i la reforma educativa Va crear i consolidar un conjunt d'institucions culturals i científiques amb la finalitat de donar a la llengua i la cultura catalanes un prestigi cada vegada més gran, com per exemple:
•
l'Institut d'Estudis Catalans
•
la Biblioteca de Catalunya
•
l'Escola Industrial
•
l'Escola Superior de Belles Arts
•
l'Escola Superior d'Alts Estudis Comercials
•
l'Escola del Treball
Sota l'impuls de la Mancomunitat, l’IEC promulgà les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra l'any 1913, la Gramàtica catalana l'any 1918, i el Diccionari general de la llengua catalana l'any 1932.
4. Reforma de l'administració local
ESCOLA D’ADMINISTRACIÓ LOCAL: Prat de la Riba crea l'Escola d'Administració Local, d'on havia de sorgir un cos de funcionaris catalans.
5. Renaixement del sentiment d'identitat catalana ESTATUT D’AUTONOMIA: L'any 1918, la Mancomunitat impulsà una campanya a favor de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. POMPEU FABRA: També va promocionar l’obra de Pompeu Fabra, (qui va normativitzar la llengua catalana).
Dissolució de la institució L'activitat de la Mancomunitat de Catalunya es va veure entroncada amb la dictadura de Primo de Rivera de l'any 1923, i finalment la va dissoldre el 20 de març del 1925 i intentà desfer-ne l'obra.
Presidents de la Mancomunitat Núm 1
Període 1914-1917
Partit polític Lliga Regionalista
1917-1923
Lliga Regionalista
-
Nom Enric Prat de la Riba José Puig i Cadafalch General Losada
1923
3
Alfons Sala
1923
Militar. President interí Unió Monàrquica Nacional
2
