L’ILLA DE MAIANS Javi Gombao
Valencià: llengua i literatura
Javi Gombao ®
L’illa de Maians (1985) és una composició literària escrita per Quim Monzó, escriptor que conrea el conte, la novel·la i l’article periodístic. Així doncs, com que aquesta obra conta successos referits a persones que es
distribueixen en un període de temps i estan relacionats per connectors, sobretot temporals, ens trobem davant d’una composició narrativa que està dividida en catorze contes i que presenten esdeveniments diferenciats. Pel que fa a la seua situació cronològica, direm que és posterior als anys 70 i, per tant, coincideix amb esdeveniments esdeveniments com la desaparició de la dictadura de Franco i l’arribada de la democràcia parlamentària. A partir d’aquests fets, les nostres lletres van recuperar la normalitat, el to i el ritme i la qualitat, en pràcticament tots els gèneres. Per tant, esta normalització cultural ha anat de la mà d’un important desenvolupame nt econòmic, polític i social. Llavors, a l’Illa de Maians, i en general, a la major part de la producció narrativa de Quim Monzó, coincideix amb els cànons estètics del que s’ha anomenat literatura postmoderna . En aquesta etapa, la societat ha perdut la confiança en la utopia de canviar el món i adopta una actitud hedonista i profundament individualista, característiques que les podem veure en l’obra i que les anirem comentant més endavant. Primerament, l’autor d’aquesta obra és Quim Monzó (Barcelona, 1952), que es caracteritza per ser un contista, novel·lista i articulista. És un dels escriptors actuals més traduït i reconegut de les nostres lletres i, exceptuant els casos de Pere Calders i Francesc Trabal, ha rebut una limitada influència de la tradició narrativa catalana. D’aquesta manera, les seues primeres obres literàries ens remeten a l’estètica dels anys setanta: L’udol del griso al caire de les clavegueres (1976) i Self Service (1977 ). Més endavant, d esprés d’una estada llarga a Nova York, Monzó publicà Benzina (1983) sobre la buidor de l'art postmodern i La magnitud de la tragèdia (1989). Posteriorment, des del primer recull de contes, Uf, va dir ell (1978) (1978) fins a Guadalajara (1996), l’autor evolucionà cap a la màxima elisió d’elements superflus, tant pel que fa a la ficció com pel q ue fa a la dicció i el model de llengua literària. És en aquest recull de contes on trobem Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980), L’illa de Maians (1986) o El perquè de tot plegat (1993). Està clar que, a partir d’aquest moment, l’autor aposta per una concepció rigorosa del conte. Totes aquestes obres foren guardonades mitjançant diversos premis, entre ells, el Premi Nacional de Literatura i el premí de la Crítica. L’obra s’inclou, doncs, en la postmodernitat. En termes generals, aquesta etapa es caracteritza per la
importància de la idea del jo i de la realització personal ; l’absència utopies, l'ètica s'ha diluït i el el valor de la raó s'ha substituït pel valor del sentiment; l'individu, saturat d'informació i rodejat d'imatges a través dels mass-media renuncia a la veritat, a les ideologies i als conceptes conceptes absoluts; i els valors predominants són el consum i la tecnologia, però també la defensa del medi ambient i els treball de les ONGS per als més desfavorits. Ara bé, als anys vuitantes i els norantes, s’abandonen les experimentacions i es reactiva el desig per retornar a formes narratives més clàssiques i per contar històries. Però, fou en la segona part dels vuitantes (coincidint amb la data de publicació de l’obra) quan destacà el corrent narratiu del realisme brut influenciat per la literatura nord-americana on es retracta els trets més contradictoris de la societat capitalista actual amb un cert deix de crítica desencantada o cínica i mostra una societat urbana, burgesa, conformista, desigual, insolidària i consumista. Pel que fa a l’estructura externa mencionarem que L’illa de Maians és una denominació genèrica d’un conjunt de catorze contes que al· ludeix a la ciutat natal de l’autor. Aquests es distribueixen en tres parts: el Carrer dels dies feiners ( Barcelona, Casa amb Jardí, Filologia, Febre, No tinc res de posar-me i Ferrocarril ), A Handkerchief or Neckerchief of Soft Twilled Silk (La filantropia del mobiliari, Literatura Rural i El Segrest ), La Casa de la estilogràfica (Halitosi, Porc bullit amb salsa de rave, No n’estigui tan segur, Anís del mono, La qualitat i la quantitat ). Els contes, en general, són narracions breus (en aquest cas fictícies) escrites en prosa on l’autor pretén explicar una història amb la intenció de entretenir. Tots ells estan distribuïts en paràgrafs i a l’inici de cada un apareix el títol, que sovint funciona com a indicador catafòric, ja que ens anticipen els fils temàtics predominants ( Barcelona, Casa amb Jardí, Filologia Filologia...). Pel que fa a la distribució dels fets, és a dir, l’estructura interna de cada conte, podem apreciar la
Javi Gombao ® organització característica d’aquests tipus de textos: una situació inicial estable, una ruptura de l’equilibri, un desenvolupament, el desenllaç de l’acció i una situació final estable. Aleshores, el conte és una forma destacada dins de la narrativa breu i a diferència de la novel·la presenta una màxima concentració narrativa i una major intensitat, contundència i força expressiva. Els arguments són senzills i presenten un sol tema. L’acc ió es desenvolupa en un episodi, hi ha pocs personatges, i predomina la narració i els diàlegs. Els seus elements són, essencialment, els personatges i l’espai real evocat i imaginari; tot açò inclòs en un temps i amb la durada que passa entre el principi i el final. A més, dintre de la seua classificació, estem davant d’un conte literari, escrit per un autor conegut, en aquest cas, Quim Monzó , que presenta l’estructura interna mencionada anteriorment amb recursos determinats, com per exemple els c onnectors temporals ( ahir, hui, demà ...) i formes verbals del passat o determinats, com per per exemple, els pretèrits pretèrits ( passat imperfet, passat perfet compost, passat perfet compost... ). Per últim, apreciem un temps discursiu, és a dir, en una narració els fets es presenten seguint un ordre: natural o cronològic (Halitosi, el Segrest ... ...), retrospecció, la acció torna arrere ( Ferrocarril ) i ). D’aquesta manera, els contes presents en l’illa de Maians són l’anticipació, s’avança els fets ( No n’estigui tan segur ). un reflex de la societat contemporània perquè una bona part d’ells, se centren al voltant dels conflictes sentimentals, la solitud de les parelles i les contrarietats que ha de patir i superar un individu solitari per aconseguir qualsevol companyia. Mitjançant la paròdia , l’autor estableix un diàleg intertextual, on la ironia soscava els pilars morals d'aquesta literatura canònica i que en definitiva són els de la societat que la va crear; i el metallenguatge, és a dir, tot allò que fa referència al propi ús lingüístic, en aquest cas, al significat dels termes ( l’apreciem en el conte de “Literatura Rural” on es produeix un conflicte amb les paraules, una venjança lingüística). A més, els títols majoritàriament cridaners i contundents) ens anticipen els fils temàtics de la trama, i és en la situació final de cada conte on podem apreciar el seu significat o la seua relació amb el conte. Per posar un exemple, a “No n’estigui tan segur ”, ”, el títol del conte es plasma a l’advertència d’un personatge a un altre de les seues intencions: “no n’estigui
tan segur [...] Li costarà més del que es pensa ”).
Per altra banda, les situacions i els personatges reflecteixen la societat post-industrial o postmoderna. En l’obra es reflexa una societat marcada per l'hedonisme i el tedi laboral, pel buit moral i per la falta de valors absoluts (“li seria fàcil acabar amb aquell imbècil que tenia al davant i, al cap d’uns mesos estar assegut a l’altra banda de
l’escriptori ”) ”). També s'hi pot reconèixer una societat profundament influenciada per les falses realitats creades pels
mitjans de comunicació de masses i per la cultura del simulacre que aquests han generalitzat, per tant, els protagonistes seran egoistes i egocèntrics, preocupats per ells i per les seues necessitats, (aquesta característica la podem apreciar al conte de Barcelona; “no m’escoltes, tota l’estona parles de tu, tan sols t’interesses per tu són narcisistes i antiherois perquè actuen actuen mateix. No et preocupa gens ni mica el que et dic [...] ”). Altrament, són moguts per la recerca de la satisfacció immediata i es mouen per desitjos efímers o impulsos lúdics. Així, estableixen relacions amoroses sense compromís, poc duradores , superficials i d’afectes poc sòlids, fonamentalment de caràcter sexual i, fins i tot, delictives, c aracterística que l’apreciem en la filantropia del mobiliari: “ el pianista va abraçar la nena per la cintura i la va besar [...]li deia que era meravellosa, que podia arribar tan lluny com volgués [..] els llits
grinyolen amb més intensitat per voluntat expressa [...] em mirava amb ràbia” ). ). A seu torn, busquen l’èxit professional, els beneficis econòmics i el plaer sexual com a motivacions vitals. “No “ No n’estiguis tan segur ” planteja que al poder s’arriba sense escrúpols, amb ambició i ànsia de poder (sense ètica) : el senyor I no aconseguia sentir els
pensaments pensaments del senyor U, però sí el senyor U i podria veure com el senyor I pensava en acabar amb ell ”. Altre
aspecte a tindre en compte és el predomini dels personatges masculins i la mirada sobre la vida: carregada de sexe i d’interès per les dones com a objecte sexual amb un final sorprenent en què el no acompliment immediat dels desitjos provoca la pèrdua del interès, t ret que ho apreciem en el conte “Filologia “ Filologia”: ”: “el crític s’ha esperat tota l’estona només pel gust de veure com l’espera a ell igual que ell s’ha esperat ”) ”). Tots aquests exemples tenen la característica de que els protagonistes no presenten nom ni identitat: són com un objecte més d'aquest món postindustrial i despersonalitzat. L’única forma d’aproximar-nos al seu caràcter és a través de les seues actuacions. Per tant, ens trobem amb n arracions breus, d’acció concentrada amb pinzellades descriptives i limitada en l’espai i el temps . L´espai, marc ambiental en què es mouen els personatges i transcorren els fets, s’esdevé en
Javi Gombao ® diferents indrets: a casa (Barcelona), a bars o restaurants (Filologia), a l’autobús (Febre) , , en un tren (Ferrocarril), (Ferrocarril), en un àmbir rural (Literatura rural)... que el lector coneix mitjançant la veu del narrador i en ocasions amb el diàleg entre els diferents protagonistes de la trama. D’altra banda, tota novel·la se situa en un temps determinat, que pot ser passat, present o fins i tot futur. Llavors, per a analitzar-lo correctament, hem de fer referencia tant al temps narratiu com al temps històric. El temps narratiu és el temps de la narració; en aquest aspecte estem davant d’un temps lineal perquè els fets s’expliquen en l’ordre que s’han produït, a més d’això, podem apreciar marques
temporals (“[...] li vaig esperar fins a dos quarts de nou ”) que indiquen que les diferents històries transcorren en un temps molt reduït ( un dia, una nit, una vesprada ...); no obstant hi ha un conte, concretament el Ferrocarril , on l’autor utilitza dos punts de vista en un mateix temps: per una banda, el d’un home i per altra banda la d’una dóna
que fa referències al passat. Altrament, si ens referim al temps històric, època en què se situa l'acció, no hi apareix explícitament, sinó que l’hem de deduir en funció dels costums, vestits o altres indicis presents en el text; d’aquesta
manera, podríem suposar que es tracta de finals del segle XX per la manera de ser dels personatges o els llocs on es produeix l’acció als diferents capítols ( cases, oficines, ferrocarrils ...). Existeix un estil àgil, el·líptic, sintètic, amb la finalitat de dir molt amb poc; suggerir més que contar, aquesta raó explica que hi haja poques descripcions de temps, de lloc o dels personatges i que les trames narratives siguen senzilles i que giren al voltant de les circumstàncies personals del protagonista, sense aprofundir psicològicament en les causes o factors que les generen. Per últim, com a text literari que és, l’illa de Maians presenta un discurs narratiu determinat. En primer lloc, hi ha un to narratiu irònic, sarcàstic, humorístic que està present al llarg de tota l’obra que aconsegueixen distanciar el narrador dels fets narrats i dels seus personatges (“No em diguis que és una festa de ). En segon lloc, les narracions, els diàlegs i les petites descripcions existents es poden combinar de disfresses” - “No” ). maneres diverses i cada conte pot ser redactat amb un procediment diferent. Aquests procediments donen pas a tres estils bàsics i que també els apre ciem a l’obra: l’estil directe, la veu d'un personatge apareix reproduïda directament en el text sense la mediació d'un narrador, (“li va adreçar: als individus com aquests se’ls hauria de...”); l’estil indirecte, la veu d'un personatge apareix en el text reproduïda per la mediació d'un narrador que l'explica (“li va anunciar que s’havia torçat el turmell”) ; i l’estil indirecte lliure, la veu d'un personatge apareix en el text inserida en el discurs del narrador, que li cedeix la paraula indirectament ( “ “ Ara mormolava mormolava com si estigués boig” ). ). Pel que fa al punt de vista o focalització (punt on se situa el narrador per contar la història) és externa, perquè el focus que observa està situat en un punt exterior a la història; però també podríem pensar que és variable perquè recau sobre diversos personatges en funció dels episodis. Segons la veu narrativa (mitjancer entre l'autor i el lector en l'acte de la comunicació literària) és omniscient, perquè es presenta una visió àmplia i panoràmica, i el narrador veu tot des de la mateixa distància, de manera que els controla i que domina tant les accions com la resta d'informació (“es cobria la cara amb totes dues mans// li queia l’ampolla buida a terra”) . Finalment, el ritme narratiu és àgil i el tipus de trama o estructura temàtica que predomina en cadascun dels relats és la lineal perquè els elements se succeeixen ordenadament, seguint una relació de causa-efecte. causa -efecte. En conclusió, l’Illa de Maians és un clar exponent de la narrativa de Monzó i també respon a les característiques de l’estètica postmodernista. Per una banda, la major part de la seua producció narrativa, inclosa l’Illa de Maians , s'insereix en els cànons estètics del post-modernisme perquè a través de les seues narracions breus escrites en prosa, reflecteix la idea del jo i de la realització personal, la substitució del valor de la raó pel valor del sentiment; la renúncia de l’individu a la veritat i a les ideologies i conceptes absoluts, i predominen els grans valors com el consum i la tecnologia i la defensa de la naturalesa o les ONGs. Per altra banda, en aquesta composició literària, als llarg dels diferents contes, podem trobar una societat marcada per l’hedonisme i el tedi laboral, pel buit moral i per la falta de valors absoluts típiques de les seues produccions literàries de Qui Monzó a banda, d’una societat profundament influïda per les falses realitats creades pels mitjans de comunicació de masses i per la cultura del simulacre que aquests han generalitzat, i com a conseqüència els seus personatges seran narcisistes, egoistes i egocèntrics i actuaran moguts per la satisfacció immediata. Tot açò es plasma en l’illa de Maians des de un narrador omniscient de 3ª persona, un to irònic, amb estils determinats, una focalització externa i un ritme narratiu àgil.
Javi Gombao ®
Pàgines web: -
http://enclassedevalencia.wikispaces.com/ http://enclassedevalencia.wik ispaces.com/ http://xtec.cat http://www.edu365.cat/ http://lletra.uoc.edu http://perso.wanadoo.es http://www.monzo.info/
Llibre de text: Paraules i lletres, 2n curs de batxillerat, Valencià: llengua i literatura, ed Marfil Llibre de lectura: l’illa de Maians.
