Cabàs i Llegona

CABÀS

I

LLEGONA

Biblioteca Bàsica “El Pixaví”. Número 22Magdalena 2.010

Números publicats: 1. 2. 3. 4. 5. 6. 7. 8. 9.

1.990 Receptari de cuina 1.991 Cançons pixavinenques de marxa 1.992 Roba tradicional de dona 1.993 Jocs populars 1.994 Farmaciola fàcil 1.995 Roba tradicional d’home 1.996 Balls i danses a Castelló 1.996 Una casa al carrer Cassola 1.997 Fauna marjalenca

10. 1.999 1.998 Instruments Casos i coses de Castelló 11. populars 12. 2.000 Cura sana 13. 2.001 A vista de Pixaví 14. 2.002 Parlem de la pela 15. 2.003 Xuclar-se els dits 16. 2.004 El test de Rotllocanyeswsky 17. 2.005 Pim, pam, pum, coets. 18. 2.006 Anem, anem 19. 2.007 Biblioteca bàsica: recull C.D. 20. 2.008 Una vegada hi havia 21. 2.009 ¡ Arrop i talladeteeees! 22. 2.010 Cabàs i llegona

AUTORS DELS TEXTS Consten a cada text Venen marcatsnegreta en al text INFORMANTS Arxiu fotogràfic de Museu de Belles CRÈDITS FOTOGRÀFICS Arts.

Museu d’Etnologia Col·lecció Pepe Prades, Vicent Serra, Agustín Agost., Pasqual Mercé. Ribes Pla Memòria Gràfica de Castelló– LEVANTE. Història gràfica de la Provincia—MEDITERRÀNEO CRÈDITS DIBUIXOS Diccionari Català, Valencià, Balear. Alcover ESCANEIG I RETOCS Josep Antoni Pradells DE FOTOS I GRÀFICS Joan Andrés

MAQUETACIÓ DISSENY PORTADA

Joan Andrés

IMPRESSIÓ COORDINACIÓ

Ximo Beltran Paquita Roca

Lluís Olucha

COLLA “EL PIXAVÍ”

MAGDALENA DE 2010

5


MAGDALENA DE 2010

6


MAGDALENA DE 2010

Una vegada més, i ja en van moltes, em pose davant l’ordinador per enllestir un nou llibre de la Colla el Pixaví. És una tradició (alguns dirien que de segles, jo simplement dic que del mil·leni passat) que quan arriba gener m’agafen les curruixes per acabar a temps el que any rere any poseu en les meues mans per tal de no defraudar la vostra confiança (m’ha eixit rodó ¿a que si?) Aquest any anem a parlar de la llaurança. Hi ha tant que dir.... tants records que molts encara guardem de la nostra infantesa quan el llaurador era llaurador, la terra amiga i la feina de cada dia un quefer que res tenia a veure amb el folklore ni l’enyorança. De segur que no serà l’última vegada que enllestim el tema perquè la saviesa que reunim entre tots els membres de la colla i els nostres familiars és tanta i tan profunda que caldria una enciclopèdia per comprendre-la tota. Com sempre, no pretenem fer un tractat sobre cap tema, d’això ja hi ha hagut i hi ha estudiosos que publiquen llibres i treballs. Simplement volem compartir el que sabem, les nostres vivències, el que ens han contat i el que recordem. Afegir a la pastera de la memòria col·lectiva tots eixos aspectes de la vida d’un Castelló encara proper en el temps però llunyà en la forma de viure, per tal que no es queden en l’oblit. I així l’estol de nets i nebots i els nous membres joves del Pixaví recordaran amb nosaltres i aprendran de primera mà el que és el tresor patrimonial en memòria col·lectiva de la Colla. No oblideu el què es va decidir en l’assemblea del dia 28 de desembre: som socis fundadors, i la MIES JUNTA, Consell d’ancians . Paqui Roca

7


MAGDALENA DE 2010

8


MAGDALENA DE 2010

TERRA

Terra fèrtil, terra fina, baixada de les muntanyes, que guardes en les entranyes la flor de la tarongina. En la costa llevantina on abans eren marjals, t’has vertit en horts pairals, i eres dura i eres forta i el fruit del teu ventre porta treball de corbella i falç. Vicent P. Serra

9


MAGDALENA DE 2010

10


MAGDALENA DE 2010

Vicent Queral Gozalbo Es diu que cap al 7500 a. C. els homes deixaren de ser recol·lectors, per tirar-li mà als rius i fer-se sedentaris, en adonar-se que a la terra fèrtil, fent una cosa tan senzilla com regar-la amb aigua, les plantes creixien més i donaven més fruits, assegurant-los l’aliment i moltes millores de tot tipus. És en eixe moment quan va començar la lluita per dominar els rius, ja que permetien gaudir dels avantatges que tots ja sabem i que van representar un gran canvi. En l’actual territori valencià aquest canvi, és a dir, el pas de societats caçadores-recol·lectores a societats sedentàries basades en una economia agrícola i ramadera, es va produir cap a 5600 a. C. Pel que fa a les comarques de Castelló, tot i que les referències són encara escasses, hi ha jaciments com la Cova Fosca a Ares, Can Ballester a la Vall d’Uixó o la Cova de la Seda a Castelló. Tots estos avanços no hagueren sigut possibles sense el control i ús dels recursos hídrics, especialment els provinents dels rius. Amb el pas del temps, ibers, romans i àrabs també se n’aprofitaren per extreure els màxims rendiments lesCastelló terres. són A partir d’eixe moment les restes de construccions hidràuliquesaen abundants. Però, quina és la procedència de l’aigua de reg del nostre terme? A la província de Castelló, la configuració dels plecs muntanyencs té dues direccions: de Castelló cap al nord van paral·lels a la mar, i les avingudes de fortes pluges han format les rambles que baixen cap al sud, i acaben desembocant al riu Millars tot alimentant abans el pantà de Maria Cristina. Entre les rambles i el terme de Castelló i fins a les costes de la Pobla hi ha una petita conca que dóna vida al riu Sec, que sol dur un poc d’aigua fins un engolidor que hi ha baix de Borriol (que sols és desbordat quan venen grans riuades) i que contínuament alimenta el nostre aqüífer. Dic açò perquè ens fem a la idea que les úniques aportacions d’aigua superficial per al reg de les zones mitjanes i baixes no venen per ací sinó per la part sud del nostre terme i concretament del riu Millars que, naix al veí Aragó i arreplega les aigües de l’Espadà, es desviat des del pantanet de Santa Quitèria i per la Sèquia Major, alhora que travessa el terme d’Almassora, ens entra al nostre terme per la partida de Fadrell . Deldelpantà Maria Cristina ensalta ve situat a la part més canal pantà ,de

l’aigua queregant baixa pel per mig l’anomenat del terme, de reguers fins a la Sèquia Major. També de les Fonts de la Reina brolla abundant aigua que s’aprofita per regar les zones més baixes (i abans l’arròs) de 11


MAGDALENA DE 2010

gueix, bé del mateix pantà, bé del riu Millars, o fins i tot mitjançant la compra d’aigua a societats de recs en les èpoques. de sequera Actualment, a la partida la Magdalena, la plantació massiva de tarongers amb la sobreexplotació de l’aqüífer i la irregularitat de les pluges, amb sequeres incloses (com de 1994) han facilitat la intrusió d’aigua marina amb la salinització delslapous . La Comunitat de Regants del Pantà de Maria Cristina es va oferir a donar la solució mitjançant l’extensió d’una canonada des del barranc de la Magdalena fins entrar al terme de Benicàssim, l’emmagatcematge de l’aigua en dues grans basses reguladores, des de les quals subministra aigua del riu Millars a les societats, i estes amb potents bombes la impulsen per tal de poder regar per degoteig.

Construcció del Pantà de Maria Cristina (1925)

Des del punt de vista agronòmic, generalment les terres de Benadressa, Estepar, Marrada i part del Bovalar, són terres roges amb poca calç i mitjana quantitat de matèria orgànica, alguna pedra solta així com roques, en canvi, part del Bovalar i la Magdalena, son calcàries, amb molta pedra solta, poca matèria orgànica i molta roca. Però estes terres pobres tenen un clima molt càlid i la seua fruita és valorada per la precocitat i la seguretat de no patir gelades.

AIGUAMOLL EL “CUADRO” Les terres del costat de la mar es poden dividir en les que es reguen mit14


MAGDALENA DE 2010

jançant els brolladors de la Font de la Reina, els pous d'Antrilles, Brunella i la Plana que són propietat Comunidad de la de Regantes del Coto Arrocero i els que pel seu nivell tenen la capa freàtica molt alta: són les marjals. Quan es va construir el port de Castelló, les corrents marines van produir dues incidències: per una banda del Grau cap al terme de Benicàssim s’acumulava sorra que augmentava la platja, però cap al terme d'Almassora la mar s’engolia la terra, donant-se el cas de desaparèixer algunes terres i les seues alqueries, persalinitzar l’altra quan la mar esfarruca posava , envaïa endins i acabava iper la terra, la qual cosa produïaterres seriosos revessos, el que s’anomenava plenes d’aigua salada. La construcció de la carretera del Grau a Benicàssim i el mur del Serrallo van evitar estes tragèdies. Com hem dit, el contingut en sals minerals de l’aigua de les Fonts de la Reina és prou elevada, però servia perfectament per al cultiu de l’arròs que, mitjançant les sèquies de l’Obra, Senillar i Travessera, embassaven els camps de les partides de la Font, Bovar, Molinera, Senillar, Travessera, la Plana i fins al lluent . La Fileta, Brunella i la Plana eren ajudades pels pous que ací a poca profunditat treien molta aigua d’escassa qualitat. Abans de la segada, altres canals buidaven les aigües dels camps a través d’unes bombes que la impulsaven a la mar, i d’esta manera permetien que el cultiu de l’arròs fóra rendible i que benificiara tant com ho ha fet els propietaris i haja donat tants jornals als treballadors. Per interessos turístics i urbanístics, així com la difícil mecanització del cultiu de l’arròs, es va dessecar esta zona mitjançant tubs de drenatge que per unes instal·lacions de bombeig aboquen l’aigua naixent a la mar. En sanejar-se lessoja, humitats l'arròs, conreara melons, carxofes, farratge, panísi idesaparèixer ordi, alhora que es es va van començar vendre parcel·les per construir vil·les, que estan assentades sobre una petita capa de roca tova. Estes terres són riquíssimes en matèria orgànica, degut als seni15


MAGDALENA DE 2010

llars que al llarg dels anys han anat podrint-se.

MARJALS Les partides de la Brunella, Mota, Fileta, part de la Plana, Entrilles, Catalana, Patos, Borrasa i Vinatxell, que són les situades entre la mar i el regadiu, estan plenes d’ullals, que les feien impossibles de conrear. La solució va vindre de la mà d’unes enormes sèquies i de l’aprofitament del seu fang per fer alçar el terreny i fer-les conreables. A les parts més altes, on no hi havia sèquies, es regava mitjançant sínies, perquè l'aigua estava molt alta, així, també quan al ple de l’estiu calia regar, es feia mitjançant taona i, la de forma més moderna, amb xicotetes moto-bombes. També cal ressaltar que al mur del Serrallo, per tal de permetre la evacuació de les aigües procedents dels ullals i al mateix temps per tal que quan la mar està alta i que no entre aigua salada cap a les marjals, es barra el pas amb lesparaes loques. Cal dir que la qualitat de l’aigua de la zona compresa entre el Grau i el terme d'Almassora és molt bona, la terra és molt fèrtil i equilibrada, manté una humitat òptima de la capa conreable per efecte de la capilaritat. És la més esponjosa de tot el terme i la seva textura, per la gran quantitat de matèria orgànica que conté, és excel·lent, per tant es poden fer tot tipus de conreus, tenint com a factor limitant la climatologia, ja que l’hivern és prou gelat. Així trobem verdures de tota mena, moniatos, creïlles, cotó, farratge, llegums, algun taronger, mentre a les vores de les sèquies, es planten xops que serveixen per fer cabirons. Les marjals, no obstant, compten amb un inconvenient molt seriós: l’augment del nivell de les aigües o que tenen lloc principalment a plenes les tardors plujoses, les conseqüències negatives de les quals ja les coneixem tots. SECÀ Ací es plantaven arbres que s’adaptaven a esta circumstància, com eren les garroferes, oliveres, figueres i vinyes. Queda molt poc de secà al nostre terme, sols xicotetes parcel·les i en terres pedregoses i rocoses. Es pot dir que en perdre’s l’interès econòmic d’estos cultius, les terres restaren abandonades, fins i tot ens podem atrevir a dir que sols serveixen per collir quatre espàrrecs i olives i ametlles per a casa. MUNTANYA Les muntanyes del nostre terme, com la muntanya Negra, el Tossal de Ribalta, la Pedrera, etc. produïen malea que era aprofitada com a combustible per a tot tipus de forns. L’expansió de la població i conseqüentment la 16


MAGDALENA DE 2010

necessitat d’alimentació de la tracció animal, va fer que s’aprofitaren tots els terrenys que tenien un poc dei mitjançant brancalets de pedra en molla empinades escaletes es conreaven garroferes. Els margallons es venien com una llepoleria i les seues palmes eren bonesi les per brosses fer graneres. També s'arreplegaven aromàtiques i bous medicinals, s’aprofitaven per pasturar el plantes ramat, principalment i ovelles. Actualment tenen una xarxa de sendes per fer bones i saludables caminades, i a més creixen per ací i allà vistoses trialeres .

GLOSSARI ASSUT

Assut del riu Millars, a l’alçada de Santa Quitèria, per desviar aigua cap a la Sèquia Major

SÈQUIA D’ALMAFA i Sèquies auxiliars de la Sèquia Major VALERO CANAL

Sèquia gran que duu les aigües del Pantà

DRET

Té el dret aquell que està regant segons el torn

ENGOLIDOR

Forat en el riu Sec que s’engoleix l’aigua que fins allí arriba

FILA

Sèquia mitjana les aigües de la Sèquia Major i va regantqua capagafa a la mar

LLUENT

Zona entre el camí La Plana i el Grau on s’embassa molta aigua quan hi ha plenes

PANTANET

Xicotet pantà construït a l’assut de Santa Quitèria

PARADA LOCA

Parada que està agafada per argolles des de dalt, per deixar passar l’aigua en una direcció

POU DE CAIXA

Pou fet a pic o amb dinamita, de diàmetre ample

SECANET

Petita zona rocosa a la partida de Fadrell

SÉNIA

Pou poc profund on s’extreu aigua mitjançant la força dels animals

SEQUERA

Període de temps sense ploure

SOBRES

L’aigua sobrant després de regar una partida

TAONA

Instrument per regar les marjals

17


MAGDALENA DE 2010

18


MAGDALENA DE 2010

Tomàs Rubio Viciano Fa molt de temps, potser i tot més de mig segle, allà pels anys cinquanta, els conceptes ecologia i reciclatge no ens resultaven tan familiars com ara. Aleshores la cultura de l època no era tan vasta en terminologies però a ben segur la sensibilitat d'aquella gent pel respecte a la natura i tot allò que s’hi relaciona, formava part de la mentalitat, l' estil de vida, el dia a dia. Era molt més pràctica la seua actitud davant de qualsevol objecte: s'apedaçaven els llençols, les cadires s'arreglaven, d' un pal es construïa una joguina etc. etc; però, sobretot en la mentalitat i estil de vida dels agricultors, ha estat sempre una realitat molt present: a qualsevol objecte traure-li el màxim profit abans de llançar-lo a les deixalles. Recorde de la meua infantesa, quan a finals de l'estiu després de l'última polvoritzada (bàsicament amb greix), que a causa del producte que llançaves, la poca roba que portaves, i el sol abrasador que queia, el teu cos prenia un bronzejat que més volgueren aconseguir aquestes tècniques de raig uva modernes. Als tarongers la feina següent més necessària era falcar perquè les taronges de les bragades no prengueren humitat ni foren rosegades pels caragols. Per la tardor, després de deixar l' hort arreglat tenies la tasca de replegar tot el “ripio” i traure la pedra solta per poder refer ribassos i reomplir els clots del camí. A l'hivern (després de Nadal quan a penes començava a allargar el dia i abans que mogueren els arbres ) sent petitet, acompanyava el meu pare als abocadors d’Almassora prop del riu Millars pel camí Ribesalbes, a comprar quatre camions de fem que aparentment ja era llest per a l’adob dels tarongers. El preu recorde que era de tres cèntims de pesseta el kg carregat i portat a l'hort; però, una vegada descarregats els camions en quatre punts estratègics de la finca, venia la segona part, la que entraves en plena, concentrada i elaborada acció. Amb uns ganxos grans semblants a la forca de Satanàs, iniciaves la cerimònia de furgar i separar el material orgànic de l’inorgànic. Aquesta feina era del més ingrata, tant per l'olor com pel que podies trobar-te: des d’ampolles de vidre de tota mena ( aquelles xicotetes de penicil·lina, les xaparrudes de llet condensada “Nutrícia”, “El Castillo” o “La Lechera” que eren marrons, aquelles verdetes del “Netol” per donar lluentor als metalls etc. etc) llaunes de conserva de tota mena i format, pantalons, camises o jaquetes que després de passar d’un germà a l'altre arriba19


MAGDALENA DE 2010

ven a l’abocador en forma de draps; però el súmmum era quan apareixien un gos, conill, pollastre, ovella o qualsevol animal en estat de descomposició. Abans d’iniciar aquesta tasca ja havies obert un clot tot l’ample, llarg i profund que podies, prop del munt per soterrar aquestes deixalles. La tasca següent era repartir amb un carretó, el que quedava i distribuir-lo per munts entre quatre tarongers i escampar-lo. Com podeu veure aquest adob no té res de semblant a l'actual, centralitzat des del punt de distribució del gota a gota, i l’ agricultor no té més que comprovar en la qualitat de les taronges si realment es distribueix l'adob necessari, i controlar el seu compte corrent. Encara que les taronges d'aquell hort tractades amb menys elaboració i tecnicisme no eren menys dolces que les d'ara.

20


MAGDALENA DE 2010

21


MAGDALENA DE 2010

22


MAGDALENA DE 2010

Recull de Vicent Pau Serra Fortuño El que té terra, s’enterra. La terra per a qui se la treballe. La millor anyada és la terra treballada. Qui té terra i no la veu, es fa pobre i no s’ho creu. Terra, la que pugues treballar. Donar terra: Soterrar un cadàver. Posar terra pel mig: Fugir Tenir terra: Ser propietari d’una parcel·la o hort. Xafar terra: Ser realista. El secà, no te’l deixes de la mà. El secà, vendre’l quan més goig fa. En els plans, grans. En les roques, soques. Qui té una bona marjal, no sap lo que val. Després de mort, ni vinya ni hort. Més val hort que jardí, pollastre que teuladí. Cada pardal fa el seu niu; cada camp vol son cultiu.

Ma sogra no em vol a mi perquè no tinc fanecades. Jo li torne la resposta: Com el seu fill a patades. 23


MAGDALENA DE 2010

24


MAGDALENA DE 2010

Joan Andrés Sorribes Les sèquies són, sens cap mena de dubte, l’element clau i definidor del paisatge rural del terme de Castelló, tant per la seua constant presència a totes les partides, com per ser l’element clau per determinar la morfologia de les terres i les possibilitats de cultiu de cada zona. Pel que sabem, la presència de les sèquies data de temps immemorial, per més que les primeres datacions documentals ens les aporten els àrabs; ells són qui li donen el nom amb que les coneixem avui: , (sakija, per aquells que no domineu la llengua). Ells també seran les que dividiran el terme en tres franges paral·leles a la costa segons la relació terra-aigua. A la zona de l’interior, les terres sense possibilitat de reg. El secà que ocupava el peudemont abancalat de les muntanyes fins a l’actual ciutat. Era el domini d’olivars, vinyes i garroferals. També hi estaven les terres del comú (el PINAR VER i el BOVALAR), aprofitades per la gent de la vila per abastar-se de llenya, pasturar el ramat i aprofitaments del bosc fins que les desamortitzacions del XIX van convertir-les en extenses propietats particulars. La franja intermèdia entre la SÈQUIA MAJOR i el camí de la Donació estava formada per l’horta, una zona regable al peu que contenia les millors

25


MAGDALENA DE 2010

terres repartides en parcel·les minifundistes on dominaven, les hortalisses, els fruiters, el cànem, la seda, els cereals i fins i tot el cotó o la canyamel. Finalment teníem la vora mar, una zona pantanosa que s’escampava des de la Donació fins a la Platja. Eren terrenys pantanosos d’aiguamolls i albuferes els reis traure medievals salvatgines”. Al cap d’amunt de d’esla zona eraonpossible algun“caçaven tros cultivable amb poc de profit i molt forç. Eren les MARJALS, fetes per acumulació de terra fins aconseguir elevar-ne un frau a mig metre per sobre de l’aigua. Evidentment, tot açò ha anat canviant amb el temps i té ben poc a veure amb la situació actual, on tot el terme és de regadiu, llevat de l’orla muntanyenca del NW. La causa està en l’alè vital que les sèquies transmeten, en forma d’aportacions regulars i regulades de l’aigua necessària pel conreu d’unes plantes, que per elles mateixes mai no prosperarien amb el nostre clima, com ara, el taronger o els productes d’horta. També el regadiu és molt productiu en requalificacions urbanístiques, PAUS, Ciutats dels Transports o de les Llengües o “Mundo Ilusión”. LES FONTS PRIMÀRIES D’AIGUA DEL TERME DE CASTELLÓ : En un sentit estricte parlaríem de quatre fonts d’aigua bàsiques que abasteixen el reg de les terres del terme de Castelló, servides cadascuna per la seua xarxa de sèquies secundàries que naixen d’una sèquia mare o principals

A.- EL RIU MILLARS És la primera i més antiga. El Millars és el corrent d’aigua continu més important de totes les comarques del nord valencià. Sembla que ja en temps de l’imperi romà s’hi aprofitaven les aigües del riu, bé que de manera anecdòtica atesa la magra població que ocupava el nostre terme. Serà amb els àrabs, mestres d’occident en tot allò que tenia a veure amb les tècniques de conducció i explotació de l’aigua, que l’aprofitament del riu s’estructurarà ja, pràcticament, tal com està ara. La sentència del Comte de Ribagorça (fill de Jaume II i de Blanca d’Anjou) ratificarà el repartiment d’aigües entre les viles de La Plana (Castelló i Almassora per la ribera esquerra i Vila Real, Borriana i Nules, per la dreta). La sentència feta al 1348, dotarà de legalitat un repartiment que ja es feia “en temps dels moros”. L’aigua del Millars ens arriba a través de la SÈQUIA MAJOR que, travessant el terme de sud a nord, delimita amb el seu recorregut el límit entre horta i secà; sols dos filloles que sortiran més tard per la dreta del corrent, augmentaran la zona regada cap a l’oest. La primera arrancarà en passar el Molí entrarà al centre i de la endavant vila per subministrar aigua a per la vila i,Calduch de camí,i a l’obra fins de l’església més a la del campanar; ser de proporcions més reduïdes se l’anomenarà EL SEQUIOL. La segona fillola, molt més important que l’anterior és la sèquia de COSCOLLOSA 26


MAGDALENA DE 2010

que dona reg a tota una partida al nord de la ciutat per tornar a morir a la Sèquia Major a través del Barranc de la Magdalena. Val a dir que ho feia saltar el riu Sec amb undesprés viaductede (desaparegut) molt apreciat pel xiquets del Raval de Sant Fèlix per prendre el bany sense consentiment (Val a dir que els del Raval de la Trinitat ho fèiem a la Sèquia Major, just abans d’entrar al túnel, enfront de les Carmelites actuals i també sense consentiment). Al llarg de tot el seu recorregut la Sèquia Major deriva aigües cap a la dreta mitjançant 167 files per regar cadascuna de les partides entre el Caminàs i la Donació abans de desaiguar, per Sant Francesc al MOLÍ DE LA FONT.

B.- LA FONT DE LA REINA: Tan antiga com la primera però molt menys glamurosa; per més que alguns autors la consideren la font del Castelló primitiu, mai no ha gaudit de l’interès d’historiadors, ni d’erudits. Sols Pasqual Tirado va tractar de mitificar-la, El Molí de la Font convertint-la en el port d’on salparen les pasteres de Tombatossals per conquerir les Illes. El fet és que la Font i el seu immediat Molí de la Font són un ver monument hidràulic de l’ingeni àrab anomenat FOGGARA. És tracta d’excavar una xarxa de galeries subterrànies per acaptar els diferents escorrims i regalleres que s’acumulen al peudemont d’una serralada, unir-los en un de sol, més cabalós i aprofitable. Encara avui és possible veure com els fan al nord d’Àfrica i a diferents indrets de l’Iran. brollador aporta vorabaixa d’un metre cúbic(El per segonEli bastava regular elsElaiguamolls de la part del terme Lluent, Prat i Elper Quadro). Quan a la fi del XIX es va potenciar el cultiu de l’arròs, van haver de canalitzar-se les aigües de la Font i ho van fer mitjançant tres sèquies principals: 27


MAGDALENA DE 2010

jectes diferents, i finançament també diferent. És tractava de posar en reg les terres de secà de l’oest de la ciutat (gairebé totes en mans de grans famílies de terratinents). Al projectes s’hi van afegir les necessitats d’aigua per la nova ESTACIÓ i per l’abastament de la CIUaigua En TAT. perprincipi, tots. A la la gent llarga, sempre més bé acostuma a la curta, a fer escàlculs va comprovar optimistes, quehino havia n’hi havia per tots i s’hagueren de plantejar noves solucions. Al capdavall va haver de completar-se el sistema amb la perforació de pous i la derivació d’aigua del Millars a través del CANAL DE LA COTA 100. Com que ja tenien l’aigua, els calia repartir-la i per fer-ho van dissenyarse els anomenats CANALS DEL PANTANO. A mi que m’havia criat al veïnatge de la SÈQUIA MAJOR (cantoner del carrer del Piló), al punt va cridar-me l’atenció aquell CANAL, desprès he sabut que era el NÚMERO 3, que tenia vora el meu nou domicili (al Grup del Carme, a la quadra de La Salera); la primera diferència que vaig observar (i d’ací l’adjectivació de disseny) fou que eren més fondos i menys amples (vaig deduir que seria per minvar l’evaporació o per millor aprofitar l’espai). És el cas que del marge esquerre del PANTÀ sortia una sèquia principal anomenada CANAL DE DERIVACIÓ que vorejant el peudemont de la serralada que tanca el terme pel NW., travessava tot el terme, al llarg de més de nou quilòmetres, fins la partida de LA MAGDALENA i, ja allà abocava a la SÈQUIA DE COSCOtemps hoque LLOSA, feiaunalpoc MOLÍ més DEavant, LA FONT ho feia que, a lasiSÈQUIA així ho voleu MAJOR, veure, la qual, era i al ésseu la clau que tanca tot el sistema. Per completar el sistema, per la dreta del CANAL DE DERIVACIÓ derivaven CINC CANALS numerats de l’un al cinc, que baixaven perpendiculars de cara a l’est. Els tres primers, al sud del RIU SEC, acabaven desaiguant a la SÈQUIA MAJOR. El cinc i el sis, al nord del riu abocaven els escorrims a la SÈQUIA DE COSCOLLOSA. Remataré dient que aquest immens projecte destinat a resoldre el problema del secà sempre ha estat deficitari i força indeficient. El Pantà, enfangava, perdia aigua per tot l’embassament, i els diferents interessos enfrontats xocaven a l’hora de racionalitzar-ne l’explotació; així s’ha aplegat a la situació actual. Doncs, no senyor; no és això que penseu!. Al present, potser per primera vegada, des que va inaugurar-se, el Pantà té aigua sobrada per tot aquell que vol regar. Ja resoldrem el misteri en una altra ocasió!

D.- LA CAPA FREÀTICA SUBTERRÀNIA: avui Laen quarta dia la font més queimportat, ens proporciona sens capaigua mena a ladeciutat dubte. i terme Anomenem de Castelló CAPA és FREÀTICA a aquells estrats sota terra formats per materials permeables(que admeten el pas de l’aigua) que estan encaixats entre dos estrats impermea29


MAGDALENA DE 2010

31


MAGDALENA DE 2010

32


MAGDALENA DE 2010

Paquita Roca Ivars Des de que En Jaume I d’Aragó va concedir a Castelló, Vila real, Almassora i Borriana el dret d’aprofitament de les aigües del riu Millars, els conflictes produïts per la justa distribució d’un bé tan preuat entre els llauradors van ser freqüents. I això que en temps dels àrabs ja estaven ben establertes lleis i ordenances per distribuir-la. La saviesa del rei Jaume, coneixedor d’aquests costums de demostrada eficàcia, va manar que es respectaren amb aquestes paraules: “fasses tot com es feia en temps dels sarraïns”. Cal recordar que a principis del s. XIV, cinquanta anys després de la fundació de Castelló, tot l’espai de l’horta vella amb el seu sistema de distribució d’aigua estava ja constituït, ja que les primeres terres ocupades van ser les de regadiu. Però el Millars és un riu de cabdal irregular i en els anys en que hi havia poca aigua per repartir, els conflictes es feien constants. Ja en època medieval els regants s’organitzaven en Comunitats, i el Consell i els seus funcionaris vigilaven i resolien els diferents problemes que sorgien. En Castelló estos funcionaris eren municipals i estaven anomenats pels Jurats de la ciutat. Entre ells estaven el sequier, el sobre-sequier que feia les funcions de jutge livelladors o els o mestres obrers. En l’any 1.347 es van reunir els quatre pobles per tal de prendre decisions que solucionaren els conflictes. Van anomenar àrbitre a En Pere de Ribagorça. Aquestlaude arbitral va consistir en dividir cada dia al partidor l’aigua que hi havia en 60 files o parts iguals: 12 i mitja per a Almassora, 19 per a Borriana, 14 i mitja per a Castelló i 14 per a Vila real. Els grans plets es van acabar. Sols faltava posar per escrit aquestes ordenances que havien estat de transmissió oral. Totes les normes referents a tandes, actuacions i sancions per a la nostra ciutat les trobem recollides en les Ordenanzas para el régimen de gobierno de la ilustre villa de Castellón de la Plana. Any 1.785 . Del bon sentit organitzatiu dels llauradors antics dona fe que tant la primera distribució de tandes de reg coneguda (la de 1.307), com la sentència del Comte de Ribagorça de 1.347 s’han mantingut al llarg dels segles i continuen vigents en els seus trets essencials fins l’actualitat. Més tard, en 1878 es fa una revisió de les normes, el document de la qual ens ha estat facilitat (tant per el Pep Sos document de 1.785 com el de 1.878 estan a disposició de tots els membres de la Colla que desitgen aprofundir més en el Deltema). seu contingut ex33


MAGDALENA DE 2010

trau rem ses que semblen curio-

les coe n s m é s ses:

“ORDENANZAS Y REGLAMENTO PARA EL REGIMEN Y GOBIERNO DEL SINDICATO Y JURADO DE RIEGOS DE CASTELLON DE LA PLANA (Dia 1 de Mayo de 1.878) Art. 67.- Composició del Sindicat de regs. Estarà format per 14 vocals, un d’ells triat per l’Ajuntament i els altres 13 per la Comunitat de Regants. Dels 13, 3 seran representants de les últimes terres que tenen dret a reg, 1 dels d’artefactes moguts per l’aigua i els altres de les partides del terme. Seran electors del totsterme els que estiguen en el 9 padró com propietaris de terres de regadiu o amos d’artefactes moguts per l’aigua. Les dones casades poden ser representades pels marits, les fadrines o viudes per majors d’edat en qui han delegat. Art. 77.-El jurat. El triarà la Comunidad de Regants i estarà format per 6 propietaris i 6 suplents. Algunes disposicions penals Art. 79.- El que forade, trenque o cause algun mal a les sèquies, files o portells, pagarà la reparació i una indemnització a la Comunitat de 10 a 300 reals. Art. 80.- Pagaran de 10 a 100 r. i la indemnització corresponent: 1.- Els que no porten la vareta que acredite el dret a reg. 4.- Els que fora de tanda reguen amb més aigua de la concedida pel sequier. 5.- Els culpables de sorregar els camins. ElsPagaran amos dede les16basses que no complisquen les normes Art.6.81.a 200 de r. i cànem la indemnització: 2.- Els que tenint obligació d’atandar-se no ho feren i reguen abans dels que tenen tanda. 34


MAGDALENA DE 2010

5.- Els que òbriguen alguna fila abans de l’hora assenyalada. 6.- Els moliners que embassen aigua o que no tinguen obertes les comportes en dies que no són de tanda. 7.Els que reguen amb aigua escapada per la talponera. Art. 82.- Pagaran entre 20 i 300 r. 1.- Els que transporten aigua d’una partida a l’altra. 2.- Els que posen un entrebanc en una sèquia mitjana o els que després de regar no guien l’aigua a la sèquia Major. 3.- Els que reguen fora de tanda. 5.- Els que li lleven l’aigua a un altre regant Art. 84.- El sequier o mosso que no tinga cura de fer complir les prescripcions, incorrerà en una pena de 10 a 300 r. Art. 85.- Els que no netegen les sèquies i camins per on reben l’aigua en les èpoques o dies assenyalats tindran una pena de 12 r. Art. 87.Els que tres dies d’avisats que apanyen els als seus canalats o presesper noaho realitzen. Feina tindrien els que havien de vigilar el compliment d’una xarxa de reg tan ampla i complicada! Però, segons ensPep conta , Sos eren els mateixos llauradors qui es vigilaven uns als altres per tal que ningú malgastara una aigua que per a tots era tan necessària. Així els regants que regaven a sobres o eren els últims en fer-ho eren els millors vigilants per denunciar els incompliments per culpa dels quals una part de l’aigua es perdia. Vicent Serra, els dos avis del qual van ser Presidents del Sindicat de Regs d’Almassora, ens conta que els Presidents eren els homes de bé als que acudien a informar-se els llauradors sobre els seus problemes o a pregar benevolència abans que passaren a majors i pogueren ser motiu de multa. Perquè apanyar les coses a bones era una norma no escrita però per tots acceptada. En el dia d’avui, poques de les estructures antigues ens queden, i lesAssabentada que queden han canviatAlbiol substancialment funcions. per Santiago que en Maig les se seues celebrava el capítol general de la Comanda de Fadrell hi vaig assistir. La Comanda agrupa tots els llauradors que tenen terra en la partida de 35


MAGDALENA DE 2010

Fadrell. Compta amb un Sequier Major, una Junta Directiva i un procurador i un suplent per a cadascuna de les seccions (Major, Almalafa i Fila Roja, Fadrell del Mig, Canalet de Sant Jaume, Viuda i Mitger, Fadrell de Baix, de l’Arbre i Tanda de la Bufera, Valero i Fila Fonda). Els components són gent major, queixen iperquè han hagut correcte d’abandonar els horts. Esles dificultós el regque peres degoteig, car l’adobament i la lluita contra plagues. Tot costa molts diners i no trauen res de la taronja. Així que la Comanda s’ha quedat convertida en un element quasi folklòric. Però és d’admirar com una maquinaria tan complexa haja perdurat tan de temps. Està vist que quan el seny i la valoració del que es porta entre mans són els criteris que guien una normativa, esta pot convertir-se en instrument de convivència i bon ús.

LES TANDES:

Sant Jaume porta bandera, i Sant Isidre rastell. Qui vullga regar de dia que compre terra a Fadrell.

(Copla facilitada per Miguel Marmaneu ) Per tal de completar aquest resum, hemAgustín acudit aAgost , que va estar molts anys posat al Sindicat de Regs i que amb la seua privilegiada memòria ens haciutat. descrit com funcionava el repartiment de l’aigua en el terme de la nostra L’aigua de la Sèquia Major es repartia entre tots els regants d’una manera molt ben organitzada. Pel general els tarongers rebien aigua cada quatre setmanes, si n’hi havia prou, o cada cinc o sis si escassejava. L’hortalissa tenia reg cada 15 dies. L’aigua es donava o es llevava a les diferents tandes a l’eixida i la posta de sol. La primera tanda. El dimecres, a eixida del sol entrava l’aigua a Censal. Els de Censal regaven tot el dimecres, la nit d’eixe dia i tot el dijous. O siga que tenien 2perdies i una nit regar. La segona tanda. El dijous a posta de 36


MAGDALENA DE 2010

sol tancaven les files de Censal i obrien les de Gumbau, Soterrani, Camí Fondo i Taxida. Aquestos tenien per a regar dos nits i dos dies. La tercera tanda. El dissabte a la posta de sol, l’aigua anava a La Plana, Ramell, Sabatera i Racó de Ramell (en direcció de Sud a Nord). La llevael dilluns la posta delasol. 2 dies ai dos nits.Regaven tota la La ven quarta tanda.aDilluns per nit Regaven arribava l’aigua Canet. nit i a l’endemà fins la una de migdia. Els tocava més nit que dia. La cinquena tanda. El dimarts a mig dia entrava l’aigua al Cap. El Cap comença un poc més amunt de Sant Roc de Canet. Allí estan els taulons que separen Canet i Cap. Regaven tota la vesprada i tota la nit. Final de la roda de tandes. El dimecres a l’eixida del sol tornava l’aigua a Censal.

Hi ha més coses a tractar com el cas d’Almalafa i Villamargo, o el cas de Fadrell de dalt, Fadrell del mig i Fadrell de baix. Els de Fadrell de dant eren els més beneficiats perquè mai regaven per la nit. Regaven directament de la Sèquia Major i deien que era un reg de rics. Els de baix eren els més perjudicats. Si sobrava aigua, s’enviava a reforçar el reg de les marjals . El que es deia “regar a sobres” o a l’horta. Quan venia una tronada forta el Sindicat donava l’ordre de “tots a regar”. Respecte al que rega la sèquia de Coscollosa o del Pito, s’ha que parlar de l’horta nova. Més o menys fins on ara és “La Residència” era l’horta vella i d’ahí endavant, l’horta nova. Fa molts anys això eren vinyes i olivars. De fet al rebut que passava el Sindicat de Regs posava “tierra de olivares”. Ells sols tenien dret a 2 regs a l’any però després, quan va haver més aigua, els quasi els tocava com a tots. També pou de Boeto, on estaven taulons que separaven l’horta vellaregaven i l’horta del nova. Tot el problema de regar per la nit es va acabar quan es va construir el pantanet de Santa Quitèria. 37


MAGDALENA DE 2010

38


MAGDALENA DE 2010

40


MAGDALENA DE 2010

guim la de la dreta i arribem a l’actual Plaça de la Pau. Seguim. Passat el portal de l’Om, a l’esquerra, tenim un altre Convent : el de les monges Clarisses on hi ha que suposar l’existència d’un altre hortet. Seguint el carrer Major o de Baix, encontrem l’Hort del Bisbe Climent i un poc més lluny, a la fi del quiol finscarrer, ací ? el de les Monges Caputxines. Podria arribar l’aigua del Se-

Teatre Principal i perspectiva del Carrer Herrero

En un moment donat, pot ser quan la desamortització, pot ser quan la darrera guerra civil, es va descobrir l’existència d’una sèquia encegada i coberta per voltes de rajola, de la mateixa manera que ara està coberta la Sèquia Mare pel carrer Governador, que hom, molt mal pensat, va atribuir amb imaginació templera , a un passadís secret i amagat que les monges clarisses i els frares franciscans, utilitzaven secretament per a trobar-se en llurs encontres amorosos. Bé, seguim. Hem deixat al Convent de Sant Francesc l’aigua del Sequiol irrigant l’hort conventual. Deixant el Convent i seguint pel que és carrer Ample de la Trinitat, arribem a una altra bifurcació (la tercera). dreta segueix mateix carrer Trinitat. Seguim fins una altra bifurcacióPer (lalaquarta): el rellot-el ge. A la dreta el carrer d’En Ximenez ens porta a l’hort de la família Sisternes. El que segueix pel carrer Trinitat ens porta a l’Hort de Mas, al Portal 43


MAGDALENA DE 2010

dels Gascons o Portal de Tirado (topònims coneguts) on pot ser irrigara l’hort que avui és el jardí del Casino Antic. Tornem arrere i seguim per l’actual carrer de Sant Francesc, aleshores Carrer Talecons. No us duu el nom de “talecons” a la possibilitat d’haver-hi un molírecte o molinet? arribat a l’actual carrer Navarra creuant-lo enfilemSeguim. el carrerHem Bayer. A l’arribar al carrer Sant Xoxim,i, Calvo Sotelo o Ruiz Zorrilla, tan si val, al mateix cantó hi havia una tenda, la tenda de Cuc, efectivament, el meu avi. A la part de darrere, en la cuina, el brocal d’una cisterna. Testifico haver-la vista. Seguim. La Plaça Nova i l’Hort dels Corders. Hort?.... I passat aquest, la cantereria del que fou Bisbe Climent, on acabem ja.

Conclusions 1.- La xarxa del Sequiol ens deixa carrers que avui coneixem tots al ser abans reguers i sequiolets. 2.- El Sequiol donava aigua a les moltes cisternes que tenien les cases de Castelló. 3.- La possibilitat que l’aigua del Sequiol aplegara fins als llavadors de l’actual Plaça de la Pau. 4.- La possibilitat que la cantereria del Bisbe Climent poguera ser abastada de l’aigua del Sequiol. Deixo en mans d’historiadors més experts que jo el poder rematar amb seriositat l’estudi de la important tasca de la xarxa del Sequiol. Ens ajudarà a conèixer un poc més la història del nostre poble. Jo he fet un recull no massa científic, més bé intuïtiu, d’un fet que ahí està, mig soterrat per la història i pels enderrocs que ella mateixa produeix i ens deixa.

44


MAGDALENA DE 2010

45


MAGDALENA DE 2010

46


MAGDALENA DE 2010

Joan Andrés Sorribes i Vicent Queral Gozalbo ELS AIGUAMOLLS DE CANET: Els aiguamolls de Canet que, relativament allunyats de la costa i sense aparent contacte amb la resta de les zones humides del terme (la marjal, el Quadro o el Lluent), ocupaven bona part de la partida i dificultaven el cultiu. El terme fa ací una fondalada entre la Sèquia Major i el riu Sec i sembla que açò facilitaria l’afloració temporal d’aigües subterrànies a la superfície; sobre tot, a les èpoques humides. Tota la partida de Canet, deu el seu aspecte actual al paisatge agrari creat pels llauradors amb les successives transformacions que han realitzat al llarg dels temps. Açò és tant així, que si poguérem fer vista enrera, ni que fora uns trenta anys, veuríem un entorn de Sant Roc totalment desconegut. Sabem que, des del segles XVI i XVII els homes havien posat en cultiu les terres de les partides que envolten Canet, fins i tot hi van aportar les aigües del Millars per transformar-les en regadiu. És la pressió demogràfica i la necessitat d’aliments que han dut a ocupar unes terres que en altres condicions restarien ermes. A Canet i a la partida del Cap hi ha unes 1000 fanecades amb problemes d’excés d’aigües més o menys intensos. Pel que sabem, la presència d’aiguamolls era esporàdica i permetia l’alternança de cultius segons les condicions, fesols i blat al temps de secà i arròs als períodes humits. Si ens remuntarem més, trobaríem el cànem i la morera. Era tan irregular la presència d’aiguamolls que sovint, calia ajudar als cultius amb aigua de la sèquia Major. Aquesta mateixa temporalitat serà el principal problema per no estabilitzar el cultiu d’arròs ni permetre el creixement normal dels tarongers. CAUSES I EXPLICACIONS Els propietaris d’aquelles terres han tractat sempre de trobar explicacions raonables a tan estrany fenomen. Així, Paco Boira era dels convençuts que l’aiguamoll venia del riu de Borriol, les aigües del qual es perden per “l’Engolidor” i passen a la capa freàtica subterrània. Tenia pensat fer un canal i prendre l’aigua del riu abans d’aquell punt; així mataria dos pardals d’un tir, evitaria les filtracions que sortien per Canet i conduiria l’aigua al Sanatori per regar tota aquella part del Bovalar on tenia una finca. El fet és 47


MAGDALENA DE 2010

que no ho va intentar. La creença general, però, era altra i molts estaven certs que des de que van construir el Pantà de Maria Cristina s’havien accentuat els problemes, tant pel que fa a la persistència, quantitat i duració dels aiguamolls. És creia que les filtracions del pantà (sempre s’ha comentat Mª Cristina és una cistella) augmentaven les corrents subterrànies que que afloraven a Canet. Homens que encara viuen afirmen que a partir de 1925, en que es va posar en servei, van augmentar tant els aiguamolls que arruïnaren totes les plantacions de tarongers que, pel fort impuls que tenia la taronja, s’hi havien implantat .

SANT ROC I EL PANTÀ DE MARIA CRISTINA El pantà de Maria Cristina va ser localitzat en aquest lloc per tal de regular el cabal de la Rambla i poder regar el secà de Castelló i un poc del d’Almassora aprofitant les fonts, avingudes i escorrenties que per allí passaven. La primera concessió d'aquestes aigües data del 20 de maig de 1320; l'ordre de Montesa, aleshores propietària, la va concedir a Domènec Forcadell per tal de poder construir un molí fariner al mas d'En Saloni. El 9 de gener de 1901, per iniciativa de l’enginyer D. Antonio Barrachina, que també seria el primer concessionari les aigües, col·loca primera pedra. Les obres van acabar el 30 dede maig de 1925.esVa ser a la partir d'aquesta data (com ja s’ha dit) que les coses van complicar-se, i prou, per els llauradors de Canet. En l'actualitat, degut a la sobreexplotació de l’aqüí48


MAGDALENA DE 2010

fer de la Plana, serà molt difícil veure el que passava abans; però, en aquells moments, era creença general que als trenta dies, més o menys, d’omplir-se el pantà, afloraven els aiguamolls de Canet.

LAADESSECACIÓ DELS AIGUAMOLLS la postguerra les terres de Canet rendien collites d’arròs, de blat i de moniatos, que en aquells temps de la fam i de l’estraperlo, eren molt apreciades. Va ser en acabar aquells anys, que es van plantejar el transformar les terres per als cultius d’exportació i van xocar amb la dificultat de criar els tarongers. Som a la dècada dels 60; un període climàtic molt plujós, amb grans inundacions a l’any 62 al terme i a la ciutat. La falta d’eixida del riu a la mar serà una de les causes que contribuirà a entollar les partides de Canet i el Cap. Allò va ser massa i els homes començaren a buscar solucions. Primer van plantejar la situació al Sindicat, on tant el problema com les propostes que van fer, foren acollides amb escepticisme i comentaris irònics per la gent menys afectada i no s’aplegà a cap solució. Els propietaris es plantejaren aleshores buscar la coordinació entre els veïns, al marge del canal oficial que se’n fotia del problema. Ja n’hem parlat del projecte de Paco Boira sobre l’Engolidor del riu Sec que mai no va portar a terme. Miquel Ventura va intentar al seu hort de Canet una experiència basada en la construcció d’unstot escorredors superficials que travessers a uns altres al llarg del frau; el conjunt desaiguava a la anaven sèquia del cap d’avall. El resultat va ser negatiu; no sols l’aiguamoll no va desaparèixer, sinó que, a més, va matar quasi tots els tarongers en afectar-los a la “barbada”. Va ser Miguel Rubio Moliner, conegut com a Miquel de la Mellà, qui va trobar la solució encertada. Faria unes conduccions amb tubs de formigó sense ajustar, de diàmetres creixents, des dels 20 cm. fins als 40. Soterrades a més de 1'50 m. sobre una base de cascall, travessarien les finques buscant el desnivell per desembocar a la sèquia de la Travessera. Pensat i mesurat que s’ho va tindre, va començar el seu treball de marcar les sèquies i calcular els desnivells. Va llogar una de les primeres excavadores que treballaven a Castelló per fer les excavacions, la coneguda “JUMBO” de Babiloni, que treballava al riu Sec. Fora d’hores, a 3 duros el metre, va fer-li uns solcs de 1'80 m. de fondo per 60 cm. de amplada als llocs marcats. Amb barres i puntals, anava escolant els tubs sobre el llit de cascall. Després, ho va cobrir amb una bona capada de cascall perquè no s’aterrara i ho va tapar tot amb terra a nivell d’hort. Encap acabar primera sèquia vacosa veurevaque evacuava quasi l. d’aigua, a la laTravessera la qual satisfer Miquel. En 5000 dos anys va poder plantar tarongers en terra seca. Els veïns anaven canviant d’actitud en veure l’èxit i, al poc, s’hi afegirien al projecte Fèlix Balado i "El Pinxo". 49


MAGDALENA DE 2010

52


MAGDALENA DE 2010

taona que de vegades era d’obra. La taona tenia dos braços i al final un travesser on posaven un contrapès. A l’altre costat era una mena de caixó i baix hi havia una porteta que quan alçaves tu i el que t’ajudava (perquè es necessitava molta força), quan tocava l’aigua la porta, s’obria i s’ompliavores el caixó quan pujaves la mateixa aigua tancava per les de i,les barres, que per erenamunt, com uns reguerets eixialal’aigua al idipòsit on tu estaves dret. L’aigua s’encarrilava cap on tu volies. Se solien pintar per a que no es podriren perquè estaven sempre dins l’aigua. I qué havien de fer per a que la sèquia sempre tinguera aigua?

Les sèquies es xarcullaven amb la xarcullera que era una llegona gran amb vores a la punta. Tenia dos foradets i baraneta i l’argolla per a passar el mànec. Les vores de la sèquia es xarcullaven. Si no xarcullaves prou es posava llim i de tot. Treies el fang de la mitja sèquia que era teua, arromangaves la vora i feies com una escaleta que mantenia la vora. Primer posaves una capa de llim i després el fang i com era una terra bona plantaven allí panís i carics. Anava molt bé.

Ara que recorde, a la marjal hi havia molts ullals no?

Molts. Eren aigua naixenta. Tiraven la seua aigua a les sèquies i per això tenien tanta aigua. Nosaltres de xicotets fèiem vida a la Catalana, prop del Grau, perquè vivíem al carrer Moreres en una casa menuda, amb safareig i tot, però a la Catalana es rentava millor la roba perquè tenia un llavador i unpare estenedor la sèquia que estava mirant al carasol, el meu va fer de unsbandera. llavadorsA que es podien posar dos dones ben desahogades. Estava en fondo i tenia un escalonet o dos per a baixar. Allí hi havia una llosa de pedra maresa d’un parell de metres d’ampla. Les dones es posaven allí i passaven dos o tres aigües d’aigua tan clara que es podia beure. Ja veus. I després amb tot el que han fet tots els sabuts, s’han fet tot empastres i ho han enverinat tot. Nosaltres fèiem la vida allí amb la meua auela i plantàvem hortalissa. de Ma matítia manyana omplia eixa gerra gran que hi havia en les cases d’una aigua més clara que la de l’aixeta.

També regaven de sénia ?

També. Les sénies eren un altre cantar. Eren com un pou al que s’havia de fer-li aigua amb barrina o el que fora. Baix tenia una bassa on hi haurien 4 o 5 metres de dipòsit d’aigua. Tenia un eix de ferro, un engranatge i dalt el que deien el sombrero on posaven la barra de ferro que anava encastat ben bé a l’engranatge. Un eix feia moure l’altre i pujaven els calaixons. Diuen que els antics eren cadufs de terrissa però jo sempre els he vist deuna metall. LaAsínia podiesanava rodarqualsevol a mà però era normal que la moguera haca. vigilarlal’haca xiquet o xiqueta i no ha passat mai res. A l’animal li tapaven els ulls amb unes ulleres com si foren uns sostens i damunt li posaven una roba per a que l’animalet no es 54


MAGDALENA DE 2010

marejara i s’acostumara a donar voltes. El que la vigilava l’arreava si s’embolicava, cosa que passava algunes vegades. I que tiraven per enriquir la terra?

Fem de vaca, de cavalleria, de porc... El pixum de les vaques es tirava en companyia l’aiguaelquan Jo anava a lesalvaqueries per pixum amb tonells.deObries tonellregaves. i ho tiraves al portell lloc on esaregava i s’escampava amb l’aigua. A voltes, sense regar, anaves amb el tonell dalt del carro, el destapaves i amb el carabassí escampaves el pixum per tota la terra.

Parle’m un poc del comú.

Era un bon adob i es gastava molt. Hi havia molts llauradors que tenien tonells com nosaltres i com feien hortalissa en necessitaven. Jo n’he tret molt de comú. A més hi havia un home que li deien Tarambana que se’n duia el comú del quarter, era un home un poc tarambana que va ser un rastre d’anys encarregat de les tres caigudes. A les alqueries el comú solia ser una gerra un poc soterradeta i damunt una taula de fusta com un pedrís amb un brocal i una tapadora. La porta era una cortina de sac. Però el de les cases era una bassa. Per traure’l llevaves la trapa de la bassa, posaves el tonell a la vora i una tineta cadufo amb un al costat. Posaves el canut, que era de zinc, i es mantenia allí, era com un embut. La tineta tenia un forat per a que entrara dins el forat del tonell. En acabant el tonell esamb tapava el tap ambque unstenien papers, atapeït. Esi carregava carro unesamb barres de iferro unben ganxo al final ho posavesal

El carro del pixum 55


MAGDALENA DE 2010

a unaro de la barra en uns cargols, ben segur i subjecte. Després, empentant dues persones, anaves pujant els 6 tonells al carro rodant rodant un a cada costat del tonell. Quan arribava dalt, sarpà d’una pujava rodant un delsaldos carro, dret el tonell, rodant seuallloc. Laalçaves caixa del carro com- i pleta eren 6 tonells. Jo he anat a un rastre de cases a traure comuns. Un dia, me’n recorde com si fora ara, davant de la Sang estava traient comú. Com anaves tan de matí pillaves a la gent quan s’alçava i hi havia meneo. Hi havia una xica, que ja no era tan xica i em deia: “Uf, quina pudor ¡ açò no es pot aguantar!” I jo li dic: “ Mire senyoreta, pues això no he fet jo, no. I ja veu que no em queixe”. Uns altres comuns eren les que ajuntaven el fem de vàries famílies i com els del quarter, tenien les basses més grans. Per a d’això hi havia una caldera que estava dipositada en front de l’estadi a l’alqueria dels Gozalbos. Era de bronze. La caldera anava tirada per cavalleries i treia el comú de les basses més grans. Després ho abocava a les casetes de la merda.d’una Al camí Plana encara hi havia estaven fa poc les restes i a la carretera de València les últimes que han existit. Tenien uns dipòsits grans on cabien 3 o 4 mil litres. Els llauradors podien aTaona nar a comprar adob amb els seus tonells. Valia a pesseta el tonell. I és que de vegades no hi havia adob als magatzems i com amb el fem de la cavalleria de casa no hi havia prou, en tiraves de comú. Blat també se’n plantava?

En el temps que jo conec, no. El blat va començar a plantar-se quan va vindre la fam, quan la guerra. Plantaven blat i quan el segaven allí mateix feien una era per a batre, arrancant les brosses i aplanant la terra. Després quan van vindre les trilladores el portaven on les plantaven: al camí la Plana, eixint del poble cap a Fadrell, al camí Lledó.... Si u volia, i tenia una era de batre arròs, també podria batre el blat en ella. Ací el llaurador sempre ha fet de tot per poder viure. Per això dóna tanta tristor veure com estan ara els horts i les marjals.

56


MAGDALENA DE 2010

Antonio Rodrigo “ Toni de Cuc” En demanar-me els amics del Pixaví que els conte alguna cosa sobre la llaurança antiga, he recordat que en un capítol del meu llibre “A cops d’espardenya”, vaig publicar una relació de les brosses més habituals a les nostres terres. En aquell moment, i ara també, el meu objectiu és salvaguardar de les ventades que corren en el temps actual una col·lecció de paraules del tot hortolanes i castelloneres. La recopilació és obra del “brossóleg” Pepe Vilanova, comandant de la sofrida policia rural. A veure si aconseguim que el pas del temps no les deforme i la química dels herbicides no les borre per a sempre de les nostres terres i de la nostra memòria. Jo no acabe de creure’m totalment el refrany queLas diumalas “ hierbas nunca mueren”.

Argelaga Berbum

Alls porros Blat bort

Blet Cinc costelles Creudeu Xacòina Fulla carnera Fonoll Isaroca Llicsó Marge Mata caberos Muxo Pelosa Pota de bou Raspa llengua Senill Senuc Sevet

Canyota Cogula Corretjola Cua de rata Card Crespinell Espadilla Espàrrec Fenàs Ferris mosterris Ferragos Gram Junsa Jonc Lletera Manceba Magreta Malva Melga Margall Joliverda Ortiga Paradella Paleta Pinet Romiguera Rabanell Rosella Sisca Sanguinyol Serrets(serretjos) Salobrera Troba bou Timó

Terrera

Verdolaga Veta .

57

Bova Botja

Veça


MAGDALENA DE 2010

58


MAGDALENA DE 2010

62


MAGDALENA DE 2010

Agustín Agost Pascual Al llarg de molts anys el cànem va ser la principal font de riquesa de l’horta de Castelló. Existia d’ell una forta demanda, ja que, a més de ser utilitzat per a la fabricació de teixits, sogues o paper, era imprescindible per a fabricar veles dels vaixells ja que un vaixell mitjà necessitava per a les seues veles el producte 7 fanecades de cànem. Era un conreu complex que no s’adaptava a tots els llocs però per al qual la terra de l’horta de Castelló i el nostre clima eren òptims. Cal dir que el rendiment que li donava al llaurador no era solament per ell mateix sinó per l’alternança de conreus que permetia (cànem, fesols, blat). Al s. XIX va entrar en decadència com a conseqüència de l’aparició d’altres fibres vegetals més barates i de les importacions efectuades des de països com Rússia. La família d’ Agustín Agost Pascual, que en l’actualitat té 83 anys, va ser que una ningú de leslaúltimes que va conrear Castelló. Ell ens contarà millor seua experiència amb cànem aquest aconreu.

EL PROCÉS DE CONREU I TRACTAMENT DEL CÀNEM Després de molts anys d’experiència en la criança del cànem vaig a contar, a la meua manera, el seu llarg i treballós procés. Les feines eren molt pesades, principalment la sega perquè es realitzava en temporada de calor, en els mesos de juliol i agost. En canvi es l’agramà feia al temps del fred. Primerament es preparava bé la terra, essent el més principal un bon fina(terra i guaret i que la terra estiguera bem tova trida ). En els anys dels que jo parle (1.941-45) el guaret es feia després de collir els fesols. Es feia normalment amb l’aixada de gavilans (de 2 puntes). Passat un poc de temps es llaurava i després es passava la de falçons , que en atauladora quell temps encara era de fusta. També eren molt importants formigaes,les una tècnica en la que es cremava la terra en munts a manera de formiguers, amb la qual cosa se sanejava i enriquia. solc una sembra es podia fer de dues era maneres: amb el i l’al- i el fortraLa (a voleo) . La més habitual ala solc laforcat cavalleria a eixam cat. El llaurador anava davant i darrere anava una altra persona, quasi sempre una dona, tirant la llavor dins el solc. Després es tauladora passava la 63


MAGDALENA DE 2010

de falçons i la plana .

Els cavallons es plantaven pels dos costats i s’aplanaven ben plans amb la llegona per a que no hi haguera terrossos i a l’hora de segar, no s’esmussara la falç en tocar algun terròs. Quan se sembrava a eixam es tirava la llavor per tot el camp. Després es llauravaben dues vegades, una ade la fer llarga i altrafeina a l’ampla així les llavors quedaven cobertes. S’havia aquesta molt iràpidament per a que la terra s’eixugara el menys possible. Després s’haviencavallons de fer els i replanar-se . Si feia bon temps, als 12 ó 14 dies naixia el cànem. A primers de maig tenia ja uns 20 cm. i en aquell moment es regava per primera vegada, el que es deia el reg de pols. Si començava a fer fred o a ploure es feiacrostó i el cànem naixia malament i havies de llaurar i donar per perduda la collita. Era el que els llauradorsferdèiem porreta. En tota l’horta no hi havia cap planta de creixement tan ràpid com el cànem, ja que en dos mesos arribava als dos metres i mig. Un mes abans de la sega es deixava de regar. Així s’aconseguia que la fibra ,que era veritablement el cànem, s’endurira. La llavor per a l’any vinent s’obtenia deixant un tros de camp, que seguies regant per a que la llavor quallara bé. En el cànem hi ha dues classes de plantes: el mascle que sols fa flor i que és la que polinitza, i la femella que fa les llavors. La llavor del cànem era molt menuda i rodona, de la grandària d’un cap d’agulla i s’esmunyia per entre els dits quan la sembraves. Era molt oliosa. Per al cànem de després fulla, la sega començava el dia de Sant Jaume, el dia de Santa Anna. Es matinava molt, s’eixia en apuntar el dia. Ja al camp cada home (perquè era una feina molt dura i no era cosa de dones) agafava una eixida,un cànem, d’uns tres metres d’amplada, segant amb una falç a ras de terra, tallant-lo cap arrere i deixant un braçat en terra que ocupava quasi tota l’amplada del que havies segat. Per a mi segar el cànem era el treball més pesat i més si la falç tallava poc. S’havia d’esmolar contínuament amb una bona pedra. Als quatre oelcinc de la sega i començava nuatdies de les garbes l’espolsat o neteja del cànem, cosa que es feia amb una forca . S’havia

Garbera 64


MAGDALENA DE 2010

Primer traíem les pedres grosses i després les garbes una a una. Pesaven molt, sobre uns 20 o 25 Kg. Dos homes passaven perportant l’ dos andaor, pals rodons, d’un parell de metres de llarg i uns sis cm. de diàmetre. En ell carregaven les garbes i les duien al lloc on s’estenia per a que s’assecara. Un altre la garba i la per posava en peu,grossos agafant-la amb les mitja dues mans delhome centrealçava on estava nuada uns cordills i, donant-li volta amb molt d’art i habilitat, la deixava plantada oberta per baix i per dalt. Així s’airejava i s’assecava en quatre o cinc dies. Aleshores es posaven en barraquetes per a que també s’assecara el centre, on estava el cordill, traient el que estava dins fora. Una vegada sec es portava a l’era per esperar el tempsd’agramar . El lloguer de la bassa es pagava amb espècies i era de quatre garbes per costal. Després de collit el cànem se sembraven fesols i, collits aquests, blat. A últims de novembre o primers de desembre començava el treball d’agramar . Lesgrames eren uns troncs d’uns 40 cm. de diàmetre, rodons, de metre i mig de llargs més o menys. En una de les puntes tenien com dues potes de fusta, i alçaven uns 70 cm. de terra. De la meitat cap avall tenien un escot triangular que era on estava el maç. Aquest era una fusta d’uns 15 cm de diàmetre i al mig tenia clavada la llengua que era una planxa de ferro d’un cm. d’espessor. En la part de les maç potes eselsubjectava agrama la amb un pal entravessat que s’anomenava pern. El maç era allò que cascava canyamís el cànem i que feia que elpesat per a que fibra neta. Aquest treball era sortira un poc i molt poclasà, pereixira la pols que es d’agramar desprenia. Els primers dies que el feies per les nits estaves com si t’hagueren pegat una pallissa i, fins i tot podia pujar-te la febre. Ara pense jo que podria tenir alguna cosa a veure amb el que diuen que el cànem (cannabis) és droga. Igual la febre i el cansament podia ser per això. Amb el mateix cànem es feia una corda menuda, d’un metre i mig, que es deiadogal , per nuar la garba a uns 60 cm. de la punta de i oc imadalt que era la part més prima de la garba. se li feia una ansa en una dogal Al punta que, una vegada nuada la garba, es posava en el dit polze agafant la garba amb la mateixa mà. Cada garba s’agramava en tres parts, sense partir-la. Primer agafaves la garba, alçaves el posaves a la grama, li maç, la pegaves i la subjectaves. Es quedava oberta per les dos puntes i li posaves el dogal a la part prima, a uns 60 o 70 cm. dellevant-li la el cordill cima, d’espart que abans la nuava. Des del lloc on estava subjecta l’anàvem cascant sempre en direcció a la part més grossa. La segona part (uns dos pams) era des del lloc on l’havies subjectada fins el dogal. El treball es finalitzava

posant el canyamis estirant comquedara. arrossegant passant-laelsper baix de el la genoll llenguacontra per dogal separar el que Així iquedaven fils nets. A continuació anaves a l’era i molt cuidadosament l’estenies a terra en un lloc sec i net. Després, agafaves tres garbes (una dobla) i les 66


MAGDALENA DE 2010

enrotllaves per tot el braç, tot el mas enrotllat. Aleshores agramaves les cimes de les 3 garbes a una.. És molt interessant saber les mesures i l’entramat del cànem: 3 gavilles era una dobla. mascostal 3 dobles era . 16 eraunun (també hi havia costals de 18 ) massos massos El mas se doblava per la meitat i al mateix lloc on es doblava es feia la cara. Per deixar arreglat el costal i portar-lo a vendre, amb un escarpidor (una mena de pinta de ferro gran amb les pues separades) es feia la cara. Es preparava a terra, arreglant els conforme s’anaven col·locant. La massos cara de la part visible s’arreglava bé. Amb elscanyamissos es feia una garbera més o menys gran segons la quantitat, amb un poc de desnivell cap als costats en la part de dalt per protegir-los de la pluja. No es tiraven perquè s’aprofitaven per tornar a formigar la terra o bé com llit dels animals.

67


MAGDALENA DE 2010

68


MAGDALENA DE 2010

Joan Andrés Sorribes Cada vegada que passava per allí em cridava l’atenció aquell grup de cases. Per més que jo era un adolescent ja percebia que aquella no era una masada qualsevol, que darrere de l’aspecte descurat d’aquell grup de cases i corralots mig amagats entre esbarzers s’amagava alguna història misteriosa. Quan preguntava a la gent gran em deien que allò eren LES CASOTES (el mateix nom ja impressionava) i d’allà no els movia. Tal com m’he anat fent gran he entès que ells, tant que se les donaven de sabuts, no en sabien res d’aquell mas mig enrunat i, el que era pitjor, ni tan sols en qüestionaven res sobre el seu srcen o la seua història. Jo sí que ho feia, que ben aviat vaig descobrir que el fer-se preguntes i qüestionar-se les respostes eren coses que obrien les portes a un món nou i diferent. Per tots aquells que no coneixeu el terme, us diré que LES CASOTES són un grup d’edificacions que presideixen una extensa propietat agrícola a l’extrem occidental del terme de Castelló. Parlem de Benadressa, just a mà esquerra passa amb delalamajoria carretera dels demasos Ribesalbes, de la zona, penjataquest sobre té la quelcom Rambla. que Tal com el fa interessant, que li dona una personalitat pròpia ben diferent d’ altres masos de les terres de l’interior. No debades el masos de la partida de Benadressa, de l’Estepar o del Bovalar eren residències d’estiu de les famílies més acomodades de la ciutat; sols cal citar el mas del Negrero, el de Boera, el de Binyé, el de l’Enramada, el de Gasset, el de la Devesa o el de Gimeno per entendre que parlem d’alguna cosa més que simples residències d’estiueig. LES CASOTES, però tenien un aspecte diferent, perquè també diferent ha-

69


MAGDALENA DE 2010

via estat el seu srcen i les intencions del seu fundador. Ens situarem al segle XVIII, en concret al darrer terç del segle; allí hi trobarem la figura singular de Salvador Català. Membre d’una discreta família de comerciants de la ciutat, l’home ha sabut navegar en temps revolts i aprofitar-se de les històriques del de moment per fer-se amb una bona fortuna. Éscircumstàncies l’època de la IL·LUSTRACIÓ, la FISIOCRÀCIA i dels canvis econòmics promoguts pels ministres de CARLES III. En aquest temps, Salvador Català sabrà situar-se al millor lloc on pot estar un comerciant, al front del negoci del CÀNEM i serà comprant i venent cordes i lones que acumularà una fortuna molt respectable. Cap a 1780 ja el trobem com a ADMINISTRADOR DEL REAL PATRIMONI dirigint la venda del cànem de tota la zona per abastir les nombroses fàbriques d’espardenyes i, per sobre de tot, controlant els subministres de matèria primera per dotar de cordam i de velam la nova MARINA DE GUERRA que promou el rei Carles III. Salvador Català, no sols està al capdamunt de la burgesia benestant de la ciutat, també el trobem des de 1778 com a membre de la nova REAL SOCIETAT ECONÒMICA D’AMICS DEL PAÍS, nascuda amb el propòsit

de millorar l’explotació i la riquesa de la nostra terra. D’ella sortirà, entre moltes altres, l’obra cabal de CAVANILLES que ens aporta la primera visió global de totes les terres del regne després de conèixer-les de primera mà. Serà en aquest entorn que Salvador Català farà grans aportacions defensant el cultiu del cotó i el monopoli del cànem a les terres de la Plana. Allà serà també on entrarà en contacte amb les teories repobladores que potenciava CARLES III per incrementar la riquesa de la nació; Català hi va veure la possibilitat de millorar qualitativament el seu status social. Servintse de la jurisdicció alfonsina ( uns privilegis vigents des del segle XIV que possibilitaven l’accés a latemps, noblesa mitjançant l’establiment de pobladors) encara vigent en aquells Salvador Català pretenia accedir a un títol nobiliari. Ací va nàixer el projecte de LES CASOTES. Per concretar-lo, a més de 70


MAGDALENA DE 2010

diners, que el Català els tenia per càstig, necessitava terres, un projecte viable, aigua i un mínim de quinze famílies que volgueren establir-se en aquell desert inculte i acceptar-lo per senyor. Aprofitant-se de la crisi agrària de l’època va anar fent-se amb gran quantitat de terres dels petits propietaris la 1781 zona compresa entre el Tossal la la Galera al N. i la Rambla al S. ide al tota W. Al ja el trobem, propietari dede tota riba esquerra de la Rambla, aliat amb el noble Manuel Sisternes, també propietari d’extensa masada a la riba dreta, per gestionar les aigües de la Rambla que s’escorren del Molí d’En Saloni. Català usarà del suport el noble Sisternes per aconseguir aquesta concessió d’aigua que bastarà per garantir l’existència del projecte. Serà un tal “senyor Roxas” qui farà el projecte de la fundació; dissenyarà dos edificis rectangulars amb coberta amb doble coberta situats simètricament a dreta i esquerra d’una petita ermita central sobre una explanada molt ampla. Aquestes construccions les ubicarà sobre la terrassa més alta de la riba esquerra de la Rambla; més amunt projectarà una petita represa, a manera d’assut, per conduir l’aigua a través d’un canal a un abeurador i posteriorment fins a un molí de farina que més tard adaptarà també per fer paper. Començarà la construcció al 1781 i la cosa anirà ràpida perquè tenim notícia que l’ermita, dedicada naturalment a Sant Salvador, va ser beneïda el 18 de febrer d 1783. Més problemàtica serà l’obtenció de l’aigua. Fet que la Rambla és de natural irregular aigua d’avinguda, cabals terme aprofitables procedien d’unes fontsi sols que porta estaven Rambla amunt,els a l’actual de Moró; les anomenades Ferracàs, Fontanar, del Regatell Tendre (continua) i del Regatell Sec (ocasional). Com ja s’ha dit aquestes aigües ja estaven concedides al Molí d’En Saloni, per tant el que demanaran Sisternes i Català, seran els escorrims que es perden aigües avall del molí. Ho demanaran al rei, a través del Consell de Castella i, després de molt de pleitejar, sembla que ho aconseguiran per més que Manuel Sisternes ja haurà mort. El projecte, doncs, ja estava en marxa i Salvador Català havia enviat cartes de població per atraure la gent que necessitava per posar en producció tot aquell conjunt de terres ermes. Comptava amb la creixent puixança del garroferal que va expandir-se al llarg del segle més d’un 60% a les terres noves de Benadressa. El seu objectiu bàsic, però, no era altre que aconseguir la xifra de quinze famílies per poder aconseguir el dret nobiliari que li permetés ser “SENYOR DE VASSALLS” amb dret a impartir sobre ells la jurisdicció civil i la criminal. Sembla que Salvador Català no va reeixir en aquest intent. Per més que LES CASOTES funcionaralfonsina econòmicament i va aconseguir quinzena de famílies que van la jurisdicció exigia, el seu propietarilamai no va obtindre cap títol nobiliari. Bons eren els nobles de la ciutat per admetre un nouvingut plebeu amb un ofici servil, per més ric que fos! L’únic títol que 71


MAGDALENA DE 2010

van concedir-li fou el malnom de “EL MERCADER” per recordar-li qui era, d’on venia i com havia fet la fortuna. Amb tot i això, el somni de l’emprenedor Salvador Català va deixar marques indelebles a la toponímia del nostre terme. Així el molí que va fer al peu de LESaixí CASOTES, coneix al el present com el iMOLÍ MERCADER, mateix hiencara ha unaes senda amb seu malnom tambéDEL una de les “Cuadres” (camins paral·lels que travessen el secà castellonenc) també s’anomena la “CUADRA” DEL MERCADER. Avui en dia, LES CASOTES han cobrat nova vida reinventades com a lloc de celebració de bodes i convits d’alt nivell. Potser si hi aneu alguna vegada, a poc que obriu els ulls de l’enteniment, encara podeu trobar-vos l’esperit somiador de Salvador Català cavil·lant la manera d’aconseguir algun títol que no fos el de “EL MERCADER”.

72


MAGDALENA DE 2010

74


MAGDALENA DE 2010

Informant: Juan Agost

A les terres baixes de Castelló es va conrear arròs uns pocs anys. Normalment se sol fer als baixos perquè, com es necessita molta aigua, als baixos és més fàcil. La part que es va fer primer s’anomenava El Quadro i s’alimentava sencera de la Font de la Reina. Primer es va fer arròs des de la Pedrera finscoto la mar vell .anava El des de la Ratlla fins quasi la Travessera i el riu. Eixa zona tenia prou amb l’aigua que brollava de la font de la Reina. Després de la guerra es va eixamplar la zona. Van fer arròs baix, al de Basco. Baix del Serradal a la part de cap al Grau, fins el pinar van fer una zona arrossera també. Després dalt de la Filetacoto un rodal i al de Santiago, que normalment era de Benicassi. Quan la fam, en van fer en Villamargo i per un rastre de llocs perquè com anava bé per ,ase la va fer. menjusa

El planter El planter de l’arròs es fa ja en aigua. Als alts, només saltaves la via de la Pedrera i el primer canal, es feien els planters. Abans de Sant Josep tiraven la llavor. Quan el planter ja estava, de mati manyana anaven per famílies o amics que s’ajuntaven i s’ajudaven uns als altres a arrancar el planter. Els homes portaven un manoll d’espart amb les lligasses nuat a lad’arròs cuixa iper a quelano es baixara. L’espart nia un nus i tu anaves agafant plantes formant garba. Quan veies queteja estava prou grossa (o quan li pareixia a l’amo si anaves a jornal), passaves el nus corredís i es quedava ben fort. Ja veus si en sabien, tant burros que diuen que eren en aquell temps! L’amo portava una plataforma de fusta que deien un carret d’aigua amb una cordeta , estirava de davant com si fora una haca i portava les garbes de planter. Abans hi havia que rentar-les ben rentades perquè el fang donava pena per a filar i plantar. Va haver uns anys que hi havia furga al fang i havien de posar per poder combatre allò sotal perquè era una llàstima i no es podia filar. L’arròs ha d’eixir solt.

A plantar Al plantar era al revés que a l’arrancar. Posaves la garba dalt la cuixa i com anaves ajupit , amb el colze mantenies la garba. Amb l’altra mà, anaves sostovant per a que s’amollaren i molt suau agafaves un de plantes i ¡ ala, a filar!. Eren tres menaet o quatre brinets. El que dirigia deia : —Eu, no fileu tant! —o bé —. Fileu més! Tenies que portar els tres dits de la mà ben estirats perquè si es doblaven es feien malbé les plantes. Alguns feien maleses. Pareix molt senzill però se necessita una tècnica per a fer-ho Una vida per aprendre-ho. una i Anaven dels unsa als altres anaven de . bé. Sempre ha hagut qui ha pogut Es mésfeia quetotuna altre. topetia través, en fileres de quatre, set, o deu homes segons el terreny. Es posaven contra 75


MAGDALENA DE 2010

dalt i de recules cap arrere, cap arrere, la garba amenaet la cuixa, ben sostovat i amb els ditets clavat sense que es doblegara la canya de la planta perquè si es doblega l’arrel es podreix. Es plantava com si fora una juanola pastilla, un, de un, i en mig de dos un. I cap arrere, cap arrere. Era prou exacte. Si u sabia de que anava es feia prou bé. Els homes anaven amb pantalons curts i alguns portaven unes polaines com de lona que se posaven per protegir les cames. Se deien camatxes. Les feien les dones en definició i es nuaven amb unes betes. Hi haviaque si cutimanyes li picaven a u l’alçaven a l’aire. I de quan en quan una sangonera se t’agarrava a la cama. Li pegaves un pessic o li arrimaves un cigarret i la sangonera s’amollava. Això si no pillaves el mal de la rata. Se va dir així com li hagueren pogut dit el mal del sobremolló, que eren uns pollets que anaven per l’arròs. Alguna cosa s’infecta-

va i molta gent queia malalta. El metge Altava, que vivia al Passeig va ser el que més va tractar eixa malaltia. Una vegada sembrat, encara no havies acabat. Hi havia que birbar, o siga llevar els serretjos , la junsa i totes les brosses que eixien pel mig. També abonar amb amoníac amb barreja de super a tant per . L’arròs necessitava tindre sempre fanecada aigua. Els que feien hortalissa a vegades al mig d’un rodal de bajocar eixia algun bri d’arròs d’alguna llavor que s’havia quedat quan tiraves la brosta de l’arròs. Eixa planta es criava a regons, no dins l’aigua, però lo normal era tindre’n.

La sega Segons la classe d’arròs es segava en un moment o en un altre. L’arròs Benlloc i el Sollana eren arrossos corrents i el Bomba era gros. Normalment la sega era per Agost. A l’hora de segar, si no és que u tenia una fanecadeta i s’ho podia fer ell, li ajudava paregut al la blat. família. Se Tots segava allí.amb L’arròs falceta. no és Latan corbella dur de per segar la forma com que el cànem, té és més és més bona per a segar herba. La falceta anava més directa i anava millor que la cora muntó bella. Encara que abans de segar part de l’aigua s’havia llevat, en molts llocs enca76


MAGDALENA DE 2010

ra en quedava, no tanta com quan es criava però si no és que fora un lloc alt que s’eixugava més prompte, hi havia aigua. L’arròs és diferent al blat perquè s’ajunten les espigues per dalt. Per això les garbes es nuaven contra el gra i després se serraven. Se surracava per darrere del vencill que ho nuava. I se quedaven nuades les espigues. La palla, els culs que deien, se quedava allí. Quan serraves la garba, amb una ma agafavessurrac el i en l’altra la garba i la posaves damunt dels culs per a que no tocara l’aigua i així s’eixugava. El blat era al revés, se nuava amb el vencill més lluny de les espigues i no se serrava. Quan anaves a batre el blat portaves el gra i la palla. En l’arròs sols portaves el gra. La palla de l’arròs feia el seu paper per a que s’assecara l’arròs i després ho gastaven perjas a dels animals, principalment en les vaqueries. Tota la feina del blat i la de l’arròs era molt dura ¡ eraxulos per! a

L’era Ja a l’era s’amollaven els vencills i esmenaets feien . Uns batien i altres feien menaets. Els animals anaven fent la seua feina i els altres anaven preparant els manolls. Com les garbes amb les espigues estaven a la vora de l’era, tu anaves treballant i no donaves pena a l’animal que estava batent. Tiraves les espigues a l’era i la palla que quedava fora. En el blat, com se portava també la palla, després que s’havia arreplegat el gra es batia la palla. La palla del blat si que es gastava. Quan ja hi havia trilladores es posava la palla i el blat junt i eixia per un costat el gra i per l’altre la palla ja embalada. El trill de batre l’arròs i el del blat és el mateix. Hi havia de moltes maneres, mes grans, mes xicotets, trills de serra... Normalment eren de puntes de metall en forma de cuny que estaven clavades al trill a la distancia que fora. Quan el gra de l’arròs estava per a assecar-se a l’era i venia una tronada, s’amuntegava ràpidament per a que no es banyara. A les eres grans com la de José Maria que anaven a batre alguns amos, quan es posava malament el temps tenien un tendal gran, feien un munt i el tapaven. Quan el temps s’alçava, ¡ a tornar-lo a escampar!

77


MAGDALENA DE 2010

Ensacar S’ensacava del munt. Un parava el sac i amb un poal anaven tirant el gra dins. Després el sacsejaven i bé un home o bé una dona cosia la boca deixant dues orelles per agafar-lo. Els sacs es carregaven al carro. Com pesava més que les garrofes, no podies carregar-lo tant i a més si posaves sacs al soto el carro anava molt baix. Al camí En Riera com estava la costera, els animalets menuts que no tenien tanta força no podien pujar. Es va demanar varies vegades un pont a la Germandat però ¡ pa ta tia! ¡ veges que haguera costat i el sacrifici que haguera llevat! Els treballadors Si u tenia família quan els fills es feien grans li ajudaven en les feines de l’arròs però si no en tenia llogava gent perquè hi havia caps de colla. A l’Institut, on estava el Centre Obrer, anaven a llogar-se. També van estar uns quants anys davant de la Germandat i anava el que volia llogar-se per a anar a raure, a xarcullar o a lo que siga. Van haver problemes perquè s’ajuntaven de bon mati un munt de gent, parlaven i es queixaven de tot. I tenien raó però ¡ a veure que tenien que fer aquelles persones! Tots els dies hi havia algú que es quedava sense feina i , si no el llogaven, se la ventilava. Si tenia una marjaleta anava a treballar-la i si no , a passejar. Per arreglar la feina van fer una espècie de torn i tots els dies passaven llista, segons els jornals que hi havia. A vegades per coses de la vida , a u li passava el torn i hi ha que li ha costat 15 dies de presó. En part no tenia culpa però ¡ ahi queda eso!. Andino, que estava de Governador tenia molta afecció a fer això. En un punt, pe no rés, 15 dies de presó. Al molí Al principi la gent guardava a casa les collites d’arròs . Jo quasi no ho recorde però era com una altra collita.Com el tenien a casa tot eren rates i cap ací cap allà. Hi havia anys que no el podien vendre i per traure-se’l de davant el venien als sabuts que quan van a comprar una cosa si poden donar-te’n u no te’n donen dos. Al final, per força, que no per gust perquè cadascú pensava d’una manera, fins i tot políticament, van tindre que associar-se i fer el molí. Primer el molí de Boira i després el que està ara. El primer molí de l’arròs estava a la Ronda a lo que era de Rambla, darrere del frares. El magatzem d’adob estava a una part de la casa dels frares i a l’altre canto estava el molí de l’arròs. Portaven la collita al molí i a com eixia el quilo el pagaven, i bé. Després que el molí va estar uns anys a la Ronda (el pallús estava al carreró. Era un carro con si fora un caixó gran on tiraven el pallús que gastaven per al gel o per a llit dels animals, encara que picava molt) Al que ara és l’Estadi eren tot uns terraplens, una gravera plena de munts i de carrerons on havien llevat grava. Es van fer amb eixe terreny i es va construir el molí. Allí es treballava i es molia però a més la collita de tots estava tota allí dins, que no es broma, ja que hi havia prou. Quan entraven els sacs tenien que estar en condicique això ons. Pel compte s’aprèn que prompte. li corria Després u procurava quan van que llevar estiguera l’arròs béel per molí a que s’encarregava li l’acceptaren, de les hortalisses i les fruites. 78


MAGDALENA DE 2010

81


MAGDALENA DE 2010

82


MAGDALENA DE 2010

ALBADA

Amaneix. Canta l’albada el llaurador. El camí serpeja de cap a fi per la planor hortolada. Afonant la carrilada, sotraguejant, lentament, amb un etern moviment, el carro va cap a l’horta. Pareix que el seu ritme porta cadència i sentiment Vicent Pau Serra Fortuño

83


MAGDALENA DE 2010

reomplir els abeuradors d’aigua. No creieu que era tot igualtat entre l’aviram: els ànecs tenien la seua ració de caragols, que als aneguets se’ls subministraven xafats per tal que no s’ofegaren; els titos crec que també disposaven ranxo a banda, recorde que als petits se’ls alimentava amb gambetes. Els conills estaven instal·lats en conilleres a la naia (una cobertura trepijable que protegia tres quarts del desllunat o cuina) i rebien també la seua ració de remulla que eren fulles seques de taronger. Per la vesprada hi havia que donar altra vegada menjar, variant-se la composició: panís per a l’aviram i herba tendra per als conills. També era l’hora de comprovar la marxa de la granja amb la recollida dels ous del ponedor. A més molt a sovint hi havia que estar netejant, mà de rasclet galliners i conilleres per tal d’estalviar malalties. Una gallina es posava lloca ¡au! Prepara el cabàs amb palla i posa-li ous per a que els cove i tracta-la com una marqueseta separant-la de les altres. I si no interessa la pollada, mulla-la i nua-la uns dies per tal de fer-li passar la febre. S’anava al mercat o a la botiga a comprar el que a casa no es produïa i en vindre hi havia que fer el dinar per als fills sense edat encara per a treballar. Els dies que no calia eixir de casa hi havia qui es dedicava a cosir. Ma mare feia la roba de faena de tots els de casa, tan camises com pantalons, els que ara diem “bermudes” i apedaçava i sargia els forats. La meua germana, quan va créixer, de vegades li ajudava en aquestes tasques. La dona de vegades exercia de comerciant, bé al mercadet de la Plaça del Maestrat o bé amb la clàssica cadira a la porta de casa, venent els productes sobrants de casa o els expressament conreats per a fer-ho. Per les vesprades, assegudes en rogle, al carrer a l’estiu o a l’entrada d’alguna casa a hivern feien jerseis de calça per a tots els components del clan familiar, punt de ganxo amb les més diverses aplicacions, meravelloses randes amb boixets i brodats...¡ filigranes!. Per la nit hi havia que fer el sopar “de calent”, ja que era imperdonable el no fer-ho després d’estar tot el dia menjant de fred. Fideus, sopes d’all, estofat de carn, calls, carn fregida amb pataques i tomata, etc. El peix no era un plat que tinguera molta acceptació, sempre resultava car per al poc que omplia i sembla que d’això es tractava. Les bugades de llençols i demés peces de l’aixovar de casa es feien el dilluns amb els safareigs plens d’aigua, deixant a banda en un gibrell de terrissa les posades en lleixiu, i amunt i avall, sobre la tauleta, treien la brutícia acumulada. Estem parlant d’èpoques recents, quan l’aigua ja arribava a les cases; abans calia carregar amb la cistella de roba bruta i marxar cap als llavadors públics que hi havia en alguns indrets de la població, tornar amb la roba neta i estendre-la o bé al balcó, la naia o al terrat que amb la substitució del teulat per un paviment d’escaldat sobre la pallissa s’havia construït. En estar assecada es recollia i la que necessitava ser planxada es deixava a banda per tal de procedir a fer-ho amb una planxa de ferro calfada a les brases del foguer (els més adinerats amb l’enginy aquell de carbó i, més tard, elèctric) les cases A tot peraçò, acordar si venia preubé, de s’entrevistaven venta a l’engròsamb tan dels les corredores productes excedents que anavendeper collita com els conreats per a vendre. Si a tot això afegim l’atendre al pagament de contribucions i altres impostos i tin88


MAGDALENA DE 2010

podia existir cap document comprometedor, encara que el teu amo, així li deien, fora de bona família i fervorós catòlic. Els casos més punyents es donaven a l’agricultura on tot fill es podia considerar mà d’obra barata i de la qual podia disposarse per fer marxar els trossos de terra propis o llogats. Quan es començava a caminar ja hi havia activitats que complir al si de la família. A la infància les atribucions per raó del sexe no estaven clarament definides i als xics els tocava fer-ne de vegades les corresponents a les xiques i a l’inrevés. De tota manera al camp hi havia atribucions i faena per a tots i totes les edats. Els més menuts s’encarregaven de mantenir, fins on podien, lliure de males brosses els marges en quan podien sostenir en les seues mans un llegonet. Segar alfals per a l’haca i els conills, fien costat a les dones en els treballs més lleugers de plantacions i collites i s’ocupaven d’altres múltiples ocupacions que no exigien greus esforços físics ni mentals. Tot el que aportaven els fills a l’empresa eren guanys ja que per cap raó del món tenien dret a cap remuneració, era com una llei natural. Això si, n’hi havia que donar-los menjar i vestir-los com es poguera encara que fora malament. Quan anaven creixent el benefici augmentava ja que es podia augmentar o mantenir la producció a més baix cost per la mà d’obra barata. En cas de llogar-se els fills els diners guanyats anaven a augmentar el capital familiar i el que els havia obtingut rebia una exigua quantitat els dies de festa per als “seus vicis” com una condescendència cap a ell, mai con un mèrit assolit pel seu treball. Com cal suposar, d’assegurances i altres drets res. Si “pecaven”, la família “perdia l’honor” i si s’havien de casar corrents, ho feien d’amagat a missa primera i rebien el rebuig, males cares i recriminacions per part de familiars i amics de la família. De formació? Cap responsabilitat educativa era assumida per molts pares. L’absentisme escolar era corrent. COMENTARI AL FACTOR HUMÀ El fet de l’existència d’aquestos plantejaments humans corresponia a una societat endarrerida per una oposició frontal a les corrents socials enunciades ja a finals del s. XVIII i que els governants, polítics, cacics i terratinents per no deixar perdre la seua hegemonia van tractar de mantenir a tota costa. Els representants de l’Església Catòlica també col·laboraren en el manteniment de la situació amb el que era pitjor: l’amenaça espiritual de la condemnació eterna als que pretendrien apartar-se del seu estat. Pobres havien nascut per voluntat de Déu i així havien de mantenir-se fins que ell ho volgués; l’actitud contrària era rebel·lió contra Ell. Si més no en uns sectors d’aquella societat malament així s’acceptava i tractaven de vegades de fugir d’aquesta situació tan amb revoltes com en les seues manifestacions, incloses les festives, bé amb plena consciència o inconsciència per l’alliberament d’aquelles oprobioses situacions. Altres tenien prou amb l’esperança d’un futur millor on menjarien coquetes amb mel com a premi dels seus sofriments en aquesta vall de llàgrimes.

90


MAGDALENA DE 2010

91


MAGDALENA DE 2010

92


MAGDALENA DE 2010

ne tres o quatre i procura que siguen els que millor et pareguen. Les groguissones les lleves. Quan vaig acabar d’explicar-li-ho, va i es posa a plorar. Era natural, una criatura que no ho ha fet mai és normal. Li vaig dir: No patisques, ja ho faré jo. I va i es posa ajupideta, ajupideta, comença a aclarir i ¡ No alcançar! fanecades, xinoagatxar xano, xino xano, va arrancar. ho va la fervaig millor que hoDos haguere fet jo. Va el cap i com si no esti-I guera. Jo anava davant amb la llegona calçant els melons, i no la podia alcançar,

Entrevista ROSA AGOST:

A ton pare se li nota l’orgull quan conta aquesta anècdota. Tu recordes algun altre moment en que l’ajudares?

Recorde que a la Travessera tenien una marjal que es regava de la sènia. Quan tocava regar de bon matí totes les meues germanes i jo pujàvem al carro amb el meu pare i anàvem amb ell a la marjal. El pare enganxava l’haca que per cert li deien Careto, a la barra de la sínia, li tapava els ulls i ¡ a rodar! Mentre l’aigua anava eixint jo tenia tres feines : vigilar a les meues germanes que jugaven per allí prop del reguer , fer “labor” d’eixa de quadrets que exigeix poca atenció i cuidar que la cavalleria no s’aparara ni s’embolicara. Amb un bastó la feia moure si no rodava i jo, allí sentadeta era capaç de fer-ho tot. Després el meu pare ens feia un arròs caldoset per a dinar i dinàvem en un llençol sacteníem a terra, fer la migdiada (els homes,asseguts perquè nosaltres prou de feina enabans parlarde i riure-nos)

94


MAGDALENA DE 2010

CAPVESPRE La filla del llaurador al darrere de la porta espera el carro de l’horta al capvespre. La claror deixa pas a la foscor la pau i la melangia! I mentre es mor el dia, mirant el roig del ponent, se li envola el pensament i amb els ulls oberts, somnia. Vicent Pau Serra Fortuño

95


MAGDALENA DE 2010

96


MAGDALENA DE 2010

100


MAGDALENA DE 2010

Les marjals de saó són més grans o més menudes segons siga estiu o hivern?.

No és que la terra s’encull, no. Ens Manolo diu Palauque una marjal es medeix “a cara d’aigua” i com que en estiu l’aigua està més baixa, la terra medeix més. Així que si voleu comprar, en hivern i si voleu vendre, en estiu.

El metge Altava era una eminència en el mal de la rata?

Ens diuMaria Saport,que molta gent moria d’eixe mal perquè una ferideta que tingueres, t’infectaves en el pixum de la rata i si no ho agafaven prompte en 8 dies et mories. El metge Altava feia experiments per trobar cura, i de fet va salvar a molta gent. Diuen que al Molí la Font tenia rates per a experimentar.

Les sènies que s’anomenen de sang no és perquè en els seus cadufs porten sang i no aigua?

Una sènia de sang és la que mou un animal. Hi ha d’altres que es poden moure a pedal o a mà, amb força humana. No està massa clar, perquè les persones també tenim sang . O no?

Fa uns anys la Font de la Barrassota era un lloc on la gent podia anar a passar la vesprada?

Ens conta Pep Martíque la font era una canonada d’aigua que vessava a una basseta i la que sobrava anava a la sèquia mitgera, que separava els termes de Castelló i Almassora. Protegint la font hi havia una caseta (pareguda a la que està al mig de la basseta dels peixets, al Parc de Ribalta). També hi havia un baret, “El Canyisset” , que regentava una dona molt decidida que era d’Almassora i li deien “la Cucala”. La font ara està en un forat dins la zona industrial. 101


MAGDALENA DE 2010

Les grames d’agramar cànem es feien amb fusta de figuera?

Això era així perquè la fusta de figuera absorbeix bé els cops. Teniu-ho en compte quan vulgueu fabricar-vos un bon “mamporro” per domesticar a qui siga.

Els primers tarongers van arribar....?

La taronja dolça la teníem ja als jardins al s. XIV. Però de veritat va ser al s. XIX quan Polo de Bernabé va dur taronja mandarina a les seues finques de Borriana i Vila real.

I més coses que sabem però a l’any que ve us les contarem .

102


MAGDALENA DE 2010

103


MAGDALENA DE 2010

104

Cabàs i Llegona

Recommend Documents