70 - Tema 70: La literatura actual. La poesia, la narrativa i el teatre

TEMA 70

Tema 70 LA LITERATURA ACTUAL. LA POESIA, LA NARRATIVA I EL TEATRE

TEMA 70 La literatura actual. La poesia, la narrativa i el teatre

ÍNDEX 1. Introducció 1.1. Una visió general 2. La poesia 2.1. La poesia al País Valencià 2.2. La dècada dels 70 2.3. La dècada dels 80 2.4. La poesia a Catalunya 3. La narrativa 3.1. La novel·la de fugida. El mite del nord enllà 3.2. L’eclosió de la novel·la de gènere 3.3. Novel·les de subversió 4. El teatre 4.1. El teatre independent 4.2. Principals exponents 4.3. Procés d’institucionalització

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------


BIBLIOGRAFIA BALLESTER, J. i al., El·lipsi, Literatura 3r BUP, Ed. ECIR, SA, Paterna (València), 1996. BROCH, A., Literatura catalana dels anys setanta, Ed. Del Mall, Barcelona, 1980. ---, Literatura catalana. Balanç de futur, Ed. Del Mall, Barcelona, 1985. ---, Literatura catalana dels anys vuitanta, Ed. 62, Barcelona, 1991. CALAFAT, F., Camp de mines. Poesia catalana del País Valencià 1980-90, Poesia Edicions de la Guerra, València, 1991. FÀBREGAS, X., Aproximació a la història del teatre català modern, Curial, Barcelona, 1972. FERRER, E., Literatura i societat. País Valencià, segle XX, Tres i Quatre, València, 1981. MARCO, J., PONT, J., Estudi preliminar a La Nova Poesia Catalana, Ed. 62, Barcelona, 1980. RIQUER, M., COMAS, A., MOLAS, J., Història de la literatura catalana, XI, Ed. 62, Barcelona, 1980. SIMBOR, V., CARBÓ, F., Literatura actual al País Valencià (1973-1992), Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, València-Barcelona, 1993.

----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------


1. Introducció L’avantguarda literària o la modernitat transformadora i transgressora. Dues actituds ben diferenciades coexisteixen dins el concepte de modernitat que avui és utilitzat i que explica la producció literària (bàsicament quan parlem de narrativa) dels anys setanta fins els nostres dies. Veurem, doncs, com la nova producció literària es mourà en dos àmbits, d’una banda els qui busquen la modificació o nova articulació d’uns límits narratius, bàsicament estructurals i semàntics o la transgressió dels mateixos límits a nivell tan fonètic, morfològic com semàntic. 1.1. Una primera aportació En les dècades dels setanta i els vuitanta, té un altre signe l’aportació valenciana, més satírica i històrica (amb Isa Tròlec, Joan Francesc Mira, Josep Lozano, Ferran Torrent i Ferran Cremades entre d’altres) i la primera de vàlua des de la Renaixença. Josep Albanell i Montserrat Roig se situen, formalment, en una posició mitjana, mítica, entre l’avantguarda extrema d’un Biel Mesquida i la novel·la “social” de Víctor Mora o “històrica” de Xavier Berenguel. La prosa narrativa pren el relleu just en l’obra de Pere Calders i guanya públic. Mercè Rodoreda amb Semblava de seda (1978) i Viatges i flors (1980) fa una altra aportació fonamental a la contística, en la qual (i en la prosa literària en general) són reconeguts per llur mestratge Marià Manent, Josep Pia, Salvador Espriu, Joan Perucho, Jordi Sarsanedas i Pere Gimferrer en la prosa documental, més abundosa i en el postfranquisme hi ha les memòries de Puig i Ferreter, Maurici Serrahima i Artur Briadé i Desumvila, el Testament de Praga (1970) de Tomàs i Teresa Pàmies, i Estanislau Torres. En l’assaig literari breu i d’actualitat destaquen Joan Fuster, M. Aurèlia Capmany i Josep M. Espinàs. En teatre, a part de Calders i Brossa, Josep M. Benet i Jornet és l’autor més representatiu, amb Rodolf Sirera, i Una altra Fedra, si us plau (1978) de Salvador Espriu. En el progrés vers la normalització cultural i un descens inicial de traduccions es passà a un increment fulgurant, també en qualitat. Durant aquest període el PEN Club Català reprengué lliurement les seves activitats i foren constituïdes una Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalana i Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Ha sigut característic de la dècada dels anys vuitanta el gran creixement del sector editorial en català. L’increment d’un públic lector derivat de la normalització acadèmica també ha incidit en la multiplicació de col·leccions editorials infantils i juvenils. Cal esmentar, en aquest sentit, la consolidació de la narrativa de gènere, impulsada sobretot pel col·lectiu “Ofèlia Dracs”. A l’inici dels vuitanta la literatura catalana conegué algunes incursions en la novel·la històrica (Josep Lozano, Lluís Racionero, Maria Mercè Roca, i d’altres). Destaca també l’inici d’una oferta diversificada de material acadèmic al servei de la divulgació, l’erudició i la crítica literària. En l’àmbit de la traducció, el món editorial català també ha mostrat una empenta considerable. Des dels primers anys vuitanta, el català és receptor gairebé immediat de best-sellers, i ha estat en condicions de seguir les modes de cada temporada. Són noms consolidats Joan Brossa, Marià Villangómez, Blai Bonet, Jordi Sarsanedas o Miquel Martí i Pol, al costat de l’obra dels creadors de generacions ----------------------------------------------------------------

4 ----------------------------------------------------------------


més joves (Feliu Formosa, Joan Margarit, Narcís Comadira, Francesc Parcerisas i Pere Gimferrer, a més de Miquel Bauçà, Jordi Pàmias i el grup junior de la que fou anomenada generació dels anys setanta). Entre els més joves, cal parlar de Carles Torner, Francesc Prat, Xavier Lloveras, Margarida Pons, Isidre Martínez i Marzo, Jaume Subirana, Antoni Puigvert, Enric Casassas Figueras i Albert Roig. I quant a la narració, en una línia de continuïtat amb la dècada anterior, als vuitanta tingué lloc el rellançament de la narrativa de Joan Perucho, i Pere Calders s’ha convertit en un dels narradors més llegits. De M. Aurèlia Capmany cap esmentar Mala memòria (1987), i El cap de Sant Jordi (1988), i així com la ingent producció de Manuel de Pedrolo, la publicació d’obra inèdita del qual ha continuat pòstumament. Miquel Àngel Riera s’ha revelat com un dels novel·listes actuals més sòlids. Entre els narradors que han començat a publicar als vuitanta, s’ha de parlar, sobretot, de Vicenç Villatoro, M. Mercè Roca, Sergi Pàmies, Màrius Serra, Ramon Solsona, J. M. Fonalleras i Maria Barbal. En el camp dels estudis literaris, cal remarcar l’acabament de La Història de la Literatura Catalana (1964-88), de Riquer-Comas-Molas, en onze volums. El 1987, cinquanta anys després de la seva primera efímera existència, la institució de les Lletres Catalanes endegà novament les seves activitats. 2. La poesia 2.1. La poesia al País Valencià A partir del 1970 es percep la publicació massiva de llibres de poesia. Això fou possible perquè, en una situació de gran eufòria, s’iniciaren una gran quantitat d’empreses editorials i col·leccions. L’any 1974, al País Valencià, es publica l’antologia Carn fresca, preparada per Amadeu Fabregat, és el símptoma de l’existència d’una activitat poètica renovadora. El 1972, mentre s’enllestia l’antologia de Fabregat, es publicà l’antologia de Jesús Huguet, Els darrers: generació del 70, tot i que mantenia les directrius del realisme (ara rebutjat pels nous escriptors) incorporava una colla d’autors que continuaven la nostra història literària. Eren els successors dels joves de 1962. L’empenta que aquests donaren a les lletres suposà una successió de promoció més que no un avanç estètic. No obstant això, immediatament aparegué el grup dels setanta, que començaren a publicar arran dels Octubre i que coneixien l’obra dels anteriors, de la qual es desmarcaren clarament. En aquest emmarcament cal situar la nova poesia al País Valencià, la qual es consagrà definitivament el 1973 amb el primer atorgament del Premi Vicent Andrés Estellés al poemari de Joan Navarro Grills esmolen ganivets a trenc de por, convocatòria on quedà finalista Salvador Jàfer amb L’esmorteïda estela de la platja. Amb Navarro i Jàfer s’inicià, doncs, una altra etapa en la nostra evolució poètica, la qual tenia com a signe la modernitat, per fi la poesia feta al país connectava amb la resta del domini i es trencava definitivament la situació estancada en què s’havien trobat les nostres lletres i els maleficis de l’endarreriment i l’aïllament. Hem de diferenciar dues dècades dins de la poesia: els anys setanta i els anys vuitanta.

----------------------------------------------------------------

5 ----------------------------------------------------------------


2.2. Els anys setanta La dècada dels setanta suposa l’aparició de nous escriptors que resseguien una poesia que superàs l’endarreriment literari dels anys precedents. Els nous poetes seguiren la idea d’un discurs autònom sotmès solament a les seves regles interiors i rebutjaren la denúncia que va presidir la lírica de la dècada anterior. La nova poesia no es va definir exclusivament per la reacció respecte el realisme sinó que aplegà una sèrie de factors com la diversitat de propostes, la formació sota el realisme, el reclam de la llengua com a eina essencial, la investigació i l’experimentació en la creació lírica, la transgressió, l’actitud de ruptura i d’avantguarda... Buscaven sintonitzar amb la resta del domini lingüístic i mantenien un comportament de rebel·lia, sobretot a partir del simbolisme, el surrealisme i l’avantguardisme com a maneres essencials d’aconseguir una lírica moderna. La poesia dels setanta fou ambiciosa i innovadora, incorporà el rigor del llenguatge, el joc dels mots, la desrealització de la quotidianitat, l’exaltació de la imaginació i el somni, l’ambivalència i la incertesa. La paraula poètica deixà d’anomenar per suggerir, evocar i ser polivalent i connotadora, imaginària i ambigua. Marco i Pont insisteixen en els mestratges de Ferrater, Foix i Brossa als quals cal afegir també Vinyoli. Com ha indicat Francesc Calafat, potser una de les aportacions més significatives d’aquests autors va ser la dignificació de la poesia, separar la literatura de la política, no com a tema sinó com a eina de transformació social. L’objectivisme i la denúncia de l’entorn social se substitueix per un subjectivisme i simbolització del món personal. Fabregat en la seva antologia volia oferir una panoràmica de la poesia que els joves inèdits autors valencians escrivien llavors. Així esdevé una clara reorientació en la poesia feta al nostre país presentada des de la ruptura i l’enfrontament entre el realisme dels anteriors i el formalisme de la nova poesia, i contraposa quatre poetes pròxims a la política realista, com Josep Lluís Fos, Domènec Canet, Jesús Huguet i Josep Lozano; i sis pertanyents a la nova poesia catalana: Josep Piera, Rafael Ventura-Melià, Vicent Franch, Josep Lluís Bonet, Joan Navarro i Salvador Jàfer. Qualificà els primers de buscar una tasca cívica de redreçament del país i d’optar per una poesia social, i remarcà la vinculació humanitzant culturalista, la preocupació formal i la voluntat de connexió amb la resta del domini català per part dels segons. L’any 1985 es publica La vella pell de l’alba (Poesia catalana al País Valencià, 1937-1985) preparada per Antònia Cabanilles, que representa un assaig de balanç sobre la producció dels poetes valencians dels setanta. Antònia Cabanilles ha insistit en el concepte de generació aplicat al grup de poetes dels setanta, en el sentit que tots eren poetes nascuts després de la guerra, tret de Jaume Pérez Montaner, publicaren en els setanta i visqueren la transició en els moments de la seva màxima efervescència. 2.3. Els anys vuitanta L’arribada de la dècada de la “normalitat” lingüística i literària comportà la proliferació de joves que s’iniciaven en la lírica. Però la incorporació definitiva dels nous escriptors als premis més significatius provinents de dècades anteriors, la veiem clarament a partir de 1984, any que Joan Vicent Clar guanyà el Vicent Andrés Estellés amb Le soucrier velours. Els nous poetes sovint han estat forçats a anar a certàmens com a única possibilitat per publicar els seus primers versos, en una situació en què sobretot el recolzament públic de molts ajuntaments ha estat cabdal a l’hora de les iniciatives. Les revistes eren també un espai fonamental de divulgació per als seus primers textos. ----------------------------------------------------------------

6 ----------------------------------------------------------------


David Castillo, en el pròleg a Ser de segle, Antologia dels nous poetes catalans, formulà alguns trets regulars dins de la diversitat recent d’autors, com ara la càrrega retòrica, les reiteracions i metàfores fàcils, l’estil perfeccionista, el llenguatge expressiu, quotidià i de vegades experimental... Són alguns trets d’aquesta poesia on sembla dominar l’intimisme i l’herència del simbolisme, tot i que la quotidianitat i l’experimentació també hi són presents. L’herència de Riba, Foix, Vinyoli, Martí i Pol, Ferrater i Estellés es pot trobar en la lírica d’aquesta dècada. Els autors dels vuitanta s’inicien en la dècada al voltant de 1984 i enceten noves trajectòries. En la seva gènesi intervenen alguns dels poetes dels setanta com a animadors i aglutinadors d’esforços, com és el cas de Marc Granell, que facilita la publicació des de Papers Inicials, Gregal i ara Alfons el Magnànim. La relació amical del jovent amb la generació anterior també ocorre en l’àmbit acadèmic amb Jaume Pérez Montaner o Vicent Salvador. Els dels vuitanta són universitaris. Els nous poetes palesen sovint una actitud nostàlgica, una manca d’ambició i investigació, i publiquen molt aviat, en molts casos diversos poemaris simultàniament. La nova poesia es decanta per oferir una realitat concreta que palesa la vivència de la veu íntima, una mena de crònica personal, d’interrelació entre la subjectivitat i les circumstàncies viscudes, per tant el jo apareix com a personatge que conta allò que veu, viu i sent. Cal tenir present, que la seva base no es fonamenta exclusivament en el realisme sinó també, en el simbolisme. Minven els poemes en prosa que tant havien sovintejat en els poetes dels setanta. Francesc Calafat estableix tres directrius en la lírica recent: aquella que s’acosta més a la realitat presentada des d’un intimisme i una experiència quotidiana, seguida per autors com Teresa Pascual, Enric Sòria o Antoni Fornés; la que connecta amb una certa avantguarda i experimentació, com Joan Vicent Clar, Lluís Roda o Josep Enric Grau; i aquella que desenvolupa diverses possibilitats de tradició simbolista des de l’intimisme com el de Manuel Garcia, Isidre Martínez, Maria Fullana, Lut Soler, Josep Antoni Fluix o Ramon Guillem, fins a cert surrealisme com el de Manuel Joan i Arinyo o Josep Manuel Blasco, entre d’altres. 2.4. La poesia a Catalunya Un gran nombre de poetes començaren a publicar en la dècada dels setanta i un dels elements que els unia era el rebuig per vies diverses dels designis estètics realistes que Castellet i Molas havien assajat d’imposar a començament dels anys seixanta. El punt d’unió generacional, doncs, passa inequívocament per l’oposició al realisme. Per raons estrictament literàries s’havia iniciat la recuperació d’altres models de la tradició política catalana, com ara Josep Carner, J. V. Foix, Joan Brossa, Gabriel Ferrater; es proposava una relectura més nacionalista de poetes com Salvador Espriu o Pere Quart; s’efectuaven altra vegada intents d’imitació de les avantguardes, i hi havia un interès pels aspectes formals i tècnics de la poesia, etc. Des d’una perspectiva moral, predomina un rebuig dels valors tradicionals de la burgesia, que el franquisme havia assajat d’imposar. O bé molt característic la presència de l’amor descarnat i ple d’erotisme. A partir de 1970 es detecta la publicació massiva de llibres de poesia. Igual que ocorria al País Valencià, fou possible perquè, en una situació de gran eufòria, s’iniciaren una gran quantitat d’empreses editorials i col·leccions, com per exemple Llibres de l’Escorpí, una col·lecció de poesia de caràcter eclèctic que encetà ----------------------------------------------------------------

7 ----------------------------------------------------------------


Edicions 62. Però també, van tenir molta importància els actes i lectures públiques, i així el Festival Popular de Poesia Catalana al Price, de l’any 1970, fou seguit d’altres iniciatives semblants, com el Gespe Price (Bellaterra, 1975) i Price-Congrés (1977). D’altra banda, si ens fixem en les antologies publicades fins al moment present es dibuixa un mapa prou exacte dels poetes més destacats. Marco i Pont en La nova poesia catalana (1980) feren una selecció limitada que pot servir com a primera aproximació. Distingiren un grup de poetes més majors, que realitzaren un paper de transició com són Feliu Formosa, Marta Pessarrodona, Narcís Comadira, Salvador Oliva i Francesc Parcerisas. I en un segon grup consideraren Pere Gimferrer, Josep Riera, Ramon Pinyol, Josep Albertí, Joan Navarro, Xavier Bru de Sala, Miquel Desclot, Maria Mercè Marçal, Miquel de Palol i Marc Granell. 3. La narrativa Un dels problemes importants amb qui van haver d’enfrontar-se els escriptors que començaren a publicar a finals dels anys seixanta i principi dels setanta va a ser la manca d’una tradició sòlida, d’uns referents que repudiar, o bé uns models literaris per a poder-los seguir o imitar. També es va afegir un altre problema: la llengua. Durant massa temps els autors no pogueren aprendre a llegir i a escriure en la llengua pròpia. Açò va afectar algunes de les decisions dels escriptors, a l’hora de buscar uns referents o uns models, que la pròpia tradició no els els fornia, o bé, ho feia de manera insatisfactòria. El 1971 Oriol Pi de Cabanyes i Guillem Jordi Graells batejaren com a <> un grup d’escriptors que, nascuts i formats a la postguerra, donaven a conèixer la seva obra en uns moments en què el realisme històric havia entrat en crisi. Durant la crisi del realisme apareixen a finals dels seixanta dos novel·listes, Baltasar Porcel i Terenci Moix, que assumeixen des de molt prompte, cada un a la seva manera, la renovació i la indagació. En canvi, la majoria dels que els seguiren cronològicament (Montserrat Roig, Gabriel Janer Manila, Jaume Fuster...) en un principi continuaran lligats a plantejaments de la novel·la realista i psicològica i la innovació tècnica serà timidíssima. Aquesta situació anòmala fou agreujada per un altre factor. Els premis literaris tingueren, en un moment precís que podem situar a començaments de la dècada dels seixanta l’incentiu heroic de ser fites en la lluita antifranquista, petites zones d’aire pur on la literatura catalana podia existir; i eren al mateix temps, un mitjà de connexió amb els lectors, captant l’atenció a través d’alguns mitjans de comunicació de masses. Però amb el pas del temps, arribà un moment en què l’excés de convocatòries dificultà el discerniment (i seguiment) dels premis i autors que feien aportacions de qualitat. La novel·la, de caràcter molt més denotatiu que la poesia, ha estat, i és, un bon termòmetre de moltes inquietuds socials. I és ben curiós de constatar que moltes d’aquestes novel·les són la crònica d’una rebel·lió, que culmina en un fracàs, com el somni utòpic dels anys seixanta: la crisi de les formes de vida comunitària, l’enterboliment de la vida sentimental per raons clàssiques i “burgeses”, la degradació dels projectes vitals alternatius, petites mostres del fet que el somni no tingué el “happy end” previst. Però tenen el valor de ser el testimoni de la transformació moral que ha somogut el país, amb la influència dels canvis que s’han produït a la societat occidental. ----------------------------------------------------------------

8 ----------------------------------------------------------------


A la narrativa de les illes l’interès per la realitat provocà novel·les sobre l’impacte del boom turístic. Allí Carme Riera és un cas especial, que publicà dos volums de narracions de gran èxit de vendes: Te deix, amor, la mar com a penyora (1975), i Jo pos per testimoni les gavines (1977). Riera aconseguí recrear ambients en què predomina la nota sensual amb una gran capacitat d’evocació, i una tonalitat lírica que situa els seus textos en poema en prosa. Les narracions amb caràcter de crònica coincideixen, simptomàticament amb l’assentament de la revolució dels seixanta (la llibertat sexual, l’antiautoritarisme, l’ús de les drogues, etc.) i de retruc, l’acceptació d’allò que havia estat considerat com a terribles desviacions: l’homosexualitat, el lesbianisme o el sadisme. Hi ha un bon nombre de novel·les amb una temàtica centrada en el tema de la fugida, com a reacció contra una situació claustrofòbica que es viu en una família (l’escenari íntim), i l’entorn sociopolític (la dictadura franquista). És el que Àlex Broch batejà com la “fugida i el retorn”. 3.1. La novel·la de la fugida i el retorn. El mite del “nord enllà” A la novel·la dels 70 hi ha un nucli temàtic que ha estat el del personatge fugitiu, que marxa, que s’exilia voluntàriament a la recerca d’una nova societat. Busca un nord enllà que allibere les frustracions personals que són producte de l’enfrontament i el refús de la societat que l’envolta. El personatge no pot assolir la plenitud perquè la societat no li deixa la llibertat suficient. Ell és l’exponent de la generació social i també literària d’un grup de narradors dels setanta, que en funció dels moments històrics que els ha tocat viure, busca un context social que permeta l’alliberament. La fugida al nord d’Europa no soluciona el problema de la frustració personal, social i política dels personatges. Per tant, es produeix la desmitificació de la fugida, del mite del nord enllà, com a solució de la seva inutilitat com a utopia de l’alliberament. Són l’expressió del trencament generacional, en trobaríem bons exemples a llibres com Abans del foc (1971), de Jaume Fuster; Oferiu flors als rebels que fracassaren (1973), d’Oriol Pi de Cabanyes o Ramona adéu (1972), de Montserrat Roig. A partir de 1975, amb la mort de Franco, s’enceta un procés nou. El retorn del personatge que havia fugit. El personatge retorna amb el pensament que allò que la societat li havia negat abans ara podrà aconseguir-ho. Així s’obri una nova possibilitat en la qual el personatge investiga què ha passat mentre ell era fora. Es fa una anàlisi de la societat dels darrers anys del franquisme. Podríem destacar les novel·les Ramona Rosbif (1976), d’Isa Tròlec, El temps de les cireres (1976), de Montserrat Roig, o Rondalles de retorn (1978), de Josep Piera. D’altres novel·listes s’han sentit atrets per un tractament mític de la realitat, i les seves obres tenen com a nucli la presentació d’un nucli humà compacte: una família, un poble. És el cas d’Un regne per a mi (1976), de Pau Forner; Ventada de morts (1978), de Josep Albanell o el cicle de Jaume Cabré format per La teranyina (1984), Fra Junoy o l’agonia dels sons (1984) i El llibre dels preludis (1985). 3.2. L’eclosió de la novel·la de gènere Hi ha hagut, també escriptors preocupats per la creació d’una literatura de base, que poguera ser el punt de partida per a una narrativa de qualitat. Les narracions de tema policíac, eròtic, de ciència ficció, han aconseguit l’estatus de producte “culte”, i, amb aquesta posició, alguns narradors han intentat resoldre el ----------------------------------------------------------------

9 ----------------------------------------------------------------


problema de la tradició per mitjà d’una incursió sistemàtica en l’anomenada “literatura de gènere”. Un dels primers en fer la prova va ser Jaume Fuster amb De mica en mica s’omple la pica (1976). El col·lectiu de narradors <> ha tingut cura de realitzar part del propòsit: Déu pometes té el pomer (1980), que obtingué el premi de “La sonrisa vertical”, de narrativa eròtica; Lovecraft, lovecraft! (1983), de literatura de terror o Negra o consentida (1983), mostra del gènere policíac; i Essa efa (1985), inclusió en la ciència ficció. Ferran Torrent va publicar cinc novel·les, algunes d’elles molt ben aconseguides. La primera, La gola del llop (1983), escrita amb J. L. Seguí, No empenyeu el comissari! (1984), Penja els guants, Butxana (1985) i Un negre amb un saxo (1987). 3.3. Novel·les de la subversió del model tradicional o antinovel·les Ens aturem ara en el que s’ha anomenat la modernitat transformadora i transgressora. Es tracta d’obres de narrativa, projectes que partien de posicions de ruptura en relació amb les lleis de la narrativa tradicional i la divisió dels gèneres literaris. Les novel·les ací incloses plantegen una subversió autènticament revolucionària del model novel·lístic. Aquesta nova proposta de novel·la redueix els elements bàsics de la narració (història, discurs, acte narratiu) a dos, ja que la història desapareix. La novel·la no conta cap història, no submergeix el lector en cap món basat en la realitat o en l’imaginari, sinó que el discurs remet contínuament al discurs mateix, envers el llenguatge que el constitueix o bé, envers l’acte narratiu, el procés creatiu que esdevenen el vertader tema de les obres. En definitiva, desapareixen les històries captivadores, els herois, l’aventura i són substituïts per un discurs que gira sobre si mateix, la qual cosa ocasiona una lectura esforçada, lenta, del lector. És un exercici dir per a un lector no habituat i, en conseqüència, destinat en principi a un públic reduït d’entesos. Veurem tres aspectes fonamentals en aquest corrent transgressor. Així si prenem els límits del codi literari com la frontera, veurem com ultrapassar-la o no ens posiciona o bé amb la transformació del sistema, o amb el trencament. Dues actituds ben diferenciades: una transformadora i l’altra transgressora que coexisteixen dins el nou concepte de modernitat. •

Pràctica transformadora: - L’enllaç amb l’avantguarda històrica: A. Muntané Jordà amb Proses del pintor (1978). - Destruir la jerarquia i el poder de l’autor: Carles Reig amb Contraataquen (1977). - La modernitat temàtica: Quim Monzó amb Self-Service (1977) i Uf, va dir ell (1978). En els límits de la pràctica transformadora: - Realitat o ficció: Josep Gandia Casimiro amb Dentadura postissa (1975). - Teorització sobre la modernitat: Oriol Pi de Cabanyes amb Esquinçalls d’una bandera (1977). - La intensificació de les estructures: Amadeu Fabregat amb Assaig d’aproximació a Falles folles fetes foc (1974). - La sensualitat i la llibertat de la paraula: Ferran Cremades amb Coll de serps (1978), Josep Lluís Seguí Espai d’un ritual (1978).

---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------


•

Ultrapassant els límits (pràctica transgressora): La primera intertextualitat: Biel Mesquida amb L’adolescent de sal (1975). Transgressió ideològica: Homosexualisme i pornografia: Lluís Fernández, L’anarquista nu (1979). - A la recerca del referent: Jordi Coca, Ladwiga (1978); Carles H. Mor Desig/enuig (1977). - Una destrucció quasi total: Biel Mesquida amb Self-Service (1977) i Puta Marès (1978). -

4. El teatre A finals dels anys cinquanta i a principis dels seixanta, en alguns cercles universitaris que estan atents als corrents teatrals europeus comencen a aparèixer grups de teatre que rebutgen tant el teatre comercial com el teatre, sense pretensions, dels aficionats. Un teatre que busca un públic amb una imprescindible formació cultural, preparat per a seguir unes obres difícils, que exigien un esforç intel·lectual que no se li pot exigir a un poble majoritari. És precisament pel fet de no estar condicionat per la necessitat d’un èxit multitudinari que aquests grups poden adoptar postures més innovadores. 4.1. El teatre independent El teatre independent va sorgir durant els anys seixanta, al Principat i l’inici de la dècada i al País Valencià a la fi, i aporta una renovació i unes connexions imprescindibles entre tots els territoris de parla catalana, en sintonia amb el que ocorria en narrativa, poesia i assaig. Fou el teatre destinat a un públic amb inquietuds culturals i literàries desvinculat definitivament, sobretot en el cas valencià, de l’anacronisme saineter. A finals dels anys seixanta, es poden detectar uns canvis en la percepció del fenomen teatral: el teatre d’autor era sota pressió i molts professionals giraren l’atenció cap a conceptes alternatius: i hi havia una tendència per l’espectacle, era l’època dels “muntatges”. Es vivia una renovació de les tècniques, en part per influx de les vistes dels grups forans. Es va canviar la concepció de l’espai de la representació. El concepte d’espai escènic substituïa els decorats i la caixa italiana fou bandejada per un espai pol·livalent, segons la necessitat de cada espectacle. Es tendia a una concepció global, en què el cos i els objecte adquirien un significat per ells mateixos. Mentre a Catalunya des del primer moment aquests grups es decantaven majoritàriament pel català, a València, la falta de tradició i el rebuig explícit del sainetisme, que s’havia convertit en un fòssil, va fer que en un primer moment aquest nou teatre es fera en castellà. Va ser a partir de 1970 que els grups independents, en el seu sentit d’aproximar-se a la realitat social des d’un punt de vista progressista van acabar descobrint la realitat nacional valenciana i es plantejaren el repte de trobar un valencià estàndard que permetera la identificació d’un públic amb un divers domini de la llengua i amb una diferent procedència dialectal.

---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------


Malgrat les moltes limitacions que van patir: la pressió de la censura, els entrebancs administratius i polítics, problemes econòmics, etc., es pot dir que el teatre independent va fer un treball immens per la creació d’un nou públic i la introducció de nous gèneres teatrals. El teatre independent es deixà influir pels nous corrents europeus de la postguerra: el Surrealisme, l’existencialisme, el teatre de l’absurd, el teatre èpic, el teatre de document... Cal destacar, en primer lloc, el teatre avantguardista, tant en el seu vessant surrealista com en l’absurd. Destaquen en aquest corrent Josep Palau Fabra, Manuel de Pedrolo i Joan Brossa. Però la gran innovació del teatre independent va ser el Teatre èpic, basat en les tècniques teatrals dels alemanys Bertold Brecht i Erwin Piscator, que pretenien modificar la mentalitat del públic provocant el seu distanciament de l’acció dramàtica i tractant la problemàtica social. Dins d’aquest corrent podem emmarcar les obres que busquen la recuperació del passat històric, moltes vegades amagat o manipulat, com la Setmana Tràgica (1975) de Lluís Pasqual, Àlias Serrallonga (1971) d'Els Joglars, i moltes obres de Rodolf Sirera. Dins d’aquest corrent de grups independents que protagonitzaren més directament la renovació del panorama teatral, tenim: Els Joglars, grup de mims creat el 1962 per Albert Boadella. Poc a poc començaren a incorporar la paraula i els efectes sonors. Els seus muntatges solen ser polèmics ja que no abandonen mai la crítica dels valors socialment més admesos: la pàtria, la religió, la família, l’exèrcit, la política, l’esport... Els darrers muntatges han explotat situacions conflictives, tractades sempre des d’una postura crítica i destacant l’aspecte còmic i ridícul d’aquestes: Operació Ubú (1981), Gabinete Libermann (1985), Els virtuosos de Fontenaibleau (1985). El 1977, a causa del seu espectacle La Torna, els actors i el director foren empresonats, la qual cosa va provocar campanyes a favor de la llibertat d’expressió, que per primera vegada es posava en entredit en la naixent democràcia. Els comediants, fundats el 1972 per Joan Font. Es dediquen al teatre de carrer i de festa. Es basen en els recursos i la iconografia de les festes populars, la realitat lúdica del país i la força de les tradicions i el folklore. Els seus muntatges més coneguts han estat Plou i fa sol, Sol, solet, Dimonis (que introdueix els focs artificials) i La nit. Dagoll-Dagom comencen a ser coneguts el 1977 amb No hablaré en clase, obra que dissercionava les maneres de l’escola del franquisme i fou, en un primer moment, prohibida i després mutilada per la censura. Després d’Antaviana (1978), basada en contes de Pere Calders, han evolucionat cap a un teatre de gran qualitat i imaginació que incorporà la cançó i la dansa en obres com Nit de Sant Joan (1980), Glups! (1983), El Mikado (1986) o Mar i cel (1981). La Fura dels Baus fan un teatre sense text que integra música, ombres, moviments i expressió corporal en escenaris anticonvencionals (ruïnes, naus industrials, edificis en construcció...). En espectacles com Accions (1983), Suz/o/suz (1985) o Tier mon (1988) pretenen trencar la passivitat del públic amb imatges plàstiques molt expressives i agressives que els han donat un enorme ressò com a un dels grups més innovadors del panorama internacional. ---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------


4.2. Principals exponents Pel que fa als autors de teatre no farem una distinció entre dècades, perquè són gairebé els mateixos els que escriuen i representen durant els anys setanta i els vuitanta sense cap canvi estètic significatiu, i sense un clar relleu generacional. Als vuitanta assistim a la consagració definitiva dels escriptors sorgits en la primera part dels setanta. Els autors que més han destacat en les dues darreres dècades han estat el català Josep Maria Benet i Jornet i els valencians Manuel Molins, Josep Lluís Sirera i Rodolf Sirera. Josep Maria Benet i Jornet Va nàixer a Barcelona l’any 1940. Ara mateix i amb les seves gairebé trenta obres és l’autor català contemporani que amb més intensitat s’ha dedicat al teatre, inclús en els difícils moments en què no ha gaudit del favor de la crítica a causa de la seva tendència a nadar contra corrent i, especialment, per la seva constància per esdevenir autor teatral en els moments en què estava més desacreditada la figura de l’autor. El seu és un conjunt teatral compacte i amb una personalitat molt interior i que sol fracassar en els conflictes que es generen en els seus intents per integrar-se en un grup social determinat. Obres com Una vella desconeguda olor (1963), Quan la ràdio parlava de Franco (1979) reconstitueixen, d’una manera només aparent naturalista, els ambients populars de la Barcelona de la postguerra. Però la problemàtica social només emmarca conflictes individuals, encara que poden representar les vivències de tota una generació. Amb Cançons perdudes (1966), La nau (1969) crea un país mític que li permet universalitzar els problemes socials més immediats i introduir el món de l’aventura. L’anàlisi introspectiva dels conflictes individuals i el gust per la fantasia i els ambients exòtics s’accentuarà en les obres posteriors com La desesperació de Wendy (1973), Revolta de bruixes (1975). El 1989 va estrenar Ai, carai al Teatre Lliure, i Desig, el 1991, al Centre Dramàtic de la Generalitat. Va obtenir el Premio Nacional de Teatro, el 1995, amb E. R., estrenada al Teatre Lliure (1994) i duta al cinema per Ventura Pons (Actrius, 1996). És guionista, a més, dels primers serials produïts per Televisió de Catalunya (Poble Nou, 1993-94; Rosa, 1995-96; Nissaga de Poder, 1996-98; Laberint d’ombres, 1998-00 i Nissaga, l’herència, 1999; entre d’altres). Manuel Molins Entén el teatre com una totalitat que abraça el text, l’escenografia, el vestuari i la interpretació. Durant els anys setanta va escriure un llarg cicle històric compost per set obres que revisen els moments claus de la història del poble valencià. D’aquest cicle s’ha representat Dansa del Vetlatori, sobre la guerra de Successió, Joan Joan, sobre la dictadura de Primo de Rivera, i Quatre històries d’amor per a la reina Germana, ambientada en la guerra de les Germanies. També ha explorat altres gèneres, com el melodrama, en Tango, i la comèdia satírica en Ni tan alts ni tan rics (1989).

---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------


Josep Lluís Sirera És l’estudiós teatral més representatiu en el panorama valencià actual. A més a més, ha participat en l’elaboració d’obres amb el seu germà com Homenatge a Florentí Montfort, Cavalls de mar (1986) i La partida. Pel seu compte ha escrit obres com El cavaller dels miralls, La fuga de la presó, Quant lo rei Jaume a València tornà. Rodolf Sirera És possiblement el dramaturg més important de l’escena valenciana actual. Amb col·laboració amb el seu germà va escriure la trilogia La desviació de la paràbola, formada per El brunzir de les abelles (1975), El còlera dels déus (1976) i El capvespre del tròpic (1977) que representen els darrers anys del segle XIX a València a través d’un obrer progressista, que serà repetidament perseguit fins a ser assassinat. El 1978 edità L’assassinat del Doctor Moraleda i El verí del teatre, una de les seves obres més emblemàtiques. Des de l’òptica de la temàtica cal parlar de la tendència que té com a objectiu reconvertir el sainet tradicional en arma lúdica (Homenatge a Florentí Montfort). En segon lloc cal esmentar una tendència històrica que reflexiona sobre els esdeveniments, la llengua i la cultura pròpia (El brunzir de les abelles). Un tercer grup tracta de la temàtica de les relacions humanes i la convivència de la parella (La primera de la classe). I hi ha un quart grup heterogeni format per la resta (Arnau). Tanmateix, un tema principal en la seva producció és la reflexió sobre el teatre, cosa que veiem clarament en dues de les seves obres més importants: Plany en la mort d’Enric Ribera i El verí del teatre. 4.3. Procés d’institucionalització El teatre ha seguit un procés d’institucionalització, així l’any 1982 s’inaugura el Centre dramàtic de la Generalitat de Catalunya sota la direcció de Hermann Bonnín. L’any 1983 l’actor i director Josep Maria Flotats s’instal·là a Barcelona per formar companyia pròpia, i més tard realitzarà el projecte del Teatre Nacional de Catalunya, inaugurat l’11 de setembre de 1997. Al País Valencià serà l’esmentat Rodolf Sirera l’encarregat de dirigir el Teatre Principal des de l’any 1975. La Sala Escalante donarà des del 76 una nova possibilitat als grups experimentals. I finalment es crea també el Centre Dramàtic de la Generalitat Valenciana, l’any 1988, sota la direcció d’Antoni Díaz Zamora.

---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------

70 - Tema 70: La literatura actual. La poesia, la narrativa i el teatre

Recommend Documents