TEMA 1 EXPLICA EN QUINA MESURA EL CONTEXT SOCIOPOLÍTIC DELS ANYS POSTERIORS A LA GUERRA CIVIL FINS ALS ANYS 70 CONDICIONA LA PRODUCCIÓ NARRATIVA DE L’ÈPOCA. 1. LA SITUA SITUACIÓ CIÓ ABAN ABANS S DE LA GUER GUERRA RA CIVIL CIVIL Durant les tres primeres dècades del segle XX la narrativa en català pateix quatre problemes específics que condicionen la seua producció: a. El do domi mini ni ab abso solu lutt de dell gè gène nere re líri líricc en el mo movi vime ment nt es estè tètiticc d’in d’inic icis is de dell segle, el Noucentisme. b. La man manca ca d’una d’una normativa normativa lingüíst lingüística ica i, més tard, tard, d’una d’una difusió difusió social social de la normativa creada durant aquestes dècades. Aquest és un tret que ve donat per la situació social de la llengua catalana des del segle XVIII. c. Dificu Dificulta ltatt per a pu publi blicar car amb normalit normalitat: at: esca escasse ssess revist revistes es i edi editor torial ialss precàries. d. Manc Mancaa d’un ppúblic úblic lector lector acostu acostumat mat a llegir en en català. català. Aque Aquest staa situ situac ació ió va orig origin inar ar po polè lèmi miqu ques es,, disc discus ussi sion onss i un de deba batt qu quee va proporcionar l’energia suficient perquè a partir de 1925 començara un veritable esclat de producció novel·lística i d’interès per aquest gènere. Fins el 1936 la novel· nov el·la la és el gèn gènere ere per excel· excel·lèn lència cia:: apa aparei reixen xen nou nouss nov novel· el·list listes, es, nov noves, es, editorials, noves col·leccions de novel·la, predominen els crítics dedicats a la narrativa, es produeixen diverses polèmiques relacionades amb aquest gènere (sobre la moral i l’art, la novel·la ciutadana, la tradició literària, etc.). D’altra banda, les principals novetats europees i nord-americanes són conegudes gràcies als crítics i a la traducció (hi destaca la novel·la anglesa, russa i francesa). Per acabar, remarcarem la importància de la creació de premis literaris dedicats a la novel·la (destaca el Premi Creixells). Els principals corrents literaris, estètics i filosòfics de l’època influïren en els autors d’aquests anys, especialment en els temes que tracten la sexualitat, l’amor entre home i dona, la destrucció de la família, etc. Amb tot les tècniques que utilitzen són, sovint, les de la novel·la tradicional, encara que n’hi haja excepcions. A partir de 1925, doncs, trobem diversos autors que exemplifiquen tendències diferents: a. Reaparició Reaparició de de vells moderni modernistes: stes: Joan Joan Puig i Ferrater, Ferrater, Prudenc Prudencii Bertrana, Bertrana, Pere Coromines i Joan Santamaria. b. No Nove vel·l l·laa ps psic icol ològ ògic icaa (el (el co corr rren entt qu quee pred predom omin ina) a).. Mi Miqu quel el Llor Llor,, Ca Carl rles es Sold Soldev evilila, a, C.A. C.A. Jo Jord rdan anaa volen olen refl reflec ectitirr el mó mónn inte interi rior or de dels ls se seus us personatges. c. Novel·la Novel·la avan avantguar tguardista dista:: Francesc Francesc Trabal Trabal d. Dos casos casos a part: part: Josep Josep Maria de Sagarra Sagarra i Sebastià Sebastià Juan Juan Arbó. Arbó. e. Primeres obres d’autors joves que es consoliden després de la guerra: Llorenç Villalonga, Mercè Rodoreda, Pere Calders, i Salvador Espriu.
1
2. LA GUE GUERR RRA A CIVI CIVIL L I L’EXI L’EXILI LI 2.1. .1.
El perí perío ode 19 19336-19 6-19339
L’ai L’aixe xeca came ment nt mi mililita tarr i fe feix ixis ista ta con ontr traa la Re Repú públ blic icaa va se serr do dom minat inat a Cata Ca talu luny nyaa i a Valèn Valènci cia, a, pe però rò triom triomfà fà a Ma Mallllor orca ca.. Da Dava vant nt de les no nove vess circumstàncies, els escriptors van adoptar posicions variades: La inhibició d’una realitat força conflictiva i l’emigració a l’estranger. L’emigració moral: restaren al país sense intervenir en la vida pública. Vinculació al franquisme. Lleialtat a la República i a la Generalitat. Aquest col·lectiu va constituir plataformes d’intervenció acordades al moment històric i va contribuir de manera molt destacada a la continuïtat de la vida cultural i literària i a reorganitzar-la. La narrativa que es publica durant la guerra segueix les tendències iniciades a pa part rtir ir de dell 19 1925 25:: el co corr rren entt ps psic icol ològ ògic ic,, qu quee as asso sole leix ix un unaa co cota ta mo moltlt significativa amb l’aparició d’ Aloma Aloma, de Mercè Rodoreda, Premi Creixells 1937; la reflexió humorística de Pere Calders, que escriu molts contes per a revistes literàries i publica el 1936 el recull El primer arlequí i la novel·la La glòria del doctor Larén; la brillant trajectòria tr ajectòria iniciada per Salvador Espriu que creix amb la publicació el 1937 de Letízia i altres proses. Existe isteix ix una de dem man anda da de nov ovel el·l·les es de tem tema de gue uerr rraa feta feta de dess d’organismes culturals o publicacions periòdiques, però són molt poques les que s’escriuen o les que es poden publicar en aquell moment. A la novel·la li cal la maduració de l’experiència, ha de ser construïda amb temps i repòs. Per això, les millors novel·les sobre la guerra s’escriuran uns anys després. El tema de la guerra va donar, en canvi, uns resultats més positius en el conte que, com a gènere breu, més abastable i fàcil de publicar, fou molt fomentat per la premsa periòdica. Va ser conreat tant per professionals reconeguts (Jordana, Rodoreda, Calders, Bartra, Artís-Gener, Riera Llorca, etc.) com per autors nous que responien amb contes i novel·les a les demandes d’escriure “sobre l’experiència de la guerra” fetes per revistes destinades al front. D’entre aquesta producció sobreïx el llibre Unitats de xoc (1938) de Pere Calders. • • • •
2.2.
L’exili i la pr prosa
La noció de literatura de l’exili no representa per ella mateixa una unitat de sent se ntitit es estè tètic tic,, sinó sinó qu quee és un unaa pe peri riod odititza zaci cióó feta feta so sobr bree un co comp mpon onen entt histò istòri ric. c. De Dete term rmin inaa, però, erò, una irre irreggular larita itat cu cultltur ural al qu quee mod odifific icaa completament completament les condicions de l’activitat literària i del mercat. Un dels efectes constatables que es produeix sobre la producció literària és el des deseq equil uilibri ibri que es produe produeix ix ent entre re els gèn gènere eres, s, am ambb una presèn presència cia superior de l’assaig i de la poesia. Pel que fa a la prosa, els fets traumàtics de la guerra, de l’exili i dels camps de reclusió decanten molts autors cap a una literatura de l’experiència, que parteix d’una vivència pròpia i d’una voluntat testimonial que abraça diferents graus de ficcionalització i que estableix una frontera difusa entre les modalitats no imaginatives (la crònica o el memorialisme) i les imaginatives (la novel·la i el conte).
2
Citem alguns exemples d’una bibliografia ja clàssica sobre l’èxode i les seues conseqüències immediates: La no superada crònica de la derrota Els darrers dies de la Catalunya republicana, d’Antoni Rovira i Virgili (Buenos Aires, 1940) Testimoniatges amb un caràcter més novel·lat com ara 556 Brigada Mixta d’Avel·lí Artís Gener, que explica les seues vivències al front de combat; K. L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella (no publicada fins el 1963), on conta la seua experiència com a presoner i supervivent dels camps d’extermini nazis. Aquestes són obres que s’han d’interpretar com un esforç contra l’oblit. L’experiència personal amb voluntat de novel·lització Crist de 200.000 braços, d’Agustí Bartra (Mèxic, 1968), que té per escenari els camps de refugiats francesos on l’autor va viure sis mesos i per protagonistes pers pe rson ones es real reals. s. La no nove vel·l·la la pa parte rteix ix d’un d’unaa prim primer eraa im imat atge ge de dell do dolo lor r col·lectiu representada pels 100.000 refugiats a la platja, però, de fet, constitueix una afirmació d’esperança i un cant a la solidaritat humana. Posteriorment, el memorialisme ha contribuït a il·luminar, des d’òptiques dife difere rent nts, s, traj trajec ectò tòrie riess i ex expe periè riènc ncies ies qu quee form formen en pa part rt de la pe peri ripè pèci ciaa col·lectiva de l’exili en la seua direcció americana: Els exiliats catalans a Mèxic , de Vicenç Riera Llorca (1994). I, també, les recopilacions de material cronístic divers, com París-Santiago de Xile (1994), que recull les visions de quatre intel·lectuals d’un mateix viatge a l’exili cap a Amèrica. •
•
•
L’exili, per tant, es transforma en un tema de tractament literari en la producció narrativa. Aquest tema no és tractat amb la figuració homèrica del viatger, sinó que s’imposa la condició bíblica dels mancats de pàtria, de pobl po blee disp disper erss se sens nsee po poss ssib ibililititat atss de reto retorn rn a un temp tempss i a un lloc lloc definitivament perduts i irirrecuperables. recuperables. El caràcter de desposseït intervé en la formulació literària d’una realitat històrica, l’exili, i molt especialment l’exili americà. Això proporciona una temàtica distintiva sobre la qual s’opera des de diferents models estètics. Una temàtica que es nodreix d’alguns models arquetípics: el viatge cap a allò allò de desco sconeg negut, ut, l’atra l’atracci cció/r ó/repu epulsi lsióó pe perr l’exòt l’exòtic, ic, l’alte l’alterita ritatt deriva derivada da de la “diferència”, la nostàlgia del passat i de la terra d’origen, l’estrangeritat o la pèrdua de la identitat pròpia. Tot això és present, en diferents diferents graus i amb amb ingred ing redien ients ts variab variables les en la narrat narrativa iva de Riera Riera Llo Llorca rca,, d’Artí d’Artís-Ge s-Gener ner,, de Calders, de Jordana, de Ferran de Pol, de Ramon Vinyes i d’altres. I, naturalme natu ralment, nt, hi és des de diferents formes d’escriptura d’escriptura,, des de la narrativa testimonial fins al realisme màgic passant pel psicologisme.
3. LA POST POSTGU GUER ERRA RA 3.1 La represa literària: la dècada dels cinquanta La política aplicada pel bàndol vencedor tenia una pretensió uniformitzadora dell co de conj njun untt de l’est l’estat at.. La un unifo iform rmitz itzac ació ió ling lingüí üíst stic icaa es va trad tradui uirr en la prohibició durant set anys i mig de tots els usos públics de la llengua en el conjunt del territori catalanoparlant. Fins el 1946 el règim no va autoritzar un altre altre ús de dell ca cata talà là qu quee no fó fóra ra ex expr pres essi sióó folk folklò lòri rica ca de la peculiaridad
3
regional . La cultura es reduïa al folklore, del qual la llengua, dialectalitzada,
era un aspecte més. La historiografia ha fixat l’any 1951 per tancar la postguerra pròpiament dita, amb l’estabilització definitiva del franquisme. Això propicià la progressiva reap reapaarici ricióó públic blicaa de la lite litera ratu tura ra cata atalana lana,, qu quee pog ogué ué deix eixar la clandestinitat. Cap a la meitat de la dècada dels cinquanta es produïren uns progressos significatius en la projecció i en la producció literària, que ja tenia una infraestructura (editorials, premis). A partir del 1951, doncs, quan es va alçar la total prohibició i a mesura que la literatura catalana esdevenia públic púb lica, a, bas bastan tants ts escrip escriptor torss van an anar ar accept acceptan antt de co col·la l·labor borar ar amb la premsa, per tenir relació amb el públic i incidir-hi, i també per a viure; cosa quee va co qu comp mpor orta tarr l’opc l’opció ió de dell bilin bilingü güis isme me pe peri riod odís ístic tic (Jos (Josep ep Ma Mari riaa de Sagarra, Joan Oliver, Josep Pla...). Amb l’arrancada editorial van sorgir noves col·leccions i nous narradors (Manuel de Pedrolo, Jordi Sarsanedas, Jose Jo sepp Ma Maria ria Espi Espinà nàs. s... ..,, als als qu qual alss se su sume menn es escr crip ipto tors rs de l’exi l’exili, li, Pere Pere Calders, Xavier Benguerel, Joan Sales...). Hi hagué, en resum, tot un teixit d’actuacions que demostraven una especial atenció al desenvolupament i la renovació de la narrativa i el teatre. En aquesta època el repte era com donar a conéixer les obres publicades: sense un públic lector suficient no hi ha recuperació de cap literatura ni del capital invertit. La situació començà a redreçar-se el 1951 amb els premis de la Nit de Santa Llúcia, amb el “Joanot Martorell” de novel·la i l’”Óssa Menor” de poesia. Factors bàsics del creixement editorial, acompanyat d’un públic lector, van ser l’aparició de col·le co l·lecci ccions ons esp especí ecífiq fiques ues de no novel vel·la ·la i de nou nouss aut autors ors renova renovador dorss qu quee revitalitzaren la narrativa i que determinaren el seu predomini. En donarem els següents exemples. La família Rouquier , de Xavier Benguerel (premi Joanot Martorell, 1953) Es vessa una sang fàcil , de Manuel de Pedrolo (1954) Mites, de Jordi Sarsanedas (1954) Com ganivets o flames , de Josep Maria Espinàs (1954) Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders (1955) Incerta glòria, de Joan Sales (1956) El mar , de Blai Bonet (1958)
3.2. La dècada dels seixanta A partir de 1959 es produeix un canvi important en el panorama cultural i literari català: s’abandona la resistència estricta cap al règim dictatorial i es prenen actituds més agosarades i conflictives que juguen amb els límits de les regles de joc imposades pel règim. En aquesta dècada dominen el panorama de novetats autors que, molt joves, ja havien començat a publicar abans de la guerra (Pere Calders, Mercè Mercè Rodoreda, Rodoreda, Llorenç Villalonga... Villalonga...)) i d’altres d’altres que, durant durant el temps de la guerra, eren joves combatents o adolescents (Manuel de Pedrolo, Josep M. Espinàs...). La dictadura adopta posicions més permissives per diverses raons de caire internacional i això possibilita l’accés dels escriptors a un públic més ampli i un funcionament menys restringit de tots els mecanismes que fonamenten l’existència d’una cultura, malgrat la continuïtat de la censura. Un altre factor molt important és el permís per traduir literatura estrangera al català.
4
En la literatura catalana dels seixanta es viuen dos grans debats íntimament lligats: - lite literratur aturaa culta ulta en enfr fron ontt de lite literrat atur uraa po poppular lar refl refleectei cteixx els inte intennts de donar entrada a productes literaris que fan possible un consum molt més ampli (col·leccions de novel·la de quiosc, novel·la policíaca, literatura lligada al cin cinem ema, a, etc etc.). .). Aquest Aquest és un mec mecani anism smee de normal normalitz itzaci acióó lingüí lingüísti stica ca perq pe rquè uè ac acos osta ta el prod produc ucte te es escr critit,, de crea creaci cióó i de ficc ficció ió,, a un pú públ blic ic amplíssim que no està necessàriament interessat amb productes literaris que impliquen quelcom més que l’entreteniment. l ’entreteniment. - reno renova vaci cióó d’un d’unaa es estè tètitica ca de trad tradic ició ió sim simbo bolilist staa pe perr un unaa altr altra, a, la soc ocia ialr lrea ealilissta aqu ques estt deb ebat at prom promou ou una con onccep epcció de la liter iterat atuura relaci relaciona onada da amb el serve serveii de con consig signes nes ide ideolò ològiq giques ues ma marxi rxiste stess i am ambb l’objectiu de progressar en la lluita contra la dictadura i la restauració de la legalitat democràtica. Aquest moviment de renovació fou consagrat sota el rètol de “realisme històric”. Els Els plan plante tejam jamen ents ts de dell real realis isme me hist històr òric ic fan fan qu quee mo moltltss de dels ls au auto tors rs de narr na rrat ativ iva, a, en el co cont ntee i la no nove vel·l·la la,, pres presci cind ndis isqu quen en de plan plante teja jame ment ntss psicològics o fantàstics en benefici de l’objectivitat i el testimoni. El resultat és una literatura compromesa, d’un realisme que pot matar d’avorriment i fer oblidar la importància dels elements formals en la creació literària. A hores d’ara el realisme històric pot ser considerat com a un moment de transició que testimonia la politització de tots els aspectes de la vida cultural, però que obté uns èxits literaris molt relatius. Al final de la dècada comença a destacar un grup de joves escriptors (Ter (Teren enci ci Mo Moix ix,, Mo Mont ntse serra rratt Ro Roig ig,, Balta Baltasa sarr Porc Porcel. el... ..), ), pe perr als qu quals als les les consignes del realisme ja no tenien el mateix valor. Des d’actituds més cosmopolites i menys militants inicien la renovació r enovació literària més important de les lletres catalanes des del tombant del segle XIX i principis del XX-
3.3. Les dècades dels setanta i dels vuitanta El pas de la dictadura a la democràcia o de la repressió a la llibertat explicaria el canvi polític i social d’aquests vint anys. Quant a la literatura, el referent de la postguerra, que encara era present als inicis dels setanta, ha desaparegut del tot al final dels vuitanta mentre unes noves generacions intro introdu duei eixe xenn un unes es preo preocu cupa paci cion onss i un unss pa parà ràme metr tres es lite litera raris ris tota totalm lmen entt diferents. L’element més renovador és la presència d’una nova generació d’escriptors nascuts després de la guerra civil i que han viscut plenament sota l’educació del franquisme, la qual cosa haurà de condicionar una part important de la seua literatura. La novel·la, molt més oberta com a gènere a la possibilitat de descriure el món, experimentarà una multiplicitat de veus i de propostes. L’accés a la narració de tots aquests joves autors produirà una narrativa de reflex autobiogràfic que es converteix en una crònica generacional del temps viscut, de la postguerra, de l’educació rebuda, les característiques i manifestacions del món jove, l’accés i la relació amb el món adult, la revolta tant ideològica com vital, el món universitari, el refús d’aquesta societat i la recerca de noves formes de viure. És la crònica sentimental de tota una generació. Alguns títols, entre d’altres: Molta roba i poc sabó, de Montserrat Roig (1971)
5
Els Lluïsos, de Jordi Coca (1971) Oferiu flors als rebels que fracassaren , d’Oriol Pi de Cabanyes (1973) Tarda, sessió contínua, 3’45 , de Jaume Fuster (1975) L’adolescent de sal , de Biel Mesquida (1975) L’udol del griso al caire de les clavegueres , de Quim Monzó (1976) Aquell gust agre de l’estel , de Robert Saladrigas (1977) Coll de serps, de Ferran Cremades (1978)
Durant Dura nt aq aque uest stss an anys ys la no nove vel·l l·laa recu recullll un de dels ls de deba bats ts inte intel·l·lec lectu tual alss i ideològics que es donaran a la societat europea del moment: el feminisme. La condició social i individual de la dona i les relacions de la parella són temes dominants. És ,doncs, una novel·la de personatge. En aquest sentit hi ha un títol emblemàtic, L’hora violeta, de Montserrat Roig. Isabel ClaraSimó és una altra autora que inicia la seua obra literària sota l’embranzida l’embranzida del feminisme. A més d’aquesta novel·la de personatge hi ha hagut altres categories narratives que cal tenir en compte. Les novel·les que transcendeixen la Mirall trenca trencat t , de Me indi indivi vidu dual alititat at i ab abra race cenn to tott un cicl ciclee fami familia liar: r: Mirall Merc rcèè Rodoreda Rodoreda (1974), (1974), Cava Cavalls lls cap cap a la fosc fosca a, de Baltasar Porcel (1976) i Ventada de morts , de Josep Albanell (1978). Un altre nucli temàtic de relleu ha estat la novel·la històrica. Hi ha un gruix important d’aquest tipus de novel·la que és una voluntat d’indagar narrativament en la història pròpia. Esmentarem : Crim de germania, de Josep Lozano (1980), Cercamon, de Lluís Racionero (1982), L’evangeli gris, de Vicenç Villatoro (1982). A més d’aquests nuclis dominats, la novel·la d’aquests anys registra un debat teòric sobre la forma narrativa- L’ús de la llengua, l’estil, l’estructura narr na rrat ativ iva, a, el co conc ncep epte te liter literar arii de la real realititat at,, etc. etc. Es trac tracta ta d’un d’unaa ce certa rta confrontació entre una línia tradicional de la forma narrativa i una altra que pretenia renovar els codis expressius i col·locar la novel·la catalana en les coord co ordena enades des de la mo moder dernit nitat at est estèti ètica ca i narrat narrativa iva del mo mome ment. nt. Assaig d’ap d’apro roxi xima maci ció ó a “Fal “Falles les folle folles s fete fetes s foc” foc” , d’Am d’Amad adeu eu Fabr Fabreg egat at (197 (1974) 4),, L’adolescent de sal , de Biel Mesquida (1975), Espai d’un ritual , de Josep Lluís Seguí (1978) i d’altres. Els vuitanta i com a conseqüència de l’acció d’uns d’escriptors que signen sotaa el nom del col sot col·le ·lecti ctiuu Ofè Ofèlia lia Dracs Dracs (Josep (Josep Albane Albanell, ll, Jau Jaume me Cab Cabré, ré, Joaquim Carbó, Joana Escobedo, Jaume Fuster, Isidre Grau, Quim Monzó, M. Antònia Oliver, Josep Lluís Seguí, etc.) es desenvolupa una pràctica de diversos gèneres narratius: fantàstic, eròtic, de terror, policíac o negre... Aque uesst últi últim m és el qu quee pren ren major ajor rell relleu eu i té un unaa millo illorr rec recep epci ció. ó. Assenyalarem l’obra de Jaume Fuster De mica en mica s’omple la pica, La corona valenciana , la de Maria Antònia Oliver que a Estudi en lila (1985) crea una detectiu. Ferran Torrent, que en bastants de les seues novel·les descriu els ambients perifèrics de la ciutat de València, és qui obté un èxit més gran del públic: No emprenyeu el comissari (1984), Penja el guants, Butxana (1985), Un negre amb saxo (1987), Cavall i rei (1989).
6
