68 - Tema 68: El realisme històric i la poesia social

TEMA 68

Tema 68 EL REALISME HISTÒRIC I LA POESIA SOCIAL

TEMA 68 El realisme històric i la poesia social

ÍNDEX 1. Introducció 1.1. La literatura social i el realisme històric 1.2. Presència en els distints gèneres 2. La postguerra i l’evolució del franquisme 3. La poesia 3.1. L’aparició del realisme. Factors propiciadors 3.2. Les aportacions teòriques 3.3. Etapes 4. Plataformes de la poesia realista 4.1. Característiques. Trets definitoris 4.2. Temes 4.3. Trets retòrics 4.4. Autors 4.4.1. Vicent Andrés Estellés 4.4.2. Miquel Martí i Pol 4.4.3. Josep M. Llompart 4.4.4. Gabriel Ferrater 4.4.5. Lluís Alpera 4.4.6. Altres autors 4.5. La novel·la 4.5.1. Josep Maria Espinàs 4.5.2. Baltasar Porcel 4.6. El teatre 4.7. La crisi del realisme

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------


BIBLIOGRAFIA BALAGUER, E., “Estudi introductori”, Dinou poetes dels seixanta, València, Eliseu Climent, 1987. BALLESTER, J., Temps de quarentena (1939-1949), València, Eliseu Climent, 1992. BOU, E., “La poesia” a RIQUER, M. i altres: Història de la literatura catalana, volum X, Barcelona, Ariel, 1987. CARBÓ, F. i SIMBOR, V., La recuperació literària en la postguerra valenciana (19391972), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993. CARBONELL, A. i al., Literatura catalana. Dels inicis als nostres dies, Barcelona, Edhasa, 1986. CASTILLO, D. i al., Lluís Alpera. 50 poemes. Antologia, Barcelona, La Magrana, 1992. Diversos autors, “Miquel Martí i Pol, setanta anys”, a Serra d’Or, núm. 471, Barcelona, març 1999, pàg. 33-49. FARRÉS, P., “La poesia realista i la seva evolució”, a Història de la literatura catalana, Edicions 62-Edicions Orbis, 1985. ---, “Introducció” a MARTÍ I POL, M., Obra Poética, Barcelona, Edicions 62, 1989. FUSTER, J., Literatura catalana contemporània, Barcelona, Curial, 1985. MARFANY, J. L., “El realisme històric” a RIQUER, M. i al.: Història de la literatura catalana, Volum XI, Barcelona, Ariel, 1998. PALOMERO, J., “Introducció” Bengales en la fosca. Antologia de la poesia valenciana del segle XX, Alzira, Bromera, 1997. PÉREZ, J. i SALVADOR, V., Una aproximació a Vicent Andrés Estellés, Valencia, Eliseu Climent, 1981. PERPINYÀ, N., Gabriel Ferrater: recepció i contradicció, Barcelona, Empúries, 1997. PRATS, J., Salvador Espriu, missatge personal, Barcelona, Publicacions de l’Abadia Montserrat, 1992. SIRERA, J. L., Història de la literatura valenciana, Valencia, Alfons el Magnànim, 1995.

----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------


1. Introducció La literatura social i el realisme històric El terme “realisme històric” no sorgeix fins entrada la dècada dels seixanta. Abans, per tal d’al·ludir a les manifestacions que insinuen el procés que durà a aquest “realisme històric”, es parla de literatura social. Això s’explica, en part, per l’existència d’una censura que feia difícil el tractament literari de la temàtica “realistahistòrica”. Però s’explica més per la situació anòmala de la literatura catalana en aquests anys. Hi ha una qüestió de nombre: els qui publiquen en català són una minoria i, doncs, els possibles corrents, escoles, o moviments, no poden incloure més d’un o dos individus a tot estirar. A començaments dels cinquanta, es produeixen algunes manifestacions aïllades que apunten en la direcció del neorealista d’intenció crítica que s’introdueix amb força dins el panorama literari espanyol. I aquestes manifestacions es produeixen per influència d’aquest nou corrent de la literatura en castellà; la inexistència d’una vida literària pròpia suplerta per la participació en l’espanyola, tant pels escriptors com pels lectors. Presència en els distints gèneres Els primers aires de novetat (de signe neorealista) en la literatura catalana foren introduïts per un col·laborador de la revista “Destino”, Josep Maria Espinàs. Admirador de Delibes i de Cela, crític habitual de llibres en castellà, Espinàs va ser des del primer moment, un escriptor català. Malgrat el seu títol d’advocat, té vocació d’escriptor professional i, com a tal, ha de col·laborar en la premsa. Però la seua obra, d’això que se’n diu creació, la fa en català. El 1954 apareix la seua primera novel·la Com ganivets o flames. Es tracta d’un intent deliberat d’incorporar la literatura catalana a la normalitat, a base d’introduir les noves tendències que comencen a imposar-se a la literatura espanyola coetània. Era una novel·la neorealista. La seua obra reflecteix l’estètica neorealista que deriva sobretot del neorealisme italià, introduït a Barcelona el 1950 amb l’estrena de la pel·lícula Ladri di biciclette. D’altres influències s’hi afegeixen i delimiten amb més precisió les coordenades estètiques de la novel·la. Antonio Vilanova veia en el protagonista “un remoto epígono de L’Etranger de Camus”. No és impossible que Espinàs coneguera aquesta obra i és cert que existeix un cert parentiu entre els personatges, es tracta, però, d’un parentiu remot. El mateix Vilanova adduïa els noms de Graham Greene i Georges Simenon. Hom insistia que en les novel·les de Simenon la intriga policíaca era gairebé un pretext per a l’estudi psicològic de personalitats especials, en la mesura en què eren criminals, però alhora ben vulgars i corrents, i per a la recreació atmosfèrica d’ambients igualment vulgars. El mateix es podria dir de Com ganivets o flames. La d’Espinàs comparteix amb aquestes el to de sordidesa física i moral. Però aquesta possible influència, més que de la lectura, vindrà possiblement de la versió cinematogràfica d’algunes de les novel·les de l’escriptor anglés. I a Joan Lluís marfany li sembla que Com ganivets o flames revela una clara inspiració cinematogràfica en molts fragments.

----------------------------------------------------------------

4 ----------------------------------------------------------------


El realisme d’Espinàs no és encara pròpiament històric. És a dir, Com ganivets o flames no reflecteix la realitat de la societat catalana, ni barcelonina, de començaments dels cinquanta. Al mateix temps, començava a produir-se un canvi de tipus semblant a la poesia. Jordi Sarsanedas escrigué La rambla de les Flors, publicat l’any 1955, el qual destacava pels seus ingredients realistes. En alguns dels poemes d’aquest llibre hi ha ocasionalment, vulgarismes i prosaismes deliberats; i en altres poemes, la temàtica vulgar esdevé més social i el tractament més directe, més prosaic, narratiu a voltes, despullat gairebé del tot de metàfores. El parentiu entre aquesta poesia i la novel·la d’Espinàs és evident. Però en conjunt, La Rambla de les Flors és un llibre una mica heterogeni i ambivalent. La poètica realista no hi és introduïda amb fermesa, com si el poeta no n'estigués completament segur. Per això, si d’una banda indica la direcció que podria prendre una poesia nova, antisimbolista i realista, de l’altra no inicia cap procés en aquest sentit. 2. La postguerra i l’evolució del franquisme Manifestacions explícites modelaren la política oficial de nova planta basada en l’espanyolització general de la cultura i en la prohibició taxativa del conreu o exhibició del conjunt de formes i signes iconogràfics catalans. Sense cap possibilitat de mostrar-se ni de funcionar públicament, mancats d’una base infraestructural, els intel·lectuals catalans es van trobar davant una inevitable situació límit: o claudicar ideològicament i lingüística cara el nou ordre, o callar, o moure’s en la clandestinitat, o exiliar-se. Fins a 1945 l’exili proporcionà les manifestacions culturals de més relleu i de més incidència, encara que dirigides als sectors refugiats. Després d’una breu i obligada estada a França, gran part dels intel·lectuals catalans s’embarcaren cap a Amèrica. Per altra banda, l’ocupació total de França per les tropes alemanyes, el 1942, provocà el primer retorn col·lectiu a Catalunya, alhora que comportà el desmantellament d’algunes de les plataformes més eficaces per als intel·lectuals com la Fundació Ramon Llull. Els intel·lectuals a Sud-Amèrica es trobaren amb una infraestructura cultural establerta que els permeté de treballar (encara que hagueren de renunciar a la llengua pròpia), com a professionals lliures en empreses de diversa índole: en la Universitat, en els mitjans de comunicació, en el món editorial... Amb tot no deixaren de desplegar diverses iniciatives destinades a donar continuïtat a la pròpia llengua i tradició literària: manteniment dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats exclusivament a Amèrica entre 1941 i 1945, creació d’editorials, revistes establertes “Catalunya”, “Germanor”... aparició de noves publicacions com ara “Quaderns de l’Exili” (1943-1947), i “Lletres” (1944-1948). A l’interior, la literatura catalana s’organitzà fins al desenllaç de la Segona Guerra Mundial en la més rigorosa clandestinitat. Però la voluntat de continuïtat i de supervivència es constituí en l’eix unificador i dinamitzador d’una sèrie de propostes: aparició de tertúlies literàries, grups reduïts que forçaren l’establiment d’una disminuïda, però viva activitat cultural que hagué de desenvolupar-se en cercles privats. Una sèrie d’objectius comuns cohesionà el conjunt d’aquestes manifestacions: salvar la llengua, recuperar el prestigi social/cultural que havia ----------------------------------------------------------------

5 ----------------------------------------------------------------


perdut amb la victòria franquista, salvar les institucions de cultura més rellevants i lluitar contra els qui havien claudicat, ni que fos en termes lingüístics. Així des dels primers temps de la immediata postguerra la impossibilitat d’articulació pública de la cultura catalana, començaren a produir-se en diverses cases particulars algunes reunions culturals (lectures poètiques, concerts íntims, commemoracions...) davant un púbic reduït i selecte que, en determinades ocasions pogué arribar a aplegar un centenar i mig de persones. 3. La poesia L’aparició del realisme. Factors propiciadors La poesia catalana de la postguerra es caracteritzà per la continuació de les estètiques anteriors al 1939 fins ben entrats els anys cinquanta: el simbolisme i, en menor mesura, l’avantguardisme. Durant aquestes dècades la nostra poesia es mostrà poc receptiva al realisme i cap obra no s’hi va inscriure de ple (si exceptuem l’“Oda a Barcelona”(1936) de Pere Quart). Solament durant la dècada dels cinquanta començarà a assolir una presència destacada en el nostre panorama poètic la poesia compromesa i patriòtica. En la seua introducció intervenen una sèrie de factors que podem resumir en dos grups: 1. Les característiques historicosocials i culturals, que marquen ritmes i evolucions concretes. En aquest cas, la situació d’opressió nacional i social del règim franquista, i a més el clima creat tant a partir de la situació de postguerra espanyola com de la mundial. 2. La renovació cíclica que necessita la poesia a partir del desgast i la pèrdua de vigència que sofreixen els codis estètics amb el pas del temps. Ací cal incloure la mort de Carles Riba el 1959. En la configuració de la nova estètica, representaran un paper destacat els factors extrapoètics, és a dir, els socials i els polítics. Hauríem d’esmentar l’obertura que es produeix en el règim franquista durant aquests anys, que comportarà una actitud més tolerant respecte a la cultura catalana. La Segona Guerra Mundial serà el detonant d’un seguit de canvis entre els intel·lectuals i escriptors europeus i caldria enunciar el canvi envers la humanització que sofreix la poesia europea. En el terreny de les influencies filosòfiques, cal afegir la del marxisme, que havia defensat una teoria literària favorable a l’objectivisme i el realisme. En el camp marxista es perfilaran dues opcions oposades: una que connectava amb les avantguardes, i una segona que promovia el realisme social i estètiques afins, relacionada amb el positivisme vuitcentista. Les aportacions teòriques En la consolidació del realisme com a moviment poètic hegemònic, fan un paper fonamental l’aparició de l’antologia Poesia catalana del segle XX (1963), de J. M. Castellet i J. Molas, amb el seu extens pròleg “Assaig d’interpretació històrica”, on fan una lúcida visió de la història de la poesia des del noucentisme ençà. Caldria destacar tres aspectes interessants: en primer lloc, la seua anàlisi sociològica de la literatura que introdueix un mètode crític on el marxisme i la crítica d’arrel neomarxista fan un paper destacat; en segon lloc, el caràcter apologètic a favor de l’estètica realista, la qual es presenta com una estètica ineludible; i, en ----------------------------------------------------------------

6 ----------------------------------------------------------------


tercer lloc, l’apartat terminològic, per a explicar la història de la poesia: oposició simbolisme vs. realisme, amb unes connotacions negatives encunyades al primer. Un altre text teòric que exerceix un pes considerable sobre aquesta nova tendència és el llibre de J. M. Castellet Poesia, realisme, història (1965). El discurs apologètic del realisme es fa a partir de mostrar l’evolució de la poesia catalana i també l’europea. Castellet es deté a analitzar el canvi a favor del realisme durant els anys vint i trenta, i destaca la producció de poetes com V. Maiakovski, B. Brecht,... Pel que fa a la literatura catalana, Carles Riba seria el darrer exponent dels corrents simbolistes, mentre que J. Salvat-Papasseit constituirà la primera mostra d’acostament a la poesia realista. Cal assenyalar altres escrits com els de Miquel Dolç “De la poesia obscura a la nova poesia realista”, publicat en El Heraldo de Cristo, de Palma (1963). Dolç destaca com una de les característiques més importants de la nova poesia el fet que “...s’acosta a tots per comunicar potser una nova bellesa: la bellesa de l’ètica”. Al País Valencia, Lluís Alpera assenyala el decantament estètic cap al nou corrent al pròleg de l’ “Antologia de poesia realista valenciana”, que aparegué en la revista Identity Magazine (1966). Aquest acaba les seues paraules demanant el conreu de dos models: la poesia de sàtira social i la poesia cívica. Cal no oblidar els textos escrits de Pere Quart. En el primer és remarcable les “Notes provisionals sobre poesia” en el poemari Circumstàncies (1968), des d’on llança afirmacions i consignes polèmiques com aquesta: “...ara com ara, trobo més poesia en una simplíssima cançó de Raimon que en una densa i sàvia elegia de Carles Riba...” Escrits teòrics a favor del realisme continuaran fins ben entrats els anys setanta: Antologia de la poesia social catalana (1970), d’Àngel Carmona; Poble, treball, poesia (1974), de Josep Maria Canals i Lamiel, entre d’altres. Etapes: 1956/57-1960 En la primera etapa, coincidint amb el període de canvis socials i polítics que afecten el règim, començaran a introduir-se les obres d’intel·lectuals marxistes i existencialistes (G. Lukács, B. Brecht, J. P. Sartre, etc,), al costat de fets com la instal·lació del poeta castellà Blas de Otero a Barcelona (1956). Trobem les primeres mostres de poesia realista en poemaris com La Rambla de les Flors (1954), de Jordi Sarsanedas, al costat d’obres dels poetes dels cinquanta, com V. A. Estellés, Martí i Pol, etc. Apareixen textos importants sobre aquesta nova orientació i el recull d’articles de J. M. Castellet, La hora del lector (1957). 1960-1967 En la segona etapa, es produeix el tomb més important de la producció amb obres com Da nucis pueris (1960), Menja’t una cama (1962), de G. Ferrater; Com llances (1961) i Qui ulls ha (1962), de Francesc Vallverdú. La poesia valenciana començarà a conrear el realisme a partir d’ El magre menjar (1963), de L. Alpera. La poesia mallorquina, amb l’antecedent d’obres com Poemes de Mondragó, de J. M. Llompart (1961), iniciarà la seua producció realista en autors com M. Bauçà –Una bella història (1962)-. Aquest període vindrà acompanyat de textos teòrics com el pròleg de Poesia catalana del segle XX (1963), de Castellet i Molas, i sobretot Poesia, realisme, història (1965), de Castellet. Però el canvi vindrà avalat per l’aparició de dues obres de poetes tan decisius com Pere Quart (Vacances pagades, 1960) i Salvador Espriu ----------------------------------------------------------------

7 ----------------------------------------------------------------


(La pell de brau 1960). El primer esdevindrà com una mena de poeta-mestre, per als joves. Amb “Oda a Barcelona” (1936), el poeta ja mostrà un afany cívic i utilitzà unes formes poètiques (verslliurisme, lèxic col·loquial...) que s’inscriuen en el realisme. Pere Quart esdevé, segons Castellet, l’exponent màxim de la poesia realista catalana. Aquest realisme és un dels aspectes temàtics i formals de la seua obra, però no l’únic. Amb Vacances pagades, el poeta presentava una poesia de sàtira social, d’evocació moral i de sàtira política. Pel que fa a la llengua, sense abandonar l’elaboració formal i el sentit investigador que caracteritza la seua poesia, es decantava per l’ús d’expressions pròpies dels registres col·loquials i paraules que sempre són intel·ligibles. La nota dominant que hi trobem serà l’actitud de rebel·lia davant d’una situació poc complaent, que es desplegarà tant en l’angle formal com en el de contingut. Sovint adoptarà una actitud antipoètica com una forma de queixa i de protesta davant la realitat. I, sobretot, el poemari presentarà un testimoni autobiogràfic i social, plasmat en la voluntat de donar compte del present (un dels grans objectius de la poesia realista). Salvador Espriu en La pell de brau (1960), tot i que conserva bona part de la simbologia hermètica que caracteritza la seua poesia, deixava pas en la majoria dels poemes a un to més senzill i amb un missatge més referencial. Des del punt de vista temàtic, oferia una reflexió cívica que el situaria com a model dels poetes dels seixanta. Espriu a través de Separad (Espanya), evoca el drama de l’estat sotmés a la intolerància i descervellament bèl·lic. Al capdavall, ofereix una reflexió moral sobre el destí de l’home en la conjuntura històrica concreta, des de la qual, l’única esperança són les generacions futures. Serà a través d’aquesta tendència a la reflexió cívica, així com a aconseguir una major transparència referencial, com posarà les bases per a constituir un dels referents més importants de l’estètica realista. 1968-1974 La tercera etapa vindrà acompanyada per la crisi gradual del realisme i la defensa de posicions contràries per figures com el mateix Castellet, G. Ferrater, etc. Al costat de l’aparició d’obres de poesia que ja no guarden relació amb la poètica realista i de la reivindicació d’autors com Brossa, J. V. Foix o Josep Carner. No obstant això, és un període on encara la presència de poemaris influïts pel realisme històric és molt destacada. Cal recordar l’edició d’obres com La fàbrica (1972), de Martí i Pol, o El llibre de meravelles (1971), de V. A. Estellés. Els cantants de la Nova Cançó tenen com a temàtica més sovintejada la referència social i política. Al costat d’això, la producció escrita dins la línia del realisme és encara significativa. A més, la poesia, tant de les Illes com la del País Valencia, continuarà majoritàriament dins el realisme fins els anys 1973-74. 4. Plataformes de la poesia realista El moviment no comptà amb cap publicació que esdevinguera l'òrgan de difusió de les seues idees. No obstant això, les revistes Serra d'Or i Poemes, seran les tribunes de difusió més importants amb què comptarà. •

Serra d'Or Una fita decisiva en la penetració i evolució del realisme serà l'enquesta que sobre la "poesia social" publicà A. Manent en les pàgines de la revista Serra d'Or ----------------------------------------------------------------

8 ----------------------------------------------------------------


l'any 1962. Serà contestada per poetes i crítics com Ferrater, Vallverdú, Castellet, Perucho, Molas, o Fuster. Mesos després, apareixerà una recapitulació sobre aquestes respostes realitzada per Vallverdú: "Tres notes sobre la poesia realista". Els autors esmentats mostraran posicions diferents a propòsit del tema; algunes contràries, unes altres crítiques i escèptiques i un tercer bloc on s'inclouen les respostes més favorables. El mateix enquestador A. Manent, es mostra prou reticent sobre el tema. Tant aquesta actitud d'A. Manent com les diverses respostes que donen els enquestats, ens informa de com el nou moviment poètic no tingué un consens majoritari i comptà amb reticències tant d'alguns creadors, com de crítics destacats. A través de les pàgines de la revista Serra d'Or apareixeran tant les posicions favorables al conreu realista com també les opinions més crítiques. •

Poemes La revista Poemes (1963-64), encara que es mantingué com a portaveu de la poesia catalana en general, anirà canviant fins al punt de mantenir una atenció decidida i defensora. Al llarg dels vuit números que aparegueren de la revista trobem una informació diversa sobre la poesia catalana que comprén tant la producció simbolista com l'avantguardista. L'atenció als clàssics és també remarcable així com l'interés per conéixer l'actualitat de la creació poètica en les altres literatures. En l'editorial del número 6, J. Colomines, editor de la revista analitza la crisi en què viu la poesia catalana que, segons l'autor, es desplega en el camp de la creació i en el de l'edició. Pel que fa al primer és necessari remarcar: "Si bé hem dit que molts dels poetes han estat capaços d'entendre les causes de la crisi inicial i les possibles solucions, en d'altres aquest canvi sembla mostrar-se només en una simple denúncia i en el trencament de les unitats formals creades pel simbolisme..." És a través de la secció de "Crítica", on s'observa una major presència de comentaris favorables al nou corrent. J. L. Marfany és l'exponent d'una de les posicions crítiques més contundents sobre la nova poesia: "Avui malgrat totes les discussions suscitades entorn d'aquest tema, la nova poesia realista i preocupada pels problemes socials, em sembla l'única vàlida". Característiques Trets definitoris En la penetració de l'estètica fan un paper fonamental els factors de pressió social, explicables pel context històric. Un dels aspectes més remarcables dels poetes dels seixanta és el de la seua solidaritat cap a la col·lectivitat, la seua responsabilitat social i la recerca d'una poesia que pretén contribuir a la transformació de la realitat a través de la mateixa poesia. Mantenen una actitud d'immersió crítica de la societat i dels valors humans que la constitueixen que comportarà diverses eixides poètiques, des de l'humor irònic fins a l'expressió crua i patètica de la realitat o la presentació reflexiva i més o menys dramàtica d'aquesta. Els valors més defensats són el de la veritat i el de l'autenticitat. Aquests trets faran que la poesia adopte un to de recolliment, el punt més rellevant del qual és la pretensió d'oferir una meditació sincera i crítica sobre aspectes de la realitat. ----------------------------------------------------------------

9 ----------------------------------------------------------------


La seua visió ideològica els condueix a construir una poesia senzilla, que usa sovint expressions dels registres col·loquials, fins i tot vulgars, buscant l'eficàcia comunicativa amb el lector (que desitja ampliar al conjunt de ciutadans), i produir un impacte en les esferes afectives. Temes Les temàtiques més sovintejades de la poesia des seixanta podem agruparles en tres línies: la que se centra en els problemes d'existencialització i en la reflexió moral; la cívica i la política; la que poetitza la quotidianitat. a. La poesia que aborda aspectes de l'existencialització i de reflexió moral té com a exponent més paradigmàtic la producció de G. Ferrater. En aquesta temàtica destacarem la línia que s'establirà a partir de les abstraccions o a través de concrecions en imatges quotidianes que sovint comportarà l'ús d'un lèxic que deriva cap a la violència, ja que el poeta busca causar impacte en el lector a través de l'exposició crua d'uns fets o d'unes sensacions més aviat patètiques. b. La poesia cívica i política. Dins d'aquesta producció, podem establir diverses línies: la poesia de temàtica social (centrada en la descripció de realitats socials), la satírica, la poesia cívica que reflexiona o denúncia aspectes socials i polítics, la poesia política que deriva cap a l'agitació i la lluita, etc. En aquesta temàtica, l'evocació nacional ocuparà un lloc destacat, i destacarà el gust geogràfic i topogràfic que presenten alguns poetes, amb un interés per destacar la funció poètica dels noms propis; la simple menció geogràfica enumeradora de topònims esdevindrà un dels recursos més utilitzats. Aquest recurs el trobarem en poetes com Vallverdú, Alpera, Estellés.... La poesia satírica té com a referent més immediat l'obra de Pere Quart i està caracteritzada per l'atac mordaç a conductes, mites alienats o a determinats personatges. Entre els recursos que farà servir trobem el de la paròdia o el de la reducció. L'al·lusió política es valdrà de l'animatologia. Per a expressar context polític i ideològic, aquesta poesia se serveix d'imatges com el silenci, la nit també assolirà un caràcter d'imatge símbol, encara que se'ns presenta d'una forma polivalent, de vegades ens informa d'un món exterior, de vegades de l'interior del poeta. c. La temització de la quotidianitat s'acull als punts de mira de l'estètica realista. Es tracta d'incrementar la presència de l'àmbit de la quotidianitat en l'escena poètica i de desenvolupar el marc de l'anècdota personal a través de la concreció, del reflex de l'entorn íntim del poeta. La tendència a usar locucions col·loquials, frases fetes en expressions quotidianes, entronca en el mateix afany. Aquesta propensió a poetitzar àmbits quotidians la trobarem present en la poesia de G. Ferrater, de Martí i Pol, i de Vicent Andrés Estellés. Trets retòrics Pel que fa l'angle retòric la poesia dels seixanta s'obri a una configuració verslliurista, on la mètrica i la rima contaran poc. En el pla fònic la tendència general serà no explotar recursos com les al·litaracions, les paronomàsies, etc. ---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------


Morfosintàcticament, el tret més destacat és la configuració prosaica, amb un ús intens d'estructures narratives o seminarratives. Per a G. Ferrater el llenguatge de la poesia s'hauria de situar en el desig de "no perdre de vista la paraula parlada i ajustar-la tant com pugui a la paraula escrita". L'estructura poemàtica avança cap a un ús accelerat d'estructures paral·leles, repeticions intensificadores o descripcions enumeratives. També els encavalcaments seran molt importants en aquesta poesia. Autors Vicent Andrés Estellés Periodista nascut a Burjassot el 1924 i resident a la capital valenciana. Publica tres llibres, Ciutat a cau d'orella (1953), La nit (1956), i Donzell amarg (1958), premiat el 1956, i sols aquest darrer havia tingut alguna difusió fora del reduït cercle d'intel·lectuals catalanistes valencians. El més interessant era el segon, en el qual apareixien alguns ingredients que apuntaven en la direcció realista: un cert to narratiu, l'ús de col·loquialismes, referències a objectes i situacions poc poètics o clarament antipoètics, algun breu elogi líric de les coses quotidianes. Seria aquest aspecte que remarcarien Castellet i Molas uns anys més tard, en situar a Vicent Andrés Estellés en la seua antologia com un dels poetes que insinuaven un moviment cap a un "realisme històric", però d'una manera tímida. Aquesta no era més que una de les facetes d'un poeta que exhibia una marejadora i desconcertant varietat d'influències, registres, tons i estils. Miquel Matí i Pol Va nàixer a Roda de Ter el 1929 en una família obrera. Els seus primers llibres (Paraules al vent, Quinze poemes i El fugitiu sobretot), escrits entre 1951 i 1957, contenen autèntiques meditacions, angoixades i existencials, entorn de la base ideològica en què s'ha format. Des d'El poble a La fàbrica, amb poemes escrits entre 1956 i 1957, un conjunt de llibres contenen la poesia més directament compromesa de Martí i Pol amb la realitat que l'envolta. El poble i la fàbrica dels poemes són el poble on viu i la fàbrica on treballa i, per ser tan rals per al poeta, adquireixen en la seua poesia el caràcter d'universals. Els versos són contundents i clars; la narrativitat s'hi combina amb el lirisme i, per la tria d'elements de la realitat i pel seu tractament adquireixen tota la força de la veritat. A partir de 1970, amb Vint-i-set poemes en tres temps la seua malaltia (una esclerosi múltiple) l'obliga a replantejar-se la pròpia vida i a assumir-se en el seu estat de progressiva pèrdua d'autonomia física. Amb els Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1974) el poeta sembla tocar fons: és la imatge de l'home, sol de nou però no desesperat, el poeta s'afirma de nou amb un "sobrevisc" que origina tota la poesia posterior i fins ara: una poesia que ens ofereix un món descobert de nou, que derrama desig, vida i esperança arreu. Josep M. Llompart Nasqué a Ciutat de Mallorca el 1922, fou destacat animador de la vida cultural mallorquina. Com a poeta era també conegut per alguns poemes dispersos, apareguts a l'antologia de Sanchis Guarner i a la premsa, però sobretot pels llegits en reunions literàries més o menys públiques. La darrera part del seu llibre, Poemes de Mondragó (1961) arreplega tota aquesta obra fins aleshores pràcticament inèdita, escrita entre 1953 i 1959. Sota el títol "Us ho diré amb paraules ben planeres", ---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------


aquesta secció recollia set poemes de caient narratiu, en vers lliure o en ben tallats decasíl·labs blancs, que transmetien una visió crítica, agra, a voltes sarcàstica, d'altres severa, del seu propi món social, el de la classe mitjana mallorquina de postguerra. No es tractava ben bé de poesia social, però en compartia molts dels trets essencials: el realisme, la voluntat de simplicitat en benefici de la comunicació, i la denúncia moral de la pròpia societat. El nou moviment exercia la seua influència, encara que en el cas de Llompart, potser pesava més l'exemple de la poesia coetània espanyola. Gabriel Ferrater Va nàixer a Reus el 20 de maig de 1922. El seu primer recull fou Da nuces pueris (1960). Els primers que el van recolzar obertament, van ser els capdavanters teòrics del realisme històric que ell menyspreava, i Molas i Castellet van apressar-se a lligar-lo al carro del realisme històric. Es tractava d'una confusió. És cert que els dos primers llibres de Ferrater contenen alguns poemes que semblaven exemplificar les teories del realisme històric: poemes narratius, escrits en llenguatge planer i to de conversa, poemes que només es distingeixen de la prosa perquè estan escrits en correctes decasíl·labs blancs, i poemes que deien coses que no eren necessàriament poètiques. Però al mateix temps el poeta declarava la seua radical oposició al realisme històric com a moviment i a tota forma de literatura compromesa. En el seu rebuig de la poesia social hi havia una bona dosi de desig de dur la contrària. L'intent de vincular-lo al realisme històric era un error per una altra raó de més pes: perquè la seua poesia no era la reacció realista contra la tradició simbolista que molts hi volien veure. Aquesta interpretació es recolzava en la lectura d'una minoria de poemes i n'ignorava la majoria, en els quals veiem una poesia, com la simbolista, que era culta, elitista i força hermètica. La naturalesa de joc intel·lectual refinat i complex i la corresponent manca d'intenció política d'aquesta poesia la distingien molt clarament dels postulats del realisme històric. El 1961 apareixia el primer llibre de Francesc Vallverdú Com llances, el títol del qual ja afirmava d’entrada que aquesta era una poesia de combat. Els quatre poemes de la primera secció constitueixen una mena de defensa i il·lustració de la poesia social. La segona secció estava formada per divuit composicions batejades amb el nom de “poemes-xoc”, on la poesia esdevenia vehicle d’un missatge polític. Els “poemes-xoc” volien posar la poesia a l’abast de tothom i Vallverdú no sols tornava al vers regular i a la rima, sinó a la forma més senzilla de combinació d’aquests, el rodolí. En català el rodolí era una forma decididament vulgar i degradada, associada amb auques i amb bromes del tipus Els cent consells del Consell de Cent. Vallverdú no jugava amb els rodolins: els usava per transmetre un missatge poètic seriós. El segon llibre de Vallverdú Qui ulls ha aparegut el 1962, continuava dins de la mateixa línia. Hi trobem una nova sèrie de poemes-xoc i una altra de poemes socials més convencionals, en vers lliure, que insisteixen en els temes típics: la invitació a l’acció, la denúncia, la declaració de la solidaritat amb els proletaris. Les novetats del llibre són una mena de relativament llarg poema narratiu. Altres llibres de Vallverdú són Cada paraula un vidre (1965), i Somni, insomni (1971). Amb aquest últim, la poesia de Vallverdú assolia la seua maduresa. Els reculls posteriors, no han fet més que prolongar-la, sense cap canvi substancial. ---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------


Vallverdú ha estat un dels poquíssims escriptors que, tot evolucionant formalment, s’han mantingut fidels als principis fonamentals del realisme històric. Lluís Alpera Nasqué a Valencia el 1938. El seu llibre Temps sense llàgrimes, publicat el 1968, arreplega els poemes escrits entre 1958 i 1960, i presenta el tractament temàtic de l’amor i la mort. L’obra és el punt de partença perquè a partir d’aquest llibre cal explicar la rara maduresa d’ El magre menjar (19639, i cal entendre el camí fet pel poeta: de la història personal, íntima, d’un adolescent, a la història personal, cívica, d’un valencià. Passant per la mort, pel dolor, per la ràbia. L’amor sovint apareix com a fracàs personal del jo solitari i marginat. La reflexió sobre la mort, el tema que domina tota la segona part del volum, segueix en part la influència de Salvador Espriu. Tota l’herència del postsimbolisme deixa pas gradualment a l’acostament al realisme. L’escriptura presenta un clar predomini del vers lliure i del llenguatge clar i precís. El magre menjar fou escrit entre 1960 i 1963. S’estructura en tres parts i presenta l’evolució de la temàtica personal a la social. La primera part manté la temàtica de la mort des d’un enfocament clarament existencial. La segona part incorpora un caire social amb les referències a la guerra. La tercera part és la proclama realista perquè alpera cerca una poesia objectivista amb un llenguatge directe, clar, compromés. Dades de la història civil d’un valencià és la crònica de la postguerra: sense cap dubte el llibre més representatiu del realisme històric al País Valencià. Es tracta d’una mena de reconstrucció de la vivència històrica col·lectiva i personal, que fa el jo poètic al llarg de la seua crònica poética. El llenguatge és col·loquial i directe. Els poemaris dels anys vuitanta palesen un canvi significatiu en la poesia d’Alpera, una nova etapa en què ofereix una producció personal allunyada dels poemaris realistes. Altres autors Joaquim Horta: va treure tres llibres: Poemes de la nit (1955), Home que espera (1957) i Paraules per a no dormir (1960), aquest últim testimoniatge i balanç de la personal evolució, no sols poètica, sinó moral i política de l’autor. El vers lliure i antimusical del recull, oscil·lava entre la sentenciosa solemnitat de Salvador Espriu i la sequedat de Pere Quart, les dues influències més òbvies. Era un llibre ben representatiu de la nova poesia social. Miquel Buçà: el 1962 presenta Una bella història, on hi ha una barreja de truculència tenebrosa i de sentiment adolorit davant el sofriment i les injustícies del món. Era un primer llibre enlluernador que venia a afegir a la poesia social aquesta dimensió de lirisme que els seus detractors acusaven de no posseir. La novel·la La novel·la, possiblement, era més susceptible que la poesia a les influències de les modes i els debats del moment, dins el marc de la vida literària espanyola. D’una banda, perquè la lluita que en aquests moments tenia lloc, en la literatura castellana, entre les velles generacions i el nou grup de novel·listes socials era més sorollosa i tenia més repercussió que la que, paral·lelament, es produïa en el terreny de la poesia, la qual es desenvolupava en xicotetes revistes especialitzades i obscures col·leccions que no tenien gaire ressò a Barcelona. De l’altra, perquè en poesia pesava molt a Catalunya el prestigi dels vells mestres, amb Riba al davant, ---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------


mentre que els joves novel·listes podien tenir la sensació de partir de zero i no havien de plantejar-se amb la mateixa agudesa el difícil problema d’haver-se de girar contra els seus predecessors immediats. Josep Maria Espinàs Continuaria evolucionant cap a un creixent realisme i un creixent compromís social. El gandul (1955) continuava i aprofundia la línia realista. Els escenaris eren localitzats i típics. La intriga argumental de Com ganivets o flames es dilueix aquí en una sèrie d’històries mig esbossades que no són més que pretextos per a la presentació d’una galeria de tipus representatius de diversos graus de l’escala social. Cal afegir que el pessimisme vagament existencialista i la visió negra de la realitat de la novel·la anterior són substituïts aquí per un humor irònic i tendre, encara que amb alguns tocs més cruels de sàtira social. L’implícit crit de rebel·lió contra la mediocritat, l’ensopiment, i la sordidesa de la vida de l’obrer, deixa lloc ara a manifestacions més explícites de crítica i d’esperança que constitueixen fragments d’un possible missatge social. Tots som iguals (1956) ja és una novel·la social, té un argument ben definit que esdevé alhora l’eix narratiu al voltant del qual s’ordenen les vinyetes realistes que en componen el context social i li donen un significat que transcendeix els límits del cas individual. Aquestes vinyetes, cada una centrada en un personatge, il·lustren la diferència en la qualitat de vida i les possibilitats d’elecció entre els amos i els treballadors. L’acumulació d’aquests contrastos estableix inequívocament el quadre d’una societat dividida en dues classes no sols separades, sinó antagòniques. L’explicitació del missatge és posada en boca d’un dels personatges, i aquesta és una altra de les característiques “socials” de la novel·la. Espinàs, com els novel·listes socials espanyols coetanis, narra, descriu, i reprodueix diàlegs, però no comenta, ni opina. Ell és en tot moment un narrador omniscient que no sols ens diu el que pensen i senten els seus personatges, sinó que es permet una certa mesura d’interferència amb la seua narració, sota la forma de la ironia o la d’un lirisme que deriva del Cela de La colmena. La novel·la desenvolupa el tema del burgés que, posat en una situació límit, pren consciència de la seua doble condició d’explotador i de víctima moral i psicològica de la seua mateixa funció com a tal, però que passada la crisi es reintegra a la seua classe i la seua alienació. Combat de nit és un exemple típic d’un subgènere de la novel·la social espanyola: l’èpica del treball. Els herois són camioners, la feina dels quals és presentada com una difícil i perillosa lluita contra la màquina, el temps i els elements. El caire èpic de la història depén de la seua austeritat i de la seua manca intrínseca de grandesa. Per això la retòrica que convé al relat dels seus actes és la de la simple representació en mots directes i planers. Els escenaris es redueixen a la carretera mateixa i a les seues fites. Espinàs accentua l’objectivisme en la narració. Els diàlegs són sovint transcrits sense cap més indicació, sense referència als diferents interlocutors. Les intromissions del narrador desapareixen. Aquest encara és omniscient, però en general atenua la seua omnisciència o hi renuncia del tot. Els personatges són sovint al·ludits no pas pel nom, sinó per algun detall físic o algun gest. El conflicte entre la renunciació a l’omnisciència i la necessitat d’explicar el que pensen els personatges és resolt pel recurs objectivista del monòleg interior. El mateix ocorre amb el problema de la ubiqüitat, per preservar l’objectivisme s’incorporen flash-backs, sense solució de continuïtat, als monòlegs interiors. Tot ---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------


plegat, la novel·la és el punt més àlgid del realisme social a la narrativa catalana i el seu producte més típic. Baltasar Porcel La seua obra Solnegre, amb una base autobiogràfica romànticament dramatitzada, era constituïda a l’entorn de dos pols: el protagonista, un antiheroi existencialista, jove rebel sense causa, revoltat per la mesquina societat provinciana i per la vida en general, i el poble de Solnegre, visió realista, però alhora mitificadora de l’Andratx de l’autor. La novel·la revelava un afany d’originalitat tècnica. La novel·la era narrada en tres nivells diferents, en capítols intercalats: retornat a Solnegre després d’haver passat uns anys a la presó per la seua participació en un crim absurd i brutal, contava en flash-backs la seua vida anterior, fins a la culminació de l’esmentat assassinat, i en forma de cartes a una dona, expressava el procés psicològic a través del qual anava emergint gradualment del seu marasme vital. L’altre protagonista de la novel·la, el poble de Solnegre. És més interessant: la visió de la terra i els homes solnegrencs, plena de força i color i expressada en un llenguatge viu i ric, ple d’imatges d’una considerable potència lírica i de sucosos mallorquinismes, subratllava els aspectes més primitius, brutals, del món andritxol. Però al costat d’aquesta visió, la novel·la contenia altres moments de descripció més objectiva de la història que hi havia al darrera: la d’un poble en lluita constant amb un terreny pobre i dur, que obliga repetidament els seus fills a l’emigració o els condemna a una vida difícil, però del qual aquests no poden ni volen deslligar-se. Porcel coincidia amb la novel·la social coetània en la voluntat de revelar al públic, ciutadà i burgés, l’existència d’una realitat ignorada. El personatge de Porcel trobava el seu propi camí en la terra i l’amor d’una dona i es quedava per una lliure i emfàtica elecció, en el seu poble, pobre, menut i oblidat. Porcel explicava així, simbòlicament, la seua tria política i estètica. Amb La lluna i el Cala Llamp (1963), Porcel s’endinsava encara més pel camí del realisme objectivista de la novel·la social espanyola. Epopeia dels homes del treball, una narració despullada, gairebé documental, pràcticament sense argument i sense un protagonista individual, ajustada al model d’aquesta narrativa en tots els detalls. Era ja una d’aquestes novel·les en les quals la representació directa i objectiva de la realitat pretenia de provocar una “presa de consciència” en el lector. Paral·lelament a la seua obra novel·lística, Porcel havia anat desenvolupant també la dramàtica, seguint una evolució semblant. El teatre En el teatre, l’adveniment del realisme històric va ser molt més tardà, a causa de la censura. Era molt més estricta i els empresaris no estaven per aventures de rendiment incert, quan podien anar tirant de Sagarra i del repertori del “teatre català” tradicional. Un grup amateur fundat el 1955, l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, intentava de contrarestar la pobresa del sector comercial amb un programa eclèctic d’estrenes del millor teatre contemporani, incloent-hi les de les úniques obres escrites en català de la postguerra: Primera història d’Esther, Ball robat, Homes i No, Or i sal. Cap a 1960 el panorama va començar a animar-se una mica. Una mena de filial de l’ADB, el Teatre Viu, va especialitzar-se en l’experimentació amb noves tècniques de representació. El 1960, Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany fundaven l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Un altre grup amateur, bilingüe, el Gil ---------------------------------------------------------------- 15 ----------------------------------------------------------------


Vicente, va intentar de dur el teatre a les barriades obreres. El 1962 va aparéixer el Teatre Experimental Català, que basaria el seu repertori sobretot en el teatre de l’absurd, amb estrenes d’obres estrangeres (Pinter, Beckett) i autòctones (Pedrolo). Cap a 1960 també es plantejava la necessitat d’estendre el moviment del realisme històric al teatre i es començava a parlar molt de Bertolt Brecht i el seu teatre èpic. El 1963, l’ADB havia ofert l’estrena de Brecht a Catalunya: L’òpera de tres rals. Però aquesta introducció topava amb grans obstacles, per exemple va provocar la immediata i definitiva dissolució, per ordre governativa, de l’ADB. Aquestes dificultats feien que els possibles nous dramaturgs es retragueren de produir. Només Pedrolo continuava produint amb regularitat les seues versions del teatre de l’absurd. Mentrestant, els grups independents, recorrien als muntatges de textos no teatrals, els més reeixits dels quals serien L’encens i la carn, creat per Feliu Formosa a base de textos medievals i renaixentistes i Ronda de mort a Sirena, de Ricard salvat, amb textos de Salvador Espriu, representat amb èxit el 1965. Aleshores la gradual consolidació d’aquests grups i la creació d’alguns premis, havien començat a suscitar una producció dramàtica autòctona, dins els cànons del realisme històric. Porcel intentava d’estendre al camp del teatre el seu paper d’autor model del moviment. El 1965 coincidien la publicació de l’obra teatral de Porcel, diverses representacions del seu Romanç a cec a càrrec de la Pipironda i el grup terrasenc Sis x Set, l’estrena de Ronda de mort a Sirena, i la de Vent de garbí i una mica de por, de Maria Aurèlia Capmany, per l’EADAG -una obra ambiciosa, un panorama crític de la història de la burgesia catalana resolt amb tècniques de procedència brechtiana: estructuració en escenes curtes, narrativisme, ritme sincopat, introducció d’alguns cantables, estilització dels personatges. Josep Maria Benet i Jornet, guanyador del premi Sagarra el 1963 amb Una vella, coneguda olor, va veure l’obra representada algunes vegades i publicada; en canvi, la seua segona obra no seria publicada ni estrenada fins al 1970. El guanyador del segon premi Sagarra, Joan Soler i Antich, encara va tenir menys sort: Aquí no ha passat res no va poder ser ni representada ni publicada per raons de censura. Amb tot, els joves autors perseveraven i se’ls afegien altres de nous. Aquesta nova dramatúrgia s’endinsava francament pels camins del teatre epicodidàctic brechtià, aquests autors intentaven de trobar fórmules pròpies a base de modificar el model brechtià amb tècniques manllevades a altres formes del teatre modern (el de l’absurd, sobretot) i fins i tot a altres mitjans de comunicació cultural. Com es pot veure, les dificultats van fer que aquest teatre compromés no començara a arribar de debò al públic fins després de 1970, quan el realisme històric feia temps que era en crisi en els altres gèneres. La crisi del realisme Quan encara eren recents les consideracions teòriques que Castellet va fer sobre el realisme, en el llibre Poesia, realisme, història (1965), començà la crisi del moviment realista. Les causes que propiciaren l’acabament del realisme tindran els dos mateixos punts de partida que ajudaren a implantar-lo: factors historicoliteraris, crisi del marxisme, benestar; i causes de tipus estètic: desgast de la codificació poètica, que caurà en la repetició i en la monotonia. En la renovació estètica catalana, tingué un paper cabdal G. Ferrater, i el sorgiment, entorn de la seua figura, d’un grup de poetes com N. Comadira, F. Formosa, F. Parcerisas... ---------------------------------------------------------------- 16 ----------------------------------------------------------------


Els primers signes renovadors els trobarem en els darrers anys de la dècada dels seixanta, però serà a partir de 1970 que començaran a donar fruits d’una manera continuada. El poemari Els miralls (1970), de Pere Gimferrer, al costat d’un enfilall d’obres de poetes com Ramon Pinyol, S. Jàfer, J. Piera, J. Albertí, etc., seran els punts iniciàtics de la renovació. L’antologia Carn fresca (1974) d’Amadeu Fabregat al País Valencià i també el llibre de J. G. Graells i O. Pi de Cabanyes La generació literària dels setanta (1971), pretenien presentar la nova generació de creadors que se situen en uns postulats allunyats dels autors realistes. Però, sobretot, l’antologia que Manuel de Seabra prepararà en portugués, Antologia da nivissima poesia catala (1974), que servirà per donar l’acabament del realisme com un fet consumat. Les bases de la nova estètica prenen un paper antiètic en relació amb els postulats realistes. S’observa en la nova producció, una preocupació central pel llenguatge i pel poema com a creació autònoma. Un esteticisme que connectarà amb les tendències rupturistes i avantguardistes (Brossa, Foie), i amb la poesia entesa com una experiència de cultura (Riba, Carner). Recuperació dels valors irracionals del llenguatge poètic i exercicis d’imaginació, experimentació o recerca (Gimferrer), sensualisme i aficions lúdiques que contrasten amb un període dominant per l’angoixa existencial. La ruptura de la generació se situa molt més en els aspectes formals que en els temàtics i ideològics, encara que en la nova generació trobaren un camp temàtic molt més ampli que no en l’anterior. Coincident amb aquest període de renovació cal veure un seguit de canvis substancials en la nostra cultura, que recorre una etapa normalitzadora quant a creació i edició: aparició de revistes, intensa activitat en la producció editorial, etc. Tota aquesta situació derivarà a una major presència dels poetes clàssics del segle: Carner, Foix, Brossa... I els poetes que connectaren amb el realisme. L’obra dels quals no hi és totalment identificable: Martí i Pol, V. A. Estellés, S. Espriu, P. Quart comencen a publicar les seues obres completes.

---------------------------------------------------------------- 17 ----------------------------------------------------------------

68 - Tema 68: El realisme històric i la poesia social

Recommend Documents