Tema 4 PRINCIPALS ETAPES DE LA HISTÒRIA DE LA LLENGUA CATALANA, FINS AL S.XIX Salut Pastor
2.
1. Form Formac ació ió del del cat catal alàà a. El substrat preromà: i. Co Conc ncep epte te de de subs substr trat at ii. Celtes iii. Grecs iv. Fenicis v. Iber Iberss i basc bascos os b. La roma romani nitz tzac ació ió i. 218a 218aC C Em Empúri púries es ii. Adopci Adopció ó del llatí llatí vulgar vulgar (dif (diferen erentt segons segons la zona) zona) c. La germanització (superstrat) i. S V. V. No s’exig s’exigeix eix subst substitu itució ció lingüí lingüísti stica ca d. L'ar L'arab abit itzzació ació i. sVIII. sVIII. Domine Dominen n la Cat Nova durant durant 500 500 anys, però però la Cat Vell Vellaa només 20 ii. ii. El mos mossà sàrab rab es es va debil debilititant ant e. La Ca Catal taluny unyaa car carol olíng íngia ia i. Els Els franc francss arri arriben ben a Bcn Bcn el 8801. 01. ii. ii. 813 Con Conci cilili de Tou ours rs iii. iii. Diglòs Diglòssia sia perfec perfecta(l ta(llat latí, í, catal català) à) L'expan L'expansió sió pol políti ítica ca i cul cultur tural al 2.1. Els primers textos Capbreu acta consagració Seu d’Urgell (839) Jurament de pau i treva (1098) Forum Iudicum, Homilies Organyà (finals XII) Diglòssia impura (llatí, provençal, català) sXIII inici procés desprovençalització, que acaba al sXV sXIV època plenitud sXV català llengua nacional 2.2. Ramon Llull Llengües de Llull Importància ling de Llull Aportacions en la creació de la prosa culta del català: barreja elements cultes i populars, creació de lèxic (mots derivats, elements populars, llatinismes) 2.3. La Cancelleria Reial: creador unificació lingüística del català. El SV SV: la valenci valenciana ana prosa prosa i el Renaixe Renaixemen mentt Els Els segle segless XVIXVI-XV XVII IIII Fact Factor orss soci social alss i hist històr òric ics: s: la cort cort reia reiall esdev esdevéé un fo focu cuss de 4.1. castellanització. Procés descatalanització. Bilingüisme diglòssic. El decret de Nova Planta (1716): ús exclusiu del castellà cada 4.2. vegada a més sectors de la soc. Cat. S. XIX: XIX: La La Rena Renaix ixen ença ça 5.1. Factors socials i històrics: Burgesia veu la necessitat de treballar la recuperació de la identitat nacional per assolir paper dirigent. 5.2. Canvis culturals: el romanticisme. 1859, JJFF. 1880, Acadèmia de la llengua. 5.3. La llengua literària i les polèmiques ortogràfiques. Polèmica, tres vision visions: s: Bofaru Bofarull, ll, orto de trad trad mod moderna erna;; Aguiló, Aguiló, Milà, Milà, llengua llengua clàssics medievals, i Pitarra, català que ara es parla. La campanya lingüística de L’Avenç 5.4. • •
• • • • •
• • •
3. 4.
5.
1
6. Conclus Conclusió: ió: el nnom om de de la lleng llengua ua catal catalana ana 7. Bibli ibliog ogra rafi fiaa
2
Formació Formació del català: el català és una llengua romànica, és a dir, derivada del llatí. Tot i així, per explicar la seva formació cal que tinguem en compte el seu substrat, és a dir, les característiques pròpies de les llengües anteriors a la romanització del territori, és a dir, les llengües preromanes que d'alguna manera han romàs en la nova llengua derivada del llatí després de la substitució lingüística. Diverrses ses con ondi dici cion onss van van fe ferr qu quee la a. El su sub bstra stratt prero eromà: Dive romanització fos molt diferent en uns llocs o en altres. Allà on el substrat va tenir més possibilitats va poder evolucionar més i allà on la romanització fou més forta el substrat va quedar cohibit. Els pobles que vivien a les nostres terres abans de l'arribada dels romans tenien la seva pròpia llengua, que progressivament van anar substituint pel llatí. D'aquestes llengües preromanes, se'n coneix ben poca cosa, però és indubtable que influïren en algun aspecte sobre la llengua importada i que en podem reconèixer algunes deixalles en el lèxic i en la toponímia. L’element cèltic a la península ibèrica és important a la zona occidental i es va fent menys dens a mesura que ens acostem a la Mediterrània. Catalunya és una zona amb un substrat cèltic poc important. important. Mots d’origen d’origen celta, com cervesa, carro, camisa, ens arribaren a través del llatí. Són celtes alguns sufixos usats per la nostra toponímia: acabats en –ú (Salardú, Besalú ) o en –briga (Vallabrig a). a). Cap al segle VII a. de C. els grecs arriben a Empúries. El contacte amb els grecs significa per als habitants de la zona una acceleració notable en la seva evolució històrica (els grecs van introduir la moneda, el torn, l'olivera, la vinya, etc.), En canvi, la majoria d’hel·lenismes de la llengua catalana ens arribaren a través del llatí (aire, esponja, marbre, oliva) o a través de la creació de noves paraules del llenguatge científic. Frase feta: fer figa, d’origen grec. A les terres catalanes els fenicis només s'estableixen a Eivissa on el seu impacte fou considerable. Entre els segles VI i V a. C. fins a l'arribada l'arribada dels romans es desenvolupa desenvolupa en el llevant peninsular, entre Cartagena i Llenguadoc, una civilització que s'ha anomenat amb el nom genèric d'ibers. Els indígenes que van trobar els romans en ocupar Catalunya parlaven una llengua ibèrica, una llengua no indoeuropea. El caràcter indoeuropeu del català prové del llatí. Els estudiosos consideren que el món ibèric fou un producte cultural autòcton fruit de la influència de grecs, fenicis i etruscs sobre el substrat indígena. Aquesta hipòtesi deixa alguns punts per aclarir, com és el fet de l'aparició d'una sola civilització ibèrica, amb uns punts de partida tan oposats: unes tribus preibèriques tan diferents des del punt de vista cultural i ètnic. D'altra banda, a Empúries, el centre hel·lènic més important dels Països Catalans, la iberització fou més superficial i tardana que al País Valencià. Potser el fenomen ibèric va tenir al País Valencià el centre principal, perquè hi confluí l'impacte dels grecs i fenicis i la influència dels tartessis d'Andalusia. La influència cultural ibèrica s'hauria estès ulteriorment al Principat. Fins no fa gaire, els estudiosos han topat amb el problema de la lectura i comprensió de l'alfabet ibèric. L'alfabet ibèric representa representa un estadi intermedi intermedi entre els signes amb valo valorr sil· sil·là làbi bicc i les les llet lletre res; s; semb sembla la que es trac tracta ta d'una d'una ad adapt aptac ació ió del delss sist sistem emes es d'escriptura alfabètics, grecs o púnics, a les característiques de la llengua ibèrica. Els ibers foren els primers indígenes de les terres catalanes que utilitzaren l'escriptura i ho fe fere renn am ambb un sist sistem emaa propi propi.. La maj majori oriaa de les ins inscri cripci pcions ons ibèr ibèriqu iques es han est estat at localitzades al País Valencià. Estela ibèrica! Santa Perpètua! Alguns filòlegs, en establir el caràcter no indoeuropeu de la llengua ibera, i en comprovar l'existència, fins avui, d'una altra llengua no indoeuropea a la Península, el basc, s'ha s'hann de deca cant ntat at a id iden entitififica carr-le les, s, co cons nsid ider eran antt el ba basc sc ac actu tual al co com m un unaa reminiscència evolucionada de la primitiva llengua comuna peninsular, el protobasc o ibèric. El protobasc hauria estat la llengua única de la Península fins a l'arribada de les migracions migrac ions celtes, que va suposar la implan implantació tació d'una nova lleng llengua, ua, indoeuropea en aquest cas. Però la teoria tradicional que identifica la llengua ibèrica amb la llengua 1.
3
basca (bascoiberisme extrem), ja fa molts anys que no té credibilitat en els cercles espec es pecia ialilitz tzats ats,, tot i qu quee pr pràc àctitica came ment nt to tots ts el elss es espec pecia ialilist stes es en lllleng engua ua ib ibèri èrica ca reconeixen certes afinitats entre ambdues llengües, bé directament, o bé a través de la llengua aquitana. aquitana. Per alguns investigadors, aquestes afinitats són ja suficients com per defensar defe nsar que són lle llengüe ngüess emparentades (bascoiberisme mod moderat erat)) per peròò d’a d’altr ltres es consideren que les afinitats podrien ser degudes a préstecs o a fenòmens d’àrea d’àrea lingüística que es donen entre llengües no necessàriament emparentades, però que conviuen en un mateix territori durant un llarg període Actualment se sap que els pobles basc i ibèric eren diferents i que, per tant, les llengües corresponents també devien ser-ho: en primer lloc, cada dia es consolida més la idea que la llengua ibera és d'arrel turdetana i que el basc és d'arrel caucàsica; d'altra banda, el desxiframent de l'alfabet ibèric no ha suposat, com hauria estat d'esperar si la hipòtesi bascoiberista fos correcta, que a través del basc es poguessin explicar els textos ibèrics. Mots d'origen iberobasc: esquerre, pissarra, carrasca, isard, llistó, sàrria, carabassa, artiga, etc.
En la toponímia: sobretot al Pallars i a la Ribagorça: Cardós, Gerri, Esterri, etc.
b. La romani romanitza tzació: ció: S'entén per romanització el procés a través del qual s'implanten en un determinat país la cultura, les lleis, els costums, la civilització, etc. de l'imperi Romà. Havia de ser inevitable que s'esdevingués, per factors molt diversos, la substitució lingüística. La llengua catalana és el resultat de l'imperialisme Romà, que suposà la implantació del llatí vulgar o col·loquial. Els romans desembarquen a Empúries l'any 218 a. de C. La llengua llatina dels conquistadors romans va anar penetrant en tot el territori peninsular. Primer, a les zones de la costa mediterrània, de més fàcil accés, després cap a l'interior, essent les zones muntanyoses les últimes on va arribar la civilització romana i la llengua llatina. La romanització del territori dels actuals Països Catalans va començar ben aviat i es realitzà intensament. En això, hi van tenir un paper destacat els legionaris i els mercaders, que transitaven contínuament tot al llarg de la costa mediterrània. També hi van contribuir els veterans llicenciats de les legions romanes que es quedaren al país i hi establien colònies agrícoles. Aquest llatí era una llengua profundament popular i viva viva,, el llat llatíí de les les clas classe sess pop popul ular arss roma romanes nes.. En can canvi vi,, pe penín nínsu sula la en endin dins, s, els els tran transm smis isso sors rs de dell llat llatíí van van ser ser les les clas classe sess alte altess indí indíge gene nes, s, les les qu qual als, s, un cop cop romanitzades pel contacte amb els funcionaris romans, transmetien un llatí escolar, culte, molt conservador i arcaïtzant. A la costa mediterrània es mantenia un contacte seguit amb Roma, la qual cosa perme permetitiaa que hi circ circul ules essi sinn tote totess les les innov innovaci acions ons lingü lingüís ístitiqu ques. es. Les zones zones mé méss apartades, o de més difícil accés, com era el cas de l'interior d'Hispània, sempre trigaven més a incorporar les innovacions, i, per tant, mantenen de vegades formes més antigues de llenguatge. Exemples d'aquestes formes llatines diferents que han provocat resultats diferents en castellà i portuguès per una banda i en català, occità, francès i italià per l'altra. METUS > miedo, medo COMEDER COMEDERE E > comer comer,, comer comer
PAVORE > por, por, peur, paura MANDUCA MANDUCARE RE > menjar, menjar, mangar, mangar, manger, manger, mangiare mangiare
Les tendències al canvi i a la varietat dins de la llengua llatina parlada van anar agafant cada vegada més importància a tot l'imperi ja al segle III d. de C. (l'Imperi romà en entr traa en cris crisi) i).. Hi infl influï uïen en d'un d'unaa ba band ndaa les les llen llengü gües es indí indíge gene nes, s, qu que, e, to tott i qu quee pràcticament pràcticament havien deixat de ser parlades, havien deixat restes importants importants en el llatí popular; d'altra banda hi influïen les diferències socials entre els transmissors de la llengua llatina, segons fossin funcionaris, mestres o soldats i mercaders. El llatí, com a llengua viva, anava canviant. part rtir ir de les les inva invasi sions ons germà germàni nique quess es c. La ge germa rmani nitz tzac ació ió:: A pa produeixen en els països de la Romània contactes amb altres llengües diferents del llatí que van influir sobre el seu llatí d'una manera més o menys profunda segons les 4
situacions. Aquesta influència que exerceix qualsevol llengua introduïda àmpliament en el territori d'una altra, sense arribar, però, a substituir-la, rep el nom de superstrat. Els pobles bàrbars arriben al segle V. Aquests invasors es troben amb una llengua molt fragmentada. fragmentada. A partir partir d'aleshores, d'aleshores, trencada la necessitat necessitat d'una llengua llengua unificada unificada en tot l'Imperi, les tendències diferenciadores fan la seva via i acceleren el procés de formació de les llengües romàniques. Al segle V es deuria tenir consciència que parlava llatí, però aquest llatí ja era força diferenciat del llatí de l'Administració o de l'Església. Els germànics que arriben a Catalunya ja estaven molt romanitzats; coneixien força bé el llatí. No exigeixen la substitució lingüística. Segons sembla, als actuals Països Catalans el llatí havia evolucionat almenys de dues maneres diferents: Des del Rosselló fins al nord de Tortosa es desenvolupa aquell romanç que havia d'esdevenir la llengua catalana i que en arribar els àrabs a la península començava a ser ja una llengua formada en les seves característiques essencials. En canvi, des de Tortosa cap al sud i a les Illes, el romanç presentava unes altres característiques: és el romanç que després, sota el domini dels àrabs, serà conegut com a mossàrab a tota la península i que s'anirà extingint lentament amb el pas dels segles. El llatí havia assimilat ja moltes formes germàniques: blau, blanc, fresc, guanyar, guàrdia, sabó, robar, etc. Germanismes introduïts en l'època de les invasions: guerra, guarnir guarnir,, etc. German estona,, òliba, òliba, amanir amanir,, esclat esclatar ar,, Germanism ismes es exclus exclusius ius del cat català alà: estona escuma, fang, galta, i un sufix molt productiu -ENC (blavenc, muntanyenc). És curiós Albert, Arnau, Arnau, constat constatar ar tam també bé que teni tenim m mol molts ts antropòn antropònims ims d’origen d’origen germàni germànic: c: Albert, Guillem, Adolf, Ramon, Roger. R oger... ..
c. L'arabització: L'arribada al segle VIII dels àrabs acaba amb el regne visigòtic. La presència dels àrabs suposa el factor principal extern que configura la nacionalitat catalana. El treball de la Reconquesta i l'expansió catalana suposarà l'adquisició de nous territoris: el País Valencià Valencià i les Illes. Els àrabs dominen la Catalunya Nova durant quasi 400 anys i el Regne de València i el Regne de Mallorqua Mallorqua durant 500 anys. A la Catalunya Catalunya Vella només s’hi estan 20 anys. El català es formava precisament en aquesta última zona. Al País Valencià i a les Illes es parlava el mossàrab, però la llarga estada dels àrabs va debilitar força aquests parlars mossàrabs. Els topònims àrabs comencen amb una certa freqüència a la Llitera, la Noguera, la Segarra i el Baix Penedès ( Alfarràs, Alcarràs, Vinaixa, etc.) i va augmentant fins a Tortosa (Vimbodí, la Pobla de Mafumet, Almussara, Alcanar, Benifallet , etc.) fins a generalitzar-se al País Valencià (Vinaròs, Benicàssim , etc.) i a les Illes ( Binissalem, Alcúdia, etc.). Els noms comuns d'origen àrab són especialment importants al País Valencià, on moltes vegades en substitueixen d'altres d'origen llatí de la resta del català: abellota (agl (aglà) à),, albe alberg rga a (pré (préss ssec ec), ), dacs dacsa a (bla (blatt de moro moro), ), endí endívi via a (esc (escar arol ola) a),, safa safanò nòri ria a (pastanaga), (pastanaga), etc.
El lèxic català comú d'origen aràbic és important, encara que no és tan abundant com el que trobem en castellà o portuguès: albercoc, albergínia, alfàbrega, arròs, espinac, safrà, galzeran, taronja, llimona, safareig, sínia, sèquia, rambla, raval, rajola, setrill, etc. Molts d'aquests mots dissimulen el seu origen perquè han perdut l'article àrab -AL (carxofa, magatzem, cotó, quitrà, tramús, barnús, sucre, a diferència del castellà. 5
Del segle V al VIII la llengua que es parla als Països Catalans es distancia cada vegada més del llatí. L'Església va jugar un paper important perquè les llengües derivades del llatí prenguessin consciència de la pròpia personalitat. Al Concili de Tours (813) l'església franca va manar oficialment als sacerdots que utilitzessin la llengua del poble ("in rusticam romanam linguam ").
d. La Catalunya carolíngia L'any 785 els habitants de la ciutat de Girona i els territoris del voltant (Besalú, Vallespir, Peralada i Empúries) lliuren les seves ciutats als francs. L'any 801 Barcelona és conquerida pels francs. L'intent de conquistar Tortosa fracassa. L'àrea de domini franc a la península península va quedar limitada limitada al territori territori català comprès entre el Pirineu i les Corberes, al nord, el Cardener, el Llobregat, el Segre mitjà i la Conca de Tremp; al sud, el territori que més endavant s'anomenaria la Catalunya Vella. Des de finals del segle IX, els comtes catalans comencen a desvincular-se del rei de França i, ben avançat el segle X, en època de Guifré el Pelós aconsegueixen la seva independència. L'any 897 va morir Guifré el Pelós i els seus fills Guifré Borrell, Sunifred, Miró i Sunyer, sense esperar que el rei franc designés comte successor, començaren a governar les terres del seu pare com si les haguessin heretat. La successió comtal hereditària fou el primer pas dels comtes catalans cap a la plena sobirania nacional. Del segle V al IX és quan es produeix la fragmentació lingüística de la Romània, l'època crucial i decisiva per a la determinació de les característiques diferencials dels diversos parlars romànics. Els vincles ultrapirinencs de la Catalunya Vella expliquen per què la majoria de trets lingüístics del català són també propis de la llengua d'oc. La societat catalana, com la societat europea altmedieval, practicava arreu la diglòssia, i tot i parlar romanços diferents escrivia escrivia en llatí. Aquest Aquest llatí ben aviat va rebre moltes express expression ionss cat catala alanes nes llatin llatinitz itzades ades,, com tam també bé un bon nom nombre bre de germani germanisme smes, s, introduïts per conducte francoprovençal. Quan s'eclipsà el feudalisme, moltes de les paraules tècniques d'aquesta institució desaparegueren; d'altres, però, s'incorporaren a la llengua comuna: vassall, castellà, cavalcada, homenatge, pagès, cavaller, etc.
L'expansió política i cultural: Els primers textos: 2.1. Els primers mots catalans en un text escrit són una sèrie de topònims que apareixen en el capbreu de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell (839). La consagració d’una església comportava la delimitació dels pobles que havien de pagar-li el delme i era important que no hi hagués confusions en els noms, per això hi són escrits en la llengua del poble. A partir del capbreu, el català segueix, si fa no fa, les mateixes passes de les llengües veïnes. El primer document escrit íntegrament en català és el Jurament de pau i treva del comte Pere Ramon de Pallars Jussà al bisbe Ot d'Urgell, datat entre 1098 i 1112. Els primers textos extensos són un fragment d’una traducció del Fòrum Iudicum o Llibre jutge i un recull de sermons, les Homilies d’Organyà. Tots Tots dos de finals del d el segle XII. A mitjan s. XIII el mateix rei Jaume I redacta reda cta la primera part del Llibre dels feits . 2.
Cal rema remarc rcar ar un fen fenom omen en soci socioc ocul ultu tural ral impor importa tant nt,, ma malg lgra ratt les les seve sevess reduï reduïdes des dimensions socials, la poesia s'escriu en llengua provençal, llengua que adquireix un alt valor literari. És el moment en què Catalunya es relaciona més decididament amb la cultura occitana i n'abraça la llengua, a través de la poesia. Els trobadors catalans adopten el provençal, i no pas el català, com a llengua de la seva producció a partir del s. XII i fins fins al s. XV. XV. Aquest Aquest fet és afav afavori oritt per la circum circumstà stànci nciaa que el cat català alà i el prov proven ença çall -en -en els els seus seus oríg orígen enss- són són du dues es llen llengü gües es mo moltlt semb sembla lant nts. s. Aque Aquest stss condicionants fan que, en aparença, la situació de diglòssia es compliqui: El llatí 6
continua tenint un gran prestigi com a llengua A, però el provençal (en poesia) i sobretot el català, que s'usen també com a llengües A, són cada vegada més generalitzats. El català com a llengua B és la llengua parlada per tota la comunitat i la seva progr progres essi siva va expa expans nsió ió és un fet fet evid eviden ent. t. La seva seva ràpi ràpida da norma normalilitz tzac ació ió es troba troba propiciada pel fet que, amb el desenvolupament econòmic, també s'estén la seva alfabetització. A partir de la segona meitat del s. XIII una nova classe social, la burgesa, comença a tenir un pes específic cada cop més important en la vida catalana. Aquest fet comportà un seguit de canvis culturals entre els quals destaca l'ús del català com a llengua en competència amb el llatí i la creació d'una literatura destinada a un públic més ampli. A partir d'aquest moment la llengua catalana ocupa espais culturals i públics, reservats fins ara al llatí, a mesura que la burgesia es converteix en la classe dominant de la societat catalana. L'etapa que abraça aquesta segona meitat del s. XIII i tot el s. XIV es caracteritz caracteritza a per la consolidació del català com a llengua nacional i com a vehicle d'una literatura important. important. Al moment d'expansió política política correspon una presència presència de la llengua a tots els territoris conquerits. En el s. XIV la nostra llengua és una de les més esteses. Ens trobem en l'etapa de plenitud de la història medieval catalana. És l'època de les quatre grans cròniques, de Francesc d'Eiximenis, de Bernat Metge o de Ramon Llull, autor de tractats filosòfics, humanístics i científics escrits per primera vegada en una llengua romanç: el català. Aquest fet és d'una gran importància perquè suposa la consolidació de la llengua. Llull és l'autèntic forjador de la prosa catalana i un extraordinari innovador lingüístic. Escriu en romanç perquè vol que les seves idees arribin a tothom. El naixement a la literatura a través de la prosa, amb obres complexes i signades, és un fet singularitzador del català, ja que en totes les llengües romàniques els primers textos són en vers i solen ser, en general, anònims. Es restringeix en aquest període el fenomen de diglòssia. El llatí va limitant el seu ús a funcions funcions de llengua llengua sagrada i de llengua escrita per a ús de teòlegs i filòsofs. filòsofs. Pel que fa al provençal, tan usat en poesia durant l'etapa anterior, perd adeptes: a la fi del s. XIII s'inicia ja el llarg procés de desprovençalització, que culmina a principis del s. XV. XV. En aquest moment, es donen totes les condicions perquè el català -llengua que ha consolidat les seves posicions a la península- deixi de ser preferentment una llengua B i es converteixi en una llengua per a tots els usos, és a dir, una llengua nacional en el ple sentit de la paraula, amb plenitud de funcions. El procés de normalització del català és el mateix, doncs, que el de totes les altres llengües europees.
2.2. Ramon Ll Llull: Com he apuntat més amunt, Ramon Llull és un personatge de vital importància en el desenvolupament del català escrit. Llull decideix utilitzar la seva llengua romanç, el català, per desenvolupar una important obra literària, filosòfica i científica. El beat mallorquí Ramon Llull (12321316) és autor d'una obra extensíssima i de contingut molt divers, tot i que obeeix un propòsit unitari: la propagació de la religió cristiana entre els "infidels" i entre els mateixos cristians. Les llengües de Llull. En funció del destinatari de cada text, Llull canvia de llengua. Escriu en àrab quan s'adreça als musulmans, en llatí quan es dirigeix a un públic universitari o eclesiàstic i en català quan es dirigeix a un públic majoritari. Segons ell mateix ens explica, en la seva joventut, abans de la seva dedicació a l'apostolat, havia escrit poesia trobadoresca en llengua provençal, però versemblantment devia destruirla ell mateix. 7
Importància lingüística de Llull. Segurament, Llull és l'autor català medieval més important des de la perspectiva de la història del pensament i també des de la de la història de la literatura, per bé que la seva obra manqués d' intencionalitat literària. Des del punt de vista de la història de la llengua, el seu paper és igualment rellevant per diverses raons: És el primer autor d'una obra en català, firmada, extensa i important. Sense ell el curs de la literatura catalana posterior segurament hauria estat molt diferent. Introdueix el català en camps reservats fins aleshores al llatí, no conreats per cap cap altr altraa lleng llengua ua romà romàni nica ca fins fins mo moltlt mé méss end endav avant ant (fil (filos osof ofia ia,, te teol ologi ogia, a, ciència,...). Per exemple, en el camp de la filosofia, no tornem a trobar textos en vulgar fins a l'obra de Descartes, al segle XVII. Resol el problema de la manca de recursos del català per abordar aquestes matèries fent ús dels recursos de la llengua per crear un vocabulari nou, capaç d'expressar conceptes fins aleshores només propis del llatí o de l'àrab. Molts dels mots creats per Llull ara formen part del vocabulari general català. El seu llenguatge devia servir de model per als autors catalans, almenys fins a l'adopció general del model cancelleresc. La llengua de Llull. El conjunt de l'obra lul·liana es caracteritza per la barreja d'elements cultes i populars: Elements CULTES: CULTES: 1. Calcs estrictes del llatí: Construccions amb dos acusatius (“havia dos fills e a l'un el feu ensenyar gramàtica”); ús de datius llatins que correspondrien a acusatius catalans ("la misericòrdia de Déu no li podia perdonar, ne perdonar no li devia"); ús de la preposició a amb el valor de la llatina ab ("E.ls lunyen a vicis"), i l’ús calcat de la construcció cum+subjuntiu ("con yo sia pobre peccador"). 2. Construccions influenciades per la llengua culta: aparició freqüent del subjuntiu en les subordinades (“si discreció hagués no jugara ab aquella ploma"); abundor d'oracions de relatiu ("e desijà haver fills, los quals fossen servents de Déu, a qui ell pogués leixar los béns temporals que tenia"). Elements POPULARS, que devien estar presents en les formes orals de la literatura popular: 1. Anacoluts: "aquell rey, per una mantida que dix a l'emperador, li tolch l'emperador son regne" 2. Ús de la segona persona amb valor impersonal: "noblesa de coratge no le demanes a la boque" 3. Repetició d'un que completiu: "jo us prec que los peccadors qui amen la vostra misericòrdia, que.ls perdonets". 4. Parahipotaxi: "on, con açò sia enaixí, donchs per açò cavayler deu seguir rehó e discreció •
•
•
•
•
•
Quant al lèxic de Llull, Borja Moll va inventariar un total de 7.000 mots en el lèxic lul·lià, que ha distribuït de la manera següent: Elements populars. L'obra de Llull no és una obra popular en el sentit que anés dirigida al "poble". El que sí és cert és que, en gran part, va dirigida als "llecs", és a dir, als qui no saben llatí, però evidentment a persones que saben llegir, la qual cosa ja suposa un estatus determinat. Mots derivats. Llull fa un gran ús dels procediments derivatius propis del català, fins al punt que alguns dels sufixos que utilitza, que devien ser sentits com llatinismes en el seu temps, com ara el sufix -ble (incorruptible), són avui absolutament corrents. Llatinismes. Llull adopta moltes paraules procedents del llatí, deixant-ne algunes inalterades ( fortitudo, genus, habitus,...) i adaptant-ne d'altres, entre elles algunes que avui estan incorporades al lèxic general ( superfície, triple...). •
•
•
8
La Cancelleria Reial: Si joglars i trobadors trobadors foren els primers primers professionals professionals de la poesia, els escrivans de la Cancelleria constitueixen els primers professionals de la prosa. La seva influència cultural i lingüística s'exercí per la pressió del nombre i pel relleu públic dels càrrecs que ocuparen. Una mateixa prosa s'implantà arreu del domini lingüístic. Només per la seva actuació s'explica, que a l'Edat mitjana, la catalana fos la més unificada de totes les llengües romàniques. La uniformitat uniformitat gramatical gramatical i lèxica lèxica fa pràcticament pràcticament impossible impossible de descobrir peculiaritats dialectals de cap mena en els cercles de la Cancelleria i altres organismes oficials, i per això ens és difícil localitzar un text si no ens ajudem de dades extralingüístique extralingüístiques. s. La uniformitat uniformitat lingüística lingüística és, doncs, una característ característica ica de la literatura medieval pel que fa a la prosa catalana i això és gràcies al paper que desenvolupà la Cancelleria. 2.3.
El SV: la valenciana prosa i el Renaixement: A les darreries del s. XIV es viu una clara situació de crisi i de canvi cultural. Per això no ens ha d'es d'estr trany anyar ar de des desco cobri brirr a cada cada pas dos mo mons ns que coex coexis istei teixe xen: n: el medieval, que durarà encara, i el que anomenem humanista, que tot just comença. Podem Podem fixa fixarr l'in l'inic icii de la dec decadè adènc ncia ia po polílítitica ca cata catalan lanaa en la gue guerr rraa que Pere el Cerimoniós mantingué durant 13 anys amb el rei de Castella, guerra que va liquidar totes les il·lusions d'engrandiment de la confederació catalanoaragonesa i va fer palesa la crisi que s'iniciava. 3.
Pel que fa al món literari, encara que de fet l'anomenat segle d'Or de les lletres catalanes comença al s. XIV, el seu moment més brillant té lloc al s. XV. Ja hem vist que el català té totes les propietats d'una llengua nacional i que aquesta situació es manté. Barcelona deixa de ser el centre d'irradiació cultural, que es desplaça a València, una de les principals ciutats europees de l'època. Els escriptors d'aquest període o bé són valencians o bé s'instal·len al País Valencià (Ausiàs March, Joanot Martorell, Roís de Corella, Jaume Roig...). En aquest segle es produeixen nous fenòmens de diglòssia, generals a tot Europa, que mostren certes característiques diferents a les del període anterior. En primer lloc, hi ha una certa recuperació recuperació del llatí, no sols com a llengua sagrada sinó també com a llen llengu guaa cult culta, a, tant tant pe perr pa part rt de dels ls hu huma mani nist stes es com com pe perr pa part rt de dels ls hist histor oria iado dors rs renaixentistes, tendència que coincideix amb una disminució de les traduccions de les obres llatines al català. D'altra banda, encara que el provençal desaparegui com a llengua dels poetes catalans, la moda universalista del Renaixement contribueix a donar prestigi a altres llengües. Però el que realment posarà en perill el català com a llengua de cultura, no és la recuperació del llatí ni el conreu esporàdic d'altres llengües estrangeres com el francès o l'italià, fenòmens habituals en aquest segle, sinó la submissió política dels Països Catalans a la Corona Castellana. És ara quan es comença a detectar una inclinació cada cop més acusada cap al castellà, inclinació que indica la crisi que està començant en el medi sociocultural.
Els segles XVI-XVIII: a. Factors socials i històrics: Aquest període coincideix amb l'inici als països de parla catalana d'una dilatada etapa de feblesa econòmica, política, cultural i d'abandonament lingüístic. Malgrat l'autonomia política dels Països Catalans, es produeix una penetració gradual de la cultura castellana (no se n'escapa ni tan sols el Rosselló, encara que en passar a mans franceses tindrà, naturalment, un destí diferent al de la resta de les terres catalanes). catalanes). El 1516 la Confederació Confederació Catalanoaragonesa Catalanoaragonesa queda definitivame definitivament nt unida a la Corona Castellana en la persona de Carles V. La Cort Reial, resident a l'estranger, és un factor de molta importància en el procés de castellanització. En primer lloc, la Cancelleria Reial deixa d'actuar com a element 4.
9
unificador de la llengua i agrupador d'homes de tots els estaments amb vocació literària. En segon lloc, l'aristocràcia, d'on han sorgit molts escriptors, va darrera la cort reial i enllaça amb famílies castellanes. Per això, tant la cort del rei com la dels virreis esdevenen focus de castellanització. També comença la castellanització burocràtica, per bé que el català es mantindrà en el s. XVI i s. XVII com a llengua oficial de les institucions administratives locals. Per últim cal esmentar el paper destacat que tenen procés és de l'al l'alta ta jerar erarqu quia ia ecl eclesià esiàst stiica i els els ordr ordres es reli religi gios osos os en to tott el proc descatalanització. Donades Donades les nove novess con condic dicion ionss exi existe stents nts,, l'alfa l'alfabeti betitza tzació ció afav afavore oreix ix les tend tendènc ències ies bilingües. La diglòssia en aquesta etapa pren un caire diferent: el català no perd totes les seves posicions com a llengua A (sobretot entre les classes populars), però come començ nçaa a tron trontol tolla larr la seva seva esta estabil bilititat at com com a lleng llengua ua nac nacio ional nal.. Prev Preval alen en les les tendències diversificadores sobre les unificadores (relaxació de la normativa, pèrdua gradual de la consciència d'unitat lingüística, etc.), i l'aristocràcia i alguns intel·lectuals l'abandonen com a llengua corrent. Efectivament, si la immensa majoria de la població és unilingüe, si encara s'utilitza el català com a llengua oficial en les institucions públiques, si es conserva el conreu literari en català, és un fet que el castellà adquireix funcions funcions de llengua A cada dia més rellevants i que el seu ús representa l'inici d'una etapa de bilingüisme diglòssic en les classes dirigents i els seus seu s intel·lectuals. D'aquest segle arrenca, doncs, el conflicte lingüístic contemporani que enfronta dos sectors de la societat: d'un cantó, les classes populars i sectors de la burgesia, que només parlen català i que no entenen el castellà, i de l'altre cantó, les classes dominants i els intel·lectuals, que són bilingües diglòssics.
b. El decret de Nova Planta: El s. XVIII és, per a moltes llengües, el moment de la seva consolidació i codificació definitives. El català, en canvi, es veu per les circumstàncies històriques sotmès a una degradació i marginació creixents. Els condicionaments polítics, socials i econòmics són, en aparença, determinants per a la culminació del procés de castellanització de la societat catalana. Amb Felip V i el decret de Nova Planta (1716) es produeixen uns canvis essencials. El País Valencià és annexionat al Regne de Castella, mentre que el Principat i les Illes Balears (excepte Menorca) es posen sota el doble govern d'una "Audiencia" civil d'estil colonial i d'un Capità General. Paral·lelament, a la Catalunya Nord el procés de francesització s'accentua cada vegada més. Es destrueixen les estructures estatals catalanes catalanes i amb la pèrdua d'independència, d'independència, la llengua és expulsada expulsada gradualment, gradualment, per la força, de la posició que havia assolit a tots els nivells mitjançant un ús llarg i continuat. La pressió exògena en forma de decrets successius imposa l'ús exclusiu del castellà cada vegada a més sectors de la societat. Tots els organismes oficials han d'utilitzar obligatòriament la llengua castellana, i l'abandonament del llatí, tant en filosofia com en les aules universitàries es fa a favor del castellà. Als inicis del període encara es manté moltlt limi mo limitad tadaa l'al l'alfab fabeti etitz tzac ació ió i, en mo moltltss caso casos, s, les les prim primer eres es llet lletre ress cont continu inuen en ensenyant-se en català malgrat les prohibicions oficials, però cap a la fi del període (1758), l'alfabetització s'anirà convertint cada cop més en el principal instrument de castellanització de la societat catalana. La diglòssia no només s'estén entre les classes superiors i els intel·lectuals, sinó als estrats intermedis i, més endavant, entre els sectors il·lustrats de les classes populars (menestralia, proletariat urbà...). Es generalitza un bilingüisme diglòssic que per raó de la distribució de funcions socials atribuïdes a les llengües en conflicte afavoreix cada vegada més el castellà com a llengua A i redueix el català a llengua B. Un aspecte interessant és l'evolució de l'Església que havia adoptat una política descatal descatalani anitza tzadora dora en el període període ante anterio riorr i que rectif rectifica ica parcia parcialme lment nt a Cat Catalu alunya nya algunes posicions preses, per tal de facilitar el contacte amb una població que viu una etapa de desenvolupament econòmic i que, si bé accepta el castellà, no vol renunciar 10
al català.
5. S. XIX: XIX: La Ren Renai aixe xenç nçaa a. Factors Factors socials socials i històric històrics: s: A principis de segle persisteix encara la mentalitat diglòss digl òssica ica fruit fruit del procés procés creixe creixent nt d'assi d'assimil milaci acióó lingüís lingüístic tica. a. La din dinast astia ia borbònic borbònicaa continua aplicant lleis repressives amb la finalitat de fer desaparèixer la llengua del país. Però la petita burgesia i els grups més progressistes s'adonen que cal treballar per la recuperació plena de la identitat nacional si volen assolir un paper dirigent entre les classes populars. Alguns sectors sorgits del si d'aquesta classe s'influencien dels ideals romàntics i reivindiquen l'ús de la llengua. Amb vacil·lacions més o menys rellevants, van forjant les bases del moviment politicosocial que més endavant donarà lloc a la Renaixença. Es pot dir que s'inicia el moviment l'any 1833 amb la publicació de l'Oda a la Pàtria d'Aribau. El 1859 es reinstauren els Jocs Florals de la Llengua Catalana com a instrument de catalanització literària i, encara més, de penetració social de la literatura, aleshores amb prou feines existent. Quan Guimerà (1877) i Verdaguer (1880) guanyen el Certamen, la Renaixença es troba en la plenitud. Catalanista es plantegen la El 1880 els membres dels Jocs Florals i del Congrés Catalanista creació d'una acadèmia de la llengua. Es constitueix el 29 d'octubre de 1881 amb el nom d'Acadèmia de la Llengua. La llengua literària i les polèmiques ortogràfiques: Els Jocs Florals es troben també en l'origen dels diversos intents de dotar la llengua catalana d'una normativa ortogràfica i de criteris gramaticals unificats. Per tal que la seva tasca de difusió i extensió fos efectiva, calia un model de llengua bàsicament comú per a tots els participants en els certàmens i, especialment, uns criteris d'edició homogen hom ogenis. is. Les primer primeres es normat normative ivess ortogrà ortogràfiq fiques, ues, donc doncs, s, són enca encarre rregade gadess pel consistori dels Jocs Florals. Bofarull, Aguiló i Milà, entre d'altres, redactaren sengles normatives ortogràfiques que no aconseguiren imposar-se. El fracàs d'aquests intents (i d'altres de paral·lels) cal relacionar-lo, entre altres coses, amb l'existència de criteris diferents sobre quina havia de ser la base del nou model lingüístic: D'una banda, hi havia els partidaris de l'ortografia anomenada de tradició moderna, que es basaven en els usos ortogràfics fixats en els segles XVII i XVIII, com Antoni de Bofarull. D'una altra, erudits com Marian Aguiló i Manuel Milà i Fontanals eren partidaris de depurar aquell model, considerat massa influït pel castellà, prenent com a referència la llengua dels clàssics medievals. Per últim, hi havia els partidaris del català que ara es parla, entre els quals calia comptar autors teatrals populars, com Frederic Soler (Pitarra), que propugnaven l'adopció, com a vehicle literari, de la mateixa llengua parlada pel poble.
b.
•
•
•
De vegades es creu que la incapacitat d'establir les bases per superar la confrontació entre els tres models cal buscar-la en la manca de base científica dels estudis i gramàtiques fets al llarg d'aquest segle. Però algunes d'elles estan fetes amb un rigor i una perspicàcia notables. Cal pensar més aviat que és la falta d'un impuls unificador de base institucional o d'un moviment aglutinador el que les farà inviables. Aquesta situació començarà a canviar a l'última dècada del segle, quan un grup d'int d'intel el·l·lec ectu tuals als,, apl aplega egats ts a l'en l'entor tornn de la revi revist staa L'Av L'Avenç enç,, òrgan òrgan d'exp d'expres ressi sióó del movi mo vime ment nt mo mode derni rnist sta, a, utili utilitz tzar aran an les les pà pàgin gines es de la pub publilica caci cióó pe perr en endeg degar ar un unaa campanya per a la unificació i la reforma de l'ortografia catalana, que tindrà com a base un seguit d'estudis realitzats per ells mateixos. Joaquim Casas-Carbó, Jaume Massó i Torrent, Eudald Canibell i Pompeu Fabra van ser alguns dels artífexs d'aquella campanya que, en alguns punts, constitueix un precedent immediat de les normes actuals. 11
6. Conclusió: el nom de la llengua catalana. El prim primer er nom que rep la nos nostr traa llen llengua gua és el de roma romanç nç.. És una de denom nomin inac ació ió genèrica, compartida per totes les llengües que anaren formant-se a partir del llatí. Romanç deriva de Roma i vol dir "a la manera dels romans". Simultàniament a l'ús de "romanç", s'utilitzaren altres mots per designar la nostra llengua: "vulgar", "pla", “lingua materna”. Una altra altra designac designació, ió, pol polèmi èmica, ca, ha est estat at la de “llemo “llemosí” sí”.. Els trobado trobadors rs cat catalan alanss adaptaren aquesta llengua per a la seva producció poètica durant tres segles, i això contribuí a crear la confusió entre aquesta llengua i la catalana. El poble, però, mai va utilitzar aquest terme per referir-se al català. Fins a l'any 1114 no trobem la primera menció del nom Catalunya i encara feta per escriptors pisans. Joan Coromines afirma que no es coneix exactament d'on deriven "català" i "Catalunya". És probable que siguin una metàtesi del nom "lacetania" (els lacetans eren una tribu que habitava el centre i l'est de Catalunya) que hauria donat catelani o catalani. 8. Bibl Biblio iog grafi rafiaa NADAL, Josep & PRATS, Modest (1982): Història de la llengua catalana. catalana. Ed. 62. RIQUER , Martí, COMAS, Antoni & MOLAS, MOL AS, Joaquim (1964): Història de la literatura catalana, 2. Ed. Ariel, 1980 TA TAVANI, Giuseppe Giusepp e (1989): (1989) : Història de la llengua. llengua. Segon congrés Internacional Internacional de la Llengua Catalana, Llibre blanc sobre la unitat de la llengua catalana. Ed. Barcino. SOLDEVILA, Llorenç (et altri), Nexe, compendi d’història de la llengua, llengua, Ed 62. •
•
•
•
12
