Resum d'història de la llengua catalana

Resum d’història de la llengua catalana

O Orriiggen ii evooluucciióó ddee la llleenngguuaa caattaallaanna

La formació de la llengua La conquesta Romana: La Romanització La romanització és el procés pel qual els romans van ocupar les terres de la Península Ibèrica (i pràcticament tota la ribera del Mediterrani) incorporant-la a l’imperi Romà. Els territoris on la llengua llatina va arrelar i evolucionar s’anomenen la Romània. Centrantnos en el nostre cas, ben aviat els pobles ibèrics es van fer seva la cultura dels colonitzadors, que tenia molt més prestigi, començant així el procés de substitució de la llengua autòctona de la zona colonitzada pel llatí. Primerament hi hagué una fase de bilingüisme amb un ús diglòssic de les llengües: la llengua col·loquial i la llengua culta, de relació amb la civilització, fins arribar a la desaparició de les llengües indígenes.

El llatí vulgar Cal distingir entre el llatí vulgar i el llatí culte. Les llengües romàniques són una evolució del llatí vulgar, que era la llengua parlada, per tant es tracta d’un llengua amb contínua evolució i amb diferències dialectals entre les regions de la pròpia Itàlia, i encara més amb els diferents territoris de l’Imperi. En començar la disgregació de l’Imperi, l’evolució i fragmentació de la llengua s’accelera i accentua, fins que el llatí es va convertir, a cada província, en una altra llengua, en part igual i en part distinta de la llengua original. A finals de segle VIII i principis del segle IX, el llatí ja apareix fragmentat en nombrosos dialectes que s’aniran transformant, en el transcurs del temps, en les llengües romàniques.

Elements preromans: el substrat iberobasc i altres Abans de l’arribada dels romans, un seguit de pobles d’origen divers (indoeuropeus procedents del nord, grecs, fenicis), s’havien establert a les terres del nord-est de la Península Ibèrica. Les llengües que parlaven van influir primer en el llatí i posteriorment en la configuració del català; avui dia encara hi ha restes lèxiques d’aquestes llengües. Al voltant del segle VI aC, com a resultat d’aquesta mescla de cultures, va nèixer una civilització autòctona: els ibers. Aquesta civilització, juntament amb els pobles d’origen basc que poblaren els Pirineus, constitueix el substrat iberobasc, el que més va influir en el llatí-català posterior.

Francesc Vila i Batallé

1


Exemples de lèxic procedent del substrat: •

Indoeuropeus: Lèxic: balma, trencar, banya, camisa… Topònims: Besalú, Verdú.

•

Grecs: Lèxic: palangre, calaix, prestatge… Topònims: Empúries, Roses.

•

Fenicis: Topònims: Eivissa, Maó, Tagomago.

•

Iberobasc: Lèxic: carabassa, esquerra, estalviar, pissarra… Topònims: Cardona, Gerri, Tossa, Àneu, Isavarre...

El superestrat: les invasions germàniques i àrab Després de la caiguda de l’imperi Romà, pobles d’origen germànic (visigots, francs) i més tard els àrabs, van ocupar la Península Ibèrica. Les llengües dels pobles germànics no van substituir mai la varietat llatina parlada a les nostres terres, perquè aquests ja estaven romanitzats parcialment i no van exercir un domini cultural important. Els àrabs, en canvi, tenien una cultura molt desenvolupada. Això, afegit al fet que van dominar la península durant cinc segles, comportà que l’àrab substituís la llengua autòctona d’aquelles zones on la seva presència va ser més intensa (és el cas, per exemple, del País Valencià). La influència d’aquests pobles constitueix el superestrat. Elements germànics: guerra, guanyar, bandera, espia, guaita, roba, blau, boig... Abunden els antropònims: Arnau, Bernat, Elvira, Frederic, Guillem, Raimon... Elements àrabs: talaia, duana, albarà, arròs, sucre, carxofa, alfàbega, massapà, xarop, llebeig... La toponímia és molt abundant: els prefixos BENI, BINI i AL (Benimel·là, Binissalem, Alcúdia. I antropònims: Mesquida, Rufat, Borja...

L’adstrat: visió diacrònica Està format per les llengües que determinen una influència parcial sobre una altra. Normalment aquesta influència és provocada per un període de convivència en un mateix territori. Al llarg de la història, totes les llengües reben influències de les seues veïnes. En el cas del català tenim adstrat occità, castellà, francès... Vegem-ne exemples: •

Occitans: cal recordar l’estreta relació entre el poble català i l’occità a l’edat mitjana. A més, els poetes catalans escrivien en aquesta llengua les seues cançons. Lèxic: faisó, beutat, ambaixada, bacallà, bressol...

•

Castellans: borratxo, broma, burro, buscar, llàstima...

•

Francesos: beixamel, biberó, bidet, bufet, silueta... el sufix –ATGE.

•

Italians: camerino, adàgio, alegro, piano, sonata...


2

Resum d’història de la llengua catalana •

•

Grups amerindis: (gairebé tots a través del castellà) canoa, huracà, mico, lloro, tauró... Anglesos: bistec, bar, còctel, rècord, eslògan... I també molts termes esportius com bàsquet, xut, tennis, hoquei...

•

Portuguesos: sarau, cantiga.

•

Alemanys: zinc, blindar.

Primers texts catalans No es conserven textos sencers escrits en català fins als segles XII- XIII quan, amb el desenvolupament de la burgesia, es va anar formant un nou públic lector que no coneixia el llatí. Però açò no vol dir que se n’hagin escrits abans. Els textos més antics pertanyen als àmbits jurídic i religiós: •

Un fragment d'una traducció del Forum Iudicum, el codi de lleis visigòtiques.

•

Un recull de sermons conegut amb el nom d'Homilies d'Organyà.

A més, el repoblament de terres conquerides als musulmans propicià l'aparició de multitud de documents escrits en català.

Unió Aragó-Castella Al segle XII Catalunya conquereix més territori als àrabs: la Catalunya Nova (Tortosa, 1148; i Lleida, 1149. En aquests moments històrics es produïa també un fet important: la unió dinàstica de Catalunya amb Aragó per mitjà del matrimoni de Ramon Berenguer IV amb la princesa aragonesa Peronel·la, filla de Ramir II i hereva la corona aragonesa. A partir d’aquest moment els comtes catalans tindran el títol de comtes-reis, i dues seran les llengües de la federació: l’aragonès i el català. Tanmateix, en l'expansió de la Corona Catalanoaragonesa cap al sud (País Valencià) i a les illes, la llengua trasplantada serà el català (excepte una part de l'interior valencià).

Època d’expansió. Segles XIII i XIV Les conquestes o Reconquesta: Catalunya Vella, Catalunya Nova Des d’un punt de vista lingüístic, es denomina Catalunya Vella la zona on es va formar el català que després es va trasplantar a altres territoris: la Catalunya Nova i la resta de l’actual domini lingüístic. En aquesta Catalunya Vella la influència àrab fou nul·la o poca. La Catalunya Nova va estar més anys sota domini àrab i es pot comprovar per una major presència en la Toponímia. Tortosa i Lleida en són les ciutats més emblemàtiques.


3


Política: derrota de Muret La batalla de Muret va esdevenir l’any 1213 en aquest poble occità. Les tropes catalanes van perdre i el rei Pere I va morir. El succeiria Jaume I, que conquistaria pràcticament tots els territoris on avui es parla català. Com a conseqüència política d’aquesta batalla, els interessos expansius catalans es van fixar en el sud i les illes. És així que es projecten a partir d’ara amb més interès la conquesta del Regne de València i de les Illes.

Expansió de la llengua: Jaume I i Alfons III Com hem dit, Jaume I (1208 – 1276) va conquerir els actuals Països Catalans, incorporant-los a la Corona Catalanoaragonesa com a regnes independents que formaven part d’un confederació. La llengua que es trasplantà a aquests territoris fou la catalana, encara que a una part de l’interior valencià, on avui es parla castellà, es va parlar aragonès. Mallorca (1229) i Eivissa (1235). La població musulmana abandonà les illes o bé fou expulsada, mentre que les noves terres foren repoblades amb catalans procedents de Catalunya Vella. L’origen dels repobladors condicionava doncs la llengua del nou país. Es pot constatar en alguns pobles aquest origen dels avantpassats pels llinatges. Cal recordar també que la societat àrab d’aquella època estava a un nivell social i científic igual o superior al cristià. Menorca (el 1287) fou conquerida uns anys més tard per Alfons III: un 17 de gener. El País Valencià va ser annexionat a la Corona progressivament, i la seua repoblació fou també lenta i els habitants àrabs no van poder ser expulsats perquè s’hauria despoblat el regne: l’any 1272 només hi havia 30.000 cristians entre 200.000 sarraïns. El "nous" valencians devien provenir majoritàriament de terres occidentals de Catalunya, ja que aquest és el dialecte que s’hi parla avui.

La primera literatura catalana: Llull i les Cròniques - Ramon Llull. Mallorca (1232-1316). Home culte, serà el primer autor que escriurà prosa en català. Com que no existeix un model de prosa catalana, va crear noves formes lingüístiques. Pel que fa al lèxic introdueix uns 7000 mots; i quant a la sintaxi, crea nexes de subordinació. Algunes obres: Llibre d’Amic e Amat, Fèlix o Llibre de les meravelles. - Cròniques medievals A mitjan segle XIII es comencen a escriure obres històriques en català, les quatre més importants són: la Crònica de Jaume I o Llibre dels Fets, on es narra les memòries de Jaume I, inclou fets Històrics i polítics; la Crònica de Bernat de Desclot, on l’autor comença narrant fets anteriors a la seva època, però el gran protagonista és Pere II el Gran; la Crònica de Ramon Muntaner, que abraça des del regnat de Jaume I fins al d’Alfons III; i la Crònica de Pere el Cerimoniós. Les cròniques tenen en comú que narren Francesc Vila i Batallé

4


una època comuna (segles XII a XIV aproximadament), tenen una intenció política (defensar la monarquia).

Literatura religiosa: Eiximenis, Vicent Ferrer La importància de les creences religioses justifica moltes accions a l'Edat Mitjana. Personatges com Vicent Ferrer, després canonitzat, i Francesc Eiximenis esdevingueren famosos per les seus predicacions i influència. Eiximenis (1330-1409): Va estudiar a les universitats de París, Roma, Oxford i Colònia, i va viure a València. Més tard, va ser conseller de Joan I. Al final de la seva vida, va ser nomenat bisbe d’Elna. Com a teòleg va defensar la moral tradicional basada en l’autèntic esperit cristià. Per això, va escriure una mena d’enciclopèdia titulada Lo Crestià. Vicent Ferrer (València, 1350-1419): Se’n conserven els sermons que pronunciava perquè uns reportadors que l’acompanyaven els copiaven. Fou predicador, teòleg i polític. Ja en vida tenia fama internacional, arrossegava una multitud de fidels per gran part d’Europa. Donava una visió del món totalment apocalíptica: predicava la fi del món. En el compromís de Casp va fer costat a Ferran d’Antequera i la dinastia Trastàmara.

Bernat Metge Bernat Metge (Barcelona, 1340/1346-1413): fou funcionari reial a la casa de Joan I. Es veié involucrat en un escàndol de corrupció i, en morir sobtadament el rei, Metge va haver de defensar-se d’haver contribuït a la damnació de l’ànima del rei, el qual havia mort sense confessió. Va ser empresonat el 1396 i absolt al cap de 3 anys. Amb la seva obra Lo Somni, va contribuir a guanyar-se el perdó i el favor del rei Martí I. Es tracta d’un relat del presumpte somni que té l’autor quan és a la presó, amb el qual es vol guanyar el favor de la monarquia.

El segle XV: l’esplendor La instauració de la dinastia castellana dels Trastàmara va provocar la castellanització de la cort. Les guerres per mantenir els dominis catalanoaragonesos a la Mediterrània i la guerra civil catalana van provocar que Barcelona experimentés una considerable decadència a mitjan segle XV. Aleshores, València aconseguí la seva màxima esplendor. El llatí era la llengua dels documents eclesiàstics i dels estudis universitaris. L’ús del català es va anar ampliant perquè la població desconeixia el llatí. La literatura en llengua catalana es va estendre i la Cancelleria Reial va fer augmentar el nombre de documents redactats en català en els àmbits jurídics i administratius.


5


Fins a la primera meitat del segle XV continuà la poètica trobadoresca escrita en occità. Al final d’aquest segle, Ausiàs March empra ja el català ja en els seus poemes. El desplaçament de l’hegemonia cultural a València va comportar que la majoria dels literats fossin valencians o visquessin en aquesta ciutat, llavors centre cultural i econòmic. Els grans escriptors valencians són: •

•

•

Joanot Martorell. Autor de la més famosa novel·la catalana de la història: Tirant lo Blanc. Ausiàs March: el millor poeta català de l'Edat Mitjana. Jaume Roig, Jordi de Sant Jordi, Isabel de Villena, Joan Roís de Corella... Són figures destacades de la història de la literatura catalana que viuen en aquest període i en aquesta ciutat, en la qual s'havia creat un ambiet literari adequat per a les tertúlies i els debats.

Política Durant el segle XV a nivell polític va tenir lloc el Compromís de Casp (1412) on es va elegir com a rei Ferran d’Antequera (1410-1416), amb la qual cosa s’introdueix a Catalunya la dinastia castellana dels Trastàmara. A l’any 1479 es produí la unió dinàstica amb Castella, que, malgrat que jurídicament no canvià res sí que tingué conseqüències negatives per als Països Catalans: pèrdua de força de les classes dirigents autòctones i submissió política de la Corona que posà en perill el català com a llengua de cultura.

Expansió mediterrània L’expansió de la corona catalanoaragonesa cap a Sicília, Sardenya i Grècia va suposar també l’expansió del català. A Sicília es divulgà extraordinàriament en diversos indrets de l’illa, fins al punt que hom pot comprovar encara l’existència de mots d’origen català en el dialecte sicilià actual. L’aportació del català als parlants italians meridionals és important, sobretot pel que fa al lèxic mariner. A Sardenya la llengua catalana hi va ser emprada com a llengua oficial de les classes dirigents i com a llengua del comerç. El català també exercí en el sard una forta influència. L’extensió i la pervivència del català als ducats grecs ens són avui testimoniades per un aplec de documents -alguns escrits en català- que són la prova de l’ús cancelleresc del català en aquests ducats.

La Cancelleria Reial La Cancelleria Reial era l’organisme administratiu de la Corona catalanoaragonesa. Fou creada per Jaume I al segle XIII i va ser abolida al segle XVIII. Aquesta s’ocupava de


6


redactar tota la documentació administrativa de la Corona. Els documents eren redactats en català, aragonès i llatí. La traducció, a partir dels textos originals, d’obres grecollatines, i les relacions que mantenien els funcionaris amb les corts d’Avinyó (França) i la Toscana (Itàlia), introduïren noves perspectives culturals que van marcar el pas de l’edat mitjana a l’Humanisme. La Cancelleria es convertí en el primer centre humanista de Catalunya. Els escrivans de la Cancelleria van crear un model de prosa català unificada, sense dialectismes, que serví com a model de la llengua per als documents administratius.

Reflexions sobre la llengua Al final del segle XV, a tot Europa, es van intentar dignificar les llengües romàniques, ja prou diferenciades del llatí, i per això calia normativitzar-les. La majoria d’aquestes llengües van escriure les seves gramàtiques entre els segles XV i XVI; el català, però no ho va fer fins al segle XIX. Tot i això, durant l’últim terç del segle XV es començaren a publicar obres que reflexionaven sobre l’ús del català: •

•

•

Liber elegantiorum, Joan Esteve. Regles d’esquivar vocables e mots grossers i pagesívols, Bernat Fenollar i Jeroni Pau. Brama dels llauradors de l’Horta de València contra lo venerable mossèn Fenollar, Jaume Gassull.

La Decadència: segles XVI a XVIII La Decadència és un període històric iniciat al segle XVI caracteritzat perquè la llengua catalana va entrar en un procés de regressió del qual no es començà a recuperar fins el segle XIX. Ni encara avui s'ha arribat a restablir una situació "normal" per a la llengua catalana. Les causes que originen aquesta decadència cal cercar-les ja a principis del segle XV: es produeix un canvi de dinastia a Aragó. El nou monarca és de la casa dels Trastàmara, de llengua castellana. La llengua de la cort passa a ser doncs aquesta. A finals del mateix segle Aragó s'uneix a Castella amb el casament dels anomenats reis Catòlics. Aquest fet reforça encara més el prestigi monàrquic del castellà. Es dóna a més la circumstància que Castella passa a ser durant els segles XVI i XVII una potència mundial. És també l'època dels segles d'or de la literatura castellana. La majoria d'escriptors catalans escriuen en castellà i es fa configurant la idea que el català no és una llengua apta per a la literatura ni, en general, per a la cultura.


7


Però el fet més decisiu pel que fa a l'ensorrament de l'ús del català és la guerra de la Successió

La guerra de Successió A principis del segle XVIII dues dinasties aposten per ocupar la corona espanyola: Carles, dels Àustria; i Felip, dels Borbó. No cal dir qui quanyà. Per tal de repressaliar els vençuts, Felip V va promulgar els Decrets de Nova Planta, pels quals suprimia les lleis i organismes propis d'Aragó, Regne de València, Illes Balears i Catalunya. L’objectiu era d’imposar la unificació cultural i lingüística a tot l'estat i implantar el centralisme europeu. El resultat va ser l’abolició de la institucions d’autogovern i l’establiment del castellà com a única llengua oficial del país. Es perdia per primera vegada en la història l'oficialitat de la llengua catalana.

Les actituds lingüístiques Cal remarcar també la creixent separació entre els països catalans. La manca de lligams polítics i culturals ocasionà l'afebliment d'una consciència unitària i apareixen denominacions particularistes de la llengua, com ara valencià, mallorquí... Fins i tot s'inventa el concepte de llengua llemosina per referir-se al català evitant de dir-li pel seu nom. A pesar del prestigi del castellà i de les prohibicions que hi hagi pogut haver contra la llengua catalana, cal recordar que per subsituir una llengua cal conèixer-ne una segona. La major part de la població era analfabeta i no sabia castellà. No és doncs estrany que en estrats socials populars (els més nombrosos) el castellà no penetrés. Entre els intel·lectuals catalans hi havia dues acctituds. Per una banda els que menyspreen la pròpia llengua i la consideren inferior; i per una altra banda els que en fan una defensa. Aquests darrers es basaven sobretot en raons de caràcter sentimental i patriòtic, però poc científic (Ignasi Farreres, Baldiri Reixach...).

La repressió lingüística a la Catalunya Nord Un episodi poc divulgat de la nostra història és la pèrdua de les comarques nordcatalanes (Rosselló, Cerdanya, Vallespir...). En acabar la guerra dels Segadors aquests territoris passen a formar part de l'hipercentralista estat francès. Llavors comencen les prohibicions contra la llengua catalana i una sèrie de mesures paral·leles: •

1654 expulsió d’eclesiàstics catalans i la seua substitució per clergues francesos;

•

1677 prohibició de predicar en català a la catedral de Perpinyà

•

1682 ordre que exigeix la llengua francesa als rossellonesos per obtenir càrrecs públics i universitaris


8


1700 edicte de Lluís XIV que obliga els jutges, magistrats, notaris… a redactar tota la documentació exclusivament en francès i a usar-lo oralment en les deliberacions.

Aquesta persecució arribaria a la resta dels Països Catalans amb els Decrets de Nova Planta.

Menorca en el segle XVIII Un cas especial el representa Menorca. Com a conseqüencia de la guerra de Successió, Espanya lliura a Gran Bretanya Gibraltar i Menorca. Durant quasi tot el segle XVIII l'illa està sota domini britànic i no li afecten per tant els Decrets de Nova Planta. La llengua oficial continua essent el català, encara que s'utilitza el castellà per a les relacions puntuals entre les autoritats estrangeres i les locals. Menorca ofereix a la cultura catalana intel·lectuals de la talla de Joan Ramis i Ramis i Antoni Febrer i Cardona.

El segle XIX fins al 1936: la Renaixença i la recuperació nacional Després de tres segles en què l'ús de la llengua catalana havia anat quedant apartat d'àmbits d'ús tan importants com l'ensenyament, l'administració i l'església (vegeu el concepte de decadència), entrem en un segle més favorable per al català. A Europa havia aparegut un moviment artístic que influiria en les reivindicacions de les nacions sense estat: el Romanticisme. La seua aparició als Països Catalans ocasionà un interés per la llengua, pel passat medieval i per la nostra literatura, especialment el folklore i la cultura popular.. Paral·lelament sorgeix a Catalunya (i en menor mesura al País Valencià i a les Balears) un moviment de recuperació de la identitat catalana: la Renaixença, que abastaria aproximadament el període comprès entre 1830 i 1880. Els seus objectius són: •

Estudiar i divulgar els escriptors clàssics.

•

Potenciar el prestigi social de la llengua.

•

Recollir i divulgar la literatura popular.

•

Aconseguir en general un nivell de normalitat per a la llengua catalana.

•

Revitalitzar el conreu de tots els gèneres literaris.

Per això es van recuperar els Jocs Florals. Eren un certamen literari de passat medieval s'havien creat el 1393- recuperat per potenciar la presència del català en la literatura i en la vida social. El seu lema era cantar la pàtria, lla fe i l'amor. Els discursos que es


9


pronunciaven cada any en la seua inauguració eren autèntiques proclames catalanistes, pel que fa a la nació i a la llengua. Un paper importantíssim en la Renaixença el van tenir els escriptors, que van començar a fer del català un ús "normal". Fins llavors havien escrit les seues obres en castellà. Joaquim Rubió i Ors (Lo Gaiter del Llobregat) és el primer a reivindicar l'ús exclusiu del català a Barcelona. Els grans escriptors del segle xix són potser Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller. A València exerceix aquesta funció reivindicativa Tomàs Vilarroya. A les Illes, Marià Aguiló es dedica a recollir la cultura popular per retrobar la llengua rica que conservava el poble. Al llarg del segle augmenta el nombre de publicacions en català: Lo Vertader Català, Calendari Català, Lo Gay Saber, Diari Català, La Renaixensa, L'Esquella de la Torratxa... Cal recordar que fins aquesta època cap institució havia fixat la normativa del català, ningú exercicia el model lingüístic de referència que havia detingut a l'Edat Mitjana la Cancelleria Reial. Ara es demanava des d'alguns sector que algú exercís aquest paper, però hi havia dues tendències que defensaven dos models de llengua força doferenciats: per una banda els que defensaven un català antic inspirat en la llengua medieval; per una altra els que defensaven el català col·loquial com a model d'estàndard. L’any 1890 la revista l’Avens (després es dirà l'Avenç) publica una sèrie d’articles en què es va perfilant la necessitat de crear la codificació del català. Es debat l'ús del guionet, de l'apòstrof, l'accentuació gràfica, la lletra ç... Ja en el segle xx, el sentiment catalanista estava prou desenvolupat com per exigir una situació lingüística i cultural normalitzada. En aquest context se celebra el 1906 el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, en què participen lingüistes de talla mundial (Menéndez i Pelayo, F. Mistral, P. Shädel...). S'hi va reivindicar la necessita urgent d'elaborar una normativa única acceptada per tothom i la necessitat d'introduir el català en l'ensenyament, l'oficialitat del català... Els estudis sobre el català prenen des de llavors un caràcter científic. Una figura importantíssima en aquest congrés fou Antoni Maria Alcover, filòleg, folklorista i capellà que va conçar estudiant la literatura polular mellorquina i va acabar preparant el DCVB, l'obra filològica excelsa de la llengua catalana. I així es funda l'Institut d'Estudis Catalans l'any 1907. El seu objectiu era la recuperació i consolidació de la llengua i la cultura catalanes en tots els àmbits. L'any 1911 es crea la secció filològica de l'IEC, que des de llavors té les funcions de fixar la normativa del català. És Pompeu Fabra el filòleg més destacat de l'entitat, i sota les seues orientacions es publiquen el 1913 les normes ortogràfiques de la llengua catalana moderna. Aquesta llegua havia de complir aquests requisits: •

Ser clara i ampta per a transmetre el pensament.

•

Reflectir la llengua parlada.


10


Ser harmònica amb les altres llengües romàniques germanes.

•

Representar tots els dialectes.

•

Eliminar els barbarismes i recuperar el prestigi d'altres llengües de cultura.

En definitiva, es volia crear una llengua nacional apta per a tots els usos i es va aconseguir. Però sense suport polític no hi havia llengua oficial ni oficialització de la normativa nova. Per això és tan important la creació de la la Mancomunitat de Catalunya l'any 1914, semblant a l'actual autonomia però amb molt menys competències. A pesar de la poca capacitat governativa, van poder desenvolupar una tasca cultural important, impulsant l'ús del català en l'ensenyament, les institucions, l'administració... Prat de la Riba n'era el president. L'any 1923 s'acaba aquest relatiu autogovern amb la dictadura de Primo de Rivera i es torna a prohibir el català. Però de nou el 1931, en proclamar-se la II República espanyola, Catalunya recupera les institucions pròpies i assoleix més autogovern amb l'Estatut d'Autonomia de 1932. El català es restableix com a llengua oficial. Al llarg del segle xx el català va anar recuperant transitòriament l'oficialitat, però mai va acabar de normalitzar-se, i la situació diglòssica es va mantenir. En molts àmbits el castellà era la llengua de cultura i tradició. Els catalans llegien majoritàriament el diari en castellà, les novel·les... Però el nombre de publicacions en català va augmentat. Fins i tot l'any 1931 es creà Ràdio Associació de Catalunya, la primera emissora que emetia exclusivament en català. Tot s'estronca de nou amb la guerra civil espanyola i el triomf dels feixistes.

El Franquisme La guerra i les conseqüències: la repressió La Guerra Civil espanyola acabà amb el triomf del general Franco, que s’havia revoltat contra la legalitat republicana. Aquest triomf va significar el final del sistema democràtic i la repressió de qualsevol persona, entitat o organisme que manifestés una actitud contrària al nou règim. La dictadura franquista va reprimir la llengua catalana per segona vegada durant el segle XX (durant la dictadura de Primo de Rivera, del 1923 al 1930, havia estat perseguida per primer cop en aquest segle). Es va prohibir qualsevol símbol propi de la cultura catalana, i la llengua n’era el tret més característic: es va canviar el nom del carrers i la toponímia, es van clausurar tots els mitjans de comunicació en català, es va imposar el castellà en tots els nivells de l’ensenyament. Es van prohibir les manifestacions de la cultura catalana en general, sobretot l’ús públic de la llengua... Això va fer que es produís un Francesc Vila i Batallé

11


gran retrocés cultural i lingüístic; de fet, s’intentà fer desaparèixer el català i substituir-lo pel castellà.

Situació sociolingüística durant el franquisme: prohibició del català. La primera etapa de la postguerra estigué marcada per la prohibició de l’ús públic del català en tots els àmbits i per la resistència de la societat catalana, que es mantingué fidel a la llengua. Vegeu aquest ban bastant explícit. Malgrat la forta repressió que exercia el govern, durant aquests anys es van continuar publicant obres escrites en llengua catalana, però clandestinament: l’Institut d’Estudis Catalans publicà, el 1947, un text científic català. A més, també circulaven revistes ciclostilades i es van crear algunes editorials. D’altra banda, moltes cases particulars acollien activitats culturals prohibides oficialment: lectures poètiques, classes de català… Els Estudis Universitaris Catalans es van separar de l’activitat de la universitat oficial, fortament castellanitzada, i a partir de l’any 1942, amb col·laboració amb l’IEC (però sense l’autorització oficial), feren cursos de lingüística catalana, història de la literatura catalana i història de Catalunya. Pel que fa al teatre, també a partir del 1942 es reprengué la representació d’obres en català al Romea.

Resistència i exili: premis, escriptors i publicacions Durant la dictadura, es va produir una resistència cultural i lingüística tant a l’exterior com a l’interior dels territoris de parla catalana. A l’exili es continuà usant el català tant el l’àmbit parlat com en l’escrit: es van publicar ∗

revistes i llibres, es van seguir celebrant els Jocs Florals... D’aquesta manera es volia mantenir el prestigi aconseguit durant la primera meitat del segle XX. A l’interior, els que es van quedar al país van reprendre la vida cultural, però de manera ∗

clandestina. Les manifestacions culturals catalanes augmentaren notablement a partir de la dècada dels 60, ja que el govern es va veure obligat a fer mostra d’una certa obertura com a resposta de les pressions internacionals i les decidides reivindicacions de la societat catalana: Es convocaren premis literaris, com ara el Josep M. de Sagarra (1963), el Josep M. ∗

Folch i Torres (1963) i el Prodenci Bertrana (1967), per tal de fomentar la creació literària en català. Es crearen entitats per promoure l’ús del català (Òmnium cultural, Obra cultural Balear i ∗

Rosa Sensat...), i va augmentar el nombre de cursos de català. Francesc Vila i Batallé

12


Es va crear el grup Els Setze jutges (1961), i així va sorgir la nova Cançó, que contribuí ∗

a recuperar la consciència del país. Les representacions teatrals en català s’incrementaren, i fins i tot es va rodar alguna pel·lícula: el 1969 s’estrenà Laia, i el 1976, La ciutat cremada. ∗

Aparegueren moltes revistes noves. A més, a poc a poc va anar creixent la quantitat de ∗

mitjans de comunicació en català: 1976 es fundà Ràdio 4 i sortí el primer número del diari Avui. Es van crear noves editorials ( Edicions 62, Editorial 3 i 4…), que van donar un gran ∗

impuls a la publicació de llibres d’autors catalans. L’any 1969 es va començar a publicar la Gran Enciclopèdia Catalana. D’altra banda, també es traduïren al català les obres de grans autors representatius de les últimes tendències europees: Sartre, Brecht… En aquesta etapa, nombrosos lingüistes estudiaren i divulgaren alguns dels aspectes poc treballats de la llengua; cal esmentar, entre d’altres, Joan Coromines, Francesc de Borja Moll, Manuel Sanchis i Guarner i Antoni M. Badia i Margarit. El 1971 es creà l’Asamblea de Catalunya, que reivindicà, a més de l’ús oficial del català, l’exercici de les llibertats democràtiques sota el lema “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”.

Època actual La situació legal de la llengua En recuperar l'estat espanyol les institucions democràtiques després de quatre decennis de feixisme, s'estableix un sistema polític organitzat en autonomies. Els Països Catalans continuen fragmentats, encara que disposen d'una certa capacitat d'autogovern (però amb nombroses restriccions per part del govern central). S'aproven els respectius estatuts d'autonomia, en els quals queden reflectides les competències dels governs dits a partir d'ara "autonòmics": la Generalitat de Catalunya, la Generalitat Valenciana i el Govern Balear. En primer lloc cal apuntar què en diu la Constitució espanyola pel que fa a les llengües d'Espanya. •

Art.3 de la Constitució espanyola

1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la. 2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials amb les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts. 3. La riquesa de les diferents modelitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.


13


De la qual cosa es dedueix que la llengua castellana és obigatòria per a tothom, i que les altres només tenen el dret a ser emprades. Els estatuts •

Art.3 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya

1. La llengua pròpia de Catalunya és el català. 2. L’idioma català és l’oficial a Catalunya, així com també ho és el castellà, oficial a tot l’Estat espanyol. 3. La Generalitat garantirà l’ús normal i oficial d’ambdós idiomes, prendrà les mesures necessàries per tal d’assegurar llur coneixement i crearà les condicions que permetin derribar a llur igualtat plena quant els drets i deures dels ciutadans de Catalunya. És important el qualificatiu de llengua "pròpia", així com també el fet de preveure "mesures per assegurar llur coneixement", ja servirà de base per a la política lingüística de la Generalitat. •

Art.3 de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears

1. La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial. Tots tenen el dret de conèixer-la i d’usar-la i ningú no podrà ésser discriminat per causa de l’idioma. És semblant a l'estatut català. En canvi el valencià introdueix novetats que poden conduir la interpretacions secessionistes de la llengua: •

Art. 7 de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana

1. Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà. Tothom té dret a conèixer l’ús i a usar-los. 2. La Generalitat Valenciana garantirà l’ús normal i oficial d’ambdues llengües, i adobtarà les mesures necessàries per tal d’assegurar-ne el coneixement. 3. Ningú no podrà ser discriminat per raó de la seva llengua... El fet d'anomenar valencià a la llengua ha provocat constants problemes institucionals i jurídics que han fet molt de mal a la unitat de la llengua. El més recent és la negativa a acceptar els títols de coneixement de llengua catalana de la JACC o els de Filologia Catalana per tal d'ocupar llocs de feina que depenen de la Generalitat Valenciana. Els propis estudiants valencians de Filologia Catalana que estudien a les universitats valencianes han de demostrar amb un examen posterior que coneixen la llengua "valenciana", perquèen els seus diplomes només apareix "llengua catalana". Açò ho ha fet el govern del PP.


14


La situació lingüística a la resta dels Països Catalans A Andorra la seva Constitució de 1993 va ratificar el català com a única llengua oficial del territori. Però es permet un sistema d'ensenyament on els alumnes poden estudiar en francès i en espanyol i no haver de cursar ni tan sols l’assignatura de Llengua Catalana. A la Catalunya Nord el català no té reconeixement oficial i només és promogut gràcies a iniciatives privades com La Bressola (1976), associació que va fundar diverses escoles en què l’ensenyament es fa exclusivament en català. A la Franja d'Aragó el català tampoc no és oficial. Els successius governs aragonesos del PP i del PSOE no s'han atrevit a reconèixer ni tan sols que allà es parla català. A l’Alguer el català tampoc no té reconeixement oficial i està en retrocés en relació amb l’italià.

Vitalitat de la llengua: ensenyament, mitjans de comunicació... •

El sistema educatiu

El català és la llengua habitual de l’ensenyament a Catalunya i a les Illes Balears. Per poder accedir-hi com a docent cal acreditar un bon nivell de coneixement del català. Tots els escolars reben la majoria de les classes en català. Aquesta és l'única manera d'assegurar que en acabar els estudis d'ESO assoliran un nivell de compressió i expressió normal en les dues llengües oficials. (Si bé en la pràctica tothom sap que no és així i que continua hevent-hi nombrosos alumnes que no dominen el català però sí el castellà). Al País Valencià existeix un sistema educatiu que permet l'ensenyament en valencià separat de l'ensenyament en castellà. Els escolars es divideixen segons la llengua en classes o instituts. La Generalitat valenciana ha vingut dificultant darrerament l'existència de centres educatius en valencià, de manera que molts escolars no poden estudiar en català. •

Els mitjans de comunicació

En els mitjans de comunicació la presència del català és irregular. L’aparició de TV3 i Canal 33 va suposar un pas important cap a la normalització de l’ús del català a la televisió. Per altra banda, al País Valencià existeix Canal 9, però no emet tota la programació en català i els darrers anys a ampliat l'ús del castellà en programes qualificats de "teleporqueria" en hores punta. El segon canal valencià, Punt 2, és tot en valencià. Pel que fa a la ràdio, a Catalunya hi ha una gran oferta en català, tant per part d'emissores públiques com privades. Destaquen Com Ràdio, privada, i Catalunya Ràdio, pública i líder d'audiència.


15


Està previst crear la televisió balear en aquesta legislatura. El govern del PP ha anunciat que serà en català i castellà. Cal remarcar que la creació d'aquests canals té com a objectiu la defensa i promoció de la llengua catalana. Quant a la premsa escrita destaca l’Avui, primer diari escrit íntegrament en català. També hi ha El Periódico de Catalunya (amb versió castellana i catalana), Diari de Balears; i pel que fa a la premsa comarcal: El Punt, el 9 Nou, el Segre, el Diari de Girona, etc. També s’ha de destacar el setmanari El Temps, editat a València. Pel que fa a la presència en internet, el català ocupa un dels primers llocs del món, i més si tenim en compte només criteris proporcionals al nombre de parlants. Destaca la web Vilaweb per ser pionera i per la seua qualitat.

L'ús de la llengua catalana en l'actualitat. Previsions de futur La normalització de la llengua catalana encara no s’ha assolit plenament, i potser no s'assolirà mai. Encara queden molts àmbits d’ús en què l'ús del castellà és gairebé exclusiu.. El problema de l'adaptació dels immigrants s'intenta solucionar amb pocs mitjans perquè puguin aprendre la llengua catalana. Influeix negativament l'actitud lingüística de la majoria de catalanoparlants de no parlar el català amb ells per norma; així com també el fet que no sigui una llengua "necessària" en molts àmbits. El nivell de competència lingüística en català de la població és precària si es té en compte que és una llengua oficial


16

Resum d'història de la llengua catalana

Recommend Documents