LA NARRATIVA EN PROSA i EN VERS EN ELS SEGLES XIV i XV JAUME ROIG i JOAN ROÍS DE CORELLA Les
traduccions
de
l’èpica
clàssica
són
les
primeres
mostres de narrativa en llengua vulgar. És un fenomen que neix al s. XII a les corts de França i d’An glaterra (en llengua
francesa).
Es
consideren
relats
històrics
que
narren els orígens d’un gran imperi i és per això que es tradueixen
i
s’adapten,
per
justificar
la
voluntat
de
creació del propi imperi remontant-lo als orígens de Roma. Així Wace escriu el Roman de Brut que l’emparenta amb Enees i així dignifica els orígens de la nació. Aquest relat inaugurarà tota la literatura de tradició artúrica. S’opta
per
un
metre
curt
i
fluïd
-els
octosíl.labs
apariats- per tal d’agilitzar la narració i fugir de la solemnitat de l’èpica. El
segon
Chrétien
estadi de
d’aquestes
Troyes
i
Maria
narracions de
el
França,
protagonitzen
creadors
de
la
novel.la en vers i del lai narratiu, també del s. XII. Hi integraran tot un món simbòlic, elaboraran el conjunt de valors de la cavalleria i centraran les novel.les en una “aventura”, veritable protagonista de les històries. Des del nord de França aquesta narrativa va arribar més tard a Occitània i també a Catalunya:
Jaufré,
Flamenca,
Ramon Vidal de Besalú, Cerverí de Girona... Entre el 1215 i el 1230 es compila la
Vulgata artúrica,
formada per: Lancelot, La questa del St. Graal i La mort del rei Artús .
Això derivarà a les famoses novel.les de cavalleries dels s. XV i XVI i, a Catalunya, a les novel.les en prosa en forma d’aventures sentimentals al s. XV.
1
.Les noves rimades: Sembla que a l’edat mitjana no es distingia entre “noves rimades”
i
“codolades”.
La
forma,
però,
va
tenir
tant
d’èxit que arriba inclús fins al s. XIX. Arriben a Catalunya entre la segona meitat del XIV i al primera del XV, quan a Europa ja fa temps que s’escriu en prosa. I és que la regionalització que va seguir a la derrota
de
Muret
va
aïllar
culturalment
Catalunya,
de
manera que el fenomen de les noves rimades és vist com un arcaisme conscient. És molt difícil definir o fer una classificació d’aquestes obres, tot i que s’ha dit que deriven del lai francès, quan predomina
l’element
meravellós,
o
del
fabliau,
quan
predomina el burlesc. Els autors catalans solen barrejar gèneres. L’única classificació que pod em fer ha de ser simplement operativa: a) Obres on destaca l’element meravellós i l’al.legoria. La
narració es mou en un doble pla, literal i al.legòric. El protagonista es veu rapit del seu món habitual per un fet singular o màgic que el condueix a un altre món on viurà una aventura que esdevé un procés iniciàtic per tal de demostrar la seva vàlua personal i fer- se mereixedor d’un premi. Les obres catalanes d’aquest tipus són: .Fraire de joi e sor de plaser : sembla escrit a la segona meitat del s. XIV. És incomplet, hauria de tenir 850 versos de codolada. Es basa en un tema folklòric, la llegenda de la bella dorment. .La Faula de Guillem de Torroella: autèntic best-seller del gènere. És un cas clar de lai narratiu. Destaca la voluntat constant de versemblança i de precisar la lògica dels fets. Sembla que va ser escrita arran de la mort el 1375, a la batalla de Llucmajor, del qui havia de ser Jaume IV de
2
Mallorca. Al final de l’obra apareix el rei Artús destronat i abatut, que ha recuperat l’espasa i a tr avés de la qual se’ns descriu una visió difícil d’interpretar on es mostra clarament, però, la decadència dels poderosos. Això donaria una
lectura
política
al
text
que,
de
moment,
és
molt
difícil de demostrar. .La
ventura
de
n’Uc
i
de
Madona:
escrit segurament a la
segona meitat del XIV, és el text català més acostat al lai francès
pur.
Important
component
occità,
hi
falta
el
començament i el final. Va ser trobada fa uns deu anys. .Salut
d’amor :
anònim. 706 versos. És un text híbrid, entre
el salut i el lai. És un salut o una epístola cortesa de to didàctic. El gènere cortès serveix de marc i a l’interior hi ha dues històries-exemple de caràcter meravellós. b)
Conjunt
cortesans.
de Es
textos
al.legòrics,
caracteritzen
per
o
la
no,
estrictament
desaparició
de
la
narrativitat. A través del somni es produeix l’entrada a un altre món en el marc del jardí d’amor. Les psicologies internes
dels
desenvolupen
personatges el
concepte
s’objectiven doctrinal
Destaquen Pere March i Jaume March.
en
de
Lo
figures
l’amor
mal
que
cortès.
d’amor de
Pere
March se situa en la línia de la comicitat anticortesa de la
Consolació o ars d’amor de
Lluís Icart, el Lletovari de
fra Joan Basset i la Medicina de Bernat Metge. c) Grup de contes per a riure semblant al fabliau. No hi ha
heroi
ni
ventura,
sinó
inesperada.
A
vegades
destacar-ne destacar-ne
la
brevetat,
presonatges-tipus,
un
hi
una ha el
peripècia un
propòsit
dinamisme
triangle
de
amorós
de o
resoloció moral.
Cal
l’acció,
els
un
procés
de
seducció, la inversió de valors morals identificada en un personatge concret que sol triomfar. Pertanyen a aquest grup: el Llibre de fra Bernat de Francesc de la Via, el
3
Testament
de
Bernat
i Els planys del cavaller
Serradell
Mataró.
També són en noves rimades el Llibre de Fortuna i Prudència de
Bernat
Mallorca
Metge
i
les
d’Anselm
Cobles
Turmeda,
de
però
divisió
no
del
regne
encaixen
en
de
cap
d’aquests grups. Jaume Roig i l’Espill l’ Espill:
Va néixer probablement a València a principis del s. XV i va
morir
municipal,
el
1478.
tot
i
Pertanyia
que,
com
completament
que
era
un
a
l’ambient
metge
de
gran
prestigi, el trobem vinculat a la família reial. Va ser metge de la reina Maria de Castella, esposa d’Alfons el Magnànim; de diversos hospitals del municipi (l’Hospital dels
Innocents
i
del
de
Clapers
on
també
va
ser
l’administrador)i metge del convent de Predicadors. També va ser examinador de metges i cirugians i administrador del monestir de la Trinitat de València. A part de l’ Espill només se li coneix una poesia curta que va participar al certamen literari de València del 1474 en honor a la Verge. L’ Espill és del 1460 i se situa en un moment de màxima esplendor de la literatura catalana: el 1459 havia mort Ausiàs March, entre el 1460 i el 1466 Joanot
Martorell
escriu
el
Tirant ,
el
1450
comencen
a
escriure Joan Roís de Corella i sor Isabel de Villena. Tots aquests autors són valencians i apareixen relacionats per diverses circumstàncies. circumstàncies. L’Espill destaca per la seva originalitat. Per començar és escrit
en
noves
l’antecedent l’antecedent
del
rimades
migpartides,
Lletovari
de
fra
només
Joan
n’hi
Basset,
havia però
a
partir d’aquí se’n crearà una tradició local. Només n’hi ha un manuscrit del s. XV i una edició del 1531, però com que va tenir molt d’èxit de seguida se’n van fer moltes reedicions. 4
El títol l’insereix en la tradició llatina de l’ speculum, gènere de dicàctica moral. I és que la doble tradició de literatura moral i literatura satírica ha guiat la lectura de l’Espill fins molt recentment. Tradicionalment se n’ha destacat la misogínia extrema i se l’ha volgut justificar apelant al pensament de l’època i al corrent de literatura misògina al qual s’ha inscrit i que encapçala el Corbaccio de Boccaccio. No hem de privilegiar cap lectura que no sigui la més propera a la dels primers lectors de l’obra. Per tant, l’hem de situar en la línia de la tradició de noves rimades de caire satíric i humorístic.
Estructura i comentari: Segueix
l’estructura
pròpia
d’un
tractat
i
recorda
els
sermons escolàstics. El prefaci té quatre parts, el llibre també es divideix en quatre parts i cada part té quatre subdivisions. -Consulta: la formen quatre cobles amb endreça i tornada. Inclou
la
dedicatòria
a
Joan
Fabra
(amic
seu,
mort
el
1462). Tòpic d’humilitat i demanda de correcció. Fa una referència a la pesta de València del 1459-60. També hi ha una lloança a la Verge Maria. -Tema: frase bíblica del Càntic dels càntics : “Sicut lilium inter spinas, sic amica mea inter fillias”. Igual que en un sermó,
l’estructura
de
l’obra
se
sosté
sobre
versicle i a partir d’una quantitat ingent
aquest
de material
exemplar provarà aquesta veritat. Al final de l’obra, com és preceptiu, es recupera el tema. -Prefaci:
format
per
quatre
parts
amb
els
elements
característics de la literatura proemial: una declaració d’intencions
-ensenyar
a
l’ignorant
des
de
la
pròpia
experiència-; experiència-; el títol, el destinatari de l’obra -Baltasar
5
Bou, que no és nebot seu, sinó de Joan Fabra-; la matèria declara
que
hi
ha
tres
tipus
d’amor,
el
delitable,
el
profitós i l’honest -, i l’estil que defineix com a “baix i popular”.
Declara
que
l’obra
conté
una
lliçó
moral
i
adverteix que no l’hem de llegir en el seu sentit literal. -Llibre
I:
el
plantejament
és
típic
de
les
novel.les
d’aventures: afillament per part d’un cavaller i l’afany primer de millorar es frustra, a partir d’aquí s’inicia el viatge. Narrat com una falsa autobiografia, autobiografia, cal destacar-ne el fons de versemblança. Segueix la lògica de la cronologia fictícia que ha establert. Crítica de costums: les dones tenen un comportament immoral però ell també; de fet, la seva
vida
és
un
contraexemple
del
que
hauria
de
ser.
Exagera i parodia situacions que devien ser molt corrents per criticar-les i posar-les en evidència. Per exemple: el funcionament dels hospitals o el comportament de la cort. -Llibre II: repassa quatre estats i quatre edats de la dona: donzella, beata, viuda i monja. Desplegament de tots els
tòpics
misògins
que
al
tercer
llibre
rebran
una
explicació teòrica. Fins aquí, la vida del protagonista ha il.lustrat la maldat de les dones. Al primer llibre, des de la seva mare fins a la dona del padrí configurant tot un retaule d’exemples populars que inclou des de la reina Margarida
de
Prades
a
dones
de
condició
més
humil.
L’estructura de fresc social s’aconsegueix a partir del viatge del jove sense ofici ni benefici que busca la seva sort, com en la novel.la cavalleresca però amb els ideals capgirats. El protagonista busca l’ideal de la felicitat burgesa,
no
cavalleresca:
casar-se
i
establir-se.
Cada
matrimoni ve a ser un conte amb una funció arquetípica. L’exageració és volguda v olguda i busca tant la lliçó moral, com l’humor.
6
-Llibre III: Salomó és el prototipus de saviesa bíblica i forma
part,
a
més,
de
la
llista
de
savis
burlats
per
l’amor. Aquest llibre s’emmarca en la tradició misògina pròpiament dita, una tradició que parteix ja de St. Jeroni. Tant la ciència mèdica i fisiològica, com la teologia i la patrística estaven d’acord en considerar la dona com un ésser inferior i contradictori com il.lustren les figures antagòniques d’Eva i Maria, un ésser que engendra vida, però marcat pel pecat i la luxúria. En
aquest
llibre
el
protagonista,
tot
i
els
quatre
fracassos, vol casar-se novament. La lliçó magistral de Salomó evitarà que cometi el pitjor dels pecats d’amor: voler tornar de vell a la joventut en l’amor ( senex amans ). En el discurs de Salomó hi ha elements que semblen presos de la realitat, com la referència a la situació dels orfes de pare, els vicis propis de cada barri de València, la situació jurídica de les vídues, que era un problema social important, etc. A la segona part del discurs desplega els consells dels remedia amoris , que han de portar a la continència i a un
ascetisme que s’exemplifica al final de l’obra. -Llibre
IV:
després
dels
consells
de
Salomó,
el
protagonista explica com viu la seva vellesa tranquil.la i feliç, lliurat a les obres de caritat i comportant-se com si les dones no existissin. Descriu la dona ideal que és Isabel Pellicer, la seva pròpia dona. Al final, l’autor fa una
apologia
de
la
Verge
Maria,
s’acomiada
del
nebot
Baltasar Bou i dels homes i dones que han llegit la seva obra. Joan Fuster va plantejar la idea que la Vita Christi de sor Isabel de Villena podria ser una rèplica a Jaume Roig. És una
hipòtesi
suggestiva
però
les
obres
d’aquest
tipus
solien ser de consum intern per suscitar la passió mística. Mostraven models de dones virtuoses que havien passat pel
7
monestir, per tal d’imposar uns models i uns ideals a les monges que ho llegissin. La crítica a les monges de Jaume Roig no pot ser tal crítica si pensem que era un home molt devot, que va fer entrar la seva filla al convent de les Clarisses i ell i la seva dona hi aportaven diners. Si hagués cregut que totes les monges i tots els convents eren com els que apareixen a l’obra, segurament no ho hauria fet. El que crítica és que els convents havien esdevingut una sortida habitual per les filles de famílies habitualment nobles que no havien estat casades o que esperaven un partit. També era un refugi habitual de vídues. De manera, que la vocació de les noies que ingressaven als convents, solia ser molt escassa. Eren noies acostumades a l’ambient de la cort i traspassaven aquesta mentalitat i aquest ambient als convents. Era una situació socialment acceptada i promoguda. És això el que Jaume Roig critica. Els episodis més misògins es poden criticar de la mateixa manera. Tots reflecteixen una situació real de la societat del moment que és parodiada i burlada per mostrar-ne els defectes.
Joan Roís de Corella: Pràcticament no sabem la data de naixement i de mort de cap dels nostres escriptors medievals perquè només després del Concili
de
Trento
(1545-1563)
va
ser
obligatòria
l’existència a les parròquies dels llibres sacramentals on es recollien els batejos, les confirmacions, etc. Pel que fa a Joan Roís de Corella, fins fa poc era pràcticament impossible tenir dades certes sobre la seva vida perquè hi ha més d’un Joan Roís de Corella documentat a la València del s. XV. Actualment, però, per l’aparició d’uns documents en
els
escassos
protocols
conservats
del
notari
Antoni
Barreda, podem saber que Joan Roís havia d’haver nascut entre el 1433 i el 1443, amb molta probabilitat el 1435, i
8
segurament a Gandia. A més, no era el primogènit, sinó el segon dels fills mascles. Això canvia la visió que s’havia tingut
fins
ara
de
la
seva
trajectòria:
obligat
a
la
carrera cavalleresca per ser el primogènit, va optar pels estudis eclesiàstics. No va ser així, sinó que com a segon dels fills havia de decantar-se per aquests estudis. Així, el 1471 ja el trobem documentat com a mestre en teologia. Aquestes dades confirmen que va ser un escriptor precoç i bastant genial: Abans dels 26 ja era un escriptor famós i abans dels 30 ja havia escrit pràcticament tota la seva obra, les proses mitològiques i sentimentals. De
nou
veiem
com
els
millors
escriptors
de
la
nostra
literatura havien viscut més o menys als mateixos anys i pràcticament es coneixien tots. Nascuts a València o a Gandia apareixen molt lligats a l’establiment de la cort dels ducs de Gandia a finals del XIV. Moltes vegades els uneixen
vincles d’amistat (Corella amb Martorell o Joan
Fabra, a qui Jaume Roig dedica l’ Espill . Joan Fabra no va escriure res però sembla que era un gran promotor de la cultura i que gaudia d’un gran prestigi intel.lectual). També estaven units per vincles de parentiu (Corella amb els March i els March amb Martorell). O bé per cercles religiosos (la família de Corella va aportar diners per la construcció
dels
monestir
de
la
Santíssima
Trinitat
de
València on hi havia sor Isabel de Villena i altres monges d’un alt nivell literari. També estan relacionats a aquest monestir els escriptors de l’Escola Satírica Valenciana). Dividim l’obra de Joan Roís de Corella entre les obres amoroses, en prosa i en vers, les proses mitològiques, l’obra religiosa i les poesies de circumstàncies.
9
.Obra amorosa: -La Tragèdia de Caldesa : El model d’estètica literària que s’ha imposat des de la Renaixença i més endavant amb el Noucentisme no encaixa en absolut amb el retoricisme de Corella. El Romanticisme va intentar salvar-lo perquè hi veia una expressió sincera i torturada,
tot
i
que
en
denunciava
el
barroquisme.
La
lectura romàntica de l’obra de Corella, i de la majoria d’autors medievals, ha ocasionat molts prejudicis i molts anacronismes perquè només en valorava l’originalitat i la sinceritat i a l’edat mitjana cap d’aquests conceptes tenen res a veure amb els actuals. Des de Rubió i Lluch (1889) i sobretot amb Menéndez Pelayo (1905)
s’ha
llegit
autobiografia
i
l’obra
s’ha
amorosa
intentat
de
Corella
reconstruir
la
com
una
vida
del
mateix Corella a partir de les seves obres i dels cicles de poemes que s’anaven refent amb petits detalls. Aquesta és encara la visió que exposa Riquer el 1964. Avui dia però s’intenta valorar els autors sense prejudicis per poder inscriure les seves tries estilístiques en el seu temps. Els gustos literaris canvien amb el temps i la prova és que tot i que el mateix Riquer consideri que “Corella encara que no és un prosista de mèrit com Bernat Metge, és sempre digne i elegant (...)”, el cert és que era la p rosa de Corella el que estava més de moda a l’època i el que agradava més als nostres avantpassats. Inclús Bernat Metge i Martorell, que es considera que formen part de tradicions molt diferents, se’n serveixen. En la literatura del s. XV és molt corrent la prosa breu i retòrica
feta
autobiogràfic.
a La
partir reflexió
d’un
discurs
sentimental
i
discurs
moral
el
està
representada a través d’una història i la conclusió a la que s’arriba és que l’amor és una mentida i que de fet tot és luxúria disfressada. El desengany és el tema central i
10
la solució sol passar per l’amor honest. Aquest discurs té moltes formes possibles: la historieta tipus
Tragèdia de
Caldesa o la narració al.legòrica, per exemple. Sempre és
una història angoixosa amb un malson viscut o no. En van escriure Romeu Llull, Pardo de la Casta, Francesc Ferrer... És el tipus de prosa que des de Miquel i Planas se n’ha anomenat “novel.la sentimental”. Igual que amb els “exempla” s’intentava donar un marc el màxim de realista per aconseguir un efecte més colpidor. És per això que utilitza el recurs de la ficció autobiogràfica perquè a l’edat mitjana ningú concep la literatura com un vehicle d’expressió de les pròpies angoixes o els propis sentiments. La Tragèdia de Caldesa
tracta un tema universal: el de
l’estimada caiguda. La literatura amorosa medieval es mou en dos pols: de l’exaltació més absoluta de l’amor i la dama, a la renúncia a l’amor i la condemnació de la dama, amb els “maldits”. En aquests moments els “maldits” han incorporat la reflexió m oral i abstracte sobre l’amor, és una renúncia i una denúncia general a l’amor. El nom de Caldesa, amb el referent a “calda”, fa pensar amb el model de la Fiametta, “fiamma”. La història sembla que procedeix d’un “exemplum” molt conegut que també trobem, i amb elements molt similars, a Petrarca i Boccaccio. L’acció
se
d’Alfons
situa
el
a
València
Magnànim
(1458).
i
poc
“Una
després ínclita
de
la
mort
donzella,
en
bellea sens par, en avisament passant totes les altres”, després d’haver estat molt de temps p retesa per Corella, deliberà que els seus “cansats pensaments” ensems amb la seva
“persona,
en
lo
desijat
estrado
de
la
sua
falda
descansassen”. Ell anà a casa de la donzella, la qual, pretextant que havia de resoldre un afer amb una persona, el
tancà
en
la
seva
cambra,
on
passà
hores
sense
que
tornés. Es gità sobre el llit, passejà impacient per la cambra, fins que, mirant per una petita finestra, veié un
11
home amb la donzella, la qual l’abraçava i li feia “altres mostres d’amor extrema, d’honestat enemigues”. Sembla que en un principi la història acabava aquí i més endavant hi va afegir els estramps finals. L’èxit d’aquesta prosa va popularitzar el personatge de Caldesa. És per això que es van escriure poemes amb aquest nom que s’han atribuït a Corella, però que no són seus. Per exemple el “Debat amb Caldesa”, escrit en versos d’”arte mayor” quan a la Corona d’Aragó encara no es coneixien; les “Lletres a Violant Durleda” (que ha de ser Violant d’Urrea, com ja va dir Riquer. Qui va escriure poemes a Violant va ser Joan Moreno). Segurament tampoc ho és la “Requesta d’amor”. -Epistolari amb el príncep de Viana: per aquesta obra sabem que Corella ja era un escriptor famós abans dels 25 anys perquè el príncep va morir el 1461. L’epistolari el formen tres lletres en castellà del príncep i tres en català de Corella.
Debaten
temes
típics
de
la
casuística
amorosa
medieval.
. Obres mitològiques: Sembla que són obres anteriors als seus estudis de teologia i
podrien
ser,
inclús,
exercicis
de
classe,
exercicis
d’estil. La
crítica
tradicional
també
hi
ha
rastrejat
episodis
autobiogràfics, però ja hem vist que no s’ha de plantejar així. Aquest tipus de proses són traduccions i adapatacions de les
proses
clàssiques.
És
per
això
que
fan
pensar
en
exercicis d’estil. Els traductors medievals traduïen molt i molt
literalment,
de
manera
que
el
fet
de
vessar
la
literatura llatina al vulgar va comportar l’aparició d’un ordre sintàctic difícil i estrany, però que sentien com a propi del text i que, per tant, havien de mantenir com a
12
valors literaris de l’original que calia mantenir en la traducció. A partir d’aquí, la dificultat sintàctica es va considerar un valor, com una forma retòrica alta. A l’edat mitjana l’eina estilística era definitòria d’un producte, per això les poètiques ficcions de Corella són escrites en aquest estil perquè pertanyen a aquest registre. De tot això és el que se n’ha anomenat “valenciana “valenciana prosa” i que ha aglutinat moltes accepcions diferents. Pertanyen al grup de les proses mitològiques: -Les lamentacions de mirra e Narciso e Tisbe : història de tres amors dissortats. -Història de Biblis : exemple perquè les noies tinguin amors legítims. -Telamó e Ulixes : peces de tipus oratori. -Plant dolorós de la reina Hècuba -Història de Jason e Medea : la més extensa. En boca de Medea que narra la seva tràgica història, adverteix a les dones que cal seguir una vida honesta. -Història de Leànder i Hero -Lo
joí
de
Paris :
escrit
arran
de
la
petició
de
Joan
Escrivà. -Parlament
en
casa
de
Berenguer
Mercader :
reunió
de
persones importants de la València de l’època dels quals se’n conserven altres obres semblants que es poden atribuir a
tertúlies
i
reunions
on
la
literatura
esdevenia
una
distracció i un signe de cultura.
.Obres religioses: Les obres religioses són més tardanes i d’una qualitat literària inferior. És per això que sembla que mantenen una gran relació amb l’aparició de la impremta i del factor comercial en la literatura. Corella era ja un escriptor molt famós i la literatura religiosa tenia un gran èxit de vendes.
13
Destaquen la Vida de Santa Anna , la Història de Magdalena , la Història de Josef , el Psalteri, el Cartoixà, la Vesió i un seguit de poesies marianes.
14
