44 - Tema 44: Ausiàs March i la lírica dels segles XIV i XV

TEMA 44

Tema 44 AUSIÀS MARCH I LA LÍRICA DELS SEGLES XIV I XV

TEMA 44 Ausiàs March i la lírica dels segles XIV i XV

ÍNDEX 1. Context històric 2. La lírica entre els trobadors i Ausiàs March 2.1. Panorama general 2.2. Principals autors: - Jacme i Pere March - Gilabert de Próxita - Andreu Febrer - Melcior de Gualbes - Guillem de Masdovelles 2.3. Jordi de Sant Jordi 2.3.1. Notes biogràfiques 2.3.2. Caracterització de la seua poesia 2.3.3. Arcaisme i modernitat en Jordi de Sant Jordi 3. Ausiàs March 3.1. La literatura a la València del segle XV 3.2. Vida 3.3. Obra 3.3.1. Visió de conjunt 3.3.2. El món intel·lectual d’Ausiàs March 3.3.3. Temes - L’amor - La dona - Poesies teòriques i morals - El Cant Espiritual - Cants de mort - Poemes ocasionals 3.3.4. Fonts literàries 3.3.5. Estil 3.3.6. L’Estructura dels poemes 3.3.7. Llengua 3.3.8. Mètrica 3.3.9. Pervivència de l’obra d’Ausiàs March

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------


BIBLIOGRAFIA ARCHER, R., Aproximació a Ausiàs March. Estructura, tradició metàfora, Barcelona, Empúries, 1996. Obra on participen diversos estudiosos que aporten un seguit d’informació al voltant d’aspectes concrets de la poesia ausiasmarquiana; p. e.: Hauf, Escartí, ... ---, “Introducció”, a Ausiàs March: Obra Completa, Barcelona, Barcanova, 1997. En aquesta interessant Introducció trobem un resum dels aspectes més destacats de la vida i obra de March. ESPADALER, A. M., “Ausiàs March”, a Història de la literatura catalana. Vol. I, Barcelona, Edicions 62-Edicions Orbis, 1985. PAGÈS, A., Ausiàs March i els seus predecessors, València, Alfons el Magnànim, 1990. Aprofundit estudi sobre l’obra de March i d’aquells qui foren epígon dels trobadors. Destaca també la figura de Jaume i Pere March. RIQUER, M. i al., Història de la literatura catalana, Vol. III, Barcelona, Ariel, 1984. Obra bàsica per aproximar-se tant a la figura de March com a la dels poetes catalans del segle XIV. RIQUER, M. i BADIA, L., Les poesies de Jordi de Sant Jordi, València, 3i4, 1984. Aprofundit estudi sobre la figura i l’obra de Jordi de Sant Jordi realitzada per aquests dos prestigiosos medievalistes. SIRERA, J. L., Història de la literatura valenciana, València, Edicions Alfons el Magnànim, 1995. Breu història de la literatura centrada en la producció dels literats valencians des de la constitució de l’antic Regne de València.

----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------


1. Context històric La consolidació d’una burgesia a Catalunya imposà una mentalitat nova i determinà l’expansió mediterrània. A mitjan segle XIV, les naus catalanes havien assentat colònies fins i tot a Grècia i a l’Orient Mitjà. En aquest moment se situa l’obra de Ramon Llull. Sota el guiatge de la casa de Barcelona, es consolida en aquest període una estructura política i una ideologia nacional. L’ordenació jurídica enforteix el poder públic: Usatges de Barcelona, Furs de València, Costums de Tortosa i el nucli primitiu del Llibre de Consolat de Mar. El sentiment unitari entre les pobles catalanoparlants parteix del concepte medieval de nació com a conjunt de ciutadans que parlen un mateix idioma. El vehicle d’aqueixa cohesió idiomàtica fou la Cancelleria reial, que imposà unes pautes lingüístiques unificadores. La cultura catalana fou una de les capdavanteres a l’Europa de l’època i la seua aportació literària entre les més notables. Al llarg del període, hi trobem el medievalisme d’Arnau de Vilanova, les teoritzacions politicoeconòmiques d’Eiximenis. La prosa humanista de Bernat Metge, Antoni Canals i els traductors cancellerescs, l’esllanguida continuïtat de la poesia trobadoresca, la retòrica popularitzant de St. Vicent Ferrer, ... Tanmateix, comencen a gestar-se els futurs desequilibris i s’obrin les primeres escletxes de decadència al Principat. Al regne de València s’imposà la dinàmica classe mercantil. S’iniciava la desincronització històrica entre una Catalunya decadent i una València puixant, accentuada a partir de 1412. El rei Martí l’Humà havia mort dos anys abans sense descendència i els compromissaris de Casp elegiren Ferran d’Antequera com a nou rei. S’inicia la dinastia castellana dels Trastàmara a les nostres terres. Mentre la cultura catalana s’estenia per la Mediterrània, l’occitana entrava en un període de decadència paral·lel al de l’annexió gradual dels seus territoris a la corona de França. 2. La lírica entre els trobadors i Ausiàs March 2.1. Panorama general La poesia catalana dels segles XIV i XV es caracteritza globalment, per la continuïtat en el conreu del model poètic cortés que creà l’Occitània del segle XIII. Continuïtat que s’hi instal·la a tots els nivells: temàtic, retoricoestilístic i lingüístic. Els poetes anteriors a Ausiàs March escriuen en una llengua híbrida, barreja de provençal i de català. Les causes que expliquen aquest continuisme cal buscar-les principalment en: a) Conservació a la Corona d’Aragó de les estructures feudals que són la base de la poesia d’amor cortés; b) Identificació de la tradició poètica catalana amb la poesia trobadoresca. Elevació d’aquest encadenament cultural a signe de cohesió col·lectiva, nacional. Després del darrer trobar català, Cerverí de Girona, els nostres testimonis lírics provenen dels territoris de l’antic regne de Mallorques. N’és un exemple el Cançoneret de Ripoll, conjunt de divuit poesies de la primera meitat del segle XIV que s’insereixen, tant a nivell formal com temàtic, en el corrent de la poesia ----------------------------------------------------------------

4 ----------------------------------------------------------------


provençal de l’amor cortés. Aquest manuscrit és conegut també per dos tractadets molt breus sobre gèneres i versificació provençals. Des de Ramon Berenguer IV, els comtes-reis catalans s’havien distingit en el conreu de la poesia o els havia agradat envoltar-se de bons trobadors. Pere el Cerimoniós i Joan I continuaran la tradició del Casal de Catalunya-Aragó. Aquest darrer instituí, el 1393, el Consistori de Barcelona a imitació del de Tolosa. En ser els reis els qui aprovaven les festes, la poesia trobadoresca passava a tenir un caràcter públic i institucionals. Martí I i Ferran d’Antequera ratificaren aquesta oficialitat. La tradició trobadoresca, desapareguda a molt desfigurada a la resta d’Europa, es mantindrà tenaçment a Catalunya, on els trobadors clàssics (segle XII i començament del XIII) mantindran llur prestigi i llur categoria de models literaris. 2.2. Principals autors JACME I PERE MARCH A la segona meitat del segle XIV i els primers anys del segle XV s’escola la producció dels germans Jacme March, senyor d’Eramprunyà (1335?-1410), i de Pere March, senyor de Beniarjó (1338?-1413), aquest darrer pare d’Ausiàs March. De la producció literària de Jacme March es conserven tres poemes al·legòrics, sis composicions poètiques breus i un diccionari de la rima. El seu Debat entre Honor i Delit, poema de 359 octosíl·labs apariats, l’escriví el juny del 1365 durant el setge de Morvedre. El sentit d’aquest debat és banal, però expressant amb certa gràcia i notes personals, on aquest poeta de recent llinatge proclama l’entusiasme de la cavalleria. El poema Lo rauser de la vida gaya, de 306 hexasíl·labs apariats, es fa ressò dels temes i motius del Roman de la Rose. Un altre poema, La Joyosa Garda (336 hexasíl·labs apariats), que ens ha arribat sense començament, conté alguns versos que s’assemblen al pròleg del Libre de concordances, datat el 1371. Aquest Libre de concordances apellat diccionari, dedicat a Pere el Cerimoniós, és una peça capital de la lexicografia catalana. La seua importància es troba al rimari, ja que és molt minsa la part doctrinal que s’hi esposa, Hem d’assenyalar que no hi ha cap relació entre aquest diccionari i el Consistori de Barcelona, creat per Joan I el 1393 i del qual fou mantenidor el nostre poeta. Les sis poesies conservades de Jacme March són de caràcter divers. Dues d’elles són debats, mentre que les altres poesies amoroses són de reflexiu to escolàstic. Pel que fa a Pere March, conservem tres poemes i nou poesies. La reflexió moral és la característica més colpidora de les seues poesies breus, encara que no les desenvolupa amb tanta força i personalitat com ho farà el seu fill Ausiàs; per exemple: en Al punt com naix comença de morir, la mort, igualadora de tots els estaments socials, n’és el tema central. El poema Lo mal d’amor (302 octosíl·labs apariats) es tracta d’una típica exposició, en forma epistolar, de l’amor cortés, en estil similar als llevatoris amorosos, on dóna consells a una dama casada. L’arnés del cavaller es redueix a una exposició al·legòrica de les armes ofensives i defensives del cavaller i del cavall. Es tracta d’un tema molt freqüent en els autors medievals, que seguiren i ampliaren un famós passatge de l’epístola de sant Pau als Efesis on l’Apòstol aplica a l’espiritual milícia cristiana les armes dels legionaris romans. ----------------------------------------------------------------

5 ----------------------------------------------------------------


Finalment, pel que fa als sirventesos, en aquests es respira en algun moment la desil·lusió per la ingratitud, com a Lo compte final, i en un altre sobre les obligacions dels reis i vassalls exposa el seu inconformisme. GILABERT DE PRÓXITA Les vint-i-una poesies conservades de Gilabert de Próxita versen exclusivament sobre l’amor, des d’un punt de vista purament subjectiu, i són dedicades a l’anàlisi dels diferents estats d’ànim que aquesta passió adquireix en el poeta. La teoria amorosa dels trobadors del segle XII, les seues lleis i tòpics, es descabdellen amb gran fidelitat al cançoner de Pròxita, però amb singular eficàcia, com si el poeta es trobés en situacions que s’avenen perfectament amb les que provoquen aquells temes. Així doncs, la dama cantada continuarà essent la senyora feudal a la qual el poeta ret vassallatge, encara que la rígida temàtica trobadoresca es va clivellant en alguns punts per permetre que sure la personalitat del poeta; per exemple, en algunes composicions no es presenta com a vassall de la dama, sinó com a cavaller orgullós de la seua condició. A bada de la persistència de la tradició medieval, trobem una depuració del gust i tímidament hi apareixen lleus notes d’italianisme reduïdes al tema de la donna-schermo de la Vita nuova de Dante (quan en una composició recorda la dama que fa nou anys que la serveix) i la balada francesa com a element innovador respecte a l’estrofisme. ANDREU FEBRER Andreu Febrer nasqué a Vic a mitjan segle XIV i degué morir poc abans del 1444. A llarg de la seua vida ocupà càrrecs al servei dels reis Martí l’Humà, Martí el Jove de Sicília i Alfons el Magnànim. A més, participà en l’expedició de Barbaria (1398) amb motiu de la qual escriví un dels seus sirventesos, una cançó de croada contra els infidels. Pel que fa a la seua obra hem de destacar que, a banda de la producció lírica, realitzà la primera traducció íntegra i en ver de la Commedia de Dante que es féu a Europa i que enllestí el 1429. La seua obra poètica, de la qual només han pervingut fins a nosaltres quinze composicions (dos sirventesos, dos lais, una balada i deu cançons) és de caràcter majoritàriament amorós. Les onze poesies amoroses van adreçades a una dama que un cop és denominada amb els seu nom autèntic, Na Isabel, i d’altres amb senyals. Aquestes composicions es desenvolupen dins els cànons de vassallatge feudal imposats pels trobadors. També tenim els dos lais, adreçats a les dames de la cort de Cardona i a la reina de Sicília respectivament. Pel que fa a l’estil, cal assenyalar que les seues composicions solen estar bastides d’una manera molt coherent, ben graduada i enllaçant amb lògica les estrofes. A més, palesa una evident tendència al trobar ric, amb filigranes i barroquisme, per la qual cosa Arnaut Daniel és un dels seus models. La forta provençalització del llenguatge líric d’Andreu Febrer corrobora el que el nostre poeta segueix essent un epígon dels trobadors. Pel que fa a la morfologia, predominen les solucions provençals sobre les catalanes, encara que, donada l’artificiositat d’aquest mitjà expressiu, estranger per una banda i arcaic per l’altra, hi abunden les incorreccions des del punt de vista de la gramàtica provençal. L’estructura de la frase correspon a la normal en llengua catalana. ----------------------------------------------------------------

6 ----------------------------------------------------------------


MELCHIOR DE GUALBES Entre la producció de Gilabert de Próxita, d’Andreu Febrer i de Jordi de Sant Jordi, cal col·locar la fugaç activitat literària de Merchior de Gualbes, l’interés de la qual es troba en el paper de capdavanter de l’italianisme en la lírica catalana. Les tres úniques poesies que ens resten de Melchior de Gualbes en porten vers un món poètic distint al trobadoresc, encara que cauen dintre de l’estil i dels tòpics lírics catalans del pas del segle XIV al XV. El tret innovador el trobem en el fet que la seua dama ja no és la senyora feudal plena d’orgull de la poesia trobadoresca, sinó que és idealitzada i no es demana d’ella “cosa vana” (l’enamoratvassall trobadoresc demanava mercè per tal d’aconseguir els favors sexuals de la dama), cosa que ens acosta al corrent stilnovisti italià. Aquesta postura vers la dama es pot relacionar amb el fet que Melchior de Gualbes pertanyia a una família de banquers. Així doncs, la seua extracció burgesa el faria apartar-se del rol de vassall feudal. En la seua obra trobem l’estructura mètrica tradicional de la cançó trobadoresca amb un llenguatge en el qual sovintegen els provençalismes. Però el seu coneixement de Dante i Petrarca fa que la seua manera d’expressar-se resulte innovadora. GUILLEM DE MASDOVELLES La família dels Masdovelles, llinatge del Penedès, donà dos poetes catalans, l’obra dels quals coneixem gràcies a un cançoner elaborat vers el 1470 per Joan Berenguer de Masdovelles, que reuneix gran nombre de poesies seues i quinze del seu oncle Guillem. Aquest fou militar, cortesà i dirigent de la ciutat de Barcelona, concorregué a justes poètiques (Tolosa i Barcelona) i va debatre en vers amb el seu nebot (s’han conservat sis d’aquests debats). Escriví des de la seua joventut fins a la vellesa (1389-1438) i entre la seua obra poètica cal destacar els sirventesos, composicions que tenen com a finalitat encoratjar a la lluita i atraure vers la guerra; p. e.: l’adreçat a Mossèn Ramon d’Abella, cap de la companyia on el poeta lluitava en la guerra dels armanyesos i el que li encarregà l’infant Martí durant el setge de Catània (1394). Més interessant és el Comiat que adreçà a Mossèn Guerau de Cervelló separant-se del seu servei. És una composició curiosa, perquè els comiats solien escriure’s quan el poeta renunciava a l’amor de la seua dama. Així doncs, el to agre i malhumorat del Comiat reapareix en tres maldits. Poesies on malparla de tres dames i hi renuncia al seu amor, ja que la dama s’ha enamorat d’un altre. 2.3. JORDI DE SANT JORDI 2.3.1. Notes biogràfiques Jordi de Sant Jordi nasqué a finals del segle XV al regne de València i traspassà abans del 1425. L’any 1420 prengué part en l’expedició a Sardenya i Còrsega on participaren altres poetes com Andreu Febrer i Ausiàs March. Com a conseqüència d’una de les empreses militars en què participà, fou empresonat el 1423 i hi deixà constància en un poema Presoner, on el poeta expressa el seu desig de llibertat. La seua obra, documentada entre 1416 i 1424, es troba vinculada a la cort d’Alfons el Magnànim i la de Margarida de Prades, vídua de Martí l’Humà. En aquestes dues corts, a diferència de les italianes, es continuà mantenint el prestigi ----------------------------------------------------------------

7 ----------------------------------------------------------------


de la poesia trobadoresca, cosa que féu que l’arcaisme de la producció de Jordi de Sant Jordi esdevingués un èxit. 2.3.2. Caracterització de la seua poesia Jordi de Sant Jordi fou un poeta essencialment amorós i tota la seua poesia convergeix devers un mateix programa ètic: el de l’ideal del cavaller cortesà que practica la fin’amors. El bon gust i la mesura són els trets que defineixen les seues tries estilístiques. Però cal dir que la seua producció no és massa rica en imatges, amb l’excepció del poema Stramps (versos sense rima), que és, sens dubte, el més gran encert del poeta. Les poesies amoroses es basteixen mitjançant diversos temes, com el de la tristesa produïda per la separació de la dama, tòpic de la poesia trobadoresca que trobem, per exemple, al Comiat. Un altre tòpic emprat per Jordi de Sant Jordi és el del debat entre els ulls i el cor per la primacia de l’enamorament, al qual hi afegeix el pensament. La Passió Amoris secundum Ovidium és un joc al·legòric on ens parla del pas de l’alegria de l’amor al dolor per culpa dels envejosos i maldients. La primera part presenta una clara influència del Roman de la Rose i, a més, s’intercalen al llarg de la composició versos procedents dels trobadors clàssics, encara que no sempre ben encastats. Entre els poemes no- amorosos trobem Los enuigs, una llarga composició on va enumerant les coses que l’enutgen i que basteix a partir del gènere trobadoresc del mateix nom. També cal fer esment al desplegament de lèxic militar i als paral·lelismes entre l’amor i la guerra que presenta Lo setge d’amor. 2.3.3. Arcaisme i modernitat en Jordi de Sant Jordi El caràcter arcaic de la seua poesia és una característica general entre els lírics catalans del seu temps, que es mantenen fidels a una tradició codificada al segle XII. Però la distància temporal havia d’afectar, com no, la llengua, que presenta una peculiar barreja d’elements catalans i provençals. Pel que fa a la versificació, l’octava decasil·làbica és l’estrofa predominant en la seua obra, i en això coincideix amb la tradició trobadoresca i amb Ausiàs March. Però també realitzà composicions amb lleus diferències, com el retronxament en les estrofes, els stramps o l’elaboració d’una dansa amb el subgènere trobadoresc escondit. L’únic contacte de Jordi de Sant Jordi amb el corrent stilnovisti queda reduït a una sola poesia, Cançó d’oppòsits, que té una influència clara i evident del sonet Pace non trovo del Canzoniere de Petrarca. 3. AUSIÀS MARCH 3.1. La literatura a la València del segle XV Durant el segle XV es produeix un augment considerable de lectors i d’escriptors. Factor del canvi de mentalitat que es produeix en l’home de l’edat mitjana i que preludien el Renaixement, així com la influència dels nous corrents humanistes o l’evolució espontània de la pròpia societat, juntament amb la creixent difusió dels llibres gràcies a la impremta i la incorporació de nous lectors seran els punts bàsics perquè el x. XV esdevinga clau a l’hora d’incorporar nous gèneres, temes i estils dins el panorama literari. ----------------------------------------------------------------

8 ----------------------------------------------------------------


El Regne de València serà un clar exemple de tot aquest període on destaquen les grans figures valencianes: Ausiàs March, Joanot Martorell, Jaume Roig, sor Isabel de Villena, Joan Roís de Corella o Baltasar Fenollar, entre d’altres. Tot aquest període esplendorós que viu la literatura catalana ha fet que el segle XV haja estat considerat el segle d’Or de les nostres lletres. Els principals factors que condicionen aquesta reeixida etapa literària són: l’aparició d’una rica narrativa cavalleresca exemplificada en l’obra de Joanot Martorell, Tirant lo Blanc, i en l’anònim Curial e Güelfa; la desoccitanització de la lírica trobadoresca consumada per Ausiàs March; la continuïtat i l’intent de renovació humanística en mans d’autors com Joan Roís de Corella o el desenvolupament d’una literatura burgesa, ja siga de caire pagà (poesia satírica) o religiós (poesia de certamen). Finalment, cal destacar la utilització per part d’autors com Jaume Roig o sor Isabel de Villena, d’un llenguatge col·loquial i en les seues obres, inspirades en la llengua popular. Aquest estil es contraposa a l’anomenat “ estil de la valenciana prosa”, emprat per autors amb aspiracions més cultes o notables com Roís de Corella o Joanot Martorell. 3.2. Vida Hi ha poques referències autobiogràfiques òbvies en l’obra de March i pocs documents relatius a la seua vida, però hi ha tot un context social que convé tenir en compte per entendre la seua poesia. Fill del poeta Pere March, va nàixer a València el 1400, com ha estat documentat recentment per l’historiador Jaume Chiner. A partir del 1419 rep el tractament de “Mossèn” la qual cosa vol dir que ja havia estat nomenat cavaller i, com era normal a l’època va passar molts anys de la seua joventut al servei del rei Alfons el Magnànim en diverses campanyes militars: Sardenya (1420) en la qual participaren també els poetes Andreu Febrer i Jordi de Sant Jordi, Nàpols i Sicília (1421) i l’illa de Gerba (1424). El favor del rei es manifestà en la confirmació d’alguns privilegis, sempre precaris, de la seua senyoria a Beniarjó i en el seu nomenament com a “falconer major” de la casa reial el 1425. El 1424 es retirà a Gandia i després a València, ciutat on conservà una sèrie de privilegis que fan fer possible la seua perllongada activitat poètica. Privilegis renovats el 1433 pel futur Joan II d’Aragó, en aquell moment duc de Gandia. Als ingressos d’aquesta senyoria va afegir-ne d’altres que li proporcionaren els seus dos matrimonis (amb Isabel Martorell, morta el 1439, i amb Joana Escorna el 1443, morta el 1454), dels quals no va tenir descendència legítima. En canvi, sabem que va tenir, com a mínim, cinc fills il·legítims. El fet de ser cavaller es veurà reflectit a la seua poesia: imatges i comparacions, orgull i casta impensable en un burgès que explica els blasmes a la dama que es lliura als indignes comerciants. De vegades, aquest orgull ens remet a la mateixa temàtica de Pere March al seu poema Cest qui so fay... De l’inventari dels seus béns, fet a la seua mort el 3 de març del 1459 a València, destaquem alguns dels llibres, entre els quals es troba un que tracta de la Gaya Sciència, Els Costums d’Expanya, un Art de ben morir, el Liber proverviorum i segurament l’Arbre de Sciència de Ramon Llull, i sobretot, “dos llibres en paper de forma de full, desqüernats, ab cobles”, que possiblement són els manuscrits de les seues poesies.

----------------------------------------------------------------

9 ----------------------------------------------------------------


3.3. Obra 3.3.1. Visió de conjunt Ausiàs March és un poeta polivalent, l’obra del qual és el producte d’una llarga vida literària. És lògic que la seua veu poètica assumira amb els anys modulacions i tessitures molt variades; notables canvis de registres no sempre fàcils d’abastar des d’una perspectiva de conjunt. Però l’ordenació arbitrària del seu poemari no facilita gens la tasca d’arribar a una articulada comprensió. 3.3.2. El món intel·lectual d’Ausiàs March March, en escriure els seus poemes, hi aportava un bagatge intel·lectual consistent en llocs comuns del pensament de l’època juntament amb el fruit de les seues lectures personals; per exemple: quan usa la terminologia escolàstica o aristotèlica. Més sovint, però, constitueixen una mena de rerefons constant compost d’elements cosmològics, mèdics, religiosos i filosòfics. Un concepte fonamental en March és la naturalesa doble de l’home, a cavall entre el món material que comparteix amb els éssers vius i el món espiritual habitat pels àngels. Aquesta idea comuna de l’home és la base de tot el seu pensament sobre l’amor, el gra tema marquià. D’acord amb la naturalesa composta de l’home, March suposa que en ell operen tres tipus d’amor: l’amor físic o carnal, l’amor espiritual i l’amor pròpiament humà. Una altra idea en el pensament de March és la del bé. L’home s’inclina, a causa de la seua naturalesa, a dues formes de bé, oposades entre elles. Mitjançant la raó, l’home sap que l’únic bé veritable és el que pot assolir l’esperit en acostar-se a Déu i en gaudir dels béns interiors de les virtuts. Però els seu aspecte carnal fa que cerque el bé fugisser del cos a més dels que li pot donar el món (diner, fama i honor). March es presenta en la seua obra com algú que busca els dos béns oposats i arriba poques vegades a actuar d’acord amb allò que li dicta la raó. En aquesta teoria hi tenen un paper important altres idees corrents de l’època. En alguns poemes s’acusa la influència del concepte d’amor com a malaltia (l’amor hereos) les característiques clíniques del qual trobem en tractats mèdics com el d’Arnau de Vilanova. Així mateix, trobem en March diversos elements de la teoria galènica vigent sobre el procés pel qual elements sensoris externs afecten l’estat anímic de l’home. Apareixen també termes de l’escolàstica que eren corrents en el pensament de l’època, i idees aristotèliques molt conegudes i disseminades en compendis com el del Llibre del Tresor de Brunetto Latini, traduït al català al final del x. XIV. 3.3.3. Temes Poemes d’amor: Dels cent vint-i-vuit poemes atribuïts a March, n’hi ha noranta on descriu una sèrie de sentiments i d’estats anímics on l’amor és el punt de referència central. Això és poc sorprenent, ja que l’amor és el tema principal de la lírica medieval. En canvi, la manera com desenvolupa el tema és molt innovadora. En la seua obra es manté intacte el marc convencional de la poesia d’amor trobadoresca: en setanta-cinc poemes, March es dirigeix a una dama el nom de la qual normalment s’amaga sota un pseudònim (senyal), molt sovint li demana “mercè” i parla del sofriment amorós. Però March també fa de la tradició que havia heretat un punt de partida per a un nou concepte de la poesia. Destaquem l’anàlisi de l’estat físic propi, en el qual March es val de conceptes escolàstics i aristotèlics, i sobretot el plantejament de l’amor com a problema moral: ---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------


l’amor humà que el poeta cultiva i practica està en pugna amb la seua comprensió intel·lectual de l’existència d’un bé superior, assolible només en l’amor espiritual. És a aquesta última innovació que es deuen la complexitat i la tensió de molts dels seus poemes, els quals es caracteritzen pel conflicte entre l’amor que el poeta experimenta i aquell que aspira a sentir i a compartir amb una dona. Ausiàs és un dels més importants per als seus contemporanis i per a les generacions posteriors. La dona: En els setanta-cinc poemes d’amor esmentats on March al·ludeix una dona, la dama té un paper variable: de vegades e li dirigeix al llarg del poema, de vegades només esporàdicament, quan es mostra més preocupat per definir la seua relació amb la força personificada de l’amor; en altres poemes la dama només figura de manera indirecta en la tornada, sota la identitat d’un dels senyals, com Llir entre cards o Plena de seny. En la resta de poemes d’amor no es fa cap referència a una dama, la qual es converteix en un element implícit, d’importància secundària davant una altra relació molt més significativa, la del poeta amb la figura de l’amor. Encara que March reconeix la seua pròpia culpa en el fracàs dels seus intents d’assolir un amor espiritual, també blasma amb freqüència la dona per la seua naturalesa carnal. L’obra de March conté un nombre prou alt de declaracions misògines, ja que el corrent antifeminista es manifesta sovint en la literatura medieval; per exemple: el poema 42 és un exemple de “maldit” contra una dona concreta. Poemes teòrics i morals: Entre els poemes d’amor hi ha quatre (45, 87, part del 92 i 123) on March amplia d’una manera més o menys sistemàtica les freqüents meditacions sobre la naturalesa d’aquest, fent servir llocs comuns del pensament escolàstic, elements de l’ètica Aristòtil i alguna idea procedent de Sèneca. El resultat és una teoria de l’amor que desenvolupa al llarg de la seua obra, tot i ser objecte de modificacions d’acord amb les circumstàncies personals des de les quals escriu. Deu composicions (57, 100, 104, 106, 108, 112, 113, 121, 127 i 128) són disquisicions versificades, on March tracta aspectes de la filosofia mora. En aquests poemes parla de l’actitud de l’home davant la mort, la naturalesa del delit, el rebuig del món, el bé veritable, l’apetit i l’hàbit. Hi ha també tres poemes híbrids (26, 31, i 32) on March després de desenvolupar un tema filosòfic o moral, acaba amb una tornada en què abandona la veu moralista i es dirigeix com a amador a la dama del senyal Llir entre cards. El Cant Espiritual: El poema 105, anomenat des del segle XIV Cant Espiritual, és una pregària on March es planteja de forma dramàtica els problemes que sorgien de la doctrina de la predestinació i la justificació de les ànimes. És un poema que contrasta amb els poemes didàctics perquè March es nega a adoptar una actitud fixa davant tota una sèrie de contradiccions teològiques que no acaba d’entendre, i és significatiu que al final del poema no ha trobat una solució a les enormes dificultats de la seua relació amb Déu a l’entorn d’aquest problema doctrinal.

---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------


Els Cants de mort: Es tracta de sis composicions (92-97), amb un títol del segle XVI, on March escriu sobre el procés de dol després de la mort d’una de les seues esposes, desenvolupant en alguna d’aquestes composicions la seua teoria de l’amor, ara en relació amb la difunta estimada, i en altes enfrontant-se amb la seua por pel destí de l’ànima de la dama. Poemes ocasionals: També trobem un nombre reduït de poemes d’un interés temàtic concret. Dos són exemples magnífics del gènere laus: el dirigit a dona Teresa (p. 23) i el que March va escriure sobre el rei Alfons el Magnànim (p. 72). Escriví un sirventés de guerra (p. 30) i un ars morendi estoic en forma d’epístola poètica, adreçat al seu amic “ Mossèn Borra”. Altres poemes, com el 103 i els 124, 125 i 126, són exemples del gènere de les respostes i demandes poètiques, entreteniments en vers en què hom enviava a un poeta veí una pregunta sobre un tema innocu o contestava la d’ell, sempre amb la mateixa rima. 3.3.4. Fonts literàries Les fonts literàries principals d’Ausiàs March són els poemes dels trobadors de l’època clàssica, copiats en diversos cançoners als segles XIV i XV a Catalunya. March devia conèixer també la poesia escrita pels seus antecessors en un provençal cada vegada més catalanitzat: Pere i Jacme March, Andreu Febrer, Jordi de Sant Jordi, ... March cita dos noms de poetes en obres diferents: el trobador occità Arnaut Daniel i Pau de Bellviure, poeta català de finals del XIV. Però hi ha molt poques vegades una al·lusió directa a un poema trobadoresc (el 69 n’és un exemple), la qual cosa es deu en part al fet que March es dedicava a buscar la manera d’escriure poesia amb unes característiques molt diferents, tot i que feia servir elements comuns. També té importància la Bíblia en l’obra de March: el Psalteri, el Llibre de Job, els Evangelis i l’Apocalipsi apareixen citats o al·ludits amb freqüència en la seua obra. Pel que fa als autors llatins, s’ha rastrejat el seu coneixement de les obres dramàtiques de Sèneca, Ovidi, Lucà i Virgili. El Sèneca de les epístoles i els tractats el podia haver conegut mitjançant les nombroses obres que el citen en forma aforística, obre que ja estaven traduïdes al català quan escrivia March, com la que va fer Antoni Canals. De la literatura italiana, cita el nom de Dant (45, v.90) i podia haver conegut directament la traducció de la Commedia feta per Andreu Febrer. Només en un poema (el 101), March al·ludeix a versos de Petrarca, tot i que els seus sonets In morte di madonna Laura podien haver estat un punt de referència per als Cants de Mort. En el mateix poema 101 cita uns altres versos del poeta francés Alain Chartier. Fora d’això, per ara sembla que es pot parlar només d’unes influències literàries fragmentàries i parcials. 3.3.5. Estil Es tracta d’una obra caracteritzada per la posició central que ocupa el “jo” que en pocs moments ens deixa oblidar la seua presència. Aquest efecte s’aconsegueix per mitjans estilístics: una gran presència de verbs en primera persona i dels pronoms nominatius, acusatiu i datiu (“jo”, “me”), l’ús freqüent de possessius de la primera persona singular (“mon”, “mos”,...) i una preponderància de verbs que ---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------


expressen els sentiments i les experiències vitals del jo (amors, odi, esperança, por, fàstic),... March sap traure rendiment de tots els mitjans amb els quals un escriptor de la seua època podia expressar-se, mitjans que podia haver adquirit per la lectura de poetes anteriors, els manuals de poètica provençals i catalans, i les retòriques llatines. Però destaca sobretot per l’ús de quatre elements de la retòrica formal: 1. La hipèrbole: March és sempre, en els poemes sobre l’amor, el “pus extrem amador” (p.46, v.41), i la hipèrbole és el recurs retòric natural per deixar-ne constància. 2. L’apòstrofe i l’ús freqüent dels pronoms vocatius (tu, vós) i verbs imperatius i exhortatius. 3. La metàfora: Tot i que la metàfora no té en March, ni en la poesia del segle XV en general, la importància que tindrà en els segles posteriors, hi ha en la seua obra metàfores notables. Sovint empra metàfores continues en una seqüència narrativa per formar petites al·legories. Un dels efectes d’aquestes al·legories és produir la personificació d’elements abstractes (poemes 30, vv. 33-40 i 16, vv. 24-32) i crear un món poètic semblant al de les grans obres al·legòriques medievals. 4. Les comparances: El símil que típicament s’introdueix en el poema amb la frase “Així com...” o “Si com...”, és el recurs estilístic que més distingeix l’obra de March de la dels seus contemporanis. Aquestes comparances les fa servir moltes vegades per introduir una segona línia de sentit que pot afectar de manera important el del discurs aparent del poema, i tenir un paper important en la construcció d’un jo complex, ambigu i fins i tot contradictori. 3.3.6. L’Estructura dels poemes La forma en què March ordena la matèria dels seus poemes varia molt, però la majoria d’obres tenen una extensió habitual (cinc estrofes de vuit versos i tornada). Segueix les normes tradicionals que havien establert les retòriques, és a dir, sol començar amb l’exordi o introducció, després anuncia la proposició i passa a la part central del poema on es desenvolupen els arguments (la narratio i la probatio), recorrent a exempla o casos probatoris. El poema acaba amb la conclusió (la peroratio). La tornada de vegades té la funció de conclusió, i d’altes és un afegitó al poema en forma d’apòstrofe que té una relació variable amb la part anterior. En els poemes més llargs hi ha molta variació en la composició de la part interior entre l’exordi i la conclusió: alguns tenen una part teòrica seguida d’una altra de més personal, o hi pot haver una barreja de tots dos elements. Algunes de les formes mètriques usades permeten a March una gran llibertat de composició, fins al punt que es perd de vista fàcilment el sentit d’una “estructura”; per exemple.: als poemes 127 i 128. Un cas especial és el Cant Espiritual, que té una estructura insòlita que sembla reflectir uns propòsits retòrics concrets, però que té poc a veure amb l’organització normal de la matèria que tracta. 3.3.7. Llengua March va ser el primer poeta a escriure en un català desprovençalitzat, tret d’alguna paraula occitana que fa servir perquè no hi ha un equivalent en català (el drutz, per exemple., del poema 8, v.4) o per fer alguna rima (nominatiu occità en –s). Tanmateix, l’obra de March està escrita en una llengua poètica que no correspon del tot al valencià que hom parlava correntment. Tan sols vuitanta anys després de la seua mort, els lectors valencians ja no entenien bé l’obra de March per raons ---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------


principalment lingüístiques. Segons Archer, sembla que March emprava un vocabulari ja arcaïtzant, potser sota la influència d’algunes traduccions d’autors llatins com Sèneca. S’havia fet el propòsit d’escriure poesia en llengua vernacla, i per fer això no hi havia models, almenys pel que fa a la poesia. En canvi, els clàssics llatins traduïts en prosa catalana a la fi del segle XIV, podien haver-li ofert l’estil de llengua que buscava. No podia fer servir, exceptuant un cas especial com és el poema vituperi 42, la llengua de cada dia. En deixar enrere el provençal fa un gran pas vers la normalització del català com a via poètica, perquè l’occità que usaven els poetes catalans i valencians era portador d’uns tòpics literaris que ja no podien tenir cap paper en el tipus de poesia que March volia escriure. En fer aquest pas també va haver de repensar el rimari, almenys en part: les rimes provençals ja no li servien, excepte en els casos on coincidien amb el català. 3.3.8. Mètrica Com els poetes de la tradició occitanocatalana anteriors, March usa preferentment l’estrofa de vuit decasíl·labs. També fa servir l’estrofa de deu versos decasíl·labs (vuit versos decasíl·labs amb un díctic al final). L’ús del decasíl·lab implica que cada vers ha de tenir una quarta síl·laba accentuada seguida d’una cesura i un segon hemistiqui de sis síl·labes. L’esquema mètric més freqüent és el de les cobles (estrofes) “croades i capcaudades”, és a dir ABBACDDC, CEECFGGF, ... En sis poemes (per exemple el 18) la rima és unisonant (totes les cobles rimen ABBACDDC). En altes vuit poemes no hi ha rimes, sinó que March fa “estramps”; per exemple, el poema 105. Altres formes mètriques les trobem en el 127 (denominat pels editors moderns lai) i en el 128, poema en noves rimades, forma que havia practicat el pare d’Ausiàs March, entre altes poetes. Hi ha set cobles esparses, composicions d’una sola estrofa (29, 81, 82, 93, ...). I encara deu composicions més amb formes mètriques que s’usen una sola vegada. Molts poemes amb cobles de vuit versos acaben amb una “tornada” on normalment es repeteixen les rimes de l’últim quartet. És ací on March es dirigeix al destinatari o lector principal del poema (molt sovint una dama assenyalada amb un dels senyals) o on apostrofa l’amor ("Amor, amor", "Oh folla amor!”). 3.3.9. Pervivència de l’obra d’ Ausiàs March Les poesies d’Ausiàs March ens han pervingut en onze manuscrits i cinc edicions publicades entre 1539 i 1560, a més de dos còdex que són còpies directes d’un dels manuscrits i d’una de les edicions respectivament. A banda, hom té notícia d’altres que han desaparegut, situació bastant comuna en l’obra dels poetes medievals. Cap dels manuscrits existents no sembla remuntar a una data anterior a 1480 i cap d’ells no conté tota l’obra atribuïda a March. No hi ha cap manuscrit autògraf de l’obra de March i els manuscrits més complets es van fer a una distància mínima de vint anys després de la seua mort. Lluís Cabré a “Els lectors d’Ausiàs March” fa un interessant seguiment històric de l’acollida i les diverses interpretacions que han donat a l’obra ausiasmarquiana els lectors al llarg de la història. Ausiàs March començà a ésser imitat cap a la dècada de 1440, quan el nostre poeta encara vivia. Aquesta primera acollida prova que els versos de March no ---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------


responen en absolut al clixé que vol fer creure que escrivia una poesia racialment nova, lluny de la cort i de qualsevol ambient públic que celebrés la seua producció. Possiblement, el millor exemple siga el seu poema més famós que comença dient: “Lexant a part l’estil dels trobadors”. A partir de finals del segle XV comença a llegir-se l’obra de March sota la influència del Canzoniere de Petrarca: un dietari líric, artificialment autobiogràfic que narrava, des del penediment, una història d’amor juvenil. I amb aquest model, alguns lectors marquians van començar a imitar les poesies del mestre valencià, combinant els seus versos amb els de Petrarca, i els van anar reorganitzant per tal que s’ajustaren a aquest patró. A resultes d’aquest provés, a mitjan x. XVI March ja era el Petrarca hispànic. L’associació entre Petrarca i March ha perdurat gairebé fins a l’actualitat. Amadeu Pagès va desfer el mite de Teresa i va assenyalar els elements medievals de la poesia marquiana. Pagès, però rebia l’herència del segle XIV i del Romanticisme, i va creure que tota l’obra de March constituïa un llibre escrit cronològicament. D’altra banda, en una època de reconstrucció nacional com ho eren les primeres dècades del segle XX, March representava un valor indiscutible. Els grans poetes de la primera meitat de segle van seguir recorrent a March per dues raons: per fidelitat a la tradició i perquè aquesta era una actitud poètica moderna. A Itàlia, el gran poeta romàntic del segle XIX, Giacomo Leopardi, havia escrit els seus Canti a l’ombra de Petrarca. A França, el classicisme de l’École Romane de Jean Moréas redescobria la literatura medieval. En el món anglosaxó, els poetes més actuals fixaven la seua atenció en els trobadors i en Cavalcanti i Dante.

---------------------------------------------------------------- 15 ----------------------------------------------------------------

44 - Tema 44: Ausiàs March i la lírica dels segles XIV i XV

Recommend Documents