41 - Tema 41: La prosa religiosa i moralitzant dels segles XIV i XV

TEMA 41

Tema 41 LA PROSA RELIGIOSA I MORALITZANT DELS SEGLES XIV I XV

TEMA 41 La prosa religiosa i moralitzant dels segles XIV i XV

ÍNDEX 1. Introducció 1.1. El paper de l’església medieval 1.2. El naixement de la literatura religiosa. La Baixa Edat Mitjana 1.3. La literatura religiosa i moral en els segles XIV i XV 2. Arnau de Vilanova 2.1. Vida 2.2. Idees religioses 2.3. Obra 2.4. Conclusió 3. Francesc Eiximenis 3.1. Vida 3.2. Obra 3.3. Objectius, estil i estructura 3.4. Fonts 3.5. Originalitat 3.6. Conclusió: Eiximenis i l’humanisme 4. Sant Vicent Ferrer 4.1. Importància 4.2. Vida 4.3. Els sermons 4.4. Ideologia i conclusió 5. Anselm Turmeda 5.1. Introducció 5.2. Vida 5.3. Obra 5.4. Conclusió 6. Felip de Malla 6.1. Vida 6.2. Obra 7. Sor Isabel de Villena 7.1. Introducció 7.2. Vida 7.3. Obra. Vita Christi 8. Glossari

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------


BIBLIOGRAFIA ALEMANY FERRER, R., 1989, “Turmeda / Abdal·là o el “perspectivisme” com a pràctica vital i/o literària”, dins Miscel·lània Joan Fuster, vol. I, Barcelona, PAM. ---, 1993, “Dels límits del feminisme de la Vita Christi de Sor Isabel de Villena”, dins Actes del Nové Col·loqui Internacional de Llengua i Cultura Catalanes (Alacant/Elx, 9-14, setembre, 1991), Barcelona, Publicacions Abadia de Montserrat, pàg. 301-315. BADIA, L., 1988, De Bernat Metge a Joan Roís de Corella, estudis sobre la cultura literària de la tardor medieval catalana, Barcelona, Quaderns Crema. BATLLORI, M.,1994, “Arnau de Vilanova, antiscolàstic”, dins Arnau de Vilanova i l’arnaldisme, Obra Completa, vol. III, València, Tres i Quatre, 1994. CARBÓ, F., 1993, “Notes sobre les estratègies discursives a propòsit d’un sermó de sant Vicent Ferrer”, dins Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Cultura Catalanes (Alacant/Elx, 9-14 setmbre.1991), Barcelona, PAM, pàg.153-151. CARBONELL, A. i al., 1986, Literatura catalana. Dels inicis als nostres dies. Barcelona, Edhasa. EPALZA, M., 1993, “Conversió i narrativa oral islàmiques a les narracions literàries autobiogràfiques d’Anselm Turmeda”, dins Actes del novè Col·loqui Internacional de Llengua Cultura Catalanes (Alacant/Elx 9-14 setembre 1991), Barcelona, PAM. FUSTER, J., 1954, “Notes per a un estudi de l’oratòria vicentina”, dins Revista Valenciana de Filologia, tom IV, núm. 2-4 (abril-desembre, 1954). HAUF, A. G., 1983, Pròleg a: Eiximenis, F., Lo Crestià, Barcelona, Ed. 62. ---, 1985, Pròleg a Villena, Isabel de, Vita Christi, Barcelona, Ed. 62. ---, 1990, D’Eiximenis a sor Isabel de Villena, Aportació a l’estudi de la nostra cultura medieval, Barcelona, Abadia de Montserrat. MARTÍNEZ, T., 1993, “Estudi introductori” a Sant Vicent Ferrer, Sermons, València, Tres i Quatre. NADAL, J. M.; PRATS, M.,1987, Història de la llengua catalana, vol. I, Barcelona, Ed. 62. ORTS MOLINES, J. L., 1993, “A propòsit de l’‘estil femení’ en sor Isabel de Villena”, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pàg. 153-159. PARRA, L., 1986, “Introducció” a Sor Isabel de Villena, Vita Christi, València, Institució Alfons el Magnànim. RENEDO I PUIG, X., 1984, “La prosa del segle XIV”, dins Història de la literatura catalana, vol. I, Barcelona, Ed. 62 i Orbis, pàg. 57-68. RIERA I SANS, J., 1984, “Fra Francesc Eiximenis no és l’autor de la “Doctrina Compendiosa”, dins Miscel·lània Sanchis Guarner, València, Universitat de València. RUBIERA I MATA, M. J., 1993, “Una possible font àrab de l’estructura argumental de les “Cobles de la divisió del Regne de Mallorca”, dins Actes del novè Col·loqui Internacional de Llengua i Cultura Catalanes (Alacant/Elx 9-14 setembre 1991), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pàg. 161-165. RUBIÓ, J.,1984, Història de la literatura catalana, Volum I, Barcelona, PAM. RIQUER, COMAS, MOLAS, 1985, Història de la literatura catalana, vol. I, II, III, IV, Barcelona, Ariel. SANTOJA, P., 1989, “Arnau de Vilanova i el pensament islàmic”, dins Miscel·lània Joan Fuster, vol. III, Barcelona, Abadia de Montserrat, 1989, pàg 37-57. VIDAL ALCOVER, J., 1980, Síntesi d’història de la literatura catalana, Barcelona, La Magrana. ----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------


1. Introducció 1.1.

El paper de l’església medieval El món medieval es va caracteritzar pel teocentrisme: la religió cristiana impregnava tots els aspectes de la vida quotidiana, de l’organització social, de l’escala de valors. De fet, l’església va ser l’única institució que, durant la llarga etapa d’inestabilitat politicosocial pròpia del feudalisme generada per la desintegració de l’Imperi Romà, mantingué intacte el seu poder, conservà una estructura similar a tota Europa i obeí –excepte en les etapes del Cisma– un únic poder centralitzat, el del papat. Va ser sobretot per aquesta estabilitat que l’Església acabà exercint un poder enorme. No és ja només el poder terrenal que exercia sobre Roma, gran part d’Itàlia i d’altres territoris de l’Occident cristià, sinó sobretot, el poder que exercia sobre els mateixos reis i senyors. Com a contrapartida a aquestes potestats, l’Església legitima l’estructura social del feudalisme, el poder dels senyors sobre els vassalls, i els dels reis i l’Emperador sobre les seues terres, ja que precisament els senyors i els cavallers tenien l’obligació de protegir la religió. És gràcies al poder i a la influència de l'Església, que a poc a poc s’unifica culturalment Europa, i la idea de “cristiandat” acaba substituint el record de l’antic Imperi Romà. A aquesta unificació contribuiran decisivament fenòmens com la difusió dels ordes religiosos, l’aparició dels pelegrinatges (Jerusalem, Roma, Sant Jaume de Galícia...) i, sobretot, l’aparició d’una nova religió, l’Islam, incompatible amb el cristianisme que va acabar ocupant Terra Santa i que va esdevenir l’enemic comú que aconseguí aglutinar tot l’occident medieval, en la seua empresa bèl·lica més important: les croades. El naixement de la literatura religiosa Atés l’evident poder de l'Església, és obvi que la religió, entesa des del punt de vista teocentrista, havia de constituir el centre de la cultura medieval. Així, doncs, són religioses la major part de les aportacions medievals en el camp de l’art i, és clar, de la literatura. Tanmateix, l’autèntica literatura religiosa de creació trigarà bastant a aparèixer. Durant l’Alta Edat Mitjana la cultura és patrimoni exclusiu del monacat, dels ordes religiosos que, com els benedictins o els cistercencs, edifiquen els seus monestirs (com el de Ripoll, Montserrat, la Seu d’Urgell i Santes Creus) al camp com ho fan els senyors amb els seus castells. Tot i tenir molt de poder, aquests monestirs depenien pràcticament de les centrals dels seus ordes, situades més enllà dels Pirineus. Els monestirs, en general, van dur a terme una labor cultural primordial, perquè preservaren per al futur gran part del saber filosòfic, o teològic i literari, de l’antiguitat, que era fidelment copiat –i, més endavant, traduït. Aquesta tasca cultural va tendir sobretot a la reproducció i de fet des dels monestirs es feren escasses aportacions originals a la literatura religiosa. A això, contribuí també el fet que l'Església, per por de la difusió de les heretgies, no permeté fins al segle XIV que s’estudiara teologia fora de les universitats de París i de Tolosa. 1.2.

----------------------------------------------------------------

4 ----------------------------------------------------------------


La Baixa Edat Mitjana: universitats i ordes religiosos urbans Només en la Baixa Edat Mitjana, apareix una literatura religiosa de creació lligada a alguns fenòmens que, entre els segles XIII i XIV començaren a trasbalsar l’ordre medieval. • En el camp socioeconòmic, l’extensió del comerç va facilitar l’acumulació de riqueses en mans, sobretot, de la burgesia i dels jueus però també dels nobles i de l'Església, i el creixement de la població urbana, més difícilment controlable, afavorí la relaxació dels costums. • En l’àmbit cultural, l’aparició de l’Humanisme entre alguns sectors il·lustrats qüestionava el paper de l'Església, desprestigiada a més pel llarg Cisma d’Occident i per la corrupció dels seus membres. No és estrany, doncs, que les terribles pestes del XV foren interpretades com un càstig diví, ni que sortiren veus discordants i de vegades contradictòries que reclamen en uns casos una major espiritualitat i el retorn a la mística austeritat del cristianisme primitiu (beguins, espirituals, franciscans), i en altres casos exigiren una major influència de l'Església sobre la moral social (dominicans). De fet, un dels debats més fructífers d’aquests anys va ser la discussió sobre si l'Església havia de posseir riqueses o si calia que en prescindira. En alguns casos, aquests corrents derivaren en revoltes populars i la jerarquia eclesiàstica anatemitzà els grups més radicals – com els beguins–, servint-se de la Inquisició. 1.2.1.

Després d’un període d’efervescència arribarà una certa estabilització, caracteritzada sobretot per dues importants novetats: - Els debats teològics són canalitzats per l'Església a través de les universitats, que s’estenen per tota Europa i també, per les nostres terres (Estudi General de Lleida, fundat el 1300 i Universitat de Perpinyà, de 1350). El centre de vida religiosa es trasllada, per tant, al món urbà. - Es consoliden dos nous ordes religiosos (franciscans i dominicans), que no busquen aïllar-se en la ruralia sinó que pretenen intervenir decisivament en la vida social. En conseqüència, s’instal·laren en les ciutats. Cal buscar, doncs, l’origen de la literatura religiosa en llengua romànica en l’expansió d’aquests dos ordes religiosos i en la seua voluntat d’influir sobre la societat. Serà, per tant, una literatura burgesa des del seu origen nascuda a les ciutats, però que reflecteix una mentalitat encara medieval. La literatura religiosa i moral en els segles XIV i XV Els segles XIV i XV són els més brillants de la nostra història literària en tots els gèneres, tal com certifiquen noms com els de Joanot Martorell, Ausiàs March i Jaume Roig. En el camp concret de la literatura religiosa –que, com hem vist, naix amb la voluntat de convèncer i adoctrinar en els valors més tradicionals del cristianisme -. Després de la figura senyera de Ramon Llull, els autors es dedicaren majoritàriament a seguir els camins segurs que ell havia marcat, sense superar-los ni innovar-los. La ingenuïtat i el poc rigor s’apoderaren dels escriptors religiosos posteriors, que s’abocaren a produir abundosos reculls d’exemples i proverbis, històries de miracles, relats sorprenents i meravellosos. Amb tot aquest material, els predicadors anaven per places i esglésies i atreien amb facilitat l’atenció de la gent del poble. 1.3.

----------------------------------------------------------------

5 ----------------------------------------------------------------


1.3.1. Actituds No podem oblidar que la societat baixmedieval es troba enmig d’una crisi de les velles estructures socials, polítiques i religioses. Per tant, tot i que tindran un mateix objectiu –convéncer i adoctrinar en els valors del cristianisme– les actituds dels escriptors, necessàriament, seran diverses i contradictòries. La majoria es decanta pel tradicionalisme, però alguns com Canals i Felip de Malla s’acosten a l’humanisme –tot emprant una llengua torturada per la retòrica i les referències clàssiques– per tal d’influir sobre una minoria selecta, el públic intel·lectual. Uns altres, com Sant Vicent Ferrer o Eiximenis, amb una notable preparació teològica, i també Isabel de Villena, faran llibres i sermons senzills i didàctics amb la intenció d’arribar a les audiències populars (o a les monges del convent, en el cas d’Isabel de Villena). Potser l’actuació més contradictòria és la d’Anselm Turmeda, que es convertí a l’Islam, sense abandonar mai del tot els contactes amb el cristianisme. La major part d’aquests autors comparteixen amb Llull moltes característiques: • Estan molt relacionats amb les esferes de poder (papes, monarques i, en el cas de Turmeda amb els soldans tunisencs). • Es veieren implicats en les lluites i enfrontaments polítics i eclesiàstics (com el Compromís de Casp o la solució del Cisma d’Occident, 1378-1417). • Assoleixen un gran prestigi en vida, que mantenen després de morts. • Viatjaren molt per Europa (tots, llevat d’Isabel de Villena) i el nord d’Àfrica (Llull i Turmeda). • Posseeixen una sòlida formació universitària, adquirida al país i en diversos centres europeus. • A banda d’escriure en català tenen obres en llatí (Llull, Vilanova, Eiximenis i Ferrer) i en àrab (Llull i Turmeda). • Però, sobretot, allò que més els unifica és una única finalitat: frenar o aconduir l’evolució de la societat del seu temps. 1.3.2. Temes i gèneres La literatura religiosa i moralitzant s’inscriu dins d’una tradició comuna a tota la literatura medieval europea. En la catalana són molt abundants les obres en prosa de caràcter religiós i moral. Des de traduccions i comentaris bíblics fins a catecismes elementals, llibres d’hores o arts de ben morir. Amb tot, com diu Lola Badia (1988) “La tardor Medieval és folgada i acollidora. S’hi barreja de tot. Manuscrits humanístics procedents d’Itàlia, prèdiques de frares devotíssims, aventures cavalleresques, poesia de certamen, moralitzacions ovidianes, cròniques universals, traduccions de clàssics i d’italians, poesia de cançoner castellana...” Entre els gèneres conreats cal destacar els següents: • L’oratòria. Va ser conreada especialment pels dominicans i es dirigeix al poble utilitzant els recursos teatrals que les gents senzilles ja coneixen, perquè són els mateixos que utilitzen els joglars. Els sermons, moltes vegades, són apocalíptics, centrats en el tema de la mort, presentat de manera terrible com el càstig pel pecat original i la condemnació eterna per als pecadors. • La controvèrsia. Eren els debats orals amb els jueus i els heretges per tal de demostrar la superioritat de les respectives concepcions religioses. D’aquestes discussions se’n redactaven unes actes que, en molts casos han arribat fins a nosaltres. Van ser famoses les controvèrsies de Barcelona de 1203 (presidida pel rei Jaume I) i la Tortosa de 1413, en la qual va participar el papa Benet XIII. ----------------------------------------------------------------

6 ----------------------------------------------------------------


•

• •

•

La literatura polèmica antijueva i antimusulmana. Van escriure peces d’aquest gènere Llull, Vilanova i Penyafort; potser l’obra més rigorosa és la del dominicà Ramon Martí (deixeble directe de sant Tomàs), el Pugio fidei contra judaeos (1278). La literatura moralitzant. D’objectius didàctics, és una prosa farcida d’exemples, de proverbis i de citacions bíbliques. En són bons exemples la major part de les obres de Ramon Llull i de Francesc Eiximenis. L’exegesi. Són les vides de sants, de la Mare de Déu i de Jesucrist (com les de Roís de Corella i Isabel de Villena). Cal destacar també la lamentablement perduda traducció de la Bíblia que va fer fra Bonifaci Ferrer, germà de sant Vicent. La poesia religiosa. Té en els goigs un vessant popular i un corrent culte en els certàmens poètics de temàtica religiosa que imitaven les competicions trobadoresques. El més conegut va ser el que, a València, dóna lloc al primer llibre imprès a la Península Ibèrica: Les trobes en llaors de la Verge Maria (1474).

1.3.3. Obres menors Dels segles XIV i XV, entremig d’una gran quantitat d’obres convencionals, i que sovint no eren sinó reiteracions i autèntics plagis d’obres anteriors, cal destacar algunes obres menors: - Bíblia de Sevilla. Obra d’onze mil versos en pariats octosil·làbics (noves rimades), traduïda d’un manuscrit francès. Contemporània a Llull i sense gaires provençalismes. Riquer apunta la possibilitat de reminiscències càtares. - Llibre dels set savis. Adaptació en vers d’un manual moralitzador d’origen oriental. - Reculls d’exemples i de miracles, com ara els Miracles de la Verge Maria. - Reculls de màximes i proverbis com: - Doctrina moral, d’un autor mallorquí no identificat (probablement Nicolau de Pacs o de Pax) que va aplegar màximes extretes d’autors diversos (clàssics i també catalans com ara Eiximenis, Canals o Arnau de Vilanova) comentades senzillament. - Llibre de tres, col·lecció de sentències en tríades atribuïda a Anselm Turmeda. Més que un manualet de moral, és una aguda observació de les febleses dels homes o una obreta destinada a parodiar la literatura de preceptes morals. Barreja sentències de bon sentit cristià o moral (“tres coses salven hom: Pare, Fill e Sant Sperit”) amb d’altres de satíriques i irreverents (“tres plaers són en aquest món: beure en taverna, jaure en bordell e cagar en prat”). 2. Arnau de Vilanova 2.1. Vida Segurament d’origen jueu, tradicionalment s’ha cregut que va nàixer a València cap al 1240, encara que darrerament s’ha afirmat que nasqué a Aragó i es traslladà a València arran de la Conquesta. Va ser, doncs, contemporani de Llull i, de fet, és comparable a aquest autor pel seu caràcter polifacètic. Rebé ensenyaments dels dominicans (hebreu, Bíblia, literatura rabínica...). El seu entorn social li facilità el coneixement de l’àrab, de manera que va poder llegir directament els tractats científics i mèdics més avançats de la seua època. Estudià medicina àrab a València i amplià estudis a les universitats de Montpeller i de Nàpols. Es va convertir en el metge més prestigiós de l’Europa del s. XIII i prestà els seus serveis als reis catalanoaragonesos, als de Nàpols i Sicília i als papes. Al final de la seua vida va ----------------------------------------------------------------

7 ----------------------------------------------------------------


provocar un conflicte entre Jaume II el Just i el seu germà, el rei Frederic III de Sicília, a causa de la interpretació equívoca que va fer d’uns somnis dels dos germans. Morí a Gènova el 1311. 2.2.

Idees religioses En contrast amb el seu evident prestigi científic, Arnau de Vilanova expressà amb poc de tacte i de manera exaltada les seues idees religioses, pròximes a les dels beguins (els espirituals franciscans més radicals) i aquesta actitud el feu guanyar-se moltes enemistats, especialment entre els dominicans i la Inquisició. Solament la protecció de reis i papes, que se’l disputaven com a metge, va evitar que fóra condemnat com a heretge, encara que sí que arribaren a prohibir les seues obres. Malgrat la condemna dels seus escrits, el seu prestigi com a metge i com a home que actuava de bona fe va perdurar fins a la fi se l’Edat Mitjana. L’estratègia de defensar els textos sagrats “adulterant-los” amb consideracions manllevades de la filosofia pagana, tal com feien els apologistes escolàstics del s. XIII, li repugnava. Arnau de Vilanova cultivava una teologia que és el resultat d’una lectura profunda de les Sagrades Escriptures. Contrari a la teologia escolàstica i a l’especulació racional sobre el fet revelat, va ser partidari d’una teologia mística ancorada en la meditació de les Escriptures i que rebutjava la reflexió intel·lectual com a camí d’accés al coneixement de Déu. No podem deixar de banda, però, la influència de la cultura oriental en Arnau, especialment del sufisme. 2.3. Obra 2.3.1. Introducció, característiques La seua obra escrita respon a la doble dimensió de la seua vida (metgereformista religiós). Va fer escrits mèdics, generalment en llatí, i textos de caràcter apologètic, en què, en funció del destinatari, alterna el llatí amb el romanç. En català ens han pervingut quatre obres religioses de caràcter polèmic i dues lletres. Aquestes quatre obres foren escrites al final de la seua vida i constitueixen una defensa apassionada de les seues posicions heterodoxes. Si bé les característiques d’aquesta producció s’allunyen dels trets que designem com a “literaris”, el to personal, apassionat que va servir en la defensa dels seus ideals i la composició severa i rigorosa dels textos ideològics gaudeixen d’uns trets estilístics remarcables. 2.3.2. Obres • Confessió de Barcelona. L’11 de juliol de 1305 Arnau de Vilanova exposà una declaració sobre “facto adventus Antechristi”, que les edicions modernes anomenen Confessió de Barcelona. Al llarg de la sessió es ratificà en la seua convicció en la vinguda de l’Anticrist (l’any 1378, segons ell) i el desig i la necessitat de la reforma de costums i de vida. • Lliçó de Narbona. Perdut l’original en llatí, la versió catalana conservada de la Lliçó de Narbona esdevé la principal font per conèixer l’ideari espiritual de l’autor. Aquesta exposició s’adreçava al grup de beguins i espirituals de la ciutat. Ací, a més de la lectura de la Bíblia –reclamada constantment en els escrits de l’autor– proposa la vivència de la pobresa segons les exigències de l’Evangeli, que eren transgredides contínuament per clergues i seglars. El to sarcàstic d’aquests passatges denuncia el contrast entre l’ideal i la pràctica quotidiana, alhora que evoca les obres de Ramon Llull. ----------------------------------------------------------------

8 ----------------------------------------------------------------


•

•

•

Raonament d’Avinyó. El 1309 Frederic III de Sicília el va cridar perquè l’interpretara uns somnis enigmàtics. Vilanova els relacionà amb uns altres que feia temps que patia el seu germà Jaume II el Just i va deduir que tots dos eren cridats per Déu a fer la reforma de la cristiandat. Poc després, quan arribà a Avinyó, el papa i els cardenals li demanaren que repetira la interpretació dels somnis dels reis i com que les seues paraules els van alarmar, immediatament escrigueren a Jaume II, que respongué cridant Arnau per demanar-li explicacions. El resultat va ser el Raonament d’Avinyó, a partir del qual Jaume II se separarà temporalment del seu metge, mentre que Frederic III refermava la seua confiança en ell. Aquest text és una peça cabdal de l’autor, perquè resumeix totes les seues posicions ideològiques i conté una dura crítica als diferents estaments socials. El Raonament critica la falsedat dels cristians, i en fa responsables els “prínceps” prelats (els papes) i els clergues. La informació espiritual. A Frederic II de Sicília, que Arnau considerava com el model de rei reformador, va dedicar La informació espiritual (1310), una preceptiva sobre el comportament d’un rei cristià. Obres mèdiques. La major part de l’obra arnaldiana és en llatí i versa sobre medicina. De la setantena llarga d’obres mèdiques, tenen una certa importància per a nosaltres el Regiment de sanitat a Jaume II i els Aforismes de conservació de la memòria, perquè ens han pervingut en traduccions medievals. Va escriure una dotzena d’obres sobre alquímia i ciències ocultes, entre les quals destaquem el difós Rosarius philosopharum.

2.4.

Conclusió Pot servir de conclusió la que exposà Miquel Batllori (1951): “Mentre el seu compatriota, el català de Mallorca, Ramon Llull, propagava el seu sistema netament escolàstic i racional en totes les escoles, ciutats i corts dels pobles llatins, aquest català de València, antiintel·lectualista pur, propagava entre els reis, els papes i el món pietós una doctrina decididament voluntarista i antiscolàstica. Només la cronologia, la geografia, la llengua, i llur ideal de reforma i de croada els acosten, i també aquell cosmopolitisme europeu, tan característic dels més grans catalans de tots els segles”. 3. Francesc Eiximenis 3.1. Vida Nasqué a Girona entre el 1327 i el 1330 en una família burgesa ben situada. De molt jove va ingressar en l’orde dels franciscans. Viatjà i amplià estudis en les universitats més prestigioses de l’època: París, Oxford, Cambridge, Colònia i Roma. Sempre va estar molt ben relacionat amb les famílies reials, i això el va ajudar a aconseguir el títol de mestre en teologia a Tolosa el 1374. En tornar a Catalunya va ensenyar a Barcelona, Vic i altres poblacions. És en aquesta època, quan ja era una persona madura, que va començar a escriure. El 1383 es trasllada a València, on va residir uns 25 anys. Resulta curiós que, a causa d’aquest trasllat, hagué de renunciar al càrrec de confessor de l’infant Joan, càrrec que solament s’atorgava a persones de confiança de la casa reial. Durant aquests anys a València va ser conseller dels jurats de la ciutat, escrigué la major part de la seua obra i, també en aquest temps, va iniciar una relació d’amistat amb el cardenal Pedro de Luna, que, després d’esdevenir papa amb el nom de Benet XIII, el va nomenar patriarca de Jerusalem i bisbe d’Elna (el Rosselló) el 1408. Va morir a Perpinyà a l’abril del 1409. ----------------------------------------------------------------

9 ----------------------------------------------------------------


3.2.

Obra L’obra d’Eiximenis, pràcticament tota en català, és una de les més extenses – gairebé comparable a la de Ramon Llull en extensió i també en finalitat: la predicació escrita– de la nostra literatura i, fins i tot en el seu temps una de les més llegides, divulgades i traduïdes. Aquesta considerable acceptació és deguda a l’habilitat literària amb què va saber presentar i posar a l’abast d’un públic laic els principis fonamentals de la filosofia i de la teologia medievals. Actualment, però, gran part de la seua obra roman inèdita, mancada d’edicions modernes. 3.2.1. Lo Crestià • Objectiu de l’obra.

•

•

•

L’obra d’aquest escriptor franciscà i urbà és un intent reeixit de donar resposta a la nova situació cultural i la seua primera obra, Lo Crestià, n’és un bon exemple. El seu propòsit era de presentar en tretze llibres “sumàriament tot lo fonament de crestianisme”, fer una síntesi de la filosofia, la teologia i la religió cristianes. L’estil és fa planer sobretot a partir del Terç, car anava adreçat a “persones simples e llegues, e sens grans lletres”, per això tradueix les citacions llatines i, sovint, quan aborda matèries difícils, adverteix: “si aquest punt no entens clarament, leixa’l estar e passa avant, car no és molt necessari a hom llec”. Pervivència. Dels tretze llibres prevists només n’escrigué quatre, encara que, segons Martí de Riquer, és possible que n’escriguera algun més que després es va perdre o que tinguera fragments redactats d’algun altre llibre que no ens ha arribat. Estructura i contingut El Primer del Crestià, escrit a Barcelona entre 1379 i 1381, exposa els fonaments de la religió cristiana i és una mena d’introducció a tota l’obra. El Segon, escrit també a Barcelona i potser acabat a València entre 1382 i 1383, es tracta de les temptacions, de la manera de véncer-les. Aquest dos primers llibres són obres de teologia dogmàtica i estan escrits en un estil excessivament eixut. El Terç, escrit a València el 1384, és un extens tractat sobre què és “colpa e pecat e vici, e ses circumstàncies”, és una anàlisi del problema del mal i del pecat en què es palesa l’afany de l’autor de posar ordre en els costums públics i privats del seu temps, sense deixar cap racó de la vida social sense escorcollar: des de la configuració física de l’home i la dona fins a les modes. El Dotzé, també titulat regiment de prínceps e de comunitats, escrit a València entre 1385 i 1386, és un important tractat polític. Una part d’aquest llibre ja l’havia escrita, publicada i dedicada als regidors de la ciutat de València el 1383, es tracta del Regiment de la cosa pública. Entre les seues idees polítiques cal remarcar la seua concepció de l’autoritat, nascuda d’un pacte amb la comunitat (“Jamés les comunitats no donaren la potestat absoluta a nengun sobre si mateixa sinó ab certs pactes o lleis.”). Quan el príncep trenca aquest pacte i es converteix en un tirà, ha de ser apartat del poder. Aquest llibre, a més, mostra que Eiximenis era un home de ciutat: no creia que la solitud del camp fóra cosa bona (els pagesos “són rústecs e orats e sens raó, e quaix bèsties brutes e fort malicioses”) i pensava que la vida urbana, en canvi, enriquia l’esperit de l’home. Lo llibre de les dones (1388). En Lo llibre de les dones parla de la vida femenina i, especialment, dels vicis femenins. El llibre ens dóna una visió total de la vida femenina del s. XIV, perquè abraça la infantesa de la dona, la joventut, el matrimoni, la viduïtat i la vida religiosa. Presenta un to predominantment encara

---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------


•

•

•

misogin, però bastant diferent de tota la tradició de misogínia anterior, car ens ofereix algunes notes de modernitat en el tractament de la dona. La cinquena part del llibre, dedicada a les dones religioses és molt més extensa que la resta de l’obra, conté una mena de catecisme pràctic i de manual devot que és un dels motius principals de l’èxit d’aquesta obra. Llibre dels àngels (1393). És l’obra més llegida i traduïda d’Eiximenis en els segles XV i XVI. És un tractat d’angeologia, escrit en un to planer, que pretén estendre el culte als àngels. Vita Christi (entre 1397 i 1398). L’autor tenia el projecte de fer una Vita Christi en llatí, però finalment l’escrigué en català. Moltes parts d’aquesta obra segueixen la mística franciscana, amb oracions i efusions que tracten de provocar l’emoció del lector. Possiblement estigué influïda per Ludolf de Saxònia i per l’Arbor vitae crucifixae d’Ubertino da Casale. Altres obres. Una altra de les seues obres és Scala Dei. Es tracta d’un manualet devot que recull materials de Lo llibre de les dones i en copia literalment capítols dedicats a la penitència i a la contemplació. Cercapou, manualet que conté una exposició elemental dels principis de la fe. També es conserven diverses obres llatines d’Eiximenis, entre les quals cal destacar un Ars predicando populo, manual per a la predicació de sermons, i el Psalterium laudatorium, dedicat al papa Benet XIII.

3.3.

Objectius, estil i estructura L’objectiu principal d’Eiximenis va ser la instrucció religiosa dels seglars, de la gent del carrer que estava en perill de desviar-se de les pautes d’una societat establerta que trontollava i que posava en perill el dogma cristià. Això solament era possible si es trobava el punt d’equilibri entre la filosofia i la teologia medievals i els interessos i els coneixements de les classes urbanes cultes. Eiximenis va aconseguir aquest punt d’equilibri, perquè si bé és cert que ell beu de tractats llatins, els presenta d’una manera senzilla, plena de proverbis, d’observacions curioses. Va traslladar tots aquests coneixements de manera simple i planera. Va tenir, a més, un gran talent expositiu i pràctic, i sobretot, sap perfectament els procediments per a arribar a ser llegit i comprés per una gran massa de lectors. De fet, després dels dos primers llibres del Crestià, escrits en un estil massa ràpid, va aplicar fórmules basades en tècniques de la predicació que feren més amena la lectura. L’estratègia i l’estructura dels llibres d’Eiximenis són les típiques de l’escolàstica. Exposa veritats i principis a base d’una argumentació detalladíssima i àmplia amb la qual va demostrant, a còpia de gran nombre de raons proves, exemples, cites d’autoritats, distincions i subdivisions, el que pretén des de tots els punts de vista possibles. La seua proxilitat arriba a tal extrem que sovint el lector medieval s’hi perd, car ha oblidat la il·lació dels elements. 3.4.

Fonts Menció especial mereixen les fonts dels seus exemples i arguments. Molts procedien de la tradició culta: evangelis, pares de l’església (sant Gregori, sant Agustí, sant Bernat, etc.), escriptors franciscans, com ara Bonaventura, altres autors contemporanis o recents, com Llull o Arnau de Vilanova i fins i tot clàssics grecs i llatins. En altres ocasions hi fa servir historietes de tradició popular plenes de pintoresquisme o el producte de l’observació personal. Tot plegat responia a una madura estructura argumental que revela una gran competència didàctica. ---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------


3.5.

Originalitat Eiximenis no va ser pas un pensador original, sinó únicament un compilador i un vulgaritzador de la teologia medieval. Eiximenis no sols manlleva idees, cites o detalls, sinó també la mateixa manera d’argumentar i d’estructurar les obres, que és típicament escolàstica, apresa tant en els llibres com en les aules. El fet que Eiximenis fóra, com a pensador, poc original no és pas un defecte, sinó un tret plenament normal en la seua època. En el món cultural de l’Edat Mitjana, el pes de la tradició era tan fort que el concepte d’originalitat no hi tenia cabuda. La feina de la majoria dels escriptors no era pas la de crear unes noves estructures intel·lectuals, sinó treballar sobre les estructures antigues. L’originalitat d’Eiximenis hem de buscar-la en la traça amb què sap resumir i presentar en català la teologia medieval. A més, els seus escrits presenten un immens i complet panorama de tots els aspectes de la vida catalana quotidiana de les darreries del s. XV i són redactats en una meravellosa prosa, plena de matisos, d’intenció, de gràcia expressiva i sovint d’elegància. 3.6.

Eiximenis i l’humanisme Eiximenis continua essent un home de mentalitat típicament medieval i que no té cap interés per les noves idees renaixentistes. Reuneix tot un seguit de característiques contràries a l’humanisme: ingenuïtat, credulitat, acceptació de miracles inversemblants i de prodigis sorprenents i manca de mesura crítica. 4. Sant Vicent Ferrer 4.1. Introducció Tot i que no tingué mai cap mena d’ambició literària, més aviat al contrari, i de fet no va escriure una ratlla, sant Vicent Ferrer ocupa un lloc molt destacat en la història de les lletres catalanes medievals, ja que dominà com ningú les tècniques del sermó medieval. 4.2.

Vida Va nàixer a València el 1350. Als dèsset anys va entrar en el convent dominicà de la seua ciutat per estudiar. Va completar la seua formació a Lleida, Barcelona i Tolosa. Entre els anys 1385 i 1390 va ser lector de teologia a la catedral de València. En aquesta època ja estava molt relacionat amb Pedro de Luna, cardenal d’Aragó, i amb la casa reial. El 1394, en ple Cisma d’Occident, Pedro de Luna és elegit papa i pren el nom de Benet XIII. Un any després s’incorpora a la cort papal d’Avinyó per treballar amb el nou papa. En va sortir quatre anys més tard per iniciar les seues campanyes com a predicador per Europa. Tenia plena llibertat d’acció gràcies a una llicència papal especial, que el feia dependre únicament del mestre general dels dominicans. Predicava contínuament i de vegades dues o tres vegades diàries. El seguia una companyia de flagel·lants, penitents i capellans que potenciaven els efectes gairebé taumatúrgics d’uns sermons escoltats per milers de persones. El 1412 va participar en el Compromís de Casp i prengué patit per Ferran d’Antequera. Després de la sentència de Casp, va predicar per tota la Corona d’Aragó. Poc després va iniciar una campanya missionera que el dugué a Occitània, el centre de França, Borgonya i Bretanya. Va morir a Vannes (Bretanya) el 5 d’abril del 1419.

---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------


4.3. Els sermons • Característiques dels sermons vicentins: Amb sant Vicent comença un nou tipus de predicació caracteritzat per diversos trets. En primer lloc, una vida nòmada, exclusivament dedicada als sermons. En segon lloc, és una predicació de penitència molt més preocupada per la moral i el dogma. Sant Vicent Ferrer no es limitava a enunciar els principis generals de la conducta cristiana, sinó que n’analitzava i n’engrunava les aplicacions més concretes. • Auditori i objectius: L’auditori d’aquestes predicacions era el poble menut, la gent senzilla de pobles i ciutats. Els sermons vicentins intenten remoure l’esperit de l’auditori i reformar uns costums socials considerats corruptes per tal d’aconseguir un examen de consciència col·lectiu que fera possible que la societat assumira amb plenitud les ensenyes de l’església. Un altre tret molt característic d’aquests sermons és l’anunci de la proximitat de la fi del món i de la vinguda de l’Anticrist. Aquesta idea apareix contínuament en els sermons vicentins usada com a argument per remoure les consciències i aconseguir els efectes desitjats: conversió a la vida veritable de la fe i de l’Evangeli i reforma radical dels costums. Tot el complex engranatge de l’oratòria del frare dominic s’adreçava a aquesta conclusió pràctica. • Pervivència (reculls i reportadors): La major part dels sermons de sant Vicent s’han conservat en dos grans reculls: uns manuscrits amb 53 sermons predicats a València durant la Quaresma del 1413 i tres volums manuscrits que contenen 227 peces predicades entre els anys 1412-1418. La manera com ens han arribat aquests textos és singular. Alguns clergues de la seua companyia, avesats a escriure amb rapidesa, s’encarregaven de prendre nota dels sermons. Després les còpies eren confrontades, passades a net (però sembla que sense que el sant les revisara) i posades en circulació. Per tant, el que ens resta dels sermons pronunciats per sant Vicent és únicament un resum escrit, desvirtuat, quant a la llengua, per la intervenció de diverses mans dels reportadors. • Recursos teatrals i literaris de l’oratòria vicentina: Aquests sermons no sols foren dits sinó també representats, ja que sant Vicent usava en la seua predicació tota una sèrie de recursos gairebé teatrals. Quan explicava històries procurava dramatitzar-les, especialment en els diàlegs, en els quals feia inflexions de veu per tal d’imitar la manera de parlar els diversos personatges. Un altre recurs era allargar les vocals tòniques d’alguns mots per marcar el punt culminant d’un paràgraf: “Coom!, hòomens, doones!” Gesticulava d’una manera molt expressiva per tal de fer més immediat allò que anava explicant. Era un virtuós en l’ús de l’onomatopeia, usada per reproduir frases, brogits, crits d’animals... i per tal d’impressionar l’auditori i fer-lo riure. Tot sovint, per tal de fer més immediat el contacte amb el públic, feia interpel·lacions als oients usant la segona persona del singular. Tendia al plor amb una extrema facilitat, les llàgrimes, doncs, eren un altre recurs de la seua tècnica oratòria, perquè com va escriure Joan Fuster, “sembla que commovia amb la seva pròpia commoció”. A més d’aquests elements diguem-ne teatrals, fra Vicent aprofitava també recursos i tècniques literàries. És enorme la quantitat de contes, faules i exemples inclosos en els seus sermons per tal de captar l’atenció dels oients i de fer-los comprendre conceptes abstractes mitjançant personatges i esquemes narratius assequibles a tothom. Fra Vicent narra aquestes històries amb una habilitat considerable: matisa el llenguatge, especialment en els diàlegs, on usa un català col·loquial riquíssim en molts girs i frases fetes; introdueix notes ---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------


•

pintoresques; es preocupa dels detalls i incorpora moltes circumstàncies marginals. Quan explica històries o escenes extretes de la vida contemporània reflecteix amb precisió molts costums i vicis de la societat catalana de la seua època: supersticions, la moda femenina, la religiositat superficial, els oficis... En aquests quadres realistes és on es palesa millor la vena satírica de sant Vicent, aplicada contra aquells personatges i situacions que volia censurar. I com que el to del seu discurs és instruccional, hi abunden els imperatius, les exhortacions, les sentències i les construccions negatives. Estructura: Tots els sermons vicentins estan construïts d’una manera molt semblant i responen a un model fixat en la codificació dels sermons de l’Edat Mitjana. Eiximenis havia escrit un Ars predicandi, un tractat teòric de com s’havia de fer un sermó i de quines parts havia de constar. Sant Vicent segueix l’estructura interna que Eiximenis propugna en l’esmentat tractat. Segons l’obra d’Eiximenis, el sermó ha de constar de tres parts: - introductio general - introductio thematis - divisio thematis La introducció general consisteix a enunciar el tema central de la predicació a partir d’un versicle bíblic que sintetitza el nus que desenvolupa el sermó, generalment de la litúrgia del dia. Després del rés de l’Ave Maria i la salutació als fidels (“bona gent!”), es passava a la introductio thematis, que consisteix en l’explicació literal del versicle citat i l’explicació del dogma moral, del qual es dedueix la seua aplicació pràctica. Tot seguit es dividia en parts la matèria de què s’havia de parlar. Generalment aquesta operació es feia posant cadascun dels membres de la divisió en frases paral·leles i rimades amb una intenció mnemotècnica. Finalment (divisio thematis) s’analitzava cada part de la matèria, es provava amb arguments i es relacionava amb el tema del sermó.

4.4. Ideologia i conclusió Sant Vicent va ser un predicador d’una ferma convicció medievalista, contraposat als nous aires humanistes prerenaixentistes. Des del punt de vista literari, no sols no es va considerar mai un escriptor, sinó que blasmà sovint pensadors i poetes del món clàssic (“Aristòtil, on te penses que sia? En infern, xof!”, “Plató verge era mas en infern és”. “...bon Virgili, que jau en mig d’infern, Ovidi, Dantes, poetes.”). Reacciona contra tot allò que puga semblar perillós, però trobem contemporanis intel·lectuals seus que, mantenint la seua posició de reserva davant el sistema que comença a trontollar, no oposen una reacció tan virulenta (com Antoni Canals). Francesc Eiximenis també té moltes concomitàncies amb sant Vicent, però no mostra tanta virulència, perquè ell, com Antoni Canals, destinava els seus missatges a uns receptors una mica més cultes (però no especialistes en teologia). Ideologia a banda, sant Vicent apareix com més virulent perquè el seu discurs està condicionat per l’execució, l’oralitat i pel destinatari (el poble menut). El dominic opta per fer servir un registre lingüístic proper a les masses, al poble menut. No és estrany, doncs, que el mite destaque que sant Vicent es feia entendre allà on anava.

---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------


5. Anselm Turmeda 5.1. Introducció Tant Anselm Turmeda com Eiximenis i Sant Vicent representen el crepuscle de l’Edat Mitjana. Aquests presenten els nous temps, però amb una diferència singular respecte a Turmeda. Eiximenis i sant Vicent fan una literatura publicista dels valors posats en tela de judici, i Turmeda, per contra, sense arribar a significar la plasmació decidida d’uns valors alternatius, adopta una posició més modulada, de dubte, escepticisme, distanciament, d’una certa amoralitat, sense apassionaments fervorosos ni pel món que s’enfonsava, ni pels valors de l’humanisme naixent. 5.2. Vida Tenim poques notícies de Turmeda i han de ser relativitzades, ja que provenen d’una obra autobiogràfica, en àrab, la Thufa, i no hi ha certesa que ell siga l’autor. Nasqué a la Ciutat de Mallorca a mitjans del s. XIV i molt prompte va ingressar en l’orde dels franciscans. Estudià a Mallorca i a Lleida i va completar estudis a les universitats de París i Bolonya, on sembla que es va interessar per la religió musulmana segons confessa en la Thufa. El 1385 va tornar a Mallorca, des d’on passà a Sicília i d’allí s’embarcà cap a Tunis. Quatre mesos després d’arribar-hi manifestà públicament el seu desig d’abjurar del cristianisme i de fer-se musulmà. El soldà de Tunis, complagut el va protegir i li va donar el càrrec d’intèrpret i de cap de duanes. Malgrat l’apostasia, el governador de Mallorca, el papa Benet XIII i Alfons V li enviaren diversos salconduits amb tota mena de garanties i de perdons perquè tornara a la fe cristiana, cosa insòlita en aquella època, però Turmeda sempre s’hi va oposar. 5.3. Obra El conjunt de la seua obra va ser escrita després de la seua conversió a l’islamisme. El fet que l’escriguera en català demostra que, malgrat tot, no se sentia desvinculat de la seua pàtria. • Llibre de bons amonestaments. Es tracta d’un aplec de bons consells en vers basats en l’obra italiana del s. XIII Doctrina de l’esclau de Bari, de la qual copia bona part del text però adapta l’estrofisme (substitueix els decasíl·labs per tres octosíl·labs rimats entre ells i un tetrasíl·lab lliure; en total 428 versos). També va aprofitar una composició de caire goliardesc per a la part més coneguda en què ironitza sobre el poder dels diners. Aquests amonestaments responen a una doble òptica: uns segueixen l’ètica i la moral cristianes, mentre que d’altres s’adiuen a la lluita per la supervivència de l’home en el món: “Vulles sostemps dir veritat, / d’açò que seràs demanat, / més en cas de necessitat / pots dir falsia.” • Cobles de la divisió del regne de Mallorques. És una obra al·legòrica d’intenció política sobre la personalitat de les Illes. Mostra la preocupació política de l’autor pel destí de Mallorca i, alhora elogia el rei cristià i tota una sèrie de religiosos de l’època per posar-se a bé amb els poders fàctics mallorquins de cara a un possible retorn a l’illa. Sembla que aquesta composició la va fer per suggeriment d’uns comerciants mallorquins. Recentment, M. J. Rubiera i Mata (1993) ha trobat un exemplum àrab, en traducció aljamiada, que podria ser la font de les Cobles. • La disputa de l’ase. D’aquesta obra, dissortadament, no hi ha cap text en català, ni imprés ni manuscrit. Malgrat la seua popularitat, els exemplars en català es van perdre potser com a conseqüència de la inclusió en el s. XVI del llibre en l’índex de llibres prohibits per la Inquisició. Coneixem el text a través d’una ---------------------------------------------------------------- 15 ----------------------------------------------------------------


•

traducció francesa, editada a Lió el 1544 i reimpresa tres vegades més, que fou la base d’una traducció alemanya, publicada el 1606. El gènere és una contentio medieval. El tema és un debat sobre la superioritat de l’home. Bona part de la disputa és una traducció paròdica d’un llarg apòleg àrab titulat Disputa o reclamació dels animals contra l’home. Turmeda sotmeté el seriós apòleg àrab a un procés de desfiguració irònica. La primera gran diferència és que Turmeda concreta i personalitza l’apòleg reduint els set diputats humans i els set representants de les diverses espècies zoològiques a dos únics protagonistes: fra Anselm Turmeda, advocat defensor de la superioritat de l’home, i l’ase ronyós de la cua tallada, un animal d’aspecte miserable, encarnació burlesca de l’esperit irònic i sorneguer de l’autor. El debat entre aquests dos personatges té lloc davant d’una assemblea d’animals, que acaben d’escollir el lleó com a nou rei. Els arguments presentats per fra Anselm i refutats per l’ase són els mateixos de l’apòleg àrab amb alguns canvis. L’ase rebat tots els arguments presentats per Turmeda i de vegades els capgira i ridiculitza aparatosament. Quan fra Anselm basa la superioritat de l’home en el fet que fou creat a imatge i semblança de déu, l’ase fa una deformació satírica d’aquesta raó. La inversió és certament original, molt pròpia d’un esperit escèptic que no dubta a expressar alguns dubtes sobre la immoralitat de l’ànima. Un altre canvi introduït en relació a l’original àrab és la cristianització de l’argument, que es fa palesa en: a) el fet que Turmeda s’hi presente com a frare i teòleg cristià (quan ja havia abjurat d’aquesta religió); b) en la darrera raó que hi presenta per provar la superioritat d l’home, basada en el fet que Déu es féu home; i c) en la intercalació de set històries anticlericals a tall d’il·lustració dels set pecats capitals. Es tracta d’uns contes lleugers, d’esperit laic i irreverent, que ens situen en ciutats conegudes i tenen com a protagonistes clergues i frares dels ordes mendicants, circumstància que Turmeda aprofita per fer una crítica dels costums relaxats dels franciscans i dels dominics. Aquests contes, a pesar de la seua mordacitat i immoralitat, recorden, estilísticament, la prosa dels predicadors i moralistes contemporanis, amb tota la frescor i gust pels aspectes populars que constatem en autors com ara Eiximenis. Una altra variació introduïda per Turmeda és la profecia que l’ase recita al final de l’obra. Aquest fragment és l’única part de la Disputa que podem llegir en català, ja que es conserva en un recull de profecies. La Tuhfa o Present de l’intel·ligent que tracta de la refutació dels sequaços de la Creu (1420). Encara que aconseguí un gran prestigi en el món musulmà, a nosaltres ens interessa aquesta obra escrita en àrab perquè contenia, en els seus dos capítols primers, l’autobiografia de Turmeda, adreçada a explicar la seua conversió a l’Islam. El tercer i últim capítol és doctrinal, destinat a negar la divinitat de Jesucrist i a desautoritzar els dogmes del cristianisme.

5.4. Conclusió Globalment, el conjunt de l’obra turmediana presenta una complexa i diversificada xarxa de perspectives múltiples, que es poden reduir una sola dicotomia cristianisme/islamisme, ja que tant dins el corpus cristià com dins el musulmà, hi ha posicions contradictòries. El seu racionalisme i escepticisme l’acosten a l’incipient home renaixentista (per tant, se’l pot considerar germà espiritual de Boccaccio o de Bernat Metge). ---------------------------------------------------------------- 16 ----------------------------------------------------------------


6. Felip de Malla 6.1. Vida Fou una gran personalitat en la vida catalana del seu temps i intervingué en moments decisius de la liquidació del Cisma d’Occident de l’Església. Com a predicador, polític, diplomàtic i escriptor visqué els angoixosos moments de l’extinció del casal de Barcelona al costat del seu darrer monarca, Martí l’Humà, de qui era conseller. Durant l’interregne, es mostrà partidari, com sant Vicent, de l’infant d’Antequera i treballà a favor de la seua causa. Durant el regnat d’aquest, en certa manera substitueix sant Vicent –qui ja havia fet pública la sostracció del rei d’Aragó a l’obediència del papa Benet XIII–, ja que és encarregat per Ferran de fer conéixer tan decisius canvis i d’endegar l’Església dels seus regnes cap a la nova obediència. Mort Ferran I d’Antequera, el seu fill, Alfons el Magnànim, va continuar confiant-li delicades missions, totes en relació amb la unió de l’Església. 6.2. Obra Les obres que ens han arribat d’aquest barceloní, que prefigura ja el clergue culte i lletraferit del Renaixement, són un manuscrit de sermons, situats entre els anys 1408 i 1414, i l’obra Lo pecador remut, la primera part publicada el 1496. També ens n’ha arribat un breu text, “Contemplació del preciós cor de Jesucrist”, escrit en el seu llit de mort. Es tracta d’una confessió sincera i penedida. • Sermons. L’oratòria de Felip de Malla es troba al pol oposat a la de sant Vicent i no pogué ser mai popular, ja que no és solament la paraula d’un teòleg, sinó la d’un erudit saturat de lectures clàssiques, de manera que el seu to recorda més el de les corts catalanes que el de la trona. Sembla que Malla reserva el seu estil més brillant per a lluir-lo davant les grans personalitats; feia discursos aparatosos i la divisió del tema i l’argumentació de cada part del sermó es diluïa sota l’èmfasi de les seues citacions. Hi manquen els elements afectius i populars i les al·lusions contemporànies típiques dels sermons vicentins. • Lo pecador remut (1419-1424). Inspirada en un sermó predicat davant d’Alfons el Magnànim, tracta un tema totalment medieval: una successió de visions que prenen com a punt de partida la meditació de la passió de Jesucrist. Els afanys de Lucifer per evitar la mort de Crist, perquè no es produesca la redempció del gènere humà. Es tracta d’una obra molt extensa i bastant avorrida de llegir, plena d’abstraccions, cultismes agosarats (“jocundació”, “compuctiu”, “sincopització”, etc.) i metàfores, encara que té moments de bellesa barroca i prosa rimada i apareixen cites d’autors clàssics i fragments bíblics que li resten complexitat. Voreja l’humanisme, però el tema encara és típicament medieval. 7. Isabel de Villena 7.1. Introducció Literata ocasional, però dona culta. Ocupa un lloc de tancament de l’Edat Mitjana. Potser amb ella arribem a les últimes manifestacions d’un gènere que ha constituït una bona part de la literatura medieval i que té una importància força decisiva: la prosa doctrinal de caràcter religiós. Sobretot al segle XIV, un percentatge dels textos literaris són producte d’una voluntat de proselitisme cultural, tal i com palesen els textos dels autors que hem vist adés. 7.2. Vida. Lionor de Villena nasqué a València el 1430. Era filla bastarda del noble castellà Enric de Villena; per això la seua vida no va ser diferent de la de moltes filles il·legítimes de l’aristocràcia: era néta quarta del rei Jaume II d’Aragó i besnéta ---------------------------------------------------------------- 17 ----------------------------------------------------------------


d’Enric II de Castella i, en quedar òrfena, va ser acollida per la seua cosina, la reina Maria, esposa d’Alfons el Magnànim. En fer els quinze anys, es va fer clarissa (branca femenina dels franciscans) i va ingressar al convent de la Trinitat de València, que havia estat acabat de fundar per la reina per a les monges clarisses. L’any 1463, tot i ser filla il·legítima, va ser elegida abadessa gràcies a una dispensa especial de l papa i segons la tradició, a una intervenció miraculosa de l’arcàngel sant Miquel. Durant la seu a vida religiosa, sor Isabel es va guanyar fama de santedat i va reunir al seu voltant un nodrit grup d’escriptors que la veneraven per la seua altura intel·lectual i li dedicaren les seues obres. Tot i això, la seua vida degué transcórrer sense incidents importants i amb la sola preocupació de la disciplina de les monges i la seua elevació espiritual. Va morir al mateix convent on va residir durant 45 anys, víctima de l’epidèmia que assolí València el 1490. 7.3. Obra: Vita Christi • Característiques: L’única producció literària que es coneix de sor Isabel, la Vita Christi, va ser publicada pòstumament el 1497, gràcies a interés de la reina Isabel I de Castella; és una vida de Crist escrita amb el propòsit d’il·lustrar i edificar les monges del seu convent. La seua particularitat rau en el fet que inclou gran nombre de temes, trets, episodis i relats no continguts en els evangelis canònics i, en canvi, prescindeix d’un gran nombre de notícies que donen els quatre Evangelis. Sor Isabel cerca el curs biogràfic de Crist i, per aquesta raó, passa molt per damunt sobre la seua predicació i prescindeix de gran quantitat de miracles i paràboles. D’altra banda, com que els Evangelis li ofereixen poca matèria biogràfica, la cerca en fonts extracanòniques, els evangelis apòcrifs i de tradició piadosa. Essencialment hi ha dos nuclis que li interessen: el naixement i la infància de la Mare de Déu i de Jesús des de la passió de Crist fins l’assumpció de Maria. Enmig d’aquests dos nuclis, la predicació de Crist és objecte d’una atenció més reduïda; només constitueix la part central de l’obra. Així, el que havia de ser una vida de Crist esdevé en les seues mans la vida de la Mare de Déu i de les dones del seu entorn ja que: - el llibre comença i acaba amb el naixement de la Mare de Déu i la seua assumpció al cel; - el personatge de Maria té major protagonisme que el de Jesús al llarg de tot el relat; - i nombrosos capítols estan dedicats no tant a la narració dels fets de Jesús com a la descripció de la repercussió que aquests fets tenien en sa mare. • Estructura i contingut. Del que acabem de dir es pot deduir que el llibre té tres parts ben diferenciades: 1a part: des de l’anunciació del naixement de Maria al naixement de Crist. És la part més fantasiosa del llibre ja que les informacions que donen els Evangelis canònics sobre la vida de Maria són mínimes. 2a part: des del naixement a la mort i resurrecció de Crist. Si bé és la part que millor segueix els Evangelis, la vida de Jesucrist ens és contada des del punt de vista de les dones que sempre l’acompanyen. Els personatges més ben caracteritzats són els de Maria i Magdalena. 3a part: des de l’ascensió de Crist fins a la mort de Maria. L’autora torna a desfermar la seua fantasia. ---------------------------------------------------------------- 18 ----------------------------------------------------------------


Estil. El que més destaca de l’estil de sor Isabel de Villena és la utilització d’un llenguatge senzillíssim ple d’afectivitat (ús de diminutius) i de tendresa maternal, molt allunyat de la valenciana prosa, l’estil recargolat que seduïa la major part dels escriptors contemporanis. La nostra autora evita conscientment els cultismes i l’artifici literari, i busca la naturalitat i la facilitat de comprensió (tradueix les cites en llatí) per al públic a qui destinava la seua obra. D’altra banda, com ha assenyalat Orts Molins (1993), aquests trets són característics del gènere i de la tradició de l’orde religiós a què pertanyia l’autora. Contrastant amb les senzilles escenes domèstiques, l’autora frueix descrivint la pompa i solemnitat del protocol de les cerimònies celestials, recreant-se en la fastuositat de les teles, els menjars i l’escenografia. Cal ressaltar també la destresa amb què sor Isabel integra els personatges al·legòrics celestials amb el món terrenal, de forma que ambdós nivells esdevenen un tot sense fissures. S’ha de remarcar també la seua tècnica amplificadora: té una rara habilitat per a redactar capítols sencers del seu llibre a partir d’un sol versicle de l’Evangeli i bastir-ne la resta amb la seua prodigiosa imaginació. • La Vita Christi i la concepció medieval de la dona. La feminitat i el possible feminisme han estat els aspectes més analitzats de la Vita Christi. L’autora, per la seua formació cultural, podia haver escrit un llibre asèptic, sense que s’evidenciara que va ser una ment de dona la que va concebre el llibre. La feminitat, però, va ser triada deliberadament i apareix a cada pàgina: - Les autèntiques protagonistes del llibre són dones, especialment la Verge i Maria Magdalena. Mentre que els personatges masculins tenen molt poca consistència, els femenins són descrits amb una riquesa de matisos: són personatges creïbles. Isabel de Villena fins i tot s’atreveix a rehabilitar Eva, la dona que sempre havia representat la font del pecat en la tradició misògina medieval. - Hi destaquen alguns detalls tradicionalment atribuïts a l’emotivitat del caràcter femení: predilecció per l’ús de diminutius, la magnificació de la maternitat i del tracte afectuós als infants, el gust per la vida domèstica... Però el que més s’ha discutit és si sor Isabel, a més fer una obra “femenina”, va fer també una obra feminista –sobretot Joan Fuster i Rosanna Cantavella–. És molt arriscat considerar feminista una dona del s. XV, però és obvi que el seu llibre constitueix una resposta a la misogínia que impregna tota la literatura medieval. També va ser Joan Fuster qui suggerí la possible relació entre l’Espill de Jaume Roig i l’obra de sor Isabel, com una resposta al misoginisme d’aquest. Jaume Roig mantenia una intensa relació amb el convent de la Trinitat: hi tenia una filla com a monja i va fer freqüents donacions al monestir. Sor Isabel devia conéixer el seu llibre i la tradició que pretenia continuar i volgué fer del seu Vita Christi una resposta que destacara les virtuts femenines i demostrara la falsedat de les acusacions: - Si els misògins afirmen que la dona és voluble, sor Isabel fa volubles els homes i fermes les dones. - Si els misògins relacionen la dona amb el dimoni i aporten llistes de dones malvades, la nostra autora la considera santa, i confegirà un tirallonga de dones honestes (Ester, Judit, santa Anna, ...). - Assenyala contínuament la predilecció de Jesucrist pel sexe femení... Si entenem per feminisme la defensa de la dona, no hi ha dubte que sor Isabel pot ser qualificada com a tal, abans fins i tot de l’existència del feminisme com a moviment organitzat. Però cal entendre aquesta obra com l’obra d’una franciscana, •

---------------------------------------------------------------- 19 ----------------------------------------------------------------


que fa una Vita Christi, empra un gènere literari de gran fortuna en la tardor medieval, que tingué en els franciscans els principals impulsors. I l’empra amb la mateixa finalitat que els seus precedents (Eiximenis, Cartoixà): ensenyar a meditar mitjançant un mètode basat en la commoció espiritual produïda per la contemplació imaginada de les escenes de major potencial plàstic i dramàtic del cicle biològic de Jesús i també de la Mare de Déu. Va adaptar aquest mètode franciscà de meditació a un receptor concretíssim: les monges de la Trinitat. Cal considerar també que la literatura en defensa de la dona no és estranya en l’Edat Mitjana; fins i tot Eiximenis –tan misogin de vegades- titulà un capítol del seu Lo llibre de les dones: “Com Déus ha volgudes en algunes coses ben dotar les dones, en com negú no·n deu mal parlar”. 8. Glossari Beguins (o begards). Comunitats o associacions de laics cristians fundades als Països Baixos en la segona meitat del s. XII, tot seguit esteses a Renània, França, Occitània, Països Catalans i Itàlia. Ideològicament es caracteritzaven pel seu antiautoritarisme, antiescolasticisme i antiintel·lectualisme, a més de reivindicar la pobresa. Ciències ocultes. Arnau de Vilanova va ser un dels principals introductors de les ciències ocultes a l’Orient. La fascinació d’Arnau per la màgia i l’astrologia tenia orígens orientals (no podem oblidar que coneixia en profunditat la cultura i la llengua àrab), però no era gens estranya en l’Edat Mitjana. Cisma d’Occident. Escissió entre els cristians d’Occident provocada per l’existència durant 39 anys (1378-1417) de dos papes simultanis, residents a Roma (Urbà VI i successors) i Avinyó (Climent VII). El cisma comportà la divisió per raons d’obediència religiosa entre nacions, ordes religiosos i simples fidels. Compromís de Casp. Nom donat a la declaració del successor del rei Martí en el tron catalanoaragonés, feta a la vila aragonesa de Casp el 24 de juny de 1412 pels jutges o compromissaris elegits pels parlaments del Principat de Catalunya i els regnes d’Aragó i de València (entre els quals hi havia Vicent i Bonifaci Ferrer). Dominics. Van ser fundats a Occitània per sant Domènec de Guzman l’any 1215. En un primer moment es dedicaren a convertir els càtars després de la Croada Albigesa, però prompte es faran un orde mendicant i dirigiran els seus esforços a la predicació itinerant per frenar les desviacions religioses. Com els franciscans, s’instal·laren també molt prompte a les nostres terres, on es dedicaren a la conversió dels jueus i dels musulmans. El tomisme, cos central de l’escolàstica, va significar el redescobriment de la filosofia d’Aristòtil i es va basar en la confiança de la capacitat de la raó humana per entendre els misteris divins. Escolàstica. Moviment filosòfic i religiós que predominà a Europa des de la fi del s. VII fins al principi del s. XVII. Com a sistema de pensament de la societat feudal, de la qual constitueix l’expressió ideològica, consisteix bàsicament en un intent de coordinar la teologia i la filosofia, és a dir, la fe i la raó. ---------------------------------------------------------------- 20 ----------------------------------------------------------------


Espirituals. Escissió de l’orde franciscà que interpretava rigorosament la regla de sant Francesc, sorgida al voltant de Pietro Giovanni Olivi i d’Ubertino de Casale, que protestaren al concili de Lió del 1274 contra la interpretació, al seu parer massa laxa, que el seu orde feia de la pobresa. Franciscans. Van ser fundats com a orde mendicant per sant Francesc d’Assís i en pocs anys s’expandiren per tota Europa, de manera que ben aviat arribaren a la Corona d’Aragó, on reberen el suport de la monarquia. Humanisme. En sentit propi, designa el fet històric del renovellament dels estudis clàssics que arrelà en la literatura italiana del s. XIV i s’imposà per tota Europa els dos següents, contemporàniament a una nova valoració de l’home i del seu paper al món: el Renaixement. Als països catalans l’humanisme es palesa aviat, com a moviment literari de molta transcendència. Patrística. Part de la patrologia (estudi dels antics escriptors cristians i de llurs obres), que estudia la doctrina dels Pares de l’Església. Sufisme. Moviment ascètic i místic de l’Islam, considerat tradicionalment heterodox, a causa de les influències de religions no musulmanes. Tomisme. Doctrina de Tomàs d’Aquino i dels seus seguidors (especialment els dominicans) caracteritzada per una forta coherència aconseguida mitjançant la utilització de l’aristotelisme com a instrument per a la interpretació de les dades de la revelació cristiana.

---------------------------------------------------------------- 21 ----------------------------------------------------------------

41 - Tema 41: La prosa religiosa i moralitzant dels segles XIV i XV

Recommend Documents