23 - Tema 23: La preposició, la conjunció, l’adverbi i les locucions adverbials

TEMA 23

Tema 23 LA PREPOSICIÓ, LA CONJUNCIÓ, L’ADVERBI I LES LOCUCIONS ADVERBIALS

TEMA 23 La preposició, la conjunció, l’adverbi i les locucions adverbials

ÍNDEX 1. La preposició 1.1. Definició 1.2. Etimologia 1.2.1. Derivades de preposicions llatines 1.2.2. Derivades d’adverbis llatins 1.2.3. Compostes de preposicions i adverbis 1.2.4. De substantius 1.2.5. De participis 1.3. Classificació 1.3.1. Preposicions àtones 1.3.2. Preposicions tòniques 1.4. Locucions prepositives 1.5. Normativa. Alguns punts 1.5.1. Canvi i caiguda de preposicions 1.5.2. Per i Per a 1.5.3. La preposició A i el complement directe 1.5.4. A, En i els complements circumstancials 1.5.5. Les preposicions Amb i En 1.6. Usos 1.6.1. Usos de la preposició A 1.6.2. Usos de la preposició En 1.6.3. Usos de Amb 1.6.4. Usos de la preposició De 1.6.5. Usos de Per 1.6.6. Usos de Per a 2. La conjunció 2.1. Definició 2.2. Classificació, etimologia i funcions 2.2.1. Conjuncions i locucions de coordinació 2.2.2. Conjuncions i locucions de subordinació 3. L’adverbi 3.1. Definició 3.2. Classificació. Alguns punts de normativa 3.2.1. Adverbis de lloc 3.2.2. Adverbis de temps 3.2.3. Adverbis de manera 3.2.4. Adverbis de quantitat 3.2.5. Adverbis d’afirmació 3.2.6. Adverbis de dubte 3.2.7. Adverbis de negació

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------


BIBLIOGRAFIA BADIA I MARGARIT, A. M., Gramàtica catalana, Madrid, Gredos, 1962. ---, Gramàtica històrica catalana, València, Tres i Quatre, 1984. FABRA, P., Gramàtica catalana, Barcelona, Teide, 1974. ---, Introducció a la Gramàtica catalana, Barcelona, Ed. 62, 1978. GINER i altres, Reciclatge, València, Eliseu Climent, 1992. MOLL, F. de B., Gramàtica històrica catalana, València, Servei de Publicacions de la Universitat de València, 1991. RUAIX, J., El català – 2, Barcelona, Moià, 1985. SALVADOR, C., Gramàtica valenciana, València, Tres i Quatre, 1985. SEGARRA, M., Història de la normativa catalana, Barcelona, Enciclopèdia catalana, 1987. SOLÀ, J., L’obra de Pompeu Fabra, Barcelona, Teide, 1967. ---, Qüestions controvertides de sintaxi catalana, Barcelona, Ed. 62, 1989. VALOR, E., Millorem el llenguatge, València, Tres i Quatre, 1979.

----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------


1. La preposició El terme preposició designa una classe de paraules o de locucions invariables, o partícules, que tenen una funció gramatical i que solen aparéixer davant el nom o el sintagma nominal, als quals ofereixen autonomia funcional. En A. Martinet, com en la resta dels estructuralistes –encara amb molta més precisió-, les preposicions són indicadors de funcions, o monemes funcionals, com les conjuncions de subordinació, els pronoms relatius i els monemes amb significat desinencial. Pompeu Fabra defineix: “La preposició és un mot subordinat: introduint un nom, en fa el complement determinatiu d’un altre nom (El pare de la Maria), el complement d’un adjectiu (Útil als homes), el complement d’un verb (Escric a la meua mare), etc.” 1.2. Etimologia La major part de les preposicions catalanes provenen de llurs homòlogues llatines. Les llengües romàniques les formen també mitjançant ADVERBIS, SUBSTANTIUS, PARTICIPIS, PRONOMS; algunes d’elles, fins i tot, amb conjuncions. 1.2.1. Derivades de preposicions llatines AD >a PER > per AD > AB > amb VERSUS > vers IN VERSUS > envers DE VERSUS > devers CONTRA > contra DE > de 1.2.2. Derivades d’adverbis llatins FORAS > fora SUBTUS

SECUNDUM > segons PER AD > per a ULTRA > ultra

> sota

1.2.3. Compostes de preposicions i adverbis ABANTE > abans DEINTUS > dins 1.2.4. De substantius FINE > fins 1.2.5. De participis DURANS-DURANTIS

> durant

1.3. Classificació El català distingeix entre preposicions àtones i preposicions tòniques. 1.3.1. Preposicions àtones El català posseeix sis preposicions àtones, anomenades també febles. D’aquestes, cinc són simples: a, en, de, amb i per, i una és composta: per a.

----------------------------------------------------------------

4 ----------------------------------------------------------------


1.3.2. Preposicions tòniques Anomenades també fortes. Es divideixen en simples i compostes: a) Simples: contra, entre, malgrat, pro, segons, sense, ultra, vers. b) Compostes: cap a, des de, fins a. 1.4. Locucions prepositives Són un grup de mots que fan l’ofici d’una preposició. Les més importants són: cap a, des de, fins, no obstant, i d’altres menys importants. CAP A: (“hacia”) perd la preposició a davant els demostratius i alguns adverbis, sobretot els que comencen per a àtona. En el llenguatge corrent, aquesta locució substitueix les preposicions literàries envers, vers i devers. DES DE: (“desde”) realment es tracta de la preposició des que sempre apareix seguida de de. De vegades des de se simplifica en de: - quan forma part d’una expressió de temps en què s’indica el començament i la fi: de...fins a... - i en expressions com de...ençà..., de...endavant, del moment que. Des de i d’ençà de es redueixen a de i d’ençà respectivament davant la conjunció que, segons el procés de canvi i caiguda de preposicions. FINS: (“hasta”) ve reforçada en la seua forma simple pel contacte amb un adverbi o un demostratiu al darrera; però la major part de les ocasions constitueix una locució prepositiva unida a a (fins a) sempre que no procedesca d’expressions de temps o de lloc. Hi ha dos casos en què fins a es redueix a fins: davant els demostratius, i davant la conjunció que. NO OBSTANT: locució prepositiva freqüent en català antic, que hauríem de reintroduir en la llengua literària i que significa sense que (açò) siga cap obstacle. Actualment, per influència del castellà, pràcticament només es coneix com a expressió adversativa, l’ús de la qual és poc recomanable. També s’hi podria emprar no contrastant, usual en català antic. Ambdues locucions tenen el valor de la preposició malgrat (de). Unes altres locucions: a causa de, a despit de, a excepció de, a favor de, a fi de, a força de, al costat de, al llarg de, a pesar de, a sabuda de, a través de, cap a, d’ençà de, de per de, des de, dret a, en contra de, en fora de, endret de, en esguard de, en front de, en lloc de, en virtut de, fins a, fora de, gràcies a, no obstant, per por de, per amor de, per val de, quant a, sense cabuda de, etc. Un dels procediments més habituals per construir locucions prepositives, és la combinació d’un adverbi o d’una locució adverbial amb una preposició. Els adverbis que més s’hi presten són els de lloc i els de temps. 1.5. Normativa. Alguns punts 1.5.1. Canvi i caiguda de preposicions 1) Les preposicions en i amb (que introdueixen alguns complements) canvien en a o de davant d’infinitiu, i cauen davant la conjunció que. Sembla que també es dóna la caiguda de preposicions davant les conjuncions si, com, quan. Però aquest fenomen no ha estat gaire estudiat. 2) Les preposicions a i de (soles o formant preposició composta, com gràcies a, abans de, a fi de, des de, etc) cauen davant la conjunció que, però si es veu que resultaria una construcció dura, s’intercala una altra paraula (generalment fer o el fet) ----------------------------------------------------------------

5 ----------------------------------------------------------------


entre la preposició i la conjunció. La preposició de també pot caure davant l’interrogatiu qui. 3) Les preposicions compostes cap a i fins a perden la a davant d’adverbis i demostratius (començats per vocal, majoritàriament), davant la conjunció que; i fins a, davant la preposició per. 4) La forma com a introdueix una aposició o un complement predicatiu, i té com a sinònims en qualitat de, en quant és. Però si el mot següent és un article (definit o indefinit) o un demostratiu, la a cau. 1.5.2. Per i Per a Possiblement es tracta de les formes que més polèmica han alçat i encara alcen en tot el territori lingüístic, a causa de la indistinció entre ambdues del català oriental i la distinció que sí en fa el català occidental. Fabra va ser qui va establir la normativa vigent, en la seua gramàtica de 1912, en les Converses i en l’article de 1926. Es basava en el català clàssic, del qual, però, va fer una exploració i una interpretació no totalment convincents. El motiu és que el nostre per a va nàixer aproximadament al segle XV de construccions com “per ma dona a honrar me só més...en perill de mort”. Si aquest tipus de construccions en són l’origen al segle XV, la nova preposició devia trigar molt a estabilitzar-se, i Fabra estudia precisament aquest moment, mitjans del segle XV, un moment en què tot fa tenir el convenciment que el sistema encara no s’havia acabat de consolidar. Només això explica la prudència i les vacil·lacions del nostre gramàtic en l’exposició de la norma i en la classificació d’exemples, i autoritza Beltran a dir que Fabra no va partir d’una situació correcta. Si per a la utilització de les dues preposicions tenim problemes, és en el moment que la regla diu: si un infinitiu depén d’un verb d’acció voluntària, aleshores és “final” i du per; si no hi ha verb principal o bé no és d’acció voluntària, aleshores l’infinitiu és de “destinació” i porta per a. Ruaix: “Davant d’infinitiu, posarem per quan en castellà diuen por; posarem per a quan en castellà diuen para, menys quan para equival a “amb la intenció de”. Segons Solà, Ruaix té raó, però presenta problemes, com per exemple la suposició que l’aprenent coneix el castellà. Coromines proposa l’adopció del sistema dels parlants meridionals, és a dir, d’aquells que no usen per a, proposta que alhora critica a Fabra per no haver-se basat en aquests dialectes, i haver creat una regla per als parlants que estaven més a prop del seu dialecte, els que no coneixen ni usen per a. Solà, com a conclusió general, recomana l’acceptació de la proposta de Coromines per “raons sociolingüístiques decisives”. 1.5.3. La preposició A i el complement directe Estructuralment, el CD és un sintagma nominal que va directament unit al nucli del SV, sense la presència de cap preposició: Pura busca la mare. Ara bé, excepcionalment, el CD pot anar introduït per la preposició a quan: - El CD és un pronom personal fort: Es refereix a ells. - Hi ha expressió de reciprocitat: Es miraven l’una a l’altra. - Hi pot haver ambigüitat perquè, en desplaçar-se el subjecte, el CD i el subjecte es troben junts: El perseguia com el gat a la rata. - Davant dels pronoms tothom, tots i ningú: Hem de visitar a tots. - Davant la forma relativa i interrogativa qui: Qui ha vist a Pere. ----------------------------------------------------------------

6 ----------------------------------------------------------------


1.5.4. A, En i els complements circumstancials Les preposicions a i en són motes vegades intercanviables. Ara bé, davant del complement circumstancial de lloc s’usa: - A, quan expressa direcció. - En, quan expressa situació. A aquesta regla cal fer les següents remarques: - davant de topònims s’empra sempre a: Van a Lleida. - davant d’article i de l’interrogatiu quin, s’usa sempre a, excepte si pot haver ambigüitat. - davant d’indefinit o de demostratiu s’usa sempre en per a expressar situació, i a o en per a expressar direcció. - davant de lloc figurat es poden usar les dues preposicions quan expressen situació, i s’usarà en si hi ha ambigüitat. 1.5.5. Les preposicions Amb i En Hi ha una certa tendència a confondre les preposicions amb i en. Cal recordar que amb només s’utilitza quan tradueix la preposició castellana con. Ara bé, referintse al mitjà de locomoció amb què hom es desplaça, s’usa amb: Arribaré amb el tren de les nou. 1.6. Usos de les preposicions 1.6.1. Usos de la preposició A - Indica direcció inicial i progressiva del moviment d’una acció. - Fixa el terme fins on arriba el moviment, l’extensió o el temps. - Assenyala la direcció sense moviment real d’acostament. - Indica l’exposició. - Indica situació, lloc. - Indica l’objecte al qual s’aplica una activitat. - Designa l’objecte o finalitat d’una acció. - Té significació modal. - Té significació medial o instrumental. - Té significació causal. 1.6.2. Usos de la preposició En - Indica situació local, el lloc on és o s’esdevé una cosa, o el temps en què té realitat una acció. - Introdueix el complement de certs verbs de moviment. - Introdueix l’adverbi o nom indicador de la direcció del moviment. - Introdueix expressions modals. - Indica la matèria o afer. - Expressa finalitat, objecte al qual s’adreça l’acció. 1.6.3. Usos de Amb - Expressa companyia. - Designa l’objecte material que algú té o duu. - Expressa la mateixa relació en sentit invers, precedint el nom del posseïdor o portador de l’objecte. - Manifesta les circumstàncies modals d’una acció. - Assenyala l’instrument, mitjà o material. ----------------------------------------------------------------

7 ----------------------------------------------------------------


-

Pot tenir valor causal. En les accions recíproques, s’usa per unir els dos subjectes de l’acció o termes de la relació.

1.6.4. Usos de la preposició De - Indica allunyament, separació. - Indica l’origen. - Denota distància. - Indica el moment en què una acció comença a durar. - Indica la causa d’un acte. - Denota l’agent de la veu passiva. - Indica el mitjà o instrument de l’acció. - Té valor partitiu. - Indica la matèria de què es fa una cosa. - Assenyala la matèria que dóna assumpte al discurs oral o mental. - Inclou la idea general de manera. 1.6.5. Usos de Per - Locatiu de pas o de recorregut. - Causalitat. - Temporalitat de durada. - Subjecte agent de la veu passiva. - Mitjà o instrument. - Modal. - Concepte o condició que s’atribueix a algú o a alguna cosa. - Davant d’un infinitiu que denota la finalitat de l’acció expressada per un verb d’execució voluntària, la finalitat del qual és alhora el motiu de l’acció. 1.6.6. Usos de Per a - Sempre que té el sentit de finalitat o destinació, llevat del cas exposat com a darrer ús de per. - S’usa per a quan si s’usés per podria haver vacil·lació en loa interpretació de la idea de causa o la de finalitat.

2. La conjunció 2.1. Definició La conjunció és una categoria gramatical que posa en relació dues oracions o determinats elements de l’oració que gaudeixen de certa independència i que expressen alhora el tipus i el significat d’aquesta relació. Tenint en compte aquesta definició i el caràcter invariable de la conjunció com a part de l’oració, hom pot deduir que allò que més ens interessa és el seu paper en la sintaxi, és a dir, la funció conjuntiva. La conjunció interessa sintàcticament, però la seua presència en l’oració no és tan indispensable que no es troben casos d’absència de conjuncions, com ocorre en la juxtaposició d’oracions, o en oracions enllaçades només que pel sentit i no pas per cap element gramatical. ----------------------------------------------------------------

8 ----------------------------------------------------------------


Quan tenim la partícula efectiva que realitza la funció conjuntiva, hi poden ocórrer diferents casos: a) existeix una conjunció pròpiament dita. Les conjuncions poden ser de coordinació i de subordinació. b) s’usa una paraula (sobretot adverbis i locucions adverbials com a conjunció; es tracta d’habilitació de paraules, com: així, també, tanmateix, altrament..., les locucions antigues no res menys, ultra això, encara més, demés, etc. c) De vegades hom empra com a conjuncions les anomenades locucions conjuntives, o reunió de dues o més veus que tenen, juntes, el valor d’una conjunció; sobreïxen per la seua abundància les locucions formades per la unió d’un adverbi o locució adverbial i la partícula introductòria que. Són molt abundants les locucions conjuntives que expressen el sentit d’una sola conjunció: tan aviat com, per tal com, com si, així com, tant com, amb tot, així i tot, més aviat. Però les locucions conjuntives més freqüents són les formades per un element gramatical (Adverbi o preposició) i la conjunció que. 2.2. Classificació, etimologia i funcions Tant les conjuncions com les locucions conjuntives, ens interessen principalment pel seu paper en la sintaxi; allò important és, doncs, la funció conjuntiva. Atenent a aquesta funció, farem la classificació dividint-les en conjuncions de coordinació i conjuncions de subordinació. 2.2.1. Conjuncions i locucions de coordinació Fabra: Son mots que serveixen per a enllaçar dues proposicions coordinades o dos temes coordinats. Sempre enllacen elements que fan la mateixa funció sintàctica. 1) Copulatives: indiquen simplement la unió dels elements que enllaça. ET > i: enllaça dues proposicions que expressen fets simultanis. NEC > ni: serveix d’enllaç normalment entre dues proposicions negatives o entre dos termes negatius. 2) Disjuntives: indiquen opció obligada entre els elements que enllacen, els quals resulten incompatibles, almenys en principi. AUT > o: expressa una alternança i serveix per a unir mots o frases som a igualment possibles o admissibles. 3) Distributives: són una variant de sentit disjuntiu. Estan formades per la separació de determinats adverbis o pronoms al començament de dues oracions o de dos membres per a expressar una distribució. Són: adés...adés, ara...ara, ja...ja, qui...qui. 4) Adversatives: indiquen contrarietat o oposició entre els elements que enllacen. Són: MAGIS > més: pot expressar vertadera oposició de conceptes. PER HOC > però i emperò: són les més usades. ANTE > ans: és arcaic. SI NON > sinó: té valor limitatiu. 5) Consecutives: són les conjuncions amb què s’expressa la il·lació o conseqüència. DUNQUE > doncs: valor consecutiu, no causal. S’usa en: - principi de frase - precedida d’un verb o d’un complement - precedida de la conjunció si. SIC > si. ----------------------------------------------------------------

9 ----------------------------------------------------------------


Concessives: enllacen dos elements més o menys incompatibles, però de tal forma que l’acceptació d’un d’ells serveix per a destacar l’altre. Són: si, però, així i tot, altrament, amb tot, per això. 7) Comparatives: enllacen dos elements establint, pel mateix lligam, una comparació entre ells, sota qualsevol punt de vista. Són: així...com, com...així, tant...com, quant més, quant menys, com més, com menys. 8) Causals: enllacen elements, un dels quals és causa de l’altre. Són: perquè, puix, car, ja que, com que, per tal com, per això. 9) Altres conjuncions de coordinació són: a fi que, posat que, bé que, o per bé que. 6)

2.2.2. Conjuncions i locucions de subordinació Fabra: Enllacen elements que no fan la mateixa funció sintàctica, sinó que un d’ells és complement de l’altre. 1) Completives: simplement introdueixen un complement. Que: generalment introdueix una oració que fa de substantiu i pot fer, doncs, totes les funcions sintàctiques del substantiu. 2) Temporals: enllacen dos elements, un dels quals indica una circumstància temporal de l’altre. Són quan, mentre, que. 3) Consecutives: enllacen dos elements, un dels quals és conseqüència de l’altre. Són: doncs, així que, de manera que, fins a tal punt...que. 4) Modals: enllacen dos elements, un dels quals fa d’adverbi modal de l’altre. Són: com, com si, així com, segons que. 5) Finals: enllacen dos elements, un dels quals indica el fi de l’altre. El verb va sempre en subjuntiu. Són: a fi que, per tal que, si, mentre, amb que, en cas que, sempre que, etc.

3. L’adverbi 3.1. Definició En la gramàtica tradicional, l’adverbi és la part de l’oració, invariable, que serveix per a qualificar o determinar la significació d’un verb, la d’un adjectiu i àdhuc la d’un altre adverbi. Per a Pompeu Fabra els adverbis són aquells mots que, adjuntats a un verb, en limiten o determinen el significat. Carles Salvador dirà que l’adverbi modifica i determina la significació del verb. L’adverbi uneix al verb expressant alguna circumstància de lloc, de temps, de manera... de l’acció del verb. 3.2. Classificació La classificació més utilitzada és aquella que distingeix entre: adverbis de lloc, adverbis de temps, adverbis de manera, adverbis de quantitat, adverbis d’afirmació, adverbis de negació i adverbis de dubte.

---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------


3.2.1. Adverbis de lloc A) Classes a) Pronominals: on, ací, aquí, allà, ençà, enllà, deçà, dellà, pertot, enlloc, onsevulga (onsevulla), ça, lla. b) Altres: dins, dintre, fora, davant, darrera, damunt, davall, sobre, dessobre, dessota, dessús, dejús, prop, lluny, dalt, baix, sota, endins, enfora, endavant, endarrera, avant, enrera, amunt, avall, arrere, etc. c) Locucions adverbials: al dins, al defora, al davant, al darrera, al damunt, al dessota, de part de dins, de part de fora, de part davant, al voltant, a l’entorn, en gir, a la dreta, a l’esquerra, al capdamunt, al capdavall, etc. B) Comentaris i remarques La forma ací ha caigut en desús en el català oriental. Badia no comenta la situació del català occidental, però Sanchis Guarner sí: a les comarques d’Alacant, Vall de Novelda i Camp d’Elx no s’usa ací sinó aquí, mentre que a d’altres comarques només s’empra ací. Ambdós autors coincideixen en la desaparició de la distinció que feien els clàssics entre les dues formes, sobretot en estil epistolar. Hom ha fet una altra classificació: els adverbis de direcció, on s’inclouen els esmentats: ençà, enllà, amunt, avall, avant, endavant, enrere, endins, enfora, cap ací, cap allà, etc. D’altra banda, Enric Valor recorda la distinció existent entre les formes següents: - dalt (a la part alta) - amunt (de baix a dalt) - baix (a la part baixa) - avall (de dalt a baix) - davant (a la part anterior) - avant (en direcció a davant) -darrere (a la part posterior) - arrere (en direcció a darrere) Per tant, seguint la forma cap a aniran els adverbis amunt, avall, avant i arrere, i no dalt, baix, davant i darrere. Normalment les gramàtiques parlen de la forma on com d’un adverbi relatiu: adverbi perquè complementa el verb, indicant-ne la circumstància de lloc; relatiu perquè fa referència a un substantiu antecedent. Per exemple: La ciutat on viu l’oncle és aquesta. 3.2.2. Adverbis de temps A) Classes: a) Pronominals: quan, ara, adés, llavors, aleshores, sempre, tothora, tostemps, mai, sovint, vegada, ets. b) Altres: abans, després, aviat, tard, ja, encara, de seguida, tot seguit, per endavant, en l’endemig, avui, demà, l’endemà, anit, etc. c) Locucions adverbials: de seguida, tot seguit, de vegades, a vegades, de tant en tant, de quan en quan, per endavant, en l’endemig, mentrestant, cada dia, demà passat, despús-demà, abans-d’ahir, de dia, de nit, al matí, de bon matí, a trenc d’alba, al migdia, al capvespre, dilluns (i els altres dies de la setmana sense article), quart (en les expressions d’hores), etc. B) Comentaris i remarques: Quant als adverbis de temps, Fabra, Badia i Sanchis Guarner no en fan cap remarca important: només al·lusions al desús d’algunes formes en la llengua parlada però que es mantenen en la literària, a la introducció de castellanismes i a alguns usos incorrectes. ---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------


Enric Valor sí que fa uns comentaris: quan: serveix com a adverbi, per a interrogar, i com a conjunció temporal subordinant, per a introduir certes oracions subordinades. - adés: adverbi que significa en un temps molt pròxim al passat; procedeix del llatí (
3.2.3. Adverbis de manera A) Classes: a) Generals: bé, millor, pitjor, com, debades o endebades, alt, baix, ensems, alhora, dempeus, tot, etc. b) Acabats en –ment: es forma afegint l’acabament –ment a la forma femenina dels adjectius qualificatius, mantenint-hi, si en duu, l’accent gràfic. c) Locucions adverbials: a balquena, a bastança, a bell doll, a cau d’orella, a coll, a contracor, a corre-cuita, a dret fit, a la valenta, a les fosques, a les palpentes, a peu coix, a peus junts, a posta, a ulls clucs, al cap i a la fi, al capdavall, amb un no res, ben bé, bona cosa, d’amagat, de vell antuvi, de bell nou, de cua d’ull, de debò, de pressa, de sobte, en dejú, en un no res, fil per randa, més aviat, si fa no fa, etc. B) Comentaris i remarques: Fabra ja va fer referència a la forma de construir els adverbis en –ment (afegint aquesta terminació als adjectius qualificatius en femení singular), als adjectius que acaben en -ívol, l’adverbi del qual es fa en –ívolament, i a la norma escrita quan se segueixen dos o més adverbis en –ment (es pot suprimir la terminació de tots menys el primer). Sanchis Guarner no fa remarca; només afegeix alguns propis del valencià com a bacs, de correguda, xano-xano, aïna, a gates, etc. 3.2.4. Adverbis de quantitat A) Classes: a) Quantitatius: quant, molt, tant, poc, bastant, gaire, més, menys, força, que (exclamatiu), gens, mig. b) Quantitatius específics: només, sols, solament, gairebé, quasi. c) Locucions adverbials: un poc, una mica, un xic, no gaire, ultra més. B) Comentaris i remarques: Badia aclareix l’ús d’alguns adverbis de quantitat: gaire significa molt en expressions interrogatives, negatives, condicionals o dubitatives; gens significa ---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------


“algo” (alguna cosa) en oracions interrogatives o dubitatives, i “nada” (res) en les negatives; si va precedit de no pot assumir tot el significat de l’oració negativa (“nada”). Són sinònims de gens: mica, gota. Sanchis Guarner hi afegeix els propis del valencià: a muntó, a la mont, a bondó, no-res. 3.2.5. Adverbis d’afirmació Els principals adverbis i locucions adverbials d’afirmació són: sí, també, prou, (indicant que hom no nega pas el que diuen: Prou que m’agradaria), àdhuc (cal evitar els castellanismes hasta i inclús), certament, efectivament, justament, indubtablement, evidentment, en efecte, ben segur, per descomptat, sens dubte, cert, i tal, i tant, no cal dir-ho, això sí (cal evitar el castellanisme desde luego), de veritat, de debó, de veres. Actua també com a adverbi d’afirmació la partícula oi (que pròpiament és una interjecció): -Vindrà hui? –Oi, és segur (sí, segurament). 3.2.6. Adverbis de dubte Els principals adverbis i locucions adverbials de dubte (i possibilitat) són: potser (cal no confondre’l amb el grup verbal pot ser, pot ésser), potser sí, potser no, tal volta, tal vegada, si molt convé, qui et diu que. 3.2.7. Adverbis de negació A) Classes: a) Adverbis: no, tampoc, ni tan sols. b) Locucions adverbials: no pas, no...pas, no gens, de cap manera, i ara (exclamativa). B) Comentaris i remarques: Segons Pompeu Fabra, l’adverbi “no” es posa immediatament davant del verb si no és que vaja precedit d’un o més pronoms febles, cas en què es posa immediatament davant d’aquests. Quan la negació no afecta tota la proposició sinó solament un sol membre, l’adverbi “no” s’anteposa a aquest membre. Hom sol prescindir de “no” per marcar el caràcter negatiu d’una frase quan aquesta va introduïda per ni; en proposicions on el verb va precedit de cap, res, ningú, enlloc, mai, gens, tampoc, o expressions semblants; en proposicions el·líptiques en què no essent expressat el verb figura algun dels mots o grups de mots esmentats més amunt. Quant a la partícula pas, Fabra diu que hom la utilitza quan nega alguna cosa que es pot inferir del que s’ha dit o del que es dirà adés, o en una interrogativa negativa per preguntar alguna cosa de la qual es podria inferir tal o tal conseqüència, en prohibicions comminatòries. La diferència entre no gens i no res (“nada”, pronominal) es redueix a res en català parlat, però la gramàtica normativa prohibeix la reducció.

---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------

23 - Tema 23: La preposició, la conjunció, l’adverbi i les locucions adverbials

Recommend Documents