05 - Tema 05: Les varietats diatòpiques. Caracterització dels grups dialectals

TEMA 5

Tema 5 LES VARIETATS DIATÒPIQUES. CARACTERITZACIÓ DELS GRUPS DIALECTALS

TEMA 5 Les varietats diatòpiques. Caracterització dels grups dialectals

ÍNDEX 1. Les varietats diatòpiques 1.1. Concepte de llengua i dialecte 1. Distincions clàssiques: llengua/parla (Saussure) Llengua/norma/parla (Coseriu), competència/actuació (Chomsky) 2. Varietats lingüístiques: diacrònica, diafàsica, diatòpica, diastràtica 3. Llengua/dialecte: el mot dialecte, diverses concepcions, prejudicis 4. Llengua/dialecte 5. Criteris per determinar els dialectes 6. Classes de dialectes 7. Factors que intervenen en la diversificació dialectal 8. Factors que afavoreixen l’anivellament 9. Modalitats de la dialectologia 1.2. Domini lingüístic. Extensió geogràfica. Parlants 2. Caracterització dels grups dialectals 2.1. Teories que expliquen la partió català oriental/occidental 1. Teoria de la Reconquesta 2. Teoria del substrat preromà 3. Teoria de la Romanització 2.2. L’articulació dialectal: diverses teories 1. Milà i Fontanals, 2. Barnils, 3. Alcover, 4. Badia i Margarit, 5. Coromines, 6. GEC, 7. Veny 2.3. Descripció dels dialectes catalans (J. Veny) 1. Català oriental - Rossellonés: capcinés - Central: septentrional de transició, salat, xipella, barceloní, tarragoní - Balear: mallorquí, menorquí, eivissenc - Alguerès 2. Català occidental - Nord-occidental: ribagorçà, pallarés, tortosí - Valencià: septentrional, apitxat, meridional (mallorquí) 2.3.1. Extensió i descripció lingüística 1. Vocalisme tònic i àton 2. Consonantisme 3. Morfosintaxi 4. Lèxic

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------


BIBLIOGRAFIA BARBERÀ, J. i al., Accés 4, València, Ecir, 1994. FERRANDO, A. i al., Invitació a la llengua catalana, València, Gregal, 1986. SANCHIS GUARNER, M., Aproximació a la llengua catalana, Estella, Salvat editors, 1980. VENY, J., Introducció a la dialectologia catalana, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1985. ---, Els parlars catalans. Palma de Mallorca, Moll, 1986.

----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------


1. Les varietats diatòpiques 1.1. Concepte de llengua i dialecte 1. Distincions clàssiques: llengua/parla (Saussure), llengua/norma/parla (Coseriu), competència/actuació (Chomsky) La famosa bipolaritat de Saussure entre llengua i parla, ha estat alterada per Coseriu amb la distinció entre llengua, noma i parla. Tot i això, Chomsky parlarà de competència i actuació. 2. Varietats lingüístiques: diacrònica, diafàsica, diatòpica, diastràtica Una llengua pot esdevenir diferent segons l’època, el lloc, el grup social o la situació de comunicació en què es trobe el parlant. Aquest fenomen s’anomena variació lingüística, i podem diferenciar entre quatre tipus de varietats lingüístiques: − Varietat diacrònica (o històrica): dóna compte de l’evolució de la llengua al llarg de l’eix temporal i és objecte d’estudi de la Història de la llengua. − Varietat diastràtica (o social): s’ocupa de la relació entre les llengües i els seus usuaris. Aquests usen un determinat tipus de llengua en relació amb la seua extracció social, cultural, econòmica, etc. − Varietat diafàsica (o funcional): rep també el nom de registre i es relaciona amb la capacitat dels parlants d’adaptar-se a aquestes situacions. − Varietat diatòpica (o geogràfica): relacionada amb les diferències que es donen per raons geogràfiques dins una comunitat lingüística. Habitualment rep el nom de dialecte. 3. Llengua/dialecte: el mot dialecte, diverses concepcions La distinció entre llengua i dialecte ha estat feta per la Lingüística moderna. El mot dialecte és una adaptació del llatí DIALECTUS, procedent del grec dialektos, que en un primer moment volia dir “manera de parlar, conversa, col·loqui” i després va passar a designar “llengua” i “varietat de llengua”. Com a conseqüència, Coseriu afirma que objectivament no hi ha diferència de naturalesa entre llengua i dialecte. Francesc de Borja Moll, en la mateixa línia, diu que entre aquests dos mots no hi ha diferència essencial, sinó una diferència de comparació, és a dir, que qualsevol sistema de parla esdevé alhora llengua i dialecte (per exemple, el mallorquí és una llengua en relació amb l’italià però, és un dialecte si ho comparem amb el valencià). 4. Llengua-dialecte D’entrada, hem de tenir en compte que quan parlem de dialecte estem parlant de la varietat d’una llengua. − Tot dialecte, com a sistema lingüístic, que permet la comunicació entre els parlants d’una comunitat lingüística, és considerat llengua, per això, són justificables els usos de llengua valenciana, llengua mallorquina, llengua de Sueca, etc. − En relació amb llengua històrica, el dialecte és una part d’aquesta. Però la llengua històrica només es realitza de manera natural i espontània a partir dels seus dialectes (o parlars concrets). − La llengua estàndard pot formar-se sobre un únic dialecte (com el francés) o a partir d’una participació pluridialectal (per exemple el català, encara que en aquest cas un dels dialectes n’ha resultat més afavorit). Tanmateix, el fet de comparar llengua estàndard amb dialecte ha provocat l’aparició del valor despectiu del mot dialecte. Sovint, com diu Ferrando, el dialecte ----------------------------------------------------------------

4 ----------------------------------------------------------------


s’identifica amb el llenguatge oral, familiar i regional, desproveït, per tant, de prestigi i consideració social. I la llengua estàndard suposa una selecció de formes i una codificació escrita reconegudes i utilitzades en l’administració, en els mitjans de comunicació, en la literatura, etc. 5. Criteris per a determinar els dialectes Hi ha diversos criteris per a delimitar els dialectes, però cap n’és definitiu. Cal partir del fet que un dialecte és un cúmul d’isoglosses no necessàriament coincidents, ja que sovint poden reaparéixer en altres dialectes. I el seu traçat assenyala la transició a altres zones dialectals. − Criteri de la intercomprensió: si la comprensió mútua, entre dos parlants, no ofereix obstacles seriosos en la comunicació estem davant dos dialectes. Si, en canvi, sorgeixen impediments greus en la comunicació, aleshores es tracta de dues llengües diferents. Aquest criteri no és vàlid quan l’apliquem a dialectes constitutius (formats in situ), per exemple el romanés. En el cas del català, on aquests coexisteixen amb els consecutius (llengua transferida), sí que funciona el criteri de la intercomprensió. − Criteri de la consciència lingüística: el sentiment de pertànyer a la mateixa llengua esdevé un enllaç entre els membres d’una comunitat, i pot ajudar a delimitar un dialecte o a determinar diferents conjunts de parlars (els parlars de Torreblanca i Borriana se senten integrats dins el Valencià, però alhora, distants de l’Apitxat). Dins el criteri de la consciència lingüística intervenen diversos factors: polítics, històrics, geogràfics, socials, culturals... A més, la influència de la llengua estatal en un ambient de diglòssia, pot modificar aquest sentiment (per exemple, els mallorquins anomenen “forasters” als castellans). − Criteri dialectomètric: l’intent de mesurar les diferències de l’espai català basat en procediments dialectomètrics, no ha donat resultats positius, ben al contrari, en alguns casos ha donat resultats que desvirtuen la realitat dialectal (segons aquest procediment el Rossellonés no és un dialecte, en canvi, alguns parlars de la Vall d’Aran es consideren subdialectes de català). Cal admetre que l’enfocament quantitatiu d’aquests procediments, no és suficient, i que caldrà recórrer també a aspectes qualitatius, a la consciència lingüística dels parlants, a les incidències històriques, etc. 6. Classes de dialectes Podem classificar els dialectes a partir dels següents criteris: − Criteri històric: segons l’origen dels dialectes podem parlar de dialectes constitutius i dialectes consecutius. - Dialectes constitutius: aquells que existeixen en la llengua des de la mateixa etapa de formació. Són constitutius els dialectes de la Catalunya Vella i de la Catalunya Nova. - Dialectes consecutius: produïts posteriorment per diverses raons. Són dialectes consecutius el Valencià, l’Alguerés, el Balear, etc. − Criteri geogràfic: Segons l’extensió geogràfica s’han assajat diferents classificacions, entre les quals cal destacar la de Vegh, el qual referint-se a l’hongarés, distingeix entre: - Parlar local: llengua dels habitants d’un poble. ----------------------------------------------------------------

5 ----------------------------------------------------------------


Subdialecte: llengua dels habitants d’un territori més ampli, més o menys tancat. - Dialecte: llengua dels habitants d’un territori on els subdialectes viuen un al costat de l’altre, tot formant una unitat dialectal més gran. Criteri del grau de diferenciació: Guiter estableix la divisió de l’espai lingüístic segons el percentatge de diferències. D’aquesta manera: llengua (de 80% a 100%), dialecte (de 50% a 80%), subdialecte (de 30% a 50%), etc. Criteri de la vitalitat d’ús: Segons la vitalitat o el suport demogràfic, podem parlar de: - Dialectes normals: amb un sistema d’ús espontani (la majoria dels dialectes catalans). - Dialectes decadents: a causa de l’abandó d’una gran part dels seus parlants en benefici d’una altra llengua o de la llengua estàndard (el rossellonés). - Dialectes residuals: propis d’àrees on s’ha imposat una altra llengua, mentre que l’autòctona queda reduïda a habituds fonètiques o al lèxic de certs camps semàntics (les zones “xurres” o el parlar d’Oriola). - Dialectes extingits: aquells que han deixat de parlar-se (el mossàrab). Criteri social: fa referència als Dialectes socials o sociolectes, és a dir, a diferències de nivell i d’estil. -

−

−

−

7. Factors que intervenen en la diversificació dialectal − Factors geogràfics: les àrees ben comunicades i amb una forta empenta econòmica, solen ser més innovadores que no les àrees de difícil accés (isolades) com l’Alguer; les que es troben en una situació marginal (laterals), com la Catalunya Occidental; les que són resultat d’una colonització posterior (tardanes) com Mallorca; o les que presenten petges d’una llengua que ha deixat de parlar-se (caduques) com Múrcia, en relació al català. Tanmateix, aquests factors geogràfics, ara per ara, han deixat d’actuar amb força. Ara els canvis venen donats pels mitjans de comunicació. − Factors històrics: la diferent actuació del substrat, superstrat i adstrat lingüístics condiciona l’evolució històrica d’una llengua. Les accions del substrat i del superstrat expliquen, per exemple, l’antiga partició del català en dos grans blocs, l’oriental i l’occidental. A més, les demarcacions administratives (creació del Regne de Mallorca), les contingències polítiques (annexió del Rosselló a França), les modalitats de repoblament (al s. XVIII la Marina va ser repoblada per mallorquins), els moviments migratoris (el País Valencià, des del s. XIII ha viscut una constant immigració aragonesa) contribueixen a explicar els trets específics que la llengua pren en un determinat territori. − Factors interns: de vegades són causes internes (l’homonímia, la polisèmia, la fonosintaxi, etc.) les que provoquen mutacions en una llengua. És el cas, per exemple, del substantiu masculí xocolate en català occidental però que ha esdevingut femení xocolata en català oriental, a causa de la confusió fonètica provocada per la e neutra final. 8. Factors que afavoreixen l’anivellament ----------------------------------------------------------------

6 ----------------------------------------------------------------


També hi ha factors que suavitzen les diferències dialectals i tendeixen a l’anivellament lingüístic, com ara: la propagació del model urbà (l’apitxat), la influència del model lingüístic dels mitjans de comunicació, la burla contra trets dialectals (cotre per quatre). L’emigració i la immigració (després de la dictadura es produeix un augment migratori a causa de l’explosió industrial, i consegüentment alguns trets dialectals, frases fetes o lèxic desapareixeran), els desplaçaments de persones (es produeixen més contactes entre persones de diferent procedència, a causa de l’estiueig, el treball, el turisme... amb tot això, la gent s’adona que el seu parlar és diferent i s’esforcen a substituir les formes peculiars, per formes generals). També juga una gran paper el decandiment de la cultura popular (recordem que la cultura popular sempre ha estat una de les bases de sustentació dels dialectes). 9. Modalitats de la dialectologia La dialectologia o estudi dels dialectes, és una branca de la lingüística, més concretament de la lingüística històrica, nascuda amb finalitats científiques a finals del s. XIX. La dialectologia pot presentar diferents modalitats: − Si partim del criteri cronològic o temporal, podem distingir entre: - Dialectologia sincrònica: s’ocupa de la descripció d’un dialecte en un moment determinat. - Dialectologia diacrònica: s’ocupa de l’evolució històrica d’un determinat dialecte. − Si partim del criteri geogràfic o espacial, podem distingir entre: - Dialectologia monogràfica o puntual: estudia el parlar d’un punt geogràfic concret. - Dialectologia geogràfica o geolingüística: el seu estudi transcendeix un àmbit geogràfic restringit. Se serveix d’atles lingüístics (ALPI, ALPO. ALC, ALDC). − Si partim del criteri sistemàtic podem distingir entre: - Dialectologia tradicional: s’interessa per les peculiaritats d’un parlar o dialecte, d’una manera aïllada respecte del diasistema. - Dialectologia estructural: estudia els dialectes o parlars en relació al diasistema corresponent. − Si partim del criteri social, és a dir, de la dimensió social dels dialectes, aleshores, parlarem de: - Dialectologia cultural o etnolingüística: en aquest cas l’investigador se centra en els reflexos lingüístics dels aspectes culturals d’una determinada comunitat. − Finalment parlarem de l’enfocament generativista: a partir d’unes formes de base, s’elaboren regles de transformació. L’enfocament generativista pretén formular tant regles d’inventari com de distribució. Tanmateix, aquesta aplicació del transformacionalisme a la dialectologia encara és precària. 1.2. Domini lingüístic. Extensió geogràfica. Parlants El català s’estén per una sèrie de territoris històrics, situats en diferents estats: 1. Andorra. 2. Estat espanyol: Catalunya (excepte la Vall d’Aran); el País Valencià (excepte les comarques de l’Alt Millars, l’Alt Palància, el Racó d’Ademús, la Canal de Navarrés, la Vall de Cofrents, els Serrans i la Foia de Bunyol); Aragó: una franja d’uns 25 quilòmetres d’amplada de la zona oriental d’Aragó (la Llitera, ----------------------------------------------------------------

7 ----------------------------------------------------------------


Matarranya, part occidental de la Ribagorça, Terra Alta, part de la Ribera de l’Ebre, etc.); Múrcia: la regió del Carxe. 3. Estat francés: les comarques del sector nord-occidental del Principat de Catalunya (conegut també com la Catalunya Nord), el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, l’Alta Cerdanya i el Capcir (comarques cedides a la monarquia francesa l’any 1659 pel Tractat dels Pirineus). 4. Estat italià: la ciutat sarda de l’Alguer. D’aquesta manera, els territoris de llengua catalana limiten amb territoris de llengua sarda a l’Alguer, amb territoris de llengua occitana entre el Rosselló i l’Alta Ribagorça i amb territoris de llengua castellana i aragonesa entre Benasc i Guardamar. Però, les fronteres lingüístiques mai no són clares de delimitar, també s’ha de contar amb els parlars de transició, com ara, el subdialecte del castellà anomenat “panotxo” (parlat al Baix Segura i a altres zones de l’horta de Múrcia, amb una gran quantitat de catalanismes lèxics). La realitat nacional del nostre domini lingüístic, però, no és homogènia. És desigual en el sentit que es viuen situacions diferents en cadascun dels territoris (territoris sotmesos a sobiranies diferents, influència dels mitjans de comunicació, etc.). El català no presenta el mateix estatus en tots els territoris on es parla, ni és la primera llengua oficial en tots aquests territoris. Des del punt de vista legal, el català presenta tres situacions. Al Principat d’Andorra és l’única llengua oficial. A Catalunya, el País Valencià, les Illes i la franja oriental d’Aragó, comparteix l’oficialitat amb el castellà, encara que amb situacions diferents. Al Departament dels Pirineus Orientals (les comarques catalanes sota domini francés), l’Alguer i el Carxe no és oficial. A més, el català no és la primera llengua a les comarques de llengua occitana de la Vall d’Aran i la Fenollada, ni a les de llengua castellana de l’oest i el sud del País Valencià (les comarques de l’Alt Millars, l’Alt Palància, el Racó d’Ademús, el Baix Segura, els Serrans, la Foia de Bunyol, la Plana d’Utiel, la Canal de Navarrés, etc.). El territori de parla catalana, segons el cens de 1991, compta aproximadament amb onze milions d’habitants, tanmateix, cal diferenciar entre els qui utilitzen el català i els que no l’utilitzen. Amb tot, es pot considerar que el parlen més de set milions de persones, xifra que supera el nombre de parlants de cinc llengües europees estatals (finés, danés, noruec, albanés i eslovac) i a més, se situa molt per damunt de qualsevol de les llengües europees reconegudes oficialment (letó, lituà, macedoni, etc.). 2. Caracterització dels grups dialectals 2.1. Teories que expliquen la partió Oriental / Occidental El català sempre ha estat una llengua caracteritzada per la gran unitat dialectal. De fet, fins els segles XV-XVI no apareixen als textos escrits dialectalismes que demostren a quina part del domini lingüístic pertany el seu autor. Cal diferenciar entre dialectes constitutius (aquells que existeixen en la llengua des de la mateixa etapa de formació) i dialectes consecutius (produïts posteriorment per diverses raons). En el cas català, des dels inicis comptem amb dos dialectes constitutius: l’oriental i l’occidental.

----------------------------------------------------------------

8 ----------------------------------------------------------------


Hi ha, entre d'altres, tres teories que intenten explicar aquest fet (el català naix amb dues varietats diferents): les dels professors A. Griera, Manuel Sanchis Guarner i A. M. Badia i Margarit. 1) Teoria de la Reconquesta Antoni Griera considerava que originàriament ja hi havia, a la zona pirenaica, dos dialectes diferents: l’occidental i l’oriental. La causa d’aquesta bipartició dialectal és fonamentada a partir del testament de Guifré el Pilós. El comte dividí els territoris conquerits als àrabs en tres parts i els repartí entre els seus tres fills: els comtats de Barcelona, Ausona i Girona (per a Guifré II), els comtats de Cerdanya, el Conflent i Besalú (per a Miró) i el Comtat d’Urgell (per a Sunifred). Com que aquesta repartició de territoris concorda amb la divisió dialectal, mossén Griera concloïa afirmant que n’era la causa de la bipartició dialectal. Aquesta teoria, però, fou abandonada ràpidament, ja que de la mateixa forma es podia dir que aquesta divisió territorial la feia el comte atenent el fet dialectal existent. 2) Teoria del Substrat El 1953, Sanchis Guarner explica que l’evolució de la variant occidental al País Valencià derivaria de l’acció dels substrats preromànics. Guarner recorre al substrat celta per a explicar les diferències del català. A la Península Ibèrica es van produir tres onades d’invasions del poble Celta, la tercera onada d’invasió (originada el s. III a de C.) seria la causant de la formació d’una llengua diferent. D’aquesta manera es considera que l’evolució del català oriental es deu a l’acció del substrat indoeuropeu, en canvi l’evolució del català occidental seria conseqüència de l’acció del substrat iberobasc. Estudis posteriors, però, demostren que tant uns pobles com els altres habitaven tot el territori peninsular sense cap domini especial en cap de les zones. L’explicació substratística dels dialectes catalans ha estat generalment acceptada fins que l’any 1981 Badia i Margarit n’assenyala les deficiències i intenta donar una explicació definitiva sobre la qüestió de la confluència del País Valencià i la Catalunya Nova en el català occidental (i no en el català oriental com, en el cas del País Valencià, era més esperable). 3) Teoria de la Romanització Badia i Margarit, a partir d’una reformulació de la Teoria del Substrat, proposa la Teoria de la Romanització, és a dir, introdueix la romanització i l’arabització com a factors correctors de la proposta substratística de Guarner. Consisteix a veure la major o menor incidència i actuació dels substrats preromànics sobre el llatí en terres catalanes. Pel que fa a la romanització, aquesta hauria originat tres zones distintes: - Una de romanització inexistent (Pallars i Ribagorça: ací la romanització coincideix amb la introducció del romanç català). - Una romanització forta (L’Empordà, on s’ha originat el dialecte oriental). - Una de romanització feble (Andorra i l’Alt Urgell, on s’ha originat el dialecte occidental). En el cas del País Valencià o Lleida, Badia considera que l’arabització hauria neutralitzat el procés de romanització. D’aquesta manera, es produí un revifament del substrat ibèric que originaria el dialecte occidental. ----------------------------------------------------------------

9 ----------------------------------------------------------------


Així, s’observa que: - Català occidental: desromanització notable, arabització penetrant i un substrat preromà reviscolat. - Català oriental: desromanització lleu, arabització superficial i un substrat preromà emmudit. Malauradament, no podem acceptar la idea de la introducció d’elements ibers per part dels àrabs, perquè una de les causes de l’expulsió dels moriscos l’any 1609 fou la negativa dels àrabs a cristianitzar-se i la incomunicació total entre àrabs i cristians. Al segle XVII els àrabs no entenien català, per tant, difícilment al s. XIII seria possible la comunicació entre àrabs i catalans. L’explicació de la partició dialectal no es veu resolta amb cap de les teories que s’han exposat. Com diu Veny, amb tot, és ben possible que totes hagen ajudat, almenys en algun tret, a donar a la nostra llengua la configuració que presenta actualment. 2.2. L’articulació dialectal: diverses teories En aquest apartat farem un repàs general de les diferents classificacions dialectals que s’han proposat, així com els criteris que les han regides i els noms que han rebut les diferents varietats. 1. Proposta de Milà i Fontanals: La dialectologia catalana classifica els parlars de la llengua en dos grans blocs: l’oriental i l’occidental. Aquesta divisió ja va ser proposada l’any 1961 per Milà i Fontanals. El criteri que va seguir per a classificar els dialectes va ser el tractament de les vocals àtones: el català oriental neutralitza les vocals A i E amb un resultat de e neutra i també, encara que no en tots els parlars, les vocals O i U amb una neutralització /u/. Els dialectes occidentals, en canvi, mantenen clarament diferenciades les cinc vocals que conformen el seu sistema del vocalisme àton (/a/, /e/, /i/, /o/, /u/). Posteriorment, Milà i Fontanals va formar un grup a part amb el Balear.

CONTINENTALCATALÀ

2. Proposta de P. Barnils: Barnils, el 1919, va assajar una classificació més detallada, es tracta d’una subdivisió dels dos blocs basada en un criteri geogràfic i tenint en compte les denominacions consagrades popularment (valencià, mallorquí...). I en algun cas, al criteri geogràfic afegí el criteri literari (manacorí o empordanés). Català oriental

Tarragonés / Empordanés (salat)

Català occidental Xipella / Andorrà / Pallarés / Aranés / Ribagorçà / Tortosí Valencià

Castellonés / Central (apitxat) / Alacantí / Mallorquí

Rossellonés

Capcinés

---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------

TEMA 5 INSULARCATALÀ

Les varietats diatòpiques. Caracterització dels grups dialectals

Balear

Mallorquí (manacorí) / Menorquí / Eivissenc

Alguerés

Però la classificació de Barnils conté algunes inexactituds: - Inclou l’aranés dins la llengua catalana, i aquesta varietat constitueix un dialecte del Gascó (de l’occità). - L’andorrà no posseeix característiques pròpies com per a considerar-lo un subdialecte específic, el mateix ocorre amb el xipella i el salat. - El criteri literari l’ha dut a incloure l’empordanés i el manacorí, i aquests tampoc poden considerar-se subdialectes. 3. Proposta d’A. M. Alcover: A principis de segle fa una divisió aproximativa: - Català oriental - Català occidental - Català rossellonés - Català de la Ribera de l’Ebre i València - Català de les Balears Però, després n’oferirà una altra, més matisada: - Pirenenc oriental (*) - Català oriental - Català central (*) - Català occidental - Valencià - Alguerés - Balear (*) Innovacions terminològiques. I en la “Introducció” al DCVB, Alcover presentarà encara una altra divisió, més precisa i basada en criteris foneticomorfològics: la desinència de primera persona del present d’indicatiu i la desinència del pretèrit imperfet de subjuntiu, per a delimitar el Valencià de l’Occidental. - Pirinenc oriental /cant-i/ (1) - Oriental /cant-u/ (2) - Occidental /cant-o/ /cant-és, cant-às/ - Valencià /cant-e/ /cant-ara/ - Balear /cant/ - Alguerés /cant/. (1) equival a Rossellonés (com l’usarà Badia posteriorment). (2) inclou el català oriental i el català central de la subdivisió anterior. 4. Proposta de Badia i Margarit: El 1951 fa la següent divisió:

---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------

TEMA 5

Central

Balear

Rossellonés

Barceloní/ Salat / Del Camp de Tarragona / Xipella Mallorquí (manacorí) / menorquí / eivissenc Capcinés

OCCIDENTALCATALÀ

ORIENTALCATALÀ

Les varietats diatòpiques. Caracterització dels grups dialectals

Lleidatà

Andorrà / Pallarés / Ribagorçà / Tortosí

Valencià

Castellonenc / Apitxat / Alacantí / Mallorquí

Alguerés

---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------


D’aquesta classificació podem destacar els següents aspectes: - L’ús de Català oriental amb un valor geogràfic ampli, tot comprenent el Central, el Balear, el Rossellonés i l’Alguerés. I el mateix ocorre amb l’ús de Català occidental que inclou el Lleidatà (nord-occidental) i el Valencià. - Els dialectes bàsics coincideixen amb la divisió de Barnils, llevat de dos casos: el nom de Lleidatà i el nom de Català central. I a més, afegeix el barceloní com a subdialecte. 5. Proposta de J. Coromines: En la seua classificació, Coromines no estén les fronteres del Rossellonés fins la línia que baixa per Olot i Cadaqués, com havien fet Alcover i Badia, sinó que prefereix tenir en compte una franja de transició entre aquesta línia i la frontera política aproximadament; que posteriorment Veny anomenarà Català septentrional de transició. De la mateixa manera que el nord del Valencià septentrional comprén parlars de transició cap al Nord-occidental. 6. Proposta de la Gran Enciclopèdia Catalana: La classificació presentada per la GEC varia un poc respecte de les anteriors. Català central

Transició al septentrional / Salat / Xipella

Català insular

Mallorquí (pollencí, solleric) / Menorquí / Eivissenc

Català septentrional

Capcinés / Altres parlars de transició

Català alguerés Català nord-occidental

Pallarés / Ribagorçà / Parlars de transició

Català meridional

Apitxat / Salat

En aquesta classificació cal destacar: - L’ús del genèric “català”, etiqueta indicadora de la unitat de la llengua, però que també elimina algun nom tradicional, com és el cas de Valencià, substituït pel de Català meridional. - La profusió de zones de transició. - L’absència injustificada del Tarragoní.

---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------


Rossellonés o català septentrional

Capcinés

Central

Septentrional de transició / Salat / Xipella / Barceloní / Tarragoní

Balear

Mallorquí / Menorquí / Eivissenc / Formenterer

OCCIDENTALCATALÀ

ORIENTALCATALÀ

7. Proposta de Joan Veny: Ribagorçà / Nord-occidental Pallarés / Tortosí

Valencià

Septentrional / Apitxat / Meridional / Mallorquí

Alguerés

De la proposta de Veny podem fer les següents observacions: - Respecta formes tradicionals (Rossellonés, Valencià). - Algunes unitats, com xipella i salat, són considerades subdialectes per raons històriques o tradicionals (perquè realment són àrees d’una isoglossa, més aviat en retirada). - La inclusió del barceloní respon al seu caràcter de nucli focal. - Pel que fa al Balear, cal reconéixer que no és un mot popular (els parlants de les diferents illes diuen que parlen mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterer), però és necessari un terme que designe el conjunt de les Illes. - S’adopta en nom de Català nord-occidental amb un ús restrictiu, d’aquesta manera es reserva el nom d’Occidental per a un abast més ampli, amb inclusió del Valencià. - S’inclou el nom de tortosí, perquè com a àrea de transició entre el Nord-occidental i el Valencià mereix la seua inclusió en la classificació dialectal. - L’andorrà no s’ha inclòs, perquè no reuneix suficients elements com per a ser considerat subdialecte. Com a conclusió, podem dir que, una classificació objectiva i exhaustiva dels dialectes resulta gairebé impossible, per les variables que entren en joc (polimorfisme, sinonímia,...), i també per les “misèries de la geolingüística, base d’aquestes divisions” (Veny, 1986:38).

---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------


2.3. Descripció dels dialectes catalans Com ja hem dit abans la dialectologia catalana classifica els parlars dialectals en català occidental i català oriental. El bloc oriental s’estén per la Catalunya Nord (territoris francesos), les conques dels rius Fluvià, Ter, Tordera, Besòs, Llobregat, Cardener, Anoia, Foix, Gaià, Francolí, Riudoms, Alforja i Riudecanyes, les Illes Balears i les Pitiüses i la ciutat de l’Alguer a Sardenya. Al Principat de Catalunya, no hi ha un límit clar, sinó que el canvi es realitza insensiblement, en una zona on s’entrecreuen les diverses isoglosses. El bloc occidental ocupa al Principat, les conques del Segre, amb els seus afluents, i de l’Ebre. També ocupa la major part del territori del País Valencià. Joan Veny estableix aquesta llista de trets diferenciadors dels dos blocs. Alguns trets no tenen un abast geogràfic total, però hi són predominants. CATALÀ ORIENTAL

CATALÀ OCCIDENTAL

A. FONÈTICA HISTÒRICA 1. Confusió A, E àtones. 1. Distinció A, E àtones. 2. Neutralització de O, U àtones 2. Distinció de O, U àtones. 3. La E tancada del llatí vulgar passa a / 3. La E tancada es manté. /: /s ba/. 4. IUNCU> jonc. 4. IUNCU>junc, jum. 5. GUÁ, QUÁ tònics tendeixen a kó-, gó-: 5. GUÀ, QUÀ es mantenen. /kótre/. 6. GUA, QUA finals tendeixen a /ge/ /ke/ 6. GUA, QUA es mantenen. (e neutra): /aige/. aigua 7. LY, C’L, G’L>y, i:PALEA /paia/, OC’LU 7. LY, C’L, G’L> : palla, ull. /ui/. 8. /S/ fricativa: xinxa, panxa. 8. /tS/ africada: txintxa... 9. /S/ intervocàlica o final sense iod: 9. /S/ amb iod: caixa, coix. caixa /káSe/ /káiSa/ 10. Reforçament dental dels mots 10. Sense reforçament: cor, car... acabats en –r: cort, cart... 11. Manca de nasal adventícia: llagosta. 11. Nasal adventícia: llangosta. B. MORFOLOGIA 12. Els plurals d’antics proparoxítons 12. Els plurals d’antics proparoxítons perden la nasal: homes... mantenen la nasal: hòmens... 13. Desinències de 1a pers. Pl: -i, -u, -o 13. Desinències de la 1a pers. PI: -o, -e cantu, canti, canto, cant canto, cante 14. Formes reforçades o reduïdes dels 14. Formes plenes: me, te, se, mos, vos, pronoms febles: em, et, es, ens, els... ne... 15. Incoatius amb –e: serveix, 15. Incoatius amb –i: servix, servisca... servesca... 16. Desinències del SP en –i: canti, 16. Desinències del SP en –e/-a: cante, cantis... cantes... 17. Pers. 4a i 5a de l’auxiliar haver: hem, 17. Pers 4a i 5a de l’auxiliar haver: ham, heu... hau... 18. Lèxic específic: mirall, noi, xai... 18. Lèxic específic: espill, xic, corder... ---------------------------------------------------------------- 15 ----------------------------------------------------------------


Rossellonés o català septentrional

Capcinés

Central

Septentrional de transició / Salat / Xipella / Barceloní / Tarragoní

Balear

Mallorquí / Menorquí / Eivissenc

OCCIDENTALCATALÀ

ORIENTALCATALÀ

Veurem ara com, es distribueixen els dialectes i els subdialectes dels dos grans blocs dialectals. Presentem la classificació que en fa J. Veny. Altres autors tot i coincidir en la classificació dels dos grans blocs, divergeixen en el nom que donen als dialectes i en la classificació dels parlars de transició. Optem per la classificació de Veny que ha triomfat per ser la més aclaridora: Ribagorçà / Nord-occidental Pallarés / Tortosí

Valencià

Septentrional / Apitxat / Meridional / (Mallorquí)

Alguerés

2.3.1. Extensió i descripció lingüística: A. Els parlars orientals Més de la meitat de catalanoparlants parlen català oriental. Aquest fet s’explica pel gran pes demogràfic de la zona oriental del Principat, on hi ha grans nuclis urbans, molt populosos: Barcelona, l’Hospitalet, Badalona, Terrassa, Sabadell, Tarragona... A.1. Català central El català central es parla en la zona que va des del riu Francolí fins al Fluvià. Els límits amb el català occidental ja han estat assenyalats abans. Pel que fa al sector septentrional, el pas cap al rossellonés no es realitza de sobte, sinó a través d’una faixa de transició paral·lela al Pirineu. Aquesta zona de transició, però està cada vegada més sotmesa a la dinàmica anivelladora de la resta del català central. Els principals trets lingüístics del català central són: • Vocalisme: - 7 vocals, general a tot el domini (i, e, a, o, u). - Evolució e (tancada) llatí vulgar>e. - En estat de retrocés considerat com un vulgarisme wa>o. - 3 fonemes i 2 graus d’obertura en el vocalisme àton: i, e, u. Confusió a, e> e neutra, o, u>u. ---------------------------------------------------------------- 16 ----------------------------------------------------------------


- Caiguda de la /e/ àtona en contacte amb /r/: /vritat/, /cargol/, /carbassa/, etc. - WA> /j/, per exemple: oculu>oc’lo>ui, regula> reg’la>reia. - Pèrdua de l’element oclusiu en els grups finals: -mp, -nt, -lt, nk. Per exemple, camp /cam/, dent /den/... - Els grups nominals romànics es palatalitzen, per exemple: ametlla, batlle, vetllar... - Introducció d’una consonant antihiàtica, per exemple: dues /dugues/. - Aparició d’una i antihiàtica: /ideia/ /benieixo/ /agraieixo/. • Morfosintaxi: - Els demostratius aquest i aquests adopten la forma aquet i aquets. - Les combinacions de pronoms febles, sotmeses a reduccions fonètiques i a dissimilacions, solen diferir considerablement de la llengua estàndard. - Confusió de les preposicions a, en, amb>. Per exemple an cotxe. - No distinció de les preposicions per/per a. Només usen per. - Distinció entre ser i estar. - Distinció entre anar i venir, segons el punt de vista del receptor. • Lèxic: - Pèrdua d’un gran nombre de mots antics i clàssics: torcar, granera, arena, eixir... - En els nuclis més poblats, gran presència de castellanismes: faldilla, suelto, tocino, puesto... - Hi ha lèxic específic com: estri, aixoplugar, cofoi, eixerit, rauxa, xai... Subdialectes del català central: Barceloní: - Vacil·lació en el grau d’obertura de les vocals. En les vocals àtones es generalitza la neutralització de A i E en A. - Fenomen d’ensordiment de /z/>/s/, similar al procés d’apitxament. Per exemple: fetxe, metxe, corretxa, trepitxar... - La fricativa /s/ es sol africar en posició inicial o postconsonàntica: pantxa, tximple, txintxa... Tarragoní: S’estén pel Camp de Tarragona, el Baix Penedès, Alt i Baix Camp i la Conca del Barberà. És el parlar més diferencial, perquè representa un veritable parlar de transició cap al català occidental, per tant comparteix molts trets amb l’altre bloc dialectal. - Africació de les palatals /s/ i/z/ en posició inicial o postconsonàntica: txocolata, txop, gantxo, martxar... - Pronúncia de /s/ amb iod: caixa, coix, així... - Tendència a palatalitzar la nasal en contacte amb vocal palatal: cuina>cunya, feina>fenya... - Manteniment de la distinció entre /b/ i /v/. - Manteniment regressiu dels plurals antics proparoxítons: hòmens, jòvens... - Coexistència dels articles el i lo. - Manteniment de gua- i qua-. - Pel que fa al lèxic: xiquet, moixó.. ---------------------------------------------------------------- 17 ----------------------------------------------------------------


Català septentrional: Es parla a l’Alt Empordà, Garrotxa, Ripollés, Baixa Cerdanya, zona de transició entre el català central i el Rossellonés. Comparteix trets amb els dos dialectes.. - Problemes per a distingir /o. Hi ha una o mitjana. - Hi ha molts casos de tancament e /e, especialment als acabaments –encia. - Reforçament de la “r” de l’infinitiu als verbs de la 2a conjugació: néixere. - El futur i el condicional del verb anar presenta formes arcaiques: iria, iré... - La 1a per. de l’IP presenta els morfemes –ut i –uc: càntut, càntuc... Salat: Es troba a Cadaqués i a una petita franja costanera que va del riu Ter al riu Tordera. La característica més destacable és que conserva l’article derivat salat: es, s’, es, ses. No és exactament igual al balear, ni tampoc gaudeix de la mateixa vitalitat. Xipella: Es tracta d’un parlar que es dóna en alguns illots de transició cap al català occidental. El trobem de manera discontínua des de l’Alt Urgell fins a la Conca de Barberà. El tret més important és la realització de les /e/ neutres finals com a /i/, per exemple: formatgi, quinzi, lis vaquis, beuri... A.2. Rossellonés. Encara que el nom designa, en sentit estricte, el parlar de la Plana del Rosselló, solem denominar com a rossellonés (o com a català septentrional) el dialecte parlat a l’altra part del Pirineu, al Rosselló, el Conflent i el Capcir. • Vocalisme: - Al sistema tònic només hi ha cinc vocals, amb tres graus d’obertura: i u e o a - Els esdrúixols acabats en –ia perden la vocal final, esdevenint així plans, per exemple: famili, glori, carenci... • Consonantisme: - Tendència a imitar la “r” francesa que és uvular. - Elisió de la palatal final: peix /pei/, calaix /calai/... - Absència de la “d” epentètica: genre, molre, tener... - Reforç sistemàtic dels mots acabats en –r: cart, ort, purt... - Pèrdua de la L agrupada amb certes consonants: moltó (mutú), escoltar (escutar)... • Morfosintaxi: - Formació del plural dels mots aguts acabats en vocal sense /n/: mà, màs, camí, camís... - 1a persona del PI amb desinència –i, jo canti, plori, mori... - La negació es fa solament amb pas, per exemple: vindrà pas. - El verb ser és auxiliar, som vingut (he vingut). • Lèxic: - Presència de nombrosos arcaismes: oir, ca, cercar, morro... - Presència de gal·licismes: comuna (ajuntament), mere (batle), buata postal (apartat de correus)... ---------------------------------------------------------------- 18 ----------------------------------------------------------------


A.3. Balear Els dialectòlegs actuals anomenen “balear” el dialecte parlat a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. Les Illes Balears van ser poblades per catalans orientals arran de la Reconquesta, i l'aïllament ha fet que es conserve el català pràcticament en l’estadi medieval. Tanmateix en el camp de la fonètica, el balear ha evolucionat pel seu compte, amb una abundància de dissimilacions, assimilacions i palatalitzacions. • Vocalisme: - Vuit vocals, les mateixes que en català central més la vocal neutra /a/o, per exemple: aigo. • Consonantisme: - Distinció de b/v. - Iodització sistemàtica, per causes etimològiques: paia, reia, ui, etc. - No palatalització del grup romànic T’L, D’L, com en valencià: ametla, vetlar. - Tendència a la desaparició de l’alveolar sonora intervocàlica, per exemple: camisa /camia/, rosegar /roegar/... - Moltes assimilacions. Poc pa> /poppa/ poc dolç> /popdolç/. - Pèrdua de la –r final, excepte en les combinacions amb pronoms febles. Per exemple: banyar-se... • Morfosintaxi: - Utilització de l’article salat: es, se, sa, ses, s’, es... - Conservació de l’article personal antic: en Joan, n’Anna... - La 1a pers. del PI no té desinència: cant, trob, dorm... - La 4a i la 5a pers. del PI tenen les desinències –am, -au: cantam, cantau... - Formes de caràcter analògic: deïm, deis, esteïm... - En les combinacions de verb i pronom, l’accent cau en el pronom: seu-té, ves-hí... - Ús de les formes plenes dels pronoms febles: me, te, se, vos... - Formació de temps compostos de verbs intransitius de moviment i pronominals amb l’auxiliar “ser”: som anat. • Lèxic: - El balear té un lèxic conservador, arcaic i poc castellanitzat, per exemple: ver, talent, llenegar, sadoll, capell, ca, moix... - Pocs castellanismes: guapo, grave, adiós... - Mots comuns amb el valencià: calces, palometa, granera, companatge... Subdialectes del balear: Mallorquí: - Manteniment de la distinció de les vocals àtones O i U. - Combinació medieval dels pronoms febles (CD + CI): la me diuen, els vos donen, la vos paguen. És un tret en retrocés. - Imperfet de subjuntiu: -às, -assis. Menorquí: - No presenta les formes famili, conscienci... - El subjuntiu es fa amb –i: canti, trobi... - Predomini d’anglicismes com per exemple: xoc (chalk), fer xaquens (shake hands). ---------------------------------------------------------------- 19 ----------------------------------------------------------------


Eivissenc: Presenta alguns trets que l’acosten al català occidental, a conseqüència de la proximitat i la relació amb el País Valencià i la repoblació tarragonina. - Realització dels plurals amb –ns: hòmens, jòvens... - El subjuntiu es fa amb les desinències –e/-a: cante, vinga... - No perd la –s- intervocàlica sonora: camisa, presó... - El grup –wà>ó. - Lèxic: bellota, dacsa, amprar, desset... A.4. Alguerés Es parla a la ciutat de l’Alguer, a Sardenya, des del 1354, any en què, després d’expulsar els sards, la ciutat fou repoblada per orientals, sembla que per barcelonins. El català hi conviu des d’aleshores amb d’altres llengües: sard, espanyol i italià. • Vocalisme: - Sistema de set vocals. E tancada llatí vulgar ha evolucionat a /e/ per influència del sard. Dificultats entre els joves a diferenciar entre e/e oberta i o/o oberta . - Pronunciació del diftong creixent wí com en valencià. - Confluència a/e>a (el sard no coneix la vocal neutra). - Paraules amb o àtona, per influència italiana. • Consonantisme: - Distinció b/v. - La –l precedida de consonant canvia a –r: flassada/frassada, ple/pre... - El grup romànic N’R no presenta la –d- epentètica: gendre /genre/, cendra /cenre/... - La lateral palatal es despalatalitza davant d’una altra consonant: cavalls /cavals/, fills /fils/... - El grup –TR esdevé –rr: farrí, parrí... - La –d- i la –l- intervocàliques canvien a –r: vila, vida /vira/, nadal /naral/. - Assimilacions i dissimilacions són freqüents: cap dona /kaddona/. - Metàtesi: buidar>buirar>buriar, primavera>palmavera... • Morfosintaxi: - Realitza el plural amb –ns: hòmens. - Utilitza els següents possessius: mia, tua, sua, meu, teu, nostro, vostro, d’ellos, nostra, mon, ton, son... - Utilitza les formes plenes dels pronoms personals: ma, ta, sa, mos, tos... - La 5a pers. de l’IP té la desinència antiga: cantau, trobau, sembrau... - La 1a pers. de l’IP no té desinència: trob, cant, sembr... - El verb ésser és auxiliar: só anat. - Derivatius amb –utxo, -eddu, per influència italiana. - Utilització de l’article arcaic: lo, los. • Lèxic: - Gran presència d’arcaismes: mont, llonc, gonella, froment, colgar-se... - Castellanismes: asustar, adiós, duenyu, sombrero, mariposa... - Sardismes: frucar (nevar), murendu (ase), eva (egua)... - Italianismes: secol (segle), companyoro (camperol). B. Els parlars occidentals S’estenen per les comarques de la Ribagorça, el Pallars, Andorra, l’Alt Urgell, la Llitera, la Noguera, la meitat occidental del Solsonés, la Segarra, l’Urgell, el Segrià, el Baix Cinca, les Garrigues, el Priorat, la Terra Alta, el Matarranya, el Baix ---------------------------------------------------------------- 20 ----------------------------------------------------------------


Ebre, el Montsià, i a les comarques catalanòfones del País Valencià: els Ports de Morella, el Maestrat, la Plana de Castelló, l’Alcalatén, el Camp de Morvedre, el Camp de Túria, l’Horta de València, la Ribera de Xúquer, la Costera, la Vall d’Albaida, la Safor, el Comtat, la Marina, l’Alcoià, les Valls del Vinalopó, l’Alacantí, el Baix Vinalopó. Les característiques generals bloc han estat ja exposades. Cal remarcar però, la claredat i tensió articulatòria de les vocals àtones i el caràcter conservador, estàtic i arcaic de la llengua. Està format pels dos grans dialectes següents: B.1. Català Nord-occidental: Aquesta denominació sembla ser la més adequada per referir-nos al dialecte parlat per les comarques interiors del Principat, la Franja de Ponent a l’Aragó, la ribera de l’Ebre, i a més el nord del País Valencià. • Vocalisme: - Presenta 7 vocals amb 4 graus d’obertura, en vocalisme tònic. - Cinc vocals àtones. - La o àtona inicial tendeix a diftongar-se>au-, per exemple: obrir /aubrir/. - La e- àtona inicial es realitza “a”, sobretot en els grups: es-, en, eix-: eixugar /aixugar/, estendre /astendre/, entendre /antendre/. - Tancament /e/>i, en contextos /e/ + palatal. Per exemple: senyor>sinyor. - La –a final esdevé /e/ oberta: casa /kase/. • Consonantisme: - És betacista: /bi/, /oliba/. Confusió b/v. - Tendència a geminar b i g davant wa i iod: /gàbbia/, /eggua/. - Caiguda de l’element oclusiu dels grups finals: gent /gen/, camp /cam/. • Morfosintaxi: - Plurals d’antics proparoxítons mantenen –ns: hòmens. - La 1a pers. de l’IP amb o: conto, bato, temo. - Realització dels incoatius amb –i: preferixes, servixes. - La 3a pers. de l’IP amb –e: cante, pense. - Pervivència de l’article arcaic lo. - Ús de l’article personal: el Joan, l’Anna. - Falta de concordança entre participi i l’OD, per exemple: la casa (l’he vist). • Lèxic: - Coincidències amb el valencià: espill, xic, melic, corder, birbar, jònec. - Formes exclusives com: moixó (ocell), silló (càntir), sargantalla, fraga (maduixa), claviller (turmell). - Mots compartits amb l’aragonés: falsa (golfes), tormo (penyal), soqueta. Subdialectes del català Nord-occidental: Pallarés: - Evolució del grup -l-, -DY-, -BY-, -GY-> /j/ sense consonantitzar: mai (maig), puial, maió (major). - Evolució del grup N’R> nr, sense la –d- epentètica. - Els demostratius presenten formes sonoritzades: aguet- aguest. - Convivència en present d’indicatiu de les formes: am, au/ em, eu. - El verb ser fa el present d’indicatiu amb les formes: és (2a), é (3a). - Combina els pronoms febles li + en>li’n, en compte de n’hi. - No diferencia per i per a. ---------------------------------------------------------------- 21 ----------------------------------------------------------------


- Utilitza la partícula cap per a negar: é cap veritat (no és cap veritat). Ribagorçà: - El grup –ACT>ei, per exemple: factu>feit. - Tendència a acabar moltes paraules en –o: molto. - Evolució del grup –l-, -DY-, -BY-, -GY-> /j/. - Palatalització dels grups oclusiva més lateral en posició inicial i intervocàlica: fllor, fllama, pllato. - Imperfet d’indicatiu amb –v: temeva, partiva. - Apitxament, ensordiment de sibilants sonores: /kasa/. - No diferencia per i per a. Tortosí: És un parlar de transició que anuncia moltes de les característiques del valencià. - La lateral implosiva, seguida de labial, té tendència a vocalitzar en /u/: aubercoc, escaufar... - El grup T’L no palatalitza. - Oclusiva més líquida no gemina. - Els verbs de la 2a i la 3a conjugació, incrementen en –iga les formes de present de subjuntiu: vaiga, àniga, dòrmiga. - Confusió en/amb>en. - Ús d’expressions valencianes com: /pacaquí, pacallà/, bossar, estall, a poqueta nit. B.2. Valencià: Constitueix un dialecte molt suggestiu, format al llarg dels segles sobre la base d’una llengua transplantada des del Principat a un territori moro i en contacte constant amb el castellà, d’on resulta un constant contrast de formes lingüístiques. Passarem a descriure alguns trets d’aquest dialecte: • Vocalisme: - Sistema de set vocals i quatre graus d’obertura. - Articulació creixent del diftong wi: cuina, buida. - “E” àtona inicial dels grups em-, es-, en-, eix- >A, /astendre/, /amportar-se/. - Assimilacions vocàliques: sancer, llauger. - “O” inicial>au, aulor, aufegar. • Consonantisme: - Diferenciació entre b/v. - Indistinció entre la palatal africada i la fricativa sonora. - La –d- intervocàlica sol desaparéixer en els grups provinents de –ATA i –ATORE: /vesprà/ vesprada. - Manteniment de la –r final: carrer, cànter. • Morfosintaxi: - Conservació del plural –ns dels antics proparoxítons: hòmens. - Predomini de la solució –ea>-ITIA, /perea/ peresa. - Adopció de les formes incoatives amb –ix. - Freqüència de formes velaritzades analògiques en verbs de la 2a i la 3a conjugació: cullga, tusca, lligga. - Pèrdua de la v en imperfet d’indicatiu: cantaves /cantaes/. - Diferenciació de per i per a. - Manteniment de les formes cultes dels numerals: quint, sext, sèptim... - Numerals: uit, désset, díuit... ---------------------------------------------------------------- 22 ----------------------------------------------------------------


- Deíctics amb tres graus. - Ús abundant de diminutius: nuet, homenet, blaneta... - El pronom hi no és viu. - Els diminutius amb –et són molt usats. - Ordenació CI + CD+ en els pronoms febles: li la... - Pleonasme: n’hi ha... • Lèxic: - Presenta arcaismes: fenoll, raïl, colp, brial. - Caltellanismes: entonces, tenedor, cepillo, antes, ahorrar. - Mossarabismes: clótxines, xicon, fardatxo. - Lèxic occità: granera, arena, fadrí, banyar-se, torcar, pigota. Subdialectes del valencià: Valencià septentrional o tortosí meridional: A l’hora de caracteritzar els parlars del nord del nord del País Valencià, cal tenir en compte que totes les comarques catalanoparlants de l’actual provínica de Castelló han pertangut fins a l’any 1957 a la Diòcesi de Tortosa, i que encara hi pertanyen les comarques dels Ports, l’Alt Maestrat, i el Baix Maestrat, que constitueixen el que hem denominat tortosí meridional. - En algunes localitats del Baix Maestrat (Sant Mateu, Vinaròs), tota –a final s’articula>e oberta: ara>ar - Pèrdua de la –r final. - Tendeix a fricativitzar el fonema palatal africat sonor: fetge>feige, fege. - Els grups líquida + oclusiva final: -nt, -lt, -ng, -rd, perden generalment l’oclusiva final. - La –d- intervocàlica es manté: caçador, vesprada. - Confusió b/v. - Conservació de l’article arcaic lo, los. - Utilitza l’adverbi aquí. - 1a pers de l’IP amb –o: jo canto. - Solen aparéixer els subjuntius en –iga: batiga. - La 1a pers. del verb haver té la forma: hai, haig. - Realitza epèntesi de la n: a n’aquell. - Conservació en algunes poblacions de “allavòrens” i “avui”. - Lèxic destacable: sortir, capsa/caixa, clatell, mancança, aixecar. Castellonenc: S’inclouen les comarques de la Plana Alta, la Plana Baixa i l’Alcalatén. - No es produeix l’obertura de les e inicials de : es-, em-. - A Almassora, Borriana i les Alqueries, es donen casos d’assimilacions: cosa>coso, porta>porto. - Apitxament parcial a localitats com Betxí i Onda tj>tx. A Xilxes i Almenara, a més d’aquest ensordiment s’hi produeix el de les alveolars: z>s. - La –r final se sol pronunciar. Només a la Plana no sol pronunciar-se quan un infinitiu porta un pronom enclític: acabar-se>acabase. - El present d’indicatiu a les localitats interiors més septentrionals de la Plana Alta: jo canto. A l’Alcora i a les Useres: jo canta. La resta: jo cante. - Les localitats més septentrionals fan el verb haver: hai. - Extensió del pronom “se” en lloc de vos. ---------------------------------------------------------------- 23 ----------------------------------------------------------------


- Ús de “uit”. Apitxat: Aquest subdialecte abraça la part central del País Valencià, aproximadament les comarques del Camp de Morvedre, l’Horta, Camp de Túria, Ribera Alta i algunes poblacions, les més pròximes a València de la Ribera Baixa. A més tenim els illots de Xàtiva i Gandia, aquesta darrera localitat, irradia l’influx cap als pobles del voltant. - Ensordiment de les sibilants sonores: menjar>mentxar, dotze>dotse, casa>cassa. - Betacisme: cavall>caball. - Leisme: cavall>cavai. - Pronunciació de l’oclusiva del grup –NT. - Tendència a palatalitzar els grups finals –nts, -ts: punts>punys, pots>potx. - Plena vitalitat del perfet simple: tinguí. - Conservació de les desinències –am, -au: entengam, dormam... - Ús de les formes plenes dels clítics. - El clític se substitueix mos o vos: se n’anem, se quedem. - Conservació d’arcaismes: oir, noces d’argent, arracades, brials, agafar. Valencià meridional: Comprén aproximadament des del riu Xúquer (amb alguns illots apitxats com Gandia i Xàtiva) fins a la línia Biar- Busot. Ocupa doncs, les comarques de la Safor, part de la Ribera Baixa (Sueca), la Costera, el Comtat, la Vall d’Albaida, l’Alcoià, la Marina Alta i la Marina Baixa. Comparteix amb el castellonenc les característiques generals del valencià. Destaquem els següents trets: - Realització d’harmonies vocàliques: terra> terre, porta>porto... - Les poblacions properes a la línia Biar- Busot com ara Ibi i Alcoi solen perdre la –r final en tots els contextos. - La majoria de les comarques pronuncien l’oclusiva del grup –NT. - S’utilitzen les formes reforçades dels pronoms febles. - El clític et és substituït pel clític el o es: et done, el done. Alacantí: - Assimilacions vocàliques o harmonies vocàliques: guerra>guerre, cosa >koza/. - Dissimilació /ów/>/aw/: pou /paw/. - Elisió del morfema –d- en tots els casos que apareix intervocàlica. - Pèrdua per norma general de la –r final. Es donen casos de reforçament amb una – t epentètica. - Tractament paral·lel de /ts/ i /tz/ intervocàlics amb realitzacions com /ns/ /ks/ /nz/ i /gz/: llinsó, llicsó, dogze. - Manteniment de la e- àtona inicial als grups em- es-. - Elisió de l’oclusiva final als grups –lt>l, nt>n. - Es donen alguns casos de metàtesi: arie (aire), boria (boira). - Es donen alguns casos de n- inicial palatalitzada: nyiu, nyuc, nyugar. - Reducció de les formes de l’article determinat a es: es cotxe. - El verb haver-hi es conjuga sense el pronom adverbial hi. - Futur i condicionals: ixtré, coneixtré. - Ús de: astò i aquí. - Ús de les variants: refredat, rompre, tafulla, comare, mançana, foment, tomello. - Castellanismes: baldosa, monyica, limpiar, muebles.

---------------------------------------------------------------- 24 ----------------------------------------------------------------

05 - Tema 05: Les varietats diatòpiques. Caracterització dels grups dialectals

Recommend Documents