10 - Tema 10: Els estudis de filologia valenciana al llarg del segle XX

TEMA 10

Tema 10 ELS ESTUDIS DE FILOLOGIA VALENCIANA AL LLARG DEL SEGLE XX

TEMA 10 Els estudis de filologia valenciana al llarg del segle XX

ÍNDEX 0. Introducció 1. Context històric 2. Apunts generals sobre la llengua i la lingüística entre els segles XIX i XX 3. La situació de la llengua i la lingüística a finals del segle XIX als PP. CC. 4. La llengua i la lingüística a principis del segle XX 5. La llengua i la lingüística des de la guerra civil fins a l'actualitat 6. Els estudiosos de la filologia catalana al País Valencià 6.1. Manuel Sanchis Guarner 6.2. Carles Salvador i Gimeno 6.3. Enric Valor i Vives 6.4. El pare Lluís Fullana 6.5. Francesc Ferrer Pastor 6.6. Josep Nebot i Pérez 6.7. Lluís Revest i Corzó 6.8. Josep Giner 7. Els estudiosos actuals de la filologia catalana al País Valencià 7.1. Introducció 7.2. Antoni Ferrando i Francés 7.3. Albert G. Hauf i Valls 7.4. Rafael Alemany Ferrer 7.5. Altres estudiosos

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------


BIBLIOGRAFIA AUTORS DIVERSOS, (2000): "Suplemento especial. Enric Valor" dins Levante de Castellón, 14 de gener de 2000, pàgs. centrals. AGUELLO PASCUAL, B.: Vida y obra del escritor Lluís Fullana. DUARTE, C.: Curs d'història de la llengua catalana. Dins la col·lecció COM/ensenyar català als adults.: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1992. FERRANDO, A. & NICOLÀS, M.: Panorama d'història de la llengua. Ed. Tàndem. València, 1993 FERRER, V.: Francesc Ferrer Pastor MARCET I SALOM, P.: Història de la llengua catalana. Ed. Teide Barcelona, 1987. PÉREZ MORAGON, F.: Les Normes de Castelló. Ed. 3i4. València, 1982. PÉREZ MORAGON, F. I ALTRES: Exposició de Sanchis Guarner. ROBINS: Breve historia de la lingüística. RUIZ, F. & SANZ R.: Història social i política de la llengua catalana. Ed. 3i4. València,1996. SOLÀ, J.: L'obra de Pompeu Fabra. Ed. Teide. Barcelona,1987. SIMBOR, V.: Carles Salvador i Gimeno: una obra decisiva. Diputació de València, 1983.

----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------


0. Introducció En aquest tema desenvoluparem tot el que han estat els estudis de filologia catalana al País Valencià durant el segle XX. En primer lloc farem referència al context històric en què es desenvolupen aquests estudis, després farem uns apunts generals sobre el que ha estat la lingüística entre els segles XIX i XX i la situació de la llengua en aquest temps a tot el domini lingüístic. I després de tot açò ja ens centrarem en els estudiosos de la filologia del nostre País. 1. Context històric La guerra civil espanyola (1936-39) i la segona guerra mundial (1939-45) són dos esdeveniments històrics que separen els anys transcorreguts del segle XX en dues etapes ben diferenciades. Abans dels dos conflictes bèl·lics, el Principat viu una apassionada època de reivindicació i de recuperació dels seus signes d'identitat que repercuteix favorablement a la resta de països de llengua catalana. La llengua consolida el seu procés de normativització, recupera quasi tots els usos oficials i cultes i produeix una literatura pràcticament normalitzada. Després de les dues guerres, la dictadura franquista i el reforçament del nacionalisme francés i italià provocat per la contesa mundial, accentuen el procés d'espanyolització, francesització i italianització sobre el nostre poble. La resistència democràtica i nacional sobre els territoris sota administració espanyola ha permés, no sols el restabliment de l'autonomia al Principat (1979), sinó també la incorporació del País Valencià (1982), Aragó (1982) i les Illes Balears (1983) a la dinàmica autonòmica prevista en la Constitució espanyola de 1978, i per tant el reconeixement legal del fet lingüístic diferencial d'aquestes terres, excepte a Aragó. Per contra, els estats francés i italià continuen ignorant la catalanitat lingüística de la Catalunya Nord i l'Alguer. L'aprovació dels esmentats estatuts d'autonomia conclou una llarga etapa de repressió de la llengua catalana i s'enceta una altra de tolerància, en què el conflicte lingüístic que provoca les exigències de normalització revesteix noves formes. 2. Apunts generals sobre la lingüística entre el segle XIX i el segle XX En parlar de la lingüística en termes generals, cal tenir en compte que es produeix un contrast entre el s. XIX i el s. XX en el sentit que al s. XX té lloc un ràpid creixement de la lingüística descriptiva enfront de la lingüística històrica del s. XIX. La figura clau d'aquest canvi d’actitud fou el lingüista Ferdinand de Saussure, les idees del qual foren plasmades en el Curs de lingüística general (1916). Les idees de Saussure constituïren una vertadera revolució en el camp de la lingüística: 1. Formalitza i explicita les dues dimensions fonamentals dels estudis lingüístics: dimensió sincrònica i dimensió diacrònica. 2. Va distingir la competència lingüística del parlant dels fenòmens o fets lingüístics (llengua-parla). 3. Demostra que la llengua s'ha de concebre sincrònicament, com un sistema d'elements lexicals, gramaticals i fonològics que mantenen relacions entre si i no com una suma d'unitats independents. La llengua, segons ell, és ----------------------------------------------------------------

4 ----------------------------------------------------------------


forma i no substància. En la llengua, aquestes interrelacions es basen en dues dimensions fonamentals de l'estructura lingüística sincrònica: la sintagmàtica i la paradigmàtica. Totes aquestes idees seran la base del sistema de la lingüística moderna. Poc després, la glossemàtica de Hjelmslev representarà l'èmfasi de la concepció saussureana de la forma enfront de la substància, del pla del contingut (semàntica i gramàtica) i del pla de l'expressió (fonologia). L'objecte d'aquesta ciència serà l'estudi de les relacions entre els elements i no els elements en si. L'Escola de Praga estava formada per un grup de lingüistes txecs i d'altres nacionalitats reunits al voltant de Trubetzkoi. Tots plegats, aplicaren la teoria saussureana al concepte de fonema. Els sons pertanyen a la parole, i el fonema a la langue. Considerant que les llengües estaven formades per sistemes d'elements relacionats internament, tractaren el fonema com la unitat fonològica complexa que es realitza o actualitza amb els sons de la parla. Aleshores, qualsevol fonema està format per un nombre de trets distintius o pertinents que per si mateixos el caracteritzen com a entitat lingüística. Els fonemes eren unitats que entraven a formar part de distints sistemes de relacions, segons les distintes posicions. A Amèrica, la lingüística diacrònica tingué una acollida més favorable a les universitats dels anys vint. Les tres figures de la lingüística americana d'aquesta època foren: Frank Boas, Edward Sapir i Leonard Bloomfield. Aquest darrer dedica molta atenció a la definició de la paraula com a unitat gramatical. L'estructura de l'oració era estudiada a base de l'anàlisi en constituents immediats, en la qual els morfemes es relacionaven en esquemes en forma d'arbre, que augmentaven de magnitud i de complexitat a mesura que ascendia l'arbre. El model més generalitzat fou l'anomenat distribucionalisme. Aquest model basava la descripció lingüística en les relacions distribucionals dels fonemes en les cadenes de fonemes i dels morfemes en els grups i en els constituents del morfema. Harris fou la figura representativa d'aquest model. Després sorgí una tendència divergent de l'anàlisi de Bloomfield en constituents immediats. Aquest sistema d'anàlisi, sorgit d'una teoria del comportament, és conegut amb el nom de tagmèmica, ja que el tagmema reuneix en una sola unitat una funció d'una estructura i una classe d'elements que desenvolupa aquesta funció. D'altra banda, els estudis lingüístics de Gran Bretanya se centraren des del principi en la fonètica i la fonologia, iniciant una nova teoria del llenguatge. Firth aporta idees sobre el context de situació com a medi d'expressió del significat, i sobre la fonologia diu que és com una mena d'enllaç entre la gramàtica i la fonètica. La teoria lingüística de Halliday intentarà seguir i desenvolupar-se sobre la concepció lingüística de Firth. En l'actualitat, la teoria de Halliday és coneguda amb el nom de gramàtica o lingüística sistèmica. Diu que la gramàtica d'una llengua està formada per un sistema molt complex, i delicat, d'opcions, algunes ordenades per seqüències, altres, simultàniament a través de les quals ha de moure's l'emissor d'una elocució, i a partir d'aquestes el receptor ha d'interpretar el contingut de l'elocució. Pel que fa a la lingüística descriptiva, el canvi més radical fou encetat l'any 1957, quan Noam Chomsky publicà la seua obra Syntactic Estructures, i inaugurà el període conegut amb el nom de Lingüística Generativa Transformacional. L'objectiu dels transformacionalistes era presentar en una descripció d'una llengua tot allò que va implícit en la competència d'un parlant nadiu. ----------------------------------------------------------------

5 ----------------------------------------------------------------


3. La situació de la llengua i la lingüística a finals del segle XIX als Països Catalans A l'inici del segle XIX i després de la guerra del francés, sembla consolidar-se la situació de marginació del català a l'àmbit popular, mentre que el castellà dominava còmodament els àmbits cultes; al País Valencià, però, el procés castellanitzador viu un cert alentiment. Al llarg del segle XIX es produeixen un seguit de testimonis en defensa de la llengua, des de les primeres manifestacions de Manuel Civera l'any 20 (que encapçala uns col·loquis seus amb una apologia del valencià), fins al darrer terç del segle, que n'és ple. Per exemple, a València, Constantí Llombart escriu el Calendari llemosí, es funda Lo Rat Penat, hi ha el Memorial de greuges i es fan les Bases de Manresa. A les Illes, la figura central del moviment catalanista del segle XIX és Marià Aguiló, impulsor de la defensa de la unitat de la llengua. Aquest impulsà la catalanitat en molts autors com Jeroni Rosselló, Josep Tarongí i Tomàs Forteza que insisteixen en la unitat de la llengua. També influeix en Mossén. Antoni M. Alcover, promotor del Diccionari català-valencià-balear i promotor d'iniciatives que ajudaren a la conformació de la unitat de la llengua; a més, serà organitzador del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat a Barcelona el 1906. Cal dir també que mossén Alcover, potser per la seua passió dialectològica, s'entossudí en una concepció descentralitzada de l'idioma literari, que l'enfrontà irreconciliablement amb Fabra i amb l'Institut d’Estudis Catalans. Al final de la vida, però, es reconcilià i deixa que F. de B. Moll utilitzés les normes de Fabra al Diccionari català-valencià-balear. Passant a les qüestions lingüístiques, cal dir que la dèria per arribar a l'establiment d'una normativa que regís l'ús del català escrit anà creixent progressivament durant les darreres dècades del segle. Tant popular es feu aquest tema que se'n parlà sovint en la premsa catalana. Diverses publicacions periòdiques com Lo Gay Saber, La il·lustració catalana i la Revista catalana se n'ocuparen d'una manera o d'una altra. Tanmateix, hi ha un debat que destacà especialment: l'anomenada polèmica sobre el català-que-ara-es-parla, amb un marc molt ampli que abraça des del teatre a la premsa. Aquesta polèmica es planteja a l'entorn del dilema de prendre com a base per a l'elaboració d'una normativa o bé el "català acadèmic" o bé el "catalàque-ara-es-parla". El català acadèmic o literari (amb barreja de dues variants gràfiques, l'occidental i l'oriental i amb influència del castellà i de la llengua antiga): segons els seus contraris, els qui mantenien aquesta teoria partien dels prejudicis que la llengua s'havia castellanitzat, vulgaritzat i empobrit fins al punt que no hi havia altra eixida que allunyar-se'n al màxim amb una llengua reconstruïda furgant en els papers antics: tota paraula perduda, tota forma gramatical usada en altre temps passava al lloc d'honor que realment tenia. El català-que-ara-es-parla es basa en la llengua parlada coetàniament i té dificultats per a unificar els dialectes i per a destriar els estrangerismes. Els seguidors d'aquesta tendència partien de la premissa que la llengua no tenia altra finalitat que la comunicació. El problema era difícil de solucionar, ja que al segle XIX faltaven estudis de la llengua i models lingüístics. La ferma convicció de molts escriptors que la llengua viva d'aleshores era fàcilment regenerable i que era per aquest camí que s'havia de trobar la llengua comuna escrita, va trobar en la personalitat de Pompeu Fabra el ----------------------------------------------------------------

6 ----------------------------------------------------------------


defensor més aferrissat. Però la polèmica sobre el model de llengua que s'havia d'utilitzar arribà al seu punt culminant amb la campanya lingüística que Pompeu Fabra i Joaquim Casas Carbó llançaren des de la revista l'Avenç. Aquesta campanya es desenvoluparà en el marc estricte de la revista i s'estendrà entre el mes de juliol de 1890 i el mes de desembre de 1892. En aquesta campanya s’introduiran molts dels principis en què es basaran l'any 1913 les Normes ortogràfiques de l'IEC. 4. La llengua i la lingüística a principis del segle XX Els components de l'Avenç, Casas Carbó, Massó i Torrents, Pompeu Fabra, i al País Valencià Constantí Llombart, es diferencien dels altres en què tenien unes idees clares sobre la necessitat de dotar a la llengua d'una ortografia unificada i depurada de castellanismes i vulgarismes. Es plantejaren la imposició de determinar el català modern literari, per la qual cosa adoptaren les formes populars i el lèxic relativament depurat de Barcelona, preconitzant així, una reforma ortogràfica sense gaires concessions a la tradició. Les propostes ortogràfiques revolucionàries de l'Avenç i la concepció inicialment unitarista de la llengua literària que defensaven, basada en el parlar barceloní, foren més tard parcialment corregides en un sentit més aviat composicional, és a dir, tenint en compte una sèrie d'elements diacrònics i diatòpics que solucionaven més satisfactòriament alguns dels problemes plantejats a la tasca feta principalment per Pompeu Fabra, i al recolzament polític que va rebre de Prat de la Riba. Per a Badia i Margarit, els grans factors de la reforma lingüística es poden concretar en els següents: a) L'home i la seua obra: P. Fabra fou l'artífex de la transcendental comesa de redreçar, orientar i unificar la llengua. El que féu és netejar la llengua de castellanismes, vicis i analogies, i així, esdevenia acceptable tant per als medievalistes a ultrança com per als partidaris del català-que-ara-esparla. b) Les institucions: La reforma lingüística no es podia dur a terme d'una manera privada, necessitava que fóra sancionada per una institució pública per a fer-la extensiva a tota la societat catalana de l'època. Aquesta institució fou l'Institut d'Estudis Catalans, fundat el 1907 per Prat de la Riba, el qual assignà a la Secció Filològica la tasca de normativització, secció presidida per Alcover i on sobreeixí Fabra. D'aquesta manera la reforma lingüística quedava canalitzada per la institució més adient. c) El poble: A principis del segle XX es vivia l'època de l'entusiasme, la cultura, l'art, etc.; tot s'interpretava com un servei al país. En el concepte de poble podem distingir: - Els col·laboradors més immediats del mestre: J. Carner, C. Riba, J. Coromines, R. Aramon i Serra... - Professors de català i correctors que han realitzat durant anys una tasca silenciosa, però eficaç. - El poble en el sentit més propi del mot, és a dir, tots els catalanoparlants. El procés de reglamentació durà dinou anys (1913-32) i conté les obres següents: ----------------------------------------------------------------

7 ----------------------------------------------------------------


- Normes ortogràfiques (1913) - Gramàtica catalana (1918) - Diccionari general de la llengua catalana (1932) En aquesta tasca de normativització del català, seria injust infravalorar la tasca realitzada pel canonge mallorquí Antoni Maria Alcover (1862-1932) a l'IEC. Alcover coneixia molt bé els diversos parlars catalans i era conscient que la seua varietat conservava prou bé l'herència medieval. Per això insistia en una codificació atenta a aquests dos factors, si bé la seua preocupació se centrava més aviat en la necessitat de salvar, estudiar i difondre la riquesa dialectal de la llengua. Aquesta diferència de criteris amb Fabra provocà el seu allunyament de l'IEC, les normes del qual renegà, tot i que mai no deixà de proclamar la unitat de la llengua catalana. A les darreries de la seua vida es reconcilià amb Fabra i consentí que el seu deixeble, Francesc de Borja Moll adoptàs la normativa fabrista en la publicació del Diccionari català-valencià-balear. Al País Valencià, el pare Lluís Fullana (1871-1948), conscient de la unitat de la llengua, però també de l'oposició dels sectors més influents de la societat valenciana a acceptar-ne el nom unitari i la normativa de l'Institut, intentà una difícil i poc satisfactòria síntesi entre aquesta i la més tradicional i castellanitzada, que tingué molt pocs seguidors. Amb tot, el 1932, accedí a ser el primer signatari de les Normes de Castelló. Vint-i-sis anys abans havia presentat una comunicació al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que publicà, l'any 1907, sota el títol de Característiques catalanes usades en lo Regne de València, on afirmava: "Escriure totes les característiques catalanes usades dins lo Regne de València, equivaldria a escriure una gramàtica catalana i posar a la portada: Gramàtica de la llengua valenciana. Una actitud similar a la de Fullana es pot detectar a la Catalunya Nord, on Carles Grandó proposà unes solucions intermèdies entre el fabrisme i la tradició ortogràfica local. Tanmateix, el mateix Grandó publicà el 1932 Plou i fa sol en ortografia fabrista, per bé que aquesta no fou plenament acceptada fins que la imposà el moviment Nostra Terra i la revista del mateix nom (1936-1939). 5. La llengua i la lingüística des de la Guerra Civil fins a l’actualitat Consumada la victòria del general Franco, la resistència a l'assimilació lingüística i cultural no trigà a aparéixer: s'editaren algunes revistes semiclandestines, s'organitzaren tertúlies literàries i es continuà ensenyant el català en cases particulars. Al País Valencià, la poca incidència social del valencianisme polític i cultural explica la tolerància de les activitats inofensives de Lo Rat Penat, la representació dels Miracles de sant Vicent Ferrer i la publicació de la revista fallera Pensat i fet i alguns llibres de poemes. Set anys després de l'acabament de la guerra, i al poc de temps de la victòria dels aliats en la segona guerra mundial, Josep Maria Cruzet a Catalunya, Xavier Casp a València i Francesc de Borja Moll a Mallorca reprenen la tasca editorial a l'empar de la legislació franquista. A les darreries dels cinquanta i en la dècada dels seixanta, el reconeixement internacional del règim, l'inici de l'expansió econòmica i la resistència interior faciliten la introducció d'obres estrangeres prohibides, l'aparició d'algunes revistes al recer de l'Església, com Serra d'Or (1959), Oriflama (1961-1977) i Lluc (1968), i la constitució d'actives associacions culturals en defensa de la llengua i la cultura catalanes, com l'Òmnium cultural (1961), que realitzà al Principat una meritòria tasca en la formació ----------------------------------------------------------------

8 ----------------------------------------------------------------


de mestres de català. Al País Valencià, Manuel Sanchis Guarner publica el 1950 la seua Gramàtica valenciana, i el 1960 La llengua dels valencians, ampliació i refosa de l'edició de 1933, les quals, juntament amb les edicions de la Gramàtica valenciana de Carles Salvador, els cursets de valencià de Lo Rat Penat (a partir de 1950), els diccionaris de Francesc Ferrer Pastor, els manuals de gramàtica d'Enric Valor, els assaigs Nosaltres els valencians (1962) i El País Valenciano (1963) de Joan Fuster i les interpretacions sociolingüístiques de la realitat valenciana Un dilema valencià (1966) de Lluís V. Aracil i Conflicte lingüístic valencià (1969) de Rafael L. Ninyoles, contribuiran decisivament a la recuperació de la consciència nacional del País Valencià. A Mallorca, Francesc de Borja Moll amb l'ajuda de Manuel Sanchis Guarner, reprén la publicació del Diccionari català-valencià-balear (1949-62), iniciat per Mossén. Alcover, i aconsegueix el reconeixement legal de l'Obra Cultural Balear (1962), de finalitats semblants a les de l'Òmnium. A Catalunya Nord, la creació del Grup Rossellonés d'Estudis Catalans (1960) respongué a la necessitat d'aprofitar les possibilitats de la Llei Deixonne (1951) en l'àmbit educatiu i a la de promoure, en general, el coneixement de la llengua i literatura catalanes. A les darreries dels anys seixanta, els diaris en català encara continuen prohibits i el setmanari Tele-Estel (1966-70) no pogué consolidar-se a causa dels obstacles governatius. Aquests, però, no aconseguiren paralitzar la popularitat de la "nova cançó", assegurada pels èxits internacionals de Guillermina Motta, Francesc Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Raimon i Joan Manuel Serrat. Davant les campanyes de reivindicació lingüística, com les de "Català a l'escola". "Català al carrer", "Parlem valencià" i altres, el règim autoritzà, en condicions restrictives, l'ensenyament de les llengües "nativas" en el marc de la nova Ley General de Educación (1970). Però les coses anaven tan de pressa que el 1975, el govern espanyol es veié obligat a publicar dos decrets regulant -és a dir, restringint- l'ensenyament de les llengües "nativas" i l'ús públic que se'n podia fer. L'ensenyament, en cap cas es faria en català. Després de la mort de Franco, i durant la transició democràtica, al Principat es va permetre obrir un diari en català l'Avui (1976), i la celebració d'un Congrés de Cultura Catalana (1976-77). Al País Valencià, es desplegà als anys setanta, una intensa activitat cultural, un dels eixos fonamentals de la qual fou la reivindicació de la normalització lingüística i del nom de català per a la llengua. No foren per tant casuals els nombrosos atemptats que patiren les llibreries i els intel·lectuals capdavanters d'aquest moviment (Fuster, Sanchis Guarner). La creació d'Acció Cultural del País Valencià (1978) nasqué de la necessitat de coordinar els esforços cívics en defensa de la cultura pròpia del País Valencià. A les Illes Balears, cal destacar l'activisme cultural, amb l'editorial Moll al capdavant i amb el suport d'amplis sectors del clericat i la presència municipal de partits nacionalistes i regionalistes. Tots plegats, han aconseguit la difusió i el prestigi social del català. Al País Valencià les maniobres secessionistes de la dreta local durant l'etapa preautonòmica exigiren una permanent mobilització ciutadana, protagonitzada pels sindicats democràtics, les forces progressistes i nacionalistes i les associacions culturals. A Mallorca, les estratègies secessionistes s'aturaren amb el reconeixement del nom del català a l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears. ----------------------------------------------------------------

9 ----------------------------------------------------------------


En els anys vuitanta, la Institució de les Lletres Catalanes, l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana han estat alguns dels organismes que més han contribuït a potenciar i difondre les lletres i la filologia catalana arreu del domini lingüístic i a l'exterior. Els principals dèficits en el procés de normalització lingüística que s'enceta a partir de l'aprovació dels diferents estatuts d'autonomia, s'observen sobretot en la vida econòmica i comercial, en els mitjans de comunicació, en la premsa de gran tiratge i en el cinema. En canvi, la producció editorial en català palesa un augment de les publicacions any rere any. Malgrat els progressos realitzats, la situació sociolingüística del català, lligada com està a unes estructures polítiques i econòmiques poc favorables, es troba lluny d'assolir els objectius somniats durant l'etapa franquista. 6. Els estudiosos de la filologia catalana al País Valencià La difusió del fabrisme al País Valencià i l'adaptació a les seues peculiaritats regionals estigué protagonitzada per una sèrie de filòlegs i d'estudiosos de la llengua que realitzaren una gran tasca. Tot seguit, en coneixerem alguns d’ells. 6.1. Manuel Sanchis Guarner Vida Manuel Sanchis Guarner va nàixer a València el 9-9-1911. Orfe de pare i mare, fou acollit pel seu oncle, l'erudit canonge Josep Sanchis Sivera, arqueòleg i estudiós del nostre passat, del qual heretà l'interés pels més diversos aspectes del País Valencià. Estudià dret i filosofia i lletres. Participà l'any 1930 en la fundació d'Acció Cultural Valenciana, entitat estudiantil preocupada per vincular el món universitari als problemes reals del país. Acabats els estudis marxà a Madrid on passà a ser col·laborador del "Centro de Estudios Históricos", que dirigia Menéndez Pidal. Dedicat a la filologia catalana, sobretot a través de la seua activitat, juntament amb F. de B. Moll, en l'Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI), sota la direcció de T. Navarro Tomás, va establir contactes amb filòlegs del Principat. També fou un dels firmants de les Normes de Castelló de 1932. En esclatar la guerra civil s'allistà al bàndol republicà, i en acabar la guerra fou empresonat a Salamanca, però el 1943 fou alliberat i es refugià a Mallorca, convidat pel seu amic Moll. Allí féu amistat de seguida amb els cercles d'escriptors, als quals aportà novetats estètiques i el seu optimisme resistent de sempre. L’any 1947 entrà a l'Institut "Miguel de Cervantes" de filologia hispànica, del CSIC. Durant el curs 1950-51 realitzà estudis de fonètica i cartografia a la Universitat de Columbia, als EUA. El 1952 fou nomenat membre de la Secció Filològica de l'Estudi General Lul·lià, de Ciutat de Mallorca. El 1959 va aconseguir retornar a València com a professor de francés de l'institut Sant Vicent Ferrer. Paral·lelament, a la Universitat, es féu càrrec dels cursos de filologia romànica i lingüística general. Fou també director de l'ICE des de 1975. En representació a les universitats del País Valencià, fou membre de la Comissió Mixta per a l'aplicació de l'anomenat Decret de Bilingüisme. D'altra banda, Sanchis Guarner va ser membre de l'IEC, des de 1961, del Centre de Cultura Valenciana, des de 1962, de la "Real Academia de la Historia" ---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------


(1968) i de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona (1969). A més, estigué present com a directiu en diverses institucions, com ara la Fundació Gaetà Huguet, l'Ateneu Mercantil de València... Sanchis Guarner obtingué premis, entre els quals convé recordar el premi Cerdà Reig, de la Diputació de València, el 1963; el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el 1974; el premi Unitat de la Llengua, el 1981; a més de premis de Jocs Florals de Lo Rat Penat, dels quals fou mantenidor l'any 1971. Home de gran popularitat per tot el País Valencià, va ser objecte de nombrosos homenatges, que s’incrementaren fins a passar els dos-cents en els mesos posteriors a la seua mort, ocorreguda a València el 16 de desembre de 1981. Obra Se centra fonamentalment en la seua lluita diària perquè la realitat històrica, social, cultural i econòmica del territori lingüístic català deixe de ser objecte de repressió ininterrompuda i siga reconeguda, respectada i estimada. El seu treball ha ajudat a mantenir i a augmentar el nivell científic de la consciència catalana a València. Sanchis estudià i divulgà aspectes tan diversos de la cultura catalana del País Valencià: la geografia, la toponímia, el folklore, la poesia, la història, les generacions literàries i, sobretot, la llengua. L'obra de Sanchis Guarner és molt extensa; la podríem classificar en els apartats següents: Dialectologia La vida dialectològica de Sanchis naix i transcorre marcada per un fet: la seua selecció el 1931 com a investigador de l'Atlas Lingüístico de la Península Ibérica. Sota el guiatge de Navarro Tomàs, va rebre una completa formació teòrica, una sòlida formació pràctica i va adquirir un ampli i profund coneixement dels dialectes hispànics, especialment del domini català. Realitzà estudis sobre l'apitxat i més endavant va fer distintes aportacions al coneixement de les fronteres lingüístiques. Història de la llengua Com a historiador de la llengua abordà quatre grans temes: el mossàrab, la formació històrica dels dialectes catalans, els aspectes lingüisticoestilístics de la llengua literària medieval i la història externa del català al País Valencià des del segle XVI ençà. Escrigué el seu primer llibre el 1933, La llengua dels valencians, que és la seua obra més important; i com a gramàtic publicà el 1950 una cèlebre Gramàtica valenciana, el primer intent seriós de descripció del dialecte valencià. Història de la literatura i crítica literària Estudis sobre la producció literària medieval, la història del teatre valencià, la literatura popular i costumista; estudis sobre la Renaixença valenciana, la literatura de les Illes i la literatura occitana. Cal destacar també la constància de la participació de Sanchis en la fixació dels textos litúrgics a la llengua pròpia dels Països Catalans. També dedicà part dels seus estudis a la cultura popular, sobretot pel que fa a la parcel·la de l'etnografia i del folklore geogràfic del nostre país. Cal destacar un dels llibres més aconseguits: Els pobles valencians parlen els uns dels altres, el qual combina una recol·lecció de dites típiques locals amb un esbós de descripció geogràfica i una assenyada comarcalització de base historicista. ---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------


6.2. Carles Salvador i Gimeno Vida Carles Salvador va nàixer a València el 1893 al si d'una moderna família de fusters. En decidir el seu pare que estudiara magisteri la seua vida va canviar, ja que aquest fet el va fer entrar en contacte amb el valencianisme. Des de la joventut i exercint com a mestre a Benassal, inicia una campanya de reivindicació de l'idioma i de l’ensenyament que emprarà com la llengua vehicular la pròpia. Des de 1913 daten les primeres col·laboracions literàries en prosa a la revista Foc y Flama de J. M. Bayarri, i poc després començarà la seua producció poètica. Dos anys més tard, Carles Salvador s'integrà en la Joventut Valencianista, grup capdavanter en les reivindicacions de caràcter nacionalista. Al llarg dels anys de la dictadura de Primo de Rivera, C. Salvador no abandonà la tasca de reivindicació de l'idioma, sinó que aprofità el parèntesi per a l'estudi i l'activitat literària. Fou col·laborador de la revista Taula de lletres valencianes. La participació el 1932 en els col·loquis lingüístics de la Setmana Final de l'Escola d'estiu de Catalunya va determinar també la trajectòria del teòric valencià. Durant aquests col·loquis, Salvador va conéixer Pompeu Fabra i aquest contacte influí en la tasca gramatical que va emprendre immediatament. Tot i que no tingué un protagonisme especial ni en els preparatius ni en la redacció de les Normes de Castelló, fou fonamental la seua tasca posterior a l'acord pel que fa a la difusió d'aquestes.. Va ser ell qui s'encarregà de redactar els tractats gramaticals i de divulgar pel país la normativa. Després d'aquesta època republicana de gran activitat lingüística, arribà la guerra civil i les seues conseqüències. Malgrat les circumstàncies adverses, Carles Salvador no abandonà les tasques per a la recuperació nacional i trià com a plataforma de les seues activitats a Lo Rat Penat, dirigida pel sector conservador de la Renaixença, que no tenia cap tipus de prestigi entre els valencians progressistes, però era l'única entitat respectada per la dictadura. Fou nomenat cap de la Secció de Literatura i Filologia de Lo Rat Penat, i desenvolupà una tasca decisiva amb l'organització de cursos de gramàtica, tant orals com per correspondència. L'any 1955 morí a Benimaclet havent dedicat tota la vida a les tasques de normalització i defensa de la llengua. Obra Respecte a la seua obra, hem de destacar que es reparteix entre el camp de la gramàtica i el camp de la literatura. Com assenyala Vicent Simbor (1983), "la seua aportació històrica fonamental serà la impagable tasca de normalització gramatical i literària". Centrant-nos en la seua producció gramatical i lingüística, direm que no participa en les Normes de Castelló, però en fou signatari i contribuí a la seua difusió. Les principals obres gramaticals són el Vocabulari ortogràfic valencià (1933), l'objectiu del qual era facilitar l'aprenentatge de la llengua després d'haver-se signat les Normes. Aquest vocabulari adapta al parlar valencià, amb escassos retocs, el Diccionari ortogràfic abreujat de Pompeu Fabra, amb l'única discrepància ortogràfica de la grafia "tz" substituïda per "s" (ex. organitzar / organisar). També són obres de Carles Salvador l'Ortografia valenciana (1934), Morfologia valenciana (1936), Qüestions de llenguatge (1936), Petit vocabulari de Benassal (1944), Gramàtica valenciana (1951), culminació dels seus tractats per a l'ensenyament, i Parleu bé (1957). ---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------


L'opuscle morfològic dota per primera vegada els valencians d'un manual elemental ben fonamentat i pedagògic. Des dels desencerts del pare Fullana, només s'havien publicat Els molts breus suggeriments d'Ortín Benedito i de Revest i Corzó, de manera que l'aportació de C. Salvador en el camp de la morfologia serà tan fonamental com en el de l'ortografia, tot i que resten alguns punts conflictius, especialment en els verbs. Cal afegir l'enorme treball realitzat en la creació de cursos per correspondència des de Lo Rat Penat. L'activitat cultural el portà també a ocupar llocs decisius a més de formar part de totes les entitats culturals valencianes. Fou col·laborador de l'IEC i membre de la comissió patrocinadora per a l'edició del Diccionari català-valencià-balear d'Alcover-Moll. 6.3. Enric Valor i Vives Vida Enric Valor (Castalla, 22-8-1911-València, 13-1-2000) és un dels més reeixits autors d'estudis sobre la normativa i a més un gran prosista. Cursà estudis de professorat mercantil. De jove no isqué pràcticament del seu poble fins que va anar a Alacant, on treballà en la premsa i en algun espai de ràdio. Als anys trenta, ja a València, connectà amb alguns escriptors i publicà i col·laborà en algunes publicacions: La nostra novel·la, La República de les lletres... Inicià la seua tasca de redreçament de l'idioma en plena època franquista. Fou un dels primers col·laboradors i professors dels cursos de llengua promoguda per Carles Salvador des de Lo Rat Penat. Valor també va contribuir a difondre les normes de l'IEC pel País Valencià; a més, fou el primer tractadista valencià que titulà com a catalana una de les seues obres gramaticals. Però la difusió del fabrisme ha estat completada amb l'aportació i l'adaptació de les peculiaritats que tant Enric Valor com Carles Salvador han defensat sense caure en la dialectalització. Com apunten molts autors, s'ha tendit a reconéixer com a correctes les formes del Principat i a infravalorar les formes no genuïnes d'aquest territori. Valor era contrari a aquesta tendència. L’adaptació de les formes valencianes que siguen encertades per a l'ús literari són tant morfològiques com lèxiques. Valor ens va donar una gran aportació en el camp lèxic: va incorporar a les seues obres tota una sèrie de lèxic propi del seu parlar, però ho va fer d'una manera que impedí es caigués en el dialectalisme i per contra va suposar un enriquiment per la llengua. Enric Valor vingué a ocupar el lloc deixat per Carles Salvador, però a molta més altura i elegància intel·lectual i amb un mètode i un esperit molt diferents. Valor coneixia bé el valencià, amb les seues varietats, i és l'autor que, a un nivell no erudit, ha realitzat més satisfactòriament en valencià allò que demanava Fabra en els primers temps de la reforma: que cada dialecte es preocupés d'enriquir-se i de depurar-se, perquè, posteriorment, tots ens poguérem trobar en una unitat superior. Obra Després de la guerra civil començà a recollir i a publicar les Rondalles valencianes, les quals tenen molt d'interés com a manifestació cultural d'un territori. Les seues novel·les són L'ambició d'Aleix (1960), Sense la terra promesa (1980), La idea de l'emigrant (1982) -la qual és el text més realista de la seua producció-, Temps de batuda (1982), i Enllà de l’horitzó (1991). Com a gramàtic va publicar tres obres cabdals: La flexió verbal (1981), que és ---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------


una extraordinària exposició de les variants verbals del valencià, amb una exposició metodològica; el Curs mitjà de gramàtica catalana especialment referida al País Valencià (1977), que és un manual de gramàtica que adapta de la normativa fabriana a la nostra varietat; i Millorem el llenguatge (1971), el qual és un llibre que ha aconseguit allò que deia Fabra en els primers temps de la reforma. És un recull d'articles de premsa, reelaborat i ordenat, on no esgota cap tema. 6.4. El pare Lluís Fullana Vida Va ser un dels frares franciscans més important que ha tingut la província franciscana de València durant el segle XX. Va nàixer a Benimarfull el 1871, un dels pobles de la Vall de Travadell al Comtat. El pare Fullana ha estat un dels homes que més ha estudiat la llengua dels valencians a la seua manera, la prova està en els seus estudis de llengua (fets també a la seua manera) i en què va ser requerit per a ocupar una cadira a la RAE. Era autodidacte. Va morir l'any 1948. Obra Se li coneixen més de vint-i-cinc títols d'obres escrites en valencià, per exemple Morfologia valenciana, Filologia valenciana, Normes ortogràfiques, Gramàtica elemental de la llengua valenciana, Diferències dialectals en la llengua valenciana, La cooficialitat de la llengua valenciana... També col·laborà en el Diccionari català-valencià-balear iniciat per Mossén. Alcover. Fullana li va enviar molta informació referida al valencià. Va col·laborar en diverses revistes com Archivo Iberoamericano i Verdad y vida, entre d'altres. El pare Lluís Fullana, conscient de la unitat de la llengua, però també de l'oposició dels sectors més influents de la societat valenciana a acceptar-ne el nom unitari i la normativa de l'Institut, intentà una difícil i poc satisfactòria síntesi entre aquesta i la més tradicional i castellanitzada, que tingué molt pocs seguidors. Amb tot, el 1932, accedí a ser el primer signatari de les Normes de Castelló. Vint-i-sis anys abans havia presentat una comunicació al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que publicà, l'any 1907, sota el títol de Característiques catalanes usades en lo Regne de València, on afirmava: "Escriure totes les característiques catalanes usades dins lo Regne d València, equivaldria a escriure una gramàtica catalana i posar a la portada: Gramàtica de la llengua valenciana.”. 6.5. Francesc Ferrer Pastor Vida Va nàixer l'any 1918 a la Font d'En Carròs (la Safor). Es va fer notar pel gran desig de recuperar la llengua autòctona, i a través de Lo Rat Penat, el 1948 fa un curset de correcció del llenguatge i l'any 1949 ja hi és professor. Allí se li van encarregar els textos lingüístics de la gramàtica que va fer Carles Salvador. Obra El 1958 publica el Diccionari de la rima; el 1960 el Vocabulari valenciàcastellà, amb 25.000 paraules; el 1966, el segon volum Vocabulari castellà-valencià. El 1967 el publica en un sol volum. El 1973 publica Lliçons d'ortografia. També li trobem treballs de textos litúrgics per a fer les versions litúrgiques en llengua pròpia. Publicà un Diccionari general on inclou els noms propis de persones, els ---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------


topònims del País i mots peculiars encara vius. El 1987 trobem el Diccionari valencià escolar. En general intentà cobrir les deficiències que pel que fa al lèxic valencià presenten els diccionaris generals catalans, per això inclou en els seus diccionaris mots freqüents en la tradició lexicogràfica valenciana que no recull el DGLC de Fabra. Les 55.000 entrades comprenen nombrosos gentilicis, topònims i antropònims. No presenta cap innovació respecte a la tècnica lexicogràfica: les definicions són més breus que les del DGLC i no porta exemples ni, en general, fraseologia. 6.6. Josep Nebot i Pérez Josep Nebot i Pérez (1835-1914) fou el primer valencià que s'arriscà a escriure una gramàtica per als seus compatriotes. Home culte i intel·lectual, la titulà Apuntes para una gramàtica valenciana popular. Començà per acceptar la submissió general a una ortografia profundament castellanitzada i confusa, i que davant d'aquesta situació, el més pertinent seria redactar dues gramàtiques: una hieràtica i una altra popular. La segona és la que escriurà ell, alleugerint-la de nocions generals i de qüestions comunes amb el castellà i mirant de recuperar tant com podrà la dignitat de la nostra varietat lingüística. 6.7. Lluís Revest i Corzó Lluís Revest (València, 1892-Castelló de la Plana, 1963) va saber junt a Carles Salvador dotar la llengua d'elements de reflexió importants i alhora va desplegar uns esforços comuns perquè el procés d'unificació ortogràfica es portara a terme durant aquella època. Revest representava l'aspecte científic de l'aportació. Era arxiver, professor, bibliotecari, membre fundador de la Societat Castellonenca de Cultura (1919), col·laborador assidu del seu Butlletí, llicenciat en història, coneixia perfectament el català, el castellà i l'italià, llegia i escrivia francés, anglés, alemany, grec, llatí i hebreu. Tenia un bon coneixement dels treballs de lingüística del seu temps, i amb aquest bagatge s'enfrontà a la situació ortogràfica valenciana, tot afirmant que l'únic sistema ortogràfic viable dels proposats fins al moment eren les Normes de l'IEC; per tant calia partir d'aquest sistema per vestir els noms de la parla valenciana. L'obra de L. Revest va ser d'una importància enorme si tenim en compte aquell moment ple de vacil·lacions. Ell va saber guiar correctament les aspiracions normalitzadores dels escriptors valencians per la seua erudició, la qual sabia conjuminar amb gran humilitat, tret digne de destacar en el seu caràcter així com també una pregona religiositat de catòlic conscient. 6.8. Josep Giner Fou un dels col·laboradors de Carles Salvador. Sanchis va poder consultar el seu rigorós treball sobre la Morfologia verbal valenciana. L'adaptació del fabrisme a la varietat regional era una necessitat sentida pels escriptors valencians lingüísticament conscienciats i pels ensenyants de llengua. El 1949, Josep Giner es feia ressò de l'article "Regles de lectura valenciana" en aquests termes: "Volem fer observar que l'existència d'una ortografia i d'una gramàtica normativa general, no és cap motiu per a no deixar de sentir-se la necessitat que hi haja una gramàtica regional a cadascuna de les regions lingüístiques: la valenciana, la mallorquina, la rossellonesa, la barcelonina, etc., gramàtica regional que sense contradir cap de les normes de la gramàtica general i de la unitat ortogràfica, ---------------------------------------------------------------- 15 ----------------------------------------------------------------


pose a l'abast del lector regional les explicacions gramaticals de la manera més pràctica i eficient possible, en benefici de la unitat literària." Els sòlids coneixements lingüístics i també les seues particulars visions de determinats fets filològics el van convertir en un estudiós de prestigi. 7. Els estudiosos actuals de la filologia catalana al País Valencià 7.1. Introducció Des de la mort de Franco fins avui, els estudis de filologia catalana al País Valencià se centren en les universitats, en la de València-Estudi General, la Jaume I de Castelló de la Plana i la d'Alacant. Aquestes tres institucions universitàries formen l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, que té com a precedent l'Institut de Filologia Valenciana fundat per Manuel Sanchis Guarner. Aquest Institut està constantment coordinat per a la investigació i el desenvolupament d'estudis sobre la llengua i la literatura. Al mateix temps, existeix l'Institut Joan Lluís Vives, que acull totes les universitats dels Països Catalans amb estudis de filologia catalana. Cal dir que hui en dia se celebren multitud de congressos i jornades sobre filologia arreu del País, com per exemple el Congrés d'història i filologia de la Plana, que se celebra cada dos anys a Nules, les Jornades de Sociolingüística d'Alcoi, els Premis Octubre; a més de diversos premis literaris com, els premis literaris Ciutat d'Alzira, etc. Entre els estudiosos actuals de la nostra llengua al País Valencià destaquen: 7.2. Antoni Ferrando i Francés Antoni Ferrando és catedràtic de filologia catalana a la Universitat de València, on imparteix classes. Ha publicat els llibres Consciència idiomàtica i nacional dels valencians (1981), Els certàmens poètics valencians (1983), obra que va ser la seua tesi doctoral, Narcís Vinyoles i la seua obra, entre d'altres, i nombrosos articles sobre història de la llengua catalana i temes afins. En l'actualitat dirigeix l'IIFV. 7.3. Albert G. Hauf i Valls Albert Hauf, nascut a Sóller (Mallorca), ha estat durant molts anys professor a Cardiff i actualment és catedràtic de literatura al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València. S'ha dedicat, sobretot, a la literatura medieval, i d'una manera especial a Eiximenis, sor Isabel de Villena i la devotio moderna. Ha publicat moltíssims estudis tant en forma de llibre com en forma d'article. 7.4. Rafael Alemany Ferrer Rafael Alemany és catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant, està especialitzat en literatura medieval i és subdirector de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Una de les seues darreres obres és el recull d'articles Ausiàs March Textos i contextos (1997), a més de diversos articles d'investigació. Atenció amb aquest apartat: cal completar-lo fent-hi referència a Vicent Salvador, Vicent Simbor, Ferran Carbó, Germà Colón, Vicent Pitarch i altres professors que han treballat la didàctica de la llengua.

---------------------------------------------------------------- 16 ----------------------------------------------------------------

10 - Tema 10: Els estudis de filologia valenciana al llarg del segle XX

Recommend Documents