65 - Tema 65: El periodisme al segle XX

TEMA 65

Tema 65 EL PERIODISME AL SEGLE XX

TEMA 65 El periodisme al segle XX

ÍNDEX 1. Context històric 2. La premsa modernista 2.1. El modernisme i la premsa 2.2. Diaris i revistes 2.3. Autors 3. La premsa noucentista 3.1. El Noucentisme i la premsa 3.2. Diaris i revistes 3.3. Autors 4. El periodisme dels anys 30 4.1. Els esdeveniments polítics i la premsa 4.2. Diaris i revistes 4.3. Autors 5. El periodisme posterior a la guerra civil 5.1. Els anys de la censura (1939-1966) 5.2. Els anys de la llibertat (1966-1976) 6. El periodisme actual 6.1. El periodisme en llibertat 6.2. Diaris i revistes 6.3. Autors 7. L’obra de Gaziel 8. L’obra de Josep Pla

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------


BIBLIOGRAFIA BADOSA, C., Josep Pla. Biografia del solitari, Barcelona, Edicions 62, 1996. BONADA, L., Josep Pla, Empúries, 1991. ---, L’obra de Josep Pla, Barcelona, Teide, 1991. CARBÓ, F., La recuperació literària en la postguerra valenciana (1939-1972), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993. CASALS, G., “Josep Pla”, a Història de la literatura catalana, Barcelona, Edicions 62Edicions Orbis, 1985. CASALS, G. i PINYOL, R., “El periodisme i l’assaig modernistes”, a Història de la literatura catalana, Barcelona, Edicions 62-Edicions Orbis, 1985. CASASÚS, J. M., Periodística catalana comparada, Barcelona, Pòrtic, 1994. ---, Periodisme català que ha fet història, Barcelona, Proa, 1996. FEBRÉS, X., Josep Pla, biografia de l’homenot, Barcelona, Destino, 1997. FIGUERES, J. M., Breu història de la premsa a Catalunya, Barcelona, Barcanova, 1985. FUSTER, J., Literatura catalana contemporània, Barcelona, Curial, 1985. GUILLAMET, J., Història de la premsa, la ràdio i la televisió a Catalunya. 1941-1994, Barcelona, La Campana, 1994. GUILLAMET, K., Premsa, franquisme i autonomia, Barcelona, Flor del Vent Edicions, 1996. GUSTÀ, M., “Josep Pla”, a RIQUER, M. i al.: Història de la literatura catalana, Volum X, Barcelona, Ariel, 1987. ---, Els orígens ideològics i literaris de Josep Pla, Barcelona, Curial, 1995. LLANAS, M. i PINYOL, R., “La crítica i l’assaig” a Història de la literatura catalana, Barcelona, Edicions 62-Edicions Orbis, 1985. ---, Gaziel: vida, periodisme i literatura, Barcelona, Publicacions L’Abadia de Montserrat, 1998. MANET, A., “Assaig, periodisme i memòries (1918-1938)”, a RIQUER, M. i al.: Història de la literatura catalana, Volum X, Barcelona, Ariel, 1987. PELEGRÍ, I., “El periodisme i l’assaig noucentistes”, a Història de la literatura catalana, Barcelona, Edicions 62-Edicions Orbis, 1985. ---, “El periodisme i l’assaig als anys 30”, a Història de la literatura catalana, Barcelona, Edicions 62-Edicions Orbis, 1985. PLA, X., Josep Pla, ficció autobiografia i veritat literària, Barcelona, Quaderns Crema, 1997. XAMBÓ, R., Dies de premsa, La Comunicació al País Valencià des de la Transició Política, El Tàvec, L’Eixam Edicions, 1995.

----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------


1. Context històric La premsa, diària o no, ha estat un dels mitjans de difusió més importants per a la nostra literatura. I no sols la premsa escrita en català, sinó també aquella que tot i usant el castellà estava arrelada en el nostre context cultural. La literatura catalana no ha donat, ni dóna –tret d’excepcions-, per a viure. Ha estat precisament el periodisme el que en molts casos ha permés i permet la professionalització de l’escriptor: serveix per a guanyar-se la vida i per a fer-se un nom. Des de 1900 fins a la guerra, aquest és un fet generalitzat. Per això, Joan Fuster ha pogut dir que “la premsa catalana va ser una de les més ‘intel·lectuals' d’Europa”. I la constatació és vàlida en bona part des de la postguerra fins avui. La situació de la llengua catalana al llarg d’aquest segle té un significat especial. Parlem de la normalització de la llengua després d’un període de crisi, “Decadència”, i d’un període de ressorgiment i d’estabilització, “Renaixença”. Allò que habitualment anomenem Renaixença volgué esdevenir, a la llarga, una temptativa explícita de restaurar la literatura catalana en la seua condició originària de fet cultural autònom: a part i complet. El propòsit, en realitat, descansava damunt de la premissa extraliterària: la situació social de l’idioma. Es feia imprescindible de reconstruir una llengua en què havia d’expressar-se, així com una literatura. Tot i que no hi havia hagut una interrupció radical del conreu literari, la tradició tampoc no hi servia de gran cosa. Calia començar de nou. La lluita per l’idioma es convertia en ingredient, i no secundari, del treball dels escriptors. L’esperit català, o catalanista, era principalment burgés. Si el proletari català es desinteressava del destí de la llengua, era per ignorància o per rutina de la qual no tenia culpa: el seu accés a la cultura li arribava a través de l’ús oficial del castellà. La producció, tant literària com periodística, que fins al moment es realitzava en català, no estava a l’abast d’aquesta classe social. Però, hi hagué intel·lectuals catalanistes que no es resignaven a aquest estat de coses, i a ells fou degut l’intent d’aproximació, dèbil i discontinu però evident, als grups més conscients de la classe treballadora. Aquest va ser, entre altres, el cas de Pere Corominas, el qual féu de pont entre l’ala esquerra del grup de “L’Avenç” i els teòrics de l’anarquisme proletari; una revista mensual “Ciència Social” els reuní a tots. Entre els Jocs Florals i la resta de noves publicacions, i grups que es reunien per tal de proporcionar i produir cultura/ literatura, trobem la premsa contemporània. Cal destacar la premsa periòdica, que va jugar un notable paper en la formació i en la consolidació d’un cos de lectors en català. Comença modestament amb derivació i amb presència material, però anà prosperant des dels darrers anys del segle XIX, d’acord amb el ritme expansiu del català i del moviment literari. El 1895, dels 16 diaris publicats a Barcelona, només un ho feia en català; el 1900 ja n’eren 6 en català enfront dels 18 impresos en castellà. Givanel i Mas arribà a catalogar 319 títols de publicacions periòdiques en català iniciades a Barcelona entre 1890 i 1909. Caldria afegir-hi les revistes comarcals, la majoria redactades en català. Al País Valencià i Balears van aparèixer diversos setmanaris entre els quals s’hi constata el retrocés de les negligències dialectals i l’adhesió a la línia literària comuna. Naturalment tota aquesta massa d’impresos no fou únicament política. Juntament a la revista il·lustrada de luxe, com “La Il·lustració Catalana” i “La Il·lustració Llevantina”, o la revista minoritària d’art i lletres, com “L’Avenç” o “Pèl & Ploma”, s’hi troben les primeres temptatives de premsa especialitzada: “La ----------------------------------------------------------------

4 ----------------------------------------------------------------


Gynecologia Catalana” (1898), “Revista de Bibliografia Catalana” (1904), “Anals de Medecina” (1907)... No hi faltava un “Feminal” (1907) destinat a les dones, una “Revista Vegetariana” (1909) de títol bastant explícit, o una “Literatura Sensacional” (1908) dedicada a temes detectivescos. El fet que es produís aquesta abundància i aquesta diversificació de la premsa era un inici espectacular de com s’eixamplava el públic lector. Fins i tot, descomptant els casos en què aquelles iniciatives periodístiques tingueren una vida efímera, el balanç final resulta afectuós. No ens pertoca ara valorar la qualitat literària o tècnica que distingia el nivell mitjà de les publicacions. El que hi compta és el fet que “feien llegir” en català, i que cobrien una àrea d’interessos intel·lectuals, pràctics o recreatius, extensa i d’atenta actualitat. El català anà recuperant poc a poc, la seua categoria de llengua escrita per a tota mena de funcions, cosa que suposava una millora enorme de la situació: es constituïa i s’afermava un “públic lector”, i amb això premsa i literatura començaven a comptar amb una premissa social palpable. Cal precisar que el “públic lector” distava molt de ser un públic “burgés” restringit, com suggerien els prejudicis anticatalanistes. La fidelitat del poble al seu idioma s’havia manifestat al segle XIX en la fabulosa difusió dels setmanaris humorístics i satírics en llenguatge dialectal. Sense entrar de ple en allò que podríem anomenar “la voluntat de renaixença”, els animadors d’aquesta premsa vulgar sabien que tenien assegurada una assistència majoritària: per a ells, la llengua, encara que acceptada, era un recurs d’èxit segur. A final de segle, i sobretot, a Barcelona, aquestes publicacions, amb les característiques de la seua tessitura popular, es van sotmetre als corrents generals de la llengua literària. “La Campana de Gràcia” (1870), “L’Esquella de Torratxa” (1879), “Cu-Cut” (1902), “Papitu” (1908), aconseguiren una extraordinària expansió per tot el Principat. Un setmanari infantil, “En Patufet” iniciat el 1904 per Aureli Capmany i continuat després per Josep M. Folch i Torres, amb un abast i una continuïtat memorables, completava l’operació: el públic sol·licitat fou total. 2. La premsa modernista 2.1. El Modernisme i la premsa Els vint anys que enquadren el tombant de segle (1890-1910) han estat batejats en la majoria d’estudis de literatura catalana, amb el títol genèric de “Modernisme”. Però, ben mirat, no és una etiqueta exacta. Com sempre que designem o posem nom a un període literari hi correm el risc de caure en una simplificació injusta. La crítica global i radical de la cultura i la societat catalanes coetànies és conseqüència i conseqüent d’un fet important: els modernistes van produir un volum considerable de prosa assagística com articles crítics, exposicions teòriques, manifestos. La premsa diària col·laborà no poc a la sistematització de les lletres catalanes: certamet es pot dir que gairebé tots els escriptors del primer terç de segle foren uns constants, ja que no assidus, col·laboradors de les seues columnes. Però és de remarcar sobretot la importància que tingueren els espais destinats a la vida crítica literària. De fet, és en aquesta mena de literatura que el Modernisme és més fàcilment identificable, i donat el caire conservador i antimodernisme de la premsa catalana i el públic limitat al qual tenia accés, la major part d’aquesta literatura va ser escrita al començament en castellà: les col·laboracions en la premsa esdevingueren, sobretot a partir del tombant de segle, una manera de guanyar-se la vida per a ----------------------------------------------------------------

5 ----------------------------------------------------------------


aquells autors que es dedicaven professionalment a la literatura. L’article periodístic comportava aleshores, però, un greu problema –que continuarà durant els anys posteriors i que arribarà ben viu fins avui- que no tenien ni la poesia ni el teatre ni la novel·la: s’havia d’escriure en castellà, ja que aquesta era la llengua en què apareixien la major part de les publicacions periòdiques del país. És el cas dels articles de Rusiñol a “La Vanguardia”, els de Maragall al “Diario de Barcelona” o la col·laboració de Josep M. Jordà a “La Publicidad”. Així mateix, són una excepció els discursos pronunciats per Rusiñol en les festes modernistes, i l’única plataforma en català oberta per als modernistes: “L’Avenç”. 2.2. Diaris i revistes Tota l’efervescència l’expressà, d’una manera espectacular, en una mena de manifestacions col·lectives fins a cert punt “oficials”, o d’un caràcter representatiu. Els modernistes van aparèixer en actes i publicacions que afirmaven les seues vagues afinitat estètiques i de signe “espiritualista”. La revista “L’Avenç” fou, entre 1881 i 1893, portaveu de la tendència renovadora. “L’Avenç” fou seguit per “Catalònia” el 1898; i “Pèl & Ploma” el 1899, i “Joventut” el 1900, i “Roma” el 1904, que, entre d’altres, prologaven la mateixa trajectòria intel·lectual. El diari “La Vanguardia” mentre fou dirigit per l’andalús Modesto Sánchez Ortiz (1889-1900) va ser per als modernistes una tribuna i un aliat. És, precisament, en tot això, festes, tertúlies, revistes, on millor es transparenta el “to mitjà” del modernisme: el que permet parlar del Modernisme com un fet històric delimitat i palpable. Valentí Almirall representant de la vessant progressista de la Renaixença (1879-1881) va editar “El Diari de Barcelona”. Era partidari del progrés en tots els aspectes de la cultura i de la societat en general. Es planteja el problema de la llengua amb l’ús estàndard. En 1881, quan “El Diari de Barcelona” hagué de tancar per problemes econòmics, un grup de joves decidiren formar una revista nova: “L’Avenç”. El naixement de “L’Avenç” té un esdeveniment important: el seu primer moment no era modernista, però després es desenvoluparà un segon moment que agrupa uns joves que crearan el moviment pròpiament modernista. Els seus representants foren J. Massó i Torrens, J. Meiger i E. Guanyavents, un jove emprenedor de 17 anys que aconsegueix posar endavant la revista. A partir de 1882 fins al 1884 van traure endavant “L’Avenç” com una revista impresa. Ramon Perés fou l’encarregat d’haver fixat la línia estètica de la revista des del punt de vista de la crítica i la producció. El tema dels joves de “L’Avenç” era: progrés, virtut i amor. El progrés implica un objectiu de cara al futur modernista que es fixa en el present. Si revisem en la nostra història literària algun paregut amb el lema d’aquests joves podem trobar un lema semblant en Els Jocs Florals: pàtria, fe, amor. La política de la revista incloïa qualsevol tema o àrea, des de la botànica fins a l’ortografia. Pretenien dur a terme una manca de recuperació del passat, però mirant cap al futur. En 1884 trobem per primera vegada el terme “Modernisme” en la Península Ibèrica. Així, podem incloure la primera etapa de la revista “L’Avenç” entre 18811884. En 1889 Massó i Torrents va posar en circulació una segona etapa que comprenia de 1889 a 1893, on s’origina el moviment modernista. ----------------------------------------------------------------

6 ----------------------------------------------------------------


El grup de “L’Avenç”, el 1893 mostra clarament que uns mateixos problemes i uns mateixos objectius poden derivar en pràctiques ideològiques, culturals i estètiques diferents. Així, de la ruptura artista-societat en trobem dos grups (o dues actituds): els defensors de l’Art per l’Art, i els regeneracionistes. Els primers identifiquen la missió de l’artista amb una religió, la religió de l’art. Converteixen l’art en evasió. Aquesta és la visió que comparteixen escriptors com Rusiñol, Maragall, Manuel de Montoliu, Casellas. Els regeneracionistes, en canvi, creuen que la renovació ha de partir d’un desvetllament ideològic i, per això, mostren el seu desacord amb les concepcions decadentistes i de l’art per l’art. Creuen que l’art no s’ha de separar de la societat. Menen tota una campanya de crítica social, política i ideològica del sistema. En desaparèixer “L’Avenç”, el 1894, alguns com Brossa i Corominas, es llancen a l’acció social revolucionària, expressada en l’article Viure del passat. Abans d’entrar en el canvi de la revista, Jaume Massó i Torrents i Casas Carbó duen a terme una iniciativa important fins el 1915, que serà la creació de la impremta. Aleshores, es pot assenyalar que entre 1881-1915 la revista “L’Avenç” té una trajectòria d’uns cinc-cents llibres publicats (fet destacable perquè en aquell moment era totalment desconegut publicar llibres en català). Aquests plantejaments estan relacionats amb l’objectiu de normativització de Pompeu Fabra i Casas Carbó, els quals s’encarreguen de plantejar una campanya lingüística perquè les revistes pogueren veure una solució clara. Joan Brossa tingué un paper fonamental en la trajectòria de “L’Avenç” i en la creació del programa modernista exposat al diari (l’art per l’art). El 1898 es creà la revista “Catalònia”, on tornaren a col·laborar esteticistes i regeneracionistes, alhora que hi escrivien també una colla molt més jove, des de Gabriel Alomar a Joan Pérez-Jorba. La revista “Catalònia” significava la reunificació dels fronts de lluita, gràcies a la introducció de noves influències. Joan Maragall des del “Diari de Barcelona” centre de la burgesia catalana, es troba en un context perillós. Els joves burgesos s’enfronten a la seua pròpia classe, no és una qüestió ideològica ni política. Més aviat es tracta d’una altra perspectiva. Volen posar les bases de la professionalització de l’artista-escriptor. Des de Joan Maragall i el “Diari de Barcelona” es pretén fer una renovació de la societat i la cultura catalana. Pensen que algunes vegades sembla millor començar de nou i trencar amb el passat. Reivindiquen un nou sistema de valors amb tendències estètiques modernes, subjectivitat i emocions, que provoquen un canvi d’orientació. 2.3. Autors Dins de l’esquema hem tractat les característiques fonamentals de cada moviment i les publicacions més representatives, però també hem parlat d’aquells autors que tingueren un pes important dins la redacció, la direcció o simplement la col·laboració. Alguns autors són rellevants dins del panorama literari, d’altres no. Per tant, aquest punt ens servirà per esquematitzar les aportacions dels diferents autors en els diaris o les revistes de l’època. En el moviment modernista començaren a publicar-se noves revistes i diaris amb més força i espenta del que s’havia fet fins aleshores. Així, trobem autors tals com: − Teodor Llorente, que s’encarregà de la direcció de “Las Provincias” en el seu naixement. ----------------------------------------------------------------

7 ----------------------------------------------------------------


−

−

−

−

−

Joan Maragall, Rusiñol, Corominas, Casas-Carbó, Massó i Torrents i Fabra foren fidels col·laboradors de “L’Avenç”, en les seues diferents etapes. D’aquests, Casas-Carbó i Massó i Torrents es dedicaren a la direcció. Modesto Sánchez Ortiz i Gaziel dedicaren els seus esforços a “La Vanguardia”. Gaziel es formà i col·laborà com a director en una part fonamental de la seua carrera fins a l’arribada de la Guerra Civil el 1936. Valentí Almirall i Ramon D. Perés formaren part de “El Diari Català”. Eren partidaris del progrés en tots els nivells de la cultura i de la llengua. Soler Miquel i Maragall parlaren de Catalunya, de la llengua, de la literatura i de tots els aspectes rellevants del moment al llarg de les pàgines de “Diari de Barcelona”. Finalment, les crítiques d’art corregueren a càrrec de Casellas i Josep M. Jordà en “La Publicitat”.

3. La premsa noucentista 3.1. El Noucentisme i la premsa Crítics i historiadors engloben sota el nom de “Noucentisme” el període de la literatura catalana entre els anys 1911-1931. És indiscutible que el 1911 es produí un trencament a les lletres catalanes: simbòlicament el representarien la mort de Joan Maragall i l’ascens d’Eugeni d’Ors a la secretaria de l’Institut d’Estudis Catalans. Eugeni d’Ors col·laborador de les lletres catalanes ja el 1889 comença a participar activament en revistes catalanes i castellanes d’observança modernista, com “Els quatre gats” i “Pèl & ploma”. El primer de gener de 1906, “La Veu de Catalunya” inicia una nova secció, sota la rúbrica de Glossari que havia de fer-se famós el pseudònim de Xènius, amb el qual E. d’Ors subscrivia. Des del 1906 al 1923 (Dictadura de Primo de Rivera) es produeix un període de producció intensa en els casos de la literatura i de l’art. El panorama periodístic reflecteix aquesta situació i ens ajuda a copsar les tendències del moment i la vitalitat d’aquesta època, ja que a les pàgines de la premsa col·laboren algunes de les figures literàries i artístiques més importants. La raó d’aquesta col·laboració és doble: l’una relacionada amb l’ofici de periodista, i l’altra amb la figura de l’intel·lectual. Per una banda, escriure en diaris i revistes representava per als escriptors un intent de professionalització i, alhora, una tribuna des d’on difondre els seus ideals estètics i polítics. En efecte, la figura de l’home de lletres que viu de la seua ploma, iniciada a Catalunya amb el Modernisme, comença a tenir més entitat amb el Noucentisme. Amb el treball de Pompeu Fabra, la idea de normalitat comportava la correcció d’aquell estat de coses en la mesura que fos possible. Les publicacions periòdiques proliferaren: n’hi havia de tota mena. Naturalment, eren en català les que feien de portaveus de la política catalanista. Junt a les revistes i diaris de combat, sorgiren papers que atenien a les necessitats d’índole molt diferent: professionals, tècniques, científiques. Cap al 1930 no hi havia un sector viu en la societat catalana que no tingués el seu òrgan d’expressió en català: biòlegs i ----------------------------------------------------------------

8 ----------------------------------------------------------------


financers, industrials i jugadors, decoradors i filòlegs. Els setmanaris satírics i infantils augmentaven notablement. La llengua s’introduïa en els més diversos sectors de l’activitat intel·lectual. Si el llibre encara circulava en tiratges limitats, l’abundància de diaris compensava d’alguna manera aquesta difusió restringida. No hi ha dubte que la més representativa fou “La Revista”, fundada el 1915 per J. M. López-Picó, i en la qual, intervingué, fins a la seua mort, Joaquim Folguera, inspirador i col·laborador regular. 3.2. Diaris i revistes Cal observar que la pràctica literària del Noucentisme és la no existència d’unes publicacions regulars periòdiques que, ben al contrari d’allò que s’esdevenia en el cas de “L’Avenç” o de “Joventut”, constituïren els òrgans per excel·lència de la vertebració militant del moviment i de difusió programàtica del seu ideari. El motiu era la complexitat de motivacions i d’intencionalitats no intrínsecament literàries o culturals per part del Noucentisme. En el transcurs dels anys inicials del Noucentisme tres revistes juguen un paper important en el procés de gestació: “Cataluña” (1903-1905), “Mitjorn” (19061907), “Empori” (1907-1908), “Revista literària de Mallorca” segons feia el subtítol, per bé que ja en el primer número constés indicat que el seu programa no fóra exclusivament literari, fundada i dirigida per Miquel Ferrà, serà de fet a través de Josep Carner la plataforma d’enllaç entre l’escola poètica mallorquina i la incipient proposta lírica de l’esperit i de les finalitats de “Cataluña”, segons ha remarcat A. Manent. Aleshores s’ha de destacar: per la diversitat dels seus interessos, per l’heterogeneïtat dels seus col·laboradors i per l’acurament de la seua presentació, la primera de les grans revistes de cultura en català del Noucentisme. La nul·la comercialitat d’aquestes revistes, víctimes d’un dèficit econòmic, i l’abundància o preferència del públic hispanòfon seran dos dels factors primordials de l’aparició d’un setmanari cultural i de pensament polític en llengua castellana. Entre 1907 i 1910 apareixerà amb el títol de “La Cataluña”, mentre que del 1911 al 1912 es dirà simplement “Catalunya”, en llengua catalana. L’única publicació del període amb pretensions de manifest generacionista explícit per part del nou moviment serà significativament una de no regular ni institucionalitzada, “L’Almanach dels Noucentistes”, aparegut el febrer de 1913. “La Revista” representà sempre uns sumaris d’amplitud generosa pel que fa a la procedència nacional i ideològica dels textos publicats. Dedicà gran espai a les tradicions de poesia, teatre, i assaig, tant a nivell de clàssics com de moderns; en les seues planes conviuen alguns supervivents del Modernisme i molts representants del Noucentisme. Però, López-Picó era un noucentista declarat, i Folguera pertanyia a la segona fornada de la mateixa tendència: “La Revista” hagué de reflectir aquest origen amb una lògica preferència. Agustí Edenans, Ramon Rucabado, Josep Farran i Mayoral, Carles Riba, noucentistes típics, cooperaran còmodament a l’empresa de López-Picó i Folguera. De signe no gaire diferent fou “La Nova Revista” (1927-1936), animada per Josep M. Junoy. Una “Revista de Poesia” (1925) que al principi va dirigir Marià Manent, s’especialitzà en la lírica més selecta. “La Revolta literària” es manifestà en diverses temptatives: “Un enemic del poble” (1917) i “Arc Voltaic” (1918), de Joan Salvat-Papasseit; “Trossos” (1917) del mateix J. M. Junoy de J. V. Foix; “L’Amic de les Arts” (1927), que controlava Foix. Afegim-hi, iniciada el 1924 per Antoni Rovira i Virgili, la “Revista de Catalunya”, d’ “alta cultura”. ----------------------------------------------------------------

9 ----------------------------------------------------------------


Una ullada a les editorials hauria de completar aquesta panoràmica periodística del Noucentisme. L’editor, en aquells anys, acompleix una missió d’estímul literari que excedia l’estricte camp comercial. Alguna d’aquestes iniciatives tenia encara un fons de mecenatge, com és el cas de l’editorial Alpha, de Francesc Cambó, que publica les obres de la “Fundació Hebraico-Catalana”. Vinculada al diari de la Lliga- “La Veu de Catalunya”- s’inicia l’Editorial Catalana, amb les col·leccions “Biblioteca Catalana”, d’autors indígenes; “Biblioteca literària”, de traduccions; i “Enciclopèdia Catalana”, de divulgació cultural. Antonio López-Llansas, hereu d’una tradició familiar dedicada a les edicions en català, ànima de col·leccions de caràcter similar (“Univers”, “Catalònia”, ...). Dins del context historicoliterari del Noucentisme, haurem d’establir una clara diferència entre el significat de “Noucentisme”, amb els trets noucentistes més característics, i una nova tendència literària molt diferents al moviment en el qual està situada: parlem, doncs, de les “Avantguardes”. Considerem important la seua aportació a la literatura i la premsa catalana. Les manifestacions avantguardistes es donaren en tots els àmbits culturals, amb trets i pretensions totalment oposades a les que havíem tingut en moviments anteriors, però al cap i a la fi rellevants. L’ “Amic de les Arts”, baluard avantguardista, protestà alguna vegada per boca dels seus redactors, davant la utilització del terme avantguardisme. Durant anys a l’Europa occidental, en deien “avantguarda” d’una sèrie d’actituds i d’obres literàries i plàstiques que tenen en comú una voluntat de repte i de negació enfront de les formes i dels criteris consolidats per una tradició cultural immediata. Es tractava d’un gest revolucionari. L’assaig i l’article de diari ocupaven un lloc molt important dins de la prosa catalana contemporània. I, ben mirat, més l’article que no l’assaig pròpiament dit. L’assaig només troba espai en unes quantes revistes d’altra cultura: “La Revista de Catalunya”, “La paraula cristiana”, “La Revista”, “Critèrion”, “La Nova Revista”, etc., el format de les quals permetia la publicació dels textos relativament extensos. Però, amb totes les seues limitacions, la premsa diària oferia millors oportunitats als escriptors. Escriure en català, fins a prou avançat el segle XX, va ser una cosa gairebé exclusiva dels literaris professionals. En català, aleshores, a penes existia la forma intermèdia de l’aficionat i del periodisme, que tan eficaçment ompli el buit que hi ha entre el lector de diari i de literatura. Van ser els mateixos escriptors els que hagueren de suplir aquesta mancança. Redactors, corresponsals i col·laboradors ompliren les planes dels rotatius locals: Josep Carner, Carles Riba, Josep Pla, Alexandre Plana, Farran i Mayoral, Carles Soldevila, etc. Pot dir-se que la premsa catalana, del 1900 la 1938 va ser una de les més intel·lectuals d’Europa, a causa, precisament, d’aquesta “falta de braços”. Des del Glossari d’Ors fins als Meridians que Foix publicava a “La Publicitat”, la participació dels escriptors més minoritaris és ben evident, i és decisiva i estimada en tota la premsa catalana. Això coincideix amb altres aspectes de la qüestió: l’escriptor que opta per professionalitzar-se només troba en la premsa diària uns honoraris més o menys regulars. El llibre, tot i que havia eixamplat ja la seua difusió, no donava per a mantenir-lo. El llibre és poc rentable i el periòdic ajuda a salvar el seu magre benefici. L’escriptor català del nou-cents que aspirava a viure de la seua ploma havia de resignar-se en qualsevol diari. Hem de destacar Josep Pla i la seua fabulosa ---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------


energia intel·lectual que apareixia en la premsa quotidiana o setmanal. Abans que ell, Eugeni d’Ors féu de “La Veu de Catalunya” la seua trinxera doctrinària. I aquesta considerable activitat quotidiana literària quedava ofegada per la mateixa fungibilitat del seu suport: un article s’oblida l’endemà de la seua aparició. Alguns escriptors superen l’handicap, encara que sempre de manera molt deficient, a través del llibre: el recurs de publicar en volum una selecció de col·laboracions periodístiques. Aleshores, per aquella època, molts dels escriptors que col·laboraven als diaris catalans decidiren publicar reculls o sèries d’articles, així com “obres completes”. 3.3. Autors Amb el Noucentisme tenim una certa normativització, les institucions, la “nova” Generalitat i d’altres aspectes socials i econòmics, faran que les publicacions a nivell de premsa i de literatura siguen més abundants. Continuen revistes que ja havien aparegut en el Modernisme com “L’Avenç”, i apareixen d’altres de noves. Els col·laboradors d’aquelles revistes existents i de les revistes que han nascut noves són escriptors amb moltes ganes d’expressar les seues idees. Han treballat en l’àmbit literari, però també volen formar part de l’àmbit periodístic. Com podrem veure els autors escrivien indistintament per a aquelles revistes o publicacions que necessitaven la seua col·laboració. Parlem així de: − Miquel Ferrà i J. Carner treballaren a “Mitjorn” − “Empori” estigué recolzada per la figura d’ A. Manent. − En aquest cas trobem una figura que repartirà el seu enginy per tot arreu, parlem de Carner que també treballà amb “Catalunya”. − La modalitat avantguardista del periodisme vingué de la mà d’ “Amic de les Arts” on trobem figures com Riba o Esclasans entre d’altres moltes. − “La Revista” fou una publicació important en aquesta època, d’ací sortiren escriptors del nivell de Carles Riba, Folguera, López-Picó, Agustí Escandans o Ramon Rucabado. − Finalment, trobem la figura de Junoy que treballà conjuntament amb dues revistes de nivell “La Nova Revista” i “Trossos”. 4. El periodisme dels anys 30 4.1. Els esdeveniments polítics i de la premsa Pot ser mai com en la dècada dels 30, abans i després de la Guerra Civil, no s’ha pogut veure amb tanta claredat fins a quin punt la pervivència de les lletres catalanes depenia de factors extralingüístics: concretament, de factors polítics. Per una sèrie de raons obvies, l’idioma quedava involucrat de manera irreversible en el fet nacionalista, havia de compartir-ne el destí atzarós. Per a sobreviure sense angúnies, la literatura catalana necessitava que la seua llengua aconseguís les posicions elementals d’un idioma oficial. En general, l’evolució de la premsa catalana de final de segle fins a la guerra civil seguí molt de prop les petges de la tradició vuitcentista. Així, dins la línia humorística de “La Campana de Gracia” i de “L’Esquella de la Torratxa” que, després d’una llarga trajectòria, desaparegueren el 1934 i el 1938. Com és natural la política constitueix un tema inexhaurible per als escriptors catalans d’aquesta època, en què, amb l’inici de la Guerra Civil, s’engraonen una ---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------


sèrie d’esdeveniments decisius i es produeixen canvis d’opinió i de voluntats col·lectives en la societat civil catalana. La situació durant la dictadura, ja deixava plantejat el problema en termes de rancúnia i de violència. Com a reacció natural a les repressions d’aquell règim esclatà una efusiva onada “catalanista” que desbordava el marc dels partits polítics. L’estatut de Catalunya va ser aprovat pel parlament espanyol en 1932. Aquest text constitucional proclama la cooficialitat de la llengua catalana en el territori del Principat i dóna a la Generalitat certs drets en la matèria escolar i universitària que garanteixen la consolidació de l’idioma. Així, a partir de 1931 la llengua i la literatura catalana començava a comptar amb un principi de “normalitat” social. L’existència de diverses revistes i publicacions periòdiques permet als autors de tenir unes plataformes des d’on exposar les seues opinions i mantenir un contacte amb el públic. L’article de diari ocupa un lloc molt important dins de la prosa catalana contemporània. Importància no prou reconeguda per la fungibilitat inherent als escrits publicats a la premsa. Escrits que en molts casos tracten temes d’actualitat, i per tant, perden al cap d’uns dies l’interés. La crisi de 1934 no arribà a influir. En esclatar la guerra el 1936 el progrés no s’aturà, tot i que la conjuntura revolucionària distava de ser favorable. 4.2. Diaris i revistes Ara, alguna de les noves manifestacions culturals incorporades per la modernitat, com l’esport, modificà i, de fet renovà la tradició humorística dels vuitcents. En aquest sentit Valentí Castany i Alfons Roure iniciaren la publicació de “Xut!” que arribà fins a aquesta dècada dels 30, més concretament la seua desaparició data del 1936. La col·lisió del 1936 hagué de significar, en bona part, un atac al nacionalisme català, i tal com funcionaven les coses era impossible de no combatre la llengua quan es pretenia ofegar el nacionalisme. L’ofensiva contra el català tenia motivacions menys circumstancials, i s’originava en una tradició assimilista certificada a través dels règims i de les ideologies diverses. “La Nostra Terra” i la resta de publicacions que s’hi editaven van interrompre’s. La mateixa sort que esperava a la resta d’activitats culturals catalanes. El 5 d’abril de 1938 era derogat l’Estatut de Catalunya, i amb això l’idioma perdia el seu caràcter oficial. El desmantellament és total. Durant quatre o cinc any no es publica res. Si s’edita alguna cosa, és en la clandestinitat o amb peu d’impremta fals. Semblant és el cas d’Octavi Sactor, fundador de “La Revista” que practicà el seu sentit crític en algunes de les seues obres, pròlegs i articles. Una mica més allunyat d’aquest model cal destacar Ramon Esquerra (1909-1938). El seu llibre Lectures europees (1936) no dóna una idea exacta de la vàlua dels escriptors. I ja en el crepuscle postneonoucentista. Tots dos editen les seues cròniques literàries més significatives amb el peu d’impremta de “La Revista”. 4.3. Autors Els anys 30 tenen un caràcter especial, pel seu començament i pel seu final. El principi coincideix amb l’acabament del Noucentisme i el final amb l’acabament de la Guerra Civil. Entre mig d’aquests esdeveniments trobem unes publicacions i uns autors que ja col·laboraven amb la premsa noucentista. També trobem les avantguardes. − Gaziel i Pla, són els dos periodistes més importants del segle XX. Tractarem la seua trajectòria professional més endavant. ---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------


− −

−

Ramon Esquerra, Rafael Tasis, Maurici Sarrahima tenen el seu treball plasmat en les pàgines de “La Revista”. Els escriptors Brossa, Narcís Oller, J. V. Foix i Antoni Tàpies deixaren la seua petjada avantguardista en les pàgines d’ “Amic de les Arts”. Finalment, Brossa treballà al costat de “Dau al set” i “Algol”.

5. El periodisme posterior a la Guerra Civil 5.1. Els anys de la censura (1939-1966) Amb la caiguda de Barcelona tocà el forn de l’exili als intel·lectuals que havien restat amb la Generalitat. El que té d’exemplar aquesta peripècia és la resolució i la tenacitat que els escriptors refugiats posaren a continuar la seua obra en català. Van ser molts els qui hagueren d’escriure en la llengua del país adoptiu, però gairebé cap no abandonà el propi idioma com a intent de creació. Les edicions catalanes de l’estranger resultaven molt difícils, ja que la difusió i la venda posterior es feien més que problemàtiques fora de Catalunya. Només el Roselló semblava tenir una obertura “natural”. En 1939, la revista “Catalunya” de Buenos Aires, inicià una Col·lecció de Llibres Catalans Inèdits patrocinada per l’Agrupació d’Ajut a la Cultura Catalana. Més tard es repetiran els esforços i, a més a més, s’amplien. Però, l’exili era un episodi a desaparèixer amb els anys. Un lleuger canvi s’insinuà el 1943 a l’interior: la publicació de “determinades coses”, com llibres i algun diari o revista, és autoritzada. Alguns exemples d’aquesta permissiva són un parell de butlletins de caràcter religiós, “Serra d’Or” i “Germinàbit” que inclouen col·laboracions literàries. Unes altres publicacions vagament periòdiques tingueren una vida més curta, és el cas d’ “Amics de la poesia” (1940), “L’ocell de paper” (1943), “Poesia” (1944), “Antologia” (1947, “Occident” (1950), etc. Davant d’una situació mediocre, els escriptors catalans, amb una voluntat obstinada i heroica continuaven amb el seu treball. El retrocés que suposava tot això era mortal. El públic lector, que tant havia costat d’aconseguir, es trobava amb les mans buides: les premses locals no li oferien un material vàlid en la seua pròpia llengua. Al País Valencià, l’esforç d’integració havia estat un propòsit de progressiva eficàcia. De tota manera, el matís “regional”, continuava sent una trava incòmoda. La tendència a pensar en termes de “literatura valenciana” comportava un provincianisme sistemàtic. (1945-1959) Continuen les tertúlies literàries amb menor mesura, però de rellevant importància per als grups que encara es reunien. Al mateix temps, trobem que les revistes també estan en contacte amb grups de gent molt interessada per la llengua. La primera revista que ressorgeix és “Ariel” dirigida per Palau i Fabra, aquesta revista posa en contacte ingredient de preguerra amb la nova joventut de després de la guerra. “Ariel” és un canvi per a la nova generació, que al mateix temps conserva el contacte amb la nova generació catalana. Primerament, aquesta revista tenia una tendència classicista amb combinació d’avantguarda. Altra revista “Antologia dels fets, les idees i els hòmens d’occident”, que comença a publicar-se el 1947 acaba la seua publicació un any després, però entre 1949-1950 reprèn la seua publicació amb el nom “Occident”. ---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------


Hem d’aclarir que amb el context històric i la prohibició de la llengua, durant la dictadura, aquestes revistes eren clandestines, per tant, podien desaparèixer en qualsevol moment. Altres revistes foren: “Dau al set” que anunciava literatura i tota mena d’arts plàstiques; “Esclat” (1949) és una revista que surt al País Valencià, però sols es publiquen un parell de números, perquè la censura no els deixa més; “Curial” (19491950) surt a partir del treball d’una sèrie d’estudiants de la Facultat de Lletres, Comas i Molas; “Germinàbit” (1956) era un fulletó de l’Escolania de Montserrat. A partir de 1959 es convertí en “Serra d’Or”. Entre 1955 i 1959 trobem “Els autors dels ocells de paper”, eren quadernets mallorquins i valencians que contenien contes i poemes. L’únic cas de revista legal fou “Silania”, revista bilingüe que tenia unes pàgines en castellà i d’altres en valencià. A les pàgines centrals incloïa un quadernet “Parlem bé”, obra de Carles Salvador. El fenomen de l’exili va desenvolupar l’aparició de diferents plataformes encarregades de mantenir l’esperit català. Fins i tot arriben a formar-se institucions catalanes amb importància que mantenen revistes culturals destacables com és el cas de “Revista de Catalunya” (1939) dins de la “Fundació de Ramon Llull”. 5.2. Els anys de la llibertat vigilada (1966-1976) El context sociocultural d’aquest espai de temps és fonamental per desenvolupar la recuperació de la llengua, i dins d’aquesta del periodisme popular. En aquell temps el règim i la censura eren molt més permissius de manera que hi havia una certa “llibertat d’acció”, encara que no es podia oblidar definitivament. Quan allà pels anys seixanta, el País Valencià començava a deslliurar-se de l’ensopiment en què l’havien mantingut dècades de franquisme, el tiratge mitjà dels diaris valencians ultrapassava lleugerament els cent mil exemplars, la qual cosa volia dir que no arribava a participar del cinc per cent del tiratge total de l’Estat. Pel que fa a les publicacions no diàries, la província de València ocupava un tercer lloc, precedida de Madrid i Barcelona. De les prop de tres mil revistes que s’editaven a Espanya, València en publicava 161, un 6 per cent del total estatal. No és aliè a aquest fenomen el fet que aleshores València era un dels centres més importants de publicació infantil i juvenil. El 1966 apareix la Llei de Premsa i Impremta i se suprimeix la censura prèvia i es possibilita la creació de noves empreses periodístiques, tot i que l’Estat, per mitjà de l’agència EFE, es reservava el monopoli quant a la informació internacional. Als efectes presents, només cal recordar que el sistema de responsabilitat que s’imposava feia possible que un periodista poguera ser sancionat per: 1) Els Tribunals Ordinaris. 2) El Tribunal d’Ordre Públic. 3) Tribunals Especials. 4) Tribunal d’Ètica Professional. 5) Un expedient administratiu obert pel propi Ministeri. Després d’aquest punt podem veure com a nivell legislatiu no havia desaparegut totalment la censura. No havien de passar una revisió abans de publicar, però després si podien desaparèixer o ser sancionats amb multes de quantitats elevades. Alguns dels expedients sancionadors en l’àmbit del periodisme valencià són: Cartelera Turia, Primera página (Alacant), Obra (Castelló),... Cal recordar, d’altra banda, la tasca que va realitzar la revista “Groc” en el manteniment del prestigi de la llengua i de la difusió de la nostra literatura. Creada en juny de 1969 per Joan Senent Anaya, era una revista monolingüe en català que havia aconseguit els permisos preceptius com a butlletí bibliogràfic, és a dir, com a ---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------


revista sobre llibres. Prompte va saltar aquest llindar quan Vicent Ventura va convèncer Senent que calia dinamitzar-la i Enric Valor i Josep Maria Soriano Bessó, homes clau de la revista, li feren costat. En paraules de Sanchis Guarner, Groc era la prova de la vitalitat del valencianisme. Les cartes al director eren un bon termòmetre de com arrelava per tot arreu. L’Equip Crònica va dissenyar les primeres portades. En la seua nòmina de col·laboradors es comptava gent com Rafael Ninyoles, Trini Simó, Tomàs Llorenç, Rodolf Sirera, Amadeu Fabregat, Vicent Soler, Josep Vicent Marqués, Rafael Ventura, Ferran Vidal, entre d’altres. Tot aquest període estigué envoltat de fets rellevants per a la història de la literatura. És el cas de l’aparició el 1962 del llibre de Joan Fuster Nosaltres els valencians, que és una peça clau del ressorgiment del valencianisme polític. La resposta dels franquistes valencians fou immediata. El llibre havia aparegut el Nadal de 1962 i a febrer del 63 va començar una forta campanya contra l’obra i la persona de Fuster en la qual va jugar un important paper atiador el diari Las Provincias. La imatge de Fuster fou cremada en les Falles d’aquell any. L’activisme del PCE, la fundació del PSV, el creixement de l’antifranquisme entre la joventut universitària i la proliferació de nou partits i organitzacions d’esquerra de tota mena socialistes, comunistes, nacionalistes radicals, autogestionaris, ...) són una petita mostra de la gran convulsió que s’estava produint en una societat que cobejava l’acabament del franquisme, i als elements més dinàmics de la qual no els havia deixat impassibles la repressió franquista, la Nova Cançó, la guerra de Vietnam, el Maig del 68 i la Primavera de Praga. L’emergència de la premsa clandestina cal entendre-la en el context d’una forta dissociació entre la societat i la política oficial, entre el que passa i el que es conta a la premsa. 6. El periodisme actual 6.1. El periodisme en llibertat És a partir de la dècada dels 80 aproximadament, fora de censura i de prohibicions, quan podem parlar d’un periodisme en llibertat. Ens trobem amb tota mena de publicacions: revistes, diaris locals, diaris regionals, butlletins informatius d’associacions, etc. Es pot utilitzar la llengua en qualsevol àmbit d’ús, i ara que es pot i s’utilitza el nostre context sociolingüístic està habituat al castellà. Actualment són nombroses les publicacions de tot tipus en català, i sols queden reduïdes si les comparem amb l’àmbit castellà. Però, tot i així, hem de veure el gran esforç que han fet aquestes publicacions que nasqueren en temps molts difícils i que han sobreviscut fins a l’actualitat. També hem de lloar aquestes publicacions que han nascut fa poc de temps, però que han triat el català com a llengua d’expressió. Avui les publicacions en català arriben a qualsevol persona que tinga interés per desenvolupar allò que vol fer en una llengua determinada. Ara no parlem d’unes revistes o d’unes publicacions periòdiques, parlem d’aquells llibrets de festes de carrer, de festes de poble, de publicacions d’associacions que trien el valencià per a comunicar als veïns el desenvolupament d’unes activitats determinades. A partir de fets com aquest podem valorar el triomf d’aquelles persones que dedicaren gran part de la seua vida en lluitar per la pervivència de la llengua, lluitar en situacions difícils i perilloses com la guerra, l’exili, la clandestinitat, prohibició,... ---------------------------------------------------------------- 15 ----------------------------------------------------------------


Si parlem de les publicacions importants de revistes i diaris haurem de veure la gran tasca que realitzen. Fins i tot s’ha creat un tipus de llenguatge específic on es pot veure el perfeccionament de la llengua: el llenguatge als mitjans de comunicació. Així, diaris com l’ “Avui” han creat el seu propi llibre d’estil, el qual és una referència important per a qualsevol lector o persona interessada per un determinat aspecte de la llengua. Fins i tot els traductors tenen una referència important amb aquests tipus de treballs. I hem de valorar més encara el fet que l’ “Avui” no siga l’únic cas. 6.2. Diaris i revistes La política dura i intransigent de la dictadura franquista cap a determinades manifestacions culturals de caràcter popular en llengua catalana dificultà durant molts anys la presència d’una premsa popular. Quan es produí es féu tard i amb fracassos estrepitosos, a causa sobretot de la manca d’un sòlid públic consumidor. Així aparegueren una sèrie de publicacions periòdiques: “Avui” (1979), “Regió 7” (1978), “Punt Diari” (1979), “El Maresme” (1983). Algunes revistes i setmanaris d’informació general, política o cultural són: “Canigó” (1954-1984), “L’Horta” (197981), “El Món” (1981), “El Temps” (1985). Entre les revistes humorístiques o satíriques cal destacar: “El Dàtil” (La Safor-1978), “La pipa d’en Roc” (Mataró- 1978-79), “Amb potes rosses” (1979), “La Bimba” (1980) i “Cul de sac” (1982). 7. L’obra de Gaziel Agustí Calvet i Pascual nasqué a Sant Feliu de Guíxols el 1887. Després d’abandonar la carrera de Dret, entrà a la universitat per seguir la de Filosofia i Lletres, en què es llicencià el 1908. Després d’un dels seus viatges d’estudis a París (on el sorprengué l’esclat de la I Guerra Mundial), és requerit per Miquel dels Sants Oliver, aleshores codirector de “La Vanguardia”, per escriure les seues impressions sobre la repercussió de la guerra en la capital francesa. L’èxit fou desbordant, fins al punt que Oliver el convencé perquè tornés a França com a corresponsal. Des d’aquell moment, Calvet s’integrà a “La Vanguardia”, del qual esdevingué redactor en cap (1918), codirector a la mort d’Oliver (1920) i, finalment director únic (1933). El món del periodisme professional en castellà li oferia una estabilitat econòmica buscada de feia temps i, d’aquesta manera, oblidà projectes i ambicions anteriors sense gaire recança. Des de la seua tribuna periodística en 1918 i 1936 la projecció de Gaziel assoleix un visible crescendo. És l’etapa en què dirigeix col·leccions editorials, pronuncia conferències, col·labora en diaris i revistes, ..., i es guanya un gran prestigi. La Guerra Civil trencà tota aquesta activitat. Calvet fugí de Barcelona i hagué d’instal·lar-se a París a finals de 1936. A partir d’ací estigué viatjant per diversos països d’Europa fins que retornà a Espanya el 1940. A Barcelona l’esperava un expedient de responsabilitats polítiques i moltes portes tancades, entre elles “La Vanguardia”. Forçat a refer la seua vida als 53 anys, Calvet residí a Madrid i treballà de gerent a l’Editorial Plus Ultra. I si bé no deixà d’escriure, res no feia preveure el seu fecund retorn a la literatura catalana, quan ja vorejava la setantena. La prehistòria periodística d’Agustí Calvet es remunta a l’agost de 1910, quan, per circumstàncies personals, treballà a “La Veu de Catalunya” com a redactor polític, responsabilitat que abandonà abans d’acabar l’any. Al mateix rotatiu, però ara des de París i del març al juliol de 1914, envià una sèrie d’articles en els quals utilitzà per primera vegada el pseudònim que el féu famós. Gaziel, però, no tornà ---------------------------------------------------------------- 16 ----------------------------------------------------------------


pràcticament a escriure en català a la premsa. Incorporat a “La Vanguardia” el setembre de 1914, el seu nom obtingué, de cop i volta, una popularitat inimaginable. La gran expansió i reconversió de “La Vanguardia”, sobretot a partir de 1926, el convertí en el de tiratge més alt de tots els peninsulars i en un rotatiu de nivell europeu. Progressivament, Gaziel esdevingué el periodista més llegit de Catalunya i el mentor indiscutit de la burgesia catalana. La seua trajectòria d’articulista independent i d’àmplia audiència anà flanquejada de nombroses polèmiques, en especial amb el catalanisme polític, que, amb el temps, li féu el buit. En qualsevol cas, el seu creixent prestigi traspassà les fronteres de Catalunya; durant la dictadura de Primo de Rivera col·laborà assíduament a un òrgan periodístic tan influent com “El Sol” i, als inicis de la Segona República, a un altre diari madrileny, “Ahora”. En les seues memòries Gaziel tracta de justificar la seua fuga idiomàtica: decidit a viure de la ploma, no podia fer-ho en català. Quan recorda la situació dels escriptors i parla de la seua joventut, subratlla les condicions en què havien de viure. “La Vanguardia” li oferia unes seguretats que no podia rebutjar. Vivint a Madrid després de la Guerra Civil, allunyat del periodisme, Gaziel retornà al català. En uns quant anys, els llibres de Gaziel se succeeixen en edicions i reedicions que mostren tant l’entusiasme de l’autor com l’adhesió del públic. A partir de 1959 té una producció molt àmplia d’obres, recopilacions d’articles i d’assaigs. És remarcable com en una dècada exacta Gaziel haja donat a la premsa tantes pàgines. El retard de la seua presència “catalana” dóna al treball de Calvet un lleuger matís anacrònic. Entre el Gaziel de “La Vanguardia” i el Gaziel recatalanitzat hi ha poques diferències: els uneix una evolució normal, gestada en el silenci de la guerra i de la postguerra. Gaziel, reintegrat, aconsegueix un èxit fulminant. Es guanya de seguida una audiència atenta. 8. L’obra de Josep Pla Josep Pla va nàixer el 1897, cursà la carrera de Dret a Barcelona, tot i que fou el periodisme i la creació literària l’única activitat professional que dugué a terme. Entre 1919 residí fora de Catalunya com a corresponsal de premsa, fet pel qual fou un excepcional observador dels grans fets polítics europeus d’entreguerres. Després del 1939 es dedicà a la ingent i exclusiva tasca de la creació literària. La personalitat literària de Pla abasta una curiositat desmesurada, que analitza, cataloga i inventaria tota mena de components de la seua realitat més immediata. Pla basteix una visió del món a través d’un discurs totalitzador i analític. El conjunt de l’obra de Pla no possibilita clarament la individualització temàtica, ja que sovintegen les interferències entre els diversos gèneres i els temes tractats. Coincidents amb la seua dedicació al periodisme professional aparegueren, en la dècada dels anys 20, els seus primers llibres. Així, l’època de preguerra fou especialment prolífica, destaquen els seus treballs polítics. En aquella època ja s’entreveu l’àmplia gamma de gèneres i de temes que constituïren la base de la seua obra futura. Malgrat la seua difícil classificació, Joan Fuster proposava aquesta distribució de l’obra de Pla: narració (dues novel·les); assaig (la majoria procedent del periodisme); llibres de viatges, en els quals també podem incloure la seua experiència periodística com a corresponsal que li féu guanyar un gran vigor descriptiu; biografia; dietaris i memòries. Com podem veure, totes les seues ---------------------------------------------------------------- 17 ----------------------------------------------------------------


capacitats estan molt relacionades, en certa manera, amb l’estudi que fem del periodisme dins de Pla. Quant a la temàtica que tracta la seua obra, seria molt complex tractar de fer una classificació o divisió. A través de les seues reflexions ens mostra la seua concepció del món, que segons J. M. Castellet abasta dos grans blocs: el primer, “de la natura a la societat”, comprèn elements com ara la natura, la història, la política i l’economia; el segon, “les classes socials”, inclou temes com ara els pagesos, els comerciants la burgesia, els estaments professionals diversos. D’altra banda, els seus plantejaments lingüístics es basen, sobretot, en la claredat i la senzillesa d’estil, tal que provoque una immediata i fàcil comprensió. Pla basa la seua sensibilitat literària i el tractament estilístic del llenguatge en el bon ús dels adjectius. Alterà publicacions comarcals en “Baix Empordà”, “Diario de Gerona”, “La Revista”, “Ofrena”, “L’Instant”. Acabada la carrera, Pla entrà de la mà de Barradelles en el món del periodisme. La cara sòrdida de l’ofici la coneix només entrar a “Las Noticias”. No tardà en ser admés a la redacció de “La Publicitat”. Escriu assaigs polítics per a la “Revista de Catalunya”, col·labora a “El Sol” de Madrid i “El Dia” de Palma de Mallorca. A finals de 1928 deixa “La Publicitat” i es converteix en redactor corresponsal de “La Veu de Catalunya”. Però, abans del seu llançament calculat, que es produirà el 1925, va assajar canvis; i si, per una banda prodigà molt poc les col·laboracions en revistes literàries o plataformes similars; per l’altra, aviat es féu un nom com a periodista gràcies a la col·laboració quotidiana a “La Publicitat” i després esporàdicament a “La Veu de Catalunya”. Pla no desaprofità mai l’oportunitat de fer servir la professió periodística d’excusa retòrica. L’aventura del periodisme va determinar la seua concepció de literat. Es pot afirmar que la tercera part de l’obra de Pla ha tingut l’origen en forma d’article. Però, menys que la discussió sobre el traçat de la frontera entre el periodisme i la literatura, importa veure com, des de dins mateix de l’obra evolucionen els interessos literaris de Pla en aquests anys de cultiu. És una perspectiva enganyosa la que separa els articles al diari de les col·laboracions. S’ha arribat a dir que alguns fragments d’El quadern gris tingueren certa versió primitiva en castellà a les pàgines de “La Publicitat”. El periòdic comença essent una plataforma per al pas a la literatura, encara que al principi Pla l’utilitza com a “tapadora”, prompte anirà introduint progressivament mecanismes de fabulació que afecten a l’elaboració dels textos. L’al·lusió de Pla a la fama no era gratuïta, fou producte de l’aura anticonvencional i polèmica creada pels seus articles a París, Itàlia i Alemanya, així com per les col·laboracions de “La Revista de Catalunya”.

---------------------------------------------------------------- 18 ----------------------------------------------------------------

65 - Tema 65: El periodisme al segle XX

Recommend Documents