08 - Tema 08: Evolució de la llengua des del segle XV fins al segle XX

TEMA 8

Tema 8 EVOLUCIÓ DE LA LLENGUA DES DEL SEGLE XV FINS AL SEGLE XX

TEMA 8 Evolució de la llengua des del segle XV fins al segle XX

ÍNDEX 0. Introducció 1. El segle XV: del Compromís de Casp (1412) a les Germanies (1519-1522) 1.1. Context històric 1.2. Usos socials de la llengua 1.3. La literatura del segle XV 1.4. Els noms de la llengua 2. Els segles XVI i XVII: de les Germanies al Decret de Nova Planta (1707-1715) 2.1. Context històric 2.2. La llengua en els diversos àmbits d’ús 2.3. Usos literaris 2.4. Actituds lingüístiques i apologies de la llengua 3. Els segles XVIII i XIX: del Decret de Nova Planta al Desvetllament Nacional 3.1. Context històric 3.2. Usos socials i repressió institucional de la llengua 3.3. Les apologies i reivindicacions del català 3.4. Usos literaris 4. El segle XX: del Desvetllament Nacional als reconeixements institucionals 4.1. Context històric 4.1.1. Lluita per l’autonomia (1901-1939) 4.1.2. La repressió (1939-1983) 4.2. El camí de la normalització lingüística

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------


BIBLIOGRAFIA AUTORS DIVERSOS, COU, Ed. Gregal, València, 1986. AUTORS DIVERSOS, Llengua de COU, Ed. Tàndem, València, 1993. COLÓN DOMÈNECH, G., “Les Regles d’Esquivar Vocables. Autoria i entorn lingüístic”, Treballs de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, 3, IEC, Barcelona, 2001. FERRANDO, A, Consciència idiomàtica i nacional dels valencians, IFV, València, 1980 FERRANDO, A. I NICOLÀS, M., Panorama d’història de la llengua, Ed. Tàndem, València, 1993. FUSTER, J., “Decadència i castellanització”, Caplletra, 1, València, 1986. MACIÀ, J. I ALTRES, Llengua catalana COU, Ed. Teide, Barcelona, 1996. MARTÍ MESTRE, J., ”L’ortografia al segle XVIII al País Valencià. Entre la tradició i la innovació. Les propostes de Joan Batista Escorigüela”, pàg.101-152, a Llengua & Literatura, 9, IEC, Barcelona 1998. NADAL, J. M.

I

PRATS, M., Història de la llengua catalana, vol. I i vol. II, Ed. 62,

Barcelona,1987. RUIZ, F.

I ALTRES,

Història social i política de la llengua catalana, Ed. 3 i 4, València,

1996.

----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------


0. Introducció En el període que anem a tractar ens trobem amb etapes ben diferenciades de vigència de la llengua. Comença, podríem dir, amb la Decadència, terme que avui dia es considera poc adequat i que s’intenta deixar de banda. Però ja el 1857 Magí Pers i Ramona en la seua Historia de la Lengua y de la Litertura Catalana desde su origen a nuestros dias titulà “Decadencia de la Literatura Catalana” l’última part de l’obra1. Cal, però, que matisem: la Decadència es donà en la literatura culta, ja que la literatura popular continuà sent vigorosa, i també l’ús de la llengua, que va seguir sent oficial fins al segle XVIII. Se sap quan acabà la Decadència, quan Bonaventura Carles Aribau publicà el seu poema “La Pàtria”, però, quan fou el seu inici? La fita inicial se sol posar al segle XV, tanmateix, podem parlar de Decadència en un segle en el qual visqueren, i crearen, autors com Joanot Martorell, Ausiàs March, Roís de Corella, Jaume Roig, entre d’altres?. Sembla que quan parlem de Decadència hem de lligar aquest terme amb el de castellanització. Realment fou en aquest segle quan començà la castellanització social i política de la corona catalanoaragonesa -sobretot, en un principi, en l’aristocràcia que feia de mecenes-, per tant l’inici de la Decadència de les lletres catalanes, la qual cosa quedarà palesa als segles posteriors XVI-XVII-XVIII. Durant aquest període es produïren canvis econòmics i polítics que determinaren aquesta decadència literària. Matrimoni dinàstic dels Trastàmara, predicació en castellà, introducció de la Inquisició castellana, revolta de les Germanies - que fracassà-, expulsió dels moriscos, pèrdua de l’autogovern - Decret de Nova Planta- ruïna de la burgesia, hegemonia de la política de l’aristocràcia castellanitzada - que promou la literatura en castellà-, són entre d’altres causes de la mencionada Decadència literària. El que més abunda són les apologies sobre la llengua, i la fixació ortogràfica era un tema que preocupava davant l’anarquia que existia en aquell moment. Hem de dir que la major part de les apologies i altres estudis sobre la llengua es feien en castellà, i ens trobem que els escriptors dels segles XVII i XVIII solen ser bilingües. A partir del segle XIX començà a veure’s una certa recuperació amb l’aparició dels moviments nacionalistes que inicien la Renaixença, encara que continua la dicotomia -encetada segles abans amb els intents de fixació ortogràfica- entre escriptors que miren cap als autors medievals en qui veuen llurs models, i els escriptors que estan a favor del “català-que-ara-es-parla”, hi haurà una pugna constant entre els dos corrents. A principis del segle XX es realitzen treballs de normalització i normativització del català en un intent de dignificar-lo i posar-lo al nivell de les llengües europees de cultura. Ha estat un procés lent i costós en el qual, encara que no ho semble, estem immersos.

1

J. Fuster: “Decadència i castellanització”. ----------------------------------------------------------------

4 ----------------------------------------------------------------


1. Segle XV: del Compromís de Casp (1412) a les Germanies (1519-1522) 1.1. Context històric El segle XV s’inicia a la corona catalanoaragonesa amb un canvi dinàstic: la substitució del Casal de Barcelona per la família Trastàmara, provinent de Castella. En morir el rei Martí I l’Humà (1395-1410), sense hereus directes s’hi plantegen problemes successoris. A Casp és elegit el nou rei Ferran d’Antequera, fill de Joan I de Castella i nét de Pere IV el Cerimoniós, amb el suport del papa Benet XIII i Sant Vicent Ferrer, i en contra de la petita noblesa i un grup de barons que donaven suport a Jaume d’Urgell. Els Trastàmara continuen la política Mediterrània del segle XIV. Alfons el Magnànim (1416-1458) assolirà el màxim poder internacional, amb el control de Còrsega, Sardenya, Sicília i el regne de Nàpols2, i amb incursions al nord d’Àfrica, als Balcans, contra els turcs i a Rodes i Xipre, contra Egipte. En el regnat de Joan II, successor d’Alfons, ressorgiren les tensions socials que des del segle anterior arruïnaven Catalunya i van repercutir en el desplaçament de l’activitat mercantil a València. Aquest deixà el tron al seu fill Ferran II (14791516), el qual era casat amb Isabel de Castella. Així s’unirien els dos estats territorials més grans de la Península: la Corona de Castella i la d’Aragó. Des del punt de vista social i econòmic, aquest període es caracteritza per una desincronització en els vessants demogràfics, econòmic, social, polític i literari entre els diversos països de la Corona d’Aragó, fet que es traduirà en l’afebliment dels vincles comuns. Les guerres amb Castella, les pestes, les tensions socials i la crisi econòmica del segle anterior determinen un segle XV de decandiment econòmic a Catalunya i les Illes. Així, l’hegemonia econòmica passa a València. Catalunya desembocà en dos conflictes paral·lels: en l’àmbit rural, la Revolta de les Remences, que no finalitzà fins el 1486, i en l’àmbit urbà, una guerra civil iniciada envers el 1450 entre el partit de la Busca, petits comerciants i artesans, partidaris del proteccionisme fiscal, i el partit de la Biga, mercaders partidaris del lliurecanvisme. A les Illes va tenir lloc la Revolta dels Forans, semblant a la de les Remences dels catalans. El resultat fou la pèrdua d’una bona part de la població. Aquests factors afavorien València, que absorbí la població catalana, mallorquina i, també castellana. Els signes de prosperitat són el creixement demogràfic, l’equilibri de preus i salaris que garantia el poder adquisitiu dels diners, la desviació a València i d’altres ciutats del Regne del tràfic comercial, la construcció i ampliació de la Llotja, les torres de Serrans, etc., auge artístic i literari, que fa de València el centre creatiu de la confederació, juntament amb Nàpols. Tanmateix una sèrie de fets a finals de segle anuncien la crisi dels següents segles, sobretot a partir de Ferran el Catòlic, que prefixarà la política personalista i centralitzadora dels Àustries: − Inicià el pactisme moderat entre el sobirà, les Corts i les oligarquies urbanes i nobiliàries amb la constitució de l’Observança (1482). − Implantà institucions estranyes a la tradició confederal de la Corona: Reial Audiència (1483), tribunal jurídic assessor del rei, i el Consell Suprem

2

El regne de Nàpols passa a ser el centre efectiu dels seus dominis, sense incorporar-lo a la Corona, a partir de 1442. Aquest fet afavorí que un valencià, Calixt III (1445-1458), ocupés el papat. ---------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------


d’Aragó (1494), mecanisme de poder que regí l’antiga confederació durant els segles XVI i XVII i al qual es vinculà la Cancelleria Reial. − Sistema d’elecció de càrrecs oficials per insaculació3. − Creació de la Inquisició Castellana el 1483, combinació de l’autoritat de l’Església amb el poder del rei. − La noblesa abraçà ben aviat el programa ideològic i s’integrà en les empreses de la monarquia. − A la mort de Ferran el Catòlic, esclataren les tensions socials acumulades a València, agreujades per les epidèmies i l’amenaça dels pirates nordafricans, en la Revolta de les Germanies (1519-1521)4. A les Illes també es gestà un moviment agermanat el 1521, sufocat ràpidament. El Principat en restà al marge. − La desfeta repercutí en la decadència de la indústria i del comerç valencians, i, indirectament, en la castellanització lingüística. 1.2. Usos socials de la llengua Al segle XV el català és la llengua nacional de la corona catalanoaragonesa, la que més s’empra en els àmbits públics. L’alta cultura, els nobles, tenia com a llengua de prestigi el llatí, però la nova classe social emergent, la burgesia, usà la pròpia llengua i ho féu perquè vinculava l’ús del romanç a la construcció dels estats moderns. En aquest segle comencen a fer-se intents d’estudi i fixació gramaticals d’algunes llengües romàniques, com el català. A més, té un paper fonamental la creixent alfabetització dels burgesos, impulsada per la difusió de la impremta. El llatí, però, per influència de l’humanisme renaixentista provinent d’Itàlia, recupera prestigi com a llengua culta en els àmbits universitaris i religiosos i això provoca una disminució de les traduccions d’autors clàssics llatins al català. A les corts renaixentistes europees, com la d’Alfons V a Nàpols, apareix la moda de conrear altres llengües prestigioses. Tanmateix, Ferran d’Antequera, Alfons el Magnànim i Joan II, de la família dels Trastàmara, s’esforçaren a mantenir el català com a llengua cortesana, en convivència amb el llatí, i les altres llengües prestigioses: l’italià i el castellà, tot creant, però, les condicions favorables perquè l’aristocràcia adoptàs aquest darrer com a llengua de cultura. Alfons el Magnànim, a més, s’envoltà d’escriptors italians que influïren sobre els funcionaris catalans Pau Nicolàs, Francesc Martorell, Joan Olzina, etc. La seua cort es convertí en un brillant centre de cultura plurilingüe. A partir de la unió entre el regne de Castella i la confederació catalanoaragonesa, la política desenvolupada per Isabel I i Ferran II anà dirigida a defensar els interessos castellans, la qual cosa a nivell lingüístic comportà que el coneixement del castellà, llengua del rei, fos un mitjà per a l’ascens polític i social, que amb la Inquisició espanyola s’anihilés econòmicament, i física, la culta minoria conversa, una de les bases més fermes de les lletres catalanes, i que amb les reformes religioses es contribuís a la castellanització, per imposició de superiors castellans i la difusió, en castellà, dels nous corrents espirituals. Els primers escriptors que empraren el castellà foren: l’empordanés Pere Torroella (?-1486) i el rossellonés Francesc Moner (1462-1492). A València s’edità el Cancionero General d’Hernando del Castillo (1511-1514), que aplega la producció 3

Es proposaven els noms dels candidats i se’n triava un a sort. La petita burgesia i el poble baix es revoltaren contra la noblesa absentista i els moriscos que la sustentaven. ---------------------------------------------------------------- 6 ---------------------------------------------------------------4


castellana o bilingüe d’escriptors valencians nobles i burgesos com Francesc Castellví, Jaume Gassull, Bernat Fenollar i Jeroni Artés. Tot i això, és un segle de plenitud de la llengua, s’hi escriuen no sols grans obres literàries, sinó també tota mena de tractats: Llibre de menescalia, de Manuel Dieç, el Memorial de la fe catòlica (1440), de Francesc de Pertusa, el Llibre del coc, del mestre Robert, el Regiment preservatiu e curatiu de pestilència (1490), de Lluís Alcanyís, la Història dels reis d’Aragó e comtes de Barcelona (1438), de Pere Tomic, les Cròniques d’Espanya, de Pere Miquel Carbonell (1513), el Dietari del capellà d’Alfons ell Magnànim, de Melcior Miralles, traduccions de la Bíblia (1478) atribuïda a Bonifaci. Dins d’aquest panorama cal situar el creixent protagonisme de la dona com a creadora, impulsora i receptora de literatura: la reina de Mallorca, Constança d’Aragó, Violant de Vilaragut, Margarida de Prades, gran protectora de poetes com Jordi de Sant Jordi, etc. Tanmateix les divergències polítiques i les diferències socioeconòmiques intracomunitàries, per una banda, i el fort desequilibri econòmic i demogràfic entre les Corones de Castella i Aragó en el moment de produir-se la federació (1479) i el subsegüent canvi de llengua àulica, per l’altra, a més de preparar la crisi de confiança de la pròpia llengua, contribuïren a debilitar el sentiment unitari que havia impregnat la Cancelleria Reial, integrada al Consell Suprem d’Aragó el 1494. En aquest context es produeix la reacció humanística expressada en les Regles d’Esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, que inicià Bernat Fenollar cap a 1475, les quals contenen els mots i les formes rústiques que calia evitar. 5 Aquestes consideraven que el parlar urbà de Barcelona i de València havia de servir de model lingüístic, s’hi propugnava un sermo urbanus en oposició al sermo rusticus. Jaume Gassull, però, s’encarregà de satiritzar-ne els postulats cultistes amb la Brama dels llauradors de València contra lo venerable mossén Fenollar. Les condicions polítiques feren inviable per al català la tasca de fixació i modernització que aplicaren a llurs respectives llengües gramàtics i teoritzadors. Prova d’això és l’adopció de l’obra de Nebrija en les universitats catalanes i l’escàs impacte del Liber elegantiorum de Joan Esteve (1489) primer diccionari imprés d’una llengua romànica. 1.3. La literatura al segle XX Al segle XV, a la ciutat de València es desenvolupà una àmplia producció literària. Aspectes literaris de l’època: − La desoccitanització de la lírica trobadoresca. − La continuïtat de la renovació humanística de Felip de Malla, Ferran Valentí i Joan Roís de Corella. − L’aparició d’una rica narrativa cavalleresca: Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc. − El reflex escrit d’alguns trets dialectals (l’Espill). − Interés per estudiar i regular la llengua: el notari Joan Esteve, el poeta Bernat Fenollar, l’humanista Jeroni Pau. 5

Els últims estudis sobre les Regles deixen de banda la doble autoria de Bernat Fenollar i Jenoni Pau, apuntant cap a un únic autor. Fins ara Pere Miquel Carbonell havia estat considerat con a editor, les copià encara que no les publicà de seguida. Badia i Margarit, veu en ell l’únic autor, però G. Colón discrepa, no nega l’autoria a Bernat Fenollar, encara que sí que descarta totalment Jeroni Pau ja que no s’ha trobat cap escrit d’ell en català, tota la seua obra la feu en llatí, ell pensa que les escrigué Fenollar, i potser P: Miquel Carbonell hi participà. ---------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------


− Desenvolupament d’una rica literatura burgesa, de caire profà -poesia satírica- i de caire religiós -poesia de certamen, goig-. Producció literària: − Jordi de Sant Jordi (final del segle XV, 1423-25). Encara segueix la tradició trobadoresca, la llengua que usa en les seues nostàlgiques composicions és farcida de catalanismes lèxics i sintàctics que anuncien ja el final de l’ús de l’occità. − Ausiàs March (1397-1459). A banda de les qualitats literàries de la seua obra, l’originalitat de la producció, llur importància, des del punt de vista de la història de la llengua, radica en el fet que és el primer poeta que abandona el provençal com a llengua pròpia de l’expressió poètica i adopta el català. − Joan Roís de Corella (1433/1443-1497). La seua obra anuncia ja el canvi de mentalitat que implica el Renaixement, és el poeta més modern de la literatura catalana medieval. La seua poesia es caracteritza per l’abundor de metàfores, d’al·lusions mitològiques i cristianes, i l’ús freqüent d’hipèrboles. La prosa està basada en les obres d’autors clàssics, molts fragments dels quals copia traduïts. Demostra un gran interès per la cultura greco-llatina. La llengua que usa és d’una estructura complexa però molt harmònica en les insercions i en les coordinacions. − Joanot Martorell (1414/1414-1468). Cavaller de la noblesa mitjana com Ausiàs March o Roís de Corella, autor de la famosa novel·la cavalleresca Tirant lo Blanc, juntament amb Martí Joan de Galba, la qual marca l’inici de la novel·lística moderna, des del moment que desapareixen els elements fantàstics propis d’altres narracions medievals, i va ser una de les obres més llegides a l’Europa del -segle XV. La llengua que usa manté un dualisme entre la retòrica culta, imitadora del llatí, i l’expressió col·loquial popular, amb molts trets lingüístics valencians. − L’anònim autor del Curial e Güelfa (escrita entre 1435-1462). De probable origen valencià que confeccionà aquesta novel·la cavalleresca tan valuosa per les seues característiques innovadores. − Jaume Roig (1434-1478). Un dels representants més significatiu de la literatura misògina medieval, és autor de l’Espill o Llibre de les dones. Aquesta obra inicia allò que s’ha anomenat l’escola satírica valenciana, que es caracteritza precisament per aquesta misogínia, per l’anticlericalisme i per la crítica a les imperfeccions socials. En foren seguidors autors com Bernat Fenollar o Joan Gassull. L’Espill presenta un registre molt acostat a la llengua col·loquial. − Sor Isabel de Villena (1420-1490). Priora del convent de la Trinitat de València, que barreja un català sumptuós, ple de referències bíbliques i grecollatines, amb una llengua de to col·loquial. Rebat les afirmacions misògines de Jaume Roig i lloa les virtuts femenines. 1.4. Els noms de la llengua Durant l’Edat Mitjana els idiomes derivats del llatí reben diferents noms per diferenciar-los de la llengua originària. Així, romanç, vulgar o pla són apel·latius usats habitualment. Al costat d’aquestes denominacions n’apareixen d’altres, a partir del segle XII, que identifiquen el nostre idioma amb el nom del territori on es va desenvolupar. ----------------------------------------------------------------

8 ----------------------------------------------------------------


Per tant, durant tota l’Edat Mitjana es generalitzen les denominacions catalanesc, català o llengua catalana, independentment de l’origen geogràfic dels escriptors. Però, a més d’aquestes denominacions, a finals del segle XIV i durant el segle XV, alguns autors anomenen la llengua amb apel·latius localistes, així, el valencià Antoni Canals parla de la “nostra vulgada llengua materna valenciana” el 1395, i el mallorquí Ferran Valentí de “vulgar materno mallorquí” el 1444. Tanmateix, aquests no pensaven en llengües diferents, ja que a l’Edat Mitjana el significat de llengua identificava la manera de parlar pròpia d’una comunitat, que podia ser des d’una ciutat fins un territori nacional. A partir de la política centralitzadora dels Reis Catòlics, es generalitzen les denominacions particularistes de l’idioma: llengua valenciana, llengua mallorquina, menorquina o llengua catalana, tot coincidint amb les denominacions tradicionals. 2. Els segles XVI i XVII: de les Germanies al Decret de Nova Planta (1707-1715) 2.1. Context històric Des del regnat de Felip II (1568), a més d’impedir-se la difusió de nous corrents ideològics europeus, sotmeteren els seus vassalls, amb l’ajut de la Inquisició, a l’espiritualitat dogmàtica i repressiva sancionada pel Concili de Trento (1545-1563). Als Països de la Corona d’Aragó s’aguditzaren llur desincronització històrica, degradació de la consciència nacional i lingüística, decandiment econòmic, agreujat per la pirateria al Mediterrani, desequilibri demogràfic en relació amb Castella, introducció de virreis, governants i funcionaris castellans, prohibició de tota relació comercial amb el Nou Món, exigiren la creació d’un exèrcit unificat i crearen el Consell d’Itàlia (1551), pel qual els regnes d’Itàlia dependrien, ara, directament del monarca. Expulsió dels moriscos, el 1609, amb la pèrdua de la tercera part de la població del Regne de València i importants conseqüències econòmiques i socials. Aquest fet accelerà la pèrdua del pes específic dels regnes d’Aragó i València en el conjunt de la monarquia hispànica. Llargues guerres de religió, entre catolicisme i protestantisme, com ara la guerra dels Trenta Anys (1618-1648). All segle XVII, l’intervencionisme castellà en els afers del Principat provocà la Guerra dels Segadors (1640-1659), revolta contra la monarquia de Felip IV de Castella, originada per l’oposició de les institucions catalanes al programa polític centralitzador del comte-duc d’Olivares. 1659, Pau dels Pirineus, després de la guerra de Castella amb França, representa la mutilació de Catalunya amb la cessió a França dels comtats del Rosselló, i part de la Cerdanya. 1593, Segona Germania a València, protagonitzada pels camperols de les comarques centrals del País Valencià, que es rebel·laren contra les dures condicions imposades pels senyors arran de l’expulsió dels moriscos. A les portes del segle XVIII, el País Valencià es debatia entre unes estructures socioeconòmiques medievalitzants i un incipient procés de modernització i desenvolupament econòmic i cultural. 2.2. La llengua en els diversos àmbits d’ús ----------------------------------------------------------------

9 ----------------------------------------------------------------


Des del punt de vista lingüístic, podríem definir aquest període amb una paraula: crisi. Crisi en la situació de la llengua, la consciència lingüística, crisi que es reflecteix en els estudis sobre la llengua. Ja des de la Cancelleria, les diferents institucions públiques, com privades, registres parroquials, etc., usaren majoritàriament el català fins al darrer terç del segle XVII. El procés de substitució del català pel castellà es deu principalment a la presència de funcionaris castellans, a la presència de la Cort Reial i a la Inquisició que usava el castellà. Com diu Fuster cal insistir en la importància dels usos orals i públics de la llengua, que en aquella època se centraven en els sermons i predicacions i en el teatre. Les trones i els escenaris es convertien en importantíssims focus de castellanització6. Els jesuïtes també exerciren un paper molt actiu en el procés d’introducció del castellà. Al País Valencià el fet que intervinga el rei en el nomenament de bisbes fomenta la introducció de castellans. Al Principat i a les Illes no hi hagué cap procés de castellanització en l’àmbit eclesiàstic. Pel que fa al teatre, continua la tradició medieval amb dues vessants: una de caràcter religiós, els misteris, i una altra de caràcter profà cada vegada més influenciat pel castellà. Al segle XVI hi destaquen Lluís Milà, amb El cortesano, i Joan Fernández de Herbada, amb La Vesita, totes dues en castellà-català. El català es reserva per a alguns sainets còmics, els col·loquis, conreats al segle XVIII a mitjan camí entre la poesia narrativa i el teatre. 2.3. Usos literaris Característiques generals: − Davallada de la producció literària en català en tots els gèneres literaris i arreu del domini lingüístic català. − Manca de renovació dels models literaris catalans. − La llengua emprada pels autors catalans palesa un important grau de castellanització amb abundants calcs sintàctics i lèxics. − Bilingüisme escrit i autors que només escriuen en castellà (Enric de Villena, Narcís Ninyoles, Bernat Fenollar, Joan Ribera, Joan Timoneda, Joan Boscà, Ferrandis d’Herèdia, etc.) − Persisteixen els gèneres tradicionals, els quals es poden desenvolupar independentment de la cort: cançoners, literatura devota, tradició gogistica, poesia satírica, festiva i de certament, i els succedanis populars del teatre: els col·loquis i les representacions litúrgiques. − En poesia, destaca la persistència de la tradició medieval i, especialment, de l’ausiasmarquiana, tant en la forma com en el contingut, la persistència del corrent satíric valencià, els intents de renovació mètrica per tal d’adaptar la italiana i la imitació de la poesia de tipus popular i tradicional. No seguí, però els models renovadors de la lírica del Renaixement italià. Continuen els certàmens poètics, majoritàriament d’obres en castellà. Hi destaca el cançoner Flor de enamorados. − La historiografia no trobà en aquesta època un ressort que li restituís el fervor contagiós que donà caràcter nacional a les velles cròniques. 6

Una prova n’és que el Concili Provincial de la Tarraconense de 1591 es va aprovar una Constitució en què es manava que tots els predicadors havien de predicar en català, i en 1638 una altra constitució sinodal hi tornava a insistir perquè els bisbes castellans s’hi oposaven. ---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------


− Sobre literatura religiosa només trobem obres de devoció o tractats didàctics de la cura d’ànimes. 2.4. Actituds lingüístiques i apologies de la llengua Els temes o les idees lingüístiques se centren en l’estat de la llengua, el lloc que ocupa el català entre les llengües, la noblesa i els mèrits de l’idioma, les diverses perfeccions de la llengua. Pretenen provar que la llengua és bona, fina i completa. Les apologies suposen per una banda una mena de justificació de la classe culta en abandonar la llengua pròpia, i per l’altra reivindicacions de l’ús de la llengua. Hi destaquem: − Pere A. Beuter Historia de Valencia (1535), diu que l’ha adaptada al castellà perquè l’entenguen a tot Espanya. − Pere Gil en la traducció del Kempis (1621) al català testimonià la dificultat de comprensió de la llengua castellana pels catalans. − Cristòfor Despuig Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557), un dels màxims defensors de l’ús de la llengua i de la unitat idiomàtica. Cal també fer menció dels primers tractats d’ortografia, el 1637 es publicà la que s’ha considerat la primera ortografia catalana. Antoni Font al Seu Fons verborum et phrasium ad iuventutem latinitate imbuendam, inclou un apartat “De la ortografia en romans” on proposa una ortografia innovadora encara que nascuda sota la influència de models castellans. Al segle XVII ja es poden veure les dues línies fonamentals que caracteritzaran les teories ortogràfiques del català al llarg del XVIII, fins i tot, i de vegades barrejades, en un mateix autor: − innovació: influïda sovint pels models castellans − conservadorisme: continuació de la tradició medieval. 3. Els segles XVIII i XIX: del Decret de Nova Planta al Desvetllament Nacional 3.1. Context històric − El segle XVIII s’inicia amb la Guerra de Successió (1700-1715). En morir el 1700 sense descendència Carles II, el darrer Àustria s’obrí un conflicte successori entre Felip d’Anjou, Borbó francés, i l’arxiduc Carles d’Àustria, que tenia el suport d’Anglaterra, Holanda i Àustria i les classes populars de la Corona Catalanoaragonesa. El conflicte se solucionà a favor de Felip d’Anjou. − La conseqüència legislativa de la desfeta fou l’abolició de totes les lleis i institucions dels Països Catalans, i els Decrets de Nova Planta, el suport per a una política de caire intensament centralitzador. S’eliminaren les institucions d’autogovern: Corts, Generalitat, Consell de Cent, etc. − Les universitats del Principat foren clausurades i es creà la de Cervera. − 1713, Tractat d’Utrech, fi de la Guerra de Successió i incorporació de la Catalunya Nord al regne de França. − La política de Felip Vé implicava aconseguir la unificació lingüística i cultural, la implantació d’un fort centralisme politicoadministratiu i el desenvolupament econòmic sota la burgesia, dins d’un sistema capitalista. − Al llarg del segle XVIII s’aferma la represa econòmica iniciada el segle anterior. − Guerra del francés (1808-1814) amb la invasió dels exèrcits de Napoleó. ---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------


− 1812, Constitució de Cadis, que, tot i ser progressista, no reconeixia cap dret d’autogovern ni lingüístic als diversos països de l’estat. − 1814, torna de l’exili Ferran VII i implanta un règim absolutista. − Primera Guerra Carlina entre absolutistes i liberals, que acaba el 1840. − Entre 1833 i 1855 gran expansió econòmica afavorida pel ferrocarril, la creació de fàbriques i societats de crèdit. − Sexenni revolucionari (1868-1874), amb el cop d’estat del general Prim s’exilia Isabel II. − El 1873 es proclama la Primera República que acaba el 1874, amb el cop d’estat del general Pavia, Restauració de la monarquia borbònica amb Alfons XII, fill d’Isabel II. − Constitució de 1876, que consagra l’estat centralitzat, reforçà l’organització provincial i substitueix les lleis pròpies dels diferents territoris per una legislació única. Govern oligàrquic. − Govern de Maria Cristina (1885-1902). − La Renaixença desemboca en un programa de reivindicacions polítiques. − El 1898, independència de Cuba i Filipines. − Trencament de col·laboracions entre la burgesia catalana i l’estat. 3.2. Usos socials i repressió institucional de la llengua Al segle XVIII les idees il·lustrades no tingueren el sentit enciclopedista ni la voluntat de revisió crítica, i sovint anticlerical, que prengueren a França. L’antiga Corona d’Aragó es constituí en capdavantera de la moda il·lustrada, que arrelà en la noblesa i en la petita burgesia, ja castellanitzades. El castellà, l’única llengua protegida pel poder, serà estudiat i fixat gramaticalment. El català, en canvi, és objecte d’una persecució al llarg del segle que afectà diversos aspectes de la vida pública (toponímia, ensenyament, etc.). Les disposicions, però, en contra del català no tingueren uns resultats efectius. Tanmateix, la població s’anava habituant a conviure segons pautes diglòssiques: els documents institucionals i de l’alta cultura en castellà, i els documents interpersonals, locals i interns en català. Potser com a reacció contra la il·lustració castellanitzant, hi ha un desplegament de la literatura devota popular en català. La Revolució Francesa accentuà la presència del francés a la Catalunya Nord. Durant la dominació francesa a Catalunya, en canvi hi hagué algun intent de retornar al català el rang de llengua oficial i de cultura: el Diari de Barcelona, i del Govern de Catalunya, edició bilingüe. A Girona es publicà Gazeta del Corregiment de Girona, en català. Durant el govern progressista d’Isabel II i arran dels intents per part de Catalunya, Aragó i València de federar-se, les disposicions legals contra el català s’incrementen: (1857) Ley de Instrucción Pública. Aquestes prohibicions de l’ús normal de la llengua són contemporànies al procés de la seua recuperació literària que es consolida el darrer quart de segle XIX, quan, cristalitzà la Renaixença, els corrents literaris seguiren l’evolució d’altres literatures europees. Les classes populars mantenen la fidelitat a la llengua, mentre que el creixement de la classe burgesa empenyé a assimilar-se a les classes altes ja castellanitzades. Aquesta tendència fou menor al Principat que al País Valencià, on queda reflectit en el teatre del saineter Eduard Escalante (1834-1895). ---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------


Tot plegat palesa la vigència absolutament majoritària del català arreu del domini lingüístic durant el segle XIX. A finals de segle, a Barcelona es produeix una reacció favorable a l’ús del català, paral·lelament al desenvolupament del nou catalanisme polític, mentre que a València el fracàs del sector progressista de la Renaixença reforçarà l’ús públic del castellà per la petita burgesia. 3.3. Les apologies i reivindicacions de la llengua En aquest període, a més de les reivindicacions o lloances de la llengua, els autors fan estudis gramaticals, diccionaris, edicions d’obres clàssiques, tractats d’ortografia o propostes d’ensenyament de la llengua als infants que van preparant el camí del moviment que al segle XIX s’anomenarà Renaixença. − Carles Ros, des de València, estudià l’ortografia catalana i insisteix en la superioritat de la prosòdia valenciana respecte la catalana i propugna parlar de les ciutats de València i Barcelona com a models lingüístics. Els criteris ortogràfics que seguí Ros foren el costum o la tradició. Com que no tenia referents ell mateix diu que extrau el material “... leyendo escritos de nuestro idioma antiguo”7, per a la pronúncia es basa en el valencià apitxat, i l’etimologia més pura. Els criteris d’ús comú, i de pronúncia foren prioritaris a l’etimologia. Seguí criteris mixtos entre la tradició i la innovació. Publicà un Diccionario Valenciano-Castellano. Al llarg del segle XVIII hi hagué diferents tendències a l’hora d’intentar la fixació ortogràfica del valencià. Sobretot hi ha dos corrents, que ja s’iniciaren al segle XVII, a. Un model fonamentat en el català medieval, emprat per Teodor Tomás, editor de textos antics, Escorigüela, en alguns escrits, i Sanelo. b. Un model basat en gran part en la tradició i mesurat per innovacions seguint un criteri fonètic, que té com a model el valencià central, (Carles Ros), i el castellà. Aquest segon model no aconseguí d’imposar-se ja que era incomplet i els escriptors no mostraven massa interés. c. Un tercer model, proposat per J. B. Escorigüela, basat en la prosòdia apitxada i en el castellà, antitradicionalista, amb un propòsit de simplificació i modernització, fonamentant-se en l’ús comú del seu temps i el principi foneticista de la ciutat de València. Pretenia cridar l’atenció dels valencians sobre la necessitat d’un consens en matèria ortogràfica basat en el “lemosín moderno o conforme se habla en el día”. Escorigüela s’avançà als esforços posteriors d’escriptors renaixencistes per construir un model lingüístic culte per a la llengua literària. Els models ortogràfics valencians, per la nostra situació sociolingüística, anaren units molt sovint a una imitació de models forasters, sobretot el castellà. − Pere Sales, en el pròleg del llibre Promptuari moralsagrat i catecisme pastoral (1754) justificarà amb convicció l’ús del català en la predicació. − Lluís Galiana, el mateix any, en una carta que encapçala el Diccionario Valenciano-castellano, de Carles Ros, es queixava que els valencians tinguessen una actitud de menyspreu davant la llengua. − Josep Ullastre, escrivia el 1743, la Gramàtica catalana, la primera gramàtica dedicada a l’estudi i la descripció exclusiva del català, encara que va restar inèdita. 7

Joaquim Martí. “L’ortografia...” ---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------


Ignasi Ferreres, escriurà després del 1766 una Apologia de l’idioma català, on afirma que “és millor” que el castellà, i constata els lligams entre ús idiomàtic i poder. − Ramon Pasqual, editor del llibre de Jeroni Taix, Llibre dels miracles de Nostra Senyora del Roser (1774). En lexicologia valenciana cal esmentar Diccionario Valenciano-castellano de Josep Escrig (1851) i Gramàtica valenciana popular (1894), de Josep Nebot i Pérez. A les Illes Balears, Joan Amengual amb Gramàtica de la llengua mallorquina (1793-1876), Marià Aguiló (1825-1897) i Tomás Forteza Gramàtica catalana. Al Principat el Diccionario catalán, castellano, latino (1803-1805) d’Esteve Belvitges i Jutglà i el Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana i latina, del valencià Pere Labèrnia. A finals del segle XIX, l’aparició d’un teatre culte, d’una narrativa puixant, i sobretot, d’una premsa en català, acceleren la discussió pública sobre la necessitat de la fixació ortograficogramatical i la definició d’una llengua literària. Sorgiren els partidaris del català que ara es parla, vulgaristes, i els partidaris d’una llengua més acadèmica, cultistes, o bé la dels segles XVI, XVII, XVIII, o la dels segles XIV i XV. Davant de la dualitat, entre 1890 i 1892 el grup de la revista l’Avenç engegà una campanya lingüística proposant la fixació de la llengua basada en l’acord entre la llengua parlada i la llengua escrita. Proposaren tres necessitats: un diccionari normatiu i acabar amb l’anarquia ortogràfica, la unificació del model de llengua, i l’inici de la depuració lèxica i gramatical. Per altra banda el problema del nom de la llengua quedà resolt per Manuel Milà i Fontanals i Marià Aguiló que definiren l’extensió i la unitat del català. Al País Valencià, Constantí Llombart mantingué la denominació de llemosí com a designació unitària de la llengua, mentre que Teodor Llorente, eludí la qüestió. −

3.4. Usos literaris Durant tot el segle XVIII hi ha abundant producció literària en els gèneres populars i tradicionals que és manté fidel a la llengua del país. Es crea un sentiment castissista per les coses pròpies que desembocà en les reivindicacions del folklore i la cultura popular. Tot plegat relativitza la idea d’una llarga decadència sense manifestacions del català literari, si més no amb una llengua empobrida. Els gèneres populars oscil·len entre la religiositat dels goigs, nadales i cançons religioses i el sentit profà de les cançons de bandolers i lladres de camí reial, de les corrandes i les cançons de pandero. Al País Valencià hi ha, a més, les auques, els romanços, els “miracles”, les rondalles, i els col·loquis, origen del teatre costumista valencià al segle XIX. Col·loquiers com Carles Ros, Pasqual Martines, reflecteixen la societat i la llengua de l’època. L’obra en prosa més destacable és Rondalla de rondalles (1768), de Lluís Galiana, reflex del valencià col·loquial de l’època. La poesia al Principat està influïda per la preceptiva, la mètrica i els gustos castellans del Barroc tardà. És una poesia de circumstàncies, molt academicista, i artificiosa. La prosa, influïda per la tradició del llenguatge administratiu, conserva la cadència genuïna. Destaca la prosa utilitària: llibres de cuina i pastisseria, llibres d’oficis i relats, etc. El més interessant és el dietari Calaix de sastre, del Baró de Maldà (1746-1819). Al segle XIX al Rosselló i a Menorca hi ha una intensa activitat teatral, influïda pel neoclassicisme francés. Es fan traduccions d’obres de teatre franceses força conegudes (Molière, Racine). Hi destaca Joan Ramis amb Lucrècia, millor obra ---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------


teatral de l’època. A la resta del domini lingüístic el teatre popular continua la rica tradició medieval de les representacions religioses i del teatre profà. El vessant culte segueix els models del Barroc castellà. A partir d’ara, la literatura abandona els ambients cortesans i entra en el sistema de mercat. Les idees romàntiques d’inquietud, imaginació i dinamisme són el llevat conceptual de tots els moviments nacionalistes del segle XIX, que obeeixen a determinacions polítiques i econòmiques de la burgesia en ascens. Als països de llengua catalana l’estètica romàntica arriba amb les revistes el Europeo, El propagador de la libertad, El Vapor, que consolidaren el moviment. Els romàntics de la Il·lustració i els erudits neoclàssics, la consciència del passat històric i el sentiment d’afirmació cultural i lingüística, es traduïren en una sèrie de tòpics enyoradissos. S’iniciava així la Renaixença, un procés complex, de límits imprecisos i d’abast i resultat molt desiguals. La Renaixença catalana no és un fenomen aïllat del context europeu general. Guarda paral·lelisme amb moviments com el “Risorgimento” italià o el “Rexurdimento” gallec. Hom considera que la Renaixença s’inicia el 1833 amb la publicació de l’oda “La Pàtria” d’Aribau a la revista El Vapor. En una primera etapa, el moviment és més aviat individual i desorganitzat i la creació literària en català es rep en un ambient difús i vague. En la consolidació de la Renaixença al Principat intervenen diversos factors. En primer lloc, cap a mitjan segle triomfen les posicions polítiques moderades i això determina que a l’exaltació liberal del primer moment succeïsca una visió més prudent i conservadora de la represa literària en català. El canvi d’orientació, el marca l’obra de Joaquim Rubió i Ors Lo Gayter del Llobregat en la poesia lírica. D’altra banda, els novel·listes romàntics prenen consciència de la contradicció tan forta que suposa l’ús del castellà en la creació d’una narrativa autènticament catalana en temàtica, ambient i personatges. La dicotomia entre escriptors cultistes i vulgaristes naix arran de la restauració dels Jocs Florals de Barcelona el 1859. Hi hagué una convergència entre les necessitats de la burgesia, cada vegada més distant de la política econòmica centralista, i les classes de menestrals, artesans i petits propietaris, fidels a la llengua. Al llarg del segle XIX, l’augment de l’alfabetització afavorí el consum de literatura popular. Generalment, aquesta literatura, on abunden les composicions polítiques i humorístiques, consagra la situació diglòssica del català. Al País Valencià i les Illes l’estructura social agrària impedí de cohesionar en moviment ampli l’esforç individual d’uns quants escriptors. Els escriptors popularistes valencians manifestaven una deliberada despreocupació pels esforços dignificadors dels renaixencistes i es burlaven del seu arcaisme i pedanteria. Pel seu costat, els “poetes de guant”, agrupats a l’entorn de Teodor Llorente, menyspreaven les creacions populars. L’estima per l’idioma propi s’aturava en l’ambigu teatre dels saineters com Eduard Escalante. Aquest satiritza l’actitud dels petits burgesos valencians que parlen castellà per tal d’assimilar-se a les classes altes. A les Illes Balears, on la llengua es mantenia en estat més pur, la consciència de catalanitat lingüística i de recobrament cultural naix amb Marià Aguiló i seguirà amb Antoni Maria Alcover. El 1877, els Jocs Florals de Barcelona consagren amb els primers guardons l’obra de dos grans poetes: Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà. Amb ells, la cristal·lització de la Renaixença és un fet irreversible, que propicia l’evolució de les ---------------------------------------------------------------- 15 ----------------------------------------------------------------


idees polítiques envers el nacionalisme i de les literàries envers els postulats modernistes. Guimerà, amb una llarga producció teatral, i Narcís Oller, creador de la narrativa naturalista, constitueixen les altres línies de la producció culta que situen la literatura catalana en igualtat amb les altres literatures europees. Amb Oller s’obri l’etapa dels narradors que durant la Restauració consumen el pas del costumisme al realisme i a la prosa modernista. 4. El segle XX: Del Desvetllament Nacional als reconeixements institucionals 4.1. Context històric La guerra civil espanyola i la segona guerra mundial són els dos grans esdeveniments històrics que separen els anys transcorreguts del segle XX en dues etapes ben diferenciades. Abans dels dos conflictes bèl·lics, els països de llengua catalana viuen una apassionada època de reivindicació i recuperació dels seus signes d’identitat. Després de les dues guerres, la dictadura franquista i el reforçament del nacionalisme francés i italià provocat per la contesa mundial, accentuen el procés d’espanyolització, francesització i italianització sobre el nostre poble. 4.1.1. Lluita per l’autonomia (1901-1939) El catalanisme polític rebé una gran empenta amb la fundació de la Lliga Regionalista, que dominà la vida política del Principat fins a la dictadura de Primo de Rivera (1923). Per a combatre les reivindicacions autonomistes i l’obrerisme anarcosindicalista des de Madrid enviaren el republicà Alejandro Lerroux. El radicalisme republicà de Blasco Ibáñez al PV, i la influència d’Antonio Maura a Mallorca, impedí la consolidació dels incipients moviments autonomistes. La burgesia catalana recolzà el colp d’estat de Primo de Rivera, i el nou règim reprimí el moviment obrer, també suprimí la Mancomunitat i perseguí el catalanisme polític i les manifestacions públiques de la llengua. Al PV i les Illes els moviments nacionalistes eren massa febles per poder arrancar de Madrid la concessió d’estatuts d’autonomia. Més tard, les tropes de Franco ocupaven la resta dels nostres territoris, era suprimida la Generalitat de Catalunya i s’iniciava la persecució de qualsevol manifestació pública de la llengua catalana. Durant aquest període (1901-39) s’editaren en català nombrosos diaris: La Veu, El Poble Català, Taula de les Lletres Valencianes, La Nostra Terra; es crearen associacions culturals, fundacions i editorials impulsadores del conreu de la llengua i la literatura: Acció Cultural Valenciana, la Fundació Bernat Metge, l’Editorial Barcino. Només podem parlar de normalització social plena de la llengua a partir de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia (1932). Al PV i a les Illes, la burgesia conservadora, immobilitzada pels seus interessos agraris i pel caciquisme polític, fou incapaç d’articular moviments regionalistes interclassistes amb vocació hegemònica. D’altra banda, la diversitat d’interessos econòmics entre les burgesies valenciana i balear i la catalana, féu impossible qualsevol entesa seriosa entre els respectius nuclis regionalistes, perjudicant així els avanços en el procés de normalització de la llengua. El procés de recuperació de la llengua anava lligat, tant al PV com al Principat i les Illes, amb un ampli moviment democràtic i nacional en el qual participaven importants sectors de la classe obrera, els camperols, la petita burgesia urbana i rural i fins i tot, si més no al Principat, alguns elements de la burgesia mitjana. ---------------------------------------------------------------- 16 ----------------------------------------------------------------


La intensa vida literària durant el període republicà no fou sinó la culminació del procés iniciat amb la Renaixença i intensificat en les primeres dècades del segle XX. El modernisme obrí noves perspectives a la literatura catalana i es projectà eficaçment en el segle XX. El noucentisme contribuí decisivament a encardinar la cultura en la vida política del moment. A partir de la segona dècada del XX, l’avantguardisme de J. Salvat-Papasseit i J. V. Foix enriquí el panorama poètic català, mentre que la novel·la, el conte, l’assaig i la crítica assolien resultats molt dignes. Durant el període republicà produïren una part considerable de la seua millor obra escriptors de primera fila com Carles Riba, Josep Maria de Segarra, Pere Quart i el rossellonés Josep Sebastià Pons, es tradueixen nombroses obres i comencen a ser reconeguts públicament Salvador Espriu, Pere Calders i els mallorquins Bartomeu Rosselló-Porcel, Llorenç Villalonga i Maria Antònia Salvà. Al País Valencià, la generació de Carles Salvador, Bernat Artola i Francesc Almela. En el camp ideològic i historiogràfic, l’aproximació cultural i la recuperació del sentiment nacional es traduí en importants obres i assajos. El període comprés entre 1931-1939 es pot considerar com una nova època daurada per a les lletres catalanes, que s’expressen en tots els gèneres, connecten amb els corrents europeus més innovadors, adquireixen una autonomia pròpia respecte de les literatures veïnes, arriben al gran públic, si més no al Principat, i restableixen una autèntica comunicació espiritual entre tots els països de llengua catalana. 4.1.2. La repressió (1939-1983) La victòria de Franco comportà la immediata supressió de les llibertats públiques, entre les quals el dret a usar el català ja no sols en l’àmbit educatiu i administratiu sinó també en la premsa, la ràdio, el comerç i fins i tot la predicació i el catecisme. Una vegada més, sectors importants de la burgesia catalana, valenciana i balear col·laboraren en la repressió de la llengua i cultura catalanes i adoptaren el castellà, especialment a les ciutats de Barcelona, València i Palma. Però la resistència a l’assimilació lingüística i cultural no trigà a aparèixer: s’editaren algunes revistes semiclandestines, s’organitzaren tertúlies literàries i es continuà ensenyant el català en cases particulars. La falta de llibertats polítiques als territoris sota administració espanyola i la repressió de les nostres manifestacions culturals ha dificultat, però no ha impedit, la continuïtat de la trajectòria literària de l’època anterior. Als anys quaranta, escriptors com J. V. Foix, Carles Riba i S. Espriu continuen produint obres cabdals. Durant els cinquanta i seixanta adquireixen un gran renom autors com Joan Fuster, Josep Pla entre altres. La nòmina d’escriptors de primera fila s’incrementa en la dècada següent, amb novel·listes com M. de Pedrolo i poetes com Vicent Andrés Estellés. En la dècada dels cinquanta i seixanta, el reconeixement internacional del règim, els primers indicis d’expansió econòmica i la resistència interior faciliten la introducció d’obres estrangeres prohibides, l’aparició d’algunes revistes, assentaran les bases per a la recuperació del País Valencià. Als anys seixanta, la pressió democràtica interior i el clima de distensió internacional explica que el règim espanyol alternàs una relativa tolerància envers les manifestacions menys inofensives de la cultura catalana amb la implacable persecució de les més reivindicatives. Alguns intel·lectuals castellans, se sumaren fins i tot a les peticions de reconeixement legal del català. Cal dir, que la major part d’intel·lectuals espanyols, com també la classe política espanyola, que sempre s’han mostrat reticents o ---------------------------------------------------------------- 17 ----------------------------------------------------------------


contraris a la plena normalització del català, no tardaren a manifestar-se en aquest sentit. En 1975, el govern es veu obligat a publicar dos decrets regulant l’ensenyament de les llengües “nativas” i l’ús públic que se’n podia fer. L’ensenyament, en cap cas no es faria en català. Eren els dos darrers intents del règim per contrarestar les creixents exigències de normalització lingüística. A la mort de Franco, Adolfo Suárez, president de govern sota la monarquia de Joan Carles I, intentà impedir o retardar el restabliment de la Generalitat, però les eleccions de 1977 donaren el triomf a les forces nacionalistes i d’esquerra. Josep Tarradellas fou president d’una Generalitat catalana provisional. Al País Valencià entre 1978-82 es desenvolupà un règim preautonòmic. A les Balears es constituí el 1979 el Consell General Interinsular. La repressió contra la cultura catalana durant els primers anys de la monarquia s’ha centrat en l’obstaculització de l’ensenyament en català i de la presència del català als mitjans de comunicació de masses, especialment a la televisió, la premsa i el cinema. A les darreries del 1983, comença a emetre TV3. El 1982, les Corts espanyoles aproven la Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico (LOAPA): Estatut d’Autonomia del País Valencià (1982) i Estatut d’Autonomia de les Balears (1983). 4.2. El camí de la normalització lingüística i literària Al primer terç del segle XX quallen les propostes de normalització ortogràfica i gramatical gràcies a la tasca de l’Institut d’Estudis Catalans (fundat el 1907 per Enric Prat de la Riba) el suport de les institucions del Principat, l’adhesió d’escriptors i editorials i, sobretot, l’habilitat de Pompeu Fabra. La convocatòria del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) pretenia proclamar la condició de llengua del català i dotar-lo d’una normativa basada en la tradició literària i les varietats dialectals. Pompeu Fabra aprofità el Congrés i la plataforma de l’Institut per a presentar les seues propostes normatives: Gramàtica de la llengua catalana (1912), Converses filològiques (1918-1928), Normes ortogràfiques de 1913, publicades per l’Institut. Els criteris que seguí principalment són: una llengua clara i escrita, continuadora de la parlada, harmònica amb la resta de llengües de cultura, supradialectal, moderna i de cultura. Dividí la seua reforma en tres grans blocs,: l’ortografia, la morfologia i el lèxic i es basà en la descripció sistemàtica de la pronúncia de la llengua, l’etimologia, la tradició medieval i la claredat i la precisió en les solucions. A les Illes destaca la tasca feta per Antoni Maria Alcover (1862-1932) i llur treball a l’IEC. Al País Valencià, el pare Lluís Fullana (1871-1848) accedí el 1932 a signar les Normes de Castelló, adaptació de les normes fabrianes a la realitat lingüística valenciana. Els màxims difusors foren Manuel Sanchis Guarner i Francesc de B. Moll. Posteriorment cal destacar la tasca normalitzadora de Carles Salvador, Josep Giner, Enric Valor i Francesc Ferrer Pastor. S’editaren nombrosos diaris en català: La Veu (1899-1937). El Poble Català (1906-1918), El Patufet (1904-1938), Taula de Lletres Valencianes (1927-1930); fundacions editorials en català, associacions culturals, Acció Cultural Valenciana (1930), traduccions d’escriptors com Ibsen, Nietzsche, Goethe, Tolstoi. Amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia al Principat (1932), es regula la cooficialitat de la llengua catalana, la qual és present en els àmbits oficials, també a la premsa, i la ràdio. A la resta del domini lingüístic hi ha reivindicacions de l’escola en català. ---------------------------------------------------------------- 18 ----------------------------------------------------------------


La burgesia conservadora de les Illes i el País Valencià impediren els avanços en el procés de normalització de la llengua. Des del punt de vista literari, el modernisme obrí noves perspectives a la literatura catalana i es projectà eficaçment en el segle XX. Autors com Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Joaquim Ruyra i Salvador Guinot doten la llengua catalana d’un to de modernitat, elegància i maduresa. Al País Valencià la literatura és costumista i de fulletó: El Cuento del Dumenche. El noucentisme (1911-1931) contribuí a consolidar literàriament l’obra normativitzadora de Fabra i a incloure la cultura en la vida política del moment, gràcies a Eugeni d’Ors, Josep Carner i Josep Maria López-Picó. A la segona dècada del segle, l’avantguardisme de Joan SalvatPapasseit i J. V. Foix enriquí el panorama poètic català. Durant el període republicà destaquen els escriptors com Carles Riba, Josep Maria de Segarra, Pere Quart, Salvador Espriu, Pere Calders, Bartomeu RossellóPòrcel, Llorenç Villalonga. Al País Valencià, la generació de Carles Salvador, manté relacions fluïdes amb el món intel·lectual del Principat, amb les revistes La República de les lletres, Taula de Lletres Valencianes, Estel. Durant l’època que anomenem de resistència cultural (1939-1983), s’editaren algunes revistes semiclandestines, s’organitzaren tertúlies literàries i el català s’ensenyà d’amagat. Josep Maria Cruzet a Catalunya, Xavier Casp a València i Francesc de B. Moll reprenen la tasca editorial a l’empar de la legislació franquista. A la dècada dels seixanta hi ha una certa permissibilitat en el món intel·lectual català. Sanchis Guarner, Gramàtica Valenciana, La llengua dels valencians, Gramàtica Valenciana de Carles Salvador, cursets de valencià de Lo Rat Penat, etc. Nosaltres els Valencians, de Joan Fuster. Durant les campanyes de reivindicació lingüística “català a l’escola”, “català al carrer”, “parlem valencià”, el règim autoritzà l’ensenyament de les llengües “nativas” en la Ley General de Educación (1970). Al País Valencià s’activa una intensa activitat cultural, en què reivindiquen la normalització lingüística i el nom de català per a la llengua. A les Balears, destaca la tasca de l’Editorial Moll, el suport d’amplis sectors, del clericat i la presència de les formacions polítiques nacionalistes i regionalistes en la difusió i el prestigi social del català. A l’exili autors destacats ja abans de la guerra del 36, continuen produint obres cabdals i desenvolupen una intensa activitat cultural a París, Perpinyà, Buenos Aires, Mèxic. Característiques de les lletres catalanes de l’actualitat: − Participació ben notable de la perifèria geogràfica, − Integració de la dona en el món intel·lectual: Montserrat Roig, Maria Mercé Marçal, Isabel Clara-Simó, etc., − Conreu de nous gèneres: novel·la policíaca, de misteri i terror, eròtica i de ciència ficció, − Permeabilitat als corrents literaris universals, − Creixement de l’assaig i de la crítica literària. La Institució de les Lletres Catalanes, l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalana, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, han contribuït a potenciar i difondre les lletres i la filologia catalana al domini lingüístic i a l’exterior.

---------------------------------------------------------------- 19 ----------------------------------------------------------------

08 - Tema 08: Evolució de la llengua des del segle XV fins al segle XX

Recommend Documents