veure les batalles. Carmesina també ho vol fer i, formant un gentil exèrcit de dames, vestides a l'estil militar, s'uneix a l'expedició. En una nova batalla, el duc de Macedònia fereix a traïció Tirant, però poc després mor a mans del Rei d'Àfrica, un dels sobirans enemics. Després de dos dies de lluita, acaba la batalla del riu Trasimè, guanyada gràcies gràcies a l'esforç i al saber militar de Tirant (cap. 154 al 157). Continua el galanteig entre Estefania i Diafebus i entre Carmesina i Tirant. L'Emperador, agraït pels serveis d'aquest darrer, li proposa atorgar-li el comtat de Sant Àngel, al qual Tirant renuncia, demanant que li sigui donat a Diafebus, juntament amb l'ofici i la capitania de Gran Conestable. Com que tot és concedit, s'organitzen unes grans festes per celebrar-ho al castell de Malveí -on hi ha la cort-, i va creixent l'amor entre Tirant i la Princesa, sempre d'amagat de l'Emperador i l'Emperadriu. Tirant i Diafebus fan una visita nocturna a la cambra on dormen la Princesa i Estefania. Plaerdemavida ho adverteix maliciosament maliciosament i ho explica com si ho hagués somiat, i manifesta la seva passió per Hipòlit. S'acosta una esquadra amb què el Gran Caramany i el Rei de la la Sobirana Índia es dirigeixen a ajudar el Soldà. Tirant els ataca, derrota l'esquadra i, havent fet presoners els dos sobirans, entra tiomfalment a Constantinoble, Constantinoble, on ja hi havia de nou la cort (cap. 157 al 167). Mentre tant, els que lluitaven contra l'exèrcit turc exigeixen la presència de Tirant al camp de batalla. Arriba un ambaixador del Soldà -el mateix que l'altra vegada: Abdal·là Salomó- i demana en nom del seu senyor una treva de d e tres mesos, proposa el rescat del Gran Caramany i del Rei de la Sobirana Índia, i el casament del Soldà amb la princesa Carmesina per acabar d'una vegada amb la guerra. L'Emperador atorga les treves i suspèn la resposta a les altres qüestions. Tenen lloc una sèrie de converses sobre les pretensions del Soldà i debats cortesans (cap. 168n al 188). L'Emperador organitza unes justes i un torneig en honor dels ambaixado ambaixadors rs del Soldà. En mig de la festa arriba a Constantinoble el vescomte de Branches, cosí germà de Tirant, que és armat cavaller per l'Emperadriu i tot seguit participa e n les justes (cap. 188). Quan se celebrava un sumptuós banquet arriba al port una nau endolada en què viatja la fada Morgana, que va a buscar b uscar el seu germà, el rei Artús. És el rei Artús qui respon a una sèrie d'ingenioses consultes. Amb motiu d'una burla de què és objecte Tirant, ell i els seus companys fan vots cavallerescos. Acabades Acabades les festes, l'Emperador comunica la seva resolució de negar-se al casament de la Princesa amb el Soldà i al rescat del Gran Caramany i del Rei de la Sobirna Índia (cap. 189 al 214). La Viuda Reposada, que havia estat la dida de Carmesina, s'enamora de Tirant i s'empesca una trampa per desavenir-los. Calumnia al cavaller davant de la Princesa, fent-li creure que al seu darrere parla amb menyspreu d'ella i que és un traïdor que només pretén saquejar l'Imperi per tornar a la seva terra carregat de riqueses. Carmesina es creu la mentida i comença a manifestar despit a Tirant, que cau en la malenconia més profunda (cap 214 al 218). Tirant demana a l'Emperador la mà d'Estefania per a Diafebus. Se celebra la boda a la cort, i l'Emperador concedeix a la parella el ducat de Macedònia (cap. 219 al 222). Estefania es proposa afavorir els amors de Tirant i Carmesina, amb l'ajut de Plaerdemavida i l'oposició de la Viuda Reposada. Plaerdemavida -que, per la seva banda, ja s'havia atrevit a suggerir a l'Emperador el casament de la seva filla amb el cavaller- aconsegueix, gràcies a una sèrie de desimboltes desimboltes astúcies, portar Tirant a la cambra i al llit de la Princesa, d'on ha de sortir precipitadament quan s'organitza un batibull al palau, i es trenca una cama en saltar des d'una finestra (cap. 223 al 233). Tirant es lamenta de la seva desgràcia i és recollit per Hipòlit i el vescomte de Branches, que se l'emporten a la seva residència de Bellestar, on, fingint que ha caigut del cavall, els metges de la cort el guareixen i és é s sol·lícitament atès per l'Emperador, que desitja que estigui en forma aviat per tal de tornar a lluitar contra els infidels, que acaben de rebre grans reforços d'Àfrica. Mentre dura la malaltia de Tirant, Pladerdemavida fa de missatgera entre ell i Carmesina, que ja no amaga el seu amor pel cavaller. Els dos enamorats s'envien cartes (cap. 234 al 247). L'Emperadriu s'enamora del jove Hipòlit i inicien una sèrie de converses i d'al·lusions que conduexien a relacions íntimes entre tots dos. L'Emperadriu reté Hipòlit amagat a la seva cambra, amb l'única complicitat de la seva donzella Eliseu (cap. 248 al 264). Tirant, gairebé refet del tot, torna a fer vida normal a palau mentre espera el e l moment de sortir cap al camp de batalla. Ell i Carmesina s'atorguen l'un a l'altra com a marit i muller amb les fórmules habituals del matrimoni secret (cap. 264 al 283). Aleshores es posa de manifest la passió que per Tirant ha concebut la Viuda Reposada, que tr ama una malvada intriga. Si d'una banda continua fent creure a la Princesa que Tirant, al seu darrere, se'n burla, per l'altra, a soles amb Tirant, li revela q ue Carmesina és tan deshonesta que manté amors secrets amb el negre Lauseta, hortolà (o sigui jardiner) de palau. Se celebren unes festes de comiat en honor de Tirant i, quan ja està fixada la seva partida, la Viuda Reposada es decideix a portar a terme la ficció que evidenciarà la pretesa maldat de Carmesina. Ordena confeccionar a un pintor una màscara que r eprodueix el rostre del negre Lauseta; i, un dia, després d esprés d'haver fet que Tirant espiés l'escena, incita Carmesina a baixar a l'hort (al jardí) a pre ndre la fresca i convenç Plaerdemavida perquè, amb la màscara posada, acariciï agosaradament agosaradament la Princesa, com per fer broma. El cavaller, que ho veu tot perfectament gràcies a una combinació de miralls que ha muntat la Viuda a la cambra on l'ha amagat, creu que realment Carmesina manté amors deshonestos amb Lauseta, que ha estat allunyat de l'hort per la malvada intrigant. Tot surt com la Viuda volia, i Tirant, desesperat, després d'haver rebutjat les ja clares propostes amoroses de la Viuda, que es pensava tenir el camí lliure, va a buscar el negre Lauseta i el mata (cap. 284 al 286). Mentre tant, degut sobretot a desacords d esacords entre el duc de Pera i Diafebus, nou duc de Macedònia, els turcs obtenen una gran victòria, i en la batalla són fets presoners molts cavallers cristians -entre els quals, el mateix Diafebus-, la qual cosa posa en gran perill l'Imperi. La notícia desconsola la cort, i el dolor s'agreuja quan se sap que Tirant ha recaigut de la seva malaltia i s'ha trencat altre cop la cama . El consell d'una jove jueva retorna la salut al cavaller, que semblava a punt de morir. Tirant, que no ha volgut tornar a dirigir la paraula a Carmesina i que constantment ha posat de manifest el seu disgust, decideix embarcar-se cap al camp de batalla. A bord de la nau, la Princesa li envia Plaerdemavida perquè descobreixi la causa de la seva reservada conducta. La donzella puja a la galera i aconsegueix que Tirant li expliqui el que va veure aquell dia a l'hort. Plaerdemavida li replica que tot va ser una broma i que ella mateixa, amb una màscara al rostre, feia el paper de Lauseta. Per demostrar-ho, demana a Hipòlit que vagi corrents a palau i q ue porti, de la seva cambra, la màscara que va servir per a la farsa. Hipòlit fa arribar la màscara a Tirant i aquest es convenç de la innocència de Carmesina i de la maldat de la Viuda Reposada (cap. 287 al 296).
Tirant a Barbaria . Estant en aquests raonaments, el mar s'embraveix de tal manera que les galeres es desprenen del port i
se'n van mar endins. La que duia Tirant i Plaerdemavida -que no va tenir temps de saltar a terra- naufraga a les costes de Barbaria. Se salven Tirant i la donzella, que arriben a la costa separats. Plaerdemavida és recollida per un velll moro, que, havent estat captiu a Espanya, on va rebre molt bon tracte, l'acull amb afecte i se l'emporta a casa seva, a Rafal, prop de Tunis, on la seva filla la pren com a companya. Tirant és recollit per un alt dignatari, anomenat el Cabdillo sobre los Cabdillos, que viatjava per aquelles terres portant una ambaixada del seu sobirà, el Rei de Tremissèn, al rei de Tunis. Sent simpatia per Tirant i l'acull (cap. 296 al 300). Tirant fa un relat inventat de la seva vida i condició, i li diu anomenar-se Blanc. És vestit de moro i entra al servei del Cabdillo, el fill del qual -promès de Maragdina, la filla del Rei de Tremissèn-, el fa empresonar. Mentre tant, el rei de la gran Etiòpia, anomenat Escariano, home negre i poderós, feia preparatius de guerrra contra el de Tremissèn, veí seu, i volia casar-se amb la seva filla, Maragdina. Aliat amb el rei de Tunis, Escariano comença les seves operacions amb bona fortuna. En un moment de perill, intuint que Tirant devia ser un bon cavaller, el Cabdillo sobre los Cabdillos el treu de la presó on l'havia tancat el seu fill. Tirant comença a hostilitzar les forces d'Escariano i aconsegueix d'alliberar el rei de Tremissèn i la seva filla, que estaven assetjats en un castell. Maragdina s'enamora de Tirant. Com a reconeixement dels serveis prestats, e l rei de Tremissèn prega al Cabdillo que atorgui la llibertat al nostre cavaller. Concedit això, Tirant jura al Rei que no abandonarà la seva terra fins haver mort, empresonat o fet fugir el rei Escariano (cap. 301 al 307). Veient-se cada dia en pitjor situació, el rei de Tremissèn envia Tirant com a ambaixador al rei Escariano. Aquest li diu que no deixarà la guerra fins que Maragdina no sigui la seva esposa, i aprofita l'ocasió per pronunciar una llarga i eruditíssima disertació sobre les excel·lències de les dones. Quan Tirant ha marxat, passat un temps el rei Escariano, amb l'ajut de l'enginy d'un jueu, entra a la ciutat de Tremissèn, i després de matar el rei, els seus fills i el fill del Cabdillo, s'apodera de Maragdina i la reclou al castell de Mont Túber. Gràcies a una estratagema d'un captiu albanès, que d'acord amb Tirant ha aconseguit d'introduir-se al castell, el castell és pres i el rei Escariano és fet presoner (cap. 307 al 318). Maragdina , que no havia volgut accedir a les apassionades sol·licituds d'Escariano, manifesta a Tirant que n'està enamorada.
Tirant respon que el seu amor pertany a una donzella cristiana, a la qual v ol romandre sempre fidel; i, alhora, aprofitant-se del prestigi que té damunt de Maragdina, la convenç de la veritat del cristianisme i acaba batejant-la ell mateix. En saber-ho, el rei Escariano demana a Tirant que l'instrueixi en la fe de Crist. El cavaller ho fa, i el bateja també, i a continuació tots dos es juren fidelitat com a germans d'armes. Amb l'ajut d'un frare mercedari valencià -cosa que aprofita l'autor per dedicar unes frases a València-, que oportunament arriba per rescatar captius, Tirant emprèn una ràpida tasca d'evangelització que el porta a batejar més de 44.000 moros , que es fan cristians seguint l'exemple del seu rei Escariano (cap. 319 al 330). Maragdina, que per la mort del seu pare és ara reina de Tremissèn, insisteix en els seus propòsits de casar-se amb Tirant; aquest, no obstant això, la convenç que es casi amb Escariano, cosa que es fa immediatament. Tirant, doncs, actua com a capità d'uns regnes africans que ja són cristians. Això disgusta a uns altres magnats que volen continuar essent mahometans, entre els quals hi ha el mateix Cabdillo sobre los Cabdillos, el qual, com que es permet ofendre Tirant per la seva tasca evangelitzadora, és mort per Escariano, acte que Tirant li reprova. Les forces infidels s'organitzen i e mprenen la guerra contra el regne cristià, en ajut del qual arriba el senyor d'Agramunt, un dels cavallers de l'exèrcit de Tirant que havia arribat a Àfrica amb la galera de Tirant i que havia estat empresonat pels moros. Se succeeixen nombroses batalles contra molts reis infidels. En un moment donat, les forces de Tirant arriben davant la ciutat de Montàgata, en què regnava una donzella. Com que e ls seus habitants havien ferit el senyor d'Agramunt, Tirant es decideix atacar violentament la ciutat i castigar-la (cap. 331 al 349). A Montàgata hi havia Plaerdemavida, en qualitat de donzella de la Reina. En saber per informacions d'un presoner que el capità dels que volien destruir la ciutat era Tirant lo Blanc, es decideix a intervenir per evitar el desastre. Es presenta davant de Tirant i sostenen un llarguíssim diàleg en què ella dilata tot el possible donar-se a conèixer, malgrat les al·lusions que fa a les proeses del cavaller a Grècia i als seus amors amb Carmesina. Posa tanta passió en les seves paraules en parlar de la Princesa, que Tirant cau a terra, desmaiat. El rei Escariano reprèn durament Plaerdemavida i, quan aquesta es disposava a tornar en si a Tirant i el tenia en els seus braços, arriba el senyor d'Agramunt que, pensant-se que la donzella l'havia mort, intenta matar-la però fereix Tirant en un mà. Finalment, recuperat Tirant, Plaerdemavida es decideix a descobrir-li la seva personalitat. Gran és l'alegria del cavaller; i per honorar Plaerdemavida la fa seure en un tro, més elevat que el de la Reina de la ciutat, i obliga tots a besar-li la mà. Tirant perdona la ciutat i se celebren solemnes festes (cap. 350 al 366). El senyor d'Agramunt demana perdó a Tirant i Plaerdemavida. Tirant retorna a la Reina la seva ciutat, perquè la donzella havia regnat aparentment durant les festes, per desig de Tirant. La Reina rep el babtisme, i amb ella els seus súbdits, i Tirant fa al senyor d'Agramunt rei de Fes i de Bugia i el casa amb Plaerdemavida (cap. 367 al 383). Passades les festes de les esposalles, Tirant envia a Melquisedec -a qui havia casat amb la Reina de Montàgata- a Constantinoble per informar-se de l'estat en què es troba l'Imperi. Acompleix la seva missió i torna, després d'haver portat notícies de Tirant a l'Emperador i a Carmesina -que s'havia reclòs en un monestir, pensant-se que Tirant era mort-, i portant una carta del sobirà en què prega al cavaller que torni aviat a l'Imperi que ara, durament combatut pels turcs, es trobava reduït pràcticament a la capital; i li porta també una carta de la Princesa (cap. 383 al 400). Continuen les armes victorioses i la tasca evangelitzadora de Tirant, que troba la col·laboració del frare Joan Ferrer, mercedari natural de Lleida. Envia un cavaller principal anomenat Espèrcius a la cort del Rei de Sicília -o sigui, l'infant Felip de França, marit de Ricomana- amb la missió de sol·licitar reforços per emprendre una nova campanya per a la defensa i alliberament de l'Imperi grec. El Rei de Sicília hi accedeix immediatament i recluta un exèrcit destinat a tal fi (cap. 401 al 407). Tirant lo Blanc torna a l'Imperi grec . Tirant lo Blanc, mentre per un cantó envia el rei Escariano al seu regne d'Etiòpia per
reunir gent d'armes, per l'altre s'embarca ell mateix, amb els seus amics i aliats, en una esquadra que es proposa portar ajut a Constantinoble. Fa escala a Palerm, on s'entrevista amb els reis de Sicília, pels quals és rebut molt amistosament. Es reuneixen les dues esquadres, la de Tirant i la del rei de Sicília, i, en companyia d'aquest -que deixa el regne temporalment en poder del duc de Messina-, emprenen la ruta de Constantinoble. Mentre tant, el cavaller Espèrcius, que havia estat enviat com ambaixador de Tirant a Sicília, és arrossegat per una tempesta a l'illa del Lango, on desencanta la filla d'Hipòcrates, que vivia allà en forma de drac, s'hi casa i cristianitza l'illa (cap. 408 al 413).
Arribat al port de Troia, Tirant envia un missatger a l'Emperador, que es troba a Constantinoble, assetjada pels turcs tant per mar com per terra. Aquest fet dóna esperances als assetjats, que veien inevitable la seva perdició i que es defensaven com podien, tenint per Capità major a Hipòlit. La Viuda Reposada, en assabentar-se que Tirant s'acostava i que aviat arribaria a Constantinoble, comprenent que de seguida es faria manifesta la seva maldat, s'empassa un verí i mor. Tirant comença la seva acció guerrera: empresona l'armada turca que bloquejava per mar Cosntantinoble, i després desembarca a terra per lluitar contra les forces infidels que envolten la ciutat. El Soldà i el Gran Turc, veient-se perduts, envien a Tirant una ambaixada demanant pau i treva per tres mesos, o, com a últim recurs, pau final per cent un anys. Davant d'aquestes proposicions, Tirant no s'atreveix a respondre sense consultar-ho abans amb l'Emperador, i decideix anar personalment a Constantinoble. Ja una mica abans hi havia enviat la reina de Fes -és a dir Plaerdemavida-, que va ser magníficament rebuda a la cort i tractada com a sobirana. Plaerdemvaida va mantenir llargues converses amb la Princesa sobre Tirant i la va tranquil·litzar respecte a l'amor que ell li tenia, ja que no s'havien pogut comunicar des del dia llunyà en què la tempesta el va arrencar de Constantinoble i l'arrossegà al nord d'Àfrica (cap. 414 al 433). Tirant arriba a Constantinoble amagant la seva personalitat, i Plaerdemavida el condueix al llit de la Princesa, on els enamorats passen la nit i consumen el matrimoni. L'endemà, Tirant va a veure Hipòlit, que el porta a entrevistar-se amb l'Emperador. Exposades les condicions de l'enemic, després de reunir e l Consell, l'Emperador decideix acceptar la pau final per cent un anys, sempre que el Soldà i el Gran Turc es constitueixin presoners i que els seus soldats se'n vagin a peu i sense armes. Arriba mentre tant Estefania, duquessa de Macedònia, i es llença als peus de Tirant, pregant-li que rescati el seu marit, Diafebus, que es troba presoner de l'enemic des que Tirant, anys enrere, va sortir de Constantinoble. Tirant torna al seu campament i dóna resposta a l'ambaixada de l'enemic, que accepta les condicions de l'Emperador (cap. 434 al 447). Tirant entra triomfalment a Constantinoble, amb les seves forces i els seus presoners, i és aclamat pel poble com el seu alliberador. Pocs dies després arriben el rei de Sicília i el de Fes -o sigui, el senyor d'Agramunt-, i se celebren grans festes populars i cortesanes. L'Emperador, per premiar els grans serveis de Tirant, li atorga la mà de la seva filla Carmesina, amb la qual cosa es vinculen la successió de la corona i el títol de Cèsar de l'Imperi grec, que també ha estat atorgat a Tirant. Se'n fa un pregó públic en mig de l'alegria de tothom (cap. 448 al 453). Arriba el rei Escariano amb el seu exèrcit, i mentre Maragdina, la seva esposa, va a Constantinoble, on és rebuda amistosament per tota la cort i principalment per Carmesina, ell es dedica, juntament amb Tirant, a alliberar les províncies i les ciutats que encara es trobaven en poder de l'enemic, en una de les quals troben Diafebus, duc de Macedònia, que continuava presoner. Amb una ràpida campanya, Tirant reconquesta tot el territori de l'Imperi. La v ictòria final se celebra a la cort amb bodes de cavallers i donzelles de palau (cap. 454 al 466). Quan es trobava a Adrianòpolis, Tirant agafa un encostipat sobtat que li produeix un mal de costat tan agut que sap que la seva mort s'acosta. Rep els sagraments, fa testament a favor d'Hipòlit i redacta una carta per a Carmesina. Expressa el seu desig de ser traslladat a Constantinoble i mor pel camí (cap. 467 al 471). Després de la mort de Tirant lo Blanc . El cos de Tirant és portat embalsamat a Constantinoble i exposat en el temple de
Santa Sofia. L'Emperador, en conèixer la trista notícia, fa una lamentació que, arribada a oïdes de Carmesina, li fa saber què ha passat. Carmesina va a veure el cos de Tirant i es lamenta dolorosament, plorant sobre el cadàver i besant-lo. Amb tanta força la fereix la pena que comprèn que la seva mort és propera. Fa pública confessió dels seus pecats i dicta testament, en què nomena hereva l'Emperadriu, la seva mare. L'Emperador, mentre tant, ha mort pel dolor que li han produït el trist final de Tirant i l'agonia de la seva filla (cap. 472 al 480). Després d'aquests dissortats esdeveniments -durant els quals l'Emperadriu s'ha lliurat una vegada més al jove Hipòlit-, com que l'Imperi no té hereu, els cavallers es reuneixen per decidir qui ha de ser emperador . Vist que la Princesa havia fet hereva la seva mare, i que Tirant havia nomenat hereu a Hipòlit, decideixen que regnin tots dos un cop casats, "atesa la amistat antiga que tots sabem que Ypòlit té ab la Emperadriu" . Tots dos hi accedeixen ben de gust, es casen i inicien el seu regnat. El nou Emperador paga lliberalment a tota la gent d'armes i la llicencia, ja que la pau ha estat definitivament restablerta. El Rei de Sicília se'n torna a la seva terra, i l'Emperador ordena al Rei de Fes i al vescomte de Branches que condueixin els cossos de Tirant i de Carmesina a Bretanya, d'acord amb la seva darrera voluntat. Allà són enterrats ricament i les seves tombes guarnides amb epitafis en vers. Algun temps després, l'emperador Hipòlit va posar en llibertat el Soldà i el Gran Turc. Passats tres anys, va morir l'Emperadriu, i l'emperador Hipòlit es va tornar a casar amb una filla del Rei d'Anglaterra, de la qual va tenir tres fills i dues filles. El fill gran, anomenat també Hipòlit, va protagonitzar singulars actes de cavalleria. L'Emperador i la nova Emperadriu van morir el mateix dia i és de creure que frueixen de la glòria del paradís (cap. 481 al 487).
