46 - Tema 46: Els llibres de cavallers. «Curial e Güelfa». «Tirant lo Blanch»

TEMA 46

Tema 46 ELS LLIBRES DE CAVALLERS. “CURIAL E GÜELFA”. “TIRANT LO BLANCH”

TEMA 46 Els llibres de cavallers. “Curial e Güelfa”. “Tirant lo Blanch”

ÍNDEX 1. Gènere. Antecedents i context 2. Curial e Güelfa 2.1. Curial e Güelfa dins el seu context literari 2.2. Autoria i datació 2.3. Argument 2.4. Estructura 2.5. Característiques 2.6. Destinatari? 3. Tirant lo Blanc 3.1. Introducció 3.2. Autoria 3.3. Argument 3.3.1. Part anglesa del Tirant lo Blanc 3.3.2. Tirant a Sicília i a l’illa de Rodes 3.3.3. Tirant a l’Imperi Grec 3.3.4. Tirant al Nord d’Àfrica 3.3.5. Tirant altra vegada a l’Imperi Grec 3.4. Valoracions crítiques 3.5. Elements cavallerescs. Versemblança i realitat 3.6. Elements de la realitat contemporània 3.7. Novel·la militar, de costums, eròtica, psicològica? 3.8. Fonts del Tirant 3.9. Llengua i estil 3.10. Fama literària 4. Breu comparació de Tirant lo Blanc amb Curial e Güelfa

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------


BIBLIOGRAFIA ALONSO, D., “Tirant lo Blanc, novela moderna”, Revista Valenciana de Filologia, I, núm. 3. ANÒNIM, Curial e Güelfa, Ed. Barcino, 3 vol., A cura de Ramon Aramon i Serra, Barcelona, 1930 BADIA, L., “De la ‘Reverenda letradura’ en el Curial e Güelfa”, de Bernat Metge a Joan Roís de Corella, Quaderns Crema, Barcelona, 1988. BELTRAN, R., Tirant lo Blanc. Evolució i revolta en la novel·la de cavalleries, Institució Alfons el Magnànim, València, 1983. CAIXÀS, J., i al., Breu història de la literatura catalana, La Magrana, Barcelona, 1998. CAPLLETRA, NÚM, 23, Barcelona-València, tardor 1997, Monogràfic sobre Tirant lo Blanc. CARBONELL, A. i al., Literatura catalana, Dels inicis als nostres dies, Edhasa, Barcelona, 1986. CHINER, J. J., El viure novel·lesc. Biografia de Joanot Martorell, Ed. Marfil, Alcoi, 1993. COMAS, A., “Escolis al Curial e Güelfa”, dins Assaigs de literatura catalana. Ed. Taber COMPANY, X., L’Europa d’Ausiàs March. Art, cultura i pensament, CEIC Alfons el Vell. Gandia, 1998 CÒNSULI, I., Tirant lo Blanc, Ed. Labor, Barcelona, 1992 ESPADALER, A., Una reina per a Curial. Ed. Quaderns Crema. Barcelona, 1984. GADEA, F., i CÒNSUL, I., Tirant lo Blanc. Guia de lectura, Ed. La Magrana, Barcelona, 1990. GINER, J., i al., Tirant i el seu temps, Generalitat Valenciana, València, 1990. MARTORELL, JOANOT, I MARTI JOAN DE GALBA, Tirant lo Blanc, 2 vol., Ed. 62, a cura de Martí de Riquer, Barcelona, 1983. NADAL, J. M., i PRATS, M., Història de la llengua catalana, Vol. II, Ed. 62, Barcelona, 1996. RIQUER, M., Lletres de batalla, 3 vol., Ed. Barcino, Barcelona, 1963. ---, Història de la literatura catalana III (4a Edició), Ed. Ariel, Barcelona. RUBIÓ, J., Història de la literatura catalana, Vol. I, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1984. SIRERA, J. L., Història de la literatura valenciana, Ed. Alfons el Magnànim,. València, 1995. TERRY, A., “El paper del personatge al Tirant lo Blanc“, L’Espill, núm. 16, València, 1982. VARGAS LLOSA, M., Lletra de batalla per Tirant lo Blanc, Ed. 62, Barcelona, 1985. VILLALMANZO, J., Joanot Martorell. Biografía ilustrada y diplomatario, Ajuntament de València, València, 1995. VILLALMANZO, J. I CHINER, J. J., La pluma y la espada. Esdudio documental sobre Joanot Martorell i su familia (1373-1483), Ajuntament de València, València, 1995. YATES, A. “Tirant lo Blanc. L’heroi ambigu”, dins L’Espill, núm. 6/7, València.

----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------


1. Gènere. Antecedents i context La cavalleria era un orde paramilitar que s’iniciava a l’Europa cristiana del segle XI i que, poc a poc, adquireix un pes decisiu en la societat feudal. L’ideari de la cavalleria es pot resumir en: - Defensa de la religió. - Atenció i protecció als febles (la dama) i fidelitat a ultrança al rei, amb el consegüent menyspreu per la mort i pel dolor. - La recerca de l’honor i la glòria. La literatura aviat es va fer ressò d’aquesta institució i del seu ideari. Així, Ramon Llull escriu el Llibre de l’orde de cavalleria, on, podríem dir, dibuixa el “prototipus” de cavaller medieval. També el rei Pere el Cerimoniós escriu el Tractat de cavalleria, traducció d’un text d’Alfons el Savi. Hem de remarcar la finalitat didàctica i la gran dosi de realisme en ambdós textos. Però durant els segles XV i XVI es produeix a nivell europeu un segon apogeu de la cavalleria. Segons Martí de Riquer, al segle XV, Catalunya és plena de cavallers errants. En aquesta època, la realitat, la història, es barreja amb la ficció i, del conjunt, en sortiren les dues novel·les més importants del gènere: Curial e Güelfa, (1432-1465), i Tirant lo Blanc (1460-1468). Martí de Riquer intentà de fixar una distinció terminològica molt útil per a l’estudi de la nostra narrativa del segle XV. Segons aquesta distinció, la diferència entre els “llibres de cavalleria” i la “novel·la cavalleresca” és que mentre els primers són obres, sovint en vers i d’estructura bastant oberta, l’acció de les quals se situa en temps remots i en llocs més o menys imaginaris i que no deixen de recórrer sovint a fets meravellosos, els segons presenten una construcció més travada -per exemple no permet fàcilment les continuacions indefinides de l’argument en diferents volums- a més l’acció d’aquestes novel·les es localitza en espais geogràficament reals i en temps propers a l’època de l’escriptura, i per últim, respecta, fóra d’alguna excepció, la lògica realista de les situacions. Els llibres de cavalleries, com ara Amadís de Gaula, tenen el seu origen en el roman medieval i particularment en el relacionat amb la “matèria de Bretanya”. Aquests llibres, amb les seues emocions bèl·liques i amoroses, ocuparen prompte el lloc de la “gesta” col·lectiva o patriòtica de l’heroi èpic -Roldà, Mío Cid, etc.- per l’aventura individual d’un cavaller que surt a cercar fortuna o a preparar una malifeta i es realitza a si mateix a través d’experiències bèl·liques o sentimentals -Blandín de Cornualla n’és un exemple. Com diu Riquer el que s’esdevé és que: “... la novel·la cavalleresca -Jehan de Saintré, Jehan de París, Curial, Tirant- reflecteix una autèntica realitat social, sense desfigurar-la ni exagerar-la i que les cròniques particulars del segle XV -llibres de Bouciaut, de Lalaing, el Victorial de don Pero Niño- narren fetes històriques que dugueren a terme cavallers que foren després models vius per als novel·listes. Però, aquests cavallers reals o històrics, eren, al seu torn, intoxicats de la literatura i actuaven d’acord amb el que havien llegit als llibres de cavalleries. És un cercle viciós...” Mols dels fets narrats en aquestes novel·les responen a costums autèntics que encara perduraven al segle XV, inclou així elements reals del seu temps com ara les “lletres de batalla”. Fins i tot hi apareixen sovint, dins el relat de ficció, personatges concrets amb existència històrica constatable -per exemple el nom de ----------------------------------------------------------------

4 ----------------------------------------------------------------


les monges del convent a Curial e Güelfa. Aquest fet dóna a la novel·la cavalleresca una nota de realitat. Antoni Espadaler accepta la tesi de Riquer de considerar “novel·les cavalleresques” Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc, i aporta elements definitoris de caire tècnic: si en els llibres de cavalleria es dóna l’amplificatio paratàctica i el llenguatge és més retòric, en la novel·la cavalleresca la construcció és més tancada i el llenguatge és col·loquial. Les novetats principals de la novel·la cavalleresca són la transformació de la realitat en literatura i la introducció de tot el camp de la narrativa de Boccaccio. En paraules d’Espadaler “Podem definir la novel·la cavalleresca com aquell gènere que és qualificat per ser una narració realista, la qual cosa afecta els escenaris, els personatges, les seues accions, la seua psicologia, la seua parla, i que no oblida cap d’aquests aspectes i els reuneix tots, on l’autor tendeix a no fer-se visible, i quan intervé ho fa no acompanyant el personatge sinó intentant involucrar el lector, mentre que pel que fa a la seua composició es definiria per ésser el producte d’una convergència d’elements procedents d’altres gèneres: la història, les narracions artúriques, les novelle italianes, amb elements no estrictament literaris, les lletres de batalla, però el resultat no és un gènere mixt, sinó un gènere nou. Tirant lo Blanc i Curial e Güelfa presenten certs elements de matèria artúrica -narracions com La demanda del Sant Grial, Tristany de Lançalot... 2. CURIAL E GÜELFA 2.1. Curial e Güelfa dins el seu context literari Hem de considerar els segles XV i XVI com una època molt més marcada pel racionalisme burgés i l’humanisme que no pel romanticisme i idealisme cavalleresc. Potser per això les dues novel·les cavalleresques catalanes del segle XV mostraran una actitud crítica malgrat la popularitat de la cavalleria tradicional al segle XV, així ens ho indiquen les constants referències en el Curial... sobre Tristany i Lançalot.. A banda d’això i tenint en compte els mòbils de la cultura d’aquests segles, ja diferents de l’idealisme cavalleresc, podem entendre els trets que sempre s’han remarcat, sobretot en el Tirant i també en el Curial, com dues novel·les que s’allunyen de la vella tradició francesa instaurada per Chrétien de Troyes i que al segle XVI encara mantenen els llibres de cavalleries castellans com Amadís de Gaula (1506). Riquer sintetitza les característiques diferencials de les dues novel·les cavalleresques catalanes en: - absència d’elements meravellosos - protagonistes valents però dins la mesura humana - terres conegudes - personatges reals dels segles de producció de les obres. Així doncs, tant Curial com Tirant, sobretot aquesta darrera, són portadores d’un punt de mira crític a més d’un segle d’avançada sobre el Quixot. J. Molas, citant les opinions de Dámaso Alonso sobre el Tirant dirà:”...hi descobreix, en efecte, una dualitat clàssica d’esperit medieval cavalleresc i de modern fragmentarisme positivista que, si en el Quixot es presentarà com a conflicte i lluita, en la novel·la valenciana conviu sense disharmonia o contradicció. En Curial també trobem aquesta fragmentació, potser en menys mesura, però hem de tenir en compte també que aquesta obra és bastant anterior al Tirant. Podem dir, per tant que en Curial, l’actitud de l’heroi és més uniforme, i tindrà més coses en comú amb la cavalleria tradicional (amor a la dama, gust per ----------------------------------------------------------------

5 ----------------------------------------------------------------


l’aventura, defensa del dèbil...). Així Martí de Riquer afirma “Curial e Güelfa malgrat llur cultura moderna és encara una novel·la medieval, diferent, per tant del moderníssim Tirant lo Blanc”. 2.2. Autoria i datació L’obra ens ha arribat en un sol manuscrit, que es troba a la Biblioteca Nacional de Madrid. La seua primera notícia fou donada per Manuel Milà i Fontanals el 1876, i la primera edició, feta el 1901, la devem a Antoni Rubió i Lluch. Posteriorment ha estat objecte de dues altres edicions en la llengua original i d’una traducció castellana. Desconeixem les circumstàncies en què fou creat el Curial. Ignorem qui fou el seu autor, la pàtria d’aquest i la data de composició de l’obra. Considerarem les quatre hipòtesis més serioses i elaborades que fins al moment s’han efectuat: a. La primera, que parteix de Rubió i Lluch, i que d’alguna manera podem considerar tradicional, atés que ha estat la més divulgada, situaria l’autor a la cort d’Alfons el Magnànim, a Nàpols, mentre que l’obra seria un fruit més de l’ambient cultural que s’hi respirava. b. La de Martí de Riquer, desplaça el centre d’investigació a Montferrat. Hi està d’acord amb aquesta hipòtesi A. Espadaler, P. Bohigas, entre d’altres. Es basen en el fet que els cavallers que envolten el rei d’Aragó són catalans i aragonesos, i que si hagués hagut valencians, l’autor ho hauria fet constar. Antoni Espadaler afirma que l’autor seria probablement un notari de la cort d’extracció mitjana i amb ingressos mercantilistes, que participa del sentiment generalitzat a l’època, contrari a la política del Magnànim, absent de les terres catalanes. c. La de la hispanista Pamela Waley, experta en la novel·la sentimental: proposà Borgonya i va més enllà nomenant Ramon de Perellós com a possible autor, ja que hi ha una sèrie de coincidències d’aquest autor i l’heroi de la nostra novel·la. Sembla vaga aquesta consideració, doncs molts cavallers tindrien punts de semblança amb Curial. d. L’última hipòtesi és la d’Antoni Ferrando, el qual apunta la possibilitat que l’autor fos un valencià, Joan Olzina. Dóna arguments de tipus onomàstic, històric, i cultural, i lingüístic. És una opinió molt poc recolzada. No obstant això, l’accepten Joan Coromines, Joan Veny, Germà Colon..., Sembla mancada d’arguments historicoculturals de suficient pes. L’anonimat, l’abundància de gal·licismes i italianismes tant lingüístics com sintàctics i l’ambientació estrangera feren pensar que es tractava d’una traducció. Si bé les incògnites sobre l’autor continuen, la seua proximitat a les terres catalanes es fa evident pels constants elogis de la casa d’Aragó i, sobretot, d’un dels reis: Pere el Gran. Pel que fa a la datació, Riquer calcula la data de composició del Curial entre el 1435 i el 1462. En la primera data la capital del ducat de Montferrat fou traslladada a Casale, que és on la situa el Curial, la segona data es fonamenta perquè al Curial es parla de la llengua d’Espanya, la qual es va desdoblar a l’orde de Sant Joan de Jerusalem en dues a partir del 1462: La d’Aragó i la de Castella. El Curial, doncs, reflecteix la situació anterior a aquesta divisió. D’altra banda Antoni Espadaler diu que la batalla contra els Turcs del tercer llibre del Curial constitueix, per un seguit de coincidències que de fet són reelaboracions, una dada segura per proposar el terme “post quem”: 1456. ----------------------------------------------------------------

6 ----------------------------------------------------------------


2.3. L’argument El jove Curial, pujat a la cort del marquès de Montferrat, desperta una passió amorosa en la Güelfa, germana del dit senyor i vídua del senyor de Milà. Aquesta dama encomanà al seu procurador i home de confiança, Melcior de Pando, l’educació de Curial. De seguida es veié l’efecte saludable de la protecció de la Güelfa damunt de Curial, però dos ancians envejosos, adonant-se d’aquests amors, els descobreixen al marqués i l’inciten a vetllar per l’honor de la seua germana (li prohibeix veure la Güelfa). Mentrestant, Curial combat a favor de la duquessa d’Àustria (la qual havia sigut calumniada) i triomfa. Els ducs d’Esveria (pares de la duquessa) li ofereixen en matrimoni Laquesis, qui s’enamora d’ell. Durant l’absència de Curial, la Güelfa s’ha retirat a un convent de monges (fa gran amistat amb l’abadessa) i li arriben noves deformades de les relacions de Curial i Laquesis. Després de batallar contra Boca de Far (pretendent de la Güelfa), arriba el gran moment d’anar al torneig de Melun, en el qual venç junt el rei Pere el Gran i els aragonesos. D’altra part, a Melun, Curial és materialment assetjat per Laquesis. Després de la victòria sobre el Sanglier (un cavaller bretó que no havia estat mai vençut, de nom Bachier de Vilahir), els vells envejosos en malparlen al rei de França i duen falses noves a la Güelfa. Aquesta promet no perdonar-lo mai més, si la cort del Puig, amb el rei de França, no li ho demanen. Curial, completament pobre, se’n va a Orient. (A Jerusalem troba el Sanglier, que ha entrat en religió), va al Parnàs, i després, anant cap a Gènova, naufraga davant les costes de Trípoli, i és fet captiu i venut com a esclau amb el català Galceran de Mediona, a un ric cavaller anomenat Faraig. (història d’amor de la muller i de la filla de Faraig amb els captius, que acaba tràgicament). Finalment, són alliberats i tronen a Montferrat. Un dia es presenta disfressat a la Güelfa i li canta la “cançó de l’Orifany” que ell havia compost. Quan la Güelfa el reconeix, s’irrita, però mana a Melcior que òbriga altra vegada els seus tresors a Curial, qui oblidant l’ofici de cavaller, es disposa a viure trivialment. Gràcies a un somni del déu Baco torna a la cavalleria, la sua victòria sobre Guillem del Chastel, el rehabilita a la cort de França, va a Constantinoble, on fa grans cavalleries contra els turcs que ataquen la cristiandat, i salva el marqués de Montferrat i guanya riqueses i glòria. Els déus intervenen sobre Güelfa en un altre somni per tal que estime altra vegada Curial. El rei de França fa ric Curial i prepara un torneig on aquest rei i la cort del Puig demanaran mercé per a Curial a Güelfa. Curial meravella altre cop i la novel·la acaba amb la descripció de les festes de les noces de Curial i Güelfa. 2.4. Estructura L’obra està dividida en tres parts. En les dues primeres l’autor fa una brillant i prolixa pintura de la cavalleria de finals de l’Edat Mitjana. Aquesta acció cavalleresca continua a la tercera part dedicada especialment a les muses (la qual cosa és un pretext perquè l’autor, afeccionat a les lletres tant com a la cavalleria, invente una ficció poètica inspirada en la mitologia i faça una exhibició pedant d’erudició antiga, que trenca la unitat de la novel·la, tan ben sostinguda a les dues primeres parts, sense afegir-li cap nou valor). Les dues primeres parts són molt homogènies i estan basades en una història sentimental que és la columna vertebral de l’obra, els fets d’armes creen les ----------------------------------------------------------------

7 ----------------------------------------------------------------


situacions que originen els conflictes sentimentals que l’autor ha pintat amb mà de mestre. Cada llibre va introduït per un pròleg (de l’autor). - El primer llibre se centra entorn del combat que Curial lliura a Alemanya per tal d’alliberar la duquessa d’Ostalriche o d’Àustria falsament acusada d’adulteri. - La segona part se centra entorn del torneig de Melun, convocat pel rei de França. - Al tercer llibre Curial, caigut en desgràcia, va a Jerusalem, visita Grècia és llançat per una tempesta a les costes d’Àfrica i és fet esclau. Ja alliberat, Güelfa no vol fer les paus, Curial surt del ducat, lluita contra els turcs... Finalment els amants es reconcilien i “aconsegueixen lo guardó de lurs treballs”. Segons Comas, A., Escolis a Curial e Güelfa, “A la novel·la conflueixen un conjunt d’elements, de temes i de situacions molt diferents: cavallerescos, sentimentals i humorístics. En general, l’autor domina aquest conjunt heterogeni i sap mantenir l’equilibri de l’obra. Controla molt bé les entrades i sortides dels personatges i el pas d’una situació a l’altra. L’acció principal no arrabassa el desenvolupament de la novel·la i, en conseqüència, no desatén, ni de bon tros, els personatges i les situacions secundàries... Tot això que acabem de dir és aplicable d’una manera especial al primer llibre i més encara al segon, en els quals les situacions sentimentals i cavalleresques estan molt ben contrapuntades. Cap al final del segon llibre i al llarg de tot el tercer -amb la inclusió dels temes i episodis mitològics- sembla que es tanque aquesta admirable estructura i que la tècnica siga ja diferent”. Des d’un punt de vista estructural podríem fer la distinció entre una seqüència essencial o central que travessa la novel·la de cap a cap (la història sentimental), i unes seqüències d’expansió que tanquen la seqüència essencial o central en episodis. Després de la “situació inicial”, segons la terminologia de Propp, quan es descriu l’origen humil de Curial i les seues qualitats per un cantó, i la Güelfa, rica i ben jove vídua per l’altre, es formarà el nucli funcional d’on partirà el desenvolupament de la novel·la. Hi conflueixen dues “mancances a satisfer” (terme de Propp) la de Curial (noblesa i diners) i la de Güelfa (marit). Aquestes mancances sols seran satisfetes al final de la novel·la. Així semblaria que hi ha una sola seqüència essencial, trencada per moltes altres. Sota aquesta mateixa concepció podem trobar-hi uns “cràters vius” (terminologia de Vargas Llosa) quan d’alguna manera es refereix o recorda la seqüència essencial. 2.5. Característiques A la novel·la hi conflueixen diversos models narratius: la història (realisme), els cicles artúrics (serietat i veneració dels models cavallerescs), les novel·les italianes (paròdia i elements profans) i les lletres de batalla (descripció de combats) entre d’altres. Pel que fa al realisme cal apuntar l’ambientació que l’autor dóna als passatges. Dota de verisme les escenes, allunyant-les del tòpic. Així, els noms dels personatges són semblants o iguals als dels cavallers reals de l’època. També ens donen aquesta nota de verisme els retrats de diversos cavallers. La individualització ----------------------------------------------------------------

8 ----------------------------------------------------------------


no s’expressa solament assenyalant virtuts i vicis genèrics consubstancials a la cavalleria, sinó fent atenció a detalls físics i, de vegades, fins i tot morals. (El retrat més interessant és el del rei Pere II de Catalunya-Aragó, que sota l’anacronia del temps -el du al segle XV- el converteix en un cavaller, recreant la seua figura d’acord amb la història). Pel que fa als personatges, en el Curial, com en totes les novel·les cavalleresques, la figura del protagonista és com la columna vertebral de l’obra. Tots els episodis estan centrats entorn d’ell. Se’ns presenta amb una personalitat complexa i inserit en un món tan variat com el de les corts on l’acció transcorre. La història psicològica de Curial és un heroi que pensa, està trist i angoixat o eufòric, un heroi de carn i ossos i d’una extremada seriositat basada en el respecte a la cavalleria, una gran plenitud moral, i selecta educació. També manifesta respecte i educació envers les dones, cosa que el porta a la timidesa i candorositat. Té febleses, i es llança fins i tot a la luxúria en un moment donat. En les lluites se’ns presenta com a invencible però no miraculós. Curial esdevindrà com Tirant un estrateg militar, utilitzant l’enginy i la intel·ligència més que la forma física. Curial és perfecte com a cavaller, però té defectes com a home (li agraden els plaers i les riqueses...) Igual que Curial, els altres personatges que apareixen en l’obra, no són tots d’una peça. El seu autor estudia els caràcters i els trets físics... La Güelfa és una dona vehement, però sap amagar els seus sentiments quan convé. Melcior de Pando és un home experimentat, que coneix molt bé les reaccions de la Güelfa i les flaqueses de Curial i a cada moment obra oportunament i dissimula tot el que cal. Hem d’apreciar, doncs, l’art especial de l’autor, d’individualitzar tipus en una novel·la que per la part important que hi té l’aventura, es prestava a ésser només una acció moguda, apta per a l’evasió o per fer les delícies d’uns lectors senzills. La paròdia i els elements profans són també presents a l’obra. L’humor i la ironia apareixen tant en la narració com en la presentació d’escenes picants i sornegueres pel que fa a l’honor, el sexe, etc.. Alguns detalls profans poden ser les escenes amoroses i d’adulteri entre Faraig i Berenguer (suavitzades per la tirania del marit de Faraig), el bes a la boca de Camar a Curial i sobretot l’episodi en què Curial i Festa passen la nit en un monestir de monges. Pel que fa a l’escrit, veiem que en la seua prosa concorren l’estil viu i l’estil retòric, però el primer s’imposa damunt el segon, almenys a les dues primeres parts. Contribueix molt a això l’ús abundant que es fa en el Curial de l’estil directe, amb habilitat sempre, però de vegades amb una extraordinària vigor (quan Güelfa, torbada parla atropelladament). Però, el que predomina és l’estil indirecte i no hi és alié l’anomenat lliure indirecte. S’hi troben fórmules que involucren el lector, apostrofacions del tipus “què us diré?, què direm?”, que augmenten la veracitat del que es conta. Fins i tot, l’autor acudeix a l’experiència quotidiana del lector i a més, s’introdueix en la narració, certificant així el que hi succeeix. L’autor del Curial fingeix narrar una història no inventada. La seua posició, convencionalment, és la del cronista: qui relata el preexistent. El Curial és una obra perfectament planificada (l’autor explicita el seu projecte als pròlegs de cada llibre). Res, doncs, no és gratuït. Pel que fa al llenguatge dels personatges, cal assenyalar que no és la classe social allò que imposa diversos registres lingüístics, sinó el caràcter dels ----------------------------------------------------------------

9 ----------------------------------------------------------------


personatges o bé el caire de les situacions (el to gairebé frívol de l’episodi de les monges ve donat pel context mundà de les escenes). Resulta interessant d’estudiar com al Curial, normalment el que hi domina són els temps del món narrat, és a dir, l’aorist. Ara bé, quan hi ha un fet que convé remarcar, l’autor fa la presentació de l’esdeveniment, que consisteix a posar-nos en antecedents, en aquest temps, però quan introdueix un element nou que fa que l’acció s’acoste al seu punt àlgid passa a emprar l’imperfet, i sistemàticament, sense excepcions, narra totes les batalles en present. Sembla que tot açò que fa que parlem d’una narrativa realista, s’ha basat en uns antecedents com són les cròniques i les prosificacions. Pel que fa a l’estructura i el caràcter bèl·lic, en les lletres de batalla, i en relació a les situacions amoroses i els seus conflictes, s’han basat en les novel·les sentimentals. 2.6. Destinatari? Antoni Espadaler ens du a pensar, provisionalment, si el Curial, literàriament, és un fruit de la protecció a les lletres de la reina Maria, en les quals trobà un segur refugi a la seua dolorosa solitud. Ens fa pensar que la destinatària havia d’ésser la reina Maria. Podria ser la prova: que la reina Maria morí el 30 d’agost del 1458, que la mort assenyalaria el terme “ante quem”, i l’estat en què es troba el manuscrit, inacabat en els seus detalls. Açò respondria al fet que una història tan vinculada a la vida de qui havia de rebre el llibre féu impossible la seua conversió, i el llibre restà incomplet i lligat sempre a la personalitat i als anhels de la reina Maria, per a qui es pensà. 3. Tirant lo Blanc 3.1. Introducció Com el Curial, aquesta novel·la ha passat a la història literària classificada com un llibre de cavalleries d’espècie nova. És curiós el cas de Mario Vargas Llosa, qui experimentant que “el més difícil és tractar de classificar-la, perquè totes les definicions li convenen, però cap no l’abasta” es decideix per qualificar-la de novel·la total, car és de cavalleria, fantàstica, històrica, militar, social, eròtica i psicològica alhora i “cap d’aquestes coses exclusivament, ni més ni menys que la realitat”. 3.2. Autoria Joanot Martorell és una figura típica de la mitjana noblesa valenciana del segle XV. És molt possible que nasqués a Gandia envers 1413 o 1414, però no hi ha dades fidedignes. El tarannà bregós i lluitador de la seua família, com s’esdevenia a València en aquella època, fou també una característica del nostre escriptor. Morí el 1468 sense acabar la novel·la1. Llevat el Tirant només se li atribueix de manera segura el Guillem de Varoich, relat inconclòs i barreja de relat cavalleresc i teòric de cavalleria, i que serà d’on partirà la part anglesa del Tirant. El Tirant va precedit d’una dedicatòria escrita per “Joanot Martorell, cavaller” adreçada al rei de Portugal, on és molt segur que va anar, i on es diu que la novel·la fou començada a redactar el 2 de gener de 1460 fins al 1468. 1

Martí de Riquer diu que Joanot Martorell acabà la novel·la, i Martí Joan de Galba, es limità a fer alguns retocs i a publicar-la. ---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------


Tirant és presentat al lector com una traducció de l’anglés. Però resta fora de dubtes que és original i escrit directament en català, llevat d’algunes adaptacions i plagis d’altres obres, fet normal a l’època (hi trobem La Faula de Torroella, Lo Somni de Metge, d’Enrique de Villena està presa la dedicatòria, de Dante i fins i tot de Boccaccio). No sabem si Joanot Martorell, en morir, deixà enllestida l’obra, el que sí que sabem és que en ser publicada fou retocada per Martí Joan de Galba (mort el 1490). La primera edició fou d’aquell mateix any 1490, però a les primeres edicions no apareixen parts, sinó 487 capítols, la qual cosa fa molt difícil la determinació de què és obra de Galba i què és de Martorell. Segons Joan Coromines, Galba és l’autor de la divisió en capítols, als quals posà el títol corresponent, a més d’una intervenció progressiva cap al final del llibre. Tirant fa ressò inicialment de l’estructura narrativa de la novel·la de cavalleries, és a dir, allò que anomenem “estructura oberta” i que consisteix a encaixar, a l’entorn d’un heroi principal que actua d’eix conductor, un conjunt de capítols i episodis hàbilment situats en un marc general i unitiu. La primera edició incunable no divideix el conjunt de la novel·la en parts. La versió castellana és la primera que fragmenta el corpus narratiu: “Las cinco partes...” Tradicionalment s’han assenyalat quatre àrees narratives, quatre grups d’aventures ben delimitats: 1. Tirant a Anglaterra 2. A Sicília i a Rodes 3. A l’Imperi grec 4. A Barbaria, a més d’un epíleg situat de nou a Constantinoble. Coromines pensa que els grups primer i segon són totalment de Martorell, fora d’algun parlament, per contra el quart i l’epíleg devien ser en la redacció original molt breus. La intervenció de Galba es reduí, doncs, a retocar la tercera part, i a refer, tot amplificant-la, la quarta i l’epíleg. L’aportació de Galba, escriptor erudit, es caracteritzà per un llenguatge redundant, clamatori i classicitzant. La part final és la més amanerada, la de més “valenciana prosa”. Galba unfla la part a costa de la versemblança dels personatges, alhora que incrementa el personatge de religiositat i d’erudició. A més de les influències esmentades abans, Joanot Martorell aprofità també els elements del Llibre de l’Ordre de Cavalleria de Ramon Llull, com de la prosificació de Guy de Warwick (romanç anglonormand del segle XIII en octosíl·labs apariats, del qual es feu una adaptació a prosa francesa). 3.3. Argument 3.3.1. Part anglesa del Tirant lo Blanc El Guillem de Varoic és, una mena d’esbós dels trenta primers capítols del Tirant lo Blanc. Martorell aprofità el canemàs que li oferia aquesta obra, tot reelaborant-lo amb l’aplicació de detalls i de diàlegs, i ensems aprofitant més elements, tant del Llibre de cavalleries de Llull com de la prosificació de Guy de Warwick. Aquests elements, seguits de les primeres cavalleries de Tirant a Anglaterra, constitueixen el que podríem dir la primera part del Tirant lo Blanc, que arriba fins el capítol 97. “En la fèrtil, rica e delitosa illa d’Anglaterra” vivia un cavaller, el comte de Varoic, guerrer, que en arribar als cinquanta anys decidí de desemparar la vida de les armes i emprendre una peregrinació a Jerusalem, a fi d’obtenir perdó pels seus pecats. Deixà a la seua dona i al seu fill un anell partit. Una vegada visitada la ciutat ---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------


de Jerusalem, passà a Venècia, on féu córrer la brama que era mort i s’enginyà perquè aquesta nova arribés a Anglaterra. Guillem, per la seua banda, tornà a Varois, la seua pròpia terra, vestit amb l’hàbit de Sant Francesc, amb llargs cabells i barbes, i s’instal·là en una ermita, on vivia de caritat. Passaren així els anys, i Abraïm, rei moro de la Gran Canària, armà un poderós estol contra Anglaterra, i després de véncer en nou batalles consecutives obligà el rei d’Anglaterra a retraure’s a Londres, on fou assetjat, però n’hagué d’eixir per la fam, i en retirar-se a Gal·les, arribà a Varoic, on la comtessa l’acollí i l’aconsellà de romandre-hi. El rei d’Anglaterra descoratjat, es retirà a fer una lamentació que fou interrompuda per l’aparició d’una donzella que l’exhortà a tenir confiança en Déu i en la Verge i li digué que “lo primer home que veuràs ab llonga barba, que et demanarà per amor de Déu caritat, besa’l en la boca en senyal de pau, i prega’l graciosament que dexie l’hàbit que porta, e fes-lo capità de tota la gent”. L’endemà el comte-ermità fou vist pel rei, i aquest li demanà, en nom de Déu, que deixés el seu hàbit i vestís armes de guerra per tal de vèncer els enemics. L’ermità al final admeté el comandament de les forces angleses i es preparà a actuar. A la nit el comte-ermità es disfressà de moro i se n’anà al campament enemic, on llençà unes magranes, sobtant els enemics amb un incendi. Aprofitant el desordre, el rei d’Anglaterra, amb les poques forces que li restaven, atacà el campament dels moros i els feu fugir fins a recollir-se al castell d’Alimburg (Killingworth o Kenilworth). El rei de la Gran Canària trameté una lletra de batalla al d’Anglaterra, reptantlo a combat singular en camp clos, “rei per rei”. Al consell el comte-ermità proposà, que, donada la joventut i la feblesa del rei d’Anglaterra, el duc de Lencastre prengués la reialesa per tal de mesurar-se amb el rei moro, que era molt fort i molt valent. Això suscità la indignació dels ducs de Glòcester, Bètafort i Atzètera, que es consideraven amb millor dret, però el rei imposà la seua autoritat i disposà que qui l’havia de substituir era, l’ermità. Així que el rei ermità combaté amb el rei de la Gran Canària, el vencé i li tallà el cap. El rei-ermità jurà no entrar a cobert fins haver bandejat els moros d’Anglaterra i mobilitzà tots els homes d’onze a seixanta anys. Atribolada la comtessa, ja que suposava que el seu fill havia de prendre les armes, li pregà que en fes una excepció per ell, a la qual cosa respongué que l’única cosa que faria seria portar sempre al seu costat el noi. L’endemà l’exercit anglés surt a la lluita i, gràcies a hàbils estratagemes, desfà totalment les forces mores. Després d’uns dies de repòs, el rei-ermità, mitjançant l’anell partit, es féu reconéixer a la comtessa com a marit seu i comte de Varoic. El rei se’n tornà a Londres i el comte romangué cinc mesos a Varoic amb la seua muller, a la fi dels quals abandonà la vida mundana i es retirà a la seua ermita definitivament, no sense protestes i planys de la comtessa. Temps després, amb motiu del seu casament, el rei d’Anglaterra féu que a la seua cort se celebraren grans festes d’armes, als quals decidí concórrer un gentilhome bretó, el qual, acompanyat de molts altres joves, s’encaminà a Londres, i, separat del seu seguici i adormit sobre el seu rossí, anà a parar a l’ermita on feia santa vida Guillem de Varoic, el qual, sense donar-se a conéixer, el rebé molt afablement. El gentilhome féu la seua presentació amb les següents paraules: “A mi dien Tirant lo Blanc, per ço com mon pare fon senyor de la Marca de nom Tirània, la qual per la mar confronta ab Anglaterra, e ma mare fon filla el duc de Bretanya e ha nom Blanca, e per ço volgueren que jo fos nomenat Tirant lo Blanc”. Tirant manifestà ---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------


a l’ermità els seus propòsits i aquest es meravellà que el jove bretó no tingués un just coneixement del que era l’ordre de cavalleria, tot i que havia estat a les corts de l’Emperador i dels reis de França, de Castella i d’Aragó, Tirant li pregà que l’adoctrinés, i per tal de satisfer-lo l’ermità li llegí uns capítols del llibre Arbre de batalles, il·lustrant amb exemples i al·legories les peces de l’armadura. Retrobats els seus companys, arriba a Londres i pren part en les festes, que duraren un any i un dia. En acabat tornà amb els seus companys a l’ermita, on són amablement acollits. Tirant descriu a l’ermità les solemnes festes de Londres, amb el casament dels reis, el capítol dels combats i les gestes dels cavallers. L’ermità preguntà qui havia estat el millor de tots, i Tirant, sense respondre categòricament, li narrà les proeses del fill del Comte de Varoic, Gran Condestable d’Anglaterra. L’ermità insisteix a saber qui ha estat el millor cavaller i, com Tirant no vol confessarho, pren la paraula el seu company i cosí Diafebus, el qual llegeix una carta signada pel rei d’Anglaterra, per tots els jutges del camp, reis d’armes, heralds, porsavants, magnats i grans senyors, on s’atesta que el millor cavaller que ha concorregut a les festes ha estat Tirant lo Blanc. 3.3.2. Tirant a Sicília i a l’illa de Rodes Podem considerar una segona part del Tirant lo Blanc els episodis narrats del capítol 98 al 114, que s’esdevenen a Sicília i a Rodes, amb la qual cosa, va adquirint una fesomia, de vegades més realista i més faceciosa. Tirant i els seus companys s’adreçaren a Nantes, on foren molt ben rebuts pel duc de Bretanya i on arribaren cavallers de la cort del rei de França que relataren aquests fets: el Soldà d’Alcaire (El Caire), amb l’ajuda dels genovesos, havia armat un estol amb la finalitat d’emparar-se de l’illa de Rodes, domini dels cavallers de l’ordre de Sant Joan de Jerusalem. A la fi, el Diumenge de Rams les forces situaren a la vista de Rodes, ja que dos cavallers genovesos de l’ordre s’havien compromés a lliurar-la a l’enemic, i per tal de fer-ho havien substituït les naus de les ballestes dels defensors de l’illa per bocins de sabó i de formatge. Tot estava planejat per al Divendres Sant. S’esdevingué que un cavaller de l’orde, Simó de Far, fou cridat el Dijous Sant per una dama de la ciutat de la qual estava enamorat. Ella li manifestà tot el que es tramava, i Simó cuità a comunicar-ho al Mestre de l’orde, el qual comprovà la substitució que havia estat feta a les ballestes i féu matar els cavallers genovesos que havien traït. Reforçà la guàrdia i les precaucions, i l’endemà al matí, quan els genovesos de les naus, amb les armes amagades i amb l’excusa de veure les relíquies, començaren a entrar al castell, els féu desarmar i llançar en profundes sitges. El capità de les naus genoveses marxà amb el seu estol a Barut (Beirut), on es trobava el Soldà, el qual decidí de passar personalment a Rodes per combatre-la. En efecte, hi desembarcà amb trenta-tres mil moros. Per ordre del Mestre uns quants mariners burlaren el bloqueig i partiren vers les corts del Papa, de l’Emperador i dels reis cristians en sol·licitud d’auxili. Aquestes gestions havien tingut molt poc d’èxit, i ningú, ni el rei de França no es decidí a ajudar els cavallers de Sant Joan. Tirant lo Blanc, veient que no es trobava qui socorregués Rodes, es posà amb uns mariners i emprengué ell mateix el fet. Comprà una nau, i, en saber-ho un gentilhome francés anomenat Tenebrós, suggerí que hauria de prendre part en l’empresa l’infant Felip, cinqué fill del rei de França, infant que era persona ignorant i grossera. Felip acceptà d’acompanyar Tirant, i ambdós s’adreçaren a un port de l’Atlàntic, on els esperava la nau. ---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------


Pel camí foren rebuts pel rei de Sicília i per la sua filla, la infanta Ricomana, donzella de gran bellesa, i hi passaren uns dies molt honorats. Poc després arribà a Palerm una nau portant noves de la tràgica situació dels assetjats de Rodes, vist això, hom decidí de marxar-hi tot seguit. El rei de Sicília volgué prendre part en l’empresa de Tirant. Gràcies a la valentia i a l’enginy d’un mariner de Tirant, hom calà foc a la nau del capità dels genovesos, la qual cosa sembrà la por en tot el seu estol. Amb els queviures que Tirant havia portat, els cavallers de Sant Joan feren un present de coses de menjar al Soldà, el qual, creient que els assetjats estaven ben proveïts per molt de temps, decidí aixecar el setge per tornar-hi l’any següent. En recollir-se les tropes enemigues, Tirant les combaté i les féu fugir. I després, quan les naus del Soldà es disposaven a allunyar-se de l’illa, les hostilitzà i en féu una gran destrossa. Tornat el Soldà a la seua terra, destituït pels seus súbdits, fou tancat en una gàbia de lleons, on morí. El nou Soldà reféu les tropes i, conjuntament amb el Gran Turc, atacà Grècia, on conquerí moltes viles i castells i féu molts presoners. Així fou alliberada l’illa de Rodes. Poc després arribaren dues galeres que es dirigien a Terra Santa, i Tirant decidí anar-hi. El Mestre de Rodes, per tal d’agrair-li el que havia fet, volgué omplirlo de tresors, a la qual cosa Tirant renuncià magnànimament i s’acontentà que diàriament se celebrés una missa per la sua ànima. Embarcaren Tirant, el rei de Sicília, Diafebus i Tenebrós, i, després de fer escala a Jafs, arribaren a Barut, des d’on anaren a Jerusalem i en acabat a Alexandria. Aquí Tirant rescatà gran nombre de captius cristians, amb els quals tornà a Rodes. Els captius passaren a formar part de la host de Tirant, i tots tornaren a Sicília. Hi arribaren ambaixadors del rei de França que manifestaren l’assentiment d’aquest al matrimoni entre Felip i Ricomana. Acabades les festes de les noces, el rei de Sicília decidí d’ajudar el de França en una expedició contra els moros. A Trípoli, davant del rei de França, Tirant i els altres cavallers feren vots militars i emprengueren una campanya contra els moros de l’encontrada. Tirant es cobrí de glòria. Abandonà Palerm, passant per les costes de Barbaria, fins l’estret de Gibraltar, i costejant Espanya, de retorn desembocaren a Marsella, des d’on Tirant anà a Bretanya per tal de visitar els seus pares i parents. Poc temps després, a precs del rei de Sicília Tirant tornà en aquest regne. 3.3.3. Tirant, a l’Imperi Grec Arribem ara a la part més extensa i pot ser més interessant del Tirant lo Blanc, o sia els nombrosos i variats episodis esdevinguts en l’Imperi Grec, que van del capítol 115 al 296. Vuit dies després d’haver arribat a Palerm hi fou tramesa una lletra de l’Emperador de Constantinoble en la qual manifestava al rei de Sicília que, havent-se emparat de gran part del seu imperi el Soldà i el Gran Turc, i sabent que en la cort siciliana es trobava Tirant lo Blanc, desitjava que aquest passés al seu servei per tal de defensar la seua causa. Tirant accepta i els ambaixadors que havien portat la lletra es dedicaren a recollir soldats voluntaris per Itàlia, amb els quals Tirant parteix cap a Constantinoble, on és rebut magníficament per l’Emperador, el qual li atorgà la capitania general i imperial de la gent d’armes i de la justícia. El cavaller fou presentat a l’Emperadriu a la Infanta Carmesina, de la qual s’enamorà fortament. Carmesina s’enamorà també del cavaller i s’inicià entre ambdós tot un joc de cortesies. Arriba un missatger del camp de batalla i comunica que l’enemic, compost per les forces del gran Turc i del Soldà, ajudats per certs cavallers italians, ha derrotat ---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------


l’exèrcit imperial manat pel Duc de Macedònia. El Soldà ja es fa intitular Emperador de Grècia i està disposat a posar setge a Constantinoble. Tirant suggereix que hom faça una crida per la ciutat demanant voluntaris a fi d’anar a la lluita contra els infidels. Després dels preparatius i d’haver pres comiat de Carmesina, la qual, a precs seus, li regala la seua camisa. Tirant parteix de la ciutat, i en arribar davant l’enemic assoleix una gran victòria la qual cosa no fa més que enutjar el fracassat duc de Macedònia. Diafebus, mentrestant, tramet a Constantinoble un missatger que hi porta la bona nova de la victòria de Tirant, la qual cosa alegra a tot la ciutat. Per ordre de Tirant, Diafebus se’n va a Constantinoble amb els presoners fets a la batalla, i pondera davant de Carmesina les gestes i l’enamorament del cavaller. Començada l’ofensiva pel Soldà, Tirant s’hagué de retraure al Castell de Malveí, propietat d’un cavaller el fill del qual, anomenat Hipòlit, féu una gran amistat amb Tirant. El duc de Macedònia aprofità malèvolament aquesta avinentesa i trameté a Constantinoble un missatger que comunicà a l’Emperador, a la cort i al poble que l’exèrcit Grec havia estat derrotat i que Tirant havia fugit covardament. En realitat Tirant assolia una nova victòria sobre l’enemic. Les restes de l’exèrcit truc, que es trobaven en un estat molt crític, decideixen que el rei d’Egipte, molt destre en les armes, repte Tirant a batalla a ultrança. Mentrestant, havent mort el rei de Sicília sense successió masculina, la corona passà a l’infant Felip de França, marit de Ricomana i íntim amic de Tirant. Sabent que aquest es trobava a Grècia lluitant contra els turcs, li tramet un exèrcit manat pel duc de Messina per tal d’ajudar-lo. Després de dos dies de lluita els cristians guanyen la batalla gràcies al coratge de Tirant. Però s’acosta un estol on el gran Caramany i el rei de la Sobirana Índia es dirigeixen en ajut del Soldà. Tirant els ataca, derrota l’estol i amb els dos reis presoners entra triomfalment a Constantinoble, on ja es trobava novament la cort. Hi arriba Abdal·là Salomó, ambaixador del Soldà, i proposa una treva de tres mesos, rescat del gran Caramany i del rei de la Sobirana Índia i el casament del mateix Soldà amb Carmesina, per tal d’acabar per sempre més amb la guerra. Tirant i els seus companys fan vots cavallerescos, i finalment l’Emperador es nega al casament de la princesa amb el soldà i no accepta el rescat del gran Caramany ni del rei de la Sobirana Índia. La Viuda Reposada (sempre dita viuda, mai vídua), que havia estat dida de Carmesina, s’enamora de Tirant i ordeix tota una trama per tal de desavenir els enamorats. Carmesina es creu aquestes mentides i fa palés el seu desgrat envers Tirant, el qual cau en la més profunda tristor. Tirant demana a l’Emperador la mà d’Estefania per a Diafebus, les noces se celebren a la cort i l’Emperador atorga a la parella el ducat de Macedònia. Estefania es proposa d’afavorir els amors de Tirant i Carmesina, en la qual cosa sempre troba la col·laboració de Plaerdemavida i l’oposició de la Viuda Reposada. Plaerdemavida, que ja havia gosat suggerir a l’Emperador el casament de la seua filla amb el cavaller, aconsegueix, amb desimbolts enginys, de portar Tirant a la cambra i al llit de la princesa, d’on ha d’eixir precipitadament, en fer-se un aldarull al palau, i es trenca una cama quan salta per la finestra. Mentre dura la malaltia de Tirant, Plaerdemavida fa d’enllaç entre aquest i Carmesina, la qual ja no amaga el seu amor envers el cavaller, i els enamorats es bescanvien lletres. Tirant gairebé ja guarit del tot, torna a fer vida normal al palau en espera de marxar al camp de batalla. Aleshores es manifesta la passió que per ell ha concebut ---------------------------------------------------------------- 15 ----------------------------------------------------------------


la Viuda Reposada, la qual, desitjosa de fer-se’l seu, trama una malvada intriga. Fa creure a la princesa que Tirant es burla d’ella. Fa fer a un pintor una careta que reprodueix la faç del negre Lauseta, i una nit, després d’haver posat Tirant a l’aguait, incita Carmesina que baixe a l’hort a prendre la fresca i convenç Plaerdemavida perquè, amb la careta posada, es dedique a fer festes a la princesa, com per fer broma i passar l’estona. Tirant ho veu tot i creu que Carmesina té vergonyosos amors amb Lauseta. Mentrestant, a causa més que res de dissensions entre el duc de Pera i Diafebus, ara duc de Macedònia, els turcs aconsegueixen una gran victòria, la qual, ultra fer presoners molts cavallers cristians, entre ells Diafebus, posa en perill l’Imperi. Tirant no ha volgut parlar amb Carmesina i en tot moment li ha fet palesa la seua aversió, es decideix d’anar al camp de batalla. Ja embarcat, la princesa tramet Plaerdemavida a Tirant a fi de saber quin és el motiu de la seua conducta. La donzella arriba a la galera i Tirant li explica el que va veure aquella nit a l’hort, i Plaerdemavida li respon que tot era una burla i que ella mateixa, amb una careta, feia el paper de Lauseta. Hipòlit fa arribar la careta a Tirant, i aquest es convenç de la innocència de Carmesina i la maldat de la Viuda Reposada. 3.3.4. Tirant al Nord d’Àfrica Ens cal examinar l’assumpte de les aventures de Tirant al Nord d’Àfrica, capítols 296 al 407, les seues darreres proeses a l’Imperi Grec, capítols 408 a 471 i l’acabament de la novel·la, després de la mort del protagonista. Mentre Tirant i Plaerdemavida parlaven en una galera, Plaerdemavida, que no havia tingut temps de saltar a terra, resta en la galera de Tirant, la qual naufraga a les costes de Barbaria, però se salven tots dos, encara que arriben a la costa molt separats. Plaerdemavida és acollida per un vell moro, l’acull amb amor i se l’emporta a casa seua, a Rafal, prop de Tunis, on una filla seua la pren com a companya. Tirant, per la seua banda, és acollit per un alt dignatari anomenat el Cabdillo sobre los cabdillos, que passava per la costa tot portant una ambaixada del seu senyor, el rei de Tremicén, al rei de Tunis. Vestit de moro entrà al servei del Cabdillo, el fill del qual, esposat amb Maragdina, la filla del rei de Tremicén, el féu empresonar. Mentrestant, el rei de la Gran Etiòpia, Escariano, home negre i poderós, feia preparatius de guerra contra el rei de Tremicén, veí seu, i volia casar-se amb la seua filla, la nora de Cabdillo. Tirant comença a hostilitzar les forces d’Escariano i aconsegueix alliberar el rei de Tremicén i la seua filla, que es trobaven assetjats en un castell. Aquesta Maragdina s’enamora de Tirant. Veient-se cada dia en pitjor situació el rei de Tremicén tramet a Tirant com ambaixador al rei Escariano, el qual afirma que no deixarà de guerrejar fins que Maragdina siga la seua muller. Temps després, gràcies a un jueu, Escariano arriba a la ciutat de Tremicén, n’occeix el rei, els seus dos fills i el fill de Cabdillo, s’empara de Maragdina i la tanca al castell de Mont Tuber. Tirant, amb la complicitat d’un captiu albanés, s’introdueix en el castell, se n’apodera i fa presoner el rei Escariano. Maragdina manifesta el seu amor a Tirant, però aquest li respon que el seu amor pertany a una dama cristiana, a la qual vol restar fidel, i aprofitant el prestigi que té damunt d’ella, l’adoctrina sobre les veritats del cristianisme i ell mateix acaba batejant-la. Escariano també és catequitzat i batejat per Tirant. ---------------------------------------------------------------- 16 ----------------------------------------------------------------


Maragdina, que per la mort del seu pare és ara la reina de Tremicén, pren per marit Escariano, amb això Tirant es converteix en el capità d’uns regnes africans que ja són cristians. S’esdevenen moltes batalles, i les forces de Tirant arriben davant la ciutat dita Montàgata, en la qual regnava una donzella, al costat de la qual i al seu servei, es trobava Plaerdemavida. Aquesta en saber que el capità que volia destruir la ciutat era Tirant, es presenta davant d’ell i es dóna a conéixer, tot i fer al·lusió a les gestes del cavaller a Grècia i als seus amors amb Carmesina, en això posa tanta passió que Tirant cau a terra. Arriba el senyor d’Agramunt, el qual, cregut que Plaerdemavida havia mort Tirant, intenta matar-la. Però equivocadament fereix Tirant en la mà. Finalment, Tirant fa el senyor d’Agramunt rei de Fes i de Bogia i el casa amb Plaerdemavida. Acabades les festes de les noces Tirant tramet Melquisedec, que s’havia casat amb la reina de Montàgata, a Constantinoble per tal d’informar-se de l’estat en què es trobava l’Imperi. En tornar, explica que Carmesina, creguda que Tirant era mort, s’havia reclòs en un monestir. També li porta una lletra de Carmesina, en llegir-la Tirant cau esmortit. Segueixen les seues campanyes victorioses i la seua tasca evangelitzadora. Tramet un cavaller principal, Espèrcius, a la cort del rei de Sicília, o sia, Felip, el marit de Ricomana, amb la missió de sol·licitar reforços per emprendre una nova campanya militar per a la defensa i alliberament de l’Imperi Grec. El rei de Sicília hi cedeix i reuneix un exèrcit destinat a tal fi. 3.3.5. Tirant altra vegada a l’Imperi Grec Mentrestant Tirant tramet el rei Escariano al seu regne d’Etiòpia per tal de fer lleves de gents d’armes, i ell mateix s’embarca, amb els seus amics i aliats, en un estol que té la finalitat de portar a Constantinoble ajut i queviures. Arribat al port de Troia, Tirant tramet un missatger a l’Emperador, que es troba a Constantinoble, voltada pels turcs tant per mar com per terra. La Viuda Reposada en saber la imminent arribada de Tirant, pren una metzina i mor. El Soldà i el Gran Turc, veient-se perduts, trameten una ambaixada a Tirant demanant pau i treva per tres mesos, o, en últim recurs, pau final a cent anys. Tirant arriba a Constantinoble, i Plaerdemavida el porta al llit de la princesa, on és consumat llur matrimoni. L’endemà s’entrevista amb Hipòlit i amb l’Emperador i, escoltat el consell, hom decideix d’acceptar la pau a cent anys proposada per l’enemic, sempre que el Soldà i el Gran Truc es constitueixen en presoners i llurs soldats se’n vagen a peu i sense armes. Estefania, duquessa de Macedònia, es gita als peus de Tirant i li demana que rescate el seu marit, Diafebus, presoner de l’enemic des que, anys enrera, Tirant sortira de Constantinoble. L’enemic accepta les condicions, Tirant entra triomfalment a Constantinoble, amb els presoners, i hi és rebut com a alliberador. Pocs dies després hi arriben els reis de Sicília i de Fes, aquest darrer, el senyor d’Agramunt, marit de Plaerdemavida, i s’hi fan grans festes populars i cortesanes. L’Emperador, a fi de premiar els grans serveis de Tirant, li atorgà la mà de Carmesina, a la qual cosa va vinculada la successió a la corona i el títol de Cèsar de l’Imperi. Arriba el rei Escariano amb la seua host, i mentre Maragdina, la seua muller, va a Constantinoble, on és magníficament rebuda, sobretot per Carmesina, ell i Tirant es dediquen a alliberar les ciutats que encara són en poder de l’enemic, en una de les quals troben Diafebus. En una ràpida campanya Tirant reconquereix tot el territori de l’Imperi, i la victòria ---------------------------------------------------------------- 17 ----------------------------------------------------------------


final és celebrada a la cort amb casaments de cavallers i donzelles del palau. Trobant-se a Andrinòpolis, Tirant se sent malalt i coneix que la seua mort és pròxima. Rep els sagraments, fa testament a favor d’Hipòlit i redacta una lletra adreçada a Carmesina. Expressa el desig d’ésser traslladat a Constantinoble, i pel camí mor. Després moren l’Emperador, Carmesina. L’Imperi de Grècia lliure de setges i atacs pervé a l’Emperadriu Vídua, la qual es casà amb Hipòlit, antic servidor de Tirant, que esdevindrà el nou Emperador. 3.4. Valoracions crítiques Dámaso Alonso assenyala el trencament que el Tirant suposa de tota la concepció unitarista i teocèntrica que havia estat la cultura medieval, oposant-li un positivisme, un fragmentarisme que podríem anomenar burgés, és a dir, contraposa l’ideal, l’ascetisme, la fe i l’escepticisme propis de la nova etapa que s’anuncia. El segle XV és un segle de transició entre la medievalitat i l’esperit renaixentista que s’obri, i el Tirant està inserit en ell. Però les dues concepcions no estan oposades, com esdevindrà al Quixot, sinó que la medievalitat i la modernitat hi conviuen harmoniosament. Dámaso Alonso observa el realisme que envolta totes les aventures del Tirant, on tot resta explicat per l’enginy la intel·ligència, d’una manera racional i lògica, i en alguns casos apleguen a ser veritables lliçons de pedagogia militar i científica. El positivisme i la racionalitat estan sempre presents. Quant al procés narratiu, destaca “l’evidència circumstancial” que rau en la inclusió d’informacions i dades en principi no massa pertinents, però que donen una impressió de ple realisme, de versemblança. Destaca el vitalisme, l’humor i la sensualitat que traspua el Tirant, novetat en el panorama literari d’aleshores. I fa retrets ala manca de personatges psicològicament definits. Dámaso Alonso considera com a llast medieval tota la parafernàlia retòrica, de diàlegs i discursos lents, i com a innovacions un liberalisme i una obscenitat nova de trinca, i no té cap intent de moralitzar. Per a M. Vargas Llosa sí que hi ha anàlisi psicològica al Tirant, però sense explicitar, palesant-la només per l’acció. Martorell no reflexiona sobre la conducta dels personatges sinó que els pinta, va dibuixant-la de manera objectiva i gradual, i els personatges canvien, evolucionen, i llur personalitat apareix com a resultat d’un procés. En opinió de Vargas Llosa, Martorell és el primer d’una estirp de suplantadors de Déu (Fielding, Balzac, Dickens, Flaubert, Joice...) que pretenen crear en les seues novel·les una “realitat total”, el més remot cas de novel·líssima totpoderosa, desinteressada, omniscient. Quant a l’estructura, els procediments i mètodes d’organització de la matèria narrativa anuncien gairebé tota l’estratègia de la novel·la moderna. Postula, Vargas Llosa, que la novel·la, a diferència de la poesia, té punts morts i “cràters” actius (escenes que il·luminen). Troba al Tirant dos cràters: la primera visió de Carmesina per Tirant, i l’episodi de les bodes sordes de Malveí. En aquests cràters hi ha un salt de plans qualitativament distints: un retòric, un objectiu, un subjectiu i un simbòlic o místic. I altre tipus de salt que podem trobar en els “cràters vius”, és el temporal (el passat i el futur són contats pel narrador, i el present en canvi és filtrat i subjectivitzat per un personatge, aquest és el procediment de la capsa xinesa). Amb aquest procediment Martorell aconsegueix fer augmentar les expectatives del lector, donar versemblança (narra un personatge), i llevar foc a la ---------------------------------------------------------------- 18 ----------------------------------------------------------------


cruesa d’una escena un tant escabrosa. Burla, doncs, així, la censura, i alhora remarca més l’escena, i fa més morbosa car Plaerdemavida conta el que va veure i el que va sentir. Arthur Terry no està totalment d’acord amb Vargas, i pensa que veure en el Tirant una anticipació primitiva a l’anàlisi psicològica més moderna només pot obstruir la naturalesa real de l’autor. Terry detecta una veu per damunt dels personatges que pensa i diu el que sent la comunitat de l’època. També diu que als propis personatges ja els són dotats els propis “jo” per la societat: Tirant esdevé mirall de la cavalleria, Carmesina té la conducta que hom espera d’una princesa. Però aquest arquetipus actancial es barreja amb els elements propis de la crònica, i no roman estàtic sinó que evoluciona. Aqueixa mateixa evolució del personatge és la gran novetat de la novel·la. Yates postula que Martorell, cavaller al capdavall, vol explorar en la vida i en la literatura la viabilitat i la pertinença d’un ideal, el de la cavalleria, ressuscitada i aplicada a les condicions del món real d’aleshores, i no vol carregar-se-la com Cervantes, sinó que és conscient que hi ha un buit entre realitat i ideal, i intenta salvar-lo en part. El cavaller resta humanitzat. No és un arquetipus amb conducta predestinada i fixa. Aquest tret modernitzant no el tindrà el Curial, tot i ésser del mateix segle. L’oposició amor/cavalleria, que tanta importància havia tingut al cicle artúric es fa al Tirant dialèctica, com assenyala Bertran Llavador. Una cosa implica l’altra, la fa possible. És una relació cap-i-cua que trenca tota la tradició anterior. S’ha parlat molt del sensualisme del Tirant. En ell les relacions són més que corteses i cavalleresques, cortesanes i llibertines, sense detenir-se en detalls escabrosos si cal. És una visió gens romàntica, on el desig i la sensualitat brollen fins i tot en les lànguides i morboses escenes entre Tirant i Carmesina. L’amor és seducció voluntària i conscient, amb interessos econòmics i polítics barrejats, i on el cavaller lluita pel favor de l’estimada, lluny de l’enamorament involuntari, i que després esdevindrà una mena d’amor-agraïment. Al Tirant, la relació es debat entre el desig de consumació per part d’ell, i la preservació de la seua virginitat per part de Carmesina. El desig carnal és un eix que fa reals i vius els personatges. 3.5. Elements cavallerescs, versemblança i realitat Respecte a la qüestió J. Molas diu: “el substrat de la novel·la és el complex d’idees i de tècniques pròpies de la literatura cavalleresca. Tirant, com Lançalot o Amadís, actua mogut per l’ideal de la fe, així com per l’honor, participa en torneigs, deslliura captius a Alexandria, cristianitza bàrbars, etc. D’altra banda, com és habitual en el gènere, abunden els grans parlaments, en forma de diàleg, de monòleg i de carta, i que paralitzen el curs de l’acció. Al mateix temps trobem un món nou, el de la realitat del temps. El vell esperit medieval s’hi mostra quartejat per un esperit burgés, positivista, caricaturesc. Tirant és el prototipus del perfecte cavaller, i al mateix temps és un veritable ésser humà. Les característiques de la nostra novel·la cavalleresca, segons Molas, són: 1. Influència de la “novel·la sentimental”. 2. Acció mínima. 3. Aprofundiment en els sentiments dels personatges (més que caracteritzarlos). ---------------------------------------------------------------- 19 ----------------------------------------------------------------


4. Actitud netament realista. M. Vargas Llosa veu en el Tirant una novel·la de cavalleries menys inversemblant que les altres, ja que en ella no hi ha esdeveniments sobrenaturals ni personatges fabulosos. El propòsit de Martorell és oferir-nos la biografia d’un cavaller imaginari que pel seu valor i el seu talent, ix a alliberar l’Imperi Grec del poder dels turcs, dolor sentit per tots els pobles cristians del seu temps. Sempre, és clar, empra elements realistes i versemblants. Un aspecte destacable de la novel·la és el seu humor. Martorell, com segurament molts altres cavallers valencians del seu temps, porta dintre una joia de viure i té un esperit subtil, que sap captar les notes ridícules i pintoresques. En aquest sentit els episodis que ofereixen un major relleu són els que tenen lloc a la cort de Constantinoble. 3.6. Elements de la realitat contemporània El Tirant lo Blanc reflecteix molts dels interessos i dels esdeveniments de l’època. Els crítics han comprovat que “el setge de Rodes pels sarraïns” es basa en fets que ocorregueren. Hi ha un personatge que té moltes possibilitats d’haver estat un fidel informador del segle de Rodes per al nostre novel·lista, el corsari valencià Jaume Vilaragut, el qual ens consta que era amic de Martorell i que al setge combaté al costat dels santjoanistes. En aquests episodis l’escriptor atribuí al seu protagonista trets de l’històric Geoffrey de Thoisy, les gestes del qual pogué conèixer gràcies a les narracions borgonyones contemporànies. La tònica general és de realisme històric i geogràfic, llevat d’algunes manipulacions i errors, com per exemple, que Tirant evangelitza el nord D’Àfrica i converteix en cristians regnes que sempre romangueren mahometans. Hi ha un paral·lelisme entre Roger de Flor i Tirant. El nostre heroi és un campió de la “fe” contra el perill turc, cosa que coincideix amb la trajectòria vital del borgonyés Geoffrey de Thoisy i de l’hongarés Joan Hanyadi, conegut, com Tirant, amb el sobrenom “El Blanc”. Aquestes aventures tenen un darrer substrat històric encara més àulic i aprofitat, les gestes de Roger de Flor i dels almogàvers en ajut d’Andrònic II. 3.7. Novel·la militar, de costums, eròtica, psicològica? M. Vargas Llosa afirma que la novel·la subministra entorn de la violència medieval una informació minuciosa, cabalosa i brutal. Així com altres herois cavallerescs són gairebé combatents solitaris, Tirant capitaneja exèrcits i és un estrateg genial. Martorell pretén dir-ho tot sobre la guerra en el mar, el camp i la ciutat. Tot és puntualitat. Pel que fa a la realitat social, afirma Vargas Llosa que l’escriptor valencià recull un repertori de dades sobre les classes socials, les institucions i els costums. Quant al sexe, afirma que té un paper essencial, tan important com la guerra. La seua presència va gradualment creixent fins ocupar el primer pla de l’acció durant l’estada de Tirant a Constantinoble. El tractament de l’amor per a Martorell és sobretot múltiple, complex i imparcial. Els quadres amorosos se succeeixen fins a construir una veritable exposició eròtica: festes sensuals, fetitxisme, lesbianisme, adulteris, alcavoteria. I també el delicat simbolisme de la passió, la idealització més refinada del desig. ---------------------------------------------------------------- 20 ----------------------------------------------------------------


Riquer diu que l’humorisme és el que més pal·lia el caràcter pecaminós d’aquests episodis, car si hi manqués potser vorejarien la pornografia. “En la caracterització dels personatges Martorell empra matisos i subtileses desconeguts a les narracions de cavalleria”, diu Vargas Llosa, i afegeix “s’adverteix un afany d’aprofundiment en alguns personatges, una voluntat de descobrir l’origen, les motivacions dels seus actes en la seua invisible vida interior”. J. Molas diu: “els personatges es defineixen per llurs accions i reaccions, i es menen amb absoluta autonomia”. 3.8. Fonts del Tirant Com tota obra medieval, al Tirant lo Blanc trobem fragments i passatges, de vegades bastant llargs, que revelen la influència directa d’altres autors o que són purs plagis d’obres alienes. Ja sabem que Guillem de Varoic, nucli del començament de la novel·la, deriva del Guy de Warwick i del Llibre de l’orde de cavalleria de Ramon Llull, i que l’episodi del rei Artús i la fada Morgana és inspirat en La faula de Guillem de Torroella. Són alguns més els autors catalans plagiats al Tirant: Cerverí de Girona, Bernat Metge, Lo somni, la dedicatòria és presa de l’original català de Los dotze treballs d’Hèrcules d’Enrique de Villena. Certs paral·lelismes entre el Tirant i obres de Joan Roís de Corella. Al Tirant també apareix un curiós plagi del Bursario, obra castellana atribuïda a Juan Rodríguez del Padrón, i influències d’un sonet de Dante i de dues novel·les del Decameró de Boccaccio. De vegades textos d’altres són utilitzats en la novel·la de manera poc justificada. Aquest és el cas del capítol 143, on Abdal·là Salomó, en fer d’ambaixador o missatger dels turcs, dóna a Tirant uns llargs consells sobre l’art de governar que no són sinó una versió d’una famosa epístola llatina de Petrarca, Familiarum reum, XII,2. versió catalana que ens ha pervingut independentment, cosa que demostra que Martorell aprofità la traducció que ja existia. 3.9. Llengua i estil Dos estils s’entrecreuen en la prosa del Tirant: 1. D’una banda el to solemne, oratori, subjecte als cànons de la prosa renaixentista i de la “valenciana prosa”. Ací Martorell, i potser en major proporció Galba, apareixen com a seguidors d’una moda literària. 2. Quan Martorell bandeja la retòrica, fa parlar els seus personatges en un diàleg breu i familiar. La prosa adquireix aleshores un to deliciosament col·loquial, ple de matisos i gràcia, els refranys, les expressions casolanes, els jocs de paraules i les vives exclamacions fan del Tirant la millor novel·la catalana. Les dones -Plaerdemavida, Estefania, la Viuda Reposada, l’Emperadriuparlen alhora de manera natural i pomposa. Tirant poques vegades descendeix, en el seu enraonar, del seu pedestal de cavaller i d’enamorat a la faiçó bretona. Carmesina, apassionada uns moments, és sovint pedant i retòrica, impressió que augmenta quan sabem que només tenia catorze anys. L’Emperador és ben sovint desproveït de tota grandesa imperial, cosa inimaginable en un llibre de cavalleries de tradició artúrica. Els valencianismes hi són abundants, d’altra banda hi compareixen arabismes, castellanismes o gal·licismes corresponents al lèxic de la cavalleria. L’autor intenta de plegar-se a les estructures més vives de la parla del seu temps. ---------------------------------------------------------------- 21 ----------------------------------------------------------------


3.10. Fama literària El Tirant és una fita essencial en la història de la novel·la moderna. Cervantes, al sisé capítol del Quixot diu: “por su estilo éste es el mejor libro del mundo, aquí comen los caballeros, duermen y mueren en sus camas, hacen testamento antes de su muerte, con otras cosas que todos los demás libros de su género carecen”. J. Molas qualifica el llibre com la primera gran novel·la moderna. Del Tirant existeixen traduccions castellana, italiana, francesa, i anglesa, quasi coetànies a la seua publicació. 4. Breu comparació del Tirant lo blanc amb Curial e Güelfa En ambdós llibres l’element cavalleresc es troba subordinat al sentimental. Curial estarà en un terme mig entre els llibres de cavalleries i el Tirant, seria un llibre més seriós, menys imaginatiu i amb menys ficció novel·lesca que el Tirant. Curial és un cavaller real dins la mesura humana. L’autor de Curial no és del tot neutral davant els personatges, a diferència de Joanot Martorell que, segons Vargas Llosa, deixava exposar tant a cristians com a infidels les seues idees. Al Curial tots els reis són bons i justos excepte precisament, el de Tunis. Així es veu l’afany moralitzador de l’obra. El Tirant es considera una novel·la moderna mentre el Curial manté una narració amarrada encara a l’època medieval. Ramon Aramon i Serra a la “Notícia Preliminar” del Curial e Güelfa de 1930 escrivia: “Confrontant el Curial amb “Tirant lo Blanc” cal descomptar, essent ambdues obres filles del mateix ambient literari, una sèrie de trets comuns i realisme, humanitat, cavalleries versemblants, ambient històric, fons popular, una lleugera inclinació a la paròdia... Potser és assenyalable una major tendència del Tirant envers l’obscenitat i un sentimentalisme més visible en el Curial. Per altra part si l’una posseeix en abundància influències bretones, l’altra es mostra més decantada als autors italians del “trecento”, si en l’una és novel·lada l’essència de la Crònica de Muntaner, en l’altra és possible de recordar alguna vegada, la Crònica de Desclot. En conjunt Tirant representa una obra de més envergadura, no sols per les dimensions, que tripliquen potser les del Curial, sinó pel mateix caràcter del protagonista, pel seu delit d’aventures, que es posa de manifest en molts passatges. Curial, en un estudi no tan elevat, no assoleix mai la fermesa ni la fortitud de Tirant lo Blanch, per bé que en molts indrets el supere en elegància d’elocució. Llurs dates de composició, tingut en compte aquest paral·lelisme, no poden ser gaire allunyades”.

---------------------------------------------------------------- 22 ----------------------------------------------------------------

46 - Tema 46: Els llibres de cavallers. «Curial e Güelfa». «Tirant lo Blanch»

Recommend Documents