Ramona, adéu , de
Montserrat Roig
79
1. La postguerra catalana i mundial El món després de la segona guerra mundial Després del conflicte mundial, el món es va dividir en dos blocs irreconciliables. L'origen de la divisió es trobava en la concepció de la democràcia que tenien les dues superpotències sorgides de la 2a Guerra Mundial: els EEUU i la URSS. Així mateix, cada superpotència va afavorir el seu bloc econòmicament (Pla Marshall i COMECOM) i militarment (OTAN i Pacte de Varsòvia). Aquest període és el que es coneix com a guerra freda. Europa, que a poc a poc es va anar recuperant econòmicament, però que ja havia perdut l'hegemonia mundial, va començar a unir la seva política i el 1957 va sorgir la CEE. La independència de l'Índia el 1947 va obrir la porta a que la resta de colònies del món s'independitzessin, en uns processos no exempts de guerres i conflictes. El comunisme va rebre un gran impuls amb la incorporació de la Xina i altres països asiàtics, la por al comunisme es va estendre entre els països occidentals, sobretot quan el 1959 Fidel Castro va aconseguir el poder a Cuba, ja que podia significar l'inici de la seva pèrdua d'influència a l'Amèrica Llatina.
Espanya sota el primer franquisme Es poden dividir en tres etapes els primers anys de postguerra: 1939-1945: Amb el teló de fons de la 2a guerra mundial, el franquisme va ser obertament feixista (era país no bel·ligerant) i va reprimir duríssimament tot el que li podia semblar dissident, incloses la cultura catalana i basca. 1945-1951: Després de la derrota d'Alemanya, Espanya va quedar marginada i aïllada políticament, cosa que va comportar que s'agreugés la pobresa que arrossegava després de la guerra civil. 1951-1959: El context de la guerra freda va fer que els EEUU veiessin Franco com un aliat possible i va reiniciar els contactes diplomàtics, i amb ells, tots els països del bloc occidental s'hi van afegir. Això va aconseguir un creixement econòmic moderat i certa relaxació repressiva.
80
Catalunya a la postguerra El primer que Franco va fer en entrar a Catalunya va ser abolir l'Estatut del 32. En guanyar la guerra va iniciar una repressió duríssima, de fet, va tractar Catalunya com a territori conquerit (va executar el president de la Generalitat, Lluís Companys, el nom de Catalunya va desaparéixer de carrers, places, institucions…). Després de l'execució de Companys, Josep Irla va presidir la Generalitat a l'exili, fins que el 1954 Josep Tarradellas va substituir-lo. Va sorgir un altre grup polític, Crist-Catalunya, integrat per nacionalistes cristians, amb Jordi Pujol entre els integrants. La vaga de tramvies del 1951 va ser la mobilització popular més important i reeixida del període, com a resposta davant l'augment de tarifes del transport, la vaga fou tan gran que Franco va veure's obligat a destituir el governador i l'alcalde de Barcelona.
2. Crisi i represa de la novel·la La novel·la entre el modernisme i el 1925 Després de la fi del modernisme i la publicació de La vida i la mort de Jordi Fraginals, la novel·la va perdre rellevància i va quedar reduïda al costumisme,
la rondallística, els relats breus i les novel·les d'Eugeni d'Ors. La narrativa més destacada del període va ser Les planetes de Verdum (1918). Del 1917 al 1925 va haver un debat sobre el fet d'escriure novel·les: l'esclat de la polèmica va néixer amb la col·lecció "La novel·la nova", que va donar molt que parlar, ja que es va dedicar a publicar novel·les anteriors normativitzades, les normes de Fabra, narracions mitjanes amb lletra grossa… Els literats i intel·lectuals van protagonitzar un debat mitjançant diversos articles, els més importants dels quals van ser "La por a la novel·la" de Josep Maria de Sagarra i "Una generació sense novel·la", de Carles Riba.
La novel·la entre el 1925 i el 1939 Es poden distingir entre quatre tipus de novel·les en aquesta època:
81
Els modernistes (Prudenci Bertrana, Víctor Català…) van seguir publicant al voltant de la temàtica de la relació individu-societat amb tècniques naturalistes i una perspectiva psicològica. El grup de Sabadell tenia un humor provocatiu i absurd i s'inscrivia en el Noucentisme: Francesc Trabal (Vals), Joan Oliver (Tragèdia a Liliput ) i les novel·les rebutjades de Mercè Rodoreda s'inclouen en aquest grup. La novel·la psicològica pretenia reflectir el món interior dels personatges en el moment en què s'enfronten amb els problemes d'aptitud condicionat per l'entorn, com Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, Fanny , de Carles Soldevila, Aloma de Mercè Rodoreda o Laura a la ciutat dels sants , de Miquel Llor. La novel·la intelectual tenia com a màxim representant Salvador Espriu ( Dr Rip, Laia, Letizia i altres proses…) amb les narracions de to elegíac i la
novel·la-monòleg, tot d'innovacions molt modernes per a l'època. Espriu va començar a revisar-les als anys 50 per poder poetitzar-les.
3. La novel·la psicològica La novel·la psicològica deixa en segon terme la descripció dels fets externs i la trama argumental i se centra en la vida interior dels personatges i en la seva visió de la realitat. La novel·la psicològica vol reflectir els conflictes interns de personatges que es troben condicionats per l’ambient on viuen. Els autors que inicien aquest corrent són el francès Marcel Proust ( A la recerca del temps perdut ), James Joyce (Ulisses), Franz Kafka (La transformació) i Virginia Woolf (Mrs Dalloway ). Cal destacar tres aspectes
innovadors d’aquest tipus de novel·la: l’ús del monòleg interior per tal de reflectir el flux de la consciència, el concepte de temps personal i el qüestionament del límit entre realitat i somnis. D’entre les tècniques narratives, la novel·la psicològica presenta una narració en primera persona com a forma de màxima proximitat al personatge central per mitjà del monòleg interior o l’estil indirecte lliure, a més a més d’emprar recursos com l’escriptura i lectura de cartes, diaris o memòries.
4. Montserrat Roig: vida i obra
82
Infantesa i juventut Montserrat Roig i Fransitorra neix a l'Eixample de Barcelona el 13 de juny de 1946. És filla de l'escriptor i advocat Tomàs Roig i Llop (Barcelona 19021987). Viu, des de molt petita, en un ambient familiar que li facilita el contacte amb la literatura. Cursa l'ensenyament primari, dels 4 als 13 anys, a l'escola de la Divina Pastora, a l'Eixample, barri on residirà sempre. Més tard, entra a l'institut de secundària Montserrat i a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, on coneix, entre d'altres, l'escriptora Maria Aurèlia Capmany, amb qui després mantindrà una intensa amistat. Es llicencia en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Encara estudiant, l'any 1966 participa en la Caputxinada, moviment de protesta de diversos intel·lectuals a Barcelona, abans del Maig Francès. Aquest mateix any es casa, amb tan sols vint anys; un matrimoni que dura només tres anys i que ella mateixa diu sovint "que vol oblidar".
Viure per a la literatura Finalitzada la carrera, treballa en diferents feines editorials i té el seu primer fill. En aquesta època guanya els primers premis literaris, com ara el dels Jocs Florals de Caracas, el de Sant Adrià i el de reportatges de Serra d'Or per a escriptors joves. Obté el premi Recull i, amb la narració guanyadora i un altre aplec escrit posteriorment (Molta roba i poc sabó... ), obté el Víctor Català (1970), que li obre les portes a l'edició comercial. Precisament s'assabenta que és guanyadora d'aquest premi quan, hores abans de la nit de Santa Llúcia, el 13 de desembre del 1970, juntament amb un col·lectiu d'intel·lectuals i artistes, participa en una tancada al Monestir de Montserrat per protestar contra l'anomenat "procés de Burgos", que condemnarà a mort, sota la ratificació de Franco, uns membres d'ETA. Ella mateixa defineix aquesta experiència amb les paraules següents: "Vaig entrar a Montserrat com a 'llicenciada' i en vaig sortir com a 'escriptora'". Després de diverses temptatives polítiques, es presenta a les llistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) al Congrés de Diputats, per acte testimonial, amb el número deu, convençuda que no obtindrà l'acta de
83
diputada. A partir del 1977 conviu amb Joaquim Sempere i amb qui té un segon fill. Fa alguns viatges becats, en un dels quals escriu la crònica L'agulla daurada (1985), sobre el setge de Leningrad a la Segona Guerra Mundial. Abans ha estat també a Anglaterra, primer com a lectora de llengua espanyola a la Universitat de Bristol (1973-74) i després com a professora visitant a Glasgow, a la Universitat d'Strathclyde (1983). Publicat ja pòstumament, Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 recull les últimes col·laboracions de Roig com a articulista al
diari Avui , on escriu diàriament, fins a l'últim dia, ingressada a causa d'un procés irrevocable de càncer que acaba amb la seva vida el 10 de novembre de 1991. Tota la seva trajectòria literària, breu però intensa, està marcada per una obsessió: "Sempre que escric una cosa és perquè no entenc el que veig"
Obra Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen (1971). Recull de narracions
breus que anticipen bona part del món que es veurà en la trilogia posterior. Ramona, adéu (1972). El temps de les cireres (1976). Mirada crítica sobre els joves de l’època del
Maig francès i la Primavera de Praga. L’hora violeta (1980). Novel·la sobre el feminisme dels anys 70 a través de
tres dones. Tanca la primera trilogia de l’autora. L’òpera quotidiana (1982). Quadre de costums de la Barcelona del
franquisme a través de la mirada d’una gran multitud de personatges. La veu melodiosa (1987). Novel·la amb gran contingut simbòlic. El cant de la joventut (1989). Vuit narracions breus en prosa poètica. Reivindicació de la senyora Clito Mestres (1992). Única obra teatral de
l’autora, representada al Romea l’any 1991. Els catalans als camps nazis (1977) . Obra fruit de la investigació de Roig com
a periodista al voltant d’aquest tema. L’agulla daurada (1985) . Obra fruit d’un viatge a Rússia on fa un estudi sobre
el setge de Leningrad durant la 2a Guerra Mundial. Digues que m’estimes enara que sigui mentida (1991). Assaig sobre la
literatura i l’art d’escriure de l’autora. 84
Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 (1992).
Recull d’articles apareguts al diari Avui.
5. Ramona, adéu 5.1 Tema i argument A Ramona, adéu es parla sobretot de l’amor. L’amor és l’objecte de desig de les tres protagonistes; ara bé, cap d’elles troba el que espera, per això també es diu que la novel·la té també com a tema el fracàs. Montserrat Roig va fer una crònica en tres temps a través de la història de tres dones, des del final del S XIX fins als anys 70 del segle XX, en ella veiem com la Mundeta Jover es casa i com pateix un avortament i un envíduament, com la Mundeta Ventura té problemes per desenvolupar-se en la seva societat i com busca el seu marit entre els enderrocs de les bombes i com la Mundeta Claret pren desicions sobre la seva vida personal enmig dels esdeveniments polítics del moment.
5.2 Personatges Queda ben clar que Ramona, adéu té tres personatges principals: tres dones d’una mateixa saga familiar (àvia, mare i filla) que comparteixen un nom: Ramona, o Mundeta si s’utilitza l’apocorístic. Totes tres també comparteixen un leiv-motiv : la recerca del veritable amor, que les duu a tenir espais de felicitat clandestina i les aboca a la soledat absoluta i al fracàs; d’això en part donen la culpa al fet de ser dones, ja que això les limita i, encara que s’hi rebel·lin, les deixa en un paper pasiu tant a la societat com en l’amor. L’àvia, la Mundeta Jover, es troba frustrada per la vida que li toca viure, molt allunyada dels seus somnis i il·lusions. Està casada amb en Francisco Ventura en un matrimoni que no la satisfà, cosa que la fa anar en recerca de l’amor que hi ha a les novel·les que ha llegit d’amagat, tot i que això la turmenti per culpa de la seva formació religiosa. Ella mateixa s’arriba a comparar amb Madame Bovary (una dona de forta personalitat que aspira a més del que té) quan enceta una relació amb un estudiant, en Víctor Amat, que tampoc respon a les seves expectatives i l’aboqui a reconéixer el seu propi fracàs personal. El personatge ens arriba caracteritzat, d’una banda, per
85
les seves pròpies reflexions escrites en el diari personal i les referències a ella que en fan la seva filla i la seva néta, a qui serveix de model a seguir. La mare, la Mundeta Ventura, no hereta el caràcter de la mare i és una dona bleda, poruga i submisa, sempre dependent d’algú, de la seva mare, de la seva amiga Katy o del seu marit Joan... amb prou feines té veu pròpia quan busca el seu marit entre els morts del bombardeig, ja que és un dels pocs moments on és lliure i està sola per decidir. Ella crea el seu món ideal a partir del cinema, ja que somia ser una heroïna d’una pel·lícula romàntica, un món ideal destruït pel suïcidi de l’Ignasi Costa, el seu primer amor, que l’aboca al gris matrimoni entre ella i en Joan Claret, amb qui es mostra dòcil perquè l’accepta tot i no ser verge. El personatge es construeix també amb dos procediments diferents: el que diuen els altres (tothom opina sobre ella i ella té tan poca personalitat que acaba assumint el que els altres en pensen) i els seus actes davant els esdeveniments històrics que ocorren al seu voltant (a tall d’exemple, quan proclamen la República ella es fixa més en el seu berenar que en la cridòria de la gent), molt passius fins al bombardeig, que la duen a canviar i fer-la més forta. La filla, la Mundeta Claret, és la que rep l’anàlisi psicològica més profunda, segurament pel fet que és de la mateixa generació que l’autora. Donat el temps que li toca viure, és la que pot viure amb més llbertat de les tres ja que no està condicionada per les formes i els condicionaments morals. Ara bé, ella també depèn d’un home, en Jordi Soteres, i aquesta relació tampoc no la fa feliç ni es molesta en intentar redreçar la situació, ja que és massa insegura per fer-ho. També aquest personatge està construït de dues maneres: primer per les seves coses, molt comunes entre les joves de la seva generació (pòsters, roba, manera de dur les amistats…) i de l’altra per la seva focalització, que ens mostra els seus dubtes interiors sobe com actuar, comportar-se o relacionar-se. Val a dir que la Mundeta Claret és una privilegiada enfront de les altres, ésl a única que pot donar un canvi d rumb a la seva vida i deixar enrere el món que l’envolta i l’ofega.
5.3 Espai i temps
86
Ramona, adéu transcorre a Barcelona, concretament al barri burgès de
l’Eixample, cosa que permet fer una anàlisi acurada tant de la ciutat com de la classe social burgesa en tres èpoques diferents. La Mundeta Jover escriu en el seu diari sobre la Barcelona de finals del S XIX i principis del XX, una ciutat que viu canvis fulgurants gràcies a l’Exposició de 1888 i l’expansió que suposa el naixement de l’Eixample. A banda de la ciutat en expansió, també en mostra amb minuciositat com eren les cases burgeses per dins, ja que no estalvia detalls en parlar de decoració, mobiliari… La Mundeta Ventura viu en una ciutat en crisi econòmica i social que desemboca en el drama dels bombardejos de la Guerra Civil (tot i que ella en quedi al marge durant els anys de la República gràcies al seu estatus). La Mundeta Claret pateix una ciutat desordenada, víctima del “desarrollisme” i la construcció desenfrenada que té com a conseqüècia uns dèficits enormes en tots sentits. Li toca viure en una ciutat que qualifica ella mateixa de grisa i decadent. Altres barris de Barcelona apareixen com a espais d’amor clandestins i de teritoris de llibertat, lluny de les mirades censores de l’Eixample. Així, la Mundeta Jover es passeja per la Barceloneta i el parc de la Ciutadella; la mundeta Ventura prefereix l’Arrabassada i la Rambla; la Mundeta Claret, menys ofegada per les convencions, només fa una petita escapada a la part alta per necessitat. La hipocresia té lloc sobretot a Valldoreix, lloc de refugi dels rics, on les convencions i les normes arriben al seu punt àlgid. El temps apareix gairebé sempre de manera indirecta en la narració, gairebé mai se’ns parla directament, sinó que Montserrat Roig va preferir mesclar els esdeveniments socials que permeten situar l’obra en un moment històric (bombes del Liceu, pèrdua de les colònies, Fets d’Octubre, revoltes estudiantils…) i individuals, ja que un o altre pesonatge sempre es veu d’alguna manera afectat per ells o hi està implicat directament.
5.4 Estructura Aquesta novel·la té una construcció complicada de cara al lector, ja que no hi ha la tradicional divisió en capítols, sinó que al llarg del llibre van apareixent seqüències on s’alternen les històries de les tres dones, si bé és fàcil separarles formalment i pel punt de vista del narrador. 87
El llibre comença en cursiva amb l’episodi de la Mundeta Ventura, que busca el seu marit entre els bombardejos del 17 de març del 1938. Tot seguit apareixen seqüències separades per espais en blanc que narren la història de les tres Ramones, de l’àvia (trenta-set seqüències del 1894 al 1919), de la filla (onze del 1931 al 1934) i la néta (disset situades al final dels anys seixanta i principis dels setanta). Finalment retrobem de nou el monòleg interior de la Mundeta Ventura, de nou en cursiva. No es considera que el llibre siguin tres novel·les diferents perquè cada Ramona completa la història de les altres, sobretot en el cas de la néta, que parla de la mare i l’àvia passats els anys i en algun cas de la filla, que parla de la seva mare.
5.5 Narrador i punt de vista Hi ha tres tipologies narratives al llarg del llibre: el monòleg interior, el diari personal i la narració externa en tercera persona. L’obra s’inicia i s’acaba amb el monòleg interior de la Mundeta Ventura, que reprodueix una mena de conversa amb ella mateixa en veu alta gràcies a la repetició de paraules i l’abundància de conjuncions copulatives. A la Mundeta Jover la coneixem a través del seu diari personal, que relata trenta-set dies de la seva vida al llarg de vint-i-cinc anys, que possibilita conéixer de primera mà els trets del personatge i la seva època, si bé és una tècnica que limita molt el relat. El narrador omniscient explica els fets de la Mundeta Ventura (tret dels dos monòlegs) i de la Mundeta Claret. Aquest narrador omniscient es barreja amb “citacions” de les paraules dels personatges i fins i tot amb el discurs directe.
5.6 Simbologia Ramona, adéu té tres símbols principals: el primer són els amorets (cupidos)
de marbre blanc i cabells rinxolats que la Mundeta Jover té al rebedor, símbol de l’amor pur que ella personifica en l’estudiant Víctor Amat. El segon és el cactus que en Joan Claret regala a la Mundeta Jover, dona que posteriorment acabarà col·leccionant cactus tal com col·lecciona fustracions amoroses.
88
El tercer és la papallona, la imatge on es veu la Mundeta Jover com a símbol de sensibilitat i llibertat (li agraden les papallones en vida) i la imatge on la veu el seu marit, en Francisco, com a símbol de convencionalitat i immobilisme (li agraden dissecades en capsetes).
5.7 Llengua i estil Montserrat Roig va aconseguir en els seus escrits una cosa gens fàcil: ser fidel a les regles i normes gramaticals alhora que aquesta llengua no es fa estranya en boca dels personatges ni a oïdes del lector. Això l’autora ho aconsegueix utilitzant un llenguatge molt viu, ple d’expressions populars, refranys, locucions, coordinacions... Val a dir que la llengua que mostra és la de la burgesia barcelonina de l’Eixample, plena d’estrangerismes, tant castellanismes, com el fet de dir “padre” i “madre”, “Ensanche” en comptes d’Eixample...; com gal·licismes, (“monde” per món, “partenaire” per company...); com anglicismes, “party” per festa, “my dear” per estimat... Aquests estrangerismes serveixen per mostrar el gust per diferenciar-se de la classe social burgesa per mitjà de l’esnobisme que sempre suposa utilitzar paraules de moda provinents d’altres llengües.
6. Activitats Tema i argument: l’únic exercici que hi ha. Personatges: exercicis 2.1, 2.2 i 2.3. Espai: exercici 3.2. Temps: exercici 4.1 (només del dietari) i 4.3. Estructura: exercicis 5.2 i 5.3. Narrador i punt de vista: exercicis 6.1 i 6.3. Simbologia: l’únic exercici que hi ha. Llengua i estil: tots els exercicis. D’altra banda, cal fer els següents exercicis:
AL VOLTANT DE MONTSERRAT ROIG 1. Llegiu el text que va escriure Montserrat Roig un any abans de publicar Ramona, Adéu i, després, feu l’exercici que us proposem: CONFESSIÓ PSEUDO-VERÍDICA D’UNA APRENENT D’ESCRIPTORA (1971) Tinc vint-i-quatre anys. Ara em fan la gara-gara, els uns, perquè acabo de guanyar un premi. Sic transit gloria mundi; encara no he publicat cap llibre. Sóc de l´eixample de la nostra estimada ciutat. D’un barri de segona categoria, amb esglésies que es fan la competència dominical. D’un barri de senyores pones i de senyors que posseeixen més seny que or. Vaig néixer el dia de sant Antoni, el dels enamorats, en una casa amb pati al darrera. Un pati ple de gats i de geranis. En una casa d’aquestes on no fa ni fred ni calor; amb olor de sofregit, al celobert, i amb canonades de l’any de la picor, que
89
s’esbotzen cada dos per tres. Vivíem voltats de famílies amb quartus, tristes, com cal. De la guerra no en vaig tastar ni el pa negre. Només recordo les llarguíssimes aventures que vivia, inventades per mi, en què jo era l’heroïna. Barrejava indistintament els dos fronts: tots dos eren bons, tots dos eren dolents. No m’hi vaig morir ni una sola vegada. Vaig patir deu anys de monges, enmig de nenes boniques, fines, delicades, folch-i-torrianes, dolçament esporuguides del món, d’uniforme polidíssim i d’ànima sempre a punt per al martiri. Ovejitas del Señor. Futurs gallimarsots morals de la nostra enllaminadora classe mitjana. Perdoneu, l’educació mongenca em castrà el meu possible sentit de l’humor. De més petita que ara, me n’anava tot sovint a la plaça de Tetuan. Me n’hi anava xino-xano. Allí imaginava tots els racons del món, totes les persones del món, totes les belleses del món. Vaig ser feliç. I és que pensava que un dia me les camparia per sempre. Però ara, quan surto del niu, hi torno de pet. Torno al born, com diu la dita. Encara no fa massa temps, vaig anar a raure a aquella santa casa de marfantes que en diuen universitat. Entre crits i aldarulls político-metafísics, vaig saber que el món era un immens bordell i la universitat (beneïda innocència!) el seu melic. Incapaç com em veia de transformar el món —per possibles tares fisiològiques o de classe, segons com t’ho miris—, vaig decidir d’escriure’l. I és així com, de moment, em trobo amb la dèria d’escriure qüentus i altres coses per l’estil. No sé si escric per sobreviure o perquè tinc la maleïda mania de prendre’m el món més seriosament del que aquest es mereix. Veus assenyades del país parlen de mi com una promesa. Només els recomano calma i que em deixin fer. Escric en una llengua a mig néixer i visc entre el caos i la solitud. Però no paga la pena de clamar: d’altres que tenen els meus anys moren en terres més esqueixades. Només puc dir que des del meu petit racó de món he vist que l’art és molt complex. Complex com l’home. I per explicar l’home ens cal vorejar els límits més arriscats de la imaginació. Crec, per tant, en la màgia, en el somni, en l’univers més obscur del nostre pensament. Però crec en totes aquestes coses perquè són necessàries a la raó. I trobem en la raó, alguna vegada, la nostra supervivència.
M. Roig, pròleg a Molta roba i poc sabó (p. 5-7)
Observeu les frases que hem subratllat en el text. L’autora utilitza un llenguatge metafòric i poc explícit perquè la censura en els anys 70 encara actuava. Després, feu les activitats següents: a) «De la guerra no en vaig tastar ni el pa negre». A quina guerra es refereix? b) «Entre crits i aldarulls político-metafísics». Expliqueu de quins crits està parlant Roig. c) Què vol dir «escric en una llengua a mig néixer»? d) Informeu-vos de què significa la frase «d’altres que tenen els meus anys moren en terres més esqueixades». e) El text acaba dient: «I trobem en la raó, alguna vegada, la nostra supervivència». Escriviu una frase semblant pel que fa al significat. f) Consulteu el significat d’aquestes expressions i escriviu una frase on pugueu inserir-les: Fer la gara-gara Un barri de senyores pones Canonades de l’any de la picor Senyors que posseeixen més seny que or De la guerra no en vaig tastar ni el pa negre Futurs gallimarsots morals Anar-hi xino-xano Me les campava per sempre Quan surto del niu Hi torno de pet Torno al Born
90
RAMONA, ADÉU: ESTIL 1. Una de les claus per a entrar a la novel·la és descobrir com estan narrats els fets. Feu les activitats següents, que us ajudaran a entendre millor Ramona, adéu des del principi: a) Localitzeu aquest fragment a la pàgina 25: Estava cansada, les varius em tibaven la pell de les cames, els peus em feien molt de mal per les durícies [...] Després, busqueu aquest altre de la pàgina 161: Les cames ja no em feien mal, com si les varius s’haguessin tornat rajolins de mel. b) Hi ha alguna semblança entre aquests dos fragments? Quins canvis hi veieu? c) En tots dos casos s’utilitza la primera persona? d) Els fets narrats poden fer referència al mateix personatge? 2. Entre les pàgines 18 i 21 hi ha una data que us permetrà saber en quina època se situen els fets. Localitzeu-la 3. A la pàgina 31 hi ha una altra data. a) Quina? b) Es tracta de la mateixa època? c) S’expliquen els mateixos fets? 4. Llegiu de la pàgina 31 a la 49. a) Quines dates apareixen en el diari de l’àvia? b) Entre el 7 de desembre de 1894 i el 10 de gener de 1898 hi ha espais en blanc significatius. Què creieu que separen?
PARLEM DE REVOLTES Un dels temes de Ramona, adéu és el de la revolta, entesa com la conseqüència d’un conflicte. De conflictes n’hi ha hagut sempre, i de tota mena: generacionals, personals, socials, bèl·lics, etc. Montserrat Roig, a la novel·la que treballeu (i, en general, en tota la seva obra), explica conflictes, lluites, revoltes... Ramona, adéu gira a l’entorn de dos eixos fonamentals: el context històric del segle XX, marcat per grans canvis, i la lluita interior de les protagonistes per desenvolupar-se en aquest context. L’aprofundiment del context històric el treballarem en l’apartat que anomenem revoltes externes i fa referència als fets històrics més importants d’aquest segle. La lluita interior de les protagonistes, i la seva evolució psicològica, les descobrirem a partir de les revoltes internes. 1. Busqueu la definició dels mots següents i copieu-la: Revolta : Revoltar: Revolució: Guerra: 2. Entre tota la classe, decidiu les diferències i les semblances que hi ha entre els quatre mots. Feu-ne un quadre comparatiu. Després, digueu quins dos mots tenen més proximitat semàntica. • • • •
91
REVOLTES EXTERNES 3.1. El món de l’àvia 1. Busqueu la informació que us calgui sobre la Primera Guerra Mundial per respondre aquestes preguntes: Quins països s’hi van veure implicats? Què va desencadenar la guerra? Quins personatges hi van intervenir? Com es va resoldre la guerra? • • • •
2. Llegiu aquest fragment de Ramona, adéu i expliqueu de quina manera les conseqüències de la Primera Guerra Mundial afectaven el personatge de l’àvia: 6 de desembre de 1918. Darrerament hem passat molts disgustos. I la vida se li escola pels ulls. Durant la vaga general se n’anà a l’aigua el negoci de la construcció; la gent ja no se’n fia, dels prestadors particulars. Tot s’ha de fer en companyies, en societats. Amb la guerra, ningú no li demanava crèdits i ell no dissimulava la seva antipatia per Anglaterra. El comerç amb els aliats, deia, no ens pot afavorir gens. A mi, tant me feia que guanyés Anglaterra, França, Alemanya o l’emperador de l’Argentina. Però vaig haver d’empenyorar les joies de casada i no les he vistes més. I em fan llàstima, els meus robins, vermells com la sang. (p. 154)
3.2. El món de la mare 1. Busqueu la informació que us calgui sobre la Guerra Civil espanyola (1936-1939) per respondre aquestes preguntes: a) Qui va desencadenar el conflicte? b) Quines van ser-ne les causes? c) Quins personatges hi van intervenir? d) Com es va resoldre el conflicte? 2. Resoleu el test següent sobre els fets esdevinguts durant la Guerra Civil espanyola. (Podeu documentar-vos rellegint de la pàgina 7 a la 29 de la novel·la.) Què és? / Què són? Els nacionals: Una secta religiosa El bàndol franquista Una cadena comercial La FAI: Federació Andalusa d’Insubmisos Front Atlètic Internacional Federació Anarquista Ibèrica Radio Burgos: L’emissora franquista L’emissora dels anarquistes L’emissora dels republicans Socorro Blanco: Una mútua mèdica Una fàbrica de llençols Una xarxa d’ajut humanitari Blanco y Negro: Un restaurant de la plaça Catalunya Una obra de teatre Una revista monàrquica La Cultura de la Dona: Una revista feminista Una institució dedicada a l’educació de les noies Un
gimnàs especialitzat en aeròbic Els francmaçons: Socis d’un equip de futbol Membres de la francmaçoneria Habitants del sud de França Núria: El nom d’un cabaret Bar de la Rambla de Barcelona Tramvia de pujada al Tibidabo Explosió del Colisèum: Fet històric de l’època romana Incidents que van passar al País Basc Bomba caiguda sobre un camió de trilita durant la Guerra Civil davant el cinema Colisèum Rojos: Soldats de la Creu Roja Popularment, o de forma despectiva, partidaris de la República Habitants de la Terra Roja Juan Negrín: Fill de Juan, el Negro, polític cubà del segle XIX Jugador del Real Madrid President del govern espanyol durant la Guerra Civil Durruti: Polític català mort a l’exili Dirigent anarquista mort durant la defensa de Madrid Pintor basc, especialitzat en temes bèl·lics Lluís Companys: President del FC Barcelona President de la Generalitat de Catalunya Autor teatral Miliciana: Dona d’un militar Modista especialitzada en la confecció de roba militar Dona que participa voluntàriament en actes de guerra i revolució
92
3. Llegiu aquest fragment de Ramona, adéu i expliqueu quina informació té dels fets que viu de la Guerra Civil la mare: I ell em va preguntar que què en pensàvem, dels anarquistes, i jo em vaig tornar vermella com un grapat de cireres i li vaig dir que la meva mare sempre havia sentit una secreta simpatia per vostès, perquè creu que en realitat són uns romàntics i uns idealistes i diu que no és dolent això de voler canviar una mica el món, que només li feia ràbia tot el que passava amb la religió. I ell, però tu què en penses, i jo, que hi ha coses d’aquesta guerra que no les acabo d’entendre, que em semblen molt embolicades. I em vaig adonar que era la primera vegada que parlava una estona així de llarga amb un home com aquell i li ho vaig dir, i també que me’ls imaginava més satànics, més diabòlics. [...] No entenia la seva curiositat, la incisió a preguntarme coses de la meva vida, coses banals i intranscendents. Vaig pensar que què n’havia de fer. Que la meva història era curta i ensopida al costat de la seva, plena de lluites, de vagues, de soroll i d’aventures. [...] Que jo no em distingia gaire de les nostres amistats, que tot sempre acabava i començava de la mateixa manera. Tret de l’estiu del trenta-quatre, d’aquella tardor en què. (p. 162-163)
3.3. El món de la filla 1. Busqueu la informació que us calgui sobre la Caputxinada (revoltes d’estudiants a Barcelona durant els anys seixanta) per respondre aquestes preguntes: a) Què pretenien els estudiants? b) Com es van revoltar? c) Quin és l’acte més significatiu d’aquesta revolta? d) Com es va acabar? 2. Llegiu aquest fragment de la novel·la i observeu el grau de participació de la Mundeta filla en els fets que l’envolten. Assenyaleu si la seva actitud és semblant o diferent de la de la seva mare. Fou en aquella assemblea constituent on el sentí parlar [en Jordi] per primera vegada. Era un estudiant de segon curs que ningú no coneixia. La figura s’alçà per damunt de les altres gràcies a la clarividència dels raonaments. El seu parlar era pausat, calmós, com un sedant, la seva veu posseïa allò que apaivaga els dubtes, el confusionisme, la latent inseguretat dels universitaris. Era un líder, malgrat la seva joventut. I ho era perquè no se’n ventava. Convencé molt aviat tothom de quedars’hi i resistir. Després, a l’assemblea del vint-i-set d’abril, quan la policia entrà a la universitat i provocà el pànic entre els estudiants, se sentiren una altra vegada per damunt dels crits, dels insults, dels gemecs i de les corredisses, les paraules d’ell que reclamaven assossec.(p. 34-35)
4. REVOLTES INTERNES Els grans canvis que s’han produït al llarg de la història no només han afectat la col·lectivitat, sinó també l’individu. Les protagonistes de Ramona, adéu lluiten, cadascuna a la seva manera, per construir la seva pròpia identitat; és a dir, fan la seva petita revolta individual com a reacció contra els fets externs que els ha tocat viure. Les tres Mundetes viuen una insatisfacció personal que es manifesta, sobretot, en les seves relacions amoroses i que reflecteixen un dels temes predilectes de l’autora: la llibertat i la independència de la dona en tots els aspectes.
4.1. El món intern de l’àvia 1. L’àvia Mundeta es caracteritza per l’individualisme, l’esperit de llibertat i l’idealisme, la qual cosa farà que busqui fora del matrimoni la seva realització com a dona. Aquesta és la seva revolta individual. La seva relació amorosa amb en Víctor Amat, l’estudiant, l’ajudarà a trencar les formes convencionals de l’època que li ha tocat viure. Podem establir un clar paral·lelisme entre aquest personatge i la
93
protagonista de Madame Bovary : M’agradaria poder dir, com madame Bovary, que tinc un amant. Però és mentida. Estic ferida d’amor i morta de por. (p. 133) Per a entendre millor aquest personatge, llegiu el fragment que teniu a continuació sobre el Romanticisme i, després, feu les activitats que segueixen. El Romanticisme és un moviment d’adscripció burgesa que aparegué a Europa al darrer quart del segle XVIII. Més concretament, el seu inici fou a Alemanya i Anglaterra; posteriorment, al principi del segle XIX, es va anar propagant per Europa amb algunes variants pròpies de la personalitat específica de cada literatura. El moviment té unes característiques oposades, en la majoria d’aspectes, al moviment immediatament anterior, que es basava en la raó, l’equilibri, la mesura, els refinaments, els artificis, les normes... Els escriptors romàntics es rebel·laren i s’oposaren a aquesta literatura representativa de l’antic règim; proposaren una visió nova de la vida més d’acord amb el món d’aleshores. Si abans el que regia per excel·lència era la raó, ara ho faran elsentiment, la imaginació; oposaran també a la norma la llibertat de l’artista. […] À. Bosch i P. Puimedon, Iniciació a la història de la literatura catalana (p. 183)
a) Subratlleu les idees principals del text següent i, després, feu-ne un resum. b) Després d’haver entès en què consisteix el Romanticisme, llegiu el que escriu l’àvia Mundeta i busqueu les actituds romàntiques del personatge. 6 de desembre 1894. [...] M’agrada la presència d’en Francisco. Encara que de vegades hi voldria endevinar, al seu rostre, una espurna de melangia, la tristesa dels esperits romàntics, dels qui no esperen res d’aquest món. (p. 31) ** 7 de desembre de 1894. No sé per què em caso. [...] La mamà i jo no ens entenem. Entestada a convertir-me en una senyoreta, m’ha privat tota la vida de llegir, que és l’única cosa que m’agrada una mica. Havia de fer puntes de coixí, sempre amb els boixets entre mans. Mentre, somiava en les meves heroïnes dels llibres, les santes i les reines, que em feien companyia cada nit, amagada a les golfes i amb una espelma al costat. El Francisco m’ha dit que només té un llibre, El buen muchacho, de Paul de Koch. (p. 38-39)
4.2. El món intern de la mare La Mundeta mare (Ramona Ventura) és un exemple de la frustració que va provocar el desenllaç de la Guerra Civil en moltes persones i, sobretot, en moltes dones que, un temps de la Segona República (1931-1934), havien iniciat una tímida revolta contra el rol social que tradicionalment havien assumit. 1. Observeu el que diu la més jove de les Mundetes (la Ramona Claret) de la seva mare i busqueu altres fragments de la novel·la on quedi clara la frustració d’aquest personatge. Després, en grup, poseu en comú tots els fragments trobats.
Quan la Mundeta va créixer s’adonà que la seva mare era un animalet indefens i trencadís. Només el record de la guerra la transfigurava. Alguna vegada havia pensat en quina mena de dona hauria estat la seva mare si la guerra hagués tingut un altre final. Quan l’àvia s’apassionava per les qüestions religioses i contava anècdotes d’anarquistes menjacapellans i cremaesglésies, i els qualificava de brètols, mals pares de família i poca-vergonyes, la mare li contestava que ella, l’àvia, no era ningú per desdenyar allò que desconeixia. I s’indignava encara més quan la tia Sixta explicava les terribles històries de crims de joves congregants atribuïdes a en Durruti i després als seus supervivents. Només aleshores la seva veu, de costum controlada, i els seus ulls, sempre foscos i apagats, esdevenien d’una gran violència; per què no creure, els replicava, que en Durruti havia estat un home de bé, equivocat o no, però que tenia uns ideals per lluitar? És que no érem nosaltres, continuava, els qui actuàvem amb estultícia i vulgaritat, com el fet de ballar a les estúpides festes que organitzaven els de la colònia de Valldoreix? Per a la mare de la Mundeta només hi havia una persona decent en tot aquell eixam de ximples i badocs, la Kati. I la Kati es va suïcidar l’any trenta-nou. (p. 124)
94
4.3. El món intern de la filla El personatge de la Mundeta filla reflecteix una sèrie de diferències generacionals en relació als altres dos personatges femenins, l’àvia i la mare. Ella no necessita amagar els seus sentiments, com l’àvia o la mare, però també ha de fer la seva revolta per trencar amb el rol que feien les dones de les generacions anteriors. De fet, és un personatge paradigmàtic pel que fa als canvis que es van produir a la nostra societat a la dècada dels seixanta del segle XX. 1. Subratlleu, en el text següent, les diferències en l’actitud de la Mundeta filla —pel que fa a les relacions amoroses— comparada amb la de la mare i la de l’àvia. Abans de conèixer en Jordi es consumia per acabar amb la seva virginitat. Era una nosa que l’enutjava. Al pati de la universitat se’n parlava tot el sant dia —i això que encara ningú no vivia sota la influència del maig francès— i, a les qui ho havien aconseguit, els agradava de proclamar als quatre vents la seva superioritat. L’acovardia haver de confessar que mai no havia fruït de cap contacte, d’aquests que penetren, dins el seu cos. Havia començat a sentir l’impuls roent i irreconciliable del sexe als Caputxins, tres anys abans, quan imaginà parelles que s’arreplegaven dins l’escenari o que s’arraulien damunt plecs de periòdic, als racons més foscos i freds dels passadissos monacals, i feien l’amor. La febre dels seus disset anys, una febre ignorant i covarda, l’aturava a reflexionar sobre l’autenticitat dels seus pensaments. Qualsevol ombra sospitosa li semblava dos cossos que s’abraçaven, qualsevol soroll era el panteix de la vitalitat afortunada. La nit del nou de març de 1966 representà per a aquells qui la saberen viure amb lucidesa, l’instant no recuperable, suprem, en què s’ajunten els anhels més primaris i obscurs amb la voluntat de reafirmar-se col·lectivament. (p. 34)
7. Exercicis avaluatius - Un examen d’argument. - Un comentari de text de les pàgines 195-196 (últim paràgraf de la 195 i primer de la 196). - Un assaig literari sobre un fragment d’una entrevista feta a Montserrat Roig per Maria Aurèlia Capmany.
95
