Geografia urbans
Unitat 4
La ciutat i els sistemes
4.1 LA CIUTAT I LES SEVES FUNCIONS 4.1.1 El concepte d’urbanització Al segle 18 aparegueren una sèrie d’avenços tècnics que posaren en marxa la Primera Revolució Industrial. En conseqüència, només va ser a partir del segle 19 que la proliferació i el creixement de les ciutats començà a prendre força. Aquesta relació entre el creixement de la població urbana i el desenvolupament de la indústria i la mineria es va produir, bàsicament, a Europa i l’Amèrica del Nord. A Àsia i Àfrica el procés ha estat invers, ja que, normalment, l’augment de la població urbana ha precedit la industrialització. El creixement demogràfic rural ha provocat grans migracions de camperols a la ciutat cercant millors condicions de vida. *Urbanització. Fenomen pel qual les ciutats creixen d’una manera accelerada (en nombre, població i superfície) i els modes de vida urbans es fan extensius a grans àrees.
4.1.2 Els criteris per definir ciutat És difícil donar una definició de ciutat universalment eficaç perquè, a escala mundial, es barregen molts criteris diferents. Les explicacions quantitatives, basades en la quantitat d’habitants, l’ocupació de la població activa, etc. no són igualment vàlides a tot arreu. A Espanya es considera urbà qualsevol nucli amb més de 10.000 habitants, però aquest límit es diferent a altres països, a la Xina el govern considera com a urbans els nuclis amb més de 100.000 habitants no ocupats en el sector primari. Altres explicacions, basades en la forma de l’agrupament dels edificis i els carrers, etc. acostumen a ser imprecises i no permeten establir comparacions.
4.1.3 Els diferents ritmes d’urbanització Fins al segle XXI, la població rural sempre havia estat més nombrosa que la població urbana. Des de l’any 2008, però, les estadístiques mostren que més de la meitat de la població mundial viu en àrees urbanes, i es preveu que cap a l’any 2030 el 60% viurà en ciutats. El món del futur serà un món de ciutats, i entre aquestes tindran una especial importància les ciutats milionàries.
1
Geografia urbans
Unitat 4
La ciutat i els sistemes
A Europa, entre el 1995 i el 2000, el creixement de la població urbana va ser pràcticament del 0%. A Àfrica, en el mateix període, la població urbana augmentà un 4,3%. Durant bona part del segle XX, el creixement ,és ràpid es va produir a les ciutats de l’Amèrica Llatina, però al segle XXI el creixement més gran de població urbana es registra a Àfrica i a Àsia.
4.1.4 Les diferents funcions dels espais urbans * Funció urbana. Cadascuna de les aplicacions de les activitats pròpies d’una ciutat i la seva àrea d’influència. - La funció administrativa i de serveis. Una característica de les ciutats és que presten tota mena de serveis: financers, culturals, etc. També és a les ciutats on les administracions públiques i les companyies privades solen instal”lar les seves oficines principals. Aquestes activitats tendeixen a situarse a les parts més cèntriques del nucli urbà. Poden ser zones modernes amb edificis singulars, com gratacels, però també poden trobar-se als barris més antics. Aquestes zones administratives i de serveis es coneixen internacionalment amb la denominació de CBD (Central Business District). Solen ser àrees ben comunicades amb la resta de ciutat. - La funció comercial. L’activitat comercial és una característica pròpia de les zones urbanes. A les àrees amb funció comercial es concentra un ventall molt ampli d’activitats de compra i venda de tota mena de productes. Els centres de serveis de les ciutats acostumen a ser poc homogenis i a presentar el que s’anomena especialització interna. Es troben carrers en els quals predomina l’activitat comercial. - La funció residencial. Una de les principals funcions de la ciutat és que la gent hi pugui viure. Aquesta funció es desenvolupa en zones amb característiques molt diverses: 1. Barris antics de les ciutats del món desenvolupat han tendit a ser ocupats per persones amb renda força baixes. Això s’explica perquè el deteriorament d’edificis i carrers no permetia que els preus dels habitatges fossin alts. Aquesta tendència a la degradació només pot canviar si les autoritats prenen mesures per rehabilitar els barris més vells. 2. Les zones que van aparèixer al voltant dels nuclis històrics a finals del segle XIX són conegudes amb el nom d’eixamples i solen ser zones residencials de classes mitjanes. La tendència d’aquests eixamples ha estat convertir-se en zones de serveis, fet que ha provocat l’augment de preus i la consegüent pèrdua d’habitants. 2
Geografia urbans
Unitat 4
La ciutat i els sistemes
3. A la perifèria de les regions urbanes solen trobar-se dos tipus ben diferenciats de zones amb funció residencial. D’una banda, zones suburbials, situades al costat dels centres d’ocupació i on viuen persones de rendes baixes. Aquestes zones són també anomenades ciutats dormitori, ja que la seva funció principal és allotjar la gent, més que no pas donar serveis. D’altra banda, a les zones perifèriques hi ha barris amb una funció residencial, les àrees suburbanes. Aquests barris no tenen res a veure amb les zones suburbials: no estan mancats de planificació ni degradats ambientalment, sinó que normalment estan ben comunicats i estan ocupats per persones de renda mitjana i alta. S’anomenen ciutat jardí. SEGREGACIÓ ESPACIAL (DINS FUNCIÓ RESIDENCIAL) La població que tendeix a agrupar-se per zones a causa de la segregació espacial. Està determinada, bàsicament, pel nivell econòmic de les persones, ja que les característiques pròpies fan que els preus dels habitatges siguin més alts o més baixos. A les variables econòmiques se n’hi poden afegir altres, com ara el país de procedència. Això s’esdevè especialment a ciutats amb molta població immigrant de nacionalitat diferent.
- La funció industrial. Històricament, les activitats industrials tendir a situarse a les ciutats, aprofitant així la proximitat als centres de consum. Les zones industrials es localitzen actualment a la perifèria de les ciutats. Les grans factories són als polígons industrials i als parcs tecnològics.
4.2 ELS SISTEMES URBANS 4.2.1 Un món de ciutats *Sistema urbà. Conjunt de ciutats i altres nuclis de població que es diferencies per la seva mida i per les seves funcions, s’articulen jeràrquicament a través de les infraestructures de comunicació i es relacionen per nombroses interaccions. *Fluxos del sistema urbà. Intercanvis de tota mena que es produeixen entre els diferents nuclis que formen un sistema urbà. Les ciutats no estan aïllades, sinó que es relacionen les unes amb les altres per raons econòmiques i de complementarietat de serveis, tot formant sistemes urbans.
3
Geografia urbans
Unitat 4
La ciutat i els sistemes
Aquests sistemes són configurats per una gran varietat d’elements, com ara els immobles, les infraestructures productives i de serveis, els elements mòbils, les xarxes de comunicació, etc. Les relacions entre les ciutats del sistema tenen la seva expressió en els moviments de població, mercaderies, capital i informació. Per poder interpretar el nivell de desenvolupament d’un sistema urbà, cal conèixer-ne el grau d’integració que es produeixen en el seu si. Aquesta propietat ve donada per la suma de fluxos del sistema. Un sistema urbà estarà molt integrat quan entre els seus nuclis hi hagi una important circulació de tota mena i estarà poc integrat quan aquestes relacions siguin escasses. El model de vida urbà està prenent una dimensió planetària, fins al punt que es comença a parlar d’un sistema mundial de ciutats. La globalització de l’economia mitjançant els nous sistemes de transport i telecomunicacions, està provocant una reorganització dels rols de les ciutats del món. Per això, les diferents àrees urbanes estan adquirint una especialització funcional d’acord amb el paper que tenen dins el sistema socioeconòmic global.
4.2.2 Les regions urbanes * Regió urbana. Territori extens format per ciutats i altres nuclis urbans, amb una elevada densitat mitjana de població, amb una gran concentració d’infraestructures viàries i productives. Les regions urbanes es caracteritzen per l’especialització dels nuclis que les formen i per la dependència entre uns nuclis i uns altres. Podem distingir tres tipus de regions urbanes: -
Una àrea metropolitana és el conjunt que formen una gran ciutat i les ciutats petites i mitjanes que l’envolten. És un sistema ben integrat, amb la intensitat de fluxos com a tret principal. La causa fonamental del desenvolupament de les àrees metropolitanes són les contínues millores tecnològiques experimentades pels mitjans de comunicació i de transports. Una de les característiques que es pot observar a les àrees metropolitanes és que el nucli central tendeix a especialitzar-se en activitats del sector terciari, mentre que els nuclis que l’envolten s’especialitzen en usos residencials, industries, etc. Ex: Barcelona.
-
Una conurbació és una regió on no hi ha un nucli predominant, sinó diversos nuclis d’importància similar. Presenta una estructura polinuclear, caracteritzada per l’abundància de les activitats secundàries i terciàries, i per un gran intercanvi de fluxos. Ex: Randstad o el biomi Tarragona-Reus 4
Geografia urbans -
Unitat 4
La ciutat i els sistemes
Una megalòpolis és una gran regió urbana amb un seguit de conurbacions i àrees metropolitanes, que se succeeixen al llarg de centenars de quilòmetres i on viuen més de 20 milions de persones. Té múltiples nuclis centrals, de diversa importància, on es desenvolupen complexes xarxes d’activitats econòmiques, generen enormes intercanvis de fluxos. Ex: Boswash.
4.2.3 La xarxa urbana catalana * Arc mediterrani. Macroregió europea formada pels territoris de la Mediterrània occidental situats entre l’est d’Andalusia i el nord d’Itàlia. La població catalana està distribuïda pel territori de manera força irregular i presenta densitats de població molt altes a la costa i densitats molt baixes al Pirineu. Com a conseqüència, la xarxa urbana és força densa a la zona litoral i poc densa a l’interior. Aquesta xarxa urbana està encapçalada per la ciutat de Barcelona, la ciutat més important de l’arc mediterrani i la segona ciutat més important de la xarxa urbana espanyola. La xarxa urbana de Catalunya es pot considerar un sistema força ben integrat, en funció de la gran quantitat d’intercanvis que es produeixen entre els diferents nuclis urbans que en formen part. La xarxa urbana catalana (sistema urbà català), clarament jerarquitzada, s’hi poden diferenciar quatre nivells: 1. La regió metropolitana de Barcelona exerceix una funció de centralitat administrativa, econòmica i de serveis molt important i influeix tot el territori català. L’àmbit de la regió sobrepassa els límits de la ciutat i fins i tot els de la seva àrea metropolitana tradicional. En aquesta zona hi vivien, l’any 2011, una mica més de cinc milions de persones. Dins la regió metropolitana de Barcelona es poden diferenciar dues zones: -
L’àrea metropolitana, formada per Barcelona i els municipis més propers: l’Hospitalet de Llobregat, Badalona...
-
La corona metropolitana, anell que envolta l’àrea metropolitana i que inclou un seguit de capitals comarcals i altres ciutats generalment força industrialitzades: Mataró, Sabadell...
2. Les ciutats d’influència supracomarcal formen el segon nivell del nostre sistema urbà. Són zones urbanes que exerceixen una influència que va més enllà dels límits de les seves pròpies comarques: 5
Geografia urbans
Unitat 4
-
Conurbació Reus-Tarragona
-
Tortosa
-
Lleida
-
Girona
-
Manresa
La ciutat i els sistemes
3. Els centres comarcals són ciutats que exerceixen de centres de serveis per al territori de la seva comarca i estan relacionades amb els centres supracomarcals corresponents: Balaguer i Mollerussa 4. Els centres subcomarcals són poblacions que, tot i no ser centres comarcals, exerceixen un rol de certa centralitat sobre les poblacions que els envolten: Almacelles Dins d’aquesta jerarquia urbana, un poble estableix relacions primerament amb el seu centre comarcal, després amb el centre supracomarcal i, finalment, amb l’àrea metropolitana segons el grau de serveis que necessiti.
4.2.4 La xarxa urbana espanyola El sistema urbà espanyol no és un sistema tancat, sinó que les seves ciutats es relacionen amb els centres urbans d’altres països. Està integrat dins el sistema urbà de l’Europa occidental i s’hi connecta a través de dos eixos: l’eix de comunicació mediterrani, a través de Barcelona i l’eix de comunicació atlàntic, a través de Bilbao. Les àrees metropolitanes de Madrid i Barcelona estan situades en posicions importants dins d’Europa. El sistema urbà espanyol s’estructura en sis subsistemes urbans: - Mediterrani. És el més important per la quantitat d’habitants, el nombre de ciutats i la densitat de població. Està integrat dins l’anomenat arc mediterrani. - Central. Està integrat per l’àrea metropolitana de Madrid, la més important de la Península. És l’únic sistema urbà important de l’interior i basa la seva importància en la centralització de les vies de comunicació i la concentració del poder polític i financer. - Meridional. Presenta dos eixos: l’eix de la vall del Guadalquivir, Sevilla, i l’eix litoral, Màlaga.
6
Geografia urbans
Unitat 4
La ciutat i els sistemes
- Cantàbric. Integra les ciutats de la cornisa cantàbrica i el nord de Castella. Presenta una articulació interna feble, ja que influència de Bilbao no arriba a articular tot el sistema. - Atlàntic. Està centrat al voltant de les ciutats de Galicia i connecta amb el sistema urbà portuguès a través de la ciutat de Porto. - Canari. L’arxipèlag canari forma un sistema urbà propi a causa del seu aïllament territorial. Se centra en les ciutats de Las Palmas de Gran Canaria i Santa Cruz de Tenerife.
JERARQUIA DE LES CIUTATS ESPANYOLES 1. Àrees metropolitanes europees – Madrid, Barcelona - Més de 4 milions d’habitants. 2. Àrees metropolitanes estatals – Bilbao, València – 700.000 a 1.500.000 habitants 3. Àrees metropolitanes regionals – Sant Sebastià, Pamplona – 300.000 a 700.000 habitants 4. Ciutats mitjanes – Lleida, Vitòria – 50.000 a 300.000 5. Ciutats petites – Soria, Figueres – 10.000 a 50.000
EVOLUCIÓ DEL SISTEMA URBÀ ESPANYOL Les transformacions urbanes dels darrers cinquanta anys han tingut tres conseqüències: -
La consolidació d’uns eixos territorials en els quals tendeixen a concentrar-se la població i les activitats econòmiques. El creixement de les àrees metropolitanes i de les vies de comunicació han reforçat el procés de concentració de població a les zones litorals.
-
El reforçament de la preeminència de les set àrees metropolitanes principals (Madrid, Barcelona, Saragossa, Bilbao, València, Sevilla i Màlaga)
-
S’ha accentuat la bicefàlia del sistema urbà espanyol, representat per l’àrea metropolitana de Madrid i l’àrea metropolitana de Barcelona.
4.2.5 La degradació urbana i el Quart Món 7
Geografia urbans
Unitat 4
La ciutat i els sistemes
Totes les grans aglomeracions urbanes del món pateixen importants desequilibris entre les zones que les integren. Això és molt visible en ciutats de països poc desenvolupats, on la constant arribada de gent procedent de regions rurals fa que es formin barris sense cap planificació i amb construccions que no són més que barraques. Aquests barris, sovint enormes, reben diferents noms segons el país: favelas al Brasil. Per motius diversos, durant les darreres dècades la precarietat econòmica ha augmentat a les societats més desenvolupades on han aparegut noves formes de pobresa. Les bosses de pobresa situades al bell mig de la riquesa urbanes són conegudes amb el nom de Quart Món, i solen trobar-se als barris antics i a zones suburbials perifèriques, però també als districtes més rics. Cada cop es troben més persones sense habitatge que malviuen entre capses de cartró i bosses de plàstic, reben el nom de sense sostre. Durant anys, els centres històrics de moltes ciutats van ser els barris menys afavorits del seu entorn. En aquests centres hi havia habitatges degradats pel pas del temps, indústries abandonades o velles instal·lacions portuàries en decadència. A tot això s’afegia una estructura urbana més pròpia de segles anteriors i uns serveis insuficients. En conseqüència, les famílies que podien se n’anaven dels barris antics cap a zones menys degradades i només hi quedaven les persones amb menys capacitat econòmica: gent molt gran o immigrants. Les actuacions per evitar aquesta situació s’encaminaren a enderrocar el centre antic, però la majoria de les vegades s’ha optat per recuperar els barris antics per a l’ús del ciutadà i aturar-ne el deteriorament. Així, en moltes àrees urbanes han aparegut iniciatives de les administracions públiques i iniciatives privades per rehabilitar aquestes zones. Les iniciatives molt diverses i van des de la millora dels serveis públics, promocions immobiliàries o la creació de nous centres culturals.
4.3
CIUTATS COMPACTES I CIUTATS DIFUSES
*Densitat de població. Resultat de dividir el nombre d’habitants d’un territori entre unitats de superfície, normalment quilòmetres quadrats (km2) hab/km2 * Poblament. És la forma com s’estableix la població dins del territori. * Poblament rural. Aglomeració petita de població amb una densitat baixa i que es dedica fonamentalment al sector primari. * Poblament rural concentrat. Tipus de poblament en què una població d’entorn rural s’agrupa fonamentalment en un únic nucli. 8
Geografia urbans
Unitat 4
La ciutat i els sistemes
* Poblament rural dispers. Tipus de poblament en què la població viu en cases aïllades o en diversos nuclis molt petits escampats pel territori. * Poblament urbà. Aglomeració important de població amb una elevada densitat i que es dedica fonamentalment a activitats secundàries i terciàries.
4.3.2 El continu rural – urbà A les principals àrees metropolitanes europees s’observa una tendència clara al desplaçament de la població del centre cap a la perifèria. Aquest fenomen no significa que hi hagi una disminució de la població, sinó que es produeix una dispersió: el mateix nombre d’habitants viu en una superfícies més àmplia. Com a conseqüència d’aquesta dispersió, han anat apareixent noves formes d’urbanització que es troben a mig camí entre allò que es considera zona urbana i allò que es considera zona rural. El model tradicional de ciutat compacta s’ha anat modificant, mentre a la perifèria sorgien zones qualificades com a ciutats difuses. A les ciutats compactes la densitat de població és força alta, les construccions deixen poc espai entre si i els edificis guanyen alçada. En canvi, les ciutats difuses es caracteritzen per un creixement extensiu, dispers i de baixa densitat d’edificació i per una elevada ocupació del territori.
EL CONTINU RURAL-URBÀ EN L’ESPAI Poblament
Espai
Característiques
Exemples
URBÀ
Urbà
-Espai d’alta densitat de població i aspecte compacte
Lleida (centre)
- Gran diversitat d’activitats (residencials, industrials, comercials, culturals, sanitàries...) - Habitatges plurifamiliars (blocs) Periurb à
- Espai a l’exterior (perifèria) de la ciutat, però que hi manté una relació molt intensa perquè allotja activitats i serveis urbans.
Xalets blancs
- Habitatges unifamiliars 9
Geografia urbans
Unitat 4 Suburb à
La ciutat i els sistemes
- Espai de baixa densitat de població
La Cerdera
- Situat als afores - Especialitzat en l’ús residencials - Els seus habitants depenen del transport privat - Presència destacada d’espais verds privats
Rururbà
- Espai allunyat de la ciutat on conviuen les activitats rurals amb les activitats urbanes o industrials
Almacelles
- Proper als grans eixos viaris - Habitatges individuals Rural
- Espai de baixa densitat - Caracteritzat per la presència d’activitats lligades a la producció agrària
RURAL
Pla de la Font
- Habitatges unifamiliars
CANVIS EN L’ESTRUCTURA URBANA CATALANA DELS ULTIMS ANYS La concentració d’un gran nombre d’habitants i d’activitats econòmiques, la millora dels sistemes de transport i l’ampliació de les vies de comunicació han comportat les següents transformacions en l’estructura interna de les àrees urbanes de Catalunya: -
L’expansió de la seva superfície, amb la integració progressiva de nous municipis.
-
La tendència a la dispersió de la població i de les activitats econòmiques pel territori de l’àrea urbana, cosa que comporta de vegades l’estancament del creixement de la ciutat central i un increment de la població dels municipis del seu voltant.
-
L’especialització de funcions dels espais dins l’àrea urbana, amb la creació de grans centres comercials, àrees de lleure i àrees residencials. Tot això comporta uns desplaçaments continus, ja que bona part de la població té la residència i la feina en indrets diferents.
4.4.3 La ciutat com a ecosistema * Ecosistema. Sistema integrat per les diferents espècies d’éssers vius que s’interrelacionen en un espai definit. 10
Geografia urbans
Unitat 4
La ciutat i els sistemes
La ciutat és un sistema organitzat que forma part de l’entorn natural, per la qual cosa pot ser considerada un ecosistema. En aquests sistemes hi ha elements vius, elements inorgànics i intercanvis de materials i energia. Totes les grans ciutats tenen unes característiques comunes que configuren l’ecosistema urbà: -
Des del punt de vista biològic, la ciutat té una capacitat de producció molt baixa, cosa que implica una elevada dependència del seu entorn.
-
Els sistemes urbans són grans consumidors d’energia, com l’aigua.
-
Les àrees urbanes generen grans quantitats de residus de tota mena.
-
L’expansió contínua dels ecosistemes urbans comporta canvis en l’ús del sòl, és a dir, la ciutat creix i va ocupant el territori que l’envolta.
4.4.4 La sostenibilitat de les ciutats Les ciutats són sistemes amb un equilibri fràgil i inestable. La gran dependència exterior i la seva tendència a créixer de manera continuada fan que siguin sistemes que corren el risc d’arribar al seu límit humà i ecològic. La ciutadania i les administracions públiques han de tenir presents les qüestions ecològiques per afavorir la sostenibilitat: -
Convé reduir el volum de deixalles i col·laborar en la seva recollida selectiva, reutilització, etc.
-
Cal que les administracions promoguin els transports col·lectius
-
És necessari fomentar la utilització d’energies renovables
-
Cal crear espais versa a les ciutats i tenir cura dels existents
-
Per tal de conservar el sòl, s’ha d’impedir que els espais agrícoles de l’entorn urbà es destinin a altres usos diferents dels tradicionals.
4.4
EL PLANEJAMENT URBANÍSTIC
4.4.1 Els agents urbans En la formació de l’espai urbà hi intervenen els agents urbans, una sèries de persones, corporacions o institucions que, de vegades, tenen interessos contraposats:
11
Geografia urbans
Unitat 4
La ciutat i els sistemes
-
Els propietaris del sòl. Són els primers agents urbans que cal tenir en consideració. Intenten aconseguir que els nous espais urbans es creïn en finques de la seva propietat, per assolir guanys econòmics.
-
Els promotors, les empreses immobiliàries i les empreses financeres. Centren la seva activitat en la construcció, la venda d’habitatges, locals... per tal d’obtenir rendiments del seu capital o del capital dels seus clients.
-
Els propietaris d’empreses industrials. Influeixen en la transformació urbana quan prenen la decisió de portar les seves fàbriques des dels vells espais industrials de l’interior de la ciutat cap a la perifèria i alliberen terrenys que poden resultar molt útils a altres agents.
-
Els ciutadans i ciutadanes. Influeixen quan exerceixen pressió perquè els usos del sòl puguin satisfer necessitats col·lectives d’habitatge, però també d’educació, salut, transport o lleure.
-
Els organismes públics (ajuntaments, governs regionals o estatals, etc.) Tenen la responsabilitat de decidir quins usos es donen al sòl i quina orientació ha de prendre el creixement urbà. Per això, aquests organismes tenen la potestat d’establir normatives d’edificació, concedir permisos d’obres, qualificar els terrenys...
4.4.2 El planejament urbanístic * Urbanisme. Ciència encarregada d’estudiar les ciutats, el territori on s’ubiquen i la seva planificació. El planejament urbanístic és l’activitat de planificar com s’ha d’organitzar el desenvolupament de les àrees urbanes i com s’hi ha d’articular la vida i les activitats. Aquesta planificació de l’espai urbà és necessària per regular l’activitat dels diferents agents urbans. Un aspecte fonamental de l’urbanisme és la manera com la legislació classifica i valora el sòl, ja que d’això en dependran el planejament urbanístic, la protecció dels espais agrícoles, etc. Aquesta funció, a l’Estat espanyol, la fa la Llei del sòl, que regula el dret a edificar i el valor del sòl. A partir de la normativa espanyola, l’urbanisme i l’ordenació el territori són competències traspassades a les comunitats autònomes. A Catalunya les normes urbanístiques es concreten en la Llei d’urbanisme. Segons aquest text, els plans d’ordenació urbanística municipal classifiquen el sòl en els tres tipus següents:
12
Geografia urbans
Unitat 4
La ciutat i els sistemes
-
Sol urbà. Són els terrenys sotmesos al procés d’integració en el teixit urbà, tenen tots els serveis urbanístics considerats bàsics com xarxa viària, xarxa de proveïment d’aigua i sanejament, etc.
-
Sol no urbanitzable. És aquell sòl que té per llei un règim especial de protecció. Pot promoure la preservació de valors naturals, agraris, etc.
-
Sol urbanitzable. Són els terrenys que els plans d’ordenació consideren necessaris per garantir el creixement de la població.
* Pla d’ordenació urbanística municipal. Instrument bàsic d’ordenació del territori d’un municipi a través del qual es classifica el sòl i es defineixen els elements fonamentals del sistema d’equipaments.
4.4.3 L’ordenació del territori a Catalunya De la mateixa manera que cal fer un planejament de les ciutats per tal que el seu creixement sigui sostenible, el territori d’un país també necessita una bona ordenació. El planejament territorial a Catalunya s’emmarca dins les orientacions de la Unió Europea. Els objectius són la cohesió econòmica i social, la preservació del patrimoni natural i cultural i una competitivitat més equilibrada del territori europeu. El Pla territorial general de Catalunya A Catalunya, l’eina fonamental per al planejament territorial és el Pla territorial general de Catalunya (PTGC), que defineix els objectius d’equilibri territorial de Catalunya. Aquest Pla estableix uns àmbits d’aplicació: -
Els espais naturals que s’han de conservar per raó d’interès general
-
Les terres d’ús agrícola o forestal que cal conservar
-
Les àrees del territori en les quals és necessari promoure usos específics (industrials, comercials, etc)
-
Els nuclis de població que han d’exercir una funció dinamitzadora del territori.
-
L’emplaçament de les grans infraestructures (de comunicació, de sanejament, etc)
Els plans territorials parcial (PTP) Són els plans que defineixen els objectius d’equilibri territorial per a cada un dels set àmbits del territori de Catalunya, correspondrien a les anomenades vegueries. 13
Geografia urbans
Unitat 4
La ciutat i els sistemes
El contingut dels PTP té present tres sistemes bàsics que estructuren el territori: -
El sistema d’espais oberts delimita els espais natural i el sòl per a les activitats agràries.
-
El sistema d’assentaments delimita el sòl per a usos residencials, industrials...
-
El sistema d’infraestructures delimita el sòl per a infraestructures com per exemple la xarxa viària, els ports, els aeroports...
Els plans territorials sectorials (PTS) Són plans específics per a àmbits temàtics determinats (carreteres, ferrocarrils, etc.) que defineixen les necessitats, les prioritats d’actuació i els criteris de distribució territorial. - Pla d’espais d’interès natural (PEIN) - Pla de ports de Catalunya
14
