PLATÓ 1. Teoria de la realitat (Ontologia )
-
-
El món és dinàmic, però només hi pot haver coneixement autèntic d¡allò que és estable, que és, i no n’hi pot haver d’allò que ara és i ara no és. Només una realitat immòbil permet un coneixement que no s’escapi cada cop que l’assolim. Per això Plató agafa una posició dualista. Hi ha dos els nivells de realitat Una primera descoberta pels sentits: còpies, que es perceben amb els sentits El món de les coses , de les aparences, de les còpies, (VISIBLE). Aquest és el món de la matèria, compost d'objectes imperfectes i imperfectes i subjectes en contínua mutació o canvi, canvi, creat a partir de la perfecció de les idees. (Basat en Heràclit) OMBRES. Però imprescindible acceptar una realitat a la qual s’accedeix pel pensament: immaterial, al qual qual s'arriba a través del del camí del El món de les idees , totalment immaterial, coneixement (INVISIBLE però REAL). És el món de les formes ideals, perfectes i universals: les idees, idees, que esdevenen models. (Basat en Parmèndies) LLUM estan jerarquitzades: la primera és la idea idea suprema de BÉ, BÉ, atorga Aquestes idees estan realitat i sentit a la resta del món intel·ligible i conseqüentment el sensible; per sota del BÉ se situen les idees morals (bellesa, justícia, veritat) que donen sentit a la vida; en un nivell inferior hi trobem els conceptes matemàtics que familiaritzen la ment amb les entitats abstractes (la preparen per a la idea de BÉ). Per sota només queden les idees dels objectes i per últim els objectes físics/imitacions. IDEES COSES Ésser No són Models Còpies Immutables Mutables/Canviables Essència de les coses Aparences Veritables Falses Eternes Caduques Úniques Múltiples Teoria de la participació (METHEXIS): Mode de vincular el Món Sensible amb el Món Intel·ligible gràcies al qual les coses físiques gaudeixen de cert ésser i intel·ligibilitat. Plató considera que el veritable ésser pertany a les Idees (Món Intel·ligible). No obstant això no nega tota realitat a les coses físiques o perceptibles (Món Sensible). Les coses visibles tenen ésser però no un ésser perfecte: són com ombres de l'autèntica realitat. Les coses del món sensible tenen realitat en la mesura que en elles d'alguna manera es realitzen o concreten les entitats universals o Idees. Plató utilitza dues expressions per indicar aquest vincle entre tots dos móns: ens diu que el Món Sensible "participa" de l'ésser del Món Intel·ligible i en altres que "imita" dit ser (mimesis).
Mite de la caverna: La narració mostra uns presoners que mai no han vist més que ombres (eikasia) projectades per un foc a la paret del fons d’una cova (món sensible), que creuen que és l’autèntica realitat (pistis). Un d’ells és alliberat i després d’un gran esforç i molt de dolor acaba descobrint progressivament les figures que s’amagaven darrere les ombres, el foc, la natura, el firmament i finalment, després d’un temps per acostumar se (intenta arribar al coneixement dianoia), coneix la realitat de l’exterior(món intel·ligible), el sol (idea de bé, origen i explicació de tot noesis). S’adona que allò que fins llavors ha conegut no és res més que un reflex d’allò que ara descobreix, esdevé savi. (el coneixement veritable és possible però la seva adquisició no és fàcil ni a l’abast de tothom). És una dialèctica ascendent. Arribats a aquest punt ens planteja que passaria si aquest individu volgués tornar a entrar a l’interior de la caverna (dialèctica descendent), ja que es veu en la necessitat de explicar-ho als altres presos i alhora convèncer-los que viuen en l'engany/ falsedat. Però un cop vista la llum (veritat) no podria veure les ombres d’abans i en intentar explicar-ho a la gent presonera, alienada des de la infància, el prendrien per boig i se'n riurien, i fins i tot si algú intentés deslligar-los i fer-los pujar per l'abrupta caverna el matarien.
2. Teoria del coneixement (Epistemologia) Ningú no pot afirmar que posseeix el coneixement autèntic mentre no sigui capaç de mirar per sobre del món sensible. Plató divideix el coneixement en opinió i autèntica saviesa. Ho il·lustra amb el símil de la línia, en què explica que hi ha quatre graus de coneixement: Nivells de realitat GRAUS DE CONEIXEMENT Idees Coneixement intuïtiu (NOESIS) Món Ciència Intel·ligible Objectes matemàtics Raonament discursiu (DIANOIA) (EPISTEME) Objectes materials Creença (PÍSTIS) Món Opinió sensible (DOXA) Imitacions Imaginació (EIKASIA)
-
-
-
Per accedir a la idea es poden usar tres vies principals. Dialèctica: recorre de manera ordenada el regne intel·ligible, perseguint les connexions lògiques entre les idees fins a entendre el Bé (l’U o ÉSSER). A partir d'una sèrie de preguntes i respostes, encadena arguments per entendre la veritat (només utilitza la raó) Reminiscència o anamnesi : Com que l'ànima humana ha viscut al món de les idees i les ha contemplat directament, pot recuperar aquest record en contacte amb les formes sensibles que són còpia d'elles, és a dir, per la semblança i grau de participació de la realitat sensible amb la intel·ligible pot reconstruir el concepte exacte d'idea, recordar com era. Aquesta concepció afirma que en realitat l'aprenentatge no existeix, cada persona neix amb totes les idees dins de l'ànima, només cal despertar-les amb els estímuls adequats que permetran recordar allò que l'ànima ja coneix. (conèixer és recordar) L'amor o eros (ESTÈTICA): L'ésser humà tendeix a preferir les coses belles, neix amb sentiments estètics perquè sap que la bellesa és una de les idees supremes. L'amor pot
actuar doncs com a camí per apropar-se a la idea primera i a partir d'ella reproduir la resta (Força que ens empeny a cercar la veritat a partir de la bellesa). Aquesta via es relaciona amb la felicitat, entesa com un plaer intel·lectual que neix de la contemplació de la bellesa (fet que explica el plaer menor relacionat amb l'estètica i l'amor terrenal) Escala de la bellesa: primer la del cos i l’amor, després la de l’ànima, seguit de la bellesa moral i científica, fins arribar a la bellesa en sí. La persona que tendeixi a cercar el coneixement, només unes poques d’escollides) i a apropar-se a la idea suprema, assolirà la felicitat.
3. Teoria antropològica (Antropologia), teoria moral (Ètica i virtuts) i social (sociologia) Plató defensa un dualisme antropològic, ja que necessita justificar com podem entrar els humans en relació amb el món immaterial i la resposta és perquè ja en formem part, perquè una part de nosaltres és immaterial: l ’ànima. Aquesta preexisteix al cos i s’uneix a ell de manera accidental. És l’autèntica essència de l'ésser humà i està presonera del cos (capta allò ideal), que la limita i la lliga. Quan aquest mor, torna al món ideal fins a la propera encarnació. La caiguda des del món ideal fa que oblidi part del que ja sabia, fet que explica que la persona no recordi haver viscut una altra vida fins que entra en contacte amb certs estímuls. L'home reprodueix el cosmos a petita escala i la mateixa divisió que existeix en la realitat, entre dos móns o plans, es dóna a cada persona. Cada ésser humà té tres tipus d'ànima: l'ànima concuspiscible, la irascible i la racional. L'ànima concuspiscible s'associa al desig, es representa amb el ventre i qui tingui tendència a ella hauria de ser un artesà o productor, ja que procurarà satisfer les necessitats pròpies i de tota la polis (HOMES DE BRONZE). L'ànima irascible correspon a l'esperit o els estats d'ànim, es representa amb el pit i és típica dels soldats, que protegeixen la república i defensen els altres(HOMES DE PLATA). L'ànima racional és la que busca naturalment la saviesa i predomina en els filòsofs/savis situada al cap, que és qui hauria de governar la ciutat, per poder-ho fer de la millor manera per a tothom (HOMES D’OR). Teoria dels metalls. -
Metàfora del genet i el cavall Genet ↦ ànima Cavall ↦ cos L’ànima desitja sortir del cos, però estan junts en la “cursa de la vida”. L’ànima (el genet) domina el cos (el cavall).
-
Mite dels cavalls alats (Psicologia): Parts de l’ànima Auriga: ànima racional: ens permet conèixer les Idees i és la que ens ha de distingir i governar el comportament (IMMORTAL) Coneixement: seny/raó CAP Cavall blanc: ànima irascible (MORTAL) Passions nobles: força de voluntat/Valor Cor/Pit Cavall negre: ànima concupiscible (MORTAL) Instints: desig Ventre/fetge
Plató lliga la seva teoria política a la doctrina sobre l'ànima humana. No totes les ànimes tenen la mateixa qualitat: cada persona neix amb unes qualitats i una personalitat (un predomini d'una ànima), que si es conrea, arriba a la virtut. La virtut per excel·lència de l'ànima concuspiscible és la temprança, la de la irascible la fortalesa i la de la racional la prudència. Encara que totes les persones tenen aspectes de les tres parts, sempre tenen una que domina, per això haurien de ser educats per desenvolupar-la al màxim i assolir la perfecció virtuosa. L'ètica impulsa a perfeccionar l'ànima i assolir el màxim grau de virtut possible i quan s'arriba a un equilibri perfecte s'assoleix la justícia com a màxim referent moral. Alhora aquestes virtuts són idònies per a una ocupació social concreta (no tindria sentit que una persona que es regís només per la prudència fos militar, per exemple), per tant el lloc de cada persona a la polis (teoria política) es basa en conèixer les pròpies virtuts i aplicar-les en conseqüència: ha de governar qui en sap.
4. Teoria política Segons Plató, entre els éssers humans hi ha una desigualtat originària que, necessàriament, s’ha de traduir en una organització de la societat desigual i jerarquitzada. Aquesta desigualtat però, ens permet que la ciutat pugui disposar de persones adequades per a les diverses necessitats: necessita bons productors, bons guardians i bons governants. El govern que proposa Plató és una aristocràcia, on regnen els millors, els filòsofs, que són els més preparats per fer-ho. Aquest plantejament és una utopia i el propi autor reconeix que no es dóna al món real. De fet, de l'aristocràcia es passa sovint a una timocràcia, que en corrompre's passa a ser una oligarquia, on manen pocs i no necessàriament els més preparats. Per intentar corregir-ho s'instaura la democràcia, on tothom pot opinar, però aquesta pot provocar desordres que fan aparèixer la tirania. Proclama que en el cas d'un mal govern, és preferible la tirania, on la responsabilitat negativa recau sobre un individu, que una democràcia com l'atenenca, on tots en formen part. La degeneració del govern ve per la no acceptació del lloc social més escaient i per no deixar el govern en mans dels savis, l'educació esdevé llavors clau per identificar les virtuts, explicar a cadascú quina és la seva classe preferible i fomentar que es dediqui a ella, portant una vida diferent en cada cas.
DESCARTES 1. Mètode intuïtiu - deductiu És el camí sobre com arribar a establir un coneixement cert. Descartes va partir de la raó humana, eina que creia valuosa i eficaç. Però tot i això en la filosofia hi havia hagut errors filosòfics, que no eren res més que deguts a la falta de bons fonaments. Per això Descartes estableix unes regles bàsiques del bon ús de la raó, basades en les matemàtiques: a la recerca d’uns principis absolutament evidents i la deducció de totes les altres veritats a partir d’aquests principis. Aquestes són quatre: - L’evidència: no acceptar mai cap cosa com a vertadera sense conèixer evidentment que ho fos (evitar precipitació i prejudicis). S’ha de buscar allò que sigui indubtable segons el criteri de veritat, si és pot dubtar, és fals. - Anàlisi: dividir cadascuna de les dificultats en parts més simples per resoldre-les millor - Deducció: conduir per ordre els pensaments anant del més simple al més complex. - Revisió tan minuciosa com sigui possible per garantir la validesa del procés.
2. El dubte i la primera veritat Aplicant el criteri de veritat (només acceptarem allò que és evident), Descartes es qüestiona tots els coneixements rebuts i va en busca de veritats indubtables. Aquest dubte universal i metòdic es fonamenta en: - La incertesa de les dades sensorials: els sentits ens enganyen per això cal dubtar de totes les dades originades en ells: la realitat material del món i el cos. - Els errors de raonament (paralogismes): s’ha de dubtar de tots els raonaments que s’han tingut com a demostratius. - Les dificultats per destriar el somni de vigília: els pensaments podrien tenir la mateixa categoria que els meus somnis, podrien ser il·lusions, ja que quan em desperto que renoc el somni, no mentre somia. - La hipòtesi del geni maligne: per tal que el dubte sigui universal suposa l’existència d’un geni maligne, astut i enganyador que duu a considerar evidents coses que no ho són. LA PRIMERA CERTESA Ara bé, si puc estar enganyat de tot el que penso, què em queda? Doncs precisament això: que penso, i l’acció de pensar implica l’existència de l’ésser que pensa. Si jo estic pensant, aleshores estic existint: Cogito ergo sum. Aquesta serà la primera veritat inqüestionable ja que és una intuïció.
3. Les tres substàncies
El jo pensant (res cogitans) Tenim una realitat indubtable: una substància que pensa. I aquests pensaments i idees sorgides del meu jo formen la subjectivitat, però no tenim la certesa que aquestes es corresponguin necessàriament amb fets del món exterior. El problema és trobar la manera de superar la pròpia subjectivitat i arribar a saber si hi ha coses objectives (realitats exteriors al jo pensant) i com són.
Aquest jo pensa tres tipus de idees: Adventícies: són les idees que provenen de fora, de l’experiència sensible (la meva percepció del món). Fàcilment poden resultar errònies, ja que moltes vegades tenim idees diferents sobre un mateix objecte extern (el Sol) Factícies: són les idees que inventem o fabriquem arbitràriament nosaltres mateixos. (unicorn) Innates: no procedeixen de la percepció dels objectes exteriors ni han construïdes per nosaltres, sinó que emergeixen a partir de la pròpia facultat de pensar. Són unes idees que la nostra ment capta i ha d’acceptar necessàriament. Formen part del funcionament de la raó. Entre les idees innates hi ha la de substància (allò que no necessita res més per existir) però l’experiència només ens mostra les qualitats i mai cap realitat permanent. Descartes, a més, distingeix entre qualitats primàries dels cossos: les úniques que considera mesurables i tractables científicament, i qualitats secundàries, que segons ell es troben en pensament de forma tan fosca i confusa que fins i tot ignorem si són vertaderes o falses (color, sons, sabors,...)
Déu (res infinita) El jo pensant no és perfecte però malgrat això posseeix la idea de perfecció. Si tenim consciència de la nostra naturalesa imperfecta és perquè sabem en què consisteix una naturalesa perfecta i ens hi comparem. Aquesta idea és innata en nosaltres, és la idea Déu. Aquesta idea no pot provenir de nosaltres, aleshores ha estat una realitat divina qui l’ha fet sorgir en la nostra ment. Aquesta idea ens permet anar més enllà de la pròpia subjectivitat, ens permet afirmar, clara i distintament, que fora de la meva ment, existeix una realitat. I això em permet anar més lluny de mi mateix idea innata de Déu. Déu ens permet superar la subjectivitat,. Ara que sé que hi ha una realitat exterior, Déu no pot permetre que les meves idees clares i distintes siguin un engany Déu esdevé garantia de coneixement (en ell existeixen les grans veritats eternament establertes per Ell) Un altre argument a favor de la seva existència és l’argument ontològic: Déu és l'ésser major sobre el qual res no pot ser pensat, és a dir, és perfecte. Si és perfecte per força a d’existir ja que no existir és una qualitat imperf ecta. A més si no existís voldria dir que existeix un ésser major sobre el qual res no pot ser pensat i que a més existeix, i per tant seria més perfecte que Déu, una idea impensable. El món (res extensa) El meu jo té plena consciència de la diferència entre la idea de jo pensant i la idea de cos extern. D’un no en puc dubtar i de l’altre sí. Però si jo tinc una idea clara i distinta del meu cos extens i existeix un Déu perfecte i veraç que m’ha creat racional. La bondat de Déu em garanteix que la grandíssima inclinació o tendència natural humana a creure en l’existència de les coses externes no és enganyadora.
Per això existeix un altre tipus de substància finita i creada: la dels cossos. Qualsevol vida no és res més que un mecanicisme, un conjunt de peces articulades i extenses, que fabriquen moviment. El jo pensant i la matèria pertanyen a ordres diferents i independents però es comuniquen entre elles, en un punt del nostre cos, la glàndula pineal, que està situada al mig del cervell que és on es creu que s’allotja l’anima. Si el jo pensant no fos una substància completament separada i deslligada del cos, no hi hauria lloc per a la llibertat, i és necessària per a poder dubtar de tot.
LOCKE 1. Liberalisme polític
-
-
-
En la teoria política de Locke , l’origen i la legitimació de l’Estat és fruit d’un pacte entre els individus que formen una societat. Aquest contracte però, no comporta la renúncia dels drets personals ni la justificació de l’absolutisme, com defensava Hobbes. L’estat és el que se subordina als interessos individuals. Estat de naturalesa: es gaudeix de la llibertat i igualtat, els homes posseeixen drets naturals, però tot i això no significa que aquests es compleixin ja que no hi ha cap força que tingui prou poder com per fer-los respectar El pacte: amb la intenció de garantir el compliment d’aquests drets, els homes lliures pacten la seva incorporació a la societat i la creació de l’autoritat. Tot i això, no renuncien als seus drets transferint-los al sobirà, el que fam és atorgar als governants el poder necessari perquè els protegeixin. L’Estat liberal: d’aquest pacte sorgeix l’Estat amb un poder representatiu. Els governants estan al servei dels individus, ja que aquests renuncien a part de la seva llibertat perquè l’autoritat protegeixi els seus drets. En cas que el sobirà no acompleixi la funció per a la qual ha estat instaurat, el poble té dret a la insurreció i al trencament del pacte. DIVISIÓ DE PODERS El poder no és pot concentrar en unes úniques mans, perquè aquest seria el camí més ràpid per a la corrupció i l’absolutisme. Tres tipus de poders: legislatiu (el Parlament elabora lleis), executiu (el monarca aplica les lleis i en sanciona l’ incompliment) i federatiu (s’estableixen aliances i el seu trencament) ESTAT DE GUERRA i LLEI NATURAL La llei natural és la raó, que ensenya a tot gènere humà que, essent tots iguals i independents, ningú no ha d’atemptar contra la vida, la salut i la llibertat ni les possessions d’un altre. (també ens impedeix a temptar contra nosaltres mateixos) En aquest estat de natura, tothom té dret a castigar a algú que no obeeixi la llei natural. El càstig ha de ser proporcional a la infracció (pot acabar en pena de mort) L’estat de guerra esdevé quan algú declara o mostra la intenció de dur a ter,e una acció contra un altre ésser humà. Atès que qui declara la seva intenció de dur a terme una acció en contra d’algú altre abandona l’estat de natura, qui està amenaçat pot i ha d’utilitzar tots els seus elements al seu abast per defensar-se .
2. Epistemologia empirista
-
El principi empirista Tot el nostre coneixement prové de l’experiència: font fonamental del coneixement i esdevé criteri de veritat i límit a on pot accedir la raó
-
No hi ha coneixement innat: la ment humana és inicialment una tabula rassa i s’ha d’omplir amb coneixement adquirit Interès per l’estudi del coneixement humà Dificultat o impossibilitat d’una metafísica Ciències experimentals com a model Teoria del coneixement IDESS Una idea és tot allò que la ment percep en si mateixa o tot allò que està present en l¡enteniment quan percebem o pensem. La primera font de coneixement són les idees simples: aquestes es divideixen en idees de sensació, idees que provenen dels sentits i que es formen gràcies a les percepcions de sensacions que tenim, i idees de reflexió, que s’introdueixen en la nostra ment quan pensem i relacionem idees de sensació (la reflexió és una mena de sentit intern que ens fa conscient dels processos mentals. Tot i això també hi ha idees que són una barreja de les dues (idea de dolor). Aquestes idees simples són rebudes de manera passiva. Les idees complexes són una combinació d’idees simples per comparació, repetició, composició,... però que necessiten de la nostra activitat per formar-les. Hi ha tres tipus: idees complexes de mode (combinacions de idees simples), de relació (les que tenim quan establim comparació entre idees simples) i les de substància (apunten al substrat de les qualitats dels objectes, però sense tenir idea del substrat).
QUALITATS Són el poder de produir una determinada idea en la ment , i aquestes, en lloc de trobar-se a la ment, estan als objectes. -
-
Qualitats primàries: no es poden separar dels cossos externs dels objectes (solidesa, moviment,...) Qualitats secundàries: tot i trobar-se en els cossos externs no produeixen idees semblants a les que trobem en els objectes. Així els objectes tenen el poder de causar en nosaltres la idea de color però aquesta qualitat que es troba en l’objecte no té cap semblança amb la idea de color de la nostra ment. Com a subclasse de les propietats secundàries Locke fa referència a una tercera mena de qualitats: la de produir el canvi en algun objecte o en nosaltres.
GRAUS DE CONIEXEMENT El que coneixem és l’acord i el desacord de les nostres idees i pot ser: -
D’identitat/diversitat: el vermell és vermell i no blau, per identitat podem identificar i separar les idees De coexistència o relació: la taula és vermella, això és veure si la forma de la taula i el color vermell coexisteixen en una mateixa substància, anomenada taula
-
D’existència real: En el món hi ha una taula vermella com la percebo, l’acord en qüestió és sobre un existència real que concorda amb la idea que en tinc. De relació: es fonamenta en qualsevol altre tipus de relació entre les idees (judicis matemàtics i morals)
Tres graus de coneixement: -
Intuïtiu: es produeix quan la ment capta l’acord o el desacord entre dues idees de manera immediata Demostratiu (o racional): es produeix quan l’acord o desacord entre dues idees requereix de la intervenció d’altres idees per mostrar-lo. També hi ha una coneixement sensitiu no tan sòlid que ens proporciona aquell coneixement de l’existència d’éssers particulars que concorden amb les idees que produeixen en nosaltres les qualitats d’aquestes entitats, si bé no coneixem la seva naturalesa interna)
MILL 1. El principi d’utilitat -
La felicitat més gran per al nombre més gran PRINCIPI D’UTILITAT felicitat més gran per al nombre més gran (criteri suprem de moralitat i política). El bé de la comunitat ha de ser el criteri que guiï al legislador. UTILITARISME corrent de pensament que esdevé referència de la democràcia associa el bé moral amb la felicitat
-
Fonamentació principi d’utilitat
Una ètica basada en el deure és una ètica formal, no es qüestiona (imperatiu categòric) Una ètica basada en la utilitat ha d’explicar per què cal fer allò que ens fa més feliços (ètica final) Mill respon que tot el que desitgem els humans està orientat a la consecució de la felicitat i que no cal cap altre argument per provar que la felicitat és desitjable. -
El contingut de la felicitat Associar al bé moral amb la felicitat és correcte, el problema ve quan aquesta s’associa al plaer. Per això és necessària una jerarquització dels plaers (és més important la qualitat que la quantitat) Hi ha els plaers superiors (intel·lectuals) i els inferiors (corporals), subordinats als primers. Els plaers superiors són també els que contribueixen a la felicitat col·lectiva. A més, el progrés de la humanitat va accentuant la felicitat que obtenim incorporant als nostres sentiments el bé dels altres 2. La construcció d’un sentiment moral - La sociabilitat, fonament de la moral Existeix en nosaltres un sentiment natural de pertinença al col·lectiu social l’educació ha de construir el sentiment moral. Manté que la defensa de l’interès de tot respon al propi interès. Però, a més d’aquesta defensa egoista de l’interès general, Mill afirma que el sentiment favorable al bé dels altres també és a dins nostre. -
Sancions internes i externes Tot sentiment moral és adquirit, però el principi utilitarista té un fonament en la sociabilitat natural humana fomentar el sentiment altruista suposa reforçar allò més noble de nosaltres. Aquest sentiment moral esdevé una interiorització de la vigilància, una sanció interna de la conducta. En l’estadi actual del desenvolupament humà, aquest sentiment que incorporaria el bé aliè com a propi no és encara prou intens en la major part de les persones. Per més que el sentiment moral sigui la seva validació última, la força de qualsevol norma té molt a veure amb l’existència d’una sanció externa.
-
Associació entre el bé i el plaer Tesis de l’associacionisme les associacions d’idees poden explicar els fenòmens de la ment. Insisteix en la necessitat d’establir una associació entre el bé i el plaer. A còpia d’associar-los, podem establir un lligam entre virtut i felicitat Així, la voluntat ja no actuarà moguda pel desig, sinó per la influència del nou hàbit que ens fa sentir bé quan actuem bé.
3. Sobre la llibertat -
-
-
-
En defensa de la llibertat individual Bé comú com a criteri moral principi de la naturalesa humana contribueix a la felicitat individual. De vegades, però, la confluència del bé individual amb el bé comú produeix friccions la vida en societat fa necessari establir regulacions sobre la conducta individual defensa de la individualitat, s’han de veure els límits a la intervenció de la societat sobre la llibertat individual a favor de l’interès general. En la societat, quan la direcció interna no és suficient per controlar la conducta dels seus membres, recorre a la pressió de l’opinió pública i a la força de la llei. PRINCIPI= un col·lectiu només pot limitar la llibertat d’un individu per protegir-se La coacció social sobre una persona està exclusivament legitimada en la necessitat d’evitar danys als altres (només en aquest cas és admissible la invenció de la llibertat individual) Contra la dictadura de les majories Les majories poden sucumbir al desig d’oprimir les minories (perill en les democràcies) aquesta opressió pot provenir de l’acció del govern. Mill reivindica la necessitat democràtica de limitar el poder dels governants. No s’ha de confondre la democràcia amb la tirania de la majoria. Reflexiona sobre ka necessitat de protegir-se de la tirania de les opinions contaminants es tracta d’evitar que, amb l’excusa de ser majoritari, s’acabi imposant a tothom un pensament uniformitzat la democràcia defensada per Mill ha de ser compatible amb el respecte de les llibertats individuals i dels drets de les minories. Igualtat no equival a uniformitat Mill defensa la igualtat que no homogeneïtza, sinó que potencia la llibertat individual. Insisteix que cal afavorir la diversitat de formes de vida. El paper de les elits Que el govern de la majoria esdevingui el govern de la mediocritat altre perill de la defensa igualitària dels drets Mill reivindica el paper directiu (o orientador) de les minories amb més aptituds (però no han de cercar la seva perpetuació com a elit)
4. L’ideal del liberalisme
-
Dret a ser igualment lliures + dret a tenir una formació que ens ho permeti + dret a créixer com a persones = claus de la FELICITAT només és factible en una societat organitzada No hi ha d’haver contradiccions entre les exigències individuals i les socials Liberalisme = a la igualtat des de la llibertat Un estat fort i valuós serà només aquell que afavoreixi la llibertat individual
NIETZSCHE VITALISME: la raó, sempre considerada diferenciada en els éssers humans, ens descobreix la nostra relació amb la resta de la natura. La reflexió sobre el que som no pot provenir d’un món d’idees pures i eternes, sinó que ha de sorgir del nostre arrelament a la terra, de la vida.
Sistema de pensament que pren la VIDA com a eix de les seves reflexions
La raó no és l’element últim que tot ho valida, a la base de la raó hi podem resseguir la presència de la VIDA La raó no és l’element últim que tot ho valida, a la base de la raó hi podem resseguir la presència de la vida
Vida és voluntat de poder La vida, entesa com a voluntat d’afirmació, esdevé l’origen d’accions, sentiments i pensaments. La racionalitat/moralitat són eines al servei de la vida, de la voluntat de poder (de poder ser) Insisteix que la raó (i la moral) no són entitats autònomes que calgui valorar per elles mateixes, insisteix que han de ser enteses com a estratègies que la vida humana utilitza per afirmar-se/imposar-la seva voluntat de poder ser. De la genealogia al superhome
-
Conceptes i valors com a símptomes Si els sistemes filosòfics i morals són eines al servei de la voluntat de poder de la vida, per això cal preguntar-se, no el que afirmen sobre veritat i bondat sinó, per què han resultat tan importants a determinades formes de vida qui ha sortit guanyant en fer paraules com veritat o bondat? Qui surt beneficiat amb la construcció d’un món que valora més allò estable i segur que allò transitori i incert? amb aquesta perspectiva, els conceptes+valors apareixen com a símptomes que cal aprendre a interpretar (oculten una determinada manera de viure i una voluntat) GENEAOLOGIA= mètode que cerca l’origen ocult de les nostres idees només si entenem quina mena de vida hi ha sota els conceptes i valors, entendrem el paper que representen.
-
Àligues i anyells De formes de vida n’hi ha tantes com persones necessitat d’establir una referència, dues tipologies vitals: Vida noble: la de l’individu creador, intuïtiu, dotat per a la vida espontània i satisfet de viure (SUPERHOME) Vida feble: necessitada de seguretats, que es manifesta en el savi estoic que predica la resignació (HOME FEBLE) predomini del gregarisme
-
Tres estadis de l’esperit (maneres de manifestar-se la vida)
1) Figura del camell vida que només posant-se al servei d’una suposada vida superior és capaç de sentir-se valuosa. La seva conducta està regida pel: YU HAS DE, pel sentiment de deure/obligació/sacrifici. Si no ho acompleix se sent culpable. 2) Figura del lleó negació de l’estadi anterior: arriba un moment que l’ésser humà pren consciència del seu esclavatge i es rebel·la. JO VULL. Però la voluntat del lleó és una de fugida, no és un impuls cap a endavant. Es tracta d’una voluntat de NO VOLER SER alguna cosa, incapaç d’afirmar-se a si mateixa, amb la mirada sempre posada en els valors que no ha creat i contra els quals lluita (LLIURE DE) 3) Figura del nen estadi d’afirmació joiosa de la vida. El nen és el superhome, un infant innocent (no pas un heroi destructor). La vida afirma amb alegria el que és i es projecta cap al futur: ÉS LLIURE PER A. El nen és la manifestació de la creació, lleugeresa, empenta vital, espontaneïtat per viure. Allò que ens han mostrat com a veritat és allò que li convenia a la mentalitat del camell.
Crítica del coneixement
-
L’origen de la idea de veritat
-
Per a Nietzsche, tot coneixement és antropomòrfic (subjectiu), marcat per la subjectivitat humana, i qualsevol pretensió de conèixer la realitat en ella mateixa és una FICCIÓ. El coneixement es construeix sobre paraules, i a causa d’això, caiem en un parany les paraules fan de METÀFORES (conjunt de sons que ocupen el lloc de realitats diferents) però amb el seu ús tendim a oblidar les diferències i les tractem com igual a allò que no és. creem conceptes residu d’una metàfora, ficció que unifica una realitat diversa i canviant i la fa estable la ficció ens fa creure que en la natura existeixen definicions generals i les dotem d’existència pròpia. Per a Nietzsche no existeix coneixement entès com a descobriment de veritats universals VERITAT = metàfora que hem oblidat que ho era i que ha esdevingut obligatòria Tot esdevé un conjunt de perspectives sense referències que permeti justificar-les (intel·lecte crea ficcions útils) La veritat com a convenció útil Nietzsche afirma que per tal d’evitar un enfrontament sense conclusió possible, cal establir un acord sobre allò que anomenem veritat, sobre quines metàfores considerarem vàlides. Segons ell, la vida va perdre empenta/força i confiança en l’instint. Per a aquesta vida feble, necessitada de mantenir-ho tot sota control, la ficció d’estabilitat que atorguen els conceptes resulta imprescindible. El valor del coneixement i de la idea de veritat són el producte de la voluntat d’afirmació d’una vida feble. La vida feble afirma l’existència de la veritat i, tot seguit, l’obligació moral de respectar-la: la veritat és bona, la mentida és dolenta. Coneixement i moral, plegats, conformen l’estratègia dels febles per contrarestar l’alegre vitalitat de l’home nomble i exercir sobre ell la seva voluntat de poder.
-
-
Crítica de la moralitat El valor dels valors “Necessitem una crítica dels valors morals, cal qüestionar d’una vegada el valor intrínsec d’aquests valors” La moralitat per a Nietzsche és una eina al servei d’una voluntat de ser. Els valors no valem per si mateixos el seu valor prové de la capacitat de servir a la vida La VIDA no es manifesta d’una única manera, l’autor afirma que cada forma de vida, en funció de les seves capacitats, estableix els seus propis valors morals. Moral de senyors i moral d’esclaus
Dos tipus de morals (amb valors i processos diferents): 1) Moral de senyors: sorgeix de la vida noble, forta, de la pròpia afirmació, del fet primari de sentir innocentment que està bé qui sóc i fer el que faci 2) Moral d’esclaus: la primera experiència de la vida feble, en canvi, és la consciència de l’exterior com a obstacle, de la vida com a quelcom que cal superar . El seu punt de partida és el ressentiment, la queixa contra aquell o allò que algú sent que li fa mal la vida noble és odiada El feble estableix els seus valors de manera negativa comença per trobar dolent allò que li fa mal (la noblesa i la forma) i acaba considerant-se per negació, BO 1a transvaloració afirmació d’ideals ascètics (feblesa, humilitat, renúncia,...) això porta a una imposició d’una moral antivital que ha comportat la decadència de la cultura occidental.
-
-
La mort de Déu La pèrdua del centre La moral feble proposa els seus valors com a únics i els justifica en la voluntat d’un Déu bondat això és un engany. Aquests valors no són més que una estratègia de la vida per afirmar-se. La vida feble necessita referències fermes, però l’autor afirma que ja no és possible mantenir la confiança en Déu (ni en cap substitut) els valors en els que es creu són estratègies al servei d’una forma de vida que les necessita. Nietzsche nega l’existència d’un centre unificador i afirma haver desemmascarat els qui la defensaven porta a una pèrdua de referències considerada la mort de Déu Pluralitat de valors Nietzsche és qualificat de nihilista però no és cert considera els valors com a eina fonamentat d’afirmació de la vida el que nega són que siguin únics, que tinguin un caràcter objectiu i universal. Substitució MONOTEISME, no per ATEISME (pèrdua de valors), sinó per POLITEISME (pluralitat de valors possibilitat d’afirmar-se de múltiples maneres= En tot cas la mort de Déu = pèrdua de criteris morals únics és precisament la condició d’existència del superhome. Per a ell, cal desterrar la idea d’una veritat única (bé absolut) per deixar lloc a les múltiples veritats i als nous valors propis d’un esperit lliure i creador cal també abandonar tota esperança en l’altra vida terrenal tingui sentit per ella mateixa.
-
L’etern retorn
Un criteri de moralitat ETERN RETORN afirma que TOT tornarà infinites vegades constitueix fonamentalment un criteri de moralitat (segons aquest criteri, els actes autènticament valuosos són els que es fan am b tal dedicació que tothom desitjaria veure’ls tornar eternament) que avalua la percepció que tenim de la vida acarant-la amb la seva eventual repetició eterna. No només és un referent per a la conducta moral de cada individu, sinó que constitueix una crítica que va directament al cor de la TRADICIÓ i la MORALITAT. En definitiva, mentre la temporalitat sigui oposada a una eternitat superior, la vida terrenal no podrà ser viscuda com una realitat plena; mentre el present sigui desvaloritzat en nom del progrés cap a un futur ideal, no serà possible l¡aparició de l’home nou que estima la seva vida. Enfront dels ideals transcendents (manifestacions d’una vida feble que situa el seu valor en el futur), Nietzsche reivindica el valor del present i proposa: estimar prou la pròpia vida com per no situar fora d’ella el seu sentit.
