Introducció
història La història ens permet saber com han evolucionat les societats al llarg del temps, i això ens pot servir per explicar-nos el present. En les unitats següents, podràs conèixer una part de la història: la que comprèn l’edat mitjana i l’edat moderna.
Introducció
història La història ens permet saber com han evolucionat les societats al llarg del temps, i això ens pot servir per explicar-nos el present. En les unitats següents, podràs conèixer una part de la història: la que comprèn l’edat mitjana i l’edat moderna.
77 La fragmen fragmentac tació ió d’Europa d’Europa 78 Les invasions invasions germàniques germàniques 80 Biza Bizanc ncii 82 L’isl ’islam am 88 Els impe imperis ris euro europeu peus s 90 La societat societat i la cultura cultura a l’alta l’alta edat mitjana mitjana 94 L’alta edat mitjana a la Península Península Ibèrica
L’alta edat mitjana L’alta edat mitjana comprèn des de l’esfondrament de l’Imperi romà d’Occident fins a l’any 1000 aproximadament. En aquesta unitat podràs conèixer els esdeveniments cabdals d’aquest període històric.
3
L’alta edat mitjana
juntament amb
comprèn des de
la baixa edat mitjana
l’esfondrament de l’Imperi romà d’Occident
configura l’extens període de
va suposar
la ruptura de la unitat política d’Europa i la Mediterrània
5
la ruralització de la societat
es van crear
a
els primers grans imperis europeus
la Península Ibèrica va suposar
l’Imperi carolingi
fins a que va comportar
1
l’edat mitjana
la revolució feudal de l’any 1000 aproximadament
el Sacre Imperi Romanogermànic
l’Imperi bizantí les invasions 4 germàniques
i va mantenir el seu poder
i
6
la divisió d’Europa occidental en regnes cristians
2
l’Església
que va preservar la cultura a través de
l’expansió de l’islam
Segur que ja saps...
1
Quin període abasta l’edat mitjana?
2
Què és l’islam i quins són els seus orígens?
3
Quins són els orígens de Catalunya?
l’ocupació musulmana
l’inici de
la Reconquesta
i els orígens de
Catalunya
els monestirs
T’agradaria saber...
4
Quins pobles van arribar a Europa després de la caiguda de l’Imperi romà?
5
Com s’organitzava la societat de l’alta edat mitjana?
6
Quin va ser el paper de l’Església durant l’edat mitjana?
3
3
La fragmentació d’Europa L’alta i la baixa edat mitjana L’edat mitjana és el període històric comprès entre els segles V i XV i delimita, bàsicament, la història de l’Europa occidental. Aquest període de 1.000 anys se sol dividir en dos subperíodes: l’alta i la baixa edat mitjana. • L’alta edat mitjana comprèn des de l’esfondrament de l’Imperi romà d’Occident fins a la revolució feudal que es va produir a Europa a l’entorn de l’any 1000. • La baixa edat mitjana comprèn des dels segles X-XI fins al segle XV, quan Constantinoble va ser conquerida pels turcs.
La ruptura de la unitat política L’Imperi romà es va anar afeblint entre els segles III i V. Les incursions dels pobles bàrbars sovintejaven i l’Imperi romà, que havia basat el seu domini en una àmplia xarxa de ciutats i en un exèrcit poderós, es va anar ruralitzant gradualment. L’exèrcit era incapaç de controlar totes les fronteres de l’Imperi, i les ciutats, que van perdre importància política i econòmica, es van anar despoblant. Finalment, l’any 476, l’Imperi romà, el més gran de l’edat antiga, es va dividir en diversos regnes més petits. Posteriorment, a partir del segle VII, l’expansió de l’islam va contribuir a la fragmentació política en tres grans zones: • L’Imperi bizantí , continuació de l’Imperi romà d’Orient. • L’Europa occidental, dividida en regnes cristians governats per monarques febles que amb prou feines podien controlar i defensar la totalitat del seu territori. • Els dominis musulmans , és a dir, els territoris conquerits pels àrabs o per pobles convertits a l’islam.
La basílica de Santa Sofia, construïda al segle VI a Constantinoble (actualment, Istanbul), és un exemple de l’arquitectura religiosa bizantina. Al segle xv, els turcs van convertir la basílica en una mesquita i hi van afegir quatre minarets.
Les invasions germàniques Els pobles germànics Els pobles germànics, que els romans anomenaven bàrbars , és a dir, estrangers, vivien fora de les fronteres de l’Imperi. Eren pobles ramaders que es desplaçaven d’un indret a un altre i que practicaven una agricultura basada, sobretot, en el conreu de cereals. Aquests pobles no havien arribat mai a formar una organització política estable. Entre els pobles germànics que al final del segle IV i al llarg del segle V van penetrar en l’Imperi romà i s’hi van establir, cal destacar els següents: • Els visigots, que es van establir al sud de la Gàl·lia i a la Península Ibèrica. • Els ostrogots, que es van establir a la península Itàlica. • Els francs, que es van establir al nord de la Gàl·lia. • Els angles i els saxons, que es van establir a Britània. • Els burgundis, que es van establir a la vall del Roine.
Vàndals, sueus i alans
El rei visigot Recesvint
Tomba de Teodoric, rei dels ostrogots (Ravenna, Itàlia)
L’any 408, altres pobles germànics, com els vàndals, els sueus i els alans, van ocupar extenses zones de la Península Ibèrica: • Els vàndals, conjuntament amb els sueus i els alans, van travessar el Rin i la Gàl·lia l’any 401 i van ocupar diverses zones del sud de la Península Ibèrica. Posteriorment, els vàndals van ser vençuts pels visigots, que els van expulsar de la Península. • Els sueus procedien de les terres properes a la mar Bàltica, al nord d’Europa. Es van establir a l’oest de la Península Ibèrica, on van crear un regne independent, i van mantenir enfrontaments constants amb els visigots. Finalment, els sueus van ser derrotats i el seu regne va esdevenir una província visigoda. • Els alans procedien del nord de la serralada del Caucas. La majoria van emigrar amb els vàndals cap al nord d’Àfrica.
Anvers i revers d’un trient del rei visigot Vamba
3
Les invasions dels pobles germànics
El domini visigot a la Península Ibèrica Els visigots eren nòmades i guerrers que al segle III estaven establerts a l’est d’Europa, prop de la mar Negra. Els visigots van traspassar les fronteres de l’Imperi romà i es van anar desplaçant cap a l’oest a causa de la pressió d’altres pobles d’origen asiàtic, principalment els huns. L’any 410, els visigots, comandats per Alaric, van saquejar la ciutat de Roma. El seu successor, Ataülf, que es va casar amb Gal·la Placídia, germana de l’emperador romà Honori, va travessar els Pirineus el 415 i es va establir a Barcelona, on va morir assassinat.
Identifica els pobles germànics que entre els segles IV i V van penetrar en l’Imperi romà i ressegueix l’expansió de cadascun.
Huns: poble nòmada originari d’À-
sia que va envair el sud-est d’Europa. Els huns van assolir la màxima expansió durant el regnat d’Àtila, al segle V.
La creació d’un poder visigot fort i centralitzat a la Península Ibèrica, amb Toledo com a capital, no es va produir fins a l’any 573, durant el regnat de Leovigild. Els visigots van emprendre diverses campanyes militars per garantir-se el domini absolut a la Península Ibèrica. Leovigild es va proposar ampliar els seus territoris fins als límits màxims combatent bizantins i sueus; així va derrotar els sueus l’any 585, però l’últim nucli bizantí no va ser conquerit fins al 624.
Recared, fill i successor de Leovigild, va aconseguir la unitat religiosa del regne amb la seva conversió al catolicisme, l’any 589, i va fer un gran pas en el camí cap a la cohesió interna dels seus dominis. Recesvint, que va ser un home culte, especialment en qüestions religioses, va promulgar, el 653, el Liber iudiciorum, una compilació de lleis l’objectiu de les quals era unificar la legislació dels visigots i la dels hispanoromans.
Corona del rei Recesvint del tresor visigòtic de Guarrazar (Toledo)
Bizanci
Longobard: poble germànic originari de les terres del baix Elba que al segle VI va emprendre la conquesta d’Itàlia.
L’Imperi romà d’Orient L’Imperi romà d’Orient va resistir les incursions dels pobles bàrbars i va continuar existint fins al segle XV amb el nom d’Imperi bizantí o Bizanci. Els bizantins, com a hereus de l’Imperi romà, van mantenir durant molt de temps el desig de restaurar la unitat política a l’entorn de la Mediterrània, objectiu que no van aconseguir. No obstant això, van preservar l’herència cultural de la civilització grecollatina i la van enriquir amb aportacions pròpies.
Justinià I el Gran
L’emperador Justinià i el seu seguici. Mosaic de la basílica de San Vitale (Ravenna, Itàlia, segle VI)
Interior de la basílica de Sant’Apollinare in Classe (Ravenna, Itàlia, segle VI)
Durant el regnat de l’emperador Justinià I el Gran (527-565), Bizanci va viure un període brillant en tots els aspectes: • En l’aspecte militar, els bizantins van reconquerir la península Itàlica, una part del nord d’Àfrica i les principals illes de la Mediterrània occidental; a més, entre els anys 551 i 624 van ocupar el sud de la Península Ibèrica. • En l’àmbit jurídic, Justinià va impulsar la compilació del dret romà (Corpus Iuris Civilis ), que va tenir vigència fins als temps moderns. • En l’aspecte artístic, cal destacar l’arquitectura religiosa, materialitzada en edificis de grans proporcions, i el predomini dels mosaics com a element decoratiu. • En l’àmbit cultural, cal subratllar la renovació de les escoles literàries i el foment de la historiografia. • En l’aspecte polític, Justinià va dur a terme una reforma administrativa de l’Estat i de la vida eclesiàstica. Els emperadors que van succeir Justinià van concentrar els esforços en la defensa de l’Imperi, amenaçat per totes bandes. Els visigots van foragitar els bizantins de la Península Ibèrica i els longobards els van fer fora de la península Itàlica. D’altra banda, alguns pobles d’origen eslau es van instal·lar als Balcans i a Grècia, i un nou enemic, l’islam, va entrar en escena a partir de l’any 634.
Interior de la basílica de Santa Sofia (Istanbul, Turquia)
3 L’esplendor i la decadència bizantina El període de màxima esplendor de l’Imperi bizantí va durar gairebé dos-cents anys (867-1059). Durant aquesta època, Bizanci va ser una gran potència militar i va instaurar un estat molt centralitzat i ben administrat. L’Imperi bizantí va consolidar una gran prosperitat econòmica, la qual li va permetre convertir-se en la principal potència comercial de la Mediterrània. Malgrat tot, els conflictes socials i religiosos van ser-hi constants. Així, l’any 1054 es va produir el Cisma d’Orient, és a dir, la divisió entre l’Església de Roma i l’Església grega o ortodoxa.
Croades: expedicions militars contra heretges o contra sobirans separats de la disciplina papal.
L’Imperi bizantí va entrar en una lenta decadència coincidint amb l’inici de les croades, al final del segle XI. La capital de l’Imperi, Constantinoble, va ser assaltada pels croats, que van implantar-hi la dominació llatina per poc temps. Els llatins van ser expulsats, però van deixar l’Imperi reduït en extensió i completament arruïnat. Gradualment, els musulmans van anar conquerint molts dels territoris que Bizanci encara conservava; l’any 1453, els turcs, comandats pel sultà Mehmet II, van sotmetre Constantinoble i van abatre definitivament l’Imperi bizantí.
Ressegueix cronològicament l’expansió de l’Imperi bizantí durant el regnat de Justinià.
L’Imperi bizantí durant el regnat de Justinià
L’expansió de l’islam
Califat: territori governat per un ca-
lifa. El califa n’era el cap polític, militar i religiós.
Pàgina de l’Alcorà
Quin sentit té que un arcàngel doni a Mahoma el llibre sagrat dels musulmans?
El naixement de l’islam Els àrabs eren un poble nòmada de pastors i comerciants originaris de la península d’Aràbia. Al segle VII hi va sorgir l’ islam, que és la religió predicada pel profeta Mahoma (570-632). Els practicants de l’islam s’anomenen musulmans i basen la seva fe religiosa en la paraula de Déu —que anomenen Al·là—, predicada per Mahoma i recollida en un llibre sagrat, l’Alcorà . La paraula islam significa ‘submissió a la voluntat de Déu’. La litúrgia musulmana és molt simple: no hi ha ritus ni jerarquia eclesiàstica. La sunna és el llibre que aplega els fets de la vida de Mahoma i també és considerat sagrat per la majoria dels musulmans, els anomenats sunnites. En canvi, els xiïtes admeten un únic llibre sagrat: l’Alcorà. Poc després de la mort de Mahoma, els musulmans van iniciar una expansió gràcies a la qual van conquerir molts territoris en poc temps, fins a crear una civilització que comprenia des de la Península Ibèrica fins a l’Índia. La religió i, en menys grau, la llengua definien una comunitat cultural que tenia com a centres ciutats tan distants com Bagdad, Còrdova, el Caire i Samarcanda. Els omeies, que eren els membres de la primera dinastia àrab que va governar els musulmans, van establir la capital del califat a Damasc. L’any 750, els abbàssides van enderrocar els omeies i van traslladar la capital del califat a Bagdad. A partir del segle IX, el califat de Bagdad va començar a fraccionar-se: els califes van perdre part del poder polític, que va passar a les mans de ministres, anomenats visirs, i de governadors, els emirs. La darrera dinastia abbàssida va ser destronada pels mongols l’any 1258.
L’arcàngel Gabriel dóna l’Alcorà a Mahoma en el decurs d’una batalla (miniatura otomana, segle XV)
Gran mesquita dels omeies (Damasc, Síria, segle VIII )
3 La conquesta de la Península Ibèrica Un petit exèrcit d’àrabs i berbers musulmans, comandat per Tariq ibn Ziyad, va desembarcar al sud de la Península Ibèrica l’any 711. Aquest exèrcit s’hi va trobar un regne, el dels visigots, que no va oposar gaire resistència a la incursió.
Septimània: antiga regió de l’actual Llenguadoc.
Els visigots estaven dividits, i la majoria de la població, que era d’origen hispanoromà, va veure en els nouvinguts una oportunitat per alliberar-se de l’opressió a què els tenien sotmesos els nobles visigots. Roderic, el rei dels visigots, va ser derrotat en la batalla de Guadalete. Els àrabs van continuar avançant dins la Gàl·lia, però l’any 732, els francs, comandats per Carles Martell, els van derrotar en la batalla de Poitiers. Els àrabs van haver de posar fi a la seva expansió cap al nord. El poder visigot va desaparèixer, i la Península Ibèrica i la regió de la Septimània van restar sota el domini dels omeies. L’any 759 Pipí el Breu, rei dels francs, va reconquerir la Septimània. Els àrabs van anomenar Al-Andalus la Península Ibèrica. Durant l’edat mitjana, Al-Andalus va esdevenir una gran potència cultural i econòmica dins l’Europa occidental.
Roderic, rei dels visigots
Localitza l’escenari de la batalla que va permetre l’expansió àrab a la Península Ibèrica i el de la batalla que va posar fi a l’expansió àrab cap al nord.
L’expansió de l’islam
La cultura i el pensament en l’islam
(segles I i II): astrònom, matemàtic i geògraf grec. En la seva obra principal, l’ Almagest , nom que li van donar els traductors àrabs, va recollir tots els coneixements astronòmics anteriors i va presentar el seu sistema astronòmic. També és autor del Tetràbi- blos , que va ser el llibre més important d’astrologia de l’antiguitat, i va elaborar una tractat de geografia, que va ser imprès moltes vegades durant el segle XVI. Claudi Ptolemeu
L’islam i la cultura occidental L’islam és especialment important per a la cultura europea perquè, arran d’haver conquerit una gran part del territori de l’antic Imperi romà, va accedir directament a l’herència grecoromana. A Bagdad, els califes van promoure la traducció a l’àrab de gairebé tots els manuscrits científics grecs accessibles i les obres més importants de la ciència índia. Als monestirs dels territoris propers als límits amb el món de l’islam, com és el cas de Catalunya, es van traduir al llatí obres científiques i filosòfiques àrabs, que es van difondre per tot Europa. A més d’aquesta tasca ingent de traducció, els àrabs van excel·lir en l’àmbit de la recerca, l’observació directa dels fenòmens de la natura i la precisió dels càlculs de les observacions. En el món islàmic hi havia una actitud científica més racional que la que hi havia en el món cristià. En matèria de pensament, la civilització islàmica manifestava un grau d’intolerància semblant al de l’Occident cristià medieval. Tanmateix, la inexistència d’una autoritat religiosa islàmica central, com ho era Roma per a la cristiandat occidental, i el fraccionament del món musulmà a partir del segle IX van permetre que en alguns regnes musulmans —sobretot a Al-Andalus— la tolerància fos superior a l’habitual de l’època.
Escola de Mustansiriyah (Bagdad), que fou universitat des del segle XIII
3
La ciència i la tècnica Els àrabs van destacar en moltes branques del saber científic: • En matemàtiques, van ser els responsables de la propagació i el perfeccionament del sistema numèric decimal inventat pels indis i per això ens hi referim amb l’expressió xifres aràbigues . També van desenvolupar l’estudi de la geometria i de l’àlgebra, mot que justament és d’origen àrab. Al-Hwa¯ rizmı ¯ va ser l’autor del primer llibre d’àlgebra conegut. • En medicina, les aportacions del món islàmic van ser brillants, especialment pel que fa als estudis clínics i a la farmacologia. Tanmateix, no van practicar disseccions per raons religioses, per la qual cosa els coneixements d’anatomia i fisiologia se’n van ressentir força. Cal destacar les obres del metge i filòsof Avicenna (980-1037). • En astronomia i geografia, van donar a conèixer a Occident les obres de Claudi Ptolemeu i van millorar la precisió dels seus càlculs astronòmics.
Astrolabi: instrument per mesurar l’altura dels astres.
• En física, van destacar sobretot en l’àmbit de l’òptica. • En química, van donar a conèixer el saber dels xinesos i van fer noves aportacions. El món islàmic va desenvolupar profitosament certs aspectes de la tecnologia; en el terreny de les obres hidràuliques i la irrigació, per exemple, va superar els coneixements occidentals durant segles. Els àrabs també van ser els responsables de la difusió de l’astrolabi, amb tractats sobre la seva construcció i utilització.
Pàgina del Cànon de medicina d’Avicenna
Avicenna
L’art a l’islam
L’arquitectura L’arquitectura islàmica és bàsicament religiosa i el temple, anomenat mesquita, n’és l’element central. La mesquita blava d’Istanbul i les mesquites de Còrdova i Jerusalem són mesquites de renom. La mesquita té uns elements característics:
5 6
3
8
4
2 7
1
1. Pati
4. Alquible: paret orientada a la Meca.
2. Mida¯ : font per a les ablucions, és a dir, per rentar-se purificar-se i abans de l’oració.
5. Mihra¯ b: mena de nínxol que hi ha a l’alquible.
3. Haram: construcció de forma quadrada, configurada per diverses naus separades per columnes, dedicada a l’oració.
6. Minbar: espècie de trona destinada a la lectura i la predicació de l’Alcorà.
Madrassa: als països islàmics, escola d’ensenyament religiós.
Minaret de la gran mesquita de Kairouan (Tunísia, segle IX)
7. Minaret : torre adossada a la mesquita des d’on els fidels són convocats a la pregària. 8. Arc de ferradura
Els àrabs també van donar un gran impuls a l’arquitectura civil, és a dir, a palaus —com l’ Alhambra de Granada—, hospitals, mercats i madrasses.
Mesquita blava d’Istanbul (Turquia, segle XVII)
Per donar esveltesa i dinamisme a les construccions, els musulmans van refusar l’arc de mig punt i van adoptar l’arc de ferradura
3
Alicatat: mosaic de ceràmica esmaltada per a la decoració d’elements arquitectònics diversos.
Interior de la mesquita de Còrdova Arabesc:
tipus de decoració artística, basat en espirals i línies distorsionades i entrecreuades que formen composicions harmòniques. És una decoració eminentment no figurativa.
Pati dels Lleons de l’Alhambra de Granada
Les arts decoratives En l’islam l’art assoleix una gran originalitat en la decoració i en l’ús de materials com la ceràmica, l’argent, l’or, el bronze i els teixits. La decoració de les mesquites i els palaus destaca per la varietat de formes geomètriques que integra, pels alicatats i per les sanefes. L’escultura, molt pobra, i la pintura resten supeditades a la decoració de les mesquites. No és permesa la representació d’Al·là, i la pintura figurativa es reserva a les miniatures incloses en els textos sagrats. Per això la decoració va adquirir molta més importància que en l’art occidental. Tot i que els motius decoratius són abstractes i estilitzats, la inventiva i la fantasia són sorprenents. L’ús ornamental d’un traçat dibuixat sense interrupcions va donar origen a allò que anomenem arabesc. Les arts decoratives es manifesten en una gran varietat d’aplicacions: els mosaics, els enreixats de marbre, les majòliques i les talles de fusta. Les il·lustracions dels tractats de medicina, astronomia i història natural i les dels llibres de faules i poesia són d’una bellesa exquisida.
Majòlica:
ceràmica recoberta d’un vernís vitrificat transparent o opac.
Els imperis europeus
L’Imperi carolingi
Explica, a partir del mapa, la incidència del tractat de Verdun en la divisió de l’Imperi carolingi.
L’Imperi carolingi Els francs van ser el poble germànic que va crear el regne més poderós d’Europa al principi de l’edat mitjana, primer sota la dinastia dels merovingis i, després, dels carolingis. El regne dels francs comprenia territoris amb població d’origen germànic —Austràsia— i territoris de població majoritàriament llatina —Nèustria i Borgonya. Pipí el Breu (751-768), el primer rei carolingi, va sotmetre tota la Gàl·lia i va cedir al papa els territoris de la Itàlia central —els Estats Pontificis—, dominats fins aleshores pels longobards.
Carlemany (768-814) va crear l’Imperi carolingi, i va sotmetre els saxons, els longobards i altres pobles germànics amb el fi de restaurar l’Imperi romà d’Occident. El papa Lleó III va coronar Carlemany emperador el 800. L’Imperi carolingi, però, va entrar en decadència un cop mort Carlemany. El tractat de Verdun, signat el 843, va determinar la divisió de l’Imperi carolingi entre els fills de Lluís el Piadós —Carles el Calb, Lotari i Lluís el Germànic.
Noves invasions Una nova onada d’invasions va afectar Europa als segles IX i X: • Els normands, un poble d’origen escandinau, van assolar les illes Britàniques i les valls del Rin, el Sena i la Garona i van arribar fins i tot a la Mediterrània. • Els eslaus es van estendre pel territori comprès entre els rius Volga i Elba i la mar Adriàtica. L’emperador Carlemany
• Els magiars, un poble originari de la serralada dels Urals, es van assentar a la plana central del Danubi, a l’actual Hongria.
3 El Sacre Imperi Romanogermànic El Sacre Imperi Romanogermànic es va constituir a la segona meitat del segle X als territoris germànics de l’Europa central. Otó I el Gran, rei dels saxons, va fundar l’Imperi i va ser coronat emperador pel papa Joan XII, l’any 962. El Sacre Imperi comprenia els regnes de Germània i Itàlia, entre d’altres. Els emperadors germànics es consideraven continuadors de l’Imperi carolingi i el seu objectiu, com el dels carolingis, consistia a restablir l’Imperi romà d’Occident. Frederic II de Hohenstaufen (1194-1250) va establir la cort de l’Imperi a Sicília, va impulsar el comerç marítim a la Mediterrània i va convertir la cort en un gran centre cultural i humanístic. Durant el seu regnat, tanmateix, els conflictes amb l’Església van ser constants. A partir de mitjan segle XIII, després de la mort de Frederic II, l’Imperi va anar perdent molts territoris, les ciutats italianes es van alliberar del domini imperial i el regne germànic es va convertir en una munió de principats autònoms. El nom de Sacre Imperi Romanogermànic, que des del segle XV va posseir la dinastia dels Habsburg d’Àustria, va perdurar fins al principi del segle XIX.
El Sacre Imperi Romanogermànic al segle
X
Saxó: individu d’un poble germànic procedent de Jutlàndia, península de l’Europa septentrional.
Frederic II de Hohenstaufen
La societat de l’alta edat mitjana
La societat rural La societat rural europea de l’alta edat mitjana incloïa tres grups socials majoritaris: els grans propietaris agrícoles, els petits pagesos i els esclaus. • Els grans propietaris agrícoles formaven una mena d’aristocràcia rural, però tenien els mateixos drets i obligacions que la resta d’homes i dones lliures. El tret distintiu d’aquests propietaris agrícoles era la possessió d’un patrimoni més gran, tant en ter res com en persones, és a dir, en esclaus que les treballaven. • Entre els petits pagesos n’hi havia que tenien terres en propietat i altres que no. Els aloers eren petits propietaris i formaven el gruix central de la societat rural europea de l’alta edat mitjana. L’alou, o propietat plena d’una terra, és un dels pilars bàsics del sistema social i econòmic de l’Europa anterior a l’any 1000. No constituïen un grup social homogeni: hi havia els llauradors —que podien mantenir animals de tir i disposar d’una arada— i els bracers —que no tenien sinó una aixada o una aixadella. Els colons, en canvi, no tenien patrimoni i havien de treballar les petites explotacions agrícoles que els grans propietaris els confiaven. Les condicions de vida dels colons no diferien gaire de les dels esclaus. • Els esclaus van continuar sent una realitat en la societat altmedieval. Les seves condicions de vida van millorar una mica respecte al període romà, ja que gaudien d’una certa autonomia en les terres que treballaven i tenien alguna possibilitat de promoció social. L’esclavitud, com a força de treball habitual a les zones rurals, no va desaparèixer de l’Europa occidental fins ben avançat el segle XI.
Camperols treballant el camp
3
La ruralització de la societat L’esfondrament de l’Imperi romà va comportar la debilitació del poder i de les funcions de l’estat, el retrocés de les activitats comercials i el despoblament dels nuclis urbans. Aquests factors van ocasionar la decadència de les ciutats europees i la ruralització de la societat altmedieval. L’economia urbana i l’economia rural eren dos àmbits independents, i l’escàs comerç es donava principalment en l’àmbit rural, basat en les diverses formes de barata. El declivi dels nuclis urbans no va determinar la decadència del món rural, sinó tot al contrari: les economies pageses van prosperar gràcies al relaxament del domini urbà i de les pressions fiscals de l’estat.
Barata: bescanvi d’un producte per un altre, sense intervenció de diners.
La societat urbana Les ciutats europees de l’alta edat mitjana no eren centres econòmics, sinó la residència de les màximes autoritats polítiques i eclesiàstiques i, per tant, tenien una funció bàsicament política. Els artesans urbans treballaven primordialment per als grups socials dirigents de la ciutat, i la seva producció no anava destinada al món rural. L’activit at comercial de les ciutats tenia una importància secundària i consistia, sobretot, en productes de luxe, assequibles exclusivament per a una minoria privilegiada.
Artesà treballant la llana
Per què creus que es construïen muralles al voltant de les ciutats medievals?
Recinte emmurallat de Carcassona (França)
La cultura a l’alta edat mitjana
Per què els monestirs s’edificaven en indrets allunyats dels nuclis urbans? Monestir de Sant Pere de Rodes (Port de la Selva, Alt Empordà)
Trivi i quadrivi: en l’edat mitjana, el
conjunt de les tres arts liberals referents a l’eloqüència (gramàtica, lògica i retòrica) i les quatre arts liberals de caràcter matemàtic (aritmètica, música, geometria i astronomia) que constituïen els estudis de preparació per a la filosofia i la teologia.
L’Església i la cultura durant l’edat mitjana Des de l’esfondrament de l’Imperi romà al segle V, enmig d’una Europa fraccionada políticament, l’Església va ser l’única institució que va conservar una organització sòlida i un poder polític notable. Durant l’edat mitjana, va ser l’Església qui va mantenir viva la cultura i els monestirs van ser els centres culturals de l’època. Als monestirs, els monjos copistes es dedicaven a reproduir en manuscrits obres d’autors clàssics, i la seva tasca va evitar la pèrdua d’aquests tresors culturals. Els monestirs, per tant, van tenir un paper cabdal en la preservació i la transmissió del llegat cultural grecoromà, el qual, d’altra banda, hi arribava molt sovint a través dels àrabs. Des de Carlemany, els monestirs van unificar l’ensenyament en el trivi i el quadrivi, sistema que va perdurar fins al Renaixement. La llengua que utilitzaven, sobretot pel que fa a la documentació escrita, era el llatí.
El monaquisme
Monjo copista
Regla: conjunt de normes que regulen la vida quotidiana i el comportament dels membres d’un orde religiós.
El monaquisme té l’origen en els inicis de l’era cristiana i respon a la voluntat d’alguns cristians que, per seguir més estrictament l’Evangeli, renuncien als plaers i s’allunyen de la societat. Quan el monaquisme és individual, els seus practicants s’anomenen anacoretes o ermitans; quan formen comunitats, cenobites . Al segle IV, el cenobitisme es va difondre a Occident i es van crear els primers ordes religiosos, diferenciats segons la regla que practicaven.
3
Les heretgies durant l’edat mitjana A Occident el cristianisme estava unificat en una sola Església, regida pel bisbe de Roma —el papa—, però l’estructura política i social vigent durant l’edat mitjana va provocar que la doctrina cristiana no sempre fos interpretada de la mateixa manera arreu del món cristià. Davant les desviacions de la doctrina, Roma va adoptar actituds diverses. En alguns casos va decidir integrar les interpretacions divergents en la seva òrbita, cosa que va suposar l’origen de diversos ordes religiosos, com el dels franciscans. Altres vegades, les creences arribaven a atacar la doctrina cristiana o bé qüestionaven la mateixa autoritat papal; en aquests casos, el papa de Roma condemnava aquestes creences com a heretgies —doctrines falses— i ordenava perseguir-les. L’heretgia medieval més famosa és la dels càtars, una mena de monjos que observaven una regla molt austera. La doctrina dels càtars es va difondre des del final del segle XI, sobretot a Occitània, on va adquirir una enorme importància política i econòmica. El papa Innocenci III va considerar que constituïen una amenaça i, amb l’ajuda de França, va llançar contra ells un conjunt d’expedicions militars, conegudes com la croada albigesa. A fi de combatre les heretgies, el papat va fundar l’any 1184 un cos especialitzat, la Inquisició, que va continuar activa fins al segle XVIII; a l’Estat espanyol va ser abolida definitivament el 1834.
Castell càtar de Perapertusa (Llenguadoc, França)
Croada: expedició militar cristiana.
Inquisició: organisme eclesiàstic que tenia com a finalitat vetllar per la puresa de la fe, investigar els errors i castigar-los públicament.
Croada albigesa
L’alta edat mitjana a la Península Ibèrica
Sarraïns: nom amb què els habitants dels comtats catalans designaven els musulmans.
L’inici de la Reconquesta Els sarraïns van governar territoris de la Península Ibèrica al llarg de gairebé vuit segles, des de l’any 711 (batalla de Guadalete), en què van penetrar a la Península des del nord d’Àfrica. Els visigots, que s’havien refugiat a la serralada Cantàbrica, van crear nuclis cristians independents a Astúries i Cantàbria. Des del nord de la Península, els cristians van iniciar la Reconquesta , el procés per mitjà del qual van anar estenent els seus dominis cap al sud, guanyant territori als sarraïns i repoblant les zones conquerides. Aquest procés d’expansió es va perllongar set segles, fins que els Reis Catòlics van ocupar el regne de Granada, l’últim reducte musulmà, l’any 1492. Pelagi, un noble visigot que s’havia refugiat a les muntanyes cantàbriques, va capitanejar l’inici de la Reconquesta. L’any 722 va derrotar els sarraïns a Covadonga i va fundar el regne d’Astúries, que més tard va esdevenir regne de Lleó. Alfons III de Lleó va emprendre al segle IX la reconquesta i la repoblació dels territoris de la vall del Duero. A l’entorn de l’any 1000, durant el regnat de Sanç III de Pamplona , conegut com el Gran, el regne d’Aragó i Navarra era el més poderós de l’àrea pirinenca. Al començament del segle XI va eixamplar el seu territori en detriment de Lleó i del comtat de la Ribagorça i va ocupar Castella. En morir Sanç III, les seves possessions van ser repartides entre els seus fills, i així van sorgir els regnes de Castella i Aragó.
La Península Ibèrica al segle
VIII
3 Els orígens de Catalunya Catalunya, com a país, va néixer al Pirineu a l’edat mitjana. Després de la conquesta musulmana, al final del segle VIII, Carlemany, rei dels francs, va iniciar la reconquesta del territori que més tard va ser conegut com la Catalunya Vella. En aquest territori, Lluís el Piadós, el successor de Carlemany, va crear-hi la Marca Hispànica. La Marca es dividia en comtats, sota la jurisdicció d’un comte. Els comtats no estaven unificats políticament, però el comtat de Barcelona hi va anar imposant la seva hegemonia. La resta del territori estava despoblat, amb l’excepció d’alguns nuclis musulmans, com Lleida, Prades o Tortosa. Carles el Calb, rei dels francs, va nomenar Guifré el Pelós comte d’Urgell i de la Cerdanya l’any 870 i, més tard, de Girona i de Barcelona. Guifré el Pelós, considerat el fundador del Casal de Barcelona, va ampliar els seus dominis i va estimular la repoblació d’extenses zones deshabitades. En morir, es va iniciar la successió hereditària als comtats catalans, i els comtes van deixar de ser designats pels reis francs. Els sarraïns van fer incursions militars a la Catalunya Vella i van assolar-ne amplis sectors al final del segle X. Almansor, per exemple, va saquejar la ciutat de Barcelona l’any 985. Els francs, ocupats en altres problemes, no van ajudar els comtes catalans. Per aquest motiu, l’any 987, quan Hug Capet, el rei dels francs, va demanar al seu vassall Borrell II, comte de Barcelona, la renovació del jurament de fidelitat, aquest s’hi va negar. La decisió de Borrell II va determinar la independència dels comtats catalans respecte dels reis francs.
Els comtats catalans al segle
IX
Marca Hispànica: els territoris fronterers del regne dels francs s’anomenaven marques. La Marca Hispànica va ser creada per Lluís el Piadós per protegir el seu regne de les incursions dels sarraïns.
Catalunya Vella: territori comprès entre la serra de l’Albera, al nord de l’Empordà, i la línia imaginària que uniria Tremp, el curs mitjà del Segre, el Cardener i el Llobregat.
Borrell II
s t a t i v i t c a R
1
Copia una taula com aquesta i completa-la [
i
PÀG. 77
]:
Edat mitjana Esdeveniments històrics
Data
Inici
Divisió alta / baixa edat mitjana Final
Elabora una línia del temps amb les dades de la taula. Pinta-hi de diferent color l’alta edat mitjana i la baixa edat mitjana.
R
2
Elabora un mapa sobre els primers pobles germànics que van envair l’Imperi romà a partir de finals del segle IV. Busca un mapa mut d’Europa i escriu el nom de cada un d’aquests pobles al territori que van ocupar [ PÀG. 78, 79]. i
Ara, respon: • Els romans, com anomenaven els germànics? Què significava aquest terme? • Com és que aquests pobles van poder conquerir el territori de l’Imperi romà? • Quins dels pobles germànics es van establir a la Península Ibèrica? • Quins altres pobles germànics van arribar posteriorment a la Península Ibèrica, ja al segle V?
Escriu el nom de les tres grans zones en què va quedar dividit el territori que havia dominat l’Imperi romà a partir del segle VII.
3
Observa aquests dos mapes de la Península Ibèrica i comenta’ls; tingues en compte aquests aspectes [ PÀG. 79, 83]:
i
Quines campanyes militars va emprendre el rei visigot Leovigild per garantir-se el domini de la Península Ibèrica. Qui eren els visigots, quin va ser el motiu pel qual van arribar a la Península i on van establir la seva capital. Qui dominava la Península a principis del segle VIII, d’on provenien, quins territoris quedaven fora d’aquest domini i on estaven situats.
La Península Ibèrica a finals del segle
VI
La Península Ibèrica a finals del segle
VIII
s t a t i v i t c a 3
A
4
Busca informació sobre l’art bizantí. En pots trobar en les pàgines web www.xtec.es/~jarrimad/medieval/bizancio/ bizancio.htm i http://iris.cnice.mec.es/kairos/ensenanzas/ eso/media/ ruptura_01_03_03.html o en una enciclopèdia
[
i
PÀG. 80, 81
].
Redacta un text que doni resposta a les preguntes següents: • Quines són les tres grans influències de l’art bizantí? • Quin és l’element arquitectònic característic de l’art bizantí? • Quin és l’element constructiu que s’utilitza? • Quina forma tenen les plantes de les esglésies bizantines? Dibuixa’n una. • Quin tipus de decoració tenen les esglésies? • Quin és l’edifici més significatiu? Qui el va fer construir? On és? • Després de la caiguda de l’Imperi, on va continuar construint-se seguint l’estil bizantí?
A
5
Consulta un atles i escriu el nom dels estats actuals que formen part de la península Aràbiga, el territori d’on eren originaris els àrabs [ i PÀG. 82, 83]. A continuació, escriu el nom dels estats actuals de la regió mediterrània i el Pròxim Orient que formen part dels territoris que van ocupar els musulmans durant la seva expansió al llarg del segle VII.
A
6
Busca informació sobre els principals preceptes de la fe musulmana, anomenats els cinc pilars de l’islam, en la pàgina web http://iris.cnice.mec.es/kairos/ensenanzas/eso/media/ ruptura_03_03.html [ i PÀG. 82]. A continuació, escriu algunes de les característiques de l’islam:
R
7
Nom de Déu Llibre sagrat Profeta fonamental Preceptes principals Nom dels temples
Identifica en aquestes fotografies alguns dels elements d’una mesquita i explica la funció de cada un [ i PÀG. 86]: a
b
c
d
s t a t i v i t c a 8
A
9
Dibuixa un arc de ferradura, explica com és i de quina civilització és característic [ PÀG. 86]. i
Escriu una biografia de l’emperador Carlemany. Pots trobar informació en la pàgina web www.biografiasyvidas.com/ biografia/c/carlomagno.htm [ i PÀG. 88].
10
Busca en un atles un mapa polític d’Europa i escriu, en dues columnes, el nom dels estats actuals situats al territori que van ocupar l’Imperi carolingi i el Sacre Imperi Romanogermànic Ara, respon [
i
PÀG. 88, 89
]:
• Quin era l’objectiu polític de Carlemany? El va aconseguir? • Com va acabar el seu imperi? • I els emperadors del Sacre Imperi Romanogermànic, quin objectiu tenien? El van assolir?
R
11
Copia i completa aquest esquema [
i
PÀG. 90
]:
societat rural a l’alta edat mitjana
grans propietaris
colons
llauradors
A continuació, descriu breument cada un d’aquests grups socials.
12
Descriu el paper de les ciutats a l’alta edat mitjana; tingues en compte aquests aspectes [ PÀG. 91]: i
• Quina funció tenien i qui hi vivia. • Quin paper hi tenia l’activitat comercial i en què consistia. • Per a qui treballaven els artesans.
Contesta: • Què significa que la societat es va “ruralitzar”?
13
Copia el text següent i completa els espais en blanc [
i
PÀG. 92
]:
Durant l’alta edat mitjana, en una Europa fraccionada políticament, l’única institució que va conservar una organització i un poder polític sòlids va ser l’__. Durant l’edat mitjana va mantenir viva la __, sobretot gràcies als __, que van preservar i transmetre el llegat cultural __. La llengua que utilitzaven en la documentació escrita era el __.
s t a t i v i t c a 3
A 14
Busca informació sobre els càtars a Catalunya en la pàgina web www.xtec.es/~apalau12/catarcat.htm i redacta un text que respongui aquestes qüestions [ i PÀG. 93]: • • • • •
Qui van ser els càtars. Què és una heretgia. Des de quin territori va arribar el catarisme a Catalunya. Quines van ser les causes de la bona acceptació del catarisme. Quines van ser les zones de més implantació del catarisme i a què va ser deguda. • Què va ser la croada albigesa i què va suposar per a Catalunya. 15
Observa el mapa de la pàgina 94, fixa’t bé en la llegenda i respon les preguntes següents [ i PÀG. 94]: • Quins regnes hi havia a la Península Ibèrica al segle VIII? I al segle XI? • Què va ser la Reconquesta? Quants segles va durar? • Quin va ser el darrer territori que va quedar en poder dels musulmans?
16
Llegeix el text següent i respon les preguntes [
i
]:
PÀG. 95
En nom del rei Hug al comte Borrell. Perquè la misericòrdia de Déu ens ha adjudicat amb tota tranquil·litat el regne dels francs, hem decidit, amb el consell i l’ajut dels nostres fidels, de respondre promptament a la vostra inquietud. Si voleu, doncs, conservar la fidelitat tan sovint oferta pels vostres legats a nós i als nostres antecessors, a fi que no ens vegem privats, en arribar al vostre país, de l’esperança de la vostra ajuda, en el moment en què sabreu que el nostre exèrcit ha acampat a Aquitània, us presentareu a nosaltres amb poca gent, per confirmarnos la fidelitat promesa i guiar l’exèrcit en el seu camí. Si preferiu fer-ho així i obeir més aviat a nosaltres que als ismaelites, envieunos abans de Pasqua uns legats que ens assegurin la vostra fidelitat i puguin informar-nos amb precisió del nostre camí. Carta d’Hug Capet a Borrell II (988).
• Qui era Hug? • Què demana Hug al comte Borrell en aquesta carta? • Quin fet s’havia produït a Barcelona pocs anys abans? Quina havia estat l’actitud dels francs? • Quina va ser la resposta del comte Borrell a les peticions d’Hug? Què va suposar per als comtats catalans? 17
Observa el mapa dels comtats catalans al segle IX de la pàgina 95 i respon [ i PÀG. 95]: • Què era la Catalunya Vella? Quins comtats en formaven part? • Tots aquests territoris, actualment formen part de Catalunya? Explica-ho.
Els mapes històrics
• Quina feina fan els arqueòlegs? • Qui eren els bizantins? • A partir del text, quina és la seqüència cronològica dels pobles que van establir-se en terres de Cadis? • En quin sentit una troballa arqueològica serveix per refermar una hipòtesi històrica?
Castell de Tarifa (Cadis)
Restes bizantines a Tarifa En el transcurs d’unes excavacions fetes al castell de Tarifa (Cadis), l’equip d’arqueòlegs va trobar una sèrie d’estructures postromanes que de cap manera podien ser germàniques, cosa que els va fer pensar en la possibilitat que fossin restes d’un assentament bizantí. No és cap novetat que els bizantins havien estat a Tarifa, ja que al seu terme municipal hi havia dues ciutats romanes notables i, justament, en els pocs anys en què van ocupar el sud-est de la Península Ibèrica, van dedicar-se a recuperar ciutats romanes que havien saquejat els germànics o havien estat abandonades. La novetat rau en el fet que les restes trobades indiquen una construcció nova, no romana, just al que més endavant van ser els fonaments de la fortificació musulmana, el castell immens que presideix la ciutat i que va ser el primer nucli d’Al-Andalus. Els investigadors esperen que la troballa d’aquest enclavament reforçarà la teoria segons la qual les ciutats reconquerides per Justinià I al segle VI no formaven un autèntic imperi, sinó una confederació de ciutats lliures més o menys relacionades entre si. Segons la hipòtesi, els atacs constants de visigots i vàndals van impedir-los usar amb normalitat la xarxa de comunicacions romana per controlar el territori, cosa que va posar fi a la seva dominació en menys de 50 anys.
ELS MAPES HISTÒRICS són mapes temàtics que representen esdeveniments, fenòmens o moments històrics. Sovint són dinàmics, és a dir, representen els canvis o les transformacions que va provocar una circumstància del passat. Poden representar els moviments d’un exèrcit, el creixement d’un imperi, les etapes d’una civilització, etc. Com en tots els mapes, l’ús de llegendes és imprescindible, ja que ens donen les claus per interpretar-los. 1. Aconsegueix un mapa mut de l’espai físic que cal representar. En aquest cas, representarem l’Imperi bizantí durant el regnat de Justinià I; o sigui, que ens caldrà un mapa que abasti tots els territoris de la regió mediterrània, tant els d’Europa, com els del nord d’Àfrica i els del Pròxim Orient.
2. Indica, amb un títol, el temps que vols acotar en el mapa. En el nostre cas, serà el regnat de Justinià I el Gran, entre els anys 527 i 565 dC.
3. Busca informació sobre el tema escollit en una enciclopèdia, en llibres d’història o a Internet. Hem de saber com era l’Imperi bizantí abans de Justinià I, els territoris que es van conquerir durant el seu regnat, els anys que va dedicar a cada campanya, etc.
4. Representa en el mapa la informació recollida tenint en compte, sempre, l’ordre cronològic. D’entrada, doncs, cal dibuixar en el mapa mut la situació inicial. Per representar les conquestes de Justinià I, ens cal, abans que cap altra cosa, dibuixar com era l’Imperi i la resta de territoris de la regió anteriors a aquest. A continuació, dibuixa o delimita els territoris conquerits segons la informació recollida.
procediment 5. Afegeix en el mapa elements gràfics com fletxes, dates o símbols: • Les fletxes són útils per subratllar els moviments dels exèrcits i veure la direcció de les campanyes; amb un cop d’ull, ens permeten saber d’on venien els conqueridors i cap on es dirigien. • Les dates ajuden a situar-se cronològicament i de manera més especifica que els colors de la llegenda. • Els símbols específics s’utilitzen per marcar batalles , o altres circumstàncies històriques importants.
6. Pinta el mapa d’acord amb una llegenda representativa. En aquest cas, cal diferenciar les terres conquerides per Justinià I de les que ja eren bizantines abans d’ell; per tant, et cal escollir dos colors. Si vols precisar més el teu mapa, pots pintar els territoris conquerits en cada campanya d’un color diferent. En aquest cas, et caldran quatre colors.
7. Fes la llegenda. En un racó del mapa, dibuixa un requadre per representar el valor de cada color del mapa. També hi has de representar les fletxes, els nombres o els símbols que hagis fet servir i especificar-ne el significat.
Aplicació: Elabora un mapa de la caiguda de l’Imperi romà que expliqui qui va ocupar tots els seus territoris fins a principis del segle VI.
3
Reportatge
L’Iraq: entre xiïtes i sunnites El 22 de febrer del 2006 la gran mesquita d’al-Askariya, situada a la ciutat iraquiana de Sa¯marra¯, va saltar pels aires. Era el centre de pelegrinatge més important dels musulmans xiïtes, ja que dos elements la feien única: una cúpula d’or, que li donava el sobrenom de Mesquita Daurada, i sobretot, les tombes de dos descendents directes de Mahoma, dos imams venerats pels xiïtes. És possible que darrere d’aquest atac hi hagi altres musulmans, fidels seguidors de l’islam? O és un episodi més de la guerra provocada per la invasió nord-americana?
Mesquita Daurada (S¯amarr¯a, Iraq)
3 Un conflicte secular Des de fa 1.400 anys, l’islam està dividit en dues grans faccions: xiïtes i sunnites. Un cop mort el profeta Mohammed, els seus seguidors van escollir com a líders espirituals diferents parents seus, fins que va tocar triar el successor d’Alí. Els partidaris del seu fill Hussein s’anomenaven els del “partit d’Alí”, en àrab Shiat-Alí , que és d’on prové el nom xiïta. Hussein, però, va morir l’any 660, i des de llavors van ser els sunnites els que van imposar els seus líders, que no cal que siguin descendents de Mahoma. Això fou durant l’època d’esplendor de l’islam, entre els segles
VIII
i
Soldats nord-americans tirant a terra l’estàtua de Saddam Hussein
Activitats:
XV.
I, al llarg d’aquests segles, la gran
barrejant els assumptes morals i le-
majoria de musulmans va adoptar les
gals amb la política. Entre altres pre-
creences sunnites.
ceptes, la xaria discrimina el paper
1
“La guerra civil es va iniciar amb el desembarcament dels nordamericans i va treure a la llum uns conflictes contra els quals no podien lluitar.”
de la dona en la societat i accepta la Avui en dia, els sunnites representen
pena de mort i els càstigs físics.
més del 80 % dels musulmans del món, però en alguns indrets les cre-
• Qui creus que va atemptar contra la Mesquita Daurada?
ences xiïtes van perdurar i al cap del temps han constituït comunitats importants. L’actual Iraq n’és una.
El 80 % dels musulmans són sunnites, però en alguns indrets els xiïtes han establert comunitats importants
La majoria de la població d’Iraq és xiïta encara que, durant molts anys, va estar governada per un líder sunnita, Saddam Hussein
• Quins motius podia tenir? • Quin paper tenen els Estats Units en l’actual conflicte a l’Iraq?
2
Dibuixa un mapa del Pròxim Orient i situa-hi aquests països i ciutats: Iran – Iraq – Bagdad – Sa¯marra¯ Teheran
3
Fes dues llistes de països que tinguin majoria de població musulmana, una amb els estats que han adoptat la xaria com a llei absoluta i l’altra amb els que no ho han fet. Pots buscar informació en la pàgina web www.wikipedia.org.
4
El conflicte iraquià A l’Iraq la majoria de la població és xiïta, però fa uns trenta anys va arri-
L’interpretació de la xaria
Explica la frase següent i respon:
bar al capdavant del govern un líder sunnita, Saddam Hussein. Molts iraquians xiïtes van començar a ser re-
Més enllà d’aquesta diferència de
primits pel seu propi govern. Quan
base, sunnites i xiïtes viuen l’islam
després de quinze anys, Saddam i el
de manera diferent. Per als xiïtes,
seu govern sunnita van ser ender-
per exemple, la xaria —el codi inspi-
rocats pels nord-americans, els xiïtes
Busca informació sobre la manera que tenen els xiïtes de commemorar la mort de Hussein, fill d’Alí, i contesta:
rat en l’Alcorà i en altres tradicions—
van començar la seva venjança i es
• Quin dia és?
és la llei que regeix tota la seva vida.
va iniciar una guerra civil que va
Però hi ha moltes maneres d’enten-
treure a la llum uns conflictes contra
• Et recorda alguna festa cristiana? Quina?
dre la xaria i d’aplicar-la: la més pe-
els quals els occidentals no podien
rillosa és fer-ho de manera radical,
lluitar.
eix transversal educació cívica
La diversitat religiosa • Explica per què Abraham, el personatge bíblic, té relació amb tres grans religions actuals: el judaisme, el cristianisme i l’islamisme. • Pensa i explica per què el temple construït amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 per donar servei a atletes de creences religioses diverses porta el nom d’Abraham. La història de la humanitat està estretament relacionada amb les creences religioses que s’han anat configurant en els diversos pobles i cultures al llarg del temps. El fet religiós ha impregnat profundament les diverses cultures i és un dels elements que les ha caracteritzades. Juntament amb altres consideracions possibles, la importància del fet religiós per als humans es manifesta en la gran quantitat de conflictes sagnants i destructors d’origen religiós que han enfrontat els pobles. Actualment, conviuen un gran nombre de confessions religioses. Les religions que tenen una tradició històrica més arrelada són el cristianisme, el judaisme, l’islamisme, el budisme i l’hinduisme.
Escriu el nom de les confessions religioses que coneguis. Busca en la premsa una notícia referent a la repressió o la prohibició d’una creença religiosa en algun indret concret. Explica qui ha exercit aquesta repressió i per què. Consulta en la Declaració Universal dels Drets Humans l’article que fa referència a la llibertat de religió i copia’l.
Tingues en compte: – La tolerància en què s’ha de basar la convivència en totes les societats democràtiques ha de garantir la llibertat religiosa. – Sigues respectuós amb totes les creences i manifestacions religioses del teu entorn. – Sigues crític i combatiu amb les persones que manifesten intolerància religiosa. La seva opció religiosa no ha de vulnerar mai la llibertat religiosa dels altres ciutadans. – Pensa que el caràcter i profund de les creences religioses i les complicitats i les empaties que han generat i generen entre els humans indiquen que es tracta d’una de les manifestacions de la singularitat de la condició humana.
3
1
Escriu els fets històrics que marquen l’inici i el final de l’edat mitjana i el fet que estableix la divisió entre l’alta edat mitjana i la baixa edat mitjana.
2
Explica les causes i les conseqüències de la caiguda de l’Imperi romà.
3
Fes una llista amb el nom dels pobles que van envair el territori que, al final de l’edat antiga, havia estat dominat per l’Imperi romà.
4
Explica l’origen de l’Imperi bizantí i respon les preguntes següents: • • • •
Quins territoris va conquerir? Quin va ser el seu objectiu polític? On tenia la capital? Fins a quin any va perdurar?
5
Escriu el nom de tres aportacions concretes importants dels àrabs a la ciència i la tècnica.
6
Explica qui va ser Carlemany i quin era l’objectiu de la seva política.
7
Descriu quina relació tenien respecte a la propietat i el treball de la terra, a l’alta edat mitjana, els grups socials següents: a Aloers b Colons c Esclaus
8
Escriu un text de deu línies a partir d’aquest títol: L’Església i la cultura durant l’edat mitjana
9
Explica en què va consistir la Reconquesta i qui la va dur a terme.
10
Copia aquest text i completa els espais en blanc: Lluís el Piadós va crear la __ al Pirineu, al territori que havia reconquerit als __, i la va dividir en __. En un principi, els comtes eren designats pels reis __, però a partir de Guifré el Pelós la successió va ser __. L’any 987, el comte Borrell va decidir no renovar la __ al rei Hug Capet, cosa que va suposar la __ dels __ catalans.
ó i c a u l a v a
109 El feudalisme 110 El marc polític 112 Al-Andalus 114 La societat feudal 118 L’economia rural 122 Els ordes monàstics medievals 124 El romànic
La revolució feudal En aquesta unitat coneixeràs les característiques del sistema econòmic, polític i social que va dominar l’Occident europeu a partir dels segles X i XI anomenat feudalisme.
4
La revolució feudal suposa
la consolidació d’algunes
1
el feudalisme
6
l’evolució de l’agricultura
monarquies nacionals
gràcies a
i l’evolució de
un paper important de
2
els ordes monàstics
3
l’art romànic
l’arquitectura caracteritzat per
com
la pintura la fragmentació política
innovacions tècniques
5
Al-Andalus
benedictí
l’escultura
cluniacenc que comporten
l’emirat i el califat de Còrdova
i l’explotació de la terra en forma de
l’expansió econòmica
els regnes de taifes
tinença
el creixement demogràfic
el vassallatge
cistercenc
amb característiques específiques de
l’art romànic català
el creixement urbà
que configuren
4
la societat feudal
Segur que ja saps... 1
Què és el feudalisme?
2
Què eren els ordes monàstics medievals?
3
Quines són les característiques principals de l’art romànic?
T’agradaria saber... 4
Quina era l’estructura social pròpia del feudalisme?
5
Com va evolucionar políticament Al-Andalus?
6
Com es va transformar l’agricultura durant la baixa edat mitjana?
4
El feudalisme Un sistema econòmic, social i polític El feudalisme és el sistema econòmic, social i polític propi de l’edat mitjana. La revolució feudal es va desenvolupar a l’Europa occidental a partir del segle X com a conseqüència del fraccionament de l’Imperi carolingi, les lluites entre els regnes que en van resultar i les invasions d’altres pobles, com musulmans, normands i magiars. La fragmentació política va permetre als senyors locals —cavallers, barons, comtes i ducs— incrementar el seu poder sobre els pagesos. Els senyors locals van aconseguir que els seus càrrecs esdevinguessin hereditaris, i d’aquesta manera es va establir un sistema polític basat en una àmplia xarxa de vassallatge. El vassallatge és un vincle, propi del feudalisme, que implica una relació de servei, amistat i protecció pactada entre dues persones de condició noble, per la qual una d’elles, el vassall, s’encomana a l’altra, el senyor, mitjançant un jurament de fidelitat, anomenat homenatge, amb el compromís de servir-lo, principalment en la guerra, a canvi de rebre’n protecció o sosteniment domèstic o la concessió de béns en usdefruit (armes, diners, terres, etc.). L’agricultura, la ramaderia i l’explotació dels boscos eren les activitats econòmiques més importants en la societat medieval. Els senyors feudals —nobles o eclesiàstics— exercien un poder absolut sobre les persones, majoritàriament pageses, que vivien i treballaven als seus feus. El feudalisme, com a sistema social i econòmic, va perdurar fins al segle XVIII i en alguns països de l’est d’Europa, fins ben avançat el segle XIX .
Acte d’homenatge
Com es manifesta en aquesta imatge l’autoritat feudal?
Senyor feudal i pagès
El marc polític La creació de les monarquies nacionals Tot i la divisió política de l’Europa occidental, originada pel fraccionament de l’Imperi carolingi al segle IX, el desig de crear monarquies unitàries i fortes va persistir. A partir dels segles X i XI, en alguns territoris europeus —França, Anglaterra i la Península Ibèrica—, les monarquies van anar consolidant gradualment la seva autoritat sobre els vassalls més poderosos. En canvi, al Sacre Imperi Romanogermànic, la disparitat dels territoris que el configuraven i el fet que el títol d’emperador fos electiu van dificultar la creació d’un poder monàrquic fort i centralitzat. Al nord de la península Itàlica, les ciutats econòmicament més dinàmiques es van anar independitzant definitivament del domini germànic.
La França dels Capets L’iniciador de la dinastia dels Capets, Hug Capet (938-996), i els seus successors immediats eren monarques sense gaire autoritat que posseïen un petit domini a l’entorn de París. Els nobles de Normandia, Flandes, Borgonya i Occitània, que eren vassalls seus, tenien més poder territorial i econòmic. No obstant això, el desenvolupament econòmic i demogràfic en el domini dels Capets va portar una notable prosperitat al regne de França. L’expansió francesa es va iniciar cap al sud als regnes occitans, més urbanitzats i romanitzats.
Hug Capet
Al final del segle XII i durant la primera meitat del XIII, la monarquia francesa va portar a terme diverses conquestes aprofitant la debilitat d’Anglaterra i la de l’Imperi germànic. La croada albigesa contra els càtars va permetre a França incorporar Occitània al seu domini.
L’Anglaterra normanda L’antiga Britània romana va ser ocupada al segle V pels angles i els saxons, dos pobles germànics originaris de la península de Jutlàndia, que s’hi van establir. Al segle XI, els normands establerts al continent (a Normandia) van conquerir Anglaterra i van practicar-hi una política de substitució de la noblesa i el clergat anglosaxó per normands.
Enric II Plantagenet
L’any 1154, Enric II Plantagenet va afegir als dominis d’Anglaterra nombrosos territoris francesos, com ara Normandia, Aquitània i Gascunya, entre altres. Així, Enric II va esdevenir un dels monarques més poderosos de l’Europa occidental: tot i ser alhora vassall del rei de França, posseïa més de la meitat dels territoris d’aquest regne. Aquest fet va provocar nombrosos conflictes entre ambdues monarquies, els quals, al segle XIV, van desembocar en la guerra dels Cent Anys.
4
Ressegueix cronològicament la formació del domini reial a França.
Localitza en el mapa quins territoris francesos es trobaven sota el domini d’Anglaterra des de 1154. La formació del domini reial a França
Europa al segle
XIII
Al-Andalus
Emir:
cap militar, governador o príncep als països islàmics. L’emir era nomenat pel califa.
Califa: terme que significa ‘successor’ i que va començar a aplicar-se després de la mort de Mahoma. En l’islam, el califa és el cap suprem i reuneix el poder civil i el religiós.
L’emirat i el califat de Còrdova Els omeies, la primera dinastia àrab que va governar els musulmans, van ser derrotats pels abbàssides el 750, i l’únic supervivent, Abd al-Rahma ¯ n I , va fugir cap a la Península Ibèrica, on va fundar l’emirat omeia independent de Còrdova . Abd al-Rahma¯ n I es va proclamar emir d’Al-Andalus, el territori de la Península Ibèrica sota el domini musulmà, però va mantenir la dependència religiosa, per la qual cosa no va prendre el títol de califa. Posteriorment, l’any 929, Abd al-Rahma¯n III va reivindicar els seus drets com a descendent dels califes omeies i va instituir el califat de Còrdova. L’emirat, i després califat, omeia de Còrdova va ser el regne més poderós de la Península Ibèrica fins a la seva desintegració l’any 1031.
Els regnes de taifes
Abd al-Rahm¯an III
Amb la desintegració del califat de Còrdova, van sorgir petits regnes musulmans independents anomenats taifes. Aquests regnes eren força inestables políticament i sovint havien de pagar tributs als regnes cristians per sobreviure, la qual cosa no va impedir, però, l’avenç territorial de les taifes. L’any 1085, Alfons VI de Castella i Lleó va prendre Toledo. Després de la conquesta de Toledo, els reis de les taifes van sol·licitar l’ajut dels almoràvits, un poble provinent del nord d’Àfrica, per fer front a l’avenç dels regnes cristians. Els almoràvits, finalment, van aconseguir el control total d’Al-Andalus, però la seva intransigència religiosa va provocar nombroses revoltes, que van conduir a una nova desmembració d’Al-Andalus en regnes de taifes.
Alfons VI de Castella
Ruïnes de la ciutat de Mad ¯I nat al-Zahr¯¯ a', construïda per Abd al-Rahm¯an III al segle X
Els regnes de taifes a mitjan segle XI
4
Batalla de Las Navas de Tolosa
La davallada del domini musulmà
Els almohades, originaris del nord d’Àfrica, van desembarcar a la Península Ibèrica i es van apoderar d’Al-Andalus l’any 1146, però el seu domini va ser efímer. Alfons I de Portugal, que s’havia independitzat de Castella i Lleó, va conquerir Lisboa aquell mateix any, i el 1212 els musulmans van ser derrotats a la batalla de Las Navas de Tolosa per un poderós exèrcit cristià, comandat pel rei de Castella Alfons VIII, del qual formaven part castellans, navarresos, catalans i aragonesos. La batalla de Las Navas de Tolosa va ser decisiva perquè va determinar la davallada definitiva dels musulmans i va obrir el camí a Castella per ocupar Andalusia i Múrcia. Malgrat la progressiva decadència d’Al-Andalus, l’últim regne musulmà, el regne de Granada, no va ser conquerit pels Reis Catòlics fins a l’any 1492.
Alhambra de Granada
Quina importància històrica té aquesta batalla?
Almohades:
poble originari del nord d’Àfrica que el 1147 va ocupar i dominar Al-Andalus, excepte les Balears, que no van ser ocupades fins al 1203.
Dinar encunyat a Al-Andalus
La societat feudal
Reserva senyorial: part de la propietat del senyor feudal administrada directament per ell. La reserva era formada pel domini —indret on hi havia la residència del senyor—, els boscos, els erms, les pastures i les terres més fèrtils. Aquestes terres eren treballades pels pagesos de les tinences, que tant podien cultivar-les uns dies determinats de l’any com fer-hi una sèrie de feines concretes.
Feu: domini o territori cedit en virtut d’un conveni pactat entre dues persones nobles, una de les quals, en posició preeminent —senyor feudal—, rebia de l’altra —senyor feudatari, vassall— la prestació d’homenatge, amb el jurament de fidelitat corresponent, a canvi de lliurar-li un domini real.
La revolució feudal de l’any 1000 A l’entorn de l’any 1000, la societat agrària europea va començar a transformar-se com a conseqüència de l’activació dels intercanvis comercials i de la introducció de la moneda en el món rural. L’endeutament dels petits propietaris aloers i els sotracs ocasionats per les contínues crisis de subsistències van afavorir la configuració d’un nou sistema social: el feudalisme. Per als pagesos lliures, els aloers, l’única manera de conservar la terra que posseïen i treballaven era cedir-ne la propietat directa als nobles feudals o a l’Església i retenir-ne el domini útil. Lentament, un altre sistema d’explotació de la terra, anomenat tinença, va anar guanyant terreny als alous. La tinença, que va començar a estendre’s a partir del segle XI, distingia entre la propietat directa de la terra —que pertanyia al se nyor feudal— i el domini útil —que corresponia al pagès. Les tinences, doncs, eren propietat del senyor feudal, però eren explotades per famílies pageses a canvi del pagament periòdic d’un cens, en diner o en espècie, i la realització de feines diverses a la reserva senyorial. Els pagesos que cultivaven les tinences eren els tinents , els quals podien ser serfs, si restaven adscrits a la terra que treballaven, o lliures, si podien abandonarla un cop complertes les obligacions amb el senyor.
La societat feudal La societat feudal tenia una estructura en forma de piràmide. Al capdamunt se situava el rei, que era senyor dels nobles i clergues principals, beneficiaris de la concessió de grans feus, a canvi dels quals estaven obligats a retre homenatge al monarca. Al seu torn, aquests nobles i clergues principals tenien com a vassalls altres nobles i clergues de rang inferior. Els pagesos, els artesans i els burgesos —el gruix de la societat— constituïen la base de la piràmide.
4
Oratores
Bellatores
Laborator
Oratores , bellatores i laboratores La nova organització social sorgida de la revolució feudal es basava en la coneguda divisió tripartida de la societat: els oratores —és a dir, ‘els qui preguen’—, els bellatores —‘els qui lluiten’— i els laboratores —‘els qui treballen’. L’establiment de les noves relacions socials, que substituïen completament les anteriors, va obrir un període de desorganització i violència, els responsables de la qual eren els guerrers sorgits del grup social dels grans propietaris rurals. Davant la impotència del poder polític per frenar la violència senyorial, l’Església es va esforçar per restablir l’ordre mitjançant la pau i treva de Déu. La revolució feudal també va comportar l’eclosió del món urbà i l’expansió de l’art romànic. L’expansió econòmica i comercial que va tenir lloc a partir del segle XI va permetre el redreçament dels nuclis urbans. El progrés urbà es va beneficiar del creixement de l’agricultura i de la irrupció del món rural en el mercat gràcies a la comercialització dels excedents agrícoles. Les petites ciutats o burgs comercials en van ser els màxims beneficiaris. Les antigues ciutats romanes que van tornar a prosperar i els nuclis urbans que es van crear tenien una funció essencialment comercial. El comerç i, sobretot, la celebració de fires i mercats són els factors que van afavorir l’eclosió de la societat urbana. Ciutats com París, Venècia i Florència aviat van arribar a tenir més de 100.000 habitants. Els grans comerciants i els burgesos rics, juntament amb els nobles que havien abandonat les zones rurals, es van apropiar del govern de les ciutats.
Pau i treva de Déu: assemblees convocades com a reacció contra la violència dels senyors feudals. La pau de Déu garantia la protecció del clergat, dels seus béns i dels llocs religiosos, com també de les persones indefenses i dels seus béns. La treva de Déu prohibia cometre actes violents en determinats dies de la setmana i en diverses festivitats religioses de l’any.
Excedent: producció sobrera, un cop emmagatzemades les quantitats de queviures necessàries per garantir la subsistència.
La societat feudal a Catalunya Aprisions i alous
Aprisió: dret dels pagesos a apropiar-se una extensió de terra, generalment de dimensions reduïdes, al cap de trenta anys d’haver-la treballada sense interrupció.
Moltes zones de Catalunya van quedar despoblades des del segle VIII, com a conseqüència de la invasió musulmana de la Península Ibèrica. Lentament, des del Pirineu, la Catalunya Vella es va anar repoblant a mesura que avançava la conquesta de territoris dominats pels sarraïns. Famílies pageses humils repoblaven les terres no conreades mitjançant aprisions. Aquestes terres, els alous, pertanyien els aloers, pagesos que eren pobres però que no havien de pagar rendes ni prestar cap mena de servei als senyors feudals.
La revolució feudal Amb l’arribada del nou mil·lenni i de resultes de les males collites i de la inseguretat derivada de les incursions dels sarraïns, els senyors feudals van decidir beneficiar-se de les dificultats econòmiques dels aloers: els pagesos van perdre les seves terres o van haver de cedir-ne la propietat al senyor a canvi de protecció. Alberga: dret que tenia el sobirà o el senyor feudal d’allotjar-se a casa d’un vassall, en un monestir, etc., durant un nombre determinat de dies, o de cobrar-li l’import equivalent a les despeses que hauria reportat aquest allotjament.
Els pagesos van continuar treballant les terres, però com a serfs d’un senyor feudal. A la Catalunya Vella també es va produir la transformació d’una societat eminentment rural, dependent del treball agropecuari de petits propietaris aloers, en una societat fonamentada en les tinences, o propietats senyorials treballades pels tinents.
Les càrregues feudals Tragina: obligació de traginar amb un animal coses en benefici o a favor del senyor.
Assemblees de pau i treva: la primera d’aquestes assemblees es va celebrar l’any 1027 a Toluges, al comtat del Rosselló, i va assistir-hi el bisbe Oliba de Vic. En aquesta assemblea es va acordar la pau i treva des de la posta de sol del dissabte fins a primera hora del dilluns. Durant aquest període ningú no podia robar ni agredir cap clergue o monjo desarmat ni les persones que anessin a l’església, ni assaltar o violar els temples ni les sagreres, és a dir, el terreny sagrat, beneficiari de la protecció i la immunitat eclesiàstiques, que envoltava les esglésies consagrades.
Les condicions de vida de la major part de la població pagesa es van endurir amb l’extensió del règim feudal, perquè els senyors van augmentar les càrregues feudals i van multiplicar els serveis i les obligacions que havia de complir la pagesia. Els senyors —nobles i eclesiàstics— van est ablir diverses fórmules per obtenir tributs sobre el treball dels pagesos; d’una banda, els censos o tributs, que podien consistir en una quantitat fixa que s’acostumava a pagar en espècies —caps de bestiar, carn, oli, cereals...— o en diners; de l’altra, els pagaments proporcionals a la collita, com ara el delme —la desena part— o la tasca —l’onzena. Els pagesos sotmesos a un senyor feudal també estaven obligats a prestar-li serveis en forma de treball, com ara l’alberga i la tragina. Igualment, els senyors imposaven el dret de destret, és a dir, l’obligació de fer servir els molins, les fargues i les ferreries propietat del senyor. El procés de feudalització va coincidir amb una llarga etapa de revoltes feudals contra l’autoritat dels comtes, prot agonitzades per les principals famílies senyorials de cada comtat. La violència i les disputes senyorials van justificar la creació de les assemblees de pau i treva.
4
Les cartes de poblament Al segle XII es va reprendre la conquesta de nous territoris als sarraïns. Els comtes, interessats en la repoblació dels territoris acabats de conquerir, la Catalunya Nova, van incentivar els pagesos perquè s’hi establissin. La repoblació es va fer mitjançant l’atorgament de franqueses o cartes de poblament. Les cartes de poblament eren uns documents pels quals els comtes reis concedien un conjunt de privilegis jurídics, polítics i econòmics als nous habitants d’un lloc a fi d’afavorir-ne el poblament. En les cartes de poblament s’estipulaven les condicions de la repoblació i les obligacions que els colons contreien a canvi de rebre el dret d’ús de la terra en què s’instal·laven. D’aquesta època són les cartes de poblament de Tarragona (1149), Tortosa (1149) i Lleida (1150). Els pagesos de la Catalunya Nova gaudien de més llibertat que els de la Catalunya Vella, que era un territori més feudalitzat.
A honor de Déu totpoderós, Pare, Fill i Esperit Sant, jo, Ramon Berenguer, per la gràcia de Déu comte de Barcelona, príncep d’Aragó i marquès de Lleida i de Tortosa, us dono a tots els habitants de Tortosa i a tots els que us succeiran a la ciutat de Tortosa, a perpetuïtat, les vostres cases i casals, horts, camps i vinyes, cultius i termes, amb totes les seves pertinences, en heretat pròpia, lliure i franca, segons donaré a cadascú per les donacions i els documents que us lliuraré. Us dono també les muntanyes i els plans, els boscos i la llenya […] i també us dono els prats, les pastures i les cases. Tot això ho tindreu vosaltres i els vostres successors. […] Us dono, endemés, les aigües dolces i del mar per pescar i navegar, excepte els estanys i les salines, on em reservo només la meva novena part. Us concedeixo igualment que d’aquí en endavant no pagueu a Tortosa ni la lleuda, ni el portatge ni el passatge; i en el futur no us faré a vosaltres ni als vostres successors cap força ni destret ni en les persones ni en les vostres possessions mobles o immobles; això no ho faré jo ni cap persona que m’estigui sotmesa, només faré el que em dictaminarà la justícia. […] La primera norma de la ciutat de Tortosa és aquesta: […] Si algú amenaça o, airat, va contra un altre amb algun coltell, espasa o llança, que pagui a la cúria seixanta sous o que perdi la mà dreta. […] I si algú anomena un altre “carabassa”, això és, renegat o traïdor, i aquest el ferís en la seva boca o cara, el que hagi proferit aquelles paraules que no reclami contra aquell ni venjança ni justícia. Les discussions i malifetes que tinguin lloc entre els habitants de Tortosa podran arreglar-se i apaivagar-se entre ells, si voleu, per l’arbitri de bons homes abans que es denunciïn a la cort o entrin en demanda o procés. […] Per la captura d’algun sarraí fugitiu, que sigui trobat entre Tarragona i el riu Ebre, que es rebi un morabatí, i de l’Ebre a Ulldecona, dos. Totes les coses damunt dites, us les dono lliurement i francament, sense engany, de la manera que han estat escrites, de manera que les tingueu amb tota força i vigor i les observeu perpètuament i que salvaguardeu sempre la fidelitat que em deveu i els meus drets. I d’ara endavant seré per a vosaltres un bon governador i un bon senyor i us estimaré sempre, us honraré i defensaré perpètuament les vostres persones i els vostres béns a tot arreu personalment o a través de les meves persones, com si fossin els meus propis béns o les persones que em són més estimades. […] Fragment de la carta de poblament de la ciutat de Tortosa
Catalunya Nova: territori situat al sud de la línia imaginària que uniria Tremp, el curs mitjà del Segre, el Cardener i el Llobregat.
Quins privilegis atorga Ramon Berenguer IV als habitants de Tortosa?
L’economia rural
L’agricultura durant l’edat mitjana L’agricultura era la base econòmica de la societat medieval i la principal font de recursos. Entre els segles V i X no es van produir gaires canvis respecte a l’agricultura de l’època romana. A partir del segle XI, però, a l’Europa atlàntica es van començar a aplicar noves tècniques a les feines del camp, que van permetre augmentar considerablement la productivitat dels conreus. Aquestes innovacions van ser decisives per iniciar un període d’expansió i de creixement econòmic i demogràfic.
Sabries reconèixer algunes de les feines del camp representades en aquesta imatge?
Els mesos de l’any a través de les feines del camp
El creixement urbà, derivat de la prosperitat de la indústria de les manufactures i de l’increment dels intercanvis comercials entre el camp i la ciutat, va ser notable. L’expansió econòmica va beneficiar els pagesos, que venien els seus excedents agrícoles als mercats urbans. Els senyors feudals, per la seva banda, van tendir a utilitzar cada vegada menys les prestacions personals i les van substituir per retribucions en diners. La prosperitat del camp va repercutir favorablement en els artesans urbans.
4 El creixement demogràfic L’evolució de la població reflecteix clarament l’expansió econòmica d’aquest període. L’any 1000, la població europea era d’uns 30 milions de persones i l’any 1340 era de 75 milions, aproximadament. Els factors que van impulsar el creixement demogràfic van ser: • L’abundància de terres susceptibles de ser cultivades. • La interrupció de les grans invasions de pobles estrangers. • La menor incidència de les epidèmies i de les crisis de fam ocasionades per les males collites.
1
2
2
1
L’agricultura mediterrània Al món mediterrani, i sobretot a la Península Ibèrica, els àrabs van difondre nous cultius, com ara el cotó, els arbres fruiters —tarongers, llimoners, albercoquers—, l’arròs, la canya de sucre i altres productes d’horta. Els àrabs també van millorar el rendiment dels cultius de regadiu amb la construcció de sèquies i sínies. La prosperitat de l’agricultura i el control de les rutes comercials més importants del món van permetre als musulmans bastir les ciutats més grans de l’edat mitjana, com ara Còrdova i Bagdad. L’agricultura mediterrània seguia basant-se en el sistema de rotació biennal —que consistia a alternar cereals de tardor i guaret—, propi de les èpoques grega i romana. A diferència de l’Europa atlàntica, a les regions mediterrànies no es va poder practicar la rotació triennal de conreus (amb cereals de tardor, cereals de primavera i guaret), ja que la calor i la sequera de juliol i agost impedien el conreu de cereals de primavera —ordi i civada, principalment.
1. blat o sègol 2. guaret
Sistema de rotació biennal
Sínia àrab
L’economia rural L’agricultura i la ramaderia atlàntiques Als països del centre i del nord d’Europa, el clima és humit i els sòls són més profunds, forts i rics que els mediterranis. Als països atlàntics, coberts per grans extensions de bosc, es va desenvolupar, a partir dels segles X i XI, una ramaderia pròspera i un tipus d’agricultura diferent de la del món mediterrani.
2
1
3
Els animals proporcionaven un adob addicional als conreus i, per aquest motiu, els camps restaven oberts, un cop acabada la collita, per tal que el bestiar hi entrés a pasturar els rostolls. 3
A més, el bestiar oví subministrava llana per a la indústria tèxtil, i el boví, proporcionava la força necessària per tirar les feixugues arades que havien substituït les arades romanes tradicionals. El bestiar porcí era el principal proveïdor de carn a l’Europa atlàntica.
1
2
Els pagesos del centre i del nord d’Europa, gràcies a la ramaderia i el clima humit, van poder adoptar mètodes de conreu més intensius, que els van permetre ampliar al màxim la superfície cultivada i reduir la que deixaven en guaret, és a dir, en repòs. 2
3
1
blat o sègol ordi o civada 3. guaret 1. 2.
Sistema de rotació triennal
Pagesos treballant la terra
Aquests pagesos van poder passar d’una rotació de conreus biennal —habitual a l’edat antiga i que es continuava practicant a la zona mediterrània— a una rotació triennal: cultivaven dos anys seguits cada tros de terra i el tercer el deixaven en guaret; el primer any, per exemple, sembraven el camp amb un cereal de tardor, com ara blat o sègol, i l’any següent, amb un cereal de primavera, com ara ordi o civada, de manera que la terra reposava tota la tardor i tot l’hivern; el tercer any deixaven el terreny en guaret.
4
Les innovacions tècniques A l’entorn d’aquesta nova agricultura atlàntica es van desenvolupar alguns dels grans avenços tècnics de l’edat mitjana, els quals van contribuir decisivament a augmentar la producció i la productivitat de l’agricultura. Les principals innovacions tècniques, a més de la rotació triennal, van ser l’arada normanda, la collera, la ferradura i els molins: • L’arada normanda, també anomenada carruca, va substituir l’arada lliscant o romana. Aquesta arada, més forta i pesant, permetia fer solcs més fondos i airejar més bé la terra als sòls durs del centre i del nord d’Europa, però exigia una força de tir considerable, sovint de més d’una parella de bous. Els pagesos del centre i del nord d’Europa, que organitzaven les terres de conreu com si fossin una explotació única i les treballaven conjuntament, compartien els animals de tir i les arades pesants. Aquesta organització permetia mantenir els camps oberts (open fields ), que eren de gran longitud per reduir al mínim les vegades que calia fer girar l’arada.
Innovacions de l’agricultura atlàntica
Carruca: arada de ferro i amb rodes.
• La collera i la ferradura incrementaven la força i la resistència dels animals que feien tasques de tir. • Els molins van reemplaçar l’energia animal per la de l’aigua o del vent. Eren imprescindibles per moldre cereals, per batre la llana (i així donar-hi més consistència) i per moure els martinets de les fargues, que eren els establiments on es fabricaven les eines de ferro.
Collera: coixí que es posa al coll d’un animal per unir-lo a una arada.
Ferradura: peça de ferro en forma d’arc que es clava a la peülla d’un cavall.
Martinet: instrument de l’antiga farga catalana que consisteix en una maça muntada a l’extrem d’un braç basculant que s’alça i es deixa caure sobre el metall roent que es vol forjar. Molí d’aigua
Els ordes monàstics medievals
Sant Benet Orde: societat de religiosos, aprovada per l’autoritat eclesiàstica, que viuen en comunitat sota l’observança d’una regla i que emeten vots solemnes, és a dir, que mitjançant una promesa o compromís davant Déu s’obliguen a un determinat comportament.
Benedictí : orde monàstic que segueix la regla de sant Benet de Núrsia. Al segle IX es va produir l’apogeu dels grans monestirs benedictins d’Europa, tant pel seu nombre com per la importància cultural i social que van adquirir.
Monestir de Sant Martí del Canigó (Conflent)
Sant Benet de Núrsia (480-547) va donar un impuls extraordina-
ri al monaquisme a Occident. Sant Benet va fundar un monestir a Montecassino (al sud de Roma) i va escriure la coneguda regla de sant Benet. És una regla breu i precisa que organitza la vida quotidiana del monestir tot mantenint un equilibri entre el treball manual, la lectura i la pregària i que estableix que els monjos han de cobrir les seves necessitats més bàsiques sense haver de dependre de ningú. La vida monàstica benedictina reflecteix molt bé la ruralització i l’atomització del poder polític de l’alta edat mitjana. Els monjos benedictins, gràcies al seu aïllament i a les tasques de lectura i estudi sistemàtics, van esdevenir gairebé les úniques persones cultes i els dipositaris de la cultura escrita a Occident. Els quatre grans monestirs de la Catalunya Vella, Sant Miquel de Cuixà (878), Sant Cugat del Vallès (restaurat a mitjan segle IX), Santa Maria de Ripoll (880) i el monestir femení de Sant Joan de les Abadesses (885) van adoptar la regla benedictina.
4
Monestir de Sant Miquel de Cuixà (Conflent)
Detall d’un capitell del claustre
La reforma de Cluny La revolució feudal va comportar que els senyors feudals exercissin un poder absolut sobre les persones. Fins i tot, molts senyors nomenaven i destituïen abats en funció dels seus interessos. És en aquest context que va tenir lloc la reforma de Cluny. L’abadia benedictina de Cluny, a la regió francesa de Borgonya, es va posar sota la jurisdicció directa de Roma, que va concedir als monjos el dret de triar el propi abat, i entre els anys 927 i 1157 molts monestirs es van posar sota les ordres de Cluny per garantir-se la independència davant dels senyors feudals. Els monjos de Cluny dedicaven gairebé tot el temps als oficis litúrgics i poques hores al treball manual. Els monestirs cluniacencs van adquirir un gran prestigi i es van enriquir ràpidament gràcies a les donacions dels nobles i les almoines dels pelegrins, que els van permetre refer i construir grans abadies i monestirs d’acord amb el nou estil arquitectònic de l’època: el romànic.
Cluniacenc :
orde monàstic originari de l’abadia de Cluny, iniciador de la gran reforma monàstica que porta el seu nom. Popularment, els cluniacencs han estat coneguts amb el nom de “monjos negres”.
El Cister El moviment cistercenc va néixer al final del segle XI a l’abadia borgonyesa de Cîteaux. Bernat de Claravall (1090-1153) va ser-ne l’impulsor principal. Els monjos cistercencs vestien l’hàbit blanc per diferenciar-se del negre que utilitzaven els cluniacencs i defensaven un retorn a la puresa de la regla benedictina, és a dir, pretenien tornar a incloure el treball manual en l’activitat monàstica i reduir el temps dedicat a l’oració. Els monjos blancs van impulsar la rompuda de noves terres i la repoblació de nous territoris. La fundació d’un monestir del Cister era una garantia per atreure població i dinamitzar l’economia d’un territori; així va succeir amb Santa Maria de Poblet, Santes Creus i Santa Maria de Vallbona de les Monges a la Catalunya Nova.
Cistercenc :
orde del Cister originari de l’abadia de Cîteaux. Els cistercencs eren coneguts com a “monjos blancs” a diferència dels “negres” o benedictins.
El romànic L’art preromànic El romànic és l’estil artístic predominant a l’Europa occidental entre la segona meitat del segle XI i l’inici del segle XIII. El romànic és eminentment religiós i rural, ja que reflecteix la supremacia de l’Església i la del feudalisme com a sistema polític, econòmic i social. Anterior al romànic és l’anomenat preromànic, que comprèn un conjunt d’estils que es van difondre a Europa en desaparèixer l’Imperi romà i que tradueixen les aportacions dels pobles que van ocupar el seu lloc. Entre aquests estils sobresurten els següents: • L’ art mossàrab, estès en una part de la Península Ibèrica i que és l’estil practicat pels cristians que vivien sotmesos a l’islam. • L’ art asturià, que incorpora formes visigòtiques. • L’ art carolingi, que pretén recuperar l’herència grecoromana.
Diversitat i homogeneïtat del romànic Santa María del Naranco (Oviedo)
El romànic és el corrent artístic occidental en què la influència dels localismes és més pronunciada, com a conseqüència dels processos de ruralització i feudalització que havia sofert Europa. Així, entre els focus més diferenciats podem esmentar el romànic llombard, del nord d’Itàlia; al territori que avui és França destaquen Borgonya i Normandia, i dins d’Occitània, l’Alvèrnia i el Perigord. També tenen importància el romànic d’Alemanya i el d’Anglaterra. La tendència a la dispersió, però, és contrastada pels contactes originats per les croades i els pelegrinatges, així com per l’extensió de l’orde benedictí i, més encara, del cluniacenc, que afavoreixen l’aparició i la transmissió d’alguns trets comuns, com els següents: • Formes simples i austeres, sense complicacions tècniques. • Sobrietat en l’ornamentació. • Atenció a la simetria i a les proporcions.
Capella palatina d’Aquisgrà (Alemanya)
San Miguel de la Escalada (Lleó)
4
L’arquitectura El monestir és la creació arquitectònica romànica per excel·lència. Els monestirs tenen dos elements essencials: l’església i el claustre. El claustre és un recinte quadrat amb un pati central voltat de galeries cobertes, que donen accés a les principals dependències dependències del monestir.
Església romànica
7
9
6
12 11
4 3
2 1
8
10
5
1. Nau central: espai principal d’una església, situat entre parets o columnes. 2. Nau lateral: nau situada paral·lelament a la central, de dimensions més petites. 3. Nau transversal o transsepte transsepte : nau perpendicular a la nau central, de vegades anomenada també creuer . 4. Creuer : lloc d’intersecció entre la nau central i la nau transversal.
5. Planta de creu llatina: imita la creu de Crist, amb una nau central longitudinal i una de transversal, més petita i més curta. 6. Absis: construcció semicircular, quadrada o poligonal adossada a una nau i situada a la capçalera d’una església, on hi ha petites capelles. 7. Campanar : torre torre situada a l’exterior que serveix per ubicar-hi les campanes i també com a torre de guaita.
8. Arc de mig punt: arc l’alçada del qual és la meitat exacta de la seva amplada i que té forma de semicircumferència. 9. Volta de canó : es genera pel moviment longitudinal d’un arc de mig punt sobre murs paral·lels. 10. Contraforts : pilars adossats als murs per la banda exterior que serveixen per projectar a terra les pressions de la volta i reforçar el suport de l’edifici. 11. Murs massissos i de poca alçada. 12. Finestres petites
El romànic La pintura
Pantocràtor: representació de Crist com a senyor de l’Univers, pintat en actitud de beneir.
Pantocràtor Pantocràtor de l’església de Santa Maria de Ribes (Ripollès)
Interior de la basílica de San Isidoro (Lleó)
Les característiques més destacables de la pintura romànica són: • Té Té una influència profunda de l’art bizantí . • Té una funció complementària de l’arquitectura, principalment per mitjà de la pintura mural, que s’utilitza per decorar les esglésies amb temes bíblics. Generalment, els absis inclouen la imatge del pantocràtor. • No hi ha perspectiva. • Les imatges són esquemàtiques, hieràtiques (rígides) i de colors plans. Solen faltar-hi els elements de fons, com ara el paisatge o els elements arquitectònics. Alguns trets de les figures sovint s’exageren o es deformen per fer-les més expressives. Les funcions bàsiques de les pintures són la narrativa i la simbòlica. • Tenen una funció narrativa perquè permetien explicar episodis de la història sagrada. És una funció d’importància evident si es té en compte que la majoria de la població era analfabeta. • Tenen una funció simbòlica perquè exalten el poder de Crist com a salvador i com a senyor de l’Univers. Cap a la fi del segle XII es pot constatar una atenuació d’aquests trets a favor d’un realisme més accentuat que, juntament amb algunes innovacions formals, anuncia la transició cap a un nou estil: el gòtic. Entre les obres més característiques de la pintura romànica destaquen les pintures murals de la vall de Boí, que representen pantocràtors, i els frescos de San Isidoro, de Lleó. Cal destacar també els tapissos, que traslladen al teixit l’estil i les imatges de la pintura. Entre els tapissos més notables cal esmentar el de Bayeux.
4
Marededéu de Ger (Cerdanya)
Crucifix romànic
Capitell del claustre de Sant Pere de Galligants (Girona)
L’escultura L’escultura ’escul tura romànica romànic a s’até a criteris criter is molt semblants semblan ts als de la pintura. A banda de les nombroses imatges de marededéus, són molt infreqüents les escultures concebudes independentment d’un marc arquitectònic més ampli. Les crucifixions i els davallaments, generalment de fusta, són els temes predominants, i les figures i les escenes que decoren els pòrtics de les esglésies són els formats més habituals. Els baixos relleus presenten una ornamentació característica en forma de sanefa i altres decoracions geomètriques que acostumen a enquadrar el motiu central. En les figures de les cornises i dels capitells de les esglésies és freqüent trobar-hi esculpits monstres i éssers fantàstics, que generalment representen el diable, l’infern o el mal. L’escultura romànica romànic a va experimentar una un a evolució anàloga a la de la pintura, progressivament més naturalista que en les primeres etapes.
Tapís de Bayeux
El romànic català L’arquitectura Els ordes religiosos benedictins van impulsar l’expansió de l’art romànic a Europa en un període que va coincidir amb el naixement de Catalunya com a país. A Catalunya, l’estil romànic, sobretot en arquitectura, deriva del llombard però, posteriorment, el romànic català va evolucionar cap a formes pròpies. Bona part de l’arquitectura romànica correspon a edificis religiosos, tot i que hi ha un llegat notable format per construccions militars, com torres, castells i muralles.
Interior de l’abadia de Sant Vicenç de Cardona (Bages)
Quins elements de l’arquitectura romànica pots identificar en aquestes construccions?
Les construccions romàniques catalanes no són homogènies. Trobem esglésies amb grans campanars de planta quadrada, com els de les catedrals de Girona i de Vic o els dels monestirs de Sant Miquel de Cuixà i de Santa Maria de Ripoll. Al Pirineu, les esglésies romàniques, com les de la vall de Boí, són modestes: tenen poques obertures, amb una única nau o bé una nau central i dues de laterals, però sense nau transversal, i campanars alts i esvelts. A les comarques centrals van tenir més difusió els espais basilicals de tres naus, com les abadies de Sant Vicenç de Cardona (Bages) i Sant Serni de Tavèrnoles (Alt Urgell).
Interior de l’església de Santa Maria de Taüll (Alta Ribagorça)
Sant Climent de Taüll (Alta Ribagorça)
Monestir de Santa Maria de Ripoll (Ripollès)
4
La pintura i l’escultura A Catalunya, la pintura romànica mural és molt abundant i d’una qualitat excepcional. Hi destaquen els conjunts de Sant Quirze de Pedret, Sant Joan de Boí, Sant Climent i Santa Maria de Taüll. L’escultura en fusta, sovint policromada, va ser molt rellevant a Catalunya. Les millors obres són de la primera meitat del segle XII i els motius més representats són les majestats (Batlló, Beget, Caldes de Montbui i Sant Miquel de Cruïlles), els davallaments (Sant Joan de les Abadesses i Erill-la-vall) i les marededéus (Montserrat —la Moreneta , dita així pel color fosc de la cara i les mans—, Solsona i Núria). Les marededéus generalment es representen amb el nen a la falda. El nen acostuma a dur a la mà esquerra la bola del món i té la mà dreta en posició de beneir. Pel que fa a l’escultura en pedra o marbre, concebuda per a un marc arquitectònic més ampli, cal destacar els capitells, especialment dels claustres (les catedrals de la Seu d’Urgell, Girona i Tarragona i els monestirs de Sant Cugat del Vallès, Santa Maria de l’Estany i Sant Miquel de Cuixà), i, sobretot, la portalada del monestir de Santa Maria de Ripoll.
Majestat: nom donat als crucifixos vestits amb túnica i sovint coronats, datats dels segles XI al XV.
Marededéu: imatge de Maria com a
mare de Déu, generalment escultòrica i sovint venerada.
Les arts decoratives Pel que fa a les arts decoratives, sobresurt el Tapís de la Creació de la catedral de Girona, del segle XI o XII, un teixit fet amb fils d’argent o d’or que s’anomena brocat.
Davallament : representació icono-
gràfica de l’acte de davallar el cos de Jesucrist de la creu.
La miniatura romànica va tenir molta rellevància a Catalunya. Hi destaquen les bíblies del segle XI de Sant Pere de Rodes i Ripoll, aquesta darrera considerada una de les bíblies més ben il·lustrades de l’edat mitjana.
Miniatura: pintura de figures petites,
ornaments, etc., feta sobre pergamí, vitel·la, etc., en els manuscrits medievals, en els missals, etc.
Portalada del monestir de Santa Maria de Ripoll (Ripollès)
s t a t i v i t c a R
1
Copia aquest esquema sobre el vincle de vassallatge i completa’l amb els conceptes següents [ PÀG. 109]: i
vassall – sosteniment domèstic – servei – béns en usdefruit senyor
• protecció
• __
• __ • __
Interpreta l’esquema i explica què significa el vincle de vassallatge i de quin sistema econòmic, social i polític és propi.
R
2
Observa el mapa d’Europa de la pàgina 111 i respon [ PÀG. 110, 111]: i
• Quines són les monarquies que es van anar consolidant des dels segles X i XI? • Quin dels grans imperis europeus de l’alta edat mitjana no va constituir una monarquia forta? A què va ser degut això? Què vol dir que el títol d’emperador era “electiu”? • Quines de les monarquies europees estaven en conflicte entre si? Quins territoris eren el centre d’aquest conflicte? Quina situació es va donar entre els dos reis, pel que fa al seu poder i als vincles de vassallatge? • En què va desembocar aquest conflicte?
3
Defineix els conceptes següents [
i
PÀG. 112, 113
]:
omeia – califa – emir – taifa
Ara, respon: • Qui va ser el primer emir d’Al-Andalus? Per què no va ser califa? • Qui eren els almoràvits? I els almohades? Què tenien en comú? • Què va suposar per al domini musulmà la batalla de Las Navas de Tolosa?
A
4
Escriu el nom de deu topònims, és a dir, noms de llocs de la Península Ibèrica, d’origen àrab. Fes-ho amb l’ajut d’un atles i tenint en compte el significat d’algunes paraules o partícules àrabs: Al- :
Beni- :
el
Guad- :
riu
Medina :
ciutat
Kasr :
fill de
fortalesa
5
Observa aquestes imatges i explica a quin grup social correspon cadascuna i quina era la tasca dels seus membres [ PÀG. 115]: i
a
A
6
b
Llegeix aquest text històric [
c
i
]:
PÀG. 117
Que ningú no robi els béns comuns de canonges ni monjos ni tampoc no els depredi, perquè en aquests casos quedarà excomunicat fins que no satisfaci la justícia. Semblantment, confirmarem que ningú, en aquesta diòcesi ni en altres, no faci presa de cavalls ni eugues o dels seus pollins fins a l’edat de mig any, ni de bous, vaques ni dels seus vedells, ni d’ases, mules o de les seves cries, ni d’ovelles, moltons ni anyells, ni de bocs, cabres i dels seus cabrits. [...] Que ningú no cali foc ni destrueixi les cases dels pagesos ni dels clergues desarmats. Que ningú no assalti els homes ni les dones de les viles ni els despulli dels seus vestits ni els fereixi ni els atropelli ni els mati ni els prengui la rella ni l’aixada. Semblantment queden sota aquesta protecció els muls i les mules junyits al jou per la llaurada. Que ningú no cali foc a les messes ni devasti les oliveres. Constitució de pau i treva aprovada a Vic pel bisbe Oliba (1033).
Ara, respon aquestes preguntes: • Què eren les assemblees de pau i treva? Per quin motiu es feien? Qui les promovia? • A quins sectors socials s’havia de protegir, segons el text? • De quines accions eren víctimes? • De qui se’ls havia de protegir? A què era deguda aquesta situació? 7
Copia aquest quadre i completa’l amb les característiques de l’agricultura medieval a partir del segle XI [ PÀG. 118-121]: i
Agricultura mediterrània conreus principals sistema de rotació innovacions tècniques
Agricultura atlàntica
s t a t i v i t c a 4
s t a t i v i t c a 8
Redacta un text sobre les transformacions de l’agricultura durant l’edat mitjana que doni resposta a les qüestions següents [ PÀG. 118-119]: i
• Què va suposar la introducció de noves tècniques agrícoles? • Quines conseqüències va tenir des del punt de vista econòmic? • Va influir en la demografia? Per què? • Com va repercutir en l’economia urbana? • Quins altres factors van tenir a veure en el creixement demogràfic?
A
9
Llegeix aquest text i respon les preguntes que hi ha a continuació [ PÀG. 122, 123]: i
El primer graó d’humilitat és una obediència sense espera. Aquesta obediència és pròpia d’aquells qui res no s’estimen tant com el Crist. Per raó del sant servei que han professat, o per por de l’infern i per la glòria de la vida eterna, així que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés Déu, no poden sofrir cap retard a complir-la. [...] L’ociositat és enemiga de l’ànima, i per això els germans s’han d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres també ben determinades en la lectura divina. [...] Si les condicions del lloc o la pobresa exigien que ells mateixos es fessin les collites, que no s’entristeixin, perquè és aleshores que són veritables monjos, quan viuen del treball de les seves mans, com els nostres Pares i els apòstols. Que totes les coses, però, es facin amb moderació pensant en els més febles. Sant Benet de Núrsia, Regula monachorum (534).
• Qui va ser sant Benet de Núrsia? • A qui va dirigida la Regula monachorum, o regla de sant Benet? • Quin és, segons el text, el “primer gran graó d’humilitat” dels monjos? De qui considera pròpia aquesta actitud? • A qui han de mostrar obediència els monjos? • Qui és l’“enemiga de l’ànima”, segons el text? Què significa? • A què s’han de dedicar els monjos? • Quan és que els monjos seran “veritables monjos”? A qui els compara?
A 10
A 11
Entra en la pàgina web http://cv.uoc.es/~982_04_005_01_web/ fitxer/prerom.htm, informa’t de les particularitats dels diferents estils d’art preromànic i redacta un text sobre els trets dels estils i les obres més importants [ PÀG. 124]. i
Entra en la pàgina web www.xtec.net/~jarrimad/medieval/ romanico/romanic.htm, fes un clic en les opcions “Sant Pere de Rodes” o “Sant Vicenç de Cardona” i redacta un informe sobre el monestir que hagis triat [ PÀG. 125 i 128]. i
R
12
Observa aquesta església i comenta els trets de l’arquitectura romànica que hi pots observar [ PÀG. 125]. i
R
13
Observa aquesta pintura i redacta’n un comentari que doni resposta a les preguntes que hi ha a continuació [ PÀG. 126]: i
• Què representa? Com en diem, d’aquest tipus de pintures? • On acostumen a localitzar-se aquestes pintures? • La figura que hi ha representada, és rígida o té moviment? Com en diem, d’aquesta expressió? • Hi ha perspectiva? I elements de fons? • Quina funció o funcions té? • A quin estil correspon, segons les seves característiques? R
14
Observa aquestes escultures i respon [
i
PÀG. 127, 129
]:
• Quin motiu representen i en què consisteix cadascuna? • Amb quin material són fetes? Què vol dir que són “policromades”? • Les figures humanes, són rígides o expressen moviment?
s t a t i v i t c a 4
Anàlisi d’una obra pictòrica Una PINTURA és una obra d’art plàstica en dues dimensions: alçada i amplada. El que ens permet diferenciar i classificar les obres pictòriques són tres elements: el material sobre el qual es pinta (paret, fusta, tela, paper…), el material que s’usa per pintar (oli, aquarel·la…) i l’estil de l’època o l’autor. Depenent de la combinació d’aquests elements, les pintures tindran unes característiques o unes altres; això, juntament amb el tema i la funció de l’obra, és el que cal tenir en compte per analitzar una obra pictòrica. 1. Observa aquesta pintura: és el pantocràtor de Sant Climent de Taüll.
El MNAC El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) està situat a la ciutat de Barcelona. Destaca per la seva col·lecció d’art romànic, considerada com una de les més completes i importants del món. El MNAC és un consorci constituït per la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona i el Ministeri de Cultura. En el patronat que el dirigeix hi ha representades, a més de les administracions públiques, els particulars i les entitats privades que col·laboren amb el museu. De totes les col·leccions, destaca la dedicada a l’art romànic. El museu exposa una sèrie de pintures murals que la converteixen en única al món. També hi ha diverses talles en fusta, peces d’orfebreria, esmalts i escultures en pedra. La majoria de les peces són mostres de l’art romànic català. La seu principal del MNAC està ubicada al Palau Nacional, un edifici situat a la muntanya de Montjuïc que va ser inaugurat el 1929 amb motiu de l’Exposició Internacional que es va fer a Barcelona.
• Què és una pintura mural? • Anomena altres pintures murals que coneguis. • Com pot traslladar-se una pintura mural des del lloc on va pintar-se fins a un museu? Ho trobes correcte?
2. Busca informació sobre l’autor i l’època: • Nom de l’autor: Anònim (dit el “mestre de Taüll”). • Any o segle en què es va fer la pintura: Es va acabar el 1123 (segle XII). • Estil predominant a l’època: Romànic. • Creus que aquesta obra pertany a aquest estil? Sí. • Per què? En té totes les característiques: hieratisme de les figures repesent ades, absència de paisatge, elements simbòlics, el tema escollit (Déu beneint).
procediment 3. Defineix el tema de l’obra i dedueix amb quina finalitat va ser pintada:
quotidià – religiós – històric – social – educativa – ornamental 4. Pots deduir la tècnica amb què va ser pintada i el suport?
pintura al fresc – pintura al tremp – pintura a l’oli – aquarel·la mur – llenç – paper 5. Descriu la pintura a partir dels elements tècnics:
• La pintura és plana o provoca sensació de volum? És plana. • Quin tipus de colors hi predominen? freds – càlids • Hi ha perspectiva, és a dir, sensació de profunditat? Per què? No, perquè no en coneixien la tècnica ni es considerava important. • Els elements de la pintura, estan delimitats per una línia? Sí. Com és? gruixuda – prima – no hi ha línia 6. Redacta un informe a partir de les respostes obtingudes.
El pantocràtor de Sant Climent de Taüll constitueix una de les joies del romànic català i una de les obres mestres de la pintura medieval. D’autor anònim, anomenat el “mestre de Taüll”, la pintura mural es va acabar el 1123. Es tracta d’una obra emblemàtica de l’art romànic ja que presenta tots els trets característics que defineixen l’estil: el hieratisme de les imatges, la manca d’elements de fons, com el paisatge o els elements arquitectònics, i la representació del Crist en Majestat, que apareix envoltat d’altres figures i dels elements simbòlics propis del tema que es representa, Crist com a senyor de l’Univers, pintat en actitud de beneir. La pintura, de temàtica religiosa, té una finalitat eminentment educativa: transmetre plàsticament els episodis bíblics, les vides de sants o les ensenyances de l’Evangeli a una societat fonamentalment analfabeta i inculta. L’obra va ser pintada al fresc sobre el mur. Tècnicament, la pintura és plana, sense profunditat ni perspectiva, amb gammes de color de tonalitat freda, i hi predomina el dibuix amb una línia, marcadament gruixuda, que delimita els contorns de les figures i defineix les àrees d’aplicació dels colors.
Aplicació: Entra en la pàgina web del MNAC (www.mnac.es) i, en l’índex de l’esquerra, fes un clic en l’opció “Col·leccions”. Tria l’estil “romànic”, navega a través dels nombres superiors, escull una de les obres pictòriques i fes-ne l’anàlisi seguint els passos indicats. A continuació respon: • És impactant? Per què? • Quines emocions creus que podia despertar quan va ser pintada? • Què creus que pretenia l’autor?
4
Reportatge
La llengua catalana El català és una llengua romànica parlada en algunes regions d’Espanya, França, Andorra i Itàlia. Avui és la llengua habitual d’uns 4,4 milions de persones, són capaces de parlar-la uns 7,7 milions i l’entenen uns 10,5 milions d’individus. El seu origen, com el de la resta de llengües derivades del llatí, cal buscar-lo en el pas dels diferents pobles que van poblar aquests territoris en els temps de la revolució feudal.
Monjo copista
4 Com va formar-se el català? El naixement de la llengua catalana es va produir als comtats de la Catalunya Vella a partir del segle VIII. Des de la caiguda de l’Imperi romà, la població que vivia als territoris on ara es parla català tenia com a llengua quotidiana el llatí. És clar que no era un llatí perfecte: sabien el que els legionaris i magistrats romans els havien fet aprendre..., que, més o menys, s’havia barrejat amb l’idioma que parlaven els ibers. Amb l’arribada dels visigots primer i dels àrabs després, el llatí parlat (anomenat “vulgar”) va rebre més influències i així va confegir-se una nova manera de parlar que no era llatí, tot i que el recordava: era el català.
La llengua catalana comença a aparèixer als comtats de la Catalunya Vella a partir del segle VIII
Els primers textos Malgrat que els estudiosos donen per segur que a partir de l’any 800 el poble ja parlava català i no pas llatí, els primers textos escrits que s’han trobat daten del segle XII, cosa que no vol dir, però, que no n’hi hagués d’anteriors. No es tracta de textos literaris, sinó d’escrits de caràcter pràctic en els àmbits religiós i jurídic. El primer se’l coneix com les Homi- lies d’Organyà i és un conjunt de sis sermons preparats per llegir a missa, que va trobar-se a Organyà (Alt Urgell). El segon és la traducció del llatí, quan es va considerar que en l’idioma original ja no l’entenia ningú,
Pàgina del manuscrit de les Homilies d’Organyà
del codi de lleis visigòtic, el Llibre dels judicis . Va ser incorporat en català als Usatges de Barcelona , un compendi de normes, resolucions i decrets d’origen molt divers i antic que a finals del segle XII també s’havia traduït completament.
Activitats: 1
Dedueix quines són les influències que va rebre el castellà o una altra llengua romànica que la fessin diferent del català.
2
Dibuixa en un mapa de Catalunya els dominis del comtat d’Urgell. Fes una comparació amb les comarques actuals que porten aquest nom i situa-hi Organyà.
3
Busca en les pàgines web www.viquipedia.com o www.grec.cat la relació entre els Usatges de Barcelona i el dret català que encara és vigent avui en dia.
4
Marca en un mapa d’Europa, amb diferents colors, els diversos territoris on es parla català i investiga en quins llocs la llengua catalana és considerada oficial.
La llengua dels joglars Aquests primers textos demostren, d’una banda, que la llengua parlada de manera comuna era el català i, de l’altra, que el llatí ja no l’entenia gairebé ningú. És lògic pensar, per tant, que en festes on era habitual que els joglars recitessin poemes i cançons usessin la llengua més coneguda per tothom, tot i que no en queda cap rastre. I és que l’inici de qualsevol literatura és sempre oral.
A partir de l’any 800, el poble ja parlava català i no pas llatí, però els primers textos escrits daten del segle XII
eix transversal educació cívica
Les desigualtats socials • Escriu la definició de les paraules indigent i rodamón. • Explica si al teu poble, barri o ciutat has vist mai persones que dormin al carrer per falta de casa o mitjans. Al llarg dels temps, sempre hi ha hagut diferències socials: unes persones han gaudit d’una bona posició econòmica i social, mentre que altres han patit misèria i privacions. A l’edat mitjana, per exemple, les condicions de vida dels serfs eren duríssimes i fins i tot amb prou feines podien subsistir. Al segle XIX, les societats occidentals van crear serveis d’atenció a les classes més desafavorides; així és com va aparèixer l’assistència social que, al començament, anava destinada a persones sense mitjans econòmics o que necessitaven protecció. Progressivament, els serveis socials s’han estès a altres àmbits, com l’educació, la sanitat, les persones grans, els immigrants, etc. Actualment, en l’anomenada societat del benestar, pròpia dels països desenvolupats, al costat d’un gruix de població que gaudeix d’un alt nivell de vida, hi ha bosses de pobresa i marginació: és el que es coneix com a Quart Món.
Esbrina el nom d’associacions que es dediquen a fer tasques d’assistència social. Busca’n el telèfon o informa’t de quins són els mitjans a través dels quals aquestes associacions donen a conèixer els seus serveis i fes-ne una relació. Explica si consideres que la situació de la teva família és privilegiada en comparació d’altres sectors socials. Raona la resposta. Explica si coneixes alguna barriada o zona de la teva ciutat o poble que tothom identifiqui com a marginal.
Tingues en compte: – Sigues conscient que la societat sovint genera desigualtats i injustícies que afecten de ple les persones quant a aspectes essencials de la vida. En la majoria de casos, darrere d’una persona indigent s’amaga un problema d’injustícia i desigualtat. – Col·labora amb les organitzacions que treballen per mitigar les condicions miserables en què viuen els marginats. – Col·labora en tasques de voluntariat encaminades a millorar la societat. Pensa que tots som responsables en més o menys grau de les condicions de vida de la nostra societat.
