59 - Tema 59: La literatura d'avantguarda de principis del segle XX

TEMA 59

Tema 59 LA LITERATURA D’AVANTGUARDA DE PRINCIPIS DEL SEGLE XX

TEMA 59 La literatura d’avantguarda de principis del segle XX

ÍNDEX 1. Context històric 2. Els moviments d’avantguarda 2.1. Caracterització 2.2. El futurisme 2.3. El dadaisme 2.4. El cubisme 2.5. El surrealisme 3. L’avantguarda als països de parla catalana 4. Precedents de l’avantguarda 4.1. Gabriel Alomar 4.2. Joan Pérez-Jorba 5. Períodes 5.1. 1916-1924 5.2. 1926-1930 5.3. 1948-1954 6. Revistes 7. Autors 7.1. Josep Maria Junoy 7.2. Joan Salvat-Papasseit 7.3. Sebastià Sánchez-Juan 7.4. Josep Vicent Foix 7.5. Carles Salvador

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------


BIBLIOGRAFIA “A propòsit del centenari de Joan Salvat-Papasseit”, a Serra d’Or, núm. 419, Barcelona, novembre 1944. BORRELL, J., Joan Salvat-Papasseit. Antologia poètica, Barcelona, Barcanova, 1990. CAIXÀS, J., Breu història de la literatura catalana, Barcelona, La Magrana, 1998. CARBONELL, A., Literatura catalana. Dels inicis als nostres dies, Barcelona, Edhasa, 1986. ---, “J. V. Foix”, a Història de la literatura catalana, Volum 2, Barcelona, Edicions 62Edicions Orbis, 1985. ---, “J. V. Foix”, a Riquer, M. i al., Història de la literatura catalana, Volum 9, Barcelona, Ariel, 1987. “Carles Salvador (1893-1955)”, Monogràfic de la revista Caplletra, núm. 16, ValènciaBarcelona, primavera 1994. CASALS, G., “L’avantguarda”, a Història de la literatura catalana, Edicions 62Edicions Orbis, 1985. DIVERSOS AUTORS, Josep Vicent Foix, investigador en poesia i amic de les arts, Barcelona, Generalitat de Catalunya - Fundació J. V. Foix - Fundació “La Caixa”, 1994. “Foix, vist de prop”, a Serra d’Or, núm. 398, Barcelona, febrer 1993. FUSTER, J., Literatura catalana contemporània, Barcelona, Curial, 1985. MOLAS, J., La literatura catalana d’avantguarda, Barcelona, Antoni Bosch, 1983. RIQUER, M. i al., Història de la literatura catalana, volum 9, Barcelona, Ariel, 1987. SIMBOR, V., Carles Salvador i Gimeno: una obra decisiva, València, Diputació de València, 1983. ---, Els fonaments de la literatura contemporània al País Valencià (1900-1939), Barcelona, Publicacions l’Abadia de Montserrat, 1988. ---, “Un avantguardisme poètic valencià?”, a Miscel·lània Sanchis Guarner, I, València, Universitat de València, 1988. ---, “Introducció”, a Carles Salvador. Antologia poètica, València, Consell Valencià de Cultura, 1993. ----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------


1. Context històric Entre les darreries del s. XX i el primer terç del XX es produïren tot un seguit de fets que modificaren l’economia, les relacions socials i, en definitiva les formes de vida de la humanitat. La humanitat del s. XX era molt més dinàmica que la del s. XIX, els canvis es produïren de forma ràpida, però l’art i la literatura continuaven ancorades en el respecte a unes convencions. En definitiva, “l’Academicisme” i el culte a la tradició continuava predominant en l’art occidental. Aviat, però, apareixeran moviments que negaran el passat i experimentaran noves fórmules artístiques i literàries més adequades als nous temps. Els moviments d’avantguarda, que, de manera escalonada i oposant-se els uns als altres, es desenvoluparen, aproximadament entre 1909 i 1940, dividiren la literatura contemporània en dos grans blocs antagònics: 1) els qui l’entengueren com una experiència de cultura i, més en concret, com una construcció lingüística autònoma; 2) els qui, al contrari, l’entengueren com una aventura i, per tant, com un acte de ruptura i de recerca no solament moral, sinó també artística. Aquests grups d’avantguardes, que des dels punts de vista més diversos, i plantejant alternatives i objectius igualment diferents, qüestionaren la cultura tradicional; encara que en alguns casos arribaren a deixar-se influir entre si, doncs bé, aquests moviments poques vegades arribaren a confluir i a proposar alternatives capaces d’incidir socialment. Conscients de la seua incapacitat per transformar el món, optaren per la provocació i el desorganitzat, generalment tingueren una vida efímera. Però les seues propostes han estat integrades fins al punt que hui podem afirmar que la major part de l’art i la literatura actual tenen les seues arrels en les avantguardes. 2. Els moviments d’avantguarda 2.1. Caracterització Les avantguardes són l’expressió més genuïna, per una part, de la nova societat industrial i, per l’altra, de la crisi del racionalisme i, més exactament, de la filosofia de progrés pròpia del segle XX. Així, des de les primeres manifestacions, incorporaren a la creació literària alguns dels ingredients més significatius de la civilització moderna: el maquinisme, la velocitat, el risc, etc. I, al mateix temps, propugnaren un vitalisme de tipus irracionalista que va obrir noves zones d’investigació: l’atzar, l’absurd, el presomni, el somni i la bogeria. Amb la suma d’aquests ingredients i d’aquest vitalisme, les avantguardes articularen una nova teoria de l’Art, en nom de la modernitat, defensaren la destrucció del passat i la recerca de formes noves que en el camp estricte de la literatura, va assumir dues grans tradicions: 1) la visual, que arranca dels temps alexandrins i que va assolir alguns dels seus moments més brillants en ple barroc; 2) la simbolista, que ja s’havia insinuat en el romanticisme anglès (Blake) i que, a través de Rimbaud i de Mallarmé, fou fixada de manera definitiva en els darrers decennis del XIX. Barcelona, gràcies a les seues intenses relacions de tipus econòmic i cultural amb París i, subsidiàriament amb Milà i Florència, va intervenir molt aviat en el doble moviment; de fet, alguns dels pintors i poetes modernistes, com Picasso o Nogueras ----------------------------------------------------------------

4 ----------------------------------------------------------------


Oller, van iniciar, com una més de les seues recerques, les que, per evolució o transformació, havien de desembocar a partir d’un moment determinat en les pròpiament d’avantguarda. Ara, mentre els pintors van passar de forma fluïda de les unes a les altres, els poetes, sense autèntics recursos creadors, no van resistir la pressió noucentista i, a la pràctica, emmudiren o quedaren desconcertats. D’aquí, que en produir-se cap a l’any 16, la subversió cubofuturista, més que desenvolupar una tradició autòctona, van haver d’importar les realitzades a França o a Itàlia. En síntesi, hem de dir que les actituds (més que moviments estètics en tant que es projectaren en formes ètiques i morals) cubistes, constructivistes, dadaistes i surrealistes -avantguardistes- foren les encarregades de posar en evidència la crisi total dels esquemes culturals burgesos. Els mètodes emprats foren diversos i, amb el temps, s’anaren completant. Però, tots aquests grups avantguardistes –terroristes, segons la terminologia de Paulhan- coincidiren en la violació de la realitat a través de la destrucció de l’harmonia de colors, formes, melodies, imatges, llenguatge, etc..., i en la recerca constant de noves formes d’expressió. Encara que els “ismes” d’avantguarda van ser més nombrosos, els que més transcendència han tingut són: el futurisme, el dadaisme, el cubisme i el surrealisme. 2.2. El futurisme Encara que va ser creat a París el 1909 per l’escriptor Filippo Tommaso Marinetti, va ser a Itàlia i a Rússia on va assolir el seu màxim desenvolupament. Al contrari que els cubistes que només pretenien una renovació estètica, els futuristes sí que tenien una voluntat clara d’influir sobre la societat. La seua idea principal és el rebuig de tota la tradició occidental. La nova cultura que proposaven s’havia de basar en la tecnologia (maquinisme), i en la lluita i el combat (la qual cosa els duria a exaltar la Primera Gran Guerra). La renovació de la literatura havia de tenir com a base les paraules en llibertat que implicarien una reforma dràstica de les tècniques d’escriptura: destrucció de la sintaxi, i utilització anticonvencional de les majúscules, la puntuació, els signes gràfics i els espais en blanc, amb una clara tendència a destruir l’harmonia tipogràfica tradicional. També introduïren en els seus textos el lèxic específic de la ciència i la tecnologia, al mateix temps que acabaren amb els sentimentalismes procedents del romanticisme. Però, Marinetti va descobrir el terme futurista en una ressenya que d’un text d’Alomar, va publicar la revista “Mercure de France”. En terres catalanes, el terme futurisme pot tenir, com a mínim, tres sentits. El 1904, Gabriel Alomar, en plena descoberta de l’idealisme alemany, inventà per definir les aspiracions “regeneracionistes”, o “modernistes”, el terme futurisme. Segons Alomar, “el futurisme no és un sistema ocasional o una escala de moment, pròpia de les decadències o de les transicions, no: és tota una selecció humana, que va renovant a través dels segles les pròpies creences i els propis ideals, imbuint-los sobre el món en un apostolat etern”, és a dir, els futuristes no són sinó, romànticament, els “hiperestètics, posseïts, inspirats”. “Llur obra comença per una gran negació, i d’entre mig d’aqueix pessimisme absolut, sobre les runes de l’actual, entreveuen, informulada i amorfa, però segura i esplendent, la realitat futura”. Aquesta concepció de futurisme va tindre una relativa difusió a principis de segle. Però qui realment agafa el sentit futurista de les avantguardes és, sens dubte, Marinetti, com ja hem explicat abans. ----------------------------------------------------------------

5 ----------------------------------------------------------------


En conjunt, el futurisme, entés en el sentit de Marinetti, s’inicia l’any 16, va conéixer els seus moments més brillants entre el 18 i el 21 i, per la mort o la ràpida evolució dels seus líders, desaparegué entre el 22 i el 25. Amb tot, algunes de les seues propostes, molt desprogramatitzades, persistiren, primer a través del model fixat per Savat-Papasseit, i segon, per les activitats del “Ateneíllo”, com la tertúlia de Barradas. 2.3. El dadaisme El moviment Dada va ser fundat a Zurich l’any 1916 per alguns intel·lectuals europeus que s’havien refugiat a Suïssa a causa de la guerra. Entre ells estava el romanés Tristan Tzara, que va esdevenir el màxim impulsor del moviment. El Dada significa una actitud de rebuig tant de l’ordre establert com de totes les possibles alternatives. L’actitud dadaista és, per tant, una denúncia de la inutilitat, no sols de l’art i la literatura tradicionals, sinó també de tots els “ismes” que havien sorgit des de principis de segle. Per a Tzara i els seus seguidors Dada no és un corrent literari o artístic sinó una forma de viure intensament. No hi ha cap regla ni estil que els puga identificar ja que “dada canvia i es multiplica constantment”. Algunes característiques d’aquesta “intensa forma de viure” podrien ser el passotisme, el nihilisme i el refús de la lògica, així com la burla corrosiva i escarnidora unida a l’exhibicionisme irreverent i la provocació: “Dada no vol res, no demana res. Només es mou i gesticula perquè el públic diga: nosaltres no entenem res, res, res”, dirà Francis Picabia. Les aportacions més importants de Dada van ser el desenvolupament del collage cubista, amb la incorporació de materials industrials presentats fora del seu context utilitari, i també la creació de l’escriptura automàtica, en la qual després aprofundiren els surrealistes. En resum, hem de dir que el nom d’aquest moviment parteix de l’onomatopeia infantil “da-da” i va suposar una rebel·lió contra l’art burgés. És un moviment anarquitzant enfront del racionalisme dominant i precedent del superrealisme. 2.4. El cubisme En un primer moment naix com a grup pictòric a París l’any 1907. És el primer moviment que qüestiona la representació de la realitat temporal i ho fa seguint els mètodes de la ciència; d’aquí, l’ús de les formes geomètriques (plàstica) per a la representació dels objectes, els quals havien de ser reconstruïts mentalment per l’espectador que els veu com si els contemplés des de diversos angles alhora. L’emoció, doncs, radica en la disposició dels elements i no en els elements per ells mateixos. En l’àmbit literari el cubisme va introduir el cal·ligrama, el collage i els jocs tipogràfics. Els cubistes més coneguts van ser els pintors Georges Braque i Picasso, i l’escriptor Guillaume Apollinaire. 2.5. El surrealisme Va nàixer a França a principis dels anys 20 com a una derivació del moviment Dada. André Bréton, el seu màxim ideòleg, va publicar el 1924 el primer manifest surrealista. Aquest moviment és la revolució literària més important des del Renaixement. Els surrealistes estan molt influïts pels estudis psicològics de S. Freud i pels autors com C. Marx, i creuen que l’esperit humà no està en la part conscient de la nostra ment, que està condicionada per la raó, la lògica i tota una sèrie de tabús i ----------------------------------------------------------------

6 ----------------------------------------------------------------


complexos que tenen un origen social. Cal anar a buscar l’autèntic esperit de l’home en el subconscient, que només es manifesta lliurement a través dels somnis o dels estats que com la hipnosi o la drogoaddicció desinhibeixen la ment dels condicionaments socials i morals introduïts per la raó. La tècnica més adequada és “l’escriptura automàtica”, que consisteix a reproduir ràpidament els impulsos espontanis de la nostra ment sense sotmetre’ls a cap intervenció selectiva o ordenadora de caràcter racional. Els textos surrealistes, autèntiques al·lucinacions, poques vegades es poden entendre racionalment i només pretenen estimular la fantasia i la imaginació del lector. El seu propòsit va més enllà de crear el caos intel·lectual; vol crear una crisi de consciència i d’aquí que el moviment es va comprometre políticament. Amb tot, l’aportació del surrealisme forma part primordial de l’estètica del segle XX. 3. L’avantguarda als països de parla catalana Totes les mostres d’avantguardisme literari que s’han produït a Catalunya al llarg del segle XX no ofereixen un panorama coherent i ben estructurat. A diferència de les arts plàstiques i de l’arquitectura, les avantguardes literàries han tingut una història plena de frustracions i alts i baixos. Hom pot dir, en línies generals, que l’avantguardisme literari català no ha arribat mai a sistematitzar-se: no hi ha hagut, de fet, figures assenyalades ni una producció abundant i coherent, sinó sempre mostres esporàdiques, intermitents, intents tan arriscats com efímers, i, sobretot, no hi ha hagut en cap moment una veritable continuïtat que ens permeta parlar de tota una trajectòria homogènia i seguida d’escoles avantguardistes. Mentre les avantguardes catalanes avançaven amb un ritme sincopat i a contracorrent, al seu costat i simultàniament es desenvolupa una evolució literària de formes i continguts molt diferents dels avantguardistes i que era, pròpiament, l’única línia clara i ben enfilada de la història de l’estilística literària catalana del segle XX. Mentre l’estètica noucentista avançava amb un programa teòric i unes realitzacions pràctiques poc o molt cristal·litzades i enllaçades harmònicament amb el context cultural de la societat burgesa catalana del moment, l’avantguardisme només va anar oferint esporàdiques mostres de subversió d’aquell ordre; i aquestes mostres eren més l’expressió de voluntats personals i d’influències exteriors mal dirigides que no la conclusió de cap escola literària de llarga tradició. L’avantguardisme català no va tenir cap altra significació que l’intent d’una transgressió violenta, típicament anàrquica, contra l’avanç implacable i segur d’una estètica literària tal vegada passada de moda, decadentista o formalista, però molt arrelada en la classe intel·lectual urbana de la Catalunya contemporània. L’avantguardisme català no arriba a significar, de fet, sinó un conjunt d’exabruptes ideològics, polítics i culturals que romanen, pròpiament, al marge d’una cultura nacionalista i mítica, sòlidament burgesa i amant de l’ordre i la tradició. Cal relacionar amb això el fet que gairebé tots els poetes que conrearen l’avantguardisme a Catalunya, ja ho van fer al llarg de tota la seua vida, com per exemple J. V. Foix, J. Folguera i J. M. Junoy; aquest no és ben bé el cas de SalvatPapasseit qui es mantindrà més o menys, al llarg de tota la seua producció poètica, a la vora de la investigació formal pròpia de l’avantguarda. A Catalunya l’avantguardisme fou, sobretot, un fenomen de marginació a contracor. Si l’avantguardisme a Catalunya prosperà poc, i d’una manera intermitent, ----------------------------------------------------------------

7 ----------------------------------------------------------------


això és tal volta degut al fet, més que probable, que els defensors de les pràctiques d’avantguarda no tenien, de fet, massa contradiccions respecte a l’ordre burgés de les literatures més “oficials”, de la Catalunya moderna, i per això, en conseqüència, les seues realitzacions pràctiques no assoliren un nivell prou clar d’alternativa ideològica enfrontada a l’ordre ideològic dels escriptors més arrelats a la cultura i els mites catalanistes del nou-cents. Tots aquests elements, afegits a la recepció sovint feble i incompleta dels avantguardistes d’Itàlia i França, s’han de tenir presents en el moment d’intentar una aproximació a la història de l’avantguardisme a Catalunya. L’explicació de la realitat literària en català al País Valencià cal buscar-la en la seua particular fesomia socioeconòmica. La influència del modernisme va ser reduïda, la penetració del noucentisme encara fou molt menor. En realitat el noucentisme com a moviment va ser desconegut en el circuit valencià i la seua influència esteticoliterària, molt diluïda. L’avantguardisme, coetani, en la seua primera etapa, del noucentisme, també penetrà al món literari valencià superficialment i amb força retard, a finals de la dècada dels anys vint. Aquest tres moviments exigien una societat assentada i homologable a les europees occidentals; és a dir, una societat de base industrial amb una burgesia capaç de digerir les propostes literàries, però també arquitectòniques i artístiques, del modernisme o, si més no, una societat prou avançada, com per a suportar la gimnàstica iconoclasta de les avantguardes, des del cubisme fins al surrealisme. Però la realitat al País Valencià era molt diferent. L’agricultura hegemonitzava la vida econòmica i provocava una ruralització de la societat que necessàriament havia d’influir en l’activitat cultural. El País Valencià, com hem vist, continuava marcat pel pes de l’agricultura que no deixava d’influir sobre València. Malgrat tot, un reduït nucli d’artistes i escriptors pogué actuar de punta de llança d’una renovació i actualització en les arts plàstiques i en la creació literària sota el guiatge de l’avantguardisme. En general l’avantguardisme era molt més la defensa genèrica de la modernització que no l’adscripció total als postulats iconoclastes dels diversos ismes europeus (cubisme, futurisme, dadaisme, surrealisme), però l’aspra batalla dialèctica esclatada al si del circuit literari valencià mostra una vivor digna de ser destacada en la conformista vida cultural valenciana dominant. És el moment en què els escriptors valencians i valencianistes emprenen amb nova força el mateix objectiu ja perseguit temps enrere pels modernistes: entroncar amb el circuit literari català general i sintonitzar amb els corrents esteticoliteraris del moment. El període acabava amb una incipient actualització poètica i amb deficitari balanç en l’esforç per normalitzar la narrativa i el teatre. La problemàtica de la identitat de la llengua i de la codificació unitària quedaren també pendents de resolució: el nucli d’escriptors més valuosos no pogueren véncer les reticències i despreocupacions de la resta. A les Illes, l’avantguarda no trobà acollida: la monolítica autoritat de l’Escola Mallorquina ho impedí. En conjunt, les avantguardes catalanes no organitzaren mai un front coherent de lluita ni van aconseguir una autèntica incidència pública. La implantació va ser molt desigual a tot el territori; per diversos motius, va ser més o menys sensible a Barcelona, Reus, Sitges i Cadaqués, però, a Mallorca va ser episòdica i, a València, va ser molt tardana i encara absolutament descol·locada. Les avantguardes artístiques, que es desenvoluparen fora del país, confoses amb les franceses, van ser les més originals i agressives i, de fet, van determinar la marxa general del ----------------------------------------------------------------

8 ----------------------------------------------------------------


moviment. Per contra, les literàries són una cadena d’actituds individuals i, sovint, que busquen les seues fonts a París, i eventualment a Itàlia. En general, no solament no van fer unes propostes originals i coherents, sinó que a més, desinflaren les que importaren i, en el millor dels casos, les barrejaren. Van tendir per una sèrie de raons lingüístiques i politicoculturals a reduir la subversió a simples exercicis de cultura o de modernitat, o a simples investigacions formals, i només rarament la portaren fins a les darreres conseqüències artístiques i morals. 4. Precedents de l’avantguarda 4.1. Gabriel Alomar (Ciutat de Mallorca, 1873-El Caire, 1941). Gabriel Alomar ha estat relegat a l’Escola Mallorquina i es recorda vagament la seua activitat política; però hom ha oblidat el paper crucial que va jugar en el desenvolupament de la nostra cultura a principis de segle. Tot i que tardà, va ser un important teoritzador del modernisme. Va ser ell qui va donar forma més coherent a la messiànica i mística concepció modernista de l’art i l’artista i la seua missió social. La seua poesia es decanta pel que ell i Ors en deien arbitrarisme i que tots dos oposaven a l’espontaneïtat lírica de Maragall. Les coincidències de la seua poesia amb els pressupòsits noucentistes són encara més nombroses. Com els noucentistes i contra Maragall, Alomar creu que la poesia és un art de refinament, elegància i artifici. Per altra banda, condemna el ruralisme i defensa el ciutadanisme, entés no com a tema, sinó com a actitud. A part d’això, va ser un dels primers a difondre el mite de les arrels clàssiques del país i a proposar el model d’una nova Catalunya ideal pseudohel·lènica. A la literatura d’Alomar hi ha presents, des del primer moment, tots els tòpics pseudoclassicistes del noucentisme: el Mediterrani, mar clàssic; l’herència ètnica i cultural pseudollatina, i, a part d’això, la pedanteria pretesament clàssica de l’estil. Alomar seguia les petjades de Costa i Llobera però amb una diferència bàsica: Alomar havia aprés el seu classicisme de Carducci. Per a Costa el classicisme funcionava com una “duana” ideològica. Per a Alomar, en canvi, era inseparable del “futurisme” i del cosmopolitisme. Recordem que el “futurisme” predicat per Gabriel Alomar no s’assembla gens al seu homònim italià. Alomar es valgué d’aquell terme per a esverar el conservadorisme local –insular i continental-, sense que aquesta resolució, merament política, es relacionara amb les bravates marinettianes. 4.2. Joan Pérez-Jorba (Barcelona, 1878-París, 1928). “Modernista” per l’edat i per la formació, va escriure poemes en la línia de Maragall. Més tard, a París, on residí algun temps i on morí, va ser amic d’Apollinaire, de Birot, de Reverdy, i es vinculà lleugerament al “cubisme” literari. El 1918 fundà, amb la idea de servir de pont entre les cultures catalana i francesa, una revista “L’instant”, que, malgrat les ressonàncies nunistes del títol, ofereix un panorama positivament confús, si no escindit. La primera etapa, apareguda a París el 1918-19, dóna, a més de poemes, molta informació sobre el desenvolupament de la nova poesia francesa; per contra, els poemes i els estudis de tema català, fora d’alguna excepció, són de, o sobre, gent modernista i, sobretot, noucentista, és a dir la que, a Catalunya, ocupava aleshores els llocs de poder: Ors, Carner, López-Picó, etc. ----------------------------------------------------------------

9 ----------------------------------------------------------------


La segona etapa, apareguda a Barcelona el 19, continuà donant poemes experimentals francesos i, al contrari, la part catalana aparegué una direcció decididament noucentista. 5. Períodes Durant els anys en què les avantguardes es van estendre per tot Europa, la cultura catalana estava dominada pel noucentisme. I aquest noucentisme, segur, racional i assenyat, va frustrar el possible desenvolupament d’aquells elements avantguardistes que potencialment el modernisme contenia. No hi ha cap autor d’aquests anys que no fóra seduït pels ideals noucentistes, si més no en tot allò que es referia a la recuperació de la llengua i la reconstrucció nacional. En conseqüència, no hi va haver cap avantguarda que arribara a quallar com a moviment organitzat en el nostre àmbit literari. La poesia corria en els anys vint pels camins de l’aventura de la “poesia pura” en homes joves com Riba o més grans com López-Picó i Carner; de l’aventura “revolucionària” de Salvat-Papasseit, o d’una aventura mixta, la d’aquells que experimentaven l’avantguarda, però que eren de filiació noucentista (Folguera o el mateix Foix). L’avantguarda catalana va passar per tres etapes ben diferents tant en actituds com en propostes i resultats. 5.1. 1916-1924 Etapa de predomini cubista i futurista. En aquest període arriben les primeres idees avantguardistes a través d’alguns pintors catalans que es traslladen a París i d’alguns artistes que com Francis Picabia, es van refugiar a Barcelona fugint de la guerra. El paper d’algunes galeries d’art, com les Galeries Dalmau i les Galeries Laietanes, així com d’algunes revistes, com “Trossos”, serà fonamental. Els autors que més es deixen influenciar per aquests nous corrents són: Josep Maria Junoy, Joaquim Folguera, Sebastià Sánchez-Juan i Joan Salvat-Papasseit. El publiquen els manifestos de Salvat-Papasseit: Concepte de poeta (1919) Contra els poetes en minúscula (1920) Però, aquests centres d’atracció (revistes i galeries), no assoliren la força suficient per a arribar a crear un estat d’opinió a causa, principalment, de la manca d’homogeneïtat del grup i a l’individualisme que se’n derivava i, en segon lloc, al confusionisme sobre el concepte d’avantguarda, les seues pretensions i els camins que calia seguir per tal que sobrevisqués. 5.2. 1926-1930 Etapa de predomini surrealista. L’any 24 en què va morir Salvat-Papasseit, André Bréton va publicar el primer manifest surrealista, el surrealisme, encara que adulterat per trets futuristes i dadaistes, va començar a introduir-se amb força en alguns ambients. Dos són els grups avantguardistes d’aquests anys: - Grup de Sabadell: alguns autors com Joan Oliver, Armand Obiols, Francesc Trabal o Carles Sindreu van resoldre la seua rebel·lia mitjançant el joc de l’humor gratuït i la reducció a l’absurd que no poden aplicar fins a les darreres conseqüències. ---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------


-

Grup de Sitges: format al voltant de la revista “L’amic de les arts”. Els seus membres, Sabastià Gasch, Lluís Montanya, Salvador Dalí, Joan Miró i J. V. Foix van aplicar plenament el “Manifest Groc” (1923), un document molt crític amb la tradició cultural catalana.

5.3. 1948-1954 Es dóna després de la Guerra Civil i en una situació de difícil permanència. Es produeix a partir del 1948 i ocupa part dels anys cinquanta. Un grup d’artistes plàstics anomenat Dau al set assumeix el protagonisme. 6. Les revistes Les plataformes des de les quals es propulsaven les proclamades avantguardistes eren, fonamentalment, les revistes que van tenir una vida efímera. Editades i subvencionades pels seus mateixos autors, sovint de migrades possibilitats econòmiques, anaven destinades a un públic minoritari. Les més significatives són: 391, (1916) publicada per Picabia. Escrita en francés. Predomini del dadaisme. Trossos (1916-18). Només aparegueren sis números (quatre dirigits per Junoy i dos per Foix). Domini del cubisme i del futurisme. Un enemic del poble (1917-1919). Dirigida per Salvat-Papasseit. Anava contra la cultura establerta i proposava la ruptura. Arc-Voltaic (1918) publicada per Salvat. S’edità un sol número i de caràcter futurista. Amb actitud regeneracionista. Proa (1921) dirigida per Salvat. S’observa també una actitud regeneracionista. L’Amic de les arts (1926-29). Publicada a Sitges. Introdueix el surrealisme a Catalunya. Dalí es llença professionalment en ella. Hèlix, publicada a Vilafranca del Penedés. Molt poc radical. AC (1931). Grup d’Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània. 7. Autors 7.1. Josep M. Junoy Junoy (1887-1955) realitzà una obra poètica i periodística i, més en concret, d’ideòleg i de crític d’art que, en principi, tendeix a les síntesis refinades i suggerents i que, de fet, constitueix un veritable mostrari de canvis i ruptures, alguns d’ells substancials. Es donà a conèixer a les pàgines de “Le Rire” de París, i del “Papitu”, de Barcelona, amb una sèrie de dibuixos del més depurat “Modern Style”. Defensa, en els seus primers articles, apareguts a “La Publicitat” de l’any 11, un classicisme de tipus mediterrani, que resultà paral·lel al d’Eugeni d’Ors. Descobrí el grup cubista. I des del final del 1911 fins el 1918, es convertí en un dels líders, en pintura, del cubisme i, en literatura, del nunisme o cubofuturisme. El 1912, publicà una col·lecció d’assaigs crítics sobre Arte y artistas, on analitzà pintors i escultors com Nonell, Sunyer i Casanovas; també foren objecte d’estudi Cézanne, Picasso i el cubisme. El 1916-17 dirigí la revista “Trossos” i, el 17, publicà un cal·ligrama dedicat a Guynemer, que provoca l’atenció d’Apollinaire i de Maurras. Probablement el 17 o el 18, sofrí una profunda crisi personal i artística, que, amb el temps, resolgué amb la ---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------


conversió, per una banda, a la fe catòlica i, per l’altra, al classicisme hel·lènic. I pel que fa a la poesia, amb la troballa d’una forma relativament nova: el haikú japonés. Per influència directa de Maurras exercí, al tombant dels anys 20, una agressiva campanya classiconacionalista, que desenvolupà a través de conferències i, a partir del 22, de la secció Les idees i les imatges, de “La Veu de Catalunya”. Resulten molt significatives les quatre Conferències de combat, que pronuncià el 1919-1923. Quatre anys després, participà en l’intent d’organitzar un moviment catòlic obert i modern, primer amb la fundació de “La Nova Revista” i, segon amb la del diari “El Matí”. Paral·lelament publicà alguns poemes, algunes proses poètiques, un recull d’aforismes, on posà en relació les idees de tradició, modernitat i avantguarda. També va publicar molts assaigs crítics que van ser reunits en dues noves col·leccions: L’actualitat artística i La pintura catalana contemporània. L’any 39, afectat pel drama de la guerra, inicià una darrera etapa en la qual no solament portà el seu catolicisme i el seu nacionalisme espanyolista a les darreres conseqüències, sinó que, a més, abandonà de manera exclusiva l’ús de la llengua materna. Col·laborà a “Destino” i al “Correo Catalán”, el primer, amb articles de crítica artística i amb alguns capítols de memòries, e el segon, amb una secció diària que, amb el nom de Márgenes, constituí una mena de guia del nacionalcatolicisme. Refongué en castellà alguns dels poemes i proses anteriors al 36 i publicà diversos llibres de tema artístic, al voltant del “Siglo de Oro”. La seua obra pròpiament literària és molt breu, però molt significativa. Durant la Primera Guerra Mundial comença a publicar algunes proses d’inspiració cubista sobre pintors o herois de la milícia, que voregen la frontera de la poesia i que, recollí a “Trossos”. Passa de la prosa a la poesia i publicà un seguit Poemes i cal·ligrames, que barregen, amb tota llibertat, els materials futuristes amb altres de cubistes. En conjunt, els poemes de Junoy, fruit d’una voluntat de ruptura i d’investigació, mostren un sentit molt afinat de la síntesi i, alhora, una prodigiosa imaginació gràfica. “Art poètica” proposa un capgirament total dels usos establerts i, formalment figura entre els jocs alfabètics que realitzaven dadaistes com Aragón i Kurt Schwitters. “Sacarina i mentol en espiral”, dedicat a Nijinski i “Guynemer” són els cal·ligrames més originals i complexos. El 1920 inicià dues etapes noves que giraren al voltant, primer, d’una forma japonesa: el haikú; i segon, d’un tipus de prosa que es podria qualificar de cubista. En ambdós casos, treballà amb impressions de paisatge, que afinà fins a extrems d’una rara transparència. Les proses del Gris i el cadmi (1926), que d’alguna manera prolonguen l’aventura cubista, estableixen un joc subtil de relacions amb Stendhal, descriuen, a través del paisatge, el pas del temps, les impressions acumulades en el curs dels viatges o del tracte entre un paisatge urbà i un altre de rural. En conjunt, són proses meitat discursives, meitat líriques que, per mitjà de plans juxtaposats i, per tant, de frases curtes, precises, busquen la síntesi de colors i de formes geomètriques que, molt sovint prenen l’aire d’un aforisme o d’un haikú. 7.2. Joan Salvat-Papasseit Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924) provenia de la classe obrera. La seua formació escolar va ser mínima i precària fins que va començar a treballar en diversos oficis i professions; i va ser aleshores quan va començar a interessar-se ---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------


pels corrents artístics del moment i va iniciar la seua formació didàctica, o més ben dit, autodidàctica. Hi ha una estreta relació entre l’obra i l’escriptor. Va col·laborar des de molt jove en la premsa anarquista: una part dels seus articles, en espanyol, va ser aplegada més tard amb el títol Humo de fàbrica (1918). Altres reculls assagístics són: Mots propis i la ploma d’Aristarc. El 1917 anima i redacta “Un enemic del poble”; al qual seguiren altres dos intents de revista: “Arc Voltaic” (1918) i “Proa” (1921). Havia escrit sovint a setmanaris infantils, i són de tema infantil les narracions de la seua obra en prosa Els nens de la meua escala. Dispersos en diaris i revistes, queden alguns contes i molts articles literaris, que completen la curta producció de Salvat-Papasseit. Salvat s’autoqualifica “poetaavantguardistacatalà”. La seua filiació és doble. D’una banda deriva de l’anomenat cubisme d’Apollinaire, del qual adopta la fantasia formal. Gràfica del cal·ligrama. D’altra banda, li descobrim algunes reminiscències del futurisme italià de Marinetti. En el fons, és possible que per a ell l’actitud avantguardista no fos més que l’equivalent poètic del mateix impuls rebel que inicialment el va portar a professar l’anarquia. L’obra poètica de Salvat s’enceta pròpiament el 1917 en publicar el poema “Columna vertebral: sageta de foc” al núm. 9 de la revista Un enemic del Poble. Aquest poema és una síntesi de les idees que, des del 1914 aproximadament han anat conformant el pensament del poeta: una barreja de propostes modernistes, d’inspiració ibseniana i nietzschiana, anarquistes i regeneracionistes. El poema, que fou recollit en el primer llibre Poemes en ondes hertzianes, parla d’ideals de lluita, de joventut, de victòria enfront de la moral dels dèbils i dels fanàtics, ataca també les bases de la societat burgesa: la religió, la política, la filosofia, la raó. Proposa una forma nova que desarticula el discurs tradicional, tot servint-se del model futurista: mots en llibertat, ús de signes aritmètics, diversos tipus de lletra, fragmentació del vers, etc. Poemes en ondes hertzianes és un llibre programàtic, d’adscripció netament avantguardista. A més d’experimentar amb els recursos formals propis del cubisme i del futurisme, el conjunt de poemes és l’expressió d’un estat de crisi, d’inconformisme davant els models de la societat establerta. L’home, incapaç de trobar-se en la seua intimitat i en la seua individualitat. Tot hi és artificial i l’home és esclafat pel maquinisme. Com alliberar-se’n? Aquesta és la qüestió que respon en el segon llibre, de 1921, L’irradiador del port i les gavines. En aquest llibre, on continua havent-hi poemes de tema maquinístic, exposa, però, ja un pla de lluita, d’acció, descrit bàsicament a través del símbol del circ, el qual significa dinamisme. L’irradiador del port i les gavines planteja també un altre to, no programàtic, i uns nous continguts, que seran el que desenvoluparà en la resta de llibres, diguem-ne de maduresa: el to intimista de la cançó, la mitificació de la realitat, l’actitud ingènua davant els objectes, la presència de paisatges vitals, del record. Hi trobem la sublimació de la pròpia realitat a través de la fantasia marinera, de l’aventura, de l’heroi, de l’amant enjogassat. Altrament, l’ús de formes com l’haikai és indicatiu d’una depuració de l’estil. L’any 1922 publica dos llibres, i això representa la plenitud del poeta. L’un, Les conspiracions, és un conjunt de vuit poemes escrits arran de la seua estada al sanatori de Fuenfría, en terres castellanes. És un llibre on s’afirma el poeta nacionalista, el poeta del missatge de lluita patriòtica. L’altre, La gesta dels estels, ja és un dels llibres del Salvat més divulgat. Juntament amb el llibre El Poema de la rosa als llavis de l’any 1923, representa l’expressió més nítida de la poètica ---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------


salvatiana, de la síntesi entre la realitat i el desig/somni, i tècnicament la fusió dels procediments avantguardistes amb els models tradicionals del romanç, la cançó, el madrigal. Entre maquinisme i naturalesa-intimisme, l’oposició es resol a favor de la segona. Salvat, greument malalt, tendirà cada cop més a sublimar la realitat i crearse un codi vitalista, articulat a través del símbol i del mite de l’aventurer, del cavaller, de l’alegria de viure sense traves ni intel·lectualismes, ni moralitats, vist tot plegat des d’uns ulls infantils enmig d’una natura exultant. Malgrat tot, un cert to elegíac es desprendrà d’aquest plantejament utòpic. El poema de la rosa als llavis és, doncs, el punt més àlgid de la seua poètica. Un llibre unitari que explica una història d’amor; d’un amor físic, contat mitjançant el ritual cavalleresc i pastoril. El llibre barreja elements del llenguatge realista amb elements litúrgics, com si el fet d’amar fos un culte de creient. L’obra poètica salvatiana es tanca en un llibre, editat pòstumament l’any 1925, titulat Óssa Menor. Es tracta, de fet, d’un llibre amb materials que ja hem trobat fixats en llibres anteriors. Algunes formes d’avantguarda, poemes de mitificació del record, poemes d’amor, de l’aventura fantàstica o el tema de la mort, de l’angoixa de la mort. En resum, Salvat treballava amb la vida i la literatura com una mateixa possibilitat de realització i, per tant, els seus poemes reproduïren amb precisió els moviments més espontanis de la seua intimitat. 7.3. Sebastià Sánchez-Juan De tots els continuadors de Salvat, Sánchez-Juan és el més fidel i, sens dubte, el més brillant. El 22 publicà un manifest, Segon manifest català futurista. Contra l’extensió del tifisme en literatura on reprengué, amb alguna variant, la línia programàtica de Salvat. Atacà els poetes en minúscula i el personal noucentista i, més exactament els qui preconitzaven un “neoclassicisme encarcarat” i definí, en uns termes prou semblants, la poesia. Per altre costat, suprimí tota mena de contingut moral i nacionalista i, al capdavall, defensa una avantguarda vaga i destenyida. Dos anys després aplega en volum els primers poemes, Fluid. En aquests poemes, impresos en tinta blau-cel, utilitza amb molta moderació i poca fantasia, les parole in libertà i, sobretot, la juxtaposició de sensacions, o plans, i, per altra banda, convertí en matèria de poesia el món de la quotidianitat i, més en concret, el del suburbi i la màquina. A partir de la seua publicació, però, Sánchez-Juan, sense variar substancialment el material quotidià de base, tendí, primer, a interioritzar-lo i, segon, a recuperar les formes tradicionals, unes formes que maneja amb tota mena de refinaments verbals. Així, les Constel·lacions (1927) i les Elegies (1928) contenen sonets esplèndids, principalment, de tema religiós, madrigals i cançons amoroses i, a la vegada, formes lliures i sintètiques que estilitzen fins al hai-kú o fins a versos solts, complets en ells mateixos. Tanmateix, Sánchez-Juan, que, amb Salvat i Foix, constituïda l’autèntic model de poeta d’avantguarda, assistia regularment a la tertúlia de Barradas, intervingué en alguns dels actes públics més notoris, per exemple, amb motiu de la vinguda de Marinetti organitza una conferència-exposició. El 29 publica dos dels seus llibres majors: Cua de gall i Divagacions. El primer, més miscel·lani, continua la línia meitat futurista, meitat realista de Fluid i conté alguns dels seus poemes més famosos: “Nadal”, “Oda al Poble Nou”, etc. El segon constitueix un “viatge altern pel món objectiu i per la vida interior” i, més exactament, un assaig en principi distant i inexplorat. ---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------


Pels volts del 30, Sánchez-Juan, malgrat retenir algunes de les seues troballes, com la voluntat de síntesi i la llibertat analògica, abandonà de manera definitiva l’aventura de les avantguardes. El 31, publicà un volum de Cançons i poemes, que conté les darreres peces importants i dos anys després, els Poemes de promés. El gener del 39, imprimí una selecció dels seus millors poemes, que clausura tota una època, la de joventut, i n’inaugura una altra, plena d’incerteses i de clarobscurs. El Sánchez-Juan de la postguerra, dimitit i, per raons polítiques, marginat, no fou sinó una caricatura d’ell mateix. Entre 1940 i 1949, publicà en llengua castellana. El 52, recuperà la llengua. O, almenys, la recuperà per al llibre. I des d’aleshores fins al 74, publicà cinc nous reculls, el més remarcable és el Principat del temps. 7.4. Josep V. Foix Va nàixer a Sarrià el 1893. Foix és conegut sobretot per la seua obra poètica. Aquesta, però, es reparteix en dos cossos: els llibres de composicions en vers i els de prosa. Ara bé, els llibres en vers, en el seu conjunt, consten de dos membres força diferenciats; el primer, base de tot el conjunt, és un únic llibre, Sol, i de dol; el segon, que se sosté sobre aquell, és la resta de llibres. El seu primer llibre, Gertrudis, data de 1927, quan ja feia anys que la seua firma era ben coneguda en el món literari català. Getrudis és una primera selecció d’un diari 1918, el qual, integrat per 865 poemes breus, li donarà matèria per a nous volums. En 1947 va publicar Sol, i de dol (el peu d’impremta, però, dóna la data de 1936). L’aparició d’aquest llibre sorprengué els cercles literaris catalans per la novetat radical que suposava un volum de sonets de forma perfectament clàssica, però amb un contingut que adés es remet al pensament medieval, adés a l’experiència més actual i més avançada. Respon a temes i procediments de tipus tradicional dins dels corrents simbolistes. Foix destaca per la fantasia de les metàfores i pel seu utillatge verbal. Castellet i Molas han destacat en els poemes posteriors a 1939 remissions candents al context històric o social en què van ser escrits. Les irreals omegues (1948), On he deixat les claus... (1953), Onze nadals i un cap d’any (1960) i Desa aquests llibres al calaix de baix –en el volum de conjunt Obres poètiques (1964)- Darrer comunicat (1970), agrupen també poemes “en vers”. Unes altres suites de proses líriques són L’estrella d’En Perris (1968) i Allò que no diu “La Vanguardia”. Els seus articles i assaigs publicats a la premsa periòdica són abundants, i alguna sèrie va ser particularment memorable per la seua trama enginyosa. No hi ha revista avantguardista, ni activitat d’agitació en el camp de les arts i les lletres catalanes durant mig segle, que no tinguen en Foix un decidit col·laborador. Des de la seua joventut ha estat un guaita atent a qualsevol interessant trepidació intel·lectual que s’haja produït en qualsevol lloc, la seua obra de creació i els seus comentaris crítics es fan ressò i fins i tot anticipen alguns fenòmens estètics i ideològics fonamentals de l’època. Ben mirat, Foix va ser “surrealista” molt abans que Bréton. Va insinuar la primera participació indígena amb les simpaties pel feixisme, detall, sens dubte, poc falaguer, però que denota la hipersensibilitat de l’autor davant les més diverses “inquietuds” del seu temps. ---------------------------------------------------------------- 15 ----------------------------------------------------------------


L’obra d Foix se situa “més enllà dels preceptes”, però també se subjecta, i ben sovint als “preceptes”, per una decisió que ell diu inspirada en la “servitud envers la llengua i la comunitat”. La relació s’estableix en altres aspectes: el de les possibilitats oníriques, el de la confusió del real amb l’irreal en un hipotètic “superreal”. El poeta, segons Foix, és “un investigador a la ratlla del son”. El son, amb els seus somnis, és una mina poètica. La paraula “investigador”, aplicada al poeta, té per a Foix el valor d’una autodefinició. Ell es considera “investigador en poesia” i amb els seus poemes s’adreça als que investiguen la poesia, no als historiadors de la literatura. Opina que qualsevol procediment literari li és vàlid per a expressar el seu missatge: “no em sap gens de greu de dir que, en poesia, amo totes les tendències (...). L’operació d’escriure se li planteja al mateix temps, al nivell “material” de la llengua, i ell sap que la poesia només és, en la mesura que és, un artifici real. Per a ell, el poeta és un especulador de la paraula. Joan Teixidor ha explicat el sentit més visible d’aquesta maniobra: “J. V. Foix ha fet la singular proesa de contradir la tendència natural de l’idioma cap als mots polisíl·labs i l’accentuació plana, intentant de restaurar un arcaisme de monosíl·labs abruptes i contundents”. Ens trobem davant d’una especulació amb la paraula, i, a la caça de l’insòlit Foix s’endinsa en la veu més clara de l’idioma: els clàssics medievals. Per altra banda, Foix, paral·lelament a l’atracció que sent per l’avantguarda, ha incorporat a la llengua un bon nombre de neologismes, relacionats en gran part amb les innovacions tècniques i científiques del món modern. Circumstancialment, utilitza també el vocabulari que, reclòs en la ruralia és desconegut paral·lelisme la majoria de la gent. Membre de la Secció Filològica d l’Institut d’Estudis catalans, va morir el 1987. 7.5. Carles Salvador Carles Salvador (València, 1893 – Benimaclet, 1955) inicià la seua vida literària en la segona dècada de segle, quan va publicar diverses col·laboracions poètiques i narratives en diaris i revistes del moment. Els models estètics d’aquelles primeres obres eren molt diversos, des del modernisme fins als clams patriòtics. Però fou e la dècada dels vint quan Carles Salvador, i alguns dels seus companys, encetaren un projecte de renovació i actualització de les lletres valencianes, que en realitat no era sinó la segona batalla estètica del segle, després de la plantejada pels escriptors modernistes. Arran de la publicació dels articles, vagament programàtics, El jazz, el maquinisme i la poesia pura, es va promoure una forta discussió que va encetar la polèmica en el món valencianista, que dividí la població en dos grups: 1. El format pels defensors de la tradició llorentina, entre ells Miquel Duran Tortajada, Eduard Martínez-Ferrando i Francesc Caballero i Muñoz. 2. Els defensors de les avantguardes, entre ells Carles Salvador i Maximilià Thous. Carles Salvador vertebrà les dues vessants que han caracteritzat la nostra llengua: l’intent normalitzador i la difusió del seu ús literari. Ha estat el poeta valencià més representatiu de la primera part del segle XX. Polític de l’idioma, lluitador i combatiu per la llengua i la renovació literària, el seu nom ha estat lligat per la crítica a la poesia, i més concretament a l’anomenat avantguardisme, lligam que sobretot cal respectar si entenem el moviment com a ruptura amb la tradició i els precedents literaris, experimentació amb els recursos expressius, i no com adscripció al doctrinari futurista i surrealista. ---------------------------------------------------------------- 16 ----------------------------------------------------------------


La seua producció lírica, a banda dels poemes primerencs publicats en diaris i revistes, l’hem de diferenciar en dues grans etapes delimitades biogràficament pel trasllat de Benassal a Benimaclet, ressenyades per la crítica com la producció de preguerra, aquella que sota l’estel renovador resseguí l’experimentació i se situà en moments sota el mestratge de Salvat-Papasseit, i la producció de postguerra, que sota el signe de la continuïtat esdevingué més conservadora, tant estèticament com ideològicament, més moral i òbviament menys original en el nostre panorama literari. - Etapa de preguerra – cicle de Benassal (1916 – 1934) Els llibres més significatius són: Plàstic (1923), Vermell en to major (1929), Rosa dels vents (1930), El bes als llavis (1934) i el text “Poema del viatge a l’entorn de l’Amor” (1934). Les directrius generals d’aquest període són el predomini de la temàtica amorosa, presentada des del sensualisme i l’erotisme, i la tria formal de recursos com l’ús, ric i suggerent, de la imatge, en especial la metàfora, la tipografia lliure, o la visualització dels textos en sintonia temàtica. Plàstic, el primer poemari, és la constatació de la seua formació i palesa una voluntat de renovació literària. Salvador, des de l’herència llorentina, reclama un “mester de temps moderns” per a la poesia valenciana i opta per uns versos renovadors. Vicent Simbor estableix com a influències importants del llibre el SalvatPapasseit de L’irradiador del port i les gavines i Eugeni d’Ors. El primer comporta la renovació, mentre que el segon, l’equilibri conservador més en sintonia amb la mentalitat del mestre de Benassal. Vermell en to major fou la prova de la renovació definitiva ja que el llibre consagrava la ruptura amb la poesia amorosa valenciana no sols per la temàtica eròtica i sensual sinó també en elaboració formal i el domini contundent de la imatge, per l’impacte irracional, per la bellesa. Rosa dels vents continua els trets del recull anterior alhora que palesa una poesia basada en l’anècdota. El bes als llavis. El títol i la temàtica amorosa remeten a Salvat-Papasseit. L’erotisme i el lirisme són trets essencials que tots dos poetes comparteixen. El lèxic, la tipografia del vers i algunes de les imatges traspuen l’herència provinent de l’avantguarda, tot i que és també el domini de la imatge de base simbolista el millor guany. L’any 1934 publicà al número 2 de La República de les lletres el text “Poema del viatge a l’entorn de l’Amor”, molt més conservador estèticament que els llibres anteriors. - Etapa de postguerra (i part de la inèdita) Ha estat avaluada com a conservadora i populista. També considerada Cicle de València. L’etapa abraça els poemaris publicats Nadal, flor cordial (1943), Elegia (1944), Cant i encant de Benassal (1945), Poema de la Verge dels Desemparats (1948), La rondalla va per l’horta (1950), El fang i l’esperit (1952), Les veus de la terra (1953) i Cistell de fruita (1954). Vicent Simbor documenta obres inèdites com El goig i el turment (1934-45), Veles i gavines (1948), EL cor en la mà (1935-51), El motiu (escrit amb X. Casp durant els anys 40), Fira de mostres (1917-51), Religioses (1920-55) i Romancer vicentí (1955). Aquesta extensa producció és molt diversa, tant estèticament com temàtica. La millor poesia de Salvador, com ocorria en el cicle de Benassal, és la de temàtica amorosa, en especial la dels reculls El goig i el turment, El fang i l’esperit i El cor en la mà, mentre que la resta esdevé més secundària i anecdòtica; manté i ---------------------------------------------------------------- 17 ----------------------------------------------------------------


desenvolupa les directrius religiosa, paisatgista i circumstancial, i s’adequa amb més fidelitat als rètols de conservadora i populista. Durant els anys 40 Carles Salvador demanà el retorn de Llorente com a font de saviesa poètica i el reconegué novament com a patriarca de la poesia valenciana. El trànsit entre les dues etapes comporta una substitució de models: així passem del primer referent imprescindible, Salvat-Papasseit a Ausiàs March i Roís de Corella; per tant, el pas d’una concepció amorosa basada en el sensualisme a una altra basada en la tensió amorosa i el conflicte moral. El canvi comporta la pèrdua dels moments més originals. El goig i el turment. El títol serveix de manifest de la nova concepció amorosa: és la dicotomia que sintetitza els elements del conflicte i de tensió, és el resum entre l’abans i el després, entre el delit i el pecat; és, al cap i a la fi, el dilema entre la passió i l’esperit, la follia i la raó, en què l’estimada esdevé sovint inaccessible en l’espera amorosa del poeta. El cor en la mà. Els 70 poemes breus del llibre comporten una lírica que intenta mostrar impressions i referències... i connecten amb la tradició literària mística que prové de Ramon Llull. El volum perd quasi tots els elements avantguardistes, minva la reflexió retrospectiva en tensió constant i accentua en alguns moments el ressò popular, que alterna amb els textos que més fidelment mantenen la connexió literària mística. El fang i l’esperit. El llibre s’estructura en tres parts que recreen tres moments de la vivència amorosa, als divuit, als trenta i als quaranta-cinc anys. El primer l’anomena l’anhel, el segon és el conjur i el tercer l’antiflirt. El llibre transita del moment de la passió i del desig, al de la reflexió i el dubte moral, del fang a l’esperit. Pel que fa a la prosa, els autors de la generació de Carles Salvador tenen present la necessitat de crear una prosa vàlida. Sens dubte, Salvador és el millor prosista de l’època. La seua prosa comprén (sempre dins de les narracions cultes) una gamma àmplia i diversa que va des del caire tradicional a l’avantguardista, tot passant pels contes infantils i per proses a mig camí entre la narració i l’assaig. Cal destacar Elogi de la vagància, Elogi del xiprer i Elogi del camp. Són obres amb influència d’Eugeni d’Ors, on domina l’exposició ideològica. La carn també somnia, Amàlia, El maniquí d’argila, L’home sense braços, són obres també d’inspiració orsiana, però es tracta de narracions ficcionals, on la tesi queda diluïda al si del món diegètic. El maniquí d’argila es pot considerar, en certa manera, com una mena d’obra pont entre el nucli de narracions de filiació orsiana i el nucli de les narracions influenciades per l’avantguardisme. L’escapada avantguardista, malgrat la brevetat, se’ns ofereix com l’aportació més arrodonida i persistent, per exemple en la novel·leta L’Auca de les Oques i Aquell jove de la finestra i La dona més vella del món. No podem deixar d’assenyalar la seua lluita nacionalista, cultural i política. Es troba entre els gramàtics valencians que més han lluitat per la unitat ortogràfica i alhora pel respecte a les peculiaritats gramaticals i lèxiques pròpies del valor supradialectal. L’any 1934 escriu el Vocabulari Ortogràfic Valencià, i el 1952 la Gramàtica Valenciana, que han estat un eficaç instrument d’ensenyament de la llengua a Lo Rat Penat fins que aquesta entitat adoptà una actitud secessionista.

---------------------------------------------------------------- 18 ----------------------------------------------------------------

59 - Tema 59: La literatura d'avantguarda de principis del segle XX

Recommend Documents