53 - Tema 53: La narrativa del Romanticisme al Naturalisme

TEMA 53

Tema 53 LA NARRATIVA DEL ROMANTICISME AL NATURALISME

TEMA 53 La narrativa del Romanticisme al Naturalisme

ÍNDEX 1. Introducció 1.1. Marc històric i sociocultural 1.2. Novel·la catalana i novel·la en català 1.3. La novel·la catalana al segle XIX 1.4. La novel·la catalana escrita en castellà 1.4.1. Novel·la històrica amb influències estrangeres 1.4.2. Quadres de costums 1.4.3. Narrativa de costums 1.4.4. Novel·la històrica contemporània 1.4.5. Novel·la de fulletó 2. Novel·la històrica 3. El costumisme. Emili Vilanova 4. El realisme 4.1. Definició 4.2. Novel·la realista 4.2.1. Novel·listes amb òptica romàntica a) Gaietà Vidal i Valenciano b) Lluís Bertran i Nadal c) Martí Genís i Aguilar 4.2.2. Novel·listes amb òptica realista a) Bosch de la Trinxeria b) Josep Pin i Soler c) Dolors Monserdà de Macià 5. El naturalisme 6. Narcís Oller 6.1. Narcís Oller i el naturalisme 6.2. Obres i estil

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------


BIBLIOGRAFIA BESER, S., “La novel·la realista”, dins Lliçons de literatura comparada catalana castellana, PAM, Barcelona, 1985. BUSQUETS, L., Literatura catalana (textos d’orientació universitària), Ed. Urgell, Agramunt, 1983. CARBONELL, A., Literatura catalana dels inicis als nostres dies, Barcelona, 1979. MONTOLIU, M., “L’obra de Narcís Oller. Estudi crític”, dins Narcís Oller. Obres completes, Ed. Selecta, Barcelona, 1948. RIQUER, COMAS, MOLAS, Història de la literatura catalana, vol. VII, Ed. Ariel, Barcelona, 1964-1986. SERRAHIMA, M., “Narcís Oller (1846-1930)”, dins Dotze mestres, Ed. Destino, Barcelona, 1972. SOLC. Literatura catalana, Ed. 62. YATES, A., Una generació sense novel·la? Ed. 62, Barcelona, 1975.

----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------


1. Introducció 1.1. Marc històric i sociocultural A començaments del segle XIX, el moviment romàntic es consolidà a l’empara de la revolució burgesa que es produïa aleshores i que comportà nombrosos canvis en l’estructura socioeconòmica i cultural del país. Pel que fa a la literatura, la industrialització canvià la situació de l’escriptor i la indústria del llibre, ja que permeté una difusió molt més ampla, convertit ara en producte industrial i no artesanal, i una major independència econòmica de l’escriptor. La literatura, ara, abastarà més sectors socials que els exclusivament aristocràtics. 1.2. Novel·la catalana i novel·la en català: una diferenciació Encara que a principis del segle XIX existia una certa infraestructura que permetia el desenvolupament de la literatura, aquesta eclosió romàntica que abastarà a Catalunya tota la cultura i tots els gèneres literaris, es realitzà bàsicament en castellà. Aquest fet s’explica per diversos factors: 1. No existència de premsa ni d’una editorial en català que permetera viure de la literatura en la nostra llengua. 2. El català tampoc no gaudia d’una consideració social sòlida, ja que se’l considerava un simple dialecte no apte per a les grans creacions. 3. No era massa ample el públic lector. No fou fins els anys 60 que sorgí una literatura completa en la llengua del país amb la publicació de L’orfeneta de Menargues, d’Antoni de Bofarull, primera novel·la escrita en català des del Tirant. De 1862 al Modernisme, la novel·la catalana transcorrerà per vies totalment anacròniques: conreu de la novel·la romàntica, del costumisme, del fulletó... Però el 1862, Antoni de Bofarull iniciarà un nou camí, continuat per altres autors com F. Pelagi Briz, Martí Folguera, Marià de Bell-Lloc. L’aparició de la novel·la en català fou fruit de factors específics de la cultura catalana juntament amb d’altres de caire més general: 1. L’ascensió de la burgesia com a classe hegemònica. 2. Recuperació progressiva del prestigi social de la llengua catalana. 3. Creació d’un cert públic lector gràcies a la publicació de premsa en català. 4. El fet que alguns intel·lectuals de l’època sentien la necessitat urgent de tenir una novel·la pròpia en català. 1.3. La novel·la catalana al segle XIX A la nostra literatura, el record dels clàssics s’havia esborrat pràcticament i la tradició narrativa de la decadència no podia constituir cap base sòlida per al redreçament de la novel·la. Només es va poder recórrer, de fet, a les traduccions de novel·les estrangeres. Fins a la dècada del 30 no es podrà parlar d’una novel·la autòctona en castellà, i no serà fins el 1862 que s’iniciarà el conreu català del gènere amb la publicació de L’orfeneta de Menargues, de Bofarull.

----------------------------------------------------------------

4 ----------------------------------------------------------------


1.4. La novel·la catalana escrita en castellà Hom pot distingir una sèrie de corrents en la novel·la catalana escrita en castellà: 1.4.1. Novel·la històrica amb influències estrangeres Les primeres mostres de novel·la històrica als Països Catalans s’editaran en castellà, i les principals influències són les de Walter Scott, Vigny i Víctor Hugo. El 1830 es publicà Los bandos de Castilla, de Ramon López Soler, adaptació molt lliure d’Ivanhoe, de Scott. Suposa una fita important, perquè se’l considera el manifest del romanticisme català i espanyol i per la reivindicació històrica que suposa l’intent d’adaptar els models europeus a la història espanyola. Els primers novel·listes treballaren amb la història espanyola medieval, però després ja empraren la història medieval catalana: Estanislau de K. Gayo i Joan Cortada. Incorren, però, en una doble contradicció entre la matèria i la llengua, ja que escriuen la història catalana en llengua castellana, i entre la llengua i la intenció, atés el patriotisme d’algun d’ells. 1.4.2. Quadre de costums El quadre constituí la manifestació literària més genuïna i representativa de la literatura costumista del XIX. La realitat esdevé ací matèria de literatura. Reuneix una sèrie de trets característics que el desmarcaran clarament de la ficció novel·lesca: absència d’argument, descripcions minucioses i estàtiques, intromissions reiterades del narrador, diàlegs freqüents i espontanis. En síntesi, el quadre de costums partí de la realitat més immediata i la convertí en esquema. El gènere esdevingué totalment urbà, a causa del seu origen periodístic i es consagrà, bàsicament, a la descripció dels costums de les classes populars, sobretot de les menestralies. La narrativa costumista, que es desenrotllà sobretot en el període de la Restauració, declinà francament a principis del segle XX per dues raons essencials: pels canvis radicals ja operats en les ciutats, que havien provocat la gradual desaparició del tipisme dels barris vells, alhora que l’augment brusc de la població havia causat un fort aiguabarreig; i per altra banda, l’aparició de corrents literaris dominants que eren prescindibles. 1.4.3. Narrativa de costums Cal considerar la narrativa tant al País Valencià, a les Illes com al Principat. A part de les peces narratives de to entre melangiós i humorístic del menorquí Àngel Ruiz i Pablo (1865-1927), l’aportació més interessant de les Illes al conjunt del costumisme català és els Aigoforts (1892), de Gabriel Maura (1842-1907), on caricatura aspectes i tipus de la vida quotidiana de la ciutat de Mallorca. Al País Valencià, un gran nombre de revistes acollí articles d’autors diversos, tots ells, però, de to menor. (Citem: Salvador Guinot, 1866-1944). Al Principat, els escriptors més importants són Joan Pons i Massaveu (18501918), Robert Robert (1830-1873) i Emili Vilanova. El primer, Pons i Massaveu, oscil·là entre la utilització més genuïna del quadre de costums i un tipus de narració novel·lesca vacil·lant que mai no prescindí dels elements costumistes o de l’idealisme romàntic, i que mai no esdevingué una novel·la autèntica com L’auca de la Pepa, de 1889. El segon, Robert Robert, escriví en català i en castellà. S’emmarca dins el corrent liberal del Romanticisme, i la seua obra, situada en la Barcelona dels anys seixanta, descriu personatges i formes de vida de l’època. ----------------------------------------------------------------

5 ----------------------------------------------------------------


1.4.4. Novel·la històrica contemporània Corrent que es produeix entre 1830 i 1862. Es tracta d’un seguit d’obres emmarcades en un determinat moment històric. Els temes són actuals perquè parteixen de la possibilitat que els ofereix la narrativa de costums. Destaquen L’esplanada (1836), de Terradas, i El poeta i el banquero, de Pere Mata. 1.4.5. Novel·la de fulletó Aquest tipus de novel·la apareix a l’època dels 40, amb un intent de dur la literatura a un públic més ampli. El fulletó va ser una novel·la d’història contemporània, amb elements dramàtics i amb la finalitat de moralitzar. Tècnicament no és gens innovadora. Els dos corrents que presenta són: 1. Novel·la d’intenció social, on abunden les digressions i les reflexions de l’autor, denuncia l’estructura econòmica. 2. Novel·la d’aventures. A Catalunya el gènere començà amb J. Ayguals d’Izco, autor de Maria o la hija del jornalero (1845-1846). 2. Novel·la històrica La novel·la històrica considerada com a gènere és un producte típic del Romanticisme, arranca de Walter Scott amb Waverley (1814), i es caracteritza per triar moments històrics en crisi, on es presenten no grans personatges històrics sinó ficticis inventats per l’autor. Scott va exercir una gran influència en la literatura europea. A França però, també es fa una aportació original, doncs autors com Vigny i Víctor Hugo proclamen la llibertat de l’escriptor per a transformar els fets històrics, és a dir, per a subjectivitzar la història o actualitzar-la per extreure’n un ensenyament moral. Tots dos models arriben a la literatura catalana de l’època. La influència de Scott traspassa els àmbits de la literatura, ja que contribueix a orientar la Renaixença cap a la línia del romanticisme medievalitzant i conservador. Els autors de novel·la històrica combinen ambdós models, als quals, a partir dels anys 40, s’hi sumarà la incidència de la narrativa de costums i sobretot, la de la novel·la de fulletó. La novel·la històrica és una barreja de crònica i imaginació. La proporció de cada element varia segons l’autor, però en general es tracta d’una novel·la d’aventures amb un fons històric que li serveix d’emmarcament. Els elements desencadenants de les aventures són la lluita, bèl·lica o no, que li proporciona acció, i l’amor que li proporciona la intriga. Els personatges són eteris, vaporosos i idealitzats. Els factors que mantenen la intriga i desperten la curiositat del lector són l’escamoteig dels fets i els canvis bruscos que creen els cops d’efecte. La funció de la novel·la històrica havia estat contribuir a procurar una memòria històrica mitjançant la selecció de moments claus del passat nacional. Com ja s’ha mencionat abans, la novel·la històrica catalana estigué escrita en castellà. Els primers novel·listes treballaren amb la història espanyola medieval, però després ja empraren la història medieval catalana: Estanislau de K. Gayo i Joan Cortada. Incorren, però, amb una doble contradicció, entre la matèria i la llengua, ja que escriuen la història catalana en llengua castellana, i entre la llengua i la intenció, atés el patriotisme d’alguns d’ells. Tot un seguit de factors socioculturals, entre els quals cal destacar l’absència d’una producció novel·lística, el desconeixement de la tradició medieval, la manca ----------------------------------------------------------------

6 ----------------------------------------------------------------


d’un públic en català i una llengua sense prestigi social ni normalització, impossibiliten l’aparició a temps d’una història en la nostra llengua. Les característiques d’aquest tipus de novel·les són: desplaçament de l’interés de la història moderna i sobretot contemporània, pèrdua d’agressivitat teòrica, molts elements de la novel·la de fulletó, consolidació dels mites nacionals catalans... Al País Valencià i les Illes, el canvi de llengua en la novel·la històrica es produeix molt més tardanament, i al llarg del XIX continuarà expressant-se, majoritàriament, en castellà. 3. El costumisme. Emili Vilanova El costumisme català del segle XIX tingué un origen doble. Cal tenir en compte, en primer lloc, la tradició autòctona, de caràcter popular, que deriva de narracions costumistes del segle XVIII, com el Calaix de sastre, del Baró de Maldà, i era d’intencions i temes paral·lels als d’un gènere teatral de gran acceptació popular: els entremesos i els sainets, sense oblidar els col·loquis valencians. En segon lloc, es produí la incorporació d’una tradició culta, importada de la literatura castellana a través de Lara i Mesonero Romanos, per exemple. En els seus inicis, el costumisme català hagué de superar un problema lingüístic. Si la novel·la catalana del segle XIX començà a utilitzar el castellà com a instrument de comunicació, els quadres de costums no podien compartir la mateixa llengua que la novel·la en els seus orígens sense desvirtuar-se i, fins i tot, negar l’íntima essència del gènere costumista. Els temes, les situacions, la localització i els personatges tractats i descrits pels escriptors costumistes exigien inexcusablement la llengua catalana. El costumisme escrit en català al segle XIX es produeix, bàsicament, en el moment de la Restauració, encara que ja havia aparegut de manera incipient en una sèrie de publicacions valencianes de caire satíric i filiació liberal. El costumisme naix en una societat que es trobava en procés d’industrialització i que havia sofert una sèrie de canvis. Els costumistes s’adonen que viuen en un món que està a punt de desaparéixer sota els progressos de la industrialització i pretenen de plasmar-lo en les seues obres per tal de salvar-lo. Intenten cercar els indrets més autòctons, els menys afectats pels canvis: els barris populars o el món rural. Al costumisme no podem deixar de banda un dels escriptors que més ens han marcat; és el cas d’Emili Vilanova. Emili Vilanova (1840-1905) Vilanova transformà en literatura els records personals d’unes formes de vida lligades a la pròpia experiència que contemplava com desapareixien inexorablement. Aquesta contemplació, però, no podia ser indiferent, fou tenyida d’un poètic subjectivisme i d’un sentiment elegíac derivat del fet que aquell món formava part de la seua vida. Fou hereu genuí de la Renaixença, posseïdor d’una sòlida formació literària, producte d’extenses lectures. L’obra de Vilanova fou influïda pel costumisme castellà de l’època i per l’humorisme realista de les seues amistats literàries del moment. La seua prosa, que parteix de la llengua col·loquial de la menestralia barcelonina i, per tant, participa de la corrupció lingüística del català parlat, barrejà l’humorisme amb la nostàlgia i la tendresa, i assolí uns resultats esplèndids. ----------------------------------------------------------------

7 ----------------------------------------------------------------


4. El realisme 4.1. Definició En literatura, el moviment realista coincideix amb el plantejament intel·lectual general de l’època, caracteritzat per la dèria pel coneixement científic i informat per una visió antimetafísica del món. La literatura, seguint els processos de Balzac, exclou del seu àmbit el fantàstic, l’al·legòric i el simbòlic, i se centra de manera exclusiva en el que considera la realitat total (política, social, econòmica) i en la seua evolució dinàmica. Té consciència dels canvis històrics i reflecteix els grans processos de la societat de l’època, bàsicament la revolució industrial i el triomf de la burgesia, amb una visió optimista, gairebé eufòrica del món. Es planteja una representació objectiva de la realitat social contemporània, i, per tant, s’exigeix l’objectivitat en el mètode, encara que aquesta comanda teòrica serà molt difícil d’aconseguir en la pràctica. D’altra banda, demana la creació d’un llenguatge literari dúctil i divers, que s’amotle a les característiques socials i individuals dels personatges. La novel·la realista conté també un component bàsic de crítica social, la qual cosa li confereix, en darrer terme, una dimensió moral. És important assenyalar que, mentre que a Europa el realisme i el naturalisme són els dos corrents que dominen el panorama literari de la segona meitat del XIX, a Catalunya els elements diferenciadors de tots dos es troben molt desdibuixats, tal vegada perquè no tenim exponents purs de cadascun d’ells. 4.2. Novel·la realista A Catalunya no va haver-hi un projecte global de novel·la realista, fora del grup YXART – SARDÀ – OLLER, ja que malgrat que als anys 80 i 90 la infraestructura novel·lística ha millorat, encara no és possible parlar d’una consolidació, perquè les bases són encara massa fràgils i anacròniques. Pel que fa al País Valencià i a les Illes, no es pot parlar de novel·la realista en català. Si bé la novel·la realista catalana presenta algun dels trets definidors del realisme (plasmació de la vida social contemporània, que es veu afectada pels processos que comportà la revolució industrial, la desaparició de la societat pairalista rural...), hi ha un punt feble en la novel·la catalana: l’anàlisi social i moral de la col·lectivitat no va acompanyada per una anàlisi psicològica dels personatges. Els novel·listes són inhàbil en el terreny de la introspecció psicològica i incapaços de crear personatges sòlids. D’altra banda, i pel que fa als recursos tècnics, aquests no sempre són els més pertinents ni els saben articular sempre en un to orgànic, ja que queden, al capdavall, com una juxtaposició de materials diversos. Generalment, el narrador és omniscient, i s’immisceix sovint en la narració per tal de buscar la complicitat entre ell, el lector i el personatge. Açò deriva d’una concepció didàctica de la novel·la, i fins i tot d’una utilització del gènere com a eina de divulgació ideològica. Tot açò provoca que la visió del món que conforma aquestes obres s’allunye en principi de l’objectivitat propugnada pel realisme i es trobe amarada de moralisme i ideologia. Una ideologia, a més, caracteritzada pel seu idealisme, de vegades més propera a l’elegia costumista envers un món perdut que no pas a la mentalitat optimista i emprenedora i plena de fe en el progrés pròpia de la burgesia industrial. Des d’aquest punt de vista es pot afirmar que tan sols Narcís Oller fa novel·la burgesa. ----------------------------------------------------------------

8 ----------------------------------------------------------------


Els autors vinculats al realisme els podem classificar en dos grups: 1) Novel·listes amb òptica romàntica. 2) Novel·lista amb òptica realista. 4.2.1. Novel·listes amb òptica romàntica Donen una visió patriarcal de la realitat i s’inclinen cap a una novel·la de costums rurals: A) Gaietà Vidal i Valenciano (1834-1893). Les seues novel·les són un exemple acomplert de novel·la idealista, desinteressada del realisme positivista. Vol representar els costums del món de la pagesia a la qual pertanyia: Confiança en Déu (1863) Rosada d’estiu (1866). B) Lluís Bertran i Nadal (1847-1932). Manté encara les obres costumistes: Qüestió de noms (1889) La nonada (1904) C) Martí Genís i Aguilar. Julita (1874) narra, en un ambient burgés, la vida d’una heroïna romàntica amb tots els ingredients propis del gènere. Insinua ja algunes de les tècniques de l’anomenada novel·la psicològica o naturalista. 4.2.2. Novel·les amb òptica realista La concepció novel·lística d’autors com Pin, Bosch o Monserdà s’aproxima a la balzaquiana sobretot pel que fa a la incorporació d’una temàtica determinada, però es manté distant quan al plantejament en l’anàlisi del cos social. A) Bosch de Trinxeria (1831-1897). Planteja la novel·la com un gènere que combina realitat i ficció, alhora que didàctic i moralitzador. La seua teoria de la novel·la l’exposa al pròleg de L’hereu Noradell (1889). B) Josep Pin i Soler (1842-1927). S’aparta ja decididament de les descripcions de la ruralia catalana i presenta la maduresa realista. La seua obra pot ser dividida en tres etapes: - Obres d’imaginació, novel·la i teatre (1887-1902) en la trilogia formada per La família dels Garrigas, Jaume i Niobe, on adopta ja alguns elements del naturalisme (influència de l’ambient, pes de l’herència...) - Obres de viatges (1903-1906) - Obres humanístiques (1910-1921). C) Dolors Monserdà de Macià (1845-1919). Capdavantera d’iniciatives, encara que de fons conservador, per tal de protegir la dona treballadora, és autora d’un conjunt de novel·les on s’enalteix la petita burgesia, amb procediments molt pròxims als del costumisme: La fabricanta (1904).

----------------------------------------------------------------

9 ----------------------------------------------------------------


5. El naturalisme De 1850 a 1890 s’estén el període literari batejat per la crítica amb el nom de Naturalisme en les literatures europees. El 1867, Émile Zola definí el mot en el sentit actual: tendències que dominaren la novel·la i el teatre a partir de 1867-1870, en el moment en què el positivisme havia acaparat un lloc més o menys segur en el terreny del pensament. Si bé Zola n’és el teoritzador, ell mateix, juntament amb Taine, també crític, situà Balzac com a cap de l’escola, és a dir, admeté que el Naturalisme era una evolució (superació, continuació, negació), del Realisme M. de Montoliu afirma que l’estètica del Naturalisme es basa d’una banda, en el precepte heretat del realisme que la novel·la havia de ser objectiva i impersonal, sense intervenir en el joc de les passions presses a la realitat. El novel·lista considera la seua realitat separada de la realitat objectiva que ell contempla, i es limita a reflectir-la, tenint cura de no fer intervenir per a res la realitat del propi jo. Aquesta és l’actitud que prenen els seguidors de l’escola naturalista i realista. Un segon precepte, aquest ja específicament naturalista, és que la novel·la ha de ser una articulació organitzada d’observacions sobre les combinacions espontànies de la vida, una mena d’experiència de laboratori. El tercer precepte, conseqüència del d’abans, és que l’autor ha de treballar aquesta experiència amb un criteri purament determinista, això s’ha de creure que totes les accions humanes són producte de lleis fisiològiques fatals, de les quals són les principals la llei de l’herència i la llei del medi ambient, omnipotent, segons els naturalistes. Podríem dir, doncs, que el positivisme i el materialisme determinista són els fonaments filosòfics de l’escola. 6. Narcís Oller Narcís Oller va nàixer el 1846 a Valls. Fou novel·lista, i dels més importants de la literatura catalana del seu temps. Arribà a assolir fama europea. La seua formació va ser romàntica, però es decantà cap a l’estètica naturalista, cosa que li permeté d’oferir una reproducció de la societat d’aleshores. Açò significà la incorporació temàtica i una visió del món fins llavors inèdites a la literatura catalana vuitcentista. A més, suposà per a Oller la creació d’un llenguatge narratiu i d’un estil novel·lístic. Fou, doncs, el creador de la literatura catalana moderna. 5.1. Narcís Oller i el naturalisme La crítica, durant una trentena d’anys, ha suposat que Oller va ser l’introductor a casa nostra del naturalisme, però estudiosos de l’obra d’ell, com M. Serrahima i M. de Montoliu, coincideixen a assenyalar que el nostre escriptor no acabà de caure positivament en la temptació naturalista. * En aquest sentit, M. de Montoliu, basant-se en el prefaci de Zola, féu la traducció francesa de La papallona, on l’autor francés afirma taxativament que Oller no pot ésser inclòs dins el corrent naturalista, constata la contradicció que es produeix en considerar que Oller és naturalista quan el patriarca del naturalisme afirma que no ho és. * En la mateixa línia s’expressa M. Serrahima: Narcís Oller mai no va compartir el positivisme i el materialisme determinista que van ésser els fonaments diríem filosòfics de l’escola. Oller només en va acceptar els procediments i els propòsits literaris. També assenyala que si l’haguérem de comparar, caldria fer-ho ---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------


més aviat amb Balzac que no amb Zola, pel que fa a les insistències descriptives que trobem en tots dos autors. * Altres estudiosos, com J. Yxart, no intentes cap identificació de l’art de Narcís Oller amb les normes de l’estètica naturalista. Tanmateix, sí que ho farà Joan Sardà. * Sergi Beser, per la seua banda, considera que la seua obra és una síntesi d’un sentit artístic agudament realista i d’un romanticisme agut i torturador. A més, totes les obres d’Oller porten una tesi moral involucrada. Amb tots aquests elements, Beser també qüestiona que se’l puga considerar com a escriptor naturalista. Les seues novel·les són, per a Beser, resultat d’unir, per un costat, el naturalisme zolià, i per l’altre, aquest sentimentalisme moralista que sembla allunyar-nos cap al romanticisme tradicionalista. 5.2. Obres i estil Oller entrà tard al món de la literatura i no ho féu com a professional sinó com a aficionat. Si a aquestes circumstàncies afegim la de trobar-se amb una llengua que, corrompuda com estava, no podia aprofitar per a la novel·la, entendrem la inseguretat i la vacil·lació per entrar al món de la literatura. Dividirem la seua obra en tres etapes: 1) Aprenentatge entre el Romanticisme i el Realisme De 1872 a 1883 foren anys d’aprenentatge i de formació d’una base estètica coherent. Col·laborà a la premsa castellana i començà una novel·la, en castellà, que no acabà. El pas del castellà al català coincidí amb el coneixement de la novel·la realista francesa, si bé no es pot parlar d’una adopció total dels seus temes i de les seues tècniques. Ho demostra la novel·la més important d’aquests anys i la que li donà fama europea: - La papallona (1882): aquesta novel·la no supera l’estadi de transició i, en paraules de Castellanos, es mou enmig de la duplicitat entre una voluntat realista i la manipulació d’un material novel·lístic que no acaba d’escapar a les convencions establertes. Les descripcions minucioses de l’ambient i del caràcter dels personatges superen el costumisme i s’acosten al realisme. En canvi, el tema i el moralisme del final l’aproximen als esquemes de a novel·la de fulletó. A Zola li sorprengué el vivíssim relleu de l’ambient social que serveix de fons a les figures humanes que es mouen en el drama desenvolupat en aquesta obra, i fa constar que aquest és l’únic aspecte legítimament naturalista del llibre. 2) Consolidació: Realisme i Naturalisme L’èxit de públic i de crítica obtingut per La papallona suposà per a l’autor una major confiança en les seues possibilitats i en les de la novel·la realista-naturalista que havia pres com a model. Se sentí segur i escriví. Escriví molt: quatre novel·les diversos contes i relats: - L’escanyapobres (1884): és una novel·la esquemàtica, esperpèntica, que té com a marc la societat rural en vies d’industrialització. L’autor personifica els diners (l’avarícia) en la figura tràgica de l’Oleguer i en la de la seua dona, la Tuies. Pel marc de la descripció i per la llengua, la novel·la s’insereix de ple en el realisme, però s’acosta al naturalisme per descripció científica del procés de l’avarícia i per la finalitat moral. Oller hi integra també alguns elements romàntics i d’altres costumistes. ---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------


- Vilaniu (1885): el tema central és la calúmnia, però ambientada en un marc molt concret. Hi ha un tractament molt superficial dels personatges. Novel·la que comença seguint les pautes del realisme, però que acaba romànticament com un fulletó. És una novel·la de col·lectivitat i no de personatges concrets. - La febre d’or (1890-1892): és la novel·la més coneguda d’Oller, tal vegada la més important, però no pas la millor. És una novel·la de costums que retrata una època de la vida social i econòmica de Barcelona: el pas d’una Barcelona menestral a una Barcelona burgesa i industrial arran de la febre borsària dels anys 1890-1891. És una novel·la centrada en el creixement de la ciutat i en la formació de la nova burgesia. - La bogeria (1898): És una novel·la-estudi psicològics d’una malaltia –la demència- i de les conseqüències socials d’aquest fet en la persona de Daniel Serrallonga segons tres punts de vista: el del narrador, el d’un amic del malalt i el d’un metge. La bogeria és una novel·la programàtica que no s’aparta gaire dels casos científics tractats per Zola. A aquest llibre, l’autor empra una forma de narració totalment subjectiva, ben lluny de la impassible objectivitat prescrita per l’escola naturalista. 3) Recerca de noves formes: Realisme i Modernisme Pilar Prim (1906): aquesta obra completa la sèrie de grans pintures de costums burgeses, i aquesta és, com les altres, una novel·la de tesi, moralitzant. En ella cessa completament la influència de l’escola naturalista. Pel que fa a l’estil, en els recursos literaris Oller té unes aspiracions literàries equiparables a les dels autors realistes. El seu propòsit és fer un retrat de la societat catalana de l’època de la Restauració. Els procediments literaris que utilitza per donar coherència interna al seu corpus literari, segons Balzac, són: - repetició de personatges en diverses de les seues obres. - bipolarització d’ambients, rural i urbà. - repetició de temes secundaris a partir dels quals queda travat el corpus novel·lístic. - presència de la història, normalment a través de lluites. - davant de l’oposició camp/ciutat, Oller es posa en contra del món rural i el resultat és una idealització del món urbà en detriment del món rural. Serrahima, però, assenyala alguns retrets: - personatges caracteritzats no pel gest sinó per la paraula, però no es produeix una sincronització. - manca d’objectivitat davant els aspectes llords de la realitat, que són presentats de manera grotesca.

---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------

53 - Tema 53: La narrativa del Romanticisme al Naturalisme

Recommend Documents