4D Òptic [juliol2018]

4D ÒPTIC de Javier Daulte Traducció de Toni Casares, amb la col·laboració dels actors que van estrenar l’espectacle.

4D ÓPTICO de Javier Daulte Cuando combinamos la mecánica cuántica con la relatividad general parece haber una nueva posibilidad que no surgió antes: el espacio y el tiempo juntos podrían formar un espacio de cuatro dimensiones  finito, sin singularidades ni fronteras, como la superficie de la Tierra pero con más dimensiones. Parece que esta idea podría explicar muchas de las características observadas del universo, tales como su uniformidad a gran escala y también las desviaciones de la homogeneidad a más pequeña escala, como las galaxias, estrellas e incluso los seres humanos. Podría incluso explicar la flecha del tiempo que observamos. Pero si el universo es totalmente autocontenido, sin singularidades ni fronteras, y es descrito completamente por una teoría unificada, todo ello tiene profundas implicaciones sobre el papel de Dios como Creador.

Einstein una vez se hizo la pregunta: “¿cuánt as as posibilidades de elección tenía Dios al construir el universo?”. Si la propuesta de la no existencia de frontera es correcta, no tuvo ninguna libertad en absoluto para escoger las condiciones iniciales. Habría tenido todavía, por supuesto, la libertad de escoger las leyes que el universo obedecería. Esto, sin embargo, pudo no haber sido realmente una elección; puede muy bien existir sólo una, o un pequeño número de teorías unificadas completas, tales como la teoría de las cuerdas heteróticas, que sean autoconsistentes y que permitan la existencia de estructuras tan complicadas como seres humanos que puedan investigar las leyes del universo e interrogarse acerca de la naturaleza de Dios. Incluso si hay sólo una teoría unificada posible, se trata únicamente de un conjunto de reglas y ecuaciones. ¿Qué es lo que insufla fuego en las ecuaciones y crea un universo que pueda ser descrito por ellas? El método usual de la ciencia de construir un modelo matemático no puede responder a las  preguntas de por qué debe haber un universo que sea descrito por el modelo. ¿Por qué atraviesa el universo por todas las dificultades de la existencia? ¿Es la teoría unificada tan convincente que ocasiona su propia existencia? O necesita un creador y, si es así, ¿tiene éste algún otro efecto sobre el universo? ¿Y quién lo creó a él? Hasta ahora, la mayoría de los científicos han estado demasiado ocupados con el desarrollo de nuevas teorías que describen cómo es el universo para hacerse la pregunta de por qué. Por otro lado, la gente cuya ocupación es preguntarse por qué , los filósofos, no han podido avanzar al paso de las teorías científicas. En el siglo XVIII, los filósofos consideraban todo el conocimiento humano, incluida la ciencia, como su campo, y discutían cuestiones como, ¿tuvo el universo un principio? Sin embargo, en los siglos  XIX y XX, la ciencia se hizo demasiado técnica y matemática para ellos, y para cualquiera, excepto para unos pocos especialistas. Los filósofos redujeron tanto el ámbito de sus indagaciones que Wittgenstein,

el filósofo más famoso de este siglo, dijo: “la única tarea que le queda a la filosofía es el análisis del lenguaje”. ¡Qué distancia desde la gran tradición filosófica de Aristóteles a Kant! No obstante, si descubrimos una teoría completa, con el tiempo habrá de ser, en sus líneas maestras, comprensible para todos y no únicamente para unos pocos científicos. Entonces todos, filósofos, científicos y la gente corriente, seremos capaces de tomar parte en la discusión de por qué existe el universo y por qué existimos nosotros. Si encontrásemos una respuesta a esto, sería el triunfo definitivo de la razón humana, porque entonces conoceríamos el pensamiento de Dios.

Stephen W. Hawking, Historia del tiempo

2

Personatges  NOTA: Malgrat que per a cada personatge s’indica un personatge alternatiu amb un també , això no vol dir que els actors doblin personatges. Conceptualment, els que es desdoblen són els personatges, personatges , no pas els actors; raó per la qual no ha d’haver cap intent de distinció compositiva per part dels actors, excepte potser en el cas del personatge d’ Andy/Ojeda en què l’Andy és un disminuït. MAX, MAX, físic; també  SENILLOSA, SENILLOSA, un assassí a sou, contractat per l’Ojeda. PAULINA, PAULINA, recent llicenciada en física, becària als Laboratoris Roosenvart; també  ANGIE, ANGIE, sequaç d’Ojeda. RÓBER, RÓBER, enginyer d’òptica; també  SORDO, SORDO, xofer, sequaç d’Ojeda, amant d’Esther. JÚLIA, JÚLIA, matemàtica; també  CELINA, CELINA, sequaç i amant d’Ojeda. ALMA, ALMA, biòloga, cap de l’equip; també  ESTHER, ESTHER, falsificadora de joies. RINA, RINA, metge oftalmòloga; també  MARIANA, MARIANA, governanta de la Mansió Urkel. ANDY, ANDY, disminuït, germà de Róber, meritori dels Laboratoris; també  OJEDA, OJEDA, un mafiós. MÒNICA DE D’ALMESSI, matemàtica i física;

GINA, GINA, cantant pop melòdica; també  LA BÀMBOLA, una nina idèntica a la Gina.

també 

3

4D Òptic va estrenar-se en versió bilingüe català / castellà dins el Festival Internacional Temporada Alta 2003 , a la Sala Planeta de Girona, el 9 de novembre d’aquell mateix any. El 13 de novembre de 2003 va iniciar la seva temporada regular a l’Espai Lliure (Teatre Lliure) de Barcelona. En totes dues ocasions el repartiment va ser el següent:

Max / Senillosa

Quim Dalmau / Albert Triola1

 Julia / Celina

Nies Jaume

 Alma / Esther Carbajal

Núria Legarda

Mónica de D’Almessi / Gina /

La Bámbola

Sandra Monclús

Paulina / Angie

Nora Navas

Rina / Mariana

Carme Poll

 Andy / Ojeda

 Jordi Rico

Róber / Sordo

David Vert

Traducció al català

Toni Casares (en col·laboració amb els actors)

Disseny de llums

Javier Daulte

Vestuari

Marian Coromina

Disseny de so i musicalització

Raúl Lucea / Javier Daulte

Fotografia

Pep Daudé

Tema Harta de ti  Lletra Música

Carles Torregrosa / Javier Daulte Carles Torregrosa

Veu

Sandra Monclús

 Ajudants de direcció

Adriana Roffi / Toni Casares

Producció executiva

Sala Beckett

Construcció escenografia

 Xarli 

Producció

Teatre Lliure / Sala Beckett / Cia. Familia Alcovavsky/ amb la col·laboració de Temporada Alta 2003 (Festival Internacional de Teatre de Girona / Salt)

Direcció

1 Albert

 Javier Daulte

Triola va substituir Quim Dalmau a partir de setembre de 2004.

4

Després d’una gira per Catalunya, 4D Òptic es va presentar al Festival Fronteres 04 de Londres, el setembre de 2004.

 A partir d’octubre de 2004 comença una temporada al Teatre Antic de Barcelona.  Amb aquesta versió, 4D Òptic ha obtingut les següents distincions: Premi Butaca al Millor espectacle de petit format. Premi Butaca al Millor actor (Jordi Rico) Nominació Premi Butaca Millor Actriu (Nora Navas) Nominació Espectacle Revelació Premis MAX

La versió argentina es va estrenar el 6 d’octubre de 2011 a  la Sala Orestes Caviglia del Teatro Nacional Cervantes, amb el següent repartiment:

Róber / Sordo

Luciano Cáceres

Paulina / Angie

Gloria Carrá

 Alma / Esther Carbajal

Elisa Carricajo

 Andy / Ojeda

Héctor Díaz

Rina / Mariana

Gaby Ferrero

 Max / Senillosa

 Rafael Ferro

 Mónica de D’Almessi / Gina /

La Bámbola

 Andrea Garrote

 Julia / Celina

 Julieta Vallina

Diseño de luz

Gonzalo Córdova

Vestuario

Mariana Polski

 Diseño de sonido

 Mauro García Barbé

Tema Harta de ti 

 Letra

Carles Torregrosa / Javier Daulte

Música

Carles Torregrosa

Voz

 Andrea Garrote

 Asistente de dirección

Marcelo Méndez

Producción ejecutiva

Daniela Szlak

Producción

Teatro Nacional Cervantes

Dirección

Javier Daulte

5

Aquesta versió va rebre les distincions següents:

Premio de la Escuela de Espectadores al Mejor Director Premio de la Escuela de Espectadores al Mejor Actor (Luciano Cáceres) Nominado a los Premios TEATRO XXI de la UBA como Mejor Autor Nominado a los Premios TEATRO XXI de la UBA como Mejor Director Nominado a los Premios TEATRO XXI de la UBA Mejor Actor (Héctor Díaz) Nominado a los Premios ACE como Mejor Obra Argentina Nominado a los Premios ACE Mejor Actriz de Reparto en Comedia Dramática (Julieta Vallina) Nominado a los Premios ACE Mejor Actor de Reparto en Comedia Dramática (Rafael Ferro) Nominado a los Premios ACE Mejor Producción

6

PRIMERA PART 1  Llum. Sala d’experimentació dels Laboratoris Roosenvart. Dues portes al fons, entre les quals hi ha una pissarra gran. A la dreta, una entrada àmplia. Taules llargues  plenes de tubs d’assaig, cubetes, recipients de vidre de les formes més diverses amb líquids de colors diferents, termòmetres, ordinadors, etc. A terra, cap al centre de l’espai, hi ha un estrany aparell: L’Hyperdeep. Entren en Max i en Róber. En Max porta una maleta metàl·lica i va vestit amb roba de carrer. En Róber porta una bata. La conversa ja ha començat. MAX.- ... imagina’t, una expectativa immensa. Primer van ser tres hores, després vem fer una pausa per dinar i després quasi quatre hores més. No tens ni idea de com anaven els passadissos. S’hi sentien els disbarats més increïbles que et puguis imaginar. Amb la de D’Almessi ens pixàvem de riure. El Rogeluis Mathews i l’Aaron Sonenfeld no sabien quina cara posar. Somreien a tothom com idio tes. Els hauries d’haver vist. Feien por, de veritat. Només els faltava posar-se a resar perquè l’Steve fracassés. I saps què? A l’hora de dinar, es veu que es va espatllar l’aire acondicionat. Una calor insuportable. L’Steve estava com drogat; si ja suava a la primera part de l’exposició, imagina’t després, q uan l’aire no funcionava... Estàvem tots empapats, però ningú es volia perdre ni una sola  paraula del que l’Steve estava dient. Tots l’adoràvem. Quan va arribar el moment crucial va fer una pausa i va dir “Em sembla que ho deixarem aquí”. A la pissarra hi havia la demostració final. L’Aula Magna semblava que s’hagués convertit en una església. Ningú no deia ni piu. Alguns dels professors més vells ploraven de l’emoció. Amb poc més de set hores havíem recorregut tota l’evolució de la física i de les matemàti ques des de Pitàgores fins avui i encara va anar una mica més enllà, davant dels nostres propis ulls. El Rogelius Mathews i l’Aaron Sonenfeld ni tan sols es miraven en tre ells i ja no somreien. Impossible d’imaginar què devien estar pensant; i encara menys el que deuen estar escrivint ara per a la Royal Maths & Physics New Research Mag que surt el dijous que ve. Llavors algú va començar a aplaudir. Era estúpid, aplaudir. Però no podíem fer altra cosa. La gent s’hi va anar afegint fins que tots vem acabar pi cant de mans com subnormals. Els aplaudiments van durar deu minuts, com a mínim. Només se sentia el  picar de mans. Era  per posar-se a plorar. (Fa una pausa molt breu.) Com a membre del tribunal, m’han donat una còpia de la demostració. Ara tinc set dies per revisar-la. Trescentes cinquanta pàgines. Una feina de l’hòstia. S’ha de revisar pas per pas tot el raonament. Estic mort, em vull anar a dutxar. Com està la Paulina? No he pogut contestarli ni un e-mail. Les línies estaven saturades. Ah, saps a qui em vaig trobar? No sé si te’n recordes. Un d’aquells del grup de becaris d’ara fa dos anys, em sembla. Com era? L’alt, aquell que pagglava amb la egga. No me’n recordo com es deia. RÓBER.- El Sandro? MAX.- No. Sandro? No; sí, home, aquell que era increïble com menjava... ( Deixa una capsa de bombons damunt d’un dels escriptoris .) RÓBER.- Ens pensàvem que arribaves demà. MAX.- La de D’Almessi va saber que hi havia un xàrter aquesta nit i ens hi hem pogut colar. Saps alguna cosa del meeting amb la Fundació?

7

RÓBER.- És tot un cacao. La Rina ens ha explicat alguna cosa, però jo havia d’ordenar els protocols de la setmana amb la Júlia i hem quedat a l’hora d’esmorzar perquè ens ho acabi d’explicar. Es veu que s’han associat amb els japonesos i que afegiran gent a l’equip  perquè no volen que el mercat es monopolitzi. MAX.- (referint-se a la maleta metàl·lica) Això s’ha de posar a la nevera. Des de quan  parlen de “Mercat”, els de la Fundació ? RÓBER.- No sé si parlen de “Mercat” però tots sabem que en definitiva és l’únic que els importa. MAX.- Ha passat alguna cosa? RÓBER.- No. MAX.- Amb la Júlia vull dir. RÓBER.- Ja ho sé. No. I m’estimo més que no parlem d’aquest tema. MAX.- Però heu sortit? Heu parlat? RÓBER.- Vaig a ficar això a la nevera. ( Agafa la maleta metàl·lica i va per sortir .) MAX.- T’has de llençar, home. Aquestes coses no es fan de mica en mica RÓBER.- Sí. MAX.- Róber. RÓBER.- Què? MAX.- Em sents? De mica en mica, no. Si no et llences no passa mai res. Saps de què  parlo? RÓBER.- Sí; parles de la meva relació amb la Júlia. Ja ho sé. MAX.- Però penses que el que dic és una tonteria i que això no fa per tu, oi? RÓBER.- Potser. MAX.- Róber; oi que ets una persona? RÓBER.- Però a tu què et passa? MAX.- Ets una persona, Róber. Tu també. RÓBER.- Sí. MAX.- Estàs bé? RÓBER.- Perquè ho preguntes? MAX.- És aviat. No hi ets mai, aquí, tant d’hora. RÓBER.- Ara torno. En Róber surt amb la maleta metàl·lica. En Max queda sol. Entra un home vestit amb una granota de jardiner. La cara tapada amb una careta protectora. Porta acoblada una màquina estranya. Sembla una mena de Ninja tecnològica. Primer en Max no el veu.  Després es gira i es troba de cara amb ell. Té l’ensurt  de la seva vida. Al mateix temps l’home crida terroritzat. La màquina que porta acoblada s’ engega. El soroll és infernal.  L’home encara s’espanta més. Comença a moure’s bojament. Amb la màquina trenca algunes coses. Alguna cosa de vidre cau a terra i es trenca. Un dels vidres fa un tall a la galta d ’en Max, que es posa les mans a la cara. En pocs segons té lloc una catàstrofe. En Róber torna de pressa. RÓBER.- Andy! Andy! Andy!  En Róber intenta aturar l’home. Aquest, l’Andy, un disminuït, no para de cridar. Els crits de’n Róber sembla que encara l’espantin més. Finalment en Róber aconsegueix aturar la màquina. Li treu a l’Andy la careta protectora i el mocador que li tapa la cara. La cara de l’Andy té tons verdosos. Els seus ulls destaquen, desorbitats de por. En Róber el calma. RÓBER.- Ja està, Andy. Ja està. Aquest és el Max.

8

MAX.- ( Notant-se la sang de la galta a la mà) Merda, merda, merda, merda. M’he tallat. M’he tallat. Però qui collons...? RÓBER.- És l’Andy, el meu germà. ANDY.- Róber, Róber, Róber. RÓBER.- Espera un moment, ara. Però què fots entrant amb la màquina engegada? ANDY.- Róber, Róber, Róber. RÓBER.- Que callis! ( Al Max) A veure, deixa’m veure. ( Li mira la ferida) No és res. T’hi poso alguna cosa. ( Busca alcohol i cotó fluix per netejar-li la ferida al Max.) MAX.- És que m’ha fotut un susto de l’hòstia. ANDY.- Jo no l’he engegada, Róber. S’ha engegat sola. S’ha engegat sola, Róber. T’ho  juro, s’ha engegat sola. RÓBER.- Molt bé. Molt bé. Calma. Ja n’hi ha prou. ANDY.- És que s’ha engegat sola. RÓBER.- La deus haver fregat sense voler, amb el guant . ANDY.- Et dic que no, que s’ha engegat sola; m’has de creure, Róber. .. RÓBER.- Vale, vale. D’acord. ( Al Max). L’Andy està fent algunes feinetes a l’edifici. ( A l’Andy) Oi, Andy? ANDY.- Sí, estic arreglant el jardí. Avui arreglo el jardí. Em dic Andy Alcovavsky. Sóc el germà d’en Róber i sóc meritori als Laboratoris Roosenvart. Tinc la meva credencial. Róbeeeer... RÓBER.- ( A l’Andy.) Sí, ara calla. ( Al Max.) Fa algunes coses quan se’l necessita. Va començar just el dia que tu te’n vas anar a Bremen. MAX.- Ah, que bé. RÓBER.- Andy, digues hola al Max. ANDY.- Hola, Max. MAX.- Hola, Andy. RÓBER.- El Max és físic. ANDY.- Que bé. RÓBER.- Treballa amb nosaltres. ANDY.- Que bé. RÓBER.- ( A l’Andy.) Què passa? Què tens? Vols alguna cosa? Perquè em mires així? (En Róber s’adona de cop del que passa.) Però si t’has pixat, home; ni que fossis una criatura. Treu-te això. Quina pudor, Andy. ANDY.- Perdó, perdó. No volia. Perdó. RÓBER.- Està bé. ( L’Andy es treu la granota molt de pressa i es queda amb calçotets abans que en Róber se n’adoni.) Però aquí no. Te’n vas al cuarto de bany. ANDY.- Perdó, perdó. (Va per sortir ) RÓBER.- I t’emportes la màquina! ANDY.- La màquina, sí! Perdó. Perdó. (Quan surt es creua amb l’Alma.) ALMA.- (Sense escandalitzar-se massa, veient-lo mig despullat .) Andy. ANDY.- Perdó, perdó. (Surt .) MAX.- Hola, Alma. ( Al Róber.) No ho havies dit mai, que tenies un germà. RÓBER.- És que em feia vergonya. Fosc.

9

2  Mateix lloc. La Rina, la Paulina, l’Alma, la Júlia, en Róber i en Max estan reunits. La reunió està ja avançada. Estan veient una projecció filmada. La Rina ha estat a la reunió de la Fundació. En Max porta un petit esparadrap a la galta. La Paulina juga distretament amb una mena de puzzle. Mentre té lloc la informal exposició van menjant bombons de la capsa que en Max ha dut a l’escena anterior. MAX.- I aquest qui és? RINA.- Es el Toshiro Makena. Soci de la Corporació Augusta de Tokio. El que està al seu costat és el Juan Segundo de la EMPSA. Para aquí. ( En Róber clica el seu mouse). El Juan Segundo es perfila com el candidat més segur a la presidència de la Fundació. Les eleccions són d’aquí a tres dies. És un tio jove, carismàtic, guapo... El Toshiro Makena té  prou diners com per manipular la votació. Corren rumors que està enamorat del Juan Segundo. Però el que no se sap és si pensa utilitzar o no el seu poder perquè el Segundo surti elegit. JÚLIA.- El farà president, segur. RINA.- No oblideu que per un vell conservador japonès la homosexualitat és un delicte. A més, els protocols òptics que la Corporació Augusta pretén impulsar no són els mateixos que els que promou EMPSA. Tu qué dices, Alma? ALMA.- EMPSA necesita el dinero japonés. Estarán estudiando una manera de asociarse. RÓBER.- Però el Juan Segundo, és gay? RINA.- El Juan Segundo, més que res, és un fill de puta. Estaria disposat a fer-li creure el que fos al Toshiro Makena si amb això suavitza les seves relacions empresarials. Aquí el que importa és que  Netedat Submarina i Cordless Optical Fiber   són protocols incompatibles. I el talent està concentrat en un sol espai. MAX.- Què vols dir? Que ens volen redistribuir? ALMA.- O que van a agregar gente nueva. JÚLIA.- Però saben que som un equip. RINA.- El que saben és que tenen un problema. EMPSA no pot endarrerir més el protocol de les òptiques. Els estudis indiquen una saturació del mercat en no més de quaranta setmanes, si no abans. La qual cosa vol dir que ja és tardíssim. Augusta, per la seva banda, té exhaurits els recursos pesquers. Els submarins robotitzats ja estan gairebé a punt però s’ha demostrat que els radars són imprecisos.  Els cal amb urgència el model de Visió  Hiperdeep. Japó no es pot permetre el luxe de tenir la indústria pesquera aturada durant els propers sis mesos. RÓBER.- Clar. MAX.- Ah. És això. RINA.- ( Al Róber .) Tira endavant. (En Róber clica amb el mouse. Tots miren.) PAULINA.- I aquests qui són? RINA.- Uns amics que em vaig trobar per casualitat, comercials d’un laboratori veneçolà. Em van deixar provar unes pastilles fabuloses; després us ho explico. Tira, tira. ( En Róber clica). MAX.- Para. Para. (En Róber clica). Aquesta no és la Mònica de D’Almessi? RINA.- Qui? MAX.- Tira una mica enrere. (En Róber clica). Aquí. Para. (En Róber clica). ALMA.- Quien es esa? MAX.- Tu la vas conèixer, Júlia. Feia Quàntica IV amb nosaltres. Després la vem perdre de vista. JÚLIA.- I tant que me’n recordo. Es follava tots els professors. Va acabar la carrera?

10

RÓBER.- La De d’Almessi? Però no m’has dit que estava amb tu a la demostració de l’Steve? MAX.- (a la Rina.) Vas estar amb ella? RINA.- Amb qui? MAX.- Amb la de D’Almessi. RINA.- No sé ni qui és. MAX.- No, no; és impossible. Quan ho veu gravar, això? RINA.- Ahir; mira, allà hi ha la data. (Senyala la projecció.) MAX.- És idèntica. Si no fos perquè estàvem junts a Bremen, juraria que és ella. JÚLIA (a la Rina).- Alguna cosa més, Rina? RINA.- Em sembla que això és tot. A veure, tira endavant. ( En Róber clica). Sí, això és tot, és tot, és tot... Això és el coktail de comiat. ( Riu, una mica avergonyida). Ai, però si li vaig dir que no ho filmés, això. Bueno, va, ja està. Para, para. ( Tots miren la projecció i riuen.) RÓBER (rient.).- Però Rina! PAULINA.- Ala! RINA.- Para! Para ja! Ja està. Vols parar-ho d’una vegada, Róber! (Finalment en Róber clica i fa desaparèixer la imatge.) Gràcies. ( A tots.) Què me’n dieu? Silenci. JÚLIA.- Perdona, però tot això em sembla una estupidesa. RINA.- El què? JÚLIA (a la resta de companys).- Perdó, sóc l’única que se n’adona? PAULINA.- Que s’adona de què? JÚLIA.- Alma, tu qué dices? ALMA.- Me parece que eres tu la que quiere decir algo. Dilo. JÚLIA.- Nosaltres hem de treballar per qui ens subvenciona i punt. No entenc què estàs volent demostrar, Rina. RINA.- Jo no estic volent demostrar res. Em sentia amb l’obligació d’explicar -vos el que va passar a la reunió. JÚLIA.- No, no. Estàs fent suposicions, que és diferent. No el que va passar a la reunió. RINA.- Perquè em parles així? JÚLIA.- Com? RINA.- Com si jo estigués conspirant. JÚLIA.- Estàs conspirant? RÓBER.- Però què dius, Júlia? JÚLIA.- Tu calla; estem parlant de conspiracions, ara. Igual resulta que estem conspirant sense adonar-nos-en. És això el que estàs dient? RINA.- Em sembla que t’ho prens massa a pit , Júlia. I pel que fa a això de la Fundació, te n’hauries de preocupar. Que tu no vulguis tenir problemes no vol dir que no n’hi hagi. A més, t’estàs posant irònica i això no fa per tu. ( A la Paulina, que des del principi no ha  parat de jugar amb un puzzle.) Vols deixar estar això, tu? ( La Paulina deixa el joc.) MAX.- Està bé, Rina. Em sembla que tots plegats estem una mica nerviosos. JÚLIA.- Aquí ningú no està nerviós. El que passa és que tu ets un cagat que no s’atreveix a dir el que pensa, i ja està. ( A tots.) Tenim unes dates fixades, uns protocols que s’han de complir. On anirem a parar si comencem a fer suposicions? Tenim feina, hem de treballar.  Nosaltres no tenim cap poder de decisió. RINA.- De què tens por, Júlia? JÚLIA.- Alma, no vas a decir nada? ALMA.- Estás hablando tú.

11

JÚLIA.- Paulina. RINA.- A la Paulina no la fiquis en això. Amb prou feines entén el que estàs plantejant. PAULINA.- Sí que ho entenc. Està parlant de... JÚLIA.- ( Interrompent la Paulina) Jo no estic plantejant res. Ets tu la que ha plantejat una cosa, te n’adones? (Silenci incòmode. Finalment la Júlia agafa unes carpetes de damunt d’un escriptori.) D’aquí una hora hem de començar la prova. Anem molt endarrerits. (Surt ofuscada.) Tots queden en silenci durant un moment. Després comencen a riure, tots excepte el  Róber. Reapareix la Júlia al marc de la porta. Els observa. Quan s’adonen d’ella tornen a callar . JÚLIA.- ( Impertèrrita.) Róber, pots venir? En Róber surt amb la Júlia. Silenci. RINA.- Com estem! ALMA.- Bueno. ( Fa un gest com treient importància a l’incident entre la Rina i la Júlia.) El 18 me tiene algo preocupada. ( Al Max.) Los prototipos te parecen fiables? MAX.- Tendrías que verlos. ALMA.- Rina, ¿me acompañas? ( A tothom.) Empezamos en cincuenta con el 17, el 18 y el 32. PAULINA.- ¿En ese orden? ALMA.- Sí. MAX.- ( A l’Alma.) Pregúntale a Róber en qué estante los puso a enfriar. (Oferint la capsa de bombons.) En queden dos; va, no em feu un lleig, ara. ALMA.- No, no. Gracias. PAULINA.- ¿Hago correr ya el programa? ALMA.- Dame diez minutos. RINA.- Hi ha cafè fet? PAULINA.- La màquina está a punt però m’he oblidat d’engegar -la. I s’estan acabant el filtres. ALMA.- Dile a Róber que le dé dinero a Andy para que compre. RINA.- I que compri paper de wàter també. ( La Rina i l’Alma surten.) MAX.- No sé com m’ho faré per tenir això per dimecres. PAULINA.- La demostració de l’Steve? Et vaig dir que t’ajudaria. Deixa’m veure. MAX.- Si? Seràs tan guapa? Mira. (Obre la carpeta) Hi ha 43 punts que més o menys són obvis, només s’hi ha de fer un repàs, controlar que no hagi saltat cap argumentació lògica. És molt entretingut, t’ho asseguro. Jo revisaré des del 44 en endavant, que és on la cosa es complica. Li hauré de demanar a la Rina alguna cosa per treballar de nit. PAULINA.- Aniràs a dinar? MAX.- No tindré temps. Em menjaré un bocata mentre faig les fotocòpies. Te les deixo a la teva habitació? PAULINA.- Com vulguis. MAX.- Mira. ( Li ensenya la carpeta.) Marca amb llapis el que estigui bé aquí, en aquesta columna. Em passes el llapis que hi ha allà, damunt de la taula? ( La Paulina va a la taula indicada.) I la goma. És a dins del calaix. ( La Paulina obeeix i torna amb en Max. En  Max li ensenya com es fa.) Així, veus? I poses una referència per les anotacions que facis al dors de cada pàgina. ( En Max li fa un gest com per fer-li entendre que ja ha acabat l’explicació. La Paulina se’n va a seure.) PAULINA.- Te’n vas anar al llit amb la Mònica aquesta? MAX.- No. Perquè ho preguntes? PAULINA.- És guapa.

12

MAX.- Sí, oi? Ens ho vem passar de puta mare a Bremen. Ens pixàvem de riure per qualsevol tonteria. Tu també estàs molt guapa, Pauli. T’has fet alguna cosa? PAULINA.- M’he tallat una mica els cabells. MAX.- Et queda molt bé. Escolta, a veure si parles una mica amb la Júlia. Amb nosaltres s’emprenya de seguida i el tonto del Róber és incapaç de parar-li els peus. La Júlia el fa servir de criat. Has vist? Róber vine cap aquí, Róber vés cap allà, i ja tens el Róber amunt i avall tot el dia. Amb tu es posa menys paranoica. Potser perquè ets una becària. Parla amb ella. De veritat que estàs preciosa. PAULINA.- Gràcies. (Somriu.) MAX.- Per fi somrius una mica, dona. Que estàs gelosa? PAULINA.- Gelosa? MAX.- De la de D’Almessi. PAULINA.- No, de cap manera. MAX.- Saps què es deia pels passadissos del Palau a Bremen? Que jo era el Físic més guapo del Congrés. No saps com m’excitava, això! A veure si t’hi porto, al pròxim que em convidin. S’ha de sortir d’aquí de tant en tant. Que et toqui l’aire. Veure gent. Sinó acabarem tots com la Júlia. PAULINA.- Se’t farà tard. Ja has sentit l’Alma. MAX.- És veritat. PAULINA.- Ens veiem d’aquí a una estona. MAX.- Ets un sol, Pauli PAULINA.- Guapo. (El Max surt. La Paulina comença a angoixar-se. Torna el Max . La Paulina intenta dissimular) MAX.- Pauli. PAULINA.- Digues. MAX.- Tu la coneixes, a la de D’Almessi? PAULINA.- Vem fer juntes el concurs de beques. MAX.- Oi que també t’ha semblat que era ella? PAULINA.- La del vídeo? No, no m’ho ha semblat. Era ella. ( En Max queda en silenci.) Què passa? MAX.- Però és que a Bremen vem estar junts gairebé tota l’estona. Si hagués estat a la reunió de la Fundació m’ho hauria dit. PAULINA.- Potser només va anar al coktail. MAX.- I després va tornar a Bremen? PAULINA.- Perquè no? MAX.- Perquè són més de 800 kilòmetres. PAULINA.- Max, per alguna cosa s’han inventat els avions. MAX.- (Pensa.) No ho entenc. (Torna a pensar. Riu.) No ho entenc. (Fa un gest com traient-se el problema del cap.) Ens veiem. (Surt. La Paulina segueix amb el que feia.) Fosc.

13

3  Mateix lloc. Desenvolupament del protocol. L’Alma, en Róber, la Paulina i la Júlia estan atents davant d’una reacció entre substàncies i llum. Porten caretes de protecció. La  Júlia fa anar un artefacte lumínic que dirigeix cap a la taula de treball damunt de la qual  s’inclinen els altres. L’Hyperdeep és el protagonista absolut de l’experiment. JÚLIA.- El pujo? RÓBER.- Només una mica.  La llum que fa anar la Júlia es mou. JÚLIA.- Així? RÓBER.- Menys. ALMA.- Menos, menos.  La Júlia mou la llum. JÚLIA.- Ara? PAULINA.- El croma no acaba de definir-se. RÓBER.- Jo el veig nítid. ALMA.- Poned la óptica. A ojo no sirve.  La Paulina obeeix. JÚLIA.- Si no us afanyeu es passa de temperatura. ALMA.- A cuánto estamos? JÚLIA.- Pasando los setenta. ALMA.- Paulina, la óptica, por favor. PAULINA.- Estoy en ello. ALMA.- ¿Me secas la frente, Róber? ( En Róber li eixuga el front ) Y ráscame la oreja también,por favor (En Róber ho fa.) Un poco más abajo. (En Róber obeeix) Ahí. Gracias. PAULINA.- Óptica lista. ALMA.- Dame un número. PAULINA.- Espera. ( Breu pausa. La Paulina observa un monitor ) Ahora en cero ocho. ALMA.- ¿Qué pensais? RÓBER.- Per mi està bé. ALMA.- ¿No puedes mejorarla? PAULINA.- Déjame ver. ( Ho intenta.) No. Júlia, mou un grau allà. JÚLIA.- Per favor, estem fregant el vuitanta. ALMA.- (a Paulina) ¿Ahora? PAULINA.- Cero seis. ALMA.- No es perfecto. JÚLIA.- S’acaba el temps. ALMA.- Vamos. Prepara, Róber. RÓBER.- Listo. ALMA.- ¿Júlia? JÚLIA.- Cuando tu digas. ALMA.- Paulina. PAULINA.- Espereu. Espereu. Se me ha ido a cero nueve. ALMA.- Ayúdala, Róber. RÓBER.- No, no està bé. Cau el nivell del Quatre i el del Mapeig puja. PAULINA.- El Mapeo es el que falla. ALMA.- Pero tendría que bajar. PAULINA.- Es que no baja. RÓBER.- Què has tocat? PAULINA.- Jo no he tocat res.

14

RÓBER.- Corregeix els tres vectors en simultani. PAULINA.- Els tres? RÓBER.- Sí, va, afanya’t.  La Paulina ho fa. PAULINA.- Aquí. Crec que hi ha un fallo a la lectora. Obre’m el diafragma, Júlia. JÚLIA.- S’acaba el temps. PAULINA.- Que obris, et dic! JÚLIA.- Obert. RÓBER.- Rápido, Alma. ¿Estás lista? PAULINA.- Voy con los tres. Merda, em tremola la mà. RÓBER.- Relaxa, relaxa. Respira amb la panxa. Ara. PAULINA.- Ho faig. JÚLIA.- Va! ALMA.- ¿Destapo? RÓBER.- ( A Alma) Espera. ( A Paulina) Els tens els tres, Paulina? PAULINA.- Sí. Los tengo... Los sostengo... Los sigo sosteniendo. Destapa ahora.  L’Alma destapa alguna cosa PAULINA.- Va. Va. Va... Un líquid de color corre per un tub prim, flexible i transparent. L’Alma observa l’indicador de nivell. ALMA.- Veinte. Tots observen amb tensió però amb entusiasme el desenvolupament fins ara reeixit de l’operació. RÓBER.- Tranquila, Paulina. ALMA.- Estamos llegando a cuarenta. ( Pausa breu) Cuarenta!... Cin... cuenta... PAULINA.- Em sembla que estic a punt d’esternudar. ALMA.- Aguanta. PAULINA.- No puc. Róber, per favor. RÓBER.- Què vols que faci? ALMA.- Sesenta. PAULINA.- Agafa el mouse. RÓBER.- No. PAULINA.- Agafa’l, si us plau. JÚLIA.- Agafa’l, Róber. PAULINA.- El deixo anar. A la de tres. Un, dos, tres. Ara.  La Paulina deixa anar el mouse. L’agafa el Róber. La Paulina esternuda. ALMA.- Ochenta... JÚLIA.- Bé, Róber. ALMA.- Salud. Noventa... PAULINA.- Gràcies. ALMA.-  Ya casi estamos. Cubriros. (Tots reforcen les seves caretes de protecció. S’allunyen del sector de la reacció, que és imminent. L’Alma continua com ptant.)  Noventa y dos... Noventa y cinco... Noventa y seis... Noventa y siete... Noventa y ocho...  Noventa y nueve... Està a punt de produir-se la reacció final quan apareix l’Andy. Quan el descobreixen tots criden i li fan senyals. L’Andy sembla no comprendre res. PAULINA.- Ves-te’n, Andy! ANDY.- Perdó, és que m’han demanat quin número de filtres necessitava... JÚLIA.- Andy, tapa’t! No miris aquí! No miris aquí!

15

RÓBER.- No miris aquí, Andy! ALMA.- Sal! RÓBER.- Ves-te’n, Andy! PAULINA.- Surt, Andy; surt d’aquí!  Es produeix la reacció. Un flash de llum potentíssim envaeix l’espai. L’Andy cau a terra encegat. La reacció continua. Sorolls. Més flashos. Finalment tot torna a la normalitat. Tots es treuen les caretes. Corren a socórrer l’Andy. JÚLIA.- Andy? Estàs bé? ALMA.- ¿Pero como ha podido entrar? Róber. RÓBER.- No sé. ALMA.- ¿Quién dejó sin seguro la puerta? ANDY.- Estic bé. ALMA.- ¿Quién ha sido el último en entrar? Tots miren el Róber RÓBER.- I jo què sabia, que hi havia més gent a la planta? ALMA.- Eso no es una respuesta. (A l’Andy) ¿Estás bien?  L’Andy està assegut. Mou les parpelles. Intenta enfocar amb la vista. ANDY.- Sí. En simultani per un costat Andy, Róber i Alma; per l’altre Paulina i Júlia: ALMA.- (a Róber ) Que lo vea Rina. RÓBER.- Está bien. ALMA.- No importa. Que lo vea igual. RÓBER.- (a l’Andy) Vine. ALMA.- No; la buscas y que lo venga a ver aquí. ANDY.- (a Róber .) Que has fet algo dolent? (a l’Alma.) Ha fet algo dolent? RÓBER.- No. ANDY.- T’has portat malament, Róber? RÓBER.- Que no. ALMA.- No le grites. ANDY.- El Róber s’ha portat malament ALMA.- (a la Júlia.) ¿Tienes el número y el código?

JULIA.- (a la Paulina.) M’ajudes amb això? PAULINA.- Sí, sí, clar. No entenc com ha pogut passar. JÚLIA.-  Fa mesos que no paro de dir que han de pensar un sistema. PAULINA.- Un timbre, oi? JÚLIA.- Clar. S’hi posa un timbre, una alarma, que val quatre euros, perquè soni quan la porta queda sense seguro. Mira que és fàcil! Però qui m’escolta a mi? M’agradaria saber si a Alemanya també  passen aquestes coses

JÚLIA.- Triple cero, noventa y seis, cuarenta y ocho, setenta y dos, ABB barra L

16

ALMA.- ¿Ya empezamos con la L? ( Al Róber, sortint amb la Júlia). Ah, y ya que ves a Rina que te de dos de los formularios verdes con copia rosa y me los dejas ahí. ( L’Alma, la Júlia i la Paulina surten.) ANDY.- Perquè no has tancat la porta Róber? RÓBER.- Tu espera’m aquí. ANDY.- En Róber s’ha portat malament. RÓBER.- Calla. ANDY.- En Róber és dolent. Sí, sí. RÓBER.- Ara torno. ANDY.- Fins ara, Róber.  En Róber surt. L’Andy queda sol. Apareixen la Rina i la Júlia, que ara són la Mariana i la Celina. Van vestides de carrer encara que no sense certa elegància natural i vénen conversant animadament. Som a la Mansió Urkel. CELINA.- Ah, el Dior mateix, dius? MARIANA.- Sí, el Dior en persona me’l va regalar. CELINA.- Doncs sembla Armani. MARIANA.- És Armani. El Cristhian el va comprar. CELINA.- El Cristhian Dior va comprar un Giorgio Armani i te’l va regalar? MARIANA.- Exacte. Si es tracta de vestits sempre prefereix Armani. De tota la seva línia de producció, la seva debilitat són els perfums. CELINA.- L’Armani. MARIANA.- El Dior. CELINA.- Ja veus. ( De cop, notant el lloc on són i després d’una pausa.) És aquí? MARIANA.- Sí. ( La Celina observa el lloc.) CELINA.- No està malament. ( A l’Andy, que ara és l’Ojeda.) A tu què et sembla? OJEDA.- ( Mirant a fora per una de les finestres.) S’haurien de  tapar les finestres. Qualsevol franctirador podria fer de les seves des dels rosers del jardí. MARIANA.- Voleu dir que no exagereu una mica? OJEDA.- Com a cap de seguretat del concert no em puc permetre el luxe de deixar-me enlluernar per la bellesa. CELINA.- ( Interrompent-la.) Tens unes cortines? MARIANA.- Les hauria de buscar. Em sembla que a les golfes hi ha alguna cosa. Estic tan contenta que sigueu aquí. Les nits són esplèndides, ja ho veureu. Quan no hi ha vent aquest cel és com un quadre. Bé, us deixo sols. ( És a punt de sortir. Torna) Voleu prendre alguna cosa? CELINA.- Jo no, gràcies. OJEDA.- Tens una cervesa? MARIANA.- Te’n porto una. CELINA.- I si pots anar mirant això de les cortines. Sinó les haurem d’aconseguir d’alguna altra manera i anem una  mica justos de temps. MARIANA.-  Sí, sí; no et preocupis. Em sembla que alguna cosa trobaré. Poseu-vos còmodes, per favor. (Surt.) CELINA.- ( Fa un senyal donant a entendre que la Mariana ja s’ha allunyat del tot. Canvia el to.) Ja. OJEDA.- Vine aquí. (Es fan un petó breu i apassionat .) Cobreix-me.  L’Ojeda marca un número al mòbil Mentre espera que li responguin. Hi ha alguns aspectes del pla que s’haurien de redissenyar; el jardí... (S’interromp. Al telèfon.) Hola. Jo. El lloc és l’adequat. Però s’han de redissenyar. (...) Sí, ho tinc present. (...) Perfecte. ( Talla.) Adéu, d’acord,

17

d’acord, va bé. Adéu. (Talla.) Celina, estic pensant en l’equip següent. Ajuda’m. ( Treuen, tots dos, les seves respectives llibretetes.) CELINA.- Digues. OJEDA.- L’Angie i el Senillosa s’haurien de fer passar per un matrimoni. El Sordo serà el xofer. Haurem d’il·luminar bé el pianista perquè l’Andrade el vol viu. El problema serà el collaret de la Gina. L’Andrade no pagarà si no li entreguem el collaret. CELINA.- No serà fàcil. S’haurà de fer el canvi abans que la Gina aparegui en escena. OJEDA.- Una rèplica. Qui penses que podria fer-la? CELINA.- Black & Carbajal. Són els millors. OJEDA.- L’Esther treballa amb ells. Creus que la podrà tenir a punt en menys de quaranta-vuit hores? CELINA.- La truco. OJEDA.- Si accepta, contacta amb el Sordo perquè passi a recollir-la. CELINA.- Perfecte. OJEDA.- I el model? CELINA.- El mes de maig la Gina va fer una sessió de fotos per Elle en una casa llogada a Los Angeles. Estic segura que portava el collaret. OJEDA.- Bé. La rèplica ha de ser exacta. L ’Angie potser es podrà colar a l’habitació de la Gina abans del concert i reemplaçar l’original. A quina ha bita...? (S’interromp en veure que la Mariana torna.) MARIANA.- (Entrant amb una cervesa en una safata de plata. Després d’un silenci) Iguana... va bé? OJEDA.- Sí, sí... MARIANA.- Uf, quina sort, perquè era l’única que em quedava. OJEDA.- Gràcies. (Pren la cervesa de la safata.) MARIANA.- De vegades em pregunto perquè bevem cervesa mexicana estant tan a prop. OJEDA.- A prop? MARIANA.- Nosaltres. OJEDA.- D’on? MARIANA.- Què? OJEDA.- Tan a prop d’on? MARIANA.- Bé... De tot. (Pausa.) Era un comentari. OJEDA.- Sobre la cervesa. MARIANA.- Sí. OJEDA.- Ah. MARIANA.- ( A la Celina.) Celina, pots pujar un moment amb mi? N’hi ha unes de vermelles que estan bé i unes altres de negres. Però m’estimo més que les vegis tu mateixa. (Surt, seguida de la Celina. La seva veu es va perdent .) El negre està bé perquè dissimula els defectes de la tela. Estan una mica velles i... OJEDA.- (Cap a fora.) Em sembla que aniran millor les vermelles! I també ens hauríem de mirar algunes estovalles que hi facin joc.  L’Ojeda pateix una convulsió i torna a ser l’Andy. La Rina torna apressada amb bata, seguida del Róber. Vénen conversant . RINA.- I quantes descàrregues dius que ha patit? RÓBER.- Em sembla que totes. RINA.- Totes? ( A l’Andy.) A veure, Andy. Seu aquí. ( Li indica una cadira. Al Róber .) Però com ha pogut passar? ANDY.- En Róber s’ha portat malament.

18

RÓBER.- Shht. Ja li he explicat. ( A l’Andy.) Amb qui parlaves? (Treient-li la cervesa de la mà.) Què fas amb això? Porta. ANDY.- ( Mentre s’asseu on li ha indicat la Rina) Eh? RÓBER.- Que amb qui estaves parlant ara fa un moment, pregunto. ANDY.- No sé. Amb ningú. RÓBER.- No diguis mentides. Tu l’has sentit, Rina. RINA.- Bé, deixa-ho córrer. Jo també parlo sola de vegades. RÓBER.- És que al final no sé perquè vaig aconseguir que entressis aquí a treballar. Ho fots tot malament, tot malament. Aquest matí va i entres amb la desbrossadora engegada, ara això... RINA.- ( A l’Andy.) No li facis cas, Andy; no és veritat, no ho fas tot malament. ANDY.- En Róber s’ha portat malament. En Róber s’ha deixat la porta oberta. L’Alma l’ha renyat. Ha renyat al Róber. Pobre Róber. T’acomiadaran? RINA.- ( Revisant els ulls de l’Andy.) Té les pupil·les molt dilatades. ANDY.- He entrat per preguntar el número dels filtres del cafè. Avui faig els encàrrecs. Aquest matí he arreglat el jardí. RINA.- ( Posa el seu dit índex davant del nas de l’Andy.) Veus el meu dit? ANDY.- Quin? RINA.- Aquest. ANDY.- Sí. I també veig els altres. RINA.- Molt bé. ANDY.- I els del Róber també els veig. RINA.- (Senyalant un dit índe x amb l’altre.) Perfecte. Però ara vull que miris aquest. ANDY.- Quin dels dos? RÓBER.- ( Assenyalant el dit de la Rina.) Aquest. ANDY.- Quin dels tres? RÓBER.- No. Aquest. El d’ella. ANDY.- El dit índex de la mà dreta d’ella? RINA.- Aquest, sí. ANDY.- Però aquesta és l’esquerra. La Rina s’ha equivocat, Róber. S’ha equivocat de mà. Uh, uh! RINA.- Sí, Andy, la Rina s’ha equivocat. Ara, mira. ANDY.- L’Alma et renyarà? Pobre Rina. RINA.- No, Andy; l’Alma no em renyarà. ANDY.- Jo no li diré res. No li diré que has confós la mà dreta amb la mà esquerra. Perquè això li pot passar a qualsevol, oi Róber? Tu t’has deixat la porta oberta i la Rina ha confós la mà dreta amb la mà esquerra i l’Andy no té la culpa de res, oi que no? RINA.- Andy. ANDY.- Què? RINA.- Prou. ANDY.- Prou, Róber. RINA.- Ara mira’m el dit i segueix-lo sense moure el cap. ( L’Andy gira el cap.) RÓBER.- Que no moguis el cap, et diuen! ( L’Andy s’agafa el cap amb les mans.) RINA.- Així. Molt bé. Bé... Ara tanca aquest ull. El dret. ( L’observa.) Ara l’esquerra. ( L’observa.) Estàs marejat? ANDY.- No. RINA.- Tens nàusees? Ganes de vomitar? ANDY.- No. RINA.- Mal de cap?

19

ANDY.- No, no, no. RINA.- Son? ANDY.- No. RINA.- Molt bé. A veure. Posa’t dret i camina recte cap allà. ( L’Andy ho fa. Quan passa  pel costat del Róber el saluda.) ANDY.- Róber... RÓBER.- Andy... RINA.- Ara torna. ( L’Andy ho fa.) RÓBER.- Com el veus? RINA.- En principi bé. Això de les pupil·les és normal. L’hauria de veure d’aquí a un  parell d’hores. ( A l’Andy.) Andy, passes a les cinc per la meva consulta? ANDY.- Vale. RINA.- Molt bé. Ara tornes a la botiga i portes els filtres. Número quatre. ANDY.- Número quatre. Filtres del número quatre. RINA.- I fins que no em vinguis a veure a les cinc has de procurar no dormir, encara que tinguis son. M’has entès? ANDY.- Vale. RINA.- Bé. Pots anar-te’n. ANDY.- Rina, si vols puc mirar-te els dits dels peus. RINA.- No, ara no. Més tard. ANDY.- Molt bé. (S e’n va mirant -se un dit. La Rina somriu. Sentim la veu de l’Andy a  fora.) Filtres del número quatre, filtres del número quatre, filtres del número quatre...  La Rina canvia l’expressió i mira el Róber . Fosc.

20

4  Mateix lloc. Paulina i Alma. La Paulina ha estat plorant . ALMA.- Bueno, bueno. Basta mujer, que me vas a hacer llorar a mí. Estás bajo mucho estrés. Tienes que hablar con él. PAULINA.- No, Alma. No puedo. ALMA.- Y qué vas a hacer? No puedes irte ahora, Paulina. Ya te has integrado al equipo, te necesitamos. Me gusta tu manera de trabajar. Eres desinteresada, segura, arriesgada,  precisa. PAULINA.-  No, Alma. No sirvo. Me desconcentro. Cometo errores. Uno tras otro. Duermo mal. ALMA.- ¿Pero Rina no te ha dado unas pastillas? PAULINA.- Sí, las de los venezolanos; pero se ve que no tenía muy clara la composición. La cosa es que me pegan de un modo tremendo. Me paso la noche jugando al Pinball del ordenador. Hace dos noches que estoy así. Ya no puedo ni pensar. Max me pidió que le ayudara con la demostración. Tengo que revisar cuarenta y tres puntós y apenas voy por el número cuatro. De sólo pensar en él me pongo como una idiota. Le digo que sí a todo y no escucho nada de lo que dice. Y me aprecia, yo sé que me aprecia. Me pregunta a cada rato cómo estoy y yo no sé ya qué contestarle. Entonces viene, me toca la mejilla, me dice que estoy guapa, me toma de las manos y me habla de ella. ( Pausa.) Alma. ¿Es imposible evitar que venga? ALMA.- ¿Quién? PAULINA.- Mónica de D’Almessi. ALMA.- ¿Pero qué dices? PAULINA.- Es imposible? ALMA.- Sabes que sí. (Pausa.) PAULINA.- Dónde va a dormir? ALMA.- Paulina… PAULINA.- Dónde? Sona el mòbil de l’Alma. ALMA.- Ala sur. Habitación 6. PAULINA.- No puedes ponerla en el ala norte? ALMA.- ¿Qué estás planeando? PAULINA.- Puedes? ALMA.- (responent .) ¿Sí? (…) Sí, sí; páseme. (…) Mónica ¿qué tal? (…) PAULINA.- Es Mónica? ALMA.- ( Al telèfon.) Bien, bien. ¿Tu cómo estás? (…) PAULINA.- (En veu baixa i ajudant-se amb signes.) Dile lo de la habitación… ALMA.- ( Al telèfon.) Ajá. PAULINA.- Alma, lo de la habitación. ALMA.- ( Al telèfon, fent-li senyals a la Paulina perquè la deixi tranquil·la.) Aja, sí. (…) PAULINA.- ( Molt de pressa i en veu molt baixa.) No, digo, es que si vas a cambiarla de habitación es muchísimo mejor que se lo digas ahora.Porque después va a ser complicadísimo … ALMA.- ( Al telèfon.) Ajá, claro. PAULINA.- Alma… ALMA.- (Que no pot concentrar-se en les dues coses, continua parlant amb la Mònica mentre intenta ignorar la Paulina.) Mira, lamentablemente no vamos a poder ir a recogerte al aeropuerto…

21

PAULINA.- Alma, escúchame un momento a mí y después hablas con ella … ALMA.- ( Al telèfon.) Pero haces así… PAULINA.- Alma, dile que… ALMA.- ( Al telèfon.) …coges un taxi, le pides el ticket y después te damos el dinero… PAULINA.- Alma, por favor, un segundito. ALMA.- ( Al telèfon.) Un tiempo precioso, sí… PAULINA.- Dile que espere un momento... ALMA.- ( Al telèfon.) Por la noche refresca bastante, claro. (…) No, no mucho; la calefacción está bien, además… PAULINA.- Dile que espere un momento y escúchame a mí. ALMA.- ( Al telèfon.) ¿Bañador? (…) No, piscina climatitzada aquí no tenemos. (…) PAULINA.- Alma… ALMA.- ( Al telèfon.) Sí, un abrigo ligero. (…) PAULINA.- Alma… ALMA.- ( Al telèfon.) ¿Algo más grueso? Puede ser. (…) PAULINA.- Alma, por favor … ALMA.- ( Al telèfon.) No, guantes no creo que vayas a necesitar. PAULINA.- Alma… ALMA.- ( Al telèfon.) A ver ¿me perdonas un segundo? (Silencia el telèfon. A la Paulina.) Basta, Paulina. PAULINA.- ¿Cuándo llega? ALMA.- Mañana por la mañana. PAULINA.- Y quien irá a recogerla? ALMA.- Ya me has oído. Cogerá un taxi. PAULINA.- Dile que iré yo. ALMA.-  No. PAULINA.- Díselo. ALMA.- Acabo de decirle que nadie podía pasar a recogerla. PAULINA.- Dile que has cambiado de opinión. No, dile que vine yo y que te lo dije. No, no le digas que iré yo. Dile que alguien pasará a recogerla y listo; pero no le digas que seré yo. O sí, díselo, haz como te parezca. No, mejor dile que…. ALMA.- ( Amb fermesa.) Basta. ( La Paulina calla. Silenci. L’Alma torna al telèfon.) Discúlpame, pero me… (…) No, Maximiliano no. En este momento no está. (…) Mira, haremos lo siguiente. Alguien pasará a recogerte. (…) No, no. No te preocupes, no es ninguna molestia. Dime el número de vuelo. (…) Y la hora. (…) Ocho treinta y cinco. Perfecto. (…) Nos vemos mañana. (…) Hasta mañana. (…) Muy bien. (…) Adiós. (Penja.) PAULINA.- No le has aclarado el tema de la habitación. ALMA.- Creo que tendrás tiempo para aclarárselo tú misma mañana en el camino desde el aeropuerto. Paulina; nadie excepto Max está contento de que Mónica de D’Almessi esté con nosotros. Es evidente que su incorporación es producto de una negociación entre Juan Segundo y la Fundación. Pero justamente por eso este es el momento en que más tenemos que mantener la sangre fría. Es muy probable que Mónica quiera obtener evidencias de negligencia por parte del equipo para justificar un cambio completo del  personal de planta. Eso nos va a poner tensos y seremos muy propensos a cometer errores. Sé lo que te pasa y te entiendo. Pero no quiero torpezas innecesarias. ¿Está claro? Y un consejo. Que Max no se entere de lo que sientes por él. PAULINA.- ( Assentint .) Alma. ( L’Alma l’escolta.) Necesito que me dejes el coche. Para ir a recogerla.

22

MAX.- (Entrant .) A quien? ALMA.- Acabo de hablar con de D’Almessi. Llega mañana por la mañana. MAX.- Ya le has asignado habitación? ALMA.- Alguna en el ala norte. MAX.- Ah. Pensé que estaria en la sur. ( L’Alma surt. En Max s’adreça a la Paulina.) Està molt bé que vagis a recollir-la. M’agrada que sigueu amigues. PAULINA.- Ah sí? MAX.- Perquè fas aquesta cara? Què passa? PAULINA.- No res, no passa res. MAX.- L’Alma ja t’ha estat escalfant el cap, oi? PAULINA.- Sí, una mica. MAX.- No li facis cas. La de D’Almessi no és cap espia. PAULINA.- No, és clar; si això ja ho sé... MAX.- El que passa és que l’Alma està gelosa; això és tot. PAULINA.- Clar... MAX.- No li diguis a ningú... PAULINA.- No... MAX.- ... però és que l’Alma i jo vem tenir una història fa un parell d’anys. PAULINA.- Ah. MAX.- Em va confessar que estava enamorada de mi, o almenys això és el que em va semblar entendre. Ens en vem anar al llit. PAULINA.- Ah, mira que bé. MAX.- Després em vaig adonar que jo ho havia fet per llàstima. PAULINA.- Ahà. MAX.- A ella no li vaig dir mai, és clar; però en el fons ho sap i no m’ho perdona. PAULINA.- Esclar... MAX.- Sinó és per això, ja em diràs tu perquè hauria de donar-li a la Mònica una habitació de les de l’ala nord? PAULINA.- No m’ho explico. MAX.- Les visites s’allotjen sempre a la sud. PAULINA.- Sempre. MAX.- No m’agrada que abusi d’aquesta manera de la seva posició. PAULINA.- Horrible. MAX.- Creus que hauria de parlar amb ella? PAULINA.- Amb... l’Alma? MAX.- No, millor que no. PAULINA.- Millor que no, millor que no. MAX.- Encara es pensaria que tinc ganes de tornar a liar-me amb ella. PAULINA.- Exacte. MAX.- No et sembla que s’ha d’estar molt malalt o idiota  perdut per seguir enamorat d’algú que no et fa cas? PAULINA.- Quina estupidesa. MAX.- Tu creus que estic enamorat de la d e D’almessi? PAULINA.- No... ho sé... MAX.- Bé, doncs... et confessaré una altra cosa, Pauli; però això tampoc no li diguis a ningú. (Pausa.) Sí que ho estic. (Silenci. La Paulina no pot reaccionar ) Et sorprèn? A mi també em sorprèn. Més que a ningú. No puc pensar en cap altra cosa. No sé si ella està enamorada de mi. Però no et preocupis que no faré cap tonteria. Entren la Rina i la Júlia. Amb pressa. Porten un equip de monitoratge bastant sofisticat.

23

 L’Alma ve darrere d’elles. MAX.- Què? RINA.- L’Andy. JÚLIA.- Està al passadís número set. Ve cap aquí. RINA.- (A la Paulina) Ajuda’m a connectar això El Max i la Paulina també es posen en acció. És evident que en part ja saben de què es tracta. Connecten els monitors. RINA.- En Róber m’ha comentat que ahir a la nit va sentir alguna cosa. Però no he volgut fer-li cas. Com va, Paulina? PAULINA.- Fatal. RINA.- Prova amb aquestes. ( Li dóna unes pastilles. Engega els monitors. Es col·loca uns auriculars). És prodigiós. Escolta. ( Li passa els auriculars al Max.) Aquí el tens. (Ensenya un monitor .) PAULINA.- Ho esteu gravant? RINA.- És el circuit tancat. PAULINA.- Gravem-lo. Un pen-drive. MAX.- Té. ( Li dóna un pen-drive a la Paulina, que el connecta a l’ordinador .) ALMA.- Róber dónde está? JÚLIA.- Està allà. (Senyala un monitor .) Amb ell. ALMA.- Crees que tiene que ver con las radiaciones que recibió? RINA.- Molt provablement. MAX.- Un nivell al·lucinatori molt fort. Li has fet prendre alguna cosa? RINA.- No res. Estava perfecte. MAX.- I en Róber diu que va començar ahir al vespre amb tot això? RINA.- Diu que va sentir alguna cosa. MAX.- Alguna cosa com ara què? JÚLIA.- No ha sabut explicar-ho. Diu que primer li va semblar que era la tele, però que després va reconèixer que era la veu del seu germà. MAX.- Mira’l, mira’l. RINA.- És increïble, de veritat. Tots observen a l’Andy a través dels monitors. JÚLIA.- Però on s’està ficant, ara? MAX.- No podrà obrir-la. Aquesta porta va amb una combinació. JÚLIA.- No sembla que vulgui obrir-la. PAULINA.- És com si estigués amb algú. VEU D’ANDY/OJEDA.- ( Amplificada.) És p/ ...r/quí. La por/... mella. (Tots miren cap a la porta.) Ven...iu/ /... iu. JÚLIA.- Ja és aquí. MAX.- Està a punt d’entrar. Tots miren cap a la porta d’entrada. Entra en Róber com impulsat per una gran força que el tira a terra. RÓBER.- ( Aixecant-se.) No li mireu als ulls!  Entra l’Andy/Ojeda. Tots eviten de mirar -lo directament als ulls. ANDY/OJEDA.- És .../quí.  L’Alma el mira. RÓBER.- No lo mires!  Però l’advertència arriba tard. Les mirades de l’Alma i l’Andy/Ojeda s’han creuat i l’Alma surt disparada lluny d’ell. Cau a terra inconscient. Comença a tenir convulsions.  La Paulina, la Rina i la Júlia van cap on és l’Alma. En Max va cap al Róber .

24

RINA.- Alma! RÓBER.- Cuidado! PAULINA.- Ràpid! Alguna cosa perquè la mossegui!  L’Andy/Ojeda parla. El seu discurs és confús. L’efecte s’assembla molt al que es produeix en una comunicació defectuosa entre mòbils, en què la veu de l’interlocutor se sent entretallada per fraccions mínimes de silenci que parcialitzen l’emissió. Mentrestant, els altres s’ocupen de l’Alma. RÓBER.- ( Per l’Andy.) És com un camp electromagnètic descentrat. La força és aleatòria. RINA.- ( Per l’Alma, a qui ausculta improvisadament .) Déu meu, això no és una taquicàrdia; no sé què és, està a punt de fer un infart. PAULINA.- Necessito adrenalina; un miligram. MAX.- Róber, ajuda’m. Les cubetes. RÓBER.- No puc agafar-les. RINA.- Róber, que no ho sents? JÚLIA.- ( A la Paulina, intentant arrossegar l’Alma.) Aquí, aquí, sota la taula. Ajuda’m. PAULINA.- Va, Róber. RÓBER.- No puc. En Róber mou els braços però no pot agafar la cubeta de les ampolles que li demana la Paulina. És com si no pogués calcular les distàncies. PAULINA.- Max, ajuda’l! RINA.- ( Per l’Alma.) S’està morint! JÚLIA.- ( A la Rina.) Deixa’m.  Aparta la Rina. Colpeja amb els punys el pit de l’Alma.  En aquest moment l’Andy/Ojeda passa pel costat de la Paulina i les seves mirades es creuen. La Paulina pateix el mateix shock que l’Alma i cau fent convulsions. RINA.- Max! Róber! MAX.- ( A la Júlia i la Rina.) No el mireu!  L’Andy/Ojeda està entremig de les noies, quiet. Mirant fixament cap a un punt a l’espai.  Després es gira. Està pràcticament cara a cara amb la Rina. MAX.- Quieta, Rina!  A continuació es produeixen tres accions simultànies. Per un costat l’Andy/Ojeda; per l’altre la situació de la Júlia i la Rina gairebé fregant l’Andy/Ojeda, quietes, obeint les instruccions d’en Max; i finalment en Róber que intenta infructuosament preparar una injecció per la Paulina i l’Alma que són a terra fent convulsions. RINA.- Desprèn escalfor. (...) M’està cremant, Max. MAX.- Quan jo et digui, et tires a terra. Encara no. JÚLIA.- Passa alguna cosa estranya amb la mà. En Róber ha aconseguit agafar una cubeta metàl·lica i la passa a en Max. RÓBER.- ( A tots.) Està generant una distorsió perceptiva. JÚLIA.- De pressa, Max! MAX.- ( Al Róber.) Aquí, aquí. Passa-m’ho. En Max pren les xeringues i les ampolles que li passa en Róber. Ràpidament prepara una injecció. La Rina comença a inclinar- se cap enrere a mesura que l’Andy/Ojeda s’inclina cap endavant . MAX.- ( A la Júlia.) Ja ho tinc. Pots fer-ho, Júlia? JÚLIA.- ( Des del seu lloc a en Max.) Dóna’m.

25

MAX.- ( Li passa la xeringa. Però la Júlia està immòbil d’esquenes a ell, sense poder moure’s.) Agafa-la. ( La guia.) Més a la dreta. Aquí.  La Júlia agafa la xeringa. RÓBER.- Els plans se’m confonen. Tinc la percepció visual desordenada . JÚLIA.- ( Per l’Andy/Ojeda.) Si no es mou no podré fer-ho. RÓBER.- Espera. ( Amb esforç s’aixeca.) Hi ha alguna cosa, alguna cosa al seu voltant. (Camina a una distància al voltant de l’escena.) I s’està estabilitzant.  Les convulsions de l’Alma i la Paulina són ara molt més lleus. Quietud i silenci mentre l’Andy/Ojeda continua parlant . ANDY/OJEDA.- No a/...quis la/... vols (Pausa).Tinc/... ners.(Pausa.) Sí/... rà aquí/... quí hi hau/... les tau/...les. En/... rà per a/...ta por/... pera.  L’Andy/Ojeda comença a moure’s per l’espai. MAX.- Ara!  La Rina i la Júlia es mouen. La Rina li descorda la bata a la Paulina. La Júlia li posa una injecció a l’Alma, la Rina a la Paulina.  L’Andy/Ojeda pateix una convulsió violenta i prolongada. L’Andy torna en si. És com si despertés d’un horrible malson. Es posa a plorar com un nen petit. Es gira i se’n va . RÓBER.- Andy! JÚLIA.- Espera. RÓBER.- Vaig amb ell. Andy! (Surt per on ha sortit el seu germà.) Silenci. Els que queden a escena comencen a refer-se. MAX.- Això s’ha gravat? RINA.- Em sembla que sí. En Max i la Júlia corren a comprovar-ho. MAX.- Sí. Tots respiren alleugerits. Fosc.

26

5  Mateix lloc.  L’Alma, la Rina, la Júlia, en Max i en Róber. De matinada. Se’ls veu extenuats. La Júlia i en Róber renyen l’Alma. JÚLIA.- No, Alma, es tu responsabilidad si la seguridad de los protocolos falla. RÓBER.- Y Mónica De D’Almessi ya tiene un pie aquí dentro. MAX.- ( A la Júlia i al Róber .) Prou. ( La Júlia i en Róber callen. En Max s’adreça a la  Rina.) Rina. RINA.- Fins on puc entendre el camp d’influència de la lent iònica del protocol de l’Hiperdeep ha generat un camp magnètic al voltant de les terminacions micro-nervioses de les pupil·les. ALMA.- Como una epilepsia. RINA.- El mecanisme és el mateix. Però l’efecte en aquest cas és expansiu. La xar xa neuronal ha xocat i ha absorbit la descàrrega de partícules de l’Hiperdeep a nivell quàntic, i ha modificat l’estructura pre primària de les cèl·lules. RÓBER.-  Però si la lent iònica estimula com suposem partícules intel·ligents que envolten la lent, l’Andy s’hauria d’haver quedat cec. JÚLIA.- Aquesta és la versió optimista. RINA.- A no ser que l’ull tingui la capacitat de sintetitzar químicament les partícules d’spin zero ú i dos, com si es tractés de proteïnes, cosa que teòricament no és impossible i que sens dubte és el que deu haver passat. RÓBER.- Tot i així no s’explica l’estabilitat del fenomen. RINA.- L’explica el Teorema d’Unificació. MAX.- El Teorema d’Unificació? En aquest cas... JÚLIA.- El nervi òptic es comporta com si fos un tub catòdic i retorna l’energia en sentit oposat. RÓBER.- O sigui, que això és el que deforma la percepció. RINA.- Exacte. Els centres perceptius s’alteren des de fora i no des de dins. No és que desaparegui la percepció, sinó que les seves lleis canvien. MAX.- Com? RINA.- A veure, Max; és com si t’haguessis de moure per un món reflectit en un mirall. El davant es tor na el darrere i el darrere davant. Si estàs davant d’un mirall i darrere teu hi ha una butaca, per seure a la butaca del mirall no has d’apropar -te al mirall, sinó que has de... Tots pensen un segon. TOTS.- Allunyar-te’n, esclar. Silenci. JÚLIA.- Per això en Róber no podia agrafar la cubeta. RINA.- D’altra banda el camp d’influència del fenomen és aparentment de radi variable. ALMA.- Y eso de qué dependería? RINA.- Si l’excitació neuronal és la clau de tot, depèn de la Triple Corva de Giraux. ALMA.- O sea que estamos hablando del estado de ánimo. El de Andy en este caso. JÚLIA.- Com un virus que s’activa a través de l’estat emocional del portador. ALMA.- En conclusión puede volver a pasar. RINA.- Em temo que sí. ALMA.- Crees que puede revertirse? MAX.- No, no, no; espereu, espereu un moment. Esteu parlant d’això com si es tractés d’un fenomen normal regularitzat. I no podem rescatar ara el Teorema d’Unificació que sabem que està obsolet. RINA.- I com ho explicaries, aleshores?

27

MAX.- Com una aberració. A fi de comptes ha estat un accident; i això és fonamental que ho tinguem en compte a l’hora de les consideracions finals. Les variables que han  pogut intervenir en el fenomen són infinites. Ha estat el que s’anomena un Protocol Descontrolat de la Família dels Espontanis de Roos. ( Tots assenteixen). I a més a més l’Andy és un idiota, cosa que afegeix un nou múltiple de múltiples variables. Perdona, Róber, però hem d’anomenar les coses pel seu nom. JÚLIA.- És un fenomen concret. Ha passat i l’hem vist. Les matemàtiques no poden quedar indiferents a la física. MAX.- La física no és res fins que no s’explica matemàticament. JÚLIA.- Bueno. MAX.- A veure..., segons la Rina, estaríem davant d’un fenomen d’il·lusió òptica amb força gravitacional aleatòria, sí? RINA.- Alguna cosa així. MAX.-  I sostens que hi ha hagut com una mena de perforació en el camp perceptiu, veritat? Aquesta és més o menys la teva teoria? RINA.- Sí. MAX.- Bé. Perquè no m’ha afectat a mi? Jo també hi era. Perquè jo no he patit l’escalfor, la deformació perceptual? ALMA.- Quizá porque no estabas dentro del radio de influencia. RÓBER.- O potser jo, que era a prop teu, he concentrat el camp gravitatori i l’he desviat. JÚLIA.- Això només podria explicar-se si tornem a la Corva Triple de Giraux d’excitació neuronal. MAX.- Si hem d’acabar explicant-ho tot amb la Corva de Giraux ens fiquem en un terreny indecidible. Psicosi col·lectiva, histèria per contagi, el que sigui. Que siguem científics no vol dir que tot el que es produeix al voltant nostre sigui ciència. TOTS.- Com que no? MAX.- No! Hi ha una cosa que es diu subjectivitat i és aquest L’OBSTACLE. I estem tractant d’integrar -lo al fenomen per poder trobar alguna cosa que ens expliqui el que ha  passat amb l’Andy. No oblidem que si bé Giraux va descobrir la paradoxa, i això el va fer famós, tampoc no va passar d’aquí. Amb la seva pròpia demostració va arribar a un carreró sense sortida i per això no li van donar el Nòbel. Per demostrar que tenia raó va haver de demostrar que estava equivocat. Si per això diuen que es va suïcidar. JÚLIA.- Es va suïcidar perquè la seva dona el va deixar per un banquer. MAX.- Veus? Aquí ho tens un altre cop: LA SUBJECTIVITAT ÉS L’OBSTACLE. És la mateixa demostració de Giraux la que diu que l’assumpte és indecidible. Hem de tenir en compte tot el que està succeint aquí dins? Quina prova mesurable tenim de les baralles entre la Rina i la Júlia, o de la tensió de l’Alma per les pressions de la Fundació? JÚLIA.- O del fet que tu estàs enamorat de la Mònica De D’almessi? MAX.- Vés-te’n a la merda. Silenci. ALMA.- Entonces? RINA.- Què suggereixes? que ho cataloguem com un error? RÓBER.- Això seria poc científic. MAX.- O que generem una comparació perquè comenci a ser-ho. ALMA.- Con qué? Por favor, Max. No estarás pensando en repetir la experiencia. ( Als altres, que la miren expectants). No, no, no. No podemos volver a abordar un avión que estuvo a punto de estrellarse. Son las seis de la mañana. Y hay prioridades. De D’Almessi estará aquí en menos de tres horas. Es obvio que no vamos a poder resolver nada en ese lapso. Tenemos que descansar. Y aunque suene a frivolidad lo más importante ahora es

28

que De D’Almessi no tenga noticias de lo que está ocurriendo aquí. Róber, lo siento, pero Andy tiene que permanecer encerrado. RINA.- Està sota l’efecte de sedants. No t’has de preocupar. ALMA.- ( A en Max, donant-li les claus d’un cotxe.) Puedes darle esto a Paulina? Son las llaves de mi coche. Dentro de un rato debería salir hacia el aeropuerto para recoger a Mónica. A las nueve y media os quiero aquí con vuestras mejores caras. Róber, ven conmigo. Si hacemos el 32 después del desayuno... ( Surt seguida d’en Róber .) MAX.- Ho apago tot? RINA.-  Aquest ordinador no. La Paulina ha deixat corrent un programa que està  processant el vídeo que hem fet de l’Andy. MAX.- Ens veiem d’aquí a una estona. (Surt .) RINA.- Júlia, que descansis. (Va per sortir .) JÚLIA.- Rina. RINA.- ( Aturant-se.) Què? JÚLIA.- Allò de l’altre dia. Volia disculpar -me. RINA.- Està bé. (Va per sortir altre cop.) JÚLIA.- Rina. ( La Rina es gira.) Tu què en penses, de mi? RINA.- Júlia, hem de descansar. JÚLIA.- Penses com el Max que sóc una... amargada? Jo... jo estimo la meva feina i... i també m’estimo el Róber... Si totes aquestes coses no m’importessin segur que tot seria molt més fàcil. Però jo no en sé, d’aquestes coses. I m’enfado massa fàcilment, però és  perquè vull que tot estigui bé. Jo crec que... la ciència és bona, o que hauria de ser bona i... Sé que el que més m’importa en aquest món té a veure, en part, amb el que ens manté aquí cada dia. Però també sé que el més important (tu entens què vull dir quan dic EL MÉS IMPORTANT, oi?); bé, doncs això, sabem que no ho veurem mai. Vull dir que ja no serem aquí quan passi, si és que arriba a passar mai. En Max té raó, la vida és L’OBSTACLE, però també és l’únic vehicle; vull dir que qui ho faria tot això, sinó? Qui es dedicaria a investigar? Qui...? No sé molt bé el que vull dir. Perdona. RINA.- Júlia, no sé si la ciència és bona. Però que porta molta feina, d’això n’estic segura. JÚLIA.- Sí, sí que porta feina; com els homes. RINA.- Ara hem d’anar a dormir. JÚLIA.- Sóc una tonta. Ens veiem d’aquí a una estona. RINA.- Fins ara. (Surt .) Fosc.

29

6  Mateix lloc, unes hores més tard. La Mònica De D’Almessi parla per un mòbil . MÒNICA.- No, el vol ha anat bé. El mal de cap és pel vodka. (...) No, a l’avió. O per les  pastilles aquelles que em vas donar. (...) Sí, a l’hora. Volia esmorzar a la cafeteria de l’aeroport; no sé, prendre’m un suc, llegir una revista, però hi havia la tia aquesta, la Paula, Paola, no sé com es diu, que m’estava esperant. Una puntualitat exasperant. A més diu que em coneix de no sé on, que vem fer juntes un concurs d’unes beques de no sé què. Carles, jo he fet alguna vegada un concurs per alguna cosa legal? (...) Ah sí? I com vaig quedar? (...) De veritat? (...) I és clar que l’he saludat amb una abraçada, com si fos la meva germana bessona. Es deu pensar que me’n recordo més d’ella que de la meva pròpia mare i que l’adoro. Després s’ha quedat muda durant tot el camí des de l’aeroport fins aquí. Jo crec que aquesta noia no està bé. Aquest lloc és espantós, Carles. Sembla una residència, el paisatge és depriment, de nit no es pot anar a fer una copa enlloc i s’ha de  portar bata. No m’hi vull quedar més de dos dies. Ja sé que tu no hi pots fer res. Però a algú li havia de dir. (...) Ara? Estava esmorzant amb tot l’equip. (...) No, m’he inventat una excusa i m’he escapat un segon. (...) No, no estic a l’habitació; no me’n  parlis de l’habitació, tinc la finestra davant per davant de la de la tia aquesta, la tarada aquesta que m’ha vingut a buscar, la Paola, sí. Ara estic a... (mira el lloc) No sé, en un laboratori. Clar que aquí tot és com un laboratori. I a sobre també hi ha aquell altre pesat, el Max, sí, el que em vaig trobar en aquell congrés decadent de Bremen, aquell que et vaig dir que em seguia per tot arreu. Vaig cometre l’error de riure-li un parell d’acudits dolents i ara es  pensa que estic disposada a anar-me’n a fer la volta al món amb ell. No puc ni mirar-lo, em somriu com un imbècil tota l’estona. Tot això ja m’ho sé jo, em costarà un mes de depressió: els encanta treballar, es lleven súper aviat. (...) Serà molt difícil trobar-hi irregularitats, aquí. I a la Fundació els he d’enviar tres informes diaris. (...) Trobar alguna cosa, qualsevol cosa que els enfonsi. I ja et dic; no serà fàcil. (...) És clar que si no hi ha més remei m’hauré d’inventar alguna cosa. (...) Escolta, ara t’he de deixar. (...) Que he de deixar-te. Et truco. ( Penja. S’apropa a la porta del costat. És com si hagués sentit alguna cosa que ve d’allà. De sobte entra la Paulina amb una tassa de te. La Mònica se sorprèn .) Ah, Paula. Estava buscant el cuarto de bany i m’he perdut. És com un laberint, això. Tots els passadissos són iguals. No entenc com els arquitectes poden arribar a ser tan sàdics. PAULINA.- Estem aquí al costat. He  pensat que t’estimaries més prendre’t aquí el teu te. La reunió del matí és d’aquí a vint minuts. (Va fins a una capsa i en treu una bata). Aquí tens una bata. Calculo que és de la teva talla. Si necessites res... MÒNICA.- Teniu UVA? PAULINA.- Eh? MÒNICA.- UVA. Raigs UVA. O et penses que vaig néixer morena? PAULINA.- (Pausa.) No. MÒNICA.- Era un acudit. PAULINA.- Ah. MÒNICA.- En teniu? PAULINA.- De què? MÒNICA.- De Raigs UVA. PAULINA.- No has dit que era un acudit? MÒNICA.- Això no. En fi. Què és això? (Senyala la porta.) PAULINA.- Una porta. MÒNICA.- No estàs col·laborant, Paola. PAULINA.- Pau...lina. MÒNICA.- Pau...lina...

30

PAULINA.- Què? MÒNICA.- Què està passant aquí? PAULINA.- No res. MÒNICA.- I això què és? (S’apropa a l’ordinador de la Paulina.) PAULINA.- Sabem perquè has vingut. MÒNICA.- Ah sí? Per què? ( Per l’ordinador .) El programa aquest ja ha acabat de córrer. Mirem el resultat? PAULINA.- No. MÒNICA.- ( Per l’ordinador .) És una gravació? (S’hi asseu al davant .) Has intentat millorar-la, però pel que veig aquí, no s’hi ha guanyat gran cosa  amb aquest programa. S’hauria d’estirar per fer aparèixer el revés d’aquests plecs que hi ha aquí. És molt més fàcil si fas servir el BOOF Univérsal. Acaba de sortir a Califòrnia. ( Treu un CD de la seva cartera i l’introdueix al lector de l’ordinador de la Paulina .) La Universal Studios n’ha subvencionat el desenvolupament (d’aquí això de BOOF Uni vérsal). Serveix per millorar el so directe dels rodatges. Discrimina fins a disset mil bandes simultànies. Amb els plecs visuals no tindrem tanta sort perquè encara no s’ha inventat un programa per a les imatges,  però això ja és alguna cosa, no? PAULINA.- No pots tocar-lo, aquest ordinador. MÒNICA.- Per? PAULINA.- Perquè no és meu. MÒNICA.- I perquè hi posa “Paulina”, aquí? Va, no siguis tímida, només vull ajudar -te. ( Mentre treballa a l’ordinador de la Paulina sense que aquesta hi pugui fer res.) Si en tr ec algun resultat, d’això, el mèrit serà només teu, t’ho prometo. No oblidis que ets una  becària i que ets aquí per fer mèr its. O et penses que algú d’aquests  et donarà res? No, carinyo. Ells pensen que ets una bona col·laboradora i res més. Es pensen que fan ciència  però només apreten botons. Ja no hi ha científics en aquest món. Els encanta anar amb els seus quaderns plens d’apunts incomprensibles fets a llapis. Vells dinosaures conservadors. Creuen que la veritable ciència és difícil. La ciència és un joc o no és res. El que és difícil és defensar velles idees quan el món ha canviat. No sé si has sentit a  parlar mai de la Chicago Seak & Search Fundation que inverteix milions de dòlars des de fa anys per construir una màquina que domini la fletxa del temps i que pugui predir el futur. Els diners d’aquesta Fundació provenen en un noranta per cent de companyies d’assegurances americanes; busquen la manera d’evitar pèrdues inútils, naturalment. Vosaltres treballeu perquè una mega pesquera japonesa trobi noves i insospitades varietats de peix a les profunditats inexplorades de l’oceà i obligar -nos, així, a menjar sushi fins que perdem la raó. La teoria del caos continua desenvolupant-se només per saber si plourà o farà un sol radiant diumenge que ve i així poder prevenir de pèrdues milionàries les empreses de turisme. La ciència no està al servei d’un món millor sinó d’un món més rentable. I els beneficis són només per uns quants. ( Pausa.) Per provar l’existència d’això que alguns anomenen CIÈNCIA PURA O VERITABLE, s’hauria de fer un descobriment tan sorprenent com inútil. Tot i que qualsevol cosa que no cotitzi a la borsa difícilment podrà ser considerada, avui en dia, com a sorprenent, no et sembla? La imaginació del segle XXI està molt per sota de qualsevol desafiament econòmic. Podem convertir-nos en uns ressentits i ser un dinosaure més o bé apreciar la ironia del temps que ens ha tocat de viure. ( Per l’ordinador, on la Mònica no ha deixat de treballar durant tota aquesta estona.) Això ja està. I veig que ens donarà una sorpresa interessant... O t’estimes més que ho deletegi? I que tornem enrere. Vols dir que t’és igual? No ho crec. Una mica de curiositat sí que hi deu haver amagada darrere de tanta incompetència (i ho dic amb carinyo eh, sense malícia). Digues, quina tecla apreto? Enter  o Delete?

31

PAULINA.- Què vols? MÒNICA.- Vinga, Paulina; què hi ha amagat darrere d’aquella porta? PAULINA.- No res. MÒNICA.- Res? PAULINA.- Vull dir que no hi ha res a amagar. MÒNICA.- Doncs aleshores digue’m què hi ha. PAULINA.- No puc. MÒNICA.- No pots, però m’ho vols dir. PAULINA.- Perquè hauria de voler-ho? MÒNICA.- Per demanar-me alguna cosa a canvi. PAULINA.- Què vols? MÒNICA.- Jo? Si ja ho saps. M’ho has preguntat fa un moment. La cosa és què vols tu. PAULINA.- Jo vull fer el que s’ha de fer. MÒNICA.- Mentida. Vols negociar. PAULINA.- No és veritat. MÒNICA.- I has topat amb la persona indicada. PAULINA.- No hauries de ser aquí. MÒNICA.- Perquè has vingut? PAULINA.- Ets tu la que ha vingut. MÒNICA.-  Perquè has vingut a molestar-me, ara mateix, amb aquest te, perquè em  buscaves? Volies fer-me algun tipus de proposta, et penses que sóc tonta? PAULINA.- No t’acostis al Max. Silenci. MÒNICA.- Ara comencem a ser sinceres. L’estimes? PAULINA.- Sí, moltíssim. MÒNICA.- I jo l’estimo? PAULINA.- Espero que no. Silenci. Es miren detingudament. Finalment la Mònica somriu. La Paulina també. Com si hi hagués una mena de mútua comprensió entre elles. MÒNICA.- Bé. Veig que podrem ser amigues. M’he adonat que tenim les finestres davant per davant, serà difícil que ens amaguem els secrets. ( Per l’ordinador .) Estàs a  punt? PAULINA.- Sí. MÒNICA.- ( Li dóna uns auriculars especials a la Paulina i ella se’n posa uns altres). Se sentirà pels altaveus, però la freqüència millora molt si ens posem aquests auriculars.  La Paulina es posa els auriculars. La Mònica prem Enter . Se sent la veu de l’Andy/Ojeda amplificada. La Mònica i la Paulina han de cridar per comunicar-se entre elles, degut als auriculars que porten posats.) VEU DE L’ANDY/OJEDA.És per aquí. Veniu. Veniu. ( La veu de l’Andy/Ojeda entretallada.)

MÒNICA.-  Aquí. Veus? El pla sonor tenia plecs, com jo et deia. (Treballa amb el mouse i fa una demostració pràctica  perquè la Paulina ho entengui.) Plegat...

És.../quí

32

( La veu de l’Andy/Ojeda normal .) Què us sembla? Pausa. (Veu entretallada.) L Mar/...ns h... plicat l sva/ ...òria que ev...ntment ots/ co...ixem (Veu normal.)  però a mitges. (Se senten sorolls a la gravació.) Li deien així perquè a pesar de no poder tenir fills la seva dona va quedar embarassada set vegades i tot i saber que no eren seus va reconèixer els bastards i els va donar el cognom. (Sorolls, fins que la Mònica ajusta el  senyal a través de l’ordinador; quan diu “Ara sí” sentim nítida una nova veu.) VEU DE LA RINA/MARIANA....va fer canviar el seu testament i la Mansió va quedar a mans de l’Estat Alemany per funcionar com a orfanat a  partir de 1929. VEU DE L’ANDY/OJEDA.Per això quan Rober Wise va visitar-la l’any trenta-set i en va quedar enamorat no va poder adquirir-la. VEU DE PAULINA/ANGIE.Però va ser llavors quan va imaginar l’argument de “The Baroness”. El musical va tenir un èxit sensacional a Broadway durant la guerra, però en el 46 va ser tàcitament censurat pels seus continguts pro-nazis.

Desplegat... ( Mouse.) Plegat...

Desplegat....

Aquí! (Senyala la pantalla de  projeccions on suposadament es  projecta el vídeo de l’Andy.) Veus el que et deia? Els plecs visuals són només com taques; en canvi els sonors són  bastant notables, oi? Veus allà? (Senyala la pantalla de l’ordinador .) Aquests sorolls que se senten corresponen a aquestes ratlletes que apareixen aquí; són altres veus, però si aixequem el nivell dels plecs... ( fa servir el mouse per treballar .) Saps? això dels plecs... Se’ls anomena així en homenatge als plecs que Einstein va intuir quan va plantejar la corvatura de l’univers; més tard... ( Per l’ordinador .) Ara sí. Escolten. PAULINA.- Però això què és? MÒNICA.- El que et deia, altres veus. PAULINA.- Però vols dir que ja eren aquí? MÒNICA.- Tota l’estona. Deu ser una conversa que estava semi-oculta entre els plecs del camp sonor. El programa BOOF funciona com una planxadora. Saps exactament quin és l’origen d’això? PAULINA.- Va ser un accident que es va produir mentre fèiem l’experiment de l’Hiperdeep. MÒNICA.- Un accident?

33

So de mòbil. VEU DE L’ANDY/OJEDA.Si em disculpeu...

PAULINA.- Sí, que va afectar l’Andy, un disminuït, el germà del Róber, que ara mateix es troba sota els efectes de sedants i el tenim tancat aquí dins. ( Assenyala la porta per la qual abans demanava la Mònica .) MÒNICA.- Ah. (Per la gravació.) És una conversa qualsevol i, a part de la seva peculiaritat, no sembla que sigui massa rellevant, oi que no? PAULINA.- (Feliç de vuere els resultats) No, no. I tant que no.

VEU DE L’ANDY/OJEDA.Sí, jo mateix. (...) Esther! Com estàs? (...) Sí, et sento bastant malament. (...)Estem al mig del camp, clar; es  perd la senyal. (...) Estàs venint? (...) Ah, ja? (...) Aquí mateix? Aquí mateix on? (...)Com? (...) Aquí a la porta d’entrada?(...) Ah, sí, clar. (...) No, és que estem a l’altra punta. (...) La Mansió és gran, Esther, sí (...) Pots aparcar el cotxe allà mateix sota...

 A la gravació se senten sorolls simultanis a la veu de l’Andy/Ojeda fins que són reemplaçats per les veus de  Rina/Mariana i de  Max/Senillosa tal com apareix a continuació.

VEU DE RINA/MARIANA....cinematogràfic a la Paramount. I van fer construir una rèplica exacta de la Mansió en uns estudis de Hollywood. Després la van utilitzar com atracció turística, però la Mansió va ser derruïda pel foc el 1979. Hi ha versions que diuen que el sinistre el va...

MÒNICA.- (Per la  pantalla de l’ordinador .) Mmm... aquí hi ha alguna cosa estranya. Sí, veus? Els  plecs encara són més  prims, la densitat és molt més alta. Hem d’ampliar. De vegades la màquina detecta els  plecs però no apareixen a la gràfica. Però si  posem el zoom al 7000  per ú... Ara. I ara aixeco aquests tres d’aquí. Aquí, veus? Hi havia una simultaneïtat. Bé, amb aquest programa  podem fer qualsevol cosa; separar les bandes, ajuntar-les... Allà també hi ha més  plecs... Si els fem més grans...

34

 Apareixen noves veus. ... les glicines VEU DE ROBER/SORD O Dile que bajen a abrirnos VEU D’ALMA/ ESTHER.Alguien puede  bajar? De seguida et venen a  buscar i et  porten fins aquí.(...)

Fins ara i  benvinguda

VEU DE ROBER/SORD O Dile que subo contigo. VEU D’ALMA/ ESTHER.Cállate! Perfecto, Gracias.

VEU DE RINA/MARIANA ... planejar l’últim supervivent dels Urkel que va quedar sense herència, Justinià Bonifaci Urkel. Un jove sense escrúpols i cruel que després que es morís el seu pare es va convertir en oficial del Tercer Reich i un cop acabada la guerra va fugir a l’Argentina on diuen que va ser assessor del primer  període de la dictadura militar del  país. Des d’allà diuen que va planejar l’incendi que va acabar amb la rèplica de la mansió a Holliwood. VEU DE MAX/ SENILLOSA.Pel que sembla tenia contactes als Estats Units. VEU DE RINA/ MARIANA.Total que no hi ha dues Amèriques. Per més que ho dissimulin saben defensar-se entre ells. A més, Califòrnia és un paradís feixista. Ho sap tothom.

MÒNICA.... Aquí els tens. (Senyala al monitor .) Una, dues, tres, quatre veus...

És bastant incomprensible..

 La Mònica i la Paulina escolten.

MÒNICA.Aquí apareix una cinquena veu... Bé, i pel que es  pot veure això continua i continua... Vols que ho seguim escoltant? PAULINA.(Que no surt del seu desconcert .) Eh... no. Crec que ja està bé.

35

 La Mònica tanca el programa. El concert de veus, sons i imatges s’atura de cop. Silenci. MÒNICA.- Ja està. (Pausa.) Ho guardem, doncs? PAULINA.- Sí. MÒNICA.- Obrim una carpeta... Li posem... DESCOBRIMENTS DE LA PAULINA et sona bé? PAULINA.- No sé, bueno, està bé... MÒNICA.- Molt bé, ja està. ( Apaga l’ordinador . Silenci.) PAULINA.- Ens esperen. MÒNICA.- (Tancant la seva cartera.) Qui eren? PAULINA.- Què? MÒNICA.- Qui eren? De qui eren les veus aquestes de la gravació? PAULINA.- No en tinc ni idea. MÒNICA.- Arrugues el front. PAULINA.- Eh? MÒNICA.- ( Li toca el front .) Massa preocupacions. Això provoca les pitjors arrugues. Et passaré una crema. PAULINA.- Ah, que bé. MÒNICA.- Dius que ens esperen? PAULINA.- Sí. MÒNICA.- Doncs anem. ( Mirant les portes.) Per quina...? PAULINA.- Per aquí.  Li indica una porta. La Mònica surt. La Paulina es queda enrere. Quan la Mònica ha  sortit corre cap a l’ordinador, agafa el CD que hi havia posat i surt per una altra porta. El lloc es manté buit durant uns moments. De sobte entra de nou la Paulina, corrent seguida de l’Alma, la Júlia i en Róber. La Paulina es llança sobre l’ordinador . PAULINA.- Jo vaig a distreure la Mònica. Vosaltres aneu escoltant això. ( Li dóna el CD al Róber .) RÒBER.- Però què és? PAULINA.- La gravació de l’Andy planxada. RÓBER.- Com planxada? PAULINA.- Obriu TUTORIAL / ALTRES CARPETES / DESCOBRIMENTS DE LA PAULINA. (Surt per on ha sortit abans la Mònica. De seguida torna a entrar.) De  pressa! (Surt. Els altres es miren entre ells.) ALMA.- Cómo fue que dijo? RÓBER.- TUTORIAL / ALTRES CARPETES... JÚLIA.- DESCOBRIMENTS DE LA PAULINA RÓBER.- Exacte. ALMA.- Ábrelo. RÓBER.- (Que s’ha assegut davant de l’ordinador .) Espera. (Obre finestres.) Aquí. És aquest. On és la Rina? ALMA.- Max ha ido a buscarla. RÓBER.- Els esperem? JÚLIA.- Comencem sense ells. No sé si la Paulina podrà distreure la Mònica gaire estona. ALMA.- Dijo “de pressa” RÓBER.- El faig córrer des del començament.

36

ALMA.- Sí.  Pels altaveus se sent la veu de l’Andy/Ojeda. VEU DE L’ANDY/OJEDA.- Veniu, veniu.  A partir d’aquí l’escena adopta el següent procediment: La Júlia, en Róber i l’Alma estan atents a l’àudio generat pel programa que la Mònica ha instal·lat; és a dir que només ESCOLTEN la gravació. Suposadament les imatges projectades a la pantalla gran són només taques de color, cosa que les fa massa confuses. Però en canvi, els  personatges involucrats en la situació gravada APAREIXEN efectivament i duen a terme l’escena. És a dir que a partir d’aquí, a la columna esquerra som a la Mansió Urkel, mentre que a la columna de la dreta ens mantenim als Laboratoris Roosenvart.  Les entrades i sortides dels actors es coordinen CASUALMENT per fer possible la  presència dels personatges indicats cada cop en cada àmbit.  IMPORTANT: els personatges del laboratori NO VEUEN els personatges de la Mansió, és a dir que per ells són invisibles. Pels personatges de la Mansió, el laboratori NO EXISTEIX en absolut .

37

 Apareixen l’Ojeda, la Mariana, l’Andy i en Senillosa.

 L’Alma, en Róber i la Júlia escolten amb atenció.

OJEDA.- És aquí.

RÓBER.- Què és això? ALMA.- Esa era la voz de Andy?

Què us sembla? ANGIE.- Un lloc ampli i íntim a la vegada. Us felicito. Havia sentit a parlar molt de la Mansió Urkel. Quan l’Ojeda em va dir que era el lloc que havíeu escollit no em vaig poder esperar més, oi que no? SENILLOSA.- Em va obligar a fer la reserva immediatament. OJEDA.- La Mariana ens ha explicat la història de la casa, que tots ja coneixíem, evidentment;

 però només a mitges. ANGIE.- Va ser Urkel el Bo qui la va fer construir al segle XVIII, oi que sí? MARIANA.- Exacte. OJEDA.- Li deien així perquè a pesar de no poder tenir fills la seva dona va quedar embarassada set vegades, i tot i saber que no eren seus, va reconèixer els bastards i els va donar el cognom.  Riuen.

MARIANA. Ningú no sap què va passar exactament,  però en el llit de mort va fer canviar el seu testament i la Mansió va quedar a mans de l’Estat Alemany per funcionar com a orfanat a partir de 1929.

RÓBER.- No lo sé. Puede ser. JÚLIA.- Sh.

RÓBER.- Aquest no és ell.

ALMA.- Ahora sí, ahí está.

ALMA.- (Senyalant la pantalla de l’ordinador . ) La frecuencia es idéntica. JÚLIA.- Y qué son esas otras voces? ALMA.- No tengo la menor idea.

OJEDA.- Per això quan Rober Wise va visitar-la l’any trenta-set i en va quedar enamorat no va poder adquirir-la.

38

ANGIE.Espereu, espereu. Va ser llavors quan va imaginar l’argument de “The Baroness”? MARIANA.- Exacte. Comença a sonar el mòbil de l’Ojeda. ANGIE.-  El musical va tenir un èxit sensacional a Broadway durant la guerra,  però en el 46 va ser tàcitament censurat  pels seus continguts pro-nazis. Pel mòbil. OJEDA.- Si em disculpeu. (S’aparta una mica.)

OJEDA.Sí, jo mateix. (...) Esther! Com estàs? (...) Sí, et sento bastant malament. (...) Estem al mig del camp, clar; es perd la senyal. (...) Estàs venint? (...) Ah,  ja? (...) Aquí mateix? Aquí mateix on? (...)Com? (...) Aquí a la porta d’entrada?(...) Ah, sí, clar. (...) No, és que estem a l’altra punta. (...) La Mansió és gran, Esther, sí (...) Pots aparcar el cotxe allà mateix sota de les glicines. (...) De seguida et vénen a  buscar i et porten fins aquí.(...) Fins ara i benvinguda

RÓBER.- ( Mirant la pantalla de  projeccions.) I aquestes taques? No se distingue nada.

 Mentrestant la  Mariana, l’Angie i en Senillosa continuen la seva conversa. MARIANA.- Just a l’any 62, en Hammerstein es va atrevir a portar-li a la Paramount el projecte cinematogràfic. I van fer construir una rèplica exacta de la Mansió als estudis. Després la van utilitzar com atracció turística, però la Mansió va ser derruïda pel foc el 1979. Hi ha versions que diuen que el sinistre el va planejar l’últim supervivent dels Urkel que va quedar sense herència. ( Assenyala un oli a la  paret que té al davant.  En Senillosa i l’Angie es giren per mirar-lo. )

ALMA.- (Per les taques) ¿Crees que hay alguna relación entre las manchas y las voces? RÓBER.- No sé.

 L’Ojeda penja i torna amb els altres.

39

MARIANA.- Justinià Bonifaci Urkel. Un jove sense escrúpols i cruel que després que es morís el seu pare es va convertir en oficial del Tercer Reich i un cop acabada la guerra va fugir a l’Argentina on diuen que va ser assessor del primer  període de la dictadura militar del país. Des d’allà diuen que va  planejar l’incendi que va acabar amb la rèplica de la mansió a Holliwood. SENILLOSA.Pel que sembla tenia contactes als Estats Units.

OJEDA.- Era l’Esther. Acaba d’arribar i està davant de la porta principal. ANGIE.- L’Esther! MARIANA.- Qui és l’Esther? OJEDA.- Esther Carbajal, una col·leccionista, espònsor del concert de demà i una amiga excel·lent. Et faria res? MARIANA.- Sí, sí. Ara vaig a obrir-li la porta. ANGIE.- T’acompanyo. Vens, Senillosa?

40

OJEDA.- No. OJEDA.- No. (Pausa (Pausa.) .) Li vull ensenyar el balcó, al Senillosa. (Pausa ( Pausa.) .) ANGIE.- Després ANGIE.- Després baixeu? OJEDA.- No, OJEDA.- No, digue-li digue-li a l’Esther que  pugi, vull que vegi vegi el lloc. I si et creues creues amb la Celina digues-li per favor que també vingui. ANGIE.- D’acord.  L’Angie i la Mariana surten. surten. Silenci. Silenci. SENILLOSA.- Ho SENILLOSA.- Ho farem aquí? OJEDA.- Tanca OJEDA.- Tanca la boca. Vine aquí. SENILLOSA.- Què? SENILLOSA.- Què? OJEDA.- Que OJEDA.- Que vinguis. Més a prop. Seu.

El Senillosa i l’Ojeda congelen els seus moviments. moviments.

JÚLIA.- Ve JÚLIA.- Ve algú. Per la gravació.) gravació.) Ho poso RÓBER.- ( RÓBER.- (Per PAUSA.. en PAUSA..

Obrint una porta i mirant cap JULIA.- ( JULIA.- (Obrint enfora.) enfora.) Són elles. Entren la Rina i la l a Paulina.  A la Paulina.) Paulina.) I la Mònica? JÚLIA.- ( JÚLIA.- ( A PAULINA.- Amb PAULINA.- Amb el Max. RINA.- ( RINA.- ( A  A l’Alma.) l’Alma.) I? ALMA.- Muy ALMA.- Muy extraño. Aparentemente lo de los pliegues que Mónica le contó a Paulina es cierto. Sólo aparecen claros en el campo sonoro. Mira.  La Rina mira la pantalla de l’ordinador . Per la pantalla de RÓBER.- ( RÓBER.- (Per  projeccions.)  projeccions.) I això de les imatges, i matges, mireu. Ara només hi ha dues taques. I aparentment les taques corresponen a les veus. Fa un moment n’hi havia més, de taques, taques, però ara han han desaparegut desaparegut les altres veus i només queden dues veus i dues taques. PAUSA? RINA.- Això RINA.- Això ho teniu en PAUSA? RÓBER.- Sí. RÓBER.- Sí. Seguim? RINA.- Sí. RINA.- Sí. Posa-ho. En Róber treu la Pause. Tots segueixen amb atenció. atenció.

41

-se en acció. acció.  L’escena torna a posar -se OJEDA.- Es OJEDA.- Es pot saber perquè havies de  parlar amb la Celina? Celina? SENILLOSA.- Tens SENILLOSA.- Tens els...? OJEDA.- Deixa’m acabar. Aquí ningú no parla amb ningú si no hi sóc jo al davant.  Ni que sigui amb amb la Celina. SENILLOSA.- Però SENILLOSA.- Però qui collons...? OJEDA.- No OJEDA.- No cridis, em sents?

RINA.- ( RINA.- ( Mirant  Mirant l’hora.) l’hora.) Me n’oblidava. Que algú vagi a veure com està l’Andy.

JÚLIA.- Vaig. JÚLIA.- Vaig. Surten.) RÓBER.- T’acompanyo. T’acompanyo. (Surten.)  La Paulina, l’Alma i la Rina Rina queden escoltant .

SENILLOSA.- A SENILLOSA.- A la Celina només li he meu.  preguntat per lo meu. OJEDA.- Tinc OJEDA.- Tinc els diners. SENILLOSA.- Serà SENILLOSA.- Serà aquí? OJEDA.- Sí, OJEDA.- Sí, aquí. Aquí hi haurà les taules. Entrarà per aquesta porta... Espera.  L’Ojeda s’apropa a la porta, porta, l’obre una mica. Entra la Celina. Celina. CELINA.- Ha arribat l’Esther. He vist el seu cotxe aparcat. OJEDA.- L’Angie i la Mariana han  baixat a obrir-li la porta. Escolteu. Escolteu. El  piano estarà allà. allà.  A en Senillosa.) Senillosa.) I tu t’asseuràs ( A t’ asseuràs amb l’Angie en aquesta taula, prop de la finestra. SENILLOSA.- Hi SENILLOSA.- Hi ha nou metres com a mínim fins a baix. OJEDA.- Hi OJEDA.- Hi ha una heura bastant grossa que s’enfila f ins ins el balcó. El Sordo t’estarà esperant al cotxe de l’altra banda de la font, creuant el jardí.  No són ni cinquanta cinquanta metres. SENILLOSA.- Encara no m’heu dit quina cançó és. CELINA.- Encara CELINA.- Encara no està del tot decidit el repertori. Però serà la quarta o la cinquena entrada.

42

SENILLOSA.- Una SENILLOSA.- Una entrada és el mateix que una cançó? OJEDA.- La OJEDA.- La cinquena cançó, entrada, sí, és el mateix, home. SENILLOSA.- I SENILLOSA.- I continua sent la mateixa cançó que em vas passar per escoltar? OJEDA.- Clar OJEDA.- Clar que és la mateixa; però encara no sabem quines seran les anteriors. De manera que pot ser que sigui la quarta o la cinquena, t’ho acabo de dir. SENILLOSA.- I SENILLOSA.- I si a ella se li acut improvisar l’ordre de les cançons? OJEDA.- Hi OJEDA.- Hi seré jo per fer-te el senyal. SENILLOSA.- On? SENILLOSA.- On? OJEDA.- Aquí. OJEDA.- Aquí. Quan jo obri la  pitillera, t’aixeques, dispares, dispares, guardes guardes l’arma i t’escapes per darrere la cortina. Torna en Róber . RÓBER.- L’Andy s’està despertant. Què faig? RINA.- Obre-li RINA.- Obre-li el gota a gota. Setze per minut. En Róber surt . Recorda que ha de ser un sol tret. En Róber torna a entrar . RÓBER.- Alma; RÓBER.- Alma; Mónica preguntaba  por tí ahora hace hace un momento. ALMA.- Qué ALMA.- Qué quiere? RÓBER.- No RÓBER.- No lo sé. Per es mejor que vayas. (Surt  (Surt .) .) Què mires? SENILLOSA.- I SENILLOSA.- I el pianista? OJEDA.- El OJEDA.- El pianista estarà enlluernat  pels focos; per per això no t’has de  preocupar. No et veurà. SENILLOSA.- Dóna’m els cinc mil.

 A Paulina.) Paulina.) Ven conmigo. Si ALMA.- ( ALMA.- ( A hace preguntas no quiero entrar en contradicción con lo que le hayas dicho. PAULINA.- Pero PAULINA.- Pero si no le l e he dicho nada. ALMA.- Vamos. ALMA.- Vamos.  La Paulina i l’Alma surten. La La Rina es queda sola. De cop, presa d’una forta inspiració, pren el seu quadern d’apunts i comença a escriure a tota velocitat .

43

OJEDA.- Cinc mil ara? SENILLOSA.- És el que vem quedar, Ojeda. OJEDA.- No, home. Aquí només en tinc dos mil. Tu mateix. Si ho vols ho agafes i sinó te’n vas. Demà et dóno la resta. ( Li dóna un sobre de color marró.) A veure, compta’ls. (El Senillosa ho fa. Va a guardar el sobre a la butxaca de la jaqueta) A la butxaca dels pantalons. (El Senillosa obeeix i es  fica el sobre amb els diners a la butxaca dels pantalons.) Ara, vés. SENILLOSA.- On vols que vagi? OJEDA.- Al poble, a caminar per la muntanya o allà on et dóni la gana, però vés. Aquí no t’hi vull veure. Poses nerviós a tothom. (Obre la porta.  L’Angie, l’Esther i el Sordo són allà.) ANGIE.- Esther, éste es Senillosa. Se supone que es mi marido y que lo conoces desde hace años. ESTHER.- Qué tal? ANGIE.- On vas? SENILLOSA.- M’han aconsellat que surti a fer un passeig. ANGIE.- El sopar és a dos quarts de set. SENILLOSA.- Ja hi seré a aquesta hora. (Surt ). OJEDA.- ( Al Sordo.) I tu què fots vestit d’aquesta manera? ESTHER.- Fue idea mía. OJEDA.-Se suposa que és el xofer. ESTHER.- Sí, ya sé que fue lo convenido, pero de camino aquí nos hemos enrollado y preferimos pasar por amantes. Ya que lo somos será fácil hacerlo creíble. Y esta ropa se la compré yo. Te lo quise anunciar cuando te llamé,  pero ya viste lo defectuosa que es la señal. No quería alarmarte inútilmente. CELINA.- No podemos estar haciendo cambio de planes a cada instante. ESTHER.- Estoy hablando contigo? ANGIE.- Lo has traído? ESTHER.- Qué crees? Que vine a  pasar unas vacaciones?

Entra en Max. MAX.- Està fent massa preguntes.  La Rina li fa un senyal perquè miri la gravació. En Max ho fa.  La Rina posa el seu quadern de notes davant dels ulls de’n Max. En Max llegeix

44

ANGIE.- Tal vez. ESTHER.- Que esté trabajando con vosotros no quiere decir que os tenga respeto. Mientras simulemos os trataré como si fuésemos iguales, pero detrás de escena procuraré no olvidar que sois criminales. CELINA.- I tu qué? ESTHER.- Yo soy una artista. Le vendo mi trabajo a quien se me antoja.. OJEDA.- Us calmeu tots una mica? ESTHER.- Ella empezó. OJEDA.- Esther. ESTHER.- Sí? OJEDA.- Serías tan amable de dejárnoslo ver?  L’Esther col·loca el maletí que portava damunt la taula. L’obre. En treu un. vellut negre. S’aparta. Tots s’apropen.  No poden fer més que quedar absorts. OJEDA.- Buen trabajo. Sopem a dos quarts de set. (Surten Angie, Sordo i  Esther. La Celina i l’Ojeda es miren satisfets.) Bé. Molt bé. (Es fan un petó.  La Celina surt. L’Ojeda queda pensatiu. Silenci.)

 En Max ha llegit els apunts que acaba d’escriure la Rina. Està molt impressionat . MAX.- (Per la gravació) Bé, això és tot, pel que sembla. RINA.- Què en penses? MAX.- No ho sé. És possible. Tot fa pensar que sí, que és possible que sigui un R.A. Però no podem avançar sense una contra-prova. RINA.- Bé, doncs llavors em sembla que haurem de repetir l’experiència. MAX.- Tu saps què significa això? RINA.- ( Assenteix.) Entren en Róber, l’Alma, la Paulina i la Júlia

45

PAULINA.- La Mònica està a la seva habitació, desfent la maleta. ALMA.- ( A en Max i a la Rina.) I? RINA.- Sembla que això és tot. ( Resten atents al silenci de la gravació que sembla que és definitiu. La Rina observa la pantalla de l’ordinador .) Tanco? RÓBER.- ( Mirant la pantalla de projeccions.) Espereu. (Tots miren la pantalla de  projeccions.) Ho veieu? Ara només hi ha una taca? RINA.- Però no hi ha so. RÓBER.- No. I no sembla que es mogui. ( L’Ojeda es mou una mica. En Róber detecta alguna cosa a la projecció.) Aquí! Ara s‘ha mogut, no? ( Però l’Ojeda no torna a moure’s. Esperen en silenci observant la pantalla de projeccions.) No. No res. M’havia semblat que... però no. RINA.- Tanco? sí? ALMA.- Estamos todos pensando lo mismo, verdad? (Tots assenteixen) (A la Rina.) Ciérralo. ( Al Róber .) Róber. Pásalo a un disco y bórralo del ordenador, va a ser más seguro. ( En Róber l’obeeix.) De D’Almessi está haciendo preguntas muy extrañas. PAULINA.- Us juro que jo no li he dit res. ALMA.- Sin embargo actúa como si estuviésemos ocultando algo. JÚLIA.- Bueno, no és el que estem fent, no? ALMA.- Punto uno. Hagamos lo que hagamos respecto de esto, la Fundación no debe enterarse, con lo cual Mónica no debe saber más de lo que ya sabe. PAULINA.- Però jo no li he dit res, de veritat. Perquè no em creieu? ALMA.- Dos: si estáis de acuerdo trabajaremos durante la noche. Si alguien está en desacuerdo que lo diga ahora. (Silenci.) Bien. Max, tu tienes la llave del dispensario? MAX.- Sí, aquí... (Es fica la mà a la butxaca dels pantalons.) RÓBER.- ( Per l’ordinador .) Ja està. (Treu un CD de l’ordinador i el dóna a l’Alma.) ALMA.- ( A en Max.) Lo voy a guardar bajo llave. Però en Max ha notat dins la seva butxaca alguna cosa que li crida l’atenció. En treu el mateix sobre que l’Ojeda li ha donat a en Senillosa, sobre que òbviament ningú d’ells pot reconèixer. En aquest moment ent ra la Mònica però ningú no se n’adona. Es queda darrere d’ells, observant . ALMA.- Què passa? MAX.- No, que... (Obre el sobre, mira el contingut .) RÓBER.- Què passa, Max? MAX.- No res. Són diners. RINA.- I? MAX.- Dos mil euros. RINA.- I què? MAX.- No, és que no sé d’on ha sortit, això...  De sobte, amb sorpresa de tots, parla la Mònica. MÒNICA.- Perdó. ( La miren.) A algú li sobra un penja-roba? Estic desfent la maleta i no  puc acabar d’ordenar -me l’armari. Em temo que he portat massa roba. Tots intenten respondre. Estan desconcertats. PAULINA.- Crec que a mi me’n sobra algun. MAX.- A mi em sembla que també. JÚLIA.- I a mi. RÓBER.- Jo hauria de... RINA.- Jo no en tinc cap.

 4D Óptico 47 de Javier Daulte

Tots van sortint, una mica maldestrament. Deixen la Mònica sola. Tot i que l’Ojeda continua allà. Quan la Mònica comprova que tots són fora, la seva expressió canvia.  Marca un número al seu mòbil. Se la veu alterada. MÒNICA.- Carles, jo. (...) Aquí passen més coses del que em pensava. (...) No te’n riguis i escolta’m. No sé com s’ho han fet però tenen enregistrats plecs sonors d’una R.A. (...) R.A. (...) Sí;  ja sé que això de la realitat alternativa es considera un mite científic. Escolta’m. Si hi hagués alguna possibilitat de planxar els plecs espaials, saps què s’estaria coent aquí dins? (...) Sí, Carles, encara que et costi de creure aquí està a punt de provar-se que el món material no existeix. (...) No en tinc ni idea però em sembla que ells encara no ho saben. Pel que sembla ha estat accidental. (...) El món material, Carles, el món material! Això vol dir on tu vius, casa teva, els teus pares, el teu gos, jo mateixa. (...) Sí, i també aquesta conversa (...) T’asseguro que no fa cap gràcia. (...) No, a la Fundació no penso informar -los de res encara.  Necessito un whisky, estic massa excitada. (...) No te’n fotis imbècil. No tens sensibilitat o què? (...) I a mi què m’importa. Si es confirmen les meves sospites, d’aquí poc resultarà que la professió del futur serà la teologia, haurem de triar un déu i creure en ell. (...) No, no puc. Perquè ara he d’acabar de desfer -me la maleta. Adéu.  Penja i surt. L’Ojeda que segueix allà, treu el seu mòbil de la seva butxaca i marca. OJEDA.- Jo. (...) Ja som tots aquí. (...) Iniciem la fase dos. (...) Estem en contacte.  Penja. S’aixeca, obre les portes de bat a bat i surt . Fosc.  MITJA PART

47

SEGONA PART

 4D Óptico 49 de Javier Daulte Si (como el griego afirma en el Cratilo) El nombre es arquetipo de la cosa, En las letras de rosa está la rosa Y todo el Nilo en la palabra  Nilo. Y, hecho de consonantes y vocales,  Habrá un terrible Nombre, que la esencia Cifre de Dios y que la Omnipotencia Guarde en letras y sílabas cabales.  Adán y las estrellas lo supieron En el Jardín. La herrumbre del pecado (Dicen los cabalistas) lo ha borrado Y las generaciones lo perdieron.  Los artificios y el candor del hombre  No tienen fin. Sabemos que hubo un día En que el pueblo de Dios buscaba el Nombre En las vigilias de la judería.  No a la manera de otras que una vaga Sombra insinúan en la vaga historia,  Aún está verde y viva la memoria  De Judá León, que era rabino en Praga. Sediento de saber lo que Dios sabe,  Judá León se dio a permutaciones  De letras y a complejas variaciones Y al fin pronunció el Nombre que es la Clave,  La puerta, el Eco, el Huésped y el Palacio, Sobre un muñeco que con torpes manos  Labró, para enseñarle los arcanos  De las Letras, del Tiempo y del Espacio. El simulacro alzó los soñolientos Párpados y vio formas y colores Que no entendió, perdidos en rumores Y ensayó temerosos movimientos. Gradualmente se vio (como nosotros)  Aprisionado en esta red sonora  De Antes, Después, Ayer, Mientras, Ahora,  Derecha, Izquierda, Yo, Tú, Aquellos, Otros. (El cabalista que ofició de numen  A la vasta criatura apodó Golem; Estas verdades las refiere Sholem En un docto lugar de su volumen.)

El rabí le explicaba el universo “Esto es mi pie; esto el tuyo; esto la soga.” Y logró, al cabo de años, que el perverso  Barriera bien o mal la sinagoga. Tal vez hubo un error en la grafía O en la articulación del Sacro Nombre:  A pesar de tan alta hechicería,  No aprendió a hablar el aprendiz de hombre. Sus ojos, menos de hombre que de perro Y harto menos de perro que de cosa, Seguían al rabí por la dudosa Penumbra de las piezas del encierro.  Algo anormal y tosco hubo en el Golem, Ya que a su paso el gato del rabino Se escondía. (Ese gato no está en Scholem Pero, a través del tiempo, lo adivino.) Elevando a su Dios manos filiales,  Las devociones de su Dios copiaba O, estúpido y sonriente, se ahuecaba En cóncavas zalemas orientales. El rabí lo mira con ternura Y con algún horror. ¿Cómo (Se dijo) Pude engendrar este penoso hijo Y la inacción dejé, que es la cordura? ¿Por qué di en agregar a la infinita serie un símbolo más? ¡Por qué a la vana Madeja que en lo eterno se devana, Di otra causa, otro efecto y otra cuita? En la hora de angustia y de luz vaga, En su Golem los ojos detenía. ¿Quién nos dirá las cosas que sentía  Dios, al mirar a su rabino en Praga?

 El Golem  Jorge Luis Borges de El Otro, el Mismo

49

 4D Óptico 50 de Javier Daulte

7 Gran sala de la Mansió Urkel. Cortines vermelles a les finestres. Taules cobertes amb  fines tovalles. Grans canelobres de plata amb totes les espelmes enceses. La llum és càlida. Atmosfera senyorial. Sona una música imponent. L’Angie i en Senillosa, asseguts en una taula; en Sordo i l’Esther en una altra; la Celina dreta. Tots van vestits elegantment excepte el Sordo que porta roba esportiva. En un moment determinat, d’acord amb la música, la porta principal s’obre de bat a bat. Apareixen l’Ojeda i la Gina agafats de la mà. L’Ojeda somriu. La Gina llueix un collaret de brillants important; no es mou ni fa cap mena de gest. Després que han traspassat la porta, la Celina la tanca.  L’Ojeda besa la mà de la Gina i retrocedeix unes passes deixant-la al centre de la sala.  La música es fa més suau. L’Ojeda observa l’Esther que està distreta. OJEDA.- Esther.  L’Esther el mira sense entendre res. L’Ojeda fa un senyal a la Celina, que surt ràpidament. La música s’interromp. Tots es relaxen. La Celina torna a entrar. Ens adonem clarament que la Gina és una nina. OJEDA.- (a l’Esther .) Qué pasa? ESTHER.- Ah, perdón. Me tocaba? OJEDA.- (Verificant-ho en una llibreta petita que treu de la butxaca.) “Oh, Gina; hermosa. Aplaudamos a Gina. Bravo, Gina.” ESTHER.- “... aplaudamos a Gina. Bravo, Gina.” Sí, sí. Disculpen. Lo sé ¿eh? OJEDA.- Estás bien? ESTHER.- Sí, sí. No os preocupéis. ANGIE.- Deixa’m estar, Senillosa. No em toquis. OJEDA.- Angie, per favor. ANGIE.-És que ara no estem assajant. ( Al Senillosa.) No em fiquis més el dit a l’aixella, vale? ESTHER.- Repetimos? OJEDA.- No, no; no hay tiempo. Segur que la teniu clara aquesta part, oi? TOTS.- Sí. OJEDA.- Doncs llavors anem a ... ( Revisa la llibreta.) “... està acabant-se la cançó...” “Venen els cambrers, serveixen una copa més...” CELINA.- Les copes. (Tots busquen unes copes que estan preparades sota les taules i les col·loquen damunt les tovalles.) OJEDA.- ( A tots, que consulten les seves llibretes respectives.) Allò de la flor voleu que ho tornem a provar? (Tots fan que no.) SENILLOSA.- No, no. ANGIE.- Espera. A veure? (Consulta la seva llibreteta). No, no res. Està bé. OJEDA.- Bé. Doncs llavors anem a just abans que comenci el tema “Harta de Ti”. (Tots ho aproven i desen les llibretes.) Anem a les posicions. (Tots es mouen. L’Ojeda porta la Gina fins un lloc a la sala.) SENILLOSA.- ( A la Celina) Com feia, que no me’n recordo? CELINA.- (Cantant .) “Te amo, te idolatro, te necesito. Harta de tiiiiiiii” Ho repeteix dues vegades. SENILLOSA.- ( Repeteix.) “Harta de tiiiiiii... Tu quieres ser mi amigo, mi castigo...” Sí, vale. ANGIE.- Encara no te la saps? L’has sentit mil vegades. SENILLOSA.- És que totes són iguals. ANGIE.- Aquesta no. 50

 4D Óptico 51 de Javier Daulte

OJEDA.- ( A la Celina.) Tens la música a punt? CELINA ( Revisant uns CD.).- “Harta de ti” no hi és. OJEDA.- Com que no hi és? CELINA.- No hi és. OJEDA.- És igual, posa qualsevol altra cosa. És un assaig. CELINA.- A veure, espera... (Tria un CD.) Bueno, aquest em sembla que anirà bé. OJEDA.- Vale. Espera el meu senyal. ( A tots.) Preparats? Vale... ( Narrant .) Acaba la cançó... Aplaudiments. (Tots aplaudeixen. L’Ojeda fa que la Gina saludi .) Silenci expectant. Angie. ANGIE.- ( A la Gina.) “Harta de ti”, Gina! OJEDA.- Bé. ( Narra.) La Gina somriu. S’apropa al pianista. ( Mentre parla mou la Gina  fent-li fer el que ell mateix indica.) Parlen en veu baixa... El pianista somriu i fa que sí amb el cap... ( L’Ojeda mateix fa de pianista per uns segons i somriu a la Gina.) Comença la introducció musical... Celina. ( La Celina engega l’equip de música. Sonen els primers acords de The sound of music interpretat per Julie Andrews. L’Ojeda va fins on hi ha el comandament de la llum i baixa la llum general. S’apropa als altres i els dóna explicacions en veu baixa. Li fa un senyal a la Celina. ) Celina, puja una mica el volum...( La Celina puja el volum. L’Ojeda, finalment, torna al costat de la nina, que ha quedat d’esquenes.) La Gina es prepara. ( L’Ojeda prepara la nina.) Recordeu. Quan reconegueu el tema, aplaudiments discrets... I la Gina canta! ( L’Ojeda va al seu lloc. A la gravació se sent la veu de Julie Andrews. En reconèixer el tema, tots aplaudeixen vivament.) SORDO.- Bravo! OJEDA.- Tu no, Sordo! Angie. ANGIE.- Bravo. Tots miren la nina i escolten extasiats. L’Ojeda torna al seu lloc al costat de la Celina. El Senillosa el mira de tant en tant. La situació sembla vertadera en tots els sentits, excepte pel fet que la Gina és un maniquí immòbil en actitud de cantar. En un moment determinat l’Ojeda treu una pitillera de la seva butxaca. Amb la llum reflectida al metall, enlluerna la cara de’n Senillosa. En Senillosa s’aixeca. Treu una arma. SENILLOSA.- Pum!  Rebombori. En Senillosa surt d’escena per darrere d’una cortina.  La Celina apaga la música. OJEDA.- Un metge! Que algú truqui un metge! SORDO.- Hi vaig jo! Ja hi vaig jo! (Surt .) ANGIE.- Està morta! CELINA.- No! Déu meu! Déu meu! OJEDA.- (Fora del joc.) Bé. Bé. Bé. (Consulta la seva llibreta.) “Escena de pànic. Els convidats criden.” I... Ah, aquí. “El personal de seguretat s’amuntega al meu voltant. Jo crido: (cridant ) Els cambrers, els cambrers! Ha estat un dels cambrers ! A la cuina!” ( Llegint ) “Assenyalo la porta de la cuina i sortim tots per allà.” ( fa veure que surt corrents.) CELINA.- (Veient que l’Esther no es mou.) Esther... Esther! (Crida l’atenció de l’Ojeda  perquè deixi estar el joc.) Ojeda. OJEDA.- Què passa? ESTHER.- Estoy un poco mareada. ( Li fallen les cames i cau a terra.) Entren en Rober i en Max amb les caretes protectores posades. S’apropen a l’Esther/Alma. RINA.-Alma. RÓBER.- Deixa-la. 51

 4D Óptico 52 de Javier Daulte

MAX.- El ritme cardíac s’alenteix. RINA.-Alma. MAX.- No, no li parlis. Encara no pot sentir-te. ESTHER.- No veo nada. OJEDA.- Què li passa? RINA.- Què ha dit? MAX.- No ho sé. No l’entenc. ANGIE.- Diu que no veu res. Li ha baixat la pressió. OJEDA.- Celina, porta-la a la seva habitació.  L’Angie ajuda l’Esther a posar - se dreta. L’acompanya a fora. L’Ojeda la segueix. OJEDA.- ( A la Celina, abans de sortir .) Endu-te la bámbola. (Surt .)  La Celina s’endu la Gina/Nina. De seguida tornen a entrar la Paulina i la Júlia (amb caretes de protecció) darrere de l’Alma, que porta una bata insignificant. Va endollada a uns aparells de medició portàtils que porten la Paulina i la Júlia, com sensors estratègicament distribuïts per diferents parts del cos de l’Alma. Som de nou als laboratoris Roosenvart. L’Alma sembla que va recuperant els sentits. RINA.- (Corroborant-ho al seu rellotge.) Dinou minuts cinquanta un segons. JULIA.- Alma?  L’Alma té reaccions lentes. Però tot sembla indicar que s’està recuperant. RÓBER.- Alma ¿me oyes? ALMA.- ¿Zí?  Amb compte, en Max es treu la careta de protecció. No passa res de dolent. Els altres, veient-ho, fan el mateix. Li treuen els cables. RÓBER.- Poso a processar la cinta. (Va a l’ordinador de la Paulina i posa la cinta a  processar .) RINA.- Porta-li un vas d’aigua. ( La Paulina obeeix.) ALMA.- (Encara dopada.) Da ban a azezinar. MAX.- Encara està en estat de confusió. RINA.- Les funcions bàsiques s’estan regularitzant. Té la llengua una mica adormida. ALMA.- ¿Dina? JÚLIA.- Què diu? ALMA.- ¿Dina? MAX.- “Dina”... “Dina”... Rina? T’està cridant. RINA.- Sóc aquí, Alma. ALMA.- Da ban a azezinad. RINA.- Sh. Descansa, descansa, Alma. ALMA.- Ez que la van a azezinad. La azezinarán ezta mizma nozche. La gadgantiza… ! CELINA.- S’està excitant. PAULINA.- Té, una mica d’aigua. ( Li dóna un vas d’aigua i l’ajuda a beure. L’aigua vessa pels costats dels llavis.) ALMA.- Diquízimo, diquízimo. Muchaz gdazias. (Fa un rot.) Ezpedad. (Comença a  senyalar l’espai.) Aquí había unoz mantelez codor burdeoz... ¿dónde eztán? ¿Dónde eztán todoz? MAX.- ¿Todos quiénes? RINA.- Deixa-la, Max. ( A la Paulina.) Dóna’m quatre milímetres de Plunitrazepán ( La Paulina prepara una injecció. ) ALMA.- Había uda mudieca dambién… Y múzica... Eztábamoz todoz aquí. MAX.- ¿Todos quiénes? RÓBER.- Deixa-la, Max. ALMA.- Ellos. 52

 4D Óptico 53 de Javier Daulte

MAX.- ¿Quiénes son ellos? ALMA.- Tdodoz ellos. Loz que da ban a azezinad. PAULINA.- Aquí ho tens. ( Li dóna a la Rina la injecció que ha preparat .) RINA.- Agafeu-la.  La Paulina i en Róber agafen l’Alma. La Rina la punxa. L’Alma s’agita. ALMA.- Zodtádme, zodtádme. No, zodtádme, zodtádme! ( Cada cop més dèbil degut a l’efecte instantani de la droga.) Zotádme… zotádme… Oh, ya me habeíz zotado, qué  bien… (Es queda adormida asseguda on era. La respiració forta. Es desperta de seguida.  Aixeca la vista. No podríem assegurar que sàpiga on és.) Hola. RINA.- Hola. RÓBER.- ¿Cómo te sientes? ALMA.- Me ziendo… ¿Pod qué habdo azí? RINA.- Se te ha dormido la lengua. Pasará en un minuto. ALMA.- Ah. Ze me ha domido da dengua. ¿Y pod qué? RINA.- ( Al Róber .) Róber, fes-li el reconeixement. RÓBER.- Alma. Alma. ALMA.- ( Al Róber .) ¿Zí? Ay, qué dado cómo habdo. RÓBER.- Alma, te voy a hacer el chequeo de rutina. Ahora te voy a hacer algunas  preguntas. ¿Estás lista? ALMA.-  Zí. RÓBER.- Dime tu nombre completo. ALMA.- Adma de das Medzedez Bizagdán Eztded Cadbajad. RÓBER.- ¿Ese es tu nombre completo? ALMA.- Eze, eze. RÓBER.- ¿A qué te dedicas? ALMA.- (Pausa.) Do me acuedo. RÓBER.- ¿Tus padres viven? ALMA.- Zí. ¿A qué te dedicaz tú? RÓBER.- Ambos? Tus padres. ¿Ambos viven? ALMA.- Zoy biódoga. Ahoda me acodé. RÓBER.- ¿En qué año estamos? ALMA.- ¿Pádez? Do, miz padez ya do viven máz. Pobdezitoz … RÓBER.- Alma ( L’Alma el mira.) ¿En qué año estamos? ( L’Alma no respon.) Alma. ¿Qué año es? ALMA.- Doz mil… y adgo. RÓBER.- ¿Sabes quién soy yo? ALMA.- Pod zupuezto. RÓBER.- ¿Quién soy? ALMA.- Tú edez… mi amande. RÓBER.- (Pausa.) Alma. Mírame. ALMA.- Te mido, te mido. RÓBER.- ¿Cómo es mi nombre? ALMA.- (Fent un esforç.) Dóber. Tú edez Dóber. RÓBER.- ¿Dónde estás? ALMA.-¿Aquí? Zí, eztoy aquí. RÓBER.- Si. ¿Y qué es AQUÍ? ALMA.- (Observant el lloc.) Padeze un dabodatodio. RÓBER.- ¿Y tienes idea de cuál es el nombre de este laboratorio? ALMA.- (Pausa.) ¿Udkel… Dósenbadt? RÓBER.- ¿Udkel o Roosenvart? 53

 4D Óptico 54 de Javier Daulte

ALMA.- (Pensa.) Dósenbadt… Sí, Dósenbadt... (Observant l’espai i reconeixent -lo) Ezte ez el Dabodatodio Dósenvadt. ( A tots.) Eztoy en caza ¿vedad? RÓBER.- Sí, Alma; estás en casa. (Tots somriuen alleujats.) Tranquil·la. Fade out: Fosc. Música. Fade in: Mateix lloc. Mateixa situació. Minuts més tard. El diàleg ha avançat . MAX.- A veure si ho he entès bé fins aquí. Els esdeveniments de la Realitat de la Mansió Urkel s’organitzen segons les seves pròpies lleis internes, que són aleatòries. ( Comença a fer un dibuix a la  pissarra). Però els vectors temporals cauen dins el conus d’esdeveniments de la realitat paral·lela, o sigui nosaltres . És a dir que s’ha produït un  plec en l’espai temps per fer possible aquesta coincidència. Com si en aquest cas concret l’univers es comportés com un plàtano flexible, la cara interna del qual és la dimensió temporal. El doble present només s’explica si pensem tots dos temps com a presents siamesos. JÚLIA.- És a dir que... (S’apropa a la pissarra i afegeix notes damunt de les gràfiques que ha fet en Max) ...la distància infinita que conceptualment existeix entre dues situacions paral·leles, s’ha reduït en aquest cas particular gairebé a zero. (Tots es miren. Pausa.) Si no fos per aquest GAIREBÉ nosaltres no existiríem. PAULINA.- Perquè? JÚLIA.- El que fa possible l’existència d’un univers, és a dir l’existència de lleis coherents que sostinguin la materialitat de l’univers, té a veure amb el DESPLEGAMENT de la curvatura de l’univers. Un REPLEGAMENT complet anul·laria qualsevol conjunt de lleis físiques i, per tant, qualsevol possibilitat d’existència material. PAULINA.- En un replegament complet podria haver-hi un altre tipus de lleis. Seria una física impensable o alguna cosa així. JÚLIA.- En què no hi seríem inclosos. L’univers existeix en la mesura que les seves lleis  permeten que hi hagi una intel·ligència capaç de preguntar-se per la SEVA EXISTÈNCIA. PAULINA.- I què hi ha en un univers completament plegat? JÚLIA.- No hi ha espai ni tan sols per la inexistència. ( Pausa breu.) En la meva opinió, hi ha una vinculació indeterminada de fets i aquests fets haurien d’aliniar -se dins d’una estructura deformable... Sona música que comença a tapar les veus. RINA.- Vols dir plans topològics. JÚLIA.- Sí. Tot i que jo m’inclino més a pensar -ho com un Sistema de Cordes Heteròtiques... El diàleg es perd en un fade out. Fosc. Fade in: Mateix lloc. Mateixa situació. Minuts més tard. La Júlia ha acabat la seva exposició. La música va desapareixent . JÚLIA.- ... determinació barra indeterminació. És per això que penso que la presa de contacte amb la situació de la Mansió Urkel és fonamental; perquè després puguem composar la triple corva de Giraux a totes dues realitats. Róber. RÓBER.- A veure. El que he pogut deduir gràcies a les dues cintes que hem obtingut és el següent. Pel que sembla, una discogràfica alemana ha llogat la mansió Urkel per fer-hi l’enregistrament en viu del recital pop-melòdic d’una tal Gina. La mansió Urkel és el lloc on transcorre l’argument de The Baroness, una pel·lícula que, pel que es veu, la mare de la Gina hauria protagonitzat en els anys seixanta i per la qual hauria rebut un premi que es deia... (revisa les seves notes.) Òscar. Però se sospita que les vendes no arribaran a compensar la despesa ni l’esforç per organitzar el concert i llençar el disc al mercat;  perquè la filla de la diva se suposa que ja fa temps que ha estat oblidada. I és per això que 54

 4D Óptico 55 de Javier Daulte

la mateixa discogràfica (representada per un dels seus socis accionistes, un tal Andrade) hauria ideat un pla per assassinar la Gina amb un tret de pistola durant el mateix recital, amb la qual cosa el concert sí que es convertiria en un èxit comercial segur. Per fer-ho, l’Andrade ha contractat aquest tal Ojeda, que es fa passar pel ca p de seguretat de l’esdeveniment i que és el que ha muntat un equip format per cinc persones. El Sordo, que fa de xofer. L’Esther, famosa en el món de l’hampa per les seves falsificacions de  joies. La Celina, un inútil total, però consentida per l’Ojeda. L’Angie, una experta en obrir  panys i combinacions. I el Senillosa, el franctirador. Entre ells, a més, hi ha la Mariana, la governanta de la Mansió Urkel que, pel que sembla, està completament al marge d’aquest pla macabre. ( A la Paulina que té la mà aixecada per fer una pregunta.) Sí? PAULINA.- Què és tota aquesta història del collaret? RÓBER.- Ah, sí; el collaret. Un caprici de l’Andrade, que voldria tenir l’original. Pensa fer-lo circular pel mercat negre per fer créixer el mite de l’assassinat. ( Assenyala la Júlia que també té la mà aixecada). JÚLIA.- I això que diuen d’una “bàmbola” ? RÓBER.- Ah, això no s’entén. Es refereixen a una nina, però no tinc ni idea de què pot ser. (S’aixeca i se’n va a la pissarra i comença a fer dibuixos mentre s’explica) Aparentment, el mapa desideratiu de la Mansió... PAULINA.- Perdó, què vol dir desideratiu? RINA.- Paulina, per favor. Desideratiu ve de desig. RÓBER.- És el mapa que ens mostra la xarxa de relacions amoroses que hi ha a la Mansió. Com deia, el mapa segueix uns patrons relativament simples. La Celina i l’Ojeda són amants. Igual que el Sordo i l’Esther. La Mariana és la governanta de la mansió i fa anys que viu allà tota sola, de manera que les seves corves no crec que siguin massa  pronunciades. I el Senillosa, que a força de fer-se passar per marit de l’Angie, ha acabat enamorant-se d’ella. PAULINA.- I aquesta Angie? RÓBER.- No suporta el Senillosa (que a fi de comptes és un assassí a sou sense cap mena de classe) i, atenció, l’Angie ADMIRA la Gina; tot i que no sé de quina mena d’amor pot tractar-se. RINA.- ( Revisant el croquis que ha fet en Róber .) Jo ho veig bé. I vosaltres? ( Assentiment general.) ALMA.- Buen Trabajo. RINA.- Has fet una bona feina, Róber. ( Als altres.) Bé. Ara ens toca a nosaltres. ( Revisant uns apunts.) A veure. El mapa desideratiu que planteja Giraux porta uns quadres per omplir... ( Llegeix.) “Complexes i traumes”... “Excitació”... “Desig imperant”... “Apetències sexuals”... “Elecció d’objecte”... “Orgasme genital”... “Tendències sadomassoquistes o incestuoses”... Aquí hi ha les plantilles... PAULINA.- Jo... m’estimo més no participar -hi. RINA.- Què dius? PAULINA.- De veritat. Prefereixo no participar-hi. RÓBER.- Paulina... PAULINA.- És que... no estic bé... JÚLIA.- I et penses que si la realitat es psicotitza et sentiràs millor? MAX.- Júlia, per favor. JÚLIA.- Però és que ja ho hem parlat, això. MAX.- Paulina... Hem d’evitar que les realitats se superposin. Hi ha una sola teoria que ens ajuda. RINA.- A ningú li acaba de convèncer però és l’única que tenim.

55

 4D Óptico 56 de Javier Daulte

MAX.- Hem d’avaluar les coincidències i les diferències de les corves de totes dues situacions i només llavors tindrem els elements necessaris per proposar una solució. ( Li agafa la cara amb les dues mans.) Paulina, tu saps com t’estimo. Pots fer -ho per mi? ( La  Paulina se’n desfà i surt corrents. En Max mira als altres companys.) Però què he dit? MÒNICA.- (Entrant amb camisa de dormir .) No ho saps? RÓBER.- Ah, Mònica... estàvem... a punt de... ALMA.- Queríamos...  La Mònica els observa a tots. Mira la pissarra plena de dibuixos. Surt. En Max i en Róber intenten esborrar el que hi ha escrit a la pissarra. La Rina, la Júlia i l’Alma intenten amagar els papers amb els quals estaven treballant. La Mònica torna a entrar seguida de la Paulina. MAX.- Bé, sembla que ningú no pot dormir aquesta nit, i... MÒNICA.- Sí, i esteu estudiant la manera d’evitar que l’univers es colapsi en una mega  psicosi. RÓBER.- No, dona, què va; en absolut... MAX.- Res a veure. MÒNICA.- Perdó, però què us penseu que sóc, jo? JÚLIA.- Bé, Mònica, tu... MÒNICA.- Què? Us penseu que perquè sóc guapa no puc pensar? Sé que heu posat uns somnífers a la meva til·la d’abans d’anar a dormir per poder treballar tranquils. Però sóc fàrmaco-dependent; els somnífers m’exciten enlloc de sedar-me. Sé perfectament què està passant aquí. (Tots miren la Paulina.). No, la Paulina no me n’ha dit res. (Cap a fora.) Andy, pots entrar!  Entra l’Andy menjant una xocolatina  amb el front arrugat. La Mònica li dóna una  xocolatina més que es treu de la butxaca i que l’Andy accepta gustós. Comença a menjarse-la abans d’acabar -se la que ja tenia. ANDY.- ( Amb la boca plena.) M’he portat molt malament. L’Andy s’ha portat molt malament. Róber! MÒNICA.- ( A l’Andy.) Vols anar amb el teu germà? Vés. ( L’Andy va amb el Róber.  L’abraça.) ALMA.- Bueno. Bueno. Ya está. Se terminó. Yo misma llamaré a la Fundación. Asumiré toda la responsabilidad. Vamos. (Va per sortir, seguida de tot l’equip.) MÒNICA.- No, Alma. En la Fundación no tienen por qué saberlo. RINA.- Què? No els has avisat encara? MÒNICA.- No, no ho he fet. ALMA.- Pero lo vas a hacer. MÒNICA.- Puede que no. ALMA.- Vamos. No es por lo que te pagan? RINA.- Alguna cosa et deuen haver promès si els dónes arguments per anul· lar els nostres contractes per irregularitats. MÒNICA.- Més del que us imagineu. RINA.- I et penses que som tan ingenus com per creure que actuaràs contra els teus propis interessos? MÒNICA.- Vosaltres no podeu fer res sense mi. ( Algunes rialles.) Ja em teniu aquí. Em necessiteu per aquesta ditxosa triple corva. PAULINA.- No és veritat. No et necessitem. MÒNICA.- Ah no?. I com és que n’estàs tan segura? ( Mira al Max. Tots ho fan.) Em sembla que les corves de la meva amiga Paulina són bastant òbvies, oi? PAULINA.- Tu el que vols és confondre’ns. Vols que cometem algun error i després enfonsar-nos. (Es llança damunt la Mònica per anar a pegar-la. Els altres l’aturen) 56

 4D Óptico 57 de Javier Daulte

MÒNICA.- Errors? Errors és el que no pareu de cometre, precisament. I pel que fa a això d’enfonsar -vos, ho deixo per més endavant, si és que encara ens queda un univers on  poder fer-ho. Vosaltres a mi em veieu com una nosa i casi tots em teniu por o em detesteu o totes dues coses. Ja ho podeu anar apuntant per les corves de Giraux, això. Jo, en canvi, us envejo. És més fàcil odiar en equip que en solitari. Això us dóna força. Sou com una família, gris però unida. Jo sempre he treballat sola. Vosaltres penseu que he arribat on he arribat fent favors sexuals a les persones indicades. I jo quina culpa en tinc, que m’atreguin els homes inf luents? o és que la polla d’un home influent no és igual de bona que la de qualsevol altre imbècil? ( L’Andy riu. Tots el miren.) No és fàcil. No m’ha estat mai fàcil. Però amb el temps he après a conèixer la gent i a portar-la per on em convingui. Júlia, sé que estàs enamorada de’n Róber i que detestes l’Alma... D e petita segur que admiraves el teu germà mascle... JÚLIA.- ( Interrompent-la.) Mònica. ( La Mònica la mira.) M’estimo més dir -ho jo. Em sembla que ho sap tothom, ja. Com acaba de dir la Mònica, estimo el Róber. RINA.- Júlia. JÚLIA.- Deixa’m. ( Al Róber .) T’estimo, Róber; i, bé, no sé si tu també m’estimes a mi o no. Això em fa sentir insegura i fa que tot se’m faci odiós... RINA.- Júlia. JÚLIA.- Deixa’m estar , Rina. ( A l’Alma.) ... especialmente tu, Alma, de quien muchas veces he pensado cosas muy feas, sobretodo cuando coqueteabas con Max y todos sabíamos que en realidad lo despreciabas, y... RINA.-  Júlia. Que no cal que ho diguis en veu alta. N omés hem d’omplir aquestes  plantilles. JÚLIA.- Ah. Vale.  La Rina reparteix papers. Tots observen. Els van omplint. Fade out: Fosc. Música. Fade in: Continua la música. Omplen les plantilles. Se’ls veu cada cop més angoixats. Es miren uns als altres de reüll. Se senten observats. Fade out: Fosc. La música continua. Fade in: Continua la música. Tots han acabat d’omplir les plantilles. Estan tots emocionalment desfets. La Mònica i en Róber estudien els resultats. Van fent gràfiques. Fade out: Continua la música. Fade in: Els mateixos. Més tard. Han acabat d’analit  zar la situació a través de la Triple C orva de Giraux. En Róber ensenya una gràfica. S’acaba la música. RÓBER.- ... aquí és on les realitats es tornen siameses. ( Assenyala la gràfica.) “GINA”... “MÒNICA”, ho veieu? El recel que sentim per la Mònica s’adequa massa al  pla d’assassinar la Gina a la mansió Urkel. MAX.- Sí, és veritat. JÚLIA.- Evidentment. RÓBER.- Clar. Silenci. Tots pensen. ALMA.- Pues hay que evitar el asesinato. (Tots la miren. L’Alma s’aixeca i va cap a la  pissarra i s’explica amb un croquis.) Dada la coincidencia de los picos de ambas curvas, si Gina muriese en la Mansión Urkel, se produciría un agujero entre ambas realidades. 57

 4D Óptico 58 de Javier Daulte

RÓBER.- Cómo UN AGUJERO? ALMA.- Un agujero. Un agujero. Un agujero que comunicaría ambas realidades entre sí. Por ahora el pasaje de una a otra cara de la banana requiere de un forzamiento. Si quedase un hueco podría colarse cualquier cosa y en cualquier momento. RÓBER.- Dices que eso sucedería si Gina muriese? ALMA.- Teóricamente, sí. Tots pensen. RINA.- Està bé. Però com ho farem per evitar l’assassinat? MÒNICA.- (Per les corves dibuixades.) Aquí. Ho veieu? Aquí hi ha un punt dèbil. En la relació Ojeda-Celina. RÓBER.- Sí. I? MÒNICA.- Tot fa pensar que aquesta parella no és feliç. Qué opinas, Alma? ALMA.- Es posible. MÒNICA.- I com que l’Ojeda és el cap visible del complot, si el desestabilitzem a ell, desestabilitzem el mapa desideratiu de la mansió, i amb això ens carreguem també el pla d’assassinar la Gina. El pont entre les dues realitats quedaria clausurat i l’univers ja no es colapsaria. MAX.- Suggereixes, doncs, que intervinguem en la relació Ojeda-Celina.  Assentiment general. Comença a sonar la música. MÒNICA.- Afiançant aquest vincle o bé fent que s’acabi. Com és natural, jo m’inclino  per la segona opció; al cap i a la fi és aquesta la tendència de totes les relacions. No fa gaire vaig llegir una investigació que es va fer a Palo Alto sobre el comportament en aïllaments... Fade out. Fosc. Fade in: Més tard. Els mateixos. La Paulina porta una bata insignificant com la que  portava l’Alma en “sortir” de la mansió Urkel. Tots menys la Mònica i l’Alma s’estan  preparant per al protocol. La música es perd. RINA.- Estàs a punt? PAULINA.- Sí. Una mica nerviosa. RINA.- Passarà de pressa. L’efecte només és es table durant vint minuts. PAULINA.- Alma. En qué medida voy a dejar de ser yo misma? ALMA.- Es muy raro. Ya lo verás. RÓBER.- La Mònica ha aconseguit colocar un sistema de monitoratge d’alta velocitat. A través d’aquests cascos el planxat de plecs sonors es fa instantàniament. MAX.- Per què no ho amplifiquem directament a través dels altaveus? MÒNICA.-  No és prou segur. Un acoplament podria produir plecs artificials i el  programa intentaria desplegar-los automàticament. Es podria generar un cercle viciós. MAX.- Ja ho entenc. JÚLIA.- ( A la Paulina.) Força. RÓBER.- ( A la Paulina.) Sort, Paulina. MAX.- Et cuidarem. RINA.- Alma, Mónica, Andy. ALMA.- Ya nos vamos. Adios, Paulina. (Va sortint .) MÒNICA.- ( A la Paulina) Tu pots, Paulina. ANDY.- Paulina, vés en compte amb això, eh. ( assenyala l’aparell d’Hyperdeep- Els altres riuen una mica) Pobre Paulina. ( Al Róber .) Em puc quedar? RÓBER.-  No. ALMA.- Ven, Andy, que tienes que ir a recoger las hojas del jardín. 58

 4D Óptico 59 de Javier Daulte

ANDY.- Puc fer servir la màquina? ALMA.- Sí ANDY.- Y ponerme el traje? ALMA.- Sí ANDY.- ( A tots.) Adéu. Me’n vaig a recollir fulles al jardí. TOTS.- Adéu, Andy. ANDY.- Róber, fins després. RÓBER.- Adéu, Andy. Surten la Mònica, l’Andy i l’Alma. RINA.- ( A la Paulina.) Quan tu diguis. PAULINA.- Som-hi. RINA.- Tothom al seu lloc. Tots ocupen els seus llocs com en la situació inicial de l’escena 3. La llum baixa. Comencen a treballar . JÚLIA.- Pujat. RÓBER.- Perfecte. RINA.- Croma definit. RÓBER.- Aquí està nítid. RINA.- ( Al Max.) Òptica.  El Max porta l’òpt ica. JÚLIA.- Estem a seixanta-sis. MAX.- Òptica a punt. Zero cinc. RINA.- Excel·lent. JÚLIA.- Prop del setanta. RINA.- Róber. RÓBER.- A punt. RINA.- Júlia? JÚLIA.- Quan tu diguis. RINA.- Max. MAX.- A punt. RINA.- Mapeig? MAX.- Estable. RINA.- Diafragma. JÚLIA.- Obert i surto. RINA.- Bé. ( La Júlia surt. Al Róber .) Destapo... RÓBER.- Ara.  La Rina destapa. RINA.- Vint. (Silenci.) Quaranta... Cinquanta... (Silenci.) Vuitanta... (Silenci.) Cobriuvos. (Tots es protegeixen i s’allunyen del lloc de la reacció on ha quedat exposada la Paulina.) Noranta-sis... Noranta-vuit...  Es produeix la reacció. Sons i llums extranyes. Finalment, la Paulina passa a l’altra dimensió: La Mansió Urkel. En un dels flashos de llum apareixen l’Esther, l’Ojeda i la Celina. La situació és igual a la de l’assaig de l’escena 7, al començament de la Segona  part. La Rina, en Max i en Róber observen la Paulina/Angie que va conectada amb electrodes distribuïts pel seu cos. En Max porta posats els auriculars que li ha donat la  Mònica. ANGIE.- Està morta! Està morta! Està morta! MAX.- (Que escolta a través dels auriculars.) Diu que està morta. RINA.- És el que ja hem escoltat. Estan assajant. RÓBER.- Tranquil. 59

 4D Óptico 60 de Javier Daulte

CELINA.- No! Déu meu! Déu meu! OJEDA (Fora del joc.).- Bé. Bé. Bé. MAX.- Tens raó. Només estan assajant. OJEDA.- (Consultant la seva llibreta.) “Escena de pànic. Els convidats criden.” I... Ah, aquí. “El personal de seguretat s’amuntega al meu voltant. Jo crido: (cri dant) Els cambrers! Ha estat un dels cambrers! A la cuina!” (Llegint) “Senyalo la porta de la cuina i sortim tots per allà.” (fa veure que surt corrents.) MAX.- Aquesta part ja l’hem sentit. ( Referint-se a la Paulina.) Se la nota excitada, igualment. CELINA.- (Veient que l’Esther no es mou.) Esther... Esther! (Crida l’atenció de l’Ojeda  perquè deixi estar el joc.) Ojeda. OJEDA.- Què passa? ESTHER.- Estoy un poco mareada. ( Li fallen les cames i cau a terra.) No veo nada. OJEDA.- Què li passa? ANGIE.- Diu que no veu res. Li ha baixat la pressió. OJEDA.- Angie, porta-la a la seva habitació.  L’Angie ajuda l’Esther a posar -se dreta. Comença a conduir-la cap a fora. L’Ojeda la segueix. OJEDA.- ( A la Celina, abans de sortir .) Endu-te la bámbola. ( La Celina surt amb la Gina/nina.) RÓBER.- On va? MAX.- No ho sé. RINA.- Anem amb ella. RÓBER.- Ah, no, no. Ja torna. ANGIE.- (Tornant. Ensenya el collaret .) Aquí el tens. ( El dóna a l’Ojeda.) Com ha anat l’assaig? OJEDA.- Perfecte. MAX.- L’Ojeda ha dit perfecte RINA.- De què parlen? RÓBER.- No en tinc ni idea. MAX.- És com si estiguessin mirant alguna cosa. RÓBER.- ( Mirant la projecció.) Aparentment estan sols. Mireu. Només hi ha dues taques. OJEDA.- Necessites alguna cosa? MAX.- “Necessites alguna cosa?” RÓBER.- Qui ho ha dit, això? MAX.- L’Ojeda. ANGIE.- No RÓBER.- Ara. MAX.- No. Espera. Ella ha dit no RÓBER.- No a què? MAX.- No ho sé a què. Ha dit “no, no”. RINA.- Som-hi, va. OJEDA.- Eh? MAX.- Espereu. ANGIE.- Mn? RÓBER.- Som-hi. No ens queda gaire temps. RINA.- És com anar a cegues.  La Rina condueix l’Angie amb l’aparell que aquesta porta conectat. És com una espècie de joystick . 60

 4D Óptico 61 de Javier Daulte

RINA.- Com anava això? Així és endavant i enrere? RÓBER.- Espera, te’l poso a l’analògic. “L” Ú és per girar a l’esquerra. RINA.- “L” Ú? RÓBER.- De “left”. “R” Ú és cap a la dreta. RINA.- Així?  La Rina acciona el joystick . L’Angie avança violentament cap a l’esquerra. Topa contra una taula. RÓBER.- No, no. Enrere. Enrere.  La Rina acciona el joystick . L’Angie retrocedeix violentament un pas i topa contra una altra taula MAX.- No. A veure... tira una mica cap a l’esquerra...  La Rina acciona el joystick i l’Angie gira una mica cap a l’esquerra. ROBER.- Cap endavant. Poc a poc. RINA.- Poc a poc.  L’Angie fa dues passes. RÓBER.- Prou! ( La Rina atura l’Angie.) Ara fes-la girar.  L’Angie comença a girar sobre ella mateixa. El cable del joystick que porta la Rina se li comença a enrotllar pel cos. La Rina gira al seu voltant . RÓBER.- Ai, no, no! MAX.- Vale, vale. Prou!. ( L’Angie s’atura.) Ara. Cap endavant passat a passet. RINA.- Va.  Fa que l’Angie topi amb l’Ojeda. OJEDA.- Angie! ANGIE.- Perdó. No sé què em passa. OJEDA.- Et trobes bé? ANGIE.- Sí. Silenci. RINA.- ( Al Max.) I? MAX.- Res. RINA.- ( Al Róber.) Estimula-la.  En Róber fa un massatge al mugró de la Paulina. L’Angie s’excita. ANGIE.- Estic una mica... Ojeda, vine. OJEDA.- No, Angie. ANGIE.- No sé què em passa. RINA.- Què. MAX.- No sé. Diu que no sap què li passa. RINA.- Més. Més.  En Róber fa un massatge a l’altre mugró de la Paulina. L’Angie s’excita més. ANGIE.- Ojeda. OJEDA.- Angie, per favor. Jo... m’estimo molt la Celina, ja ho saps. No puc... ANGIE.- Perdona. OJEDA.- Sempre m’has agradat, Angie; vull dir que ets molt guapa... però... M’estàs confonent, Angie. MAX.- Diu que l’està confonent. RÓBER.- Això és bo o és dolent? RINA.- És bo, és bo. RÓBER.- Com ho saps? RINA.- Ho sé. Va. Que li faci un petó. Que li faci un petó. RÓBER.- Ara? RINA.- Sí. Ara és el moment. 61

 4D Óptico 62 de Javier Daulte

 Fan que l’Angie s’acosti de nou a l’Ojeda. Però aquest la detura. OJEDA.- Espera. MAX.- Espereu. ANGIE.- Què passa? RINA.- (a Max.) Què passa? OJEDA.- No notes res? MAX.- No notes res? ANGIE.- Què? RINA.- ( A Max.) Què? MAX.- No, que l’Ojeda diu que nota alguna cosa. RINA.- Ah. OJEDA.- Com si... Com si hi hagués alguna cosa. ANGIE.- Alguna cosa com ara què? OJEDA.- No ho sé. Alguna cosa. Com si no estiguéssim sols. ANGIE.- Vols dir que algú ens espia? OJEDA.- No. No ho sé. MAX.- Diu que nota com si hi hagués algú més a l’habitació. OJEDA.- Vine.  L’Ojeda agafa l’Angie de la mà i va fins una de les portes. L’obre. Hi ha la bàmbola.. S’espanta i tanca la porta de cop. OJEDA.- Merda! ( Intenta calmar-se.) És la bàmbola. (Pausa.) Estic molt nerviós. Creus que tot anirà bé? ANGIE.- Ara no és el moment de dubtar-ho, Ojeda. La Gina està a punt d’arribar. OJEDA.- M’estimaria més no conèixer -la, saps? És molt estrany. Tot és molt estrany. Estem a punt d’assassinar la Gina. Però per què ho fem? Per diners. D’alguna cosa s’ha de viure, oi? S’ha de viure. Quina gràcia. Dit així, ara i aquí, fa gràcia. RINA.- Què passa? MAX.- Diu que fa gràcia. RINA.- El què? MAX.- No ho sé. No s’entén. Aquests auriculars no van gaire bé. RÓBER.- Deu haver fet un acudit. A veure. Deixa’m a mi. ( En Max li passa els auriculars al Róber .) OJEDA.- Angie, tu què en penses, de mi? Penses, com la Celina, que sóc un...? ANGIE.- ( Li tapa suaument la boca amb els dits.) Ojeda. Prou. OJEDA.- Perdona. No sé molt bé el que vull dir. Es miren en silenci. MAX.- Què passa? RÓBER.- Sh. No ho sé. Només sento la seva respiració. RINA.- ( Ausculta l’Angie.) Augmenten les pulsacions. ( L’Ojeda i l’Angie es besen. El  petó es torna passional.) Continuen accelerant-se.  L’Ojeda se separa bruscament de l’Angie. OJEDA.- Merda! ANGIE.- Què passa? OJEDA.- No ho has sentit? ANGIE.- El què? OJEDA.- Aquí hi ha alguna cosa. Hi ha alguna cosa. Vine, vine; anem-nos- en d’aquí. RÓBER.- Diu d’anar -se’n. RINA.- Doncs anem. D’aquí a deu minuts haurà passat l’efecte del protocol. Surten l’Ojeda i l’Angie, seguits de la Rina, el Max i el Róber. Entra la Celina. Notem que ho ha sentit tot. Per l’altra porta entra l’Esther . 62

 4D Óptico 63 de Javier Daulte

CELINA.- Esther, como te sientes? ESTHER.- Fatal. No encuentras tu también extraña la energía de este lugar? A ti no se te ve bien. CELINA.- No estoy bien. ESTHER.- Te advierto que no soy muy buena escuchando melodramas ajenos. CELINA.- Quería pedirte disculpas por lo de ayer. ESTHER.- Está bien. CELINA.- Esther. ¿Qué piensas de mí? ESTHER.- No hay mucho que pensar. No luces muy feliz que digamos. Supongo que Ojeda te hace sufrir. No hay que ser un genio para darse cuenta. ( S’apropa a la Celina.) Ay, perdona. ¿Estás intentando que nos hagamos amigas? No pierdas el tiempo. Tu y yo no tenemos nada en común. Debes sentirte demasiado sola y desdichada para apelar a mí. (Breve pausa.) Perdona ¿qué creías que sería esto? ¿que por estar un par de días en la mansión Urkel te ibas a convertir en Baronesa o algo por el estilo? Esto es una mierda. Pero hay que trabajar. Camareros, choferes, asesinos, somos todos lo mismo. Esto no es la gran intriga palaciega, sólo mierda de criados. En cuanto todo termine me voy. Yo lo hago sólo por el dinero. Tú no. Tú lo haces por él. Te compadezco. Entra la Mariana. MARIANA.- Heu vist a l’Ojeda? CELINA.- Perquè el necessites? MARIANA.- L’heu vist? CELINA.- No. El Senillosa i el Sordo entren conversant . MARIANA.- ( Al Senillosa i el Sordo.) I l’Ojeda? SENILLOSA.- Ni idea. Que no estava aquí? MARIANA.- No, no hi és. ( A la Celina.) Celina, vine amb mi. ( Als altres.) Tampoc no trobo a l’Angie per enlloc. Si la veieu que per favor prepari el bouquet . Ha arribat la Gina.  La Celina i la Mariana surten. El Sordo s’apropa a l’Esther. Però aquesta el rebutja amb un gest . ESTHER.- Ay, no, no, hombre. El Sordo es queda mirant per on ha sortit l’Esther . SENILLOSA.- Què tal? SORDO.- Amb l’Esther? Follem de puta mare. SENILLOSA.- L’estimes? SORDO.- ( Riu.) Perquè ho preguntes? SENILLOSA.- Per res. SORDO.- Que ha passat alguna cosa? SENILLOSA.- No. SORDO.- Amb l’Angie, vull dir. SENILLOSA.- Ja ho sé. No. I m’estimo més que no parlem d’aquest tema. SORDO.- Però li has dit alguna cosa? SENILLOSA.- Vaig a netejar l’arma. (Va per sortir .) SORDO.- Saps què? T’has de llençar. Això no es fa de mica en mica. SENILLOSA.- Sí. SORDO.- Senillosa. SENILLOSA.- Què? SORDO.- Em sents? De mica en mica, no. Si no et llences no passa mai res. Saps de què  parlo? SENILLOSA.- Sí; parles de la meva relació amb l’Angie. Ja ho sé. SORDO.- Però penses que el que dic és una xorrada i que tot això no fa per tu, oi? 63

 4D Óptico 64 de Javier Daulte

SENILLOSA.- Potser. SORDO.- Senillosa, oi que ets una persona? SENILLOSA.- Però a tu què et passa? SORDO.- Ets una persona, Senillosa. No només un assassí. SENILLOSA.- Sí. SORDO.- Estàs bé? SENILLOSA.- Perquè ho preguntes? SORDO.- Et tremolen les mans. Recorda que és un sol tret. SENILLOSA.- Ara torno. (Surt .) OJEDA.- (Entrant. Va arreglant-se la roba.) Què hi fas, aquí? SORDO.- Ha arribat la Gina. OJEDA.- Ja ho sé. I ningú no és al seu lloc. SORDO.- Sí. Ni tu tampoc. OJEDA.- I el Senillosa? SORDO.- Ha anat a netejar l’arma. OJEDA.- Perquè no ho dius més fort i així ho senten també els jardiners d’aquí fora?  L’Angie, portant un sofisticat bouquet floral, entra seguida del Max i la Rina. Encara va amb la bata i conectada a l’aparell que porta la Rina i als auriculars que porta el Max. SORDO.- ( A l’Angie.) La Mariana t’estava buscant. M’ha dit que et recordés no sé què d’un bucle. ANGIE.- Bouquet . SORDO.- Quan tindrem els nostres diners? OJEDA.- Però que us passa a tots plegats? Qui us penseu que sóc? Un puto tresorer? ANGIE.- Ojeda. OJEDA.- Què? SORDO.- No ets l’únic que està nerviós. OJEDA.- L’Andrade pagarà quan la feina estigui feta. Llavors cadascú tindrà els seus diners. SORDO.- D’acord. CELINA.- ( Entrant amb l’Esther .) Ja és aquí. OJEDA.- Va. Vinga, Sordo. Tothom a les seves posicions. Tots es posen a lloc per a rebre la Gina. RINA.- ( Per l’aparell que l’Angie porta conectat .) S’està acabant el temps. Hem de desconectar-la, Max. MAX.- No, no. Espera. RINA.- És que estem a... (Fent el compte.) setze... quinze... catorze...  Mentrestant l’Ojeda, l’Angie, la Celina i l’Esther miren cap a la porta. El moment es retarda. Però la porta que tots miren expectants no s’obre. En canvi, se n’obre una altra darrere d’ells. Entra la Gina, tímidament. Ningú no nota la seva presència. És una noia  jove, menuda i tímida. Vesteix informalment una faldilla senzilla, porta una bossa i cues al cabell. GINA.- Perdó. RINA.- Tretze... GINA.- El senyor Ojeda? Tots es giren. Veuen la noieta. Silenci. RINA.- Dotze... OJEDA.- Gina? RINA.- Onz... MAX.-Shh!

64

 4D Óptico 65 de Javier Daulte

GINA.- Sí. Hola a tothom. ( L’Angie, la Celina i l’Esther la saluden amb un gest .) Eh... (Ensenya un paper que porta a la mà.) Acabo de rebre un anònim. Diu que hi ha un complot per assassinar-me durant el recital. ( L’Angie, la Celina, l’Esther i l’Ojeda murmuren.) Esperin. Si truquen a la policia reforçaran l’operatiu de seguretat i m’obligaran a cantar. Farem el següent. Els demano que facin com si jo no els hagués dit res. Així tot seguirà el seu curs normal, com si no passés res, i a l’últim moment suspendrem el concert. (Surt amb l’Ojeda.) RINA.- ( Acabant de comptar .) Ú... Zero! ( Desconecten a l’Angie, que comença a patir convulsions. La Rina l’aguanta.) MAX.- Just. RINA.- (Cap a fora.) Róber! ESTHER.- Mierda! Mi trabajo ya está hecho. Espero que Ojeda no tenga el mal gusto de no pagar. Entra el Róber; ajuda la Rina a aguantar la Paulina. RINA.- Endu-te-la i fes-li el reconeixement de rutina. RÓBER.- (Que comença a endur-se la Paulina.) Està bé? RINA.- Crec que sí. ESTHER.-  Me pregunto quien puede haber enviado este anónimo. ( A l’Angie que “surt ”.) Adónde vas? Angie! (Surt al seu darrere. La Celina es queda al lloc un moment.  Després surt .) RINA.- (Cap on ha sortit el Róber .) Róber! Digues a tothom que ja poden venir. MAX.- Em penso que ho tenim. RINA.- N’estàs segur? MAX.- (Posant a punt la gravació que acaben de fer .) Vine. Escoltem-ho. Em sembla que és per aquí. A veure.  Entren la Mònica, l’Alma i la Júlia. ALMA.- Cómo ha ido? MAX.- Em sembla que bé. A veure. He fet una selecció d’un parell de moments clau. Escolteu. ( Acciona el play. Entra l’Ojeda. Es coloca en la posició del moment que ve.  Apareix l’Angie.) ANGIE.- (Ensenyant el collaret .) Aquí el tens. ( El dóna a l’Ojeda.) Com ha anat l’assaig? OJEDA.- Perfecte. (Silenci.) Necessites alguna cosa? Silenci. ANGIE.- No. Silenci. OJEDA.- Eh?  L’Angie, com quan vèiem aquesta escena intervinguda per en Max, la Rina i en Róber, avança cap a l’esquerra i topa contra una taula. L’Ojeda mira  sorprès. L’Angie retrocedeix una passa i topa contra una altra taula. L’Angie fa dues passes cap a l’Ojeda. S’atura. Comença a girar sobre si mateixa. S’atura. Avança cap a l’Ojeda i topa contra ell.

ALMA.- Y? MAX.- Espereu. Hem fet que l’Angie sedueixi l’Ojeda per desestabilitzar -lo emocionalment. RINA.- Ha estat molt subtil. JÚLIA.- Però què passa, ara? MÒNICA.- (Per les taques a la pantalla de projeccions.) És com si estiguessin  ballant. MAX.-  No. No ho crec. No hi havia música.

OJEDA.- Angie! 65

 4D Óptico 66 de Javier Daulte

MAX.- Ara. ANGIE.- Perdona. No sé què em passa. MAX.- Sentiu? Comencen a sentir-se confosos. OJEDA.- Et trobes bé? ANGIE.- Sí. (S’excita.) Estic una mica... Ojeda, vine. OJEDA.- No, Angie. ANGIE.- No sé què em passa. (Silenci. L’Angie està cada cop més excitada.) Ojeda. OJEDA.- Angie, per favor. Jo... m’estimo molt la Celina, ja ho saps. No puc... MÒNICA.- Molt bé, molt bé. ANGIE.- Perdona. OJEDA.- Sempre m’has agradat, Angie; vull dir que ets molt guapa... però... M’estàs confonent, Angie JÚLIA.- Oh. Silenci. L’Angie avança cap a l’Ojeda. OJEDA.- Espera. ANGIE.- Què passa? OJEDA.- No notes res? ANGIE.- Què? Silenci. OJEDA.- Com si... Com si hi hagués alguna cosa. ANGIE.- Alguna cosa com ara què? OJEDA.- No ho sé. Alguna cosa. Com si no estiguéssim sols. ANGIE.- Vols dir que algú ens espia? OJEDA.- No. No ho sé. Silenci. L’Ojeda agafa l’Angie de la mà i avança cap a una de les portes. L’obre. Hi ha el Róber que entra. RÓBER.- Mòni...!  L’Ojeda s’espanta i tanca la porta. TOTS.- Sh! OJEDA.- És la bàmbola. (Pausa.) RÓBER.- ( Baixant la veu.) Perdó. JÚLIA.- Ja hi tornem a ser, amb això de la bàmbola aquesta. OJEDA.-Estic molt nerviós. RINA.- Molt bé, Max. OJEDA.- Creus que tot anirà bé? ANGIE.- Ara no és el moment de dubtar-ho, Ojeda. La Gina està a punt d’arribar. OJEDA.- M’estimaria més no conèixer la, saps? És molt estrany. Tot és molt estrany. Estem a punt d’assassinar la Gina. Perquè ho fem? Per diners. D’alguna cosa s’ha de viure, oi? S’ha de viure. Quina gràcia. Dit així, ara i aquí, fa gràcia. (Silenci.) Tu què en penses de mi, Angie? Penses, com la Celina, que sóc un...?

RÓBER.- (En veu baixa.) La Paulina està bé. (Per la Mònica.) Però diu que vol parlar amb tu. Es miren. MÒNICA.- Vaig. (Surt.) RÓBER.- Per on va, la cosa? RINA.- L’Angie està seduint l’Ojeda. RÓBER.-Ah,vale.

ANGIE.- ( Li tapa suaument la boca amb els dits.) Ojeda. Prou. OJEDA.- Perdona. No sé molt bé el que vull dir. ( Es miren en silenci. Es besen. De cop, l’Ojeda se separa bruscament de l’Angie.) 66

 4D Óptico 67 de Javier Daulte

OJEDA.- Merda! ANGIE.- Què passa? OJEDA.- No ho has sentit? ANGIE.- El què? OJEDA.- Aquí hi ha alguna cosa. Hi ha alguna cosa. Vine, vine; anem-nos- en d’aquí. Surten l’Ojeda i l’Angie. En Max atura la gravació. Tots es llancen a dir-hi la seva. RÓBER.- És clar, l’Angie està fent dubtar l’Ojeda. RINA.- No. S’ENAMORA de l’Ojeda. ALMA.- No, Ojeda se enamora DE ELLA. JÚLIA.- Le gusta, que no es lo mismo. RINA.- Estava excitada. El ritme cardíac anava augmentant... RÓBER.- En parles com si fos fisiològic. RINA.- És que és fisiològic. ALMA.- Psicofisiológico. JÚLIA.- Emocionalment és un cas... MAX.- Espereu, espereu, que encara falta la part més important que és quan arriba la Gina. JÚLIA.- La Gina ha arribat? MAX.- (Treballa a l’ordinador .) Sí. Estic intentant aïllar la Gina i l’Ojeda perquè ho  puguem sentir més nítidament... (Clica.) Ja està. Atenció. (Torna a accionar play.)  Entren l’Ojeda i la Gina. GINA.- ... spendrem el concert.  La Gina i l’Ojeda surten. Els altres miren en Max sense entendre-ho. MAX.- Ai, no. M’he passat una mica. (Fa retrocedir una mica la gravació.) Ara. ( Acciona play.)  La Gina i l’Ojeda tornen a entrar. GINA.- Perdó. El senyor Ojeda?  L’Ojeda es gira. OJEDA.- Gina? GINA.- Sí. Hola a tothom. (Pausa.) Eh... ( Ensenya l’anònim.) Acabo de rebre un anònim. Diu que hi ha un complot per assassinar-me durant el concert. ( L’Ojeda murmura.) Esperin. Si truquen a la policia reforçaran l’operatiu de seguretat i m’obligaran a cantar. Farem el següent. Els demano que facin com si jo no els hagués dit res. Així tot seguirà el seu curs normal, com si no passés res, i a l’últim moment suspendrem el concert.  El Max atura la gravació. La Gina i l’Ojeda es congelen. MAX.- Què me’n dieu? CELINA.-Uff. ALMA.- Déjame escuchar una vez más esto último. MAX.- Todo? ALMA.- No, esto último nada más. Lo de Gina. MAX.- Te hago un loop. (El Max torna a posar la gravació.) Aquí. GINA.- ... Farem el següent. Els demano que facin veure que no els he dit res. Així tot seguirà el seu curs normal, com si res no hagués pa ssat, i a l’últim moment suspendrem el concert... (Sense cap mena de pausa, repeteix en loop.) ... Farem el següent. Els demano que facin com si jo no els hagués dit res. Així tot seguirà el seu curs normal, com si no  passés res, i a l’últim moment suspendrem el concert.

67

 4D Óptico 68 de Javier Daulte

... Farem el següent. Els demano que facin com si jo no els hagués dit res. Així tot seguirà el seu curs normal, com si res com si no passés res, i a l’últim moment suspendrem el concert... ( Loop.) Farem el següent. Els demano que facin com si jo no els hagués dit res. Així tot seguirà el seu curs normal, com si no passés res, i a l’últim moment suspendrem el concert... ( Loop.) ... Farem el següent. Els demano que facin com si jo no els hagués dit res. Així tot seguirà el seu curs normal, com si no  passés res, i a l’últim moment suspendrem el concert... ( Loop.) ... Farem el següent. Els demano que facin com si jo no els hagués dit res. Així tot seguirà el seu curs normal, com si no  passés res, i a l’últim moment suspendrem el concert... ( Loop.) ... Farem el següent. Els demano que facin com si jo no els hagués dit res. Així tot seguié el seu curs normal, com si no  passés res, i a l’últim moment suspendrem el concert... ( La Gina i l’Ojeda surten. La Júlia i la  Rina comencen a sortir.)

MAX.- (Senyalant les corves de Giraux.) Si se suspèn concert ja no hi ha cap necessitat d’assassinar la Gina. RINA.- El pla de l’Ojeda ha fracassat. MAX.- ( Indicant les corves.) Dedueixo que l’anònim que ha rebut la Gina l’ha enviat la Celina, que moguda pels gelos  per això de l’Angie, ha decidit trair l’Ojeda. RÓBER.- La Mònica tenia raó. La relació OJEDA/CELINA era el punt dèbil del mapa desideratiu de la mansió. Silenci. Es miren. Encara no es poden ni creure que han tingut èxit. Algú  potser fins i tot aplaudeix una mica. MAX.- Bé, crec que ens mereixem una  bona celebració. No se salva l’Univers cada dia, no us sembla? (Els altres somriuen. El Max atura la gravació.) JÚLIA.- ( A la Rina.) Vine. Anem a donar-los la bona notícia, a la Mònica i a la Paulina.

JÚLIA.- Pobre Celina. Em pregunto què passaria si l’Ojeda descobrís que ha estat ella qui l’ha traït. RINA.- No sé, però t’asseguro que no t’agradaria estar  al seu lloc. Surten divertides. Han quedat el Max, el Róber i l’Alma. ALMA.- Te felicito, Max. MAX.- Ha sido un trabajo de equipo. Yo os felicito a vosotros. ALMA.- Eh... Respecto a todo lo que ha salido con las curvas de Giraux... MAX.- No hablemos de eso. Vaig a buscar alguna cosa perquè puguem brindar. RÓBER.- Digue-li a l’Andy que vingui, també. MAX.- On és? ALMA.- Le he mandado a recoger las hojas del jardín. Supongo que estará allí. RÓBER.- Li encanta posar-se aquest trajo. Diu que se sent com un astronauta.  El Max surt. Quan ho fa es creua amb l’Ojeda i la Celina que entren. L’Ojeda tanca la  porta. Silenci. OJEDA.- ( Enarvolant l’anònim que ha rebut la Gina.) Perquè, Celina?  La Celina surt després d’un silenci. L’Ojeda surt darrere d’ella. ALMA.- Y ahora qué?

68

 4D Óptico 69 de Javier Daulte

RÓBER.- Bueno. Deberemos plantear la hipótesis científica del R.A., redactar una sesuda demostración, cuidarnos de que no nos la refuten y acostumbrarnos a ser famosos. ALMA.- No.Te pregunto por Julia. RÓBER.- Ah. Ya.(Pensa.) No lo sé. Tu qué piensas? ALMA.- Que no hay que pensarlo tanto. RÓBER.- Lo mismo me dice Max siempre. ALMA.- Y bien? RÓBER.- Y bien, qué? ALMA.- Qué esperas? RÓBER.- Qué quieres decir? Que hable con ella ahora? ALMA.- Sin pensarlo.  La Celina torna a entrar empesa per l’Ojeda. OJEDA.- Perquè? CELINA.- No ho saps? OJEDA.- No era la manera. CELINA.- Ah no? I quina era, doncs? RÓBER.- Ya vengo. En Róber surt . L’Alma es queda sola un moment. ... OJEDA.- Vull dir que si havies de castigar-me a mi, els altres no tenien perquè haver de carregar també amb les conseqüències. CELINA.- Au va, Ojeda. Pretens que em cregui que t’importen gaire els altres? A part de l’Angie, és clar. OJEDA.- Em coneixes ben poc CELINA.- Sí, d’això n’estic segura. OJEDA.- Aquesta és la meva feina. És l’única cosa que ser fer. Tens idea de les conseqüències que això pot tenir per mi? Tinc una carrera, per molt que et costi de creure. Qui donarà la cara davant de l’Andrade? Tu? ( La Celina li clava una bufetada. Silenci. ) Si de veritat m’estimessis m’hauries donat una oportunitat.  La Celina va per sortir però s’atura. ... Després entra la Mònica. Es miren ella i l’Alma. CELINA.- L’única cosa que t’interessa és salvar el teu cul. No això. L’Esther té raó.  No cal ser gaire intel·ligent per adonar-se que m’has utilitzat. OJEDA.- No és veritat. CELINA.- Suposo que l’Angie no serà tan tonta com ho he estat jo. ( Va per sortir .) OJEDA.- Celina! La Celina s’atura. Dóna’m una altra oportunitat. MÒNICA.- Alma. Creo que te debo una disculpa. ALMA.- Y yo a ti. Amigas? MÒNICA.- Amigas. Silenci. Entren el Senillosa i l’Angie. ALMA.- Ven. Vamos a ver cómo está Paulina y a celebrarlo. ( Surten juntes).

69

 4D Óptico 70 de Javier Daulte

OJEDA.- Escolteu. Hem de convèncer la Gina que està fora de perill i... SENILLOSA.- Ah sí? I què ens pagaràs per això? OJEDA.- Pots deixar de tocar els collons amb la pasta? Ja tens els dos mil que et vaig donar per avançat. SENILLOSA.- Sí, dos mil que no trobo per enlloc. No me’ls hauras robat tu, per casualitat? OJEDA.- Senillosa, estem junts en això. Si l’Andrade no paga la caguem tots plegats. Per igual. SENILLOSA.- Que no te n’adones? Has fracassat, Ojeda. I això et deixa en deute amb tots nosaltres. Surt . OJEDA.- (Sortint darrere d’ell) Senillosa! Senillosa, vine aquí! SENILLOSA (Off).- Deixa’m. OJEDA (Off).- Som un equip! Enacara som un equip! Surt rere el Senillosa. Per l’altra porta entra l’Esther amb una maleta, seguida del Sordo. SORDO.- Esther, escúchame. ESTHER.- Es que no vas a dejarme tranquila? Entren el Max, la Rina i la Júlia. El Max porta un parell de botelles de xampany . MAX.- I copes. RINA.- No sé on pot haver-n’hi. Ah, ja ho sé. Sí. Al pavelló H. MAX.- Perfecte. En Max surt. Es nota que les dones esperaven el moment de quedar-se soles . ESTHER.- Despide de mi parte a los demás. ANGIE.- Te vas? ESTHER.- Por supuesto. Esta casa está maldita. No es extraño que hayamos fracasado. El resentimiento de los Urkel ronda por todas partes. SORDO.- Al menos déjame llevarte hasta la estación. ESTHER.- Prefiero caminar. (Surt .) SORDO.- Esther! Surt darrere d’ella. RINA.- El Róber se t’ha declarat? JÚLIA.-Sí. RINA.- Però quan ho ha fet? JÚLIA.- Just ara, fa un moment. RINA.- Però i què t’ha dit? JÚLIA.- (Excitada i nerviosa) Que ell sempre m’ha estimat, que jo sóc la dona de la seva vida, jo què sé, coses... RINA.- I tu? JÚLIA.- Me n’he anat corrents. RINA.- De veritat? JÚLIA.- Rina, Rina; et puc demanar un favor? RINA.- Quin? JÚLIA.- Que no ho expliquis a ningú. RINA.- Per què?

70

 4D Óptico 71 de Javier Daulte

JÚLIA.- No, de debò. És que em fa molta vergonya... A més, si després resulta que no...  Entra l’Alma. ALMA.- ( A la Júlia.) Felicidades, guapa. JÚLIA.- Però això què és? Ja ho sap tothom o què? ALMA.- Lo publican el jueves próximo en el “Muy Interesante”.( Riuen.)Te lo mereces, Julia. (S’abracen.)  Per l’altra porta tornen a entrar en Senillosa i l’Ojeda. OJEDA.- Et juro que tot anirà bé. Encara tenim el collaret de la Gina. ANGIE.- L’Esther se n’ha anat. I suposo que amb el collaret. OJEDA.- On? ANGIE.- Importa gaire això, ara? OJEDA.- Angie, Senillosa. Hem de mantenir la calma. Ara més que mai. ANGIE.- Vaig a fer-me la maleta. (Va per sortir ) OJEDA.- Angie! ( Però l’Angie surt. Silenci.) Merda! Merda! Merda! Entra el Róber. RÓBER.- Però què és tot aquest safareig? RINA.- Vaig a veure si ajudo el Max a trobar les copes. ( Surt .) ALMA.- Yo también. (Surt.) En Róber i la Júlia queden sols. Es miren. El somriure es desfà en els seus rostres. La  Júlia assenteix lleument amb el cap. JÚLIA.- Anem, que aquests no ens deixaran en pau. ( Surt amb el Róber ) SENILLOSA.- Si vols continuar amb tot això fes-ho tu mateix. (Treu la pistola i la deixa sobre la taula.) (Pel lloc.) Aquí hi ha alguna cosa que no està bé.  L’Ojeda es queda sol un moment. Entra la Mariana. Comença a treure les estovalles de les taules. OJEDA.- Què fas? MARIANA.- A tu què et sembla? La festa s’ha acabat. Se t’ofereix alguna cosa més? També t’hauries d’estar fent la maleta, tu, ara mateix. No entenc com vaig poder confiar en vosaltres. Des del primer moment vaig saber que no éreu de fiar. ( L’Ojeda intenta intervenir .) Silenci. Això és casa meva, per si encara no ho sabies. Sou uns farsants i de molt poca categoria. Volieu assassinar-la? Doncs haver-ho fet. Haver-ho fet. Però ni per això serviu. La mansió Urkel és el meu territori. He deixat que us creguéssiu a casa vostra. Volia una mica de publicitat. És molt demanar? Aquí m’importa ben poc el que  passi, però aquesta situació patètica, no. Vull una mica de classe, la que es mereix aquesta mansió per a la seva decadència. Us he seguit el joc perquè em pensava que una mica de gràcia sí que la tindria. De veritat us crèieu que podia fer-me cap il· lusió un concert de música pop d’una qualitat més que dubtosa? Un assassinat  no hauria estat malament. Gens malament. Però ho heu engegat tot a rodar. I ara vés-te’n. Vull estar sola. Que te’n vagis!  L’Ojeda surt. La Mariana queda sola. S’adóna de l’arma que el Senillosa ha deixat damunt la taula. S’hi apropa.  Entren l’Alma, la Júlia, en Róber i en Max. Tots porten copes amb xampany. Entra la  Paulina. L’aplaudeixen. TOTS.- Bravo, Pauli!

71

 4D Óptico 72 de Javier Daulte

PAULINA.- Ha anat bé? ALMA.- Muy bien. RÓBER.- Estem salvats. JÚLIA.- Som els millors.  La Paulina somriu. RÓBER.- Et trobes bé? PAULINA.- Sí. És una mica estrany haver estat allà. Estaven tots tan vius. Sona música. I això? MAX.- Això què? PAULINA.- Una música. No la sentiu? MAX.- No. (Silenci. De sobte tots riuen.) Sí, dona sí. Que és una broma. Sí que la sentim, no et preocupis. La Mònica i la Rina s’han empescat alguna cosa per poder  posar una mica de música. Anem. (Surten tots.) Entra la Gina. GINA.- Mariana. Perdó, jo... MARIANA.- No et preocupis. GINA.- I els altres? MARIANA.- Fent l’equipatge, suposo. Sé això de l’anònim. GINA.- Ja m’he posat en contacte amb el pianista i li he dit que no cal que vingui. S’ha  posat molt content. No ens portem massa bé. Sé que t’has pres moltes molèsties per res. Gràcies. MARIANA.- Estàs trista? GINA.- Se’m fa estrany pensar que algú vulgui matar -me. Per què haurien de fer-ho? Per la resta, m’ho estimo més així. No m’agrada cantar. Quan jo era petita la meva mare va obligar l’Andrade a firmar un contracte absurd. Eren amants i l’Andrade no sabia dir li mai que no. Em veig obligada a cantar les cançons que ella cantava, cosa que detesto i l’Andrade està obligat a obligar -me a cantar-les. Sóc molt desgraciada. MARIANA.- Estem iguals. GINA.- Com? MARIANA.- Totes dues estem obligades a viure una vida que no ens pertany. GINA.- No t’entenc. MARIANA.- ( Es gira. Troba l’arma que fa uns moments ha deixat en Senillosa.  L’agafa.) Em sap greu, Gina. Però és la meva última oportunitat per fer que tot això torni a tenir una mica de ... (no troba la paraula). GINA.- (Observant sense entendre l’arma que la Mariana té entre les mans.) Et trobes  bé? MARIANA.- No. ( L’apunta amb la pistola.) GINA.- Mariana. MARIANA.- Anaven a fer-ho de totes maneres. GINA.- No, Mariana.  La Gina intenta fugir però la Mariana dispara. El tret encerta la Gina, que cau morta. Un forat s’obre a la paret. La Mariana deixa la pistola damunt la taula i surt. Silenci.  De sobte se senten corredisses i veus que venen de fora. “Què ha estat, això?” “Per aquí” “El saló vermell”... Entren l’Ojeda, el Sordo, l’Angie, la Celina i el Senillosa . CELINA.- Gina! ANGIE.- Però qui ha estat? SORDO.- ( Agafant l’arma de sobre la taula. A en Senillosa.) És la teva. Tots el miren.

72

 4D Óptico 73 de Javier Daulte

SENILLOSA.- Jo no he estat. MARIANA.- (Entrant amb un telèfon inalàmbric a la mà.) Acabo de trucar a la policia. Ja vénen cap aquí. Si voleu evitar-los, us aconsello que us afanyeu a marxar. Tots es miren. OJEDA.- Anem. Surten tots. Però ja un cop a fora, el Sordo s’adóna del forat que s’ha  fet a la paret i s’hi atura al davant . SORDO.- (Off .) Senillosa. SENILLOSA.- (Off .) Què passa? SORDO.- (Off .) I aquest forat? SENILLOSA.- (Off .) Quin forat? SORDO.- (Off.) Aquest. SENILLOSA.- (Off.) No sé. SORDO.- (Off,) Mira, S’ajup i mira a l’altre costat (que és l’escena). Veu un lloc completament nou per ell: el laboratori. Passa a aquest costat . SORDO.- Però què és això? SENILLOSA.- (Off .) Va, Sordo, anem. No ens podem quedar aquí. (Però treu el cap i queda sorprès del que veu.) Què és això? SORDO.- És un laboratori.  Entra. S’ajup i mira cap a l’altre costat. Cap dels dos no comprèn res. El Sordo comença a caminar per l’espai. SENILLOSA.- Anem, Sordo. SORDO.- Ja vinc. No et preocupis. Ja vinc. SENILLOSA.- Dos minuts. Estem al cotxe. SORDO.- Ja va.  El Senillosa s’allunya. El Sordo està com hipnotitzat pel lloc. Quan es gira cap a la  pissarra descobreix les Corves de Giraux on hi ha, entre moltres altres coses, escrit el seu nom. El seu desconcert no pot ser més gran. De cop entra, pel fons, l’Andy tal com havia aparegut a la primera escena, amb el Max. El Sordo es gira i el veu. Tots dos queden immòvils. L’Andy s’apropa amb la desbroçadora. El Sordo es posa molt nerviós. SORDO.- No t’apropis. ANDY.- Què? SORDO.- Allunya’t! Allunya’t o disparo! ANDY.- Què?!! El Sordo, sentint-se amenaçat dispara diverses vegades. L’Andy cau mort. El forat de la  paret es tanca de cop. El Sordo mira cap allà. Va cap on hi havia el forat, però ja no hi ha manera de passar. Obre les portes però ja no duen enlloc més que al laboratori . SORDO.- On sóc? On sóc? On sóc? Surt per una de les portes. Sentim la seva veu en off . SORDO.- (En Off .) Senillosa! Ojeda! Ojeda!! Tots van entrant. En Max, la Paulina, la Mònica, la Júlia, l’Alma, la Rina. MÒNICA.- Andy! Andy! JÚLIA.- Déu meu! Està mort! Està mort! PAULINA.- No! Entra el Róber. Veu el cadàver de l’Andy. Tots el miren. Fosc.

73

 4D Óptico 74 de Javier Daulte

EPÍLEG  Laboratoris Roosenvart . El Sordo està assegut en una cadira. Té tot l’aspecte d’un autista. La Paulina li dóna de menjar una papilla amb una cullera . PAULINA.- A veure, a veure... Una cullerada per la Rina. ( Però el Sordo no menja.) Per la Paulina? (El Sordo no menja.) Una cullerada pel Róber? (El Sordo menja.) RINA.- Molt bé. PAULINA.- Molt bé. Molt bé, Sordo. El Róber ve de seguida. RINA.- Quin carinyo que li ha agafat. PAULINA.- Al Róber? Moltíssim. RINA.- I el Róber a ell. A més, trobo que s’assemblen bastant. PAULINA.- El Róber i ell? RINA.- No trobes? PAULINA.- No. Bé, una mica potser sí. Creus que tornarà a parlar? RINA.- Vés a saber. Tu imagina’t que de cop i volta, sense que ningú t’avisi, la teva realitat desapareix com per art de màgia i no tens manera de tornar-hi. PAULINA.- Vaig sentir com cridava l’Esther en somnis. RINA.- Ai, pobret. És lògic, no? Per ell nosaltres devem ser com un somni. PAULINA.- Llavors..., a veure si ho he entès bé, el forat es va obrir quan van matar la Gina i es va tornar a tancar amb la mort de l’Andy. RINA.- Pel que sembla, sí. És l’unica explicació possible. PAULINA.- Pobre Andy. RINA.- Sí, pobre. Pausa breu. PAULINA.- Rina... tu podries viure en una realitat que no fos la teva? RINA.- No ho sé. Suposo que si no hi tingués altre remei... PAULINA.- I si puguéssis escollir? RINA.- Vaig escollir. Això. PAULINA.- I ets feliç? RINA.- Sé que m’agrada estar aquí. Fer el que faig. Sí, suposo que sóc feliç.  Entren l’Alma, la Júlia, la Mònica i en Max. Aquests dos últims, vestits de viatge. Entren parlant animadament. ALMA.- Buenas noticias. Mónica acaba de hablar con Juan Segundo en la Fundación y nos aumentan el presupuesto para trabajar sobre las R.A.en un... ( Suspens. Ho ensenya amb els dits. Primer un. Després dos. Finalment tres. Ningú s´ho pot creure.) Sí! Un CERO COMA CERO TRES POR CIENTO! RINA.- De verdad? ALMA.- Sí.  Aplaudiments i xiuladissa. La mònica fa la V de victòria. JÚLIA.- Per la Mònica! Tots aplaudeixen. MÒNICA.- Pel president Juan Segundo! TOTS.- Pel president!  Més aplaudiments i visques. MÒNICA.- Bé. També és cert que el Juan em devia un parell de favors. MAX.- Moni.  Riures. ALMA.- Y Róber? MAX.- Que vingui ja aquest home, que se’ns farà tard.

74

 4D Óptico 75 de Javier Daulte

JÚLIA.- (Cap a fora, per una de les portes, crida...) Róber, amor! Pots venir? ALMA.- ( A la Mònica i al Max.) Os llevo al aeropuerto? PAULINA.- Puedo llevarlos yo... ( s’apropa al Max), a este guapo y a ( per la Mònica) esta roba hombres? (Tots riuen.) MÒNICA.- Paulina... ALMA.- ( Donant-li les claus del seu cotxe.) Los dejas en el aeropuerto y vuelves enseguida que tenemos mucho trabajo que hacer. PAULINA.- (Saludant militarment.) Sí, señor! RINA.- Que tingueu una preciosa lluna de mel. MÒNICA.- Lluna de mel? No ens hem casat encara. RINA.- Bé. Però quan ho feu no deixeu de convidar-nos. Entra el Róber . MAX.- Róber. Per fi, home. Ja em pensava que no vindries a dir-nos adéu. RÓBER.- Aquí estic. Aquí estic. JÚLIA.- I cada dia més guapo. ( Li fa un petó.) RINA.- Ja ho saps això de la Fundació? RÓBER.- Una bona notícia, oi? Un zero coma zero tres per cent. MAX.- Va, que marxem. JÚLIA.- A veure quan em portaràs de viatge, tu. RÓBER.- Potser quan em quedi amb dos mil euros d’alguna mansió Urkel. Llavors anirem allà on vulguis. MAX.- Què insinues? Aquells dos mil euros m e’ls vaig trobar a la butxaca dels  pantalons i ningú no els ha reclamat. Ni tan sols el Sordo. RÓBER.- ( Al Sordo.) Sordo! Com estàs? Tots el miren. El Sordo continua impertèrrit . MAX.- Apa, com s’anima quan et veu, eh. RÓBER.- ( A la Paulina.) Ha menjat? PAULINA.- Dues cullerades de puré. RÓBER.- ( Al Sordo.) Molt bé! Molt bé, Sordo! MÒNICA.- Adéu, Rina. Ha estat un plaer coneixe’t. RINA.- Igualment. MAX.- Róber. RÓBER.- Max. S’abracen. ALMA.- Bueno. Vamos saliendo. Vamos saliendo, que los despedimos afuera. Surten tots. La Mònica i el Max es queden una mica enrere. MAX.- Ho tens tot? MÒNICA.- Crec que sí. MAX.- Em sento molt feliç, Mònica. MÒNICA.- I jo SÓC molt feliç, Max. (Es fan un petó dolç.) Bé, anem? MAX.- Mònica. MÒNICA.- Què? MAX.- Hi ha una cosa que et vull preguntar des de fa temps. MÒNICA.- Digues. MAX.- Quan ens vem conèixer a Bremen, recordes? MÒNICA.- I tant! Eres l’home més insuportable que havia vist en la meva vida. MAX.- Aquell mateix dia es va fer el meeting de la Fundació. I et vem veure al vídeo que la Rina ens va ensenyar del coktail. MÒNICA.- Quina és la pregunta?

75

 4D Óptico 76 de Javier Daulte

MAX.- Res. Que com és possible que fossis als dos llocs pràcticament al mateix temps. MÒNICA.- Ah. Això. (Pausa. Riu.) Max, que siguem científics no vol dir que tot el que ens envolta sigui ciència ( L’empeny per anar sortint.) Va, va, passa cap allà. En Max surt. La Mònica va per tancar la porta però abans de fer-ho queda mirant el lloc un moment. El seu somriure es glaça. Finalment tanca. A l’espai hi queda el Sordo sol, sense cap reacció, mirant endavant. S’apaguen els llums. Crèdits  Mentre el públic abandona la sala, en off sona la veu de l’Angie tal com l’hem sentit en la primera seqüència de la segona part. ANGIE.- “Harta de ti”, Gina. Se sent el tema  Harta de ti 2  La Gina canta. Gina Es dura la realidad Me dices que no aguantas este sufrimiento ... lo lamento. Yo nunca supe la verdad Y lo que dicen de ti por ahí, lo lamento Pero es cierto.  No voy a escuchar más tonterías  No tienes ni dignidad Rompiste un amor a sangre fría Y ahora yo, te trataré igual Te amo, te idolatro, te necesito. Harta de ti, harta de ti. Tú quieres ser mi amigo, mi castigo. Harta de ti.  No puedo amarte más. Que te de una oportunidad Que quieres verme aunque sea un momento ... no te entiendo. Que tú me quieres de verdad Que debo confiar en ti y no tener miedo. Estás ciego.  No voy a escuchar más tonterías  No tienes ni dignidad  No habrá un adiós, no habrá despedidas Ahora estoy yo harta de amar.

2 Tema

Harta de ti. Música de Carles Torregrosa. Lletra de Carles Torregrosa i Javier Daulte

76