25 - Tema 25: L'oració substantiva, l'oració de relatiu i l'oració adverbial

TEMA 25

Tema 25 L’ORACIÓ SUBSTANTIVA, L’ORACIÓ DE RELATIU I L’ORACIÓ ADVERBIAL

TEMA 25 L’oració substantiva, l’oració de relatiu i l’oració adverbial

ÍNDEX 1. L’oració substantiva 1.1. Els nexes en les proposicions substantives 1.2. Classes 1.3. Proposicions substantives d’infinitiu 2. L’oració de relatiu 2.1. Substantivació de l’oració adjectiva o de relatiu 2.2. Recursos de forma 2.3. Funcions 2.4. Oracions de relatiu especificatives i explicatives 2.5. Usos propis dels pronoms relatius 3. L’oració adverbial 3.1. Tipus

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------


BIBLIOGRAFIA BADIA I MARGARIT, A. M., Gramàtica de la llengua catalana, Proa, Barcelona, 1994. FERRANDO, A. i al., Invitació a la llengua catalana, Gregal, València, 1986. RUAIX I VINYET, J., El català / 2, Barcelona, 1986.

----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------


1. L’oració substantiva Les oracions substantives constitueixen el cas més clar del paper de les oracions subordinades dins l’oració principal; sobretot en les que fan de subjecte i de complement directe. Alguns autors parlen d’insercions i no d’oracions, ja que del que es tracta és d’introduir en l’estructura d’una oració simple (l’oració matriu) una altra oració perquè hi realitze alguna de les funcions pròpies del substantiu, o millor, determinar un SN. Aquestes funcions són les de subjecte, CD, CI, C. Règim, Complement d’un substantiu o d’un subjecte i atribut. Des d’un punt de vista formal, se’n poden distingir dos tipus: a. Les que van introduïdes per un nexe d’enllaç que marca el caràcter substantiu de la proposició: L’Enric no desitja que vosaltres ens ajudeu. b. Les que duen el verb en infinitiu: L’Enric no desitja ajudar-nos. En els dos casos la inserció es produeix a partir de dues oracions simples sempre que en una d’elles (la matriu) hi haja un SN encara no reomplit. L’Enric no desitja + (SN) á que vosaltres ens ajudeu Es transforma en proposició l’oració que es vol inserir. 1.1. Els nexes en les proposicions substantives S’hi poden distingir dos tipus de nexes: a. els que únicament posseeixen la funció d’enllaç (que, si) i b. els que a més d’enllaçar substantiven un determinat constituent en la proposició i realitzen la funció sintàctica que correspondria a aquest constituent, en cas que aparegués explícit (interrogatius i pronoms relatius). La conjunció completiva que, és el nexe més habitual amb què s’enllacen les proposicions inserides i l’oració matriu. - No pot anar precedida de l’article el, però si de l’expressió el fet. - No pot elidir-se quan introdueix una proposició que funciona com a CD. - Contràriament al que passa en castellà, no va mai precedida de cap preposició. Amb aquesta conjunció es poden introduir proposicions que realitzen les funcions de subjecte, CD, C. Règim, C del Nom o de l’adjectiu, atribut. Badia recull el material de Fabra i Gili Gaya. Les oracions substantives de relatiu són estudiades per Badia dins les adjectives. Les d’infinitiu no les considera pròpiament oracions, mentre que la gramàtica generativa sí. Les oracions substantives poden fer les mateixes funcions que un substantiu en una oració simple (excepte la d’atribut o predicat nominal ja que, segons Badia, ací l’oració substantiva fa funció de subjecte): Subjecte, CD, CI, CC, C. Preposicional d’un substantiu i d’un adjectiu. 1.2. Classificacions Segons Badia, les oracions substantives poden ser de diversos tipus: 1. Amb valor de subjecte, on l’oració subordinada tindria la funció de subjecte: No m’agrada que sempre es burli de tot. 2. Amb valor de CD, on la subordinada acompleix el paper de CD de l’oració principal. Sol aparéixer amb la conjunció que i, de vegades, com: Tots desitjaven ----------------------------------------------------------------

4 ----------------------------------------------------------------


que triomfés. On que triomfés equival a el seu triomf (substantiu CD de desitjaven, que justifica la subordinada per això anomenada substantiva). 3. Altres oracions substantives: · Oracions amb valor de CC. Les oracions subordinades substantives no s’esgoten amb les que fan de subjecte o de complement directe, de la mateixa manera que hi ha més funcions del substantiu. Així, encara, també podem parlar d’oracions substantives amb valor de CC. En efecte, ni més ni menys que un substantiu pot fer de CC del verb en una oració simple, no costa d’imaginar aquesta funció feta per una substantiva dins l’oració composta: El sol sortia entre núvols / el sol sortia sense que els núvols en tapessin els raigs. Si és evident que en la subordinada fa de CC i alhora equival a una frase amb un substantiu, no és menys evident que aquesta substantiva, en explicar-nos com sortia el sol, equival al mateix temps a un adverbi (el sol sortia així). Per què no entendre -com una subordinada adverbial de manera? Una vegada més toquem els dubtes habituals (d’identificació i de classificació). Tot i això, és evident que en aquestes oracions un substantiu és qui fa l’ofici del nucli del CC. Aquestes oracions van introduïdes per una preposició seguida del que subordinant. És la preposició la que precisa el matís de la circumstància gramatical en cada cas. Cal tenir en compte que, per l’anomenada abdicació de preposicions àtones, quan la preposició és a, de, en, l’oració composta perd l’indicador del matís de la circumstància gramatical. · Oracions amb valor de complement preposicional. El substantiu també pot ser complement d’un altre substantiu o d’un adjectiu, per mitjà d’una preposició: Veig la necessitat de la renovació de la casa / veig la necessitat que la casa es renovi. 1.3. Les proposicions substantives d’infinitiu Les proposicions d’infinitiu apareixen, en general, quan el subjecte de l’oració matriu i el de la proposició inserida coincideixen. Hi ha però, certes excepcions: Crec que aniré a casa, Ens interessa fer-ho, El meu desig és reunir-vos-hi. És convenient d’introduir aquestes proposicions d’infinitiu amb la preposició de: - Quan funcionen com a subjecte i apareixen posposades: Ens interessa de fer-ho. - Quan funcionen com a CD i en l’oració matriu el verb expressa voluntat, projecte, desig (aconsellar, acordar, decidir, desitjar, exigir, pregar, procurar, prohibir...): He decidit d’anar. Aquestes proposicions d’infinitiu poden realitzar les funcions següents: - Subjecte: No li agrada alçar-se de bon matí. - CD: No sabem anar-hi. - C. Règim: Recordeu-vos de comprar fruita. - C.N. o C. d’adj.: És digne de rebre el premi. - Atribut: El meu desig és de reunir-vos.

----------------------------------------------------------------

5 ----------------------------------------------------------------


2. L’oració de relatiu Els relatius de la llengua catalana són: variables masculí femení singular el qual plural

la qual

neutre la qual cosa

els quals les quals

invariables formes tòniques formes àtones forma adverbial

què, qui que, qui on

Badia tracta les oracions de relatiu dins les oracions adjectives. Ell ho explica dient que el relatiu és el nucli d’aquesta mena d’oracions. Així en la frase els obrers immigrants, l’adjectiu immigrants té el mateix significat que que havien vingut de fora, i com el primer element d’aquesta proposició subordinada és un pronom de relatiu, diu, que les oracions d’aquesta mena reben el nom “d’adjectives o de relatiu”. Així en les oracions següents: a) Els arguments oportunistes convencen la gent b) Els arguments que (ells) aprofiten [per oportunisme] convencen la gent. Allò que en a) és un adjectiu, en b) ha estat reemplaçat per una oració que fa la funció d’un adjectiu. El relatiu que hi fa una triple funció: 1) enllaça totes dues oracions; 2) com a pronom que és, reprodueix el substantiu de l’oració principal; 3) com a element de l’oració subordinada, hi té un paper sintàctic precís; aquest pot ser qualsevol funció gramatical i no pot coincidir amb la que el seu antecedent exerceix dins l’oració principal. 2.1. Substantivació de l’oració adjectiva o de relatiu 1. El procés gramatical. Acabem de dir que el valor adjectiu de les oracions de relatiu és obvi. Tanmateix, les oracions de relatiu es mouen en un camp molt ric, que treu el màxim partit de les construccions adjectives, i ens permet de distingir-hi un nou grup d’oracions, ja veritablement substantives. En rigor, ací tenim un procés gramatical paral·lel al que en l’oració simple explica la substantivació de l’adjectiu; els adjectius poden emprar-se com si foren veritables substantius. Per tant, si les oracions de relatiu són equivalents a adjectius, l’equivalència s’estén a totes les funcions que comparteixen aquells i aquests, incloent-hi el fenomen gramatical de la substantivació i, així, les oracions de relatiu substantivades ja no funcionen com un adjectiu, sinó que, esdevingudes substantius es constitueixen elles mateixes en un element propi de l’oració principal: El que insinues no em convenç. La teua insinuació no em convenç. 2.2. Recursos de forma Perquè les oracions de relatiu puguen funcionar com a veritables substantius, la llengua disposa de tres possibilitats formals: a. O bé manquen d’antecedent en el seu sentit més propi, i així l’oració s’inicia directament amb el relatiu. Construcció típica dels enunciats proverbials. b. O bé són introduïdes per un determinatiu gramatical, que pot ser: 1) un article (i flexió: el qui o el que) 2) un demostratiu (i flexió: aquell qui o aquell que), o un indefinit, com tothom qui o tothom que. ----------------------------------------------------------------

6 ----------------------------------------------------------------


c. O bé són construïdes amb l’article neutre, el qual fa d’antecedent del conjunt que representa. 2.3. Funcions Hi distingirem dues situacions, segons que el subjecte sigui de persona o de cosa: a. Referència de persones. L’oració substantivada de relatiu pot ser introduïda pel pronom qui o pels grups de formes el qui o el que (i flexions), aquell qui o aquell que (i flexions) i tothom qui o tothom que. La primera possibilitat (qui) encapçala moltes dites populars: Qui dia passa, any empeny. b. Referència a coses. L’oració substantivada de relatiu pot ser introduïda pels grups de formes neutres amb l’article (el que) o amb el demostratiu (allò que): El que conta Joan també m’ha passat a mi. El temps de la subordinada adjectiva. El temps verbal propi de les oracions de relatiu alterna entre el futur simple d’indicatiu i el present de subjuntiu. O bé, quan intervé el factor d’anterioritat, entre el futur compost d’indicatiu i el pretèrit perfet de subjuntiu. Són correctes i acceptades totes dues construccions: Els qui voldran anar a l’excursió s’han d’inscriure. Els qui vulguen anar a l’excursió s’han d’inscriure. 2.4. Oracions de relatiu especificatives i explicatives Les primeres afegeixen una informació que no es desprén de l’oració principal: determinen l’antecedent i en restringeixen el significat, justament perquè l’especifiquen. Les segones reiteren la informació que ja forneix l’oració principal: comenten l’antecedent sense restringir-ne el significat, justament perquè només l’expliquen: Els atletes que s’entrenen bé guanyaran la cursa. Els atletes, que s’entrenen bé, guanyaran la cursa. És a dir, les oracions especificatives no es poden suprimir sense alterar el sentit de tot el conjunt, mentre que la supressió de les explicatives no modifica el sentit d’aquest conjunt. Les explicatives estan separades de la principal per dues pauses. 2.5. Usos propis dels pronoms relatius 1. Relatius àtons i relatius tònics a. Els relatius àtons que i qui. La forma que substitueix persones i coses i acompleix les funcions de subjecte, de complement directe, i de complement circumstancial de temps: Ens reunirem la setmana que ve. Aquest relatiu que pot ser reemplaçat per el qual en les oracions explicatives, però de cap manera en les especificatives. b. Els relatius tònics que i qui. Tots dos són emprats després de preposició, el primer referit a coses, el segon a persones. Normalment tenen la funció de CC: Les dades amb què treballa no són originals. Destruiran el pilar sobre què s’aguantava. 2. El relatiu compost El relatiu compost és el qual. Aquest relatiu únicament pot ser emprat si l’antecedent és un substantiu. Aquest relatiu presenta tres grups de funcions: a. Subjecte: No van rebre els premiats, els quals van protestar. b. Complement directe: Ens quedarem al teu país, el qual sempre estimarem. c. Complement preposicional, tant referit a cosa com a persona: Aquest és el pretext amb el qual es defensarà. ----------------------------------------------------------------

7 ----------------------------------------------------------------


Cal mencionar també que aquest relatiu compost, té una forma neutra la qual cosa. Aquesta forma però, és sistemàticament absent del llenguatge parlat: L’han vist a l’hotel amb el seu amic, la qual cosa confirma les sospites. 3. L’oració adverbial Les oracions adverbials fan l’ofici que, dins una oració simple, fa l’adverbi al qual equival la subordinada de la principal i pel qual aquesta pot ser substituïda. Badia les anomena oracions correlatives: locatives, temporals, modals, comparatives i consecutives; és a dir, aquelles que expliciten els lligams gramaticals de forma manifesta. I oracions determinatives: finals, causals, condicionals i concessives; és a dir, aquelles que depenen d’un factor extern que en “determina“ el desenllaç: l’objectiu, la causa, una condició eficient o un obstacle no eficient; aquests factors originen les oracions finals, causals, condicionals i concessives. 3.1. Tipus: 1. Oracions adverbials locatives Són aquelles que indiquen circumstància de lloc. L’element conjuntiu més característic n’és l’adverbi on. El seu correlatiu pot ser un substantiu o un adverbi, o pot no ser-hi explícit: Ens trobarem a la casa on viuen els pares. Ens trobarem a la casa allí on viuen els pares. 2. Oracions adverbials temporals Expressen la relació que existeix entre el temps de les dues oracions, principal i subordinada. Els recursos de què es val la llengua per a aconseguir-ho són: els temps gramaticals i els adverbis de temps (que funcionen com a conjuncions): Mentre ell cantava, tots l’escoltaven. Dins d’aquest grup d’oracions adverbials, es distingeixen tres subtipus: • Les oracions temporals de simultaneïtat, on l’acció de la subordinada coincideix en el temps amb la de la principal. L’element conjuntiu més emprat és l’adverbi quan. Altres nexes: aleshores que, llavors que, sempre que, mentre (que): Quan vas firmar l’acta, tots et miràvem atents. Mentre que ell és al camp, ella guarda el bestiar. • Les oracions temporals d’anterioritat, on s’expressa una acció que té lloc abans de la del verb subordinat. Nexe principal: abans que: Escriu-li la carta, abans que ell no torne. • Les de posterioritat, expressen una acció que té lloc després de la del verb subordinat. Nexe principal després que: Després que s’hauran posat d’acord, faran un comunicat. 3. Oracions adverbials modals Anomenem modals les oracions subordinades que, en una oració simple, tenen la funció d’un adverbi de manera, modificador del verb. Les modals expliquen com transcorre l’acció principal. El nexe més freqüent doncs, és com. Les conjuncions modals, s’agrupen entorn dels tres significats fonamentals de les menes d’oracions que hi corresponen: a. La manera de l’acció principal, entesa en el seu sentit més general i més neutre. Nexe principal com: Ho van fer com els ho havien demanat. b. Presencia d’un matís de dubte en l’expressió de la manera de l’acció principal. Nexe principal com si: Parlen com si ho saberen tot. ----------------------------------------------------------------

8 ----------------------------------------------------------------


c.

Presència d’un matís de dependència en l’expressió de la manera de l’acció principal. Els elements conjuntius giren a l’entorn de segons: Segons com interpretes aquest document, tots dos textos poden ser del mateix autor.

4. Oracions adverbials comparatives Existeix una bona afinitat entre les oracions modals i les comparatives: ho prova el nexe més característic d’enllaç (com). Els continguts oracionals que són objecte de comparació poden referir-se a la qualitat o a la quantitat. En les oracions comparatives torna a passar quelcom que ja era propi de les modals: si les dues oracions (principal i subordinada) tenen un sol verb, aquest no es repeteix a la segona: la seua supressió no afecta la comunicació. És per això que amb freqüència la relació de comparança no es faça de fet entre oracions diferents, sinó entre continguts referits a un sol verb, és a dir, com aleshores, dins una oració simple: El segon volum va ser tan ben acollit com ho havia estat el primer. Com és habitual en les oracions adverbials, també en les comparatives hi ha correlació entre l’antecedent (a la principal) i l’element conjuntiu que introdueix la subordinada: tan / com, més / que, menys / que. Classes d’oracions comparatives Hi ha tres classes d’oracions comparatives: d’igualtat, de superioritat i d’inferioritat. 1. D’igualtat: la correlació “antecedent / element conjuntiu” gira entorn de les combinacions següents: a. Per a la combinació qualitativa: tal / com, així / com, tal / qual, tan (+ un determinatiu) / com: Tot es farà tal com demaneu. b. Per a la comparació quantitativa: tant / com: Descansa tant com pugues. 2. De superioritat: la correlació “antecedent / element conjuntiu“ ara fa servir aquestes altres combinacions: “més (+ un substantiu, un adjectiu qualificatiu o qualsevol determinatiu) / que”, “(un adjectiu comparatiu sintètic / que“, “més / que“. Atesa la funció específica que hi té, l’antecedent és indispensable tant a les comparatives de superioritat com a les d’inferioritat: Aparenta més serenitat que no té per dins. Ofereixen més que no donen. 3. D’inferioritat: la correlació “antecedent / element conjuntiu“ es val en aquest cas de les combinacions següents: menys (+ un substantiu, un adjectiu qualificatiu o qualsevol determinatiu) / que“, “(adjectiu comparatiu sintètic) / que”, “menys / que“: Presenta menys feina que no ho havien promés. Arrisquen menys del que inverteixen. 5. Oracions consecutives L’oració subordinada expressa la conseqüència d’una intensificació amb què ha estat marcat un element de l’oració principal. No n’hi ha prou, però, amb una marca d’intensificació dins l’oració. Perquè hi haja subordinada consecutiva és condició indispensable que la marca exigisca un correlatiu que, tot introduint una nova oració, hi canalitze la conseqüència. El correlatiu és indefectiblement la conjunció que. L’antecedent pot intensificar el missatge de qualsevol part de l’oració: Han insistit tant, que ha hagut de dir que sí (V). Em van regalar tantes flors, que la casa semblava un jardí. (CD).

----------------------------------------------------------------

9 ----------------------------------------------------------------


6. Oracions finals Indiquen l’objectiu o la finalitat de l’acció que constitueix l’oració principal. L’element conjuntiu principal hi és la conjunció perquè, la més universal en la freqüència d’usos i per la confluència de nivells. Altres conjuncions finals: a fi que, per tal que. Aquest tipus d’oracions va en mode subjuntiu. Raons: a. Mesurada des del verb principal, la subordinada es refereix a un temps posterior. b. L’acció hi és un objectiu encara no atés (justament es tracta que esdevingui realitat). c. La intenció de fer quelcom sempre resta embolcallada amb un si és no és de desig. Quan el subjecte de l’oració principal és el mateix temps subjecte de la final, en català, com en bon nombre d’altres llengües, el verb subordinat es posa en infinitiu precedit de les proposicions per o per a, sense tornar a mencionar el subjecte: Li telefonaré perquè demà no se n’oblide. Tots feien plans per a guanyar les eleccions. 7. Oracions causals Indiquen la causa, la raó o el motiu de l’acció de l’oració principal. L’element conjuntiu més emprat en les oracions causals és la conjunció perquè, la qual, si ja era la més universal en la freqüència d’usos i per la confluència de nivells entre les finals, continua essent-ho per a les causals. Això no vol dir que no existisquen moltes altres conjuncions causals, des de la més popular que fins a les més selectes puix i puix que. Quant a l’ordre, hem de dir que normalment, les conjuncions causals introdueixen la subordinada després de la principal. Probablement es tracta de l’ordre més lògic: primer, el missatge fonamental i, només quan ja n’estem informats, la causa o el motiu: S’enfada perquè no l’han entés. Pel que fa al mode verbal utilitzat en les causals, és fixament l’indicatiu, ja que es tracta de donar raó d’una realitat ja existent i, per tant, allò que n’ha provocat l’existència. Aquest és bon mètode per diferenciar les finals amb perquè de les causals: Oracions finals = perquè + subjuntiu (Ho faig perquè conegues la veritat). Oracions causals = perquè + indicatiu (Ho faig perquè coneixes la veritat). 8. Oracions condicionals En aquesta mena d’oracions es crea una situació paradoxal: la subordinada hi és, tan important pel sentit, que s’imposa a la principal: Si em convences, firmaré la carta. Ací l’acció de firmar la carta depèn de si em convences, fins al punt que si no em convences, la principal tindrà el contingut oposat al que tenia abans: no firmaré la carta. La conjunció condicional més universal és si. Altres conjuncions condicionals: mentre (que), sols que, amb que, només que, posat que, si doncs no, i també poden fer d’enllaç les formes no personals del verb: el gerundi i el participi. Per a l’expressió de les condicionals, la llengua disposa d’un ventall de temps verbals ric i variat; en indicatiu (llevat dels futurs, els condicionals i el pretèrit anterior), i en subjuntiu (que sol ser el pretèrit imperfet i el plusquamperfet): Si invertiu, els beneficis augmentaran. Si invertíreu, els beneficis augmentarien. Opinant així la majoria, retire la proposta.

---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------


9. Oracions concessives En aquesta mena d’oracions, l’acció expressada pel verb principal es realitza, malgrat l’obstacle que hi representa la subordinada: Encara que t’hi oposis, firmaré la carta. Les oracions que més es poden comparar amb les concessives, són les adversatives. De fet les mateixes conjuncions ho confirmen, ja que de vegades, la concessiva encara que pot tenir valor de “ però “, i l’adversativa però pot funcionar com una concessiva. Per a l’expressió de les concessives, la llengua disposa de les formes verbals, per això es parla de l’alternança indicatiu i subjuntiu en aquesta mena d’oracions, les quals efectivament es valen de tots dos modes. Sembla natural d’afirmar que les accions reals demanen el verb en indicatiu, mentre que el mode subjuntiu queda reservat per a expressar accions possibles o dubtoses. Però aquesta afirmació no sempre és correcta, per tal com sovint recorrem al subjuntiu (encara que plogui), quan la realitat de l’acció és indiscutible. Altres conjuncions concessives: per més que, també el gerundi i el participi poden introduir oracions vàlides com a concessives.

---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------

25 - Tema 25: L'oració substantiva, l'oració de relatiu i l'oració adverbial

Recommend Documents