13 - Tema 13: Estatut jurídic actual de la llengua en el domini lingüístic. El procés de normalització i d'estandardització. Situació sociolingüística del valencià

TEMA 13

Tema 13 ESTATUT JURÍDIC ACTUAL DE LA LLENGUA EN EL DOMINI LINGÜÍSTIC. EL PROCÉS DE NORMALITZACIÓ I D’ESTANDARDITZACIÓ. SITUACIÓ SOCIOLINGÜÍSTICA DEL VALENCIÀ

TEMA 13 Estatut jurídic actual de la llengua en el domini lingüístic. El procés de normalització i d’estandardització. Situació sociolingüística del valencià

ÍNDEX 1. Estatut jurídic actual de la llengua en el domini lingüístic 1.1 . Introducció 1.2 . El model estatal en la Constitució 1.3 . L’Estatut: trets, mancances i perills 1.4 . Els drets i deures idiomàtics en l’Estatut 2. El procés de normalització i d’estandardització 2.1. Normalització 2.1.1. Planificació lingüística 2.2. Estandardització 2.2.1. Constitució d’un estàndard 2.2.2. L’estàndard 3. Situació sociolingüística del valencià 3.1. Introducció 3.1.1. Factors socials i històrics 3.1.2. Factors econòmics i polítics 3.1.3. Factors lingüístics 3.1.4. Factor demogràfic 3.1.5. Suport institucional 3.2. Conclusions

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------


BIBLIOGRAFIA •

LAMUELA, X. (1984), “Fixació i funcionament de la gramàtica normativa en el procés d’estandardització de la llengua catalana”, dins CABRÉ, Maria Teresa i al. pàg. 65-90.

•

FERRANDO, A. (1990), “Les perspectives de normalització lingüística al País Valencià”, dins Actes de les III i IV jornades de sociolingüística de la Nucia.

•

MIRA, J. F. (1981), Llengua i població al País Valencià, València, Institució Alfons el Magnànim.

•

NINYOLES, R. L. (1975), Idioma i prejudici, València, Tres i Quatre.

•

SANCHIS GUARNER, M. (1985), La llengua dels valencians, València, Tres i Quatre.

----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------


1. Estatut jurídic actual de la llengua en el domini lingüístic 1.1.

Introducció

Amb la mort del general Franco s’inicia arreu de l’Estat espanyol una nova etapa política de caire democràtic que suposarà, almenys en el pla formal, el reconeixement de tots els drets per a les llengües de l’Estat. A l’article 3 de la Constitució espanyola de 1978, s’assenyala, efectivament, que: “1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conéixer-la i el dret a usar-la.” “2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts.” “3. La riquesa de les distintes modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.” El procés democràtic s’arrodoní amb la institució dels diversos poders autonòmics: l’any 1977 havia estat restablerta provisionalment la Generalitat de Catalunya, òrgan de govern propi del Principat, i l’any 1979 va ser aprovat l’Estatut d’Autonomia. Al País Valencià, després d’una etapa preautonòmica (1978-1982), s’instaura la Generalitat Valenciana l’any 1982. A les Illes, transcorregut igualment un període preautonòmic (1979-1983), ve actuant des de 1983 el Consell Insular de Mallorca. En tots els Estatuts es consagra el català –oficialment denominat “valencià” a l’Estatut del País Valencià- com a llengua pròpia dels respectius territoris. A l’Estatut d’Aragó (1983) no hi ha, per contra, cap menció explícita de la llengua catalana, encara que es reconeix que “les diverses modalitats lingüístiques d’Aragó gaudiran de protecció com a elements integrants del seu patrimoni cultural i històric.” L’ús oficial de la llengua –sempre compartit amb el castellà- és regulat per les respectives lleis de normalització lingüística; legislació, però, d’abast molt desigual, perquè si les Lleis de Normalització Lingüística de Catalunya (1982) i de les Balears (1986) són autèntics actes de planificació legals, al País Valencià s’ha vist reduïda a una mera Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. 1.2.

El model estatal en la Constitució

Els principis d’ús lingüístic que hauran de regir al País Valencià estan definits en dos textos fonamentals: la Constitució espanyola i l’Estatut. La Constitució espanyola de 1978 fa poques referències a la qüestió lingüística, que es tracta especialment a l’article 3r: “La riquesa de les distintes modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.” Del text d’aquest article, llevat d’allò que disposen els respectius estatuts, es pot concloure que: • Impedeix l’aplicació d’un model territorial pur, és a dir, d’oficialitat única de cadascuna de les quatre llengües de l’Estat al propi territori. ----------------------------------------------------------------

4 ----------------------------------------------------------------


•

Impedeix l’aplicació del criteri de la personalitat, és a dir, l’exercici dels drets personals d’ús de qualsevol de les quatre llengües de l’Estat (tret del castellà, és clar) arreu del territori d’aquest.

Per tant, la Constitució imposa a tot l’Estat un model dels usos lingüístics que s’ha d’enquadrar entre els que s’anomenen “mixtos”. El model comporta una gran dissimetria quant als drets i deures de les dues llengües, i deixa el castellà en una posició palesament privilegiada enfront de les altres, en el conjunt de l’Estat i fins i tot dins cada comunitat “oficialment bilingüe”, per raó de: • l’estricta territorialitat del castellà en les àrees castellanoparlants (regions oficialment unilingües). • el monolingüisme de l’Estat central. • la personalitat del dret lingüístic dels castellanoparlants en les altres àrees lingüístiques (oficialment bilingües). Ara bé, si la Constitució no admet la possibilitat de la cooficialitat lingüística a nivell estatal, afavoreix arreu l’ús del castellà i exigeix el reconeixement d’uns drets personals als castellanoparlants, no exclou la possibilitat d’aplicar, en l’àmbit de les comunitats autònomes, una tendència al principi de la territorialitat de la llengua pròpia. 1.3.

L’Estatut, trets, mancances i perills

Sempre d’acord amb les exigències constitucionals, l’estatut català ha volgut aprofitar la tendència cap a la territorialitat de la llengua pròpia que la Constitució permet. Així, alhora que declara la cooficialitat del castellà amb el català: 1) El català és definida com a llengua pròpia de Catalunya: Estatut de Catalunya, 3.1.: “La llengua pròpia de Catalunya és el català”. En canvi, l’Estatut valencià, quan proclama la cooficialitat d’ambdues llengües, no declara el català com a llengua pròpia del País Valencià. S’ha d’arribar als paràgrafs 7.5 i 7.6 per trobar una referència indirecta –fins i tot confusa- a la llengua pròpia dels valencians: 7.5.: “La llei establirà els criteris d’aplicació de la llengua pròpia en l’Administració i en l’ensenyament”. 7.6.: “Hom delimitarà per llei els territoris en els quals predomine l’ús d’una llengua o de l’altra, així com els que puguen ser exceptuats de l’ensenyament i de l’ús de la llengua pròpia de la comunitat”. Tot i que l’article 7.5 no especifica si la llengua pròpia a aplicar és la de la comunitat o la personal, i tot i que no especifica tampoc quina és aquesta llengua pròpia, per exclusió cal entendre que on diu “llengua pròpia” es fa referència al valencià. Per tant, qualsevol conseqüència jurídica que d’aquesta declaració de llengua pròpia per a catalans es puga deduir, serà aplicable també al cas valencià. 2) A l’Estatut català la declaració d’oficialitat del castellà és posterior i de diferent categoria que la de llengua pròpia, i fins i tot s’especifica que el castellà és oficial a ----------------------------------------------------------------

5 ----------------------------------------------------------------


Catalunya en tant que llengua “oficial a tot l’Estat espanyol”. Açò indica una prioritat oficial específica de la llengua pròpia dins la comunitat. A l’Estatut valencià ambdues ho són indistintament. S’ha evitat en aquest lloc la declaració de llengua pròpia i de prioritat d’una o d’una altra llengua, atenent la presència de comarques històricament castellanoparlants. Les raons de l’oficialitat de la llengua pròpia i de l’altra són diferents d’unes comarques a les altres. Mentre el català seria oficial també a les comarques castellanoparlants per tal de facilitar la relació amb les comarques catalanoparlants, el castellà seria oficial a les comarques catalanoparlants per imposició estatal. 1.4.

Els drets i deures idiomàtics en l’Estatut

Dels preceptes constitucionals i de la darrera part de l’article 7.1 de l’Estatut es pot deduir que els valencians, al País Valencià, tenen els següents drets i deures idiomàtics: • Dret de conéixer el castellà i el català • Dret d’emprar el castellà i el català • Deure de conéixer el castellà No es desprén, per tant, dels texts citats, cap obligació de conéixer el català. L’Estatut català sí que estableix el deure de conéixer el català, quedant equiparades, per tant, ambdues llengües. Tot i aquesta greu omissió, interpretable en part com una mesura de respecte a les comarques històricament castellanoparlants, hi ha altres disposicions del mateix Estatut que indirectament poden obligar al coneixement de la llengua: La Generalitat està emplaçada, no a facilitar el coneixement d’ambdues llengües, sinó a assegurar-lo, i en la mesura que la Generalitat “adoptara les mesures necessàries” que permeten el coneixement del català, i sobretot en la mesura que aquestes siguen efectives, el percentatge corresponent de la població a la qual arriben aquestes “mesures” no podrà al·legar “discriminació per raó de la seua llengua”. En la mateixa línia, l’altra disposició del mateix paràgraf de l’Estatut en el sentit d’obligar la Generalitat a garantir “l’ús normal i oficial de les dues llengües és inevitablement i lògicament correlativa de l’obligació especial de conéixer l’idioma per part d’aquells que han de fer possible l’exercici del dret d’usar normalment i oficialment el català. En concret, per exemple, aquells que exerceixen una funció o activitat de caràcter públic, i particularment funcionaris i mestres o personal docent. La Generalitat haurà d’assegurar en concret a tots els funcionaris de l’Administració Pública del País Valencià un coneixement, primer passiu (per assegurar el dret d’emprar-hi el català i poder atendre la documentació en català i els ciutadans catalanoparlants), i després actiu. L’Administració perifèrica de l’Estat al País Valencià també té l’obligació d’admetre a tràmit tots els documents i escrits que s’hi presenten en llengua catalana, sense poder exigir-ne la traducció, ja que això seria al·legable com a ús anormal i no oficial de la llengua, contràriament a allò que estableix l’Estatut.

----------------------------------------------------------------

6 ----------------------------------------------------------------


Procés de normalització i d’estandardització

2.

2.1.

Normalització

La normalització abasta la vessant social: que una llengua esdevinga “normal” significa que se’n faça ús en tots els àmbits socials i resulte vàlida per a qualsevol funció, tant aquelles més prestigiades socialment (usos formals: ensenyament, mitjans de comunicació de masses, religió, burocràcia, etc.) com en els àmbits de relacions quotidianes, familiars, etc. La normalització d’una llengua comporta una extensió social de la llengua en qüestió i pressuposa el concepte de normativització: sols una llengua fixada normativament pot esdevenir normalitzada. Per al sociòleg Lluís V. Aracil, la plena normalització lingüística ha d’abastar tant els aspectes exclusivament lingüisticoculturals (desenvolupament de totes les funcions socioculturals de la llengua) com els sociopolítics (és a dir, la reorganització de les funcions lingüístiques de la societat). La possibilitat de normalització de la llengua resta molt condicionada per l’absència d’una disposició que permeta exigir el coneixement de la llengua, tal com fa l’Estatut de Catalunya. Això no obstant, tant el paràgraf 7.2 com el 7.4 abonen una política de normalització que, avalada pel mateix Estatut, hauria de regir-se per unes bases legals la regulació de les quals és encomanada a la Generalitat. L’Estatut català, en tant que llei orgànica tramitada pel procediment especial de l’article 151.2. no pot permetre que cap dels drets que estableix, així com que cap de les competències exclusives que li corresponen, siguen modificats per cap altra llei orgànica posterior. En el cas valencià, l’absència d’un procediment especial, amb referèndum previ, deixa aquesta primacia de l’Estatut sobre les altres lleis orgàniques en una situació més dubtosa. 2.1.1. Planificació lingüística Es parla de planificació lingüística per fer referència al procés detallat que s’empra per a un procés de normalització lingüística. A vegades s’anomena també a aquest procés de normalització lingüística, estandardització. Tanmateix, açò és erroni, perquè l’estandardització no equival ni al procés de normalització lingüística, ni a la codificació. Només es pot parlar de normalització si el procés ha arribat al seu fi. Fases de la planificació lingüística: Distingeix entre les que afecten a la societat i les que afecten a la llengua: 1. Selecció: És una fase prèvia, un subprocés social. Implica que una societat tinga necessitat d’adoptar una varietat i quina ha de desenvolupar com a varietat estàndard. Pot abastar amplis espais de temps i amplis sectors socials. Al català s’ha produït durant el segle XIX i el XX. ----------------------------------------------------------------

7 ----------------------------------------------------------------


Codificació: La variació lingüística pot ser un element pertorbador de l’eficàcia comunicativa. La comunicació eficaç recolza en l’òptima disponibilitat de les formes que s’han d’utilitzar i en la previsió de les formes amb què es pot entrar en contacte. L’objectiu de la codificació és la unitat formal, a la qual s’arriba reduint la variació a fi d’obtenir la màxima eficàcia comunicativa. 3. Vehiculació: Es pot denominar realització, implementació o difusió. Es difon la comunicació i la varietat codificada. 4. Elaboració i cultiu de la llengua: La completesa formal s’obté ajudant a la manca de termes i expressions adequats als discursos reservats a la llengua dominant. Elaboració i codificació són operacions de laboratori, mentre que el cultiu de la llengua és inconcebible fora del procés de vehiculació. Elaboració i cultiu formen part de la mateixa activitat d’atenció al desenvolupament de la llengua, però mentre la primera es proposa d’assegurar la capacitat denotativa de la llengua, la segona tracta de potenciar-ne la capacitat comunicativa. 2.

Forma

Funció

Societat

1. Selecció. a) Identificació del problema. b) Establiment de noves normes.

3. Vehiculació (difusió). a) Procediments de correcció. b) Avaluació dels progressos.

Llengua

2. Codificació. a) Ortografia. b) Gramàtica. c) Lèxic.

4. Elaboració. a) Modernització terminològica. b) Multiplicació dels recursos sintàctics.

2.2.

Estandardització

El procés de vehiculació de les propostes que resulten de la codificació i de l’elaboració, potenciades pel cultiu, haurà de portar al coneixement implícit i a l’ús espontani per part dels parlants de la varietat estàndard i dels diversos registres socials, el vessant lingüístic d’aquest procés és l’estandardització, que porta a l’estabilització del sistema de registres socials, és a dir, a la diferenciació estilística. El fet que una llengua compte amb el màxim valor d’ús, objectiu de les diverses operacions descrites, comporta que no evolucione mediatitzada per la dominació d’una altra llengua, o siga, que funcione autònomament. Així, una situació d’estandardització implica que la varietat estàndard assolesca unes determinades característiques formals: 1. Valor d’ús general a) Unitat formal (llengua codificada) b) Completesa formal (llengua elaborada) c) Diferenciació estilística (llengua estandarditzada) 2. Funcionament autònom

----------------------------------------------------------------

8 ----------------------------------------------------------------


2.2.1. Constitució d’un estàndard Per a la configuració de l’estàndard, els entrebancs principals són de caràcter lingüístic (diversitat de parlars i degradació intrínseca de l’idioma). La meta que cercarem serà la d’aconseguir una unificació total sense dificultats, però sense pretendre una unificació total ni l’extensió de la varietat estàndard a totes les situacions. Un pla conjunt d’estandardització hauria d’interessar-se per: • Realitzar estudis per conéixer amb exactitud la norma social vigent als diferents territoris i detectar les tendències evolutives respecte a punts concrets de la llengua comuna • Treballs de codificació i d’actualització de la presentació de la normativa • Desplegament de sistemes adequats d’elaboració i cultiu de les diferents especialitzacions funcionals de l’estàndard, atenent a la formació i a la informació dels professionals 2.2.2. L’estàndard L’estàndard es presenta com una varietat peculiar; és el dialecte de la comunitat lingüística en conjunt. L’estàndard és dinàmic, com ho és la llengua en si; és un producte social contínuament en curs que conté una síntesi de tots els elements dialectals útils en aquell moment per a la totalitat dels parlants. El procés d’estandardització opera una selecció que restringeix la variació purament formal en favor de l’increment de la variació semàntica i estilística. L’estàndard és la varietat geogràficament, socialment i generacionalment menys marcada, la que menys informació aporta sobre la identitat i la procedència dels qui l’usen i, per tant, la més adequada per a la comunicació neutra i impersonal. La varietat estàndard està capacitada per a presentar-se en diferents graus de formalitat: des de la solemnitat fins a la familiaritat col·loquial. 3.

3.1.

Situació sociolingüística del valencià Introducció

Parlar de normalització lingüística al País Valencià pot fer-nos pensar que s’hi ha iniciat un procés de recuperació social del valencià, quan de fet el nombre de parlants disminueix cada any, la voluntat política de garantir-ne “l’ús normal” és pràcticament nul·la i la pressió social per a exigir-lo no és suficientment forta per a invertir l’actual procés de substitució lingüística. Tanmateix, cal reconéixer que la consagració estatutària de la cooficialitat del valencià (1982), l’aplicació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983), les repercussions culturals de les successives victòries progressistes en les eleccions municipals (1979, 1983, 1987), estatals (1982, 1986, 1989) i autonòmiques (1983, 1987), i en la composició dels claustres de les Universitats de València i d’Alacant (1984, 1986, 1990), la consolidació dels Departaments de Filologia Catalana de les Universitats de València ----------------------------------------------------------------

9 ----------------------------------------------------------------


i d’Alacant (1986), i la posada en funcionament de les emissores de ràdio i televisió de Canal 9 (1989), han suposat avanços innegables en l’estatus jurídic, educatiu, acadèmic, i social del valencià. També cal considerar com a fets positius per a la causa de la llengua l’actitud favorable de sectors importants del moviment escolar, sindical i cultural, i, dins d’aquest darrer àmbit, l’increment i extensió de la producció editorial i literària, la consolidació de les revistes monolingües El Temps i Saó, etc. Malgrat aquests progressos evidents, la situació sociolingüística del valencià dista molt de ser satisfactòria. Les raons en són òbvies: la normalització del valencià no pot dependre exclusivament de la incorporació d’una assignatura al currículum escolar, d’uns usos administratius més aviat simbòlics, i d’un moviment cultural i polític nacionalista molt minoritari. Depén, sobretot, de la voluntat de la pròpia comunitat lingüística, de la seua capacitat de superar els entrebancs que constantment es posen a les iniciatives favorables a la seua recuperació i, de manera molt especial, de l’aplicació d’una política de normalització lingüística clara i compromesa que permeta invertir l’actual procés de substitució lingüística. Al capdavall, al País Valencià es dóna una situació de conflicte lingüístic agut on s’enfronten dues tendències oposades: la dels partidaris de la normalització, i la dels partidaris de la substitució del valencià. A continuació analitzarem, entre d’altres, els factors socials i lingüístics del valencià. 3.1.1. Factors socials i històrics El fracàs polític de la Renaixença valenciana, la interrupció de l’embrionari moviment valencianista del primer terç del segle XX, a causa de la guerra civil espanyola de 1936-1939, i els pactes autonòmics dels principals partits estatals per “reconduir” les reivindicacions autonòmiques valencianes de la transició postfranquista, han impedit, segons Antoni Ferrando, que la major part dels valencians hagen recuperat els seus signes d’identitat històrica. La denominació oficial del territori (“Comunitat Valenciana”) no correspon a la tradició (“València” o “Regne de València”) ni a les reivindicacions populars contemporànies (“País Valencià”). L’actual Comunitat Autònoma Valenciana no es pot considerar com la recuperació actualitzada de l’antic autogovern valencià i de la identitat històrica del país, sinó més aviat com l’expressió administrativa, sense capacitat de decisió política i econòmica, d’una nova forma d’organització de l’Estat central. L’estatus social dels valencianoparlants va indestriablement unit al seu estatus econòmic. Actualment, segons el cens de 1986, saben parlar el valencià el 43,9 % del sector agrícola, el 32,3 % del sector industria i construcció, i el 23,1 % del sector serveis. El major predomini oral del valencià es dóna als municipis de renda familiar mitjana (55,2 %), però el percentatge més elevat dels que saben llegir-lo es constata als municipis de major renda (31,9 %), situació aquesta explicable per les millors oportunitats educatives que ofereixen. L’impuls favorable a la reivindicació del valencià durant els anys de la transició democràtica i el reconeixement legal de la seua cooficialitat expliquen que n’haja augmentat el domini entre els sectors amb millor formació acadèmica: l’increment és només lleuger en l’aspecte oral (55,4 % per als titulats superiors, enfront del 54,3 % dels titulats elementals), però notable en la capacitat de lectura (54,5 % enfront del 28,1 %, respectivament) i escriptura (22,7 % enfront del 6,2 %, respectivament). ---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------


Tot i amb això, el castellà continua essent la llengua socialment prestigiosa, de manera que la població valencianoparlant, a mesura que millora en el nivell econòmic i educatiu i, sobretot, si s’estableix en nuclis urbans importants, tendeix a la substitució lingüística, mentre que la immigració castellanòfona es mira amb indiferència una llengua que els valencians mateixos abandonen o deixen de parlar a la menor ocasió. 3.1.2. Factors econòmics i polítics L’actual economia valenciana, basada fonamentalment en l’exportació, es caracteritza per un equilibri entre els tres sectors econòmics i pel predomini de la petita i la mitjana empresa. Tot plegat conforma una comunitat autònoma amb un relatiu benestar econòmic, circumstància que en part explica el conformisme i el sucursalisme polític dels seus habitants. 3.1.3. Factors lingüístics Pel que fa a la situació lingüística del valencià, podem considerar-ne els vessants legal, academicocultural i social. Legal: El marc jurídic del valencià l’estableix l’article 7 de l’Estatut d’Autonomia: “1. Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà. Tothom té dret a conéixer-los i a usar-los. 2. La Generalitat Valenciana garantirà l’ús normal i oficial d’ambdues llengües, i adoptarà les mesures necessàries per tal d’assegurar-ne el coneixement. 3. Ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua. 4. Hom atorgarà protecció i respecte especials a la recuperació del valencià”. Segons això, el valencià, després de més de dos segles i mig d’il·legalització i estigmatització social, torna a ser considerat llengua oficial, circumstància que suposa, almenys teòricament, un canvi radical respecte a la situació anterior i que en principi, pot contribuir al seu prestigi i difusió. Academicocultural: “Valencià” és, des de la segona meitat del segle XV, el nom amb què els valencians solen designar la llengua pròpia de l’antic regne de València. Tanmateix, la immensa majoria dels valencians ignoren que el seu idioma fou la llengua “oficial” del regne de València des del segle XIII fins a 1707, i que fou la llengua comuna a valencians, catalans i baleàrics. La ignorància de la pròpia història i l’estratègia glotofàgica de l’Estat expliquen la lentitud del procés de recuperació de la consciència idiomàtica unitària. Hi ha, però, indicis que la introducció escolar del valencià pot contribuir a canviar aquesta tendència. Social: És convicció dominant entre els valencians que la llengua pròpia del país no és una característica important de la sua identitat comunitària. Aquesta actitud és parcialment explicable pel pes actual de la població castellanòfona, però ---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------


no seria tan àmpliament compartida sense l’enorme influència de la vella ideologia bilingüista, segons la qual els valencians, des de la conquesta jaumina, haurien usat indistintament el castellà o aragonés i el valencià, és a dir, que serien individualment bilingües. 3.1.4. Factor demogràfic En els següents apartats analitzarem alguns dels factors que més incideixen en la vitalitat demogràfica de la comunitat lingüística valenciana, com són el marc geogràfic, la distribució i concentració demogràfica, el nombre de coneixedors de la llengua pròpia del país, i el nombre d’usuaris habituals. El marc geogràfic: Fins a l’expulsió dels moriscos (1609), que s’expressaven habitualment en àrab, l’antic regne cristià de València presentava una estructura parcialment monolingüe, ja que, a excepció d’algunes poblacions pròximes a Aragó o a Castella, la resta tenia com a llengua pròpia el valencià. Les repoblacions del segle XVII determinaren l’estructura territorialment bilingüe del País Valencià. Amb un criteri que combina alhora amb factors històrics i situació sociolingüística actual, hom podria parlar d’unes comarques valencianoparlants, d’unes comarques castellanoparlants, i d’unes comarques bilingües. Entre les comarques castellanòfones, les més receptives al valencià, tant per raons històriques com per raons lingüístiques, són les de base aragonesa, especialment les millors comunicades amb les comarques valencianoparlants. Les més refractàries són les de base castellana. El procés de substitució lingüística només afecta les comarques valencianoparlants. Distribució i concentració demogràfica: Tot i que les províncies en què ha estat dividit el País Valencià comparteixen comarques castellanoparlants, la distribució i concentració de la població valencianoparlant no és geogràficament equilibrada. Limitant-nos als percentatges dels ciutadans que declaren entendre i saber parlar el valencià, els resultats per províncies són els següents: el 90,3 % i el 67 % de Castelló, el 84 % i el 53,4 % de València, i el 60,6 % i el 36,4 % d’Alacant, respectivament. És interessant remarcar que la ciutat de València, en relació amb el padró de 1981, ha experimentat un increment de ciutadans que afirmen entendre (del 67 % al 82,1 %), saber parlar (del 29,9 % al 39,7 %), i escriure (del 4,1 % al 6,7 %) el valencià. El fenomen es podria explicar, en part, per la presència de valencianoparlants de comarques que s’hi ha establert per raons de treball o per la seua vinculació amb l’administració autonòmica, i, en part, perquè hom ha fet aflorar l’ocultació lingüística o simplement la mala consciència lingüística. La població valencianoparlant sol concentrar-se en les zones rurals i en les ciutats petites, i la castellanoparlant, a les àrees urbanes. Respecte a la immigració, cal dir que la població immigrada s’ha concentrat sobretot en dues àrees, la de València i la d’Alacant; per tant, s’han creat dos importants illots lingüístics castellanòfons dins la zona predominantment valencianoparlant, que han afegit noves dificultats de cohesió a una comunitat lingüística d’estructura territorial i demogràfica complexa.

---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------


Nombre de coneixedors de la llengua: La població de tot el País Valencià que, segons el cens de 1986 consta de 3.731.813 habitants, d’acord amb les seues capacitats lingüístiques, es distribueix en percentatges de la següent manera: saben parlar el valencià el 49,5 %, el saben llegir el 24,3 %, el saben escriure el 7 %, i l’entenen el 77,1 %. Segons els resultats provisionals del cens de 2001, elaborat per l’Institut Valencià d’Estadística (IVE), la capacitat d’entendre i parlar valencià es manté estancada, si bé amb un lleuger retrocés, des de 1986, data dels primers estudis sociològics, mentre que la competència lectora i escriptora ha augmentat de forma notable en aquest període: el nombre de valencians que sap llegir la llengua pròpia és quasi el doble que fa quinze anys, i l’increment és encara major pel que fa a l’escriptura (s’ha multiplicat per tres). La situació, tanmateix, no pot qualificar-se de normal, posat que en total no arriben a ésser un de cada quatre valencians (23,9 %) els que poden escriure en la llengua autòctona. Però si es compara amb 1986 (7 %) i 1991 (15,7 %), s’observa que la progressió continua i els efectes de l’entrada del valencià en les escoles comencen a reflectir-se en els estudis sociològics. Una situació similar s’observa en la capacitat de llegir textos en valencià. El percentatge ha crescut 9 punts des de 1991 -en 22 des de 1986- fins a situar-se en el 47 %. És a dir, menys de la meitat dels ciutadans de la Comunitat majors de sis anys. Les dades no són tan positives pel que fa a la competència oral. Avui són 1.915.169 els valencians majors de tres anys que saben parlar la llengua autòctona. Representen el 47,6 % del total, un percentatge inferior al de 1986 (49,5 %), al de 1991 -moment en què es va superar la barrera del 50 % (51,2 %)- i al d’una enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) de 1998 (55,6 %), encara que aquesta última dada no és comparable a la resta per ésser d’un mostreig reduït. Nombre d’usuaris de la llengua: En el conjunt del país, encara que l’índex de domini oral del valencià es pot considerar mitjà, la tendència és regressiva. La variació de 2001 respecte a 1986 i 1991 és mínima. Els experts analistes interpreten el descens del 3,6 % de valencianoparlants en deu anys com un estancament de la situació. Atribueixen el fenomen al factor de la immigració estrangera, que des de 1995 està provocant una autèntica transformació en el teixit social. El cens de 1986 ens fa veure que mentre el percentatge dels valencians de 3 a 9 anys que saben parlar el valencià representa el 34,5 % de la població total, el dels que tenen 65 o més anys arriba al 58,3 %. Les dades extretes del cens de 2001 mostren com la piràmide de població capaç de parlar valencià s’ha invertit completament en 15 anys. L’ensenyament de la llengua vernacla a partir de 1983 i l’influx de la immigració semblen les explicacions més raonables del fenomen. La realitat és que en 1986 era el grup de ciutadans majors de 64 anys el que acumulava la major proporció de valencianoparlants (58,3 %). En 2001, el percentatge és del 43 % (quinze punts menys). La interpretació pot estar en el contingent d’immigrants d’altres comunitats espanyoles arribats en els anys seixantes i setantes i que a hores d’ara superarien ja l’edat de jubilació. D’una altra banda, el major nombre de valencianoparlants està en l’actualitat en els xiquets i els adolescents. El 60,3 % de persones de 10 a 14 anys sap parlar la ---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------


llengua autòctona (en 1986 era el 44,5 %, quinze punts menys). El percentatge augmenta al 63,7 % en els ciutadans de 15 a 19 anys (setze punts més que en 1986). La franja dels 20 als 29 anys també presenta resultats positius, produint-se un increment de més de set punts en la capacitat de parlar la llengua pròpia. El canvi d’orientació de la tendència es produeix en el tram d’edat dels 30 als 39 anys, on ja s’observa un descens en la competència oral del valencià (en 1986 sabia parlar el 49,7 %, mentre que el percentatge actual és del 45,1 %. Aquesta situació es manté -amb un ritme creixent- en totes les franges d’edat a partir dels 39 anys. Per tant, la comunitat valencianoparlant envelleix ràpidament. Un envelliment que cal atribuir sobretot a la incidència de la immigració i a la substitució lingüística, ja que en els darrers anys l’emigració ha estat i és pràcticament inexistent. 3.1.5. Suport institucional En relació al valencià, la política lingüística de la Generalitat Valenciana s’ha limitat fins ara bàsicament a introduir-lo com a assignatura en el sistema educatiu primari i secundari, a reservar-li uns espais en la Radiotelevisió Valenciana i, ocasionalment, a fer-ne un ús simbòlic. En l’àmbit escolar, l’assignatura de valencià s’ha introduït en l’ensenyament primari i secundari de forma obligatòria a les comarques valencianoparlants, i de forma voluntària a les castellanoparlants (1983.1988); però l’actitud de les autoritats educatives ha passat de ser prou rigorosa en l’atorgament d’exempcions, a concedirles segons aconsellen les conveniències polítiques del moment, i, en el cas de les comarques més meridionals del País Valencià, considerades conflictives en aquest aspecte, a abandonar qualsevol política de promoció de l’ensenyament de la llengua. No existeix cap planificació escolar de l’ensenyament del valencià o en valencià d’acord amb la diversitat sociolingüística del país, ni existeix cap mena de suport didàctic seriós per a l’alumnat, gran part castellanoparlant, ni per al professorat, sovint sense una adequada formació prèvia. L’administració autonòmica i municipal utilitza molt poc la llengua del país i, generalment, no adopta les mesures escaients per a facilitar-ne l’ús. Des de la Generalitat es potencia, sobretot a través de publicacions, premis, subvencions, la creació d’una cultura autòctona d’expressió castellana que neutralitze la relativa vitalitat i l’arrelament més popular d’una cultura d’expressió valenciana. Les concessions institucionals al valencià formen part d’una operació d’imatge d’aparent equitat lingüística, quan de fet només serveixen per a encobrir una política castellanitzant, on el valencià queda reduït cada vegada més a una mera funció simbòlica. L’experiència de la Televisió Valenciana, que hauria de ser una de les eines més eficaces per a garantir el dret a conéixer la llengua i per a fixar un estàndard que la dignificara socialment i lingüística, palesa una escassa voluntat en aquest sentit. S’hi potencia el castellà. Es fa així realitat l’estratègia glotofàgica de clivellar el català en compartiments regionals i de satel·litzar el valencià dins el conjunt castellà, gràcies a la proximitat lingüística. El blaverisme i l’alacantinisme i succedanis, des de la dreta, i la modernitat, des de l’esquerra acomodatícia, són discursos clarament destinats a impedir la normalització lingüística del valencià. ---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------


Finalment, una altra de les manifestacions de la manca de suport institucional al valencià és l’absència de coordinació i col·laboració, en el pla lingüístic i cultural, amb les altres comunitats autònomes que comparteixen la mateixa llengua, tot i ser legalment viable. Tant l’administració perifèrica com l’administració central de l’Estat pràcticament ignoren el valencià. El funcionariat és un dels sectors més refractaris a l’ús de la llengua del país. Pel que fa a la iniciativa privada, la llengua que es fa servir en les relacions comercials i financeres és el castellà. La publicitat a penes fa ús del valencià. No existeix cap incentiu institucional seriós perquè l’empresa privada, educativa o comercial, i de manera especial els mitjans de comunicació privats, l’usen. La presència del valencià en la ràdio i el cinema és excepcional. Revistes monolingües en valencià com El Temps i Saó hi tenen una difusió molt limitada, i diaris com Levante o Mediterráneo solament admeten algunes col·laboracions i cartes dels lectors en la llengua del país. La immensa majoria del clero ha optat pel castellà com a llengua de la litúrgia, la predicació, la instrucció i l’administració eclesiàstica. Tot plegat confirma, en contrast amb el que s’esdevé al Principat, que no existeix cap suport seriós al valencià per part de les administracions autonòmica i central, ni per part de la societat civil i eclesiàstica, ja que ni el poder polític ni l’econòmic estan interessats en la seua recuperació. 3.2.

Conclusions

Si bé és cert que el País Valencià presentava en els anys de la transició política del franquisme a la democràcia parlamentària un procés avançat de desnacionalització, el dinamisme dels moviments favorables a la recuperació nacional i lingüística i les transformacions socials i econòmiques operades permetien esperar uns canvis substancials positius en l’actitud i els usos lingüístics dels valencians, però les estratègies neocentralistes i glotofàgiques de l’Estat de les Autonomies i la incidència de la nova estructura demogràfica del País Valencià han aconseguit d’enfosquir aquelles perspectives. L’ús del valencià ha disminuït i, mentre aquest es veu relegat cada vegada més a l’àmbit familiar, a les zones rurals i a funcions simbòliques i de valor emblemàtic, i això no sempre, les funcions instrumentals i el valor d’intercanvi són exercits més que mai pel castellà. No existeix cap voluntat política d’alterar l’actual estatus legal i social del valencià. De fet, segons Antoni Ferrando, les mesures legals de protecció aparent s’han limitat a despenalitzar-lo i no busquen sinó emmascarar el conflicte lingüístic.

---------------------------------------------------------------- 15 ----------------------------------------------------------------

13 - Tema 13: Estatut jurídic actual de la llengua en el domini lingüístic. El procés de normalització i d'estandardització. Situació sociolingüística del valencià

Recommend Documents