MIRALL TRENCAT MERCÈ RODOREDA MIRALL TRENCAT
Text i context Per la seva complexitat, presència i diversitat de personatges, i per la seva extensió, Mirall trencat és, probablement, la novel·la més ambiciosa dins la producció de l'autora. És una obra madura i madurada al llarg del temps, com mostra el pròleg que acompanya la novel·la. En aquest pròleg Mercè Rodoreda explica i rememora detalls sobre el procés d'elaboració i construcció de la novel·la. No sols es configuren, prenen cos, forma i imatge alguns dels personatges de l'obra, sinó el mateix sentit i la raó última que porta l'autora a escriure el text: "Una família, una casa abandonada, un jardí desolat, idea pura del jardí de tots els jardins... tenia ganes de fer una novel·la on hi hagués de tot això. M'agradava pensar que la família seria rica, amb una senyora fora de casta. Desnivellada, d'origen modest". Però Mirall trencat no és la novel·la d'un sol personatge, sinó ben bé tot el contrari. Potser per això, la novel·la comporta un punt de vista narratiu on la veu omniscient del narrador domina sobre el monòleg interior tot i que aquest no sigui del tot absent en el text. Mirall trencat és com el punt més alt d'un procés que s'inicia en el primer llibre publicat a la postguerra, Vint-i-dos contes, premi Víctor Català 1957, i que evoluciona progressivament al llarg de l'obra més representativa de l'autora: La plaça del Diamant (1962), Jardí vora el mar (1966) i El carrer de les Camèlies (1967).
Introducció Mirall trencat explica
la història d'una família des de l'opulència, el luxe i la il·lusió fins al desengany, la destrucció i la mort. Però és molt més que una història: és la visió del món i de l'home i, alhora, una comentari de la tradició en la qual s'inscriu (la de la novel·la moderna).
Aquest pensament novel·lístic es suggereix al "Pròleg", que permet una aproximació al pensament literari de Mercè Rodoreda. En aquesta part, en tres ocasions l'autora estableix tres identitats per al terme "novel·la": "una novel·la són paraules" (referència al fet material de dir allò que es vol dir: a l'estil), "una novel·la és un mirall" (referència a la relació entre novel·la i realitat) i "una novel·la és un acte màgic" (referència a la relació entre el món interior de l'escriptor i el producte extern resultat de l'acte d'escriure). Tots tres aspectes plantegen, en sentits complementaris, la relació entre novel·la i vida: l'experiència directa no es trasllada directament a la literatura, sinó que queda com un pòsit que es va acumulant i va canviant en un procés de d’interiorització on el temps l'essencialitza. Potser un dia surt a l'exterior i, elaborat, passa a la ficció literària. L'experiència que s'emmagatzema, a més, pot ser d'ordre molt divers: un fet viscut, una persona vista, una frase sentida, uns ulls, una paraula, una casa, un somni. Aleshores, l'escriptura fa reviure allò que s'ha viscut sense saber quin sentit tenia i donar-n´hi un. Això vol dir que la temptació de resseguir la base autobiogràfica en les novel·les de Mercè rodoreda ha de tenir present sempre això: que entre realitat viscuda i realitat literària hi ha una distància, la del temps, però també, i sobretot, la de l'ofici.
La subjectivitat a Mirall trencat es troba creant un món que viu per ell mateix, que té unes lleis pròpies en les quals es resolen tensions i conflictes: la recurrència i la multiplicitat d'òptiques fan de la novel·la un món autònom regit per unes relacions de temps i espai. El "mirall trencat" reflecteix, en profunditat i en extensió, la realitat: "Darrera el mirall hi ha el somni, tots voldríem atènyer el somni, que és la nostra més profunda realitat, sense trencar el mirall". Armanda trenca el mirall i, per un moment, se li revela l'essència de la vida humana: acumulació de moltes vides i molts morts, simultaneïtat de present i passat, de realitat i somni. Mirall trencat mostrarà a través de molts personatges, molts moments, molts records, que el passat està contingut en el present. L'única constància, la prova d'això, és la memòria: la memòria que a la novel·la s'arriba a desprendre dels personatges i adquireix vida pròpia. Resum argumental Teresa Goday, filla d'una peixetera i amb un nen il·legítim producte d'uns amors de joventut amb Miquel Masdéu, es casa amb Nicolau Rovira, un senyor ja gran i ben situat que no triga a morir i que la deixa en una posició social elevada. Salvador Valldaura, diplomàtic molt ric i amb un passat tràgic, és el seu segon marit, que li ofereix un món de luxe i esplendor en la forma d'una gran torre amb jardí, escenari de la història familiar. El distanciament progressiu entre ells fa que Teresa iniciï una relació amb un notari famós, Amadeu Riera, relació que s'allargarà anys després de la mort de Valldaura. Sofia, la filla del matrimoni, es casa amb Eladi Farriols, d'una família de menestrals enriquits. Maria, filla natural d'Eladi i de la cupletista Pilar Segura, viu a la casa amb els altres nens, Ramon i Jaume. Aquest darrer mor de petit ofegat a l'estany del jardí. Ramon i Maria veuen la seva vida canviada i el seu amor convertit en culpable quan la institutriu revela a Eladi el caràcter de llur relacions. Ramon marxa de casa i Maria se suïcida. Eladi, molt afectat, mor al cap de poc temps; Teresa, impedida des del naixement de l'últim nét, viu reclosa a la seva cambra i mor abans d'esclatar la guerra de 1936. En els darrers anys només és acompanyada per Armanda, que havia estat la cuinera de la família des de molt jove i que es converteix amb els anys en la persona de confiança de la casa. Sofia se'n va a París després d'encomanar-li la torre ei el jardí. Anys després d'acabada la guerra, torna per enderrocar la casa i fer-hi construir un edifici de pisos. Armanda, Sofia i Ramon es troben i es reconeixen en aquesta última visita. Estructura i temporalitat L'estructura de Mirall trencat , com quasi tota novel·la de saga familiar, és una línia en el temps. A més, les tres parts de l'obra podrien respondre a l'estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç. Així, l'estructura narrativa s'articularia per les següents equivalències: -Primera part: presentació d'una realitat, amb personatges, escenari i relacions diverses establertes entre aquests elements. -Segona part: tragèdia, aparició del conflicte que fa que aquest món de relacions entri en crisi i es modifiqui. -Tercera part: descomposició, resolució d'aquest conflicte en termes d'establiment de noves relacions entre aquells elements que configuraven la realitat primera. Una estructura dins la linealitat del text que, a mesura que avança, es troba sotmesa a creixents flash-back dels personatges que, amb el seu record, van oferint les claus d'interpretació i lligam entre les diverses relacions que s'han teixit al llarg de la història.
El temps entre passat i present és l'espai cronològic en què situa la vida de la família i on, com anelles, s'enllacen els moments de cadascuna de les generacions que formen la unitat familiar. Avis, pares, fills, són els tres cercles. Els pares són la generació axial, la que permet remetre a uns antecedents familiars i la que es projecta, gràcies als fills, en un futur temporal. Cada una de les generacions dóna una tipologia de personatges diferents. El temps com a distància entre passat i futur; els matrimonis i les relacions que construeixen la vida familiar, la diversitat dels personatges i el destí de tots ells crea el marc narratiu on es desenvolupa l'acció que ens és narrada. La necessitat de progressió temporal, d'avançar cap al destí final que plana sobre la història familiar o dels personatges principals de la família fa que, tot i acumular el saber de tota la història, al llarg de la lectura anem deixant enrere els personatges que, un cop acomplerta la seva funció, deixen de tenir una raó narrativa que justifiqui la seva continuïtat. La desaparició natural d'aquests personatges serà la mort. Joventut, maduresa i mort serà el cicle inevitable d'una novel·la de saga familiar. Els personatges que no moren se salven o viuen pel record, són la memòria viva de la història familiar. L'obra s'estructura en tres parts d'extensió desigual -18, 21, 13 capítols- i sentit diferent. L'espai narratiu gira entorn de la torre i el jardí -la torre de Sant Gervasi- que Salvador Valldaura regala a Teresa Goday. Torre, jardí i família evolucionen d'una manera paral·lela. Mirall trencat és la història i crònica d'un nucli familiar des del seu creixement i plenitud fins al seu esfondrament vital. La novel·la narra el cicle d'aquesta desfeta a la qual al·ludeix de manera clara i simbòlica el títol de la novel·la. Teresa Goday és el personatge eix i enllaç de les diverses generacions que viuen a la casa, és la dona, la mare, l'àvia. Ella és, doncs, l'eix temporal i el record de la família; és qui crea la família i amb la seva mort n'anuncia la descomposició. Les tres generacions estaran formades, la dels pares, pel matrimoni Salvador Valldaura-Teresa Goday; la segona, la dels fills, per Sofia Valldaura i Eladi Farriols; i la tercera, la dels néts, per Ramon i Jaume, i la filla natural d'Eladi, Maria. Les tres generacions apareixen com a personatges a la primera part: en els primers divuit capítols la història familiar ja és completa. Els set primers capítols corresponen a la primera generació; el capítol VIII és la transició cap a la coincidència amb la segona; el capítol IX desplaça la visió d'aquest món dels que l'han construït i el posseeixen cap els que hi treballen amb l'objectiu de donar el pas del temps i la distància objectivadora. Els capítols X-XV se situen en la consolidació de posicions per part de la segona generació respecte al món creat per la primera: d'una banda, Sofia que en serà la continuïtat en la possessió assumida; de l'altra, Eladi, que hi accedeix; i, encara, Jesús Masdéu que no hi podrà accedir mai. Després del casament de Sofia i Eladi, el capítol XVI torna a situar l'òptica en el servei dels Valldaura; això permet una transició objectiva i l'inici del bloc de dos capítols finals, XVII i XVIII, que corresponen ja a la darrera generació que no arribarà mai a posseir aquest món en termes materials. La presentació lineal i cronològica configura el present de l'acció narrativa, un present que és una tria de moments no dinàmics, en els quals no passa res fonamental per a l'evolució de l'argument. En general, a partir d'aquests moments del present, el record proporciona les dades que, a manera de peces d'un mosaic que només es podrà reconstruir al final, compondran la suma de fets que constitueix l'argument de la novel·la. O bé, a partir d'aquest mateix present, es donaran indicis, aparentment sense importància, que adquiriran sentit ten relació a d'altres fets posteriors.
Ara bé, no hi ha la uniformitat en el procediment de selecció de les peces d'aquest mosaic, per exemple la quantitat d'informació que es dóna en el primer capítol és molt superior a la que es dóna en el VIII. I aquest ritme irregular afecta a la informació sobre el pas del temps, que es proporciona de manera indirecta i sempre relativa a esdeveniments de l'acció ja coneguts, a diferència del temps interior, molt importants perquè és precisament la idea del pas del temps damunt els personatges i els objectes el que fa que el record i la memòria s'enduguin el pes de la trama. Durant els trenta anys que recull aquesta primera part els personatges lluiten per assolir la felicitat en les diverses concepcions que en tenen, segons el lloc que ocupen en relació a l'espai creat, la manera d'entendre la vida i la procedència vital. El desequilibri entre ideal de vida, somni o record; realització d'aquest ideal, possibilitat de mantenir el somni o fer present el record es fa manifest en tots els personatges, òbviament de maneres diferents. L'element de contrast és, en aquesta part, la magnificència, el luxe i la riquesa que, tanmateix, no resolen aquell desequilibri. La mort de Jaume anuncia la tragèdia que dominarà a la segona part: suïcidi de Maria, fugida de Ramon i mort misteriosa d'Eladi Farriols. Totes aquestes morts són el signe de la fatalitat i la destrucció que plana sobre la família. Solament Sofia -amb una Teresa cada vegada més malaltase salva d'aquesta situació. En aquesta Segona Part entren en crisi les diverses formes de felicitat que els personatges presentats a l'anterior han intentat d'assolir. L'origen i la causa de llurs fracassos en relació amb la possibilitat de plenitud que, hipotèticament, oferia aquell món, queden explicats en cada una de les tres generacions de la història familiar, i en les diverses òptiques proporcionades pels personatges. La relació temporal amb la part anterior i les que s'estableixen dintre mateix d'aquesta són molt més diluïdes: el temps psicològic guanya, definitivament el cronològic i el record presideix aquests vint-i-un capítols: els personatges recorden més que no viuen i, de fet, acaben identificant vida amb record. Per això, el present de l'acció és recurrent i es justifica sobretot pel passat que fa sortir a la llum. L'acció avança en la mesura que s'esdevenen fets importants que canvien, a salts, la fesomia antigament (i aparentment) feliç de la torre i el jardí. La linealitat de la Primera Part és, així, trencada i els fragments mostrats ensenyen només una part de la veritat. La crisi del món de la torre i el jardí és la suma de les moltes crisis individuals i dels molts fracassos només parcialment mostrats. La Tercera Part es mou ja sota el signe de la descomposició. Teresa, malalta, mor com a conseqüència natural de la vellesa. Un element extern, la Guerra Civil, plana sobre la senyoria de la vella mansió. Sofia fuig a França. Armanda, la fidel criada, és dipositària de la família, una família de la qual només queda com a representant visible una Sofia fugida a França i de la qual no se sap res. És aleshores quan a Armanda se li trenca el mirall com a signe clau d'aquest destí familiar. Al final, en un encontre provocat i alhora fortuït, els tres últims testimonis vius es retroben. Sofia amb el seu fill Ramon i Armanda d'una manera força circumstancial. La voluntat de Sofia és determinant. Vendre la torre i el jardí -l'espai de la vida familiar, del record i del passat- per construir, acabada la Guerra Civil, blocs de pisos, nous habitatges.
El món que havia creat Teresa Valldaura, un món de bellesa i felicitat, només és vàlid per a ella i amb ella mor. Els tres primers capítols d'aquesta part són l'enllaç amb l'inici de la novel·la i amb el quart s'obre una altra possibilitat de pervivència; a partir d'ara el clima serà dominat per un element que unifica la resta de capítols: no el record, ni el somni, ni la possessió material sinó l'element fantàstic (esperit de Maria) sobre el qual es mostren diverses actituds: Sofia en prescindeix; el notari ho veu però ho interpreta com a fenomen natural, els homes de la constructora encarnen una actitud ingènua i popular; i Armanda que ho intueix tot. La distribució dels capítols correspon a aquestes perspectives. El centre (capítols V-VI) se situa, significativament, en la visió de l'Armanda que és, també, qui esgota la possibilitat de comprensió humana de la torre i el jardí, és a dir, de la condició de l'home (al cap.XII). I el clou, a nivell argumental, amb el descobriment del primer secret de Mirall trencat : la identitat de Jesús Masdéu. Aquest espai de temps cronològic que abasta des del començament de segle fins a la Guerra Civil acaba amb una desfeta interior i exterior, la de la família i la de la casa. El recurs de l'acció de la Guerra Civil accentua aquesta doble desfeta amb la decadència física de la casa ja que propicia la fugida de Sofia i accelera la descomposició de la casa. Així, l'estructura narrativa de Mirall trencat s'articularia, a grans trets, de la següent manera: Primera Part: presentació; Segona Part: tragèdia i Tercera Part: descomposició. Una estructura clàssica dins la linealitat del text i que, a mesura que avança, es troba sotmesa a creixents flashback dels personatges que, amb el seu record, van oferint les claus d'interpretació i lligam entre les diverses relacions que s'han teixit al llarg de la història. Secret i transgressió La vida quotidiana, la normalitat, l'aparença de la família dels Valldaura es recolza sobre uns secrets que es reprodueixen d'una generació a l'altra: l'existència d'uns fills naturals, Teresa Goday té un fill natural -Jesús Masdéu- amb Miquel Masdéu, mentre que Eladi Farriols té una filla natural -Maria- amb Pilar Segura. Transgredir el pacte de silenci, desvelar aquest secret d'amor per tal d'evitar un possible incest entre Ramon i Maria és el desencadenant de tot un seguit de tragèdies -suïcidi de Maria, fugida de Ramon i mort misteriosa d'Eladi Farriols- que precipitaren la descomposició familiar. Després d'aquests fets només quedarà un temps per al record i amb la mort de Teresa ja res no atura la descomposició de la família. Les dues generacions adultes de la novel·la arrosseguen cadascuna una sèrie de secrets: el fill de la Teresa o la relació de Salvador amb Bàrbara, mentre que en l'altra serà la filla d'Eladi. Però també els nens tenen un secret: la causa de la mort de Jaume en un accident provocat. Sobre una sèrie de secrets, doncs, es crea el teixit familiar; quan es vulnera aquest principi, aquesta situació, es precipita el resultat final:la saga familiar queda escapçada per la generació que hauria de donar-li continuïtat. Per això, la història cronològica de la novel·la és una història breu que no tanca ni arrodoneix el cicle temporal que hauria d'haver estat natural en un conjunt de tres generacions: la tercera generació no arriba a desenvolupar el seu propi temps cronològic; els néts són la part principal del mirall que es trenca, la tragèdia, la història que no ha pogut ser.
La transgressió de secrets i la Guerra civil provoquen l'ensorrament de la casa, la venda dels terrenys per construir blocs de pisos esborrarà del tot la història familiar; la imatge de la rata, únic senyal de vida, al final de la novel·la, és el signe més clar de la destrucció i descomposició de la família que havia senyorejat en aquell espai. Personatges
Teresa Goday. eix central del nucli familiar. De la seva relació amb Miquel Masdéu neix Jesús Masdéu, que es converteix en el seu "secret". Amb Nicolau Rovira, el seu primer marit, assoleix l'ascens social i queda incorporada a la classe benestant. El seu matrimoni amb Salvador Valldaura confirma aquest nou estatus. Al llarg de vint anys Teresa manté, també, una relació amorosa amb el notari Amadeu Riera. Els seus orígens, però, eren humils ja que era filla d'una peixatera de la Boqueria i quan acceptà de casar-se amb Nicolau Rovira trencà conscientment amb el seu passat ja que per ella Miquel Masdéu havia representat la descoberta de la vida i casar-se representava la mort de la seva joventut simbolitzada per la dissolució en l'aigua del cor de sabó que precisament Masdéu li havia regalat. El símbol de la seva ascensió social és l'agulla de pit que Nicolau Rovira li regala, aleshores ja estarà ben relacionada i tindrà les portes obertes. Amb Salvador Valldaura semblava que havia d'assolir un món bell, harmònic, feliç, simbolitzat per la poma (plenitud, felicitat, paradís) que es fa present en el ventall de nacre que Eulàlia li regala la nit del ball amb Valldaura. El món que ara li ofereixen és magnífic i luxós com la torre i el jardí. Ara bé, el secret de Valldaura (Bàrbara) sempre pesarà en el matrimoni fins que després d'una anys l'amor de Teresa desapareix i la coneixença amb Amadeu Riera acabarà en una relació amorosa de vint anys. Les dues relacions són paral·leles però progressivament una substitueix l'altra. El gerro amb lilàs blancs del ball de Carnaval es converteix en les flors blanques de la torre i la perla grisa que Teresa havia regalat a Salvador i que simbolitza el seu univers, passa al notari quan Valldaura mor. En agafar d'amagat la perla que Sofia ha posat al seu pare mort, Teresa és conscient de completar la substitució. El naixement dels seus néts coincideix amb l'inici de la seva decadència: el dia del bateig de Jaume, Teresa cau a les escales de la torre. Queda invàlida la resta de la seva vida. A partir d'aleshores, Teresa, que es nega a exhibir la seva decadència física, es reclou en el record i en el somni dins una sala que, a mode de museu, guarda els objectes que mantenen la memòria del temps i de l'amor. Teresa mor sola, però mor reconciliada amb el que ha estat la seva vida: ha intuït que no tot s'acaba amb ella; que la mort nega el temps d'una vida, però que el temps continua.
Miquel Masdéu És l'únic personatge de la novel·la que no hi apareix directament ja que el coneixem només a través de la referència que en fa el narrador quan, al primer capítol, parla del problema que, davant la proposta de matrimoni de Nicolau Rovira, suposa per a Teresa tenir una criatura. Per a Teresa Miquel Masdéu representa una passió de joventut, fresca i honesta; l'únic record idealitzat d'una vida que la Teresa, en ascendir de classe, va bandejar per sempre.
Nicolau Rovira. És el primer marit de Teresa, qui li facilita l'ascens social. Es comporta generosament amb Teresa, que es deixa estimar: li regala joies de molt valor i també un armari japonès que el simbolitzarà i el representarà posteriorment en el món de la torre, fins que aquesta és desmantellada. Salvador Valldaura És qui compra, per a Teresa, la torre i el jardí que es converteix en l'espai de la família: sota el seu aspecte calmat i patriarcal amaga el record d'una amors tràgics: una història romàntica amb una violinista vienesa que s'acabà amb un suïcidi inexplicable i que canvià el curs de la seva vida de diplomàtic amb futur: el record de l'amor i de la mort de Bàrbara presidirà la seva existència en diversos sentits: d'una banda, la tendència a mantenir-ne la memòria a través dels elements que potencien el record (els concerts, les violetes...) farà que ell mateix es creï un món a part, inabastable per als altres que només saben l'anècdota (el secret de Valldaura és, a diferència dels de la resta dels personatges, conegut de tothom). De l'altra, aquest recer espiritual tindrà un reflex en la persecució de recers reals (persones, torre, jardí, estany...) que representin o substitueixin el somni, Salvador Valldaura es crea un univers basat en el record i fa del record el seu món. L'inici de la relació amb Teresa és un mecanisme de substitució: Salvador li fa portar les flors de Bàrbara, malgrat que les violetes de Barcelona per ell no tenen el mateix color ni fan la mateixa olor que les de Viena; però no s'adona que a Teresa no li agraden les violetes. La relació, doncs, fracassa perquè la realitat no respon al somni. Bàrbara Sembla un personatge predestinat (en un primer moment Valldaura ja la veu fràgil), associat a les violetes que simbolitzen la seva personalitat i el seu lliurament a Valldaura; es presenta a l'encontre amorós "negra de cap a peus", amb els ulls brillants, com qui va a un sacrifici. La trobada entre Salvador i Bàrbara pren, així, l'aspecte d'un ritual funerari, amb les espelmes enceses i el mirall cobert per l'abric negre d'ella. Els Bergadà Quim Bergadà és amic de Salvador Valldaura encara que mol diferent d'ell: inconstant, inquiet, enamoradís i sense massa sort. És qui li presenta Bàrbara. Ni Sofia ni Teresa no el poden suportar. Per a Teresa, a més, Quim representa Viena i el passat de Salvador. Eulàlia fa un doble joc a Teresa: d'una banda, és la seva guiaven el món de l'alta societat i és, també, la que li presenta Salvador; però de l'altra no pot oblidar que Teresa és una sobrevinguda i busca sempre la manera de fer-li evident la diferència d'orígens. Afavoreix el seu casament i li explica que Valldaura no ha oblidat Bàrbara; li fa parar esment en el notari i més tard sanciona llurs relacions. Diversos esdeveniments li canvien la vida (mort violenta del seu marit Rafael i la solitud) de manera que acabarà acceptant l'amor del seu cunyat Quim. Amadeu Riera Entra a la vida de Teresa en el moment en què ella comprèn, de forma definitiva, que per Valldaura la realitat i el present no superaran mai el record de Viena. Com a notari de Salvador Valldaura (és qui li tramita la compra de la torre) tindrà entrada a la casa. Apareix, però, a la novel·la ja vell, fent una mena de balanç del que ha estat la seva vida. L'oposició entre allò que podia ser i allò que realment havia estat se li acaba convertint en la recança d'un passat que contrasta amb el present de decrepitud i de grisor. No arriba a saber els motius pels quals es va acabar la relació amb Teresa, potser el desgast o el cansament. Per tant, no hi va haver trencament sinó que la relació es va deixar morir. El cirerer és el símbol del seu amor que només deixa de florir amb la mort de Teresa; i la perla grisa, que el notari es torna a posar quan ella li demana que vagi a veure-la, s'ha desenganxat definitivament quan ella ha desaparegut. Així, el sentiment elegíac del passat només el dominava quan, a causa de l'edat, la seva existència petitburgesa es trobi mancada de significació. Aleshores, el record de Teresa és l'únic que dóna
fe d'una vida que, si no, hauria estat inútilment deixada. Per això va, per última vegada, a la torre de Valldaura, en "una mena de romiatge, un tribut al record". Notari respectable, casat amb l'anodina senyora Constància tindrà sempre una rosa fresca damunt de la taula, haurà viscut una passió intensa per Teresa i acabarà, un cop jubilat, instal·lant-se en l'espai dels seus amors, la torre on es veien.
Jesús Masdéu Fill de l'amor entre Miquel Masdéu i Teresa Goday en la seva joventut. Per a ella serà sempre una nosa que pot posar en perill les seguretats que adquireix en casar-se amb Nicolau Rovira. Aquesta sensació de poquesa l'arrossegarà tota la vida, esdevindrà un home resignat amb una vida mediocre i amb aspiracions de grandesa que intenta sublimar pintant escenes heroiques comercials. La relació amb la seva mare està marcada per un sentiment d'inferioritat davant l'inamovible i una certa tristesa. Masdéu, que no té accés a la grandesa social, intenta, en canvi, d'assolir la glòria a través de la seva pintura. La guerra li proporciona una nova imatge d'ell mateix, és vist per Armanda com "un home ben plantat", amb aires de manar més que els altres, i li ofereix també la possibilitat d'una mort heroica. Sofia Filla única del matrimoni entre Salvador Valldaura i Teresa Goday. És, contràriament a la seva mare, continguda, dominant i rígida. És alta, prima, amb els ulls petits, vesteix molt senzillament i sense joies cridaneres. Apareix sovint caracteritzada a través dels moments que dedica a tenir cura del seu aspecte i aquesta passió interfereix fins i tot les reflexions d'instants greus de la seva vida. De la mateix a manera que domina el seu cos i el seu caràcter domina també el seu paper social i els seus drets en el món de la torre. Ella és el punt central entre l'ascenció de classe de la seva mare i la davallada posterior de la família; és l'autèntic producte d'aquell món i l'única hereva possible. Les seves relacions amb els altres personatges estaran, doncs, marcades per llur origen i per la posició que ocupen respecte a aquest punt central. El seu poder vol ser total, per això tria un marit, Eladi Farriols, que no la lligui sentimentalment, que no li faci ombra i que sigui d'origen inferior. A més, aprofitarà totes les febleses passades i presents del seu marit: s'afillarà Maria, llogarà minyones joves que el posin en evidència; jugarà amb els sentiments i les febleses del servei demostrant sempre que ella és la mestressa (el cas més clar és amb Armanda que té les claus de les habitacions perquè ella li ho permet). El mateix descentrament pateixen altres personatges com Jesús Masdéu o la seva pròpia mare a la qual considera que no havia estimat mai tot i que en el fons hi sent una certa gelosia perquè voldria substituir-la en diversos papers -per això se sent estafada quan la torre que li havia promès el seu pare queda per a la seva mareSofia tem els excessos sentimentals que poden posar en perill el seu control de la situació. Creu que l'única manera de controlar la realitat és prescindir de tot record i de tot sentiment. Producte d'aquesta actitud de duresa, Sofia no se sent lligada a res, ni al jardí, ni a la casa, ni a les persones, ni al passat, ni als objectes. En la darrera visita a la torre, Sofia esdevé l'únic personatge sense records i sense fracassos: l'hereu veritable de la casa, l'única que té el poder -material i moral- per destruir-la. Eladi Farriols Home força irrellevant que aporta un nou "secret". De la seva relació amb Pilar Segura neix una nova filla natural dins la història de la família: Maria. Justament trencar i destruir aquest secret és el que genera tota la tragèdia familiar posterior. Apareix al capítol IX, a través de les minyones que en parlen com d'un botiguer ric i ben plantat, però que no fa per Sofia. Eladi és conscient que entrar a can Valldaura és el primer pas per accedir al prestigi d'una classe a la qual no s'arriba només amb diners. Ara bé, ell no oblida la seva procedència i aquesta, a més, li condiciona la percepció de la realitat; la seva posició intermèdia li provoca tensions
constants entre dues possibilitats de viure, de comportar-se, d'estimar, i àdhuc de vestir, tensions que el defineixen com a personatge. La seva ambigüitat es reflecteix també en els seus gustos i aficions: el luxe el fascina i alhora l'intimida; admira la bella planta de Teresa Goday però la seva feblesa no són les senyores sinó les coristes i minyones. Després de la mort de Maria, la decadència d'Eladi fa un tomb definitiu: es passa hores assegut al banc de les glicines (el banc dels nens), davant del llorer, encantat amb la llosa blanca i enorme, amb el nom de Maria gravat, que reflecteix el seu fracàs espiritual. es converteix, de fet, en un mort en vida, tancat a la biblioteca, s'ha creat un món a part que coincideix, en els últims moments, amb el seu admirat Salvador Valldaura, de qui troba el quadern de notes (amagat, significativament, darrera els volums de La comèdia humana de Balzac).
Pilar Segura Es caracteritza per la resignació i el sacrifici, la seva història és previsible: es queda embarassada, Eladi l'abandona per casar-se amb Sofia, cedeix la criatura perquè no li falti res i acaba, al cap d'un temps, morint a l'hospital. Representa per Sofia una rival desconeguda en la seva relació amb Eladi i Maria; per a l'Eladi, el record d'un amor de joventut; per a la Maria la breu identificació amb uns ulls tristos que l'atreuen i que s'assemblen als seus. Teresa és l'única que, incorporant la seva fotografia a l'àlbum familiar, li restitueix el seu paper veritable. Jaume Nen que mor en un accident provocat per Maria i Ramon. Des de darrera la cortina, els nens contemplen el món dels grans, se'n fan una visió desrealitzada i, a la seva manera i en la seva mesura, el reprodueixen. El jardí és l'espai dels nens, el punt de partida dels jocs que el converteixen en una altra realitat: la bassa és un mar on naufraga el barquet de Jaume. És la seva perspectiva del món, que varia segons el moment i el punt des d'on es veu: Ramon i Maria se'l miren des de la teulada, com a reflex del cel i les estrelles o des del banc de les glicines; Jaume, en canvi, no té accés a la teulada, i veurà el cel, per última vegada des de l'estany. Jaume és un nen feble que només desperta l'estimació d'Armanda i de Teresa, que el protegeixen de les agressions de Ramon i Maria. És l'únic que té accés a tot allò que ha constituït el món de la torre: en la sala de Teresa li agrada de tocar l'armari dels soldats (regal de Nicolau Rovira), beure en l'última copa del joc que portà de Viena salvador Valldaura, passar els dits dolçament per les plomes de paó. Aquest heretatge, però, està destinat, com el barquet de joguina amb banderola que representa el personatge, a naufragar en el llot de la bassa, en l'aigua de la mort. Tanmateix, Jaume està caracteritzat sempre per la possibilitat d'ascenció: papallones blanques, tórtora anunciant la seva mort o la ploma de paó, la més alta, que l'àvia envia amb el seu mort perquè l'ensenyi als àngels. Ramon Hereu de can Valldaura malgrat que acaba amb una vida miserable, de sopar magre i roba aprofitada. La magnificència, però, és el que va regir el món meravellós de la seva infantesa. Ell és el centre del món dels nens i es constitueix en el seu líder: de primer dirigeix els jocs i atorga els papers; progressivament, però, va fent un món a part amb la maria (el món de la teulada i del banc de les glicines), un món del qual és exclòs Jaume, que es converteix en el transgressor dels secrets dels nens i en l'ase dels cops dels jocs cruels de Ramon i Maria, acabant essent la víctima propiciatòria del desencaixament entre el món dels nens i el dels adults a causa de la seva feblesa; l'agulla de Maria i la branca en forma de forca de Ramon són els instruments d'una venjança que, inconscient i tot, va més enllà del que Jaume és. Ramon recordarà tota la vida Jaume ofegat a l'estany. L'aigua és el signe de la seva relació amb Maria i el mar, l'estiu que passen lluny de casa, és l'escenari de la revelació que el seu amor transcendeix els jocs del jardí. Per això, quan Eladi li revela que Maria és la seva germana és com si acabés tota una vida: la pèrdua de la innocència es produeix quan el món dels adults intervé en el món dels nens, Ramon intenta recuperar el paradís
pujant a la teulada però només li sobreviu el record i per això, abans de fugir, trenca les joguines. Sempre més haurà de fer esforços per no recordar un passat que li costa d'oblidar i patirà unes malalties misterioses, sobretot a l'estiu. Ramon envellirà sense haver estat jove. És el veritable hereu de la nissaga que es revolta contra la situació que la descoberta del secret provoca, fugint i trencant amb la seva història familiar i iniciant una nova vida plena de restriccions, ben lluny de l'opulència i el benestar anteriors.
Maria És el personatge que en el moment de ser transgredit el secret i saber que és germana de Ramon, se suïcida ja que no vol acceptar la realitat que li és descoberta que fa que no pugui viure l'amor que hauria desitjat i volgut. En ella s'hi dóna el doble vessant d'àngel i diable, accentuat per la seva consciència de la seva inadaptació familiar (filla de Pilar Segura) que es manifesta en la crueltat i la incapacitat de tendresa. Rebutja i vol destruir tot allò que no és perfecte com ella (la feblesa, la vellesa, la malaltia) i tot allò que li fa nosa, que és una amenaça pel seu món. La doble imatge determina també el seu paper en el món dels nens: la Maria, maternal per a en Jaume, ajuda, cruel, a matar-lo. La seva decisió final la determina el caràcter irreversible de la revelació d'Eladi. Tanca el seu cercle amb la recuperació i la destrucció de la infantesa: troba el retrat de la seva mare, arracona la casa de les nines i fa el darrer itinerari per la teulada i el jardí, un passeig guiat per la memòria (escenari de la mort de Jaume, pou on hi havia el braçalet que li havia posat la seva mare, el banc de les glicines...) i acaba oferint el seu cos al llorer. La presència de Maria després de morta es revela en la llosa acaba posseint torre i jardí en una integració que no li permet repòs.. L'ànima en pena de Maria vagarà per l'espai que mai no va voler perdre, fins que l'amor de l'Armanda, l'única que ho sap, la redimeixi. Senyoreta Rosa La seva funció a la casa és la d'educar els nens, però se sent maltractada per aquests i poc cosiderada per la família i pel servei; el seu paper és el de víctima, però podrà convertir-se en botxí per la decepció en les il·lusions que s'havia fet respecte a Eladi, la injustícia que creu que Sofia li fa en acomiadar-la, la crueltat de què la fan objecte els nens... Tot això fa que passi de petites venjances a una venjança definitiva i irreversible que la converteix en el desencadenant de la tragèdia: revela a Eladi, com a fets certs, les sospites que té sobre el comportament dels nens. Professor de piano El senyor Rodés també és una víctima de la crueltat de Ramon i Maria, pel seu físic esguerrat i el seu caràcter entre ressentit i ingenu. La seva compensació és la potenciació de la imatge d'artista incomprès que ell mateix s'ha creat. Això li permet distanciar-se del món dels Valldaura i refugiar-se en un món superior, el de l'art tal com ell l'entén, que recolza en elements com l'amistat imaginària amb Granados. No és un ressentit social, sinó un marginat que intenta acomodar-se de la millor manera possible al lloc que li ha tocat d'ocupar; la voluntat de congraciar-se és la que, inconscientment, el porta a revelar un dels secrets de la família: és ell qui ensenya el retrat de Lady Godiva, assegurant que és la doble de Maria. Armanda Quan el món creat per Salvador Valldaura està consolidat i alhora ja tocat per la tragèdia (el dia que a Sofia li surt la primera dent i que un llamp migparteix el llorer), la cuinera Anselma demana a Teresa per sortir el diumenge vinent perquè "una nebodeta seva, que es deia Armanda, faria la primera comunió". Al cap`de pocs anys Armanda entra a la casa per ajudar a la cuina i s'hi queda per sempre. De seguida serà la minyona de confiança enmig de les altres. En part, la seva situació de privilegi es deurà a la relació que manté durant una temporada amb Eladi, la qual cosa fa que, per orgull, Sofia gairebé la distingeixi. El cansament d'Eladi farà que Armanda s'adoni de quin és el
seu paper i que ni el despit que sent per haver estat menys preada no la pot fer marxar; que hi comença a haver entre ella i el món de la torre un lligam més fort que el simple fet de formar part del servei. De totes maneres, les relacions entre Sofia i Armanda dependran, sempre més, de la rivalitat i la gelosia. Armanda, però, pensa en l'afer com en la victòria damunt la senyoreta ja que, malgrat altres aventures de l'Eladi, és l'única que n'ha obtingut unes arracades (li fan il·lusió però no se les pot posar perquè li fan mal, són el seu secret, el símbol del record i una arma guardada que pot emprar algun dia contra Sofia). A més, Armanda es va fent seva la casa i tot el que hi viu, en un procés que comença pel pes del costum i que acabarà per la possessió absoluta. Per aquesta fidelitat, quan es fa gran i ja no pot treballar a la cuina, la Sofia li demanarà que es quedi a la casa com a governanta i per fer companyia a Teresa. Ella, doncs, existeix en funció dels senyors, és l'encarnació de la fidelitat (com el gos del final), amb el risc, inconscient de perdre la identitat. Armanda va acumulant amb els anys la història dels Valldaura i els seus secrets, que descobreix per intuïció o per la confiança que Teresa li té. És l'element autènticament inamovible de can Valldaura: és el testimoni dels naixements i de les morts, de la decadència i de la tragèdia. I qui li traspassa l'heretatge de la memòria familiar és Teresa ja que se'n converteix en confident dels seus secrets i somnis. Entre Sofia i Armanda, hi ha, també, una competència per la possessió de l'espai: Sofia és l'hereva i propietària, però Armanda manté la memòria dels morts i guarda les claus de les habitacions tancades. A més, en esclatar la guerra, Sofia fuig vestida de minyona i Armanda, amb un vestit que havia estat de Teresa, inicia una mena de ritual que la durà a la possessió plena del temps i de l'espai familiars amb una sèrie de papers amb els quals es convertirà, tota ella, en la història de la casa i dels seus habitants. Acabada la guerra, Armanda torna les claus a l'administrador, però continua llençant flors per a la Maria per damunt de la paret del jardí. Quan torna a entrar a la torre, el dia que Sofia comença a desmantellar-la torna a sentir una carícia a la galta, aleshores conjura el fantasma de Maria amb un acte d'amor que és una oració per l'ànima damnada. En el seu últim itinerari pel jardí Armanda pot, doncs, sentir-se deslliurada de la responsabilitat adquirida, perquè amb la redempció ha integrat àngel i univers, estrella i terra: ha restablert un ordre segons el qual la destrucció de la torre no representa ja la desaparició de tot. Estil i tècniques narratives L'obra és eminentment versemblant i la combinació entre l'autor, el narrador i el personatge dóna lloc a punts de vista diversos: omnisciència, objectivisme, contrapunt, autobiogràfic, monòleg interior, testimoni, mixt. El procediment dominant és la tercera persona narrativa i el punt de vista omniscient, una omnisciència narrativa que adopta diverses formes en la relació a la presència o absència del narrador: 1.- Omnisciència editorial . Narració en tercera persona i en passat de fets externs, pensaments, records, etc barrejada amb diàlegs. Sol prendre forma d'interiorització i sovint coincideix amb el record (cap.XII, Primera Part) 2.- Omnisciència selectiva. Narració en tercera persona des de l'òptica d'un sol personatge, és el que es coneix com a "estil indirecte lliure". El lector construeix la història en anar coneixent totes les visions individuals que la novel·la dóna d'un mateix fet (per exemple relacions entre Teresa i Amadeu Riera).
3.- Objectivisme narratiu . Narració en tercera persona de fets externs amb la transcripció de diàlegs, sense interpretació ni interiorització. El lector interpreta l'escena amb l'ajut del que ja se sap de la història i els personatges (cap. VIII, Primera Part) 4.- Absència de narrador . Presentació directa, en primera persona, del monòleg conscient o inconscient dels personatges, amb una gradació entre l'ordre lògic del discurs i allò que es coneix amb el nom de "flux de la consciència" amb la finalitat de donar una visió poètica dels fets que el lector pot conèixer a través d'altres procediments (cap X, Segona Part, monòleg de Ramon). Les tècniques més usades són la 2 i la quatre ja que la novel·la la formen les memòries dels personatges, i els seus records són el que configura l'argument, la successió de fets rellevants en una relació causa-efecte. I això passa també perquè Mirall trencat és una novel·la amb un teixit de personatges molt ampli i complex. També trobem flash-backs dels personatges, sobretot a la tercera part perquè són els records allò que explica la vida dels personatges; la novel·la és el mirall de la memòria, la vida són fragments. Així els personatges pensen i recorden molt més que no pas parlen, perquè tenen secrets. Més que diàlegs hi ha frases molt curtes, descontextualitzades, extretes del discurs interior filtrat pel narrador; interessa el seu valor evocador no el seu valor literal. Així, els fragments de mirall i les diverses òptiques usades fan de la novel·la un calidoscopi: novel·la d'una família, amb la successió de tres generacions i les relacions que s'estableixen entre elles; focalització d'un sector social determinat, en uns anys només aproximadament localitzables i en uns indrets i situacions representatives; novel·la de fulletó, amb uns elements de misteri que determinen la trama (enganys, reaparició de personatges...) Per altra banda, després de dues parts plenament realistes, Rodoreda, a la tercera, salva l'ànima dels morts més estimats -Teresa i Maria- als quals dóna presència viva i activa a l'espai de la casa i al jardí amb diverses manifestacions d'una presència sobrenatural que comporta una manifestació del meravellós literari a la part final de la novel·la. Al capítol "El fantasma de Maria" fins i tot es dóna veu i paraula al pensament i sentiment de Maria mostra que, en primera persona -monòleg interior-, ens recorda la seva comunió amb el jardí, el seu "casament" amb el llorer i l'estimació pel seu germà. És com un misteri del llibre que deixa obert un final que queda clos i tancat per totes les altres bandes i la possibilitat d'una unitat superior, una ànima del món que resoldria el misteri de la condició humana. Els personatges, d'altra banda, poden funcionar com a "agents" del narrador: el notari vell que passeja per davant la torre i veu Armanda estalvia al narrador la relació de la continuïtat de la visita al jardí per part de la cuinera, per exemple. Un altre element usat narrativament és el de la recurrència d'objectes, que sovint prenen un caire simbòlic perquè fan aparèixer el record dels personatges. Hi ha objectes que representen personatges: l'armari japonès (Nicolau Rovira), les roses de color carn (Teresa), les violetes (Bàrbara), el barquet de fusta (Jaume)... D'altres es van carregant de sentit i modificant a mesura que el temps passa, com és el cas de la perla grisa (aparador del joier Begú, agulla de corbata de Valldaura primer i d'Amadeu Riera després fins que es desenganxa, és veu com a símbol d'infidelitat per la relació entre personatges). D'altres tenen funcionaments paral·lels, però amb més càrrega d'ambigüitat com la copa rosa i verda de Viena, el dominó lila, els paons, les flors, el llorer o el jardí; l'aparició o reaparició d'aquests objectes sovint fa que els personatges recordin i que noves peces del mosaic es vagin afegint a les ja conegudes del lector. El procediment de la
recurrència, doncs, és el màxim responsable en la construcció de la novel·la: permet veure les relacions canviants dels personatges entre ells i amb el món; motiu pel qual també hi ha recurrència de gestos, paraules i mirades que els personatges repeteixen (fregar la galta per exemple). Un altre element recurrent que apareix carregat d'informació i molt elaborat és l'aparició en formes, moments i personatges diferents, de la imatge del món representada per objectes esfèrics (per Valldaura, el seu món és "una bola d'or no pas més grossa que una taronja", la perla grisa de Teresa, la poma, la gla del paraigua, el món d'Eladi és com una avellana: una closca dura amb poca substància a dins i una bombolla al vidre del balcó de Pilar Segura, Sofia ressegueix els poms rodons dels calaixets de les factures en el moment de liquidar records, a Jaume li agrada tocar botons de la seva mare i passar els dits pels ulls rodons de les plomes de paó. La possible felicitat des del luxe i la riquesa de can Valldaura s'havia sintetitzat en la bola daurada que coronava la gàbia de paons. Un altre element destacable és l'heura que, associada durant tota la novel·la al pas del temps i a la mort, envaeix tot l'espai: hi ha, doncs, una substitució. A més, el passeig de la rata per la casa i el jardí és un procés de singularització que mostra precisament els efectes del temps i de la mort a través dels vestigis d'una realitat en els seus aspectes més superficials: els físics. Un altre element que es mou de manera ambigua entre la destrucció i transformació és el foc. El foc és purificació i expiació: destrucció del mal. Vegetació salvatge i foc, doncs, poden significar una altra naixença. Un dels fils conductors de Mirall trencat és el pas del temps i la fugacitat de les relacions humanes, de la felicitat i de la riquesa. Aquest tema s'associa a la presència de l'aigua en diverses formes i per a tots els personatges; per a alguns l'aigua és la mort. Teresa i el notari s'adonen en diversos nivells de consciència, i des de la perspectiva de la vellesa, del pas inexorable del temps i de l'erosió que produeix en les persones i els sentiments (a Teresa el temps se li ha escolat de les mans com l'aigua); el notari, en canvi, reflexiona sobre això el dia que va a veure a Teresa per fer el testament; plou, la gla del paraigua sembla a punt de desprendre's i tot regalima aigua. Mentre que Teresa recupera el passat a través del record idealitzat, el notari centra la seva elegia entre la felicitat perduda i els errors comesos i no sap mai amb quina cosa quedar-se. La consciència literària, la reelaboració i el tractament dels temes fan que en Mirall trencat es reconegui una voluntat de summa novel·lística on conflueixen tècniques, temes, motius i personatges que pertanyen a la tradició moderna del gènere, des del segle XIX fins a les darreres derivacions del psicologisme. La conjuminació de tot plegat i la projecció que s'hi dóna, creen la modernitat de la novel·la.
Resum de l'obra: esdeveniments, personatges i punt de vista
PRIMERA PART
Capítols I-III Els tres primers capítols formen una unitat. En els dos primers se'ns presenta Teresa Goday i Salvador Valldaura i les seves vides anteriors al seu casament. En el tercer conflueixen Teresa i Salvador. és el punt de partida de la novel·la. En el cap.I l'acció se situa a Barcelona. El temps històric no és explicitat, però mitjançant algun indici, com el cotxe de cavalls, podem deduir que és a principi s.XX. Es presenta Teresa. El narrador és omniscient: coneix perfectament l'acció que descriu, els pensaments dels personatges (Teresa, el joier Begú i el personatge col·lectiu) i també el passat del personatge principal (Teresa). La presència del narrador domina sobre els diàlegs. Els pensaments dels personatges són interioritzats i reproduïts amb fragments de diàlegs, de manera que el lector reconeix de seguida l'òptica d'un personatge determinat. Els fets estan ordenats cronològicament, tret de la informació sobre el passat de Teresa. No se'ns retraten els personatges, només trobem alguna descripció física (joier Begú), o bé l'atribució d'algun tret característic d'un personatge, que es va repetint cada cop que aquest apareix (la bellesa de Teresa; la vellesa de Nicolau; l'elegància del joier). En el capII l'acció té lloc a Viena. Aquest capítol té la funció de situar els antecedents de Salvador Valldaura: la seva relació amb Bàrbara, una violinista (el capítol anterior ens informava dels antecedents de Teresa). Salvador Valldaura no és descrit físicament, només ens arriben els seus pensaments i sentiments: l'enamorament de Bàrbara, en canvi, sí que és descrita físicament (en cada aparició es remarca com anava vestida, per exemple). L'omnisciència del narrador només s'aplica a Salvador Valldaura: pensaments,món íntim... Bàrbara, en canvi, apareix més distanciada del narrador: aquest la descriu, però no li coneix els pensaments. Aquesta omnisciència limitada del narrador arriba fins a la premonició, ja que ens anticipa els fets que en el futur tindran importància per al personatge. El capIII és on coincideixen els dos personatges que fins ara coneixíem separadament: Teresa i Salvador. Un cop sabem el passat de tots dos, aquí es prometen i es casen. L'espai físic canvia: passa de Barcelona (casa dels Bergadà i pis de Teresa) a Vilafranca, on passen la lluna de mel. Les referències temporals són diverses: dia de Reis, Carnaval, la primavera següent... El narrador és omniscient: se centra en els personatges principals (Teresa i salvador) i deixa els altres en un discret segon terme. Teresa apareix caracteritzada a partir d'un sol tret: la seva bellesa (vista des de Valldaura i des del narrador). Capítols IV-VI El cap.IV ens situa en l'escenari de la novel·la, l'espai físic que d'ara endavant emmarcarà l'acció: la torre. Es desenvolupa en diverses escenes, seguint l'ordre cronològic (compra de la torre, anada a París, retorn a Barcelona...). L'estructura del capítol és lineal (ordre temporal i lògic) però a la vegada canvia l'espai (Barcelona, París, Barcelona). El punt de vista presenta un narrador omniscient però no limitat a un únic personatge: se centra en els principals però coneix els pensaments dels secundaris (administrador Fontanills, presentat amb trets ràpids i concisos). El capV té lloc sis mesos després d'haver nascut Sofia, la filla del matrimoni Valldaura. (Aquesta és una tècnica recurrent a la primera part: el pas dels anys és indicat per les referències a l'edat dels nens). La intenció del capítol és mostrar la inadaptació de Teresa a la vida de la torre: avorriment davant l'absència de Valldaura. Aquesta monotonia és trencada per un fet concret, una tempesta que afecta tots els membres de la casa. La conseqüència d'això serà que un llamp migpartirà el llorer (l'arbre assoleix,així,la categoria de sagrat). El narrador focalitza Teresa. Els altres personatges, membres del servei, queden en segon terme. Un altre tret definitori de Teresa que es remarca aquí és la mania de tocar les coses. El cap VI té com a centre l'arribada de Quim Bergadà a la torre. La seva presència causarà un desequilibri en l'estabilitat familiar.
L'omnisciència del narrador afecta tots tres personatges. Coneixem tant allò que diuen com allò que pensen. Les relacions entre ell són diverses: distanciament entre Quim i Valldaura; rebuig de Teresa vers el convidat, etc. Hi ha una alternança entre els diàlegs i els pensaments dels personatges. També trobem una tècnica emprada abans, al primer capítol: el narrador interioritza els pensaments dels personatges i els reprodueix en tercera persona, com en el cas de Teresa. Aquest capítol és molt important perquè defineix el caràcter de Teresa i Valldaura. Ara la seva caracterització s'amplia perquè els veiem davant d'una situació de conflicte familiar. La família de Quim Bergadà permet que el matrimoni Valldaura defineixi les seves actituds: Salvador només es mostra preocupat per les seves finques i amb el record permanent de Bàrbara; Teresa comença a desencisar-se del seu matrimoni. Pel que fa als altres personatges, Quim Bergadà, ja havia aparegut al segon capítol, es perfila com un inconstant, enamoradís i fastiguejat de la vida que porta. Eulàlia Bergadà manifesta la seva ambigüitat: si en el cap III havia afavorit el casament de Teresa i Salvador, ara explica a Teresa que Valldaura no ha pogut oblidar bàrbara. Teresa s'adona del doble joc d'Eulàlia.
Capítols VII-IX El cap VII presenta el personatge de Jesús Masdéu, fill natural de Teresa, i contraposa la seva condició humil amb el luxe de la torre i la riquesa de Teresa. De fet, Jesús Masdéu, és per a Teresa el seu passat. Per això, quan el veu, comença a recordar els anys de joventut, els seus orígens humils. A partir d'aquest record s'estableix un contrast entre el seu passat i present. L'omnisciència del narrador en aquest capítol no s'aplica només a Teresa i a Jesús, personatges centrals del capítol sinó també de les minyones (com Gertrudis), l'opinió de les quals ens acosta a l'òptica col·lectiva. La caracterització de Jesús Masdéu la deduïm del seu comportament: timidesa, humilitat, pobresa, etc., són els trets que el defineixen. I també la curiositat pels detalls de la casa. El narrador ens anticiparà fins i tot allò que tindrà importància per al personatges en el futur. La seva edat ens indica que han passat els anys. Com a contrast a la caracterització del personatge tenim la Sofia, la nena rica i malcriada. Jesús Masdéu, de fet, només té un tret que el relacioni amb Teresa: l'afecció per tocar les coses. En el capVII Teresa i Eulàlia prenen el té en el jardí. El temps no ens és explicitat, però certs detalls ens indiquen el pas dels anys: les arrugues de l'Eulàlia; Sofia que s'ha fet gran; les noves minyones (Gertrudis i Mundeta); la mort del senyor Begú, etc. El punt de vista és mòbil. Hi trobem la omnisciència limitada a Teresa (d'Eulàlia només sabem allò que diu i no allò que pensa) al costat de l'objectivisme narratiu o punt de vista objectivista: és a dir, la narració en 3a persona amb la transcripció dels diàlegs però sense la interpretació ni la interiorització del narrador. El lector interpreta l'escena a partir d'allò que ja coneix, els precedents de l'acció i els personatges. El capIX contrasta amb el VIII. Si aquest presenta el món de les senyores (Teresa i Eulàlia), el IX és el món de les minyones, d'entre les quals sobresurt Armanda, que s'havia citat al V però ara comença a tenir importància. A través d'Armanda el lector rep, aquí, la visió dels últims anys i, a partir dels seus records, s'introdueix a l'acció un nou personatge: Eladi Farriols.
L'omnisciència del narrador es limita a Armanda(i a Teresa en una breu intervenció). Les altres minyones passen més desapercebudes, queden en un segon pla: sabem què fan i què diuen, però no què pensen. Aquest capítol caracteritza Armanda i, com els dos anteriors, té la funció de mostrar el pas del temps, amb tot el que implica: deteriorament dels objectes, de les relacions...
Capítols X-XII El capX narra a grans trets la vida d'Eladi Farriols, que havia aparegut al capítol anterior però que no es caracteritza fina ara. És ric, elegant, però mediocre. No ha estat capaç de fer res important en la vida: ni fer d'advocat, ni destacar en la política, ni arribar a diplomàtic. El capítol estableix un clar contrast entre Teresa i Sofia, tant físicament com en el caràcter (la bellesa i el caràcter obert de Teresa s'oposen a una Sofia introvertida, freda i sense atractiu). També Eladi i Salvador Valldaura són diferents. Aquest últim té un posat serè; l'Eladi, en canvi, demostra ja la seva mitjania. El capítol s'estructura en tres escenes, que comencen totes amb un mateix motiu: l'interès d'Eladi per aprimar-se. A parir d'aquí es va caracteritzant el personatge. L'omnisciència del narrador es limita a Eladi (i en una breu escena també a Salvador Valldaura). El capXI presenta Sofia internament (en oposició a Teresa). La veneració que sent pel seu pare, els seus records d'infantesa... El present de l'acció és el dia dels funerals de Salvador Valldaura. A partir d'aquí, i amb la tècnica del flash-back, Sofia recorda la seva infantesa i la relació amb els seus pares: l'adoració del pare i l'odi cap a la mare. El capXII desenvolupa el que s'havia afirmat al final del capX: la relació d'Eladi amb una cupletista del Paral·lel. Si el capXI ens mostrava el "secret" de Sofia (tot el que recorda després de la mort del seu pare només ho sap ella, com la promesa de deixar-la rica), aquest capXII ens explica el "secret" de l'Eladi:la seva relació amb Pilar Segura durant el seu prometatge amb Sofia. El narrador omniscient es limita al personatge de l'Eladi. El capítol combina l'escena (diàlegs en el present de l'acció) amb l'expedient narratiu (resum del passat, els records dels personatge). És a partir de l'escena que el narrador fa el sumari, ens retorna al passat i ens l'explica. Capítols XIII-XV El capXIII retorna al personatge de Jesús Masdéu. Anteriorment es deia que començava com a aprenent de pintor de parets i que esperava convertir-se en pintor de "figures". Ara és un pintor d'anuncis comercials amb pretensions artístiques. El narrador omniscient se centra en ell: ens explica la seva vida, els seus pensaments i les seves il·lusions. El capítol alterna el present de l'acció amb el passat, és a dir, amb els records d'infantesa del personatge. En aquest capítol Jesús queda caracteritzat. No només físicament, sinó també psicològicament: és un home resignat a la seva vida mediocre però amb aspiracions de grandesa. En el capXIV conflueixen definitivament Sofia i Eladi. Les primeres escenes fan referència al dia del casament (convit i nit de noces). L'última se centra en Sofia, que surt a passejar pel jardí i pren una determinació sobre la seva conducta futura. El narrador és omniscient, i si bé en un moment concret focalitza Teodor Farriols, pare de l'Eladi, el personatge central és Sofia: el narrador ens mostra com actua, com pensa... El capXV té forma sumarial. El títol ja indica el seu abast, la tercera generació de la família. Els naixements dels fills de Sofia i de Pilar Segura coincideixen amb l'inici de les relacions entre l'Eladi i l'Armanda. Paral·lelament comença la decadència de Teresa. El narrador és omniscient, però sense limitar-se a cap personatge en concret (omnisciència absoluta): coneix l'acció que descriu perfectament, el present i el passat dels personatges, anticipa fets...
El capítol combina el sumari amb l’escena. I té dues parts diferenciades: A) L'episodi en què Pilar Segura té la filla a la masia del seu empresari. Aquí, de fet, anem enrere en el temps, perquè en el capítol anterior l'Eladi ja li havia dit a Sofia que tenia una filla i B)Naixements dels fills de Sofia i Eladi (Ramon i Jaume) i de la filla de Marina Riera, seguint un ordre cronològic. El pas del temps ens ve indicat per les referències a l'edat dels nens, com en capítols anteriors.
Capítols XVI-XVIII En el capXVI el centre és novament el món de les minyones. L'acció es desenvolupa un dia d’estiu: mentre les minyones surten a fora a ruixar-se amb la mànega d'aigua,l'Armanda des de la cuina, recorda el passat. Diversos detalls ens indiquen el pas del temps: l'edat de Maria, ja té vuit anys, el canvi de cotxe de cavalls per l'automòbil, etc. L'omnisciència del narrador es limita a l'Armanda. És a partir dels seus records que retrocedim cap al passat. De les altres minyones només sabem allò que diuen elles o allò que en diu l'Armanda. El capXVII és el món dels nens, la tercera generació. Un món molt particular que té dos espais físics concrets: la casa, el món de darrere les cortines, on els nens intenten imitar el món dels adults, i el jardí, veritable espai psicològic, lloc on la maria i el Ramon formen un món a part i rebutgen en Jaume per la seva feblesa. El narrador és omniscient i es limita als nens. Adopta l'òptica infantil, alternant amb tots tres, però sobretot se centra en Jaume. L'estructura del capítol és lineal, segueix l'ordre lògic. El relat segueix l'esquema clàssic de plantejament, nus i desenllaç. En un moment concret el punt de vista que s'adopta és l'estil indirecte lliure, quan en Ramon recorda el dia que ell i Maria van caure a l'aigua. El capXVIII s'estructura a partir de dues escenes: A)Teresa veu l'aparició de la tórtora a la finestra. Pensa en la seva mort i en el passat (relacions amb Amadeu Riera) i B)Teresa i Armanda davant el taüt amb el cos d'en Jaume. L'omnisciència del narrador es limita a Teresa. L'espai físic és l'habitació de Teresa, en la primera escena, i la biblioteca en la segona. El capítol és ple de simbolismes: la tórtora, la perla, la ploma de paó, etc. SEGONA PART Capítols I-III El capI presenta la relació entre Amadeu Riera i Teresa vista des del record. Aquesta relació s'ha anat insinuant al llarg de la primera part però no és fins ara que s'especifica, quan els personatges arriben a la vellesa. El narrador es limita, en bona part del capítol, al personatge del notari. A partir del present el notari es retrocedeix cap al passat, per tornar després cap al present (entrevista notari-Teresa). El capII és complementari de l'I: ambdós formen una unitat (els amors de Teresa i Amadeu vistos des del record a través de l'òptica del notari). El punt de vista predominant és l'estil indirecte lliure, per bé que al final del capítol el narrador surt fora del personatge i descriu l'escena des d'una posició distanciada. El capítol té un to evocador. El notari constata el pas del temps: el passat ha desaparegut , és només un record. El capIII té la funció distanciadora que abans tenien els capítols de les minyones. A més caracteritza el sr.Rodés amb la tècnica de l'omnisciència limitada. El capítol té dues escenes: pensaments del personatge i entrevista amb Teresa. Capítols IV-V En el capIV l'acció té lloc fora de la torre: a la casa de cites de la senyoreta Filo. El temps no és explicitat. Es fa referència a les relacions fracassades i ridícules d'Eladi amb les minyones, en concret Elisa. El personatge central és Eladi; Filo i Elisa queden en segon terme,
només sabem el que diuen. Amb tot, el narrador sap la història de la senyoreta Filo. El capítol combina el present de l'acció amb el sumari, com en el cas de Filo. El capV presenta Armanda i el record de la seva antiga relació amb Eladi. Tot el capítol se centra en ella. El narrador comença per informar-nos que la cuinera no pot continuar treballant per prescripció mèdica però que es queda a la casa per fer companyia a Teresa. Armanda, a la seva habitació, contempla les arracades. A partir d'aquí comença a recordar. Els pensaments dels personatges són expressats en estil indirecte. Es narra des de la perspectiva d'Armanda (omnisciència limitada). El capVI retorna a la generació més vella de la novel·la, a Eulàlia Bergadà. Han passat els anys i en el seu retorn a Barcelona (viu a París) visita Teresa. Mentre espera a la biblioteca, recorda el passat. El capítol, doncs, fa referència als seus records amb observacions sobre el present: Eulàlia té molta intuïció i és la primera que s'adona del comportament de Ramon i Maria. En aquest capítol es combina la narració amb els records del personatge (records dramatitzats, reproduïts amb diàlegs). El capítol també dóna una nova dimensió d'Eulàlia: amb els anys, i per tot el que ha viscut, endolceix la seva rigidesa moral, el seu caràcter inflexible, i es reconcilia amb Teresa.
Capítols VII-XI El capVII se centra en Sofia. A través dels seus pensaments podem arribar a la caracterització del personatge: orgullosa del seu domini i del seu poder sobre allò que l'envolta, Sofia és qui representa l'ascenció de la família. Es mostra el distanciament entre ella i Eladi (gustos oposats, vides separades). Sofia analitza aquells que viuen amb ella: compara en Ramon amb la Maria, considera que en Ramon té un punt de vulgaritat. El narrador es limita al personatge de Sofia (forma de ser, pensaments) però en un cert moment també es distancia del personatge per jutjar la certesa o no del que pensa. En definitiva, els fets són presentats des de la perspectiva de Sofia, però el narrador té personalitat pròpia i és capaç d'allunyar-se d'ella si no està d'acord amb els seus judicis (distanciament). El capVIII representa un distanciament vers els fets perquè el personatge central no pertany a la família. S'introdueix un personatge secundari, però de gran importància perquè contribueix a què es desencadeni la tragèdia: la senyoreta Rosa, la institutriu. Un cop sap que no continuarà a la casa, revela a Eladi, com a fets certs, la seves sospites sobre els nois. En el capítol no hi ha diàlegs, només els pensaments de la institutriu. En la conversa d'aquesta amb l'Eladi, és el mateix narrador qui ens fa arribar les paraules de l'Eladi (estil indirecte). El narrador s'apropa a la senyoreta Rosa, adopta el seu llenguatge ("senyoret Eladi")però també se'n distancia, com per exemple quan ens diu que menteix. El capIX se centra en Eladi. El capítol és la conseqüència de les revelacions de la institutriu. L?Eladi decideix anar a buscar els seus fills i dir-los que són germans. Pel camí, fa un repàs de la seva vida. Covard, es repensa i torna a Barcelona. Diversos trets del personatge completen la seva caracterització: egocentrisme, comoditat, manca de temperament per afrontar situacions difícils... Capítols X-XII El capX presenta un canvi d'espai, que deix de ser la torre per passa a la platja. El temps històric no consta explícitament, però un detall ens fa adonar que han passat els anys: Ramon estudia a la universitat. Ell i Maria han deixat de ser nens. Aquí hi trobem la revelació que l'amor entre Maria i Ramon depassa els jocs de la torre. Quant al punt de vista és mòbil. S'hi combina un narrador omniscient i l'absència de narrador (monòleg interior de Ramon). El narrador es retira i els pensaments i els records del personatge ens arriben directament. Tècnicament, el monòleg de Ramon a la platja es basa en un seguit
a'associacions, la sintaxi alterada per la puntuació i l'absència de verbs. La intenció és poètica: mostrar una escena essencialitzada. ElsccXI-XII són complementaris i paral·lels: presenten una mateixa acció des de dos personatges diferents: la reacció de Ramon (XI) i Maria (XII) quan saben que són germans. L'XI presenta Ramon, els seus pensaments i records d'infantesa. Es narra des de la perspectiva (omnisciència limitada). L'acció té lloc novament a la torre. El XII se centra en Maria, en els seus records i pensaments quan sap que és germana de Ramon. Ens arriben, a partir del record,les seves relacions amb la senyoreta Rosa. Unes relacions que fins ara coneixíem només des de la perspectiva de la institutriu. L'espai torna a ser la torre,l'habitació de Maria.
Capítols XIII-XV El capXIII s'estructura en dues escenes: l'Eladi es dirigeix a casa del notari i la conversa entre tots dos. El capítol planteja l'acarament d'aquests dos personatges, que corresponen a la primera i a la segona generació. De la contraposició en surt la seva actitud davant la vida: d'una banda l'Eladi, que es mostra incapaç de resoldre res, i de l'altra el notari, ja vell, que s'adona de la mediocritat de l'Eladi, quan el té davant, i que intenta defugir la realitat. Amb tot, el notari encara és prou lúcid com per fer un judici exacte i precís del seu interlocutor. L'omnisciència del narrador no es limita a un sol personatge (punt de vista mòbil): en la primera escena perspectiva d'Eladi i en la segona coneix els pensaments de tots dos, encara que és el notari qui pren més importància, perquè jutja i reflexiona sobre Eladi i el seu problema. L'acció es desenvolupa en una tarda a casa del notari. El capXIV s'estructura a partir de diverses escenes centrades en Maria: en la primera pren la decisió de morir, la segona és un passeig evocador pel jardí, la tercera quan es mira al mirall, la quarta quan s'acomiada d'en Jaume (besa la fotografia) i descobreix el retrat de Lady Godiva; la cinquena quan puja a la teulada i es llança damunt el llorer. Després de la revelació de l'Eladi, la vida ja no té sentit per Maria. El narrador focalitza el personatge internament i externament: ens en descriu les accions però també els pensaments, sensacions i records. L'únic referent temporal que tenim és l'estació de l'any (tardor). El capXV és el món de les minyones, l'endemà de la mort de Maria. El narrador és omniscient. En aquest món sobresurt Armanda, i aquí també Júlia, que és qui descobreix el cadàver en el llorer. Capítols XVI-XVIII El capXVI és l'últim adéu que donen a Maria l'Armanda i la Sofia. Té dues parts: la primera comença amb l'òptica col·lectiva i després se centra en Armanda, que recorda Maria; la segona té com a personatge central Sofia, que destrueix les cartes de Lluís Roca que encara guardava i acaba, així, amb el passat i amb els records. Amb la mort de Maria, el triangle entre aquesta, Sofia i Eladi ja no existeix. L'acció té lloc el dia de l'enterrament de Maria. El narrador omniscient es limita a dos personatges en la primera escena, Armanda; en la segona, Sofia. En el capXVII el personatge focalitzat és l'Eladi. El narrador és omniscient. Ara bé, les informacions sobre el personatge no ens arriben només a través dels seus pensaments. El narrador ens mostra també què pensen d'ell els altres personatges. La informació que fa referència a l'Eladi la rebem, doncs, per tres camins diferents: per les seves accions; pels seus pensaments i pel que pensen d'ell Teresa i Sofia. L'acció es desenvolupa al llarg de dues estacions, aproximadament. El capítol, en definitiva, mostra l'inici de la decadència del personatge després de la mort de la seva filla. Eladi es refugiarà en el seu record d'amor (Pilar Segura). El capXVIII està format per dues escenes, que tenen lloc paral·lelament: Armanda, a la seva habitació, pensa en Eladi, Maria i Ramon; i les minyones mentrestant es ruixen amb la mànega
d'aigua. Aquesta contraposició entre Armanda i les minyones joves reflecteix el pas del temps. Eladi es mostra en plena decadència. El narrador és omniscient, però només focalitza internament dos personatges: Armanda i la minyona Anna. L'Eladi és vist externament, des de l'òptica de les minyones.
Capítols XIX-XXI En el capXIX l'espai és la biblioteca. Eladi està de cos present. El vetlla Jesús Masdéu. Després arriba Armanda i, més tard, Sofia. El capítol té tres escenes diferenciades: en la primera la conversa entre Masdéu i Armanda; després Masdéu, tot sol, dibuixant el perfil del mort; finalment Masdéu i Sofia. El narrador és omniscient. Transcriu els diàlegs però en ocasions també els interioritza. El mateix passa amb els pensaments de Sofia que ens arriben interioritzats pel narrador, tot i que el lector reconeix fàcilment l'òptica del personatge. El capXX té com a protagonista Sofia, que continua normalment la seva vida després de la mort del marit. Per altra banda apareix el misteri de la mort d'Eladi (insinuat per Armanda al capítol anterior) Té tres escenes breus: Sofia i Armanda; Sofia i la manicura (Consol) i Sofia sola. L'acció té lloc l'endemà dels funerals de l'Eladi. El narrador focalitza Sofia, que apareix caracteritzada en els moments que té cura del seu cos. El capXXI torna a centrar-se en la primera generació: Teresa i Armanda s'expliquen els seus somnis. El de Teresa és poètic, sobre el que ha estat la seva vida; el d'Armanda un ingenu somni d'amor. Armanda esdevé aquí la confident de Teresa, l'única que tindrà accés als seus secrets. De la contraposició d'aquests dos somnis en surt la imatge de dos personatges, de dues vides diferents. L'omnisciència del narrador aquí és absoluta: coneix el món íntim dels personatges i també allò que saben i no diuen, és a dir, coneix la complicitat que hi ha entre Teresa i Armanda. TERCERA PART Capítols I-III El capI ens situa en el present de Teresa, en la seva decadència. Al seu costat, la fidel Armanda té cura d'ella. El narrador és omniscient: sabem què pensa Armanda quan mira Teresa; sabem també què pensa Teresa al final del capítol, en el dia de la seva mort. Hi ha una referència al temps històric: la notícia de la proclamació de la República, fet que queda com una anècdota perquè el que importa és el temps personal, el de Teresa. El capII són els records de Teresa, els records de joventut, que complementen el somni anterior. El punt de partida és la notícia de la mort de Miquel Masdéu. Teresa reconstrueix llavors la història dels seus anys joves. La relació amb el fanaler Masdéu, citada al primer capítol de la novel·la, no és explicada fins ara, quan aquest mor. Aquest capítol, doncs, dóna compte d'uns fets desconeguts. Es narra des de la perspectiva de Teresa amb la tècnica de l'omnisciència limitada: Teresa recorda, però també reviu aquells anys. Més que recordar, se li fa present el passat, i en aquest sentit els fets recordats són dramatitzats. En el capIII Teresa, ja sense poder moure's ni menjar, sent la mort a prop i fa un últim repàs de la seva vida: l'esplendor del passat, l'amor que ha desaparegut, els homes de la seva vida i les seves penes. El narrador es limita a ella que, sola, pensa i recorda. El narrador interioritza els records i les sensacions de la protagonista. Aquest capítol, com els dos anteriors, té una unitat d'espai: l'habitació de Teresa; i una unitat de temàtica i personatge: el record per part d'aquest, dels seus anys de joventut. L'evocació del passat des de la vellesa. Capítols IV-VII En el capIV Sofia és ja l'única propietària de la torre i dels béns familiars. Coincidint amb aquest fet, s'insinua la presència d'elements misteriosos i del més enllà:
l'existència d'alguna cosa viva a les habitacions de Teresa i Maria. Al final del capítol, quan l'administrador diu a Sofia que uns quants generals s'han aixecat a l'Àfrica, podem situar l'acció en un temps històric proper a la Guerra Civil. El narrador és omniscient. El capítol focalitza el personatge de Sofia. En el capV també trobem la presència de l'element fantàstic. S'ha declarat la guerra. Sofia marxa a l'estranger. Armanda es queda a la torre i oficia un funeral pel temps passat i pels morts de la família. El narrador és omniscient. El personatge focalitzat és Armanda. El trencament del mirall reflecteix diversos fragments de vida d'aquella casa. Armanda perd el sentit del temps i té unes al·lucinacions on veu la imatge de la mort. En el capVI Armanda mostra la seva fidelitat vers la família i la torre. Quan els milicians ocupen la casa ella intenta que no toquin les habitacions de Teresa i Maria. Ho assoleix gràcies a Jesús Masdéu, que és un dels militars. Aquest li proporciona un pis; però Armanda continua anant a dormir a la torre. El temps històric abraça fins al final de la Guerra Civil. El capítol s'estructura en dues parts: en la primera Armanda té cura de la casa; en la segona, amb l'arribada dels milicians acaba el "regnat" d'Armanda a la torre. El narrador és omniscient.
Capítols VII-X En el capVII el notari Amadeu Riera evoca el passat: recorda la torre, el jardí i la relació amb Teresa. Li falla la memòria, però el record de Teresa és l'únic que conserva intacte. De fet, hi ha una idealització del passat provocada pel pas dels anys. Hi ha detall que indiquen el pas del temps, com el carrer asfaltat. Es narra des de la perspectiva del notari amb omnisciència limitada. Això fa que coneguem els pensaments i les sensacions del personatge. Apareix el símbol del cirerer (relació notariTeresa), que mor quan el notari canvia de casa, és a dir, quan mor Teresa. El capVIII té la funció d'indicar el destí definitiu de la casa (l'enderroc) amb la presència dels homes de la conductora, uns personatges no implicats emocionalment en els fets. Per tant, hi haurà un distanciament absolut vers els objectes que troben en aquest espai. La narració en tercera persona adopta el punt de vista dels homes de la conductora. Això permet una narració distanciada i gairebé objectiva dels diversos espais (torre, jardí...) i objectes (fotografies, llosa...). La torre que per als membres de la família era un espai psicològic, per a aquests homes només és físic. El capIX és un monòleg de maria després de morta. Alterna el record de la seva mort i moments de la seva infantesa amb els precs que fa als homes de la conductora perquè no treguin la llosa. En aquest monòleg directe lliure hi ha una oscil·lació entre les referències al passat i al present. Els temes s'enllacen els una amb els altres, alternant, així, l'ordre lògic del discurs. Maria va repetint diversos imperatius ("no us endugueu...", "no toqueu...") que, com un motiu recurrent, van enllaçant les diferents parts del monòleg, que té voluntat poètica. Aquest capítol i l'anterior són paral·lels: en un mateix espai, trobem una mateixa acció vista des de perspectives diferents. A més, aquí es revela completament l'element misteriós insinuat en capítols anteriors. Maria diu que és ella qui frega la galta dels que s'hi acosten (teranyina com a símbol de supervivència). Quant al punt de vista, cal assenyalar que aquets és l'únic capítol on el narrador es retira completament per donar pas al personatge. El monòleg directe lliure de Maria arriba, a més, des del més enllà,perquè correspon a un personatge mort. Capítols X-XII El capX presenta els tres supervivents que tenen relació amb la torre: Sofia, Ramon i Armanda. Armanda i Ramon porten el pes del passat; Sofia es mostra freda, impassible, sense records; és l'únic personatge capaç de destruir la torre, perquè no hi té records, no s'hi sent vinculada. En Ramon és un home resignat. L'Armanda, lleial com sempre, segueix portant flors a Maria.
La narració es basa en les converses dels tres protagonistes. Els diàlegs no són reproduïts en estil directe, tret d'algunes frases, sinó integrats en el discurs del narrador. L'omnisciència del narrador és limitada a Sofia i Ramon. Armanda, en canvi, explica els seus records, no els pensa. En els ccXI i XII l'acció és simultània. El primer presenta en Ramon, que en sortir de la torre comença a recordar. El segon, se centra en Armanda en l'últim itinerari pel jardí. Són simultanis perquè es donen tots dos després de l'entrevista amb Sofia dins la casa. En el capXI el narrador focalitza en Ramon internament i externament. Quan abandona la torre el fil de la memòria va descabdellant tots els seus records. En el XII Armanda fa l'últim passeig pel jardí, a les fosques. Li vénen a la memòria els anys esplendorosos de la família. S'asseu al banc de les glicines s'adona de la presència de Maria, que ha sobreviscut en la teranyina. Llavors amb una oració la redimeix. Armanda descobreix també, casualment,la procedència de Jesús Masdéu quan s'adona de la semblança d'aquest amb en Ramon. El narrador focalitza Armanda internament i externament.
Capítol XIII Aquest capítol és el que tanca la novel·la i té funció d'epíleg. Una novel·la que ha arribat ja al seu desenllaç. Un cop morts els membres de la família, tret de Sofia i Ramon, desvinculats de la torre, aquesta és enderrocada. Abans que això es p`produeixi, una rata es passeja amunt i avall per la casa i el jardí. El capítol s'estructura en dues parts, protagonitzades totes dues per la rata: la primera presenta la casa, buida, abandonada, amb la rata buscant deixalles per rosegar; la segona introdueix la presència dels homes de la conductora, que vénen a trencar la tranquil·litat de la rata. De fet, es aquesta segona part del capítol retrocedim en el temps perquè l'escena és simultània a la del capítol deu d'aquesta part, amb els homes de la conductora, però des de la perspectiva de l'animal,l'últim ésser vivent que habita la casa abans de ser demolida. El narrador se situa proper a la rata, la focalitza fins i tot internament. Una rata que arriba a pensar i a sentir. Al final del capítol, però, hi ha un canvi en el punt de vista: el narrador retorna a la perspectiva dels homes.
