RODOREDA, MERCÈ;
Mirall trencat ,
Ed. Club editor,
Barcelona, 1980, 5ª edició •
PRIMERA PART I (UNA JOIA DE VALOR)
El senyor Nicolau Rovira vol fer un regal a la seva esposa: esposa: “Voldria que ens ensenyés una joia, allò que se’n diu una joia”. La Teresa vol una agulla de pit. El senyor Begú, el propietari de la joieria, coneix la història: “el senyor Rovira, a les seves velleses, s’havia casat amb una noia d’origen molt baix, i vés a saber què hi havia darrera d’aquells ulls que semblaven tan innocents i darrera de tanta bellesa. «Aquests matrimonis de vegades surten bé, pensà, però val més no provar-ho». El senyor Nicolau tria la millor joia de la casa: un ram de flors de brillants gros com el palmell de la mà. “La Teresa es quedà sense respiració i mogué el cap d’una banda l’altra com si el que estava veient fos un somni i es volgués despertar”, però estava sufocada de felicitat. Tot pujant al cotxe pensà que aquella joia seria la seva salvació. Al cap de dues o tres setmanes, la Teresa informa el seu marit que anirà a veure la modista i li demana permís per posar-se la joia: “volia que la modista quedés bocabadada”. Ell pensa que la seva dona “és una perla”. Recorda quan la va conèixer i amb quins arguments la va demanar en matrimoni: “tot el que podia oferir-li era la seva fortuna, sabia de sobres que era vell i que cap noia no se’n podia enamorar.” Ella li contestà que s’ho pensaria. La Teresa “tenia un gran problema: un fill d’onze mesos, una relliscada com una casa. El pare es deia Miquel Masdéu, era casat i es guanyava la vida, entre altres coses, encenent i apagant fanals; però feia caure d’esquena. Així que el senyor Nicolau li demanà per casar-s’hi, la Teresa amagà la criatura a casa d’una tia seva i al cap d’uns quants dies digué que sí. «¡I la parada de peix, a tomar vent!». Com que el senyor Nicolau era capaç de gastar-se una fortuna per fer-la lluir, però li donava els diners amb comptagotes, ella, per tal fer front a les despeses del fill ha ideat un pla: vol que el joier li compri la joia d’amagat del seu marit. El joier accepta el tracte i ella li insinua que la joia tornarà a les seves mans.
1
Va a casa de la tia Adela i li diu que la meitat dels diners són per al pare del seu fill, el qual se’n farà càrrec de la criatura. La dona del Miquel estava d’acord: “no sabia, és clar, que fos d’ell”. L’altra meitat dels bitllets la hi donaria quan el nen estigués batejat: “Jo li seré la padrina, perquè quan sigui grandet em pugui venir a veure i jo pugui ajudar-lo: no vull tenir un fill perdut pel món”. La tia Adela assentí a tot. Surt de la casa i va a casa la modista. Després fingeix un desmai al carrer, és atesa pel farmacèutic i acompanyada en cotxe per un senyor. Quan arriba a casa, diu trobar-se malament. La Felícia li recull el vestit tacat de fang. Al cap d’un temps, la Teresa pregunta a la majordoma si ha vist l’agulla. Emmalalteix perquè ha de fingir que li han robada i que està molt trasbalsada. Quan el senyor Nicolau s’assabenta: “li agafà una mà i li digué que li sabia greu, és clar, però que no la volia veure trista i que hi posaria remei de seguida. Tornen a la joieria, el joier li diu que farà fer una d’idèntica. Aquella primavera, Teresa Goday de Rovira apadrinà el seu fill. Miquel Masdeu ha explicat una història molt trista a la seva dona sobre l’origen de la criatura, però li està terriblement agraït: ha rebut molts diners a canvi. A la Teresa li diu amb llàgrimes als ulls: “Gràcies: sigues feliç i que Déu t’ho pagui”. II (BÀRBARA) •
La primera vegada que S. Valldaura veu la Bàrbara.
Salvador Valldaura, mentre sentia el concert núm.3 de Beethoven, queda captivat per la presència d’una violinista: “Prima, rossa com un fil d’or, amb els ulls molt clars, amb els cabells pentinats enlaire i amb dos o tres rínxols que se li escapaven clatell avall. No li havia tret els ulls de sobre en tota la nit i, després, l’havia recordada sovint, mig esfumada i tan fràgil que feia pena pensar que la vida potser jugaria a fer-la malbé.” •
Com aconsegueix conèixer-la i enamorar-la
Mitjançant el seu amic Joaquim Bergadà, Salvador Valldaura aconsegueix conèixer la noia; era vienesa i es deia Bàrbara. Li proposa si volia anar a passejar amb ell, la Bàrbara accepta i ell :”quan es quedà sol entrà en una floristeria i encarregà que cada dia li portessin un pom de violetes. Eren unes violetes pàl·lides, més aviat lila que morades, grosses. Però no feien gens d’olor, potser perquè eren d’un país fred.”
2
En la primera cita, la noia li explica la història de la seva família i tot passejant, Valldaura: “sense dir res li agafà la cara amb les seves manasses i la besà”. A poc a poc tornaren cap al cotxe. Abans de deixar-la a casa li preguntà si li agradaria de sopar amb ell demà. La Bàrbara li digué que sí. •
La primera vegada que fan l’amor i mort de l’estimada
El restaurant: “El sostre era baix, entapissat de la mateixa roba de les cortines. Al fons, mig amagat darrera d’un paravent, hi havia un divan ple de coixins amb un gran mirall a sobre. Valldaura s’aturà davant la taula: rodona, amb dos canelobres de plata al damunt, amb les tovalles fins a terra. Les copes eren verdes i tenien el peu rosat. Perfecte. Trucaren a la porta i una cambrera començà a encendre les espelmes a poc a poc. Quan encara no havia acabat arribà la Bàrbara. Valldaura la mirà sorprès; era més bonica que mai, però anava negra de cap a peus. “ Un cop acabat el sopar, i després de l’episodi de terror davant el mirall, ella “s’assegué i començà a treure’s les agulles dels cabells. Valldaura, que se li havia acostat, els hi apartà de la cara. « Quins cabells més rossos i més llargs que tens.» La Bàrbara esclatà a riure i li passà un dit per la galta, fort, com si li volgués deixar una ratlla marcada: «Quan una persona es mor els cabells encara li creixen, ¿no ho sabies?» Es descordà el cosset i es deixà caure enrera. Ell sentí que li agafava una mà i la hi feia posar damunt del pit”. Al cap de dos dies d’aquest episodi, el seu amic Quim l’anà a veure i li ensenyà el diari: la Bàrbara s’havia suïcidat. L’havien trobada ofegada en el canal. •
La desesperació d’en Valldaura i la coneixença de Teresa Goday
“Visqué uns quants mesos sense voler creure que la Bàrbara era morta; pensava que tornaria a veure-la, una tarda en un parc, un vespre en un cafè. Passejava mig d’esma pel llocs on havien estat junts. Un dia, en el museu, s’aturà davant de la Sagrada Família del Bronzino i el cor li féu un salt: la Verge s’assemblava a la Bàrbara d’una manera prodigiosa –el mateix arc de celles, el mateix oval de la cara, el coll una mica inclinat. Hi anà cada dia. A les tardes es passava hores assegut a la cambra de l’hotel, vora el balcó, mirant sense veure les finestres de la casa de davant. El metge li digué que si volia sortir d’aquell pou on havia caigut havia de procurar distreure’s. A l’ambaixada es parlava molt d’ell. Quim Bergadà havia explicat la història de la Bàrbara i tots tenien por que fes un disbarat. El
3
trasllat a París el reféu una mica, però l’hivern el tornà a abatre. Per Sant Esteve, en una estada a Barcelona, Rafael Bergadà, germà d’en Quim, li presentà la viuda del financer Nicolau Rovira, maca i la simpatia en persona, que es deia Teresa Goday. III (SALVADOR VALLDAURA I TERESA GODAY) •
Enamorament, ball, declaració i casament
“Aquells ulls vellutats i aquell riure encomanadís l’havien enamorat”. Tots dos es troben una mica perduts: ella viuda feia poc més d’un any i ell sense cap parent a Barcelona. Quan ell ha de tornar a París, encarregà que cada dia fessin portar flors a la Teresa. «Violetes; fins que n’hi hagi». Seria com si l’idil·li de Viena tornés a començar. Però més de peus a terra. Deixà una capsa plena de targetes. A totes hi havia escrit: «Devotament». •
El ball:
“Estava esplèndida; amb la cintura de vespa, l’antifaç a la mà, enguantada fins més amunt dels colzes i amb les espatlles nues: la blonda blanca li acabava d’enfosquir la pell. S’havia posat un pom de violetes a la banda del cor i un altre damunt dels cabells.” La festa durà fins a la matinada. A la Teresa, l’aire del carrer li semblà de gel. S’havien quedat drets al peu de la porta. Valldaura no li treia els ulls de sobre: “¡Que poc ha durat aquesta nit! Ella li donà una mirada llarga i li féu lliscar el vano per la solapa. A la claror grisa del dia que naixia, una mica despentinada, entre plecs violeta, la Teresa, més que una dona, semblava un somni.” •
La declaració i la lluna de mel:
“Valldaura havia tornat un parell de vegades a Barcelona i la Teresa li havia ofert uns tes deliciosos. Una tarda es declarà (i després d’uns breus dubtes) es casaren aquella primavera a Santa Maria del Mar. Valldaura volgué passar la lluna de mel a la finca de Vilafranca. «Ja veuràs, ¡quines vinyes!» Un capvespre que es passejaven per sota de les pomeres, Valldaura sotragà una branca i caigué una pluja de flors. La Teresa estirà els braços amb les mans obertes i, mirant de ben a la vora una flor que li havia quedat al palmell, digué baixet: «Aquesta flor, tan petita és meva». Valldaura l’abraçà: «Tot és teu: aquestes vinyes, aquesta terra i jo». I li féu un petó amb els ulls tancats perquè res no pogués distreure’l: tan llarg, que la mig ofegà.”
4
IV (UNA TORRE A SANT GERVASI) •
La compra de la torre
A començaments de tardor, quan tornaren a Barcelona, Salvador Valldaura s’adonà que la Teresa estava trista. Sense rumiar-s’ho gaire anà a trobar a Josep Fontanills, el seu administrador i li digué: “M’enduc la dona a París, però com que és molt barcelonina tinc por que s’enyori. Si no es pot acostumar a viure a l’estranger deixaré la carrera. Voldria que vostè, amb temps, em busqués una torre i així me la podria anar arreglant al meu gust”. “Justament li contestà Fontanills, en tinc una per vendre; d’un mal hereu, el marquès de Castelljussà, que s’ha barrotat la fortuna dels seus pares. Però està molt abandonada”. “Aquell mateix dia l’anaren a veure i Valldaura se n’enamorà: a la part alta de Sant Gervasi, en un carrer a mig fer, al costat d’un camp, voltada d’un gran jardí que, a la banda de darrera, més enllà de l’esplanada, es convertia en un bosc. No diria res a la Teresa fins que tot estigués fet. Fontanills convocà el propietari, s’entengueren de seguida, i Valldaura portà l’escriptura a Amadeu Riera, que era el notari de moda. Era l’únic notari a Barcelona que a la banda dreta de la taula tenia un gerret amb una rosa. Al cap d’un parell de setmanes es firmà l’escriptura. * descripció de la torre i reacció de la Teresa Al peu del reixat començava un caminal molt ample, amb castanyers a banda i banda; al fons, alta de tres pisos, amb dues torratxes i totes les teulades de rajoleta verda. Valldaura aixecà el bastó i, assenyalant la terrassa aguantada per quatre columnes de marbre rosa que protegia el cancell, digué: “La faré cobrir de vidres i a l’hivern hi podrem prendre el sol”. El vestíbul, de tan gran, semblava una sala de ball i, a la banda esquerra, una escala d’un sol ram, amb la barana de ferro forjat, pujava en corba fins al primer pis. Anaren resseguint totes les habitacions; hi havia parets amb tires de paper desenganxades i la pudor d’humitat ofegava... Valldaura preguntà a la seva dona: “T’agrada?”. La Teresa, sense dir res, l’abraçà fort. “Què hi farem, pensà Fontanills que no sabia on mirar; una senyora així bé val una missa”. Al jardí hi havia un llorer immens i més enllà de l’arbre un pou i dos banc de pedra sota una pèrgola coberta de glicines seques. Aviat arribaren a la vora d’una bassa d’aigua voltada d’heures negres. “Aquesta bassa, senyora
5
Valldaura, no s’asseca mai; cap al mig té més de set pams de fondària. A l’acabament del terreny hi ha tres cedres centenaris. Diuen que porten sort. ¿Vol que els anem a veure? Tot d’una, per entre heures ran de terra, se sentí un soroll de bestiola espantada. La Teresa s’acostà al seu marit: “Anem-nos-en...” •
L’estança a París, l’embaràs i la tornada a Barcelona
A la Teresa, París no li agradà gens; trobava les cases massa negres i el cel massa gris. Els senyors amb qui, gairebé per obligació, havia de tractar, eren massa cerimoniosos i les senyores estaven carregades de pretensions. Tenia un professor de francès que només servia per encaparrar-la. Quan quedà embarassada fou pitjor. Passava tardes senceres pensant en la masia de Vilafranca. “Haurem de tornar a Barcelona” li digué un dia Valldaura que l’havia trobat plorant. I havia afegit: “Per sempre. La carrera no m’ha fet mai gran il·lusió i ara que has de tenir una criatura encara me’n fa menys”. Tindria la criatura a Barcelona, a casa seva. “Si és una nena, li digué Valldaura, es dirà Sofia com la meva mare; si és un noi, li posarem Esteve perquè ens vam conèixer el dia de Sant Esteve”. La Teresa tingué una nena. Joaquim Bergadà fou el padrí i la seva cunyada Eulàlia, la padrina. Les obres ja estaven llestes i la torre semblava un mirall.
6
