45 - Tema 45: Joan Roís de Corella. La valenciana prosa

TEMA 45

Tema 45 JOAN ROÍS DE CORELLA. LA VALENCIANA PROSA

TEMA 45 Joan Roís de Corella. La valenciana prosa

ÍNDEX 1.

La València del segle XV

2.

La literatura a la València del segle XV

3. Joan Roís de Corella 3.1. Vida 3.2. Obra 3.2.1. Poesia - Poesia profana - Poesia religiosa 3.2.2. Prosa - Prosa autobiogràfica - Prosa mitològica - Prosa epistolar - Prosa de circumstàncies - Prosa religiosa 3.1.3. Intencionalitat 3.1.4. Estil. - Trets caracteritzadors 3.1.5. Modernitat 3.3. Pervivència de l’obra de Corella 4. La Valenciana Prosa 4.1. Roís de Corella i la Valenciana Prosa 4.2. Una denominació polèmica 4.2.1. El debat historiogràfic 4.3. Els seguidors de la valenciana prosa 4.4. Els models estilístics de la valenciana prosa 4.5. Recursos estilístics

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------


BIBLIOGRAFIA BADIA, L., De Bernat Metge a Joan Roís de Corella, Barcelona, Quaderns Crema, 1988. CAIXÀS, J., i al., Breu història de la llengua catalana, Barcelona, La magrana, 1998. CARBONELL, A., i al., Literatura Catalana. Dels inicis als nostres dies, Barcelona, Edhasa, 1986. FERRANDO, A, “Sobre una etiqueta historiogràfica de la literatura catalana: la Valenciana Prosa", dins Caplletra, núm. 15, 1993, pàg. 11-30. FUSTER, J., "Lectura de Roís de Corella", dins Obres Completes I, Barcelona, Edicions 62, 1975 (2a edició), pàg. 285-313. ---, "Lectors i escriptors en la València del segle XV", dins Obres Completes I, Barcelona, Edicions 62, 1975 (2a edició). MARTÍNEZ, T., Roís de Corella. Rimes i Proses, Barcelona, Edicions 62, 1994. NADAL, J. M., i PRATS, M., Història de la llengua catalana, Volum II, Barcelona, Edicions 62, 1996. RIQUER, M., i al., Història de la literatura catalana, Volum VI, Barcelona, Ariel, 1985. RUBIO, J., Història de la literatura catalana, Volum I, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1984. SIRERA, J. L., Història de la literatura valenciana, València, Edicions Alfons el Magnànim, 1995. WITTLIN, C. J., "Joan Roís de Corella. Introducció a una concordança de les seues obres", dins Actes del 9é col·loqui internacional de llengua i literatura catalanes (Alacant-Elx, 1991), Volum I, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pàg. 327-366.

----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------


1. La València del segle XV Durant el segle XV La ciutat de València quasi veu duplicar la seua població, passant a tenir a finals del segle uns setanta - cinc mil habitants aproximadament. Aquesta plètora demogràfica responia a una plètora econòmica igualment constatable, tot i assenyalant que l’impuls ja venia del segle anterior. En aquest segle la prosperitat, si no s’accelera almenys destaca notòriament per contrast amb la depressió general que durant aquella centúria va sofrir el Mediterrani. València és una de les poques ciutats que supera la crisi: exportacions favorables, moneda sòlida... tot açò fa que el luxe exterior amb les Torres de Quart, la Llotja... siga un reflex del bon moment de la ciutat. A diferència del que s’esdevé al Principat, al País Valencià no es produeixen lluites socials: les tensions de classe no s’aguditzaran sinó una mica més tard, per esclatar a finals del primer quart del segle XVI, amb la revolta de les Germanies. Hi havia, de més a més, la pau exterior. Els valencians, només molt parcialment, van participar a les campanyes italianes del segle XV. Tota aquesta situació esplendorosa comença a tenir fi a les darreries del segle XV, on ja es donen alguns dels factors que facilitaran la decadència que es produirà al segle següent. Factors com la unió dinàstica d’Aragó i Castella (1479), l’expulsió dels jueus (1492) i l’inici de la substitució lingüística a favor del castellà. 2. La literatura a la València del segle XV Durant el segle XV es produeix un augment considerable d’escriptors i lectors. Factors com el canvi de mentalitat que es produeix en l’home de l’última Edat Mitjana i que preludia el futur Renaixement, la influència dels corrents humanistes o l’evolució espontània de la pròpia societat, la creixent difusió dels llibres gràcies a la impremta i la incorporació de nous lectors, seran peces fonamentals perquè el segle XV esdevinga clau a l’hora d’incorporar nous gèneres, temes i estils dins el panorama literari. El regne de València serà un clar exemple de tot aquest panorama literari i és en aquesta etapa històrica on destaquen les grans figures literàries valencianes: Ausiàs March, Joanot Martorell, Joan Roís de Corella, Jaume Roig, sor Isabel de Villena o Bernat Fenollar, entre d’altres. Tot aquest període esplendorós que viu la literatura catalana i que es concentra sobretot al regne de València, ha fet que el segle XV haja estat considerat el segle d’Or de la literatura catalana. Els principals factors que condicionen aquesta reeixida etapa literària són: l’aparició d’una rica narrativa cavalleresca exemplificada en l’obra de Joanot Martorell Tirant lo Blanc i en l’anònim Curial e Güelfa, i la desoccitanització de la lírica trobadoresca, consumada per Ausiàs March. També cal destacar la continuïtat i l’interés per la renovació humanística en mans d’autors com Joan Roís de Corella, o el desenvolupament d’una literatura burgesa, ja siga de caràcter profà (poesia satírica) o religiós (poesia de certamen). Finalment cal destacar la utilització per part d’autors com Jaume Roig o sor Isabel de Villena, d’un llenguatge col·loquial i farcit de col·loquialismes en les seues obres, inspirades en la llengua popular. Aquest estil es contraposa a l’anomenat “estil de valenciana prosa”, emprat per autors més cultes i nobles com Roís de Corella. ----------------------------------------------------------------

4 ----------------------------------------------------------------


3. Joan Roís de Corella 3.1. Vida Joan Roís de Corella, “cavaller i mestre en tecnologia”, nasqué probablement a Gandia entre 1433 i 1443. Era fill major d’Ausiàs Roís de Corella i de la seua muller Aldonça. Pertanyia a la petita noblesa valenciana i en cara que haguera pogut triar la carrera de les armes, com pertocava al primogènit, trià l’eclesiàstica. Va rebre el títol de Mestre en tecnologia entre novembre de 1468 i de febrer de 1471. Morí el 6 d’octubre de 1497. Va deixar els seus béns a Isabel Martínez de Vera, mare de dos fills seus, Joan i Estefania. 3.2. Obra Si la seua vida ens sorprén per la seua originalitat, la seua obra no es pot interpretar sense tenir en compte aquestes vivències personals, ja que l’amor es convertirà en el centre de la seua producció. Si en la seua vida farà crisi l’esperit cavalleresc en la seua obra no serà una excepció. En tota la seua obra no hi ha una sola obra de tema guerrer, és més, les seues rares al·lusions comporten sovint un blasme. Com veurem més endavant, Corella no pretén com Ausiàs, crear una filosofia de l’amor, ell escriu per alleugerir els seus sofriments amorosos, per això els elements autobiogràfics i sentimentals són les característiques més importants, juntament amb el desenvolupament d’unes noves formes d’expressió innovadores en la nostra literatura. Va escriure tant en prosa com en vers, aplicant tècniques d’un gènere a l’altre i, així veiem com aplica a la prosa tècniques d’expressió característiques de la lírica, la qual cosa el porta a tendir a les narracions curtes en prosa i a la intercalació entre la prosa de fragments en vers. En el terreny formal, del qual en parlarem més endavant, direm que tendirà a acostar-se al període llatí, sense sobrepassar les possibilitats que li oferia l’estructura de la llengua que manejava. 3.2.1. Poesia En el terreny de la poesia recull la tècnica ausiasmarquiana de decasíl·lab clàssic acostant-lo més encara a la musicalitat del vers italià. Assumirà tècniques de la tradició provençal amb influx italià. Conrearà el virelai de tradició francesa. Emprarà també el vers d’arte mayor propi dels castellans. Per últim, caldrà destacar el to d’intimisme de les seues poesies, en especial les amoroses. - Poesia profana Poesies dedicades a Caldesa. Formen un conjunt homogeni i enllacen, per la temàtica, amb la famosa Tragèdia. Responen a un moment tempestejat de la vida de l’autor i en tenen tota la passió. Són veritables maleïts. A Bernat del Bosch, sirventés dins de la tradició del maleït. "És vostre cor d’hacer, ab tan fort tempre..." i " si en lo mal temps la serena bé canta..." són dues poesies on el tema central és la crueltat de la dama. ----------------------------------------------------------------

5 ----------------------------------------------------------------


"En lletres d’or...", "No fou tan gran...", "Una sou vós...", "des que perdí a vos ..." Són altres poesies de Corella que no pertanyen als grups anteriors. La "Balada de la Garsa i l’esmerla". Considerat per molts com el millor virelai de la poesia catalana. - Poesia religiosa Abraça un total de tres poemes tots ells de temàtica mariana. La Vida de la Sacratíssima Verge Maria. Composició de 183 versos estramps. Són versos solemnes i ben construïts, amb un vocabulari culte i digne, però sense la més petita devoció i sense vibrar. L’Oració a la Sacratíssima Verge Maria tenint son fill, Déu Jesús, en la falda, davallant de la Creu. Coneguda amb el nom de l’ORACIÓ. Són 56 versos estramps on el tema fonamental és la "pietat" i on predomina el to desapassionat i distant. Lo Passi en cobles amb 56 versos estramps. També és una poesia freda que res no té de mística. 3.2.2. Prosa En la prosa, el punt de partida de Corella no és el mateix que en la poesia. Arrenca de les traduccions d’autors llatins tenint com a objectiu l’acostament de les llengües vulgars del llatí. Partint de la doble tradició humanística ovidiana i boccacciana, crea un nou estil literari on, sense inventar grans arguments literaris, els dóna una forma estilística que evoluciona cap a solucions lingüístiques originals, les quals, sense violentar la llengua, arriba al grau màxim de la nostra prosa humanística. - Prosa autobiogràfica Tragèdia de Caldesa. Tot i la seua brevetat (set pàgines d’un imprés corrent), és l’obra més interessant i més personal de Corella. L’obra comença amb la tristesa i el dolor de l’autor per sentir-se enganyat per la seua amada que vol a un altre. Aquesta curiosa novel·la és possible que siga la realitat d’una traïció feta a Corella per una dama. L’escriptor fa palés el seu odi a la dama, anomenada Caldesa, com es pot veure al títol i sembla un pseudònim. - Prosa mitològica Trobem ací el més artificiós i culte de l’obra de Corella, i on hi ha més interés per l’estil i pel lluïment de l’escriptor. Manifesta un decidit intent d’acostar-se als més típics temes de l’antiguitat clàssica. El tema mitològic li dóna la possibilitat de tota mena de filigranes retòriques i l’elegant ordenació i cadència dels mots. La influència de la Metamorfosis i les Heroides d’Ovidi és constant. Lamentacions de Mirra e Narciso e Tisbe. Serà una trilogia de caire ovidià, on els tres dissortats amors mitològics són narrats amb la literària intenció d’exposar uns temes que l’autor creu comparables a la seua desgràcia. La primera part de la trilogia, la història de l’amor incestuós de Mirra, és presa de les Metamorfosis. Corella segueix el text d’Ovidi amb lleugers canvis en l’ordre del relat i amb amplificacions i resums no sempre encertats. Aquests canvis revelen una personal interpretació del passatge. La segona part, la lamentació de Narcís, també té com a model les Metamorfosis, d'on trau alguns passatges, i on les reduccions i amplificacions són molt acusades. Més lliure és la lamentació de Tisbe, tercera part, presa també del mateix poema. ----------------------------------------------------------------

6 ----------------------------------------------------------------


Història de Biblis. Història que segueix amb l’ordre i literalitat les Metamorfosis, excepte en la transformació de Biblis en font, i on la protagonista, Biblis s’enamora del seu germà, Caurio. Raonament de Telamó e d’Ulixes, en lo setge de Troia, davant Agamenó, aprés mort Aquil·les sobre les seues armes. Influenciades per les Metamorfosis, són unes peces de tipus oratori, D’estil elevat i contundent, amb les troballes en l’expressió i un cert dramatisme. Plant dolorós de la reina Hècuba, raonant la mort de Príam e de Policena e d’Astianacres. Aquesta obra sembla ser més personal possiblement per la combinació de diverses fonts clàssiques. Història de Jason i Medea, és l’obra més extensa. Està basada en una de les Heroides d’Ovidi i en la Medea, tragèdia de Sèneca. És escrita en lletra que Medea envia a les dones perquè tinguen exemple de viure honestament. Tota l’obra es posa en llavis de Medea, la qual narra la seua tràgica i coneguda història a la qual vol donar-li una finalitat moralitzadora. Les obres mitològiques vistes fins ara estan escrites en prosa. A l’obra La història de Leandre i Hero intercala versos estramps. Dues de les Heroides d’Ovidi pogueren constituir una de les fonts d’inspiració d’aquesta obra, encara de manera molt relativa. Lo joí de París, és una narració del famós tema mitològic signada per Mossén Joan Escrivà seguida de l’al·legoria feta per Corella. Hi ha també versos estramps influïts pels famosos estramps de Jordi de Sant Jordi. En aquesta obra parla de tres deesses, Juno, deessa de riqueses, Pal·las; deessa d’honors i Venus, deessa de la carn i dedica consideracions a cadascun d’aquests aspectes. En tractar de Venus, Corella dóna notes personals sobre els seus amors. Parlament en casa de Berenguer Mercader, obra col·lectiva on després d’un sopar, berenguer pren la paraula i narra en prosa la poesia ovidiana de Cèfalo e Proca. Després J. Escrivà, recita l’ovidiana faula d’Orfeu, tot seguit Guillem Ramon de Vilarrasa relata la fauna ovidiana de Sil·la. A continuació Lluís de Castellví relata la faula de Pasife i J. De Próxita recita la poesia de Progmes i Filomena. Tot és d’Ovidi i de les seues Metamorfosis. Aquestes faules són narrades en una prosa que traeix el peculiar estil de Corella. Podem dir que primer ho va escoltar als que ho recitaven i que més tard ell ho escriuria. - Prosa epistolar Epistolari amb el príncep de Viana. Es tracta d’una correspondència entre el príncep Carles de Viana (tres lletres en castellà) i Roís de Corella (tres lletres en català). L’estil i les cites són renaixentistes, però el tema és profundament medieval. La correspondència entre ambdós parla de l’amor, divaga, filosofa, comenta... sempre l’amor, què faria?, com actuaria?... El carteig sembla que no va transcórrer lineal en el temps. Carles redacta les seues cartes en un castellà de sintaxi forçada i llatinitzant. Roís de Corella redactà aquesta peça hagiogràfica, davant Montapalaua de Castellví, dama sense descendència, perquè no defallira en la divina misericòrdia. I per açò el darrer capítol és una oració perquè la senyora la rese. L’estil és elegant i culte i no és tan recargolat i filigranat com en altres obres. Cap al 1485 aparegué impresa aquesta obra. La història de la gloriosa Santa Magdalena. És molt diversa estilísticament a l’anterior. També procedeix de la Legenda àurea amb amplificacions personals i ----------------------------------------------------------------

7 ----------------------------------------------------------------


derivades d’altres fonts. És una narració de tema i esperit completament medievals, però relatada en un estil renaixentista, amb recargolada sintaxi i filigranes retòriques tot i que Corella afirma que ho ha fet en "lo baix estil de ma escriptura". Li dedica l’obra a Lionor de Flors. Brevíssimes lletres en prosa a Yolant Durleda, aquestes semblen reals i no literàries, és a dir, redactades per un escriptor que en aquest moment no fa literatura. En la primera lletra demana resposta per a concretar entrevista. Mentre que en la segona, mostra la joia de l’amant correspost i en ell demana una altra resposta. - Prosa de circumstàncies Com ja indica el seu nom, aquestes proses són motivades per circumstàncies diverses. Triumfo de les dones. És un llarg parlament en defensa del sexe femení contra els seus detractors posat en boca de la Veritat, la qual perora en una prosa molt alambinada i en la frase de la qual el verb sol ocupar el darrer lloc. El cos de l’argumentació és constituït pels tòpics de rigor dels apologistes medievals de les dones. Conclou amb divuit versos estramps adreçats a la mare de Déu. La lletra que Honestat escriu a les dones. Curt fragment d’una altra prosa semblant. Honestat plany la mort d’una virtuosíssima dama. Redactat possiblement en 1462. Sepultura de Mossèn Franci Aguilar. Descripció de la sepultura d’un cavaller, on destaca la lenta i ampul·losa descripció de les figures al·legòriques del sepulcre. Epitafis. Era aquest un recurs freqüent entre els escriptors medievals, i sovint els poetes inserien en una composició el que voldrien que figurara en les seues tombes o en les de les dames. L’estil "lapidari" dels decasíl·labs de Roís de Corella venia molt bé a la redacció d’epitafis, i són moltíssims els que apareixen en la seua obra. - Prosa religiosa Cal dir que Roís de Corella quan escrivia sobre temes religiosos, ho feia donant-los un tractament específicament literari. No són les més representatives de tot el conjunt ni tenen l’alçada literària i científica que caldria esperar d’un mestre en Teologia. Escrigué tres tractadets en prosa seguint la tòpica tradició medieval i amb poques aportacions. La vida de la gloriosa Santa Anna. Amb elements procedents dels evangelis apòcrifs i de les tradicions piadoses, i a més, tenint com a punt de partida la Legenda aurea de Iacopo de Varezze, Corella escriu la vida de la mare de la Verge. Hi trobem dades sorprenents sobre qui eren les tres Maries i el parentiu de Jesús amb alguns apòstols. Però el que destaca és el naixement molt tardà de la Verge Maria. Roís de Corella redactà aquesta peça hagiogràfica a Mompalaua de Castellví perquè no desesperara en el seu matrimoni encara sense descendència. I on el darrer capítol insereix una oració perquè la rese. És una narració de tema i esperit completament medievals, però relatada en un estil renaixentista, amb recargolada sintaxi i filigranes retòriques tot i que Corella afirma que ho ha fet en "lo baix estil de ma escriptura". Dedica l’obra a Lionor de Flors. La història de Josef, fill del gran patriarca Jacob. Es tracta d’una gran amplificació d’una obra del Gènesi que narra els fets de Josep; i allà és on es mostra amb més encert el seu estil retòric. Corella també tradueix peces com el "Cartoixà". Es tracta de la Vita Christi, escrita entre el 1348 i el 1377 pel cartoixà Ludolf de Saxònia. Tardà cinc anys a ----------------------------------------------------------------

8 ----------------------------------------------------------------


traduir-lo i és que són unes mil cinc-centes pàgines en foli dedicades al cavaller de Montesa fra Jaume del Bosch. El 1490 es publicà el Psalteri "trelladat de latí en romanç per lo reverend mestre Corella". Potser aquesta versió es publica a Itàlia amb motiu de les diferents disposicions de la Inquisició valenciana sobre els textos bíblics en vulgar. Corella també tradueix els Sants sobre el text de la Vulgata, amb literalitat i exactitud i en una prosa digna i elevada. 3.2.3. Intencionalitat La intenció de l’obra d’un autor adquireix rellevància quan es pot relacionar amb una sèrie d’elements biogràfics, com dirà Fuster: "Un nexe clau". La intenció de Corella en els seus sermons i les altres peces religioses redactades de cara a l’edificació i a la pietat del lector, és manifesta. Però ell el que vol és deixar d’escriure sermons i parlar sobre amor. Bé sobre temes ovidians respectant-hi la seua experiència. Recordem que els amors de Corella, els amors ovidians seran sempre uns amors desgraciats, ell té la intenció de mostrar-nos eixos amors fracassats, fatals... perquè per a ell els amors feliços no tindran història. L’amor que és una invitació a la delícia, es converteix a la llarga en un error convuls. Podem concloure que la intenció de Corella és la de la prevenció contra inqüestionables mals d’amor, per tant amb una intenció moralitzadora. Una altra intenció, que en aquest cas serà nova en l’escriptor, serà la que trobem en un passatge de la Tragèdia de Caldesa quan diu: "Acceptant la ploma que sovint greus mals descansa, la present (pena) amb mà pròpia sang pinte..." Veiem com la intenció del fet d’escriure és per a ell una forma de buscar un alleujament de les seues penes, dels seus "greus mals" que l’afligien. On es pot veure clarament la dependència entre la vivència personal i la seua intenció d’alleujament. Tot el que hem vist fins ara ens ho conta amb una prosa alambinada i declamatòria, amb una frase complexa, amb la "intenció" d’una lectura lenta i repetida, juntament amb el desig de provocar en el lector unes emocions fortes que es correlaciona amb la fatalitat de l’amor. Una altra intenció, i potser la més important, és la que porta a Corella a fer literatura per damunt de tot. Es pot veure les repetides referències a l’estil amb que encapçalen les seues intervencions els contertulians del Parlament en casa de Berenguer Mercader on es veu clarament la clara intenció "literària" de Corella i dels cultivadors de la valenciana prosa. 3.2.4. Estil Hem vist com Corella, partint de la doble tradició humanista ovidiana in boccacciana, crea un nou estil literari en la nostra llengua, Escull la línia literària que s’adiu més amb les seues característiques personals i de classe social. No inventa grans arguments: els treu, bé de la tradició literària esmentada, bé de les anècdotes de la seua vida personal. I els dóna una forma estilística que, partint del model boccaccià evoluciona cap a solucions lingüístiques originals, les quals, sense violentar la llengua més enllà de les seues possibilitats estructurals, arriba al grau màxim de desenvolupament de la nostra humanística. Aquesta nova manera de fer de la narrativa corelliana es caracteritza fonamentalment, en el terreny formal, per l’aplicació a la prosa de les tàctiques d’expressió pròpies de la poesia. Fins i tot serà freqüent la inserció de fragments en vers. ----------------------------------------------------------------

9 ----------------------------------------------------------------


- Trets caracteritzadors Els trets caracteritzadors del seu estil classicitzant i llatinitzant seran els següents: - Gran nombre de neologismes en el lèxic (sins, pompa, mixtura, ...). - Abundància de perífrasis, especialment verbals (esser forçat en lloc de "caldre", tenir fallença en lloc de "faltar". - Construccions negatives en lloc d’afirmatives (no menys fort per "més fort", no tard per "aviat"). - Dóna al participi o gerundi la funció de marcar l’aspecte (amant estimava / lamentant deplorava / delliurant rembre). - Abundància d’hipèrbatons (ulls d’alegres llàgrimes plorosos / bé vostra persona, per continuats plors e sospirs dèbil). - Més de vuit mil exemples d’adjectius precedint el substantiu. - Combinació sovint de dos o més adjectius sense conjunció (excel·lent virtuós llinatge / afable graciós jove / indòmits ferocíssims toros). - Tendència a situar el verb al final de la frase (que de les flames grans restaurar es poden / ensems ab los ossos on vertadera cendra es transporten). A tot açò s’ha d’afegir que la prosa de Corella fa la impressió de tenir un ritme alliberat, ritme que naix de l’estructura sintàctica, de la fluïdesa dels mots i dels finals plans i esdrúixols. 3.2.5. Modernitat En el terreny de la poesia, Corella recull la tècnica ausiasmarquiana del decasíl·lab, i l’acosta més encara a la musicalitat del vers italià, que és ací on rau la modernitat. Potser ho fera per sentit de l’harmonia o per les seues lectures que poetes toscans, però sovint els seus decasíl·labs porten una accentuació que s’emmotlla a la italiana. A la poesia de Corella, al costat d’estrofes d’un lirisme pur, que tenen el to de la poesia de Garcilaso (però són d’un segle abans), n’hi encontrem d’altres d’un dramatisme tens, fortament imatjat, que ens recorden, amb quatre segles d’avenç, la poesia romàntica. En acostar-se a l’obra corelliana ens adonem que respon a una sensibilitat més pròxima a nosaltres. I és que Corella és el poeta més "modern" de la nostra literatura medieval. Una altra novetat, i que és a l’origen de la novel·la moderna, és el to realista, minuciós que dóna valor no solament al fonamental sinó també a l’accessori, el gest, l’escena. 3.3. Pervivència de l’obra de Corella Per tot el que hem vist fins ara podem veure que la figura de Roís de Corella és una de les més importants de la nostra literatura, per la qual cosa podríem afirmar que la seua fama seria immensa entre els seus contemporanis. Tanmateix, sorprén, que la fama de Corella desapareguera tan ràpidament i que ni Onofre Almudèver, ni Gaspar Gil Polo, vers 1560 fan menció d’aquest escriptor. L’explicació, nogensmenys, sembla clara. El cercle literari de Corella era el dels aristòcrates. Els lectors més assidus eren les dames de les classes dirigents. I ja és prou conegut el canvi sofert en la conjuntura cultural valenciana per la guerra de les Germanies (1520-1522), on els nobles valencians pels seus interessos, havien adoptat una altra cultura, la castellana. ---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------


Una altra qüestió és la de la seua eficàcia i, encara que s’ha posat en dubte hem de dir que l’obra de Corella és una obra fastuosa i selecta, amb un peu en el Renaixement, i si no fecunda la literatura posterior és perquè els aristòcrates no continuen per aquest camí, ja que molt dels elements de la narrativa sentimental de Corella, fecundaran els escriptors valencians posteriors, això sí, en castellà. 4. La valenciana prosa Encara no hi ha unanimitat entre els estudiosos de la llengua a l’hora de definir aquest terme, la gran majoria opina que la Valenciana Prosa és una expressió amb la qual es vol designar: un determinat estil, una molt concreta opció de llengua literària, amb unes característiques peculiars i ben pròpies que es considera pròpia d’un grup d’escriptors valencians, com foren: Roís de Corella, Miquel Peres i Bernardí Vallmanya. 4.1. Roís de Corella i la valenciana prosa Normalment, quan es parla de la valenciana prosa es parla fonamentalment de Joan Roís de Corella. Escriptor que com hem vist es caracteritza per unes obres on el gust especial per la construcció llatina (sobretot pel verb in fondo, al final de l’oració), l’acumulació de determinadors, l’abundància de perífrasis i de cultismes i llatinismes, l’ús de gerundis i de participis, i molts altres que tractarem després donen compte de la sensació d’alteritat, de desviació respecte a la llengua usual, la qual es vol dignificar tot apropant-la al llatí. 4.2. Una denominació polèmica Cap a la fi del segle XV, el sintagma "valenciana prosa" es documenta huit vegades, als preàmbuls, pròlegs, dedicatòries i colofons de diverses obres i traduccions d’estil ampul·lós pertanyents a tres autors valencians: Joan Roís de Corella, Miquel Peres i Benardí Vallmanya. La polèmica del sintagma rau tant en el mot "prosa", com en el de "valenciana". Hem de dir que el mot "prosa", a més del significat de "text que no és vers", també tenia en aquella època el de "llengua", per tant l’ambivalència de la paraula, junt a la paraula "valenciana" era clara degut que alguns filòlegs han vist, conscients de la consolidació del gentilici "valencià", una mera expressió llatinitzant del nom que la llengua rebia al regne de València. Mentre que altres filòlegs han vist en la "valenciana prosa", un estil fastuós i pompós, que estava cultivat bàsicament per valencians. 4.2.1. El debat historiogràfic Encara que no tots s’han manifestat amb el mateix grau de contundència podem veure com: Antonio Rubio i Lluch, Manuel de Montoliu, Joan Coromines, Joan Fuster, Martí de Riquer, Jordi Carbonell, Emili Casanova, Curt Wittlin, Modest Prats, J. M. Nadal... s’han inclinat a considerar-lo com a nom d’un estil. Així per exemple Riquer, escriurà: "Encara que no es pot donar com a segur, i encara que potser no hi ha en tot això una intenció plenament definitòria, crec que la valenciana prosa designava el català retòric i ampul·lós, del tipus de les proses de Roís de Corella". Mentre que Jordi Rubio Balaguer, Manuel Sanchis Guarner, Germà Colon i Antoni Ferrando, interpreten el sintagma "valenciana prosa" com una forma cultista d’expressar una denominació de la llengua catalana. Sense que aquesta ---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------


interpretació regional de la llengua pressuposara cap propòsit lingüístic secessionista. I així Sanchis Guarner escriuria: "Els valencians del Renaixement, orgullosos de la prosperitat del seu regne, i del nom d’aquest, València, es complaïen a anomenar-se valencians (...). Per això, els agradava de proclamar que escrivien en "estil de valenciana prosa", és a dir, que la seua prosa era escrita per valencians, puix que en no haver-se consolidat un nom per a la llengua comuna, els valencians van voler donar-li'n el seu. 4.3. Els seguidors de la valenciana prosa Com hem assenyalat abans, el sintagma "valenciana prosa" es documenta vuit vegades més i en tres autors diferents com són: Roís de Corella, Miquel Peres i Bernardí Vallmanya. Per tant, podem veure que hi ha principalment tres seguidors de la "valenciana prosa". Aquests tres autors Corella i els seus seguidors, s’esforçaran per crear un "vulgar noble", amb una prosa que com diu Fuster, no serà difícil de llegir pel lèxic, sinó que ho serà per la sintaxi, per la construcció de la frase, recargolada, opulenta a base d’oracions incidentals. Moltes vegades els autors de la "valenciana prosa", superaran l’original, la majoria de les voltes escrit en llatí, que era la llengua de prestigi, i aquest original es convertirà tan sols en un pretext, per recrear una prosa que no té cap punt de contacte amb el text generalment escrit en llatí. Un exemple clar, a banda de la gran quantitat de traduccions i adaptacions de Corella, és la traducció de la Imitació de Crist, de Miquel Peres on la modèstia i l’austeritat del llatí de Tomàs de Kempis es transformen en la riquesa i opulència de la valenciana prosa. 4.4. Els models estilístics de la valenciana prosa Moltes vegades s’engalta l’adjectiu de ciceronià a qualsevol text en vulgar, constituït amb una sintaxi complexa i afectada. Hem de ser sempre molt prudents a l’hora d’atribuir a Ciceró tota complexitat estilística ja que al Quatre-cents, a les artes dictandi, els manuals de redacció epistolar continuaven aconsellant una prosa alambinada i aliena a la naturalitat col·loquial. És cert que hi ha un acostament al món de l’Humanisme, però cal no repartir fàcilment l’etiqueta d’humanista, durant el segle XV, als autors que no es dediquen, gairebé professionalment, als studia humanitatis i que no escriuen en llatí el gruix de la seua obra. Així, Francisco Rico ens dirà de Corella que, "era un simpatitzant de l’Humanisme i arribava tant amunt com era possible sense aquella formació (filològica) i en romanç". Per aixà hem de saber destriar en el teixit de la valenciana prosa, els fils que han proporcionat Ovidi i Sèneca, i, sobretot, Boccaccio. Aquest "sedàs de l’estil i dels models nous" és el que marca fortament la valenciana prosa i la distingeix de tants altres intents anteriors. 4.5. Recursos estilístics de la Valenciana Prosa Amb l’atenció centrada en Roís de Corella, però sense oblidar les traduccions de Miquel Peres i de Bernardí Vallmanya, veiem en la singular prosa, tota una sèrie de recursos de caràcter sintàctic, retòric i prosòdic encaminats a ampliar la frase romànica sobre el model de la llatina i a plenar-la d’ornaments. Carbonell, enumera tota una sèrie de recursos que Corella, com a màxim representant de la valenciana prosa, emprarà en la seua obra: - Gran quantitat de neologismes. - Gran riquesa d’usos del gerundi i participi de present. ---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------


- Acumulació d’adjectius, de substantius, de verbs, de complements preposicionals, de subordinades i coordinades. - Abundància d’hipèrbatons, tant en la freqüent transposició de complements respecte a llur nucli com en el verbo in fondo. Tot açò farà que es caracteritze la seua prosa per tenir: - Una gran riquesa de temps verbals, amb exemples tan meravellosos com "collint odorant florides erbes", "començà trempant los fils de la acordada arpa". - Una tendència a l’amplificació, amb magnífics exemples de lítotes -"cantar no cessava"-, d’iteratios -"dolor i misèria", "supplici i pena"-, i paranomàsia -"dolorosa dolor". - Un ritme deliberat. Açò s’aconsegueix evitant finals de paràgraf en mots aguts, mitjançant la construcció sintàctica i l’hipèrbaton.

---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------

45 - Tema 45: Joan Roís de Corella. La valenciana prosa

Recommend Documents