40 - Tema 40: La historiografia medieval. Les quatre grans cròniques

TEMA 40

Tema 40 LA HISTORIOGRAFIA MEDIEVAL. LES QUATRE GRANS CRÒNIQUES

TEMA 40 La historiografia medieval. Les Quatre Grans Cròniques

ÍNDEX 1. Introducció. Context històric 2. La historiografia anterior a les quatre cròniques 2.1. Historiografia en llatí 2.2. Cròniques en català 3. Característiques comunes a les quatre cròniques 3.1. Cròniques de la realitat contemporània 3.2. Redactades en contacte directe amb el monarca 3.3. Paper del narrador 3.4. To heroic i foment del sentiment nacional 3.5. Uniformitat lingüística 3.6. Les fonts literàries 3.7. Estil 4. El libre dels feyts de Jaume I 4.1. Datació 4.2. Autoria 4.3. Estructura i contingut 4.4. Estil 4.5. Altres característiques destacades 4.5.1. Sentiment religiós 4.5.2. Bel·licositat 4.5.3. Amor de la terra 5. La crònica de Bernat Desclot 5.1. Datació 5.2. Autoria 5.3. Estructura i contingut 5.4. Estil 5.5. Altres característiques destacades 5.5.1. Esperit nacionalista 5.5.2. To èpic i grandiós 6. La crònica de Ramon Muntaner 6.1. Datació 6.2. Autoria 6.3. Estructura i contingut 6.4. Estil 6.5. Finalitat 6.6. Altres característiques destacades 6.6.1. Nacionalisme 6.6.2. To cavalleresc 7. La crònica de Pere el Cerimoniós 7.1. Datació 7.2. Autoria 7.3. Estructura i contingut 7.4. Estil 7.5. Altres característiques destacades 7.5.1. Documentació 7.5.2. Crueltat 7.5.3. Sentiment nacional 8. Conclusió ----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------


BIBLIOGRAFIA BADIA, L, “Veritat i literatura a les cròniques medievals catalanes”, a Tradició i modernitat als segles XIV i XV, Barcelona, Publicacions Abadia de Montserrat, 1993. BRUGUERA, J., “Introducció”, a Jaume I, Libre dels Feyts, Barcelona, Barcino, 1991. CAIXÀS, J i al., Breu història de la literatura catalana, Barcelona, La Magrana, 1998. CARBONELL, A. i al., Literatura catalana. Dels inicis als nostres dies, Barcelona, Edhasa, 1986. ESCRIVÀ, V., “Introducció” a Muntaner, R: Crònica, Alzira, Bromera, 1991. FERRANDO, A. i ESCARTÍ, V. J., Llibre dels fets de Jaume I, Catarroja-Barcelona, Afers, 1993. HILIGARTH, J. N. : “ La personalitat política i cultural de Pere III a través de la seua crònica”, a Llengua i literatura, Barcelona, 1992. ---, “Pròleg” , a Pere el Cerimoniós. Crònica, Barcelona, Edicions 62,1995. NADAL, J. M. i PRATS, M., Història de la llengua catalana, Volum I. Barcelona, Edicions 62,1987. PINYOL, R., “Les grans cròniques”, a Història de la literatura catalana, Volum I, Barcelona, Edicions 62-Edicions Orbis, 1985. RIQUER, M. i al., Història de la literatura catalana, Volum I, Barcelona, Ariel, 1984. RUBIÓ, J., Història de la literatura catalana, Volum I, Barcelona, Publicacions de l’abadia de Montserrat, 1984.

----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------


1. Introducció Context històric Les quatre grans cròniques se situen cronològicament en els segles XIII i XIV, i són les que millor ens permeten seguir i comprendre el desenvolupament de la societat catalana en els aspectes polítics, econòmics, socials i militars. Catalunya, en aquesta època, comença a ser considerada una nació gràcies a la seua estabilitat política i social, a la incorporació a la Corona de les terres valencianes i Mallorca, a la creació d’un aparell constitucional com són els “Consolats de mar” (disposicions del dret marítim on s’assegura la independència envers els francs) o la creació de “municipis” i les “Corts Catalanes”. Aquesta societat en expansió necessita conservar els esdeveniments col·lectius que afecten a la Corona Catalanoaragonesa a través del vehicle lingüístic que els agermana: el català. La llengua parlada pel poble i per la cort esdevé un element de cohesió nacional. 2. La historiografia anterior a les quatre grans cròniques 2.1. Historiografia en llatí Les mostres més antigues que posseïm d’historiografia catalana són la traducció de dues obres llatines: Els Gesta comitum barcinonensium et regum Aragoniae (1267-1283) i el De rebus Hispanie (1268). La Gesta comitum barcinonensium és la crònica més important que sortí del monestir de Ripoll. Tracta dels fets històrics de Catalunya des dels orígens fins a l’any 1209. Fou considerada con la crònica oficial del període dels Comtes de Barcelona, la qual cosa explica que aquest text precedira sempre altres cròniques. És la que menys cabuda dóna a l’element llegendari i la més verídica i digna de fe, redactada per a ser un fidel registre dels fets memorables. Va introduir allò que serà característic de tota la historiografia catalana: l’amor al país. 2.2. Cròniques en català La majoria dels estudiosos coincideixen a suposar que al costat de les cròniques llatines de caràcter erudit i destinades a ser llegides, existeixen a Catalunya una altra mena de cròniques de tipus popular, amb els recursos propis per a ser memoritzades i recitades, pròximes al gènere de l’epopeia medieval. Des de mitjan segle XII encara abunden els poetes lírics i satírics nascuts a Catalunya -els trobadors- i els escriptors catalans destres en la narrativa -com Ramon Vidal de Besalú-, i són nombrosos els joglars catalans d’aquell temps atestats per esments fets pels trobadors i en documents d’arxiu. Aquestes consideracions prèvies fan versemblant l’existència d’una poesia èpica feta i divulgada per catalans i adreçada a catalans. No mancaven en la nostra història els episodis ni els personatges adequats per a esdevenir temes i herois èpics: la reconquesta de la terra en mans de sarraïns, la independència envers el domini franc, les conquestes dels regnes de Mallorca, València i Múrcia, la unió amb Aragó, el novel·lesc engendrament de Jaume I, etc. Hi havia, doncs, gust popular per les narracions èpiques, demostrat per la difusió de temes francesos i provençals, bons poetes capaços de compondre narracions de to elevat, nombrosos joglars per a divulgar-les i un fons de fets històrics i de personalitats susceptibles de carregar-se d’elements llegendaris i d’esdevenir cançons de gesta. ----------------------------------------------------------------

4 ----------------------------------------------------------------


A. Carbonell i altres suposen que els joglars que formaven part de les corts reials aprenien i recitaven de memòria (d’ací la manca de manuscrit) les gestes més honroses dels reis. Existien dos tipus de joglars: els encarregats de recitar les notícies de gran actualitat o “recontadors de noves” , i els que es dedicaven a referir gestes antigues o “refendari gestorum antiquorum”. Però ben aviat aparegueren també els joglars que escampaven en romanç la narració de les velles gestes, on predominava l’element llegendari. Ningú no dubta avui de l’existència d’aquesta poesia joglaresca èpica a la Catalunya medieval, tot i que no ens haja restat ni un sol testimoni directe. L’epopeia de tipus tradicional es caracteritza per la seua naixença i divulgació orals, i només és traslladada a l’escriptura en comptades ocasions i gairebé sempre de manera excepcional. La difusió de l’epopeia medieval es feia per mitjà de la recitació i davant un públic divers, la majoria del qual era compost per persones que no sabien de llegir. El fenomen de la prosificació és demostrat i ha estat ben estudiat en les velles literatures castellana i francesa. En principi, hi ha una tendència, des de començaments del segle XIII , a posar en prosa textos originàriament compostos en vers. La prosificació és un procediment que consisteix a dissimular les rimes –de vegades substituint mots per sinònims– i a invertir l’ordre de les paraules –sobretot quan, en l’original versificat, apareixia alguna construcció forçada per les rimes o hipèrbatons. La troballa de fragments amb assonàncies repetides i, de tant en tant, de versos que semblen conservats intactes en les cròniques de Jaume I, de Bernat Desclot i de Ramon Muntaner, portaren a la conseqüència que dins aquests tres llibres fonamentals de la nostra història medieval hom havia prosificat cançons de gesta perdudes i insospitades. A la crònica de Desclot, i al seu segon capítol, quan és narrada la batalla de Fraga (1134), on desaparegué el rei Alfons I d’Aragó, el Bataller, hom ha advertit llargs passatges, de contingut dramàtic i bel·licós, on abunden les assonàncies i de tant en tant emergeixen versos sencers, amb la suficient freqüència per a concloure que procedeixen d’un relat en vers. Al capítol cinqué de la mateixa crònica de Desclot es narra la famosa batalla d’Úbeda, o de les Navas de Tolosa (1212), on tan decisiva fou la intervenció del rei Pere el Catòlic. Del text en prosa emergeixen versos de vegades perfectes. Al Libre dels Feyts de Jaume I, les conquestes de Mallorca i de València són narrades, en gran part, a base de prosificacions de cançons que devien relatar aquestes glorioses campanyes. 3. Característiques comunes a les quatre cròniques 3.1. Cròniques de la realitat contemporània Els quatre textos es caracteritzen pel fet d’historiar la corresponent època contemporània (segles XIII-XIV), o bé, la immediata anterior, i no el passat remot com ocorria en altres cròniques. Tenim així, que la prosa historia esdeveniments en què hom ha participat. 3.2. Redactades en contacte directe amb el monarca La temàtica de les quatre cròniques és comuna: les gestes o “feyts” dels reis del casal d’Aragó, podent ser la figura central el corresponent monarca, o bé, una dinastia sencera. ----------------------------------------------------------------

5 ----------------------------------------------------------------


Gràcies a molts aspectes temàtics i estilístics de les quatre cròniques, els estudiosos asseguren que van ser redactades en contacte molt directe amb el monarca. No s’explicaria l’aparició d’episodis o de reaccions personals que només el rei podia conéixer. Les cròniques de Jaume I i de Pere el Cerimoniós es presenten com a narracions autobiogràfiques escrites en primera persona: el plural majestàtic “nós”. Aquest fet constitueix una gran novetat en la historiografia medieval, ja que la llengua catalana és l’única en què dos reis han escrit llurs memòries. Aquesta mena d’escrits autobiogràfics ens acosten a la personalitat dels monarques: sabem el que feren i amb quina intenció, com sentien, amaven i odiaven, donant-nos accés a íntims moments del seu pensament. Açò no implica que el monarca fos l’autor material d’aquestes dues cròniques. Possiblement totes foren redactades per escrivans de la cort, sempre sota la direcció del rei. 3.3. Paper del narrador Tenim dos casos diferents de veu narradora en les cròniques de Bernat Desclot i de Ramon Muntaner. La primera ve definida per un discurs en tercera persona que vol passar desapercebut en la narració dels esdeveniments històrics. A la crònica de Ramon Muntaner trobem, tanmateix, una veu en primera persona que conta uns fets històrics dels quals és també participant. Muntaner té la voluntat d’assumir el pes de la narració sense amagar-se en l’anonimat. Els casos de la crònica de Jaume I i de Pere el Cerimoniós consisteixen una excepcionalitat dins la historiografia medieval. La singularitat de les figures dels narradors condicionarà plenament el caràcter de la veu narradora. En efecte, ens trobem davant les memòries d’uns monarques i no cal veure la voluntat de participació de l’autor, sinó l’estat social clarament definitori d’aquest. Stefano M. Cingolani adverteix, però, que ni per a aquests dos textos ni per al cas de Ramon Muntaner, no es pot utilitzar la paraula “memòries” perquè l’element personal mai traspassa el límit de la necessitat històrica. Fins i tot, en les cròniques dels dos monarques, no podem parlar d’una autèntica dimensió autobiogràfica ja que allò que conta de la figura del rei és la seua dimensió pública d’home-estat. 3.4. To heroic i foment del sentiment nacional Les quatre cròniques vénen caracteritzades pel to heroic i la intenció de consagrar i refermar el paper aglutinant de la corona. El control directe dels monarques regnants sobre els textos propiciarà la manipulació de l’objectivitat històrica, la qual es presentarà en diferents graus: des d’una vivència carismàtica, l’apologia o la legitimació, fins la més descarada propaganda política. L’elecció d’una línia o d’una altra vindrà en part determinada pel context històric i cultural en què s’origina la crònica concreta. Així, la crònica de Jaume I, escrita a la segona meitat de segle XIII, emprarà un rerefons providencialista com a mitjà d’autolegitimació; mentre que Pere el Cerimoniós, que és un monarca més absolutista que regna a la centúria següent, utilitzarà raons humanes i polítiques per a autojustificar les seues actuacions. 3.5. Uniformitat lingüística Tots quatre textos presenten una gran uniformitat lingüística, explicable pel paper que ostentà la Cancelleria Reial com a impulsora d’una “koiné” o llengua literària comuna, tot i que foren escrites per autors pertanyents a zones diverses del domini lingüístic. ----------------------------------------------------------------

6 ----------------------------------------------------------------


3.6. Les fonts literàries Podem assenyalar tres tipus de fonts: 1. Les cròniques històriques anteriors. 2. L’epopeia joglaresca. Les cançons de gesta perdudes constitueixen el precedent més important de les cròniques de Jaume I, Bernat Desclot i Ramon Muntaner, des del moment que foren prosificades en molts passatges d’aquestes. La crònica de Pere el Cerimoniós és l’única que no acusa la presència de l’èpica joglaresca. En ella es dóna pas a la documentació cancelleresca detallada. 3. La novel·la cavalleresca de tipus artúric. D’ella reben la crònica de Muntaner i de Desclot l’esperit cavalleresc. 3.7. L’estil Totes les cròniques es caracteritzen per l’ús freqüent del diàleg i de l’estil directe, dels records i les reflexions personals, de detalls pintorescos i d’una viva expressivitat. Aquests elements, però, són utilitzats amb menys freqüència a la crònica de Pere el Cerimoniós. 4. El Libre dels Feyts de Jaume I 4.1. Datació La crònica de Jaume I ens ha pervingut en dos textos fonamentals, un de català, l’esmentat Libre dels Feyts, i un de llatí, un cert Liber gestarum redactat l’any 1313 pel dominicà fra Pere Marsili, que confessa a la introducció que traduí i ordenà els relats en llengua vulgar sobre les gestes del Conqueridor que es conservaven a l’arxiu reial. El manuscrit més antic conservat del Llibre dels Feits fou acabat de copiar al monestir de Poblet el 17 de setembre de 1343 per ordre de l’abat Ponç de Copons, però és possible que hi hagués un text anterior, segurament redactat entre 1313 i 1327. 4.2. Estructura i contingut El Libre dels Feyts comença amb un preàmbul on el rei, en els darrers temps de la seua vida i veient la mort pròxima, afirma que escriu “aquest libre per memòria d’aquells que voldran oir de les gràcies que Nostre Senyor nos ha feites, e per dar eximplis a tots los altres hòmens del món que facen ço que nós havem feit, de metre sa fe en aquest Senyor qui és tan poderós”. Després, el seu contingut es pot dividir en quatre parts. a) Comprén fets esdevinguts entre 1208 i 1228. Relata l’engendrament i naixença del rei, la Batalla de Muret, les lluites internes d’Aragó i el casament de Jaume I amb Lionor de Castella. Aquesta part sembla revelar una redacció allunyada dels esdeveniments. b) En la segona part, que es refereix a fets esdevinguts entre els anys 1228 i 1240, s’hi tracta de la guerra d’Urgell a favor de N’Aurembiaix, de les conquestes dels regnes de Mallorca i de València, i de l’estada del rei a Montpeller. Ací el relat és tant detallat que sembla un dietari. c) La tercera part relata fets esdevinguts entre els anys 1242 i 1265, i tracta de les desavinences amb Alfons de Castella, campanyes contra els sarraïns rebels de València i l’aixecament de la noblesa aragonesa contra el rei. Aquesta part torna a ésser poc detallada i condensa els esdeveniments de vint-i-tres anys en relativament poques pàgines, la qual cosa pot revelar que el rei la redactà bastant temps després. ----------------------------------------------------------------

7 ----------------------------------------------------------------


d) La quarta part, que tracta fets dels anys 1265 a 1276, narra noves campanyes al regne de València, la conquesta de Múrcia, guerres internes a Catalunya amb barons revoltats i els propis fills de Jaume I, i diversos contactes amb Alfons X de Castella. Aquesta part torna a narrar els fets amb detall, per bé que els últims capítols, que tracten de la darrera malaltia del Conqueridor, és molt versemblant que hagen estat redactats per altra persona, interessada a portar el Liber dels Feyts fins a la mateixa mort del rei. 4.4. Estil L’estil del Libre dels Feyts és viu i ràpid, amb alguns desgavells sintàctics que donen una simpàtica espontaneïtat a la narració. Sempre que és possible els parlaments són reproduïts en estil directe, amb preguntes i respostes que li donen vivacitat. Mostra un llenguatge casolà, col·loquial, de vegades grosser, amb alguns refranys. El verisme de la crònica fa que, molt sovint, quan hi prenen la paraula personatges que no parlen en català, els seus mots siguen reproduïts en la modalitat lingüística en què els proferiren (mots aràbics seguit de llur traducció, molts aragonesismes, etc.). El lèxic és ric en termes patrimonials i militars. 4.5. Altres característiques destacades 4.5.1. Sentiment religiós. El sentiment religiós és nota gairebé general en els llibres medievals, sobretot els de caràcter personal. La crònica del Conqueridor crida l’atenció per la freqüència i la insistència amb què hi és expressat aquest sentiment. Abunden les notes de pietat, s’insisteix en el providencialisme de la vida i dels fets del rei. Per exemple la conquesta de Mallorca és presentada pel rei con un especialíssim do de Déu, que el convenç de la seua missió providencial. El sentiment religiós del rei Jaume, el qual tenia una extraordinària devoció a la Mare de Déu, no cau mai en ingenuïtats de pietat popular i menys encara en supersticiosa miracleria. 4.5.2. Bel·licositat. El més característic del Llibre dels Feyts és la seua bel·licositat. El rei Jaume dóna àmplies i detallades visions de les seues campanyes militars on la seua figura sempre hi és present. Enmig de les batalles i les bregues poques vegades manca el detall personal de l’actitud del rei, que dirigeix el combat, reprén els indecisos i ajuda els qui es troben en perill. De vegades apareixen notes que sorprenen per la seua duresa i insensibilitat. 4.5.3. Amor a la terra. Jaume I sent un gran amor per Catalunya, per Aragó i per la seua nadiua ciutat de Montpeller; però en l’amor que manifesta per les terres mallorquines i valencianes advertim un matís especial, car aquells regnes, conquerits amb el seu esforç i la seua intel·ligència, són per a ell més entranyables que els regnes i senyorius que heretà dels seus pares. 5. La crònica de Bernat Desclot 5.1. Datació És la més antiga de les quatre cròniques. Sembla que el conjunt de la crònica de Desclot era enllestit l’any 1288, que la seua redacció degué iniciar-se el 1283, i que potser s’interrompé i fou represa el 1285. ----------------------------------------------------------------

8 ----------------------------------------------------------------


5.2. Autoria Aquesta crònica s’inicia amb aquests mots: “Ací comença lo libre que.n Bernat Desclot dictà e escriví...” i si no estiguera aquesta primera línia, l’obra hauria caigut en l’anonimat ja que ni s’hi torna a esmentar el nom de l’autor ni s’hi fa cap al·lusió personal. Tota la crònica de Desclot és caracteritzada per la impersonalitat de l’autor, la figura del qual s’esvaeix totalment pel que fa a dades concretes i individuals. Per altra banda, Bernat Desclot revela conéixer documents que, molt sovint, devien custodiar-se a l’arxiu reial, la qual cosa fa sospitar que fóra un funcionari de la cort. El nom de Bernat Desclot no apareix en cap document, però se sospita que no és el seu vertader nom. L’autor de la crònica s’anomenava Bernat Escrivà i procedia del casal anomenat Es Clot. 5.3. Estructura i contingut La impressió primera i general que ofereix l’obra és una manifesta desproporció entre la narració dels esdeveniments anteriors a l’aparició en escena de Pere el Gran, i els capítols que tenen per heroi a aquest príncep, des que només era infant, durant tot el seu breu regnat com a Pere II de Barcelona i III d’Aragó, fins a la seua mort. Una impressió de desordre ofereixen els onze primers capítols de la crònica, on la successió cronològica és negligida conscientment, car de primer Desclot narra la unió de Catalunya i Aragó, tot seguit, en l’engendrament de Jaume el Conqueridor, relata amb detenció la batalla d’Úbeda o de les Navas de Tolosa (any 1212) i, més concisament, la desfeta de Muret (1213). Immediatament i amb la finalitat d’explicar per quina raó Pere el Catòlic tenia dret al marquesat de Provença, recula i dedica quatre capítols a la llegenda del comte de Barcelona (que identifica amb Ramon Berenguer IV , que regnà del 1131 al 1162), i tot seguit comença a tractar de Jaume I. Aquests primers capítols es caracteritzen per aprofitar fonts rimades prosificades més o menys, cosa que dóna a la primera part de la crònica de Bernat Desclot un to narratiu que en una certa manera l’acosta a l’estil més característic del Liber dels Feyts de Jaume I. Però així que comença la narració del breu regnat de Pere el Gran (del 1276 al 1285) i el cronista tracta d’esdeveniments del seu temps, les fonts primordials són de dues menes: documents contemporanis (tractats, ordres i lleis reials, etc.) i les que coneix gràcies a una possible experiència personal o a informació de testimonis directes. Així doncs, precedida d’un seguit de relats sobre el passat, el to èpic dels quals procedeix de l’art joglaresc, ve la narració dels fets del regnat de Pere el Gran, que l’autor ha viscut i que constitueixen l’essència de la crònica. 5.4. Estil Alguns trets de pintoresquisme contribueixen a animar la lectura de la crònica de Desclot, en aquest aspecte inferior al Liber dels Feyts i a Muntaner. Alguns refranys acreixen el to popular de la crònica. La llengua de Desclot, si bé sembla ja concreta per la força unificadora de la Cancelleria, que serà tan forta a partir del segle XIV, presenta algunes característiques de la zona oriental del Pirineu. Les descripcions de Desclot són molt reeixides. El relat dels personatges de vegades sembla més literari que real.

----------------------------------------------------------------

9 ----------------------------------------------------------------


5.5. Altres característiques destacades 5.5.1. Esperit nacionalista. L’exaltació nacionalista se centra sobretot en la figura del rei. L’heroisme i la fidelitat són dues notes típiques de la crònica que trasllueixen un ferm sentit patriòtic que la guerra contra França féu més vigorós i abrandat. L’orgull i la suficiència dels francesos són destacats per Desclot amb la finalitat de fer més vergonyosa llur desfeta final. Apareixen moltes frases amb la clara finalitat d’indignar els lectors, vassalls de Pere el Gran, amb els francesos, de mantenir viu l’odi contra França, que Desclot sent tan pregonament i que potser més encara sentirà Ramon Muntaner. 5.5.2. To èpic i grandiós. El to èpic augmenta en la darrera part de la crònica, des que els croats invasors posen els peus a Catalunya fins que són gitats fora, és a dir, quan amb tota seguretat ha desaparegut el substrat de cançons de gesta, tan freqüent al començament del llibre. 6. La crònica de Ramon Muntaner 6.1. Datació Comença la seua redacció el 1325 i finalitza el 1328. 6.2. Autoria La biografia de Ramon Muntaner la podem fer gràcies a alguns documents d’arxiu i, sobretot, gràcies a nombroses indicacions que ell ens forneix a la seua crònica. Nasqué a Peralada el 1265 i morí a Eivissa l’any 1336. Entrà a formar part de l’exèrcit de la Corona d’Aragó, participant en moltes empreses. A la ciutat de València és on va escriure la seua crònica. 6.3. Estructura i contingut La matèria de la crònica de Muntaner arranca des de l’engendrament i naixença de Jaume I, tema que exposa a base de prosificacions de cançons de gesta, i fineix amb una minuciosa descripció de la coronació d’Alfons el Benigne. Així doncs, s’ocupa del regnat dels monarques Jaume I, Pere el Gran, Alfons el Franc, Jaume II i Alfons el Benigne, als quals va conéixer personalment. 6.4. Estil Muntaner no diu mai “crònica” sinó “llibre”. Aquest llibre no és destinat a la lectura individual i privada, sinó a ésser escoltat per un auditori de “senyors”, com hi fa constar diverses vegades. Muntaner sempre destina la seua crònica a uns oïdors, la qual cosa aproxima l’autor a nosaltres, perquè nosaltres mateixos som requerits per ell. Això és general en l’estil del llibre. L’oïdor no és per a ell un ésser allunyat i distant, sinó que està sempre present escoltant-lo i fins i tot l’interromp. En efecte, el cronista de Peralada dialoga amb nosaltres, lectors actuals, des de la pàgina del seu llibre. Aquesta comunicació directa de Muntaner amb el seu oïdor és acrescuda i generalitzada arreu de la crònica per mitjà de la característica interrogació “Què us diré?”, que apareix a cada moment del llibre. Aquesta interrogació sol trencar el fil d’una narració que podria esdevenir llarga, o un moment de molta intensitat, amb la finalitat d’introduir una pausa i darrere d’aquesta oferir una mena de resum del que podria ésser prolix o informacions complementàries. ---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------


El “Què us diré?” originalment és una fórmula joglaresca que apareix de vegades a les cançons de gesta. Les dites més o menys populars, refranys, proverbis o eximplis abunden al llarg de la crònica. Per altra banda les transicions entre els diferents episodis són remarcades amb frases d’enllaç pròpies de les novel·les cavalleresques en prosa. La llengua de Muntaner és un “bell catalanesc”, encara que el pur català sofreix un parèntesi en els versos aprovençalats del Sermó i de vegades, quan reprodueix el parlar dels francesos, dóna a la seua prosa un matís francés. El català pur de Muntaner té un lleuger to empordanés. 6.5. Finalitat Muntaner exposa els propòsits que el dugueren a escriure l’obra. Hi advertim un doble aspecte: d’una banda, constitueix unes memòries personals de qui està convençut que ha viscut esdeveniments històrics dignes de ser contats i, de l’altra, per ser un ensenyament per als futurs reis, els quals trobaran un bon exemple a seguir en la figura dels seus reis. 6.6. Altres característiques destacades 6.1.1 Nacionalisme. És el cronista més patriota; tota l’obra està escrita “a honor a laus del casal d’Aragó”. Són freqüents les exageracions i les lloances a la llengua catalana, a la qual es refereixen com “el pus bell catalanesc del món”. És un gran defensor de la unitat dels territoris catalans. 6.6.2. To cavalleresc. La literatura cavalleresca és la que més influeix sobre Ramon Muntaner, el qual redacta la seua crònica amb un estil i uns recursos que tot sovint recorden la novel·la artúrica. Val a dir que aquesta, al seu torn, també exercia gran influència sobre la vida mateixa i que els cavallers del segle XIII es complaïen a reviure, o representar, episodis de clar origen literari. 7. La crònica de Pere el Cerimoniós 7.1. Datació Aquesta crònica va ser redactada entre el 1375 i el 1383. El regnat de Pere III (nascut a Balaguer el 1319, i rei des de 1336 fins a 1387) suposa una època de maduresa de les lletres catalanes. Durant aquest regnat la influència francesa pesa més en les nostres lletres, apareixen les primeres obres de tipus renaixentista italià i abunden les versions d’autors clàssics llatins, cosa que fa preveure un corrent que es manifestà amb més abundor al segle XV. 7.2. Autoria La crònica de Pere el Cerimoniós està escrita en primera persona majestàtica (“nós”) i té per títol “llibre en què’s conten tots los grans fets qui són entrevenguts en nostra Casa, dins o temps de nostra vida, començànt-los a nosta nativitat”, la qual cosa revela que el mateix Pere el Cerimoniós n’és l’autor, encara que amb col·laboradors com Bernat Descoll i Arnau de Torrells. 7.3. Estructura i contingut Sota la inspiració directa del rei Pere, col·laboradors seus redactaren una certa obra històrica que porta per títol “Crònica dels reis d’Aragó e comtes de ---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------


Barcelona”, que vulgarment es coneix amb el nom de “Crònica de Sant Joan de la Penya” i que es conserva en dues redaccions, una d’extensa, en llatí, català i aragonés, i una altra de resumida, en català. El text llatí conservat és versió del vulgar i possiblement fou traduït per Guillem Nicolau. Aquesta crònica tracta dels mítics pobladors de l’Espanya primitiva, dels reis privatius d’Aragó i de Navarra, dels comtes privatius de Barcelona, i dels sobirans de Catalunya i Aragó fins a Alfons el Benigne, encara que els manuscrits afegeixen capítols sobre regnats posteriors per tal de posar-la al dia. Aquesta “Crònica dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona” constitueix una mena d’introducció a la gran crònica personal de Pere el Cerimoniós, la qual, com enllaçant amb aquella, s’inicia amb la narració d’alguns fets d’Alfons el Benigne. El pròleg de la crònica és redactat en forma de parlament a les corts o de sermó. En aquest pròleg són notables els conceptes que revelen d’una manera molt clara el temperament del monarca i les intencions que l’han impel·lit a escriure la història del seu regnat. El text genuí de la crònica és dividit en sis llargs capítols, la matèria dels quals és la següent: Primer capítol: narra dos fets del regnat d’Alfons el Benigne: la conquesta de Sardenya i la seua coronació. Segon capítol: es relaten els primers esdeveniments del regnat del Cerimoniós i comprén fets del 1335 al 1340. Tercer capítol: és el més extens. Narra la lluita contra els mallorquins (1340–1345). Quart capítol: narra com els regnes d’Aragó i de València es revelen contra ell (1345–1350). Cinqué capítol: narra com el rei fa confederació amb Venècia i Gènova (1350–1355). Sisé capítol: narra com el rei de Castella s’enfronta a ell (1355–1365). En resum podem dir que la crònica de Pere el Cerimoniós és obra dirigida, fins els seus mínims detalls pel monarca, que devia dictar-ne alguns dels episodis, i d’altres, menys importants, devia deixar-los als seus col·laboradors perquè aquests els consignessen “per jornades”, o siga, en forma de dietari. 7.4. Estil La crònica del Cerimoniós és exempta de la influència de les cançons de gesta, prosificades amb més o menys intensitat en les de Jaume I, Desclot i Muntaner. El rei Pere narra fets immediats i amb intenció política, situa molts episodis en ambients urbans, i les fonts del seu relat es redueixen a dos elements: els seus records i els documents guardats a la seua cancelleria. Pel que fa a l’estil, la crònica del Cerimoniós és menys viva i pintoresca que les anteriors. La prosa és de vegades seca i eixuta, sobretot quan la narració es fa “per jornades”, però és acurada i correcta. El relat és seguit per ordre cronològic i això també constitueix una intenció clara de l’autor. A més del català, dues altres llengües apareixen alguna vegada en la crònica: el provençal i l’aragonés. També apareixen paraules en castellà. 7.5. Altres característiques destacades 7.5.1. Documentació. El rei narra fets immediats i amb intenció política. Les fonts del seu relat es redueixen a dos elements: els seus records i els documents de la Cancelleria. Tot això li confereix a l’obra un aspecte de dietari.

---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------


7.5.2. Crueltat. El rei no amaga ni dissimula mai les seues “justícies”, en les quals procedeix amb sang freda i sovint amb crueltat, car, per a ell, el que en diríem la raó d’estat està per damunt de tot i tot ho justifica, però, en contrast amb aquests episodis tumultuosos, sagnants o cruels, a la crònica apunten escenes insignificants i íntimes, que donen colorit a la narració i sobretot ens acosten a la personalitat del rei, home ferreny i terrible, però que de vegades li agrada estar amb la companyia del seu poble. 7.5.3. Sentiment nacional. Les revoltes i les unions contra el poder reial que apareixen a la crònica són mostra d’un problema d’aquell regnat, que suposa la lluita entre unes estructures polítiques medievals, que van caducant i no es resignen a morir, i l’enfortiment del poder sobirà que tendeix a l’absolutisme. 8. Conclusió Albert Hauf parla de les quatre grans cròniques com uns textos molt importants pel seu indiscutible valor històric, ja que ens brinden la visió més completa i directa de la vida d’aquella època i de com eren i pensaven les grans personalitats del moment.

---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------

40 - Tema 40: La historiografia medieval. Les quatre grans cròniques

Recommend Documents