Selecció de Textos de Nietzsche (curs 2012)

Textos de Nietzsche El naixement de la tragèdia

5

10

15

20

25

30

35

40

45

50

Text 1 Dioniso había sido ahuyentado ya de la escena trágica, y lo había sido por un poder demónico que hablaba por boca de Eurípides. También Eurípides era, en cierto sentido, solamente una máscara: la divinidad que hablaba por su boca no era Dioniso, ni tampoco Apolo, sinó un demón que acababa de nacer, llamado Sócrates . Esta es la nueva antítesis: lo dionisíaco y lo socrático, y la obra de arte de la tragedia pereció por causa de ella. Text 2 Que nadie intente debilitar nuestra fe en un renacimiento ya inminente de la Antigüedad griega; pues en ella encontramos la única esperanza de una renovación y purificación del espíritu alemán por la magia de fuego de la música. Text 3 En quin sentit va ser possible fer d’Apol·lo el déu de l’art? Només en quant és el déu de les representacions oníriques. Ell és «el Resplendent» de mode total: a la seva arrel més fonda és el déu del sol i de la llum, que es revela en la resplendor. La «bellesa» és el seu element: eterna joventut l'acompanya. Però també la bella aparença del món oníric és el seu regne: la veritat superior, la perfecció pròpia d’aquests estats, que contrasta amb la només fragmentàriament intel·ligible realitat diürna, l’eleva a la categoria de déu vaticinador, però també certament de déu artístic. El déu de la bella aparença ha de ser al mateix temps el déu del coneixement vertader. Però aquella delicada frontera que a la imatge onírica no li és lícit sobrepassar per no produir un efecte patològic, perquè llavors l’aparença no sols enganya, sinó que entabana, no és lícit que falti tampoc en l’essència d’Apol·lo: aquella mesurada limitació, aquell estar lliure de les emocions més salvatges, aquella saviesa i assossec del déu-escultor. El seu ull ha de posseir un assossec «solar»: encara que estigui enfurit i miri amb mal humor, es troba banyat en la solemnitat de la bella aparença. L’art dionisíac, en canvi, descansa en el joc amb l’embriaguesa, amb l’èxtasi. Dos poders sobretot són els que a l’ingenu home natural l’eleven fins a l’oblit de si que és propi de l’embriaguesa, l’instint primaveral i la beguda narcòtica. Els seus efectes estan simbolitzats a la figura de Dionisi. En ambdós estats el principium individuationis (principi d’individuació) queda trencat, allò subjectiu desapareix totalment davant l’eruptiva violència d’allò general-humà, més encara, d’allò universalnatural. Les festes de Dionisi no sols estableixen un pacte entre els homes, també reconcilien el ser humà amb la natura. De manera espontània ofereix la terra els seus dons, pacíficament s’acosten els animals més salvatges: panteres i tigres arrosseguen el carro adornat amb flors, de Dionisi. Totes les delimitacions de casta que la necessitat i l’arbitrarietat han establert entre els éssers humans desapareixen: l’esclau és home lliure, el noble i el d’humil bressol s’uneixen per formar els mateixos cors bàquics. En multituds cada cop més grans va rodant d’un lloc a un altre l’evangeli de la «harmonia dels mons»: cantant i ballant manifesta’s l’ésser humà com a membre d’una comunitat superior, més ideal: hi ha desaprès a caminar i a parlar. Més encara: se sent màgicament transformat, i en realitat s’ha convertit en una altra cosa. Igual que els animals parlen i la terra dóna llet i mel, també en ell ressona quelcom sobrenatural. Se sent déu: tot el que vivia només en la seva imaginació, ara això ell ho percep en si. Què són ara per a ell les imatges i les estàtues? L’ésser humà no és ja un artista, s’ha convertit en una obra d’art, camina tan extàtic i dreçat com en son veia caminar als déus. La potència artística de la natura, no ja la d’un ésser humà individual, és la que aquí es revela: un fang més noble, un marbre més preciós són aquí pastats i tallats: l’ésser humà. Aquest ser humà configurat per l’artista Dionisi manté amb la natura la mateixa relació que l’estàtua manté amb l’artista apol·lini.

1

Trusted by over 1 million members

Try Scribd FREE for 30 days to access over 125 million titles without ads or interruptions! Start Free Trial Cancel Anytime.





Textos de Nietzsche Sobre veritat i mentida en sentit extramoral

Text 4

5

10

15

20

25

30

35

En algun llunyà racó de l’univers llampurnejant escampat en innombrables sistemes solars, hi hagué una vegada un astre en què animals intel·ligents inventaren el coneixement. Fou l’instant més altiu i mentider de la “Història Universal”, però, al cap i a la fi, només un instant. Després de breus respiracions de la Naturalesa, l’astre es va gelar i els animals intel·ligents hagueren de morir. Algú podria inventar-se un conte semblant, però, tot i així, no expressaria suficientment l’estat llastimós, ombriu i efímer, l’estat estèril i arbitrari en què es troba l’intel·lecte humà dins de la Naturalesa. Hi hagué eternitats en què no existia; i quan tot s’acaba per a ell, no haurà succeït res, perquè no té cap missió ulterior que condueixi més enllà de la vida humana. No és més que humà, i només el seu posseïdor se’l pren tan patèticament com si sobre ell giraren les frontisses del món. Tanmateix, si ens poguérem comunicar amb una mosca, arribaríem a la conclusió que ella també navega per l’espai posseïda d’aquesta mateixa passió (pathos ) i es sent el centre volant d’aquest món. No hi ha res en la Naturalesa, per menyspreable i insignificant que sigui, que, al més petit bufit d’aquell poder del coneixement, no s’infla immediatament com un odre. I, de la mateixa manera que qualsevol cavallerís vol tenir admiradors, el filòsof, el més superb dels homes, està completament convençut que, des de tot arreu, els ulls de l’univers tenen fixada la seva mirada distant en les seves obres i pensaments. Text 5 L’intel·lecte, com a mitjà de conservació de l’individu, desenvolupa les seves forces principals fingint perquè aquest és el mitjà de supervivència que tenen els individus dèbils i poc robustos, individus als quals, en la lluita per la supervivència, els ha estat negat servir-se de banyes o de l’esmolada dentadura dels depredadors. Aquest art de fingir, fa el cim entre els homes: entre nosaltres, l’engany, l’adulació, la mentida i el frau, la murmuració, la farsa, el viure de la buida lluentor, la disfressa, el convencionalisme encobridor, l’escenificació davant els altres i davant un mateix, en una paraula, el voleteig incessant entorn la flama de la vanitat és fins a tal punt la norma i la llei, que és difícil de concebre que hagi sorgit entre els homes una inclinació sincera i pura cap a la veritat. Es troben profundament submergits en il·lusions i somnis; la seva mirada es limita a lliscar sobre la superfície de les coses i percep “formes”, la seva sensació no condueix en cap cas a la veritat, només es limita a rebre estímuls, com si jugués a palpejar el dors de les coses. A més, durant tota la vida, l’home es deixa enganyar de nit pels somnis sense que el seu sentit moral hagi fet res per impedir-ho; només alguns homes, i a força de voluntat, han aconseguit eliminar els seus roncs. En realitat, què sap l’home d’ell mateix?, és capaç de veure’s ell mateix, ni tan sols una vegada, com si estigués estès dins d’una vitrina il·luminada?. No és cert que la naturalesa li oculta la major part de les coses, inclòs el seu propi cos, de manera que, a banda de les revoltes dels seus intestins, del ràpid flux de la circulació de la sang, de les complexes vibracions dels seus nervis, queda desterrat i embolicat en una consciència superba i il·lusa?. La naturalesa ha tirat la clau i ai de la funesta curiositat que pogués mirar cap a fora per una





Textos de Nietzsche Text 6 D’on pot procedir en el món sencer, en aquesta constel·lació, l’impuls cap a la veritat?

5

10

15

20

25

En l’estat de naturalesa, l’individu, si vol mantindre’s enfront dels altres individus, ha de fer servir l’intel·lecte, quasi sempre només per a fingir; però l’home, tant per necessitat com per fàstic, vol viure en societat, gregàriament, de manera que necessita un tractat de pau, d’acord amb el qual pugui desaparèixer del seu món el més gran bellum omnium contra omnes . Aquest tractat de pau du amb ell el primer pas per a la consecució d’aquest misteriós impuls cap a la veritat. En aquest mateix moment queda fixat el que, a partir d’aleshores, ha de ser “veritat”, és a dir, s’ha inventat una designació de les coses uniformement vàlida i obligatòria, i el poder legislatiu del llenguatge proporciona també les primeres lleis de veritat en nàixer, per primera vegada, el contrast entre veritat i mentida. El mentider usa les designacions vàlides, les paraules, per a fer aparèixer allò irreal com a real. Diu, per exemple, “sóc ric”, quan la descripció correcta del seu estat seria “sóc pobre”. Abusa de les convencions consolidades fent canvis capriciosos, quan no inverteix els noms. Si ho fa de manera interessada i, a més, causa perjudicis, la societat no es refiarà més d’ell i l’expulsarà del seu si. Perquè els homes no fugen tant de ser enganyats com de ser perjudicats per l’engany; en aquesta etapa no rebutgen en realitat la mentida sinó les conseqüències pernicioses, hostils, de certa classe de mentides. De manera anàloga, l’home només desitja la veritat de forma limitada: desitja les conseqüències agradables de la veritat, les que mantenen la vida, però és indiferent al coneixement pur i sense conseqüències i fins i tot hostil enfront de les veritats susceptibles d’efectes perjudicials o destructius. I, a més, què succeeix amb aquestes convencions del llenguatge?, són tal vegada productes del coneixement, del sentit de la veritat?, és el llenguatge l’expressió adequada de tota la realitat?. Només mitjançant l’oblit pot l’home arribar a imaginar-se que està en possessió d’alguna “veritat” en el grau en què s’acaba d’assenyalar. Si no el satisfà la veritat tautològica, és a dir, una closca buida, aleshores canvia constantment les il·lusions per veritats. Text 7

30

35

Però pensem en particular en la formació dels conceptes. Qualsevol paraula es converteix de manera immediata en concepte en tant que justament no ha de servir per a l’experiència singular i completament individualitzada a la qual deu el seu origen, per exemple, com a record, sinó que ha d’encaixar, alhora, amb innumerables experiències més o menys similars, però mai idèntiques estrictament parlant; en definitiva, amb casos completament diferents. Tot concepte es forma per equiparació de casos no iguals. De la mateixa manera que una fulla no es igual a una altra, també es cert que el concepte fulla s’ha format abandonant de manera arbitrària les diferències individuals, oblidant les notes distintives; aleshores es genera la representació, com si en la Natura hi hagués quelcom separat que fos la “fulla”, una espècie d’arquetip primigeni a partir del qual totes les fulles hagueren estat teixides, dissenyades, calibrades, colorejades, ondulades i pintades, però per unes mans tan maldestres, que cap exemplar fos una correcta i fidedigna còpia fidel de l’arquetip. Diem que un home és “honest”. Per què ha actuat avui tan honestament?, ens





Textos de Nietzsche que igualem oblidant les diferències, i que, aleshores, anomenem accions honestes. Al final, acabem formulant, a partir d’elles, una qualitas occulta anomenada “honestedat”.

5

L’omissió d’allò individual i real ens proporciona el concepte de la mateixa manera que també ens proporciona la forma, mentre que la Naturalesa no coneix formes ni conceptes, ni tampoc cap classe de gèneres, sinó només una x que és per a nosaltres inabastable i indefinible. També l’oposició que fem entre individu i espècie és antropomòrfica i no procedeix de l’essència de les coses, encara que tampoc podem dir que no li correspongui: en efecte, seria una afirmació dogmàtica i, com a tal, tan indemostrable com la contrària. Text 8

10

15

Què és aleshores la veritat? Una host en moviment de metàfores, metonímies i antropomorfismes, en resum, una suma de relacions humanes que han estat realçades, extrapolades i adornades poèticament i retòricament i que, després d’un ús perllongat, un poble considera fermes, canòniques i vinculants; les veritats són il·lusions de què s’ha oblidat que ho són; metàfores ja gastades i sense força sensible, monedes que han perdut el seu encuny i que ja no es consideren monedes sinó simple metall. La gaia ciència

125

20

25

30

35

40

Text 9

“L’home boig .– .– ¿No heu sentit parlar d’aquell home boig que a plena llum del migdia encenia una llanterna, corria pel mercat i cridava sense parar: «Cerco Déu! Cerco Déu!» –Com que allí s’aplegaven precisament molts d’aquells qui no creien en Déu, suscità moltes rialles. ¿És que s’ha perdut?, deia l’un. ¿És que s’ha extraviat com un infant?, deia l’altre. ¿O és que s’ha amagat? ¿Té por de nosaltres? ¿Se n’ha anat amb un vaixell? ¿Ha emigrat? – així cridaven i reien en desori. L’home boig saltà al bell mig de tots ells i els trepà amb la seva mirada, «¿A on ha anat Déu?», cridà, «Jo us ho diré! Nosaltres l’hem mort – vosaltres i jo! Tots nosaltres som els seus assassins! Però, ¿com ho hem fet? ¿Com hem pogut beure el mar fins el pòsit? ¿Qui ens donà l’esponja per esborrar l’horitzó? ¿Què férem quan desenganxàrem aquesta terra del seu sol? ¿Cap a on es mou ara? ¿Cap a on ens movem nosaltres? ¿No ens allunyem de tots els sols? ¿No caiem constantment? ¿No caiem endarrera, cap al costat, endavant, en totes direccions? ¿Encara hi ha un dalt i un baix? ¿No errem com a través d’un no-res infinit? ¿No ens colpeja l’espai buit amb el seu alè? ¿No ha començat a fer més fred? ¿No s’apropa com més va més la nit, una nit cada cop més intensa? ¿No cal encendre llanternes al migdia? ¿No sentim encara res del soroll que fan els enterramorts que enterren Déu? ¿No ensumem encara res de la putrefacció divina? – també els déus es podreixen! Déu ha mort! I som nosaltres qui l’hem mort! ¿Com ens consolarem nosaltres, els assassins entre tots els assassins? Allò que el món posseïa fins ara de més sagrat i de més poderós s’ha ensangonat sota els nostres coltells –¿qui pot llevar-nos del damunt aquesta sang? ¿Amb quina aigua podríem purificar-nos? ¿quines expiacions, quines cerimònies sagrades haurem d’inventar? ¿No és massa gran per a nosaltres la grandesa d’aquest acte? ¿No hem de convertir-nos nosaltres mateixos en déus, només per semblar-ne dignes? Mai no hi ha hagut un acte tan gran –i tot aquell qui continuï naixent després de nosaltres pertanyerà en virtut d’aquest acte a una història superior a qualsevol història que ha existit fins ara!» –Aquí callà l’home boig i





Textos de Nietzsche

5

temps, fins i tot després que s’han dut a terme, per ser vistos i sentits. Aquest acte és encara més lluny dels homes que l’estel més llunyà –i, nogensmenys, són ells els qui l’han dut a terme! » –Hom conta encara que aquest home boig entrà el mateix dia en diverses esglésies i hi entonà el seu Requiem aeternam Deo . Foragitat i instat a parlar, només repetia com a resposta: «¿Què hi fan encara aquestes esglésies, si no són les sepultures i els monuments funeraris de Déu?» Així parlà Zaratustra , primera part, Pròleg de Zaratustra, 3-4

10

15

20

25

30

35

40

45

50

Text 10 “Quan Zaratustra arribà a la primera ciutat, que hi ha al llindar dels boscos, trobà una gran gentada reunida a la plaça del mercat per veure un d’aquells que ballen passant la maroma. I Zaratustra parlà així a la gent: «Jo us predico el superhome . L’home és quelcom que ha de ser superat. Què heu de fer per superar-lo? Fins ara tots els éssers han creat alguna cosa que els supera: i vosaltres voleu ser el reflux d’aquesta gran marea i recular fins a la bèstia en comptes de superar l’home? Què és el simi per a l’home? Una riallada o una vergonya dolorosa. I precisament això ha de ser l’home per al superhome: una riallada o una vergonya dolorosa. Heu seguit el camí des del cuc fins a l’home i encara en vosaltres hi ha moltes coses que continuen essent cuc. Antany fóreu simis i ara l’home és encara més simi que qualsevol simi. Però el més savi de vosaltres és també un conflicte, un híbrid mig planta, mig fantasma. Però que potser us dic que us torneu fantasmes o plantes? Mireu, jo us predico el superhome! El superhome és el sentit de la terra. Que la vostra voluntat digui: sia el superhome el sentit de la terra! Jo us conjuro, germans meus, que resteu fidels a la terra i que no us cregueu aquells que parlen d’esperances sobreterrenals! Són gent que emmetzinen, tant si ho saben com si no. Són gent que menyspreen la vida, són gent que agonitzen, que s’han emmetzinat ells mateixos; la terra ja n’està tipa: tant de bo se’n perdi la mena! Antany, ultratjar Déu era l’ultratge més gros; però Déu ha mort, i amb Ell han mort també aquests ultratjadors. Ara la cosa més horrorosa és ultratjar la terra i estimar les entranyes de l’inescrutable més que no pas el sentit de la terra! Antany l’ànima mirava el cos amb menyspreu: i llavors aquest menyspreu era la cosa més elevada: –ella volia el cos magre, lleig, famèlic. Així pensava escapar-se del cos i de la terra. Oh! Aquesta ànima com n’era, de magra, lletja i famèlica: i la crueltat era la voluptat d’aquesta ànima! Però també vosaltres, germans meus, digueu-me: de la vostra ànima, què n’ensenya el vostre cos? Que no és potser misèria i brutícia i un benestar lamentable? En veritat, un riu llord és l’home. Cal ser un mar per poder rebre un riu llord sense tornarse impur. Mireu, jo us predico el superhome: ell és aquest mar on pot submergir-se el vostre gran menyspreu. Quina és l’experiència més gran que podríeu viure? És l’hora del gran menyspreu. L’hora en què fins i tot la vostra felicitat se us torni ois i també la vostra raó i la vostra virtut. L’hora en què digueu: «Què hi fa la meva felicitat? És misèria i brutícia i un benestar lamentable. Però la meva felicitat hauria de justificar l’existència i tot!» L’hora en què digueu: «Què hi fa la meva raó? Glateix pel saber com el lleó per la seva teca? És misèria i brutícia i un benestar lamentable!» L’hora en què digueu: «Què hi fa la meva virtut? Encara mai no m’ha enfurismat. Que cansat estic del meu bé i del meu mal! Tot això és misèria i brutícia i un benestar lamentable!» L’hora en què digueu: «Què hi fa la meva justícia? No veig pas que jo sigui un carbó





Textos de Nietzsche

5

10

15

Heu parlat així ja? Heu cridat així ja? Ah! Tant de bo que us hagués sentit cridar així! No pas el vostre pecat –la vostra moderació és allò que clama al cel, la vostra mesquinesa en el vostre pecat és allò que clama al cel! On és, doncs, el llamp que us llepi amb la seva llengua? On és el deliri que caldria inocular-vos? Mireu, jo us predico el superhome: «ell és aquest llamp, ell és aquest deliri!»– Quan Zaratustra hagué parlat així, un d’entre la gent cridà: «Ja hem sentit parlar prou d’aquell que balla passant la maroma; au, vegem-lo» I tota la gent es rigué de Zaratustra. Però aquell que balla passant la maroma, que es pensà que això anava per a ell, es posa a fer feina. Però Zaratustra guaità la gent i es meravellà. Llavors parlà així: «L’home és una corda tibant entre la bèstia i el superhome, –una corda sobre un abisme. Un perillós passar a l’altra banda, un perillós fer camí, un perillós mirar enrera, un perillós tremolar i restar aturat. La grandesa de l’home rau en el fet de ser un pont i no pas una meta: allò que en l’home es pot estimar és el fet de ser una transició i un ocàs ». ». Així parlà Zaratustra , tercera part, “De la visió i de l’enigma”

20

25

30

35

40

45

50

Text 11

2 «Alto! Nan! –vaig dir–. O jo o tu! Però jo sóc el més fort de tots dos –: tu no coneixes el meu pensament abismal! Aquest – no el podries suportar!» – Aleshores ocorregué una cosa que em féu més lleuger: el nan saltà de la meva espatlla, el tafaner! I es posà a la gatzoneta sobre una pedra que hi havia davant meu. Justament, però, on ens havíem aturat, hi havia un portal. «Guaita aquest portal! Nan! –vaig continuar dient–: té dues cares. Aquí, hi convergeixen dos camins: ningú no els ha recorregut encara mai fins a la fi. Aquest llarg carrer que tira enrera: dura una eternitat. I aquest llarg carrer que tira endavant –és una altra eternitat. eternita t. Aquests camins es contradiuen; topen directament de cap: – i aquí, en aquest portal, és on convergeixen. El nom del portal és escrit a dalt: “Instant.” Però si algú recorregués un – i sempre, sempre més lluny: creus, nan, que aquests camins es contradiuen eternament?» – «Tota recta menteix –murmurà amb menyspreu el nan–. Tota veritat és corba, el temps mateix és un cercle.» «Tu, esperit de la feixugor! –vaig dir arborat d’ira–, no t’ho prenguis a la lleugera! O et deixo a la gatzoneta, aquí, on t’ajups, rancallós, – i jo t’he traginat fins aquí dalt ! Mira –vaig continuar–, aquest instant! D’aquest portal anomenat “Instant” surt cap enrera un llarg carrer etern: darrera nostra s’estén una eternitat. Cada una de les coses que poden córrer, no ha d’haver recorregut ja alguna vegada aquest carrer? Cada una de les coses que poden esdevenir-se, no ha d’haver-se esdevingut, haver estat feta, haver transcorregut ja alguna vegada? I si tot ja ha existit: què en penses tu, d’aquest instant? Aquest portal no ha d’haver – existit ja? I que no es troben totes les coses nuades fort, de manera que aquest instant arrossega rera seu totes les coses futures? Així –ell –ell mateix i tot? Perquè cada una de les coses que poden córrer; també per aquest llarg carrer que surt cap endavant – ha de tornar a córrer-hi una vegada més! – I aquesta aranya que s’arrossega lenta a la llum de la lluna, i aquesta mateixa llum de la lluna, i jo i tu xiuxiuejant plegats en aquest portal, xiuxiuejant sobre coses eternes – tots nosaltres, no hem d’haver existit ja?







Textos de Nietzsche

Més enllà del bé i del mal

5

10

15

20

Text 12. Ara em fa la impressió que tothom es dedica a passar per alt la influència que Kant va exercir sobre la filosofia alemanya, i en especial a apartar els ulls discretament davant del valor que ell mateix s’atribuïa. Més que res i en primer lloc, Kant estava orgullós de la seva taula de categories. I taula en mà exclamava: això és el més difícil que mai es podia intentar en la metafísica . — Aquest es podia s’ha d’entendre bé! Ell estava tot cofoi d’haver descobert una nova facultat en l’home, la facultat dels judicis sintètics a priori . Per descomptat, en això també s’enganyava: però l’evolució i aflorament sobtat de la filosofia alemanya depenia d’aquest orgull i de l’esperit d’emulació dels més joves, afanyats a descobrí qualsevol cosa encara més digna d’orgull —això sí, sempre que fossin noves facultats ! —Però reflexionem una mica, que ja és hora de fer-ho. Kant es preguntava com són possibles els judicis sintètics a priori ? —i què va respondre ell, ben bé? Mitjançant una facultat : si bé, tot s’ha de dir s’ha de dir, malauradament no pas amb tres paraules, sinó amb tal prolixitat, tal respectabilitat, i amb tal luxe de profunditat i recargolament alemany que ningú no va ser capaç de percebre-i la còmic niaserie allemande [ximpleria alemanya] amagada en aquella resposta. La gent estava que no hi cabia, amb aquesta nova capacitat, i el deliri va arribar al súmmun quan Kant encara hi va afegir una nova facultat moral en l’home —perquè aleshores els alemanys encara eren moral, encara no eren del tot polítics realistes . —Amb això arribava la lluna de mel de la filosofia alemanya; tot jove teòleg del seminari de Tübingen es va abocar a la feina ––tots, vinga a buscar facultats . [...] Doncs sobretot van trobar una facultat per les coses suprasensible : Schelling li va posar el nom d’intuïció intel·lectual, [...] I amb això va arribat el moment d’obrir els ulls i llevar-se la bena: avui encara ho estem fent. Tot havia estat un somni: de bon començament i en primer lloc —per al vell Kant. Mitjançant una facultat ––havia dit ell, o almenys això és el que volia dir. Però —¿és cap resposta, això, és cap aclariment?, ¿no és més aviat una mera repetició de la pregunta? Vejam, com fa dormir l’opi? Mitjançant una facultat , val a dir amb la seva virtus dormitiva —responia aquell metge de Molière [“Perquè té una virtut dormitiva / que per natura fa adormir els sentits”]. «

«

»

»

«

»

«

»

«

25

«

»

»

«

»

30

35

«

»

Però aquesta mena de respostes pertanyen al gènere còmic, i ja és hora de substituir la pregunta kantiana com són possibles els judicis sintètics a priori ? per aquest altra: per què la fe en aquesta mena de judicis és necessària ? —és a dir, ja és hora d’entendre que els éssers de la nostra espècie, per conservar-nos, per força hem de creure en aquesta mena de judicis com si fossin veritables; i això naturalment no treu que puguin ser falsos ! O, per dir-ho clar i net, i sense embuts: els judicis sintètics a priori no haurien de ser possibles en absolut: no tenim cap dret «

»

«

»

«

»





Textos de Nietzsche

5

10

15

20

25

30

l’aventura, la caça, la dansa, els torneigs i, en general, tot allò que implica en ell mateix una acció vigorosa, lliure, vivaç i alegre. La forma de valoració de la noblesa sacerdotal té, com ja hem vist, uns pressupòsits diferents: quan es tracta de guerra, tot li va malament! Com ja se sap, els sacerdots són els enemics més perversos. Per quina raó? Perquè són els més impotents. A partir d’aquesta impotència l’odi esdevé en ells una cosa monstruosa i inquietant, es converteix en la cosa més espectral i verinosa. Els personatges de la història universal que han odiat més han estat sempre sacerdots, incloent-hi aquells que han odiat amb més enginy: al costat de l’esperit de venjança sacerdotal, qualsevol altre esperit no té cap importància. La història de la humanitat seria una cosa completament estúpida sense l’esperit que li ha pervingut de part dels impotents. Considerem tot seguit l’exemple més rellevant. Tot el que s’ha fet a la terra contra “els nobles”, “els poderosos”, “els senyors”, “els potentats” no val la pena de tractar en comparació amb allò que han fet contra ells els jueus, aquell poble sacerdotal que, en relació amb els seus enemics i subjugadors només sabé donar-se per ben satisfet al capdavall amb un capgirament radical de llurs valors, és a dir, amb un acte de venjança del tipus més espiritual. Això és l’única cosa que esqueia precisament a un poble sacerdotal, al poble que tenia la dèria més reaccionària de venjarse sacerdotalment. Han estat els jueus aquells qui amb una conseqüència aterridora i amb els ullals de l’odi més abismal (l’odi de la impotència) han gosat d’establir i de mantenir la inversió de l’equivalència aristocràtica dels valors (bo = noble = poderós = bell = feliç = estimat per Déu), és a saber: "Els bons només són els desgraciats. Els bons només són els pobres, els febles, els humils. Els pietosos i els beneïts per Déu també són només els qui pateixen, els desposseïts, els malalts, els lletjos. Només ells obtindran la felicitat eterna. Al contrari, vosaltres que sou nobles i poderosos sereu per sempre els perversos, els cruels, els cobejosos, els insaciables, els ateus. Vosaltres sereu també eternament els dissortats, els maleïts i els condemnats...". Ja se sap qui ha heretat aquest sistema de capgirament jueu... Tocant a la iniciativa monstruosa i funesta fora de mida que prengueren els jueus amb aquesta declaració de guerra que és la més fonamental de totes, recordo una frase a la qual vaig arribar en una altra avinentesa (a “Més enllà del bé i del mal”), referent al fet que amb els jueus comença la revolta dels esclaus pel que fa a la moral, aquella revolta que té al darrera una història de dos mil anys i que actualment hem perdut de vista per la simple raó que triomfà... Crepuscle dels ídols

Text 14 Cómo el mundo “verdadero” acabó convirtiéndose en una fábula





Textos de Nietzsche (Progreso de la Idea: ésta se vuelve más sutil, más capciosa, más inaprensible, –se convierte en una mujer , se hace cristiana...)

5

3. El mundo verdadero, inasequible, indemostrable, imprometible, pero, ya en cuanto pensado, un consuelo, una obligación, un imperativo. (En el fondo, el viejo sol, pero visto a través de la niebla y el escepticismo; la Idea, sublimizada, pálida, nórdica, königsburguense.)

10

15

20

4. El mundo verdadero –¿inasequible ? En todo caso, inalcanzado. Y en cuanto inalcanzado, también desconocido . Por consiguiente, tampoco consolador, redentor, obligante: ¿a qué podría obligarnos algo desconocido? ... (Mañana gris. Primer bostezo de la razón. Canto del gallo del positivismo.) 5. El «mundo verdadero» –una Idea que ya no sirve para nada, que ya ni siquiera obliga, –una Idea que se ha vuelto inútil, superflua, por consiguiente una Idea refutada: ¡eliminémosla! (Día claro; desayuno; retorno del bon sens [buen sentido] y de la jovialidad; rubor avergonzado de Platón; ruido endiablado de todos los espíritus libres.) 6. Hemos eliminado el mundo verdadero: ¿qué mundo ha quedado?, ¿acaso el aparente?... ¡No !, ¡al eliminar el mundo verdadero hemos eliminado también el aparente !

25

(Mediodía; instante de la sombra más corta; final del error más largo; punto culminante de la humanidad; INCIPIT ZARATHUSTRA [comienza Zaratustra]). L’Anticrist

Text 15

30

El concepto cristiano de Dios –Dios como Dios de los enfermos, Dios-araña, Dios como espíritu– representa una de las ideas de Dios más corruptas que se han podido alcanzar sobre la faz de la tierra; incluso puede que represente el nivel más bajo del proceso evolutivo decadente de tipo divino. ¡Un Dios degradado hasta el extremo de ser una contradicción del vida , en lugar de ser su exaltación y su eterno sí! ¡En Dios la enemistad acusa a la vida, a la naturaleza, a la voluntad de vivir! ¡Dios convertido en la formulación de todas las calumnias contra el «más acá» y de todas las mentiras sobre el «más allá»! ¡En Dios la nada diviniza, la voluntad de nada se santifica!...





Textos de Nietzsche precisamente por ello todavía llegamos a la duda, al ver aquí un límite como límite. El pensar racional es un interpretar según un esquema que no podemos rechazar.

5

Text 17 9[35]

10

15

20

25

30

35

El nihilismo, un estado NORMAL. Nihilismo- falta el fin, falta la respuesta a la pregunta «¿por qué?». ¿Qué significa el nihilismo?: que los valores supremos se desvalorizan.

ES EQUÍVOCO: A) Nihilismo como signo del creciente poder del espíritu: como NIHILISMO ACTIVO. Puede ser un signo de fuerza- la fuerza del espíritu puede haberse incrementado hasta que le sean inapropiadas las metas tradicionales («convicciones», artículos de fe). [...] Alcanza su MAXIMUM de fuerza relativa como violenta fuerza de DESTRUCCIÓN: como nihilismo activo. Su contrario sería el fatigado nihilismo que ya nunca más acomete (su forma más famosa es el Budismo) : como nihilismo pasivo. El nihilismo representa un patológico estado intermedio (patológica es la enorme generalización, la conclusión de una total ausencia de sentido): ya sea porque las fuerzas productivas no son aún suficientemente pujantes; ya sea porque la decadencia persiste y todavía no han sido encontrados sus remedios. B) Nihilismo como ocaso y retroceso del poder del espíritu: el NIHILISMO PASIVO. Como un signo de debilidad: la fuerza del espíritu puede fatigarse y agotarse de manera que los fines y valores tradicionales le sean inapropiados y ya no encuentren creencia alguna. Se disuelve la síntesis de valores y fines (sobre la que se basa toda cultura fuerte), de manera que se hacen la guerra los diferentes valores: descomposición. Todo lo que reconforta, cura, tranquiliza y anestesia pasa a un primer plano, bajo diversos disfraces religiosos, morales, políticos, estéticos, etc. 2. PRESUPUESTO DE ESTA HIPÓTESIS No hay ninguna verdad; no hay ninguna estructura absoluta de las cosas, ninguna «cosa en sí». Esto mismo es un nihilismo, y ciertamente el más extremo. Basa el valor de las cosas precisamente en que a ese valor no le corresponde ni les correspondió ninguna realidad, sino que es sólo un síntoma de fuerza por parte de los instauradores de valor, una simplificación para la finalidad de la vida.

Selecció de Textos de Nietzsche (curs 2012)

Recommend Documents