Nom:Esther Morales
René Descartes. Meditacions metafísiques, II. 1.Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. 2.Expliqueu breument el significat que tenen en el text els mots següents: a)<> b)<> 3.Per què afirma Descartes que <>? 4.Compareu la concepció de Descartes del paper de la raó en la justificació del coneixement amb una altra concepció del paper de la l a raó en la justificació de coneixement que es pugui trobar en la història del pensament occidental. 5.Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: <>. Raoneu la resposta. ...............................................................................................................................
1-En aquest fragment del text de Meditacions metafísiques, II es veu reflectida l’idea de conèixer les coses amb la certesa de que ho són. En les quatre primeres línies l’autor expressa la confusió que sent, ja que veu un tros de cera, que l’ha percebut pels sentits i sap que es un tros de cera, però
més endavant diu que no pot refiar dels sentits ja que en veure el mateix tros de cera modificat (amb una altra forma) no percep que sigui el mateix, sinó un altre. Després vol saber que es la cera, i per això cal analitzar-la, es a dir treure-li tot el que no li pertany. Una vegada fet es troba amb que la cera es només alguna cosa extensa, flexible i mutable. Es una cosa que només pot ser entesa per l’enteniment o per l’esperit. Així doncs arriba a la conclusió de que el tros de cera no ha estat mai res percebut pels sentits, sinó una inspecció de l’esperit.
2-
a)<>: Qualitat de separar alguna cosa del seu àmbit b)<>: Substància o ésser incorpori, immaterial.
3- Descartes és el primer filòsof móder, enraigat al racionalisme.
Un cop destruïts tots els coneixements que havia adquirit durant la seva vida, busca tornar a reconstruir mitjançant un patró fiable i de molta més solidesa.
Per trobar alguna cosa 100% fiable, Descartes busca entre les funcions de l'ànima, ja que les tasques que necessiten del cos no poden afirmar ja que no podem demostrar l'existència de tal cos. Descartes arriba a la conclusió " cogito ergo sum ". Amb això ja ha trobat la veritat absoluta i ja ha demostrat l'existència de l'esperit. Després el cos no és més que el mitjà que utilitza l'ànima per interactuar amb el món material creat per Déu. En la Meditació Segona, Descartes continua el camí proposat en la meditació anterior, és a dir, la recerca de la veritat i indubtable per la via de allunyar-se de tot allò en què es pugui imaginar el menor dubte, com si fos absolutament fals. Però aquesta estratègia tan exigent porta a la conclusió que només és veritable que no hi ha cert en el món, doncs, com vèiem, hi ha motius per dubtar dels sentits, de la memòria, i fins i tot del cos, la figura, l'extensió, el moviment i el lloc. Per poder continuar cal trobar un punt de suport que no sigui possible posar en dubte, i Descartes el situa en el conegut "penso després existeixo". La proposició "jo sóc, jo existeixo" és necessàriament veritable almenys mentre el subjecte l'està pronunciant o concebent. Ni tan sols el geni maligne aconseguirà que no sigui res mentre s'estigui pensant que és alguna cosa. D'aquesta manera, en fixar la porta d'accés al món en el pensament, per davant i sense necessitat del cos i els sentits, s'està prefigurant ja tota l'argumentació posterior i tota una filosofia, l'idealisme, que tant èxit tindrà en els dos segles següents. Al meu entendre, aquest és el moment clau del cartesianisme, que consisteix en una doble operació: se situa al subjecte en l'eix de l'epistemologia, i es defineix a aquest com només pensament. En qualsevol cas, la reflexió que Descartes realitza a continuació per saber què és el subjecte, que condueix a l'esmentada conclusió que el subjecte és només pensament, es desenvolupa sota la hipòtesi del geni maligne: «què sóc j o ara, que suposo que hi ha cert petit geni en extrem poderós i, per dir-ho així, maligne i astut, que dedica totes les seves forces i indústria a enganyar? ». I és només gràcies a aquesta hipòtesi que pot desprendre del cos i dels atributs de l'ànima que li pertanyen -caminar, alimentar-se, sentir-, per quedar-se amb l'únic que no pot separar-se del subjecte que pensa: el pensament. Així, «jo no sóc (...) sinó una cosa que pensa, és a dir, un esperit, un enteniment o una raó». Es tanca així un cercle que tanca un sol punt: des del pensament puc dubtar de tot menys del pensament, per tant, sóc només pensament. Però aviat obre Descartes aquest parany que el mateix s'ha tendit, en explicar què és aquest pensar que defineix el subjecte: «Què sóc doncs? Una cosa que pensa. Què és una cosa que pensa? És una cosa que dubta, entén, concep, afirma, nega, vol, no vol i, també, imagina i sent. ». Llisca aquí el sentir, que abans s'havia rebutjat com pertanyent al cos, mitjançant l'argument indirecte que almenys és
cert que al subjecte li sembla que sent i això és pròpiament el que s'anomena sentir. Com veurem més endavant, és precisament aquesta "habilitat" de reintroduir la percepció del sensible en el pensament el que permetrà a Descartes tornar al món. A continuació, a través de l'exemple de la cera, passa a analitzar la percepció que s'associa en ser pensament. La comprensió no és una visió, ni un tacte, ni una imaginació, sinó només una inspecció de l'esperit (intuïció), només l'enteniment és capaç de conèixer, tota percepció inclou un judici de l'esperit. És a dir, als sentits externs i el sentit comú (facultat imaginativa) s'oposa l'esperit humà (la ment), que és el que veritablement coneix, i, per tant, no hi ha més fàcil de conèixer que el mateix esperit. És important, al meu entendre, que recordem que aquestes conclusions es realitzen sota la hipòtesi del geni maligne, ja que el definir al subjecte com essencialment pensament és el que permetrà a Descartes establir la separació real entre ànima i cos i postular la immortalitat de l'ànima, un cop hagi superat l'esmentada hipòtesi. Així doncs, al meu entendre, l'argumentació conté un cercle en el seu origen. 4- El Racionalisme i l'empirisme són dos corrents filosòfics que sorgeixen en el
segle XVII. Entre les dues escoles hi han diferències, sobretot en la seva posició gnoseològica, és a dir, de coneixement. A la pregunta: quin és l'origen del coneixement? responen de manera diferent. Aquestes dues corrents per tant són dues teories diferents del coneixement. La realitat que proposen es configura a partir d'aquestes dues teories de coneixement diferents. Destaquem com la major diferència la manera que tenen de valorar el paper de la raó i la percepció sensible en el procés de coneixement: 1. Els racionalistes afirmen la primacia de la raó com a facultat cognoscitiva, donant a la percepció sensible i experiència un paper secundari. Tot pretès coneixement que provingui dels sentits serà sospitós, fins i tot pot ser fals, si no se sotmet a la raó. Un coneixement no es considera vàlid fins que la raó no ho confirmi com a tal. Per a ells hi ha idees i continguts mentals innats, és a dir, coneixements vàlids que no han estat adquirits a través de la percepció sensible i que són imprescindibles per al coneixement humà. Les ciències formals i deductives com la matemàtica i la lògica són el model de coneixement. Es pretén que la filosofia assoleixi el mateix grau de certesa i exactitud. 2. Els empiristes per la seva part afirmen que tot coneixement de la realitat prové de l'experiència sensible, que és la f ont de validesa de tot coneixement. La raó en tot cas, treballa amb les dades adquirides pels sentits, però sense la informació d'aquests, les seves especulacions no tindrien validesa. Ja que tot coneixement deriva en última instància de la percepció sensible, no es pot
admetre l'existència d'idees innates o continguts mentals anteriors a l'experiència. Si n'hi ha, no ens informarien sobre el món. Les ciències empíriques com la física o la química, en el desenvolupament compleix un paper important l'experimentació, són apreciades com a model de coneixement. Si observem bé, tenim com a precedents d'aquests corrents a la filosofia platònica i aristotèlica. La reminiscència en Plató és una teoria de coneixement que reforça la línia racionalista, la dificultat d'explicar a través de la percepció sensible certs elements imprescindibles en el coneixement. Aristòtil per la seva banda, amb el seu coneixement sensible anticipa la perspectiva de l'empirisme. 5-Estic d’acord, ja que tot allò que coneixem, ho coneixem per la raó, pels
nostres coneixements. El nostre límit de comprensió recau en la nostra raó i coneixement, qualsevol cosa del món que percebem sabem que es certa ja que tenim uns coneixements previs sobre la cosa, per això qualsevol cosa que percebem fora del nostre coneixement no te raó de ser i l’atribuïm a la
imaginació, ficció o al món dels somnis, ja que al no ser explicable no ens sembla real.
