EL CAFÈ DE LA GRANOTA de Jesús Moncada TÍTOL: el Cafè de la Granota és un element que tenen en comú tots els contes. És el lloc de reunió de tots els veïns de la vila, on en alguns casos s’expliquen les històries relatades al llarg de tota l’obra.
UN BARRIL DE SABÓ MOLL El conte se situa al cafè de la Granota i hi ha un jove (autor J.Moncada) amb un home més vell, en Cristòfol, asseguts prenent cafè. L’autor ens situa en una vila minera i descriu un dia fosc, amb núvols que semblen presagiar males notícies. Cristòfol explica que una barca de la mina Teresa, anomenada Llampec, va descarregar sabó moll, que portava de Flix. Les barques solien portar carbó a altres viles i al tornar portaven sabó moll d’aquestes. En descarregar el barril de sabó casi cau, degut a que el peó Xinxeu va badar, però finalment van poder-lo posar a terra. Després, el director Pere Camps va manar a en Florenci que portés el barril a la botiga de l’Adelaida (i diu que l’Adelaida va fugir amb amb un recaptador de contribucions). Després d’explicar que en Pere Camps era violent i aspre i que en Florenci no es queixava mai, Cristòfol explica que coneix part de la història gràcies a Marieta Peris – la – la xafardera llesta del poble – poble –,, amb qui insinua que va mantenir una història. Mentre puja el barril es topa amb uns homes que estan a la porta de la barberia del Miquel, anomenat la Clenxa (i diu que va marxar feia molt amb la dona d’un manescal i va obrir una perruqueria a París). De cop es va posar a ploure, ploure, i Florenci quedà sol al carrer i es queixà (s’entén que insultà amb tothom, molt enfurismat), però la Gramola el sentí. De sobte, es va sentir un gran espetec, com un tro. Tothom va sortir a veure què passava, en Cristòfol, havia anat a les oficines de la mina Segre (davant la barberia), també va sortir i va veure què havia estat: el barril de sabó s’havia estampat contra el cafè d’Alexandre. El fet va donar molt que parlar als cafès durant dies i un apotecari anomenat Teodor (que havia marxat amb la dona d’un gallinaire) ho comparà amb Sísif, un home al qui un déu havia condemnat a pujar una roca a una muntanya fent-la rodolar i quan arribava a dalt aquesta li tornava a caure pendent avall. Per això en Florenci fou anomenat el Sísif de la Ribera. Tots Tots van suposar que el succés havia estat un accident i s’ho van prendre amb humor. Tots menys Pere Camps, que estava enfadat per haver perdut 70 quilos de sabó i perquè no estava segur que el fet que el barril se l i hagués escapat a en Florenci en el moment en que Pere anava a passar per allà fos una casualitat.
VOCABULARI senalla: cabàs / recapte: dinar / núvols d’estalzí: núvols negres, de polsim o cendres / llaüt:
barca / peó: treballador / patró: jefe
/
aspecte / manescal: ufanoses: abundants i de bon aspecte
veterinari / apotecari: persona que antigament antigament preparava medicaments medicaments / a rodolons: rodolant.
LA PLAGA DE LA RIBERA Es tracta d’una carta: El narrador és el Jeroni Salses i Santapiga, un agutzil que, en aquest cas, s’encarrega de pregonar notícies pel poble. Aquest es dirigeix al director de la presó de Lleida i es presenta dient que el seu ofici és ben difícil, però que ell aconsegueix dir cada pregó amb el to corresponent i que sempre aconsegueix que la gent de la seva vila li fa ci cas. Després explica que feia temps que volien destruir la Casa de la Vila (Ajuntament) per fer-ne un de nou, però no es va decidir fins que un dia, durant una reunió, el paviment va cedir i dues persones van caure al pis de baix, on hi havia el Jutjat Municipal i un jutge dictant sentència. Com no tenien lloc per guardar tot el que hi havia a l’Ajuntament, van decidir fer lots i per guardar tot el que hi havia a les cases dels regidors, per sorteig. Al Jeroni li va tocar guardar el retrat del rei, l’arxiu del cadastre, 8 capgrossos de la festa major i un presoner anomenat Valerià (àlies Plaga de la Ribera), un lladre que havien enxampat quan se li va calar davant el cafè de la Granota el tractor que acabava de robar. Al principi, l’Elisenda, la dona del Jeroni, no volia el criminal a casa, però al final el seu home la va convèncer. Al principi ni s’adonaven ni que hi era, però al cap de tres mesos ja convivien tots tres amablement i ell ajudava molt en les feines de casa. En Valerià està trist perquè no ha pogut arribar a ser un delinqüent professional, i en Jeroni finalment demana al director de la presó si pot tenir-lo a pensió a la presó, a canvi d’uns diners, per a què algú li ensenyi l’ofici de delinqüent que més li agradi.
VOCABULARI agutzil (algutzir): una mena de funcionari / somera: femella de l’ase / espill: mirall l’entrellat: explicar o descobrir com s’ha produït un fet
/
/
treure
cadastre: arxiu un hi figuren les
propietats rústiques i urbanes d’una població / tòtila: persona curta d’enteniment / quòniam: beneit, talòs.
ABSOLTES I SEPELI DE NICOLAU VILAPLANA El vell Cristòfol explica una altra història, estant encara amb el jove (autor J.Moncada) al cafè de la Granota. Aquesta és del dia de l’enterrament de l’oncle Nicolau, al qual va acudir molta gent – fins i tot l’oncle Soler, amb qui no es parlaven de feia 10 anys per una baralla per una joc de cartes. El funeral, doncs, estava ple de gent, tot i que aquell mateix dia hi havia un partit molt important, però la gent va anar a l’enterro. El cas es va complicar perquè el rector del poble no hi era – el Mossèn Silvestre, que quan hi havia partit enllestia la missa corrents per no perdre-se’l – ja que havia anat a visitar una germana malalta. Així, van haver d’avisar al rector de Vallperdiu, el poble del costat, i aquest va anunciar que l’enterrament seria les 5, i tots es van molestar perquè coincidia amb el partit. Però el fill gran de Nicolau va fer aturar el pas del funeral davant del camp per poder veure el final del partit, i després tots – fins i tot l’àrbitre – el van acompanyar al cementiri.
VOCABULARI ataüllar: veure / gernació: multitud de gent / sepeli: sepultura, enterrament / escanya-rals:
avariciós / espatotxí: enginyós / malastruga: que porta desgràcia / blasmar: culpar / el fossar: el cementiri / rector: sacerdot / absoltes: versos pels difunts / eixir d’escopetada: marxar ràpid / espellotar: treure la pell, ficar-se amb algú / acomboiar: acompanyar algú.
PARAULES DES D’UN OLIVER Tota la història és una mena de monòleg que fa un anònim, i a través del qual s’explica la situació. Aquest està dant d’un arbre collint olives quan l’Isidre, l’amo dels arbres (que ha heretat d’un tal oncle Tomàs), apareix de sobte i espanta el pagès. Aquest es posa a parlar i li diu que vol collir les olives perquè sap que ell està enfeinat en la seva botiga i no té temps per a fer-ho i que ho fa com a favor. També li diu que li va dir la seva dona Basilissa que l’avisés, però quan veu que l’Isidre posa mala cara diu que la dona se’n deu haver oblidat. Isidre, que per les paraules del pagès s’intueix que s’està enfadant i no se’l creu, agafa un bastó i es disposa a pegar el pagès perquè baixi de l’oliver. El pagès recorda al xicot que havien anat a la guerra junts i que eren amics, però aquest no li fa cas. No acaba de quedar clar si l’home ho feia realment per ajudar o estava robant, tot i que la més probable és la segona opció.
VOCABULARI presentar-se a la callada: aparèixer silenciosament / batanar: colpejar els draps (aquí la dona) / barrinar: pensar / marrar: perdre el camí, equivocar-se.
INFORME PROVISIONAL SOBRE LA CORREGUDA D’ELIES
La història diu contar-la un cronista, i diu que no pot determinar en quin moment van començar els fets (perquè la gent que els va presenciar no es posa d’acord). El cas és que Elies Santapau va sortir corrents de casa seva i va travessar la vila (hi ha també moltes discrepàncies sobre per on va anar) fins arribar al cafè de Silveri, des d’on sortien els autocars de línia que van cap a Lleida. El motiu de la correguda d’Elies és el fet que el metge acabava de visitar la seva dona, i ha dit que no tenia res a fer, ja que moriria abans del migdia. Aleshores Elies, que el dia anterior havia demanat a l’ordinari que li portés unes medicines de Lleida, ha sortit corrents per avisar-lo que ja no calia que les portés.
VOCABULARI cronista: autor d’una crònica / eixir d’escopetada: sortir corrents / ordinari: persona que va
d’una localitat a una altra per fer encàrrecs / ja és tot dat i beneït: ja no s’hi pot fer res.
FUTBOL DE RIBERA A partir d’una fotografia de l’any 1958, presa després d’una gran victòria al camp de futbol de la vila i penjada al cafè de la Granota, en Cristòfol explica com van guanyar el partit els del poble: va ser gràcies a què el riu inundà part del camp de futbol (situat entre el Segre i l’Ebre, en l’antic hort de Ramon de Tamariu que quedà inservible per una riuada) i els contrincants no s’atrevien a continuar jugant.
VOCABULARI guirigall: confusió en què tothom parla alhora / preludi: allò que ocorre abans que quelcom més
important / tricornis: Guàrdia Civil espanyola (perquè els barrets es deien així).
SENYORA MORT, CARTA DE MIQUEL GARRIGUES Carta de Miquel Garrigues a la mort: Al cafè de la Granota, Miquel Garrigues dicta la carta a Miquel Dalmau (la Clenxa, el barber). En aquesta primer aclareix que ell és el Garriga del carrer Nou, perquè no es confongui, ja que hi ha dos famílies més anomenades Garriga a la vila. A més, diu que ell havia estat barquer, ofici que havien fet també el seu pare i el seu avi, i més homes de generacions enrere. Miquel Garrigues es queixa perquè, des que van fer el pont a l’Ebre, va haver de deixar el seu ofici de barquer i demanar feina a la mina. Explica que un dia, ja jubilat, va anar a l’apotecari Honorat i aquest li va mostrar un quadre que ell mateix havia pintat: hi havia una barca amb un barquer de barbes blanques, que portava gent nua (fa referència al barquer Caront de la mitologia grecoromana). A partir d’aquest fet, Miquel es demanà si era veritat que hi hauria un barquer que havia de transportar els morts i fou aleshores quan se li va ocórrer la idea de demanar-li a la senyora Mort la plaça de barquer quan en Miquel mori.
VOCABULARI traspàs: mort / barrina: pensa / enquimerat: inquiet / desídia, galvana: mandra / barrinaire:
persona que fa barrinades (explosions mina) / apotecari: persona que feia medicines.
PRELUDI DE TRASPÀS El conte comença dient que l’àvia està espantada, i que no deixa de mirar als familiars i veïns que té al voltant, tot i que no gosi dir cap paraula. Més endavant, s’explica que el seu difunt marit, en Joaquim, havia volgut plantar una figuera i la dona s’hi havia intentat oposar. Tot i ai xí, ell va acabar plantant-la. Al cap del temps, de seguida que l’avi va morir, l’àvia va serrar l’arbre. Segons la tia Ramona, la qual no s’oblida mai de res, l’àvia està espantada perquè sap que morirà i, en fer-ho, l’avi l’estarà esperant per passar comptes.
VOCABULARI esfereïda: espantada / s’avien (aviar-se): es deixen anar / tupí: olla petita / feredat: por terrible
/ va mau: va beguda.
ELS DELFINS En Miquel explica que li ha sortit molt bé el condol que ha hagut de donar als familiars del Constantí Cirera després que aquest mori. Més endav ant, explica que ell té la tasca de ser el primer en donar el condol quan mor algú de la vila, i diu que ha esdevingut ell el primer gairebé sense haver-ho parlat els del poble. A més, diu que la seva tasca és molt difícil i està molt preocupat per qui serà digne d’ocupar el seu lloc quan ell no hi sigui. Diu que hi ha tres candidats, però a ell cap li acaba de fer el pes, ja que considera la seva tasca no la pot fer qualsevol.
VOCABULARI condol: expressió de dol / aplomat: serè i segur / senyorívol: digne d’una persona d’alt rang / cofoi: satisfet / gallejar: presumir / exèquies: cerimònies funerals / enze: persona aturada / delfí-delfins: persona que és considerada hereva del poder, la riquesa o el prestigi d’una altra.
UN ENIGMA I SET TRICORNIS Al principi del conte s’explica que van posar més guàrdies civils dels que ja hi havia, per tal de controlar tot el que passava a la vila. Així, la gent havia de dissimular i fer les coses d’amagat, però igualment els guàrdies no tenien res inusual per posar al seu informe, ja que no s’assabentaven de gaires coses. Cristòfol, per exemple, anava a veure a Marieta Peris a les nits amb l’excusa d’explicar-li tot allò que li havia demanat la germana de la noia (que era d’un altre poble) que li expliqués. Un dia diumenge en què hi ha partit de futbol, els que hi assisteixen es divideixen en dos grups: els esperançats i els deprimits. Aquests fins i tot fan apostes sobre com anirà el partit i, en un principi, sembla que perden els esperançats. Però a mig partit, quan un de l’equip contrari estava a punt de marxar, va sonar un xiulet que va fer aturar el jugador. Al demanar explicacions a l’àrbitre, aquest va dir que ell no havia estat. Fou així com es descobrí que hi havia un àrbitre fals, que seguí durants molts més partits, xiulant a favor de l’equip local. Els guàrdies empaitaven i engarjolaven diversos homes, però mai van donar amb l’encertat. Però Cristòfol sí sabia qui era, ja que l’àrbitre fals va anar a confessar-se a l’església i, després, el capellà li ho havia explicat a Cristòfol. Així, una nit abans que tingués lloc el partit final de la lliga, el mossèn i Cristòfol van estabornir el guàrdia la Broca perquè no pogués assistir al partit i descobrir el fals àrbitre. A més, el mossèn havia aconsellat a aquest àrbitre que el millor era seguir endavant, segon deia ell pel bé del poble i del món (perquè si la gent perdia l’interès en el futbol, s’interessaria per la política i seria tot un enrenou i molts problemes).
VOCABULARI tricornis: guàrdies civils / fanfàrria: jactància, arrogància / escèptic: desconfiat (aquí, pessimista).
11
AMARGA REFLEXIÓ SOBRE UN MANAT DE CEBES El protagonista del conte, Manuel la Lloca, és enxampat robant un manat de cebes i els guàrdia civils l’obliguen a espiar el veïnat per explicar-los-hi què fan, a canvi de no enviar-lo a ell a la presó. Així, Manuel la Lloca cada nit surt a espiar, però al final tothom el pega per haver revelat alguna cosa o altra. Però el 15 de novembre de 1958 l’enxampa el sereno Horaci Campells. Aleshores, Manuel li ho confessa tot, i demana a l’Horaci que l’ajudi a esbrinar qui prepara la vaga de la mina Segre, a canvi de no dir als guàrdies que Horaci manté una relació amb la dona d’un dels guàrdies. A continuació, Horaci el pega, i no se sap si l’acaba matant o no. Tot això, segons se’ns diu, apareix escrit en el meticulós diari d’Horaci Campells, però es veu que la part en què Manuel fa xantatge a Horaci no apareix, i quan aquets últim l’estomaca tampoc.
VOCABULARI borrascosa: plena d’esdeveniments desordenats / sereno: vigilant municipal que ronda a les nits / embolcat: cobert / obscurina: obscuritat / guipar: veure / enllepolir: atreure / ataüllar: veure
/ camallada: passa / conciliàbul: reunió de gent per realitzar quelcom il·lícit (contrari a la llei) / trotskistes: a favor de Trotski (un dels polítics organitzadors de la Revolució Russa).
12 L’ASSASSINAT DEL ROGER ACKROYD
El protagonista és en Damià, que fa un monòleg tot confessant-li al Sebastià (amic seu i jutge de pau de la vila) que ha matat en Teodor de Peris. Damià confessa la seva passió per les novel·les de detectius i diu que detesta que l’interrompin mentre llegeix. A més, diu que el dia que va matar en Teodor havia començat a llegir “L’assassinat del Roger Ackroyd ”, d’Agatha Christie i estava molt interessat en el llibre. El que va succeir és que durant aquell matí, que havia decidit sortir a la porta de casa a llegir el llibre, l’interrompen varies persones, i ell se sent molest. Finalment, mentre va explicant al jutge de pau la trama del llibre – que és intrigant – i ho barreja amb el que li va passar amb ell aquell dia – també de forma intrigant – explica que en Teodor se li acostà diverses vegades a observar-lo, però ell no se n’havia adonat. Aleshores, quan estava en el punt àlgid de la novel·la, Teodor se li acostà per dir-li que l’assassí era el doctor Sheppard. Enfadat, Damià disparà Teodor i diu que l’hagués disparat més vegades si no fos perquè un dels trets va anar a parar a una somera i la sang que li sortí va fer que en Damià es desmaiés.
VOCABULARI ufanar: presumir / abraonar: llançar-se contra algú / catxap: conill novell / a tomballons: a
empentes i caient per terra / destarotar: desconcertar / cafrada: acció pròpia d’un cafre, d’un bàrbar / manescal: veterinari / enllaminit: atret per alguna cosa / escarxofar-se: posar-se ben ample en el seient amb tota comoditat / marrar-la: equivocar-se / acoquinar: acovardir / fitar: mirar de fit a fit / somera: femella de l’ase / anca: part posterior de l’esquena dels animals de càrrega.
13
AMOR FATAL EN DECÚBIT SUPÍ Aquest relat està protagonitzat per Gervasi Fenolleda, propietari d’una empresa minera que havia estat de la seva família feia diverses generacions. Gervasi es troba a mitjanit en el seu despatx tot trasbalsat i preocupat, i es passa mig conte lamentant-se pel que ha fet, i ho lamenta per la seva casta esposa, la seva petita filla i per tota la seva dinastia. Finalment, es descobreix que allò que el turmenta ha estat el que ell anomena adulteri , ja que ha mantingut pensaments impropis mirant una retrat de Claudia Cardinale, una famosa actriu de l’època. Mentre es vesteix, intenta evitar mirar cap al sofà de la foto, on està estirada la Clàudia. Al final, Gervasi pren una decisió en veure un punyal sobre la taula, el qual havia servit de tallapapers sobre. Sembla que hagi decidit suïcidar-se però, finalment, clava el punyal diverses vegades al retrat de la Claudia.
VOCABULARI decúbit: posició del cos quan hom jeu / supí: ajagut d’esquena, molt gran, màxim / lignit: carbó
/ atallar: frenar / panteixar: respirar forçadament / diplodocus: espècie de dinosaures / antediluvià: d’abans del diluvi / oprobi, ignomínia, infàmia: deshonor públic / espill: mirall / ignominiós: que mereix menyspreu públic / esmenar-se: corregir-se / missaire: que va molt a
missa / canonge: membre d’una església o catedral / fat: destí.
14
GUARDEU-VOS DE SOMIAR GENIVES ESDENTEGADES L'últim conte d'El Cafè de la Granota, el més llarg, és també el més inquietant. Gira al voltant de la malaltia del petit Carles, fill de Gabriela i de Marcel·lí Montenegre, els quals no estan passant per un bon moment en la seua relació. El relat ens porta endavant i endarrere en el temps: hi descobrim les escapades amoroses de Marcel·lí a Tortosa (amb la Paulina), aprofitant viatges amb el llaüt per baixar-hi carbó; ens preocupem per la salut de Carles i per saber com acabà la visita que Gabriela, sa mare, emprengué amb ell a Lleida, per descobrir què li passava al petit; i també ens adonem que tot s'ha d'interpretar des d'un moment posterior, en el qual s'està duent a terme un judici amb Gabriela com a acusada. Acusen a la Gabriela degut a què la bruixa que va anar a veure a Lleida li diu que la primera persona que li doni un petó a en Carles quan arribin a Mequinensa és la que li està desitjant i causant un mal al petit. Per això, al baixar, clava una navalla a algú, però no se sap a qui exactament Marcel·lí, Adelaida (mare de Marcel·lí) o Carlota (mare de Gabriela). Element indispensable del conte és la creença en supersticions i en pràctiques màgiques, per part d'alguns dels personatges. Podríem dir que són les desencadenants de l'acció final de Gabriela, acció que l'autor no ens acaba d'especificar amb total claredat i que deixa a interpretació del lector.
VOCABULARI guardar-se de: evitar fer alguna cosa / esdentegat: a qui manquen dents / carranquejar: anar
lent / brancal: tros de terra conreada / esmorteir: fer menys viu / bromalles: fragment de núvol.
