LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA
1.1 La restauració borbònica ( 1874-sep 1893)
La restauració borbònica neix el desembre de 1874 amb el cop d’estat en Sagunt del general Martínez Campos, proclamava el regant d’ Alfons XII i la restauració de la dinastia borbònica després de que Isabel II hagués estat destronada. Però, en realitat la Restauració s’havia gestat durant el sexenni revolucionari, quan Antonio Cánovas del Castillo ( considerava com a models la monarquia i el sistema parlamentari britànics) es va posar la capdavant del partit alfonsí i va rebre, el 1873, plens poders d’Isabel II per a preparar el retorn del seu fill al tron. El seu projecte consistia en aprofitar el descontent polític generalitzat per aconseguir suports per la tornada d’Alfons XII, tant suport dels conservadors com dels republicans, així la restauració seria aclamada per un bon ampli grup de persones. Es va produir un pronunciament militar. Després del pronunciament militar de 1874, Alfons XII va proclamar un manifest, redactat per Cánovas, en el qual afirmava que la monarquia era l’única solució per combatre la crisi del període revolucionari i en el que també anunciava quines eren les línies fonamentals que en les quals es basaria el sistema de la Restauració. L’entrada d’Alfons XII fou l’ inici d’una llarga etapa d’estabilitat política basada en un sistema polític regit pels valors conservadors d’ordre, propietat i monarquia, combinats amb aspectes formals institucionals de l’estat liberal.
1.2 Les bases del sistema Antonio Cánovas va ser qui va refermar els principis ideològics i va establir les bases institucionals i jurídiques del sistema. Es va proposar: - Apartar l’ exèrcit del poder polític
- Pacificar el país: * 1876 es va aconseguir finalitzar la tercera guerra carlina, que des el 1872 havia provocat combats en el País Basc, Navarra, Catalunya i el Maestrat * El 1878 es va signar la pau de Zanjón, que va posar fi a la insurrecció cubana de 1869.
- Estabilitat política : * Bipartidisme: estableix una política amb diferents partits, anomenats partits dinàstics. Partit conservador: · Preocupats per l’ordre i els valors establerts pels conservadors . · Liderat per Antonio Cánovas. · Uneix als antics moderats, a l’Unió Liberal i part dels progressistes. · Representa la burgesia, l’aristocràcia i els catòlics. Partit liberal: · Preocupats per les reformes socials i per l’educació · Liderat per Práxedes Mateo Sagasta · Representa sectors de la burgesia, funcionaris i professionals liberals · uneix demòcrates, radicals i republicans moderats. La constitució de 1876 · La sobirania era compartida per les Corts i la Corona · El rei era inviolable. Li corresponia el poder executiu, podia nomenar i destituir
· Les corts eren bicamerals, amb un senat elitista que garantia el control del poder legislatiu per part de les minories privilegiades · Es reconeixien els drets i llibertats individuals · Es reconeixia el catolicisme com a religió oficial, encara que s’ admetia la tolerància envers la resta de religions El sufragi universal masculí no es va tornar a utilitzar fins el 1890, gràcies a una llei electoral del Partit Liberal. Es a dir, els homes de més de 25 anys que pagaven una contribució anual entre 25 i 50 ptes tenien dret al vot. 1.2 Sistema del torn i frau electoral
El sistema ideat per Antonio Cánovas basava el seu funcionament en el tron pacífic dels dos partits dinàstics. És a dir, els dos partits politics lleials a la corona pactaven l’ accés al govern, sense recórrer als pronunciament militars. Per tal de garantir el tron, es recorria al frau electoral. Per tant el sistema polític no utilitzava procediments realment democràtics. Els cacics locals ren una peça clau del sistema. Eren utilitzats pels partits perquè garantissin l’obtenció de la majoria necessària per a governar, al marge de l’electorat. Per a fer-ho recorrien a la compra de vots o a la coacció. * Mecanisme del torn: Periòdicament, i de forma pactada el rei encarregava la formació d’un nou govern al partit al qual tocava governar. Aquest, des del Ministeri de Governació, confeccionava l’encasellat o llista de diputats que havien de sortir elegits en cada districte, reservant sempre alguns escons a l’oposició dinàstica. L’ encasellat es lliurava als governadors civils perquè l’imposessin a la província i als ajuntaments mitjançant el cacic local. Amb aquest objectiu es manipulaven els censos d’electors, es coaccionava el vot i, si amb això no n’hi havia prou, es canviaven les actes resultants Les llistes de diputats estaven formades per membres de l’alta burgesia i l’aristocràcia, que constituïen una oligarquia que
monopolitzava els càrrecs politicoadministratius i els escons de les corts. D’aquesta manera podien controlar tots els ressorts del poder i exercir-lo en benefici de les classes dominants a les quals representaven. Aquest sistema es va consolidar perquè afavoria l’estabilitat política. En eliminar l’oposició. S’allunyava el perill de la radicalització, que hauria alterat l’ordre social establert i hauria afectat els interessos de les classes en què se sostenia el règim: aristocràcia i terratinents, burgesia financera i colonial, exercit i església. 2. LA DINÀMICA POLITICA 1875 -1881 Partit Conservador Cànoves del Castillo 1881 -1883 Partit Liberal Sagasta 1883 -1885 Partit Conservador Cànovas del Castillo 1885 Alfons XII, inici de la Regència de MªCristina 1885 -1890 Partit Liberal Sagasta Parlament o govern Llarg 1890 -1892 Partit Conservador Cànoves del Castillo 1892 -1895 Partit Liberal Sagasta 1895 -1897 Partit Conservador Cànoves del Castillo 1897, assassinat Cànoves per anarquista
1897 –1899 Partit Liberal Sagasta 1899 -1901 Partit Conservador Silvela Majoria d’edat d’Alfons XIII 2.1 EL REGNAT D’ALFONS XII ( 1875 – 1885) Es va caracteritzar per la no-interferencia del monarca en l’activitat política, la qual cosa va contribuir a l’estabilitat governamental: 1875 – 1881 Governa partit conservador: Es va dur a terme la tasca de pacificació militar i la redacció de la constitució de 1876. El seu govern es va caracteritzar per l’aprovació de mesures restrictives orientades a intensificar el control de l’Estat sobre els drets establerts en la Constitució i a centralitzar administrativament el país Les mesures restrictives van afectar : La llibertat de càtedra La llibertat d’expressió El dret de vot També va demostrar una nul·la sensibilitat social en l’aplicació de mesures econòmiques i laborals i va actuar amb duresa anvers l’oposició política contraria al sistema. La centralització administrativa es va manifestar en la abolició dels furs bascos, una escassa autonomia del poder local, manipulat pel poder central per mitja dels governadors civils, i en una afany codificador que permetés d’aplicar un mateix de lleis en tot el territori espanyol. 1881 – 1883 Governa partit liberal: S’iniciava el sistema de tron dels dos partits dinàstics. Aquests govern va restablir la llibertat de càtedra i d’expressió, i l’associació i reunió. 1883-1885 Governa Partit Conservador.
És una política internacional, és a dir, hi ha una moderació. Va ser molt prudent, pròpia d’un país en decadència. Hi ha un apropament a Alemanya però també va esclatar el conflicte de les Carolines (1885). També es pot destacar l’aportació liberal en el terreny econòmic, que es va concretar en la signatura d’acords lliurecanvistes amb França i el Regne Unit. 2.2 La regència de Maria Cristina (1885 – 1902) A la mort d’Alfons XII, la seva segona esposa, Maria Cristina d’Habsburg, va assumir la seva regència amb el suport dels partits dinàstics, els quals van signar el pacte d’el Pardo, segons el qual es comprometien a mantenir la monarquia, a respectar els trons politics i a conservar les mesures legislatives aprovades pels governs respectius. Alternació del govern: 1885 – 1890 Governen els liberals Es van aprovar el codi de comerç (1885) i el codi civil (1889). Amb això s’adaptava el Dret als nous postulats del liberalisme econòmic i polític i es donava protecció jurídica a l’incipient capitalisme i als interessos del latifundisme agrari. Es va aprovar la Llei d’Associacions (1887), que va afavorir el desenvolupament de les forces antimonàrquiques, es van instaurar els judicis amb jurat i es va abolir la esclavitud a Cuba. Al 1890 es va aprovar el sufragi universal masculí. 3. L’OPOSICIÓ POLITICA L’oposició política estava reprimida i marginada: republicans, carlistes, nacionalistes i el moviment obrer 3.1 El carlisme Derrotat militarment el 1876. El carlisme es va reduir a un moviment ideològic circumscrit socialment al País Basc i Navarra. Es va dividir en dues tendències: · Els integristes: encapçalats per Ramon Nocedal, que criticaven l’excessiu liberalisme del pretendent Carles VII i exaltaven els valors del catolicisme i la seva influencia en tots els àmbits de la vida pública.
· Els tradicionalistes: influïts ideològicament per Juan Vázquez de Mella, van evolucionar cap a posicions regionalistes. Van proposar un nou marc institucional que comprengués la monarquia tradicional catòlica i les noves aspiracions regionalistes per tal d’evitar que sorgissin opcions separatistes que podien posar en perill la unitat d’Espanya. 3.2 El republicanisme Els republicans es van agrupar en diversos corrents doctrinals i politics a l’entorn dels antics líders del sexenni: · Els federalistes: liderats per Francesc Pi i Maragall, s’inclinaren cap a posicions socialitzants i troben ressò en sectors populars urbans de Catalunya i el litoral de València. · Els Unionistes: liderats per Nicolas Salmeron, van formar el partit centralista (1891). Eren partidaris de la unitat territorial i política de l’estat i representaven el liberalisme d’un sector de la intel·lectualitat burgesa. · Els radicals: van crear el Partit Republicà Progressista, dirigit des de l’exili per Manuel Ruiz Zorrilla. Partidaris de la lluita armada, protagonitzaren diverses insurreccions fins a la mort del seu líder en els anys noranta. · Els possibilistes: grup minoritari conservador, liderat per Emilio Castelar, que va donar suport al regim per aconseguir alguns objectius com el sufragui universal. Finalment es va integrar en el Partit Liberal. · Unió Republicana: Neix al 1893, és el fruit de la unió de federalistes i unionistes, partidaris de l’acció política pacifica i legal. 3.3 Del regionalisme al nacionalisme El regionalisme és un moviment que reivindica el reconeixement de la identitat diferencial d’una regió, ja sigui cultural, econòmica, administrativa o política. Quan aquest moviment accentua la seva dimensió política i reivindica fites elevades d’autogovern, basant-se en el principi de les nacionalitats, es defineix com a nacionalisme. Sorgeixen regionalismes/nacionalismes a Catalunya, País Basc, Galícia, València i Andalusia.
Catalanisme Té el seu origen en el renaixement cultural (Renaixença) i en els canvis socioeconòmics. Hi ha dues tendències: - Federalisme republicà. Liderat per Valentí Almirall, va encapçalar les reivindicacions catalanes davant el govern central i va ser qui va elaborar les primeres formulacions teòriques del catalanisme. Va fracassar. - Conservadorisme tradicionalista i catòlic: representat per la Lliga Regionalista. El que reivindicarà l’autonomia política en el marc d’un Estat espanyol descentralitzat, i el que impulsarà la mobilització d’amplis sectors de la poblacions. El nacionalisme basc Després de l’abolició dels furs a causa de la 3ª guerra carlina, sorgeix un moviment de defensa institucional i lingüístic, que va unit al desenvolupament industrial. També Sorgeix com a consciència el basquisme: una llengua, unes tradicions, uns furs, un catolicisme, un ruralisme en contraposició a una indústria castellanitzada. Al 1895 neix el Parit Nacionalista Basc (PNB). Sabino Arana va configurar el primer programa polític nacionalista, afirmant la raça, la llengua, l’ultracatolicisme i les tradicions com a elements diferenciadors de la nació basca, per a la qual reivindicava la sobirania. Va crear el Partit Nacionalista Basc(1895), molt conservador, radicalment oposat al liberalisme, a la industrialització, a l’espanyolisme i al socialisme. Nacionalisme gallec En els seus inicis, el galleguisme es va limitar a una minoria intel·lectual que va actuar com a impulsora. El regionalisme gallec es va iniciar com un moviment cultural i literari, el Rexurdimiento, que va buscar respostes i solucions al retard econòmic i cultural de Galicia, i les figures més destacades del qual foren Rosalía de Castro i Manuel Murguía, exponents d’un liberalisme progressista. 3.4 El moviment obrer Durant els primers anys de la Restauració, el moviment obrer no va constituir una oposició política real, malgrat que sí que va atacar el sistema mitjançant insurreccions, vagues i atemptats.
· Anarquisme: doctrina que va aconseguir la major acceptació social, tant al camp, especialment l’andalús, com en els centres industrials, sobretot de Catalunya. Es negava a participar en l’acció política. Creia en l’acció directa organitzada a partir dels sindicats, encara que en la dècada de 1890 foren freqüents les accions violentes individuals. · Socialisme: menys estes a l’Estat Español, defensava la participació política. El 1879 Pablo Iglesias va fundar, en la clandestinitat, el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), que no va tenir significació política fins al 1910, quan va aconseguir un diputat a les Corts. 4. LA CRISI DE 1898 La crisi de 1898 va estar provocada per les guerres colonials ( Cuba i Filipines), que van provocar frustració nacional i crisi del sistema. 4.1Les guerres colonials a)Guerra de la independència de Cuba Conflicte on xoca la política colonial espanyola i l’expansionisme dels EU. Cuba es la principal exportadora mundial de sucre, i també productora de cafè i tabac. Era exportadora per Espanya, que monopolitzava el mercat colonial en benefici seu i en contra dels interessos illencs. Aquesta situació va fer que es crees un sentiment independentista dels cubans, ja que van veure la independència política la única via per aconseguir la independència econòmica. . 1ª Guerra ( 1868 – 1878): Guerra Llarga La Guerra llarga va ser dirigida per José Martí el qual representava el moviment antiesclavista, liberal i progressista cubans. Però Espanya els derrota amb Martinez Campos. Es signa la Pau de Zanjón, la qual suposava promeses d’autonomia i amnistia. 2ª Guerra (1895 – 1898): Guerra Chica Fou liderada per José Martí, que organitzar guerrilles que causaven greus danys a l’exèrcit Español. Ni els intents de pacificació duts a terme pel militar Arsenio Martinez Campos, ni la cruesa de mètodes del seu successor, Valeriano Weyler, adreçats a exterminar els
revolucionaris que es posés en perill la riquesa cubana, no van solucionar el conflicte. La guerra acaba amb la independència de Cuba, però l’economia controlada per USA. b) Guerra de Filipines Arxipèlag oblidat pel govern espanyol, la guerra va ser a causa de els seus recursos naturals mal aprofitats i amb una gran presencia d’ordres religiosos intransigents amb els moviment independentistes Al 1897 hi ha una insurrecció independentista de José Nizal, Puerto Rico, Filipines i les illes de Guam acaben pertanyen a USA. 4.2 Les repercussions del conflicte
Les pèrdues econòmiques: van alterar les finances, la hisenda publica i els preus, l’encariment dels quals va afectar els sectors més humils de la societat. Pèrdues humanes: moltes pèrdues humanes del sector humil, les classes benestants es van alliberar del servei militar mitjançant un pagament en metàl·lic. Crisi política: no va ser immediata, però va col·laborar a la desintegració del regim, que, a mes a mes, començava a tenir problemes a causa de l’embranzida dels nacionalismes perifèrics i del moviment obrer. Crisi cultura: manifestada en la Generació del 98, i el sorgiment d’una consciencia critica que, des d’una perspectiva intel·lectual, exigia una profunda regeneració política, econòmica, social i ideològica de la vida espanyola.
