Javi Gombao®
1 Valencià: La plaça del Diamant
Javi Gombao®
La Plaça del Diamant és una obra escrita per Mercè Rodoreda (novel·lista més important de la literatura catalana contemporània) i constitueix una de les novel·les més conegudes de la literatura catalana. En termes generals, tota la seua obra es correspon a la literatura moderna occidental que es fa contemporània a partir de la seua experiència en la guerra i de l'exili. En particular, aquesta obra s’inclou dins d’una de les tres etapes literàries que presenta l’autora. La primera d’elles, correspon a abans de la Guerra Civil espanyola, escrigué contes per a periòdics i posteriorment fou influenciada pel moviment avantguardista, fet que l’observem en Aloma. La segona etapa es correspon en el moment de l’exili (aquesta experiència eixampla els límits del realisme literari, i destaca un to realista, la introducció de noves tècniques estrangeres com el subjectivisme narratiu, la incorporació del monòleg interior i es tracta el tema del pas de la joventut a la maduresa). Ací, s’incorpora, la Plaça del Diamant i El carrer de les camèlies i Jardí vora al mar (1966). La tercera etapa correspon quan l’autora torna de l’exili, i les obres tracten sobre temes de vellesa, amb un to fantàstic i la represa de tècniques narratives més tradicionals com el narrador omniscient: La meva Cristina i altres contes (1967) o Mirall Trencat (1974). Així doncs, en totes aquestes produccions vol narrar situacions humanes: descriu espais, conta fets ocorreguts; però cal l'expressió íntima dels protagonistes per a completar la narració. D’aquesta manera, l’autora connecta amb el corrent més important dels anys 20 i 30 a la literatura europea: la novel·la psicologista (destaca la subjectivització, la introspecció en la psicologia i el món interior del protagonista) i és influenciada pels seus autors. Tot i això, la seua producció presenta altres característiques que la doten d’una singularitat especial. Per exemple, el títol de l’obra La Plaça del Diamant ja presenta un significat especial que estarà present al llarg de tota l’obra: és el nom d’una plaça de Barcelona, al barri de Gràcia on passa tota l’acció. En aquesta plaça comença la novel·la, un dia de festa major, quan la Colometa coneix en Quimet, el seu futur marit. Pel que fa als criteris de classificació de textos, podem dir que la presentació de l’obra està estructurada en capítols, amb marges i sagnats constituint un text complet; la temàtica que és literària, el tema és simbòlic, d’actualitat en el seu context (no ficció), general i quotidià; l’àmbit d’ús és literari, el gènere narratiu es correspon a la novel·la, l’estructura és narrativa, la finalitat és estètica i lúdica, la funció és expressiva o emotiva i referencial, el canal és escrit i els participants són formals i per últim podem apreciar diàlegs i per tant hi ha una presència del emissor i del receptor. A banda, aquesta obra presenta una finalitat suggeridora, commovedora i emotiva. Així i tot, es caracteritza pel to realista i per la introducció de tècniques narratives de la novel·la europea i nord-americana d’entreguerres o “generació perduda”, que analitzarem més endavant: subjectivisme narratiu, desaparició del narrador, monòlegs interiors... Així doncs, la novel·la és un discurs (abundància del verb parlar) amb un propòsit subjectiu, un ús de la 1a persona gramatical i l’expressió de sentiments íntims i un lèxic familiar o afectuós (enamorat, cor, beneit, estimava...). Pel que fa al lector model, podríem dir que a partir de les característiques que presenta el llibre, el que millor l’entendrà i millor ho passarà llegint-lo serien aquelles persones que tinguen una alta formació i una alta sensibilitat (recordem que el llibre apareix reflectit la vida i les inquietuds de la protagonista i per arribar a comprendre el significat de la història s’ha de tindre un coneixements determinats). Per altra banda, el tema essencial de l’obra correspon a la vida de la protagonista, Natàlia, que narra en primera persona els seus sentiments o pensaments en un llarg monòleg interior a un interlocutor imaginari: des que coneix al seu marit Quimet, fins que amb els seus fills refà la vida amb Antoni, el seu segon marit. Entremig, estan els denominats temes secundaris: els fets històrics (l’adveniment de la
2 Valencià: La plaça del Diamant
Javi Gombao® República, l’esclat de la guerra, les penúries de la rereguarda, les dificultats de supervivència, i la recuperació econòmica), la fam, la por i la mort. Un altra idea important que observem al llarg del de la novel·la és l’evolució que presenta la protagonista: des de la Natàlia adolescent, insegura i dòcil del principi, a la senyora Natàlia, que recobra la identitat i crea un món de somnis i records a la fi de la història. En aquestes dues èpoques Natàlia esdevé Colometa, ja que perd la seua identitat per sotmetre’s a la voluntat del seu marit, fins que a poc a poc la recobra. A l’obra, es narra, per tant, la història del festeig, casament, viduïtat i segon casament de Natàlia durant un període de temps de 25 anys que va des de poc abans de la proclamació de la II República fins a la Guerra Civil i postguerra. Així i tot, podem establir una estructura o parts principals determinades en funció de la vida de la protagonista en les etapes següents: -
-
-
Primera etapa: (introducció) correspon a un ball de festa que propicia la coneixença de Natàlia i Quimet. Des de l’inici, s’estableix una relació desigual, marcada per l’abús d’autoritat i la progressiva anul·lació i submissió de Natàlia (que perdrà el nom per passar a ser Colometa). Seguidament, aquesta etapa se centra en el casament i els primers anys de matrimoni (i el naixement dels seus fills, Rita i Toni). El casament i maternitat acceleren el procés de despersonalització de Natàlia i en la relació, els coloms es converteixen en un símbol molt important i Quimet utilitza la imaginació per fer-se el centre d'atenció: l'exclamació pobra Maria i els mals imaginaris que apareixen quan la dona necessita una atenció especial que ell no li vol atorgar. Amb el transcurs dels capítols observem la monotonia de la vida diària, el dolor davant el sexe, la dominació del mascle... Tot és acceptat, sense cap dramatisme, com a coses pròpies de la vida de la dona. Llavors, en aquesta etapa predomina la comunicació entre els diferents personatges i correspon als 17 primers capítols (tres anys). Segona etapa: (nus) Colometa, obligada per les circumstàncies a fer feines fora de casa, pren consciència de la seua situació d'explotada dintre de la societat i acaba amb els coloms. Però no és ella l'única que canvia, sinó que tots els personatges del seu món evolucionen i es tornen madurs. Per exemple, Quimet li proporcionava més independència a la dona ja que estava en la guerra. En aquesta etapa, es produeix la mort del marit i uns amics seus. A partir d’ara, Colometa viu una realitat que fa que es preocupe menys de sí mateixa, per això no hi trobem a la narració paraules en estil directe o indirecte, sinó la forma narrativa. La República i el final de la Guerra Civil que s’esmenta a aquests capítols ens permeten deduir que, del capítol XVII al XXXII, van uns vuit o nou anys Tercera etapa: (desenllaç) es caracteritza per l’aïllament i la recuperació de la pròpia identitat. La desaparició dels principals protagonistes que ella coneixia, lligat a una vida miserable, li proporciona la idea de suïcidar-se. Aquesta idea de suïcidi no s’arriba a realitzar perquè es casa amb Antoni, treballador d’una adrogueria. El segon marit demostra ser un home d’un caràcter contrari a Quimet perquè li proporciona la seua vertadera identitat i també elimina de les seues relacions el trauma del sexe. En la nova relació hi predomina els pensaments de Natàlia, en un procés d'interiorització a causa del seu aïllament. Ara, els anys passen perdent realitat i concreció i Natàlia s'adona del temps que ha passat, ja sense remei. A partir d'ací ja no es fa cap altra menció del temps, però podem observar el procés de creixement dels fills i els seus respectius casaments.
Sens dubte la trama i l’estructura de la novel·la són, com hem vist, dos elements amb capacitat suggeridora. Però la riquesa de la Plaça del Diamant no es redueix a aquest dos elements, sinó que li deu molt també a la força i vitalitat psicològica dels personatges, especialment a les de la seua protagonista, Natàlia que es troba sotmesa (almenys en les dues primeres etapes de la seua vida) al sotmetiment de l’home que en molts casos provoca un desig de trobar un espai propi. No obstant, té una forta personalitat i presenta una descripció psicològica, amb les següents característiques: la recerca de l’equilibri en la vida (símbol de la balança), la
3 Valencià: La plaça del Diamant
Javi Gombao® maduresa i el complex món interior (l’observem al llarg de tota l’obra), l’aïllament de la societat (“Era veritat, però, que el meu pare sempre em deia que jo era de mena exigent... però és que a mi em passava que no sabia ben bé per què era al món”), els naixements (“Rita i Toni”), la sensibilitat cap a l’època perduda de la infantesa i de la adolescència (“L'Antoni es va engelosir de la nena i l'havia de vigilar molt. Un dia el vaig trobar enfilat en un tamboret, al costat del bressol [...]”), i la interiorització dels sentiments (“entre campana i campana, un cargol de mar d'aquells que, si hi acostes l'orella a dintre se sent el mar [...]i cap persona no podria viure amb aquell anar i venir de les onades ficat a dins”). En altres aspectes, es descriu com una noia que es regeix pels costums i les normes de les classes menestrals de Barcelona de l’època: “havia aprés de llegir i d’escriure i venia pastissos i caramels i xocolatins plens i xocolatins buits amb licor a dintre”. La resta dels personatges tenen molta menys força, tret de Quimet, que és introduït per una descripció llarga de caràcter realista fruit de la necessitat narrativa de fer ressaltar la seua importància després de l’encontre amb Natàlia: “tenia els cabells com un bosc, plantats damunt del cap rodonet”. Uns altre personatges importants són Antoni, que és un home que estima la persona amada sense imposar res i que per això mateix, facilita unes relacions personals home-dona basades en l’amor pur i el respecte; i Enriqueta (li fa de mare a la protagonista i cuida dels fills Rita i Toni). A banda dels anteriors protagonistes, també hi ha personatges secundaris que són tractats de passada com, per exemple, en Pere (primer marit de Natàlia), , Julieta (amiga de Natàlia), Cintet i Mateu (amics de la parella que també moriran a la guerra), Vicenç (el marit de Rita), Griselda (esposa d’en Mateu) i altres personatges que surten sense nom i són la mare d’en Quimet i el pare de la Colometa. Al seu torn, la seqüència d’oracions coordinades per la conjunció i, doncs, reprodueix d’una manera que es pot considerar natural l’ordenació temporal dels fets referits. El propòsit de l’autora és d’imitar una manera de parlar senzilla, popular, que correspon al personatge de la Colometa. Més tècnicament es pot dir que en el monòleg de la Colometa hi predomina absolutament una sintaxi de tipus paratàctic (coordinació). Tot i que el vocabulari és senzill i quotidià, no deixa de ser molt elaborat, sobretot pel que fa a la precisió i riquesa lèxiques, i a l’abundància de figures retòriques, com per exemple el polisíndeton (ús d’oracions molt simples enllaçades mitjançant la conjunció “i”), repeticions i redundàncies (“el matrimoni dels sogres i el matrimoni dels joves que eren ell i la seua senyora, filla dels sogres, és a dir, ell i la seua senyora vivien amb els sogres, o sigui els pares de la meua senyora, va dir”), metàfores i personificacions (“desmais del cor”) i connotacions (“beneit, desmais, malalt del cap”). Ara bé, una característica que destaca per excel·lència a la Plaça del Diamant és la utilització dels símbols. Els podíem classificar en dos grups: els elements dinàmics i estàtics. Al primer grup trobem els coloms que constitueixen un dels símbols més rics i polisèmic. La seua arribada es produeix en l'inici dels grans problemes, històricament i personalment de la protagonista. Els ocells entren progressivament a la casa per fer-la fora dels seus dominis: primer ocupen el terrat i, més endavant, comencen a envair altres indrets. De la mateixa manera que ho ha fet Quimet, els coloms entren en la vida de la protagonista i imposen la seva voluntat. Esdevenen, per aquest motiu, un element paral·lel de la supeditació de Natàlia/Colometa al sotmetiment i els capricis de Quimet. Per això mateix, la determinació i l’acte d’acabar amb els coloms és també un clar exponent de la voluntat de Natàlia de rebel·lar-se contra una familiar angoixant i especialment frustradora per la seua personalitat. No obstant, quan es casa de nou amb el segon marit, aquest té una relació simbòlica significativa amb els coloms. Antoni és l'adroguer de les veces, el botiguer que li compren el menjar dels ocells i que, acabada la guerra, es fa càrrec de Colometa i els seus fills. Aleshores, la seua significació canvia en la darrera part de l’obra en convertir-se en un element del record, que tendeix a embellir el passat i a reviure’l com un somni. Per altra banda, l'embut constitueix un altre element simbòlic que arriba a la casa al mateix temps que el primer colom i és el símbol d'aflicció i de
4 Valencià: La plaça del Diamant
Javi Gombao® mort, perquè és l'instrument triat per matar els fills de Colometa. A l'últim capítol s'inclouen tots els elements: el colom, símbol de vida-opressió, i l'embut, símbol d'angoixa-mort. Ací, l'embut s'ha tancat i el colom s'ha mitificat, assenyalant la liquidació definitiva de la joventut de Colometa i una possible vida futura. Uns altres símbols que s’esmenten a la producció literària de Rodoreda però no tenen la mateixa presència són: les flors i les nines, que simbolitzen la felicitat i la il·lusió del temps de la innocència (que també corresponen al primer grup). Amb el pas del temps l’aparador de les nines es torna un referent trist i decadent (es transforma en un símbol de vellesa). Mentrestant, el caragol de Mar que Natàlia escolta amb atenció és també un símbol interessant perquè representa un canvi en les circumstàncies vitals de la protagonista. El segon grup de símbols es caracteritzen pel seu valor unívoc: les cintes, que simbolitzen el caràcter purament decoratiu assignat a les dones; el ganivet que és el símbol de mort i de venjança, de liquidació de la vida vella; les balances, que simbolitzen la justícia i l'equilibri; el quadre de les llagostes, que representa el sexe que mata la dona; i la fusta, què és el material que treballa Quimet, un element al qual dóna forma de la mateixa manera que modela a Colometa. Pel que fa als modes o estils del discurs direm que per introduir les paraules dels personatges en una narració es pot optar per l’estil directe (prescindint dels dos punts i cometes), on les paraules del personatge es transcriuen de forma literal, com les que un personatge pronuncia o pensa, (“La meva reina va dir”) i per l’estil indirecte, quan el narrador introdueix les paraules del personatge amb un verb de “dir” (“en Quimet em va dir Pobra Maria”). Posteriorment, la novel·la moderna (principis del segle XX) prefereix en canvi les tècniques narratives de l’estil indirecte lliure que esborra la frontera entre el narrador omniscient i els personatges, permetent al lector endinsar-se en els pensaments i en el monòleg intern del personatge novel·lat (“I aquell dia no m’ho preguntava i jo no sabia de quina manera començar a dir-li que ja havia dit a en Pere, amb mi, no podia ser”) i l’estil directe lliure només hi ha les paraules del personatge, no hi ha verb introductori ni trencament oracional i es manté a la persona del personatge que parla (“I en Quimet, al cap d’anys, encara ho explicava com si fos una cosa que ens acabés de passar, se li va trencar la cinta de goma i corria com el vent”). Pel que fa al temps narratiu, l’acció es situa en el eix verbal de present, encara que de vegades podem trobar temps verbals en passat, per exemple, en els records que té la protagonista de la seua infantesa o quan estava amb en Quimet. Així i tot, l’estil que presenta l’obra es caracteritza per la naturalitat, l’equilibri entre la llengua viva i la norma, i el seu to líric. Un aire de poesia envolta les frases més vulgars, d’aquesta manera és com aconsegueix expressar els sentiments més profunds. Per altra banda, com hem dit anteriorment, la novel·la psicològica sorgí als començaments del segle XX com a refús al Realisme i Naturalisme vigent. Ara bé, aquest tipus de novel·la s’utilitzà en les lletres catalanes quan a tot occident estava ja en plena decadència. James Joyce, Virgínia Wolf i Marcel Proust són els autors més importants d'aquest tipus de novel·la; l'últim prengué de la filosofia de Bergson el concepte del temps perdut i més tard retrobat. Joyce i Virgínia Wolf agafaren de les teories del subconscient de Freud i les del funcionament de la consciència de James. Amb tot açò, Rodoreda vol narrar situacions humanes: descriu espais i conta fets ocorreguts; però cal l'expressió íntima dels protagonistes per a completar la narració. L’autora connecta així amb la novel·la psicologista i fou influenciada pels anteriors autors. Ara bé, Joyce, fou el que tingué més influència en Rodoreda perquè practicava la tècnica del flux de consciència, un monòleg interior desordenat, igual com ix de la ment; encara que les tècniques emprades per Rodoreda són més pròximes a les tradicionals. És a dir, l’escriptora en les seues produccions literàries utilitza tant el monòleg interior directe (pensaments d’una persona plasmats d’una manera desordenada, és a dir, el personatge parla d’ell mateix) com el indirecte o escriptura (les paraules del personatge van dirigides a un interlocutor o a una persona que escolta i que mai es fa present com a subjecte actiu). Si es centrem en l’obra, observem que la major part del text es tracta d’un monòleg interior indirecte i hi ha una supressió del narrador que
5 Valencià: La plaça del Diamant
Javi Gombao® accentua encara més aquesta característica (encara que en els últims capítols podem trobar el monòleg interior directe). Aquesta sensació d’oralitat de narració no escrita i poc literària que aconsegueix donar-li l’autora, ve donada pel propòsit de remarcar la falta de poder, la fragilitat i la humilitat de la protagonista. En conclusió, Mercè Rodoreda és la novel·lista més important de la literatura catalana contemporània. La seua producció literària es pot classificar en tres etapes creatives: la primera en els seus inicis en la literatura, abans de la Guerra Civil espanyola, i influenciada pel moviment avantguardista; la segona a les produccions realitzades després de la guerra, i la tercera es correspon quan està fora de l’exili. Tota la seua producció literària es correspon a la novel·la psicològica on la protagonista principal majoritàriament es tracta d’una dona, que finalment descobreix el significat de la vida i la seua identitat, al mateix temps que hi ha un predomini dels símbols, que ajuden a perfilar l’estat d’ànim o el procés de transformació del personatge. Aquest fet i el subjectivisme que impregna els seus relats contribueixen a que l’estil de la seua prosa parega poètica amb una visió del món pessimista i trista. Ara bé, l’obra més rellevant d’aquesta autora és, sens dubte, La Plaça del Diamant, que narra la historia del festeig, casament, viduïtat i segon casament de la protagonista principal, Natàlia, durant un període de temps de 25 anys, que va des de poc abans de la proclamació de la II República fins a la Guerra Civil i la postguerra, sent testimoni dels esdeveniments que es produeixen en la seua època. Llavors, en general, la producció literària de Mercè Rodoreda incideix en la psicologia dels personatges; i en particular, aquesta obra es caracteritza per la incorporació de tècniques narratives i apareix el concepte de escriptura parlada, una mena de monòleg interior en el qual es produeix una identificació entre la llengua parlada o pensada de la protagonista amb la llengua del text narratiu.
BIBLIOGRAFIA http://www.xtec.cat/ http://www.mercerodoreda.cat http://rua.ua.es/ http://www.iesjaumei.es/ http://www.foz.unioeste.br/
6 Valencià: La plaça del Diamant
