43 - Tema 43: L’Humanisme. Bernat Metge i Antoni Canals

TEMA 43

Tema 43 L’HUMANISME. BERNAT METGE I ANTONI CANALS

TEMA 43 L’Humanisme. Bernat Metge i Antoni Canals

ÍNDEX 1. Introducció 1.1. Context històric 1.2. Definició d’Humanisme 2. L’Humanisme a la Corona d’Aragó 3. Bernat Metge Vida Obra 4. Antoni Canals Vida Obres Traduccions Canals, autor humanista?

----------------------------------------------------------------

----------------------------------------------------------------


Bibliografia. BADIA, L., De Bernat Metge a Joan Roís de Corella, Barcelona, Quaderns Crema, 1988. BATLLORI, M., Humanismo i Renacimiento, Barcelona, Ariel. CASANOVA, E., El lèxic d’Antoni Canals, València-Barcelona, Institut de Filologia Valenciana, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1988. DIVERSOS AUTORS, Història del País Valencià. Volum II, Barcelona, Edicions 62, 1989. DIVERSOS AUTORS, Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans. Volum III: La forja dels Països catalans, Segles XIII-XV, Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, 1996. FERRANDO, A., Llengua i literatura. RIQUER, M. i al., Història de la literatura catalana. Volum II, Barcelona, Ariel, 1984. RUBIÓ, J., Història de la literatura catalana. Volum I, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1984.

----------------------------------------------------------------

----------------------------------------------------------------


1. Introducció 1.1. Context històric Àmbit europeu: tardomedieval El segle XIV i part del segle XV es caracteritzen dins la Baixa Edat Mitjana com un període d'accentuada crisi econòmica, política i social a tot Europa. En l’ordre econòmic, Europa es va veure sotmesa a una forta recessió com a conseqüència d'un canvi climàtic, les pluges del qual van podrir les collites de cereals a àmplies zones del continent. Aquesta situació de desequilibri entre producció i població va provocar un esclat de fam gairebé generalitzat, que ja s'havia iniciat a les acaballes del segle XIII. A la fam es va afegir, a més, la propagació de l'epidèmia de pesta negra que durant els anys 1349 i 1350 assolà tota la conca mediterrània, Anglaterra, la franja atlàntica de Franca, l’Imperi romanogermànic i, fins i tot, Suècia i Rússia, amb desiguals davallades demogràfiques. És aquest un període caracteritzat també per guerres freqüents, amb la consegüent pèrdua tant de vides humanes com d'infraestructures agrícoles, eines de treball, collites, etc., tot això sense comptar els episodis de saquejos i violència de les postguerres. En aquest context de crisi económica i social, que no trobaria el seu redreçament fins a ben entrat el segle XV, les institucions polítiques, culturals i religioses es van veure sotmeses igualment a nombroses tensions. La monarquia i la noblesa van mantenir sovintejades lluites pel poder polític arreu de l'Europa occidental, on els reis pretenien assolir majors cotes de poder per sobre de la noblesa de cada regne i de certs feus i principats (Guerra dels Cent Anys, pugnes entre el Pontificat l'Imperi, crisis de poder a la Península Itàlica). Pel que fa a L’estament eclesiàstic, cal destacar la llarga estada del Pontificat a Avinyó (13091377) i sobretot el Cisma d'Occident entre el 1378 i el 1417, que va produir una crisi espiritual i de mentalitats fruit de la qual van proliferar, d'una banda, significatius moviments herètics (John Wycliffe, Hus), i d'altra banda abundants obres de pensament filosòfic, teològic i científic (Joan Duns, Escot, Guillem d'Occam, Jean Buridan, Nicolau d'Oresme...). La disfuncionalitat total que va enfonsar la societat tardomedieval va començar a ser superada a mitjan segle XV, amb la perspectiva de nous equilibris en els àmbits econòmic, polític, socioinstitucional, cultural i de mentalitats, que albiraven la superació de la crisi i alhora marcaven les pautes cap a la posterior entrada d'Europa occidental en la modernitat. Corona d'Aragó: expansió i crisi A casa nostra, el tres-cents arrenca amb un període d'expansió, per a després caure en la dinàmica de crisi tardomedieval d'abast continental. Arran dels pactes de Jaume II a Torrellas i Elx (1304-1305), es dibuixa la fesomia de l'actual País Valencià amb l’annexió de les comarques situades al sud de l'antiga línia fronterera Xixona-Biar fins a Guardamar. Aquesta ampliació territorial va suposar un creixement econòmic important per al domini catalanoaragonés, perquè les noves comarques posseïen una gran riquesa agrícola que fixaria la base d'un notable comerç d'exportació. La prosperitat de principis de la centúria va acompanyada d'un procés de maduresa i enfortiment institucional de l’Estat creat per Jaume I, tant des del punt de vista coercitiu i de control com en la seua dimensió representativa. ----------------------------------------------------------------

----------------------------------------------------------------


A mitjan segle, però, s'enterboleix el panorama de puixança econòmica, amb l’adveniment de “l'any de la gran fam” (1347) com a conseqüència de les males collites (si bé al llarg de la dècada anterior la fam ja havia fet acte de presència a diversos territoris del regne) i la propagació de la pesta negra del 1348, que van delmar considerablement la població tant en el medi agrícola com en l’urbà. Les ciutats, però, es van reequilibrar més ràpidament que el camp, ja que la davallada demogràfica va provocar moviments migratoris cap a aquestes, en caldre mà d'obra per a restablir oficis que les mortaldats havien minvat. A la fam es van afegir també conflictes bèl·lics, com el de Jaume III de Mallorca i Pere III el Cerimoniós, que es va resoldre definitivament a favor d'aquest darrer a la batalla de Llucmajor (1349), i les batalles d'Èpila i Mislata (1348), on Pere III va véncer el seu germà Jaume d'Urgell. També es van produir conflictes externs, com la revolta de Sardenya, que va concloure amb el setge de l'Alguer (1354) i la repoblació de la ciutat amb catalans. Amb Castella es va produir l'anomenada Guerra dels dos Peres (Pere III el Cerimoniós i Pedro I el Cruel) el 1359, que va facilitar l'adveniment a Castella de la dinastia dels Trastàmara. Durant el regnat del Cerimoniós es produeix també l'annexió a la Corona d'Aragó dels ducats d'Atenes i Neopàtria. Durant el regnat de Pere el Cerimoniós es van formar institucions com la Diputació del General, i se'n van reformar d'altres com el Consell Municipal de Barcelona (1386). Pel que fa a la seua política cultural, Pere el Cerimoniós va ser un notable protector de les lletres i dels artistes; va defensar el lul·lisme davant la Inquisició; va fundar la Universitat de Perpinyà (1350) i va dirigir la crònica dels fets del seu regnat (Crònica de Pere el Cerimoniós). El sobrenom el Cerimoniós Ii ve del llibre de les Ordinacions de la casa reial, obra d'extraordinari interés, datada l'any 1344. El que cal destacar, però, per sobre de tots aquests fets, és la reestructuració que el monarca va efectuar en la Cancelleria, que com a conseqüència de la qual va produir la uniformització de la nostra llengua escrita tot convertint-la, en paraules de Martí de Riquer, en «el que avui diríem una llengua acadèmica». El successor de Pere el Cerimoniós, el seu fill Joan I, anomenat l'Aimador de la Gentilesa, el Caçador i el Descurat, va regnar des del 1387 fins el 1396. Va tenir relacions difícils amb el seu pare, i especialment amb la seua madrastra Sibil·la de Fortià, cinquena muller del rei. El 1373 es va casar amb Mata d'Armanyac, i el 1380 amb Violant de Bar. Del seu regnat cal destacar la submissió del rebel Joan I d'Empúries i la convocatòria de corts a Montsó el 1388 -interrompudes per la invasió del comte d'Armanyac, aspirant a la Corona de Mallorca (1389)-. Pel que fa a la seua política exterior, el 1390 es va reconciliar amb els Anjou, va pactar amb Gènova i va encarregar al seu germà Martí la defensa de Sicília i de Sardenya (1391-1393), però va perdre els ducats d'Atenes i Neopàtria (1387-1390) que el seu pare havia annexionat al Casal d'Aragó. El 1387 va pactar amb Joan I de Castella, tot i que a la mort del monarca castellà, el 1390, les relacions amb el regne veí van esdevenir difícils. Molt ocupat en política exterior i en activitats lúdiques, Joan I va anar abandonant l'administració i l'economia del regne, i la gestió reial va ser obertament criticada pels burgesos de Barcelona i de València, els quals van denunciar la corrupció de la cort i dels seus consellers, entre els quals es trobava Bernat Metge. Sí que va ser, en canvi, un home molt interessat per la cultura laica, per la lírica i per la literatura en general, envoltat de persones de la seua confiança, com és el cas de Bernat Metge. Va morir misteriosament durant una acció de caça, i el va succeir el seu germà Martí. ----------------------------------------------------------------

----------------------------------------------------------------


El regnat de Martí I l’Humà o l'Eclesiàstic (1396-1410) es caracteritza per la seua inclinació cap a França i cap a Castella, contràriament a les afeccions del seu pare, que a més d'haver estat en guerra contra els castellans posseïa tendències més aviat anglòfiles. La seua política es va caracteritzar pel pactisme, per l’entesa amb les ciutats, de les quals esperava donatius, donat que la hisenda reial, com a conseqüència dels anys de fam i de decadència econòmica, estava del tot exhausta. Va fracassar en l'intent de negociar un tractat amb els genovesos amb l'objectiu d'aconseguir la pacificació de Sardenya. Mentre que el seu pare havia romàs neutral davant el Cisma d'Occident, Martí l'Humà va ser un aferrissat defensor del Papa Benet XIII, al qual va donar suport militar i diplomàtic i refugi. Cal destacar el seu interés per protegir el comerç català, amb la signatura de tractats de pau amb Granada (1405) i Tunis (1403). El 1402 va decidir el matrimoni del seu fill amb Blanca de Navarra. En qüestions de governació interior, va incorporar el comtat d'Empúries i va emprendre una tasca de recuperació del patrimoni reial alienat en temps passat, la qual cosa va provocar reaccions entre els senyors jurisdiccionals i bandositats nobiliàries a València i Aragó. Com que el seu fill Martí el Jove va morir de pesta (1409), se li va presentar un problema de successió que va intentar resoldre amb el matrimoni amb Margarida de Prades, però no van tenir descendència. Poc abans de morir, va intentar legitimar el seu nét Frederic, fill natural de Martí el Jove, però el 1410 va morir sense haver encara definit quin era el seu successor. Es va obrir aleshores un període d'inestabilitat que va culminar amb el compromís de Casp (1412) i amb l’entronització de Ferran d'Antequera. Així doncs, amb la mort de Martí l’Humà s'extingia la dinastia comtal barcelonina que havia governat durant segles la Corona d'Aragó. 1.2. Definició d'Humanisme Humanisme és el nom amb què és conegut el corrent que preconitzava el renovellament dels estudis filològics clàssics, que es va iniciar a Itàlia el segle XIV i es va estendre per Europa en les dues centúries següents dins el període històric que coneixem com a Renaixement. Tot i que l’element definidor central és la recuperació crítica dels textos grecs i llatins clàssics, l’Humanisme va tendir a incorporar novetats, especialment en la retòrica i els recursos d'estil i, en un altre nivell, va introduir nocions d'història, de filosofia o de política. En un sentit ampli, l’Humanisme va dur una nova concepció de vida d'arrel antropocèntrica i en part, si més no, laica i immanentista, de la qual es van derivar noves concepcions de l'ètica i de la política. Per bé que el substantiu «humanisme» no apareix fins al segle XIX, el mot «humanista» era prou comú en l'argot universitari italià del segle XIV per referir-se als professors dels studia humanitatis, que aleshores començaven a dotar-se d'un corpus prou definit de disciplines que comprenia la gramàtica, la retòrica, la història, la poesia i la filosofia moral. Els agermanava l’elegància i la claredat d'estil, el conreu d'una certa ironia i un mode eclèctic de pensament, constantment representat mitjançant epístoles i tractats. Els humanistes van conrear un llatí literari, imitació del clàssic, i van rebutjar el llatí escolàstic, funcional, usat coetàniament; aquest ús literari de la llengua clàssica va arribar a tenir una influència sobre l’ús literari de les llengües vulgars. Els tres primers humanistes apareixen a Florència i són Dante Alighieri (1265-1321), Giovanni Boccaccio (1313-1375) i Francesco Petrarca (1304-1374), encara que els dos primers, en opinió de la majoria dels medievalistes, caldria situar-los a cavall entre el pensament medieval i el renaixentista, mentre que la trajectòria intel·lectual de Petrarca el situaria pròpiament com a iniciador de l’Humanisme. ----------------------------------------------------------------

----------------------------------------------------------------


L'Humanisme a la Corona d'Aragó El concepte d'Humanisme a la Corona d'Aragó cal tractar-lo d'una manera molt matisada. Filòlegs i medievalistes des de finals del segle XIX fins als anys 30 del segle XX, han volgut veure una primera etapa d'Humanisme precoç en les figures de Bernat Metge i Antoni Canals durant els anys més esplendorosos de la prosa cancelleresca, gairebé coetani al naixement de l'Humanisme italià i afavorit pels lligams culturals i polítics de la confederació catalanoaragonesa amb Itàlia a través de Sicília, i una segona etapa d'Humanisme més tardà, fruit dels contactes amb la cort pontifícia d'Avinyó (segle XIV) i amb la Nàpols conquerida per Alfons el Magnànim (segle XV). L'estudi i recerca d'aquest període històric l'enceta Antoni Rubió i Lluch l’any 1889 amb la publicació de l’article "El Renacimiento clàsico en la literatura catalana", on l’autor presenta «un estudi de la pervivència dels clàssics en la tradició catalana [...] en un to polèmic i reivindicatiu»1. Un dels aspectes simptomàtics de l’emergència del pensament humanista a la Corona d'Aragó és l'interés per la cultura clàssica: l’elogi de l'Acròpolis de Pere el Cerimoniós, la profusió de motius clàssics en la nostra literatura i l’abundància de traduccions de llatins i italians constitueixen per a l’erudit testimonis d'aquest canvi de mentalitat. Un altre fet que es produeix en la seua opinió és el de la precocitat de l'Humanisme català -tot i que encara no empra explícitament aquest terme-respecte dels dominis castellà i portugués, per la condició litoral dels territoris catalans. Dels protagonistes del segle XIV Joan I hauria estat, per a Rubió i Lluch, el primer monarca renaixentista, mentre que Bernat Metge i Antoni Canals, si bé no eren tan humanistes com a Itàlia, es poden considerar com a «dos verdaderos y primeros renacientes de la literatura catalana»2. La resta del treball està dedicada a les grans figures del segle XV que es poden considerar com a representatives de l’Humanisme: Martí l’Humà, Alfons el Magnànim, Jeroni Pau, nombrosos traductors, etc. Segons Lola Badia, el valor de l’article de Rubió i Lluch rau no sols en la construcció historiogràfica que el seu contingut representa, sinó també en la important acumulació de dades erudites de primera mà que aporta i en la inauguració dels «grans temes» que en els anys successius seran objecte d'estudi de filòlegs i historiadors. El seu plantejament d'una Catalunya més avançada culturalment que la resta de la península, per a l'autora esmentada, cal entendre’l dins de les postures dels intel·lectuals catalans de tombant de segle, que veien un passat gloriós com a «mirall d'un present més somniat que no pas real: la nova Catalunya culta, moderna i europea, lliure del pes d'Espanya...3». El mateix any de l'article de Rubió i Lluch, Josep Miquel Guàrdia edita Lo Somni de Bernat Metge amb una introducció on recomana la seua lectura als catalans que se senten en necessitat de forjar-se una cultura autònoma, i on ofereix un estudi crític i erudit sobre Metge. A partir d'aquest any proliferen els estudis sobre la cultura catalana dels segles XIV i XV, en els quals es manté l'afirmació d'un Renaixement i d'Humanisme precoç a Catalunya: Lluís Nicolau d'Olwer, Jaume Massó i Torrents, Sanvisenti, Farinelli... El fenomen ideològic del Noucentisme, sobretot des de la publicació de les Gloses d'Eugeni d'Ors, té molt a veure amb aquest fervor classicista, donada la necessitat dels intel·lectuals noucentistes de retrobar una història nacional de Catalunya. Lola Badia ha observat un paral·lelisme entre la dicotomia orsiana entre Modernisme i Noucentisme i la que Burckhardt va establir entre l’Edat Mitjana i el ----------------------------------------------------------------

----------------------------------------------------------------


Renaixement: «Els “segles de dolor” que per a Eugeni d'Ors defineixen l'Europa medieval no són gaire lluny del “neguit dolorós” i de l’”apetit de tenebra”, que li serveixen [a d'Ors] per a qualificar el Modernisme català... Aleshores la identificació de Noucentisme i Renaixement no seria més que el resultat d'una petita fusió d'analogies»4. Al voltant dels anys 20, amb la publicació d'un nou treball de Rubió i Lluch intitulat «Joan I humanista i el primer període de l'Humanisme català», s'encunya l'expressió «Humanisme català». Rubió i Lluch fixa la següent periodització de l'Humanisme a casa nostra: − Primera etapa. Introducció del moviment: 1378-1416 (de Joan I a Ferran I). − Segona etapa. Contactes vius amb Itàlia: 1416-1458 (regnat d'Alfons el Magnànim i Cort de Nàpols). − Tercera etapa. Aparició de la impremta, moments de plenitud i ràpida decadència: 1458-1518 (de Joan II a Ferran II). Cap als anys trenta, es produeix una significativa renovació en l’enfocament del terme «Humanisme català», a partir sobretot de les aportacions de Jordi Rubió i Balaguer. Segons aquest autor, si entenem per Humanisme la presència a casa nostra dels studia humanitatis i l'exercici dels professionals de la filologia -que és al capdavall l'accepció de la pràctica humanística acceptada generalment per la crítica internacional-, aleshores no podem parlar d'Humanisme fins al regnat d'Alfons el Magnànim (1416-1458): així, serien humanistes en un sentit propi Pere Miquel Carbonell, el Cardenal Margarit o Jeroni Pau. Segons Lola Badia, malgrat aquesta definició sempre hi haurà mitjans per justificar que autors com Bernat Metge van ser humanistes, en el sentit que entenien «l’home com a mesura de totes les coses», ja que l'amplitud del terme es presta a aquest tipus d'especulacions. L'any 1934, Martí de Riquer publica dos treballs, un volum de caràcter divulgatiu sota el títol de «L'Humanisme català», i un article, «Humanisme i decadència de les lletres catalanes». En el primer títol, Martí de Riquer elabora una revisió del concepte historiogràfic d'«Humanisme català» a partir dels treballs de Rubió i Lluch i hi afegeix noves matisacions, que Lola Badia ha resumit així:5 − «l’Humanisme català» no va ser una albada, sinó un «capvespre»; − «l'Humanisme va ser en part culpable de la degeneració [i, per tant, de la decadència] de la prosa catalana perquè va posar de moda un preciosisme desfermat i l'ús del llatí»; − «Espanya va ser l’hereva, al segle XVI, de la primera eclosió representada per Metge i la seua època». Paradoxalment, tot i que aquestes conclusions posen en crisi el concepte d'Humanisme català, la publicació va contribuir a refermar la seua pervivència alhora que va augmentar l'acceptació del terme de cara al públic. La publicació de l'article, fonamentat en les tesis del volum divulgatiu esmentat, serveix perquè Jordi Rubió i Balaguer elabore una resposta on revisa novament l'abast i el contingut del terme «Humanisme català» i els autors que es poden considerar com a humanistes. Primerament, cal distingir entre els escriptors prerenaixentistes com Bernat Metge, i els humanistes que s'expressaven en llatí, que inicien la seua producció a mitjan segle XV. En segon lloc, per a Rubió no hi ha una relació de causa i efecte entre Humanisme i decadència, perquè l’Humanisme fa servir el llatí com a llengua escrita, mentre que la prosa catalana deu la seua crisi a complexos motius historicopolítics. ----------------------------------------------------------------

----------------------------------------------------------------


I si no es pot parlar pròpiament d'humanistes al segle XIV, sí que es van donar en la prosa catalana de la Cancelleria influències clàssiques com la de Ciceró. Açò ho va detectar Marçal Olivar en l’article «Notes entorn a la influència de l'Ars dictandi sobre la prosa catalana de Cancelleria de finals del segle XIV». Inicialment, els professionals de la Cancelleria adapten la prosa dels seus escrits en llatí al model ciceronià segons els patrons de les Ars Dictaminis. A partir d'ací, alguns elements, no tan sols literaris sinó també de pensament, es detecten també en els textos en català, la qual cosa renova l'estil. El panorama cultural baix medieval era, per tant, ben complex com per a romandre subjecte al que Lola Badia anomena «etiquetes historiogràfiques». Després d'aquests canvis conceptuals de la dècada dels trenta i, per tant, abans de la Guerra del 36-39, queda tancada la discussió sobre l'Humanisme català, la qual cosa no vol dir que el terme no haja sobreviscut, però les noves aportacions de la crítica han pres com a punts de partida els replantejaments que es produeixen en aquest període. 3. Bernat Metge 3.1. Vida La producció literària de Bernat Metge es troba, en bona part, lligada a aspectes importants de la seua personalitat, caracteritzada per la seua condició d'administrador àulic i la seua relació directa amb la Casa reial. Va nàixer a Barcelona entre els anys 1340 i 1346. El seu pare, Guillem Metge, que era apotecari de la família reial, va morir essent Bernat Metge un xiquet, i Agnés, la seua mare, es va casar cinc anys més tard amb Ferrer Sayol, escrivà i després protonotari de la reina Lionor de Sicília, i traductor a més del tractat De re rustica de Pal·ladi. Amb tota probabilitat, aquest el va estimular envers la literatura llatina mentre l’iniciava en la seua carrera de funcionari reial. L'any 1371 Bernat Metge jurava el càrrec de notari i entrava en l’escrivania de la reina Lionor com a ajudant de registre. Açò vol dir que sabia escriure correctament en llatí, català i aragonés, que eren les llengües de la Cancelleria, i que posseïa a més una bona cal·ligrafia. El 1375, morta la reina, és adscrit com a escrivà a la casa del primogènit i Duc de Girona, el futur Joan I. Uns anys més tard, es casa per primera vegada amb Eulàlia Vivó, de la qual va tenir un fill anomenat Guillem Martí Metge. Quan Joan I ascendeix al tron, Bernat Metge continua exercint la seua feina d'escrivà i s'enfronta a acusacions de delictes dels quals sembla que no és condemnat. Amb tota probabilitat, tant el rei com la reina Violant de Bar, dama d'afinats gusts literaris, van intercedir perquè aquestes acusacions, bastant freqüents entre la cúria cortesana i els representants de les ciutats, no reeixiren. L'any 1390 ascendeix a secretari, un càrrec de gran responsabilitat i que implica la confiança reial, i contrau segones noces amb Eulàlia Formós, amb la qual va tenir almenys quatre fills. El 1395, Bernat Metge viatja a la seu papal d'Avinyó com a ambaixador extraordinari i entra en contacte amb les novetats culturals pròpies de la capitalitat de l’aleshores ciutat pontifícia, on coneix l’hel·lenista aragonés Juan Fernández de Heredia. Segons Martí de Riquer, és possible que fóra també a Avinyó on llegira el Secretum de Petrarca, obra que l'influirà tant en la seua inacabada Apologia com en Lo Somni. ----------------------------------------------------------------

----------------------------------------------------------------


Aquest mateix any viatja amb la Cort a Mallorca, que s'instal·la a l’illa fugint de la pesta, i on sembla que els homes de la Cort i de la Cancelleria es van lliurar a tota mena d'excessos que augmentarien l’opinió adversa de molts nobles de les ciutats cap a Joan I i els seus consellers. Després de l’estada a les Illes, la Cort es trasllada al Rosselló i a L’Empordà, on els Consells de Barcelona i València envien sengles ambaixades que imputen els curials del rei a causa d'irregularitats administratives comprovades. Simultàniament, es descobreix una conjura del consell reial contra el monarca. El 19 de maig del 1396 Joan I mor d’una manera sobtada i mai no esclarida, per bé que oficialment es va dir que va ser a causa d'una caiguda del cavall. La relació de forces es va capgirar absolutament, i el grup dels funcionaris reials, entre els quals es trobava Bernat Metge, va ser jutjat en l'anomenat procés de 1396 sota l’acusació d'irregularitats greus, com la d'haver permés la mort del rei, així com la possible condemna de la seua ànima. El 1399, amb tota seguretat després de la lectura de Lo Somni, el nou rei, Martí I l’Humà, va iniciar la rehabilitació de Bernat Metge, que almenys entre els anys 1402 i 1410 torna a ser secretari reial. Va morir a Barcelona el 1413. 3.2. Obra 3.2.1. La literatura com a joc L'Ovidi enamorat6 Segons Martí de Riquer, Bernat Metge degué escriure aquesta obra en la seua joventut, encara que no es pot datar amb certesa. Aquesta obra, que segurament es va conéixer també com La velletona, és una traducció en prosa del llibre segon d'un poema llatí en hexàmetres, De vetula, falsament atribuït a Ovidi. El tema que tracta és molt atrevit per a l'època; ja parla de l'amor a una dona vella com a solució pràctica davant la impossibilitat d'obtenir l'amor de la donzella desitjada, en un moment on la moral no admetia parlar de la cosmètica femenina. Per a Lola Badia, el tractament de l'amor en L'Ovidi enamorat té més a veure amb la passió sensual, amb les estratègies que ha d'usar l’home per a obtenir plaer de la dona, que amb la tensió espiritual ennoblidora pròpia de l'amor cortés. Pel que fa al lèxic que empra Metge, Martí de Riquer assenyala alguns llatinismes curiosos, com ambages, cibar (alimentar) i especiós (bell), que divergeixen dels criteris de traducció que utilitza al Libre de Fortuna e Prudència. Sermó7 La data d'escriptura del Sermó tampoc no es pot determinar amb precisió. El poema, compost de 211 versos de codolada, és una paròdia irreverent dels sermons dels predicadors. Segons Martí de Riquer, és una paròdia, sembla que intencionada, dels dos sermons del Bisbetó medievals que es conserven en català, ja que el Sermó segueix la mateixa forma estròfica que aquestes peces. Pel que fa al contingut, els consells del Sermó constitueixen també una paròdia dels bons consells cristians, un «món al revés», però no tan sols amb una actitud humorística, sinó també amb una intenció satírica, amb ironies sobre les dones de l'època, el matrimoni, certs jocs sexuals, consells de tipus moral (ex. Siats de natura d'anguila / en quant farets...) i, el que és més rellevant des del punt de vista moral, la negació directa de la transcendència. Des del punt de vista literari, el Sermó no té un interés especialment rellevant, però sí en el seu contingut, donat que Bernat Metge va ser objecte d'acusacions públiques i açò es veu reflectit a l'obra. ----------------------------------------------------------------

----------------------------------------------------------------


Medecina apropiada a tot mal8 Medecina apropiada a tot mal és un poema humorístic que Bernat Metge va escriure a la presó, on hi va romandre entre finals de juliol del 1396 i finals de maig del 1397 arran del procés de 1396, tot i que, segons Martí de Riquer, no es pot determinar amb exactitud la durada del seu empresonament. El poema consta de 125 octosíl·labs apariats, i està escrit en forma d'epístola al seu amic Bernat Margarit, antic conseller de Joan I i també imputat en el procés esmentat, que es troba malalt a casa seua. Bernat Metge, des de la presó, tramet al seu amic una burlesca recepta mitjançant la qual el seu amic es podrà curar. Es tracta, d’una banda, dels lletovaris que els poetes escrivien amb la finalitat simbòlica de curar malalties amoroses, i de l'altra, una burla de la farmacopea medieval amb la qual l'autor va tenir ocasió de familiaritzar-se de petit a l'obrador d'apotecari del seu pare. Alguns dels noms dels ingredients de la medecina semblen de vegades inventats pel propi autor amb la intenció de parodiar la terminologia dels apotecaris. Tal com observa Lola Badia, tant la paròdia de la Medecina com la del Sermó només tenen sentit si tenim en compte que eren obres inicialment adreçades a un grup reduït de lectors, els amics de Bernat Metge. 3.2.1.2. Literatura en defensa pròpia i d'autojustificació Libre de Fortuna e Prudència El Libre de Fortuna i Prudència data de l'any 1381, un any després del casament de Joan I amb Violant de Bar, i sis anys després de l'entrada de Bernat Metge al servei del monarca. Consta de 1194 octosíl·labs apariats (noves rimades), i representa l'obra en vers més llarga i ambiciosa de l'autor. Està escrita en primera persona amb la intenció d'identificar el protagonista amb l'autor, que es troba en una situació adversa, i presenta un món al·legòric típicament medieval. L'argument és el següent:9 “El primer de maig del 1381, l'autor, poc abans de l'alba, i després d'haver-se rentat, sentí un estrany desfici, amb febre, pulsacions accelerades i palpitacions desacostumades, i va creure que el més oportú era passejar-se vora la mar. Ho féu, sense la companyia de ningú, i aviat es trobà alleujat; però tot seguit un vell despullat, que es cobria amb un barret de cànem i en una mà portava un vas i en l'altra un tros de pa, li demanà auxili. L'autor cregué que captava, però el vell li demanà que Ii donés un sac que havia deixat oblidat en una barca que era allà prop. Hi accedí caritativament, i així que hagué pujat a la barca, el vell "com a vilanàs fals", la varà, i el nostre escriptor es trobà sol a l'embarcació, la qual, tot i no dur veles ni rems, aviat s'allunyà de la costa. L'autor es plany de la seva dissort; perilla quan la barca és sacsejada per una forta tempesta fins que, calmat el vent, arriba a "una roca fort agresta", illot on posa els peus, que és descrit amb profusió i on té lloc la disputa entre les figures al·legòriques Fortuna i Prudència, amb la intervenció de l'escriptor. A la fi del poema, torna a pujar a la barca, aquesta fa el camí de retorn i el deixa al mateix lloc on el "vilanàs mal vestit" l’havia enganyat”. El viatge per mar, molt semblant al de La faula de Guillem de Torroella, es desenvolupa sense que el temps a penes haja transcorregut: el protagonista va a la platja abans que surta el sol, i torna a Barcelona sense que el dia haja aclarit encara. Aquest temps de curs anormal, segons Martí de Riquer, és un tema recurrent en la literatura medieval, encara que el que ocorre en altres relats és que el que sembla un instant siga al capdavall el transcurs d'un gran nombre d'anys. ----------------------------------------------------------------

----------------------------------------------------------------


Les dues principals fonts en les quals es basa l’escriptor al Libre de Fortuna e Prudència són: − Anticlaudianus, d'Alain de Lille, d'on pren la mètrica en hexàmetres, la descripció de l’illot, la raresa de la vegetació, els dos rius, els detalls de la mansió i la figura de la Fortuna. − De consolatione Philosophiae, de Boeci, d'on agafa la discussió que manté amb Prudència. El problema que Metge aborda en aquesta obra té un plantejament medieval, tant pel que fa a la mètrica -els octosíl·labs apariats feia ja dos-cents anys que s'utilitzaven- com en l'ús de l’al·legoria. Més endavant evolucionarà per a esdevenir un escriptor molt més modern. Sembla que el poema va estar escrit, tal com ho deixen entreveure alguns versos, en un moment difícil en la vida curial de Bernat Metge. També hi ha al·lusions al seu entorn, com ara el descrèdit dels banquers -entre el 1381 i el 1383 van quebrar algunes banques privades barcelonines-. Pel que fa als aspectes lèxics, cal destacar L’abundància d'occitanismes, una característica que es repetirà també en les seues obres en prosa. Valter e Griselda Aquesta obra és la traducció d'una de les epístoles llatines de Petrarca, inclosa al Rerum senilium i intitulada Griseldis o De insigni obedientia et fide uxoris, la qual és alhora una traducció de la darrera novel·la del Decameron de Boccaccio, una circumstància que Metge coneixia. El Valter e Griselda és escrit en un moment en què Bernat Metge ha estat acusat d'irregularitats en el seu comés i necessita el favor d'amics i valedors. És per açò que adreça a una amiga seua, Isabel de Guimerà, filla del tresorer Berenguer de Relat, la traducció esmentada en forma epistolar. Segons Martí de Riquer, «el contingut narratiu del Valter e Griselda és un conte ingènuament inversemblant i arbitrari, on la fidelitat conjugal és exemplaritzada a base de les dures i inhumanes proves amb què el marqués de Saluça sotmet la paciència de la seua humil esposa. No passa d'ésser una "novel·leta exemplar", de tipus medieval o de rondalla popular, que contrasta amb les narracions de caràcter realista, alegre i llicenciós que tant abunden al Decameron de Boccaccio»10. La importància, però, de la traducció d'aquesta obra resideix, en opinió del mateix erudit, en la bellesa i novetat de la prosa de Bernat Metge i el seu entusiasme pel Petrarca humanista, donat que el Petrarca poeta en italià tardarà més temps a influir els nostres poetes. El fet de conéixer i admirar la tasca d'aquest humanista ja és per ell mateix un important tret de modernitat, ja que Petrarca feia ben just set anys que havia mort en el moment que Metge tradueix el Valter e Griselda. Poc temps abans, un altre escrivà de Joan I, Pere de Pont, havia escrit un elogi d'un conjunt d'epístoles de Petrarca intitulat Rerum Senilium, la qual cosa vol dir que l'ambient i l'activitat de la Cancelleria van produir importants conseqüències d'ordre literari i cultural, com ara la precocitat del coneixement de Petrarca entre els seus membres, quan la fama d'aquest encara no s'havia estés per Europa. Pel que fa al lèxic de la traducció, hi ha abundants llatinismes, com inextimable, inopinable, infamis, magnitat, puerícia, etc., però en cap moment resulten recarregats o excessius. L'elegància de L’estil, a més, és pròpia de la prosa de la Cancelleria. Apologia ----------------------------------------------------------------

----------------------------------------------------------------


L'Apologia, obra de la qual només es conserva el començament, és la imitació del Secretum de Petrarca, obra que probablement coneixeria Bernat Metge durant la seua estada a Avinyó. El Secretum és la narració d'un somni que Petrarca narra que va tenir quan la seua estimada Laura encara estava viva, i consisteix en un diàleg en llatí que el poeta manté amb diversos personatges, com Sant Agustí, davant la veritat personificada. L'Apologia és, doncs, una peca anticipatòria del que temps després seria Lo somni, i no tan sols pel que fa al tema, sinó també a la causa que motiva la seua escriptura, que no és altra que defensar-se d'acusacions. Un altre tret que l’Apologia comparteix amb el Secretum és la personificació del llibre mateix, mitjançant el recurs del tuteig, al qual l'autor s'adreça com si l'obra fóra un interlocutor. Un dels principals mèrits del text és la recuperació d'un gènere clàssic, el diàleg filosòfic a l'estil de Plató i de Ciceró, en una llengua romanç, la qual cosa constitueix una novetat en les lletres europees. L'Apologia comença en primera persona i situa L’acció a Barcelona (igual que el Libre de Fortuna e Prudència), amb un elogi de l'autor, que es troba al seu "diversori"11, als seus autors antics predilectes, on es fa palesa la consciència d'aquest de pertànyer a una minoria intel·lectual. Un amic seu anomenat Ramon (probablement el seu amic Ramon Savall), acudeix a visitar-lo, i inicien una conversa al voltant de diversos temes, que havia de constituir el contingut de l'obra. Lo somni Bernat Metge escriu Lo somni durant el primer quadrimestre de l’any 1399, ja en llibertat després del procés del 1396 que el va conduir a la presó, i probablement a la seua casa barcelonina del carrer de la Corretgeria. L'objectiu de l'autor és fer una defensa de les acusacions que sobre ell i els seus companys es van formular arran del procés esmentat Lo somni està escrit en forma dialogada, en un estil platonicociceronià que ja havia fet servir a l'Apologia i es divideix en quatre llibres: Llibre primer. Bernat Metge, quan era a la presó, va tenir un somni on se li van aparéixer tres personatges, un dels quals era el rei Joan I, amb el qual inicia una discussió sobre la immortalitat. Llibre segon. Bernat Metge li formula a Joan I quatre preguntes, i el rei va responent-li-les. − Quina ha estat la causa de la seua mort? − On es troba el rei? − Per què se li ha aparegut a ell? − Qui són els dos homes que L’acompanyen? El rei li contesta que es troba al purgatori purgant la seua afecció a la caça, a la música i a L’astrologia. També ti explica el seu judici davant Déu i que obté la salvació gràcies al fet que ell sempre va creure en la puresa de la Mare de Déu, i que la reina Lionor de Sicília és a la glòria, mentre que Pere el Cerimoniós es troba al purgatori. Si se li ha aparegut, és perquè Déu li ho ha permés per a evitar la condemnació de la seua ànima. A més, el rei ordena a Bernat Metge que pose per escrit la conversa que estan mantenint. Els dos homes que l’acompanyen són Orfeu (músic) i Tirèsias (endeví) i van amb ell per recordar-li les seues culpes. Llibre tercer. Orfeu explica la seua vida, i és représ per Tirèsias, que també narra la seua. Aquest segon personatge censura Bernat Metge perquè estima una Diversorium ----------------------------------------------------------------

----------------------------------------------------------------


dona que no és la seua. També profereix una vehement diatriba contra el gènere femení en general i contra la dona estimada per Metge en particular, de la qual descriu els vicis i defectes. Llibre quart. Bernat Metge, en resposta, desenvolupa un llarg elogi de les dones, tot lloant diverses dones famoses de l'antiguitat i sis reines catalanes (Elisenda de Montcada, Lionor de Sicília, Lionor de Xipre, Sibil·la de Fortià, Violant de Bar i Maria de Luna). En aquest elogi exclou la Mare de Déu per la seua singularitat. Després d’una altra discussió amb Tirèsias, Bernat Metge fa una llarga invectiva contra els homes. Tirèsias Ii aconsella que no estime sinó a Déu. Finalment, els falcons, astors i cans que acompanyen els apareguts, es posen a cridar i Bernat Metge es desperta del seu somni. Tots aquests diàlegs serveixen per a bastir una defensa de Bernat Metge contra les acusacions que el van conduir a ell i a la resta de consellers a la presó, per boca de Joan I. Així, el monarca hauria mort perquè els enemics de Bernat Metge mostraren la seua vertadera cara i alhora aquest i la resta dels acusats pogueren demostrar la seua innocència. L'al·lusió a les reines té també una intencionalitat política, sobretot els elogis a Maria de Luna, muller de Martí L’Humà i reina regent durant les investigacions que van conduir al procés del 1396. Un dels trets que Martí de Riquer destaca de Lo somni és l'aparent renúncia de Bernat Metge a L’escepticisme que l'ha caracteritzat al llarg de la seua trajectòria anterior pel que fa a la immortalitat de l'ànima i en qüestions de fe, una renúncia que en la seua opinió és només aparent, i que una vegada més respon a una intencionalitat política: el rei Martí era bon cristià, i per tant a Bernat Metge Ii calia demostrar un canvi d'actitud si volia reingressar a la Cancelleria, cosa que va aconseguir. Per a Lola Badia aquesta conversió és una ironia, ja que els passatges on Metge defensa el seu epicureisme són molt més consistents des del punt de vista argumentatiu, que els que fan referència a l’existència de vida eterna, els quals són considerablement més simples. Fonts i originalitat La manera amb qué Bernat Metge utilitza les diverses fonts literàries i filosòfiques de Lo somni condiciona la major o menor originalitat dels llibres. Així, per a Martí de Riquer el llibre primer és el que té més interés filosòfic, però també el que posseeix una menor originalitat, perquè la major part del seu contingut prové d'obres d'autors llatins, cristians i en menor proporció, moderns, els textos dels quals apareixen sovint al peu de la lletra. Les dues fonts més significatives del llibre primer són: − El Corbaccio de Boccaccio i el Secretum de Petrarca, d'on Bernat Metge agafa el somni i l'aparició de Joan I i els altres dos personatges. Aquestes serien les principals fonts literàries de tota l'obra. − Les Tusculanes de Ciceró, que constitueixen la base filosòfica del llibre primer. Com que els texts ciceronians es troben escrits en un llatí molt culte i ric estilísticament, la seua traducció dóna com a resultat una prosa en català molt elegant. − D'altres fonts filosòfiques que destaca Martí de Riquer en aquest llibre primer són els Dialogi de Sant Gregori Magne, la Summa contra gentiles de Sant Tomàs, el De anima de Cassiodor, l’Opus Oxoniense de Duns Escot, el De anima rationale de Ramon Llull, el De amicitia i el De senectute de Ciceró, anècdotes preses de Valeri Màxim, versicles de l'Antic Testament i de L’Alcorà, etc. ----------------------------------------------------------------

----------------------------------------------------------------


El llibre segon és el més breu, però també el més original, doncs és el que Bernat Metge fa servir més intencionadament als seus propòsits amb el tractament de temes actuals com la mort de Joan I, el seu propi procés i posterior empresonament, el cisma d'Occident i la creença en la Immaculada Concepció. Tan sols hi apareix una breu cita del De remediis utriusque Fortunae de Petrarca, esments d'alguns passatges bíblics i algunes reminiscències del Corbaccio. El llibre tercer no resulta tan original com el segon. Les fonts més destacables són les següents: − Les Metamorfosis d'Ovidi, de vegades seguides literalment, pel que fa a la vida d'Orfeu. Aquesta és la font també de la descripció de la vida de Tirèsias, encara que amb un tractament més lliure. − L'Eneida (cant VI), en la descripció de l’infern i, probablement, alguna reminiscència de la Commedia de Dante. − El Corbaccio novament, en el fragment de la diatriba contra les dones. El llibre quart té alguns fragments manllevats a d'altres autors, però també hi ha alguns passatges d’una indiscutible originalitat, com ara l'elogi de les reines catalanes (encara que quan tracta Violant de Bar agafa alguns exemples de Valeri Màxim) i la invectiva contra els homes en contestació a l'anterior diatriba misògina de Tirèsias. Aquest passatge dóna sentit a la utilització del Corbaccio de Boccaccio, perquè representa una rèplica literària al text de l’escriptor italià que en temps de Bernat Metge era ja molt conegut a Catalunya, la qual cosa elimina la possibilitat que el nostre autor utilitzara aquesta obra amb la intenció d'atribuir-se l’autoria. Les fonts més importants d'aquest llibre apareixen en l'elogi de les dones de l’antiguitat i són: − El llibre de les Familiares (epístola vuitena del llibre XXI) de Petrarca. − De claris mulieribus de Boccaccio. − Exemples de Valeri Màxim. Segons Martí de Riquer, la intranscendència dels llibres tercer i quart contrasta amb l’elevació i la seriositat temàtica dels dos primers, on rau vertaderament la palinòdia, encara que el valor literari es manté sempre al mateix nivell. Estil Tant els temes que apareixen a Lo somni com les fonts que l'autor hi empra són ben diversos, la qual cosa afavoreix la riquesa d'estils a la seua prosa. Els trets estilístics més significatius de Lo somni són: − Abundància de llatinismes lèxics i de construccions llatinitzants, tant de textos literaris com jurídics i filosòfics. En el nivell morfosintàctic, cal destacar la presència d'ablatius absoluts, participis substantivats, absència d'articles i transposicions i verbs col·locats al final, tot açò sense perjudici del rigor sintàctic. En el nivell lèxic, alguns dels llatinismes emprats per Bernat Metge resulten molt moderns. − Recerca de recursos estilístics eficaços, com ara la utilització de frases ben equilibrades i simètriques o l’ús d'enumeracions caòtiques al servei del que l'autor vol expressar a cada moment. − Diàlegs generalment pausats i discursius, sobretot en el llibre primer. Un dels aspectes més meritoris de Lo somni és la utilització d'un diàleg platonicociceronià en una llengua vulgar, el català, en comptes del llatí, cosa que va fer Bernat Metge perquè els destinataris de la seua obra pogueren entendre-la amb claredat i precisió. ----------------------------------------------------------------

----------------------------------------------------------------


4. Antoni Canals 4.1. Vida Antoni Canals va nàixer a València cap a L’any 1352. Molt jove va ingressar en l’orde dels dominics, on va ostentar diferents càrrecs al Ilarg de la seua vida. Va ser deixeble de fra Vicent Ferrer, i va estudiar diverses disciplines com lògica, filosofia, gramàtica i teologia. El 1391 el rei Joan I li encarrega la traducció d'alguns llibres en llatí a llengua vulgar. El 1395 pren possessió de la càtedra de teologia de la catedral de València que havia deixat vacant fra Vicent Ferrer, i uns anys més tard apareix com a capellà del rei Martí I L’Humà. Antoni Canals no va estar exempt de l'atmosfera acusatòria que envoltava l’ambient cortesà, tot i que els seus problemes no van ser tan greus com els que va patir Bernat Metge. Així, el 1399 els vocals de València l'acusaven de malparlar dels regidors de València a la cort del rei i en altres llocs, encara que prompte es reconciliarien amb ell. Martí l’Humà també el va recriminar per posar poca cura en la lluita contra els heretges durant l'ostentació del càrrec de lloctinent general de l'inquisidor de València. El 1413 Violant de Bar li encarrega la traducció dels Evangelis, una tasca que segurament Antoni Canals no va arribar a realitzar. Encara no es tenen moltes més dades al voltant de la seua vida, se sap que Antoni Canals va morir després de l'any 1415 i abans del 1419. La selecció d'obres que Canals tradueix al llarg de la seua vida estan fetes amb l’objectiu de combatre l’escepticisme i el racionalisme que imperaven en els cercles cortesans en què ell es movia. Antoni Ferrando assenyala que és un traductor molt fidel que crea una prosa fluida i aprimorada, però contràriament a Bernat Metge, Canals no busca la bellesa formal com una finalitat en si mateix, sinó com una eina de regeneració ètica. 4.2. Obres Scala de contemplació La Scala de contemplació es divideix en tres llibres, a més d'un pròleg adreçat a Martí I l’Humà. Cadascun dels llibres és la descripció de la pujada de l'ànima per una escala que la duu a diversos destins. Al pròleg hi ha una al·lusió a la cartoixa de la Vall de Crist, que es trobava a punt de ser consagrada, i a la vida dels cartoixans. Segons Martí de Riquer, en aquesta obra és on trobem el més autèntic d'Antoni Canals, un home que aspira a dur una vida contemplativa lluny de la ciutat. Una altra obra original de Canals és el Tractat de confessió. 4.3. Traduccions Scipió e Anibal Scipió e Anibal és una traducció de l'Africa de Petrarca amb passatges literalment idèntics al model, amb l'excepció de l'epíleg, que és pres de diversos autors llatins, i el passatge de la mort d'Anníbal, que sembla procedir de Titus Livi. Probablement Antoni Canals va llegir tant l'obra de Titus Livi com la de Petrarca, i es va decantar al final per traduir aquesta darrera, encara que al pròleg assenyala que s'ha basat en totes dues narracions. ----------------------------------------------------------------

----------------------------------------------------------------


Al pròleg hi ha cites de Valeri Màxim, de Sant Agustí i del mateix Petrarca. La intenció que argüeix el dominicà per fer aquesta traducció és la demostració de la inestabilitat de la fortuna, la variabilitat dels èxits militars i la misèria del món terrenal en el cas d'Anníbal, mentre que Escipió representa la victòria militar i la mort gloriosa. Tot i que Canals va acabar probablement subjugat pel valor literari dels clàssics, convé tenir en compte que les seues intencions com a traductor d'obres profanes llatines obeïa a una intenció d'apostolat entre els racionalistes de la cort. La traducció de Valeri Màxim La traducció més reeixida de fra Antoni Canals és Dictorum factorumque memoriabilium de l'historiador llatí Valeri Màxim. Al seu pròleg figura una curiosa observació, ja que diu que encara que hi ha anteriors traduccions al català del llibre de Valeri Màxim, la seua està feta en "nostra vulgada lengua materna valenciana, jatsésia que alguns l'agen tret en lengua catalana", cosa que Martí de Riquer només s'explica si atenem que fera al·lusió a diferències de pronúncia respecte dels parlars orientals, doncs la llengua escrita que utilitza guarda la uniformització del català pròpia de la koiné cancelleresca. En aquest punt, Emili Casanova assaja una altra explicació: Canals va fer servir aquesta frase per a cridar l'atenció del cardenal Jaume d'Aragó i els qui l'envoltaven sobre la seua versió de Valeri Màxim, perquè aquesta estava feta en un estil més modern i més literari, que al segle XV triomfaria com a "valenciana prosa", adequat als gusts estètics de l'època i imitador de la retòrica de l'ars dictaminis. I no sols això, sinó també per fer notar que presentava una nova manera d'escriure la llengua, basada en la imitació de la llengua culta i en el transvasament de la capacitat d'expressió del llatí al català, així com per destacar que el centre del canvi lingüístic era València, com a conseqüència d’una actitud i una mentalitat més modernes que a la resta del domini. Així, la lengua catalana significava la llengua arcaïtzant, mentre que la valenciana feia al·lusió a un intent de fer més apta o més actual la llengua escrita. La traducció de Canals, segons Martí de Riquer, resulta fàcil i clara, amb l'excepció d'algunes inexactituds producte d'un coneixement insuficient del llatí clàssic, i està farcida d'aclariments, sobretot pel que fa a precisions geogràfiques i costums morals dels romans, dels quals explica que sense conéixer a Crist, eren més virtuosos que els cristians contemporanis. La traducció, de fet, revetla una clara intenció moralista i exemplaritzant, perquè la lectura d'aquest llibre on s'expliquen les virtuts dels pagans pot servir per a recuperar les virtuts cristianes perdudes. De providència La traducció del tractat de Sèneca De providentia la va fer Antoni Canals entre els anys 1396 i 1407, i la va dedicar a Ramon Boyl, governador del Regne de València. Per bé que la traducció no és exacta en alguns punts, Martí de Riquer remarca que el més interessant de l'obra traduïda es troba al pròleg, on Canals tracta un tema semblant al que aborda Bernat Metge a les darreres línies del fragment conservat de l'Apologia: de vegades Déu premia els homes dolents, mentre que els bons pateixen tribulacions. En aquesta part, el dominicà també confessa la seua temor enfront de persones d'elevada condició, pertanyents a L’ambient de la Cancelleria, que Ii plantegen qüestions relacionades amb la dialèctica entre fe revelada i raó natural. De fet, traduir aquest tractat de Sèneca és per a ell un bon exemple per a convéncer els racionalistes i els escèptics, ja que es tracta d'un autor ----------------------------------------------------------------

----------------------------------------------------------------


clàssic, un filòsof, que mitjançant la raó natural mostra l'existència d'una providència divina. De arra de anima El Soliloquium de arra animae és una versió d'Hug de Sant Víctor, dedicada a una “dona Maria, regina d'Aragó”12, que probablement era Maria de Castella, muller d'Alfons el Magnànim. Si açò és això, la traducció estaria feta entre els anys 1416 i 1419. Té una gran qualitat i bellesa, i destaca una observació que fa Canals al pròleg, on critica l’hàbit de les "corts de les grans senyores" de llegir "lo tractat de Venus". Segons Martí de Riquer, aquest llibre podria ser el Vénus, la déesse de l’amour, del segle XIII. El mateix autor destaca que la bellesa de l’estil del De arra anima es deu al fet que Canals, tot i traduir els clàssics amb intencions moralistes, en el terreny on es troba més còmode és en la prosa religiosa. 4.4. Canals, autor humanista? Segons Martí de Riquer, no es pot afirmar que fra Antoni Canals fóra humanista pel sol fet d'haver traduït obres llatines com el Dictorum factorumque memoriabilium, «conjunt d'anècdotes sobre les virtuts o l'enginy dels antics romans», perquè el seu objectiu era de tipus moralista, i no una investigació purament filològica dels textos clàssics. Les seues conviccions religioses l'allunyen, a més, de la visió antropocentrista característica dels humanistes. Així i tot, cal destacar que per les seues innovacions lèxiques va ser un traductor considerablement modern per a l'època en què va viure. En aquesta mateixa línia es posiciona Antoni Ferrando, que considera Antoni Canals com un contemplatiu que se sent a gust en les seues versions i adaptacions d'obres piadoses. Conclusió Bernat Metge i Antoni Canals són, junt a Francesc Eiximenis, els autors més reeixits de la literatura catalana del segle XIV, una centúria esplendorosa de les nostres lletres. Cadascun d'ells, a més, representa dues cosmovisions antitètiques, perquè Metge era un escèptic i Canals un creient. Tots dos van compartir, però, en harmonia amb els horitzons d'espectatives dels lectors de l'època, la fascinació pels clàssics i un important treball de traducció i adaptació d'obres llatines al català que va donar fruits d'una inestimable qualitat literària en la nostra llengua.

----------------------------------------------------------------

----------------------------------------------------------------

43 - Tema 43: L’Humanisme. Bernat Metge i Antoni Canals

Recommend Documents