18 - Tema 18: El sintagma nominal. Estructura i funcions. Morfologia del substantiu i de l’adjectiu

TEMA 18

Tema 18 EL SINTAGMA NOMINAL. ESTRUCTURA I FUNCIONS. MORFOLOGIA DEL SUBSTANTIU I DE L’ADJECTIU

TEMA 18 El sintagma nominal. Estructura i funcions. Morfologia del substantiu i de l’adjectiu

ÍNDEX 1. Definició del tema 2. Estructura del sintagma nominal •

El nucli del sintagma nominal

•

Els determinants

•

L'adjacent

3. Funcions del sintagma nominal •

Funcions del subjecte

•

Funcions del subjecte dins el predicat

4. Les categories nominals: la supracategoria nominal •

Nom comú i nom propi

•

L'adjectiu i els seus graus

5. Morfologia dels noms i adjectius •

Formació del femení dels noms i adjectius

•

Formació del plural dels noms i adjectius

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------


BIBLIOGRAFIA BADIA I MARGARIT, A. M.: Gramàtica catalana, Gredos, 1980. ---: Gramàtica històrica catalana, 3 i 4, 1981. CUENCA, M. J.: Teories gramaticals i ensenyament de llengües, Tàndem, 1992. ---: Lingüística i ensenyament de llengües, U. València, 1994. FERRANDO, A. i al.: Invitació a la llengua catalana, Gregal. PITARCH, V.: Gramàtica catalana. RAMOS, R.: Introducció a la sintaxi, Tàndem, 1992. RUAIX, J.: El català, 2, Moià, 1985. SOLÀ, J.: Estudis de sintaxi catalana, Ed. 62, 1972.

----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------


1. Definició del tema El SN és un dels constituents bàsics de l'oració. Aquest sintagma es caracteritza perquè el seu nucli és un nom, del qual depenen tots els altres elements. Segons Pitarch, el SN està conformat per un nucli més un grup nominal. El grup nominal inclouria tant els determinants com les expansions adjectives, les preposicions, juxtaposicions i aposicions. Altres postures aposten per anomenar adjacent tot allò que no essent determinant acompanya el nucli del sintagma nominal. Segons aquesta teoria, el determinant i el nucli són els constituents bàsics o immediats del SN, mentre que l'adjacent és un constituent opcional i expansiu. 2. Estructura del sintagma nominal Pel que fa a l'estructura del SN, podem dir que encara que de vegades el SN pot estar constituït només pel nom-nucli: Enric menja pomes, també pot tenir altres elements; aquests elements els podem agrupar en dos grans grups: 1.

Els determinants: la funció dels quals és de concretar al màxim el nom-nucli, com per exemple La casa, Tres llibres, etc. Observem que el que fan aquests determinants (la, tres) és precisar molt més l'abast del nom-nucli casa i llibres.

2.

Els complements del nom o el que hem anomenat anteriorment grups nominals o adjacents: la funció dels CN és complementar el significat del nomnucli, com per exemple, La casa gran, La casa del meu pare , La casa, aquella gran construcció. Els CN o adjacents el que fan és, tal com hem pogut veure en els exemples anteriors, afegir alguna informació respecte al nucli del SN. Entre tots els elements del SN s'estableixen dos tipus de relacions:

•

relacions de jerarquia (relacions sintàctiques): on el nucli és la part imprescindible i independent del sintagma. El nucli pot ser un nom o una categoria substantivada (per exemple, un pronom). El complement o adjacent dependrà i complementarà el significat del mot principal. Dins d'aquesta relació de dependència i jerarquia, tenim els mots lexicals dependents i els mots gramaticals també dependents.

----------------------------------------------------------------

4 ----------------------------------------------------------------


Fixem-nos que el predicat expressa un procés que recau sobre el subjecte, i no un estat. Els primers, els lexicals, realitzen una funció adjectiva; estaríem parlant dels anomenats adjectius. Els segons, els gramaticals, no tenen significat lèxic però si gramatical; en aquest cas ens referim als articles i determinants. •relacions

de concordança (relacions morfològiques): tots els elements

que integren el SN han de concordar en gènere i nombre amb el nucli d'aquest. Observem, que en el SN La bicicleta blanca, si alterem el nucli i en lloc de bicicleta diem bicicletes, hem de canviar per força el nombre de l'article i l'adjectiu: Les bicicletes blanques. Cal assenyalar també que podem parlar d'un SN simple i d'un SN complex (segons la gramàtica generativa). Un SN simple és aquell que només presenta un únic nucli Enric és alt, per contra, un SN complex és aquell que presenta més d'un nucli, o dit d'altra manera, un SN complex està conformat per més d'un SN simple. Aquests dos SN poden estar units per coordinació "Enric i Anna són alts", on tenim dos nuclis situats al mateix nivell jeràrquic i on l'estructura profunda està conformada per dues oracions que s'han convertit en una a l'estructura superficial. També poden estar units per subordinació, on tenim un SN i altres que depenen d'ell. En aquest cas, els sintagmes estan units per partícules subordinants. 3. Funcions del sintagma nominal Ja hem vist que la funció bàsica i principal del SN és la de constituent bàsic de l'oració, funció que anomenem subjecte. Per a realitzar aquesta funció és imprescindible la presència d'un nom o sintagma nominal. El subjecte sempre mantindrà una relació de concordança amb el predicat. Normalment, el subjecte funciona sense preposició, però podem trobar-nos casos on el subjecte està introduït per un S.Prep: •Amb

subjecte en infinitiu posposat al verb: Dóna gust de veure'ls.

•Per pleonasme: •Quan

N'hi ha molta, de gent.

introdueix un subjecte col·lectiu: Entre tu i jo ho farem.

A banda de la funció de subjecte, també cal assenyalar que el SN pot tenir altres funcions dins el SV o predicat. El nucli del SV és un verb, però tot SV també pot tenir

----------------------------------------------------------------

5 ----------------------------------------------------------------


tota una sèrie de complements. Aquests complements poden ser, per tant, un SN, encara que també un S.Adj o un S.Adv. Els SN-complements del nucli del SV poden fer les funcions següents: •

Objecte directe: complement exigit pels verbs transitius: "Ricard compra llibres". Normalment, excepte si és un pronom fort, mai no porta preposició: 'Va insultar els teus amics", "Va insultar a mi”.

•

Objecte indirecte: és el complement que indica el destinatari o l'objecte final de l'acció verbal. Pot anar amb tota classe de verbs: "Aquest diccionari és útil per als xiquets", "Ricard compra llibres als seus fills".

•

Complement circumstancial: afegeix una circumstància de temps, mode, lloc, etc. Fan una funció similar als adverbis: "L'aigua està fresca en la nevera".

•

Complement regit o suplement: va sempre introduït per una preposició exigida pel verb i fa una funció molt semblant a la de I'OD, "Joan es dedica a la música", "Ells parlen de la teua germana".

•

Complement agent: indica l'autor de l'acció en les oracions amb el verb en passiva, "Joan és estimat pels seus companys".

•

Atribut: té la mateixa funció que el SN-atribut i pot aparéixer amb verbs copulatius, "Joan és alf'.

•

Complement predicatiu: complementa els verbs predicatius i al mateix temps el nucli del SN-subjecte, "Joan camina tranquil per la platja".

4. Les categories nominals: la supracategoria nominal Nom comú i nom propi Ja hem vist que el nucli del SN és bàsicament un nom, que el nucli del CN també pot ser un adjectiu. La diferència principal que existeix entre ambdues categories rau en el fet que el nom té un significat independent, mentre que l'adjectiu té un significat dependent que serveix per complementar el del nom. Així, mots com per exemple taula, casa, llibre, indiquen realitats que existeixen per elles mateixes, mentre que alt, gran, roig, indiquen realitats que no tenen existència pròpia sinó que s'han de referir a un nom per adquirir significat ple. A les gramàtiques fins al segle XVIII (sobretot les llatines) el terme nomsubstantiu abastava el substantiu, l'adjectiu i, fins i tot, el pronom. Amb l'adjectiu l'unien diversos fets de caire morfològic, i amb el pronom, altres de caire morfosintàctic o ----------------------------------------------------------------

6 ----------------------------------------------------------------


semàntic. Així, però, es prefereix emprar el terme substantiu per a tot lexema amb morfema de nombre i gènere, susceptible de ser modificat per determinants i que és constituent bàsic de SN (Pitarch). També s'anomena substantiu allò que designa persones, animals o coses com a independents (Ruaix). Com podem veure, la distància entre substantiu i adjectiu és molt curta, és a dir, la separació d'ambdós conceptes sols es produeix a I'E.M., després, i fins al segle XVIII, els dos conceptes entren dins la mateixa categoria: nom-substantiu. Pel que fa als tipus de noms, podem parlar de noms concrets i noms abstractes. Anomenem noms concrets aquells que designen persones, animals o coses, i per contra, es consideren noms abstractes aquells que designen realitats abstractes o qualitats. Dins els noms concrets distingim entre noms comuns i noms propis. Són noms comuns aquells

que

designen

qualsevol

element d'un

conjunt amb

unes

característiques comunes; els noms comuns es divideixen en individuals i col·lectius. En canvi, són noms propis aquells que serveixen per designar un únic element, tot individualitzant-lo; aquests es divideixen en topònims, que designen llocs, i antropònims, que designen persones. L'adjectiu i els seus graus Si ens centrem en els adjectius, la tradició gramatical ha realitzat una classificació dels tipus d'adjectius atenent criteris de caire semàntic. Aquesta anàlisi ha permés

d'arribar

a

una

distinció

bàsica

entre els

anomenats

adjectius

especificatius i els adjectius explicatius. Pel que fa als primers, hom destaca que, quan complementen un substantiu, el resultat és una unitat semàntica que porta implícita la designació d'un referent concret, així, a

l'exemple "L’accident

automobilístic", automobilístic restringeix el significat del nom. En canvi, quan es combina un nom i un adjectiu explicatiu, l'adjectiu únicament atribueix una qualitat al nom. El referent no es dedueix del significat conjunt del nom i l'adjectiu, sinó que és allò assenyalat pel nom; en "L'afortunat accident”, l'aparició d'afortunat no implica un canvi de referent. De fet, és possible que persones amb interessos contraposats qualifiquen un mateix accident com a afortunat o desafortunat. ----------------------------------------------------------------

7 ----------------------------------------------------------------


Tot i l'interés d'aquesta divisió semàntica entre adjectius especificatius i explicatius, hom ha proposat una classificació dels adjectius que tinga en compte no sols les característiques semàntiques sinó també els trets sintàctics. En aquest sentit, l'adjectiu pot ser de tres tipus: classificador (La guerra civil), de qualitat objectiva (Unes sabates roges), i de qualitat subjectiva (Una novella interessant). Mentre els classificadors defineixen el substantiu com a membre d'una classe, els qualitatius expressen una propietat, que pot ser objectiva i subjectiva, del substantiu al qual acompanyen. D'acord amb els exemples anteriorment exposats, els adjectius classificadors i els qualitatius objectius vindrien a correspondre ais que havíem denominat adjectius especificatius i els de qualitat subjectiva s'identificarien amb els explicatius. Els classificadors, a diferència dels de qualitat objectiva i els de subjectiva, rebutgen la presència d'un especificador de grau: *"La guerra molt civil", "Unes sabates molt roges", "Una novella molt interessant". D'altra banda, cal fer referència a la posició que poden ocupar respecte al nom. Mentre la col·locació, en els classificadors, queda restringida a la posició immediatament posterior al substantiu, "Una organització sindicalista" / *"Una sindicalista organització", els de qualitat subjectiva palesen major llibertat posicional, ja que poden anar tant davant com darrere del substantiu sense alterar-ne el significat: "Una situació commovedora", "Una commovedora situació". En aquest sentit, destaca el comportament d'alguns adjectius com gran, bo, pobre, vell,... que es troben a cavall entre dos tipus d'adjectius: els de qualitat objectiva i els de subjectiva. Quan ocupen una posició postnominal ens indiquen una qualitat objectiva: "Un home gran". En canvi, quan apareixen en una posició prenominal tenen la interpretació pròpia dels adjectius de qualitat subjectiva: "Un gran home". Aquest comportament sintàctic ens indica que a mesura que anem augmentant el grau de valoració subjectiva, les possibilitats d'anteposició són majors. Un reflex ben palés d'aquest fenomen es pot observar en l'ús dels anomenats adjectius epítets, de gran vitalitat en el llenguatge literari. Aquests adjectius, que designen una propietat ja inclosa en el contingut semàntic del substantiu, solen usar-se expressivament amb el propòsit de posar de relleu aquesta propietat. No ens ha d'estranyar, doncs, que ocupen típicament la posició prenominal: "La blanca neu". Finalment, cal destacar que també existeixen els adjectius numerals i els ordinals. Els primers signifiquen nombre, "Dues taules", els segons expressen la ----------------------------------------------------------------

8 ----------------------------------------------------------------


idea d'ordre i successió, "El tercer dia".

Com ja sabem, els adjectius qualifiquen i descriuen la realitat que el substantiu anomena. Però aquesta qualificació pot estar graduada; qualsevol realitat pot ser més o menys o igual: Igual de bo / més bo / menys bo. Aquesta possibilitat s'anomena gradació o graus de l'adjectiu. L'adjectiu pot tenir tres graus: 

Grau positiu: és la forma en què es presenta normalment l'adjectiu; amb el seu significat real.



Grau comparatiu; el grau comparatiu presenta tres posicions: 

Comparatiu d'igualtat quan les qualitats comparades són iguals: "Pilar és tan alta i bonica com Maria".



Comparatiu de superioritat expressa que una realitat té major qualitat que l'altra. Empren per a la seua expressió morfemes correlatius com: més...que, major que..., "Aquest xiquet és més bo que l'altre", "Aquest arbre és major que aquell".



Comparatiu d'inferioritat: "Aquest arbre és menys alt que aquell", "Aquest xiquet és menys bo que l'altre".



Grau superlatiu: partint de la comparació, el grau superlatiu expressa la possessió total d'una qualitat per part d'una realitat pel que fa a la resta de realitats de la seua pròpia família, per exemple: qualitat: alts

Els arbres més alts

realitat, arbres

Els arbres menys alts

El grau superlatiu pot expressar-se a dos nivells: - Superlatiu relatiu: comparació explícita d'una realitat amb una altra de la seua família, "Aquest arbre és l'arbre més alt de tots els arbres", "És l'arbre menys alt del bosc". - Superlatius absoluts: quan s'expressa sense cap comparació explícita. És pot expressar mitjançant: a. L'adverbi molt "Un arbre molt alt". b. El sufix -íssim: "Un arbre altíssim". c. El sufix -èrrim: "Un home celebèrrim".

----------------------------------------------------------------

9 ----------------------------------------------------------------


Per a concloure, cal recordar que els comparatius major, menor, millor i pitjor tenen les seues corresponents formes superlatives: màxim, mínim, òptim i pèssim.

5. Morfologia dels noms i adjectius Formació del femení dels noms i adjectius El nom, a diferència de l'adjectiu, no té morfema de gènere i el tret masculí i femení és un tret que hi és inherent. Per tant, sintàcticament els noms funcionen amb el gènere que la llengua els ha assignat, segons una distribució convencional i històrica, del qual ens informa el determinant i els complements. Sabem que camió i determinació són masculí i femení respectivament perquè diem el camió / la determinació. Així, podem trobar que el mateix nom pot tenir gèneres diferents en distintes llengües. Pensem que el nom front en castellà és femení, la frente, mentre que per a nosaltres és masculí: el front. Hi ha moltes paraules que com aquesta són femenines en castellà i masculines en català i a l'inrevés; entre d'altres podem destacar com a femenines: anàlisi, olor, síndrome... i com a masculines: avantatge, costum, llegum, senyal… També cal destacar que algunes paraules tenen un significat diferent segons el gènere que els assignem, per exemple: canal, clau, coma, editorial, fi, llum, terra, pols, sou, etc. No obstant tot açò, els noms que designen éssers sexuats sí que tenen les marques de masculí / femení per distingir ambdós sexes: amo I ama, llop / lloba. Morfemes de gènere (pel que fa al nom, recordem que ja hem vist que només tenen morfema de gènere aquells que designen éssers sexuats). Normalment es forma el femení dels noms i adjectius afegint al masculí els morfemes següents: -a:

xic / xica

De vegades pot sonoritzar la darrera consonant: nebot/neboda, llop/lloba, groc/groga, trencat/trencada Els acabats en e i o àtones, perden aquesta vocal i la solen canviar per una a: moro /mora, alumne /alumna, ample /ampla, moreno /morena alguns acabats en u, canvien aquesta vocal per una v: ---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------


esclau / esclava, viu / viva - na (els acabats en vocal tònica) germà / germana, seré /serena Dins el nom, hi ha alguns altres procediments reduïts a molts pocs noms pel que fa a la formació del femení. Així, tenim els sufixos: -Ioga (psicòloga), -riu (emperadriu), -ina (gallina). Altres noms utilitzen arrels diferents per al masculí i el femení: gendre / nora, bou / vaca, home / dona, oncle / tia També hi ha alguns noms que tenen la mateixa forma per al masculí i el femení; són els acabats en -aire i -ista. En aquests casos sols diferenciem el gènere de la paraula per la concordança amb altres elements o pel context: un artista / una artista, aquell captaire / aquella captaire Una altra forma de crear femenins és afegint els mots mascle o femella: cadernera mascle, rossinyol femella Finalment, cal destacar també que hi ha masculins que es formen sobre el femení afegint el sufix –ot: abella / abellot, bruixa / bruixot, dida / didot Un altre aspecte, pel que fa als adjectius, és el fet que hi ha alguns adjectius que tenen una forma única per al masculí i per al femení. S'anomenen adjectius d'una terminació. Són aquells que en l'adverbi corresponent amb la terminació -ment, no afegeixen cap a entre l'adjectiu i el –ment: Hipòcritament, humilment, popularment Així, hipòcrita, humil i popular tenen una única forma per al masculí i per al femení. En canvi, sonor (sonorament), bo (bonament) sí que tenen una forma per al masculí i una altra per al femení. Formació del plural dels noms i adjectius Normalment fem el plural afegint al singular dels noms i adjectius els morfemes següents: - s , la s es considera el morfema típic a l'hora de formar el plural: llibre / llibres, blanc / blancs ---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------


-ns, aquest morfema s'empra per a les paraules acabades en vocal tònica: camí / camins, acció / accions, fi / fins, germà / germans -es, els mots acabats en a àtona perden la a i la canvien per aquest morfema: dona / dones, bona / bones Cal destacar que poden haver-hi canvis ortogràfics: Llengua / llengües, plaça / places, pasqua / pasqües roja / roges, blanca / blanques, platja / platges, llarga / llargues -os, (els acabats en [s] [t∫] [∫]) cartutx / cartutxos, peix / peixos, arròs / arrossos, audaç / audaços Poden haver-hi sonoritzacions: roig / rojos, gris / grisos - s o -os: els acabats en -sc, -xt, -st, -ig, poden afegir indistintament qualsevol dels dos morfemes; encara que en la llengua parlada sol emprar-se el morfema -os: disc / discs-discos, text / texts-textos, roig / roigs-rojos, trist / trists-tristos Un nombre considerable de mots acabats en -s precedida de vocal dupliquen la s: domàs / domassos, fracàs / fracassos, terrós / terrossos Cal assenyalar també que mots masculins no aguts acabats amb –s i mots femenins també acabats amb –s no canvien en la seua forma plural: el llapis / els llapis, el cactus l els cactus, la pols / les pols, la càries / les càries Algunes paraules planes que acaben amb –e al singular, poden fer el plural de dues maneres: - afegint –s:

jove / joves,

home / homes,

marge / marges

- afegint –ns:

jove / jóvens,

home / hòmens,

marge / màrgens

Finalment, i per acabar amb aquest apartat dedicat al nombre dels noms i adjectius, cal destacar que els dies de la setmana acabats en síl·laba tònica són invariables: el dilluns / els dilluns, el dimarts / els dimarts, el dijous / els dijous.

---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------

18 - Tema 18: El sintagma nominal. Estructura i funcions. Morfologia del substantiu i de l’adjectiu

Recommend Documents