Manual Llatí Sencer 2017-2018

2

3

4

Índex I. Gramàtica 1. El llatí: una llengua flexiva 2. Els casos 3. Les declinacions a) La primera declinació (-a-ae) b) La segona declinació (-us-i m. // -um-i n.) c) La tercera declinació (GENITIU -IS) d) La quarta declinació (-us-us m.// -u-us n.) e) La cinquena declinació (-es-ei f.) 4. Els adjectius a) Els adjectius de tres terminacions b) Els adjectius de dues terminacions 4.1 El graus de l’adjectiu a) El comparatiu de superioritat b) El superlatiu 5. Els pronoms 5.1. Personals 5.2. Possessius 5.3. Demostratius 5.4. Anafòrics i emfàtics 6. El verb 6.1. L’enunciat del verb 6.2. Les arrels 6.3. Els temps verbals de la veu activa 6.4. Els temps verbals de la veu passiva 7. Textos per traduir 8. Les oracions subordinades en llatí 9. L’infinitiu a) La morfologia de l’infinitiu b) La sintaxi de l’infinitiu 10. El pronom relatiu a) La morfologia del pronom relatiu b) La sintaxi de les oracions de relatiu 11. El participi a) Morfologia i sintaxi del participi b) Construccions de participi 12. Les construccions amb cum a) Cum + indicatiu: temporal b) Cum+ subjuntiu: causal c) Cum+ subjuntiu: històric 13. Les construccions amb ut

8 8 8 8 8 9 9 11 12 17 17 17 18 18 18 21 21 21 21 22 24 24 24 25 25 26 36 36 36 37 42 42 42 46 46 46 54 54 55 55 60

II. La història de la llengua 1. L’Indoeuropeu 2. Les etapes d’evolució de la llengua llatina 3. Les llengües romàniques

64 64 66 66

III. La història de Roma 1. Els orígens mitològics 1.1. El mite d’Eneas 1.2. Ròmul i Rem 1.3. El rapte de les Sabines 2. La Monarquia (753 aC-509 aC) 2.1. Els orígens de Roma segons l’arqueologia 2.2. Els 7 reis de Roma 3. La República (509 aC-27 aC) 3.1. Les conquestes militars 3.1.1. Les guerres púniques 3.1.2. La conquesta d’Hispània 3.1.3. La conquesta de Grècia (215-146 aC) 3.2. Els òrgans polítics de la República 3.3. La crisi política del segle I aC 3.3.1. La dictadura de Sula (82 aC-78 aC) 3.3.2. La rebel·lió d’Espartac (73 aC-71 aC) 3.3.3. La conspiració de Catilina (63 aC)

68 68 68 69 70 70 70 71 72 72 72 75 75 76 77 77 77 77

5

3.3.4. El primer triumvirat (60 aC-53 aC) 3.3.5. La dictadura de Juli Cèsar (49 aC-44 aC) 3.3.6. El segon triumvirat (43 aC-31 aC) 4. L’Imperi (27 aC-476 dC) 4.1. El principat d’August (27 aC-14 dC) 4.2. La dinastia Iulio-Clàudia (14 dC-68 dC) 4.3. La dinastia Flàvia (69 dC-96 dC) 4.4. La dinastia dels Antonins (96 dC-192 dC) 4.5. Els segles III-IV dC 4.6. La caiguda de l’imperi (476 dC) 4.7. Procés d’aculturació

78 79 79 80 80 81 82 83 84 85 86

IV. Els elements de la vida quotidiana 1. El naixement 2. La gens, la família i els noms 3. L’educació 4. El matrimoni 5. La mort 6. El còmput del temps

87 87 87 88 88 89 89

V. La religió romana 1. El culte privat 2. El culte públic 3. Els col·legis sacerdotals 3.1. Els àugurs 3.2. Els harúspexs 3.3. Les vestals

90 90 90 91 91 91 92

VI. Llatinismes

93

VII. Urbanisme i construccions públiques 1. La planificació urbana 2. Tipus de cases 3. Els temples 4. Els edificis dels espectacles públics 4.2 El teatre 4.3 El circ 4.4 L’amfiteatre 5. Les termes

95 95 96 97 98 98 99 99 100

VIII. Patrimoni cultural 1. Les calçades i les vies 2. Els aqüeductes 3. Els ponts 4. Monuments que cal conèixer

101 101 101 102 102

IX. Literatura 1. El concepte de literatura 2. La influència grega en la literatura 3. El teatre 3.1. Plaute 3.2. Terenci 4. Ciceró i l’oratòria 5. La literatura d’època d’August 5.1. Virgili i l’èpica 5.2. Horaci i la lírica 5.3. Tit Livi i la historiografia 5.4. Ovidi i l’elegia Eix cronològic de la història i la literatura llatines

103 103 103 103 105 106 106 108 109 111 113 114 119

X. Textos de selectivitat

120

6

7

I. Gramàtica 1. El llatí: una llengua flexiva Totes les llengües romàniques solen expressar, per posició a la frase i per mitjà de les preposicions, les funcions gramaticals que fan els diversos elements que formen part de l’oració. Per norma general, ens expressem en l’ordre següent:

Subjecte + verb + CD/Atribut + CI + CC En canvi, el llatí és una llengua flexiva, és a dir, expressa les funcions sintàctiques canviant les terminacions de les paraules. La importància no recau en la posició a l’oració sinó en la terminació de la mateixa paraula. Així, per exemple, si una paraula fa de subjecte, tindrà una determinada terminació; si és complement directe, en tindrà una altra, etc.

2. Els casos S’anomena cas cada una de les diverses formes que tenen els substantius, els adjectius i els pronoms segons quina sigui la seva funció sintàctica. Hi ha sis casos:

Cas

Funció

Nominatiu

Subjecte, Atribut i Complement Predicatiu

Vocatiu

Interpel·lació/Vocatiu

Acusatiu

CD

Genitiu

CN

Datiu

CI

Ablatiu

CC

+ preposició = CC

3. Les declinacions a) La primera declinació (-a-ae) Femení Nominatiu Vocatiu Acusatiu Genitiu Datiu Ablatiu

Singular -a -a -am -ae -ae -a

Exemple Plural -ae -ae -as -arum -is -is

8

Singular Ros-a Ros-a Ros-am Ros-ae Ros-ae Ros-a

Plural Ros-ae Ros-ae Ros-as Ros-arum Ros-is Ros-is

Sabrem que una paraula és de la primera declinació quan el seu enunciat sigui a-ae. Per exemple: puella-ae f. Les paraules de la primera declinació són majoritàriament femenines. Tanmateix, trobem algunes excepcions. Són paraules de la primera declinació masculines aquelles que fan referència a arbres i a oficis (Per exemple: nauta-ae m., “mariner”).

b) La segona declinació (-us-i m. // -um-i n.) A la segona declinació, trobem dos tipus de paraules: les masculines, que s’enuncien –us-i, i les neutres, que s’enuncien –um-i.  La segona declinació masculina (-us-i m.) Sabrem que una paraula és de la segona declinació masculina quan el seu enunciat sigui –us-i. Per exemple: amicus-i m.

Nominatiu

Masculí Singular -us

Exemple Plural -i

Singular Amic-us

Plural Amic-i

Amic-e Amic-um

Amic-i Amic-os

Vocatiu Acusatiu

-e -um

-i -os

Genitiu

-i

-orum

Amic-i

Amic-orum

Datiu

-o

-is

Amic-o

Amic-is

Ablatiu

-o

-is

Amic-o

Amic-is

 La segona declinació neutra (-um-i n.) Sabrem que una paraula és de la segona declinació neutra quan el seu enunciat sigui –um-i. Per exemple: templum-i n.

Nominatiu

Neutre Singular -um

Exemple Plural -a

Singular Templ-um

Plural Templ-a

Templ-um Templ-um

Templ-a Templ-a

Vocatiu Acusatiu

-um -um

-a -a

Genitiu

-i

-orum

Templ-i

Templ-orum

Datiu

-o

-is

Templ-o

Templ-is

Ablatiu

-o

-is

Templ-o

Templ-is

c) La tercera declinació (GENITIU -IS) La tercera declinació llatina és la que presenta més irregularitats. Sempre la identificarem perquè el seu genitiu acaba en –is. Les paraules de la tercera declinació s’agrupen en dos grans grups: els temes en consonant o paraules imparisil·làbiques i els temes en vocal o paraules parisil·làbiques.

9



La tercera consonàntica o imparisil·làbica (?-is m. // ?-is n.)

Diem que una paraula és de la tercera consonàntica o imparisil·làbica quan el nombre de síl·labes del nominatiu i del genitiu és diferent. Per exemple: homo-hominis m. (2 síl·labes-3 síl·labes). Les paraules s’agrupen en masculines/femenines i en neutres. En el moment de declinar una paraula de la tercera, haurem de tenir present que existeix una barrera infranquejable. Allà on hi hagi un símbol d’interrogant posarem tal qual la primera forma de l’enunciat. Traspassada la barrera, col·locarem l’arrel del genitiu sense –is més les desinències. Masculí i femení

Exemple Homo-hominis m. Singular Plural Homo Homin-es

Singular -?

Plural -es

Vocatiu Acusatiu

-? -em

-es -es

Homo Homin-em

Homin-es Homin-es

Genitiu

-is

-um

Homin-is

Homin-um

Datiu

-i

-ibus

Homin-i

Homin-ibus

Ablatiu

-e

-ibus

Homin-e

Homin-ibus

Singular -?

Plural -a

Exemple Honos-honoris n. Singular Plural Honos Honor-a

Vocatiu Acusatiu

-? -?

-a -a

Genitiu

-is

Datiu Ablatiu

Nominatiu

Neutre

Nominatiu

Honos Honos

Honor-a Honor-a

-um

Honor-is

Honor-um

-i

-ibus

Honor-i

Honor- ibus

-e

-ibus

Honor-e

Honor-ibus

 La tercera vocàlica o parisil·làbica (is-is m. // e-is n.) Diem que una paraula és de la tercera vocàlica o parisil·làbica quan el nombre de síl·labes del nominatiu i del genitiu és idèntic. Per exemple: civis-civis m. (2 síl·labes-2 síl·labes). Les paraules s’agrupen en masculines/femenines i en neutres. Masculí i femení

Exemple Civis-is m.

Singular -is

Plural -es

Vocatiu Acusatiu

-is -em

-es -es

Genitiu

-is

Datiu Ablatiu

Nominatiu

Singular Civ-is

Civ-es

Civ-is Civ-em

Civ-es Civ-es

-ium

Civ-is

Civ-ium

-i

-ibus

Civ-i

Civ-ibus

-e

-ibus

Civ-e

Civ-is

10

Plural

Neutre

Exemple Mare-is n.

Singular -e

Plural -ia

Singular Mar-e

Mar-ia

Vocatiu Acusatiu

-e -e

-ia -ia

Mar-e Mar-e

Mar-ia Mar-ia

Genitiu

-is

-ium

Mar-is

Mar-ium

Datiu

-i

-ibus

Mar-i

Mar-ibus

Ablatiu

-i

-ibus

Mar-i

Mar-ibus

Nominatiu

Plural

d) La quarta declinació (-us-us m.// -u-us n.) Dintre de la quarta declinació, trobem dos tipus de paraules: les masculines, que s’enuncien –us-us, i les neutres, que s’enuncien –u -us. La manera més simple de declinar una paraula de la quarta és:  Copiar la taula de la 3a vocàlica (la masculina per als masculins i la neutra per als neutres).  Canviar totes les vocals inicials per una u. Per exemple: is>us, em> um  Recordar que el datiu singular serà ui.



La quarta declinació masculina (-us-us m.) Masculí Singular Plural Nominatiu -us -us

Singular Senat-us

Plural Senat-us

Vocatiu Acusatiu

-us -um

-us -us

Senat-us Senat-um

Senat-us Senat-us

Genitiu

-us

-uum

Senat-us

Senat-uum

Datiu

-ui

-ibus

Senat-ui

Senat-ibus

Ablatiu

-u

-ibus

Senat-u

Senat-ibus

Exemple



La quarta declinació neutra (-u-us n.) Neutre Singular Nominatiu -u

Exemple Plural -ua

Singular Corn-u

Plural Corn-ua

Vocatiu Acusatiu

-u -u

-ua -ua

Corn-u Corn-u

Corn-ua Corn-ua

Genitiu

-us

-uum

Corn-us

Corn-uum

Datiu

-ui

-ibus

Corn-ui

Corn-ibus

Ablatiu

-u

-ibus

Corn-u

Corn-ibus

11

e) La cinquena declinació (-es-ei f.) Femení Nominatiu Vocatiu Acusatiu Genitiu Datiu Ablatiu

Singular -es -es -em -ei -ei -e

Exemple Plural -es -es -es -erum -ebus -ebus

Singular Di-es Di-es Di-em Di-ei Di-ei Di-e

Plural Di-es Di-es Di-es Di-erum Di-ebus Di-ebus

La manera més simple de declinar una paraula de la cinquena és:  Copiar la taula de la 4a (la masculina).  Canviar totes les vocals inicials per una e. Per exemple: us>es, um> em, ui>ei  Recordar que els genitius són -ei i -erum.

Exercici 1: Identifica la declinació de les paraules següents i declina-les en singular i en plural: aestus-us m., ager-agri m., barba-ae f., caelum-i m., civis-is f., civitas-civitatis f., cultus-us m., lacrima-ae f., verbum-i n., urbs-urbis f., dux-ducism., dies-ei f. Exercici 2: Analitza i tradueix les oracions següents amb paraules de la primera declinació: 1. Erant piratae in insula 2. Poeta uia Appia ambulabat 3. Minorica parua et pulchra insula est 4. Columbarum pennae saepe albae et nigrae sunt 5. Troia in Asia erat, sed Sparta in Europa

Exercici 3: Analitza i tradueix les oracions següents amb paraules de la primera declinació i de la segona declinació: 1. Puer magistris libros portat 2. Servi domini lupos vulnerat gladiis 3. Aeneas filium amat et graecos non timet 4. Graeci troianos superant et Troiam delent

12

5. Domine, cur ibi templum aedificas? 6. Populus romanus multis victoriis clarus est 7. Vergilius oppidi incolis fabulam narrat 8. Arma virumque cano 9. Aquae, lignorum, frumenti inopia conloquium petunt 10. Medicus aegrotam puellam monuitPericula belli non parua erant 11. Studiosi discipuli libros amant 12. Serui hortos irrigant 13. Oculi uirorum stellas caeli spectabant 14. Serui carros in uillam ducebant 15. Clarus magister longam epistulam scribebat 16. In Marci stabulum lupus uenit et capras necat 17. Amici Claudiae in bibliotheca magnos Marci libros habebant 18. Pueri semper cum amicis ad Iuliae uillam ueniunt 19. In libris poetae Vergilii docta uerba inueniebas 20. Verba volant, scripta manent

Exercici 4: Analitza i tradueix les oracions següents. Vigila! Moltes són de la tercera declinació: 1. Magnarum arborum umbra uiatoribus solatium praebet 2. Caesar Gallias militibus et armis oppugnat 3. Viris et mulieribus libertas maximum est bonum 13

4. Dux centurionibus auream coronam dat 5. Milites Caesarem imperatorem laudabant 6. In proeliis milites gladiis pugnauerunt 7. Senatus auctoritatem legibus populi Romani praebebat 8. Labore fortunam auget agricola 9. Tribuni plebis leges populi confirmauerunt 10. In principio non consules, sed reges fuerunt 11. Filia gladiatoris magna tristitia patrem in circo uidebat 12. Filius senatoris pupam sororis non inuenit 13. In magistri schola libros scriptorum Romanorum leges et uerba bona disces 14. Diuitiae saepe consulibus, regibus et magnis uiris ruinam praebent 15. Auaritia libertatem et bonitatem necat 16. Consules libertatem et pacem defendunt 17. Humanae societatis uincula sunt amor et amicitia 18. Virtutem imperatoris laudamus 19. Victoria fuit populi salus 20. Principibus populi Caesar uera respondit 21. Ex tribus legionibus unam in Africam misit, alteram cum Hasdrubale fratre in Hispania reliquit, tertiam in Italiam secum duxit 22. Vergilius poeta agricolas saepe laudat, eorumque uitam in carminibus suis canit

14

Exercici 5: Analitza i tradueix el text següent:

El rapte de les Sabines Romanum imperium a Romulo incipit. Romulus per multos annos inter romanos solus regnat. Populus autem feminas non habebat. Itaque Romulus legatos circa vicinos populos mittit nam cum Sabinis amicitiam cupiebat. Nusquam Romæ legatos audiebant. Tum Romulus ad spectaculum ludorum Sabinos invitat atque feminas rapit. Propter iniuriam Sabini cum romanis bellum committunt. Tunc sabinæ feminæ in proelium irruunt et inter tela a romanis amicitiam rogant his verbis: "sine vobis viduæ vivemus". Tum Romulus et Titus Tatius regnum consociant.

Exercici 6: Analitza i tradueix el text següent: Dèdal i Icar Daedalus, vir magni ingenii, in insula Creta exsulabat. Ibi Cretae tyrannus Daedalo hospitium praebebat, atque Daedalus magnum labyrinthum tyranno aedificabat. Sed postea tyrannus Daedalum cum filio in labyrintho incluebat. Tunc Daedalus alas pinnis et cera faciebat et umeris aptabat. Deinde cum filio evolabat. Puer alas in caelo agitabat, sed alarum cera liquiescebat et miser puer in undas cadebat. Interea Daedalus in Italiam veniebat et in pulchro templo alas deis dedicabat.

Exercici 7: Analitza i tradueix el text següent: Els ciclops de Sicília Cælum Siciliæ raro nubes et imbres foedant. Pulchrae messes campos ornant; sed mons Ætna eructat æternos ignes et multi clades ab monte civibus vicinarum urbium causantur. Montes et valles Siciliæ sunt 15

antiqua sedis Cyclopum. Cyclopes unum oculum in fronte habent. In litore maris magnis retibus sine lintribus captant pisces, et multos ovium greges habent. Poetæ narrant ut Neptunus cyclopum pater est. Cyclopes altaria Neptuni sanguine multarum ovium rigant et cæde hostium foedant. Famem sedant lacte ovium et carne non solum piscium, sed etiam hostium.

Exercici 8: Analitza i tradueix les oracions següents amb paraules de la 4a i de la 5a declinació: 1. Currus gallorum exercitibus romanis perniciosi sunt 2. Dextrum cornu rivus muniebat 3. Facies pulchra forsan non est indicium integri animi 4. In dextro cornu exercitus dux equitatum collocavit 5. Veri amici in omnibus rebus fidem servant

Exercici 9: Analitza i tradueix el text següent: Orfeu i Eurídice Orpheus poeta feras cantu suo domitabat atque magna saxa lyræ suavitate movebat. Eurydicam, pulchram feminam, in matrimonio habebat multumque amabat. Orpheus beatus erat, sed vipera Eurydicam in prato mordet suoque veneno propere necat. Eurydica in Inferos, mortuorum magna regna, descendit. Orpheus in Inferos venit atque inter mortuorum umbras quærebat Eurydicam suam.

Postremo etiam Proserpinam, Inferorum deam reginamque, suis verbis canoris movit. Proserpina dea Eurydicam Orpheo reddit. Iam Orpheus Eurydicam ex Inferis in terras secum ducebat lætusque erat. Orpheus ad Inferos respicere non debebat, sed, magna cura motus, ad Inferos respexit. Tunc Eurydica in Inferos rursus descendit atque in Inferis perpetuo mansit.

16

4. Els adjectius Els adjectius han de concordar en gènere, nombre i cas amb els substantius als que acompanyen. Com que els noms poden tenir tres gèneres (masculí, femení i neutre) i dos nombres (singular i plural), els adjectius podran declinar-se en totes aquestes formes. Tanmateix, els quadres de terminacions són molt senzills ja que empren els de les declinacions. Hi ha tres tipus d’adjectius:   

Adjectius de tres terminacions. S’enuncien –us-a-um Adjectius de dues terminacions. S’enuncien –is-e Adjectius d’una terminació. Funcionen com una paraula de la tercera declinació consonàntica. Sabrem que és un adjectiu i no un nom perquè no porta el gènere al costat. Per exemple: felix-felicis.

a) Els adjectius de tres terminacions Són aquells adjectius que s’enuncien amb tres formes: -us-a-um. Fan les formes masculines com la segona declinació masculina (-us); les femenines, com la primera declinació (-a); les neutres, com la segona declinació neutra (-um).

Nominatiu Vocatiu Acusatiu Genitiu Datiu Ablatiu

Masculí -us -e -um -i -o -o 2a masculina singular

Singular Femení -a -a -am -ae -ae -a

Neutre -um -um -um -i -o -o

1a singular

2a neutra singular

Masculí -i -i -os -orum -is -is

Plural Femení -ae -ae -as -arum -is -is

Neutre -a -a -a -orum -is -is

2a masculina plural

1a plural

2a neutra plural

b) Els adjectius de dues terminacions Són aquells adjectius que s’enuncien amb dues formes: -is-e. Fan les formes masculines i femenines com la tercera declinació vocàlica masculina, i les neutres, com la tercera vocàlica neutra.

Nominatiu

Singular Masculí/Femení -is

Plural Masculí/Femení -es

Neutre -e

Neutre -ia

Vocatiu Acusatiu

-is -em

-e -e

-es -es

-ia -ia

Genitiu

-is

-is

-ium

-ium

Datiu

-i

-i

-ibus

-ibus

Ablatiu

-e

-i

-ibus

-ibus

3a vocàlica masculina singular

3a vocàlica neutra singular

3a vocàlica masculina plural

3a vocàlica neutra plural

17

4.1 El graus de l’adjectiu Com a totes les llengües, els adjectius en llatí tenen graus, és a dir, poden expresar-se en grau simple, en comparatiu i en superlatiu. Grau

Exemple

Adjectius de tres terminacions

Altus-a-um

Adjectius de dues terminacions

Fortis-e

D’inferioritat

Minus+ grau positiu+ quam

Minus altus quam

D’igualtat

Tam+ grau positiu+ quam

Tam altus quam

De superioritat

Adjectiu+ior/ius+quam

Altior quam

Adjectiu+issim+us-a-um

Altissimus-a-um

Grau positiu

Grau comparatiu

Com funciona?

Grau superlatiu

a) El comparatiu de superioritat El comparatiu de superioritat té una formació més complexa que els altres comparatius, però surt amb certa facilitat si se segueixen les passes següents: 





Agafem l’adjectiu, ja sigui de tres terminacions o de dues, i li traiem les desinències. Per exemple: o altus-a-um  alt o utilis-e  util Agafem l’arrel i afegim el sufix –ior a tot l’adjectiu excepte en els tres primers casos del neutre singular, on posarem –ius. o alt+ ior/+ius o util+ior /+ius Declinem per la tercera declinació imparisil·làbica.

b) El superlatiu El superlatiu de qualsevol adjectiu es fa seguint aquests passos: 





Agafem l’adjectiu, ja sigui de tres terminacions o de dues, i li traiem les desinències. Per exemple: o altus-a-um  alt o utilis-e  util Agafem l’arrel i afegim el sufix –issim a tot l’adjectiu o alt+ issim o util+issim El declinem com si fos un adjectiu de tres terminacions

18

Exercici 1: Declina els adjectius següents en grau positiu: ALTUS-ALTA-ALTUM Masculí

Singular Femení

Neutre

Masculí

Plural Femení

Neutre

Nominatiu Vocatiu Acusatiu Genitiu Datiu Ablatiu FORTIS-FORTE Singular Masculí/Femení Neutre

Plural Masculí/Femení

Neutre


Exercici 2: Fes els tres graus de l’adjectiu següent: Grau

Adjectiu BONUS-BONA-BONUM

Grau positiu Grau comparatiu d’inferioritat

________+_________+_________

Grau comparatiu d’igualtat

________+_________+_________

Grau comparatiu de superioritat Singular Masculí/F

Plural Neutre

Masculí/F


19

Neutre

Grau superlatiu Masculí

Singular Femení

Neutre

Masculí

Plural Femení

Neutre

Nominatiu Vocatiu Acusatiu Genitiu Datiu Ablatiu Exercici 3: Analitza i tradueix les oracions següents: 1. Usus est magister excellens hominibus 2. Graeci antiqui liberales et hospites erant 3. In hortulo meo dulci avium cantu suavique florum odore gaudeo 4. Bella civilia sunt causa turpium facinorum 5. Tempus fugax et irreparabile est 6. Difficilia sunt initia omnium rerum 7. Nihil est vera gloria dulcius 8. Socrates sapientissimus omnium graecorum fuit 9. Tullus Hostilius ferocior fuit quam Romulus 10. Equus est fortior asino

Exercici 4: Analitza i tradueix el text següent: L’ase i l’ovella Ovis asino dicebat: “Dominus tuus sempre verberat te. Tibi gravíssima onera imponit. Meus dominus non me verberat, neque mihi imponit onera; gregem suum amat et herbam gratissimam nobis dat”.

Asinus dicebat ovi: “Vita tua peior est mea. Ego laboro, sed vivo usque ad senectutem. Dominus vestir amat vos, dat vobis herbam gratissimam, sed mox vos necat et manducat. Ego pellem et carnem tuam porto, miser, sed vivus”.

20

5. Els pronoms 5.1. Personals Els pronoms personals són els mateixos que en les nostres llengües: les tres persones del singular (jo, tu, ell/ella) i les tres formes del plural (nosaltres, vosaltres, ells/elles).

Cas Nominatiu Acusatiu Genitiu Datiu Ablatiu

1a persona ego me mei mihi me /mecum

Singular 2a persona tu te tui tibi te /tecum

3a persona --se sui sibi se /secum

1a persona nos nos nostrum nobis nobis /nobiscum

Plural 2a persona vos vos vestrum vobis vobis /vobiscum

3a persona --se sui sibi se /secum

5.2. Possessius Els possessius funcionen com els adjectius de tres terminacions. Es fan servir molt poc, el romans preferien utilitzar el genitiu del pronom personal per indicar la possessió. Un exemple de possessiu seria el següent:

Cas Nominatiu Acusatiu Genitiu Datiu Ablatiu

Masculí meus meum mei meo meo

Singular Femení mea meam meae meae mea

Neutre meum meum mei meo meo

Masculí mei meos meorum meis meis

Plural Femení meae meas mearum meis meis

Neutre mea mea meorum meis meis

5.3. Demostratius a) Hic-haec-hoc (aquest) Cas Nominatiu Acusatiu Genitiu Datiu Ablatiu

Masculí hic hunc

hoc

Singular Femení haec hanc huius huic hac

Neutre hoc hoc

Masculí hi hos horum

hoc

Plural Femení hae has harum his his

Neutre haec haec horum

b) Iste-ista-istud (aqueix) Cas Nominatiu Acusatiu Genitiu Datiu Ablatiu

Masculí iste istum

isto

Singular Femení ista istam Istius isti ista

Neutre istud istud

isto

21

Masculí isti istos istorum

Plural Femení istae istas istarum istis istis

Neutre ista ista istorum

c) Ille-illa-illud (aquell) Cas Nominatiu Acusatiu Genitiu Datiu Ablatiu

Masculí ille illum

illo

Singular Femení illa illam illius illi illa

Neutre illud illud

Masculí illi illos illorum

illo

Plural Femení illae illas illarum illis illis

Neutre illa illa illorum

5.4. Anafòrics i emfàtics a) Is-ea-id (ell, ella, allò) Cas Nominatiu Acusatiu Genitiu Datiu Ablatiu

Masculí is eum

eo

Singular Femení ea eam eius ei ea

b) Idem-eadem-idem (el mateix, la mateixa) Singular Cas Masculí Femení Nominatiu idem eadem Acusatiu eundem eandem Genitiu eiusdem Datiu eidem Ablatiu eodem eadem

Neutre id id

Masculí ei/ii eos eorum

eo

Neutre idem idem

Masculí eidem eosdem eorumdem

eodem

c) Ipse-ipsa-ipsum (ell mateix, ella mateixa, això mateix) Singular Cas Masculí Femení Neutre Nominatiu ipse ipsa ipsum Acusatiu ipsum ipsam ipsum Genitiu ipsius Datiu ipsi Ablatiu ipso ipsa ipso

Masculí ipsi ipsos ipsorum

Plural Femení eae eas earum eis/iis eis/iis

Plural Femení eaedem easdem earumdem eisdem eisdem

Plural Femení ipsae ipsas ipsarum ipsis ipsis

Neutre ea ea Eorum

Neutre eadem eadem eorumdem

Neutre ipsa ipsa ipsorum

Exercici 1: Analitza i tradueix el text següent: Lupus et agnus Lupus et agnus siti compulsi sunt et ad rivum eundem venerant. Lupus erat in superiore loco, et agnus in loco multo inferiore. Tum latro, magna fame incitatus, finxit hanc causam iurgii: “Cur —inquit– mihi bibenti

22

aquam turbidam fecisti?” Contra agnus timens: “Lupe —inquit—, non possum facere id de quo accusas me, nam aqua decurrit a te ad me.”

Tunc ille, veritatis viribus victus, dixit: “Abhinc sex menses maledixisti mihi.” Respondit agnus: “Nondum natus eram.” “Sed pater tuus, Hercle —inquit lupus—, maledixit mihi.” Itaque illum corripit et lacerat iniusta nece. Hæc fabula scripta est propter illos homines qui fictis causis innocentes opprimunt.

Exercici 2: Analitza i tradueix el text següent: Les banyes del cèrvol Cervus in fonte bibebat et in aquarum speculo effigiem suam vidit. Ramosa cornua illi valde placebant propter elegantiam, crura autem propter tenuitatem magnopere displicebant. Subito voces venatorum strepitusque canum audit. Fugit cervus veloci cursu et facile eludit canes.

At ubi in silvam venit, alta cornua in ramis implicantur, dum properant canes et sævis morsibus miserum animal dilaniant. “O me infelicem —inquit—, nunc intelligo meam stultitiam, quia iudicavi de rebus non utilitate sed specie”.

Exercici 3: Analitza i tradueix el text següent: La mostela Mustela ab homine laqueo prensa est, et misera instantem mortem timebat. Dixit ergo homini: “parce mihi, quæso, nam domum tuam molestis muribus purgabo”. Respondit homo: “si causa mea hoc faceres, iam tibi veniam darem. Sed tu, cum devoras mures, propriam utilitatem quæris. Noli ergo rem pro merito habere”. Et continuo homo improbam mustelam necavit.

23

6. El verb 6.1. L’enunciat del verb Quan busquem un verb català al diccionari, trobem sempre una única forma, l’infinitiu. En canvi, en llatí, en trobarem cinc i un número, el de la conjugació. Per exemple, el verb estimar: amo-amas-amare-amavi-amatum (1) Aquest conjunt d’elements s’anomena enunciat del verb. L’enunciat del verb facilita una informació que ens ajudarà a conjugar els temps verbals correctament. El quadre següent mostra els elements que l’integren i les seves funcions: Enunciat Què és?

Per a què ens servirà?

amo Primera persona del present d’indicatiu

amas Segona persona del present d’indicatiu

Obtindrem l’arrel de present

La darrera vocal indica la vocal temàtica

amare Infinitiu de present Sabrem l’infinitiu i l’utilitzarem per conjugar l’imperfet de subjuntiu

amavi Primera persona del perfet d’indicatiu Obtindrem l’arrel de perfet

amatum Forma de supí

Obtindrem el participi

En llatí, existeixen quatre conjugacions. Tot seguit hi ha un quadre amb un model d’enunciat de totes elles: ARREL DE PRESENT

PRIMERA CONJUGACIÓ SEGONA CONJUGACIÓ TERCERA CONJUGACIÓ QUARTA CONJUGACIÓ

ARREL DE PERFET

ARREL DE SUPÍ

1a sing. PRESENT

2a sing. PRESENT

Infinitiu

1a sing. PERFET

SUPÍ

am/o

amas

amare

amav/i

amatum

habe/o

habes

habere

habu/i

habitum

reg/o

regis

regere

rex/i

rectum

audi/o

audis

audire

audiv/i

auditum

6.2. Les arrels Tots els verbs tenen diverses arrels. Si sabem identificar-les correctament, la conjugació de les formes verbals és molt simple.

Teoria Primera conjugació Segona conjugació Tercera conjugació Quarta conjugació

Arrel de present

Arrel de perfet

Primera forma de l’enunciat sense la o

Quarta forma de l’enunciat sense la i

am/o habe/o reg/o audi/o

amav/i habu/i rex/ i audiv/i

24

6.3. Els temps verbals de la veu activa

Indicatiu

Imperfet

1. Arrel+a+desinències

1. Arrel+a+ba+desinències

2. Arrel++desinències

2. arrel++ba+desinències

3. Arrel+i+desinències

3. Arrel+e+ba+desinències



Subjuntiu

Present

1. Arrel+e+desinències 2. Arrel+a+desinències 3. Arrel+a+desinències

Infinitiu + desinències

Perfet

Plusquamperfet

Arrel de perfet+ desinències especials

Arrel de perfet+era+desinències

Arrel de perfet+eri+desinències

Arrel de perfet+isse+desinències


Arrel de present

Arrel de perfet

6.4. Els temps verbals de la veu passiva

Indicatiu

Imperfet


1. Arrel+a+ba+desinències


2. Arrel++ba+desinències

3. Arrel+i+desinències




Subjuntiu

Present

1. Arrel+e+desinències 2. Arrel+a+desinències 3. Arrel+a+desinències

Infinitiu + desinències


Arrel de present

Perfet

Plusquamperfet

Sum Es Est Sumus + supí +us-a-um Estis Sunt

Sim Sis Sit Simus + supí +us-a-um Sitis Sint

Eram Eras Erat Eramus + supí +us-a-um Eratis Erant

Essem Esses Esset Essemus + supí +us-a-um Essetis Essent

Arrel de perfet

7. Textos per traduir Jàson i els Argonautes Antiquis temporibus Pelias in Thessalia regnabat. Malus rex erat: fratrem Aesonem e regno vi expulerat. Aeson autem, dolore confectus, misere interiit. Tunc Chiron centaurus Iasonem, Aesonis filium, magna cura educavit. Iason omnes aequales virtute corporisque viribus superabat. Cum fuit adulescens, patris regnum recuperare constituit. Itaque in Thessaliam rediit, Peliam sine metu adiit, patrisque regnum a malo rege petivit. Iasonis adventus Peliam terruit. Malus autem rex tam pulchrum et opulentum regnum servare vehementer cupiebat. Itaque fraudem excogitans, adulescenti benigne respondit: «Gaudium meum magnum est, quod fratris mei filium hic video. Regnum habebis, nam probus sum et mihi carus es. Sed antea e patria exibis atque in Colchorum fines ad Aeetam regem ibis. Illic draco in silva velleris aurei custos est. Tam pulchrum vellus habere cupio. Ego autem iam senex sum neque ingentem draconem superare potero. Tu validus adulescens es: scio te posse vellus aureum capere et mihi dare. Tunc magna erit tibi gloria, mihi autem laetitia». Iason Peliae fidem habuit et regis iussu Colchorum fines petere constituit. Sine comitibus autem tam longum iter facere non poterat. Itaque acres et peritos iuvenes delegit quibuscum magnam et celerem navem aedificavit. Navis nomen “Argo” erat; itaque Iasonis comites Argonautae vocati sunt. Magno gaudio et ardore in pulchram navem conscenderunt et e portu exierunt. Sine metu e patria abeuntes, per mare Aegeum ad Hellespontum cursum tenebant. Argonautis, Hellespontum ac Pontum Euxinum transeuntibus, pericula omnis generis non defuerunt. Tamen Minerva dea Argonautis semper adfuit; ita Colchorum fines salvi adierunt. Ibi Argonautae, de nave exeuntes, per urbem ad Aeetam regem adierunt. Tum Iason regi dixit : «Noli nobis inimicus esse. E longinqua Graecorum terra cum bona spe in regnum tuum venimus. A te peto vellus aureum, propter quod cum comitibus iter in regnum tuum feci. Cum autem in Graeciam redierimus, te laudabimus tibique gratiam habebimus.» Rex Aeeta respondit: «Magnam quidem

rem a me petis; tamen tibi vellus aureum dabo, cum ingentes tauros meos, ignem naribus efflantes, viceris, cum draconis dentes in agro severis, cum viros ex dentibus natos armis superaveris.» Regis responsum Iasoni iucundum non fuit, nam nullus vir tam multos labores facere poterat. Sed Medea, regis filia, magicarum artium perita, Iasoni adfuit, quod iuvenem amabat. Ita Iason ingentes tauros superavit, virosque e draconis dentibus natos interficere potuit. Saevus autem rex non cupiebat vellus aureum Iasoni dare, sed miseros Argonautas mala fraude interficere constituit. Medea rursus Iasonem adiit et «Noli hic manere, inquit, nam magno in periculo es. Nunquam pater meus tibi vellus aureum dabit. Ego vero ad draconem, velleris custodem, te ducam; auxilio meo vellus capere poteris.» Tum Medea iuvenem iussit in silvam intrare. Ibi Medea immane animal sopivit; Iason autem vellus aureum capere et ad navem fugarepotuit. Tunc cum Medea carisque comitibus in navem conscendit et in Graeciam rediit. Ibi Medeam uxorem duxit, ac post mortem Peliae, Thessaliae rex fuit.

Anibal travessa els Alps Hannibal magnis itineribus ad Alpes pervenerat. Primi ibant elephanti et equites, ipse post cum peditibus procedebat. Mox alti montes et nives caelo mixtae et intonsi eius regionis homines Hannibalis milites terruerunt. Aliquando incolae adversus Poenos impetus faciebant aut saxa ingentia de altioribus locis in eos coniiciebant. Eo tempore elephanti Poenis profuerunt: nam incolae tam immanibus animalibus, quae nunquam antea viderant, territi sunt. Nono die in Alpium iugum perventum est. Tum Hannibal imperavit ut militibus labore pugnaque defessis aliqua quies daretur. Agmina ibi constiterunt castraque in iugo posita sunt.

27

Mort de Marc Antoni i Cleòpatra Postea Octavius ab Antonio iterum dissensit, quod is Octaviam, sororem Octavii, repudiaverat et Cleopatram, Aegyptiorum reginam, uxorem duxerat. Cum eo apud Actium navale proelium iniit. Victus est Antonius et fugiens Aegyptum petiit; Octavius Alexandriam, quo Antonius cum Cleopatra fugerat, brevi tempore expugnavit. Antonius, omni spe sublata, mortem sibi ipse attulit. Cleopatra vero, quam Octavius vivam capere atque in triumpho ducere volebat, aspidem afferri iussit, cuius morsu vitam amisit.

Els déus castiguen la insolència de Níobe Cum aliquando mulieres tebanae Latonae, Apollinis et Dianae matri, sacrificium facerent, Nioba, tebanorum regina, eas vituperavit et: “Cur —inquit— mihi sacrificia non facitis? Cur Latonam mihi anteponitis? Ego septem filias septem que filios habeo; Latona autem tantum unum filium unamque filiam habet”. Mulieres sacrificia omittunt. Tunc Latona liberos suos oravit ut superbiam Niobae vindicarent. Illi preces matris statim audiverunt. Apollo omnes Niobae filios suis sagittis interfecit. Misera mater suo corpore filias suas tegere cupiebat, sed Diana septem sorores sagittis necavit. Inter filios et filias exanimes resedit Nioba. Ventus capillos suos non movet, in ore color est sine sanguine, oculi immoti manent, tota rigida sedet. Misericordia deorum in saxum eam mutavit. Tamen perpetuo flet. Ventus in montis Sipyli verticem rapuit. Ibi fixa in montis cacumine liquitur et saxa etiam nunc Niobae lacrimas manant.

Un espectre Athenodorus, philosophus, spatiosam et capacem domum Athenis exiguo pretio emit. Aliquot dies ibi feliciter habitabat. Tandem per silentium noctis, dum librum legit, strepitum vinculorum, longius primo, deinde e proximo, audit. Mox apparet senex: os pallidum habet, corpus macilentum, vestes squalidas, longam barbam, capillum horridum. Cruribus compedes, manibus catenas gerit quatitque. 28

Stat monstrum, digitoque Athenodoro annuit. Surgit philosophus, tollitque lumen et procedit post effigiem. Ibat illa lento gradu, postea procedebat Athenodorus. Tandem deflexit in atrium domus: tunc diffugit et comitem deserit. Athenodorus signum loco ponit. Postero die locum effodit: invenit ossa catenis implicita.

Els antics déus romans Initio Romani, genus agricolarum, ruda numina invocaverant. Invocabant enim Iovem, numen caeli et fulminis, Martem, dominum hiemis et tempestatis; Saturnum, auctorem sementis et agrorum; Terminum, custodem limitum suorum; Silvanum,deum silvarum nemorumque, Cererem, deam frugum et herbarum; Venerem, dominam florum, Palem, propitiam pecori pastoribusque. Postea Romani deorum nomina novis fabulis auxerunt atque imprimis appellaverunt Iovem hominum deorumque patrem et postremo Tarquinius Superbus, romanorum ultimus rex, in monte Capitolio Iovi Optimo Maximo templum magnificum aedificavit.

David i Goliath David sumpsit baculum pastorale et fundam cum quinque lapidibus. Sic armatus adversus Philistæum incedit. Goliathus, cum vidisset adulescentem, dixit: "Me canem esse credis, qui me cum baculo aggrediaris?" Cui David respondit: "Tu venis ad me cum gladio et hasta et clipeo; ego autem venio in nomine Domini exercituum."

Tum, missa funda lapide, Philistæum in fronte percussit et humi prostravit. Currens iacenti gladium detraxit, quo caput illi præcidit. Ea re perculsi Philistæi in fugam versi sunt, et victoriam Hebræis concesserunt.

29

El llop i la grua Lupus avide carnem vorabat, sed praedae os in gutture eius fixum restitit et dolorem acutissimum ferebat. Tunc clamare coepit voce magna et petere auxilium. Grus lupi gemitus audivit et ad feram accurrit. “Cur clamitas?” “Os -inquit lupus- in gutture fixum habeo. Tibi magnum praemium donabo si rostro tuo os mihi detraxeris”.

Grus caput suum in lupi fauces introduxit et spinam magna cura ei detraxit. Tum a lupo praemium petiit, sed ille ridens respondit: “Caput tuum in faucibus meis habui et non voravi, num praemium maius desideras?”  Hoc praemium a pravis hominibus tantum accipere potes: nullum accipere malum.

La llei del més fort Semper est periculosa societas cum potente; id testatur hæc fabula. Vacca et capella et patiens ovis fuerunt socii leonis in venatione. Cumque cepissent cervum magni corporis et partes fecissent, leo sic locutus est: “Ego primam mihi fero, quoniam nominor leo; secundam dabitis mihi, quia fortior vobis sum; tertia me sequetur quia plus valeo; malum patietur si quis quartam tetigerit.” Sic solus improbus totam prædam abstulit.

L’assassinat de Juli Cèsar Bellis civilibus confectis, Cæsar dictator in perpetuum creatus, agere insolentius coepit: senatum ad se venientem sedens recepit, et quemdam ut assurgeret monentem, irato vultu respexit. Cum Antonius, Cæsaris in òmnibus expeditionibus socius, et tunc in consulatu collega, in ea sella aurea sedenti pro rostris, diadema imponeret, non visus est eo facto offensus. Quare coniuratum est in eum a sexaginta circiter viris, Cassio et Bruto ducibus conspirationis. Cum igitur Cæsar in senatum venisset, eum circumsteterunt,

30

illicoqueTulliusCimber,unuseconiuratis,quasialiquidrogaturus,propiusaccessit et togam ab utroque humero apprehendit. Deinde clamantem «Ista quidem vis est», Cassius vulnerat paulo infra iugulum. Cæsar Cassii brachium arreptum graphio traiecit, conatusque prosilire aliud vulnus accepit: cum Marcum Brutum, quem loco filii habebat, in se irruentem vidisset, dixit: «tu, quoque, fili mi!». Dein, ubi animadvertit undique se strictis pugionibus peti, toga caput obvolvit, atque ita tribus viginti vulneribus confossus est. Sic ille, qui terrarum orbem civili sanguine impleverat, tandem ipse coniuratorum scelere percussus, sanguine suo curiam respersit.

Hispània Antiqui hispani maxime bellicosi fuerunt. Corpora idonea ad laborem, mens ad mortem parata. Si bellum cum inimicis non erat, hostem domi quærebant. Militares, equi et arma cariora sunt hispanis sanguine et vita ipsa. Romani hispanos docuerunt aqua callida lavare post Secundum Bellum Punicum. Carthaginienses Hamilcarem in Hispaniam miserunt. Filius eius, Hannibal, magnam partem occupavit et ab Hispania cum magno exercitu in Italiam pervenit. Dum ibi romanos profligabat, Publius Scipio Hispaniam cepit. Maximus hispanorum dux contra Romanos exercitus Viriatus fuit. Per annos quattuordecim Lusitanos duxit et victoriis variis magnos exercitus superavit. Tandem tres lusitani duces Viriatum in somno necaverunt. Postremo Augustus in Asturum et Cantabrorum fines bellum gessit. Post bellum triumphum celebravit, templum Iani manu sua clausit atque pulchram Aram Pacis erexit.

31

Els etruscos Etrusci, populus Italiae antiquissimus, inter Apenninum montem, Tiberim flumen, mare Tuscum incolebant. Illi homines maxime strenui, et aliis artibus et arte aedificandi florebant. Nullum metallum iis ad varias artes magis necessarium erat quam ferrum. Metalla ferri, quae in insula Ilva exercebant, maxime egregia erant. Etrusci cum maxime pii essent, dis templa pulcherrima aedificabant, sepulcra autem auro, vasis, aliis rebus ita ornabant, ut admirationem omnium moverent.

Hispània, dues Hispànies Duæ sunt autem Hispaniæ: Citerior, quæ in septemtrionis plagam a Pyrenæo usque ad Carthaginem porrigitur; et Vlterior, quæ in meridiem a Celtiberis usque ad Gaditanum fretum extenditur.

Gai Juli Cèsar Gaius Iulius Cæsar erat excelsa statura, nigris vegetisque oculis, capite calvo: quamquam calvitii deformitatem ægre ferebat. Erat vini parcissimus, armorum et equitandi peritissimus, laboris patiens. In agmine nonnunquam equo, sæpius pedibus anteibat, capite detecto, sive sol, sive imber esset. Longissimas vias incredibili celeritate confecit, neque eum morabantur flumina, quæ vel natando, vel innixus inflatis utribus traiciebat.

Cras és mort a Orient Anno urbis conditæ sexcentesimo nonagesimo septimo Marcus Licinius Crassus, collega Cnei Pompeii Magni in consulatu secundo, contra Partos missus est et, cum circa Carras contra omen et auspicia dimicauisset, a Surena Orodis regis duce uictus ad postremum interfectus est cum filio clarissimo iuuene. Reliquiæ exercitus per Caium Cassium quæstorem seruatæ sunt. 32

Accions de la plebs després del funeral de Juli Cèsar Plebs a funere Cæsaris ad domum Bruti et Casii cum facibus tetendit atque Helvium Cinnam per errorem — quasi Cornelius Cinna is esset— occidit caputque eius præfixum hastæ circumtulit. Postea solidam columnam in foro statuit scripsitque: “Parenti Patriæ”. Apud eam longo tempore vota suscipere perseveravit

El rei i l’ase meteoròleg Multi homines scientiam rerum futurarum optant; ideo sæpe a fallacibus hominibus deluduntur, qui contendunt ut illi praevident omnia. Rex quidam astrologum magna pecunia conductum apud se habebat. Quodam die astrologus ille de tempestate consultus est a rege, quia per agros equitare volebat. Ille, inspecto caelo, nullum imber teget caelum promisit. Cum autem rex per agros equitaret, a quodam agricola conspectus est, et: “O rex —exclamavit agricola—, in villam tuam te recipe. Etenim si sub divo manseres, mox maximo imbre perfunderis.” Rex nihilominus pergit iter; sed subito caelum nubibus obducitur, solis lumen obscuratur, imber ita densus ruit ut implerentur fossæ. Rex ipse, arboris fronde male tectus, aqua perfusus esset, nisi agricola ad proximum tugurium duxisset. Ibi, dum siccatur vestis, rex agricolam interrogat:

“Video —-inquit— te imbrem vere prædixisse; sed quomodo id fecisti?” O rex —respondit agricola—, astrologum apud me habeo, qui de tempestate futura semper recte admonet me. Hodie cum ad urbem ibam, mei asini vidi aures demissas; interea latera assidue cauda flagellabat; corpus arboris trunco applicatum interdum fricabatur; his omnibus rebus asinus certe imbrem mihi nuntiat.” Rex, siccata veste et discussis vento nubibus, in villam suam se recepit statimque eicit astrologum, utpote qui, in rebus ad suam artem pertinentibus, ab asino superatus esset.

33

Cèsar ordena construir naus Cum in his angustiis res esset atque uiæ ab Afranianis militibus equitibusque obsiderentur nec pontes perfici non possent, imperat Cæsar militibus ut naues faciant. Has perfectas carris iunctis deuehit noctu milia passuum a castris XXII, militesque his nauibus flumen transportat continentemque ripæ collem improuiso occupat.

Empúries sota la dominació romana Iam tunc Emporiæ duo oppida erant muro diuisa. Vnum Græci habebant, a Phocæa oriundi, alterum Hispani; sed Græcum oppidum in mare expositum totum orbem muri minus quadrigentos passus patentem habebat. Hispanis retractior a mari murus erat. Tertium genus, Romani coloni ab diuo Cæsare post deuictos Pompei liberos adiecti.

Al Senat, Ciceró posa al descobert les intencions de Catilina i dels seus O di immortales! Vbinam gentium sumus? Quam rem publicam habemus? In qua urbe uiuimus? Hic, hic sunt in nostro numero, patres conscripti, in hoc orbis terræ sanctissimo grauissimoque consilio, qui de nostro omnium interitu, qui de huius urbis atque adeo de orbis terrarum exitio cogitent. Hos ego uideo consul, et de re publica sententiam rogo et, quos ferro trucidari oportebat, eos nondum uoce uulnero. Fuisti igitur apud Læcam illa nocte, Catilina; distribuisti partes Italiæ; statuisti quo quemquem proficisci placeret; discripsisti urbis partes ad incendia.

Normes d’August sobre l’ús del vestit nacional Etiam habitum uestitumque pristinum reducere studuit ac, uisa quondam pro contione pullatorum turba, indignabundus et clamitans: «en Romanos, rerum dominos gentemque togatam!» negotium ædilibus dedit ne quem posthac peterentur in foro circaue nisi positis lacernis togatum consistere. 34

Epicur diu que no és feliç el ric que no s’acontenta amb el que té Epicurus similem uocem emisit: «si cui, inquit, sua non uidentur amplissima, licet totius mundi dominus sit, tamen miser est». Vel si hoc modo tibi melius enuntiari uidetur...: «Miser est, qui se non beatissimum iudicat, licet imperet mundo»... Apud poetam comicum inuenis: «Non est beatus, esse se qui non putat».

Sòcrates supera els sofistes i els filòsofs naturalistes anteriors His sophistis opposuit sese Socrates, qui subtilitate quadam disputandi refellere eorum instituta solebat uerbis. Ex huius uberrimis sermonibus exstiterunt doctissimi uiri; primumque tum philosophia —non illa de natura, quæ erat antiquior, sed hæc in qua de bonis rebus et malis deque hominum uita et moribus disputatur—, inuenta dicitur.

35

8. Les oracions subordinades en llatí

Tipus d’oracions subordinades

Substantives o copulatives

Equivalen a un substantiu. En la majoria dels casos van introduïdes per infinitiu o ut completiu

Adjectives o de relatiu

Equivalen a un adjectiu. En la majoria dels casos van introduïdes per un pronom relatiu o per un participi concertat

Adverbials

Equivalen a un adverbi. En la majoria dels casos van introduïdes per cum o ut. També són adverbials les construccions d’ablatiu absolut

9. L’infinitiu a) La morfologia de l’infinitiu Existeixen quatre tipus d’infinitius i es classifiquen segons la veu, activa o passiva, i segons l’arrel, de present o de perfet:

Arrel de present Arrel de perfet

Veu activa

Veu passiva

Amare

Amari

Amavisse

Complements actius (CD, Atribut, etc.)

36

Amatum-am-um esse Amatos-as-a esse Complements passius (C.Agent) (Mai CD!)

Aquestes normes et poden servir per formar els quatre infinitius d’un verb: 

Infinitiu de present actiu: amare. El trobaràs a la tercera forma de l’enunciat del verb.



Infinitiu de present passiu: amari. Només cal substituir la terminació –re per –ri.



Infinitiu de perfet actiu: amavisse. Es forma amb l’arrel de perfet del verb (quarta forma de l’enunciat) + isse.



Infinitiu de perfet passiu: Es forma amb el supí del verb (cinquena forma de l’enunciat) + esse. Com que parlem d’infinitius, el supí el conjugarem amb les desinències en acusatiu (-um-am-um // -os-asa

b) La sintaxi de l’infinitiu L’infinitiu és un substantiu verbal:  

Com a substantiu, pot fer les funcions pròpies d’un nom a l’oració principal (subjecte, CD, atribut, CRV, etc.) Com a verb, és el nucli de la seva oració i pot portar complements verbals.

Existeixen dues construccions d’infinitiu:

Infinitiu concertat

Infinitiu no concertat

Què és?

Com es tradueix?

Exemple

El verb de l’oració principal i l’infinitiu comparteixen subjecte

Com un infinitiu: menjar, cantar, estudiar, etc.

Jo vull menjar pa

El verb de l’oració principal i l’infinitiu tenen subjectes diferents

Que+subjecte+subjuntiu Ex. Que tu facis

Exercici 1: Construeix els quatre infinitius dels verbs següents: Ceno-cenas-cenare-cenavi-cenatum (1) Veu activa

Veu passiva

Arrel de present Arrel de perfet

Iungo-iungis-iungere-iunxi-iunctum (3) Veu activa Arrel de present Arrel de perfet

37

Veu passiva

Jo vull que tu mengis pa

Exercici 2: Analitza i tradueix aquestes oracions d’infinitiu. Digues si són infinitius concertats o no concertats: 1. Aiunt Democritum numquam sine risu in publico fuisse 2. Aristoteum inventorem olei fuisse dicitur 3. At Dumnorix a castris domum discere coepit 4. Barbari clamorem hostium tolerare non potuerunt 5. Caesar hostes castra oppugnaturos esse putavit 6. Classis autem Graeciam et Asiam petere directa navegatione consueverat 7. Dumnorix sibi a Caesare regnum civitatis deferri dixerat 8. Ibi congnoscit sexaginta naves cursum tenere non potuisse 9. Inveniebat ex captivis flumen milia passuum decem abesse 10. Lacetani dixerunt se Romanis obsides dare 11. Legati dicebant Armenium regem in Cappadociam impetum esse facturum 12. Pompeius huic loco propinquum collem occupavit nostrosque prohibere coepit 13. Sperat adulescens diu se victurum esse 14. Tunc haruspex dixit praeclaram victoriam significare issutque exta manducare 15. Victorem a victo superari saepe videmus 16. Legati Caesari nuntiauerunt Ariouistum cum omnibus copiis appropinquare 17. Caesar legatis dicit se amicos defendere 18. Multos affirmabant gladiatores in circo necari 19. Credebant nostri milites equites castra non cepisse 20. Petrus amicum Claudiae uidere non poterat 38

21. Errare humanum est, sed boni esse possunt uiri 22. Te in Italiam ire cum Iuliae amicis non oportet 23. Putabant Romani Ciceronem inter Romanos scriptores maximum fuisse 24. Clamabat ille miser se ciuem esse Romanum 25. Caesar partem prouinciae incursionibus hostium uastari audiebat 26. Caesar iussit obsides ad certam diem ad se dari 27. Caesar cognouit per exploratores tres partes copiarum flumen traduxisse, sed quartam partem in ripa manere 28. Eodem die ab exploratoribus cognouerunt hostes ad fluminis ripam manere 29. Per exploratores cognouit Caesar montem a suis captum esse 30. Caesar dixit se semper amicos defendisse 31. Caesari nuntiatum est equites Bruti in nostros impetum facere 32. Nuntiatur militibus imperatorem cum incolumi exercitu adesse 33. Caesar rediens a Gallia uictor alterum consulatum poscere coepit 34. Mulieres omnes propter infirmitatem maiores nostri in tutorum potestate esse uoluerunt

Exercici 3: Analitza i tradueix el text següent: La descoberta del foc Cum antiqui homines ignem incendere possent, facilius erat victum sibi comparare, atque cum metalla exercerent, facillimum erat se armis allisque instrumentis instruere. Homines illi domos ligneas in partibus humilioribus lacuum aedificabant, ut aditus difficilior esset.

39

Posa’t a prova!

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2007-2008 Una dona vella ofereix al rei Tarquini els llibres sibil·lins Anus incognita ad Tarquinium Superbum regem adiit nouem libros ferens, quos esse diuina oracula dicebat. Eos uolebat uendere. Tarquinius pretium percontatus est. Mulier nimium atque immensum poposcit; rex derisit. Tum illa tres libros ex nouem deurit et, ecquid reliquos sex eodem pretio emere uellet, regem interrogauit.

GEL·LI, Noctes Atticae I, 19 Lèxic (per ordre alfabètic): adeo, -is, -ire, -ii, -itum: ‘anar a veure’. anus, -us: ‘vella’. ecquid: adverbi interrogatiu, ‘si’. emo, -is, -ere, emi, emptum: ‘comprar’. eos: forma de is, ea, id. percontor, -aris, -ari, -atus sum (deponent): ‘preguntar’. Tarquinius Superbus, -i: Tarquini el Superb (rei de Roma). uolo, uis, uelle, uolui: ‘voler’.

40

Posa’t a prova!

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2007-2008 Caracal·la explica les raons per les quals va fer matar el seu germà Caracalla, post patris mortem, in Castra Praetoria pergens, apud milites conquestus est circumueniri se fratris insidiis, atque ita fratrem in Palatio fecit occidi. Eius corpus statim cremari praecepit. Dixit praeterea in Castris fratrem sibi uenenum parauisse; egitque publice iis gratias qui eum occiderunt.

Historia Augusta, Antoninus Caracalla II, 4-5 Lèxic (per ordre alfabètic): Castra Praetoria: ‘campament pretorià’. conquestus est: forma del verb deponent conqueror. occidi: infinitiu passiu del verb occido. praecipio, -is, -ere, praecepi, praeceptum: ‘manar’, ‘ordenar’.

41

10. El pronom relatiu a) La morfologia del pronom relatiu

Masculí

Singular Femení

Masculí

Plural Femení

Neutre

Neutre

Nominatiu

qui

quae

quod

qui

quae

quae

Acusatiu

quem

quam

quod

quos

quas

quae

Genitiu

cuius

cuius

cuius

quorum

quarum

quorum

Datiu

cui

cui

cui

quibus

quibus

quibus

Ablatiu

quo

qua

quo

quibus

quibus

quibus

Traducció Que Que Antecedent+ del qual A qui/ per a qui Amb què/ en què

b) La sintaxi de les oracions de relatiu Com passa a totes les llengües, els relatius són els pronoms més complexos perquè tenen doble funció: substitueixen una paraula que el parlant no vol repetir i introdueixen una oració subordinada adjectiva. Anomenem antecedent la paraula de l’oració principal que substitueix el relatiu. En llatí, el relatiu i l’antecedent sempre concorden en gènere i nombre però no necessàriament en cas. Totes les oracions de relatiu seran subordinades adjectives i faran la funció de CN.

Exercici 1: Analitza i tradueix les oracions següents: 1. Amo puellam, cuius pater est Romanus 2. Dominae cum quibus vinisti ancillae sunt 3. Dominus qui villam emit pater meus est 4. Ego sum ille quem tam saepe laudabatis 5. Ei pueri, quibus praemia promisisti, maiore spe laborabunt. 6. Flores, quorum odor suavissimus est, sunt rosae et violae 7. Hannibal, qui suas copias in Italiam duxerat, cum Romanis pugnavit eorumque exercitus vicit. 8. Hic est poeta cuius opera te delectant 9. Litteras accepi quas ad me misisti. 42

10. Pater qui est bonus, filios suos amat 11. Sunt digni laude omnes viri qui iusti et probi sunt 12. Templum quod vides pulcherrimum est 13. Senex cuius pecuniam pueri inuenerant gratias maximas eis egit 14. Templum, quod in medio oppido stabat, saepe uisitabam 15. Gemmae, quas mercator in Africa emerat, pretiosissimae erant 16. Hic est gladius quo rex occissus est 17. Puella, quae in cubiculo dormiebat, nihil audiuit 18. Puer cui donum dedi risit 19. Ancillae, quae in culina laborabant, cantabant 20. In eo libro narrantur dolores huius mulieris de qua iam tibi locutus sum 21. Hostes, qui trans Rhodanum uicos possessionesque habebant, ad Caesarem profecti sunt 22. Nullus dolor est quem non fuga temporis minuat 23. Lacedaemonii legatos Athenas miserunt, qui Themistoclem absentem accusarent 24. Memoria eius, cuius uirtute patria libera fuit, Atheniensibus cara erat 25. Mercator nauem conduxit quae frumentum Romam ueheret 26. Princeps Plinium emisit qui Bithynos regeret 27. Multi eorum qui in bellis capti erant in foris uendebantur 28. Nullus dolor est quem non longinquitas temporis minuat atque molliat 29. Piscator bonus est piscem qui ceperit unum 30. Errant ii qui id exspectant 43

31. Consul qui legionibus praeerat, ab oppido hostium aberat 32. Qui proximi Oceano fuerunt, in insulas contenderunt 33. Dux, qui domo egressus erat, exercitum per urbem ad forum comitabatur

Exercici 2: Analitza i tradueix el text següent: El corb i la guineu Corvus, qui celsa arbore residebat, volebat comedere caesum quem rapuerat de fenestra. Eum vidit vulpes, quae haec verba corvo dixit: “O quam lucidues est, corve, nitor pennarum tuarum! Quam pulchrum corpus est et vultum habes! Si vocem dulcem haberes, nulla avis est melior te.” Et corvus stultus, cum vult ostendere vocem, emisit ore caesum, quem celeriter vulpes avidis dentibus rapuit. Tum demum corvus deceptus ingemuit. Haec fabula probat quantum valeat ingenium, et quantum sapientia praevaleat virtute.

Exercici 3: Analitza i tradueix el text següent: La lloba i els infants Proca, qui rex albanorum erat, duos filios, Numitorem et Amulium, habuit. Numitori, qui natu maior erat, regnum relinquit. Sed Amulius fratrem expellit et tandem regnavit. Postea, ut eum subole privaret, nepotes eius, Romulum et Remum, qui adhuc parvuli erant, alveo imposuit abiecitque in Tiberim, qui tunc forte super ripas erat effusus. Sed flumen recessit et eos aqua in sicco relinquit. Lupa, quae ad rivum accurrit, infante lingua lambit et eos accepit ut mater.

44

Posa’t a prova!

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2008-2009 Cèsar distribueix les seves nou legions en tres parts Partito exercitu, Caesar T. Labienum cum legionibus tribus in eas partes quae Menapios attingunt proficisci iubet; C. Trebonium cum pari legionum numero ad eam regionem quae ad Atuatucos adiacet mittit. Ipse cum reliquis tribus legionibus ad flumen Scaldem, quod influit in Mosam, ire constituit. CAES., B. G. VI, 33 Lèxic (per ordre alfabètic): Atuatuci, -orum: els aduàtucs (poble de l’antiga Bèlgica). C. Trebonius, -i: Gai Treboni (lloctinent de Cèsar). Menapii, -orum: els menapis (poble de l’antiga Bèlgica). Mosa, -ae: Mosa (riu de l’antiga Bèlgica). proficisci: infinitiu del verb deponent proficiscor. Scaldis, -is: Escalda (riu de l’antiga Bèlgica). tribus: forma del numeral tres. T. Labienus, -i: Tit Labiè (lloctinent de Cèsar).

45

11.El participi a) Morfologia i sintaxi del participi

Com es construeix?

Com es declina?

Com es tradueix?

Quins complements porta?

Arrel de present + vocal d’enllaç+ ns/nt + 3a declinació consonàntica −L’arrel de present és la primera forma de l’enunciat sense la –o

Participi de present

−La vocal d’enllaç serà: a = 1a conjugació Ø = 2a conjugació e = 3a i 4a conjugació

Amb la 3a declinació consonàntica

Com un gerundi Exemple: cantant, menjant, etc.

Actius

−Utilitzarem –ns per al nominatiu i – nt+3a conjugació per a la resta de casos

Participi de perfet

Es forma amb el supí (5a forma de l’enunciat)

Com un adjectiu de 3 terminacions: -us-a-um

Com un participi Exemple: cantat, menjat, etc.

Passius

b) Construccions de participi El participi és un adjectiu verbal:

 Com a adjectiu concorda amb una paraula de l’oració principal en gènere, nombre i cas  Com a verb té els seus propis complements, actius si és un participi de present i passius si és un participi de perfet Existeixen dues construccions de participi Què és?

Participi concertat

Un participi amb antecedent a la principal. Pot anar en qualsevol cas

Participi no concertat

Un participi en ablatiu + un ablatiu

ABLATIU ABSOLUT

No concerta amb ningú

Com es tradueix? Present: com un gerundi (cantant) Perfet: com un participi (cantat)

Quina subordinada introdueix?

Adjectiva, CN

En + infinitiu (En cantar) Havent + participi (Havent cantat) 46

Adverbial, CCT/CCM

Exercici 1: Declina els participis següents seguint les normes que has après: Participi de present del verb rego-regis-regere-rexi-rectum (3) Singular (3a consonàntica)

Masculí/femení

Plural Neutre

Masculí/Femení

Neutre


Participi de present del verb habeo-habes-habere-habui-habitum (2) Singular (3a consonàntica)

Masculí/femení

Plural Neutre

Masculí/Femení

Neutre


Participi de perfet del verb castigo-castigas-castigare-castigavi-castigatum (1) Singular -us-a-um

Masculí

Femení

Plural Neutre


47

Masculí

Femení

Neutre

Exercici 2: Analitza i tradueix les oracions següents: 1. Anulo inuento, omnes gaudebant 2. Bellis civilibus confectis, Senatus Caesarem dictatorem perpetuum nominavit 3. Caesar celeriter, aggressus Pompeianos, ex vallo deturbavit 4. Caesar, cognita militum voluntate, cum ea legione proficiscitur, ibique tribunos plebis, qui ad eum confugerant, convenit. 5. Caesare duce, milites urbem ceperunt 6. Cicero, consul factus, Sergii Catilinae coniurationem constantia curaque patefecit 7. Clodii animum iudicatum habeo, cognito illo. 8. Corpora militum mortuorum magno honore a comitibus sepeliuntur 9. Domina egressa, serui garrire coeperunt 10. Duce loquente, nuntius accurrit 11. Egressi ex oppido, milites affirmauerunt se nunquam hostes necaturos 12. Equites flumen transgressi cum hostium equitatu proelium commiserunt 13. Factam a me domum deleuerunt 14. Flumen est fluens aqua 15. Graeci Miltiadis auctoritate impulsi copias ex urbe eduxerunt 16. Graecia capta ferum uictorem cepit 17. Hasdrubal, frater Hannibalis, ex Hispania profectus cum ingentibus copiis, in Italiam peruenit 18. Hotes, montibus occuipatis, Romanis itinere prohibuerunt 19. Incolis fortiter pugnantibus, hostes urbem non ceperunt 48

20. Intellegebant milites oppugnantes imperatorem ab hostibus captum esse 21. Interroganti militi Caesar responsum nullum dedit 22. Inuidimus hominibus ridentibus 23. Iucunda est memoria praeteritorum malorum 24. Liquor fluminis regem, perfusum sudore, invitavit 25. Lucius incerto uultu pauens ad templum adcurrit 26. Milites Caesaris perterriti uirtute equitum uagabantur 27. Milites oppugnantes castra terrent fugientium agmen 28. Militibus instructis, tuba sonuit 29. Naue refecta, mercator profectus est 30. Nihil difficile est homini ueritatem amanti 31. Nostri acriter in hostes, signo dato, impetum fecerunt 32. P. Scipio Numantiam obsessam diu fame cepit 33. Pompeio Crassoque consulibus, res dira accidit 34. Post reges expulsos, consules a populo creati sunt 35. Principes ciuitatum se omnes flentes ad Caesaris pedes proiecerunt 36. Romani semper appetentes gloriae et laudis fuerunt 37. Romani, urbe capta, ualde gaudebant 38. Tarquinio regnante, Pythagoras in Italiam uenit 39. Te duce, hostes facile uincemus 40. Vrbem captam Romanorum hostes deleuerunt 49

Exercici 3: Analitza i tradueix aquest text: César arriba a temps d’ajudar els seus Perturbatis nostris novitate pugnae, tempore opportunissimo Caesar auxilium tulit: namque eius adventu hostes constiterunt sed nostri ex timore receperunt. Quo facto, suo loco continuit et, brevi tempore intermisso, in castra legiones reduxit.

Exercici 4: Analitza i tradueix aquest text: Posició de les legions Hoc facto, duabus legionibus in castris relictis, quas proxime conscripserat, reliquas legiones pro castris constituit; deinde vidit ab hostibus legiones premi.

Exercici 5: Analitza i tradueix aquest text: Actuació de l'helveci Orguetorix Apud Helvetios longe nobilissimus fuit et ditissimus Orgetorix. Is, Marco Pisone consule, regni cupiditate inductus, coniurationem nobilitatis fecit et civitati persuasit ut de finibus suis omnibus copiis exirent.

50

Posa’t a prova!

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2014-2015 Magnificència d’August en l’organització d’espectacles

Augustus spectaculorum assiduitate et uarietate et magnificentia omnes antecessit. Aliquando uenationem edidit, athletas quoque, exstructis in campo Martio sedilibus ligneis, item nauale proelium circa Tiberim cauato solo, in quo nunc Caesarum nemus est. In circo aurigas cursoresque et confectores ferarum produxit. Gai Suetoni. Vida d’August, 43

Lèxic (per ordre alfabètic): antecedo, -cessi, -cessum (3a): ‘superar’. athleta, -ae: ‘espectacle atlètic’. circa (preposició d’acusatiu): ‘prop de’. edo, edidi, editum (3a): ‘oferir’. exstruo, -struxi, -structum (3a): ‘fer construir’. produco, -duxi, -ductum (3a): ‘presentar’. solum, -i: ‘terreny’.

51

Posa’t a prova!

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2012-2013 La mort de Dido. La veneració dels seus conciutadans Dido in sublimiore ciuitatis parte rogum ingentem construxit et, caerimoniis uariis seruatis ac hostiis plurimis caesis, illum conscendit. Cultrum, quem sub uestibus gesserat, exseruit et in eum se praecipitauit. Reginam exsanguem cum lacrimis publicis et maerore ciues extulerunt et, dum stetit Carthago, aris templisque eam coluerunt.

Giovanni Boccaccio. «Dido, reina de Cartago». A: Dones famoses Lèxic (per ordre alfabètic): caedo, cecidi, caesum (3a): ‘sacrificar’. colo, colui, cultum (3a): ‘venerar’. exfero, extuli, elatum (irregular): ‘emportar-se’. exsero, exserui, exsertum (3a): ‘treure’. hostia, -ae (femení): ‘víctima’. seruo (1a): ‘acomplir’. sto, steti, statum (1a): ‘perdurar, mantenir-se dret’.

52

Posa’t a prova!

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2011-2012 Eneas fuig de Troia i comença el seu periple Aeneas, Veneris et Anchisae filius, in euersione Troiae deos Penates et patrem et filium Ascanium ex incendio rapuit et cum his in Idam montem uenit; ibique uiginti nauibus fabricatis, responsis deorum monitus, mare ingressus est et ad Thraciam uenit; ibique condidit ciuitatem, quam Aenum —id est de suo nomine— uocauit.

Primer Mitògraf del Vaticà, 2, 100, 1 Lèxic (per ordre alfabètic): Aenus, -i(femení): ‘Enos’ (ciutat de Tràcia). condo, -didi, -ditum (3a): ‘fundar’. ingredior, -gressus(3a): ‘penetrar’. moneo, -ui, -itum (2a): ‘advertir’. responsum, -i: ‘profecia’.

53

12. Les construccions amb cum La partícula cum té dos aspectes diferents: pot ser una preposició o una conjunció. Si cum acompanya un ablatiu, gairebé sempre serà una preposició i ho traduirem per “amb”. En canvi, si és una conjunció, haurem de fixar-nos en el temps verbal de la subordinada per esbrinar-ne el significat. L’esquema que tens a continuació et pot fer servei:

Si no recordes amb exactitud els temps verbals, fixa’t en aquestes taules. Recorda que estan només en la veu activa però la teoria és també aplicable a la veu passiva.

a) Cum + indicatiu: temporal

Indicatiu

Present

Imperfet

1. am+a+ desinències

1. am+a+ba+desinències

2.habe+desinències

2. habe+ ba+desinències

3.reg+i+desinències

3. reg+e+ba+desinències

4. audi+desinències

4. audi+e+ba+desinències

Perfet

Plusquamperfet

Arr perf.+ des. especials. Arr perf.+ era+ desin.

Subjuntiu

Infinitiu+des. 1. am+e+ desinències

Cum + indicatiu = TEMPORAL

1. amare +desinències

2.habe+ a+ desinències 2.habere +desinències 3. reg+ a+ desinències

3.regere +desinències

4. audi+a+ desinències

4.audire + desinències

Arr perf.+ eri+ desin.

Arrel de present

Arr perf.+ isse+ desin.

Arrel de perfet

54

b) Cum+ subjuntiu: causal

Indicatiu

Present

Imperfet

Perfet



2.habe+desinències



3. reg+e+ba+desinències


4. audi+e+ba+desinències

Plusquamperfet

Arr perf.+ des. especials. Arr perf.+ era+ desin. Cum + present de subjuntiu= CAUSAL Cum+ perfet de subjuntiu = CAUSAL

Subjuntiu



2.habe+ a+ desinències 2.habere +desinències 3. reg+ a+ desinències





Arrel de present


Arrel de perfet

c) Cum+ subjuntiu: històric

Indicatiu

Present

Imperfet

Perfet

Plusquamperfet



2.habe+desinències



Arr perf.+ des. especials. Arr perf.+ era+ desin. 3.Cum reg+e+ba+desinències + imperfet de subjuntiu= HISTÒRIC


Cum+ plusquamperfet de subjuntiu = HISTÒRIC 4. audi+e+ba+desinències

Subjuntiu



2.habe+ a+ desinències

2.habere +desinències

3. reg+ a+ desinències





Arrel de present


Arrel de perfet

Exercici 1: Tradueix les oracions següents i identifica la construcció de cum que s’hi amaga: 1. Ego gaudeo cum te video 2. Utinam diem videam cum tibi agam gratias 3. Consul cum militibus venit 4. Cum venit, patrem vidit 5. Dux, cum milites hostium urbem nostram cepissent, eam delevit 6. Cum eo venisset, Romanos vicit 55

7. Cum pecuniam non habeam, adiuvare non possum 8. Fortuna vitrea est; tum cum splendet, frangitur 9. Cum iam non esset pater, ille domo exivit 10. Pugnavimus cum hostibus 11. Utilitas saepe cum honestate certat 12. Cum nomen suum in tabula vidit, maxime gausus est

Exercici 2: Tradueix el text següent:

El sacrifici d'Ifigènia Cum Graeci exercitum ad Troiam urbem ducere vellent navibus, in portu classem retinebat diuturna tempestas ob iram Dianae. Agamemno, exercitus dux, cervam Dianae sacram vulneraverat. Tantum mors Iphigeniae, Agamemis filiae, iram deae placare poterat.


Faetó i el carruatge Cum Phaeton in regiam patris Phoebi veniret, patri oravit ut ei permitteret currum et equos Solis unum diem regere. Phaeton prudentia patris consilia non audivit atque laetita exultans levem currum occupavit et in manibus suis habenas gerit.

56


Jasó i el velló d'or Iason, filius Thessaliae regis, cum rapere cuperet vellus aureum arietis, qui olim duos fratres per aera transportavera, magnam expeditionem paravit. Cum Iason immensam navem construixisset, et in navem conscendisset cum Theseo, et Hercule multisque Graeciae principibus in Colchidiem pervenit. Ibi Medea Iasonem audivit. Cum Iason Colchidis regem post multos labores vicisset, vellus aureum rapuit et Medeam in patriam secum vexit. Cum Argonautae in Graeciam venissent, Olympicos ludos instituerunt.

57

Posa’t a prova!

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2014-2015 Ròmul desapareix mentre presideix l’assemblea de tropes

His operibus editis, cum Romulus contionem in campo haberet, subito tempestas cum magno fragore denso nimbo regem operuit et conspectum eius contioni abstulit; nec deinde in terris Romulus fuit. Romana pubes, cum uacuam sedem regiam uidit, silentium obtinuit. Tit Livi. Història de Roma, 1, 16, 1-2 Lèxic (per ordre alfabètic): aufero, abstuli, ablatum (irregular): ‘privar de’; ‘llevar’. edo, edidi, editum (3a): ‘dur a terme’. obtineo, -tinui, -tentum (2a): ‘mantenir’. operio, -erui, -ertum (4a): ‘cobrir’. opus, -eris (neutre): ‘obra’. pubes, -is: ‘jovent’. tempestas, -atis: ‘tempesta’.

58

Posa’t a prova!

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2004-2005 UN AMIC DEL REI PIRROS S’OFEREIX A TRAIR-LO Cum Pyrrus rex in terra Italia esset et unam et alteram pugnas prospere pugnauisset, tum quispiam Timochares, regis Pyrri amicus, ad C. Fabricium consulem furtim uenit ac praemium petiuit et, si de praemio conueniret, promisit regem uenenis necare. (GELL, Noctes Atticae III, 8)

LÈXIC (per ordre alfabètic) C. Fabricius, -ii: Gai Fabrici (cònsol romà) conueniret: de conuenio, -is, -ire, -ni, -ntum. Usat impersonalment: «haver-hi acord» Pyrrus, -i: Pirros (rei de l’Epir) Timochares, -is: Timócar (amic de Pirros)

59

13.Les construccions amb ut La partícula ut té molts significats diferents i, per això, és una partícula incòmoda de traduir. Pot tenir valors adverbials (final, causal, concessiu, consecutiu, modal, etc.) o valor completiu. Per fer-ne una traducció correcta cal seguir dos passos: identificar el mode del verb, indicatiu o subjuntiu, i fer proves amb les opcions possibles fins trobar-ne l’adient. L’esquema que tens a continuació et pot ajudar a trobar la traducció correcta de l’ut:

Modal

Com, tal com

+ Indicatiu

Ut

+ Subjuntiu

Temporal

Quan

Completiu

Que

Final

A fi que, perquè

Causal

Ja que, perquè

Concessiu

Tot i que

Consecutiu

De tal manera que

Exercici 1: Tradueix les oracions següents i identifica la construcció d’ut que s’hi amaga: 1. Cornelius rogavit Marcum, toga pura indutum, ut ad forum secum profisceretur.

2. Discipuli saepe a schola afuerunt ut ludis interessent.

3. Nostri in duas partes se distribuunt, alii se distribuunt ut praedae praesidio sint.

4. Orgetorix coniurationem nobilitas fecit et civitati persuasit ut de finibus suis cum omnibus copiis exirent.

5. Poetae ita sunt dulces, ut non modo legantur sed etiam discantur.

6. Rogo te ut domi amicos nostros visites et illis maximas gratias agas.

60

7. Legatis imperauit ut multas naues aedificaret

8. Non mihi magister argumenta dedit ut exercitationes facerem

9. Caesar exhortatus est militibus ut aciem hostium frangerent

10. Senatus imperauit ut dilectus faceretur

11. Magister monet discipulos ut exercitationes faciant

12. Dicebat mihi consul ut Romam uenirem

13. Caesar militibus imperauit ut tela in hostes iacerent

14. Suis imperauit ut castra muro munirent

15. Hannibal regi Antiocho persuasit ut contra Romanos arma caperet

16. Imperator legatis misit ut tribuni cohortes e castris educerent

17. Themistocles populo persuasit ut classis centum nauium aedificaretur

18. Is ciuitati persuasit ut de finibus suis cum omnibus copiis exirent

19. Tandem Ceres auxilium deorum implorauit ut Proserpina cum matre sua uiueret partem anni in terris

61

Posa’t a prova!

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2010-2011 Fets del regnat de Numa Succedit Romulo Numa, quem Romani petiuerunt ob inclitam eius religionem. Ille sacra et caerimonias omnemque cultum deorum docuit; ille pontifices, augures ceteraque sacerdotia creauit annumque in duodecim menses discripsit. Denique ferocem populum redegit ut imperium religione atque iustitia gubernaret.

LUCIANNEU FLORUS, Epítom de la història de Tit Livi, 1, 2 Lèxic (per ordre alfabètic): cultus,-us (masculí): ‘culte’. discribo,-psi,-ptum (3a): ‘distribuir’. ob (preposició): ‘a causa de’. peto,-iui,-itum (3a): ‘anar a buscar’. redigo,-egi,-actum (3a): ‘encaminar’. religio,-onis (femení): ‘rectitud’. sacerdotium,-ii(neutre): ‘sacerdoci’. sacra,-orum (neutre plural): ‘sacrificis’. succedo,-cessi,-cessum (3a): ‘succeir’.

62

Posa’t a prova!

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2006-2007 Viriat, pastor lusità, s’oposa als romans i és assassinat Viriathus, qui contra Romanos in Lusitania gerebat, pastor primo fuit, mox latronum dux; postremo tantos ad bellum populos concitauit, ut adsertor contra Romanos Hispaniae putaretur. A suis interfectus est, cum quattuordecim annis Hispanias aduersus Romanos mouisset.

EUTROPI, Breuiarium ab Vrbe condita IV, 16 Lèxic (per ordre alfabètic): cum: conjunció, cal relacionar-la amb mouisset. gero, -is, -ere, gessi, gestum: usat en forma absoluta, ‘actuar’, ‘lluitar’. Lusitania, -ae: Lusitània (regió d’Hispània). tantos: concorda amb populos.

63

II. La història de la llengua En començar el segle II de la nostra era, una gran extensió d’Europa formava part de l’Imperi Romà. I no és només aquesta gran franja d’Europa: els països mediterranis d’Àsia i d’Àfrica també eren romans. El poble que va donar origen a un imperi tan vast, al principi, estava constituït pels pobladors d’una regió d’Itàlia central i solcada pel riu Tíber, anomenada el Latium. Ells van fundar la ciutat que més tard havia de donar nom a tot un imperi: Roma, la ciutat dels set turons (Septimontium).

Extensió de l’imperi romà

1. L’Indoeuropeu L’any 1813, el lingüista Franz Bopp va publicar una obra on relacionava els sistemes verbals del grec, del llatí, del persa, del germànic i del sànscrit (antiga llengua parlada a l’Índia). Amb aquesta obra, Bopp va iniciar la lingüística indoeuropea. Gràcies a l’aplicació d’un mètode comparativista, que consistia a evidenciar les correspondències morfològiques, sintàctiques i lèxiques entre la majoria de les llengües europees i un bon grapat de llengües asiàtiques, va arribar a postular l’existència d’una llengua comuna que havia estat l’origen de totes elles. És molt probable, doncs, que els primers habitants d’Europa parlessin tots una mateixa llengua, l’anomenat indoeuropeu, una llengua reconstruïda Franz Bopp hipotèticament que parlaven els habitants de les regions intermèdies entre l’Europa central i les estepes siberianes, al voltant del 3000 aC. No obstant això, la manca total i absoluta de testimonis escrits ens fa molt difícil poder donar una data més o menys exacta. Des d’aquestes regions es van produir una sèrie de migracions, per les quals una part d’aquells habitants es va dirigir a l’Orient, fins a l’Índia, i una altra, a Occident.

64

Diàspora de l’indoeuropeu

Tot i que han passat tants anys des que les llengües indoeuropees van començar a fer-se cada vegada més diferents entre si, encara es pot comprovar l’origen comú. Moltes paraules de diversos idiomes conserven semblances notables. Vosaltres mateixos podeu comprovar-ho amb els exemples següents, corresponents a algunes de les antigues llengües indoeuropees:

Termes de parentiu entre llengües antigues i actuals *pater

*mater

*sunu

*dhugheter

*bhrater

*swesor

*widhewa

pare

mare

fill

filla

germà

germana

vidua

Anglès

Father

Mother

Son

Daughter

Brother

Sister

Widow

Alemany

Vater

Mutter

Sohn

Tochter

Bruder

Schwester

Wittwe

Rus

---

Mat

Syn

---

Brat

Sestra

Vdova

Llatí

Pater

Mater

---

---

Frater

Soror

Vidua

Grec











---

---

Sànscrit

Pitar

Matar

Sunu

Duhitar

Bhratar

Svasar

Widuwe

Indoeuropeu

Existeixen 12 grups de llengües dins l’indoeuropeu: 1. L’indoari: en aquest grup trobem el sànscrit i l’hindi. 2. L’irànic: hi trobem l’avèstic i el persa (la llengua parlada a l’Iran). 3. El tocari 4. L’hitita 5. L’armeni 6. L’albanès 7. El grec 8. L’itàlic: en aquest grup hi són el llatí (i totes les llengües que en deriven), l’osc i l’umbre

(ambdòs idiomes es parlaven a la península itàlica). 9. L’eslau: inclou el rus, l’ucrainès, el bielorús, el polonès, el txec, l’eslovac, l’eslovè, el búlgar, el serbi, el croat i el macedoni. 10. El bàltic: conté el lituà i el letó. 11. El germànic: en aquest grup hi són l’islandès, el noruec, el suec, el danès, l’anglès, el neerlandès i l’alemany. 12. El cèltic: conté l’irlandès, l’escocès, el gal·lès i el bretó. 65

2. Les etapes d’evolució de la llengua llatina En el desenvolupament de la llengua llatina, com també passa a totes les llengües que compten amb molts segles de vida, es poden distingir una sèrie de períodes. En el cas del llatí, podem parlar-ne de sis:

VI aC

II aC Arcaic

I aC Clàssic

I dC

II dC

Post-clàssic

III dC

VII dC Tardà

VIII dC

XIV dC Medieval

XV dC

XVII dC

Humanístic

a) Llatí arcaic (segles VI—II aC): correspon a l’etapa de formació i consolidació de la llengua. L’autor més destacat d’aquesta època és el comediògraf Plaute. b) Llatí clàssic (segle I aC): coincideix amb el període de transició entre la República i l’Imperi. El llatí assoleix la plena maduresa. D’aquesta època són els autors més representatius de tota la literatura llatina. Ciceró és l’autor més influent pel que fa a la llengua. c) Llatí post-clàssic (segles I — II dC): el llatí continua amb el seu bon nivell, però les obres que s’escriuen ja no tenen la gran qualitat literària del període anterior. d) Llatí tardà (segles III — VII): és l’època de l’expansió del cristianisme i de la decadència i desaparició de l’Imperi romà d’Occident. Els textos més destacables són els de Sant Agustí i Sant Jeroni. e) Llatí medieval (segles VIII — XIV): estem en l’època del naixement de les llengües romàniques, que són les que emprarà la gent als afers quotidians, mentre que el llatí va quedant relegat només per a assumptes culturals, les classes a les primeres universitats o els afers diplomàtics. f) Llatí humanístic (seglesXV—XVIII): encara al Renaixement, gran part dels pensadors i científics més coneguts empraven el llatí per compondre les seves obres, com per exemple Descartes o Kant.

3. Les llengües romàniques Les llengües romàniques són aquelles que deriven del llatí vulgar (el parlar del poble). Formen el subgrup de llengües indoeuropees itàliques. Reben el nom de romàniques perquè eren les parlades al territori de la Romània, l’antic Imperi romà. a) El gallec i el portuguès: s’estén per Portugal i Galícia, tot i que també es parla fora de del continent (Brasil). b) El castellà: es parla a tota la península Ibérica (tret de Portugal) i a gran part d’Amèrica del Sud. c) El català: parlat a Catalunya, a les Illes Balears, a València, al Rosselló (sud-est de França) i a l’Alguer (a l’illa de Sardenya). d) L’occità: s’estén per tot el sud de França. A la Vall d’Aran l’anomenen aranès. e) El francès: es parla a França, Bèlgica, a l’oest de Suïssa i a una petita part del nord-oest d’Itàlia. f) El sard: es parla a la major part de l’illa de Sardenya. g) El retoromànic: es troba al sud-est de Suïssa i al nord-est d’Itàlia. h) L’italià: es parla a Itàlia, Sicília, Còrsega, a una part de Sardenya i al sud de Suïssa. i) El romanès: es parla a l’actual Romania. j) L’asturlleonès: es parla a Astúries (bable) i a una part de Lleó. k) L’aragonès: es parla a algunes valls del Pirineu d’Aragó.

66

67

III. La història de Roma 1. Els orígens mitològics Els orígens històrics de la ciutat de Roma es perden en la boira del temps. Els mateixos romans no tenien més remei que acudir a la mitologia si volien poder donar explicació de qui, quan i com es va fundar Roma. Tot comença amb un dels esdeveniments més importants per als grecs, la guerra de Troia. Tanmateix, per als romans, els herois seran els troians.

1.1. El mite d’Eneas Tot comença a la ciutat de Troia, a l’Àsia Menor. El 1200 aC, va tenir lloc la famosa guerra de Troia (testimoniada per les restes arqueològiques), on una coalició de ciutats gregues va setjar la ciutat fins que la va conquerir. Segons el mite, quan els grecs van poder entrar dins la ciutat i la van començar a arrassar, la voluntat de Júpiter va salvar d’aquell infern un heroi anomenat Eneas, que era fill d’Anquises i de la deessa Afrodita, i un dels principals cabdills troians. Durant la fugida, Eneas perd la seva dona, Creüsa, però aconsegueix treure d’aquell infern el seu fill Ascani, el seu pare Anquises i un bon grapat d’amics fidels que l’acompanyaran en l’exili. Després de patir una forta tempesta i de navegar sense rumb durant un temps, el grup de troians arriba a la ciutat de Cartago, al nord d’Àfrica. Allà Eneas i els seus homes són rebuts com a herois per la reina Dido, que només veure Eneas en queda perdudament enamorada. Cedint a les peticions de la reina, Eneas, en el decurs d’un banquet amb tota l’aristocràcia de Cartago allà present, explica amb detall l’episodi del famós cavall de fusta, la perfídia dels grecs, la mort del rei Príam i la destrucció de Troia a mans dels grecs.

Enas fuig amb el seu pare i el seu fill

El relat de tantes desgràcies incrementà encara més l’amor de Dido envers Eneas. Però després d’un temps de relació, la història d’amor va acabar de sobte la nit en què Eneas va marxar secretament de Cartago amb els seus homes, tot seguint les ordres de Júpiter, que li tenia reservat a Eneas un altre destí ben diferent. En adonar-se de l’abandonament i de l’engany, Dido es va treure la vida llençant- se a una pira de foc. A ran d’aquest fet, segons la llegenda, va néixer un odi visceral entre cartaginesos i romans, que va donar lloc a molts enfrontaments bèl·lics al llarg de la història (les guerres púniques). Poc després Eneas i els seus homes arribaren finalment a les costes d’Itàlia, en concret a la regió del Laci. Allà es guanyà de seguida la simpatia del rei Latinus, qui en senyal del seu reconeixement va voler casar-lo amb la seva pròpia filla, Lavínia. Però no tothom en aquelles terres veia amb bons ulls l’arribada dels forasters, especialment el jove Turnus, el rei dels rútuls, amb qui Lavínia estava promesa abans de l’arribada dels troians. Després d’uns dies de tensions, al final va acabar esclatant una guerra entre amics i enemics dels troians, que va durar fins que Eneas va matar Turnus en un duel singular. Durant el conflicte també va morir el rei Latinus, que havia recolzat Eneas des del primer moment. Per aquest motiu, en acabar la guerra, Eneas va ser proclamat rei dels llatins, va casar-se amb Lavínia i van establir-se de manera definitiva en aquell territori. A la mort d’Eneas, el seu fill Ascani va fundar la ciutat d’Alba Longa, primer nucli urbà que amb el pas del temps va esdevenir Roma.

68

1.2. Ròmul i Rem Un cop establerts a Alba Longa, passades 15 generacions, fins que al cap d’uns quatre segles més o menys hi va regnar un home que es deia Procas. Aquest rei va tenir dos fills, el més gran es deia Númitor i el més petit Amuli. Va disposar la seva herència d’una manera força curiosa: a un fill li deixaria el poder i a l’altre totes les riqueses. Númitor, que era el fill gran, va triar primer i es va quedar amb el poder, i per tant a Amuli li van correspondre les riqueses del pare. Però Amuli, que era molt ambiciós, de seguida va aprofitar aquelles riqueses per assolir més poder i va acabar destronant el seu germà Númitor i expulsant-lo d’Alba Longa. Per tal d’assegurar-se que cap descendent legítim no prengués venjança contra ell, Amuli va matar el fill de Númitor, mentre que a la filla, Rea Sílvia, la va fer vestal, amb la qual cosa es garantia la seva virginitat perpètua. Però un temps després Rea Sílvia va aparèixer embarassada i quan era a punt de ser enterrada viva (aquest era el càstig per a les vestals que incomplien el jurament de virginitat), va dir que qui l’havia deixat embarassada havia estat el propi déu Mart. Així les coses, ningú no es va atrevir a executar Rea Sílvia i al cap d’uns mesos aquesta va donar a llum dos bessons, que van rebre el nom de Ròmul i Rem. Per ordre del rei Amuli, els bessons van ser ficats en un cistell i llençats al riu, però la fortuna va voler que salvessin la vida. Diu la llegenda que una lloba, que acabava de parir cadells, va escoltar els bessons plorar i els va alletar. Un pastor, Fàustul, els va recollir, els va conduir a casa seva i els va criar com a propis.

La lloba capitolina

Quan Ròmul i Rem es van fer grans, Fàustul els va explicar la veritat sobre el seu origen. Van organitzar una revolta contra Amuli: el van destronar i el van matar, i al final van retornar el tro legítim al seu avi Númitor, que encara vivia. Aquest, en senyal d’agraïment, els va cedir unes terres perquè hi fundessin el seu propi regne, al costat d’Alba Longa, just en el lloc on van ser trobats i alletats per la lloba. El problema, però, era que, en ser bessons, no es podia decidir mitjançant l’edat qui dels dos era el més gran i, per tant, hauria de governar la nova ciutat, per la qual cosa van decidir sotmetre’s al criteri del vol dels ocells, tot situant-se cada un a un turó diferent: Rem fou el primer a veure ocells, sis voltors, però molt poc després Ròmul en va veure dotze. La interpretació de l’auguri fou polèmica i, com era d’esperar, va acabar enfrontant els dos germans. Finalment Ròmul va acabar donant mort a Rem, perquè aquest havia gosat traspassar els límits de la ciutat que Ròmul havia marcat al terra amb una arada. Solucionat, doncs, el problema, Ròmul fou proclamat rei de la nova ciutat, que en honor del seu fundador va ser batejada amb el nom de Roma. Corria l’any 753 aC.

69

1.3. El rapte de les Sabines Després de la fundació de la ciutat, Ròmul es va preocupar de poblar-la. Va crear al turó del Capitoli una mena de refugi o asil, on poguessin refugiar-se tots aquells habitants de la península d’Itàlia que estiguessin fora de la llei o perseguits per la justícia: desterrats, deutors insolvents, lladres, assassins, esclaus fugitius, bandolers, etc. Aquest va ser el nucli original de la població de Roma. D’aquesta manera, doncs, a la ciutat no li van faltar homes, però el que no hi havia eren dones. Per això Ròmul va enviar ambaixadors a tots els pobles i ciutats de la rodalia per mirar d’establir amb ells alguna mena de pacte o aliança a canvi que els cedissin en matrimoni les filles solteres. Però a tot arreu els ambaixadors foren acomiadats amb negatives. Va organitzar un gran espectacle, amb grans curses de cavalls, i va convidar a l’espectacle tots els pobles de la rodalia. Molts homes hi van assistir, amb les dones i els fills, deixant soles a casa les filles solteres. I mentre se celebrava l’espectacle, a una senyal pactada, els romans van entrar a les cases dels seus veïns, entre ells els Sabins, i els van raptar totes les filles. Lògicament el rapte va provocar la reacció immediata de tots els pobles, que van declarar la guerra als romans. Es van unir tots al voltant del rei dels Sabins, Titus Taci, ja que aquests foren els més afectats pel rapte de les filles. La guerra, però, fou molt llarga, fins al punt que va arribar un moment en què les noies raptades ja s’havien acostumat als nous marits i fins i tot moltes ja en tenien fills. Llavors van ser elles les que van suplicar als dos bàndols que deixessin estar la guerra. Els seus precs tingueren èxit, i finalment Sabins i Romans signaren un pacte d’amistat que va culminar amb la fusió dels dos pobles.

El rapte de les Sabines

Titus Taci, rei dels sabins, i Ròmul, rei dels romans, van governar junts en un principi, però Titus Taci va morir aviat, amb la qual cosa Ròmul, que tenia en aquest moment 21 anys, va quedar com a únic governant de la nova ciutat.

2. La Monarquia (753 aC-509 aC) 2.1. Els orígens de Roma segons l’arqueologia Les prospeccions arqueològiques dutes a terme al Palatí han posat en evidència que la regió de l’actual Roma va ser habitada durant el segle VIII aC. La població primitiva, formada per pastors i camperols, vivia en cabanes rudimentàries cobertes per sostres de palla. Sembla que, al cap d’un segle, aquests ja s’havien aliat amb altres poblats dels turons veïns per tal de fer front a l’expansió constant dels etruscos. Aquesta unió és coneguda pels historiadors com la lliga del Septimontium. Aviat, van habitar la vall pantanosa que existia entre els set turons i aquesta va esdevenir el centre de Roma. 70

2.2. Els 7 reis de Roma Entre el 753 i el 509 aC, doncs, Roma va estar governada per una sèrie de reis que van establir les bases de la civilització: a un se li atribueix la planificació urbanística de la ciutat, a un altre l’establiment del culte a les divinitats, a un altre, l’organització de l’exèrcit, a un altre, l’organització dels espectacles públics, etc. És a dir, que tots ells serien els responsables històrics (o mítics) de totes les bases de la civilització romana posterior. Origen del rei

El rei llatí

Els tres reis sabins

Els tres reis etruscos

Data de govern

753 aC-717 aC

716 aC-616 aC

615 aC-509 aC

Nom del rei

Obres principals

Ròmul

Fundador de Roma i primer legislador de la ciutat. Se li atribueix el primer ordenament polític i social , en distingir les gentes patriciae, aquelles famílies amb parentiu amb els primers senatores, i les gentes plebeae, la població sense poder.

Numa Pompili

Se li atribueixen les reformes religioses, la instauració de rituals i la constitució del calendari de festivitats religioses.

Tul·lus Hostili

Se li atribueix l’organització militar dels exèrcits

Ancus Marci

Va ser el primer urbanitzador de Roma: va construir el port d’Òstia i un aqüeducte

Tarquini Prisc

Va continuar amb les reformes urbanístiques del darrer rei. És conegut per la construcció de la Cloaca Maxima.

Servi Tul·li

Va construir una muralla al voltant dels set turons i va dur a terme profundes reformes administratives, conegudes com “la constitució de Servi Tul·li”. Va substituir el sufragi universal i igualitari (entre els patricis) de Ròmul per un sistema en què el nivell de riquesa, la contribució a l’exèrcit i el pes polític determinaven el valor del vot.

Tarquini el Superb

Després de 25 anys de govern despòtic, va haver de fugir de la ciutat expulsat pels mateixos ciutadans. La seva història s’explica al mite de Lucrècia.

a) El mite de Lucrècia: la fi de la monarquia L’any 509 aC, regnava a Roma Tarquini el Superb. El mite explica que Sext Tarquini, fill del rei, i alguns cavallers romans van apostar en una juguesca quin d’ells tenia l’esposa més bondadosa i honrada. Van anar casa per casa i, dissimuladament, van espiar les esposes sense obtenir bons resultats. Però, en arribar a casa de Col·latí, van trobar-se la seva dona Lucrecia brodant. Col·latí va ser el guanyador de la juguesca, provocant així les ires del príncep romà. Havent passat uns dies, quan Col·latí no es trobava a casa, Sext Tarquini va apropar-se a casa de Lucrecia i li va demanar hospitalitat. Durant la nit, el príncep romà va entrar a l’habitació de la noia i va voler mantenir relacions amb ella. 71

Davant de la seva negativa, va amenaçar-la dient aquestes paraules: “Si no et deixes seduir, et mataré a tu i a un esclau, i el col·locaré en el teu llit perquè tothom pensi que ets una dona sense honor”. En arribar l’albada, Lucrecia va convocar el seu pare Brutus i el seu marit Col·latí per explicar-los què havia passat. Per tal de demostrar la veritat de les seves paraules, Lucrecia va treure un punyal i se’l va clavar en el pit. El pare i el marit, desesperats pel suïcidi de la jove, van ensenyar el seu cos pels carrers de Roma i el poble, indignat amb els abusos del monarca i la seva família, va revoltar-se. Tarquini el Superb i Sext Tarquini van exiliar-se de Roma i Brutus i Col·latí van ser declarats cònsols de Roma. D’aquesta manera, finalitza la Monarquia i s’inicia la República.

3. La República (509 aC-27 aC) 3.1. Les conquestes militars L’any 509 aC, s’inicia un nou sistema polític: la República. La noblesa creia que el poder dels reis s’havia de conservar. El poder religiós es va concentrar en un sacerdot, rex sacrorum, i els poders legislatiu i militar van passar a mans de dos ciutadans escollits anualment en els comicis, els cónsols. Al començament del segle IV aC, els romans dominaven una part del centre d’Itàlia. Van lluitar per sotmetre els altres pobles de la rodalia: els etruscos al nord, els volscos al sud i els sabins a l’est. Un cop dominats, van ser els gals, pobladors de la part nord d’Itàlia, els qui van donar més problemes. Fins i tot van arribar a envair Roma l’any 390 aC i la van ocupar durant gairebé un any, però també ells van acabar retrocedint davant l’empenta dels romans.

Mapa de l’expansió itàlica

3.1.1. Les guerres púniques Un cop dominada tota Itàlia, a partir del segle III aC Roma va rivalitzar amb Cartago, una altra gran potència mediterrània, per la possessió de Sicília. Aquesta rivalitat va suscitar les tres guerres púniques, anomenades així perquè el poble que ocupava la poderosa ciutat-estat de Cartago era d’origen púnic o fenici. Els cartaginesos eren grans comerciants i bons militars. Dominaven el nord d’Àfrica i les illes de Córsega, Sardenya i una part de Sicília. Els romans, en voler expandir-se per Sicília, van topar amb els cartaginesos i aquí es va iniciar la rivalitat militar pel domini de les illes. a) La primera guerra púnica (264-241 aC) La primera guerra púnica va durar 24 anys (264 - 241 aC) i va acabar amb la victòria dels romans, els quals es van fer els amos de l’illa de Sicília. A banda, però, van exigir també les illes de Còrsega i Sardenya. En el 72

tractat que van signar el 241 aC Amílcar Barca i Lutaci Catul, s’especificava també que els cartaginesos abandonarien l’illa immediatament i pagarien una indemnització económica a Roma durant 20 anys. Els cartaginesos, indignats per l’ofensa que els soposava perdre tant territori i escanyats econòmicament per la multa, van buscar terres on poder expandir-se i fer explotacions per pagar el deute. Van enviar a la Península Ibèrica un gran exèrcit, comandat per Amílcar Barca, amb la intenció de conquerir tot el territorio, d’aprofitar-se de les riqueses naturals encara inexplorades pels romans i d’obrir nous mercats a la Mediterrània. Però Amílcar va morir l’any 228 aC en una batalla contra una tribu d’ibers, prop del naixement del riu Tajo. El va succeir el seu gendre Asdrúbal, el qual va fundar la ciutat de Cartago Nova (Cartagena), però va morir assassinat l’any 221 aC. A partir d’aquell moment, els cartaginesos van triar Anníbal, el fill gran d’Amílcar, com a general en cap de les tropes. b) La segona guerra púnica (218-202 aC) Anníbal va considerar que la millor tàctica era evitar un enfrontament obert amb els romans i anar directament a Roma. Tanmateix, aquests dominaven les illes del Mediterrani i resultava impossible una aproximació a la capital per mar. Per això, el 218 aC, Anníbal va organitzar una gran expedició militar: sortint des d’Hispània, va recòrrer la costa mediterrània i va creuar els Pirineus i els Alps amb 50.000 soldats i 60 elefants.

Anníbal creuant els Alps amb els elefants al film de la BBC Hannibal, Rome’s worst nightmare

Malgrat la fatiga, la llunyania de la pàtria, la clara inferioritat numèrica i l’aparent superioritat tàctica de les legions romanes (mai derrotades després de més de tres segles), Anníbal va infligir als romans quatre derrotes consecutives molt espectaculars en menys de dos anys (a Ticino, a Trèbia, al llac Trasimeno i finalment a Cannae) i es va plantar a les portes de Roma. El que va passar a continuació ha estat una de les grans paradoxes de la història. Anníbal havia derrotat i massacrat totes les legions romanes, els romans havien perdut bona part dels territoris d’Itàlia i es refugiaven atemorits rere les seves muralles, tot esperant l’atac final d’Anníbal, que semblava ja inevitable. Però Anníbal no va atacar Roma. Va passar quinze anys voltant per Itàlia, assolant el territori, fent i desfent aliances amb altres pobles, mentre esperava l’arribada d’uns reforços de Cartago que mai no van arribar. Una de les reaccions que van tenir els romans, i que a la llarga resultaria enormement positiva per a ells, va ser enviar un parell de legions a Hispània. Ho van fer l’estiu del 218 aC, tot just quan Anníbal acabava de sortir d’Hispània per creuar els Alps. Les tropes anaven sota les ordres dels germans Gneu i Publi Corneli Escipió. Primer es van aquarterar a Massilia (l’actual Marsella) i pocs dies després Gneu C. Escipió es va traslladar a Hispània: va desembarcar a Empúries, amb la missió de tallar la línia de subministrament oberta per Anníbal entre Hispània i Itàlia a través dels Pirineus i els Alps. Escipió va derrotar els cartaginesos que s’hi va trobar i els va fer recular al sud del riu Ebre. Tot seguit va establir el primer assentament romà a un poblat iber anomenat Kesse, que ells van ampliar i van rebatejar amb el nom de Tàrraco. Poc després el seu 73

germà Publi se li va unir i tots dos junts van mantenir a ratlla els cartaginesos durant set anys, fins que van morir al camp de batalla. No gaire temps després, el fill de Publi C. Escipió, que es deia igual que ell, es va fer càrrec de les tropes d’Hispània. Tot i la seva joventut (tenia 28 anys quan va ser nomenat general en cap de les tropes romanes a Hispània), va demostrar una gran capacitat estratègica i en qüestió de tres anys (entre 209 i 206 aC) va conquerir Cartago Nova, va expulsar els cartaginesos d’Hispània i es va guanyar la fidelitat dels pobles ibers. Poc després Escipió va aconseguir que el Senat romà l’autoritzés a traslladar la guerra a Àfrica, i al capdavant de les seves legions es va plantar a les portes de Cartago la primavera de 202 aC. Això va obligar Anníbal a tornar a la seva pàtria abans d’haver aconseguit el seu objectiu, destruir Roma. En la batalla definitiva, a les planures de Zama, molt a prop de Cartago, Escipió i Anníbal es van enfrontar, i en aquest cas la victòria final va ser per als romans. Els cartaginesos es van rendir i els romans els van posar unes condicions molt dures per acceptar la rendició, però no van destruir la ciutat de Cartago.

Moviments militars dels romans i dels cartaginesos

c) La tercera guerra púnica (149-145 aC) Al cap de 50 anys, els cartaginesos s’havien refet. La tensió entre uns i altres va anar creixent per diversos motius i finalment els romans van decidir acabar amb el conflicte, utilitzant com a pretext els conflictes de Cartago amb el regne de Numídia, aliat de Roma. L’any 149 aC van posar setge a la ciutat de Cartago i després de tres anys sota les ordres de Publi Corneli Escipió Emilià, nét d’Escipió “l’africà”, la ciutat va ser conquerida, saquejada i destruïda fins als fonaments. Tots els cartaginesos supervivents van ser venuts com a esclaus i la ciutat de Cartago va deixar d’existir, fins que al cap d’un segle Juli Cèsar la va reconstruir com a colònia per als seus legionaris veterans. A partir d’aquest moment, Roma esdevingué la dominadora indiscutible de tota la Mediterrània occidental.

74

3.1.2. La conquesta d’Hispània Durant la segona guerra púnica els romans van trepitjar la península per primera vegada i s’hi van quedar. Van conquerir la part meridional i oriental del territori i el van dividir en dues províncies: la Hispània Ulterior i la Citerior. La conquesta de la resta del territori va anar avançant, amb certs problemes però sense pausa. A partir de l’any 154 aC hi va haver dos focus forts d’inestabilitat, l’un encapçalat pels lusitans (poble nòmada de la zona de les actuals Portugal i Extremadura) i l’altre pels pobles del nord de la meseta castellana. El primer dels problemes va portar de corcoll les legions romanes durant gairebé deu anys i es va solucionar amb l’assassinat del líder dels lusitans, Viriat, l’any 139. El segon problema era la resistència de la ciutat ibèrica de Numància, a prop de Sòria. Els romans la van setjar, però els primers intents de conquesta van fracassar de manera humiliant. Finalment, l’any 133, les tropes van ser dirigides pel vencedor de Cartago, Publi Corneli Escipió Emilià, el qual va aconseguir, ara sí, la rendició definitiva de la ciutat. Només restava per conquerir la cornisa cantàbrica, però això va haver d’esperar gairebé un segle, ja que els problemes interns dels romans van deixar en un segon pla les conquestes militars. Finalment va ser l’emperador Octavi qui, entre els anys 26 i 19 aC, va culminar definitivament la conquesta d’Hispània.

Evolució de la divisió provincial d’Hispània

3.1.3. La conquesta de Grècia (215-146 aC) Des del 215 aC, Roma va mantenir una sèrie de guerres defensives contra les monarquies hel·lenístiques de la Mediterrània oriental, que volien apoderar-se de Grècia i, per tant, podien esdevenir un perill per a la península itàlica i per a la Urbs. Malgrat les victòries, Roma va evitar annexionar el territori hel·lènic i hi va establir una mena de protectorat que va durar fins a l’any 148 aC, quan el Senat va convertir Macedònia en la primera província oriental. Un any més tard, Grècia estava immersa en una sèrie de pugnes internes socials i polítiques. Els romans van aprofitar la situació per enviar legions a Corint i destruir la ciutat fins als fonaments. Des d’aquell moment, tot el Peloponnès va esdevenir província romana i va rebre el nom d’Acaia.

75

3.2. Els òrgans polítics de la República El cursus honorum és la carrera política d’un ciutadà romà. Constava de diverses magistratures o càrrecs, totes elles esglaonades de menys a més important. Una magistratura és el càrrec d’un magistrat, que és tot aquell que exerceix un càrrec públic secular, és a dir, no religiós, i de caire civil per oposició als oficials militars. Les paraules magistratura i magister venen de l’adverbi magis, més. Això està relacionat amb el fet que un magistrat és més portador del poder que servidor. En canvi, els nostres ministres estan al servei del poble i per això l’etimologia del mot prové de minus. Passaven un mínim de dos anys entre l’exercici d’una magistratura i d’una altra. Totes les magistratures tenien les característiques següents:    

Electivitat: tots els funcionaris republicans, excepte el dictador i el mestre de cavalleria, eren elegits pel poble romà en els comicis o eleccions. Prestació gratuïta: tots els càrrecs eren considerats honorífics (fins i tot se'ls anomenava honores) i en absolut retribuïbles. Anualitat: tots els magistrats eren elegits per a un any, llevat del censor i dels càrrecs extraordinaris. Col·legialitat: sempre hi havia un col·lega o company al càrrec per evitar la concentració de poder en unes úniques mans i fugir així de la monarquia.

Magistratures del cursus honorum:   

 

Qüestor: eren els que gestionaven les finances públiques de Roma i les de l’exèrcit en campanya, sempre sota la supervisió dels cònsols. Edil: s’ocupaven de la gestió diària dels mercats, del manteniment de les vies públiques, de la vigilància de la ciutat i de l’organització dels jocs públics. Tribú de la plebs: eren els representants directes del poble d’origen no patrici. Pràcticament no podien proposar lleis però podien exercir el dret de veto davant de les decisions dels patricis. La seva figura era inviolable. Pretor: els pretors s’encarregaven d’administrar justícia entre els ciutadans romans. Cònsol: eren els dos màxims representants del poder executiu i com a tals tenien quatre funcions principals: convocar i presidir el Senat, proposar l’aprovació de lleis, comandar l’exèrcit i gestionar finances.

Altres magistratures:  

Censor: era la magistratura més prestigiosa de Roma. Els censors eren nomenats cada cinc anys i la seva funció principal era classificar els ciutadans d’acord amb la fortuna de cadascú. Tenien també l’encàrrec de vetllar pels bons costums dels senadors. Dictador: era una magistratura de caràcter excepcional i implicava la suspensió temporal de tota la resta de magistratures. Un dictador, doncs, era nomenat pels cònsols en cas de perill imminent. El mandat durava com a molt sis mesos.

76

3.3. La crisi política del segle I aC L’adquisició per la força de les armes d’enormes quantitats de terra va fer que de seguida es formessin dos grups socials clarament diferenciats: els rics, propietaris de grans latifundis, i els pobres, que no tenien propietats i que, per tant, s’havien de guanyar la vida com podien. A més, els pobres ni tan sols podien treballar la terra dels rics, ja que aquests compraven enormes quantitats d’esclaus provinents de les conquestes militars i els feien treballar les terres. No costa gaire d’imaginar quin deuria ser el clima social: els rics, cada cop més rics; els nadius, sense feina; els esclaus, a milers i per tot arreu. Hi va haver intents de solucionar la situació, però no van tenir èxit i a més el govern republicà va haver de fer front a conjures i intents de cop d’estat que pretenien arreglar la situació.

3.3.1. La dictadura de Sula (82 aC-78 aC) L’any 88 aC, es va iniciar una gran rivalitat entre Màrius, popular, i Sul·la, patrici, pel comandament de l’exèrcit a les campanyes contra Mitridates. Va ser Sul·la qui va marxar cap a Àsia i Màrius va aprofitar per fer-se amb el govern de Roma, el 87 aC. Màrius va morir de mort natural i Sul·la, en tornar victoriós el 83 aC, va apoderar-se de Roma, es va autoproclamar dictador i va iniciar un període de terror i matances contra tots aquells que havien recolzat Màrius. Va morir l’any 78, però les rivalitats entre les dues faccions encara van continuar al llarg d’algunes dècades més.

3.3.2. La rebel·lió d’Espartac (73 aC-71 aC) L’any 73 aC, un esclau d’origen traci, anomenat Espartac, va encapçalar una revolta d’esclaus tan forta que durant dos anys va dur de corcoll les legions romanes. Milers d’esclaus de tota Itàlia, en assabentar-se de la revolta, van fugir de les cases, les mines i els camps on treballaven i es van unir al gladiador traci. Van derrotar i humiliar en diverses ocasions les legions romanes que van intentar reduir-los, però quan van voler abandonar Itàlia per via marítima per fugir cadascun cap a la seva terra d’origen, van ser traïts pels pirates que els havien de proporcionar els vaixells. Finalment, les tropes unides de Cras i de Pompeu els van derrotar i massacrar l’any 71 aC.

Kirk Douglas al film Espartac

3.3.3. La conspiració de Catilina (63 aC) Luci Sergi Catilina va ser un dels nobles més propers a Sul·la i es va enriquir desmesuradament durant la seva dictadura. L’any 66 aC, Catilina es va presentar a les elecccions al consulat però la candidatura va ser desqualificada. Després de diversos intents, el conflicte va esclatar l’any 63 aC. En perdre de nou les eleccions, va tramar una conspiració contra la figura del cònsol, Marc Tuli Ciceró. Tanmateix, Ciceró va tenir coneixement de la conjura mitjançant Fúlvia, amant de Quint Curi, un dels conjurats, que li explicà els plans. Aquest ho va denunciar al Senat i Catilina va haver de fugir a Fièsole, on havia reunit en secret un exèrcit. Allà es va produir la batalla definitiva, on Catilina va morir. 77

3.3.4. El primer triumvirat (60 aC-53 aC) El sistema republicà agonitzava, cada cop semblava més propera la seva fi i l’arribada d’un sistema més monàrquic o dictatorial. En aquell moment tan crític, dos expartidaris del dictador Sul·la, però que havien entrat en conflicte amb ell per motius d’aspiracions personals, van decidir intervenir: Cras i Pompeu, justament els dos homes que havien dirigit la repressió d’Espartac uns anys enrere. Cras era un home molt poderós i ben considerat. Era l’home més ric de Roma en aquell moment i el seu prestigi era enorme en tots els sentits, tan personal com polític o militar. Pompeu, per la seva banda, comptava amb la lleialtat dels exèrcits i de bona part del Senat. A tots dos aviat se’ls va unir Juli Cèsar, un jove aristòcrata pertanyent a una antiga família noble. Va patir persecució per part de Sul·la i va haver d’exiliar-se. A la mort del dictador, va retornar a Roma, revestit de gran popularitat per haver-se oposat a Sul·la. Va fer carrera política a Hispània, però la seva fita més important va ser sens dubte la conquesta de les Gàl·lies.

Juli Cèsar i Pompeu a la sèrie Roma

Una solució per als conflictes civils, que no paraven d’introduir-se dins la societat romana, va ser el compromís al qual arribaren tots tres per tal de formar un govern tripartit fort. Aquest triumvirat (60 aC), de caràcter no oficial, tenia com a finalitat repartir-se les províncies. A Cras li tocà Orient; a Cèsar, la Gàl·lia; i a Pompeu, Itàlia, Hispània i Àfrica.

Però l’equilibri es va desfer ben aviat. Cras va morir l’any 53 aC mentre lluitava contra els parts en el territori de la regió que li havia estat assignada, a la batalla de Carras. Aleshores, Cèsar i Pompeu es van enemistar. Pompeu, que tenia les simpaties del Senat, va intentar governar tot sol, però Cèsar, després de les campanyes victorioses a les Gàl·lies, va tornar a Roma quan va acabar el seu mandat. 78

A Roma, els seus enemics esperaven Cèsar per demanar-li explicacions sobre les seves campanyes a les Gàl·lies, perquè en moltes ocasions havia actuat d’una manera arbitrària i innecessàriament cruel. Assabentat pels seus oficials, Cèsar prengué la decisió de passar el riu Rubicó, al nord d’Itàlia, sense haver llicenciat les seves tropes. El Rubicó era la frontera geogràfica que delimitava el territori de Roma. Qualsevol oficial que creués aquesta línia sense el permís del Senat declarava la guerra a Roma. En aquesta situació, Cèsar va pronunciar la famosa frase alea iacta est. Així es va iniciar la lluita contra Pompeu. Els pompeians i el Senat van fugir de Roma i les batalles es van produir per tota la mediterrània. Pompeu va ser derrotat a la batalla de Farsàlia, a Grècia, des d’on va fugir cap a Egipte buscant exili. No obstant això, el rei Ptolomeu el va assassinar tot just desembarcar-hi. Els últims partidaris de Pompeu foren derrotats a la batalla de Thapsos (Àfrica) i a Munda (Hispània).

3.3.5. La dictadura de Juli Cèsar (49 aC-44 aC) El poder de Cèsar es basava en l’exèrcit. Comptava amb la fidelitat dels seus soldats veterans, que havien rebut de Cèsar terres en compensació pels serveis prestats. Però també comptava amb les simpaties del poble, que veia en la seva figura l’arribada de l’estavilitat a Roma. Va ser proclamat dictador l’any 49 aC. Poc després, la dictadura va esdevenir una magistratura anual i se li va atorgar durant 10 anys més. L’any 44 aC, va esdevenir dictador perpetu i va començar a acumular títols com el de censor, imperator (cap dels exèrcits) i pontifex maximus (màxim sacerdot). Juli Cèsar va augmentar el nombre de senadors fins a 900 amb persones que li eren fidels. Va repartir els territoris conquerits entre els seus veterans i va atorgar el dret de ciutadania a moltes ciutats d’Hispània i del nord d’Àfrica. Però totes aquestes reformes van ser considerades per la noblesa un atac a les llibertats de la República i van veure intencions monàrquiques en la presa dels títols. Per tot això, es va iniciar una conjura per part d’un nombrós grup de senadors, encapçalats per Brutus i Cassi. Els Idus (dia 15) de març de l’any 44 aC, Cèsar va caure abatut per un allau de punyalades que els conjurats li van assestar en una de les cambres del Senat.

Cesare deve morire, dels germans Taviani

3.3.6. El segon triumvirat (43 aC-31 aC) La mort de Cèsar va obrir el camí a una nova lluita pel poder. El testament de Cèsar afavoria el seu nebot Octavi, a qui atorgava tots els poders que ell havia acumulat; en canvi, deixava gairebé sense res Marc Antoni, qui havia estat el principal col·laborador de Cèsar durant els darrers anys. Aquesta decisió va provocar inicialment tensions i enfrontaments entre tots dos. Tanmateix, gràcies a la intervenció de Lèpid, governador de la Gàl·lia Narbonense, van decidir aparcar les diferències, formar el segon triumvirat i unir-se per lluitar contra els assassins de Cèsar, que encara vivien i es preparaven lluny de Roma per recuperar les institucions de la República.

79

Octavi i Marc Antoni a la sèrie Roma

La batalla definitiva va tenir lloc a Filipos (nord de Grècia), on les tropes d’Octavi i Marc Antoni van obtenir la victòria. Brutus i Cassius, veient-ho tot perdut, es van suïcidar abans de caure en mans dels vencedors. Marc Antoni i Octavi entraren junts a Roma i, malgrat alguna oposició, es van fer atorgar pel Senat poders il·limitats durant cinc anys. Llavors va començar una repressió terrible contra tots aquells que havien tingut a veure amb l’assassinat de Cèsar o havien mostrat simpaties per Brutus i Cassius. Ciceró, el gran polític i orador, va ser el primer a caure, per venjança personal de Marc Antoni. Ciceró havia estat un acarnissat enemic de Marc Antoni i havia pronunciat una sèrie de discursos molt violents contra ell, coneguts com les Filípiques. Els triumvirs també es van repartir el territori: Lèpid es va quedar Hispània i la Gàl·lia Narbonense, Marc Antoni, les Gàl·lies i Octavi, Sardenya, Sicília i tota Àfrica. Itàlia havia de ser governada per tots tres. Octavi i Marc Antoni van unir també les seves famílies: Octàvia, germana d’Octavi, es va casar amb Marc Antoni. D’aquesta manera semblava, per fi, que la situació estava tranquil·la i pacificada. Però tot es va complicar quan, l’any 33 aC, Marc Antoni, que mai no va tenir una bona relació amb Octavi, va decidir trencar amb ell definitivament: va abandonar la seva dona embarassada i va refugiar-se a Egipte en companyia de la reina Cleopatra. Aquesta decisió va ser molt mal rebuda, no solament per Octavi, sinó també pel poble romà, que veia amb disgust com un general es divorciava d’una romana per casar-se amb una estrangera. Marc Antoni havia esdevingut impopular i per això el Senat, a instigació d’Octavi, li va declarar la guerra. Octavi va derrotar les tropes de Marc Antoni i Cleopatra a la batalla naval d’Actium, l’any 31 aC. Marc Antoni va suïcidar-se i Cleopatra, en veure les intencions d’Octavi de passejar-la per Roma com a esclava, va introduir-se a una banyera i va morir per la mossegada d’una serp. Egipte es va convertir, llavors, en una província més (una de les més desitjades, sens dubte, pel seu valor com a graner de Roma) i Octavi va esdevenir l’únic administrador de Roma. L’any 27 aC, finalitza la República i s’inicia l’Imperi amb Octavi com a cap principal.

4. L’Imperi (27 aC-476 dC) 4.1. El principat d’August (27 aC-14 dC) En un primer moment, a fi d’evitar els problemes i conflictes socials del període anterior, Octavi va respectar aparentment les institucions bàsiques de la República. Però, gradualment, va anar acumulant tots els poders en les seves mans, fins que va governar amb total autoritat, com un monarca, però sense rebre mai el títol de rei. La societat romana, cansada del llarg període de les guerres civils, va acceptar sense oposició el nou règim que va instaurar un llarg període de pau a tot l’Imperi. Octavi, efectivament, va pacificar les províncies de l’Imperi amb les legions, va millorar l’administració i va dur a terme grans obres públiques tant a Roma com 80

a tota la resta de l’Imperi. Va comptar amb eficaços col·laboradors, com Agripa, el gran estadista militar, o com Mecenes, protector d’artistes i literats, qui el va ajudar amb una gran campanya propagandística de la seva figura. Durant els 40 anys de mandat, va rebre diversos títols, els quals van ser heretats per tots els emperadors posteriors: Imperator Caesar Augustus Princeps Tribunus Plebis Pontifex Maximus Pater Patriae

Cap dels exèrcits. Després de Tiberi, significarà cap de l’imperi Era fill adoptiu de Cèsar, per tant, és el nom del seu pare. Després de Tiberi, serà un sinónim d’emperador Va ser un títol honorífic, excel·lent, excels. La posteritat coneix Octavi com August. Va fer-se nomenar princeps inter pares (el primer entre els iguals). Va adoptar la magistratura i va esdevenir protector de la plebs Va esdevenir el cap de la religió Amb aquest títol, passava a ser el pare de la pàtria

4.2. La dinastia Iulio-Clàudia (14 dC-68 dC) a) Arbre genealògic de la distia Iulio-Clàudia

b) Tiberi Tiberi era el fill de Lívia, l’esposa d’August. Sempre va ocupar el segon lloc en els designis successoris d’August fins que la mort de tots els possibles rivals el va convertir en emperador. Va ser un home culte i intel·ligent, però gens popular. Les primeres decisions polítiques van ser assenyades, però a la part final de la seva vida es va retirar a l’illa de Capri on va portar una vida dedicada al vici i la depravació. Va delegar tot el poder en el seu lloctinent, Sejà, qui va sembrar un règim de terror. c) Cal·lígula Tenia vint-i-cinc anys quan, a la mort de Tiberi, va ser proclamat emperador amb gran acontentament del Senat i del poble, potser perquè el seu llinatge es relacionava directament amb August i Marc Antoni. En 81

canvi, ha passat a la història com a prototip de governant boig i cruel. Va morir assassinat a mans dels seus propis guàrdies pretorians, tres anys després de pujar al poder. d) Claudi Va ser un emperador peculiar. Pocs esperaven que aquest home, coix, geperut i quec, menyspreat des de sempre per tota la resta de la família imperial, arribés a ser un emperador digne i capaç com així va ser. En assassinar Cal·lígula, la guàrdia pretoriana el va trobar amagat sota una cortina i el va proclamar emperador. Va endegar importants obres públiques (per exemple, el port d’Òstia), va incorporar la província de Britànnia i va ser un home molt culte i un escriptor prolífic. Va morir assassinat per la seva darrera esposa, Agripina, qui volia que Neró, el seu fill, arribés al poder per la via ràpida. e) Neró Va ser un home de contrastos. Coronat emperador amb disset anys, va ser un amant de la música, la poesia i les arts, amb un gran interès per reformar la ciutat de Roma. Però al mateix temps, va ser un home cruel i sense escrúpols (va matar la seva mare i les dues esposes que va tenir). Va ser el primer emperador que va endegar una persecució contra els primers cristians; finalment es va suïcidar l’any 68 en veure que triomfava una de les moltes revoltes contra ell que van tenir lloc durant el seu regnat.

L’emperador Claudi de Lawrence Alma-Tadema, 1871

4.3. La dinastia Flàvia (69 dC-96 dC) 6. Vespasià L’any 68 dC, Roma va tenir 4 emperadors. Qui realment es va fer amb el poder va ser Vespasià, primer emperador de la dinastía Flàvia. Durant el seu govern es va restablir l’ordre intern i es van construir grans monuments públics, com el Colisseu de Roma. Però sobretot ha passat a la història com l’home que va destruir el temple de Jerusalem i va provocar la diàspora dels jueus, una decisió transcendental, de la qual encara avui dia estem pagant les conseqüències. 7. Tit El fill gran de Vespasià va regnar només dos anys, però el seu govern va coincidir amb dos fets terribles que el van convertir en un emperador maleït per al poble: la terrible erupció del Vesuvi (i la consegüent 82

destrucció de Pompeia i Herculà) i l’incendi d’una bona part de Roma. Per tal de millorar la seva imatge, l’any 80 va presidir la inauguració oficial del Colisseu de Roma. Va morir a causa d’una malaltia.

L’amfiteatre Flavi Erupció del Vesuvi

8. Domicià També fill de Vespasià, va acabar de sotmetre tota la Germània i es va dedicar amb afany a construir el limes o sistema defensiu al llarg de tot la frontera nord de l’Imperi. Va governar de forma certament despòtica, fins que una conjura de senadors, farts de la situació, va acabar amb la seva vida.

4.4. La dinastia dels Antonins (96 dC-192 dC) 9. Nerva A la mort de Domicià, el Senat va anomenar emperador un dels membres d’origen hispànic, Nerva, el govern del qual va ser una mena d’interregne. Com que no va tenir descendència, va buscar una persona idònia per al càrrec i va adoptar Trajà. 10. Trajà Va ser el primer emperador provincià (havia nascut a Itàlica, a 3 km de Sevilla). Va ampliar al màxim les fronteres de l’Imperi amb la conquesta de la Dàcia i les seves victorioses campanyes per l’Orient. Va ser un gran militar i un bon polític. 11. Adrià Adrià havia nascut en el si d’una família de procedència hispànica i s’havia matingut sempre prop de Trajà, qui el va adoptar dos dies abans de morir. Des del punt de vista militar, per protegir les fronteres dels pobles del nord de Britànnia, va fer contruir una muralla que va unir les dues costes septentrionals de l’illa. La meitat del temps que va regnar la va destinar a visitar tot l’Imperi per tal de controlar-ne, personalment, les fronteres, les tropes i els governadors. A Atenes encara són visibles les restes de les obres que hi va promoure. 12. Marc Aureli Va mostrar una gran inclinació cap a la filosofia (va escriure un llibre de filosofia estoica, Pensaments), però també va haver de defensar les fronteres del Danubi contra les incursions dels bàrbars. Allà precisament va morir. Va ser l’únic emperador de la dinastia Antonina que va deixar el fill propi, Còmode, com a hereu. 83

13. Còmode No va estar a l’alçada de tots els seus antecessors. Es va desentendre de les tasques de govern i es va dedicar la bona vida. Va mostrar actituds pròpies d’un boig, ja que pretenia ser la reencarnació d’Hèrcules i es feia representar amb la pell de lleó d’aquest heroi mitològic. Va morir assassinat per una conjura de senadors.

4.5. Els segles III-IV dC a) Dioclecià (284-305 dC) Va imposar a l’anarquia i va encetar una etapa d’absolutisme imperial tot dissolent el Senat i exercint una autoritat sense límits. Comença així una nova etapa que els historiadors han batejat amb el nom de Dominat, per diferenciar-la de l’anterior, el Principat. Va perseguir de manera ferotge els cristians, va dur a terme una gran reorganització militar i administrativa (dividint el territori en altres províncies més petites) i va crear més legions, però amb menys soldats cadascuna. Per tal d’evitar les lluites per la successió, Dioclecià va implantar la tetrarquia, un sistema de govern entre quatre: dos Augustos i dos Cèsars (amb els dos Cèsars com a subordinats dels dos Augustos). Això va significar de fet la divisió de l’Imperi en quatre parts i la descentralització de l’administració. Dioclecià va compartir el poder amb Maximià, Constanci Clor i Galeri. Al cap de 20 anys de govern, els dos primers van abdicar, tal com estipulava la nova llei, en favor dels altres dos, que van passar a ser Augustos. Però entre morts prematures i els típics assassinats d’emperadors, aviat la situació va tornar a degenerar en caos i guerres civils per la successió.

Distribució del territori durant la Tetrarquia

Símbol de la Tetrarquia

b) Constantí (306-337 dC) Fill de Constanci Clor, amb el recolzament dels cristians, es va imposar sobre els seus enemics, va proclamar la llibertat de tots els cultes religiosos (313, Edicte de Milà) i va convocar el primer concili ecumènic de l’Església a Nicea per tal de condemnar les heretgies i fixar un credo. Va establir la capital de l’Imperi a la ciutat de Bizanci, que a partir d’aquell moment va passar a dir-se Constantinoble (Constantino-πολις). Els successors de Constantí van continuar les lluites internes pel poder, mentre que la situació externa s’anava deteriorant a gran velocitat amb les invasions de les tribus visigodes. c) Teodosi (379-395 dC) Va ser el darrer emperador que va governar sobre tot l’Imperi. Va sotmetre els visigots i va frenar els pobles bàrbars que contínuament atacaven les fronteres. Va abolir els cultes pagans i va convertir el Cristianisme en la religió oficial. Després de la seva mort, es va dividir l’imperi entre els seus fills: Honori rebé l’Imperi d’Occident, i Arcadi va dirigir el d’Orient o bizantí, que encara es va mantenir mil anys més, concretament 84

fins al 1453. En produir-se l’any 476 el destronament de l’emperador Ròmul Augústul i en ser enviades les insígnies imperials a Constantinoble, l’Imperi Romà d’Occident va arribar al seu final.

4.6. La caiguda de l’imperi (476 dC) És impossible trobar una única causa definitiva de l’enfonsament i desaparició de l’Imperi romà d’Occident. Es tracta més aviat de la suma d’un grapat de factors diversos. Vegem-ne alguns: 







Manca d’esclaus: Ja fa moltes dècades que els romans no conquereixen nous territoris, per la qual cosa no poden aconseguir més esclaus nous per mantenir el sistema econòmic, bàsicament esclavista. Els esclaus solen morir bastant joves i no acostumen a casar-se entre ells per tenir fills. Forçosament el sistema va acabar ensorrant-se. Èxit del cristianisme: La religió cristiana, que pregonava la igualtat entre tots els homes i la recuperació de la dignitat humana, es va escampar de manera fulgurant fins arribar a la pròpia família imperial. I amb unes conviccions cristianes no es podia mantenir de cap manera un sistema esclavista com el de l’Imperi romà. Poca seguretat a les fronteres: Els bàrbars no van parar ni un moment de pressionar les fronteres de l’Imperi, que aviat es van convertir en fronteres purament simbòliques, ja que cap exèrcit no les defensava. Els bàrbars van anar conquerint de mica en mica totes les províncies imperials, i fins i tot la pròpia Roma es va veure saquejada més d’una vegada abans de la capitulació definitiva de l’any 476. Pèssima organització interna: Uns emperadors i uns dirigents poc capacitats, excepte alguna il·lustre excepció, juntament amb la lògica dificultat que suposava organitzar un macro-imperi com aquell (immenses distàncies, dificultats de comunicació, aparell burocràtic enorme i molt costós,...) van afavorir des de dins el procés de degradació.

Desmembrament de l’imperi d’Occident després de la caiguda

85

4.7. Procés d’aculturació Per aculturació s’entén el procés de canvi que experimenten les formes de civilització d’una societat quan entra en conctacte amb les d’una altra societat diferent, és a dir, ens referim als canvis culturals, socials, econòmics, polítics i lingüístics produïts pel contacte entre cultures. Aquest contacte sempre és recíproc, tot i que sovint actua més decisivament sobre una de les dues i pot obeir a diverses causes, com ara la conquesta militar, la influència econòmica, el prestigi d’una cultura aliena sobre la pròpia, la preferència que el poder establert atorga a una de les dues cultures, etc. La influència que va tenir la civilització romana sobre la resta de regions de l’imperi s’ha designat sovint amb el mot romanització i la causa principal en va ser la conquesta militar. Aquest procés va produir-se de forma diferenciada a la part occidental i oriental de l’imperi, ja que des del segle I dC a la part occidental es parlava llatí i a l’oriental, grec. De fet, les províncies orientals eren territoris en què sempre va persistirel record i les realitats de les pròsperes civilitzacions anteriors. En conseqüència, malgrat la crisi política, va saber mantenir-se culturalment i intel·lectualment, perquè el record de la Grècia antiga era molt viu i els territoris tenien un cert sentit de superioritat. En el cas de Roma i del territori occidental, el grau d’implantació cultural sobre el territori conquerit s’explica per diversos factors, amb el benentès que tots s’interrelacionen i cap no n’és causa exclusiva: 









Factor cronològic: les primeres zones conquerides (Itàlia, Sardenya, Còrsega, Hispània i la Gàl·lia) van romandre més temps sota el poder de Roma i per tant van experimentar-ne una influència més profunda que la resta de províncies, com ara Germània o Judea. Factor geogràfic: els romans, per tal de poder desplaçar-se ràpidament a qualsevol punt de territori, van contruir una xarxa de carreteres de 80.000km que confluïen a Roma. Tanmateix, hi va haver zones que van quedar més aïllades, a causa de la seva inaccessibilitat o de la poca importància econòmica. Per tant, el procés d’intercanvi continu era molt més lent que no pas en altres zones més ben comunicades. Factor polític: un cop conquerit un territori, hi establien colònies, ciutats noves que reproduïen exactament l’organitzacuió de Roma, tant des del punt de vista polític com administratiu, social i cultural. Aquestes ciutats eren els focus des d’on es transmetia la romanitat a la població indígena, la qual, atret pel nou model , abandonava poc a poc els seus costums. Factor humà: aquest factor estava representat sobretot pels soldats que, un cop llicenciats, no tornaven als seus llocs d’origen sinó que romanien com a ciutadans d’alguna de els colònies que Roma tenia arreu. Per mitjà de casament amb nadiues, esdevenien un dels factors més importants de propagació de la llengua i dels seus costums d’origen. En el mateix sentit, cal fer esment del paper que van tenir els funcionaris de l’estat romà desplaçats a les províncies. Factor lingüístic: el factor més important, ja que justifica el fet més paradigmàtic del procés de romanització, l’aparició de les llengües romàniques a partir de la barreja del llatí amb les llengües que existien prèviament a la conquesta.

86

IV. Els elements de la vida quotidiana 1. El naixement En néixer, el nadó era col·locat als peus del pare. Si aquest l'aixecava i l'agafava en braços (tollere), manifestava així que el reconeixia com a fill i es comprometia a la criança i educació. Aquest dia també es penjava al coll de l'infant una mena de capseta amb forma de bola (bulla), plena d'amulets perquè el protegissin dels mals esperits durant la infantesa. Però si el pare considerava que ja tenia prou fills o que no tenia mitjans econòmics per fer-se'n càrrec, era lliure d'abandonar-lo. Els pares no tenien l'obligació, ni moral ni jurídica, d'acceptar tots els fills nascuts del matrimoni. L’abandonament dels fills acabats de néixer (expositio), per tal que fossin adoptats per altres famílies, constituïa una pràctica habitual i legal, tant entre les famílies pobres com en les riques.

2. La gens, la família i els noms La gens es componia d’un conjunt de famílies, els membres de les quals es consideraven descendents d’un avantpassat comú per línia masculina. Els membres d’una gens tenien un mateix nom gentilici. Un sinònim actual seria clan. Per als romans, la família és un grup de persones que estan sota la potestat d’una figura masculina. El cap de la família és el paterfamilias i els seus descendents estan sotmesos a la seva autoritat paterna, com també ho està la seva dona o una filla. La família, doncs, es composa d’un home lliure, a qui la mort del seu pare ha fet amo dels seus drets; de la seva esposa, dels seus fills, dels fills dels seus fills amb les seves esposes, de les seves filles no casades i de les filles dels seus fills, amb tots els seus béns. El nom d’un ciutadà romà constava de tres parts: 







Praenomen: es correspon amb el nostre nom propi. Designa l’individu dins la seva família. Cal dir que els praenomina romans són molts limitats. De fet, només n’hi havia 18 aproximadament, que acostumaven a escriure’s sempre abreujats. Els més importants són Gaius, Decimus, Publius, Sextus, Titus i Lucius. Nomen: es el nom de la gens, designa amb el mateix nom a tots els elements que pertanyen a la mateixa família (per exemple, Iulius, que indica que pertany a la família Iulia). Equival al nostre primer cognom. Cognomen: en un principi eren sobrenoms (per exemple, Caesar) que indicaven procedència geogràfica (Coriolanus, provinent de la ciutat de Corioles, etc.), professions (Agricola, pagès; Pictor, pintor, etc.) o característiques físiques o morals (Cicero, cigró; Celer, ràpid; Crassus, gras ̧etc.). Aquest sobrenom es va acabar heretant i va esdevenir una manera de diferenciar les branques familiars dins d’una gens. Agnomen: era un terme que s’afegia als generals militars si havien destacat per alguna victòria. Per exemple, Publi Corneli Escipió, en guanyar la victòria de Zama contra els púnics, va rebre l’agnomen d’Africanus.

Les dones no tenien praenomen, i normalment el seu nomen consistia en feminitzar el nomen patern. Si hi havia dues germanes, se les afegia l'apodus de Maior o Minor, o bé Prima, Secunda, Tertia, etc, si n'eren tres o més. Julia, Claudia, Livia, Drusilla, Cornelia, eren els més habituals.

87

3. L’educació L’educació d’un infant romà constava de tres etapes: l’ensenyament primari amb el paedagogus, l’ensenyament secundari amb el grammaticus i l’ensenyament superior amb el rethor. L’ensenyament primari anava dirigit als nens d’entre set i onze anys. Alguns estudiaven a casa amb professors particulars però la majoria de nens i nenes (sense separació de sexes) anaven a l’escola, uns locals molt humils (porxos o tabernae acondicionades) amb cadires o bancs llargs sense suport per als alumnes. Per escriure, els estudiants utilitzaven unes tauletes de fusta cobertes de cera sobre les quals s’escribia amb un punxó o estilet (stilus). Aquest punxó tenia un extrem pla per poder borrar. A l’escola primària s’aprenia a llegir, a escriure i a comptar.

Tauleta de cera i estilet

L’ensenyament secundari se centrava en l’estudi de la teoria gramatical, en la lectura d’autors clàssics grecs i llatins i en el comentari dels aspectes formals dels textos que havien llegit. A més, s’estudiaven altres disciplines com la música, la declamació, l’oratòria, la filosofia i l’astronomia. En aquest ensenyament hi havia sobretot nois, ja que les noies, en arribar als 14 anys, eren considerades adultes i entregades en matrimoni. Els nois, en arribar als setze o disset anys, deixaven l'escola i optaven per la carrera política (cursus honorum) o l'exèrcit. No hi havia una majoria legal d'edat i deixaven de ser impúbers quan el pare o tutor els vestia amb la toga viril, és a dir, amb vestits d'home adult, abandonant així la toga prætexta i la bulla que havien portat durant tota la seva infantesa. En aquest moment iniciaven l’ensenyament superior en què el rethor ensenyava al pupil un complex sistema de normes, fórmules i models d’espressió de l’art oratòria i una instrucció universal en arts, ciències i en dret. L’objectiu era crear ciutadans capacitats per defensar les seves idees al llarg de la carrera política.

4. El matrimoni El dia del casament, la núvia anava vestida amb una túnica blanca, sobre la qual duia una mena de mantell rectangular groguenc. Es cobria els cabells amb un vel transparent de color carbassa que li tapava també el rostre i damunt d’aquest duia una corona trenada de flors naturals. Els nuvis i els familiars anaven a buscarla a casa seva i, en comitiva, es dirigien al lloc de la cerimònia, que començava amb el sacrifici d’un animal. En comprovar els bons auguris, una dona que hagués tingut un marit agafava la má dreta dels nuvis i els prenia testimoni de fidelitat. Abans d’aquest acte solemne, els nuvis havien firmat un contracte matrimonial per tal que quedés constància legal de la voluntat de casar-se. Un cop acabada la cerimònia religiosa, es feia el convit i, en arribar la nit, simulaven un rapte (en honor al rapte de les Sabines, un dels mites fundacionals de Roma). La noia s’agafava als braços de la mare i el marit la prenia per la força. Un cop dins, el nuvi li oferia foc i aigua a la seva dona com a símbols de fecunditat.

88

5. La mort Quan un personatge important moria, el cadàver era arranjat i exposat a la casa per tal que els familiars i coneguts poguessin retre-li homenatge. El fèretre era envoltat de canelobres i hi feien ofrenes de flors. La cerimònia consistia en el trasllat del fèretre al lloc de sepultura. Els esclaus que havia alliberat el mort o bé els parents el duien a les espatlles juntament amb un seguici de músics, de ploraneres, de mims i amb els familiars vestits de negre. La necrópolis es trobava als afores de la ciutat, just a l’entrada de la muralla.

Necrópolis de Barcino

6. El còmput del temps El calendari romà arcaic es basava en el cicle lunar. L'any constava de 354 dies, repartits en 12 mesos de 29 o 30 dies. Cada dos anys s'afegia un mes addicional de 22 dies abans de començar el mes de març, que era el primer mes del calendari romà. Però com que era un sistema farragós i poc fiable, l'any 46 aC, Juli Cèsar va encomanar a l'astrònom egipci Sosígenes la confecció d'un calendari molt més precís. Aquest va dictaminar que l'any tenia 365 dies i 6 hores, per la qual cosa cada quatre anys calia afegir un dia (aquest dia es deia bis-sextum, perquè s'afegia abans del dia 6è abans dels Idus de març). Va mantenir la divisió de l'any en dotze mesos, designant-los per mitjà d'adjectius:            

Martius (març), dedicat a Mart, el déu de la guerra, ja que els soldats començaven a preparar-se. Aprilis (abril), potser perquè en aquest mes les flors es comencen a obrir (aperire). Maius (maig), dedicat a la deessa Maia, mare del déu Mercuri. Iunius (juny), dedicat a la deessa Juno, l'esposa de Júpiter. Quintilis (juliol), el cinquè mes de l'any. Juli Cèsar li va canviar el nom pel seu: Julius Sextilis (agost), el sisè mes de l'any. Octavi August li va canviar el nom pel seu: Augustus September (setembre), el setè mes. October (octubre), el vuitè mes. November (novembre), el novè mes. December (desembre), el desè mes. Ianuarius (gener), dedicat al déu Janus, el déu de les dues cares. Des  de mitjà segle II aC va passar a ser el primer mes de l'any. Februarius(febrer),on se celebraven les Februa, unes festes dedicades a les purificacions i els morts.

Els dies del mes no estaven numerats, com avui dia. Tres tenien un nom fix:   

Les Kalendae eren el primer dia de cada mes (per exemple, Kalendae Ianuariae: 1 de gener). Les Nonae eren el 5è dia, excepte els mesos de març, maig, juliol i octubre, que eren el 7è dia. Els Idus eren el 13è dia, excepte març, maig, juliol i octubre, que era el dia 15.  La resta de dies del mes s'anomenaven fent referència als dies que faltaven per a les Kalendae, les Nonae o els Idus. 89

V. La religió romana Els romans dels primers temps temien els fenòmens i les forces de la natura (els numina). Per evitar-ne les reaccions pernicioses, els divinitzaven i els retien culte. Tanmateix, en entrar en contacte amb altres civilitzacions (especialment la grega), van identificar molts dels seus déus amb els de l’Olimp i van fer seva la mitologia que els acompanyava. La religió a Roma tenia un sentit utilitari i estava al servei dels individus i de l’Estat. Allunyada de qualsevol contingut moral, tots els ritus i sacrificis, tant públics com privats, tenien com a objecte obtenir un benefici dels déus o dels esperits. Els romans retien culte a innombrables divinitats. Cada acte de la vida (naixement, casament, viatge, enterrament, etc.) tenia la seva divinitat protectora. Aquest caràcter funcional de les divinitats permetia que s’adoptessin contínuament divinitats dels països sotmesos, que eren acomodades a la tradició nacional.

1. El culte privat A Roma hi havia una dualitat religiosa. D’una banda hi havia les grans divinitats nacionals, als quals l’Estat retia culte públic de manera oficial; i d’altra banda hi havia les divinitats privades o domèstiques que eren venerades per cada família. A l’atrium de la casa, l’estança més important de la domus, hi havia un lararium, una mena de capelleta o de vegades una simple cavitat a la paret, amb un altar, on eren venerats, juntament amb la deessa Vesta, els esperits protectors de la llar i del foc. Eren els Lares familiars, representats per mitjà d’estatuetes o de pintures murals, als quals es retia un culte especial els dies festius, i als qui en tots els àpats diaris se’ls feia ofrenes: al final de cada àpat es deixava quelcom a la taula per a ells. A més, qualsevol celebració familiar començava per l’ofrena de perfums i garlandes de flors a les divinitats. La família romana també retia culte als Penates, divinitats protectores del rebost i de la casa en general. Però amb el temps, a la tríada protectora de la casa (Vesta, els Lares i els Penates) se la va designar amb el nom conjunt de Lares familiares.

Exemple de lararium

2. El culte públic El culte públic, aquell que es retia als grans déus, propis o adoptats, en nom de la ciutat o de l’Estat, era quelcom oficial, íntimament lligat amb la política. Els déus capitolins, presidits per Júpiter, Juno i Minerva (la tríada capitolina) intervenien activament en tots els assumptes de la vida romana. Al turó del Capitoli, al costat dels temples dels déus, es va erigir el palau del Senat, i la religió, a l’època de l’Imperi, va passar a ser un dels símbols de la unitat de l’Estat. En honor dels déus se celebraven festes i jocs. Cada déu tenia assignat un o més dies del calendari que cada any confeccionaven els pontífexs. Per exemple: 



Les Saturnalia: a mitjan desembre, on se celebrava que acabaven els dies més foscos de l’any. La festa començava amb un sacrifici en el temple del déu Saturn i durant una setmana tenia lloc una certa disbauxa comparable amb el nostre Carnestoltes. Els romans intercanviaven regals i, fins i tot, amos i esclaus intercanviaven els seus papers. Les Lupercalia: A mitjan febrer, se sacrificaven un gos i una cabra en honor de Ròmul, el fundador de Roma. Amb la sang del sacrifici s’impregnaven uns fuets amb els quals els sacerdots colpejaven tothom qui trobaven, amb la qual cosa els purificaven i els transmetien fecunditat.   90

3. Els col·legis sacerdotals 3.1. Els àugurs Eren els sacerdots especialitzats a presagiar esdeveniments. Interpretaven la voluntat dels déus a través de diferents tipus de senyals dels ocells: el vol de les aus era satisfactori si provenia de la part esquerra de l’àugur i si no canviava de direcció abans de perdre’s de vista, mentre que es considerava nefast si provenia de la part contrària o si canviava la direcció durant l’observació del vol. També feien presagiar coses funestes les aus que volaven a poca altura, al contrari de les que volaven molt alt, que eren considerades bon presagi. Una observació més senzilla era la forma de menjar dels pollastres sagrats que els àugurs cuidaven en una gàbia. Indicaven mal auspici si es mostraven inapetents o si en menjar deixaven caure restes.

3.2. Els harúspexs Els harúspexs, sacerdots d’origen oriental, eren els encarregats d’observar i estudiar les vísceres dels animals sacrificats. Fixaven la seva atenció especialment en el fetge, i si trobaven alguna anomalia en ell, rebutjaven la víctima i s’oferia un nou animal en sacrifici. En aquesta mena de sacrificis públics, no hi havia lloc per a la improvisació, ja que tot estava minuciosament reglamentat. Cada divinitat “mostrava” la seva predilecció per una classe d’ofrenes. Uns s’estimaven més frui- tes, altres animals i alguns arribaven a l’extrem d’exigir un sexe o color determinats, o que l’animal es trobés en circumstàncies concretes, com ara que fos lactant, castrat, prenyada, etc. Un cop elegit l’animal, era conduït a l’altar adornat de garlandes i cintes de colors. Un cop degollada la víctima, els harúspexs feien la seva feina d’inspecció de les vísceres. I si la víctima era acceptada, es cremaven les seves entranyes i la resta de carn es rostia i s’oferia als assistents.

Exemples d’àugurs i harúspexs del còmic Astèrix i l’endeví

91

3.3. Les vestals Eren les verges o sacerdotesses de Vesta. N’eren sis i les escollia el Pontifex Maximus entre les famílies de la nobilitas romana. A la seva residència, el temple de Vesta, al bell mig del fòrum romà, quedaven sota l’autoritat d’una Virgo vestalis maxima. Prenien part en moltes cerimònies estatals, com per exemple les Lupercalia, però la seva responsabilitat principal era mantenir el foc de la ciutat permanentment encès en el seu temple. Estaven al servei de la deessa Vesta durant trenta anys i havien de professar el vot de castedat. Ser vestal era un gran honor, tot i que no se les permetia contraure matrimoni durant els trenta anys que dedicaven al culte a la deessa. Qualsevol infracció en el compliment dels seus deures era severament castigada. Durant la República, una Vestal que va faltar al seu vot de castedat fou enterrada viva. L’estàtua de Vesta era custodiada en un petit temple prop de l’entrada de la casa on residien les Vestals.

Exercici 1: Els déus romans del culte públic eren molt nombrosos. Els que més coneixes són els que es van identificar amb els déus grecs, però n'hi havia molts més de pròpiament itàlics que no van rebre la influència de la religió grega. Tot seguit tens una llista de vuit d'aquests déus: has d'escriure cadascun a continuació de la característica que li correspon. Carmenta

Fides

Flora

Fortuna

Ianus

Silvanus

Terminus

Vertumnus

Guardià de les portes del cel, obre el dia i és l’entrada a la ciutat, els carrers, la casa: _____________ Divinitat tutelar dels límits dels camps: _____________ Déu dels boscos: _____________ Profetessa i maga: _____________ Deessa de les flors, cereals i arbres fruiters: _____________ Deessa de la bona fe, l’honradesa, i la lleialtat: _____________ Deessa de les vicissituds adverses o favorables de la vida: _____________ Resideix els canvis d’estació i les tasques agrícoles de recol·lecta: _____________ Exercici 2: Omple els forats d'aquest text que parla del culte imperial i dels cultes orientals amb les paraules de la llista següent.

92

VI. Llatinismes 1. Expressions d’origen morfològic divers que s’han adaptat a l’ortografia catalana i s’usen com a sintagmes nominals en diferents àmbits. [Un] accèssit

[Un] memoràndum

[Una] addenda

[Un] plus

[Un] àlies / alias

[Una] postdata

[Un] alter ego

[El] quid

[Un] esnob

[El] quòrum

[Un] ex-libris

[Un] rictus

[Un] lapsus

[El] súmmum

[Un] maremàgnum

[La] vis còmica

[L’] ínterim

[Un] ultimàtum

2. Expressions d’origen morfològic divers que no s’han adaptat a l’ortografia catalana i s’usen en àmbits diferents com a sintagmes nominals en la forma llatina. [Un] casus belli

[Un] primus inter pares

[Una] conditio sine qua non

[Un] quid pro quo

[Un] modus operandi

[Una] rara avis

[Un] modus vivendi

[L’]statu quo

[L’]opera prima

[La] vox populi

3. Expressions d’àmbit general amb sentit adverbial temporal. A posteriori

In extremis

A priori

In fraganti (d’in flagranti)

Ab illo tempore

Ipso facto

a. m. (ante meridiem)

p. m. (post meridiem)

In articulo mortis

Sine die

4. Expressions d’àmbit general amb sentit adverbial modal. Ad hoc

In mente

Ad nauseam

Lato sensu

Bis

Motu proprio

Ex aequo

Sic

In albis

Stricto sensu

In crescendo

Volens nolens

In extenso 93

5. Expressions usades principalment en l’àmbit jurídic. De facto De iure Dura lex, sed lex Ignorantia legis non excusat In dubio pro reo

Pacta sunt servanda Patria potestas Persona non grata Sub iudice

6. Expressions usades principalment en l’àmbit mèdic. Coitus interruptus Rigor mortis Placebo In vitro Delirium tremens In vivo 7. Expressions usades principalment en els àmbits socioeconòmic i polític. Curriculum vitae Ràtio Dèficit Referèndum Per capita Superàvit Prorrata / prorrateig [pro rata parte] 8. Expressions d’origen cristià que s’usen en àmbits generals. Inri Rèquiem Mea culpa RIP (requiescat in pace) Peccata minuta Vrbi et orbi Per saecula saeculorum 9. Expressions referides generalment a l’àmbit universitari Cum laude Honoris causa 10. Expressions usades per referir-se a tòpics literaris Aurea mediocritas Beatus ille Aforismes i expressions proverbials Ad Kalendas Graecas Alea iacta est Audaces fortuna iuvat Cum grano salis De gustibus non disputandum Errare humanum est Facta, non uerba Intelligenti pauca Mens sana in corpore sano Nihil noui sub sole Non plus ultra Veni, uidi, uici 94

Verba uolant, scripta manent Altres expressions d’ús general Cf. (confer) Etcètera i. e. (id est) Idem In situ Inter nos Per se Post scriptum Sui generis Viceversa Vid. / V. (vide)

VII. Urbanisme i construccions públiques 1. La planificació urbana El model més antic per als assentaments romans va ser el castrum. Els romans, en arribar a un territori que volien conquerir, implantaven els seus castra (campaments militars). Amb el temps, el campament esdevenia un recinte rectangular emmurallat amb una avinguda central en forma de creu. Els castra eren petites guarnicions, d'unes 300 famílies, destinades a protegir algun punt de valor estratègic, i massa reduïdes per arribar a la categoria de ciutat. Però el tipus que el romans van adoptar de manera habitual a les ciutats planejades des del principi va ser el de la planta hipodàmica (d'Hipòdamos, arquitecte milesi del segle V aC), a qui els romans van conèixer pel contacte amb els grecs.

Exemple de castrum

Era aquest un model de ciutat articulada a partir de dos carrers principals, el decumanus amb direcció estoest, i el cardo amb direcció nord-sud. Ambdós carrers confluïen en el fòrum, el que avui en diríem la plaça del poble, que era el lloc on es trobaven els edificis més significatius, així com l'activitat política, econòmica i social més important de la ciutat. Cardo i decumanus eren, a més, la referència per a un traçat de carrers paral·lels i perpendiculars que deixaven entre ells unes insulæ regulars per edificar-hi immobles. Inevitablement, les ciutats havien d'adaptar-se al terreny, però si aquest ho permetia, tota l'urbs formava un rectangle emmurallat amb quatre portes que s'obrien al final de les dues vies principals. Aquestes portes eren compostes per tres obertures: una de més gran per al pas de carruatges i cavalls, i dues de més petites per als vianants. Es tancaven amb portes de fusta i reixes, també de fusta però recobertes amb planxes de bronze

Emerita Augusta: un exemple de planta hipodàmica

95

2. Tipus de cases La casa romana primitiva semblava una barraca amb una única obertura que servia d’accés i d’entrada de llum. Però quan els romans van entrar en contacte amb els grecs i amb els etruscos, van heretar moltes de les característiques arquitectòniques i les domus van evolucionar. Segons el nivell adquisitiu de la família i podem distingir tres tipus d’habitatges: a) Villae: Eren al mateix temps residències campestres i granges productives. Les grans villæ eren al camp o als afores de la ciutat, enmig dels camps de conreu, i tenien instal·lacions per al bestiar i per a les eines de conreu. Les seves dimensions van anar evolucionant en la mesura que els ciutadans van millorar la situació econòmica fins que, durant l’època imperial, es van arribar a construir autèntiques mansions. b) Insulae: A partir de les guerres púniques, a Roma es va fer evident que calia multiplicar els habitatges, atesa l’afluència de pagesos que anaven a la ciutat per buscar-hi mitjans de vida que no trobaven en el medi rural que els era propi. Com que no es disposava de sòl suficient, van haver de construir en altura i així van sorgir moltes illes de cases que van arribar a fer més de 20 metres d’alçària (6 o 7 pisos). S’accedia als pisos per escales exteriors i la planta baixa sovint es destinava a comerços i botigues. Aquestes cases es construïen amb rapidesa i amb materials molt pocs resistents i, per això, s’ensorraven i s’incendiaven amb facilitat. Exemple d’insulae del còmic Astèrix

c) Domus: La domus era l’habitacle primitiu dels romans. Després del contacte amb la cultura grega es va ampliar i va quedar com a casa de la gent benestant. El model primitiu és d'origen etrusc, de planta rectangular, on podíem distingir tres zones: l'entrada, un cos central obert a l'aire i a la llum per la part de dalt, i un jardí a la part del darrere. A aquestes cases s'hi accedia per un vestibulum fins la porta, després de la qual el passadís continuava fins a l'atrium, que era el centre del cos anterior de la casa. Es tractava d'un gran espai buit amb una obertura al sostre, el compluvium, que es corresponia al terra amb una pila rectangular, l'impluvium, destinada a recollir l'aigua de la pluja, que després passava a una cisterna subterrània. Originàriament l'atrium era el lloc on hi havia la llar de foc i la família treballava, menjava i dormia. Posteriorment, a l'atrium es van obrir habitacions amb funcions específiques: alcoves per dormir-hi, petites peces per guardar-hi les imatges dels avantpassats, i el tablinum, habitació gran ubicada al costat oposat de la porta d'entrada, destinada a l'amo de la casa, per rebre amics, fer banquets, etc. Després del contacte amb la cultura grega, la domus romana es va ampliar en el seu cos posterior, més interior, cap al qual es va desplaçar la vida familiar. Era el peristylum, jardí envoltat d'un pòrtic, de vegades de dos pisos, sostingut per columnes, i que també estava envoltat d'habitacions. 96

Quant a les dependències de servei, no tenien un lloc fix dins la casa, i se situaven allà on anaven quedant espais buits. La cuina, per exemple, solia ser molt petita, amb una fogona d'obra i un forat per a la sortida de fums, ja que no hi havia xemeneies. A prop de la cuina hi havia les latrines i el bany. Les úniques peces que s'obrien directament al carrer eren les tabernæ: les destinades a botiga tenien un mostrador d'obra a l'entrada, i a la part posterior una o dues rebotigues separades per una paret. A més solia haver- hi un entresòl que dividia en dues parts la taberna: la part superior era la pergula, i servia de vivenda per a gent molt pobra. A les cases romanes no hi havia tants mobles com a les nostres. Es limitaven als objectes més indispensables, i empraven, a més de baguls i armaris, fornícules i petites cambres per guardar-hi llibres, vestits i estris diversos. El triclinium els servia no només per dormir sinó també com a sofà i per menjar-hi reclinats. Per il·luminar-se feien servir torxes, espelmes i llànties d'oli fetes de fang o de bronze, que algunes vegades eren col·locades sobre pedestals. Com que feien poca llum, en calien moltes per il·luminar tota una estança. Per il·luminar la part exterior dels habitatges, hom emprava fanals penjats o torxes. Aquests fanals eren de bronze, amb els laterals transparents, i contenien espelmes de sèu. Les habitacions s'escalfaven per mitjà d'estufes portàtils de bronze o brasers fixos, però igualment a l'hivern passaven força fred. El terra era cobert en algunes parts per mosaics de temes que feien referència a la finalitat de l'habitació on es trobaven. Les parets solien estar decorades amb pintures o cortinatges més o menys luxosos i cridaners, segons la dependència de la casa que fos.

3. Els temples Els temples romans, a diferència de les esglésies actuals, no estaven destinats a acollir la congregació de fidels, sinó a ser la casa de la divinitat a qui s’honorava. Dins els temple, doncs, només hi havia l’estàtua del déu o de la deessa i les ofrenes que els devots hi havien deixat. Al fòrum de qualsevol ciutat romana hi havia el temple més important, que, en principi, era dedicat a la tríada capitolina (Júpiter, Juno i Minerva) i més endavant, durant l’imperi, al culte de l’emperador. El temple romà és el resultat d'una síntesi del temple etrusc i el temple grec. El temple romà típic, fet a partir del model de temple etrusc, era edificat sobre una base elevada, o podium, amb una escala d'accés frontal que conduïa a un vestibulum, generalment amb dues files de columnes, des del qual hom accedia a la cella, que ocupava tota la resta del podium. De vegades feien una filera de columnes tot al voltant del temple, però com la cella ocupava tota l'amplada del podium, simulaven les columnes laterals amb pilastres semicirculars adossades als murs dels costats i de la part posterior de la cella.

Reconstrucció del temple d’August de Barcino

97

4. Els edificis dels espectacles públics 4.2 El teatre Al començament, els teatres romans eren de fusta i desmuntables. Però a partir del segle I aC, a Roma, es van començar a construir teatres de pedra segons els models grecs. El teatre grec es dividia en tres parts ben diferenciades: la graderia, on seien els espectadors; l'orchestra, un espai circular on cantava i ballava el cor, i les construccions de l'escenari: una plataforma on actuaven els actors i un edifici que feia de teló de fons, magatzem i vestidors (scaena). Els romans van seguir bàsicament aquesta estructura, però van introduir-hi innovacions per millorar-los: 

  

Els grecs construïen els teatres sobre la falda d'una muntanya, per poder posar els seients en forma esglaonada en forma de grades. Els romans també aprofitaven sovint el pendent per recolzar-hi la graderia. Tanmateix, quan no disposaven d'aquest avantatge, eren capaços fer teatres com a edificis independents, en els quals la graderia (cauea) descansava sobre un sistema d'arcs i galeries de formigó, de manera que podien edificar teatres a qualsevol lloc, fins a les zones més planes sense dependre del relleu. La façana exterior era formada de fileres d'arcs disposades en diversos pisos. L'orquestra (orchestra), que en el teatre grec d'època clàssica era completament circular, va esdevenir semicircular en el teatre romà. També va canviar-ne la funció: ara hi seien els espectadors més importants. Els romans feien l'escenari (proscaenium o pulpitum) més ample. La scaena en el teatre romà es construïa tan alta com la cauea, de manera que el teatre quedava tot tancat en un semicercle. La façana que donava a l'interior (frons scaenae), ornada amb dos o tres pisos de fileres de columnes, tenia tres portes cap a l'escenari i servia de decorat permanent per a totes les obres.

Tant el teatre grec com el romà eren a l'aire lliure. Tant sols es cobria de vegades amb una lona. La cauea solia estar dividida en tres sectors per a públics de diferents classes socials: les classes altes a les grades més pròximes a l'escenari i les classes baixes en la resta.

98

4.3 El circ L'edifici del circ romà prové de l'hipòdrom grec. En el circ s'oferien principalment curses de carros. Per això el circ tenia una forma allargada, rectangular, amb els costats menors corbats.     

La pista (arena) estava dividida per un terraplè allargat al mig (spina). A cada extrem de la spina hi havia una meta en forma de columnes. Sobre la spina hi solia haver obeliscos egipcis, estàtues de déus i els comptadors (set ous grossos de fusta o set dofins que servien per comptar les set voltes de què constava la cursa). Tot el voltant de l'arena era ocupat per la cauea o graderia, sostinguda per un joc d'arcs i voltes, i separada de la pista per una barrera (podium). El puluuinar era on s'asseien els magistrats, la família imperial i els espectadors més privilegiats. A un dels extrems de la pista hi havia les cotxeres (carceres) des d'on sortien a córrer quan el magistrat que presidia els jocs llançava un mocador a l'arena.

Les parts del circ

4.4 L’amfiteatre L'amfiteatre és un edifici oval on s'oferien espectacles violents. Consta de tres parts bàsiques:  



La pista o arena era on es feien els espectacles i estava cobert de sorra. El soterrani o fossae: sota l'arena, cobert per un empostissat de fusta, hi havia els magatzems per als decorats, els departaments pels lluitadors i les gàbies de les feres. Un sistema de rampes servia per pujar les feres a l'arena. La graderia o cauea, construïda per un sistema de galeries amb volta que la sostenien i permetien accedir-hi per unes escales i uns accessos (uomitoria). Estava separada de l'arena per un mur d'uns quatre metres anomenat podium. Una o més tribunes estaven reservades als grans personatges (l'emperador).

Les parts de l’amfiteatre

Cada espectador tenia una entrada de pedra on se li assignava el seu seient. Es podia estendre una gran lona (uelum) per protegir del sol els espectadors.

99

5. Les termes A Roma, l’ús dels banys públics va començar a difondre’s al final del segle III aC. A poc a poc, aquesta activitat va arribar a totes les capes socials, segurament perquè existia la creença i el costum que moltes malalties es curaven fent suar el malalt en un ambient tancat i escalfat per un braser. Les termes (thermae) o balnearis (balnea) eren establiments públics de bany col·lectiu on hi havia tres estances amb temperatures ascendents: l’una era per al bany fred (frigidarium), una altra per al bany tebi (tepidarium) i una altra per al bany calent (caldarium). A més, disposaven d’habitacions de serveis: un vestidor (apodyterium), una sauna (laconum) i un gimnàs (palaestra). L’escalfor de les termes s’aconseguia gràcies a una cambra subterrània de calefacció (hypocaustum), alimentada per un forn de carbó de llenya (praefurnium). Les termes, a més de ser un centre d’higiene, eren un lloc on es desenvolupava una part molt important de la vida social romana. A les termes es trobaven els amics per fer petar la xerrada i s’hi assabentaven de les darreres tafaneries.

Les parts d’unes termes

100

VIII. Patrimoni cultural 1. Les calçades i les vies Els romans van donar una gran importància a les vies de comunicació perquè estaven convençuts que l’element principal de l’expansió comercial radicava en una xarxa de comunicacions completa i ben conservada. Les comunicacions es feien per les calçades i a través de rius i del mar. L’estructura de la via era molt sòlida gràcies al sistema de construcció que s’hi utilitzava. Els romans excavaven uns fossats allargats d’una profunditat de metre i mig que omplien amb diverses capes de material. A la capa inferior s’hi posava una cimentació de pedra i morter (statumen); al damunt, s’hi estenia una capa de formigó de runa (rudus). En tercer lloc, s’hi afegia una capa de grava o de formigó fi (nucleus) i, finalment, s’hi instal·lava l’empedrat (pavimentum), amb lloses irregulars planes, que es disposaven fent una lleugera corba perquè l’aigua de la pluja no hi formés tolls. L’amplada de les calçades era de quatre a sis metres, amb voreres a tots dos costats. Les distàncies de les vies es marcava amb unes fites de pedra o unes columnes petites (miliarium).

2. Els aqüeductes Una de les obres més característiques de l'enginyeria romana va ser l'aqüeducte, troballa tècnica típicament romana que va servir per solucionar el problema de l'abastiment d'aigua a les ciutats. La funció de l'aqüeducte era transportar l'aigua des de les fonts o embassaments, situats generalment a llocs més elevats, fins la ciutat, on es canalitzava l'aigua i es distribuïa per mitjà de canonades de plom fins a les fonts. L'estructura de l'aqüeducte consistia en un canal cobert anomenat specus, per on circulava l'aigua, elevat sobre gruixuts pilars units entre ells per mitjà d'arcs. Aquest specus mesurava més o menys 2 m d'alt per 90 cm d'amplada. Alguns cops, quan el terreny ho exigia, construïen vàries fileres de pilars i arcs superposats. Com que l'aigua havia de circular constantment, l'aqüeducte era construït amb un lleuger pendent de principi a fi. La solidesa d'aquesta construcció, alguns cops molt extensa, requeria d'uns fonaments profunds, gruixuts i ben ancorats al terra. Secció d’un aqüeducte amb doble specus

101

3. Els ponts La utilització de l'arc i la volta com a solucions arquitectòniques apareix també a un altre tipus d'obres d'enginyeria: els ponts. Aquests elements arquitectònics, als quals els romans van ser especialment afeccionats, els van permetre salvar llargues distàncies, tot unint els extrems oposats de les valls i les ribes dels rius. En realitat, ponts i aqüeductes plantejaven el mateix problema: construir arcs de pedra estables i resistents. Per això la seva construcció només podia fer-se sota la direcció d'autèntics experts que havien de fixar el radi exacte de cada arc i fins i tot la posició de cada pedra. Un cop construïts els pilars, es feia una armadura de fusta, la cimbra, que devia suportar el pes de l'arc.

Exemple de construcció d’un arc

4. Monuments que cal conèixer Tot seguit hi ha el llistat dels monuments que cal conèixer per a la prova de selectivitat:         

Aqüeductes: Sant Jaume dels Domenys, Segòvia. Vies: Augusta (via Annia o ramal del Capsacosta) i via de la Plata. Ponts: Martorell, Alcántara, Salamanca. Muralles: Girona, Lugo, Astorga. Teatres: Cartagena, Clúnia, Sagunt, Itàlica. Amfiteatres: Itàlica, Segòbriga. Circs: Toledo. Termes: Badalona, Caldes de Montbui, Caldes de Malavella, Sant Boi de Llobregat. Temples: Vic, Évora.

Exercici 1: Feu un Google maps on hi apareguin tots els monuments i vies del llistat anterior. A cada marcador li heu d’afegir una fitxa on hi ha aparegui el tipus de construcció, l’any o segle d’edificació (si se sap) i diverses fotos significatives que us ajudin a recordar l’aspecte extern de la construcció.

102

IX. Literatura 1. El concepte de literatura Habitualment, es considera literatura tot aquell text escrit amb una intenció artística i estètica. Tanmateix, a l’antiguitat, la literatura era tot allò que contenia litterae (lletres) i que podia ser llegit. Els textos llatins poden pertànyer a un gènere o a un altre segons les seves característiques de fons (o contingut) i segons la forma (o estructura). Així doncs, gèneres com la historiografia i l’èpica sovint comparteixen el mateix contingut però es diferencien per la forma (el primer escrit en prosa i el segon, en hexàmetres).

2. La influència grega en la literatura Els estudiosos afirmen que la primera obra de la literatura llatina va ser l’Odussia, de Livi Andrònic, del 240 aC una traducció literal de l’Odissea d’Hormer. Existia, però, una literatura de tradició oral des de temps immemorials. Les primeres inscripcions conegudes són del s. VI aC, però els primers textos escrits d'una certa extensió es remunten al segle V aC. En l'àmbit del dret, la Llei de les XII Taules (450 aC) representa la primera vegada que es posen per escrit lleis anteriorment de transmissió oral. Quan al segle III aC Livi Andrònic adapta la primera obra, la literatura grega ja tenia més de cinc segles d'existència, havia arribat a la seva maduresa i havia desenvolupat una varietat completa de gèneres que la col·locaven en un lloc incomparable Situació estratègica de les civilitzacions durant el segle III aC amb qualsevol altra civilització contemporània. Durant l’expansió de Roma per la península Itàlica, ambdues civilitzacions van entrar en contacte i la literatura llatina va desenvolupar-se sota la influència de la grega, tant en contingut com en forma.

3. El teatre Als teatres romans es representaven dues classes d'obres teatrals: tragèdies i comèdies. Les tragèdies tenien com a protagonistes déus o herois, i el llenguatge era solemne i molt acurat. Les comèdies, en canvi, les protagonitzaven esclaus, homes i dones del carrer i la vida quotidiana, i el llenguatge era poc acurat o fins i tot groller de vegades. Estaven escrites totalment en vers, i van tenir millor acollida entre el públic romà que no pas les tragèdies, que tocaven temes més seriosos i cultes. La comèdia podia ser de dos tipus:  

Palliata: s’ambienten a Grècia i els personatges es cobrien amb el pallium, la peça més típica de la indumentària grega. Togata: subgènere que sorgí en decaure la comèdia palliata. L'acció s’ambienta a Roma i els personatges porten la toga, la peça de vestir típicament romana.

103

Les comèdies romanes tenen una finalitat clara i indubtable: fer riure el públic. Juntament amb aquest objectiu podem trobar, de vegades, una mica de sàtira política, de crítica social, o fins i tot de crítica i burla vers determinants comportaments i actituds (l'avar, el corrupte, el bocamoll, etc). La comèdia palliata va ser la més exitosa perquè, en ambientar-se a Grècia, els autors podien fer la crítica política i social amb més llibertat. L'ambientació escènica no variava gaire d'una comèdia a una altra. L'acció transcorria sempre al carrer, davant de tres portes que donaven a les cases dels protagonistes. A gairebé totes les obres trobem com a protagonistes esclaus que fan la vida impossible als seus amos, o bé al contrari, que els fan moltíssim la pilota per aconseguir finalment el seu gran objectiu, que no és altre que la llibertat.

Reconstrucció del teatre de Clúnia on s’aprecien les tres portes de l’escena

L'estructura de les comèdies era la següent: un pròleg, que contenia l'argument i uns passatges amb els quals es pretenia predisposar benèvolament l'ànim dels espectadors; una part dialogada, i una altra part lírica, que recitava un cantor acompanyat d'una flauta mentre l'actor feia, en escena, la mímica d'allò que es recitava. La majoria d’actors eren estrangers, esclaus i lliberts. Tots ells gaudien de poc prestigi social i, tret d'alguna il·lustre excepció, la majoria eren considerats gent sense honor. Entusiasmaven els espectadors amb llurs històries de doble sentit, i van arribar a ser imprescindibles a les grans festes i banquets dels rics. Algunes dones, poques, també intervenien a les representacions, però estaven molt mal considerades i gaudien de la mateixa reputació que les prostitutes. Els actors romans, de la mateixa manera que els grecs, es cobrien el rostre amb màscares. Eren molt variades i els actors es posaven una o una altra segons si representaven el paper d’un rei, d’una dona, d’un esclau, d’un nen o d’un animal. Un mateix actor podia cobrir més d’un paper. Les màscares es modelaven en forma de rostre humà o d’animal. Es feien de diversos materials: fusta, fang, pintura espessa, teles, cera, etc.

Exemple de màscares teatrals

104

3.1. Plaute Titus Macci Plaute va néixer a Sàrsina, un poble del nord d'Itàlia, cap a l'any 254 aC. Va començar de jove com a ajudant d'una petita companyia de teatre, però aviat ho va deixar córrer per dedicar-se als negocis d'importació de teixits. Després d'uns anys de bonança, es va arruïnar i per sobreviure va haver de fer feines gairebé pròpies d'esclaus. Fins i tot va provar sort a l'exèrcit i va prendre part a alguna batalla durant la segona guerra púnica. Quan voltava els 30 anys, va tornar definitivament al món del teatre: va trobar un empresari que va creure en ell i li va permetre provar sort amb la seva primera comèdia, l'Asinaria. A partir d'aquí, gairebé tot van ser èxits. Va conrear l'amistat de polítics com Publi Corneli Escipió "l'africà" o de poetes com Nevi o Enni. No tenim cap més notícia certa sobre les seves activitats ni sobre els darrers anys de la seva vida. Va morir cap a l'any 184 aC, sembla que envoltat de l'admiració i el reconeixement tant de les autoritats republicanes com del seu públic. Tot i que en un principi se li van atribuir vora 130 comèdies, al segle I Varró ja va reduir el nombre a 21, de les quals ens han arribat 20. Aquestes en són algunes: Asinària, Amfitrió, La comèdia de l'olla, El soldat fanfarró, El persa, Els bessons i Pseudolus. Els personatges són sempre els mateixos:   



 

Adulescens “jove”: un noi de bona família, molt enamorat, banau, depèn del seu esclau per solucionar els seus problemas. Senex "vell": és sever, colèric i avar, però això no li impedeix ser contínuament enganyat per l'esclau astut,. Servus “esclau”: és el protagonista de les comèdies de Plaute. N’hi ha de dos tipus: o L'esclau astut és enredaire, mentider, irrespectuós, sense escrúpols a l'hora d'ajudar el seu jove amo. És el motor de la intriga de l'obra, salvant amb enganys i inesgotable enginy les dificultats que se li apareixen fins a aconseguir un final feliç. o L'esclau assenyat, en canvi, és respectuós, responsable, lleial i de vegades banau. Virgo "donzella": l'enamorada. Acostuma a ser una cortesana. No és d’origen servil sinó que és la filla perduda d’un noble. Durant l’obra, el reconeixement d’aquest parentesc és possible gràcies a algun element que la noia porta a sobre (per exemple, un anell). Uxor o matrona “esposa”: sovint caracteritzada com la senyora rica de caràcter dominant i de mal geni. Parasitus “paràsit”: un mort de gana disposat a tot per alimentar la seva fam insaciable, ja sigui adular, humiliar-se, etc.

Exemple dels personatges plautins

105

L’objectiu de Plaute era provocar les rialles de l’espectador. Per aquesta raó, sovint no es preocupava de donar coherència a l’acció, la qual avança inconnexa i caòtica fins a resoldre’s d’una manera sobtada. És per aquest motiu que les comèdies plautines sovint s’han classificat de fabulae motoriae, és a dir, comèdies trepidants. El mèrit d’aquestes composicions no és conèixer-ne el desenllaç (totalment previsible), sinó la força còmica que tenen. Les reflexions moralitzants són escasses, tot i que Plaute aprofita que l’acció passa a Grècia per criticar el món hel·lènic com a sinònim de vici i comoditat enfront de l’austeritat del món romà. El llenguatge plautí té molts elements de la parla familiar i de la conversa popular (llenguatge figurat, insults, paraulotes, etc.). A més inventa noves paraules i nombrosos jocs de paraules que fan riure el seu auditori. A causa del registre col·loquial dels seus personatges, hem arribat a saber com era el registre vulgar del llatí.

3.2. Terenci La vida de Publi Terenci Afer, igual com passa amb la de Plaute, és plena d’interrogants i misteris. No sabem del cert ni on ni quan va néixer, però per les dades que en donen alguns contemporanis seus podem deduir que va néixer a Àfrica, potser a Cartago, pels volts del 195 aC. Sembla que, essent encara un infant, va ser venut com a esclau i va ser comprat pel senador Terenci Lucà. Aquest va quedar de seguida seduït per les qualitats intel·lectuals (i potser també per la bellesa) d’aquell jove, per la qual cosa va decidir donar- li una educació d’home lliure, i ben aviat el va manumetre (alliberar). Va tenir molt bones relacions entre l’elit política i militar del moment i va ser especialment recolzat per Publi Corneli Escipió Emilià, nét del gran Escipió l’Africà, que també va ser protector de Plaute. Però per aquest mateix motiu, també va tenir enemics poderosos que van intentar fer-li la vida impossible tot el que van poder. Molts dels seus col·legues dramaturgs van intentar desprestigiar-lo i l’acusaven de plagiar les seves comèdies. Mentre censuraven Terenci, que era un llibret, atacaven indirectament les idees polítiques d’un clan molt poderós, el dels Escipions, que podia esdevenir un perill per a la República. La seva mort és també misteriosa. Sabem que amb 35 anys va viatjar a Grècia on s’hi va estar un any traduint al llatí comèdies gregues, sobretot de Menandre. Després va partir novament cap a Roma i ja no en sabem res més. El més probable és que morís a conseqüència del naufragi del vaixell en què viatjava. Va traduir i adaptar força comèdies gregues, encara que també destaca per la producció pròpia. Però com que va morir tan jove, no va tenir temps d’escriure massa obres. Sembla que va escriure 6 comèdies, estrenades entre 166 i 160 aC, i totes s’han conservat fins als nostres dies: Andria, La sogra, El turmentador de si mateix, L’eunuc, El paràsit i Els Germans. Les seves comèdies són, doncs, clarament pal·liates, ja que transcorren a Atenes i són d’ambientació clarament grega. Els seus temes i el seu llenguatge són més elevats que els de Plaute, fins i tot es pot dir que les seves obres contenen un to més moralitzador que les comèdies plautines. Són comèdies més assentades, més reflexices, per la qual cosa han estat qualificades de fabulae statariae, és a dir, comèdies reposades. També cuida força la caracterització dels personatges i el desenvolupament de la trama. Les seves obres són, en resum, més refinades i cuidades que les de Plaute. Probablement per això va tenir menys èxit que Plaute.

4. Ciceró i l’oratòria L’oratòria és el gènere literari basat en l’art de la paraula, destinada a persuadir, convèncer i agradar. Està 106

escrit en prosa, amb la finalitat de ser recitat en públic i el seu contingut és majoritàriament polític, jurídic i filosòfic. Marc Tul·li Ciceró (106-43 aC) va néixer a Arpínum, al sud del Laci, en el si d’una família d’ordre eqüestre. De jove va viure a Roma, al marge de les lluites fratricides entre Mari i Sul·la, que van acabar amb el triomf d’aquest. En aquest context, s’inicia la carrera de Ciceró. Tot seguit hi ha els moments més importants de la seva biografia: •

•

•

• • • • • • •

•

80 aC: amb 25 anys Ciceró era un advocat prometedor. Va guanyar el seu primer cas important, Pro Sexto Roscio 79-77 aC: estades a Atenes per completar la seva formació 75 aC: com a qüestor, va ser enviat a Sicília. Allà va destapar l’escàndol de Verres (les Verrines) 66 aC: va ser pretor 63 aC: va ser cònsol. Va viure la conjuració de Catilina (les Catilinàries) 59 aC: fuig a l’exili. Torna un any més tard 51-50 aC: procònsol a Cilícia 49 aC: es posiciona a favor de Pompeu a la guerra civil 45 aC: Juli Cèsar guanya la guerra i perdona Ciceró. 44 aC: Juli Cèsar és assassinat. Ciceró es posiciona a favor de Octavi i envers Marc Antoni 43 aC: després de pronunciar les Filípiques contra Marc Antoni, aquest l’assassina i penja les seves mans a la porta del fòrum

Els discursos de Ciceró, molt nombrosos, es divideixen en dues grans temàtiques, els jurídics i els polítics:  

Discursos jurídics: són aquells que Ciceró va pronunciar davant d'un tribunal, fent d'advocat defensor o d'acusador. Per exemple: Pro Sexto Roscio o In Verrem. Discursos polítics: són aquells que Ciceró va pronunciar al Senat o al Fòrum, de contingut evidentment polític, com les Filípiques (contra Marc Antoni) o les Catilinàries (contra Luci Catilina).

Els discursos de Ciceró, de fet, no foren pas pronunciats tal com els llegim avui. En primer lloc, preparava el pla del discurs i després en redactava algunes parts (sobretot l'exordium o començament). Després els pronunciava davant de l'auditori; finalment, tornava a prendre les notes taquigràfiques dels discursos pronunciats i els tornava a escriure per a ser llegits, tot donant-los generalment un caràcter més literari i més extensió.

Segons Ciceró, tots els discursos han de seguir l’estructura següent: 107

    

Proemi: és la introducció, la presentació, on l'orador tracta de guanyar-se l'atenció i la simpatia del públic (captatio benevolentiæ), i enuncia el contingut del discurs. Exposició: és la narració dels fets que motiven el discurs. Argumentació: definir clarament el punt a debat, i provar les raons que hom defensa. Refutació: són els arguments que rebutgen les objeccions que presenta el contrari. Conclusió: es fan les súpliques als membres de l’auditori a fi que accedeixin a les insinuacions de l’orador.

A banda, perquè un discurs sigui de qualitat i convenci, cal que inclogui els ítems següents:

5. La literatura d’època d’August El període comprès entre les morts de Ciceró (43 aC) i d’August (14 dC) constitueix l’etapa de màxima esplendor de la literatura llatina, especialment de la poesia. Després de l’assassinat del dictador Juli Cèsar, l’any 44 aC, Roma va convulsionar davant el buit de poder que va crear la seva desaparició. Octavi August, fill adoptiu de Cèsar i successor en el testament, va aliar-se amb Marc Antoni i Lèpid i tots tres van crear el segon triumvirat. Un cop desaparegut Lèpid de l’escena política, s’enfrontaren Octavi i Marc Antoni en una nova guerra civil l’any 36 aC. Marc Antoni i Cleòpatra van ser derrotats a Àccium i Octavi, el 27 aC, va ser declarat pel senat Prínceps i Augustus. Amb aquests fets es va iniciar un regnat de 40 anys ple de pau i prosperitat, conegut també com la Pax Augusta. August va aprendre la lliçó amb la mort de Juli Cèsar. Sabia que, si s’imposava en el poder per la força, els sectors més republicans veurien en ell un monarca. Per guanyar-se el favor del poble i va envoltar-se dels millors literats del moment, les obres dels quals lloaven la seva figura política. Existien dos cercles d’intel·lectuals: 

El cercle de Mecenàs: Mecenàs era un home riquíssim, conseller de confiança i amic de l’emperador 108

August. Va sostenir amb la seva fortuna els seus protegits, els quals van poder dedicar-se així a escriure sense problemes econòmics, ja que eren normalment d’origen més aviat humil. Pertanyien a aquest cercle Virgili, Horaci i Tit Livi. 

El cercle de Messala: partidari en un inici de Brutus i Cassi, es va passar en el darrer moment al bàndol dels vencedors i va ser tingut en molta consideració per August. Els seus literats gaudien d’independència econòmica i se sentien menys vinculats a la política del princeps. El poeta més important d’aquest cercle és Ovidi.

Els més propers a August justificaven la presència al poder del princeps fent referència al seu origen mitològic. En efecte, a totes les obres d’aquesta època s’explica la descendència de la família Júlia de Iulo, també conegut com Ascani, fill d’Eneas i net d’Afrodita. Per tant, estava a càrrec de Roma per justificació divina.

Juli Cèsar  August

5.1. Virgili i l’èpica a) El gènere de l’èpica Els poemes èpics són composicions extenses escrites en hexàmetres amb contingut històric i heroic. Els hexàmetres es formen de sis peus i presenten la forma següent: -∪∪ -∪∪ -∪∪ -∪∪ -∪∪ -∪ Forma Versos hexàmetres

Contingut Històric i/o heroic

b) Biografia de Virgili Publi Virgili Maró va néixer l'any 70 aC, a prop de Màntua, al nord d'Itàlia, en el si d'una família modesta fet no li va impedir de rebre una educació acurada. Des de la seva ciutat natal va anar a estudiar a Cremona i, més tard, va arribar a Roma on va conèixer Mecenàs.

Quan ja havia escrit les Bucòliques (un conjunt de poemes en què els protagonistes són pastors que, de manera dialogada, es plantegen qüestions socials, polítiques o amoroses) i les Geòrgiques (un poema 109

didàctic en què cantava l’agricultura i altres feines del camp) August li va demanar que celebrés els orígens de Roma i la nissaga de la gens Iulia. Va dedicar onze anys de la seva vida a aquesta tasca, fruit de la qual va sorgir l’Eneida, un poema èpic de dotze cants que explica els viatges d’Eneas des de Troia fins al Laci. Quan tenia l’obra gairebé terminada, va decidir fer un viatge per l’Àsia Menor per conèixer en persona els llocs on transcorria la història. Va caure malalt a Atenes, August el va convèncer perquè tornés amb ell a Roma però va morir a la ciutat de Brindisi l’any 19 aC.

c) Influències gregues en l’estructura de l’Eneida Les obres èpiques gregues per excel·lència són l’Ilíada i l’Odissea. L’Íliada, de 24 cants, explicava la guerra de Troia entre grecs i troians. L’Odissea, de 24 cants també, explicava el viatge d’Ulisses des de Troia fins a Ítaca. Virgili, prenent com a base aquestes dues composicions, crea un poema èpic de 12 cants: els sis primers cants, basats en l’Odissea, expliquen la fugida d’Eneas des de Troia fins al Laci, on ha de fundar una ciutat; els sis darrers cants, basats en l’Ilíada, expliquen la guerra entre troians i els habitants del Laci.

Obres èpiques gregues

Què fa Virgili? - 12 cants - Heroi troià - Estructura basada en la unió de l’Ilíada i l’Odissea

1. Ilíada: - 24 cants - Argument: la guerra de Troia - Heroi: Aquil·les (grec)

6 primers cants basats en l’Odissea - Argument: els viatges d’Eneas per la Mediterrània

2. Odissea: - 24 cants - Argument: els viatges d’Odisseu per la Mediterrània - Heroi: Odisseu (grec)

6 darrers cants basats en l’Odissea - Argument: la guerra entre Eneas i els habitants del Laci

110

d) Argument de l’Eneida En els llibres I-IV, l’autor explica l’arribada d’Eneas, fugitiu de Troia, a les costes de Cartago, després d’un periple per la Mediterrània que el porta fins a Sicília, on mor Anquises. Les naus són empeses fins a les ribes d’Àfrica, on Eneas és acollit per la reina Dido, que li fa explicar els seus records de la caiguda de la ciutat, entre els quals Eneas rememora el famós passatge del cavall de fusta. Dido s’enamora i el convenç perquè es quedi a Cartago. Ell, però, alertat per Júpiter perquè continuï la peregrinació per fundar una nova pàtria, l’abandona i l’empeny al suïcidi. En els llibres V i VI, camí d’Itàlia, les naus troianes tornen a desembarcar a Sicília i, posteriorment, a Cumes, on Eneas visita els inferns acompanyat per la Sibil·la. L’heroi busca el seu pare i aquest li ensenya una rècula de personatges que el succeiran anys a venir, entre els quals hi ha Cèsar i August. Aquesta és l’oportunitat de Virgili per lloar la figura de l’emperador i connectar-lo amb el passat i amb el futur de Roma. En els llibres VII-XII, l’argument principal són les lluites entre els troians (ajudats pel rei Llatí) i els habitants del Laci, encapçalats per Turn. Aquest vol la mà de Lavínia però Llatí, en conèixer Eneas, la promet amb l’heroi troià. Júpiter repta Juno, favorable als llatins, i Venus, favorable als troians i mare d’Eneas, que no prenguin part en la lluita. Després de diverses batalles i múltiples combats duals, Eneas venç i mata Turn en una lluita singular, escena amb la qual acaba el poema.

El viatge d’Eneas per la Mediterrània

5.2. Horaci i la lírica a) El gènere de la lírica La lírica llatina és un gènere literari poètic de temàtica subjectiva i intimista. Normalment, el poeta expressa el seus sentiments sobres temes filosòfics, personals o, fins i tot, polítics. La forma emprada és el vers (podien utilitzar multituds de formes líriques, totes provinents de la literatura grega) i, en ser poesia recitada, s’acompanyava d’un instrument musical (lira o flauta). L’amor, malgrat és present a la lírica, és el tema principal d’un altre gènere literari, l’elegia. Forma Vers (formes líriques diverses)

Contingut Intimista, filosòfic i polític

b) Biografia d’Horaci Quint Horaci Flac va néixer l’any 65 aC, a Venúsia, al sud d’Itàlia, i va morir l’any 8 aC. Va passar la infància 111

en un ambient camperol i, quan tenia set anys, el seu pare el va acompanyar a Roma a estudiar. Quan en tenia vint, va marxar a Atenes per estudiar filosofia. Estant a Grècia, Juli Cèsar va ser assassinat i es va enrolar a l’exèrcit de Brutus però, després de la desfeta d’aquest, va tornar a Roma, es va fer secretari del fisc i es va dedicar a escriure. L’any 38 aC, el seu amic Virgili el va presentar a Mecenàs i va passar a formar part del cercle d’intel·lectuals propers a August. c) Les obres d’Horaci Obres • Sàtires • Sàtira política i social. Composicions que critiquen els vicis i els mals comportaments del seu temps • Epodes • Sàtira política i social amb un to més líric • Odes o Carmina • Obra principal. Recull la tradició grega i tracta temes històrics, filosòfics; cants a la vida, a l’amor i a l’amistat. Dels quatre llibres, el darrer està íntegrament dedicat a lloar la família d’August • Art Poètica • Una mena d’epístola o carta (en vers) on explica com ha de ser una obra literària • Carmen Saeculare • Himne per celebrar l’entrada a un nou any. Va ser recitat per un cor de nens i nenes davant de tota Roma i lloava la figura d’August

d) Els tòpics literaris Literàriament, un tòpic és l’expressió o l’argument encunyats per un escriptor a propòsit d’una idea, que han fet fortuna i que han estat adoptats per la posteritat per suggerir la mateixa idea. Tot seguit s’exposen els tòpics horacians més importants: 

Beatus ille: Consisteix en l’elogi i la idealització de la tranquil·litat de la vida al camp, en contraposició a la vida agitada a la ciutat. Amb aquestes dues paraules (beatus ille “feliç aquell”) comença la poesia horaciana més coneguda que tracta aquest tema.



Aurea mediocritas: Literalment “mitjania daurada”. Consisteix en l’elogi de la moderació. Segons Horaci, en el punt mig es troba l’excel·lència. Fruggaliter: Consisteix en l’elogi de l’austeritat i de la lloança dels plaers senzills de la vida: el beure, l’amor, el menjar i el descans. Tempus fugit: Fa al·lusió a la brevetat del temps i a la mort, que ens iguala a tots. Carpe diem: Representa la conseqüència immediata del tòpic anterior: davant de la inexorabilitat de la mort, cal aprofitar tots els moments que ens regala la vida. Monumentum aere perennius: Literalment “monument més perenne que el bronze”. L’escriptor és conscient que, gràcies a la gran qualitat de la seva obra, esdevindrà un poeta immortal.

   

112

5.3. Tit Livi i la historiografia a) El gènere de la historiografia La historiografia està formada per escrits extensos en prosa, de temàtica heroica i/o històrica. Els historiògrafs antics defensaven que les seves obres eren objectives, però sovint empraven la mitologia com a font històrica. Les composicions presenten sempre una intenció moralitzant. Forma Prosa

Contingut Històric i heroic

b) Biografia de Tit Livi Va néixer a la ciutat de Pàdua, al nord d’Itàlia, l’any 59 aC (o el 64 aC segons alguns estudiosos). Va dedicarse a l’estudi de la filosofia i a la retòrica. En arribar a l’edat adulta, es va traslladar a Roma on va entrar en els cercles íntims de la família d’August, fins al punt que va ser professor de Claudi, qui més tard arribaria a ser emperador. Va morir a Pàdua, l’any 17 dC, tres anys després de la mort d’August. c) L’obra de Tit Livi La seva contribució a la causa d’August va ser Ab urbe condita, “Des de la fundació de la ciutat”. Va redactar la història de Roma començant des dels orígens i ho va fer en 142 llibres, dels quals només conservem de l’1 al 10 i del 20 al 45. Coneixem, però, l’argument dels 142 llibres gràcies a resums que van fer posteriorment Eutropi i Florus. L’obra començava explicant els antecedents de la fundació de la ciutat, l’arribada d’Eneas a Itàlia i la fundació de Roma, i acabava amb els esdeveniments de l’any 9 aC. Sembla que per redactar l’obra, usava fonts antigues i seguia un text que després corregia i ampliava amb altres autors, sense preocupar-se gaire d’anacronismes i de contradiccions. Això li va comportar moltes crítiques pel que fa a l’escrupolositat a l’hora d’exposar els fets històrics. d) Altres historiògrafs 







Primers escrits: els primers escrits d’historiadors llatins van escriure la seva obra en grec, o bé perquè desitjaven glorificar Roma seguint els costums del món hel·lènic o bé perquè la llengua llatina no els semblava encara prou adequada per redactar les obres. Annalistes: els annalistes narraven els esdeveniments més importants any per any. Aquests annals van ser font i model per als historiadors posteriors fins que, al segle I aC, el mètode emprat va ser reelaborat per altres historiadors que van introduir en la història romana el to moralitzant i l’estil retòric. Sal·lusti: de les obres que va escriure Sal·lusti només n’han restat senceres dues monografies històriques. La més important d’elles és La Conjuració de Catilina, obra en què explica els esdeveniments que van tenir lloc el 63 aC., quan Catilina va intentar matar el cònsol Ciceró. Cèsar: Gai Juli Cèsar va ser triumvir juntament amb Pompeu i Cras l’any 60 aC, va ser cónsol l’any 58 aC, va dirigir la campanya de les Gàl·lies entre el 58 i el 50 aC i va participar a la guerra civil contra Pompeu. Per justificar la seva actuació en tots aquests esdeveniments bèl·lics, va escriure obres històriques sobres les campanyes. Cèsar anomena els seus escrits Comentarii, de manera que fa una compilació d’arxius i records personals per mostrar una realitat que resulti favorable als seus interessos. Dins dels Comentarii rerum gestarum, cal destacar-ne dues obres:

113

o De bello Gallico: “La guerra de les Gàl·lies”. Constituïda per vuit llibres, ens els quals es narren els esdeveniments entre els 58 i 52 aC fins al triomf de Cèsar sobre el cabdill gal Vercingètorix. o De bello civili: “La guerra civil”. Formada per tres llibres, ens els quals justifica la seva actuació política contra el poder establer pel fet de traspassar el Rubicó sense dissoldre el Senat, tal com havien demanat els senadors i Pompeu. 

Suetoni: Aquest autor és posterior a Tit Livi. Al segle II dC, va escriure una obre de gènere biogràfic, anomenada La vida dels dotze Cèsars, que comprèn el període històric que va des de Gai Juli Cèsar fins a l’emperador Domicià.

5.4. Ovidi i l’elegia a) El gènere de l’elegia La poesia elegíaca la formen els poemes escrits en dístics elegíacs (una successió de dos versos, un hexàmetre i un pentàmetre), de temàtica majoritàriament amorosa. Trobem, però, elegies de pena o lamentació i elegies funeràries. Forma Dístic elegíac

Contingut Amor, lamentació i play funerari

b) Biografia d’Ovidi Publi Ovidi Nasó va néixer a la ciutat de Sulmona, l’any 43 aC. A diferència de Virgili i Horaci, Ovidi va créixer en una època de pau absoluta (quan ell tenia 10 anys aproximadament, es va iniciar el principat d’August) fet que explica el caràcter circumstancial i alegre de les seves primeres poesies. En arribar a l’edat adulta, va entrar en contacte amb el cercle de Marc Valeri Messala, que, a diferència del de Mecenàs, s’allunyava dels objectius polítics d’August. Malgrat no servia directament la causa d’August, Ovidi sentia un profund respecte pel princeps i, en ocasions, en feia referència a les seves obres. No osbtant això, l’any 8 dC, en compliment d’una sentència dictada per August, Ovidi va ser desterrat a Tomos, a la regió del Pont. Allà va passar els darrers 10 anys de la seva vida. La causa del desterrament no està molt clara. Uns diuen que el contingut de l’Art Amatòria va escandalitzar August. Altres parlen d’una relació adúltera amb Júlia, la filla del princeps.

Regió del Pont

114

c) L’obra d’Ovidi Les obres d’Ovidi es poden dividir en tres grans grups, segons l’època i la temàtica. Durant la primera època, que comprèn l’últim quart del segle I aC, va escriure: 





 

Heroides: És un recull imaginari de cartes escrites en versos elegíacs per heroïnes mitològiques al seu marit o amant absent. El poeta, a més, hi va afegir tres cartes adreçades per barons a les seves amants, amb la resposta de les seves corresponsals. Amors: Aplega un conjunt d’elegies sobre situacions més habituals en una relació amorosa: les primeres aproximacions, la dificultat d’accés a l’estimada, els regals, la gelosia, la infidelitat conjugal, els competidors, la reconciliació, etc. Aquestes situacions normalment estan protagonitzades per Ovidi i la seva amant Corinna, un nom probablement imaginari pres de la literatura grega amb què l’autor vol representar la singularitat femenina. Art amatòria: És un tractat didàctic distribuït en tres llibres: o Llibres I i II: Dedicats als homes. Ovidi explica als barons les maneres diverses d’aconseguir i conservar l’estimació d’una dona. o Llibre III: Dedicat a les dones. Dóna consells a les dones per agradar als homes, tenint cura del seu cos, dissimulant-ne els defectes i fent gala de la seva cultura. Receptes de bellesa: Es tracta d’una obra en la línia de l’últim llibre en què Ovidi dóna consells a les dones per potenciar la bellesa física. Remeis a l’amor: Aquesta obra és un contrapunt a l’Art amatòria. Ovidi dóna consells als nois i noies sobre la manera d’alliberar-se dels mals d’amor fins eliminar definitivament la passió amorosa.

A partir de l’any 1 aC fins a l’any 8 dC, Ovidi es va dedicar a confegir dos grans poemes didàctics, totalment diferents dels que havia escrit fins aleshores: 



Metamorfosis: És la única composició no elegíaca d’Ovidi. Es tracta d’un poema èpic (la forma són versos hexàmetres) amb intenció didàctica. Explica en quinze llibres la història de la humanitat per mitjà d’una sèrie de transformació d’homes i dones en altres elements (plantes, animals, minerals) per intervenció dels déus. L’argument comença amb la creació del món i acaba amb l’assassinat de Juli Cèsar i la seva conversió en estel. Ovidi pretenia lloar August amb aquest darrer fragment. Fastos: Un poema inacabat que explicava l’origen i la successió de festes religioses que configuraven el calendari romà. L’obra resta inacabada a causa del seu exili l’any 8 dC.

L’última època concorda amb els anys d’exili. Des del Pont va escriure dues obres elegíaques, en aquest cas de lament:  

Tristes: Poemes elegíacs en què l’autor insinua enigmàticament les causes del seu exili. Recorda les dificultats del viatge a Tomos i es queixa de les incomoditats i de la incultura de la regió. Pòntiques: Poemes molt semblants als anteriors, que prenen com a títol Pontus Exinus, nom que donaven els romans al Mar Negre. En ells, Ovidi s’adreça a diversos amics de Roma per tal que intercedeixin en el seu favor davant l’emperador per tal de poder tornar a la capital.

115

L’Eneida de Virgili Exercici 1: A continuació hi ha diverses vinyetes d’un còmic sobre l’Eneida. Endreça-les segons l’ordre d’aparició a l’obra de Virgili:

116

Odes i Epodes, d’Horaci Exercici 1: Tot seguit hi ha diversos fragments de les Odes i els Epodes d’Horaci. Identifica la persona a qui van dirigides i explica la relació que tenia amb Horaci:  Poemes destinats a éssers estimats Triga a tornar-te’n al cel, resta joiós molt de temps entre el poble de Quirí; que, irat pels nostres crims, un oreig massa ràpid no se t’enmporti; sigui aquí, més aviat, on t’agradi de celebrar els teus grans triomfs, aquí, on t’agradi d’ésser anomenat pare i príncep, i no deixis que els medes cavalquin impunits, ara que ens comandes tu, César! (Odes I, 2, 45-52)

Mana que portin aquí vins, perfums i les flors massa breus del delitós roser, ara que hi permeten la teva fortuna, la teva jovenesa i els negres fils de les tres germanes. [...] Que siguis ric i descendent de l’antic Ínac, o que, pobre i d’ínfima condició, t’estiguis al ras, tant se val; ets una víctima oferta al despietat Orc; Tots som emmenats al mateix lloc; se sacseja dins l’urna la bola de cadascú i, més aviat o més tard, en sortirà i ens farà pujar a la barca cap a l’etern exili. (Odes II, 3, 13-16; 21-28)

Tant de bo que la deessa que senyoreja Xipre, tant de bo que els germans d’Hèlena, astres lluminosos, et condueixin –i també el pare dels vents, fermant-los tots, tret de Jàprixa tu, vaixell, que ens deus Virgili, a qui t’hem confiat; porta’l sa i estalvi als confins de l’Àtica, t’ho prego, i protegeix aquesta meitat de la meva ànima. (Odes I,3, 1-8)

Viuràs més assenyadament, Licini, si no vogues sempre cap a alta mar i si, cautelós per por dels temporals, no t’acostes massa a la riba traïdora. Tot aquell qui escull la mitjania, tan preciosa com l’or, viu segur lluny de les sordideses d’un sostre ruïnós, viu moderadament lluny d’un palau que suscita enveja. (Odes II, 10, 1-8) Ai, fugissers, Pòstum, Pòstum, s'esmunyen els anys, i la devoció als déus no retardarà pas les arrugues ni la vellesa que ens acuita ni la mort indomable. [...] Haurem de deixar la terra, la casa i la muller estimada, i cap d’aquests arbres que cultives, llevat dels odiosos xiprers, no et seguirà a tu, el seu amo fugaç. (Odes II, 14, 1-4; 21-24)

Exercici 2: Tot seguit hi ha diversos fragments de les Odes i els Epodes d’Horaci. Llegeix-los amb atenció i identifica el tòpic literari que s’hi amaga:  Poemes amb tòpics literaris Tu, no esbrinis —és sacríleg de saber-ho— quin serà el darrer dia que a mi, que a tu, Leucònoe, els déus han concedit. [...] Tant si Júpiter t’ha atorgat de viure més hiverns com si és l’últim, tingues seny: filtra els teus vins i, ja que la vida és breu, no tinguis esperances llargues. Mentre parlem, haurà fugit envejós el temps: aprofita el dia d’avui i no confiïs gens en el demà. (Odes I, 11)

He donat fi a un monument més perenne que el bronze i més alt que la decrèpita antigor de les piràmides reials, que la pluja voraç no podrà destruir i la tramuntana, impotent, tampoc; ni la incomptable successió dels anys ni el pas del temps fugisser. No moriré pas tot jo; una gran part de mi evitarà Libitina. (Odes III, 30, 1-7)

Detesto, noi, la sumptuositat dels perses i em desplauen les corones entreteixides amb escorça de til·ler. Deixa de cercar en quin indret s’entreté la rosa tardana. Procuro que no t’afanyis, sol·lícit, a afegir res a la simple murtra. La murtra no desdiu ni de tu que m’aboques el vi ni de mi que me’l bec sota la parra ufanosa. (Odes I, 38)

Feliç l’home que, allunyat dels negocis, com el llinatge mortal dels temps antics, conrea els camps heretats del pare amb els seus bous, lliure de neguit dels venciments, que no és despertat, a la milícia, per l’esclafit esfereïdor de la trompeta ni sent horror de la mar embravida i evita el fòrum i les cases altives dels ciutadans poderosos.

117

Fragments d’Heroides, Amors, Art amatòria. Remeis a l’amor, Tristes i Pòntiques d’Ovidi Exercici 1: Tot seguit hi ha diversos fragments de les obres d’Ovidi. Llegeix-los atentament i identifica l’obra de la qual han estat extretes. ¡Oh!, tú, tan hábil en poner orden y concierto en una cabellera descompuesta y que no debías pertenecer a la humilde clase de las sirvientas; tú, tan conocida por la sagacidad con que preparabas secretas citas nocturnas, como ingeniosa portadora de tiernas misivas; tú, que a fuerza de exhortaciones pusiste tantas veces en mis brazos a la indecisa Corina, y que en medio de mis percances siempre me has sido fiel, recibe y entrega a tu ama por la mañana las tablillas que acabo de escribir y triunfe tu diligencia de cualquier obstáculo. […] Mientras hablo, la hora huye; entrégale estas tablillas en el momento que la veas desocupada, pon la mayor diligencia en que las lea solícita y observa sus ojos y su frente al leerlas, porque en su callado semblante podrás adivinar la respuesta; ves corriendo y suplícale que conteste largamente a mi misiva; me disgusta que la blanda cera deje grandes espacios sin signos y prefiero que las líneas estén muy apretadas y la vista se detenga mucho tiempo en leer lo escrito hasta el extremo de los márgenes. ¿Mas qué necesidad hay de rendir los dedos manejando el estilo? Que en toda la tablilla sólo aparezca esta palabra: «Ven.» Entonces no retardaré ceñir de hojas de laurel mis tablillas vencedoras y suspenderlas con esta inscripción en el templo de Venus: «Nasón consagra a Venus las fieles confidentes de sus cuitas que antes fueron un tronco vil de acebo.» ( , VII)

me basta haber atraído una vez el castigo? Mis poemas, de infausto sino, hicieron que hombres y mujeres se apresurasen a conocerme y que el mismo César notase mi persona y costumbres, después de poner los ojos en El Arte de amar. Quítame la manía de componer versos y borrarás todos los errores de mi vida. Reconozco que sólo en ellos soy culpable. He aquí el fruto que he recogido de mi inspiración, mis afanes y mis laboriosas vigilias: el destierro. ( , II) No reprochéis nunca los defectos de una joven; el haberlos disimulado fue a muchos de gran utilidad. Aquel que llevaba un ala en cada pie no reprobó en Andrómeda el color del semblante. Andrómaca sorprendía a todos por su talla desmesurada, pero Héctor encontró que no pasaba de la regular. Acostúmbrate a lo que te parezca mal y lo conllevarás bien: el hábito suaviza muchas cosas y la pasión incipiente se alborota por una nonada. […] Dulcifiquemos con los nombres los defectos reconocidos: llamemos morena a la que tenga el cutis más negro que la pez de Iliria; si es bizca, digamos que se parece a Venus; si pelirroja, a Minerva; consideremos como esbelta a la que por su demacración más parece muerta que viva; si es menuda, di que es ligera; si grandota, alaba su exuberancia y disfraza los defectos con los nombres de las buenas cualidades que a ellas se aproximan. ( , I, v. 629-656) Acudid a mis lecciones, jóvenes burlados que encontrasteis en el amor tristísimos desencantos. Yo os enseñaré a sanar de vuestras dolencias, como os enseñé a amar y la misma mano que os causó la herida os dará la salud. La misma tierra alimenta hierbas saludables y nocivas y a menudo la ortiga crece junto a la rosa. La lanza de Aquiles sanó la herida que ella misma infirió al hijo de Hércules. Cuanto advierto a los mancebos, creed que lo digo también a las muchachas; doy armas a las dos partes contrarias. ( , I)

Si no, tengo la intención de derramar mi vida: conmigo no puedes ser cruel durante mucho tiempo. ¡Ojalá vieras mi imagen mientras escribo! Escribo y en mi regazo hay una espada troyana, y por las mejillas se deslizan las lágrimas hacia la espada empuñada, la que pronto se teñirá de sangre en lugar de lágrimas. ¡Qué bien le viene a mi destino tu regalo! Con poco gasto preparas mi funeral. Y no es ahora la primera vez que un dardo me hiere el pecho: ese lugar tiene la herida del cruel Amor. Ana, hermana mía, Ana, hermana mía, cómplice desgraciada de mi culpa, pronto ofrecerás a mis cenizas las últimas ofrendas. Y, consumida por la pira, no se diga <>. En el mármol de la tumba sólo se lea este epigrama: <>. ( , VII)

Ático, cuya fidelidad no me inspira la menor sospecha, recibe la carta que Nasón te envía desde el Íster helado. Y bien, ¿te acuerdas aún de tu infeliz amigo, o ya no te cuidas de su tristísima situación? ¡Ah!, los dioses no me son tan adversos que me incline a creerlo; imposible que me hayas olvidado tan pronto. Ante la vista tengo siempre tu imagen, y los rasgos de tu rostro fijos en mi pensamiento. […] Sin embargo, haz por evitar que las gentes se burlen de mi engañosa confianza y afirmen que he sido víctima de mi necia credulidad; protege al antiguo amigo con tu probada constancia todo lo posible y en tanto que no te sea gravoso. ( , IV)

¿Qué tengo que ver con vosotros, escritos desventurados, frutos de mis vigilias, yo que sucumbí de modo miserable por culpa de mi ingenio? ¿Por qué reanudo el trato con las Musas, que constituye mi delito y motivó mi falta y mi condenación? ¿Acaso no

118

Eix cronològic de la història i la literatura llatines Any

Història

Any

Literatura

Monarquia (753 aC- 509 aC) 753 aC

Fundació de Roma per Ròmul, segons la llegenda

716509 aC

Regnat dels tres reis sabins i dels tres reis etruscos

509 aC

Instauració de la República, un nou règim polític basat en tres òrgans de govern: senat, magistratures i assemblees. Creació de la magistratura de tribú de la plebs

Segles VII-VI aC

República (509 aC – 31 aC)

494 aC 282272 aC 264241 aC

Conquesta de la Magna Grècia

219 aC 218202 aC 197 aC

Aníbal conquereix Sagunt Segona Guerra Púnica. El 202 aC, els romans guanyen a la batalla de Zama Divisió d’Hispània en dues províncies, Ulterior i Citerior. Guerra de Lusitània que acaba amb la derrota dels lusitans Tercera Guerra Púnica. Destrucció de Cartago i creació de la província romana d’Àfrica Desenvolupament de les guerres celtibèriques i setge de Numància. Hispània, província romana Dictadura de Sul·la

155136 aC 149146 aC 147133 aC 88-79 aC 73-71 aC 63 aC 60 aC 49-45 aC 44 aC 43 aC 32-31 aC

Primera Guerra Púnica. Roma es queda amb Sicília, Sardenya i Còrsega

Rebel·lió dels esclaus sota el comandament d’Espàrtac Consolat de Ciceró. Conjuració de Catilina Primer triumvirat de Pompeu, Cras i Cèsar Guerra civil entre Cèsar i Pompeu. Dictadura de Cèsar Mort de Cèsar (Idus de març) Segon triumvirat de Marc Antoni, Lèpid i Octavi Guerra civil entre Octavi i Marc Antoni. Marc Antoni és derrotat a la batalla d’Àccium. Fi de la República

Octavi rep del senat el títol d’Augustus i Princeps Mort d’August

119

Llei de les dotze taules (un dels textos jurídics més antics que es conserven).

240

Livi Andrònic tradueix l’Odissea d’Homer en versos saturnis llatins. Es considera l’inici de la literatura llatina

254-184 aC

Plaute

190-159 aC

Terenci

180-105 aC

Es produeix la decadència del teatre

106-43 aC 100-44 aC 70-19 aC

Ciceró Cèsar Virgili

65-08 aC 59 aC-17 dC

Horaci Tit Livi

43 aC-18 dC

Ovidi

Imperi (31 aC-476 dC) 27 aC 14 dC

451 aC

X. Textos de selectivitat Proves d’accés a la Universitat. Curs 2016-2017 Alguns germànics, sense l’esperança de poder fugir, es llancen al riu i moren ofegats

Germani, post tergum clamore audito, se ex castris eiecerunt et, cum ad confluentem Mosae et Rheni peruenissent, nonnulli, qui se in flumen praecipitauerunt, lassitudine et ui fluminis oppressi perierunt Juli Cèsar. Guerra de les Gàŀlies, IV, 15, 1-2 Lèxic (informació del diccionari): castra, -orum (n. pl.): campament. confluens, -ntis (m.): confluència. eicio, eieci, eiectum (3a, tr.): llançar fora. Mosa, -ae (f.): el Mosa (nom de riu). nonnullus, -a, -um: algun. opprimo, -pressi, -pressum (3a, tr.): vèncer. pereo, -ii, -itum (irr., intr.): morir. Rhenus, -i (m.): el Rin (nom de riu). ui (abl. f. sing. de uis): embranzida.

120

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2015-2016 Enviat per Cèsar, Galba obre un camí a través dels Alps i s’instaŀla entre els nantuates Cum in Italiam proficisceretur, Caesar Galbam cum legione XII et parte equitum in Nantuates misit, quod iter per Alpes patefieri uolebat. Galba, castellis expugnatis, constituit cohortes duas in Nantuatibus collocare et ipse cum reliquis cohortibus in uico, qui appellabatur Octodurus, hiemare. Juli Cèsar. Guerra de les Gàŀlies, III, 1, 1-4 Lèxic (informació del diccionari): appello (1a, tr.): ‘anomenar’. colloco (1a, tr.): ‘establir’. constituo, -ui, -utum (3a, tr.): ‘decidir’. eques, -itis (m.): ‘genet’. Galba, -ae (m.): ‘Galba’ (nom de persona). mitto, misi, missum (3a, tr.): ‘enviar’. Nantuates, -um (m. pl.): ‘nantuates’ (habitants d’una regió de la Gàŀlia). Ç Octodurus, -i (m.): ‘Octodurus’ (nom de població). patefieri (infinitiu passiu de patefacio, -feci, -factum [3a, tr.]): ‘obrir’. proficiscor, profectus sum (3a dep., intr.): ‘dirigir-se’. uicus, -i (m.): ‘poblet’.

121

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2015-2016 Quan Cèsar ja havia marxat cap a Iŀlíria, l’escassetat de blat provoca una nova guerra

His rebus gestis, Caesar pacatam esse Galliam existimabat atque ita, inita hieme, in Illyricum profectus est, quod eas quoque regiones cognoscere uolebat; sed subitum bellum in Gallia coortum est. Belli causa P. Crassus fuit, qui cum legione septima prope mare Oceanum in magna frumenti inopia hiemabat. Juli Cèsar. Guerra de les Gàŀlies, III, 7, 1-2 Lèxic (informació del diccionari): Crassus, -i (m.): ‘Crassus’ (nom de persona). gero, gessi, gestum (3a, tr.): ‘dur a terme’. Illyricum, -i (n.): ‘Iŀlíria’ (nom de lloc). ineo, -ii, -itum (4a irr., intr.): ‘començar’. paco (1a, tr.): ‘pacificar’. proficiscor, -fectus sum (3a dep., intr.): ‘anar-se’n’. prope (preposició d’acusatiu). quod (conj. causal). quoque (adv.). res, rei (f.): ‘acció’.

122

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2013-2014 Moderació d’August. Senzillesa dels seus habitatges Augustum continentissimum fuisse constat ac sine suspicione ullius uitii. Habitauit primo iuxta Romanum forum in domo quae Calui oratoris fuerat; postea in Palatio aedibus modicis, in quibus porticus breues erant et conclauia sine marmore ullo aut insigni pauimento. Ac per annos quadraginta eodem cubiculo hieme et aestate mansit.. Gai Suetoni. Vida d’August, 72 Lèxic (per ordre alfabètic): Caluus -i: ‘Calb’ (poeta i orador). consto, -stiti, — (1a): ‘ser conegut’, ‘ser evident’. continens, -ntis: ‘moderat’. maneo, mansi, mansum (2a): ‘romandre’. ullus, -a, -um: ‘algun, alguna

123

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2012-2013 Els primers temps de Roma Romanum imperium a Romulo exordium habet, qui cum Remo fratre uno partu editus est. Is urbem exiguam in Palatino monte constituit. Condita urbe, multitudinem finitimorum ibi recepit, centum ex senioribus legit, quos senatores nominauit. Cum uxores populus suus non haberet, inuitauit ad spectaculum uicinas Romae nationes atque earum uirgines rapuit.

Flavi Eutropi. Breviari d’història de Roma, 1,1 – 2,2 Lèxic (per ordre alfabètic): edo, edidi, editum (3a): ‘infantar, parir’. condo, condidi, conditum (3a): ‘fundar’. lego, legi, lectum (3a): ‘elegir’.

124

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2012-2013 La vida de Virgili Vergilius fuit Mantuanus. Mantua et in diuersis locis operam litteris dedit; postea, amissis agris paternis, Romam uenit et suo ingenio fauorem Augusti et principum ac populi omnis sibi comparauit. Tandem in Brundisio naturae concessit et iussu Augusti eius ossa Neapolim translata sunt —prout ipse optauit— sepultaque in via Puteolana.

Expositio Monacensis I Lèxic (per ordre alfabètic): comparo (1a): ‘procurar’. concedo, -cessi, -cessum (3a): ‘sucumbir’. princeps, -cipis: ‘líder’. Puteolanus, -a, -um: ‘de Putèols’ (ciutat prop de Nàpols). transfero, -tuli, -latum (irregular): ‘traslladar’.

125

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2011-2012 Actitud i gustos de l’emperador Aurelià Aurelianus, cum aegrotaret, medicum ad se numquam uocauit, sed ipse se inedia curabat. Erat rarus in uoluptatibus, sed mimis delectabatur; uehementissime autem delectatus est fagone qui uno die ante mensam eius aprum integrum comedit. Habuit tempus fortunatissimum praeter seditiones quasdam domesticas.

Història Augusta, «Aurelià», 50 Lèxic (per ordre alfabètic): aper, apri: ‘porc senglar’. Aurelianus, -i: Aurelià (emperador romà del segle III). delector, delectatus sum (1a): ‘divertir-se’. fago, -onis(masculí): ‘golafre’. inedia, -ae: ‘dejuni’. mimus, -i: ‘actor de mims’. quidam, quaedam, quoddam (adjectiu indefinit): ‘un’, ‘un cert’. rarus, -a, -um: ‘poc inclinat a’. tempus, -oris(neutre): ‘període de govern’.

126

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2011-2012 Mort de Laocoont i els seus fills Laocoon sorte ductus est ut sacrum faceret Neptuno ad litus. Apollo a Tenedo per fluctus maris dracones duos misit qui filios eius necarent. Laocoon auxilium eis tulit; ipsum dracones necauerunt. Phryges id factum esse putauerunt quia Laocoon hastam in equum Troianum miserat.1

HIGÍ. Faules, 119 1. Miserat és una forma del verb mitto. Lèxic (per ordre alfabètic): duco, duxi, ductum (3a): ‘triar’. fero, tuli, latum (irregular): ‘portar’. mitto, misi, missum (3a): ‘enviar’; ‘llençar’. Phryges, -um (masculí plural): ‘troians’. puto (1a): ‘creure’. sacrum, -i(neutre): ‘sacrifici’. Tenedus, -i: ‘Tènedos’ (illa davant de Troia).

127

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2010-2011 Els reis acorden que lluitin els Horacis i els Curiacis In duobus exercitibus erant trigemini fratres, Horatii Curiatiique. Cum trigeminis agunt reges, ut pro sua patria quisque dimicet ferro. Foedere icto, trigemini arma capiunt et in medium inter duas acies procedunt. Datur signum et terni iuuenes concurrunt. Cum arma primo concursu increpuerunt, horror spectantes perstringit.

TIT LIVI, Història de Roma, 1, 24, 1; 1, 25, 1 i 3-4 Lèxic (per ordre alfabètic): ago,egi, actum (3a): ‘parlar’. concurro,-rri,-rsum (3a): ‘entaular combat’. concursus, -us(masculí): ‘escomesa’. ferrum,-i(neutre): ‘espasa’. foedus,-eris (neutre): ‘pacte’. ico, ici, ictum (3a): ‘signar’. perstringo,-nxi,-ctum (3a): ‘sobreprendre’. pro (preposició): ‘en favor de’. spectans,-tis (masculí i femení): ‘espectador’. terni,-ae,-a (adjectiu plural): ‘grups de tres’.

128

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2010-2011 Guerra del rei Tul·lus Hostili contra els albans Excipit Numam Pompilium Tullus Hostilius, cui in honorem uirtutis regnum ultro datum est. Hic omnem militarem disciplinam artemque belli condidit. Itaque exercita iuuentute in mirum modum, prouocauit Albanos. Vtriusque populi fata permissa sunt Horatiis Curiatiisque, trigeminis fratribus. Anceps, pulchra et mirabilis contentio fuit. LUCI ANNEU FLORUS, Epítom de la història de Tit Livi, 1, 3 Lèxic (per ordre alfabètic): condo,-didi,-ditum (3a): ‘crear’. contentio,-onis (femení): ‘lluita’. excipio,-cepi,-ceptum (3a): ‘succeir a’. exerceo,-ui,-itum (2a): ‘entrenar’. fatum,-i(neutre): ‘destí’. permitto,-misi,-missum (3a): ‘confiar’. prouoco (1a): ‘desafiar’. uterque, utraque, utrumque (adjectiu indefinit): ‘tots dos’.

129

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2009-2010 Carrera política de Marc Porci Cató M. Cato ortus est municipio Tusculo. Priusquam honoribus operam daret, 1 uersatus est in Sabinis ubi heredium habebat; inde Romam demigrauit. Tribunus militum in Sicilia fuit; aedilis plebis factus est2 cum C. Heluio; creatus praetor, obtinuit prouinciam Sardiniam ex qua superiore tempore Q. Ennium poetam deduxerat. CORNELI NEPOS, Vides d’homes il·lustres, XXIV, 1, 1-4

1. L’expressió operam dare significa ‘dedicar-se’. 2. Factus est és el pretèrit perfet d’indicatiu del verb fio. Lèxic (per ordre alfabètic): C. Heluius, -i: Gai Helvi (polític romà del segle II aC).  deduco, deduxi, deductum (3a): ‘emportar-se’.  honores, -orum (masculí plural): ‘carrera política’.  M. Cato, -onis (masculí): Marc Cató (polític romà del segle II aC). orior, oriri, ortus sum (4a, verb deponent): ‘néixer’. Q. Ennius, -ii (masculí): Quint Enni (poeta romà del segle II aC).  Sabini, -orum (masculí plural): ‘territori dels sabins’ (poble del nord-est de Roma). superior, -ius (adjectiu): ‘anterior’.  Tusculum, -i (neutre): Túsculum (ciutat del Laci).  uersor, uersari, uersatus sum (1a, verb deponent): ‘viure’.

130

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2009-2010 Causes de l’incendi de Roma provocat per Neró. Alguns criats seus són descoberts cremant les cases Nero, offensus deformitate ueterum aedificiorum et angustiis uicorum, incendit Vrbem tam palam ut multi consulares cubicularios eius cum taedis in praediis suis deprehenderint et horrea circa Domum Auream, quorum spatium ille maxime desiderabat, bellicis machinis labefacta sint.

GAI SUETONI, Neró, 38 Lèxic (per ordre alfabètic): consularis, -is (masculí): ‘antic cònsol’.  cubicularius, -ii (masculí): ‘criat’.  domus, -us (femení): ‘casa’; Domus Aurea: ‘Casa Àuria’ (nom del palau de Neró). horreum, -ii (neutre): ‘magatzem de gra’.  labefacio, -feci, -factum (3a): ‘enderrocar’.  Nero, -onis (masculí): Neró (emperador romà).  offendo, offendi, offensum (3a): ‘disgustar’.  praedium, -ii (neutre): ‘propietat’, ‘finca’.  uetus, ueteris (adjectiu): ‘vell’.  Vrbs, urbis (femení): Roma.

131

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2009-2010 Un incendi provocat en el fòrum de Roma l’any 210 aC Pluribus locis simul circa forum incendium ortum est. Eodem tempore tabernae argentariae arserunt; comprehensa sunt postea priuata aedificia. Aedes Vestae uix defensa est tredecim seruorum opera, qui manumissi sunt. Nocte ac die continuatum incendium fuit. Non dubium fuit humana fraude id factum esse.

TIT LIVI, XXVI, XXVII, 1-5 Lèxic (per ordre alfabètic): ardeo, arsi, — (2a): ‘cremar’.  defendo, defendi, defensum (3a): ‘protegir’.  dubium, -ii (neutre): ‘dubte’.  fraus, -dis (femení): ‘mala fe’.  manumitto, manumisi, manumissum (3a): ‘deixar en llibertat’.  orior, oriri, ortus sum (4a): ‘produir-se’.  taberna, -ae (femení): ‘botiga’; taberna argentaria: ‘botiga de prestamista’.

132

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2009-2010 Aldarulls violents a l’amfiteatre de Pompeia Sub idem tempus atrox caedes orta est inter Nucerinos Poempeianosque gladiatorio spectaculo quod Liuineius Regulus edebat. Primum saxa, deinde ferrum sumpserunt. Fuit validior Pompeianorum plebs, apud quos spectaculum edebatur. Ergo deportati sunt in urbem multi Nucerini trunco per uulnera corpore, ac plerique liberorum aut parentum mortes deflebant.

TÀCIT, Annals XIV, 17 Lèxic (per ordre alfabètic): edo, edidi, -esum (3a): "oferir" liberi, -orum (masculí plural): “fills” Livineius Regulus, -i: Livineu Règul  Nucerini, -orum (masculí plural): "els nucerins" (habitants de la ciutat de Nucèria) orior, oriri, ortus sum (4a): "produir-se" plerique, pleraeque, pleraque (plural): "molts", "la major part" sumo, sumpsi, sumptum (3a): "agafar"  truncus, -a, -um (adjectiu): "mutilat"  ualidus, -a, -um (adjectiu): "fort"

133

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2008-2009 Mentre Cèsar es prepara per anar a Hispània, hi envia el seu legat Gai Fabi Dum Caesar haec parat atque administrat, C. Fabium legatum cum legionibus tribus in Hispaniam praemittit celeriterque Pyrenaeos saltus occupari iubet qui eo tempore ab L. Afranio legato praesidiis tenebantur. Reliquas legiones quae longius hiemabant subsequi iubet. CAES., B. C. I, 37 Lèxic (per ordre alfabètic): C. Fabius, -i: Gai Fabi (legat de Cèsar). L. Afranius, -ii: Luci Afrani (legat de Pompeu). longius: comparatiu de longe. Pyrenaeus, -a, -um: ‘dels Pirineus’, ‘pirenaic’. saltus, -us: ‘port’ o ‘pas’ (de muntanya). tribus: forma del numeral tres.

134

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2008-2009 Ciceró troba l’ajut d’Heracli per tal d’acusar Verres A Syracusanis nihil adiumenti neque publice neque priuatim exspectabam, neque erat in animo postulare. Cum haec agerem, repente ad me uenit Heraclius, is qui tum magistratum Syracusis habebat. Agit mecum et cum fratre meo ut adiremus ad eorum senatum. CIC., Verr. IV, 37 Lèxic (per ordre alfabètic): adirent: forma del verb adeo. ago,-is, agere,egi, actum: ‘ocupar-se de’, ‘tractar’, ‘negociar’. Heraclius,-ii: Heracli (magistrat de Siracusa). Syracusae,-arum (en plural): Siracusa (ciutat de Sicília). Syracusanus,-a,-um: ‘siracusà’, ‘de Siracusa’.

135

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2007-2008 Algunes creences i realitats sobre la durada de la vida dels animals i de les persones Hesiodus, qui primus aliqua de hoc prodidit, multa de hominum aeuo referens, cornici nouem nostras attribuit aetates, quadruplum eius ceruis; sed ut ad confessa transeamus, Arganthonium Gaditanum LXXX annis regnauisse certum est, et Gorgian Siculum CVIII uixisse.

PLINI ELVELL, Naturalis HistoriaVII, 153-156 Lèxic (per ordre alfabètic): aetas, aetatis: ‘vida’. Arganthonius, -ii: Argantoni (rei de Tartessos). confessum,-i: ‘fet admès’. cornix, -icis: ‘cornella’ (ocell semblant al corb). Gaditanus, -a, -um: ‘de Gades’, ‘gadità, -ana’. Gorgian: acusatiu singular de Gorgias, -ae: Gòrgies (sofista grec). Hesiodus, -i: Hesíode (poeta grec). Siculus, -a, -um: ‘de Sicília’, ‘sicilià, -ana’.

136

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2006-2007 Darreres gestes d’Amílcar abans de morir At Hamilcar posteaquam mare transiit in Hispaniamque uenit, magnas res secunda gessit fortuna; maximas bellicosissimasque gentes subegit; equis, armis, uiris, pecunia totam locupletauit Africam. Hic cum in Italiam bellum inferre meditaretur, nono anno, postquam in Hispaniam uenerat, in proelio pugnans aduersus Vettones occisus est.

C. NEPOT,Vitae XXII, 4 Lèxic (per ordre alfabètic): aduersus: preposició d’acusatiu, ‘contra’. inferre: infinitiu d’infero. Vettones, -um: ‘els vetons’ (poble cèltic d’Hispània).

137

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2006-2007 Luci Catilina surt de Roma mentre el Senat pren mesures contra ell Sed Catilina, paucos dies commoratus apud C. Flaminium in agro Arretino, dum uicinitatem antea sollicitatam armis exornat, cum fascibus atque aliis imperii insignibus in castra contendit. Haec ubi Romae comperta sunt, senatus decernit ut Antonius cum exercitu Catilinam persequi maturet.

SAL·LUSTI, Bellum Catilinarium 36, 1 Lèxic (per ordre alfabètic): Antonius, -ii: Antoni (militar romà). Arretinus, -a, -um: ‘arretí’ (de la ciutat d’Arezzo, a Etrúria). C. Flaminius, -ii: Gai Flamini (polític romà). Catilina, -ae: Luci Catilina (polític romà). commoratus: participi de perfet de commoror. dum: ‘mentre’. exorno (1a): ‘equipar’. haec: nominatiu plural neutre. Romae: locatiu de Roma, -ae.

138

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2005-2006 Després d’organitzar el govern de la ciutat, Ròmul rapta les noies del pobles veïns Romulus, condita ciuitate, quam ex nomine suo Romam uocauit, multitudinem finitimorum in ciuitatem recepit; centum ex senioribus elegit, quos senatores nominauit propter senectutem. Tunc, cum uxores ipse et populus non haberent, inuitauit ad spectaculum ludorum uicinas urbis Romae nationes, atque earum uirgines rapuit.

(EUTROPI, Breuiarium ab urbe condita II, 1-2) LÈXIC (per ordre alfabètic): finitimus, -a, -um: poble veí o fronterer. Romulus, -i: Ròmul, primer rei de Roma. senior, senioris: ancià. uicinas: concorda amb nationes.

139

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2005-2006 EFECTES DE L’HURACÀ QUE ASSOLÀ LA REGIÓ DE CAMPÀNIA Vastata est Campania turbine uentorum, qui uillas, arbusta, fruges passim disiecit pertulitque uiolentiam ad uicinam urbem, in qua omne mortalium genus uis pestilentiae depopulabatur. Domus corporibus exanimis, itinera funeribus complebantur; non sexus, non aetas periculo uacua erat. (TÀCIT, Annals XVI, 13) LÈXIC (per ordre alfabètic) Campania, -ae: Campània (regió d’Itàlia). domus (nominatiu plural de domus, -us): casa. exanimis: ablatiu plural de exanimus, -a, -um. frux, frugis: collita. uacuus, -a, -um: exempt de, lliure de.

140

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2005-2006 EL GENERAL T. OTACILI ES TRASLLADA A ÀFRICA I FA UNA INCURSIÓ CONTRA ÚTICA Paucis diebus antequam Syracusae caperentur, T. Otacilius cum quinqueremibus octoginta Vticam ab Lilybaeo transmisit; et, cum ante lucem portum intrasset, naues frumento onustas cepit, egressusque in terram depopulatus est agrum circa Vticam praedamque omnis generis retro ad naues egit. (T. LIVI XXV, 31, 12) LÈXIC (per ordre alfabètic): egressus,-a, -um: participi de perfet de egredior. Lilybaeum, -ii: Lilibeu (ciutat de Sicília). Syracusae, -arum: Siracusa (ciutat de Sicília). T. Otacilius, -ii: Tit Otacili (general romà). transmitto, -is, -ere, -misi, -missum (usat de forma absoluta): passar, traslladar-se. Vtica,-ae: Útica (ciutat d’Àfrica).

141

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2004-2005 ALEXANDRE EL GRAN PATEIX UN DESMAI MENTRE ES BANYA EN UN RIU Mediam Cydnus amnis interfluit; et tunc aestas erat. Puluere simul ac sudore perfusum regem inuitauit liquor fluminis, ut calidum adhuc corpus ablueret; itaque, ueste deposita, descendit in flumen. Vixqueingressi artus rigere coeperunt; et totum propemodum corpus uitalis calor liquit. (Q. CURCI, Història d’Alexandre el Gran III, 5)

LÈXIC (per ordre alfabètic) artus: nominatiu pl. d’artus, -us: «membre del cos» Cydnus, -i: Cidne, riu de Cilícia ingressus, -a, -um, participi de perfet d’ingredior: «entrar» Media, -ae: Mèdia, país dels medes

142

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2004-2005 L’AQUILÍFER PETROSIDI I ELS SEUS COMPANYS SE SACRIFIQUEN PER MANTENIR LA POSICIÓ L. Petrosidius aquilifer, cum magna multitudine hostium premeretur, aquilam intra uallum proiecit; ipse pro castris fortissime pugnans occiditur. Illi aegre ad noctem oppugnationem sustinent: nocte omnes, desperata salute, se ipsi interficiunt. Pauci, ex proelio elapsi, incertis itineribus per siluas ad T. Labienum legatum in hiberna perueniunt. (CAESAR, De bello Gallico V, 37) LÈXIC (per ordre alfabètic) elapsi: participi de perfet d’elabor incertus, -a, -um: «poc segur» L. Petrosidius, -ii: L. Petrosidi (oficial de Cèsar) T. Labienus, -i: T. Labiè (general de Cèsar)

143

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2003-2004 QUALITATS ORATÒRIES D’HORTÈNSIA, FILLA DE QUINT HORTENSI Matronae graui tributo a triumuiris oneratae sunt nec quisquam1 uirorum accommodare patrocinium eis2 audebat. Tunc Hortensia, Q. Hortensii filia, causam feminarum apud triumuiros constanter et feliciter egit; impetrauit enim ut maior pars pecuniae eis2 remitteretur. Q. Hortensius reuixit filia et uerba eius aspirauit.

(VALERI MÀXIM 8, 3, 3) _____________ 1 Nec quisquam: «i cap». 2 Eis es refereix a les matrones. LÈXIC (per ordre alfabètic) accomodo (1): preparar. ago, egi, actum (3): encarregar-se de. apud (prep. d’acus.): davant. aspiro (1): inspirar. onero (1): oprimir, gravar. patrocinium, -ii (n.): defensa. Q. Hortensius, -i (m.): Quint Hortensi (famós orador del segle I aC). remitto, -misi, -missum (3): tornar. reuisco, -uixi, -uictum (3): reviure.

144

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2003-2004 ALEXANDRE EL GRAN DE MACEDÒNIA Alexander Macedo animum ad1 uirtutem a pueritia summo labore confirmauit. Alexandri uirtutes per orbem terrae cum laude et gloria uulgatae sunt.2 Alexandrum omnes maxime metuerant, sed plurimum etiam dilexerunt. Si Alexandro uita longior data esset, trans Oceanum sarisae Macedonum transuolassent. (Retòrica a Herenni, 4, 22) _____________ 1 Ad significa «per a» 2 Vulgatae sunt és una forma del verb uulgo. LÈXIC (per ordre alfabètic) confirmo (1): preparar. Macedo, -onis(m.): macedoni, de Macedònia [regió del nord-est de Grècia]. Oceanus, -i (m.): l’oceà, el mar. orbis, -is(m.): orbe. sarisa, -ae (f.): llança. uirtus, -tis(f.): virtut.

145

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2003-2004 AQUIL·LES MATA HÈCTOR I FA FUGIR ELS TROIANS

Hector Polypoetem ducem fortissimum occidit. Dum eum spoliare coepit, Achilles superuenit. Fit pugna maior; clamor ab oppido et a toto exercitu surgit. Hector Achillis femur sauciauit. Achilles eum persecutus est nec destitit nisi1 eum occideret. Hectore interempto,2 Achilles Troianos in fugam uertit et usque ad portas persequitur. (DARES FRIGI 24). 1 Podeu traduir nisi per «fins que». 2 És una forma del verb interimo. LÈXIC (per ordre alfabètic) desisto, -stiti, -stitum (3): parar, cessar. dum (conj. temp.): mentre. persequor, persecutus est (3) (dep.): perseguir. Polypoetes, -is (m.).: Polipoetes (cabdill grec). superuenio, -ueni, -uentum (4): presentar-se.

146

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2002-2003 CARACTERÍSTIQUES DE LA JOVENTUT ROMANA Romana iuuentus per laborem in castris usum militiae discebat et in armis magis quam in conuiuiis libidinem habebat. Nullus labor insolitus erat talibus uiris, nullus locus asper aut arduus erat, nullus armatus hostis formidulosus. Iuuenes laudis auidi et pecuniae liberales erant; gloriam ingentem, diuitias honestas uolebant. (SAL·LUSTI, La conjuració de Catilina, 7, 4 – 6) LÈXIC (per ordre alfabètic) asper, -era, -erum: difícil. diuitiae, -arum (f. pl.): riqueses formidulosus, -a, -um: temible. liberalis, -e (adj.): generós libido, -inis(f.): afecció. usus, -us(m.): pràctica.

147

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2002-2003 AUGUST, CONSTRUCTOR I PROMOTOR D’OBRA PÚBLICA Augustus publica opera plurima exstruxit,1 e quibus praecipua fuerunt: forum cum aede Martis templum Apollinis in Palatio, aedes Iouis2 in Capitolio. Quaedam opera sub nomine alieno etiam fecit: porticum basilicamque Gai et Lucii, porticus Liuiae et Octauiae theatrumque Marcelli. Alueum Tiberis laxauit ac repurgauit. Aedes sacras uetustate collapsas refecit. (SUETONI, Vida d’August, 29-30)

1 És una forma del verb exstruo. 2 Prové de la forma Iuppiter, Iouis. LÈXIC (per ordre alfabètic) aedes, -is(f.): santuari. alienus, -a, -um: d’un altre. alueus, -i (m.): llit [d’un riu], llera. Apollo, -inis(m.): Apol·lo. Gaius, -ii (m.): Gai [nét d’August]. Liuia, -ae (f.): Lívia. Marcellus, -i (m.): Marcel [nebot d’August]. opus, operis(n.): obra. praecipuus, -a, -um: principal.

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2002-2003 148

NUMA POMPILI CONTINUA L’OBRA DE RÒMUL Numa Pompilius agros, quos Romulus bello ceperat, diuisit uiritim ciuibus amoremque pacis eis1 iniecit. Idem Pompilius ad pristinum numerum duo2 augures addidit et sacris pontifices quinque3 praefecit; adiunxit praeterea flamines, Salios uirginesque Vestales, omnesque partes religionis statuit. Idem ludos, mercatus omnesque celebritates inuenit. (CICERÓ, La república 2, 14)

_____________ 1 Eis es refereix a ciuibus. 2 El numeral duo s’ha de traduir amb augures. 3 El numeral quinque s’ha de traduir amb pontifices. LÈXIC (per ordre alfabètic) celebritas, -tis(f.): assemblea. inicio, -ieci, -iectum (3): inculcar. inuenio, -ueni, -uentum (4): crear. praeficio, -feci, -fectum (3): posar [algú] al capdavant de [alguna cosa]. religio, -onis(f.): culte. sacra, -orum (n. pl.): cerimònies sagrades. Salius, -ii (m.): sali [membre d’un col·legi sacerdotal dedicat al culte de Mart].

149

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2001-2002 COSTUMS NOCTURNS DE NERÓ A ROMA Nero petulantiam, luxuriam, auaritiam, crudelitatem exercuit. Post crepusculum popinas inibat1 circumque uicos uagabatur; redeuntes2 a cena uerberare ac uulnerare cloacisque demergere solebat, tabernas etiam expilare. Saepe in eius modi rixis periculum uitae adiit3: prope ad necem caesus est a senatore, cuius uxorem attrectauerat.

(SUETONI, Vida dels dotze cèsars. Neró, 26)

1 És el pretèrit imperfet d’indicatiu del verb ineo. 2 Fixeu-vos en el significat d’aquest mot que us donem en el lèxic. 3 És el pretèrit perfet d’indicatiu del verb adeo. LÈXIC (per ordre alfabètic) adeo, adii, aditum: afrontar. attrecto (1): grapejar. caedo, cecidi, caesum (3): colpejar. exerceo, exercui, exercitum (2): practicar. Nero, Neronis (m.): Neró. rediens, redeuntis (m.): el que tornava [d’un lloc]. taberna, -ae (f.): botiga.

150

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2001-2002 SUÏCIDI DE SÈNECA I DE LA SEVA DONA Vbi haec uerba Seneca disseruit, complectitur uxorem et eam rogat ut temperaret dolorem et desiderium mariti toleraret. Illa tamen quoque manum percussoris exposcit. Tum eodem ferro rachia exsoluunt. Seneca, quoniam senile corpus lenta effugia sanguini praebebat, crurum uenas quoque abrumpit. (TÀCIT, Annals, 15, 63) LÈXIC (per ordre alfabètic) crus, cruris (n.): cama. dissero, disserui, dissertum (3): pronunciar. exposco, expoposci, exposcitum (3): reclamar. exsoluo, exsolui, exsolutum (3): obrir-se, tallar-se. ferrum, -i (n.): ganivet. percussor ,-oris(m.): executor [l’encarregat de tallar-los les venes]. praebeo, praebui, praebitum (2): causar. quoniam (conj. causal): com que. tempero (1): moderar. ubi (conj. temporal): després que.

151

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2001-2002 DARRERA BATALLA D’ESPÀRTAC Hostes, a Licinio Crasso fugati, in extrema Italiae refugerunt. Ibi circa Bruttium angulum clausi sunt et, cum fugam in Siciliam pararent sed nauigia non suppeterent, tandem dignam mortem obierunt et sine missione1 pugnauerunt. Spartacus ipse, in primo agmine fortissime dimicans, quasi imperator occisus est. (FLORUS, Epítom, 2, 8, 12-14) LÈXIC (per ordre alfabètic) angulus, -i (m.): punta, racó. Bruttius, -a, -um: del Bruti [regió del sud d’Itàlia, separada de Sicília per l’estret de Messina]. claudo, clausi, clausum (3): encerclar. extremum, -i (n.): confí, límit. fugo (1): posar en fuga. Licinius Crassus, Licinii Crassi (m.): Licini Cras. obeo, obii, obitum: afrontar. suppeto, suppetiui, suppetitum (3): haver-hi a disposició.

152

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2000-2001 DESCRIPCIÓ DEL SECTOR TERMAL D’UNA VIL·LA SENYORIAL Est balinei cella frigidaria spatiosa, cuius in contrariis parietibus duo1 baptisteria sinuantur. Adiacent unctorium et hypocauston, mox duae cellae magis elegantes quam sumptuosae; cohaeret càlida piscina, ex qua natantes mare adspiciunt, nec procul est sphaeristerium quod occurrit calidissimo soli, inclinato iam die. (PLINI EL JOVE, Cartes, 2, 17, 11) ___________ 1 És una forma del numeral duo, duae, duo que cal traduir amb baptisteria. LÈXIC (per ordre alfabètic) baptisterium, -i (n.): banyera. frigidarius, -a, -um: d’aigua freda. inclino (1): declinar [el dia], caure [el dia]. occurro, occurri, occursum (3): estar orientat cap a. sinuo (1): aparèixer arrodonit. sphaeristerium, -ii (n.): pista de joc de pilota. unctorium, -ii (n.): sala de massatge.

153

Proves d’accés a la Universitat. Curs 2000-2001 VICTÒRIES DE L’EMPERADOR AURELIÀ EN LA SEVA MARXA CAP A ORIENT Aurelianus contra Zenobiam, quae filiorum nomine imperium orientale tenebat, iter flexit. Multa bellorum genera in itinere confecit. In Thracia occurrentes barbaros uicit; Gothorum ducem trans Danuuium interemit. Inde per Byzantium in Bithyniam transitum fecit eamque nullo certamine obtinuit. (Història Augusta, Aurelià, 22, 1-4) LÈXIC (per ordre alfabètic) Aurelianus, -i (m.): Aurelià. Bithynia, -ae (f.): Bitínia [regió d’Àsia menor]. Byzantium, -i (n.): Bizanci [ciutat]. Gothi, -orum (m.): els gots [poble germànic]. Thracia, -ae (f.): Tràcia. Zenobia, -ae (f.): Zenòbia [reina de Palmira, ciutat de la Síria actual].

154

Manual Llatí Sencer 2017-2018

Recommend Documents