56 - Tema 56: La narrativa modernista

TEMA 56

Tema 56 LA NARRATIVA MODERNISTA

TEMA 56 La narrativa modernista

ÍNDEX 1.

Introducció i emmarcament general

2. La novel·la rural 2.1. Introducció 2.2. Raimon Casellas 2.3. Josep Pons i Pagés 2.4. Víctor Català 3. La novel·la decadentista 3.1. Introducció 3.2. Prudenci Bertrana 4. La novel·la costumista 4.1. Introducció 4.2. Joaquim Ruyra 4.3. Salvador Galmés

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------


BIBLIOGRAFIA BADIA, L., “Solitud, novel·la”. CASTELLANOS, J., “Modernisme i Noucentisme”, dins L’Avenç. ---, “Solitud, novel·la modernista”, dins Els Marges 25, 1982. ---, Víctor Català i el Modernisme. CATALÀ, V., Solitud, Barcelona, Edicions 62. COMAS, Història de la literatura catalana, Ed. Edhasa. MARFANY, L., El Modernisme. MOLAS, J., “El Modernisme i les seues tensions”, dins Serra d’Or. RIQUER, M., Història de la literatura catalana, vol. VIII, Barcelona, 1986, Ariel. SIMBOR, V., “El narrador a Solitud”. YATES, A., “El ruralisme i la novel·la rural”, dins Una generació sense novel·la, Barcelona, Edicions 62.

----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------


1. Introducció i emmarcament general L’aparició del Modernisme en el món cultural català de finals de segle passat no comportà, en una primera etapa, cap mena d’innovació narrativa paral·lela als interessos i a l’ideari del moviment. El nou corrent hagué d’encarar-se, amb la crisi, visible a tot el continent europeu, al naturalisme novel·lístic, naturalisme que havia arribat a identificar-se tant amb la novel·la que alguns escriptors coincidiren a plantejar-se la vigència mateixa del gènere. La pretensió modernista d’incorporar Catalunya al món cultural europeu, implicà, dins el terreny narratiu, uns primers moments de total desorientació. La nova sensibilitat estètica s’obra pas, però no acabava de quallar en realitzacions pràctiques concretes. Així, la dècada final del segle contemplà com la novel·la seguia en mans de naturalistes i dels darrers epígons del realisme: Oller, D. Monserdà... Mentrestant, la intel·lectualitat modernista, sumida en un mar de dubtes, assajava la narració curta. Croquis pirinencs (1986), elaboració artística d’unes notes d’excursions de Jaume Massó, assenyalà ja un canvi que assolirà la seua plenitud en la primera dècada d’aquest segle. De tota manera, les solucions específicament modernistes a la crisi plantejada mai no prescindiren totalment del moviment naturalista. Se n’apartaren decisivament, però en conservaren alguns aspectes especialment interessants per als seus propòsits. Els modernistes incorporaren a la tradició novel·lística catalana una idea típicament naturalista: la influència que el medi exerceix sobre els personatges, contra la qual lluiten els protagonistes. Cal puntualitzar que el Modernisme no considerà les lleis de l’herència com a determinants en la conducta dels personatges. En lloc d’això, la novel·la modernista inicià a Catalunya l’adaptació d’un dels problemes essencials de la novel·la europea de finals del XIX: el de les tensions conflictives entre l’intel·lectual (o l’artista) i la societat moderna, tensions que vénen representades també per les sèries binàries personatge/ambient, home/món, individu/massa, i d’altres. En aquesta lluita, el triomf de l’intel·lectual sobre la seua societat havia de desembocar en l’aparició gradual d’una Catalunya moderna i progressista. Un triple procés, de consciència (simple percepció d’una realitat), de voluntat (de transformar aquella realitat) i d’acció (concretada en la lluita per assolir els objectius previstos), es desencadena en els protagonistes de les novel·les modernistes. La filosofia de Nietzsche, Spencer i Schopenhauer, és la base de tota aquesta problemàtica. Açò no significa que la realitat quotidiana haguera de desaparéixer de la novel·la; simplement fou sotmesa per part de l’artista a un procés de síntesi que intentava d’extreure'n tot allò que tenia de més universal i genèric per tal de poder captar-ne el sentit que s’hi amagava. L’afany innovador del Modernisme és patent en les novel·les que recullen aquests conflictes ideològics, novel·les que foren publicades entre 1901 (any d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas) i 1912 (any de La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, de Josep Pons i Pagés). Amb l’inici del nou segle es pot parlar ja de la presència d’una narrativa moderna, i si el 1901 la crisi anterior havia estat superada, el 1912 la consolidació del Noucentisme significà la marginació dels intel·lectuals modernistes i el bandejament radical del gènere novel·lístic. ----------------------------------------------------------------

4 ----------------------------------------------------------------


Cap a 1900, també, es produí un altre fenomen decisiu per a la novel·la: l’augment del públic lector, que féu ampliar els tiratges i les col·leccions dedicades a la literatura narrativa. Tres empreses editores modernistes intentaren satisfer una progressiva demanda per mitjà de col·leccions de novel·les: la Biblioteca “Joventut”, la Biblioteca popular de “L’Avenç”, i la Biblioteca d’”El Poble Català”. Alhora, els concursos convocats per “L’Avenç” i “El Poble Català” es proposaren d’estimular els novel·listes. Tot plegat contribuí a l’aparició d’una novel·la modernista de base sòlida, que ben aviat es diversificà en múltiples tendències. Les més notables foren la rural, la decadentista i la costumista. 2. La novel·la rural 2.1. Introducció Amb el romanticisme començà a aparéixer en la literatura catalana un gran nombre de narracions curtes i de novel·les de tema rural que iniciaren una moda molt estesa durant la dècada 1900-1910: el ruralisme. A primer colp d’ull sembla que els escriptors s’interessen exclusivament per drames rústics, que, protagonitzats per personatges pintorescos, tenien lloc en uns escenaris muntanyencs. Ara bé, d’aquest gran bloc de literatura ruralista, només una part recollí els conflictes ideològics del final de segle europeu i, per tant, només algunes d’aquestes novel·les i narracions pertanyen al Modernisme. Tota la resta és obra d’autors ja vells. Autors procedents del període de la Renaixença, que insistiren a donar una interpretació pintoresca i folklòrica del camp català. En paraules de Joan Lluís Marfany, “el ruralisme modernista reacciona violentament contra la visió pintoresca i folklòrica del camp, pròpia de la literatura de la Renaixença, la qual es veia com una perpetuació de la concepció regionalista de la cultura catalana. Hi reaccionen com una visió alternativa del camp català, una visió antifolklòrica que en feia el marc no d’uns pintorescos usos i costums locals, sinó d’uns problemes d’abast humà universal”. En efecte, la novel·la modernista de tema rural plantejà d’una forma aguda i tràgica les relacions conflictives entre un individu inquiet i revoltat i una massa social d’existència purament passiva que, com una força còsmica opressora, intentava d’asfixiar les pretensions renovadores d’aquell personatge. Aquesta massa social era el món de la pagesia, el qual era vist pels modernistes com un entrebanc a superar en el llarg camí de creació d’una Catalunya autènticament moderna. El tema rural determinà, en bona mesura, el llenguatge d’aquesta novel·la, que pretengué reflectir la parla específica dels pagesos o sintetitzar el català popular de les zones rurals. Així, hi sovintegen les exclamacions, malsonants o no, els diminutius, els augmentatius i l’ús de dialectalismes i vulgarismes, tant en la morfologia com en la sintaxi. Ara, una vegada vistes les característiques principals de la novel·la rural, passem a les figures més importants d’aquesta novel·la: 2.2. Raimon Casellas (1855-1910) Va ser un dels escriptors de més influència dins el Modernisme, sobretot per la seua activitat com a crític artístic, que li proporcionà un bagatge de coneixements estètics i de referències culturals que tingueren clara repercussió en la seua obra literària. Nascut i format en els ambients menestrals de la Barcelona vella, havia fet estudis d’humanitats, Filosofia, al seminari de Barcelona. ----------------------------------------------------------------

5 ----------------------------------------------------------------


Introduït en ambients culturals, probablement a través de l’Ateneu Barcelonés, va començar a col·laborar a la revista “L’Avenç” el 1891. A més d’una notable preparació intel·lectual, hi mostrà actituds combatives i modernitzadores, que el portaren a enfrontar-se a personatges com Guimerà, Pin i Soler, i Carles Bosch. El 1892 passà a la “Vanguardia” com a redactor i crític artístic, relacionat amb el grup de Rusiñol, les actituds renovadores del qual defensà, i es va convertir en el teòric més influent de l’època. Va evolucionar des del verisme, influït per Josep Yxart, cap a la defensa del Simbolisme en art i en literatura. Segons Yxart, Casellas va fer, d’una activitat com la crítica artística, un gènere literari amé, que era seguit pels cercles culturals de l’època. En els seus escrits de “L’Avenç”, a més d’atacar les restes del Romanticisme (Guimerà, Pin i Soler...), havia anat potenciant els elements emotius com a inherents a la creació artística. Així va formular, en ressenyar l’exposició anual de Rusiñol, Casas i Llarasó del 1891, un “creado” estètic, en el qual compaginava el “principi d’integritat”, de base realista, amb el “principi d’intensitat”, a través del qual es justificava la progressiva introducció i predomini d’elements subjectius, decadentistes i prerafaelites, que començaren molt aviat a fer acte de presència en els seus escrits. En línies generals, va precisar els models literaris i artístics a seguir en el Simbolisme i, especialment, en Maeterlinck. Casellas havia manifestat el seu propòsit d’escriure novel·la. Però, a causa de la intensa evolució estètica que viu i ajuda a conformar, no acaba de trobar les vies adequades per fer-ho. La seua activitat com a narrador, es veu, als anys 90, reduïda a un conjunt de contes publicats a L’Almanac de “L’Esquella de la torratxa”, entre 1892 i 1896, i una novel·la curta, La damisel·la santa. En general, Casellas hi pren com a punt de partida documents humans, però en comptes d’analitzar-los els situa sobre un fons ambiental amb el qual contrasten. L’anècdota i el canvi temporal serveixen només per a donar el suport realista –la versemblança- a un contrast evocador que és el que rep tota la càrrega significativa. Segueix un procés d’esquematització, i les justificacions de la versemblança, el detallisme de l’ambient, l’exposició d’antecedents, etc., van perdent força perquè allò que pretén és assolir la visió sintètica. Dos contes mostren açò clarament: El noi del carrer del Cid i La floristeta. Entre 1894 i 1896 escriu sota la influència del Simbolisme i del Prerafaelisme. Utilitza tres formes diferents: la sintètica, que parteix de l’observació de la realitat per descobrir-ne el fons amagat, misteriós, latent tal com fa a La floristeta; la decorativista, que utilitza elements del real només com a pretext per crear jocs de contrasts i clarobscurs, com a Els miquelets al convent; i l’al·legòrica, a la nouvelle prerafaelita La damisel·la santa, escrita seguint el model de les hagiografies i amb una clara voluntat poètica. Més tard, Casellas va participar en la reacció antidecadentista. Va fer-ho mogut per incentius purs. Va fer-ho mogut per incentius purament artístics, perquè pensava que calia una renovació institucional que fes possible la realització d’un art simbolicodecoratiu. Modernitat artística i catalanisme conflueixen en un únic combat. És lògic que es retorne a un cert individualisme i que es recupere la realitat com a ingredient de la creació artística. Casellas, en la vessant artística, ataca l’impressionisme espontaneista i reclama un art paradoxal per a una realitat conflictiva. Defensa la introducció de la ----------------------------------------------------------------

6 ----------------------------------------------------------------


distorsió, de l’exageració, de la deformació dels mateixos elements que el Simbolisme presentava harmonitzats. L’objectiu, crear un art que acomplira la seua funció de denúncia i conscienciació. L’art serà el resultat del contacte emotiu entre la subjectivitat i la realitat. El resultat d’aquests canvis és la planificació, el 1897, d’un llibre de narracions, Les multituds. L’objectiu del llibre era presentar unes visions del comportament de les multituds, seguint les línies interpretatives dels corrents finiseculars de la Psicologia Col·lectiva. Casellas, a partir d’una realitat, la manipula per cercar-hi la intensificació aromàtica que els faça significatius. Dins d’açò podem distingir dues tècniques diferents, nascudes del tipus de moviments socials que s’hi presenten i per la tècnica literària que s’hi utilitza. L’una, exemplificada per Les veremes de la por, consisteix a organitzar la narració entorn de l’exageració dels contrasts per tal de crear un joc de clarobscurs suggerents, en una via que deriva del decorativisme; l’altra, que correspondria a Deu-nos aigua, Majestat, parteix de l’esquematització màxima de la realitat que apareix despullada de tot detall i sotmesa a un procés d’essencialització que la remet a un pla simbòlic. Casellas veu la possibilitat de construir una novel·la en dramatitzar, en un personatge, mossén Llàtzer, aquelles tensions del creador enfront de la realitat que, des del seu punt de vista, havia de traduir tota obra artística. El 1901 apareix en volum la novel·la Els sots feréstecs. És un nou tipus de novel·la que superava la concepció unitària basada en l’organisme positivista i, en canvi, permetia la inclusió d’elements heterogenis com el poema en prosa o la narració autònoma sense trencar la coherència de l’obra. El personatge central que conté els continguts messiànics i redemptoristes que el Modernisme atribueix a l’artista, és un capellà, mossén Llàtzer. Presenta la novel·la la lluita del capellà per regenerar aquella societat terrenalitzada. D’entre les perspectives que va obrir l’obra, cal destacar el llenguatge narratiu que Casellas havia construït apropiant-se de les tècniques suggestives de Maeterlinck: la monotonia de les construccions, les repeticions, les onomatopeies o la selecció del lèxic; tot açò tendeix a plasmar, en un joc de tensions i violències, la realitat paradoxal en què es mou l’obra. Obri així una manera de fer que trobaria en Solitud la seua realització més perfecta. Casellas no va escriure cap novel·la més, tot i que va planificar-ne algunes. Durant la Setmana Tràgica comença el seu procés depressiu. El dia de difunts de 1910 va suïcidar-se. El 1916 li fou publicat un recull de crítica artística, Etapes estètiques. 2.3. Josep Pous i Pagés (1873-1952) Nasqué a Figueres el 1873, i es va traslladar prompte a Barcelona o dugué a terme una intensa activitat en tres camps: el periodisme, la novel·la i el teatre. Amb posterioritat a 1912 es dedicà exclusivament al teatre com a creador, director d’una companyia teatral i, fins i tot, empresari. L’obra novel·lística de Pous es relaciona estretament, amb l’esforç de concreció del Modernisme, en un projecte d’esquerres. Es planteja la seua activitat literària des d’una perspectiva ideològica i didàctica. Pous parteix d’unes idees prefixades que exemplifica a les seues obres. No així passa amb Víctor Català i Raimon Casellas. Pous és un autor d’una sola novel·la, La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, l’única en què va aconseguir superar el to menor dels seus objectius i presentar globalitzats els interessos i preocupacions que havien informat les seues obres ----------------------------------------------------------------

7 ----------------------------------------------------------------


anteriors, en les quals havia presentat conflictes diversos que tenien en comú el problema de la realització individual plena dels seus personatges. Defuig de les abstraccions i no del raonament didàctic. Utilitza símils en funció d’uns objectius clarificadors. Si la novel·la li interessa és perquè, amb ella, pot tractar els punts conflictius i tractar de comunicar el missatge teòric convenient. En Pous també veiem com, al contrari que Víctor Català, no assoleix mai la dimensió tràgica. Altra obra, Revolta (1906), concreta el sentit polític de l’individualisme en l’ideari econòmic del liberalisme. El 1905 publicà un volum de narracions amb el títol Empordaneses. Utilitza la narrativa culta per a exemplificar comportaments socials. Això ho fa a L’home bo i a El conflicte d’en Parrot. En La vida i la mort d’en Jordi Fraginals resol perfectament el lligam entre les teories de la voluntat i el didactisme. L’obra és la completa plasmació de les teories individualistes del Modernisme: presenta una vida des del principi fins el final, entesa com a lluita per construir-se un destí propi. El protagonista passa per diferents estadis fins a enfrontar el personatge amb la pròpia agonia. Aquesta novel·la és considerada la darrera novel·la del Modernisme. 2.4. Víctor Català (1869-1966) Pseudònim de Caterina Albert i Paradís. Propietària rural, alternà l’administració amb una intensa dedicació a la literatura. De forma autodidacta, la seua irrupció en el món literari causà gran impacte. Deixant de banda la poesia el teatre, de to menor, la seua producció consta de narracions curtes i de novel·les, i està presidida per dos grans períodes de silenci que permeten de dividir-la en tres etapes: 1. La primera, que va des de 1902, any de publicació de Drames rurals, fins a 1907, any de la publicació de Caires vius, és qualitativament la més important. Les narracions curtes anomenades drames rurals, accentuen els elements més negres i tràgics de la vida rural i, constituïdes en gènere, esdevingueren una de les creacions més originals de la narrativa modernista. El punt cabdal d’aquesta etapa ve marcat per la novel·la Solitud (1905), una de les obres fonamentals de la literatura catalana contemporània. Aquesta obra ja la tractarem amb més amplitud més tard. 2. La segona etapa abraça els anys compresos entre 1918, data de publicació de la novel·la Un film (3000 metres), i 1930, en què aparegué el recull de narracions Contrallums. En conjunt, aquest període es caracteritza per l’assaig vacil·lant de noves formes narratives, assaig que no reeixí. 3. La tercera comprén dos volums de narracions: Vida mòlta (1950), i Jubileu (1951) on intentà allunyar-se de la cruesa dels llibres anteriors. Per allò que destaca és pels seus drames rurals. La publicació, el 1902, de Drames rurals inicia la gran època de la seua producció com a narradora. Aquesta obra recull dotze narracions molt diferents les unes de les altres, però l’autor les considera una unitat. Aquesta unitat vindria donada pel caràcter rural de tots els drames i perquè cadascun d’ells presenta una forma diferent de la ----------------------------------------------------------------

8 ----------------------------------------------------------------


manifestació del pes de la fatalitat còsmica en la vida humana. Amb l’excepció d’”Ombres i Enveja”, la mort és present en tots ells. Després d’aquesta obra, va publicar altres reculls de contes, en un període, entre el 1902 i el 1907, en què va escriure bona part de la seua obra narrativa. La seua obra narrativa és extensa: Càlzer d’amargor, Vegetar, La pena negra, o El retorn. Altres reculls de novel·les són: Mare Balena, Contrallums, Vida mòlta. En conjunt, i ateses les lògiques desigualtats d’una obra extensa i ambiciosa, es fa difícil la diferenciació entre un llibre i un altre. Víctor Català és lluny del positivisme. I és que, a més, creia que el punt de partida de la creació artística era el condicionament ideològic que poguera enterbolir la visió. S’ha de relacionar, doncs, Víctor Català, amb allò que Casellas anomenava “realisme paradòxic”. La recerca de colors crus, les ratlles negres i les formes anguloses, de què parla al pròleg Drames rurals, la situen dins d’aquella voluntat de plasmar les tensions entre subjectivitat de l’artista i l’entorn, amb una actitud agressiva, que caracteritza la recuperació d’alguns aspectes del realisme. Víctor Català parteix de la realitat quotidiana i no confia mai a elements abstractes ni ideològics, ni al naturalisme positivista, el destí dels personatges. L’hostilitat del medi és precisada: la víctima humana no és només la víctima, perquè la societat, el medi, l’herència o l’educació li’n facen, sinó perquè és l’home, i l’home només és humà si vol ser-ne, quan fa de la seua sensibilitat, la seua emotivitat, un punt de partida per crear-se, per superar-se ell mateix. Però les condicions de misèria en què viu, la lluita per la vida, no li permet de fer aquest pas i el mantenen en un estat primari, en el qual, mancat d’ideals i de sentiments, es converteix en víctima i botxí; i cada individu s’investeix, en la seua inconsciència, en irresponsable executor de l’hostilitat general. Davant açò, la presència de l’amor, del dolor o de la solidaritat en la misèria, esdevé una via de salvació. Cal destacar les seues narracions de temàtica femenina. En tota l’obra podem veure referències a la situació de la dona i a la seua marginació per raons de sexe. Però és Vida mòlta el volum que tracta més directament el tema i que és central en quatre dels contes: La xona, La Pepa, Pas de comèdia, i La jove. Només hi ha un món de veritat, el de les dones, i són elles les que passen la maroma entre la consciència moral, les convencions familiars i socials, i les diverses forces dominants que són a les mans dels homes. Però la novel·la cabdal de Víctor Català, i una de les millors novel·les de la literatura catalana, és la seua obra Solitud, que tot seguit passem a veure. Va ser escrita el 1905. Descriu un univers mític, però dotat, alhora, d’una profunda realitat. Segons M. Montoliu: “La bentat de la visió del món tan intensament evocada en moltes de les seues pàgines, a la fi s’esvaeix com una il·lusió, com un somni. I resta solament en peu la tremenda realitat anihiladora, la lliçó de l’eterna vanitat de tot, de la inconsistència dels nostres somnis en la pau tan sols aparent de la natura”. En el seu argument podem trobar un paral·lelisme tan argumental com ideològic amb Els sots feréstecs de Casellas. A Solitud, la protagonista, l’ermitana Mila, és encarada amb les forces ocultes de la Natura en el mateix marc tràgic de la novel·la de Casellas. Un altre personatge, el Pastor, ser fantàstic, representa la plena integració en el cosmos físic. Mila, en canvi, que no aconsegueix adaptar-se a la muntanya, ha de marginar-se i viure solitàriament per tal que la seua personalitat no es dissolga en la massa indiferenciada de la Natura. L’experiència, doncs, també ----------------------------------------------------------------

9 ----------------------------------------------------------------


fracassa. Una visió pessimista del món rural, habitat per persones primàries i brutals, provoca la crisi espiritual de la protagonista. A la novel·la, cada capítol sembla constituir una entitat autònoma; en aquest sentit, Solitud és més acumulativa que no evolutiva, i això contribueix a un fragmentarisme que és explicable si tenim en compte que Víctor Català inicià la seua carrera literària escrivint narracions curtes. 3. La novel·la decadentista 3.1. Introducció El Decadentisme constituí, en el marc de la literatura europea de finals del segle XIX, una de les darreres derivacions del simbolisme literari. El Modernisme l’introduí a Catalunya abans de 1900 el model de l’escriptor italià Gabriele d’Anunzio (1863-1938). Sota la influència del Decadentisme, la novel·la passà de la descripció a la suggestió; ja no es tractava de reflectir una realitat objectiva sinó una realitat interior, oculta i gairebé desconeguda. Coincidiren així els propòsits de la novel·la i de la poesia simbolista: la descripció de les coses del món físic fou substituïda per la descripció dels efectes que produeixen en l’artista, el qual s’erigí en un ésser superdotat per a la captació de realitats situades més enllà del món sensible. En aquesta novel·la de caràcter tan subjectiu, l’Art és exaltat com l’aspecte essencial de la vida. En aquest context, conceptes abstractes com la lletjor i el color són valorats estèticament, i l’erotisme i la sensualitat esdevenen temes freqüents. El corrent decadentista influí extensament en el modernisme català; dues novel·les, però, realitzaren la síntesi més perfecta de tots els seus elements. Amb Camí de llum (1909), el gironí Miquel de Palol (1885-1965) participà també dels temes propis del Decadentisme. Per motius de salut, un pare i la seua filla, malalta de tuberculosi, emprenen un viatge per muntanya i per mar. Aquesta trama argumental és absorbida per un intens lirisme i per la descripció suggerent dels estats anímics dels personatges. Edmon (1908), d’Afons Maseras (1884-1940), desenrotlla també la temàtica decadentista. Es tracta d’una novel·la epistolar que narra, amb el fons d’una relació amorosa tràgica, la llarga malaltia d’un tuberculós. Les narracions decadentistes tendiren, com en el cas de la novel·la rural, a la fragmentació novel·lística. En tots els casos la narració sembla diluir-se en un ampli espectre de proses líriques, servides per un estil poètic i musical que ocupa un primer pla en la recerca estètica. L’autor que destaquem en aquest tipus de novel·la és Prudenci Bertrana. 3.2. Prudenci Bertrana (1867-1941) No descobrí la seua vocació d’escriptor fins passats els trenta-cinc anys, vocació que alternà amb la dedicació professional al dibuix i a la pintura. Més tard entrà en el món del periodisme i escriví novel·les i teatre. El 1899 va escriure la seua primera novel·la sentimental, Violeta. Era el primer pas cap a la literatura, sent escrita per un acte de desesperació. Estigué i escriví en diverses revistes, com Vida o Catalunya. A partir d’aquest moment comença a publicar obres com Tard (1903), que deixa entreveure un camí que molt aviat es consolidarà. Altra és Crisàlides (1907). Però el 1906 publica Josafat, la qual és una de les peces més significatives de la narrativa catalana del Modernisme. És la història de les relacions eròtiques d’un ---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------


campaner, Josafat, amb una prostituta, la Fineta, dins l’església, unes relacions que acaben amb l’assassinat de la prostituta i l’embogiment del campaner. Podem veure una extraordinària riquesa. La novel·la recrea, en part, el mite literari de “La bella i la bèstia” dins els espais sagrats de l’església. Dins d’aquesta estructura, la confrontació camp-ciutat té importància: són dos sistemes que representen valors antitètics, els naturals i els artificials. Virtut i vici s’agermanen en la realitat immediata església-prostitució. Quan Josafat mata la Fineta, ell s’allibera dels sistemes que l’empresonen. Nàufregs (1907) planteja el mateix problema. Veiem com el personatge passa per diversos cercles, però al capdavall es troba sol, incapaç d’entregar-se i de rebel·lar-se, entre els heretges i entre els creients. L’obra planteja un dilema final entre vitalisme i decadentisme que no resol. Però l’arribada a Barcelona, el 1912, va ser una decepció. Estigué dirigint “L’Esquella de la torratxa” i “La Campana de Gràcia”, i col·laborà amb “El Poble Català” i “Ibèria”. Les espectatives que s’havia creat no es realitzen i viu un període de marginació desplaçat per la intel·lectualitat noucentista. A L’impenitent novel·larà açò que li passa. Publica reculls de contes, com són: La lloca de la vídua i altres contes (1915), Els herois (1920), El meu amic Pellini i altres contes (1923). Publica també La bassa roja (1923), El desig de pecar (1924), i L’òrgan del diputat (1924). Del conjunt cal destacar l’evocació de personatges que viuen en estret contacte amb la natura, els herois autèntics de la lluita per la vida dins un marc natural, agressiu, però que dóna joc a l’home i li permet viure. Per uns anys deixa la novel·la per conrear el teatre, però el 1925 torna una altra vegada amb Jo! Memòries d’un metge filòsof, en la qual col·labora a revisar el passat intel·lectual, un tema que esdevindrà comú entre els vells modernistes. El 1948 vindrà amb la trilogia que serà una revisió de la seua trajectòria biogràfica: Entre la terra i els núvols, composta de L’hereu, El vagabund, i L’impenitent. L’objectiu és justificar allò que ha viscut. President dels Jocs Florals de Girona el 1935, i dels de Barcelona, va morir el 1941 ignorat per tothom. La seua reivindicació com a escriptor va fer-se molt lentament. Més tard es va fer un premi de novel·la amb el seu nom que ha esdevingut un dels més prestigiosos del gènere. 4. Novel·la costumista 4.1. Introducció La desintegració de la novel·la en un seguit de narracions independents que conserven, però, una certa unitat, fou pròpia també de la novel·la costumista, derivació en bona part dels quadres de costums vuitcentistes. Cal mencionar la novel·la de caire costumista del periodista i escriptor illenc Miquel Sants Oliver: L’Hostal de la Bolla (1903) realitzà una caricatura de la societat provinciana mallorquina paral·lelament a una evocació elegíaca de l’antiga societat patriarcal de l’illa. 4.2. Joaquim Ruyra (1858-1939) La dilatada vida de Ruyra explica la seua participació en quatre corrents culturals: el Romanticisme derivat dels Jocs Florals, el Naturalisme, el Modernisme i el Noucentisme. Amb el tercer d’aquests moviments cal relacionar el llibre de ---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------


Marines i boscatges (1903), tot i que Ruyra evità els aspectes ideològics més conflictius de la narrativa modernista. De fet, les seues narracions de caire naturalista i rural vénen atenuades per la seua sòlida fe catòlica, que determinà una visió harmònica d’una naturalesa presidida per la idea de Déu. En conseqüència, la seua producció es desmarcà clarament de l’òptica tràgica de la narrativa. Ruyra situà l’acció de les seues obres a la mar i no a la muntanya, concretament en els escenaris mariners de la costa de Blanes. Els seus temes, que oscil·len entre el drama i l’humorisme bo i passant pels sentiments, combinen alguns records personals amb elements de caràcter fantàstic. La seua obra en prosa, molt reduïda però d’una gran categoria literària, se situa en el terreny de la narració curta, amb el propòsit de descriure, segons les seues paraules, “la realitat depurada de l’artista”. Ruyra renuncià a reflectir la realitat “en brut” i la sotmeté a un procés de depuració estètica. El producte d’açò fou una literatura d’un realisme idealitzat que mai fou una autèntica novel·la. Per a Ruyra, l’escriptor havia de ser un artesà que fera encaixar minuciosament les peces de les seues construccions literàries, cosa que explica la seua obsessió estilística. Creà un estil treballat i flexible que l’acostà a la pròpia poètica. Incorporà un lèxic riquíssim procedent en part del llenguatge mariner. Al capdavall, els seus reculls narratius preludiaven ja el Noucentisme. Entre les seues obres cal destacar: Marines i boscatge (1903), La parada (1919), i Pinya de rosa (1920). 4.3. Salvador Galmés (1876-1951) L’obra narrativa de Galmés va ser escrita entre el 1908 i el 1928. Va aparéixer de forma dispersa als diaris i revistes. Es tracta d’una obra poc extensa, produïda dins d’un marc cultural que havia idealitzat la ruralia; Galmés, en canvi, en dóna una visió tràgica, fonamentalment perquè veu la vida dels homes, més enllà de la circumstància concreta del seu viure rural, com indestriable de la tragèdia i del dolor. És en els contes que tenen com a centre narratiu el drama íntim d’alguns personatges, on ell sap donar-li la intensitat dramàtica i la focalització adient per bastir la tragèdia amb tota la seua profunditat i significació. A La dida, alguns dels personatges apareixen com a personificacions de la mateixa natura. És la capacitat de transcendir la realitat mateixa la que allunya Galmés del realisme i l’aproxima als corrents modernistes que cercaven en el contrast i la suggestió l’efecte a produir Negrures, troba l’efectivitat en el contrast entre la tragèdia mateixa, la indiferència del personatge que ha provocat l’incident. Flor de card, la seua única novel·leta, tradueix la doble perspectiva d’anècdota i cosmovisió. Salvador Galmés va publicar poc i, finalment, va deixar d’escriure.

---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------

56 - Tema 56: La narrativa modernista

Recommend Documents