31 - Tema 31: La lingüística del text. El text com a unitat d’expressió i comprensió

TEMA 31

Tema 31 LA LINGÜÍSTICA DEL TEXT. EL TEXT COM A UNITAT D’EXPRESSIÓ I COMPRENSIÓ

TEMA 31 La lingüística del text. El text com a unitat d’expressió i comprensió

ÍNDEX 1. Introducció 2. Noció de text i de discurs 3. Què és la Lingüística Textual 4. Models gramaticals 4.1. La Gramàtica Tradicional 4.2. L'Estructuralisme 4.3. La Gramàtica Generativa 4.4. La Lingüística Textual 5. Aportacions de la Lingüística Textual

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------


BIBLIOGRAFIA •

BERNÁRDEZ, E., (1982), Introducción a la lingüística del texto. Madrid, EspasaCalpe. Es tracta d'un dels millors manuals introductoris sobre el tema. Té dotze anys de vellesa, però continua sent mol útil i actual.

•

CASSANY, D., i al., (1993), Ensenyar llengua. Barcelona, Graó. No cal dir res sobre aquest autèntic filó d’informació.

•

CASTELLÀ, J. M., (1989), De la frase al text. Un canvi de perspectiva en la visió de l’aprenentatge. Barcelona, Empúries. Descripció i aplicació pràctica de la major part de conceptes que envolten la Lingüística del Text.

•

---, “Diversitat discursiva i gramàtica. Avantatges i mites de la tipologia textual”, dins Articles, 4. Un article clàssic sobre algunes propostes per classificar els textos i l’aplicació didàctica d’aquestes classificacions.

•

CUENCA, M. J., (1992), Teories gramaticals i ensenyament de llengües. València, Tàndem. Una anàlisi dels principals models gramaticals (gramàtica tradicional, lingüística estructural, gramàtica generativa i lingüística textual) tot relacionant-los amb les possibilitats d’aplicació a l’ensenyament de llengües.

•

---, (COORD.), (1993), Lingüística i ensenyament de llengües. València, Universitat de València. Conjunt de treballs sobre el tema que explicita perfectament el títol. Un recull ben interessant.

•

CONCA, M., COSTA, A., CUENCA, M. J., G. LLUCH, (1998), Text i gramàtica. Teoria i pràctica de la competència discursiva, Barcelona, Teide.

•

DEVÍS, A., J. SENDRA, (2001), Comentar textos, València, Castellnou.

•

DIVERSOS AUTORS, "A l'entorn de la gramàtica textual” Suplement COM. Ensenyar català als adults. Generalitat de Catalunya, 1991. Conjunt d'articles actualitzats sobre lingüística textual, amb temes diversos: visió global de la lingüística de text, cohesió, tipologies textuals, els determinants, etc.

•

RIGAU, G., (1981), Gramàtica del discurs. Universitat Autònoma de Barcelona. Una altra introducció a l’anàlisi del text-discurs. És especialment exhaustiu el tema de l'anàfora.

----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------


1. Introducció Ja fa algun temps que el que s’anomena "enfocament comunicatiu" s'ha difós entre els professionals de l'ensenyament de llengües. L'abandonament de la gramàtica per se és un fet acomplert en la major part dels llibres i les classes de llengua. Hi ha un desfasament greu entre uns objectius generals dels programes que parlen de "domini de l’expressió oral i escrita" i la realitat d'unes classes quasi exclusivament gramaticals i literàries. I, no obstant això, una queixa generalitzada entre el professorat és que els alumnes no saben redactar, ni expressar-se en un registre oral formal, ni tan sols, de vegades, reproduir amb encert el que acaben de llegir en un text. L'objectiu, cada dia compartit per més professors, és practicar l'ensenyament de la llengua en ús a fi que l’alumnat aprenga a parlar, escoltar, llegir i escriure, a utilitzar el llenguatge com un instrument dinàmic i creatiu. Les transformacions en la didàctica de la llengua han anat aparellades, en les dues últimes dècades, amb una ampliació de l'objecte d'estudi per part de la ciència del llenguatge. Diverses disciplines han convingut en la necessitat d'aquesta ampliació. D’una banda la filosofia del llenguatge (Wittgenstein, Austin), les ciències de la comunicació (cibernètica, semiòtica) i l'enorme impuls de la pragmàtica. De l'altra, les mateixes insuficiències de la lingüística, incapaç d'explicar fenòmens que superen l'àmbit estricte de la frase. Finalment altres factors com ara la tradició dels estudis literaris i, potser, la retòrica o les necessitats de camps com la traducció, la correcció i l'ensenyament de la llengua. Tot plegat ha donat lloc a un nou àmbit científic, de caràcter interdisciplinari, que rep el nom de lingüística del text, ciència del text, gramàtica de discurs, anàlisi del discurs, teoria de l'enunciació o d’altres, segons el país, l'autor, el punt de vista o l'objecte precís d'estudi. Encara que siga discutible el caràcter estrictament lingüístic d'aquesta ciència (els generativistes la situen clarament fora de la lingüística, dins de l'estudi de l'actuació) i manque de l'establiment d'unes bases teòriques sòlides acceptades per tothom (com la semàntica, són disciplines encara a la recerca del seu paradigma), el coneixement i estudi de text es fa imprescindible per al treball en camps de lingüística aplicada. En una perspectiva històrica podríem dir que si l'estructuralisme va resoldre satisfactòriament la fonologia, i el generativisme, la sintaxi, ara és el torn de la semàntica i la pragmàtica, que estan sent abordades per la lingüística del text.

2. Noció de text i de discurs Un dels primers problemes per a una lingüística de text és definir la seua unitat bàsica, el text. Tradicionalment, aquest mot es refereix a qualsevol producció lingüística escrita, i així és usat tant a nivell col·loquial com tècnic. Per exemple, a l'escola s'utilitzen expressions com llibre de text o antologia de textos, que reflecteixen aquesta visió. Tradicionalment, també, el mot discurs es refereix a una producció oral monologada pronunciada en públic i sovint sobre temes acadèmics o ----------------------------------------------------------------

4 ----------------------------------------------------------------


polítics. En el marc de la LT i l'anàlisi del discurs, aquests termes canvien de valor, adopten significacions més àmplies i reflecteixen distincions més subtils. El text ha estat concebut erròniament com una simple suma de frases (semàntics generatius: Katz, Fodor, Z. Harris). Per a la LT, en canvi, es tracta no només d'un element situat per sobre l'oració, sinó d'una unitat d'un altre rang, amb més propietats que les d'ordre sintàctic o semàntic atorgades a les frases. Però per a una definició més matisada del text exposarem les de diversos lingüistes (Bernàrdez, 1892): "Tot conjunt analitzable de signes. Són textos, per tant, un fragment d'una conversa, una conversa sencera, un vers, una novel·la..." (Làzaro Carreter, 1971) "Text és el major signe lingüístic." (Dressier, RFA, 1973) "Text és un missatge objectivat en forma de document escrit, que consta d'una sèrie d'enunciats units mitjançant diferents enllaços de tipus lèxic, gramatical i lògic." (Galperin, 1974) "Text és la forma primària d'organització en què es manifesta el llenguatge humà. Quan es produeix una comunicació entre éssers humans (parlada / escrita) és en forma de textos." (lsenberg, H., 1976) "Text és la unitat lingüística comunicativa fonamental, producte de l'activitat verbal humana. Es caracteritza pel seu tancament semàntic i comunicatiu i per la seua coherència... formada a partir de la intenció comunicativa del parlant de crear un text íntegre i, també, a partir de la seua estructuració..." (Bernàrdez, 1982) Aquest últim destaca tres idees fonamentals que resumeixen les definicions anteriors: - El text té un caràcter comunicatiu: és una acció o una activitat que es realitza amb una finalitat comunicativa. - El text té un caràcter pragmàtic; es produeix en una situació concreta. Els textos s'insereixen en una situació determinada, amb interlocutors, objectius i referències constants al món circumdant, i no tenen sentit fora d'aquest context. - El text és estructurat: té una ordenació i unes regles pròpies que garanteixen el significat del missatge i l'èxit en la comunicació. Una última, i molt diferent, definició de text és la del teòric soviètic Jurij M. Lotman, estudiós de la semiòtica de la cultura, per al qual text és "qualsevol comunicació que s'haja realitzat en un determinat sistema de signes. Així, són textos un ballet, un espectacle teatral, un poema o un quadre.” Els termes "text" i "discurs" de vegades s'utilitzen com a sinònims, però altres vegades per inèrcia i per les connotacions que tots dos tenen tendim a associar text = escrit, discurs = oral. La relació entre els termes text i discurs també és diferent segons els autors. Per a alguns es tracta simplement de mots sinònims. Ho afirmen explícitament i en fan un ús indistint, per exemple, G. Rigau, E. Bernàrdez i J. Lozano. Altres estableixen distincions, com ara T. A. van Dijk, Halliday i Widdowson, tendint a diferenciar entre el text com a producte o resultat, i el discurs que s'analitza com a procés, tant oral com escrit, acte d'interacció verbal. allò que s'ha dit ---- text, el procés de dir-ho ---- discurs. La diferència potser més dràstica, i també més interessant, és la presentada per L. Payrató (1990), segons la qual el text és una unitat supraoracional però ----------------------------------------------------------------

5 ----------------------------------------------------------------


independent del context i és estudiat dins del nivell de la competència, mentre que el discurs és dependent del context i afecta el nivell de l’actuació. Discurs tindria més a veure amb el procés i text amb el resultat. Aquesta distinció ens resoldria el problema dels textos que, tot i contenir incoherències, ser mal construïts o tenir errors de cohesió sintàctica, acompleixen la seua intenció comunicativa perquè són correctament interpretats pel receptor (Lozano). Així, distingiríem entre el text com a unitat teòrica caracteritzada necessàriament per una coherència semàntica i sintàctica, i el discurs com a unitat comunicativa en funcionament en una situació empírica determinada, que pot contenir errors de construcció i de cohesió, i que és produïda per uns parlants concrets que actuen amb més o menys èxit i desimboltura. En la nostra exposició utilitzarem el terme text que no diferenciarem del de discurs i considerarem que fa referència tant a les produccions lingüístiques escrites com a les orals.

3. Què és la Lingüística Textual? Sota el nom de lingüística textual agrupem un nombre molt gran i en certa mesura heterogeni d'aportacions que tenen com a punt comú la superació del límit oracional en l'anàlisi del llenguatge. Podem dir que les característiques més generals i coincidents a tots els corrents textuals (que s'han manifestat, com ja hem mencionat, amb noms molt diferents com gramàtica del text, anàlisi del discurs, lingüística del text…) són aquestes: a) El centre de l'anàlisi lingüística és el text o discurs que es considera una unitat amb valor semàntic i comunicatiu autònom. b) La teoria es presenta com a interdisciplinària: incorpora aspectes de la psicologia, de la sociologia, de la crítica literària, de l’estilística... amb la finalitat de donar una visió globalitzadora del llenguatge. c)

S'articula a partir de les tres dimensions sígniques definides per Morris: la sintaxi, la semàntica i la pragmàtica. D'aquestes, és sens dubte la pragmàtica la que té un pes específic major i la que permet connectar amb aspectes sociolingüístics i psicolingüístics, tot esborrant els límits entre la lingüística sensu stricto i aquelles disciplines.

d) S'interessa per la llengua en ús, per l'aspecte comunicatiu d'aquesta, i no tant per classificar unitats i estructures (estructuralisme) o per crear un model abstracte que done compte de la gramàtica interioritzada del parlant (generativisme). Partint de la dicotomia competència i actuació de la gramàtica generativa, diríem que la LT legitima l'estudi de l'actuació, sense que això implique un abandonament de la competència, que ara en lloc de lingüística, passa a ser comunicativa. La LT va aparéixer a finals dels anys seixanta i es va desenvolupar durant els setanta i molt especialment durant els vuitanta, tot creant escoles i línies d'investigació diferenciades, que podem agrupar, d'una manera general, al voltant de dos nuclis: a Europa el nou model s'ha centrat en les produccions escrites (i d'ací les ----------------------------------------------------------------

6 ----------------------------------------------------------------


referències gairebé constants al terme text com a unitat central); als Estats Units, seguint una tendència ja iniciada amb l'estructuralisme, l'enfocament textual s'ha dirigit més aviat a les manifestacions lingüístiques orals (i d’ací les referències a discurs). Tanmateix, la LT no va nàixer del no-res, sinó que va ser el producte de moltes i variades influències. En primer lloc, l'estudi dels textos es remunta a la retòrica clàssica, que no era més que un conjunt de tècniques per a la producció de discursos. En segon lloc, i aproximant-nos més als nostres dies, alguns desenvolupaments de l'estructuralisme són a la base de la LT: la defensa de l'estudi de les funcions del llenguatge, que van fer els lingüistes de l'Escola de Praga (sobretot Jakobson), les anàlisis de la perspectiva funcional de l'oració iniciades igualment per estudiosos praguians; també les gramàtiques de nivell com la tagmèmica, la sistèmica o la gramàtica estratificacional, en són bona mostra. No només, però, n’és l'estructuralisme la base, també van sorgir algunes propostes que es van presentar com una ampliació de la gramàtica generativa (Van Dijk, Rieser, Rigau...). En aquestes propostes s'hi considerava, bàsicament, que la inclusió d'un segon component interpretatiu, posterior al semàntic, podria donar compte del fenomen que traspassaven el límit oracional. Tanmateix, cal notar que aquesta via d'anàlisi textual va tenir poca vigència. També han sorgit teories textuals que entronquen amb la psicolingüística (Bronckart i el seu grup), amb la sociolingüística (Gregory i Carroll), i amb la didàctica de la llengua (Widdowson). Així doncs, l'estudi del text es mostra com a continuació i alhora reacció al panorama lingüístic del seu moment. Les causes de l'aparició i el desenvolupament de la lingüística textual són, en opinió de Bernárdez, de dos tipus: internes i externes. Causes internes. * Puixança de la semàntica i, sobretot de la pragmàtica, camp d'estudi en desenvolupament que es confon de vegades amb l’anàlisi textual i que hi té un ampli camp d'intersecció. * Reconeixement de la naturalesa extraoracional d'alguns fenòmens (connexió, pronominalització, deïxi...) cosa que explica que no es puguen estudiar de manera reeixida a partir d'oracions isolades. Causes externes. * Necessitat de fer aportacions lingüístiques a disciplines que treballen amb textos complets, com la poètica, l’estilística, la traducció o l'ensenyament de llengües. * Evolució general del paradigma científic, que tendeix a estimular els estudis integradors i interdisciplinaris.

4. Models gramaticals En aquest apartat proposem una reflexió sobre la contribució que ha fet la lingüística a l'estudi de la llengua. Considerem quatre models gramaticals: la gramàtica tradicional, la lingüística estructural, la gramàtica generativa i la lingüística textual.

----------------------------------------------------------------

7 ----------------------------------------------------------------


LA GRAMÀTICA TRADICIONAL Plantejava l'aprenentatge de la llengua d'una manera teòrica. Calia aprendre les regles de la normativa per aconseguir una expressió oral i escrita modèlica, d'acord amb uns patrons poc flexibles que se suposaven més cultes. El mode de llengua que intentava transmetre i conservar aquest ensenyament era poc real: ignorava la diversitat, evitava els canvis i les innovacions, i rebutjava els usos lingüístics i les particularitats de la gran majoria de la societat. En general, també donava molta importància a la llengua escrita i la mostrava com a model a imitar oralment. L'ESTRUCTURALISME Va suposar un gran avanç cap a punts de vista més objectius. Les gramàtiques descriptives es proposen estudiar el funcionament del sistema de la llengua "tal com és i no tal com hauria de ser". L'estructuralisme clàssic intenta estudiar les constants de la llengua per extreure'n principis generals. L'objecte d'estudi és ara l’estructura verbal, els elements que la componen i les seues relacions (sintagmes i paradigmes), però no els criteris de correcció o la normativa. D'aquesta manera es va avançar en la qualitat científica de l'anàlisi lingüística, però l'ensenyament va continuar sent bàsicament gramatical. LA GRAMÀTICA GENERATIVA També anomenada predictiva, s'inicia amb l'obra de Chomsky (Estructures Sintàctiques, 1957) i actualment encara es troba en fase de desenvolupament i discussió. Malgrat les innovacions que va introduir (estructura profunda, regles de reescriptura, subcategorització…), el generativisme no ha quallat en cap mètode didàctic nou. Potser cal buscar les causes en el fet que l'aparell teòric i analític que utilitza presenta uns graus d'abstracció i complexitat poc rendibles per a l’ensenyament o la didàctica de llengües, tot i que els contactes amb els Universals del Llenguatge, podrien fer semblar el contrari. Tot i això, certs plantejaments teòrics de la nova gramàtica han tingut repercussions pedagògiques rellevants; com ara la importància de la recursivitat de la llengua, de la creativitat verbal dels parlants, la idea que hi ha regles gramaticals universals i generalitzables a totes les llengües, la revalorització de la semàntica per definir els conceptes de gramaticalitat... LA LINGÜÍSTICA TEXTUAL Concebuda com a ciència interdisciplinària. El text o discurs és un punt de confluència de la sociologia, l'antropologia, la psicologia, la filosofia… La LT incorpora el punt de vista de l'actuació lingüística. Treballa amb unitats diverses caracteritzades, perquè són no únicament de rang superior a l'oració sinó pertanyents al nivell de l'activitat comunicativa. S'hi consideren com a factors rellevants, entre d'altres, les relacions entre els parlants, les estratègies cognitives de construcció del missatge, els coneixements culturals compartits per la societat... Es tracta d'una visió comunicativa més que formal i més textual que oracional on no prima la sintaxi sinó la semàntica i la pragmàtica. L’esquema següent (Cuenca, M. J., 1992) recull les característiques principals de les tres gramàtiques anteriors i de la LT:

----------------------------------------------------------------

8 ----------------------------------------------------------------


1. Tipus de gramàtica 2. Concepte clau 3. Centre anàlisi 4. Conceptes

5. Aplicació didàctica

6. Aportacion s a la didàctica

GRAMÀTICA LINGÜÍSTICA GRAMÀTICA TRADICIONAL ESTRUCTURAL GENERATIVA Normativa Descriptiva Predictiva (descriptiva)

LINGÜÍSTICA TEXTUAL Descriptiva

Paraula

Signe / Constituent

Oració

Text / discurs

Parts de l’oració

Funcions / Paradigma

Categoria / procés

Procés comunicatiu

Correcte / incorrecte, parts de l’oració, oració simple i composta (hipotaxi i parataxi) Gramàtica normativa (L1), gramàtica traducció (L2)

Llengua / paraula, signe, sistema, estructura, oposició, valor, sintagma / paradigma

Gramatical / agramatical, competència / actuació, oració, transformacions, regles, principis.

Pertinent / no pertinent, competència comunicativa, text, coherència, cohesió, adequació.

Mètodes audiolingual (L2), anàlisi contrastiva (L2)

Enfocament cognitiu (L2), anàlisi d’errors i interllengua (L2)

Enfocament comunicatiu, mètode funcionalnocional (L2), tipologies textuals (L1 i L2)

Primera descripció de la llengua, anàlisi de la norma

Descripció lingüística sistemàtica, atenció a la llengua parlada

Insistència en l’aspecte creatiu, model coherent i complet d’anàlisi, tractament innovador d’errors

Enfocament globalitzador: interdisciplinaritat, llengua en ús, atenció a la diversitat…

5. Aportacions de la Lingüística Textual El desenvolupament de la LT ha fet possible l'aparició d'un seguit de contribucions a la didàctica de la llengua que formen part del corrent que denominem enfocament comunicatiu: a) En primer lloc, ha aportat un fonament teòric important: els conceptes de text / discurs, cohesió, coherència, progressió temàtica, tipologies textuals, són a la base de les metodologies comunicatives. Però, a més de proporcionar conceptes estrictament textuals, permet analitzar la gramàtica oracional d'una manera diferent i concretament fenòmens que ultrapassen clarament el límit de l'oració com ara la pronominalització o la connexió. b) Els lingüistes textuals han fet veure que la llengua no es materialitza en un conjunt d'estructures ni oracions ben formades, sinó en una col·lecció de textos, i que els textos són alguna cosa més que un seguit d'oracions: un conjunt d'oracions gramaticals pot donar lloc a textos anòmals, ja siga des del punt de ----------------------------------------------------------------

9 ----------------------------------------------------------------


vista estrictament textual (textos incoherents o no cohesionats), ja siga des del punt de vista contextual (textos no adequats al context de comunicació). c) Han fet palés que la facultat de llenguatge no consisteix només a dominar les regles gramaticals, la pronúncia i el vocabulari. No equival, doncs, a la competència lingüística, sinó que consisteix a adquirir una competència comunicativa: conéixer l'estructura interna de la llengua, i també saber posar-la en funcionament en situacions comunicatives. Es tracta, al capdavall, de dominar coneixements i habilitats. d) Del punt anterior, se'n dedueix que el llenguatge és, en primer lloc, un sistema d'expressió de significat que s'usa per a la comunicació. e) El llenguatge és un sistema global, inserit dins del conjunt de sistemes cognoscitius. S'imposa, doncs, un tractament totalitzador i interdisciplinari, que tinga en compte especialment els aspectes psicològics i socials. f) Dins del sistema del llenguatge, és tan important l'escrit com l'oral i, per tant, tots dos mereixen atenció. I encara més, es considera que l'escrit no és una simple traducció de l'oral: té regles de funcionament i convencions especifiques. g) L'objectiu de l'ensenyament és assolir competència comunicativa; per tant caldrà dotar l’alumnat fins i tot de l’enciclopèdia cultural que permet comunicar-se de manera reeixida. h) La correcció és secundària respecte a la capacitat d'entendre i fer-se entendre. És més important la fluïdesa que la correcció. El criteri final per avaluar l'èxit d'un intercanvi comunicatiu és la transmissió i la recepció d'un significat concret. i) Cal treballar totes les habilitats (parlar, escoltar, llegir i escriure) amb igual intensitat. j) L'ensenyament ha de ser globalitzador i no atomístic, és a dir, s'imposa un enfocament descendent, de dalt cap avall, oposat a l'enfocament ascendent, que caracteritza els mètodes anteriors centrats en estructures i paraules. Es tracta de partir sempre de situacions comunicatives versemblants i completes, ja que l'objectiu final de l'ensenyament és que els estudiants usen la llengua en situacions tan reals com siga possible i això només és possible a través de textos complets i no sols oracions. Tots aquests factors han fet que apareguen cada vegada en major nombre, investigadors interessats a estudiar la llengua com a procés comunicatiu, més que com a sistema. Cal analitzar les manifestacions de la llengua i la mateixa producció lingüística tant des del punt de vista del receptor com de l'emissor, en un intent, encara hui en gestació i a la recerca d'un paradigma, de donar una visió integrada del llenguatge.

---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------

31 - Tema 31: La lingüística del text. El text com a unitat d’expressió i comprensió

Recommend Documents