27 - Tema 27: Semàntica i lexicologia. Lexemes i morfemes. Procediments per a la formació de paraules

TEMA 27

Tema 27 SEMÀNTICA I LEXICOLOGIA. LEXEMES I MORFEMES. PROCEDIMENTS PER A LA FORMACIÓ DE PARAULES

TEMA 27 Semàntica i lexicologia. Lexemes i morfemes. Procediments per a la formació de paraules

ÍNDEX 1. Introducció 2. Morfologia 2.1. Els monemes 2.2. Tipologia dels monemes − Lexemes − Morfemes 2.3. Tipologia dels morfemes − Morfemes gramaticals − Morfemes derivatius 3. Semàntica i lexicologia 3.1. La creació lèxica − La derivació La derivació per sufixació La derivació per prefixació − La composició La composició per juxtaposició La composició el·líptica o sintètica − L’habilitació Annex. L’ús del guionet en els mots compostos

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------


BIBLIOGRAFIA AGUSTÍ, C. i al., Reciclatge. (Nivell Superior), València, 3 i 4, 1999. BADIA I MARGARIT, A. M., Gramàtica catalana, Madrid. Gredos, 2 vols., 1962. BRUGUERA, J., Història del lèxic català, Enciclopèdia Catalana. CABRÉ, M. T., RIGAU, G., Lexicologia i semàntica, Barcelona. Enciclopèdia Catalana, 1986. COLON, G., El lèxic català dins la Romània, Ed. Universitat de València. CHOMSKY, N., “Observaciones sobre la nominalización”, dins Sánchez de Zavala, J., Semántica y sintaxis en la lingüística transformatoria, Alianza, 1970. Diversos Autors, Gramática valenciana, Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. Bromera, 1996. FABRA, P. Gramàtica Catalana, Barcelona, Teide, 1993. FERRANDO, A., NICOLÀS, M., Panorama d’història de la llengua, Ed. Tàndem. FERRANDO, A. i al., Invitació a la llengua, Ed. Gregal. ---, Llengua COU, València. Gregal, 1986. GINER, R., PELLICER, J. E., TDC: Llengua COU, Barcelona,1987. Gramàtica valenciana, Generalitat Valenciana. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València, Bromera, 1996. LACREU, J. i al., Gramàtica valenciana, Ed. Bromera. LEECH, G., Semàntica, Ed. Alianza. LYONS, J., Introducción a la lingüística teórica, Barcelona, Teide, trad.,1971. MARVÀ, J., Exercicis de Gramàtica Catalana. Vol. VI, Formació de paraules. Barcelona, Ed. Barcino, 1968. ---, Curs superior de gramàtica catalana, Ed. Barcino. MASCARÓ, J., Morfologia, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1986. MORANT, R., “Morfologia” dins Lingüística general aplicada, A. López i altres, València, Universitat de València, 1990. PÉREZ, M., PRUNYONOSA, M., Elements per a una sintaxi liminar del català, Ed. 3 i 4. RUAIX, J., El català 3. Lèxic i estilística, Barcelona, Moià, 1992. SAUSSURE, F., Curs de lingüística general, (diverses edicions). SERRANO, S., De l’amor als signes, Ed. PPV. TUSON, J., El luxe del llenguatge, Ed. Empúries. ULLMANN, S., Semántica. Introducción al significado, Ed. Aguilar.

----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------


1. Introducció Origen i formació del lèxic La primera font del nostre lèxic és el llatí: uns mots els hem incorporat directament (cultismes); D’altres han sofert una lleugera modificació (semicultismes) i; finalment; n'hi ha que s’han transformat totalment (mots populars o patrimonials) i que són els que constitueixen el moll de l’idioma. També trobem doblets quan un mateix ètim (CANONICU, RADIU o LAICU) ha donat dues solucions diferents, una de popular (canonge, raig o llec) i una de culta (canònic, radi o laic). Quan els romans arriben a la zona nord-est de la Província Tarraconense, al segle II a. C., es troben amb una població que parlava una llengua pròpia (preromana, per tant). El llatí, com totes les llengües de cultura, presenta dos nivells bàsics, el culte per a l’oratòria i els escrits, i el vulgar que s’utilitzava de manera col·loquial. aquest segon és la base de les llengües romàniques. No obstant això, les llengües preromanes deixaren petjades en el llatí i en les noves llengües que es van generar. El substrat preromà és un element constitutiu bàsic perquè, en adoptar el llatí, els habitants no podien impedir de modificar-lo i introduir-hi formes i fórmules pròpies. Sembla que és possible parlar d’una llengua ibèrica, que hauria deixat a la nostra llengua noms comuns i propis com: esquerra, pissarra, Andorra,... que presenten, tots, un sufix en –rr-. O mots com: estalviar, sargantana,... Són probablement també ibèrics, els noms propis: Fraga, Sort,... Del cèltic, menys important, procedeixen noms propis com: Verdú, Besalú, ... La influència germànica. Quan es trenca la unitat de l’Imperi Romà (segle V d.C.), les invasions germàniques suposaven una forta diversificació, dialectalització del llatí. A més, bona part de la influència germànica procedeix no del període de les invasions sinó dels anteriors contactes que el poble germànic havia tingut amb els romans. Així ens han arribat: guerra, guanyar, guarnir, blanc, blau, espia, roba, fang, robar... Més tardans són: trampa, cruixir; guant... En els topònims i antropònims: Geltrú, Requesens, Alfons, Àlvar, Elvira, Bertran, Guimerà, Armengol, Jofre... L’àrab i el mossàrab. Des del s. V al s. VIII el llatí parlat en la tarraconense evoluciona ràpidament. Va transformant-se fins al punt que hem de parlar de llengües romàniques. A més, al segle VIII arriben els àrabs a la Península. Del romanç derivat del llatí que es parlaven als territoris ocupats pels àrabs, en diem mossàrab. Així, tenim arabismes com: garbí, llebeig, xaloc, albercoc, albergínia, arròs, carabassa, alfals, llimona, síndria, taronja, garrofa, safareig, rambla, rajola, magatzem, alferes, almirall, aixeta, safata, setrill, tassa, escabetx, arracades, alcohol, drassana. I noms propis: Borja, Mesquida, Alcúdia. I mossarabismes: Campos, Muro, Elx... El grec. Tot i que contribueix ben poc, els mots grecs o hel·lenismes que hi ha restat, o bé s’hi ha introduït a través del llatí: ametla, tia, botiga, pergamí, església, evangeli, batejar, guix, governar, cim, orfe, escola... O bé corresponen a l’època medieval: galera, xarxa, ormejar... O bé són hel·lenismes actuals: telèfon, taquigrafia, geografia, crisi, monarquia, drama... Provençal i parlars llenguadocians. Una intensa i contínua relació de veïnatge i prestigi dels trobadors medievals provençals ha provocat una influència entre les dues llengües. Així algunes restes del provençal són: coratge, espasa, banys...

----------------------------------------------------------------

4 ----------------------------------------------------------------


El francés. N'ha deixat petges en dues èpoques diferents, a la medieval, amb tots com: covardia, jardí, patge, frare, homenatge, missatge... I a l’època moderna: corsé, fibra, hotel, borsa, clixé, croqueta, debut, xofer, xalet, silueta... L’italià. Els italianismes provenen bàsicament del període de dominació d’Alfons V a Nàpols i de la influència de l’Humanisme i del Renaixement. En són exemples: tramuntana, escopeta, sentinella, partitura, plano, analfabetisme, ferroviari... L’anglés. La influència de l’anglés afecta tots els llenguatges específics: tenim mots com: futbol, handbol, hoquei, sandvitx, handicap, estàndard, esport, bistec, club, interviu, míting... El castellà. Tenim castellanismes com: borratxo, bodega, faldilla, palangana, burro, maco, ... que han entrat en la llengua en diversos períodes històrics. 2. Morfologia 2.1. Els monemes Aristòtil va definir les paraules com les unitats significatives més menudes de la parla. Aquella definició fou acceptada pels lingüistes durant molt de temps i és només recentment que els mètodes d’anàlisi, emulant els procediments – i de vegades la terminologia – de la física nuclear, han descobert unitats semàntiques sota el nivell de la paraula. Es tracta dels monemes, segons la terminologia de Martinet. Seguint la teoria d’aquest autor, allò que caracteritza el llenguatge humà i el diferencia de la resta de sistemes semiòtics de comunicació és l’articulació en dos plans diferents: a) un que combina una sèrie d’unitats dotades de contingut i d’expressió fònica, i b) un altre que combina unitats que posseeixen expressió fònica però no contingut significatiu. Tot seguit analitzarem les unitats de la primera articulació. Considerem, per exemple, un text com: els treballadors contraposaven aferrissadament els seus arguments als criteris de la patronal. Si el descomponen fins a arribar a les unitats mínimes significatives, obtindrem: els treball-ador-s contra-pos-a-v-e-n a-ferr-is-ad-ament els seu-s argument-s a-l-s criteri-s defens-at-s per l-a patro-n-al. D’aquestes unitats mínimes significatives, en direm monemes i de la disciplina lingüística que se n’ocupa, morfologia. 2.2. Tipologia dels monemes Lexemes Si analitzem detingudament els monemes destriats en el text anterior, comprovarem que no tots posseeixen el mateix tipus de significat. D’una banda hi ha els que, com treball-, pos-, ferr-, argument-, criter-, defens-, patro-, designen nocions o categories que fan referència a la realitat (real o imaginada), i per tant, aporten significacions fixables en un diccionari. Aquests monemes s’anomenen lexemes. A més de ser portadors de significat lèxic, els lexemes es caracteritzen perquè constitueixen inventaris oberts i perquè s’identifiquen, des d'un punt de vista categorial amb els substantius, els adjectius, els verbs i els adverbis. Un cas especial el constitueixen els pronoms ja que d’una banda pertanyen a inventaris tancats, i s’allunyen a la resta de lexemes, i d’una altra no tenen un significat lèxic propi ja que l’adquireixen per relació al discurs i al context comunicatiu ----------------------------------------------------------------

5 ----------------------------------------------------------------


en què apareixen inserits; malgrat aquesta dificultat els considerarem també dins la nòmina dels lexemes. Morfemes L’altre tipus de monemes està constituït per aquelles unitats que no posseeixen significat ple com: el-s, -ador, contra-...-a-ve-n, etc. Es tracta de monemes que modifiquen en un sentit o un altre els lexemes; parlarem en aquest cas de morfemes. Aquestes unitats es caracteritzen per constituir inventaris tancats; amb un nombre limitat d’elements. Poden ser classificats segons els tipus de significats que aporten als lexemes; en distingirem així dos grups: els que aporten un significat gramatical i els que modifiquen sintàcticament o semànticament els lexemes i generen mots nous. 2.3. Tipologia dels morfemes Morfemes gramaticals Aporten al lexema una informació de caire gramatical (gènere i nombre en els substantius i adjectius; mode, temps, aspecte, etc. En les formes verbals) o permeten d’establir les relacions entre els diferents elements que estructuren l’oració (els determinants, les preposicions, les conjuncions). Encara que aparentment resulta estrany d’encabir els morfemes de gènere juntament amb els determinants, les preposicions i les conjuncions, la distribució dels quals en el missatge és tan diferent, convé tenir present que altres llengües altament flexives, com el llatí o el grec, presenten amalgamats amb els lexemes les relacions que nosaltres establim amb les preposicions –ros-ae: de la rosa-, o que presenten l’article en grau zero -ros-a: la rosa-. Hi ha fins i tot llengües, com el basc o el romanés, en els quals l’article i les preposicions es fusionen amb el lexema nominal, tot formant una sola paraula –en basc: gizon-a-reu: de l’home, etc. Amb tot això, sempre distingirem (segons l’estructura de les diverses llengües) entre els morfemes independents, és a dir; aquells que poden funcionar com a elements autònoms en una oració – encara que d’acord amb els contextos puguen contraure's o elidir-se, com ara l’article en català: l’Enric, o la preposició: d’Helena,-; i els morfemes dependents, aquells que no posseeixen autonomia sintàctica i s’amalgamen, per tant, amb el lexema: els morfemes dependents posen d’evidència la concordança que s’estableix entre els diversos elements que estructuren les oracions. Així en català, la concordança existent entre el nom, els determinants i els adjectius es palesa en els morfemes dependents que reiteren el nombre i el gènere: Un-e-s don-e-s bog-e-s Gènere: * * * Nombre: # # # Pel que fa a la flexió verbal, la concordança s’estableix entre el nucli del sintagma nominal, que actua de subjecte, i el nucli del sintagma verbal. A més cal afegir els morfemes de temps, aspecte i mode, que són exclusius de la categoria verbal. Morfemes derivatius Els morfemes derivatius o afixos són els morfemes que modifiquen sintàcticament o semànticament el lexema i permeten de generar mots nous. La modificació sintàctica que poden introduir aquests morfemes consisteix a canviar la categoria del lexema. Així per exemple, a un lexema nominal com nervi li afegim ----------------------------------------------------------------

6 ----------------------------------------------------------------


l’afix –os, obtindrem un adjectiu: nerviós. Així mateix, a partir d’un adjectiu també podem formar un adverbi: nerviós > nervios-a-ment. El conjunt de tots els mots derivats d’un lexema, l’anomenem família de mots. En el següent punt desenvoluparem aquesta qüestió dels morfemes derivatius. 3. Semàntica i lexicologia La semàntica és la disciplina que s’ocupa del significat lingüístic, és a dir, és la part de la lingüística que atén el sentit o la significació de les diverses unitats lèxiques que conformen un enunciat. I la lexicologia és la ciència que s’ocupa de l’anàlisi de les diferents lexies que conformen el vocabulari d’una llengua. De la primera ens n’ocuparem en el següent tema i ara ens centrarem en la segona: la lexicologia. Dins del camp de la lexicologia ocupa una bona part l’estudi de tots aquells fenòmens que es produeixen en el procés de creació d’elements lèxics nous, és a dir, les regles que en cada llengua s’estableixen en la formació dels mots, a partir dels monemes que els integren. La lexicologia, doncs, analitza les paraules, tot tenint en compte les relacions que s’hi estableixen entre els formants, la significació que hi aporten i la funció sintàctica que hi realitzen. Es compren per tant, que no sempre són del tot definides les fronteres d’aquesta ciència amb les de la morfologia, la semàntica i fins i tot la sintaxi. 3.1. La creació lèxica Tres són els procediments – segons Teresa Cabré i gemma Rigau – mitjançant els quals les llengües han generat i generen nous elements lèxics: un de caràcter morfològic, la derivació, un de caràcter sintàctic, la composició i un caràcter sintacticosemàntic, l’habilitació. La derivació Constitueix un dels procediments més recurrents emprats en català per la formació de nous mots. La gramàtica tradicional anomena aquests morfemes derivatius amb el nom genèric d’afixos, i en funció de la posició que ocupen respecte del lexema, se sol distingir entre: •Prefixos: quan s’anteposen al lexema; a-morf, des-fer. •Sufixos: quan es posposen. Aquest tipus és el més productiu en català; cant-ar, futbol-ista. •Infixos: quan es col·loquen bé entre un prefix i el radical, bé entre el radical i un sufix. En tots dos casos, però, la funció dels infixos és força diferent de la que realitzen prefixos i sufixos, perquè aquesta és quasi sempre, merament nexual i no posseeixen cap valor significatiu: grogu-ej-ar, re-a-just. Del nou element obtingut en diem derivat. Els derivats poden be aparèixer com a dominats per l’afix en uns casos, o bé dominat pel lexema en d’altres. Diem que l’afix és qui domina un compost quan aquest imposa al lexema els seus trets sintàctics, morfològics i semàntics en detriment del d’aquell. Així, per exemple, en derivats com: canterer: canter+er empolsar: em+pols+ar guantada: guant+ada ----------------------------------------------------------------

7 ----------------------------------------------------------------


És evident que els afixos –er, em- + -ar, -ada, caracteritzen les noves peces lèxiques: •-er modifica cànter semànticament perquè li agrega el fet”persona que fa”; • em- + -ar verbalitza el lexema pols. •-ada modifica el lexema guant en dos sentits: d’un costat li afegeix el tret semàntic "colp fet amb", i l’altre li atorga un gènere gramaticalment diferent. D’altres vegades, però, és el lexema qui determina el nou mot, i els afixos, anomenats en aquest cas aspectuals, es limiten a matisar o complementar el valor del lexema. Això és el que ocorre, per exemple, en compostos com: re +passa: repassar groc + enc: groguenc bes + nét: besnét La derivació per sufixació En el procés de sufixació, en funció de la categoria gramatical resultant distingirem entre: nominalització, adjectivació, verbalització i adverbialització. La nominalització Amb lexema verbal: -ment: coneixement, tractament, -im: ruixim, -dor: menjador, -atge: habitatge, etc. Amb lexema adjectival: La selecció del sufix depén del contingut semàntic del lexema adjectival a què s’ajunta: -ària, -ada: llargària, llargada, -esa: vellesa, -isme: cibisme, -or: blavor, etc. Amb lexema nominal: -aire: catifaire, -ista: artista, -ia: porteria, -at: rectorat, -ot: llibrot, -ada: gentada, etc. L’adjectivació Amb lexema nominal: -esc / -esca: cavalleresca, -enc / -enca: muntanyenc, rierenca, -ó / -osa: arenós, enginyosa, -al: social, -íac / iaca: elegíac, cardíaca, etc. Amb lexema verbal: -aire: xarraire, -ós/-osa: lliscós, desitjosa, -ble: menjable, -dor/ -dora: llegidor/a, etc. Amb lexema adjectival (aspectuals): -et /-eta: grandet, poquet, -ós / -osa: verdós, grogosa, -é: cinqué, sisé, etc. La verbalització Amb lexema nominal: -eg-: mossegar, -ej-: parpellejar, -ífic: estratificar, -itz-: mobilitzar. Amb lexema verbal: -ej-: plovisquejar, -íss-: esquerdissar. L’adverbialització -ment: ràpidament. També alguns adverbis de temps i de lloc que admeten sufixos aspectuals: -et: propet, -íssim: promptíssim ----------------------------------------------------------------

8 ----------------------------------------------------------------


La derivació per prefixació Distingirem dos tipus de prefixos: aquells que dominen el lexema i imposen els seus trets sintàctics o semàntics, i aquells que no introdueixen una veritable alteració: els prefixos aspectuals. Els prefixos verbalitzadors Els prefixos a-, en- (o em- davant bilabial) i es- verbalitzen lexemes nominals i adjectivals. Amb aquests es formen verbs de la primera i tercera conjugació. El valor semàntic de a- i en- és divers: a-: arraconar, avergonyir-se, alleugerir, asseure, etc. en-: engabiar, ensucrar, endeutar, emboirar, etc. -es: esmicar, espolsar, esclarir, etc. Els prefixos aspectuals El tret semàntic que afegeixen al lexema pot ser negació, falsedat, repetició, quantificació... a-: amoral, no: no-violència, des-: desigual, contra-: contrallum, bi(s): bilingüe, re-: rememorar, con-: confluència, per-: perseguir, ante-: antesala, ex-: excloure, pre-: prehistòria, post-: postmoderna, etc. La composició La composició lèxica és un dels recursos per a crear nous mots i consisteix a unir dos o més lexemes que existeixen com a mots independents en la llengua: la composició pot ser de dos tipus: per yuxtaposició i composició el·líptica o sintètica. La composició per yuxtaposició Els compostos per juxtaposició són els formats per la reunió de dos o més mots agrupats sense alteració de les lleis gramaticals, els quals en el transcurs del temps han anat perdent la seua significació particular i múltiple per prendre'n una de conjunta i simple. Pràcticament, tots aquests mots nous formats per yuxtaposició són substantius i adjectius. Substantius: Subst.+adj.: pèl-roig, adj.+subst.: migdia, subst.+subst.: sud-est, subst.+prep.+subst.: ull de poll, subst.+ Conj.+subst.: coliflor, mot feble (que ha perdut l’accent)+mot general: no-res. Adjectius: Adj. Qualificatiu+adj. Qualificatiu: agredolç. Adj. numeral+adj. numeral: cinquanta-cinc. La composició el·líptica o sintètica Els compostos d’aquesta forma són aquells els components dels quals s’han unit violentament les lleis gramaticals, i prescindint d’alguns dels seus elements, per la qual cosa el mot resultant comprén més idees que les expressades pels components presos d’un en un. Per exemple: eixugamans (drap que eixuga les mans). S’hi poden formar substantius, adjectius i verbs entre d’altres. Substantius: Subst.+subst.: ferrocarril, subst.+adj. o participi: celobert, imperatiu+subst.: comptagotes. ----------------------------------------------------------------

9 ----------------------------------------------------------------


Adjectius: Subst. +adj.: camallarg, adj. + subst.: blau cel, adj. + adj.: teoricopràctic Verbs: Subst. + verb: capgirar, adj. + verb: primfilar. Altres: Fórmules de discurs: vist-i-plau, onomatopeies: zig-zag, partícules compostes: nogensmenys, Recompostos (mots formats amb elements grecollatins): atmosfera. L’habilitació Estrictament, els processos de creació de mots són els que acabem d’analitzar: Un de caràcter morfològic, la derivació, i un altre de caràcter lèxic, la composició. Això no obstant, hi ha un altre procediment que permet, si no crear mots, sí almenys atorgar a certs elements funcions diferents d’aquelles que els correspondria realitzar en sentit estricte. Es tracta del procés anomenat habilitació o hipòstasi. D’un element en direm habilitat quan s’ha transcategoritzat, tot desenvolupant una funció sintàctica que de comú no li correspon. Un verb com ara dinar, que sintàcticament es caracteritza per ser el nucli del predicat, pot aparèixer funcionant com a nucli del subjecte i comportar-se com un substantiu: el dinar està fet. • • • • • • • • • • • • • • •

Alguns casos d’habilitació: Noms propis esdevinguts noms comuns: una guinea, un adam, ... Noms comuns esdevinguts adjectius qualificatius: el color taronja, cabell castany, ... Noms comuns que fan de predicatiu o d’atribut: ser un porc, ... Noms gentilicis esdevinguts noms comuns: una mallorquina, una marineta ... Gentilicis esdevinguts adjectius qualificatius: manta morellana, un jueu, ... Adjectius qualificatius que esdevenen noms: un diari, un impermeable, ... Adjectius usats com a adverbis: parlar fort, veure-hi clar... Derivats verbals (acabats en -or/-ora) usats indistintament com a noms o adjectius: un director, una cosidora, ... Mots emprats com a interjeccions: silenci!, fort!, visca!, ... El pronom personal de la 1a persona singular usat com a substantiu: el jo. Infinitius usats com a substantius: el dinar, el sopar... Radicals d’infinitiu usats com a substantius: bateig de batejar, ... Antics participis presents esdevinguts substantius: els voltants, un dependent... Participis passats que prenen la categoria de substantius: una mossegada... Alguns adverbis, preposicions i conjuncions emprats com a substantius: el fora.

---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------


ANNEX L’ús del guionet en els mots compostos S’escriuen amb guionet: Els compostos repetitius i expressius: a corre-cuita, nyam-nyam, tic-tac, pingpang. Els compostos formats per dos mots en què concórreguen les següents característiques: • que el segon comence amb r-, s-, x- i el primer acabe amb vocal: busca-raons, espanta-sogres, para-xocs. • que la soldadura dels dos elements puda dificultar-ne la lectura adequada: bell-lloc, cap-roig, cinc-en-rama, plats i olles. • que el primer element siga un mot que du accent gràfic: camí-raler, pèlcurt. Els compostos abans-d’ahir, adéu-siau, despús-ahir, qui-sap-lo. Els manlleus adaptats: agnus dei, disc-jockey, Dalai-lama, gin-tònic. Els numerals compostos: (ordinals i cardinals): vint-i-dos, tres-cents. Els mots compostos que comencen amb el nom d’un punt cardinal: nordamericà, nord-est, sud-africà. Un petit grup de mots o expressions singulars: abans-d’ahir, despús-demà, qui-sap-lo (qui -sap -la). S’escriuen sense guionet: Paraules formades amb prefixos: arxi-, bes-, es-, per-, plus-, pre-, pro-, pseudo-, quasi-, sobre-, sots-, ultra-, vice-. En mots construïts amb formes prefixades acabades generalment en -o i a vegades amb -i: audio-, cardio-, coxo-, denti-, fisico-, gastro-, labio-, magneto-, sodioEls compostos que són manlleus adaptats: exvot. Els mots adesiara i usdefruit que, malgrat complir la condició de l’apartat 2.3., tenen una tradició consolidada amb aquesta grafia. El substantiu no-res i els compostos formats amb el mot no i un substantiu s’escriuran amb guionet: el no-alineament, la no-violència, en canvi, el mot no s’escriurà com a mot independent quan precedeix un adjectiu: els països no alineats, les nacions no violentes. Tant si els compostos sinàptics són subordinats com coordinats, en ambdós casos s’escriuen separats i sense guionet: camions cisterna, mobles bar, ciutats dormitori, faldilles pantalons, biblioteques museus.

---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------


---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------

27 - Tema 27: Semàntica i lexicologia. Lexemes i morfemes. Procediments per a la formació de paraules

Recommend Documents