24 - Tema 24: L'oració composta. Coordinació, juxtaposició i subordinació

TEMA 24

Tema 24 L’ORACIÓ COMPOSTA. COORDINACIÓ, JUXTAPOSICIÓ I SUBORDINACIÓ

TEMA 24 L’oració composta. Coordinació, juxtaposició i subordinació

ÍNDEX 1. Introducció 2. Oració simple 3. Oració complexa 4. Oració composta 5. Coordinació i subordinació 6. Hipotaxi i parataxi 7. Classificació de l'oració composta 8. Les proposicions coordinades 9. Juxtaposició

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------


BIBLIOGRAFIA BADIA I MARGARIT, A. M., Gramàtica catalana, Gredos, Madrid, 1975. FERRANDO, A. i al., Invitació a la llengua catalana, Gregal, València, 1986. MARCOS MARÍN, F., Curso de gramática española, Cincel, Madrid, 1984. MARTÍ I CASTELL, J., Gramàtica catalana, Edhasa, Barcelona, 1981. PITARCH, V., PALOMERO, J., Contacte, 3i4, València, 1984. RUAIX, J., El català, Barcelona, 1986. SALDANYA, M. i al., Diccionari de lingüística, Colomar, València, 1998.

----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------


1. Introducció Des d'una perspectiva estructural distingirem tres tipus d'oració: simple, complexa o composta tot i que darrerament els autors només en distingeixen dos tipus (v. Saldanya, 1998): simple, complexa i composta. En primer lloc distingim oració de proposició. Oració: tot segment del discurs limitat per dues pauses absolutes, que posseeix independència sintàctica i autonomia semàntica i que pot estar constituït per una o més estructures dotades de SN i SV. Proposició (segons A. Alonso i H. Ureña) és una estructura que té forma oracional (SN i SV propis) però que s'inclouen dins el marc d'una oració. Són estructures (Guillermo Rojo li dóna el nom de clàusula). 2. Oració simple Posseeix un únic verb (o perífrasi verbal) i està constituïda per una SN i un SV. Semànticament expressa un pensament o judici. 3. Oració complexa, la inserció Té la mateixa estructura que la simple però posseeix una proposició inserida en un dels seus constituents. Per a la major part de crítics actuals és un tipus de composta, simplement, i no utilitzen el terme complexa. El procediment de la inserció consisteix a fer que una oració simple puga ser introduïda (o inserida) en l'estructura d'una altra oració on funcionarà com un dels seus constituents (on realitza una funció). L'oració obtinguda per aquest procediment d'inserció rep el nom d'oració complexa i consta d'una oració matriu i d'una proposició inserida en l'estructura d'aquella. Per tal d'inserir una oració en l'estructura d'una altra cal primer un canvi de jerarquia necessari perquè es produïsca la inserció. Es pot aconseguir mitjançant dos recursos formals diferents. a) Encapçalar l'oració que es vol inserir amb un nexe, anomenat per alguns autors nexe refuncionalitzador, perquè permet que allò que era una oració independent es convertisca en una proposició i funcione com a constituent oracional. b) Elidir el subjecte en l'oració que es vol inserir i utilitzar una de les formes no personals del verb. Aquestes es troben a mitjan camí entre la categoria verbal i les categories substantiva (infinitiu), adjectiva (participi) o adverbial (gerundi). Des d'un punt de vista sintàctic distingirem tres tipus d'inserció diferent segons que la proposició inserida realitze en l'oració complexa la funció pròpia d'un adjectiu, d'un substantiu o d'un adverbi. Parlarem, doncs, de: - Inserció adjectiva. El xic que vam conéixer a Itàlia m'ha enviat una postal. - Inserció substantiva. L'Enric no desitja que nosaltres ens ajudem. - Inserció adverbial. Vinc d'on m'has dit.

----------------------------------------------------------------

4 ----------------------------------------------------------------


4. Oració composta Té una estructura més desenvolupada que l'oració simple i la complexa. Està constituïda per dues o més proposicions entre les quals el parlant ha establert una determinada vinculació logicosemàntica que podem representar: Proposició SN + SV R oració composta

Proposició SN + SV

Estava molt cansat però me n'aní amb ells. (relació lògica adversativa)

Amb l'oració composta s'expressa un contingut semàntic d'un rang superior al que es troba en les oracions simples i complexes, ja que al significat que cada proposició posseeix per ella mateixa cal afegir el que s'obté en establir-hi la relació logicosemàntica. Aquestes oracions s'allunyen de les simples i de les complexes i ens aproximen al text com a unitat supraoracional. 5. Coordinació i subordinació La major part de les classificacions coincideixen en: oracions coordinades copulatives, distributives, disjuntives, adversatives, il·latives, continuatives i causals. I les subordinades: - subordinades substantives: de subjecte, C. Directe, C. Indirecte, C. Circumstancial, C. Agent, C. Preposicional d'altre substantiu o d'un adjectiu. - subordinades adjectives o de relatiu: especificatives i explicatives. - subordinades adverbials: de lloc, de temps, de mode; comparatives i consecutives (quantitatives); condicionals i concessives (causals i finals). 6. Hipotaxi i parataxi Segons Badia (1975) són les relacions expressades dins l'oració composta que poden oposar-se formalment en conjuntives i juxtaposades. La parataxi es compon d'oracions amb existència pròpia (cada una pot funcionar independentment) mentre la hipotaxi manté una jerarquia, una dependència en la qual l'oració subordinada pot tenir una existència independent, i sols la té com a part de la principal. La distinció és merament formal, ja que un mateix pensament pot expressar-se mitjançant a coordinació o la subordinació. Des d'un punt de vista gramatical, els elements diferenciadors de la parataxi i la hipotaxi són de tres classes: a) La subordinada constitueix un dels elements de l'oració composta (o la principal fa de la subordinada un element seu) i per això les subordinades s'analitzen com si foren una oració simple. b) En general, les conjuncions són específiques bé per a la subordinació, bé per a la coordinació, per pura tradició. Això fa que en casos en què una forma (perquè) té un ús coordinant i un ús subordinant causal, la llengua tendeix a no distingir-les. c) El mode en què ve expressat el verb. En cada cas hi ha una solució particular però es pot afirmar que l'ús del subjuntiu pressuposa subordinació. ----------------------------------------------------------------

5 ----------------------------------------------------------------


Aquests tres elements diferenciadors separen hipotaxi i parataxi fins a l'extrem que una oració subordinada sense principal no té sentit. De tota manera, l'apreciació purament gramatical és molt relativa, i és que l'oració composta és una unitat psíquica, i com a tal pot tenir dues expressions només diferenciades per la forma. Marcos Marín (1984) parla de tres possibles classes lògiques de la coordinació: inclusió, addició o copulativa; exclusió o disjuntiva; restricció o adversativa (total o parcial). A més del procediment conjuntiu, un altre mitjà important per tal d'indicar la coordinació és utilitzar en la segona oració una paraula que pot referir-se a la primera oració. La Gramàtica Generativa considera la coordinació com la unió de dues estructures oracionals mitjançant una transformació generalitzada (Chomsky, 1957). En l'estructura profunda hi hauria dues oracions sobre les quals hi ha una transformació que dóna lloc a les oracions coordinades. Açò durà poc i ja en el model de 1965 o estàndard, s'introdueix la coordinació mitjançant una transformació sinó en l'estructura profunda, una conjunció recursiva que apareix des del principi. Lakoff i altres pensen que hi ha dos tipus de coordinació, el model anterior i coordinació de sintagmes nominals que es donarà amb verbs que en l'estructura profunda s'introdueixen com a verbs transitius. 7. Classificació de l'oració composta Les oracions compostes es poden classificar a partir del tipus de vinculació relacional que contrauen les proposicions que la constitueixen. Parlem de tres tipus de relacions diferents: • La coordinació (o parataxi, en principi) dóna compte de la relació que s'estableix, per mitjà de conjuncions, entre proposicions jeràrquicament iguals. D'aquestes conjuncions que es limiten a enllaçar les proposicions sense establirhi relacions de dependència, en direm conjuncions coordinants. • La subordinació (o hipotaxi, en principi) és el procediment que relaciona dues proposicions de manera que l'una depén formalment de l'altra (dependència formal). Semànticament, la relació que s'estableix entre les dues proposicions és d'interdependència (interdependència semàntica), per tal com cada una realitza una determinada funció en l'oració composta i exigeix la presència de l'altra. Anomenarem proposició subordinada la que apareix amb la conjunció i s'enllaça amb l'altra, la proposició principal; d'aquestes conjuncions enllacen la subordinada amb la principal, en direm conjuncions subordinants. • La juxtaposició (que pot tenir el valor tant de parataxi com d'hipotaxi) dóna compte de les proposicions coordinades i subordinades que apareixen sense enllaç conjuntiu, separades per signes de puntuació. Cada una de les expressions d'aquests períodes posseeixen un significat concret; en ser associades, però, configuren un tot significatiu major. S'hi establix una relació unitària que pot ser de coordinació (Li he telefonat diverses vegades; no l'he pogut localitzar) o de subordinació (Estic cansant-me; el nen no deixa de plorar). Sense conjuncions, per tal d'esbrinar quina relació mantenen cal recórrer a l'entonació i l'èmfasi amb què es pronuncien, al significat i al context en què apareixen.

----------------------------------------------------------------

6 ----------------------------------------------------------------


8. Les proposicions coordinades Les conjuncions coordinants ens permeten de destriar el tipus concret de proposicions coordinades que trobem en cada cas. Segons el valor que posseeixen aquestes conjuncions hom distingeix entre proposicions coordinades: - copulatives - distributives - continuatives - disjuntives - adversatives - explicatives Les conjuncions coordinants enllacen normalment oracions. A més enllacen aparentment paraules, però en el fons aquestes són proposicions coordinades on els elements que posseeixen en comú sols apareixen una vegada. Quadre resum1 del valor de les diferents proposicions coordinades i de les conjuncions o locucions conjuntives que les enllacen: oracions

conjuncions o locucions conjuntives i, ni*

exemples

copulatives, són Cantàrem i ballàrem. unides per nexes No ens ha escrit ni que indiquen ens ha avisat. addició, són recursives disjuntives, una o, o bé T'escriuré o et proposició exclou telefonaré. l'altra o les altres distributives, hi ara... ara, adés... Ara riu, ara plora. ha alternança adés, no sols Adés pensa una (solament)... sinó, cosa, adés l'altra. El ni... ni, o... o, mig... mateix pot ser veritat mig, ja... ja, el mateix que pot ser mentida. que..., l'una... l'altra continuatives, una prop. assenyala continuïtat, successió o acumulació a l'altra

encara, a Li ho dic bé i encara més, així em contesta així. A mateix, fins i més d'explicar-nos on tot, d'altra era, ens acompanyà. banda explicatives, la 2a això és, és a dir, o Em digué que me prop. aclareix la 1a sia (o siga) n'anara, és a dir, que no volia veure'm. adversatives, però, altrament, sinó No m'agrada s'estableix una (que), tanmateix, no l'arròs, però oposició entre obstant (això), amb tot, tot me'l menjaré les dues prop. i això, per contra, en canvi, més aviat 1

* Les gramàtiques solen incloure la conj. que entre les copulatives; els usos copulatius d'aquesta conj. es redueixen a expressions estereotipade s del tipus: Canta que canta, Canta que cantaràs. Alguns autors en consideren altres: il·latives o consecutives (doncs, per tant, en conseqüènci a), comparatives ...

Segons Invitació a la llengua.

----------------------------------------------------------------

7 ----------------------------------------------------------------


La conjunció copulativa i expressa merament addició; això explica que amb aquesta conjunció, de manera semblant a les juxtaposades, es puguen indicar idees logicosemàntiques pròpies de les oracions subordinades: Demana-li-ho i t'ho donarà. > Si li ho demanes, t'ho donarà. Aquest tipus d'oracions tenen, normalment, un ordre fix i pertinent que no és possible canviar: *T'ho donaré i demana-li-ho. Hom parla, en aquest cas, de coordinades asimètriques per oposició a les coordinades simètriques, on l'ordre de les proposicions és perfectament intercanviable: Lluís se n'anà en cotxe i Pere en tren. Des d'un punt de vista estilístic cal remarcar que la reiteració de conjuncions copulatives és l'expressió més normal de polisíndeton o ús abundant i reiterat de nexes conjuntius. De manera general, es pot afirmar que amb el polisíndeton, al contrari de la juxtaposició o asíndeton, s'individualitza i es ressalta cada un dels membres de l'enumeració o cada una de les proposicions enllaçades; l'efecte aconseguit és, doncs, emfasitzador i intensificador. D'altres vegades, aquesta reiteració fa que el discurs esdevinga més lent i pausat. La conjunció i de vegades s'utilitza com a connector extraoracional i enllaça l'oració en què apareix amb allò que s'ha dit o pensat anteriorment: I què, em dieu de què vau parlar l'altre dia? Les adversatives, tot i que s'inclouen tradicionalment dins la coordinació, són molt pròximes, des d'un punt de vista semàntic, a les subordinades, ja que també en les adversatives, les proposicions s'interrelacionen, això és, s'exigeixen mútuament. A més, la mateixa oposició establerta per les adversatives, pot ser expressada amb una subordinada concessiva: Fa molt fred, però em banyaré. > Encara que em banyaré.

-

-

Remarques sobre les conjuncions coordinants: I i O són invariables. Però, tot i això, amb tot i tanmateix poden col·locar-se o bé a l'inici de la proposició que enllacen (M'ha dit que arribaria prompte però crec que no vindrà) o bé entre comes, darrere d'un dels mots d'aquesta proposició (...crec, però, que no vindrà). En aquest darrer cas s'adquireixen un cert valor concessiu. Cal no confondre la conjunció adversativa sinó amb la forma si no.

Des d'un punt de vista del significat, l'oració composta pot venir constituïda per dues classes d'oracions: d'igual categoria o coordinades, i jeràrquicament diferenciades o subordinades. Combinant les dues classificacions distingirem quatre grups d'oracions (Badia, 1975): a) Coordinades (pel sentit) dividides en: 1. coordinades juxtaposades 2. coordinades conjuntes (amb conjunció) b) Subordinades (pel sentit) dividides en: 3. subordinades juxtaposades 4. subordinades conjuntes (amb conjunció)

----------------------------------------------------------------

8 ----------------------------------------------------------------


9. Juxtaposició

-

-

Les oracions juxtaposades poden ser: Juxtaposades pròpies, oracions posades una al costat de l'altra, sense cap conjunció que les enllace. Poden tenir valor de coordinades (copulatives, disjuntives, adversatives, il·latives i causals) i de subordinades (de subjecte; adjectiva o de relatiu; adverbial temporal, condicional o concessiva). Juxtaposades impròpies. Sempre sense conjuncions, però amb elements d'enllaç que semblen exercir un paper de connexió. En la segona oració hi ha una paraula (pronom, adjectiu, adverbi) referida a quelcom de la primera, o la repetició d'un element de la primera: Demana l'adreça al porter; copia-me-la.

La juxtaposició és característica, per la simplicitat que li és pròpia, dels períodes de formació de les llengües i de les primeres etapes d'aprenentatge lingüístic. La simple juxtaposició juga un paper estilístic important (asíndeton) per tal d'aconseguir un efecte de rapidesa, de discurs on les idees se succeeixen vertiginosament. No obstant això, cal no confondre-la amb falta de domini de la sintaxi o simplicitat. Podem trobar exemples estilístics complexos aconseguits sols amb l'asíndeton. El que tots els autors remarquen és que són oracions que no presenten marcadors i que presenten estructures completes, no truncades. A més, han de presentar entre elles algun tret de coherència sintàctica o semàntica.

----------------------------------------------------------------

9 ----------------------------------------------------------------

24 - Tema 24: L'oració composta. Coordinació, juxtaposició i subordinació

Recommend Documents