20 - Tema 20: Els pronoms personals forts. Els pronoms febles. Formes, funcions i combinacions

TEMA 20

Tema 20 ELS PRONOMS PERSONALS FORTS. ELS PRONOMS FEBLES. FORMES, FUNCIONS I COMBINACIONS

TEMA 20 Els pronoms personals forts. Els pronoms febles. Formes, funcions i combinacions

ÍNDEX 1. Introducció 2. Pronoms personals forts Visió diacrònica 2.1.1. Remarques 2.1.2. Vós i vosté Visió sincrònica Intents de classificació Variants geogràfiques Usos i funcions La gramàtica tradicional La gramàtica del discurs 3. Els pronoms febles Introducció Formes i funcions Formes. Visió diacrònica Funcions Combinacions L’ordre general Estudi diacrònic El cas valencià Variants diatòpiques: la llengua parlada

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------


BIBLIOGRAFIA BADIA I MARGARIT, A. M., Gramàtica catalana, Ed. Gredos, Madrid, 1986. ---, Gramàtica de la llengua catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica i diastràtica, Ed. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1994. BADIA, CALDERER, GRIFOLL, Marge, Llengua i Literatura 2n de BUP, Barcelona, 1982. BADIA, J., GRIFOLL, J., Solc. Llengua catalana 2n de BUP, Ed. 62, Barcelona. COROMINES, J., Lleures i converses d’un filòleg, Ed. El pi de les tres branques. Barcelona, 1973. DESCLOT, M., Una teoria sintàctica per a l’escola, Ed. Casals, Barcelona. GELABERT, J., Els pronoms febles, Ed. Teide, Barcelona, 1983. LACREU, J., mANUAL D’ÚS DE L’ESTÀNDARD ORAL, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, València, 2002. LLUCH, G., FERRER, M., Pràctiques de llengua – 1. Els pronoms febles, Ed. Tàndem, València, 1993. PITARCH, J., Curs de llengua catalana, Ed. Tres i Quatre, València. ROCA PONS, J., Introducció a l’estudi de la llengua catalana, Ed. Vergara, Barcelona, 1971. ---, “Noves consideracions sobre les formes pronominals del català” dins Miscel·lània Sanchis Guarner. I. RUAIX I VINYET, J., El català en fitxes – 2. Sintaxi, Ed. J. Ruaix, Moià. SOLÀ, J., Del català incorrecte al català correcte, Ed. 62, Barcelona. ---, Estudis de sintaxi catalana – 2, Ed. 62, Barcelona, 1980. VALOR, E., Curs mitjà de gramàtica catalana (referida especialment al País Valencià), Ed. Tres i Quatre, València, 1977. VENY, J., Els parlars catalans, Ed. Moll, Ciutat de Palma, 1984.

----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------


1. Introducció La categoria pronom ha estat definida des de la tradició grecollatina com la categoria que substitueix el nom. I aquesta és la definició que donen alguns gramàtics des d'una perspectiva tradicional: Tu no tens ni idea. Això és el que no sé jo. Els pronoms que apareixen subratllats no substitueixen cap nom aparegut abans en el discurs; tenen la funció d'assenyalar respectivament el receptor i l'emissor de la comunicació. Per tant, podem agafar la definició de l’IEC, categoria lèxica o part de l’oració que és variable, que pot tenir caràcter substantiu, adjectiu o adverbial i que fa una funció anafòrica o díctica, referencial o determinativa. Bloomfield parla de proformes i no de pronoms, i els divideix segons si substitueixen una part anterior del discurs (anafòrics) o si substitueixen conceptes, objectes... extralingüístics (deíctics). A més, altres autors en parlen dels pronoms com aquella categoria gramatical que fa referència a objectes dels quals es desconeix el nom, però mai si aquest és un nom propi. Fabra defineix la categoria com a mots que serveixen per a designar els éssers o les coses sense, però, anomenar-les. Segons Badia i Margarit, els pronoms són els mots que exerceixen funcions de referència. És més, diu que reben aquest nom per dues raons: perquè assenyalen directament persones, i perquè es refereixen fonamentalment a les tres persones del discurs. • • • • • • • •

Les classificacions són múltiples, però la de més difusió és la tradicional: Pronoms demostratius Pronoms indefinits Pronoms interrogatius Pronoms numerals Pronoms personals Pronoms possessius Pronoms reflexius Pronoms relatius

Dins els personals, en tenim dues classes: pronoms forts i pronoms febles.

----------------------------------------------------------------

4 ----------------------------------------------------------------


2. Pronoms personals forts 2.1. Visió diacrònica Persona 1a 2a 3a 1a 2a 3a

LLATÍ EGO MIHI TU TIBI ILLO ILLA SIBI NOS+ALTEROS VOS+ALTEROS ILLOS ILLAS SIBI

Subjecte jo

CATALÀ C. D.

C. I.

mi

mi

tu

tu

tu

ell ella

ell ella si nosaltres vosaltres ells elles si

ell ella si nosaltres vosaltres ells elles si

nosaltres vosaltres ells elles

2.1.1. Remarques A) 1a persona del singular Ego > eo > eu (català antic) Actualment té dues pronúncies, ambdues donades per fonètica sintàctica: - Consonant + eo = (jo), amb so semiconsonàntic. - Vocal o pausa + eo = (jo), amb so palatal fricatiu. La forma dativa MIHI = mi com a solució general. En funció d'objecte en tot l’àmbit del català, excepte en algunes zones de parla valenciana i en rossellonés, on s'usa la forma del nominatiu jo en funció de datiu. B) 1a persona del plural NOS + ALTEROS. No té variació de gènere. Antigament NOS era el plural de la 1a persona, però va ser substituït per la forma actual nosaltres cap el segle XV. La forma nos quedà com a plural majestàtic. C) 2a persona del singular TU > tu com a subjecte. TIBI > ti (català antic). Actualment s'usa la forma de subjecte per al cas datiu. VÓS s'usa com a pronom de cortesia de segona persona del singular, però amb el verb conjugat en plural. D) 3a persona del singular El pronom reflexiu en singular SIBI > si, de vegades va seguit de mateix per a reforçar el gènere. Per el plural s'usen ell, ella, ells, elles seguits de mateix, ús que per analogia s'està estenent cap al singular, mentre es redueix l'ús de le forma reflexiva originària si.

----------------------------------------------------------------

5 ----------------------------------------------------------------


2.1.2. Vós i vosté La polèmica centrada en el vós i vosté gira entorn de la seua genuïnitat. Badia ha estat el detractor més punyent de la forma vosté, considerada per ell com a castellanisme inadmissible. D'altra banda, considera que vós és el tractament més genuí per a la segona persona en tots els casos en què no aparega el tu (és a dir, quan es vol expressar respecte, superioritat o diferència d’edat). Sanchis Guarner en canvi, defensa la genuïnitat del vosté. Aquesta forma prové de la fusió de vostra mercé. Vosté és la forma moderna del pronom de cortesia. Vós, en canvi, és una fórmula de respecte antiga, i el recomana per a l’àmbit de la llengua literària. Coromines afirma que de cap manera s’ha de pensar que en la creació del vosté hagi pogut intervenir cap influència castellana. El que sí que pot ser influència del castellà és la bipolarització del sistema de segona persona del singular. Són factors diastràtics els que intervenen a favor de la forma vosté, emprada per les classes cultes, en detriment de vós, més utilitzat per la pagesia. 2.2. Visió sincrònica 2.2.1 Intents de classificació Han hagut diversos intents de classificació dels pronoms forts. Entre els més reeixits cal destacar el d'E. Benveniste i Joly. Per a Benveniste, la primera i la segona persona són aquelles que creen una situació canònica de comunicació: l'emissor –l’àmbit del jo- i el receptor -l’àmbit del tu. Tot allò que no pertany a cap dels dos àmbits, és la tercera persona: l’àmbit del referent. La primera persona del plural nosaltres no és la suma de jo + jo + jo... sinó una forma expandida: jo + altres persones. El mateix passa amb la segona persona del plural. 2.2.2. Variants geogràfiques 1a persona singular: JO / MI Pronunciat (jo) -palatal fricatiu sonor- en mallorquí i menorquí, i (jo) -semiconsonant- en el parlar central, valencià, eivissenc i part del lleidatà. Podem trobar la forma de nominatiu jo en funció de datiu, és a dir, en comptes de mi (MIHI), en rossellonés i algunes zones del País Valencià. 2a persona del singular: TU Aquest pronom no presenta cap variant geogràfica, tret del parlar capcinés que fa te. 3a persona del singular: ELL / ELLA Pel que fa a la forma del pronom de tercera persona del singular, només cal remarcar la pronúncia d'una -a- en català quan el pronom és femení. 1a i 2a persona del plural: NOSALTRES / VOSALTRES Ambdues formes presenten gran quantitat de variants dialectals, tant a la zona oriental com a l'occidental. En podem esmentar algunes, com ara: nuzaltras, nuzatrus, nuzatras (central); noltros, noltrus, naltros, naltrus (balear); nuzatris (capcinés); naltres, natres, nantros, nantres (lleidatà); nozatros, nozatres, nosatros, nosatres (valencià)... ----------------------------------------------------------------

6 ----------------------------------------------------------------


Podríem afirmar que cada dialecte català té la seua pròpia variant. Hem de remarcar el cas especial del valencià apitxat, on la 1a persona del plural ha canviat la n- inicial per una m-, potser per analogia a les formes febles de primera persona me, em. 3a persona del plural: ELLS / ELLES Segons Griera i Badia, la forma de tercera persona del plural masculina es pronuncia ellus en capcinés. Veny no parla d'aquest fet, només remarca la forma ellos de l’alguerés. 2.3. Usos i funcions En la introducció hem parlat de la funció més específica que atorga la gramàtica tradicional al pronom fort: reemplaçar noms de les persones que participen directament o indirecta en l’acte de la paraula. També hem dit que aquesta definició es quedava curta atés que no donava compte dels processos d'anàfora i deïxi. Així doncs, dit açò, veurem ara els dos enfocaments bàsics amb què s'ha tractat el pronom: el tradicional i el discursiu. 2.3.1. La gramàtica tradicional Des d'una perspectiva tradicional, els pronoms forts tenen dues funcions bàsiques: la de subjecte i, precedits de preposició, la de complement. Ambdues funcions tenen les mateixes formes, excepte la 1a persona del singular, que quan actua de complement adopta la forma dativa mi: què us han dit de mi? Badia destaca el poc ús que es fa en català de les formes tòniques de subjecte -en oposició a altres llengües romàniques com el francés-, tot i que es poden produir ambigüitats en alguns casos on la 3a persona necessita la formulació explícita de subjecte: Nos, rei d'Aragó 2.3.2. La gramàtica del discurs La Gramàtica del Discurs, aplicada al català per Gemma Rigau, aborda l'estudi dels pronoms des d'una perspectiva totalment distinta a la tradicional. No classifica els pronoms segons la presència o absència de tonicitat, sinó segons la seua funció dins el discurs. Els pronoms poden ser anafòrics -estableixen una relació amb una unitat lingüística del mateix discurs- o deíctics -no substitueixen cap antecedent, sinó que assenyalen els elements de la situació comunicativa: emissor, receptor, temps, espai... Cal remarcar, però, que els pronoms no sempre estableixen el mateix tipus de relació anafòrica (de sentit o de referència), i a més, que els pronoms no són els únics elements gramaticals amb aquesta funció. 3. Els pronoms febles 3.1. Introducció Ruaix ens dóna la següent definició de pronoms febles: són unes partícules inaccentuades que, representant algun complement o integrant el verb, es pronuncia amb aquest formant una unitat prosòdica. Badia té la mateixa postura.

----------------------------------------------------------------

7 ----------------------------------------------------------------


La teoria de la Recció i el Lligam no parla de pronoms febles, sinó que els anomena "clítics" i els defineix com "les formes àtones que tenen un estatus entre l'autonomia de la paraula i la rigidesa dels morfemes". De la mateixa manera tracta els pronoms la Gramàtica Liminar, aplicada al català per M. Pérez Saldanya i M. Prunyonosa. Conceben els pronoms febles des del nivell de l'ordre, és a dir, dins del tòpic -o rema- , i del comentari -o tema-, atés que són la categoria més sensible a aquest nivell. 3.2. Formes i funcions 3.2.1. Formes: Visió diacrònica Excepte els pronoms els, hi, ho, li, que són invariables, la resta de pronoms febles poden adoptar diverses formes segons la posició que ocupen respecte al verb al qual s'ajunten i el so amb què comence o acabe aquest verb. Així hi tenim quatre formes possibles: • REFORÇADES: davant de verbs que comencen en consonant: em, et, es, el, ens, els, en. • ELIDIDES: davant de verbs començats en so vocàlic: m’, t’, s’, l’, n’. • PLENES: darrere de verbs acabats en so consonàntic o semivocàlic: me, te, se, lo, la, nos, vos, los, les, li, ne, ho, hi. • REDUÏDES: darrere de verbs acabats en vocal: 'm, 't, 's, 'l, ‘ns, us, ‘ls, ‘n. La forma etimològica és la plena. Aquesta, en el moment de la caiguda de les vocals finals, perdé la seua vocal perquè formava unitat fonètica amb el verb, sempre al darrere, de manera que el conjunt mot + pronom quedà afectat per aquest fenomen. Després d'un temps de convivència entre formes plenes i elidides, aquestes darreres van prendre una vocal de suport que les reforçava fonèticament -forma reforçada. CATALÀ Acusatiu Datiu Adverbial LLATÍ Ple Elidit Reduït Reforçat Ple Elidit Reduït Reforçat ME me m’ ‘m em me m’ ‘m em TE te t’ ‘t et te t’ ‘t et SE se s’ ‘s es se s’ ‘s es ILLU lo l’ ‘l el ILLA la l’ ILLI li NOS nos ‘ns ens nos ‘ns ens VOS vos us vos us ILLOS los ‘ls els ILLAS les ILLIS los ‘ls els ILLORU llur HOC ho INDE en ne/n’/’n/en IBI hi

----------------------------------------------------------------

8 ----------------------------------------------------------------


3.2.2. Funcions L'estudi de les funcions que poden adoptar els pronoms en una oració es pot abordar des de dues perspectives: pronom per pronom, fent-ne una descripció de cadascun i indicant a quins complements poden substituir, i funció per funció, analitzant quins són els pronoms que poden aparéixer en cada posició. Escollirem aquesta segona opció. •

SUBJECTE. L'únic pronom feble susceptible de representar un subjecte és en, quan el subjecte és indeterminat: Vénen visites. En vénen. Coromines afegeix que el pronom ho pot substituir una oració subordinada substantiva, però Solà difereix d'aquesta anàlisi. Interpreta l'oració en qüestió com un atribut: Em sembla que farem tard. M’ho sembla.

•

ATRIBUT. Segons la normativa, quan l'atribut és determinat cal fer servir els pronoms el, la, els, les per a substituir-lo: Són els meus cosins. Els són; És la Maria o no l'és? Però quan aquest atribut no és determinat o una oració subordinada, cal substituir-lo pel pronom ho: És molt ric. Doncs no ho aparenta. Cal dir però, que en la llengua parlada està molt estés l'ús del pronom ho per als atributs determinats en detriment de les formes normatives.

•

COMPLEMENT DIRECTE. Entre els clítics que poden realitzar aquesta funció tenim els pronoms personals de 1a i 2a persona em, et, ens, us, i els pronoms anafòrics de 3a persona es, el, ho, en: Aquell home m ha mirat. Ens ha vam creure tot. He comprat la fruita i 1 he deixada a la cuina. El pronom feble ho substitueix oracions subordinades substantives en funció de CD i proformes com això, allò, tot...

•

COMPLEMENT INDIRECTE. El CI pot ser substituït pel pronom clític li o el seu plural els: Els ho han esbrinat tot. Li van dir que no patira. A banda d'aquests pronoms, cal tenir en compte que el pronom hi equival a un CI quan aquest es troba en contacte amb els pronoms el, la, els, les. Aquest cas no afecta a la variant valenciana que utilitza la forma que li és pròpia: El guàrdia l’hi va tornar. El guàrdia li’l va tornar. El guàrdia tornà el rellotge a la Maria.

•

COMPLEMENT RÈGIM. La pronominalització d'aquest complement pot durse a terme a través del pronom en quan el S.Prep. va encapçalat per la preposició de: No se’n va adonar.

•

COMPLEMENT PREDICATIU. Sempre pronominalitza amb el clític hi, al marge de la forma categorial que presente: Ell dormia tranquil, però jo no hi podia dormir.

•

COMPLEMENTS CIRCUMSTANCIALS. Segons la classe de CC que considerem, la pronominalització serà viable o no. En català admeten pronominalització els circumstancials de lloc, de manera, els d'instrument i els de companyia; però n'estan exclosos els de temps, els de causa i els de finalitat. Els CC de manera, els d'instrument i els de companyia adopten la forma hi, independentment del tipus de preposició que tinga el sintagma

----------------------------------------------------------------

9 ----------------------------------------------------------------


preposicional o el caràcter de sintagma adverbial, en el cas dels de manera: Ells miraven de reüll i jo també hi mirava. T'ha pegat amb la vara? Sí que m'hi ha pegat. Els CC de lloc, segons la tradició gramatical, pronominalitzen amb en si estan encapçalats per la preposició de, i amb hi en la resta de casos: Tots descansaven en aquell lloc, però Empar no hi va voler descansar. 3.3. Combinacions 3.3.1. L'ordre general La norma d'ordre dels pronoms febles és que tots van davant del verb, excepte quan el verb va en infinitiu, gerundi o imperatiu, casos en què els pronoms apareixen sempre darrere. Així mateix, en els casos on el temps verbal tinga forma perifràstica, els pronoms aniran tant davant com darrere, però sempre junts i mai desfent el conjunt verbal. L'ordre dels pronoms segons la normativa és: 3a p. reflexiu

se

2a p.

te us

1a p.

me ens

3a p. datiu acusatiu

li els

el la els les ho

Adverbials

en

hi

3.3.2. Estudi diacrònic: des de l'ordre medieval dels pronoms febles de 3a persona a l'ordre actual dels diversos dialectes (segons la teoria de Casanova). En tots els dialectes catalans, els pronoms febles van experimentar un canvi d'ordre entre mitjans del segle XVI i mitjans del segle XVII: el canvi de CD+CI a CI+CD. Aquesta inversió pot ser explicada per: •

CAUSES FONOLÒGIQUES. Al segle XIII es produeix la dissimilació de la segona lateral dels grups de dos pronoms de 3a persona: LA LI > LA HI / LO LI > LO HI. Les causes d'aquesta dissimilació bé poden ser purament fonètiques -la cacofonia- o fins i tot morfològiques -confusió per homonímia amb altres grups de pronoms.

•

CAUSES MORFOLÒGIQUES. A l'edat mitjana, la combinació de pronoms i la seua ordenació respecte al verb no era sistemàtica. Depenia de l'ordre que tenien els complements substituïts. És el que es diu ordre sintàctic: V + (CD+ CI). Aquesta tendència a l'ordre sintàctic canvia, i els parlants prefereixen assentar els grups de pronoms amb un ordre fix, seguint uns criteris morfològics i fonètics. Aquest ordre fix serà, per causes sintàctiques: V+ (CI+ CD).

---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------


•

CAUSES SINTÀCTIQUES. A l'edat mitjana els pronoms sempre anaven en posició enclítica, no podien encapçalar període i tampoc podien posposar-se a un element àton. Aquestes regles rítmiques i accentuals també es relaxen, i comencem a observar casos de proclisi en els pronoms, cada cop més freqüents (s. XVI). V + (CD+ CI) > (CD+ CI) + V. El CD, que sempre havia anat junt al verb, si es mantenia l'ordre medieval, se separava massa d'ell, ja que el CI quedava enmig. Amb un canvi en l'ordre dels pronoms se soluciona aquest problema. L'ordre nou (CI+ CD) s'estén als casos d'enclisi i se sistematitza (criteris morfològics) la combinació. [CD + CI] + V > [CI+ CD] + V. Sols un grup no va realitzar aquest canvi: CD+CI singular. = HI > LA HI / LES HI / LO HI / ELS HI. Recordem que aquest grup, que provenia d'una dissimilació (s. XIII) complia tots els requisits del nou ordre. Amb aquest no canvi, el català presentava una irregularitat en la sèrie binària de 3a persona: després d'aconseguida la inversió als segles XVI-XVII, tot el català -excepte el mallorquí- feia la combinació binària de 3a persona de la mateixa manera: LA HI [CD+CI] per al singular; ELS LA [CI+ CD] per al plural.

3.3.3. El cas del valencià En la segona meitat del segle XVII, a València capital comença a crear-se una nova combinació quan el CI era singular; s'anticipa aquest, com a les combinacions de CI en plural: [ CI+ CD ]: per al singular > LI LA; per al plural > ELS LA. Amb aquesta combinació, el valencià aconsegueix equilibrar el sistema pronominal respecte a l'ordre, tant al singular com al plural, i corregir també l'anomalia de tenir dues representacions formals del mateix element sintàctic: el datiu de 3a persona li, quan apareix sol en la cadena, i hi, quan apareix combinat amb altres pronoms de 3a persona. Però, per què aquest canvi es dóna a València i no a la resta del domini lingüístic? Perquè, potser per influència del castellà, s'estava perdent l'ús del pronom adverbial hi, que era possiblement el referent de l’hi CI. Les regles sintàctiques medievals deixen de ser organitzadores dels pronoms de la sèrie binària de 3a persona. Per motius ben diversos, a cada zona dialectal es va gestant simultàniament una combinació pròpia, entre els segles XVI i XVII. En el dialecte valencià, segons Emili Casanova, sense la pèrdua del pronom adverbial, no s'hauria creat la combinació li la -més sistemàtica, per cert, i més adient per a una llengua literària i administrativa-, i probablement s'arribà a una situació semblant a la de la resta de dialectes peninsulars. 3.4. Variants diatòpiques: La llengua parlada La primera característica que s'observa quan s'oposen els dos grans blocs dialectals és la utilització de les formes reforçades em, et, es, ens, us enfront de les formes plenes que empra el català occidental me, te, se, nos, vos. Al català occidental hi ha una excepció: el valencià meridional, que utilitza les formes reforçades, excepte la 1a i 2a persones del plural que les fa com a la resta del valencià: nos, vos.

---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------


En alguns dialectes, sobretot occidentals, la segona persona vos, ha desenvolupat una altra forma: tos, creada per analogia a te, i la variant sos de 3a persona per analogia a se. Gran part del valencià utilitza, tant en posició enclítica com en proclítica, el pronom se en detriment de la 1a i 2a persones del plural: ens, us > *se. Per a Sanchis Guarner, aquesta neutralització és un fenomen que es dóna en el valencià vulgar, i així ho recull Moll en la seua Gramàtica Històrica: * Voleu estar-se quiets? El valencià meridional utilitza les formes es, el, per a la 2a persona del singular et: *Es cobres? Aquest fenomen segurament es deu a la dificultat de pronúncia de la forma genuïna, que dissimila en es o el, segons les zones. Pel que fa a l'ordre, les varietats dialectals són més nombroses. El rossellonés, per exemple, anteposa els pronoms quan el verb va en infinitiu o gerundi, contràriament a la norma general. Quan el verb va en imperatiu la posició és enclítica, però l'accent recau sobre el clític: Doneu-me pa. Com hem vist abans, l'ordre dels pronoms de 3a persona quan apareixen combinats és distint segons la zona dialectal: el balear manté la forma medieval la li; el valencià ha generat la forma pròpia li la; i a la resta del domini lingüístic hi ha la combinació la hi. El balear, quan utilitza els clítics amb el pronom de cortesia vosté, els col·loca davant del verb: Se’n vagi. Veny explica aquesta peculiaritat a la no genuïnitat del pronom vosté. Pel que fa al pronom en, de les tres funcions que té en català central i nordoccidental (subjecte, CD i C.Règim), en valencià sols en té les dues primeres. Com a C.Règim només manté aquesta funció la zona del valencià septentrional. Per últim, cal remarcar que el pronom adverbial hi, com hem dit abans, s'ha perdut, i hi roman en algunes construccions lexicalitzades: La tia ja no s’hi veu. Amb el vestit nou ja no s’hi troba.

---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------

20 - Tema 20: Els pronoms personals forts. Els pronoms febles. Formes, funcions i combinacions

Recommend Documents