Lisístrata Català

ARISTÒFANES LISÍSTRATA

DRAMATIS PERSONAE

Lisístrata Calonice Mírrina Làmpito El cor de vells El cor de dones El conseller Cinèsias El fill de Cinèsias L'herald espartà El prítanis L'ambaixador espartà Altres dones, atenesos i ambaixadors espartans

L'acció té lloc a l'acròpolis d'Atenes l'any 411 aC

PRÒLEG LISÍSTRATA.— Si algú les hagués convidat a una orgia bàquica, al temple de Pan, o al d'Afrodita, dea dels naixements, al turó de Còlias, no s'hi hauria pogut transitar de tant timbal1. De moment, però, cap dona no s'hi ha presentat... tret d'una veïna meva que ara arriba. Hola, Calonice. CALONICE.— (Entra en escena tota engrescada.) Hola, Lisístrata. (Adonant-se del seu neguit.) Què t'amoïna? No posis aquesta cara de pena, filleta. No t'escau gens arquejar les celles.

LISÍSTRATA.— És que se'm crema el cor, Calonice; pateixo molt per nosaltres, les dones, perquè entre els homes som considerades unes malvades...

CALONICE.—Ja en som, ja, de malvades, per Zeus...

LISÍSTRATA.— ... i tot i haver-los dit de trobar-nos aquí per tractar d'un afer d'importància, es queden dormint i no compareixen.

CALONICE.— Però, estimada, ja aniran venint. A les dones ens és difícil sortir. N'hi ha que han d'atendre el marit,despertar el servent, una allita l'infant, l'altra el renta, una altra l'ha de péixer... LISÍSTRATA.— Però hi ha altres coses més profitoses que aquestes.

CALONICE.— Ah, sí? I quina és aquesta cosa per la qual ens convoques precisament a nosaltres, les dones? De quina magnitud?

LISÍSTRATA.— Grossa.

CALONICE.— I gruixuda, potser?

LISÍSTRATA.— Molt gruixuda, per Zeus. CALONICE.— I com és que no vénen?

LISÍSTRATA.— No, la cosa no va d'això, car ens hauríem reunit ben de pressa (25). És una cosa que he estat examinant i remenant durant moltes nits d'insomni.

CALONICE.— Deu ser cosa fina, si tant l'has remenada...

LISÍSTRATA.— Tan fina com que la salvació de tota Grècia depèn de nosaltres, les dones. CALONICE.— De les dones? Així, s'aguanta per ben poc.

LISÍSTRATA.— Si depenguessin els afers de l'estat de nosaltres, no hi hauria ni peloponnesis... CALONICE.— Fóra millor que no hi fossin, per Zeus! LISÍSTRATA.—... i tots els beocis desapareixerien.

CALONICE.— Però no tots, exclou-ne almenys les anguiles!2

LISÍSTRATA.— D'Atenes, no en parlaré pas en aquest to, però tu mateixa compartiràs les meves sospites. Si les dones ens apleguem aquí, les dels beocis, les dels peloponnesis i nosaltres, totes juntes salvarem Grècia.

CALONICE.— Però què podríem fer les dones d'assenyat o de brillant, que ens estem assegudes guarnides amb flors, vestides de groc3 i embellides amb túniques ben tallades i sandàlies?

LISÍSTRATA.— Doncs això mateix és el que ens salvarà, crec, els vestits grocs, els perfums i les sandàlies, els bàlsams i les túniques transparents.

CALONICE.— I de quina manera...?

LISÍSTRATA.— De manera que cap dels homes d'avui no aixecarà la llança contra un altre... (50) CALONICE.— Per les dues dees! doncs em tenyiré de groc. LISÍSTRATA.—... ni prendrà l'escut....

CALONICE.— Em compraré una túnica cimèrica.4 LISÍSTRATA.—... ni l'espasa.

1 Aristòfanes fa referència a diverses festivitats que celebraven periòdicament les dones d'acord amb el calendari religiós.

2

Les anguiles del llac Copais de Beòcia eren una menja molt preuada.

3

Es refereix a les túniques tenyides amb tint de safrà que portaven les noies joves, d'aquesta manera les dones podien oferir als homes un aspecte més juvenil. 4

Una túnica importada del país dels cimeris, en el Quersonès Tàuric, actual península de Crimea, un nou article exòtic i de luxe per estar més belles.

CALONICE.— Em calçaré unes sandàlies perses.

LISÍSTRATA.— Així doncs, no haurien de ser aquí aquestes dones?

CALONICE.— Per Zeus, haurien d'haver arribat volant, ja fa estona.

LISÍSTRATA.— Ja veuràs com són àtiques autèntiques: tot ho fan més tard del que caldria. No hi ha cap dona del barri marítim, ni de Salamina.5

CALONICE.— Però suposo que de bon matí es deuen haver obert de cames... per muntar els seus cavalls ensellats.

LISÍSTRATA.— Doncs no han vingut ni les que jo creia que haurien estat les primeres a arribar, les dones dels acarnesos.

CALONICE.— Segur que la dona de Teàgenes ja ha hissat la vela6 per venir cap aquí. Ah, ja n'arriben algunes. (Van entrant altres dones en escena.) I per allà en vénen d'altres. (Fent cara de fàstic i tapant-se el nas.) Ecs, d'on són, aquestes?

LISÍSTRATA.— D'Anagirunt.

CALONICE.— I tant, per Zeus. Em sembla talment que algú ha remenat l'anagir.7 MÍRRINA.— (Entrant en escena.) Que potser arribem tard, Lisístrata? Digues. Per què calles?

LISÍSTRATA.— Bé, no et puc pas felicitar per arribar a aquesta hora per un assumpte de tal magnitud. MÍRRINA.— És que amb prou feines trobava el cinyell, de tan fosc. Vinga, doncs, ja que cal parlar, comença ja amb les que som presents.

LISÍSTRATA.— No, per Zeus, esperem una mica que arribin les dones dels beocis i dels peloponnesis (75).

MÍRRINA.— Sí, és millor el que dius tu. Precisament ara arriba la Làmpito. (Apareix en escena Làmpito, una dona de constitució atlètica, de caràcter seriós i vestida de manera senzilla, d'acord amb l'estereotip de la dona espartana.)

LISÍSTRATA.— Salut, Làmpito, caríssima espartana. Quin goig que fas, preciosa. Quin color de pell, quin cos tan musculós! Series capaç d'escanyar un toro! LÀMPITO.— (En dialecte laconi.) Ja ho crec per los dos déus; és que m'entrene, i salte fins lo cul. LISÍSTRATA.— (Palpant-li els pits.) I quins pits, quina forma tan maca que tenen.

LÀMPITO.— Ai! Me magregeu com si fóra una bèstia. (Entren en escena altres dones.) LISÍSTRATA.— I d'on és aquesta joveneta?

LÀMPITO.— És una xica de casa bona de la plana de Beòcia que també vos ha vingut a veure. LISÍSTRATA.— (Aixecant-li la túnica i mirant-li l'entrecuix.) I tant si n'és, de beòcia. Té una bona plana.8 CALONICE — (Referint-se al pubis depilat.) Sí, per Zeus i li han esporgat el poniol. LISÍSTRATA.— (Adonant-se de la presència d'una altra dona.) I aquesta altra noia? LÀMPITO.— La grossa, per los dos déus, és coríntia.

LISÍSTRATA.— És evident que és grossa, per Zeus, per tots quatre cantons! LÀMPITO.— I qui l'ha convocat, aquest aplec de dones? LISÍSTRATA.— Jo mateixa.

LÀMPITO.— Doncs, au, explica lo que vulgues, que t'escoltem.

MÍRRINA.— Sí, per Zeus, estimada, digue'ns quin és aquest tema tan seriós que et volta pel cap. LISÍSTRATA.— Ara mateix us en faré cinc cèntims. Però abans de parlar, us vull preguntar una coseta. MÍRRINA.— Sí, el que tu vulguis.

LISÍSTRATA.— No enyoreu els pares dels vostres fills, que se n'han anat a fer el soldat? Sé prou bé que a totes us ha marxat el marit (100).

5

La població de l’Àtica, que gaudia de la ciutadania atenesa, estava força dispersa, de manera que els que vivien a la ciutat d'Atenes eren una minoria. La resta estava disseminada per les zones rurals i d'acord amb les seves activitats econòmiques. Salamina és una illa davant la costa àtica. 6 7 8

«Hissar la vela» tenia el sentit d'emborratxar-se. L'anagir és una planta, Vanagyris foetida, d'olor desagradable. Al·lusió còmica a la plana de Beòcia: equívoc entre geografia i anatomia, recurs habitual en Aristòfanes.

CALONICE.— Sí, el meu home, pobret, ja fa cinc mesos que és a Tràcia, vigilant l’Èucrates. 9 MÍRRINA.— I el meu ja en porta set a Pilós!10

LÀMPITO.— I el meu, tot i que de tant en tant ve precipitadament de los campaments, de seguida torna a agafar lo escut i se'n va volant.

LISÍSTRATA.— Ni tampoc d'amants no ens en queda ni una espurna, car, des que ens van trair els milesis, 11 no he vist ni un fal·lus de vuit dits que ens servís d'auxili de cuir. 12 Voldríeu, doncs, si jo en trobés el mitjà, posar fi a la guerra?

MÍRRINA.— Sí, per les dues deesses, encara que hagués de beure empenyorant-me la túnica avui mateix. CALONICE.— I jo penso que em deixaria tallar en dues meitats, com un llenguado.

LÀMPITO.— I jo fins i tot pujaria al cim del Taíget13 si d'allà estant hagués de veure la pau. LISÍSTRATA.— Doncs, bé, ja us ho puc dir, no cal amagar-ho més. Nosaltres, dones, si hem de forçar els homes a fer la pau, ens hem d'abstenir de...

MÍRRINA.— De què? Digues! LISÍSTRATA.— Ho fareu?

MÍRRINA.— Ho farem, ni que ens calgui morir.

LISÍSTRATA.— Doncs ens hem d'abstenir de... la cigala. (Les altres dones se le miren amb estranyesa i, decebudes, comencen a marxar dissimuladament.) Per què em gireu l'esquena? On aneu? (125) Per què us feu les mudes? Com és que us ha canviat la color? (Adonant-se d'una que plora.) Què són aquestes llàgrimes? Ho fareu o no? Per què vacil·leu?

MÍRRINA.— Jo no ho penso fer. Per mi, que continuï la guerra. CALONICE.— Ni jo tampoc, per Zeus, que continuï la guerra.

LISÍSTRATA.— Ara dius això, llenguado? No acabes de dir que et deixaries tallar en dues meitats?

CALONICE.— D'acord, d'acord, el que vulguis. Fins i tot, si calgués, estic disposada a caminar pel foc. El que sigui, excepte abstenir-se de la cigala. És que no hi ha res com això, estimada Lisístrata! LISÍSTRATA.— (A una altra dona.) I tu què hi dius?

DONA.—Jo també estic disposada a caminar pel foc.

LISÍSTRATA.— Però que n'és de dat pel cul el nostre sexe! No sense raó les tragèdies s'inspiren en nosaltres. No som res més que un zero a l'esquerra.14 (A Làmpito.) Però, estimada espartana, ni que fossis l'única que està amb mi, encara salvaríem la situació. Posem-nos d'acord.

LÀMPITO.— Per los dos déus, és dur per a les dones d'allitar-se soles, sense una bona titola. Però, tanmateix, cal la pau urgentment.

LISÍSTRATA.— Estimadíssima, tu ets l'única dona entre totes aquestes.

CALONICE.— I, si ens abstinguéssim d'això que dius tant com poguéssim, i que els déus ens en guardin!, amb això es podria fer la pau?

LISÍSTRATA.— Per les dues deesses, i tant! Perquè si ens estem assegudes dins de casa, embellides amb cosmètics i vestides només amb tuniquetes fines (150) de lli d'Amorgos, i, amb el pubis ben depilat, ens acostem als homes, se'ls aixecarà i desitjaran cardar, i si aleshores nosaltres, en lloc d'accedir-hi, els rebutgem, ràpidament establiran treves, ho sé prou bé.

LÀMPITO.— És ben cert. Menelau, tinc entès, en veure de prop los codonys nus d'Hèlena, va deixar caure l'espasa.

CALONICE.— I què, si els homes ens repudien, amiga meva?

LISÍSTRATA.— Doncs, com deia Ferècrates, «escorxar una gossa escorxada ».15 9

Segons l'escoliasta, general atenès sovint presentat en les comèdies com a traïdor i corrupte. L'efecte còmic ve donat perquè semblava que Calonice anava a referir-se a una plaça militar. 10

Tràcia i Pilós van ser dos escenaris militars destacats durant la guerra del Peloponnès.

11

Els milesis, habitants de la ciutat minorasiàtica de Milet, eren al principi de la guerra aliats dels atenesos, però més tard en feren defecció. Segons l'escoliasta, els milesis en les comèdies eren titllats d'adúlters. 12

Es refereix a determinats atuells d'ús eròtic emprant terminologia militar. El mot auxili tradueix un terme grec que també significava «tropes de reforç». El joc de paraules és intraduïble. 13 14

Serralada fronterera entre Lacònia i Messènia. Esparta està situada als peus del Taíget. En l'original, «Posidó i barca», expressió proverbial per referir-se a la inutilitat.

CALONICE.— Però això són males imitacions. I si ens agafen i ens arrosseguen per la força cap a la cambra?

LISÍSTRATA.— Doncs agafa't a les portes. CALONICE.— I si ens estomaquen?

LISÍSTRATA.— Doncs els farem la guitza de mala manera. Ja que no hi ha plaer en les coses que es fan per força, caldrà causar-los una altra mena de disgust, i ben segur que de seguida defalliran, car mai no gaudeix l'home, si la dona no hi pren interès. MÍRRINA.— Doncs si a vosaltres us sembla bé això, també nosaltres hi estem d'acord.

LÀMPITO.— I naltres convencerem los nostres hòmens perquè faiguen la pau sense engany i amb tota justícia; però a aquesta púrria d'atenesos, de quina manera hom los podria convèncer de no tornar a fer lo ximplet?

LISÍSTRATA.— Els de casa nostra ja els convencerem nosaltres, tu no te n'has de preocupar.

LÀMPITO.— No podreu, almenys mentre les trirrems tinguen potes i lo vostre tresor inexhaurible s'estigui a ca la dea.16

LISÍSTRATA.— També això està ben controlat (175). Avui mateix ens apoderarem de l'acròpolis. Això ha estat encomanat a les més velles: mentre nosaltres ho disposem tot, elles han de prendre l'acròpolis fent veure que hi fan un sacrifici.

LÀMPITO.— Doncs que tot vaigui bé. També això que dius és una bona pensada.

LISÍSTRATA.— I per què no fem els juraments al més aviat, Làmpito, perquè aquests acords siguin inviolables?

LÀMPITO.— Bé, declara lo jurament que hem de pronunciar.

LISÍSTRATA.— D'acord. On és la noia escita? (Entra en escena una esclava escita.) Tu, on mires? Posa aquí davant l'escut capgirat. Que algú porti les vísceres.17

CALONICE.— Lisístrata, quin jurament ens faràs pronunciar?

LISÍSTRATA.— Quin? El de l'escut, com el que diuen que es va fer una vegada en una tragèdia d'Èsquil,18 degollant un xai sobre un escut.

CALONICE.— Però, Lisístrata, mai no facis cap jurament referent a la pau al damunt d'un escut. LISÍSTRATA.— Doncs quin jurament podria ser?

CALONICE.— Potser agafant un cavall blanc i esquarterant-lo?19 LISÍSTRATA.— I d'on el prenem, el cavall blanc? CALONICE.— Doncs com jurem, nosaltres?

MÍRRINA.— Jo, per Zeus, si vols t'ho explicaré. Col·locant una gran copa negra cap per amunt i degollanthi un càntir de vi de Tasos, jurem davant la copa no afegir-hi aigua.20

LÀMPITO.— Molt bé, este extraordinari jurament, jo també l'aprove.

LISÍSTRATA.— Doncs que algú porti d'allà dins una copa i un càntir. (Una serva porta un càntir.)

CALONICE.— Estimadíssimes dones, quin bé de déu de ceràmica! Fa goig només d'agafar-lo (200).

LISÍSTRATA.— Deixa anar el porc i passa-me'l. (Amb el to solemne propi dels rituals.) Senyora Persuasió i Copa de l'Amistat, sigues benèvola amb les dones i accepta les víctimes. (Fan com si degollessin el càntir.)

CALONICE.— La sang té bon color, i raja bé. LÀMPITO.— I fa bona olor, per Castor!

15

Expressió obscena al·lusiva a la masturbació. L'escoliasta diu que el comediògraf Ferècrates va popularitzar aquesta expressió.

16

És a dir, al temple d'Atena, a l'acròpolis d'Atenes, on es guardava el tresor dels atenesos. El sentit de tota aquesta frase és: mentre hi hagi prou fons públics per a la construcció i manteniment dels vaixells. Les potes de les trirrems són, metafòricament, els rems. 17 18 19 20

D'un animal sacrificat. Set contra Tebes, vers 42. Ritual sacrificial que els grecs coneixien d'alguns pobles bàrbars septentrionals, com ara els escites.

Amb la intenció de beure vi pur. Una altra sortida inesperada: enlloc de declarar els termes del jurament, han de jurar no rebaixar el vi amb aigua. Aquest comentari de Mírrina insisteix en l'estereotip de la dona disbauxada i procliu a la beguda.

MÍRRINA.— (Impacient.) Deixeu-me «jurar» a mi primera, dones. CALONICE.— No, per Afrodita, fins que sigui el teu torn.

LISÍSTRATA.— Agafeu-vos totes a la copa, Làmpito. Que una de vosaltres digui el que jo dic, i les altres ho jurareu i ho confirmareu. (Comença a pronunciar solemnement el jurament.) «No hi haurà ningú, ni amant ni marit...

CALONICE.— «No hi haurà ningú, ni amant ni marit... LISÍSTRATA.—... que se m'acosti trempat.» Digues-ho.

CALONICE.— ... que se m'acosti trempat.» Ai, em fan figa les cames, Lisístrata. LISÍSTRATA.— «I em passaré tot el temps a casa, castament... CALONICE.— «I em passaré tot el temps a casa, castament... LISÍSTRATA.—... vestida de groc i embellida... CALONICE.—... vestida de groc i embellida...

LISÍSTRATA.—... perquè el meu marit se'm posi ben calent... CALONICE.—... perquè el meu marit se'm posi ben calent... LISÍSTRATA.—... i mai no obeiré el meu marit de bon grat... CALONICE.—... i mai no obeiré el meu marit de bon grat...

LISÍSTRATA.— ... i si m'hi obliga per la força, contra la meva voluntat... (225) CALONICE.— ... i si m'hi obliga per la força, contra la meva voluntat... LISÍSTRATA.—... oferiré resistència i no m'hi sotmetré... CALONICE.—... oferiré resistència i no m'hi sotmetré... LISÍSTRATA.—... ni alçaré les sandàlies cap al sostre... CALONICE.—... ni alçaré les sandàlies cap al sostre...

LISÍSTRATA.— ... ni m'ajauré com una lleona sobre el radiador de formatge...21 C ALONICE . — ... ni m'ajauré com una lleona sobre el radiador de formatge...

L ISÍSTRATA . — ... i si això ho acompleixo fermament, que pugui beure d'aquí... C ALONICE . — ... i si això ho acompleixo fermament, que pugui beure d'aquí... L ISÍSTRATA . — ... però si ho transgredeixo, que la copa s'ompli d'aigua.» C ALONICE . —... però si ho transgredeixo, que la copa s'ompli d'aigua.» L ISÍSTRATA . — Ho jureu totes vosaltres? M ÍRRINA . — Sí, per Zeus!

L ISÍSTRATA . — Doncs jo consagro aquesta copa. (Beu.)

C ALONICE . — Ep! Només la teva part, estimada, almenys si hem de continuar sent totes amigues! L ÀMPITO .— (Se senten crits.) Què és esta cridòria?

L ISÍSTRATA . — El que us deia abans; les dones ja han pres l'acròpolis de la dea. Au, Làmpito, tu marxa a arranjar les coses a casa vostra, i deixa'ns aquestes com a hostatges. Nosaltres apleguem-nos amb les altres, que ja són dins l'acròpolis, i passem les baldes. C ALONICE .— (Visiblement atemorida.) I no creus que els homes ens atacaran, tots plegats?

L ISÍSTRATA . — Pel que fa a ells, em preocupa ben poca cosa. Ja poden venir amb amenaces i amb foc, que nosaltres no obrirem aquestes portes, si no és amb les condicions que nosaltres imposem (250).

C ALONICE , — Mai de la vida, per Afrodita! Altrament no hauríem estat mai anomenades dones indòmites i perverses!

21

Acudit obscè de difícil interpretació.

PÀRODOS

(Entra en escena el cor de vells i se situa ocupant la meitat de /'orchestra. Avancen cap a l'acròpolis amb uns troncs i una olla amb foc.) C ORIFEU . — Endavant, Draces, marca el pas, encara que et faci mal l'espatlla de carregar un buscall tan pesat d'olivera verda. C OR

DE VELLS .—

(Estrofa.) Si n'hi ha, de coses inesperades a la nostra llarga vida! Perquè, qui hauria

esperat mai escoltar, Estrimodor, que les dones, que nosaltres mantenim a casa, evident maldecap, s'apoderarien de l'estàtua sagrada, prendrien la nostra acròpolis i fixarien les portes amb baldes i forrellats?

C ORIFEU . — Ràpid, Filurg, afanyem-nos cap a la ciutadella; les que han iniciat aquesta acció o hi han pres part, les cremarem apilant-hi una pira al voltant amb aquestes soques amb les nostres pròpies mans, per unanimitat! I la primera, la dona de Licó!22 C OR

DE VELLS .—

(Antístrofa.) Per Demèter, no se me'n fotran davant dels meus propis nassos, almenys,

mentre jo visqui, ja que ni Cleòmenes,23 el primer que la va prendre, va sortir-ne indemne, (275) ans, esbufegant en laconi va marxar lliurant-me les armes, només amb el seu migrat mantellet i després d'haver-se passat sis anys brut com una guilla sense afaitar-se ni rentar-se!

C ORIFEU . — Tan atroç va ser el setge que vam imposar a aquell home, que ens adormíem muntant guàrdia en formació sobre els escuts en fila de disset davant les portes. I a aquestes enemigues d'Eurípides24 i dels déus, no els haig d'impedir jo en persona aital gosadia? Si no, que mai més no estigui el meu trofeu a la Tetràpolis.25 C OR DE VELLS .— (Estrofa II.) Encara em queda per fer aquest tram de camí tan costerut cap a l'acròpolis, i haig d'arribar-hi a temps. Com haurem d'estirar, de fort, sense cap bèstia de càrrega! Com m'afeixuguen les espatlles aquests dos troncs! Però tanmateix hem de fer via, bo i bufant el foc, no fos cas que se'ns apagués sense adonar-nos-en cap al final del camí. Buf, buf, caram, quina fumera! (Antístrofa.) Que n'és, de terrible, Hèracles sobirà, tot sobreeixint de l'olla em mossega els ulls com una gossa rabiosa! Ben segur que aquest foc és tan virulent com el de Lemnos.26 Altrament no m'abrusaria les lleganyes (300) amb tanta ràbia. Au, afanya't, cap a la ciutadella! Corre en auxili de la dea. Mai més com ara l'haurem de socórrer, oi, Laques? Buf, buf, caram, quina fumera! C ORIFEU . — Aquest foc s'ha revifat, gràcies als déus, i ara és ben viu. Si primer deixem els dos buscalls aquí, tot ficant aquesta torxa de cep dins l'olla, ¿oi que calarem foc davant la porta i podrem atacar amb més força? I en el cas que les dones no afluixin la balda quan truquem, caldrà cremar les portes i reduirles amb el fum. Posem-hi, doncs, la càrrega. Ecs, quina fumera! Quin dels estrategs de Samos 27 cooperaria amb la llenya? (Posa els buscalls davant la porta de l'acròpolis. Amb alleujament.) Ah, per fi han deixat d'afeixugar-me l'espinada! Ara és cosa teva, olla, revifar el caliu. Em proporcionaràs la torxa encesa com abans. Senyora Victòria, ajuda'ns a erigir un trofeu pel coratge que ara mostren les dones a la ciutadella.

22

Personatge famós en l'Atenes de l'època, sovint ridiculitzat en la comèdia d'Eupolis segons l’escoliasta.

23

General espartà que prengué l'acròpolis d'Atenes el 508 aC, és a dir, 97 anys abans de la representació de Lisístrata, cosa que dóna una idea de l'edat d'aquests vells. Un clar efecte còmic. 24

És un tòpic en el teatre d'Aristòfanes l'enemistat entre Eurípides i les dones, car, segons el nostre poeta còmic, i d'acord amb el sentir popular, Eurípides bescantava les dones en les seves tragèdies. 25

Tetràpolis vol dir «confederació de quatre ciutats» (Marató, Enoe, Probalint i Tricòrit). Es refereix al trofeu erigit a Marató amb motiu de la victòria sobre els perses a Marató el 480 aC. Una altra exageració cronològica que fa d'aquests vells còmicament centenaris. 26 27

Lemnos és una illa volcànica al nord del mar Egeu on, segons la creença tradicional, es trobava la farga del déu ferrer Hefest.

Els estrategs eren els caps de l'exèrcit. Samos és una illa del mar Egeu. Els ciutadans de Samos havien estat aliats dels atenesos però en feren defecció

(Entra per l’altre costat de l'escena el cor de dones que vénen amb gerres d'aigua per a apagar el foc i socórrer, així, les dones que ocupen l'acròpolis.) C ORIFEA . — Em sembla albirar flames i fum, dones, de foc que ja crema. Ens hem d'afanyar, de pressa! C OR

DE DONES .—

(Estrofa.) Vola, vola, Nicòdice, abans no ens rosteixin la Càlice i la Critil·la, sufocades

sota el fum espès d'aquests vells criminals (325). Tinc por d'arribar massa tard en llur auxili. Precisament ara he hagut d'omplir, amb penes i treballs, la gerra a la font enmig de la foscor, el brogit i la gentada, la dringadissa de càntirs, empesa per les esclaves marcades, i ara carrego això amb aigua per socórrer les meves conciutadanes cercades pel foc. (Antístrofa.) He sentit uns vells xarucs arrossegar-se, carregant uns tres talents de llenya com si s'anessin a banyar,28 en direcció a l'acròpolis, tot amenaçant-nos amb els pitjors mots, dient que cal carbonitzar les impúdiques dones. Oh dea, que mai no les vegi cremades, ans salvant Grècia i els ciutadans de guerra i follies! Per això, oh dea de l'auri plomall, patrona de la ciutat, ocupen la teva seu. I a tu et proclamo aliada, Tritogènia, 29 i si algun home les hi calés foc, ajuda'm a dur-hi aigua. Deixa'm... Però què és això? Uns homes malvats a desdir! Car si fossin honrats i decents, no actuarien pas així (350).

28 29

És a dir, com si anessin a encendre foc per escalfar l'aigua del bany. Una de les advocacions rituals de la deessa Atena.

ÀGON (Les dones arriben davant les portes de l'acròpolis, on troben els homes que intenten calar-hi foc.) CORIFEU.— (Adonant-se de la presència de les dones.) Heus aquí una cosa ben inesperada, això que veiem, aquest eixam de dones que corre en auxili davant les portes.

CORIFEA.— Què, us cagueu de por, oi? Potser us sembla que som moltes? Doncs encara no heu vist ni la deumil·lèsima part de nosaltres. CORIFEU.— (Adreçant-se a un membre del cor de vells.) Fèdrias, és que hem de permetre que xerrin d'aquesta manera? No caldria, potser, que els trenquéssim el bastó a l'esquena, ben estomacades?

CORIFEA.— Doncs nosaltres, deixem les gerres a terra, que no ens facin nosa en el cas que algú ens aixequi la mà.

CORIFEU — Si hom els hagués trencat la cara un parell o tres de vegades, com a Búpal, 30 ara no tindrien ni veu per a xerrar.

CORIFEA — AU, vinga, que algú em pegui. No em deixaré acoquinar. Ara, a tu, després no hi haurà cap gossa que t'agafi pels collons!31 CORIFEU.— Si no calles, et llevaré la pelleringa a garrotades. CORIFEA.— (Desafiant.) Acosta't a tocar l'Estratil·lis, ni que sigui amb un dit...

CORIFEU.— I què, si et pulveritzo a cops de puny? Què em faràs, de tan terrible? CORIFEA.— T'arrencaré els pulmons i les entranyes... a mossegades!

CORIFEU.— No hi ha cap home més savi que el poeta Eurípides. No hi ha raça més desvergonyida que les dones! CORIFEA.— Aixequem nosaltres les gerres d'aigua, Rodipa. CORIFEU.— Què has vingut a fer aquí, enemiga dels déus, amb aquesta aigua?

CORIFEA.— I tu, mòmia,32 per què portes aquest foc? És que vols autoincinerar-te? CORIFEU.— És per fer una foguera, per cremar les teves amigues.

CORIFEA.— Doncs jo apagaré la teva foguera amb això. (Li ensenya la gerra.) CORIFEU.— Que tu apagaràs el meu foc? CORIFEA.— Ara mateix t'ho demostraré amb fets (375). CORIFEU.— No sé si abans et rostiré jo a tu amb aquesta torxa que porto. CORIFEA.— Si per casualitat tens sabó, et prepararé un bany. CORIFEU.— Tu a mi, un bany, podrida? CORIFEA.— Si, un bany de noces.

CORIFEU.— (A un altre vell.) Has sentit quina gosadia, la seva? CORIFEA.— És que sóc lliure.

CORIFEU.— Ara mateix et faré callar!

CORIFEA.— Ep!, que no estàs exercint de jurat.33 CORIFEU.— (Al vell d'abans.) Crema-li els cabells! CORIFEA.— (Adreçant-se a l'aigua de la gerra.) Feina teva, Aqueloos!34 (Li vessa tota l'aigua pel damunt.) CORIFEU.— Ai, pobre de mi! 30 31 32

Al·lusió a un poema iàmbic del poeta Hipònax en què atacava un tal Búpal (Hipònax, fr. 1-17). Sentit obscè. Col·loquialment hom es referia al sexe femení com a la «gossa». En l'original, «tomba», amb el mateix sentit metafòric burlesc.

33

Aristòfanes sovint denuncia i satiritza l'excessiva judicialització de la societat atenesa. Com que els heliastes, membres dels tribunals populars, cobraven tres òbols per sessió, les denúncies sovintejaven cada cop més, ja que moltes famílies de les classes populars vivien gairebé exclusivament d'aquesta paga. 34

L'Aqueloos és el riu més cabalós de Grècia. Neix a les muntanyes del nord i flueix fent frontera entre Etòlia i Acarnània i desemboca en el mar Jònic.

CORIFEA.— Què, calentona, oi?

CORIFEU.— Què vols dir, calentona? Ai, atura't, què fas? (Li continua tirant aigua.) CORIFEA.— Et rego, perquè rebrotis.

CORIFEU.— Ja sóc sec, de tant tremolar!

CORIFEA.— Per què no t'escalfes amb el foc que dus? (Irromp en escena un conseller35. Va acompanyat d'una guàrdia d'arquers escites, del cos de policia d'Atenes. Parla emfàticament i tothom calla i se l'escolta.) CONSELLER.— És que ha esclatat de sobte el llibertinatge de les dones, i el seu repicar de timbals, i els seus freqüents crits de Sabàzios, 36 i els planys per Adonis, 37 per damunt de les teulades, com els que vaig sentir un dia que estava a l'assemblea? Deia Demostrat, 38 el molt inoportú, que enviéssim una expedició naval contra Sicília, 39 i la seva dona, tot ballant, deia: «Ai, ai, Adonis». Demostrat proposava reclutar soldats d'infanteria a Zacint, i ella, ben borratxa, deia des de la teulada: «Colpegeu-vos el pit en senyal de dol per Adonis». I ell ens hi va obligar, l'enemic dels déus i sanguinari Coloziges. 40 Aquesta mena de cants disbauxats és pròpia d'elles.

CORIFEU.— Doncs si t'arribes a assabentar de la insolència d'aquestes...! Entre altres procacitats, ens han ruixat amb l'aigua de les seves gerres, i així portem les túniques, que sembla que ens haguem pixat (400).

CONSELLER.— Per Posidó, déu del mar, és ben just, ja que som nosaltres els que les pervertim, a aquestes dones, i els ensenyem a disbauxar-se, i així, se'ls acudeixen aquestes idees. Som nosaltres els que, en els obradors dels artesans, parlem així: «Ep, joier, al collaret que em fabricares per a la meva dona, mentre ella ballava ahir vespre, se li va desprendre el fermall de l'orifici. I jo haig d'embarcar-me cap a Salamina. Si tens temps, atansa-t'hi aquest vespre, i treballa-li bé l'orifici, tu que en saps tant, de fer anar l'eina». I un altre li diu al sabater, un xitxarel·lo però amb una titola que ja no és la d'un nen: «Sabater, a la meva dona li apreta la corretja del dit petit. Deu ser que la té massa estreta. Vés-hi demà migdia i afluixa-l'hi perquè se li eixampli». Però les coses han arribat fins a tal extrem que jo, que sóc tot un conseller, que em preocupo perquè hi hagi fusta per a fer rems, precisament ara que necessito diners, em trobo les portes tancades per les dones. Però no serveix de res estar-se aquí plantat. Porta les palanques, que em mantindré ferm davant de la seva insolència (425). (A un dels arquers.) Tu, què bades, desgraciat? Cap a on mires? És que no saps fer altra cosa que anar buscant una taverna? Per què no feu palanca posant els perpals sota les portes? Jo us ajudaré des d'aquí. (S'obre la porta de l'acròpolis i en surt Lisístrata.) LISÍSTRATA.— No cal que feu palanca, que ja surto pel meu propi peu. Per què els voleu, els perpals? No en calen, de perpals, sinó seny i enteniment. 35

Es tracta d'un probul, magistrat extraordinari nomenat en temps difícils. Quan Aristòfanes escriu Lisístrata la situació política era tan crítica que el govern va ser confiat a un col·legi de probuls amb la conseqüent supressió del poder assembleari, pas previ a la dictadura dels trenta tirans del 4 1 1 a . d e C . 36

Nom d'origen traci o frigi del déu Dionís. Els elements bàrbars en el culte a aquest déu són evidents.

37

Nova referència a les festes religioses femenines. Durant les festes d'Adonis les dones escenificaven un ritual mimètic que simbolitzava el plany per Adonis, amant d'Afrodita. 38

Demostrat era un dirigent i orador de la facció demòcrata radical. L'any 415 aC, mentre a l'assemblea es deliberava sobre l'expedició a Sicília, les dones celebraven les festes d'Adonis. 39

Aristòfanes lamenta l'expedició naval contra Sicília, esdevinguda dos anys abans de l'estrena de la comèdia. L'aventura siciliana va acabar tràgicament per als atenesos. 40

Segons l’escoliasta, Demostrat tenia el sobrenom de Buziges («aquell qui junyeix els bous»). Aristòfanes el transforma còmicament en Coloziges («aquell qui junyeix fel»).

CONSELLER.— Ah, sí, maleïda? On és l'arquer? Detén-la i lliga-li les mans al darrera.

LISÍSTRATA.— Per Àrtemis, com em posi la mà a sobre, se n'haurà de plànyer, mal que sigui un policia. (L'arquer vacil·la.) CONSELLER.— (A l'arquer.) És que tens por, tu? Agafa-la per mig cos, i tu (a un altre arquer:) ajuda'l a lligarla. (Surt de l'acròpolis una dona.) DONA I.— Per Pàndrosos, com li posis la mà al damunt, et cagaràs de la guitza que et clavaré.

CONSELLER.— Guaita, diu que et cagaràs. On és l'altre arquer? Lliga primer aquesta, que xerra tant. (Surt de l'acròpolis una altra dona.) DONA II.— Per Fòsforos, posa-li la mà al damunt, ni que sigui una mica, i hauràs de demanar un bon remei. (Els arquers se senten intimidats i retrocedeixen.)

CONSELLER.— Però què és això? On és l'arquer? Pren-la! Ja l'aturaré jo, ja, aquesta sortida vostra. (Surt de l'acròpolis una tercera dona.) DONA III.— Per Tauròpolos,41 si t'hi acostes, jo t'arrencaré aquests cabells teus que fan plorar. CONSELLER.— Ai, pobre de mi, l'arquer m'ha abandonat(450). Però no hem de deixar-nos vèncer mai, per les dones. Avancem en massa contra elles, escites, en ordre de combat! LISÍSTRATA.— Per les dues dees, ara sabreu que aquí dins hitenim al nostre bàndol quatre batallons de dones aguerrides i ben armades. CONSELLER.— Subjecteu-los les mans al darrere, escites!

LISÍSTRATA.— Dones aliades, sortiu de dintre, en marxa, venedores del mercat, verdulaires, forneres, arraseu-los, estomaqueu-los, massacreu-los, injurieu-los, no us en doni vergonya. (Quan les dones acaben de sortir de l'acròpolis i de col·locar-se en ordre de combat, es produeix una batalla campal en què els arquers són atonyinats de valent.) Alto! Retireu-vos. No en prengueu les despulles. CONSELLER.— (Contemplant, desolat, el desastre.) Ai, que malament ha actuat el meu cos d'arquers!

LISÍSTRATA.— Doncs què et pensaves? És que creies que avançaves contra unes esclaves, o potser que les dones no tenim fel?

CONSELLER.— Per Apol·lo, i tanta, sobretot quan teniu a prop una bodega.

CORIFEU.— Massa paraules gastes, conseller d'aquesta terra. A què vas amb raons a aquestes feres? No saps que ens han rentat amb la roba posada, amb un bon ruixat i sense lleixiu?

CORIFEA.— És que al proïsme no se li ha de posar la mà al damunt sense cap motiu, bon home. Si ho fas, hom t'haurà de posar un ull de vellut. Jo tan sols vull seure assenyadament com una noia que no fa mal a ningú, que no remou ni un bri de palla, a no ser que algú em faci la guitza o m'empipi (475).

COR DE VELLS.— Oh, Zeus, per què hem de tractar amb aquestes bèsties? Això és intolerable. Però ara cal que investiguis amb nosaltres la causa d'aquest mal; per què han pres la fortalesa de Crànaos, 42 el recinte sagrat de l'escarpada i inaccessible acròpolis, amb quina intenció? Vinga, interroga-les, i no et deixis convèncer. Aporta-hi totes les proves. Quina vergonya si deixéssim un assumpte de tal magnitud sense inquirir!

CONSELLER.— Precisament el que primer desitjo preguntar-los, per Zeus, és amb quina intenció han tancat i barrat la nostra ciutadella amb els forrellats.

LISÍSTRATA.— Per mantenir els diners sans i estalvis, i que no feu la guerra per causa d'ells. CONSELLER.— És que potser fem la guerra per diners?

LISÍSTRATA.— Pels diners tot es capgira. Per això Pisandre i els que aspiren a ocupar càrrecs públics sempre s'estan emmerdant en algun afer tèrbol per tal de malversar els fons públics. Doncs, per això, que facin el que vulguin. Però aquests diners, que no els tornin a agafar.

41 42

Pàndrosos, Fòsforos i Tauròpolos són advocacions rituals d'Àrtemis. Rei llegendari d'Atenes.

CONSELLER.— I què en faràs?

LISÍSTRATA.— Això em preguntes? Nosaltres els administrarem. CONSELLER.— Que vosaltres administrareu els diners?

LISÍSTRATA.— Què potser ho consideres estrany? No us administrem nosaltres tots els diners domèstics? CONSELLER.— Però no és el mateix.

LISÍSTRATA.— Com que no és el mateix?

CONSELLER.— Els hem de menester per a la guerra, aquests diners. LISÍSTRATA.— Per començar, no cal fer cap més guerra. CONSELLER.— I de quina manera ens protegirem? LISÍSTRATA.— Nosaltres us protegirem. CONSELLER.— Vosaltres?

LISÍSTRATA.— En efecte, nosaltres. CONSELLER.— Inconcebible!

LISÍSTRATA.— Doncs se't protegirà, encara que no ho vulguis. CONSELLER.— El que dius és ben estrany!

LISÍSTRATA.— Tu t'enfades, però cal fer-ho tanmateix. CONSELLER.— Per Demèter, no és just (500). LISÍSTRATA.— T'hem de protegir, company. CONSELLER.— I si no ho vull?

LISÍSTRATA.— Doncs encara amb més motiu.

CONSELLER.— I d'on us ve, això de preocupar-vos per la pau i per la guerra? LISÍSTRATA.— Nosaltres t'ho explicarem.

CONSELLER.— Doncs au, parla, i de pressa, no sigui que te n'hagis de plànyer. LISÍSTRATA.— (Adonant-se que el conseller la grapeja.)Doncs para l'orella i intenta mantenir les mans quietes. CONSELLER.— És que no puc, és difícil retenir-les amb tanta excitació! UNA DONA.— Ho lamentaràs encara més.

CONSELLER.— Aquesta xerrameca te la guardes per a tu, vella. (A Lisístrata.) Au, doncs, explica-m'ho.

LISÍSTRATA.— Ho faré. Nosaltres, durant el temps que portem de guerra, suportàvem, amb la resignació que ens caracteritza, el que fèieu vosaltres, els homes, car no ens permetíeu de remugar, tot i que no ens agradava. Però ens fèiem càrrec de la vostra situació i, sovint, de casa estant, sentíem dir que vosaltres, en deliberar en el consell sobre un afer d'importància, havíeu pres una decisió desencertada, i aleshores, somrient malgrat la tristesa que ens aclaparava, us preguntàvem: «Què s'ha decidit d'inscriure a l'estela sobre els pactes de reconciliació en l'assemblea d'avui?»; «I tu què n'has de fer?», deia el marit; «És que no penses callar?»; i jo, callava.

UNA DONA.— Doncs jo no callava mai.

CONSELLER.— Prou que ho devies lamentar, si no callaves.

LISÍSTRATA.— Doncs jo, almenys, sí, que callava. Més tard ens assabentàvem d'un altre decret encara pitjor i us preguntàvem: «Com és que heu actuat d'una manera tan forassenyada?»; i ell, fulminant-me en sec amb la mirada, deia que si no continuava teixint al teler, me n'hauria de plànyer de valent i que «la guerra és cosa d'homes».

CONSELLER.— Ben dit, per Zeus!

LISÍSTRATA.— Com, ben dit, desgraciat, si ni que haguéssiu deliberat malament no us podíem suggerir res? I com que us sentíem dir obertament pels carrers: «Ja no hi ha ni un home en tot el país» —«Cap ni un, per Zeus!», deia un altre—, aleshores vam decidir salvar Grècia immediatament de forma consensuada, (525) després de reunir-nos les dones en assemblea; per què, doncs, calia esperar més? Així, si quan us plantegem propostes convenients volguéssiu escoltar-nos en silenci, com fem nosaltres, us podríem redreçar.

CONSELLER.— Vosaltres a nosaltres? El que dius és indignant i intolerable, almenys per a mi. LISÍSTRATA.— Calla.

CONSELLER.— Per tu haig de callar, maleïda, que portes vel al cap? Abans morir.

LISÍSTRATA.— Doncs si per a tu això és un impediment, agafa aquest vel que t'ofereixo, cobreix-te el cap i calla. I aquest cistellet, i després, agençat com una dona que fila, vés rosegant faves. La guerra és cosa de dones.

CORIFEA.— Deixeu les guerres de banda, dones, que puguem ajudar, en la part que ens pertoca, les nostres amigues.

COR DE DONES.— Jo mai no em cansaria de ballar, ni la fatiga no s'apoderaria dels meus genolls! Vull, per damunt de tot, anar amb elles, pel seu valor, perquè tenen classe, gràcia, coratge, saviesa, amor per la ciutat, una assenyada virtut.

CORIFEA.— Au, vosaltres, les més valentes d'aquestes àvies i mares que són un autèntic fibló, avanceu amb fúria i no us deixeu amollin Encara ara naveguem amb vent favorable! (550) LISÍSTRATA.— I si el dolç Eros i Afrodita Ciprogènia ens infonen el poder de seducció entre els pits i les

cuixes i provoquen la plaent excitació i la trempera als homes, crec que serem anomenades «Les Pacificadores» entre els grecs.

CONSELLER.— Per haver fet què?

LISÍSTRATA.— Bé, el primer de tot, mirarem d'impedir que aneu al mercat armats i fent el boig. UNA DONA.— Sí, per Afrodita de Pafos!

LISÍSTRATA— En efecte, ara es passegen per l'àgora armats com coribants,43 entre olles i verdures. CONSELLER.— Sí, per Zeus, això s'escau als homes de debò!

LISÍSTRATA.— Doncs ja n'és, de ridícul, anar a comprar seitó amb l'escut i la Gòrgona. 44

DONA.— Per Zeus, és cert: Jo mateixa vaig veure un home melenut, tot un cap de tribu, a cavall, ficant dins del casc, com si fos una paperina, puré de llegums que li venia una vella. I un altre, un traci, brandant pica i llança com Tereu,45 atemoria la venedora de fruits secs i se li menjava les figues madures.

CONSELLER.— I com podreu aturar les moltes coses que estan trasbalsades al país i solucionar-les? LISÍSTRATA.— Molt fàcilment.

CONSELLER.— Com? Demostra-m'ho.

LISÍSTRATA.— Doncs com una troca, quan la tenim embolicada, agafant-la així (mentre parla va fent com si desembullés una troca de llana), fent anar el fus, ara cap aquí, ara cap allà, així també desembullarem aquesta guerra, si se'ns permet, fent anar les ambaixades, ara cap aquí, ara cap allà.

CONSELLER.— És que us penseu que posareu fi a la terrible situació com si es tractés de llanes, troques i fusos? Que en sou, de ximples!

LISÍSTRATA.— Si tinguéssiu ni que fos una mica de seny, ho governaríeu tot seguint l'exemple de les nostres llanes.

CONSELLER.— Ah, sí? Com? Vejam.

LISÍSTRATA.— Primer caldria, un cop rentada la porqueria de la ciutat com fem amb un floc de llana al safareig, cardar els corruptes sobre un llit i destriar (575), com a brins defectuosos, aquells que s'agrupen, es cabdellen i s'arrom-bollen en els càrrecs públics, i arrencar-los els pèls. Després, mesclar en un cistellet la gent de bona voluntat barrejant-la ben barrejada, els immigrats i els estrangers que ens són amics, fins i tot els endeutats amb hisenda, també aquests caldria barrejar-los-hi. I, per Zeus, també totes les ciutats que són colònies d'aquest país nostre, reconegueu que cadascuna d'elles està ubicada en el seu lloc com els flocs de llana que han quedat escampats, però hauríem de recollir aquest flocs en un sol manyoc i fer-ne una gran madeixa i amb ella teixir una túnica per al poble.

CONSELLER.— Ves per on, aquestes ara volen cardar i filar l'afer, elles, que mai no han pres ni la més mínima part en la guerra.

LISÍSTRATA.— I tant, pocapena! Nosaltres suportem més del doble que vosaltres, de la guerra. En primer lloc parint fills que després serviran a la infanteria.

CONSELLER.— Ai, calla, no em recordis les misèries....

43 44 45

Sacerdots associats al culte a Cíbele, d'origen minorasiàtic. Executaven les seves danses rituals armats. Monstre mitològic. El seu cap, amb serps en lloc de cabells, era sovint representat en la decoració dels escuts. Mític rei de Tràcia, popularitzat en època d'Aristòfanes per una tragèdia d'Eurípides, avui perduda.

LISÍSTRATA.— I quan arriba l'hora d'esplaiar-nos i gaudir de la jovenesa, hem de dormir soles per culpa del reclutament. I no em planyo per nosaltres, sinó més aviat per les jovenetes, envellint soles en els seus tàlems.

CONSELLER.— És que els homes no envelleixen?

LISÍSTRATA.— Sí, per Zeus, però el que dius no és el mateix; un home, quan torna de la guerra, de seguida el veus casat amb una joveneta, tot i ser un vell canós. Però la dona només gaudeix d'un breu temps, i si no l'aprofita, després ningú no s'hi vol casar, i es queda tota sola... consultant oracles. 46

CONSELLER.— És que l'home que encara té trempera...

LISÍSTRATA.— (Interrompent-lo.) I tu, quin secret tens per conservar-te encara viu? Hi ha terreny disponible: compra't una làpida. Ja prepararé jo la coca de mel. Pren això i corona't (600). (Li tira quelcom.)

DONA I.— Entoma també això, de part meva. (Li tira quelcom.) DONA II.— Pren també aquesta corona.

LISÍSTRATA.— Què més necessites? Què desitges? Au, vés cap a la barca. Caront47 et crida, i tu l'impedeixes de salpar.

CONSELLER.— No és indignant haver de suportar això? Per Zeus, aniré a presentar-me davant dels consellers tal com vaig.

LISÍSTRATA.— Que potser ens acusaràs de no haver-te vetllat? Però si aviat t'arribaran de part nostra les ofrenes del tercer dia!48 (Mutis de tots els personatges. Resten en escena els dos cors.)

46

És a dir, «per vestir sants».

47

El barquer que, segons el mite del món d'ultratomba, conduïa les ànimes dels difunts a l'altra banda de la llacuna Estígia, que separava el món dels vius del món dels morts. 48

Referència a ritus funeraris. El tercer dia després de les exèquies d'un difunt es dipositaven ofrenes damunt la seva tomba.

PARÀBASI CORIFEU.— L'home lliure ja no pot dormir tranquil. Despullem-nos dels mantells, homes, per a aquest afer! (Ho fan.)

COR DE VELLS.— Em sembla que això ja fa pudor de coses pitjors i més grosses, o més aviat m'ensumo una tirania com la d'Hípias;49 i el que em fa més por és que alguns dels espartans no s'hagin aplegat a ca'l Clístenes50 i hagin incitat les dones, enemigues dels déus, a donar un cop d'estat amb males arts i a prendre'm el subsidi de què visc (625).

CORIFEU.— És indignant que aquestes ara pretenguin alliçonar els ciutadans i parlar, sent dones com són, sobre escuts de bronze, i pactar davant nostre amb els espartans, de qui hom es pot refiar tant com d'un llop amb la boca oberta. Tot això ho han tramat contra nosaltres, homes, amb la intenció d'imposar llur tirania. Però a mi no m'hi sotmetran pas, car estaré a l'aguait i «duré l'espasa en el ram de murtra».51 Faré guàrdia a l'àgora, ben armat, darrera l'estàtua d'Aristogíton. 52 Estaré amatent al seu costat, així, (es posa imitant la posició de l'estàtua) per poder esclafar la barra d'una bona guitza a aquesta vella (referintse a la corifea), l'enemiga dels déus! C ORIFEA . — Doncs quan tornis a casa no et reconeixerà ni la mare que et va parir! Però abans que res, estimades velles, deixem això a terra. (Es desembarassen de tot el que duen.) C OR DE DONES .— (Adreçant-se al públic.) Nosaltres, ciutadans tots, pronunciarem un discurs útil per a la ciutat. Es natural, perquè em va criar esplèndidament, a mi, que sóc una noia refinada. Als set anys ja vaig fer d'arrèfora;53 als deu, vaig moldre el blat per a la coca consagrada a la nostra patrona; després, ja vestida de groc, vaig fer d'óssa a les Braurònies;54 i quan ja era una noia ben maca, vaig ser canèfora,55 agençada amb el collaret de figues seques (650).

C ORIFEA . — Així, doncs, joi que puc oferir el meu bon consell a la ciutat? Si vaig néixer dona, no m'ho heu de retreure pas si proposo solucions millors per a les circumstàncies presents. Jo hi poso la meva part, car hi aporto homes. En canvi, vosaltres, vells miserables, res no hi aporteu, perquè després de dilapidar-vos la paga de veterans que rebíeu des de les guerres mèdiques, no hi ingresseu cap altre guany, i encara ens arruïnarem per culpa vostra. Què, no hi teniu res a dir? (Al corifeu.) Com em facis el més mínim mal, et trencaré la cara a guitzes amb aquest meu coturn impecable! C OR DE VELLS . — Aquesta insolència ja passa de mida, i a més, em sembla que va en augment. Això ho ha

de castigar un home que els tingui ben posats. Au, traguem-nos les túniques, que el mascle ha de fer pudor de mascle, i no cal que ens tapem ni amb una fulla de figuera! Endavant amb els peus nus, tots els que vam lluitar en el setge de Lipsídrion56 quan encara érem alguna cosa; és hora de rejovenir-nos, de posar ales a tot el cos i d'espolsar-nos la vellura.

C ORIFEU . — Sí, perquè si algú de nosaltres els dóna peu, per poc que sigui, aquestes no desistiran de les seves ambicioses empreses, ans fins i tot armaran naus i encara intentaran reptar-nos a un combat

49

Hípias, fill de Pisístrat, juntament amb el seu germà Hiparc, va sotmetre Atenes a un període de tirania a finals del s. vi aC, més de cent anys abans de la representació de Lisístrata. Així Aristòfanes exagera novament l'edat dels vells. 50

Aristòfanes esmenta en diverses ocasions aquest personatge, que devia tenir fama d'efeminat. Cal no confondre'l amb el personatge històric homònim. 51 52

Vers d'una cançó molt famosa en lloança dels tiranicides Harmodi i Aristogíton, que assassinaren Hiparc, germà del tirà Hípias. Famosa estàtua que commemorava el tiranicidi, de la qual encara avui dia se'n conserva alguna còpia.

53

Les arrèfores eren quatre noies de set a onze anys triades entre les famílies nobles que col·laboraven en el ritual de Yarrefòria portant una vestimenta nova per a l'estàtua d'Atena Pòlias («protectora de la ciutat») i altres objectes sagrats en processó des de l'àgora fins a l'acròpolis. 54

Festes consagrades a la deessa Àrtemis Tàurica a la localitat àtica de Bràuron. En el marc d'aquestes tenia lloc la processó de les noies abillades com a ósses, ja que l'óssa era un dels animals consagrats a Àrtemis. 55 56

Les canèfores («portadores de paneres») eren noies que portaven en processó les ofrenes a Atena en el ritual abans esmentat.

El setge de Lipsídrion s'esdevingué el 513 aC, immediatament després de l'expulsió del tirà Hiparc, cent dos anys abans de la representació de Lisístrata. Nova broma sobre l'extrema longevitat dels vells del cor.

naval, com Artemísia57 ( 675). I si es decanten vers la cavalleria, ja podem donar de baixa els genets!, car les dones són l'ésser més apte per a l'hípica i que munta més segur: mai no rellisca quan cavalca. I si no, fixa't en les Amazones que va pintar Micó,58 lluitant a cavall contra els homes. Les hauríem d'agafar totes i immobilitzar-les pel coll a una fusta foradada. COR DE DONES.— Per les dues dees, si m'encens, deixaré anar la truja que porto dins i jo mateixa faré que els ciutadans vagin esbombant que t'he deixat ben esquilat! Vinga, dones, despullem-nos, ja, deixem sentir l'olor de dona enfurismada amb ganes de mossegar! Que algú se m'acosti, que mai més no menjarà ni alls, ni faves negres. Com diguis mal de mi, estic tan enrabiada que et faré de llevadora com l'escarabat a l'àguila que ponia ous.59 CORIFEA.— Jo no m'amoïnaré pas per vosaltres, mentre tingui per companya la Làmpito i la meva estimada amiga tebana, la noble Ismènia. I tu ja no tindràs cap poder, ni que votis set vegades, desgraciat, que et fas odiós a tothom, fins i tot als teus veïns. I és que ahir, que jo celebrava una gresca en honor d'Hècate60 amb les amigues (700), vaig convidar-hi una companya del veïnat, una noieta bona i amable: una anguila de Beòcia! I ells (assenyalant els homes) van prohibir que ens n'enviessin amb els seus decrets!61 I no deixareu de promulgar aquests decrets abans que algú no us agafi per la pota i us trenqui coll i barres! (Final de la paràbasi.)

57 58 59 60 61

La reina Artemísia de Cària va auxiliar els perses contra els grecs durant les guerres mèdiques. Pintor i escultor famós. Al·lusió a una famosa faula d'Isop. Deessa de la màgia, associada amb el món subterrani i les cruïlles de camins, on se celebraven els seus ritus.

A causa del bloqueig econòmic decretat en l'assemblea, el comerç entre l’Àtica i Beòcia restava interromput durant la guerra i no arribaven les tan preuades anguiles del llac Copais.

EPISODI I

(Lisístrata surt de l'acròpolis i comença a desplaçar-se d'un cantó a l’altre de l'escenari mostrant preocupació.) CORIFEA.— (Recitant uns versos tràgics.) Sobirana d'aquesta empresa i decisió, per què surts de casa tan capficada?

LISÍSTRATA.— Les malifetes d'aquestes dones i llur mentalitat de femella em fan anar amunt i avall, desanimada.

CORIFEA.— Què dius, què dius?

LISÍSTRATA.— La veritat, la veritat.

CORIFEA.— I doncs, què hi ha, de tan terrible? Explica'ns-ho; som les teves amigues. LISÍSTRATA.— És vergonyós haver-ho de dir, però pitjor és callar.62 CORIFEA.— Bé, doncs, no m'amaguis més el mal que hem patit.

LISÍSTRATA.— Doncs... que anem cremades, per dir-ho ras i curt! CORIFEA.— Ai, Zeus!

LISÍSTRATA.— Per què l'invoques, Zeus? Les coses són així. Jo ja no les puc mantenir allunyades dels homes durant més temps: se m'escapoleixen. Mira: n'acabo d'enxampar una que havia triat aquell forat que hi ha a la cova de Pan; una altra que es despenjava amb una corriola; una altra deia que desertava! I ahir, una altra, muntada en un ocellot amb el pretext que se n'anava a ca l’Orsíloc... la vaig enganxar pels pèls! (725) Esgrimeixen tota mena d'excuses per tornar-se'n cap a casa. (Surt una dona dissimuladament de l'acròpolis.) Guaita, ara en surt una. Ep, tu, on vas tan de pressa?

DONA I.— És que... me'n vull anar a casa. Hi tinc unes llanes de Milet que ja deuen ser arnades. LISÍSTRATA.— Arnades? Ja pots tornar a entrar!

DONA I.— Però si torno de seguida, per les dues dees; només les obro sobre el llit i... LISÍSTRATA.— Res d'obrir-les sobre el llit! Ni de sortir, de cap manera. DONA I.— (Plorant.) Però deixaré perdre les llanes. LISÍSTRATA.— Sí, si és necessari.

DONA II.— (Surt de l'acròpolis tota esverada.) Malaurada de mi! Malaguanyat el lli d'Amorgos que vaig deixar a casa sense batre.

LISÍSTRATA.— Una altra! Aquesta se'n va pel lli d'Amorgos sense batre. Torna a entrar. DONA II.— Però, per Fòsforos, només el pelo i torno.

LISÍSTRATA.— Res de pelar-lo. Si ets la primera a sortir, una altra dona voldrà fer el mateix. DONA III.— (Surt de l'acròpolis ostentant una gravidesa sospitosa.) Oh, sobirana Ilítia,63 retén la criatura fins que jo arribi a un lloc profà.64 LISÍSTRATA.— Però què t'empatolles? DONA III.— (Parlant com si patís contraccions de part.) Estic a punt de parir. LISÍSTRATA.— Però si ahir no estaves prenyada.

DONA III.— Però avui sí. Envia'm una llevadora a casa, el més ràpid possible.

LISÍSTRATA.— Però què dius? (Li palpa el ventre.) Què és això tan dur que portes? DONA III.— Un nen mascle.

LISÍSTRATA.— No és cert, per Afrodita. El que portes sembla més aviat un casc de bronze. Ara ho sabrem. (Li mira sota la túnica i li'n treu un casc.) (750) Seràs ridícula, mira que dir que estaves prenyada quan el que duies era aquest casc consagrat!

62

Tot aquest passatge parodia determinades escenes de la tragèdia, en què un dels personatges no gosa explicar allò de què ha estat testimoni, de tan terrible. 63 64

Deessa filla de Zeus i Hera, protectora dels infantaments, feia de llevadora en els parts divins. L'acròpolis era un recinte sagrat que havia de romandre pur. Un part hauria tacat la puresa del santuari.

DONA III.— Sí que n'estic, de prenyada.

LISÍSTRATA.— I doncs, per què el duies, el casc? DONA I.— Perquè si em sorprèn el part encara dins l'acròpolis, pariré dins el casc, com els coloms.

LISÍSTRATA.— Què dius? Excuses. La cosa està ben clara. Queda't aquí fins al dia de les amfidròmies 65 del casc. DONA III.— (Plorant desesperada.) És que jo no puc dormir de nit dins l'acròpolis, des que vaig veure la Serp Protectora.66 DONA I.— I jo em moro de por per culpa dels mussols, que udolen contínuament durant aquestes nits d'insomni.

LISÍSTRATA.— Endimoniades! Deixeu-vos estar de fantasmes. Enyoreu els homes, oi? I què us penseu, que ells no ens enyoren, a nosaltres? Sé prou bé que passen unes nits difícils. Però resistiu, estimades, suporteu el patiment encara una mica més, que l'oracle ens ha dit que vencerem si no ens dividim. Aquest és l'oracle. (Treu una tauleta inscrita.)

DONA III.— Llegeix-nos el que diu.

LISÍSTRATA.— Doncs feu silenci. (Llegeix.) «Però quan les orenetes s'amaguin espantades en un indret tot fugint de les puputs i es mantinguin allunyades de les cigales, dels mals, en restarà ben poc, i Zeus Altitonant farà que el que està a sobre, es posi a sota... DONA III.— I nosaltres ens haurem de posar a sobre?

LISÍSTRATA.— ... però si es divideixen i volen alabatents del temple sagrat les orenetes, ja mai més no semblarà existir ni un sol ocell, ni el més dat pel cul67 de tots.» (775)

DONA III.— L'oracle és prou clar, per Zeus. Oh, tots els déus!

LISÍSTRATA.— Doncs per això, no ens en desdiguem ara perquè passem privacions, ans entrem-hi. Fóra lleig trair aquest oracle, amigues meves. (Totes les dones entren a l'acròpolis.) COR

DE VELLS.—

(Estrofa) Vull contar-vos una història que vaig escoltar quan era un nen. Hi havia una

vegada un jovenet, un tal Melanió, que fugint del matrimoni es retirà al desert, i vivia a les muntanyes de caçar llebres amb xarxes que ell mateix trenava, tenia un gos, i mai més no tornà a casa. Tanta aversió li produïen les dones, a aquell noi, i a nosaltres no pas menys que a Melanió, car tenim seny. UN VELL.— (A una dona del cor.) Vull fer-te un petó, vella.

DONA.— I de la guitza que t'etzibo, no hauràs de menester una ceba, per plorar. VELL.— Jo sí, que te n'etzibaré una... (Aixeca la cama.)

DONA.— (Veient-li l'entrecuix.) Caram, quin plomall tan frondós que dus! (800)

VELL.— També Mirònides68 el tenia tan pelut, el seu cul negre, segons deien tots els seus enemics. I també Formió era així.

COR DE DONES.— També jo vull explicar-vos una història, per oposar a la de Melanió. Hi havia una vegada un tal Timó. No tenia seu fixa, però era una persona inaccessible pel seu aspecte, com si estigués tot envoltat d'estaques. Era semença de les Erínies! Aquest Timó va allunyar-se dels homes malignes després d'haver-los maleït molt, per l'odi que en sentia. Tant i tant els avorria, els homes execrables... Però en canvi, era molt estimat de les dones. DONA.— (Al vell.) Vols que et trenqui la cara? VELL.— Quina por!

DONA.— Doncs et vento una guitza... VELL.— I se't veurà el parrús!

65

Ritual que se celebrava el cinquè dia del naixement d'un fill, donant voltes a l'altar domèstic amb l'infant per invocar-ne la salvaguarda. 66

Es refereix a la decoració escultòrica del temple.

67

Recurs habitual en la comèdia: una grolleria esclata en un moment inesperat causant la sorpresa entre el públic a causa del fort contrast amb el to solemne del passatge, en aquest cas, la recitació de l'oracle. 68

Mirònides i Formió foren dos oradors i polítics en actiu en diferents moments del segle v aC.

DONA.— Sí, però tu a mi no me'l veuràs pas pelut, tot i ser vella (825). Me l'he depilat a la llum de la llàntia.

EPISODI II

(Lisístrata surt de l'acròpolis i albira un home que s'acosta per la pujada de la ciutadella.) LISÍSTRATA.— Ep, noies, veniu aquí, ràpid. UNA DONA.— (Sortint.) Què passa? Digues, què són aquests crits?

LISÍSTRATA.— Un home! Veig un home que se'ns atansa com un foll... presa dels estímuls d'Afrodita! Oh, Sobirana protectora de Xipre, Citera i Pafos!69 (Adreçant-se a l'home.) Vés erecte... vull dir, directe pel camí que prens.

DONA.— On és, aquest que s'acosta?

LISÍSTRATA.— Al costat del temple de Cloe. (Mírrina i altres dones van sortint.) DONA.— Sí, per Zeus, (assenyalant) és allà. Qui deu ser? LISÍSTRATA.— Mireu-lo. Alguna de vosaltres el coneix? MÍRRINA.— Per Zeus, jo sí, és el meu marit, Cinèsias.

LISÍSTRATA.— Doncs bé, ara la teva feina serà rostir-lo a foc lent, anar-lo girant, ensarronar-lo, fer que el beses i no el beses, i cedir en tot, excepte en allò que sap la copa.

MÍRRINA.— No et preocupis, això és el que faré.

LISÍSTRATA.— Jo em quedaré al teu costat i t'ajudaré a engalipar-lo i a posar-lo ben calent. (A les altres.) Marxeu! CINÈSIAS.— (Arriba, acompanyat del seu fill petit i un criat, amb una excitació sexual més que evident.) Ai, pobre de mi, quins espasmes que tinc, quina tibantor, em tortura com un turment.

LISÍSTRATA.— Qui és aquest que ja està dins del cos de guàrdia? CINÈSIAS.— Jo.

LISÍSTRATA.— Un home? CINÈSIAS.— (Mostrant la davantera de la túnica alçada per l'erecció.) Un home, és evident. LISÍSTRATA.— Doncs ja pots fotre el camp. CINÈSIAS.— I tu qui ets, per fer-me fora? LISÍSTRATA.— La sentinella de dia.

CINÈSIAS.— Pels déus, crida'm la Mírrina. (850)

LISÍSTRATA.— Que et cridi la Mírrina? I tu qui ets? CINÈSIAS.— El seu home, Peònides Cinèsias.70

LISÍSTRATA.— (Adoptant un to cordial.) Benvingut, amic. No és pas desconegut, el teu nom, entre les dones, ni gens estrany. La teva dona... sempre et té a la boca. Quan agafa un ou, o una poma, diu (en to provocatiu): «Tant de bo això fos el meu Cinèsias».

CINÈSIAS.— Pels déus!

LISÍSTRATA.— Sí, per Afrodita, i si surt el tema dels homes, la teva dona sempre diu que res no val la pena al costat del seu Cinèsias. CINÈSIAS.— (Impacient per l'excitació.) Vinga, crida-la ja! LISÍSTRATA.— I què em donaràs a canvi?

CINÈSIAS.— (Mostrant-li l'erecció amb un gest obscè.) Jo...això, per Zeus, si ho vols. Només tinc això. T'ofereixo tot el que tinc.

LISÍSTRATA.— Ara entro a cridar-la.

69 70

Tres indrets famosos per sengles santuaris d'Afrodita.

Nom parlant amb efecte còmic: Peònides, en la pronunciació col·loquial, sembla format sobre peos («penis»), i la terminació -ides, característica d'alguns antropònims. Cinèsias (pronunciat en grec kinesías) suggereix el verb kinein («cardar»).

CINÈSIAS.— Però ràpid. I és que ja no tinc cap goig a la vida des que ella va marxar de casa. Em cau al damunt només d'entrar-hi; tot em sembla desert, i ja no conec cap plaer ni menjant a l'hora dels àpats, perquè vaig cremat. MÍRRINA.— (Se la sent des de dins.) Jo ja l'estimo, ja; és ell que no es deixa estimar. Per ell, no cal que em facis sortir.

CINÈSIAS.— Oh, Mirrineta, bombonet, per què m'ho fas, això? Baixa aquí. MÍRRINA.— Per Zeus, no hi penso anar.

CINÈSIAS.— No baixaràs, si jo t'ho demano, Mírrina?

MÍRRINA.— Em fas sortir per a res, car tu a mi no em desitges (875). CINÈSIAS.— Que no et desitjo? Però si ja n'estic consumit, de desig! MÍRRINA.— Me'n vaig.

CINÈSIAS.— No! Escolta, si més no, el teu fillet. (Al nen.) Au, nen, què no crides la marona? NEN.— Marona, marona, marona!

CINÈSIAS.— (A Mírrina.) I a tu, què et passa? No et fa pena el teu fillet, brut com va i set dies sense mamar? MÍRRINA.— I tant que me'n fa. És que té un pare que és un deixat. CINÈSIAS.— Baixa, endimoniada, fes-ho pel nen.

MÍRRINA.— Quina cosa, això de ser mare. Haig de baixar. A veure què passa. C INÈSIAS .— (En veure-la.) Ara em sembla com si s'hagués tornat molt més jove, més desitjable a la mirada. I això de posar-m'ho difícil i fer-se la interessant, encara em fa glatir més de desig. M ÍRRINA .— (Al nen.) Petitó de la mare, i d'un pare nefast, vine, que et faré un petó, reiet meu.

C INÈSIAS . — Per què ho fas, això, traïdora, i fas cas de les altres dones? A mi, em fas patir, i tu, també passes pena. (La comença a magrejar.) M ÍRRINA .— (Desempallegant-se'n.) No em posis la mà al damunt.

C INÈSIAS . — Fas que les nostres coses, les de casa, vagin de mal borràs. M ÍRRINA . — Ara, m'importen ben poc.

C INÈSIAS . — T'importen ben poc, els teus flocs de llana, mentre se'ls enduen els pollastres? M ÍRRINA . — A mi? Gens, per Zeus.

C INÈSIAS . — Fa tant de temps que no acompleixes els rituals d'Afrodita... No penses tornar? M ÍRRINA . — Jo? No, per Zeus, llevat que signeu un armistici i atureu la guerra. (900) C INÈSIAS . — Bé, ja ho farem, si sembla que ha de ser així.

M ÍRRINA . — Bé, doncs ja tornaré cap a casa, però de moment, he jurat que no. C INÈSIAS . — Per què no et quedes amb mi, i jaiem junts una estoneta? M ÍRRINA . — Ni parlar-ne! (Canviant de to.) Ara... tampoc no et diré pas que no t'estimo.

C INÈSIAS . — M'estimes? Doncs per què no vols jeure amb mi, Mirrineta? M ÍRRINA . — No siguis ridícul! Davant del nen?

C INÈSIAS . — No, per Zeus. (Al servent.) Emporta-te'l cap a casa. Guaita: el teu fillet, ja no és cap obstacle. Què, per què no jeus amb mi?

M ÍRRINA . — I on vols que ho fem, això, desgraciat?

C INÈSIAS . — On? La cova de Pan és un lloc ben maco.

M ÍRRINA . — I com podria després tornar pura al santuari?

C INÈSIAS . — Perfectament, després de banyar-te a la Clèpsidra.71

M ÍRRINA . — Així, haig de trencar el jurament que he fet, desgraciat? C INÈSIAS . — Que recaigui sobre mi! No t'hi capfiquis, pel jurament. M ÍRRINA . — Doncs vaig a cercar un catre.

C INÈSIAS . — No cal. Amb el terra n'hi ha prou.

M ÍRRINA . — Per Apol·lo, no permetré que jeguis a terra, encara que siguis així de destraler. (Surt d'escena.)

71

Nom d'una font situada prop de l'acròpolis.

C INÈSIAS . — És evident que la dona m'estima. M ÍRRINA .— (Entra amb un catre.) Vés-te acomodant, que jo m'aniré despullant. Per cert, d'allò... haig de dur un matalàs.

C INÈSIAS . — Quin matalàs? A mi no me'n cal cap.

M ÍRRINA . — Per Àrtemis, sobre el catre, fóra lleig. C INÈSIAS . — Deixa'm fer-te un petó.

M ÍRRINA . — D'acord. (Fa com si li anés a fer, i se'n va.) C INÈSIAS . — Caram. Torna de seguida!

M ÍRRINA .— (Entra amb un matalàs.) Guaita, el matalàs. Estira't, que em despullo (925). Per cert, d'allò... no tens coixí.

C INÈSIAS . — No el necessito pas per a res, jo. M ÍRRINA . — Però jo sí, per Zeus! (Surt.)

C INÈSIAS . — Tinc la cigala que sembla l'Hèracles atipant-se en un banquet!72 M ÍRRINA .— (Torna a entrar.) Alça't. Aixeca't! Ja ho tinc tot.

C INÈSIAS . — Absolutament tot? Doncs vine aquí, tresoret.

M ÍRRINA . — Ja em descordo el cinyell. Però recorda: no m'enganyis amb allò de l'armistici. C INÈSIAS . — Per Zeus, que em mori, si ho faig. M ÍRRINA . — Però si no tenim flassada!

C INÈSIAS .— (Exasperat.) Per Zeus, no en necessito, només vull follar! M ÍRRINA . — No passis ànsia, ja ho faràs. Torno de seguida. (Surt.) C INÈSIAS . — Aquesta dona em matarà, amb tot aquest parament. M ÍRRINA .— (Torna a entrar.) Aixeca't. C INÈSIAS .— (Assenyalant-se el penis.) Aquesta sí, que se m'ha ben aixecat. M ÍRRINA .— (Treu un flascó.) Vols que et perfumi? C INÈSIAS . — No, per Apol·lo, no cal.

M ÍRRINA . — Sí, per Afrodita, tant si vols com si no vols.

C INÈSIAS . — Així es vessés tot el perfum, oh, Zeus sobirà! M ÍRRINA . — Va, para la mà. (Li vessa perfum.) Ungeix-te.

C INÈSIAS . — Ecs, no és gens agradable, aquest perfum, per Apol·lo. L'aroma no incita... més aviat destrempa!

M ÍRRINA . — Ai, què en sóc, de ximple! He agafat el perfum de Rodes. C INÈSIAS . — Bé, doncs, deixa'l estar, endimoniada! M ÍRRINA . — Va, deixa de fer el boig. (Surt.)

C INÈSIAS . — Tant de bo hagi patit una mort terrible el primer que va destil·lar perfum. M ÍRRINA .— (Torna a entrar.) Agafa aquest flascó.

C INÈSIAS . — Però si ja en tinc un altre, de flascó. Va, remaleïda, jeu d'una vegada i no em duguis res més. M ÍRRINA . — Ara mateix, per Àrtemis, ja em descalço. Però...votaràs perquè es faci la pau, estimat (950). (S'aixeca i entra a l'acròpolis.) C INÈSIAS . — M'ho pensaré... (S'adona que ha marxat.) Aquesta dona m'ha mort, ha acabat amb mi. Ara que m'ha deixat tot això ben encetat, se me'n va. (Canta lamentant-se.) Ai, pobre de mi, què serà de mi? A qui em tiraré ara, que he estat enganyat per la més maca de totes? Com podré alleujar aquesta (s'assenyala el penis.)} On és el Cinalòpex?73 Cinalòpex, lloga'm aquesta dida!74

72

En època d'Aristòfanes la comèdia havia divulgat un estereotip estrafet del gran heroi grec, gras i grotesc més que no pas musculós i atlètic, tal com ens testimonien també algunes escenes figuratives sobre ceràmica de motius teatrals. 73

No sabem a qui es refereix Aristòfanes. El nom de Cinalòpex, emprat com a nom comú, en grec col·loquial s'usava per referir-se a homes llibertins. 74

Sentit obscè evident.

C ORIFEU . — Ara et rosegues l'ànima, desgraciat, ensarronat de mala manera. Jo també et planyo, ai las! Quin ronyó ho podria suportar, això, quin esperit, quins collons, quins malucs, quina verga empalmada perquè no pot follar de matinada?

C INÈSIAS . — Oh, Zeus, quins espasmes tan terribles!

C ORIFEU . — I això t'ho ha fet aquella, la molt cruel, la molt criminal! CINÈSIAS.— Per Zeus, però si és amorosa i dolça.

CORIFEU.— Com, dolça? Una malvada, sí, una malvada, per Zeus! (975) Tant de bo la poguessis fer girar pels aires com fa un tornado amb les piles de blat, i després deixar-la caure a terra i que s'acoblés a la teva fava!

EPISODI III

(Es desenvolupa en una plaça d'Atenes. Entren en escena un herald espartà i un prítani75 atenès. Ambdós es troben i intenten dissimular llurs ereccions, d'altra banda ben visibles per al públic.) HERALD ESPARTÀ.— (En dialecte laconi.) On és lo Consell dels Ancians d'Atenes? On són los prítanis? Desitge comunica'ls quelcom de nou. PRÍTANIS.— (Adonant-se de l'estat d'erecció de l'espartà.) I tu qui ets, un home o un Conísal?76

HERALD ESPARTÀ.— Un herald, sóc jo, xicot, per los dos déus, vinc d'Esparta per a parlar de la pau. PRÍTANIS.— I per això et presentes amb una llança sota l'aixella?

HERALD ESPARTÀ.— Jo? No, per Zeus! (Mira als dos cantons, fent veure que no veu res.)

PRÍTANIS.— Cap a on et gires? Què és això que t'aixeca el mantell? És que vas herniat, de tant caminar? HERALD ESPARTÀ.— És boig, este home, per Castor! PRÍTANIS.— Però si vas trempat, desgraciat!

HERALD ESPARTÀ.— Jo? No, per Zeus, no desvarieges. PRÍTANIS.— I què és això que dus?

HERALD ESPARTÀ.— Una escítala77 lacònia. PRÍTANIS.— (Mostrant-li la seva erecció.) Doncs aquesta també n'és una, d'escítala lacònia. Au, doncs, ara que ja ho sé, digue'm la veritat. Com us van les coses, a Esparta?

HERALD ESPARTÀ.— Tot Espartà va erecte, i los aliats, tots empalmats. Ens cal una lletera! PRÍTANIS.— I d'on us ha caigut, aquest mal? De Pan? HERALD

ESPARTÀ.

—

No, sinó que va començar, crec, la Làmpito, i després, totes les dones d'Esparta

ensems, com si eixissen d'una mateixa línia d'eixida,78 mos varen privar dels seus conys (1000).

PRÍTANIS.— I doncs, com esteu?

HERALD ESPARTÀ.— Patim. Anem per la ciutat encorbats com geperuts amb una llanterna. Car les dones no mos deixen tocar el parrús abans que tots plegats, per mitjà d'un acord, no haguem fet un armistici per tot Grècia.

PRÍTANIS.— Ara ho comprenc. Això ha estat un jurament fet per les dones de tot arreu. Au, doncs, al més ràpid possible, digues que enviïn cap aquí ambaixadors plenipotenciaris per a les negociacions de pau. Jo, per part meva, diré al Consell d'aquí que esculli ambaixadors, tot mostrant-los l'estat en què tinc la titola.

HERALD ESPARTÀ.— Me n'hi vaig volant. Lo que suggerixes és lo millor de tot. (Marxen cadascú pel seu cantó.) CORIFEU.— No hi ha bèstia més indòmita que la dona, ni foc, ni pantera més desvergonyida.

CORIFEA.— Tot i que te n'adones, em fas la guerra, desgraciat, quan podries restar sa i estalvi tenint-me com a amiga?

CORIFEU.—Jo mai no deixaré d'odiar les dones.

CORIFEA.— Com vulguis. Però ara no permetré que vagis així, despullat com estàs. Mira que n'ets, de ridícul. M'acostaré a posar-te la túnica. (Les dones del cor s'acosten als vells, agafen les túniques i els vesteixen.) 75 76 77 78

Cap del Pritaneu o govern de torn a la polis atenesa en època clàssica. Nom d'una divinitat menor de la fertilitat masculina amb iconografia fàl·lica a la manera de Príap. L'escítala era, a Esparta, una mena de bastó gruixut sobre el qual s'enrotllaven papirs amb la comptabilitat de les despeses de l'estat.

L'herald espartà empra una metàfora del món de l'atletisme, d'acord amb els estereotips còmics que presentaven els espartans com a poble dedicat als seus durs entrenaments.

CORIFEU.— Això que heu fet, no està gens malament, per Zeus; m'havia despullat per un impuls maligne.

CORIFEA.— Ara sí que sembles un home, ja no fas el ridícul. Si no m'haguessis enutjat, et trauria aquest insecte que se t'ha ficat a l'ull (1025).

CORIFEU.— Això és el que em fa la guitza! Té, un anell. Allibera-me'n, treu-me'l i ensenya-me'l, que ja fa estona, per Zeus, que em rosega l'ull.

CORIFEA.— Ara mateix ho penso fer, tot i que ets un home esquerp de mena. (Li comença a burxar l'ull.) Quina feinada, per a treure aquest insecte, Zeus! (L'hi treu i l'hi ensenya.) No el veus? No és un mosquit de Tricòrisos?

CORIFEU.— Per Zeus, m'has fet un gran favor. Ja feia estona que em picava, i ara que me l'has tret, em plora l'ull de mala manera! CORIFEA.— Ja te l'eixugaré jo, i tot i que ets un mal home, et faré un petó. CORIFEU.— No me'n facis cap, de petó! CORIFEA.— Tant si vols com si no vols. CORIFEU.— No fóra ja hora que marxéssiu? Mira que en sou, de llagoteres, per natura! És ben bé el que diu aquella dita, i no sense raó: «Ni amb aquestes ruïnes ni sense elles». Però ara mateix faré les paus amb tu, i d'ara endavant ni jo et faré cap mal ni en patiré cap per culpa vostra. Ara, però, apleguem-nos en un sol cor i comencem el cant. (Els dos cors en formen un de sol, i comencen a cantar i ballar plegats.) COR.— (Estrofa.) No ens disposem a dir res de dolent dels ciutadans, homes, ni una sola cosa, ans ben al contrari, a dir i a fer el bo i millor. Ja n'hi ha prou amb les desgràcies que ens han succeït. Que tot home i dona ho anunciï (1050): si algú necessita dinerons, dues o tres mines, que n'agafi, que aquí dins n'hi ha: nosaltres tenim les bosses. I quan es faci la pau, aquell que rebi diners en préstec, no haurà de tornar el que hagi pres. (Antístrofa.) I convidarem a banquet a uns hostes caristis, 79 uns homes com cal.80 Tenim puré de llegums i garrinet; jo mateix l'he mort. Tasteu-lo: el trobareu tendre i saborós. Veniu a casa meva avui mateix. Abans de fer-ho però, convé que us renteu vosaltres i els vostres fills, i després entreu, però no digueu res a ningú: entreu directament, com si ho féssiu a casa vostra, amb decisió, que la porta serà tancada. CORIFEU.— (Arriben els ambaixadors espartans. Duen el penis en erecció i embenat.) Ara arriben aquests ambaixadors d'Esparta, arrossegant els mostatxos, amb l'entrecuix embenat com si tinguessin la regla. Espartans, abans que res, benvinguts. Ara que ja sou aquí, expliqueu-nos com teniu la cosa. (1075) AMBAIXADOR

ESPARTÀ.—

(En dialecte laconi.) No cal que donguem gaire explicacions. Ja veieu en quines

condicions arribem. CORIFEU.— Ai, déu! Aquesta malaltia s'ha agreujat. La inflor ha augmentat terriblement i sembla haver empitjorat. AMBAIXADOR ESPARTÀ.— Ni que ho diguesl Què més se podria dir? Que vingué ja algú i que faigue la pau amb nal-tros, siga com siga. CORIFEU.— Veig que també aquests homes del país es treuen la roba del ventre, com els lluitadors. I és que sembla que la mena de la malaltia és pròpia d'atletes. UN

ATENÈS.—

(Entra en escena amb alguns acompanyants.) Qui em podria dir on és la Lisístrata? Nosaltres

som homes i també estem així. (Mostra l'erecció.) CORIFEU.— (Assenyalant alternativament atenesos i espartans.) Aquesta malaltia consona amb aquesta altra. També a vosaltres us vénen els espasmes de matinada? ATENÈS.— Per Zeus, i tant. Estem tan fets pols que si algú no signa la pau amb nosaltres immediatament, serà inevitable que ens follem el Clístenes.

79

De la ciutat de Carist, a Pilla d'Eubea. Eren aliats dels atenesos, i en l'època de la representació de Lisístrata n'hi havia un destacament de tres-cents homes a Atenes. 80

Irònic, car els caristis tenien fama de disbauxats, segons diu l'escoliasta.

CORIFEU.— Si conserveu el seny, poseu-vos les túniques no fos cas que us veiés algun dels capadors dels hermes.81 ATENÈS.— Per Zeus, tens tota la raó. AMBAIXADOR ESPARTÀ.— Per los dos déus, és ver. Au, doncs, posem-nos lo vestit. ATENÈS.— (Adonant-se de la presència dels espartans.) Benvinguts, espartans! Que n'és, de lleig, el mal que patim! AMBAIXADOR ESPARTÀ.— Amic meu, naltros patim terriblement perquè estos hòmens mos veuen trempats! ATENÈS.— Au, doncs, espartans, ara convé dir-ho tot. Per què us heu presentat aquí? (1100) AMBAIXADOR ESPARTÀ.— Som ambaixadors per a negociar la pau. ATENÈS.— Ben dit! Nosaltres també. Per què no cridem ja la Lisístrata, que és l'única que ens pot reconciliar? AMBAIXADOR ESPARTÀ.— Sí, per los dos déus, i si voleu, també Lisístrat. ATENÈS.— (Assenyalant la Lisístrata que surt de l'acròpolis.) No cal, pel que sembla, que la cridem. Ella en persona, que ens estava escoltant, ja surt. CORIFEU.— Salut, oh tu, la més valenta de totes! Ara cal que siguis terrible, i alhora suau, bona i dolenta, solemne, i alhora gentil, tu que tens tanta experiència, que els prínceps dels grecs, presos del teu encís, han cedit davant teu de comú acord, i t'encomanen les seves querelles. LISÍSTRATA.— No serà tasca difícil, si se'ls agafa enfrontats però sense haver-se posat a prova els uns als altres. Aviat ho sabré. On és la Reconciliació? (Entra en escena la Reconciliació. Lisístrata s'adreça ara a ella.) En primer lloc, pren els espartans i porta'ls cap aquí, però no amb mà dura i arrogant, ni com ens ho feien els nostres marits, tan destralerament, sinó com és natural en les dones, ben gentilment. I si algú no t'ofereix la mà, agafa'l per la fava! (La Reconciliació fa avançar els espartans fins al centre de l'escenari.) Ara vés i porta també aquests atenesos. I aquell que s'hi resisteixi, pren-lo del daixonses i porta'l. Homes espartans, quedeu-vos aquí a prop meu, i aquí vosaltres (referint-se als atenesos, que se situen a l'altre costat), i escolteu les meves paraules. Jo sóc una dona, però tinc enteniment. Jo tinc bonament els meus propis coneixements, car havent escoltat sovint les paraules del meu pare i dels meus majors, no he estat pas mal instruïda (1125). I us retinc aquí perquè vull fer-vos uns retrets en comú i amb tota justícia, a vosaltres que purifiqueu els altars amb la mateixa aigua lustral com a bons germans a Olímpia, a les Termòpiles, a Pito... i quants d'altres podria citar, si no calgués abreujar! Havent-hi, com hi ha, enemics, amb llur exèrcit bàrbar, vosaltres destruïu homes i ciutats gregues! I aquí s'acaba el meu primer raonament. ATENÈS.— Sí, però jo moriré amb el prepuci fora. LISÍSTRATA.— Ara, Espartans, m'adreço a vosaltres. No sabeu que en altre temps, Periclidas d'Esparta, arribat aquí com a suplicant dels atenesos, va asseure's sobre aquests altars, pàl·lid, però d'uniforme, bo i demanant un exèrcit? Messènia82 se us estava sublevant, i alhora un déu us feia tremolar la terra. I Cimó, 83 marxant amb quatre mil hoplites, va salvar tot Espartà. I després d'haver rebut aquest tracte per part dels atenesos, ara destruïu el nostre país, pel qual heu estat tan ben tractats? ATENÈS.— Són ells els que han estat injustos, per Zeus, Lisístrata! AMBAIXADOR ESPARTÀ.— Sí, hem estat injustos. (Mirant la Reconciliació.) Però quin bé de déu de cul! LISÍSTRATA.— I vosaltres, atenesos, que potser us penseu que us eximiré? No sabeu que quan vosaltres anàveu vestits com uns esclaus, (1150) els espartans van venir amb les llances i van anihilar molts homes de Tessàlia, molts companyons i aliats d'Hípias i Hiparc, i combatent del vostre bàndol, aquell dia com un sol poble, us van alliberar i en lloc de la roba d'esclau, van vestir la vostra gent amb una túnica de ciutadà? AMBAIXADOR ESPARTÀ.— Mai no havia vist una dona tan... (dirigint la mirada cap a la Reconciliació)... plaent! ATENÈS.— Ni jo un cul més formós. 81

El 415 aC, coincidint amb l'inici de l'expedició contra Sicília, un matí aparegueren mutilades unes estàtues del déu Hermes, fet que fou interpretat com un presagi funest. L'historiador Tucídides (6, 27) diu que les estàtues foren decapitades, però, pel que diu Aristòfanes, és possible que a algunes d'elles se'ls trenqués el penis. 82

Els habitants de Messènia, regió que limita amb Lacònia, havien estat conquerits i esclavitzats pels espartans en una llarga guerra en època arcaica. 83

Polític atenès predecessor de Pèricles.

LISÍSTRATA.— I doncs, per què havent compartit tantes i tan bones gestes, ara us feu la guerra i no feu cessar les hostilitats? Per què no signeu l'armistici? Vinga! Quin obstacle hi ha? AMBAIXADOR ESPARTÀ.— Naltros ja ho volem, ja... (Comença a grapejar les natges de la Reconciliació.) Amb la condició que ens tornin este recinte. LISÍSTRATA.— Quin, desgraciat? AMBAIXADOR ESPARTÀ.— Pilós! Ja fa temps que el desitgem i ansiem posseir-lo. ATENÈS.— Per Posidó! Això no ho fareu pas. LISÍSTRATA.— Concediu-los-el, amics! ATENÈS.— (Fent un gest obscè.) I on executarem les nostres maniobres?84 LISÍSTRATA.— Demaneu-los un altre terreny a canvi. ATENÈS.— D'allò... sí, per cert, entregueu-nos primerament la Terra de l'Eriçó85 (mentre diu això, va grapejant el pubis de la Reconciliació) i el Golf dels Melons (tot grapejant-li els pits)... que és més endarrera, i les Cuixes de Mègara. AMBAIXADOR ESPARTÀ.— No, per los dos déus! Tot no, amic meu! LISÍSTRATA.— Au, va, no discutiu per les cuixes. (L'ambaixador i l'atenès, tot grapejant la Reconciliació, s'han començat a barallar.) ATENÈS.— És que jo ja friso per treure'm la túnica i treballar-hi... la terra. AMBAIXADOR ESPARTÀ.— I jo, per fertilitzar-la de bon dematí, per los dos déus. LISÍSTRATA.— (Separant-los.) Quan haureu signat l'armistici ho fareu (1175). Però ara, si us sembla bé fer-ho, delibereu i aneu a comunicar-ho als vostres aliats. ATENÈS.— A quins aliats, infeliç, trempats com anem? És que potser els aliats no seran del mateix parer que tots nosaltres? Decidiran follar! AMBAIXADOR ESPARTÀ.— I los nostros també, per los dos déus. ATENÈS.— I els caristis,86 per Zeus! LISÍSTRATA.— Ara parleu com cal! Ara, doncs, aneu a purificar-vos perquè les dones us puguem convidar a menjar del que tenim a les cistelles a l'acròpolis. Aquí dins prestareu els juraments i us donareu mútua confiança. Després, que cadascú, agafant la seva dona, se'n vagi. ATENÈS.— Au, doncs, anem-hi, com abans millor. AMBAIXADOR ESPARTÀ.— Com tu vulgues. ATENÈS.— Som-hi, doncs, per Zeus!

(Entren tots a l'acròpolis.)

84

Intento recollir el doble sentit, militar i sexual, de l'original. Aristòfanes empra el verb kineín, que en un context militar significa «mobilitzar-se», però en sentit sexual, literalment, «cardar». 85

En aquest passatge es juga amb equívocs semàntics: els noms geogràfics suggereixen les parts del cos femení. En la traducció és molt difícil de conservar els dobles sentits dels mots. 86

Vegeu notes 79 i 80.

ÈXODE

COR

DE DONES.—

(Estrofa.) De mantells estampats, tuniquetes i vestits, joiells d'or, de tot el que

posseeixo, no tinc cap recança d'oferir-ho a tothom, perquè ho dugui als seus fills, o si a algú la filla li ha de fer de canèfora. A tots us dic que us serviu dels nostres béns que tenim aquí dins, i no hi ha res tan ben lacat que no se li pugui llevar el segell i endur-se'n el contingut. Hom no veurà res, per molt que miri, si no és que té la vista més aguda que jo! (1200) (Antístrofa.) I si algú no té prou teca i ha de mantenir esclaus i fills infants, pot agafar del que tinc un grapat de blat, que el pa fresc d'un quènix 87 fa goig de veure! Si algú d'entre els pobres vol, que vingui a casa amb el sac i la bossa, que rebrà uns grans de blat. El meu Manes els els omplirà. Però us aviso: no us apropeu a la meva porta, guardeuvos prou de la gossa! (Entra en escena l'atenès i es troba una multitud que vol entrar-hi per participar en el banquet.) ATENÈS I.— (Adreçant-se a les sentinelles.) Tu, obre la porta! És que no penses deixar-me passar? Ep! Vosaltres, què feu palplantats? A veure si us hauré de calar foc amb la làmpada. (S'adreça, ara, als altres atenesos que volen sortir de l'acròpolis, amb el to d'un general als seus soldats.) La campanya és dura! No podré dur-la a terme. Però si tanmateix cal fer-ho, ens afanyarem per a fer-vos-ho agradable. ATENÈS II.— I nosaltres hi col·laborarem! ATENÈS I.— (Novament a les sentinelles.) Sortiu! O plorareu molt de temps pels vostres cabells! És que no penseu sortir, i deixar els espartans que marxin un cop regalats amb el banquet? (S'obren les portes de l'acròpolis i en surten el prítanis amb altres atenesos, amb una embriaguesa evident.) ATENÈS II.— Mai no havia vist un tiberi com aquest. I els espartans, que en són, de simpàtics! Però nosaltres som els més experts bevedors (1225). ATENÈS I.— Correcte! I és que sobris no som prou valents. Si convenço els atenesos quan els parli, d'ara endavant celebrarem les recepcions d'ambaixadors ben torrats. Quan anem a Esparta sobris, de seguida veiem el que provocarem, de manera que no escoltem el que ens diuen, i allò que no diuen, ens ho suposem, i després no anunciem el mateix sobre els mateixos afers. Però ara, tot resulta agradable, i així, si algú canta el Telamó, quan caldria cantar el Clitàgoras, 88 el lloem, i a sobre, perjurem! (Adonant-se de sobte de la presència de la multitud.) Guaita, aquests, ja els tornem a tenir aquí. Per què no us perdeu, carn de flagell? ATENÈS II.—Ja se'n van, per Zeus! UN ESPARTÀ.— (Sortint de l’acròpolis embriagat.) Vinga, company, pren la flauta, que jo recitaré i cantaré una bella cançó per als atenesos i ensems per a naltrosl ATENÈS I.— Sí, agafeu els instruments de vent, pels déus! Com m'agrada veure-us cantar i ballar! ESPARTÀ.— (Cantant.) Infon a aquest xiquet, oh, Mnèmone,89 la teva Musa, la que em coneix a mi i als atenesos, des que es van llançar, talment uns déus, contra Artemísion 90 i vence-ren los medes. A naltros mos dirigia Leònides, crec, com a senglars de dents esmolades. Molta escuma ens aflorava a les galtes, molta també mos regalimava per les cames. I és que los hòmens perses no eren pas menys que los grans de sorra. Caçadora feréstega, vine aquí, dea verge, al nostro armistici, perquè mos mantingués units molt

87 88 89 90

Unitat de mesura equivalent a 1094 ml. d'àrid. En el cas del blat es considerava la ració diària per persona. «Telamó» i «Clitàgoras» eren títols de cançons convivials. Mnèmone o Mnemòsine, mare de les Muses, personificació de la memòria. Es refereix a la batalla d'Artemísion, durant les guerres mèdiques.

de temps. Que per estos pactes l'amistat sia rica per sempre, i aturem les ardides guineus. Vine ací, vine, oh, verge caçadora! LISÍSTRATA.— Au, doncs, ja que tot ha sortit bé, preneu aquestes dones, espartans, i vosaltres aquestes altres, que cada home s'aparelli amb una dona, i cada dona amb el seu home! Cantem i ballem en honor dels déus per la bona marxa dels afers, i guardem-nos de no cometre cap més error en el futur. COR D'ATENESOS.— Dirigeix el cor, condueix-lo amb gràcia. Invoca Àrtemis, i el seu germà bessó, Ieu, el Conductor de Cors, el Déu Prudent, el déu de Nisos,91 a qui llueixen els ulls entre les Mènades,92 i Zeus, inflamat de foc, i la seva esposa sobirana, i després totes les divinitats que posarem com a testimonis que no s'oblidin de la calma gentil que ens ha donat la dea Cipris. Ie, ie, pean! Com un cant de victòria! Evoè, evoè, evoè! LISÍSTRATA.— Espartà, entona una nova Musa! ESPARTÀ.— Deixant l'estimat Taíget,93 oh, Musa, vine, Musa Espartana que cal que glorifiques lo déu d'Amiclas, i la Sobirana del Casal Bronzini, los bons fills de Tíndar94 que s'exerciten a la riba de l’Eurotas.95 Au, marquem lo pas, au, a poc a poc, glorifiquem Esparta amb himnes, a qui los cors dels déus preocupen, i lo cop de peu marcant lo pas quan les xiquetes, com eugues, ballen a la riba de l'Eurotas, i amb llurs peus aixequen pols, i sacsegen llurs cabells com bacants engrescades brandant lo tirs.96 Que les dirigeixi la casta filla de Leda, conductora escaient. Au, vinga, abraceu-vos les cabelleres i marqueu lo pas amb los peus, com cérvols, marcant lo ritme que guia la dansa, i glorifiqueu amb l'himne la Dea Aguerrida, la poderosa del Casal Bronzini! (Surten tots cantant i ballant. Fi de la comèdia.)

91 92 93 94 95 96

Diferents advocacions rituals de Dionís, déu de la festa i del teatre. Sacerdotesses de Dionís, que executaven les danses frenètiques formant part del seguici del déu. Llogarret proper a Esparta. Castor i Polideuces, herois espartans. Esparta es troba a la vall del riu Eurotas. Vara de freixe guarnida amb garlandes d'heura i pinyes que les bacants duen per marcar el ritme en les seves danses dionisíaques.

Este libro fue distribuido por cortesía de:

Para obtener tu propio acceso a lecturas y libros electrónicos ilimitados GRATIS hoy mismo, visita: http://espanol.Free-eBooks.net

Comparte este libro con todos y cada uno de tus amigos de forma automática, mediante la selección de cualquiera de las opciones de abajo:

Para mostrar tu agradecimiento al autor y ayudar a otros para tener agradables experiencias de lectura y encontrar información valiosa, estaremos muy agradecidos si "publicas un comentario para este libro aquí".

INFORMACIÓN DE LOS DERECHOS DEL AUTOR Free-eBooks.net respeta la propiedad intelectual de otros. Cuando los propietarios de los derechos de un libro envían su trabajo a Free-eBooks.net, nos están dando permiso para distribuir dicho material. A menos que se indique lo contrario en este libro, este permiso no se transmite a los demás. Por lo tanto, la redistribución de este libro sín el permiso del propietario de los derechos, puede constituir una infracción a las leyes de propiedad intelectual. Si usted cree que su trabajo se ha utilizado de una manera que constituya una violación a los derechos de autor, por favor, siga nuestras Recomendaciones y Procedimiento de Reclamos de Violación a Derechos de Autor como se ve en nuestras Condiciones de Servicio aquí:

http://espanol.free-ebooks.net/tos.html