36 - Tema 36: La poesia. Recursos de la funció poètica

TEMA 36

Tema 36 LA POESIA. RECURSOS DE LA FUNCIÓ POÈTICA

TEMA 36 La poesia. Recursos de la funció poètica

ÍNDEX 1. Objectiu d’estudi 2. Microestructures poemàtiques 2.1. Les anomalies semàntiques 2.2. Trops i figures I 2.2.1. Metàfora i metonímia 2.2.2. Metàfora i símbol 2.2.3. Metàfora i sinestèsia 2.2.4. Metàfora i comparació 2.3. Trops i figures II 2.3.1. Ironia, sàtira i humor 2.3.2. Semàntica i pragmàtica de la ironia 2.3.3. La ironia com ambigüitat argumentativa 2.3.4. Funció de la ironia 2.4. Marques semiòtiques 2.4.1. La variació lingüística 2.4.2. El tipus de significat 3. El poema com a text 3.1. Estructures transoracionals 3.1.1. Insuficiències dels models oracionals 3.1.2. Elements de cohesió textual 3.2. La cohesió textual 3.2.1. El concepte de coherència 3.2.2. Les isotopies 3.2.3. La progressió temàtica 3.2.4. El tema del text 3.3. Text i context 3.3.1. La pragmàtica 3.3.2. Text i espai textual 3.3.3. El lector model 3.3.4. La competència literària 3.3.5. La intertextualitat 3.3.6. Gèneres i tipologies dels discursos 4. Conclusions

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------


BIBLIOGRAFIA AGUSTÍN, J. L., Cómo hacer cosas con palabras, Barcelona, Paidós, 1982. BORGES, J. L., “La poesía”, dins Obras completas, vol. III. COLOMER, T., FERRER, M., “La poesia”, dins Articles, núm. 10, Graó, 1996. DÍEZ BORQUES, J. M., Comentario de textos literarios, Plamor. ELIOT, T. S., Sobre poesía i poetas, Barcelona, Caria, 1992. GIVONE, Historia de la estética, Madrid, Tecnos, 1990. LEVIN, S. R., “Consideraciones sobre qué tipo de habla es un poema”, dins MAYORAL, J. A., Pragmática de la comunicación literaria, Madrid, Arco-Libros, 1987. NÚÑEZ RAMOS, R., La poesía, Madrid, Síntesis, 1992. OOMEU, U., “Sobre algunos elementos de comunicación poètica”, dins MAYORAL, J. A., Pragmática de la comunicación literaria, Madrid, Arco-Libros, 1987. VARCELLS, J., L’escriptor de poesia, Teide.

----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------


1. Objectiu d’estudi Consideració del poema com a text (en una perspectiva superadora del nivell de la frase o de simples “recursos poètics”) i des d'una perspectiva semiòtica que potenciarà el component pragmàtic. És a dir, l’explicació del poema o text poemàtic en tant que acte de parla, com a fet d'enunciació amb una estructura textual i contextual determinada. 2. Les microestructures poemàtiques Consideració d'una sèrie de “recursos” del llenguatge poètic en tant que elements microestructurals en el marc del text poemàtic: metàfora, ironia, ús de determinants... 2.1. Les anomalies semàntiques A l’article “Les anomalies semàntiques” Todorov considera el llenguatge poètic com a transgressor o anòmal perquè amb molta freqüència hi presenta anomalies: combinatòries, lògiques, referencials o antropològiques. Les primeres vénen produïdes per la infracció de les restriccions selectives entre lexemes (així “crim verd” violaria la regla per la qual l’adjectiu verd té com a característica combinatòria exigir un substantiu amb el sema material, condició que resulta infringida per l’absència d’aquest en crim). Les anomalies lògiques afecten, però, tota la significació dels mots; per exemple la paradoxa, la qual tot i tenir aparença de proposició contradictòria presenta, però, possibilitat d’interpretació lògica correcta. Un altre recurs en la polisèmia pot ajudar a resoldre l’anomalia lògica jugant amb els diferents significats d’un mot o del seu antònim. L’últim grup, el de les anomalies referencials, es caracteritza perquè produeix en el text un efecte d’estranyesa que pot ser de tipus físic o social. Es tracta d’un concepte que podria connectar amb el de literatura fantàstica. 2.2. Trops i figures (I) Altres aspectes microestructurals que s’agrupen sota el nom de trops i figures són tota una sèrie de recursos com la metàfora, l’anàfora, la ironia. Com a punt de partida, la metàfora (i també altres recursos fortament vinculats a ella com la metonímia o la comparació) 2.2.1. Metàfora i metonímia La visió de Jakobson sobre aquests dos aspectes radica en dos punts: 1) L’organització del camp nocional dels trops al voltant dels eixos paradigma i sintagma (o similaritat i contigüitat), oposició ja assenyalada per Saussure amb el nom de relacions in absentia i relacions in praesentia respectivament, i 2) Projecció d’aquesta mateixa oposició sobre altres territoris epistemològics com serien les diverses semiòtiques artístiques. Per a Le Guern, un cas especial de metàfora és la sinècdoque del gènere; i un mecanisme general de la denominació, la sinècdoque d’espècie. Tant la sinècdoque com la metonímia juguen amb relacions entre els objectes (desplaçament de la referència), mentre que en la metàfora s’estableix una relació de significació (entre dos sentits). ----------------------------------------------------------------

4 ----------------------------------------------------------------


Jakobson afegeix una nova assimilació: metàfora amb poesia, metonímia amb prosa. Sembla aquesta una afirmació massa general abans de:1) disposar d’una rigorosa tipologia dels discursos, i 2) realitzar una anàlisi detinguda de determinats estils poètics on predomina la metonímia; per exemple en la poesia de Vicent Andrés Estellés, la qual palesa una preferència pels sistemes metonímics. Ens aturem ara, a estudiar l’estructura morfosintàctica de la metàfora. Hi ha tendència generalitzada a exemplificar els tipus de metàfora amb els adjectius, verbs predicatius i, més encara, amb noms substantius (classes de mots, tots ells, plens semànticament). Tanmateix hauria d’acarar-se també amb classes de mots més buits o “relacionals” (verbs copulatius, conjuncions...) amb estructures sintagmàtiques complexes i fins i tot amb casos de transcategorització. El famós vers de Quevedo “soy un fue y un será y un es cansado”, ens serveix d’exemple: fa un ús metafòric del verb copulatiu; utilitza la transcategorització en un fue; transfereix metafòricament estructures sintagmàtiques complexes com un es cansado, juga amb el metallenguatge i el llenguatge objecte; utilitza l’expressió com a acte de parla; i té en compte la relació d’aquesta amb el cotext i el context. Veurem ara la qüestió de la relació opositiva entre metàfora, símbol, sinestèsia i comparació o símil, totes elles corresponents al camp de la similaritat. 2.2.2. Metàfora i símbol La metàfora per a Le Guern, es diferencia del símbol pel fet que en aquest és el significat global del terme figurat el que es projecta sobre el sentit final (per exemple la pell de brau en Espriu). En la metàfora, però, hi ha una selecció dels semes que són compatibles amb el significat contextual: aquesta operació selectiva, superadora d’anomalia combinatòria, serà el filtre que permetrà d’assimilar ambdós significats. Aleshores, la metàfora, quan es desgasta, es lexicalitza com a mot propi, en tant que el símbol, esdevé metonímia (permet un pas més directe del sentit a la referència). Una altra diferència entre ambdós fenòmens és la major intel·lectualització del símbol; la metàfora, tot perdent la força imaginativa, intel·lectualitza la seua imatge associada i entra aleshores en procés de simbolització. Això explica que en la jerarquia de les imatges la metàfora ocupa el lloc més alt, amb un trencament més fort del convencionalisme i la lògica, fins arribar a considerar-la la imatge poètica per excel·lència. Si el símbol estableix analogies lògiques o intel·lectualitzades i supralingüístiques, la sinestèsia basa les seues imatges en el terreny prelingüístic de la pròpia activitat perceptiva. 2.2.3. Metàfora i sinestèsia La metàfora és la més estrictament lingüística i ha de ser explicada com a fenomen d’analogia semàntica mitjançant una anàlisi componencial. La sinestèsia, en canvi, opera en un nivell estrictament perceptiu i, per tant, més a prop dels referents purs. Malgrat que la frontera siga molt esmunyedissa es pot parlar de metàfores sinestèsiques, per exemple en l’expressió aïllada del seu context “blanc enterrament”. 2.2.4. Metàfora i comparació Metàfora, comparació i símbol són tota una gamma de recursos que acompanyen una imatge (expressió lingüística d’una analogia). Les dues primeres es diferencien del símbol pel fet que en aquest no hi ha selecció de semes o atribut dominant. La comparació, d’altra banda, s’oposaria als altres per tal com en ella no ----------------------------------------------------------------

5 ----------------------------------------------------------------


es produeix una autèntica identificació i no es trenca la coherència lògica de l’expressió. Le Guern estableix amb aquest raonament un tall racional entre metàfora i comparació, tot afegint que ambdós són procediments d’una categoria lògica diferent. Vicent Salvador pensa, en canvi, que el que pressuposa la metàfora és un lligam comparatiu. Seguint Todorov, els temes modalitzadors: com, potser, sens dubte, una mena de, certament..., són instruments de supressió d’anomalies, amb els quals entrem plenament en el camp de l’actitud del locutor davant el valor de veritat del discurs, el camp de la pragmàtica. Aquesta actitud és un contingut no explícit i es manifesta mitjançant unes marques textuals que permeten al lector d’interpretar tot allò sobreentés o pressuposat. El poeta pot traure bon profit d’aquest joc potencial (dir i no dir); és a dir, fer una asserció sense acceptar la responsabilitat d’haver-la feta. Per exemple, en la poesia d’Estellés, que empra la modalització amb gran profusió. Mai no serà per a tu, la primera, car no tindrà allò que hom diu relleu tot el que has fet, pobrament, a la vida. 2.2.5. Funcions de la metàfora A part la catacresi, que és una funció suplent (de les mancances de l’estructura de la llengua), la metàfora pròpiament dita té assignades en la retòrica clàssica de Ciceró a Sant Agustí, tres funcions: docere, placere, movere. La primera correspon al paper d’eina cognoscitiva, tot assimilant-la al concepte de model. La segona vindria a equivaler a una funció purament estètica o poètica, per bé que no exempta d’uns valors clarament pragmàtics que podem trobar en la seua consideració com una mena de captio benevolentiae que intentaria sensibilitzar el receptor, intensificar les seues sensacions i predisposar-lo, per gràcia dels valors artístics aconseguits, a acceptar les actituds de l’emissor. La tercera, apuntaria a la persuasió, a la mobilització dels sentiments del receptor per tal de produir en ell una adhesió incondicional a l’actitud que hom li vol transmetre i s’hi tractaria, per tant, d’una funció conativa nuclearment vinculada a la pragmàtica. 2.3. Trops i figures (II) Continuant amb la sèrie trops i figures, cal fer una matisació distintiva. Tot seguint els tractadistes clàssics, el trop és una figura amb canvi de sentit. Al seu entorn, Fontanier diu que el trop es realitza en un sol mot i es diferencia de les figures d’expressió com la ironia. És per això que cal obrir ara la porta a les figures com la ironia i a d’altres ben pròximes com la sàtira i l’humor. 2.3.1. Ironia, sàtira i humor Todorov distingeix entre figures i anomalies, tot incloent la ironia, la preterició, la hipèrbole, la lítote i altres, entre les anomalies que afecten la relació signe i referent (les més clarament pragmàtiques). La ironia i la preterició infringirien la regla d’harmonia entre signe i referent per tal com presentarien aquests com a contraris: en el cas de la preterició la contrarietat s’establiria entre el verb performatiu –que descriuria, aquí insincerament, l’acció realitzada pel poeta– i aquesta mateixa acció lingüística. La ironia és una figura privilegiada per als pragmàtics els quals consideren que no pot haver ironia sense context (que palese el sentit irònic de l’expressió) i fins i tot, per a alguns, no hi ha ironia sense víctima. ----------------------------------------------------------------

6 ----------------------------------------------------------------


2.3.2. Semàntica i pragmàtica de la ironia Seguint Ducrot-Todorov la definició del mecanisme semàntic sobre la ironia és: ús d’una paraula amb el sentit del seu antònim. Donades les limitacions de la definició, Díaz Migoyo critica aquest principi definint la ironia com a procediment expressiu consistent a donar a entendre que no es diu el que es diu. El sentit de la ironia no és el significat contrari del literal sinó el joc de la mentida textual que porta com a indici informatiu per al lector les pròpies marques o senyals irònics. A aquesta anàlisi semàntica caldrà afegir, la consideració de la ironia com a acte de parla situat, amb una intenció avaluadora i uns efectes, entre els quals es compta el distanciament obligatori entre lector i text. Hutcheon estudia, des d’aquest punt de vista pragmàtic, les relacions de la ironia amb els gèneres satíric i paròdic. La ironia seria un trop que operaria semànticament a nivell intratextual, en tant que la paròdia i la sàtira serien fenòmens genèrics amb funcionament intertextual el primer i extratextual el segon: la ironia, d’aquesta manera, pot relacionar-se tant amb un gènere com amb l’altre. Per tal de caracteritzar pragmàticament els tres elements, l’autora parteix de la noció d’ethos (estat anímic suscitat en el receptor). L’ethos de la ironia seria burlesc i recorreria un ventall que va del riure al somriure. En l’extrem dur de la gamma irònica se situaria l’ethos satíric, menyspreant, mentre que el terme no marcat seria el paròdic, i podria assolir un caire lúdic (neutre) o bé respectuós o bé contestatari. Per a l’autora, la introducció d’aquest aparell pragmàtic té unes implicacions com ara la infracció del principi de cooperació de Grice, la determinació del subjecte de l’enunciació i el paper del lector en aquest joc dialògic. Sense elles la ironia no tindria efecte, no arribaria a funcionar com a acte de parla. 2.3.3. La ironia com a ambigüitat argumentativa Berrendonner proposa una explicació pragmàtica de la ironia com a ambigüitat argumentativa, tot partint de la teoria de Ducrot sobre l’argumentació. I és així com altres trops o figures (metàfora, hipèrbole, oximiron...) poden assolir un tarannà irònic: en la mesura que comporta una contradicció de valors argumentatius. Per exemple: donada una hipèrbole el lector hi copsarà un desacord entre l’expressió hiperbòlica i la seua percepció o imatge de la realitat o la lítote, que mitjançant la seua pròpia imprecisió deixa el valor argumentatiu en suspens. Aquesta aparició d’un terme neutre genera de forma immediata una ambigüitat argumentativa que pot interpretar-se irònicament. 2.3.4. Funció de la ironia Continuant amb Berrendonner, nega que la funció de la ironia siga necessàriament ofensiva. Més bé, per a l’autor la figura no resulta marcada tant amb caràcter agressiu com amb un de purament defensiu. La ironia esdevé així un mitjà d’escapar a unes regles de coherència (principi de coherència de Grice, regles argumentatives de Ducrot...) tot assumint algun tipus de coherència: la del seu propi mecanisme irònic. Serie l’exemple perfecte del dir i no dir, de l’alliberament del discurs respecte a unes lleis restrictives que la racionalitat pública li vol imposar. Aquestes restriccions són presents en l’enunciat com a marques o variables argumentatives. Aquestes marques poden ser descrites en termes de pressuposicions. Les marques d’ironia seran, per tant, la infracció d’aquestes pressuposicions o implícits. Per exemple en un fragment de text teatral Tres ----------------------------------------------------------------

7 ----------------------------------------------------------------


sombreros de copa, de Mihura, apareix un diàleg que ignora la pressuposició d’unicitat o discreció del predicat casar-se PAULA: Te casas!, Dionisio. 2.4. Marques semiòtiques Per a Lotman i l’escola de Tartu l’estructura del text literari comporta una doble modalització. La primera és la que les expressions lingüístiques –en una llengua determinada– practiquen sobre la visió de la realitat que vénen a organitzar. La segona és la que un sistema estructurador específicament artístic exerceix sobre la primera mitjançant un procés semiòtic. El llenguatge poètic ve a entendre's així com un “sistema modalitzador secundari” que, tot operant sobre el nivell purament lingüístic, basteix uns signes artístics amb característiques pròpies (el lèxic, les estructures sintàctiques, les pautes rítmiques, l’estructura textual, el punt de vista enunciatiu i el registre lingüístic. 2.4.1. La variació lingüística Coseriu postula que una llengua és un diasistema de varietats que organitza la seua variació entorn de tres eixos: diatòpic, diastràtic i diafàsic, (o bé quatre si comptem el diacrònic). Pel que fa a la variació diacrònica cal considerar-la com a variació oscil·lant entre el neologisme i l’arcaisme dins un mateix estat sincrònic de llengua. Així, per exemple, els neologismes gongorins funcionaven com a indicadors d’una tensió creativa particular i d’una raresa expressiva que connotava una voluntat clara de selecció i elaboració que, tot oposant-se a l’expressió vulgar, pretenia la mitificació de les formes poètiques i de la seua obscuritat i dificultat. La variació sobre l’eix diatòpic connota evidentment l’origen geogràfic del poeta com a subjecte de l’enunciació: l’ús del dialectisme –i és un cas molt freqüent en la poesia estellesiana o en alguns poetes hispanoamericans– és un valor semàntic més vinculat al sentit poètic. La variació diastràtica (o de dialectes socials) és, potser, més utilitzable en narrativa o en teatre, on es donen més fàcilment diversos subjectes de l’enunciació dins el marc d’un mateix text, però també pot tenir un cert rendiment en la lírica. Al capdavall, tota possibilitat de variació, tota diferència és rendibilitzada com a variable d’estil, amb la qual cosa la variació estilística (assimilable a la variació diafàsica) esdevindrà la més important. El pas de la variació sociolectal a la diafàsica o de registre és descrit per Greimas com un pas a un model funcional de les categories corresponents. Tota la gamma de la variació diacrònica, diatòpica i diastràtica integraria un conjunt de classes morfològiques que esdevindrien funcionals o sintàctiques en un ús comunicatiu concret corresponent a un registre de variació diafàsica. Halliday defineix el registre com una varietat semàntica respecte a la qual els diversos textos a ella vinculats en serien exemples o variants concretes. Subratlla l’autor que la diferència entre dialecte i registre és fonamentalment una oposició estructural del procés. Els dialectes són variants per referència a l’ús. Altra qüestió relacionada amb el registre és la de la mètrica. Sembla innegable que el conjunt de les estructures mètriques (metre, rima, ritme) operen en el poema com a indicadors d’un registre peculiar, el poètic. Aquestes estructures són indici d’una actitud, marca semiòtica que remet a la caracterització del text (metalingüísticament) com a pertanyent a la categoria poemàtica. . ----------------------------------------------------------------

8 ----------------------------------------------------------------


2.4.2. El tipus de significat Presentem un assaig de classificació dels diversos tipus de significat realitzat per Leech. L’autor esbrina set tipus de “significat” o “valor comunicatiu” entre els quals el primer correspondria al “significat conceptual” estricte o “sentit”. Els tipus 2 al 6 són enunciats de la següent manera: “significat connotatiu”, i “significat estilístic”, “significat afectiu”, “significat reflex” i “significat conlocatiu”. El significat connotatiu és definit com “el que es comunica en virtut d’allò a què es refereix el llenguatge”. La connotació té relació amb els referents, amb el món real i es caracteritza per la manca de precisió dels seus contorns semàntics, així com perquè no és un tipus de significació específic del llenguatge, sinó que apareix en altres semiòtiques, com ara la música o les arts plàstiques. Leech anomena significat estilístic al que es relaciona amb les circumstàncies d’ús de la llengua (informació transmesa sobre l’origen geogràfic o social del parlant, el registre emprat i els valors diacrònics d’arcaisme o neologisme). El significat afectiu, per la seua banda, és una ampliació de la categoria anterior al camp de l’actitud i sentiments del locutor, i té una forta relació amb la funció expressiva. El significat reflex és definit com el que comunica gràcies amb l’associació amb algun altre sentit de la mateixa expressió. És un fenomen complex que juga amb la polisèmia i amb l’homonímia dins el camp associatiu de les expressions. El significat conlocatiu funciona amb un mecanisme associatiu semblant, però ara de caire sintagmàtic. És un tema relacionat amb la metonímia, i al de determinats mecanismes de construcció del text poemàtic. El significat temàtic, definit com allò que es comunica gràcies a la forma en què el que parla o escriu organitza el missatge en relació a l’ordenació, al focus, a l’èmfasi. Factors com ara l’estructura de l’oració i del text, l’hipèrbaton, la sinonímia sintàctica o mitjans lèxics que remarquen l’accent emfasitzant sobre una part del discurs, són determinants d’aquests tipus de significat. Es tracta de les funcions més clarament textuals vinculades a la mateixa estructura simbòlica del discurs, del text poemàtic. 3. El poema com a text 3.1. Estructures transoracionals La lingüística del text es desenvolupa en fases més o menys desenvolupades: la primera seria la constatació d’una sèrie d’estructures transoracionals inexplicables des de les limitacions dels models oracionals. La segona fase correspon a la postulació d’una “coherència del text”: el text concepte fonamentalment semàntic, que passa a ser l’axioma inicial bàsic del qual deriven totes les altres estructures. L’última fase dóna pas a la consideració de les relacions contextuals, és a dir, el text deixa de ser pur enunciat per esdevenir acte d’enunciació i, per tant, l’objecte d’estudi de la pragmàtica. 3.1.1. Insuficiències dels models oracionals Tot seguint l’esquema de G. Rigau a la seua Gramàtica del discurs, podem enumerar alguns fenòmens per a l’explicació dels quals cal recórrer a la consideració textual o discursiva. El primer punt seria una aproximació radicalment textual al poema. Un segon element haurà d’explicar tant la desambiguació d’oracions dins el text poemàtic com la particularíssima tendència a la polisèmia d’aqueix text. Un ----------------------------------------------------------------

9 ----------------------------------------------------------------


tercer element serà la detecció de la sinonímia interoracional. El text poètic presenta una propensió a la repetició sinonímica al llarg del seu discurs. Es tracta d’un principi de repetició pautada creadora de ritme, al qual responen fenòmens com el paral·lelisme, l’anàfora o, en un altre nivell la rima i els esquemes mètrics. Un altre punt és la capacitat del parlant-oïdor per reconstruir el sentit d’expressions el·líptiques, sobre tot en dos tipus de discurs: el col·loquial i el poètic. En el text poemàtic es tracta d’un factor d’intensitat expressiva i que haurà de ser compensat per elements contextualitzats. El cinqué fenomen és el de la capacitat de detectar contradiccions interoracionals a nivell discursiu i de resoldre en el marc textual contradiccions intraoracionals. L’últim factor és el que correspon a la competència pragmàtica o capacitat de relacionar text i context. Per altra banda és primordial desplegar una capacitat per detectar contradiccions interoracionals. Hi ha, tanmateix una altra sèrie de fenòmens que, per a la citada autora exigeixen també el tractament discursiu: els diversos tipus d’anàfora, la cohesió lèxica, la definització, l’expressió temporal, els elements connectors i el punt de vista del parlant. 3.1.2. Elements de cohesió textual El primer element és l’anàfora (o catàfora) com a relació substitutiva dins el discurs, que comporta una identitat entre dos o més segments: identitat que pot ser de referència (els elements remeten a la mateixa entitat) o bé de sentit (identitat de significants no sols entre sintagmes nominals, sinó també entre sintagmes verbals). Un cas particular correspondria a l’anàfora el·líptica o anàfora zero, la qual consisteix a suprimir un element que és interpretable, generalment perquè ha aparegut explícitament en el context previ. Podríem pensar que el poema es pot permetre una certa transgressió de les regles discursives amb tendència a un alt grau d’anàfora el·líptica -generadora d’ambigüitat o de polisèmia- en una línia que afavoriria la concisió poemàtica i la intensitat de la seua percepció. Altre factor és el de la cohesió lèxica del text. La repetició sinonímica i la reiteració de mots amb el mateix radical són creadors d’una certa “anàfora semàntica” que pot jugar un paper cohesiu en el text. Un altre fenomen que necessita tractament textual és el de la definització. Ens podem basar en el treball d’Amado Alonso sobre l’article. Per a l’autor l’absència d’article suposa una manca absoluta de definició. L’efecte estilístic conseqüent és una intensificació expressiva amb valor emotiu. Observem-ho en aquests versos d’Espriu: Petita barca damunt la mar corre fortuna llevantejant D’una banda, afavoreix l’activació de connotacions emotives; de l’altra, el text poemàtic pot utilitzar amb alt rendiment semiòtic aquesta manca de definització que, en la mesura que queda ja compensada per factors contextuals, serà perfectament assimilable dins les pautes genèriques del poema líric, el qual permet un grau considerable d’indefinització com a paràmetre de polisèmia i d’intensitat expressiva. Tornant a l’enumeració dels factors de cohesió discursiva, cal fer referència a l’expressió temporal (formes verbals, adverbis de temps...) vista des de dues directrius: la directriu sintacticosemàntica s’ocuparia dels problemes de l’anomenada concordatia temporum, és a dir, de la sintaxi discursiva de les diferents referències temporals poemàtiques. La directriu semanticopragmàtica ha de ser vinculada a la consideració del poema com a acte de parla i partirà de la relació entre el temps de l’enunciat i el temps de l’enunciació. D’altra banda, i en aquesta mateixa directriu d’anàlisi, el concepte de “temps falsos” o metafòrics pot esdevenir clau en la teoria ---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------


del poema. L’ús no veritable del temps en el text poemàtic respon a una concepció de la temporalitat no lògica sinó figurada, i aquest seria un tret essencial del joc lingüístic “creació poètica”. Altre factor d’obligat tractament discursiu és la connexivitat oracional. El text poemàtic es veu alliberat de determinades lleis discursives que regeixen els mecanismes de connexivitat de textos pertanyents a altres caselles tipològiques. Així, el poema es pot permetre un alt grau d’asindetisme (és a dir d’el·lipsi de les formes lingüístiques de conjunció interproposicional) tot servint-se de recursos extraverbals però textualitzant com són la disposició de les línies, la distribució dels parèntesis, les tipografies diferents... 3.2. La coherència textual 3.2.1. El concepte de coherència La coherència vindria a definir-se com un (hipotètic) mecanisme ubicat en el nivell semàntic profund on es genera la macroestructura textual. Són factors de coherència: la referència, la substitució, l’el·lipsi, la conjunció i la cohesió lèxica. Anàfora, catàfora, pronominalització, anàfora el·líptica i conjunció són els factors més vinculats amb la cohesió a nivell d’estructura de superfície, per bé que llur justificació última radicaria en l’estructura profunda del text. Desenvoluparem ara dos aspectes concrets d’aquest camp, com són la coherència lèxica i la progressió temàtica. Pel que fa al primer hi ha un concepte de gran productivitat per a l’anàlisi semiòtica del text: la isotopia. 3.2.2. Les isotopies El terme “isotopia” sol referir-se a elements sèmics. En aquest sentit la isotopia funciona com una mena d’anivellament semàntic que homogeneïtza el significant del text establint una certa equivalència entre diversos segments. Cal distingir, tanmateix, entre una isotopia sèmica i la simple repetició sinonímica: mentre que aquesta és més superficial (de pura cohesió o sintaxi textual) i suposa una identitat de referents (no estrictament de sentits) entre els termes sinonímics, la isotopia no suposa una identitat de referents sinó tan sols una comunitat sèmica, i actua com a homogeneïtzador semàntic del text. 3.2.3. La progressió temàtica El concepte d’articulació (oracional) en “tema” i “rema” es remunta a l’escola de Praga i és conegut de les diverses tendències sota aquests mateixos rètols o sota els de “tòpic” i “comentari”. Traslladant aquesta jerarquia al terreny discursiu direm que el tema o tòpic és allò que ja ha estat present al propi text o bé es dóna com a pressuposat en l’enciclopèdia de coneixements de l’oïdor; el rema o comentari és allò nou, el factor d’aportació informativa als elements donats. En correlació amb la isotopia que correspon a una projecció de l’eix paradigmàtic sobre el sintagmàtic, a una homogeneïtzació del text per recurrència d’elements, la progressió temàtica correspondria al desenvolupament coherent d’un tema al llarg de l’eix sintagmàtic i, per tant, la relació entre les diverses parts del text seria de conseqüència i no d’identificació.

---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------


3.2.4. El tema del text És un factor de coherència, o molt millor dit, la prova de l’existència d’una macroestructura textual temàtica: la possibilitat de resumir el contingut d’un text en una sequència molt breu o en una sola paraula. Cal veure, quina és la seua manifestació superficial (textualitzada), però abans cal fer una matisació per tal de distingir aquest concepte del de “marc”. Van Dijk defineix marc com el conjunt de proposicions que caracteritza el nostre coneixement convencional d’alguna situació més o menys autònoma. Esdevé, per tant, un concepte molt relacionat amb el procés de recepció del text. La hipòtesi de tema com a estructura relativa a l’estructura profunda textual, es pot verificar a partir d’una sèrie d’evidències, com és l’ús de deíctics, pressuposicions, frases tòpiques... Aquestes últimes, les frases temàtiques, són una sèrie de macroproposicions, freqüentment situades al començament o a l’acabament d’un passatge, la funció de la qual és donar la macroestructura i per tant, facilitar-ne la comprensió. Així, per exemple, en un sonet, el darrer tercet, i més concretament el vers final, tendirà moltes vegades a actuar com a extracte últim del sentit del poema. 3.3. Text i cotext 3.3.1. La pragmàtica D’ara en avant, parlar de teoria del text poemàtic suposarà la consideració indefugible de la intertextualitat; la competència poètica o l’estructura del poema tindrà en compte les relacions d’aquest amb tot el conjunt d’elements (emissor, receptor, context...) que figuren sota el títol de “context”, la situació de la interacció poètica. 3.3.2. Text i espai textual J. Talens i J. M. Company estudien el text (artístic) en una direcció semiòtica, com a pràctica productora de sentit. En aquest procés de producció de sentit hi trobem l’espai textual que correspon a allò comunicat i allò donat, i el text pròpiament dit que correspon al sentit ja assolit com a fita del procés: en eixa direcció, definirem el text com el resultat d’un treball de lectura operat sobre l’espai textual; treball que té como a objectiu fer-lo no sols significar sinó posseir sentit. Sols després d’aqueix treball del subjecte receptor, que organitza l’espai textual, tot projectant-hi la seua pròpia configuració com a subjecte, el sistema esdevindrà estructura, és a dir, text. 3.3.3. El lector model Una altra aproximació al concepte pragmàtic del text és la de l’escriptor Humberto Eco, directriu enfocada cap al paper de receptor en l’assignació de sentit a l’obra artística. Considera Eco que sense aquest treball cooperatiu de lector de coherència textual no serà activada. Revisarem ara el seu plantejament de la figura del lector. En primer lloc cal distingir entre “lector empíric” i “lector model” així com entre “autor empíric” i “autor model”. Si l’autor model no és sinó una hipòtesi interpretativa que realitza el lector empíric, el lector model, al seu torn, serà la hipòtesi interpretativa que l’autor empíric basteix sobre el lector model. Autor i lector models no coincideixen amb l’emissor real del text poemàtic i amb els receptors efectius. Però tampoc coincideixen amb el jo i el tu que, en ocasions, dominen el ---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------


mecanisme de l’enunciat. Aquest “destinador” i aquest “destinatari” no coincideixen tampoc amb els conceptes d’autor i lector models. El “lector model” implica una competència enciclopèdica que suposa el domini d’una llarga sèrie de codis i subcodis que van des del mateix sistema lingüístic fins als marcs, les regles estilístiques o els quadres intertextuals, factor aquest que es troba ja, com a element menys sistemàtic, a la perifèria de l’enciclopèdia. 3.3.4. La competència literària Aquesta competència poètica integra un munt de factors: 1) Una competència bàsica estrictament lingüística (oracional i textual) en la llengua en què s’ha produït el text. 2) Una competència genèrica que permeta el reconeixement d’una classe tipològica discursiva (per exemple la del text poemàtic i dins seu la de diversos subgèneres) i les seues pròpies regles de codificació (la competència mètrica en seria un dels subcomponents). 3) Una competència intertextual de tipus no estrictament literari, sinó cultural en general. 4) Una competència ideològica que comporta no sols uns coneixements sinó també unes actituds. 3.3.5. La intertextualitat La intertextualitat, comporta, explícita o implícita, la presència d’altres textos en un text, el qual esdevé així una productivitat incessant, tot situant-se en un espai intertextual, al bell mig d’una xarxa de referències culturals. Proposa Genette denominar transtextualitat tot el conjunt de relacions entre el text i els altres del seu marc de referència, reservant el terme de intertextualitat a la citació literal o quasi literària d’un enunciat dins el text. Paratextualitat seria el terme corresponent a les relacions del text amb altres enunciats que l’acompanyen i en completen la significació, com ara el títol d’un poema, o d’un poemari, les dedicatòries, els pròlegs... La metatextualitat designaria la relació amb el comentari o el discurs crític sobre el text en qüestió. L’axitextualitat faria referència a la catalogació del text en una casella genèrica, sovint present com a subtítol (novel·la, antologia poètica, assaig...). Finalment la hipertextualitat correspondria a la relació establerta per un text (hipertext) amb altres (hipotexts) que aquell incorpora. 3.3.6. Gèneres i tipologia dels discursos Si la intertextualitat és un dels conceptes que ajuden a articular la relació textcontext i la relació sincronia-diacronia, el gènere n'és un altre. El problema que es debat en tractar aquesta qüestió és el de la doble possibilitat d’interpretar-lo com un sistema de categories universals integrades en una tipologia dels discursos, o bé com un sistema de classes empíriques de discursos literaris històricament situades i codificades. Genette parteix d’una consideració empírica o inductiva del gènere com a classes històriques d’obres literàries. És clar, però, que tals institucions literàries es constitueixen sobre la matèria prima d’uns “modes” pragmàtics del discurs. La famosa tria genèrica (èpica, lírica i dramàtica) no serien modes naturals, sinó més aviat, ”axigèneres”, és a dir, classes jerarquitzades de gèneres històrics concrets.

---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------


4. Conclusions Ha estat, per tant, la poematicitat més que no la poeticitat l’objecte formal d’aquest estudi (i en les seues relacions amb el context). És a dir, l’explicació del poema en tant que acte de parla, com a fet d’enunciació amb una estructura textual i contextual determinada. Consideració, a més, d’una sèrie d’hipòtesis com ara la metàfora, en tant que fenomen no estrictament centrat en les relacions paradigmàtiques sinó posseïdor també d’un caràcter sintagmàtic i dependent del context poemàtic. Explicació, també, d’elements com la deÏxi, l’anàfora o la definició de gramàtica del discurs. També la ironia com a element integrat dins el discurs poètic i diferent de lirisme pur; les marques textualitzades de l’emissor i del receptor (imatge poètica del jo i del tu); la relació del poema amb el seu context/cotext (fenòmens d’intertextualitat o transtextualitat i la funció d’aquell en la praxi social); i la situació del poema en una tipologia general del discurs.

---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------

36 - Tema 36: La poesia. Recursos de la funció poètica

Recommend Documents