50 Una cinta voladora, barroca, ornamental, es converteix en bena. Ens embenen la boca. Com si fos una ferida. Sagitari. 1985 NOTA: Publicat en la carpeta de serigrafies Lligat i lacrat, de Rafael Armengol, Manuel Boix i Artur Heras. Barcelona (1971).
C ARPE DIEM
Sempre que he contemplat l’espectacle dels qui s’escandalitzen davant l’«hedonisme»143 vigent, he tendit a interpretar-lo com una pura enveja. De fet, l’«hedonisme» en qüestió tampoc no és gran cosa: la gent procura divertir-se tant com pot, i prou. I pot poc. Fa anys que demane als professionals de l’estadística que, per exemple, intenten quantificar la renda sexual per càpita, però aquests senyors s’estimen més —perquè és més fàcil— proporcionar-nos xifres de preus i de jornals, de naixements i de defuncions, de míssils i de pollastres de granja consumits. [95] Tot ajuda a «comprendre el món», com deia el meu amic Joan Reglà 144. Però rarament prestem atenció a les «necessitats» bàsiques. La mateixa alimentació, reduïda a números, és una estafa sociològica. Entre patir gana, menjar modestament, practicar dietes higièniques i lliurar-se a l’alta gastronomia, hi ha diferències notòries, que ni les enquestes ni les dades ministerials aclareixen. Quant a la qüestió del llit... I la taula i el llit són —amb la implícita evidència dels cèntims— dos factors «socials» decisius. Fins ara, que jo sàpiga, la taula i el llit han estat estudiats des d’un punt de vista demogràfic o a partir de consideracions inspirades en la compravenda. El «plaer» en resta descartat: en la seua qualitat, en la seua freqüència. Per càpita, la «renda» que imaginen els economistes i els sociòlegs, més que informar-nos, ens desinforma. Allò que Fernand Braudel 145 anomenava «les structures du quotidien» són tan subtils! Revista El Món, 5 de febrer de 1982
DINERS
No entenc aquells aquells qui diuen que menyspreen menyspreen els diners. diners. Costen tant de guanyar! Diccionari per a ociosos. 1964
143
hedonisme: Doctrina que identifica el bé amb el plaer. Vegeu nota 139. 145 Historiador francès (1902 -1985). Director (1946) de la revista «Annales, Sociétés, Économies, Civilisations» i membre (1983) de l’Académie Française. Autor de Civilisation materielle et capitalisme (XV-XVIII siècles), (1967). 144
51 DORMIR (5-XII-1954)
«Partir c’est mourir un peu.» Està ben vist, això. Ens en burlem, perquè hem heretat el prejudici anti-«romàntic», però la veritat és que els romàntics, gent vulgaríssima i predominantment estúpida, [96] formulava obvietats146 indiscutibles... «Partir...» També dormir: «Dormir c’est mourir un peu.» Quan m’envaeix la son, me’n vaig. Em mor una mica, quan em fique al llit, i m’adorm. La mort no és això, és clar. Ningú no retorna de la mort, segons diuen, i ja ho crec. Però «anar-se’n» —partir— és una partícula de defunció: anar-se’n d’un lloc, d’una gent, d’unes relacions. Cada dia ho fem, això. A l’hora de «dormir». Dormir és entrar en un altre món: en l’altre món, exactament. Com a alternativa, no en tenim cap més a la nostra disposició. El somni. O el natural o el mòrbid 147. Incloent-hi les al·lucinacions. No dormir és viure: vivim en tant que no som morts, i també en tant que no dormim. Això és clar. Ben clar! Diari 1952-1960. 1969
EXHIBICIONISME (12-V-1957)
Exhibicionisme? Parlem-ne! El cos nu és cronològicament anterior al cos vestit. I abans de la bíblica fulla tapa-sexes, Adam i Eva no s’«exhibien». Almenys no pot pas dir-se que «allò» fos «exhibicionisme». Potser l’obscenitat només comença quan s’introdueix la possibilitat de «despullar-se». Potser sí, i tot allò que ara considerem atemptatori al pudor no és més que un subproducte del mateix pudor. No hi ha dubte que els «vicis» són anteriors a les «virtuts»: en el principi, efectivament, fou la luxúria, fou la ira, fou l’avarícia, fou la peresa... Amb la graciosa particularitat que no eren, que encara no eren «vicis». Quan algú inventà les «virtuts» corresponents, aquelles conductes esdevingueren «vicis». Un cop generalitzada la roba, circular en societat in puribus naturalibus 148 es converteix en una acció escandalosa. Però només aleshores. Dir-ne «exhibicionisme», doncs, és fer-ne un gra massa. El sufix «isme», i fins i tot la mateixa accepció del mot bàsic, hi resulten improcedents... Es clar que tot depèn, al capdavall, de la intenció... Diari 1952-1960. 1969
[97] FATUÏTAT
Què seria de la nostra vida, del nostre viure quotidià i mediocre, si no ens podíem permetre el luxe de la vanitat? L’home és un animal fatu, l’únic —dins l’escala zoològica— que té la possibilitat de ser-ho. Tot ho fem per vanitat. La mateixa ambició, si es proposa un fi intel·ligible, és aquest: no el poder, la riquesa, ni la fama, ni el respecte, sinó el poder, la riquesa, la fama, el respecte, en la mesura que justifiquen la nostra presumpció. Cadascú en la 146
obvietat: Evidència. mòrbid: Malsà, morbós. 148 in puribus naturalibus (llatinisme): Despullat. 147
52 seua òrbita i segons les seues forces, intenta procurar-se això: una vanitat satisfeta. Hi ha qui s’ho procura pel camí de la humilitat i tot. Es tracta de ser important: a l’oficina, a l’ acadèmia, entre el veïnat, sobre el paper dels diaris, en les xafarderies 149 de la gent. És la gran manera que ha trobat l’home —l’individu, potser l’individu individualista — de passar l’estona agradablement. L’estona o —si voleu— la vida. Que tot és una mateixa cosa. Diccionari per a ociosos. 1964
UGIT IRREPARABILE ... F UGIT ... (Serra d’Or, DESEMBRE DE 1981)
Escric aquesta nota el 23 de novembre del 1981, i, si els comptes no em fallen, això vol dir que ja he fet cinquanta-nou anys, hora més, hora menys, i que vaig cap als seixanta. La cosa, naturalment, no té gens d’importància, ni tan sols per a mi: al capdavall, segons diuen, els seixanta encara no és una edat alarmant, ja que les «expectatives de vida» resulten en l’actualitat una mica —o bastant— més elevades. I, de fet, el món del meu voltant és ple de persones de la meua quinta, i d’anteriors, les quals solen molestar-se moltíssim si goses recordar-los la seua introducció en l’«ancianitat». Però no ens hauríem pas d’enganyar; seixanta anys són una quantitat d’anys considerable, i el cos se’n ressent. No arriba a ser consolador que et diguen si Picasso, o Chaplin, o Casals, o qualsevol altre [98] matussalem150 dels nostres dies es van mantenir «en forma» fins a un grau de senectut escandalós, quasi centenaris. L’artefacte biològic que som, ai!, es deteriora: tant se val les artèries com l’entusiasme, la memòria com la dentadura, la vista com la curiositat... Potser cada cas és un cas, i les generalitzacions estadístiques no resulten ací gaire vàlides, ni per a bé ni per a mal. De tota manera, l’experiència ja resulta patètica. Quan fa un cert temps que no et trobes amb un amic, i un dia el reveus, és fatal l’elogi que t’adreça: «Ui, tens millor aspecte que l’altra vegada!» Això, acostumen a dir-t’ho de bona fe i per afalagarte: significa, senzillament, que «l’altra vegada» ja oferies una imatge física deplorable. I, en definitiva, tu prou saps que és mentida, i que ets més vell, i que l’«aspecte» exterior no pot ser massa diferent, o, si més no, no serà «millor». Amb els anys, un es fa més irascible, o més escèptic, i l’amenaça de semblar gagà 151 comença a perfilar-se. Ho podeu comprovar fàcilment, entre les vostres relacions. Insistesc en les excepcions, que n’hi ha. Però la regla és allò altre: una sensació de fatiga còsmica, de por a la decadència somàtica, a una solitud irreversible. Pitjor deu ser morir jove: no ho discutiré. Una «vida» ben proporcionada no hauria de ser massa curta ni massa llarga. I que conste que no vull insinuar que «ja» tinc ganes de morir-me... Per a la meua generació, per als supervivents de les generacions precedents, hi ha, d’altra banda, un factor que no sabria definir amb una sola paraula, però que de seguida entendreu. Ens ha tocat una època en la qual els «canvis» —i canvis de tota mena— s’han produït tan acceleradament que no sé si hem aconseguit pair-los com cal. Hem passat, per exemple, de la tartana al jet 152, de les discretes suculències de la cuina materna a les sopes químiques i a les hamburgueses horripilants, dels residus del folklore autòcton al vídeo, de les 149
xafarderia: Tafaneria, murmuració. Matussalem: Patriarca, fill d’Enoc i pare de Lamec. Segons el llibre del Gènesi visqué 969 anys; això l’ha convertit en el prototip de la longevitat. 151 gagà: Babau, ximple. 152 jet: Avió a reacció. 150
