127817831-El-Park-Guell.pdf

El Park Güell de Gaudí. Anàlisi simbòlica Joan Campàs Montaner

Fitxa tècnica

Ubicat en un turó de Barcelona, la Muntanya Pelada, situat entre el camí del Carmel i Sant Josep de la Muntanya, al barri de La Salut, on hi havia la finca de Can Muntaner de Dalt que Eusebi Güell va comprar a Salvador Samà, marquès de Marianao, i la finca de Can Coll i Pujol, per a crear-hi una parc i una urbanització, és a dir, un barri residencial privat. El barri, que havia nascut el 1864 al voltant d’un santuari, esdevingué lloc de residència de la l a classe alta barcelonina. La muntanya Pelada era un lloc on es feien dinars i berenars populars multitudinaris, mentre que el turó del Carmel, del qual formava part, era aleshores un bosc. Durant la Guerra Civil (1936-1939), el Carmel es convertí en un erm. A la Muntanya Pelada només hi havia alguns garrofers, com el del tronc que encara es conserva per voluntat de Gaudí al Viaducte del Mig. S’hi plantaren pins i s’hi afegiren acàcies, palmeres, cedres, eucaliptus, eucaliptus, xiprers, plàtans, oms, pruners..., també matolls i plantes baixes com romaní, ginesta, farigola, atzavares, altimires, evònims, datures, hibiscs, llorers, azalees, heures, buguenvíl·lees i moltes altres. Algunes d’aquestes espècies tenen un valor simbòlic, d’altres medicinal, d’altres defensiu i d’altres ornamental. Fou construït entre 1900 i 1914. A partir del 1901 la labor principal consistí a aplanar el terreny; no es va intervenir massa en el paisatge i es va respectar molt la seva conservació. Abans de 1903 estaven construïts els pavellons d’entrada, el barrat del carrer Olot, l’escalinata principal, el refugi per a cotxes de cavalls i els quatre viaductes. Cap a 1906 s’acaba la Casa Trias (obra ( obra de Juli Batllevell) i del xalet pilot (obra de Francesc Berenguer), avui museu Gaudí. De 1907-1908 és el temple-mercat i els seus plafons ceràmics (obra de Josep Mª Jujol) i la cisterna. Segurament d’aquest període (i anterior a 1909) és el Calvari o Tres Creus. De 1913-1914 és l’acabament del banc ondulat i el seu recobriment ceràmic, així com les reformes de la masia (la casa Larrard de can Muntaner) on s’instal·larà, definitivament, la família Güell a partir de 1914. Està inspirat en els establiments anglesos d’ensenyament (per això la k de Park), amb els habitatges dels estudiants escampats en un parc particular i tancat. Per a Gaudí es tractava d’“una colònia autònoma d’estudiosos que volen viure en comunitat, però també, cadascun d’ells, en aïllament”. També adoptà com a model el Santuari d’Apol·lo a Delfos, paradigma de recinte sagrat de l’antiguitat. El conjunt havia de formar una figura de 7 costats, amb 7 portes, com l’antiga Tebes, amb 15 ha. parcel·lades en 60 triangles iguals; al centre de cada propietat s’hi havia de construir una casa amb jardí; n’havien de sortir un total de 40, per a unes 400 persones. El volgué mantenir el Park inaccessible, com una illa, fins i tot als tramvies elèctrics.

Gaudí: El Park Güell

Resums-Adaptació Resums-Adaptació Joan Campàs

2

Fitxa tècnica

Ubicat en un turó de Barcelona, la Muntanya Pelada, situat entre el camí del Carmel i Sant Josep de la Muntanya, al barri de La Salut, on hi havia la finca de Can Muntaner de Dalt que Eusebi Güell va comprar a Salvador Samà, marquès de Marianao, i la finca de Can Coll i Pujol, per a crear-hi una parc i una urbanització, és a dir, un barri residencial privat. El barri, que havia nascut el 1864 al voltant d’un santuari, esdevingué lloc de residència de la l a classe alta barcelonina. La muntanya Pelada era un lloc on es feien dinars i berenars populars multitudinaris, mentre que el turó del Carmel, del qual formava part, era aleshores un bosc. Durant la Guerra Civil (1936-1939), el Carmel es convertí en un erm. A la Muntanya Pelada només hi havia alguns garrofers, com el del tronc que encara es conserva per voluntat de Gaudí al Viaducte del Mig. S’hi plantaren pins i s’hi afegiren acàcies, palmeres, cedres, eucaliptus, eucaliptus, xiprers, plàtans, oms, pruners..., també matolls i plantes baixes com romaní, ginesta, farigola, atzavares, altimires, evònims, datures, hibiscs, llorers, azalees, heures, buguenvíl·lees i moltes altres. Algunes d’aquestes espècies tenen un valor simbòlic, d’altres medicinal, d’altres defensiu i d’altres ornamental. Fou construït entre 1900 i 1914. A partir del 1901 la labor principal consistí a aplanar el terreny; no es va intervenir massa en el paisatge i es va respectar molt la seva conservació. Abans de 1903 estaven construïts els pavellons d’entrada, el barrat del carrer Olot, l’escalinata principal, el refugi per a cotxes de cavalls i els quatre viaductes. Cap a 1906 s’acaba la Casa Trias (obra ( obra de Juli Batllevell) i del xalet pilot (obra de Francesc Berenguer), avui museu Gaudí. De 1907-1908 és el temple-mercat i els seus plafons ceràmics (obra de Josep Mª Jujol) i la cisterna. Segurament d’aquest període (i anterior a 1909) és el Calvari o Tres Creus. De 1913-1914 és l’acabament del banc ondulat i el seu recobriment ceràmic, així com les reformes de la masia (la casa Larrard de can Muntaner) on s’instal·larà, definitivament, la família Güell a partir de 1914. Està inspirat en els establiments anglesos d’ensenyament (per això la k de Park), amb els habitatges dels estudiants escampats en un parc particular i tancat. Per a Gaudí es tractava d’“una colònia autònoma d’estudiosos que volen viure en comunitat, però també, cadascun d’ells, en aïllament”. També adoptà com a model el Santuari d’Apol·lo a Delfos, paradigma de recinte sagrat de l’antiguitat. El conjunt havia de formar una figura de 7 costats, amb 7 portes, com l’antiga Tebes, amb 15 ha. parcel·lades en 60 triangles iguals; al centre de cada propietat s’hi havia de construir una casa amb jardí; n’havien de sortir un total de 40, per a unes 400 persones. El volgué mantenir el Park inaccessible, com una illa, fins i tot als tramvies elèctrics.



2

Signà el contracte de compra el dia de Santa Marta, el 29 de juliol, una santa escollida, a l’Edat Mitjana, patrona dels hostalers. Segons la llegenda, després de morir Jesús, uns jueus prengueren Marta i els seus germans i els abandonaren en una nau, que els dugué a les costes de Provença, on la noia fou atacada per un drac ferotge que, vençut, s’endugué lligat amb el cinturó, cap a Tarascó. Aquesta relació es veu subratllada pel fet que Güell va estudiar a Nîmes, ciutat que ostenta al seu escut un cocodril, o un drac, lligat a una palmera. Conrad A. Kent i Dennis Prindle [(1992), Hacia la arquitectura de un Paraiso. Park Güell. Madrid. Hermann Blume ed. 176 pàgs.] remarquen amb molt rigor la síntesi admirable d’estils arquitectònics, la devoció religiosa, l’orgull nacional, l’avenç tecnològic i el sentit utòpic de les belleses naturals del parc. El Park uneix, doncs, naturalesa, urbanisme i arquitectura, i organitza una ciutat-jardí en un terreny de molt de pendent i de constitució pissarrosa. Els objectius del Park Güell, que s’indiquen expressament als contractes de venda de les parcel·les, són: la bellesa, l’esbarjo, la higiene i la salubritat, avalats per la presència del propi Eusebi Güell i la seva família al parc. Es prohibeix tot el que sigui contrari a aquests principis i s’equipa la finca amb una infrastructura no gens inferior a la més exigent d’avui dia; fins i tot, compta amb la vigilància permanent a càrrec d’una caserna de la guàrdia civil, pagada pel propi Güell. El Park hauria d’esdevenir una lògia, amb branca femenina, els membres de la qual practicarien la meditació solitària a la seva cambra, i potser de tant en tant en una de les coves de la plaça. Es reunirien en assemblea al Temple, de cara a les imatges del Sol i de la Lluna, amb els objectes simbòlics prescrits prescrits pel ritual –el mall, el compàs, l’escaire, etc.-, i també la creu, vestits d’uniforme, una o dues vegades al mes, al capvespre; i per les dues grans festes anuals dels solsticis d’estiu i d’hivern. Fou catalogat com a monument artístic el 1962 per l’Ajuntament l’Aj untament de Barcelona; el 1969 l’Estat espanyol el va declarar monument nacional; el 1984 la UNESCO ca incloure’l en el Patrimoni de la Humanitat.



3



4

Porta principal

L’entrada cal efectuar-la per la porta principal, al carrer d’Olot, ja que es tracta d’un recorregut iniciàtic.

A l’esquerra, a un merlet del costat exterior de la muralla, trobem les paraules ALABA / POR. Mirem de desxifrar-ho. Es tracta d’un anagrama: LABOR PAA i segons un manual de maçoneria del 1871 [Cassard, A (1871), Manual de masonería. Barcelona] P ∴ A ∴ A significa alberg -en anglès lodge, és a dir, lògia. La lògia és el taller o temple on es reuneixen els germans maçons per acomplir els seus treballs. Així, el Park esdevé l’acollidora (per santa Marta) Casa de Labor.

La muralla està ornada amb unes franges roges i blanques com les que emprava l’antiga marina fenícia [Rojo, E. (1997), El Park Güell. Historia y simbología. Barcelona]

Voldria significar que el Park és una nau o una illa, a la manera de l’illa Utopia de Tomàs Moro, accessible només per mar.



5

La K de Park dels 14 medallons del mur suggereix que es tracta d’un parc a l’anglesa. L’estrella de cinc puntes a la P de Park, invertida, com un diable amb banyes, indica que es tracta d’un indret exotèric, i la destral és símbol de treball, de Labor. Les acàcies que Gaudí va fer plantar al carrer fan referència a la iniciació a la famosa societat secreta.

Els medallons en forma de vitola de cigar fan al·lusió als negocis del tabac dels Güell i els Comillas a Cuba i a Filipines.

Dels sets portals previstos només se’n construïren 3, dos als extrems del mur ornat i un altre a la seva part més alta. El portal de l’entrada principal mai s’arribà a realitzar. La reixa actual prové de la Casa Vicenç.


Resums-Adaptació Joan Campàs

6

A cada banda de l’entrada hi ha uns pavellons i el mur exterior s’enrosca al voltant de cadascun d’ells, com s’aprecia als plànols, tot formant dues serps enfrontades [Torii, Tokutoshi (1983), El mundo enigmático de Gaudí. Madrid. Instituto de España. 832 pàgs.] com les que el déu mercuri duia al caduceu, cosa que pot significar la neutralització mútua d’ambdues forces, símbol, per tant, de protecció, pau i salut.

L’elefant

Entrant pel carrer d’Olot a mà dreta hi ha la cotxera, però, pel seu format i textura, és un elefant, del que se li veuen el ventre i les potes, però observant-lo amb deteniment hom pot descobrir-lo la trompa i la cua i, amb una mica d’imaginació, el seu caminar feixuc.



7

Aquesta cotxera ret homenatge a la cripta medieval de Sant Pere de Rodes, que té una columna central similar a aquesta, en forma de copa, constituïda en arbre de la vida, així com un forat per mostrar que, per dins, és buida.

Els pavellons

El Park està ple d’obres i figures de sentit catòlic, maçònic i alquímic. El pavelló de la dreta és la Casa de l’alquimista, i el de l’esquerra, el Forn amb la cúpula en forma d’ou i la xemeneia i, per damunt d’ambdós, les sortides de fums dolents a través de les amanites.

Els dos pavellons de l’entrada són de parets massisses i rústegues, com les de la cotxera, però les cobertes són de trencadís de colors plàcids i vistosos i tenen la forma d’una sella de muntar elefants -més amples que les de cavalls- que poden sostenir torres.



8

Seguint amb el joc de l’elefant, a l’interior del pavelló esquerra, on ara hi ha la llibreria, el sostre sembla un enorme paladar ondulat, propi de la boca d’un elefant, i els finestrals semblen dues orellasses.



9

El pavelló de la llibreria, la torre té la forma d’una trompa d’elefant, com si surés al cim d’un raig d’aigua, i manté una creu al capdamunt. La idea de l’elefant prové de l’explicació-llegenda de quan Gaudí i Jacint Verdaguer anaven a Montserrat, visitaren les Coves del Salnitre, de Collbató, on hi ha una roca que s’assembla a un elefant i que Verdaguer cita a la Llegenda de Montserrat: “... de l’elefant que duu una torre a l’espatlla”.

Per a la seva construcció va fer servir materials i pintures corrents, i combinà les tècniques tradicionals dels paletes amb les del prefabricat, mercès a l’empresa de ciments de Güell. El trencadís recobreix amb una flexibilitat perfecta les cobertes, agrupat en escates, en forma de teixits, pells i metalls. En aquestes cobertes podem veure destrals (com les que hi ha al costat de la P dels medallons), símbol universal de la lluita i el treball, que es converteixen en ullals.



10

El pavelló de la dreta era el de la consergeria, que aleshores ocupaven un antic masover dels Güell i la seva germana. Té sala i cuina a la planta baixa, dormitoris i lloc comú al primer pis, i golfes, amb una llar de foc la xemeneia de la qual té forma de bolet.

El de l’esquerra, més petit, que abans tenia butaques i telèfons per als visitants i ara és llibreria, és de planta ovalada, murs sense arestes i arcs parabòlics, amb dos espais en semicercle coberts per una gran volta –la del paladar-, i, damunt, una cúpula en forma d’ou, amb un fogó a terra que ja no existeix i un tub que va a parar a la xemeneia i que es transforma en un bolet gairebé idèntic a l’altre.



11

Els rectangles blancs i blaus de la torre, colors aleshores de moda, semblen inspirats en la bandera dels Comillas –el marquès era el sogre d’Eusebi Güell- i en l’escut dels comtes de Montcada abans que participessin en la conquesta de Mallorca amb Jaume I, emparentats, segons la tradició, amb la corona de Baviera, d’escut blanc i blau. Així, Güell relacionava el seu llinatge amb els mateixos comtes-reis d’Aragó i Catalunya, perquè aspirava al títol de comte amb les seves maneres de gran senyor i les seves festes i recepcions al Palau Güell i al Park Güell. Si, a més, pensem que Baviera era la terra de Wagner, l’ídol musical del modernisme, podem concloure que Güell es podia permetre el sentiment de ser tot un senyor de l’Europa de l’època. El rei Alfons XIII li concedí el títol de comte el 1908; en agraïment, després de la seva mort el 1918, la família féu donació a la corona d’Espanya de la casa Güell i els seus jardins, avui dia Palau Reial de Pedralbes.



12

Els bolets que culminen els pavellons són exemplars joves de l’espècie amanita muscaria, el reig bord o reig foll, de barret roig amb clapes blanques. Tenen efectes al·lucinògens i per això se’ls sol representar en relació amb xamans, druides, mags, bruixes i gnoms, a part de l’ús que en feien artistes i intel·lectuals com ara Baudelaire, Delacroix, Verlaine, Rimbaud, Hugo, Balzac, Nietzsche, Yeats... Gaudí: El Park Güell


13

Escalinata

Els diferents trams de l’escala, d’onze graons, estan tancats per murs emmerlats, revestits amb mosaics de trencadís que juguen amb conformacions còncaves i convexes i admirables combinacions de formes i colors, amb parterres laterals. Als costats de l’escalinata hi ha unes rajoles de sis costats que fan pensar en les cel·les hexagonals dels ruscs d’abelles (per aquesta relació amb les cel·les de les bresques suggereixen construcció, comunitat i treball). De formes variades i simètriques, té al seu centre unes piques d’aigua en cascada. El conjunt recorda força l’escalinata de la Plaça d’Espanya de Roma, construïda per De Sanctis el 1723.



14

Resumim el camí des de l’entrada del Park fins el capdamunt de l’escalinata: arquitectura i escultura mostren la Labor simbòlica del procés alquímic que cerca la transformació de l’home material en savi immortal •

el pavelló de la dreta és el de l’alquimista, que en temps de Güell acollia dos germans, com Apol·lo i Artemisa (Diana), principis del masculí i del femení. •

el pavelló de l’esquerra, amb la cúpula en forma d’ou, o d’embrió, i la torre adjunta, evoquen el forn de l’alquimista que per la seva xemeneia escampa vapors purificats. •

a les piques de l’escalinata, el corall representa la pedra en brut que el no iniciat ha de purificar, la serpent de bronze significa la tala d’allò que és superficial i la fixació de l’ésser humà bàsic, a la superior, mitjançant l’aigua de la cascada i el foc de la salamandra, s’assoleix la unió del masculí (sofre) amb el femení (mercuri), unió representada al cim de l’escalinata per la pedra filosofal de la Gnosis o de la saviesa. •

L’aigua que cau de pica en pica i d’animal en animal unifica el conjunt i contrasta amb la pujada d’iniciació al Temple.



15

Ar gen ter ia

Al primer tram hi trobem una pica amb lloses i figures estranyes entre les quals s’entreveu, a l’esquerra, un compàs graduat i, a la dreta, un cercle gruixut d’on surten dos pals cap amunt i tres cap avall. Se’ns mostren, doncs, les eines simbòliques dels constructors, que són, també, les de la maçoneria (maçó significa mestre d’obres i la figura ideal que el caracteritza és la medieval de Déu com a Gran Arquitecte que amb el compàs dibuixa el cercle de l’univers).

Quant als traços que surten del cercle, el 2 i el 3, sumen 5, número essencial del Park (també Güell i Gaudí tenen 5 lletres). A la mateixa pica hi ha formacions de corall, que són símbols de la pedra en brut, la matèria prima que l’alquimista ha de purificar al seu propi interior. A les parets del primer replà hi havia una llosa que duia gravat “Reus 1898”, i una copa de xampany. El possible significat es pot trobar en el fet que després de la visita estiuenca d’aquell any al marquès de Marianao, al seu parc de Samà, a Cambrils, Güell hagués decidit comprar-li la finca de Can Muntaner per instal·lar-hi el seu propi Park. Després haurien celebrat la compra-venda i el fet que aquell 25 de juny, festa solsticial i maçònica de l’estiu, Gaudí complia els 45 anys i, segons el reglament de l’orde dels seguidors d’Hiram, ja podia rebre el grau de Gran Mestre Arquitecte [cfr. Cassard. Ob. Cit.]. aquesta celebració amb copes de xampany també està representada al segon tram del pòrtic de les columnes.



16

A la font de l’escalinata de l’entrada al Park, Gaudí hi recrea l’Argenteria del congost de Collegats, en el curs del Noguera Pallaresa. Es tracta d’una roca que s’assembla a la proa d’una nau.

Cap de serp

Al segon tram hi destaca l’escut de Catalunya que dóna al Park el seu sentit catalanista. Del centre de l’escut surt un cap de serpent de color de bronze, com les que Moisès o el grec Asclepi aixecaven amb el bastó per defensar el seu poble de les plagues. Duu banyes perquè és la manera com es solia representar les imatges alquímiques, i l’aire de gos que adopta el deu a l’animal que, amb la serp, acompanya el déu de la Medicina.



17

Les incrustacions al voltant de l’escut són fruits d’eucaliptus, un arbre amb una gran capacitat d’absorció d’aigua, ideal per a dessecar zones pantanoses i acabar amb el paludisme.

Tot plegat al·ludeix a Güell com a autor del tractat La inmunidad por las leucomaínas, contra les epidèmies (com a apareix en un retrat del tortosí Juli Moisés amb el llibre a les mans i el Park i Barcelona al fons)



18

Salamandra

Al tercer tram, i als vorells de la tercera pica aferma les grapes una de les figures més populars i atractives de Gaudí: la salamandra alquímica, representació animal i vivent del foc, com ho designen els seus esplèndids colors a l’esquena.

És en aquesta figura on millor es denota la presència de Nîmes i de l’alquímia, car recorda la de marbre blanc que coronava la columna dreçada el 1533 a la plaça de la Salamandra de Nîmes en honor del rei Francesc I, que era addicte a aquesta doctrina i tenia aquell animal per símbol amb el lema: “Me’n alimento i l’extingeixo”, en referència al foc, en què pot viure i fins i tot apagar-lo, amb el sentit moral de fermesa davant les adversitats. [cfr.. Gautier, H. (1991), Histoire de Nîmes,(1724)]. Altres aspectes de Nîmes presents en el Park: el cocodril lligat a la palmera de l’escut (aquí substituït per la salamandra amb les palmeres plantades a banda i banda de l’escalinata), la corona de llorer (el jardí de llorers vora la Casa Güell), les runes del temple de Diana, les inscripcions Gaudí: El Park Güell


19

premaçòniques, l’Amfiteatre i el Temple Romà...

Dalt de tot del quart tram hi ha una figura de color marró la part baixa de la qual és un trípode, com el que emprava la pitonisa de Delfos quan deia l’oracle. Aquí Gaudí mesclà el trípode amb l’omphalos de pedra, el llombrígol del món, protegit per tres serpents. Aquesta pedra desaparegué, i no sabem com era, però tal vegada representava la pedra filosofal alquímica o l’ omphalos primigeni.

Seguint la comparació amb el santuari de Delfos, podem suposar que al costat del trípode hi havia el lloc on Apoll·lo matà la serpent Pitó, a l’esquerda que comunica amb el món inferior, de manera que la pedra filosofal, o l’ omphalos, estableix la connexió d’aquest món amb el dels morts i el dels déus, que simbolitza la cisterna, en tant que cripta, sota la Columnata.



20

Darrere el tríopode hi ha un banc per reposar i contemplar el panorama: li toca el sol a l’hivern, però roman a l’ombra la resta de l’any. Sembla una boca oberta (la de la pitonisa o la porta de les aigües subterrànies?), de màscara tràgica, que tesa el llavi inferior per la profunditat del plor (trist o alegre?).



21

Temple-mercat

El Park es configura a imatge i semblança del Santuari d’Apol·lo a Delfos [cfr. Lahuerta, J.J. (1992), Antoni Gaudí. Arquitectura, ideología y política. Barcelona].

Es tracta d’un recinte tancat, de cara al mar, amb una Via sacra ascendent (l’escalinata), el Temple del déu a mitja altura, el déu que mata la serp Pitó; la pitonissa que, beguda l’aigua de la font Castàlia (aquí Sarva), atorga oracles asseguda al trípode, i que per mitjà de l’ omphalos connecta amb el món subterrani (la Cisterna). Delfos significa la pàtria comuna dels grecs, i el Park simbolitza els catalans. Apol·lo és un déu del Sol, l’astre que envia les epidèmies amb les seves sagetes, que també són de curació –el mal i el bé, que venen de la llum i la calor-, i té, sobre el seu santuari, a Delfos i al Park, un teatre on els herois poden mostrar als pelegrins, per mitjà de faules o de mites en forma de tragèdies o de comèdies, el destí i les profunditats de l’ésser humà.



22

Columnata

La Columnata dòrica s’anomenà Temple però també Mercat, a causa dels venedors que hom pensava atreure a la colònia. És la construcció més discutida de Gaudí: uns la lloen com a homenatge a Grècia o com a revival del passat, d’altres diuen que el seu hel·lenisme és de Vitruvi i del barroc, altres que és el menys original del Park, una desgraciada desfiguració del dòric, una sàtira cruel de l’art clàssic, una crítica de l’arquitectura decimonònica... “He fet la columnata dòrica arcaica del Park Gëull tal i com l’haurien fet els grecs d’una colònia mediterrània” (suggerint que, a les colònies, es construïa sense massa rigor i per a impressionar els “provincians”.



23

Les columnes exteriors s’inclinen cap a dins per compensar el pes enorme de la plaça, i simulen que es claven al sostre, amb els capitells enfonsats al fus, com si aquest fos un coixí tou. El conjunt temple-banc està construït a base de dos únics mòduls prefabricats.

Es tracta d’un espai ocupat per 90 columnes: 3 al davant, 5 a segona fila, 7 a tercera, 9 a quarta i 11 a cadascuna de les sis files del fons. Però Gaudí deixà de construir-ne quatre, una a la quarta fila, una a la cinquena i dues a la sisena, de manera que n’hi ha 86 de construïdes; la plaça que sosté la columnata també fa 86 metres de llarg i al voltant dels sols d’estiu, hivern, primavera i tardor hi ha 14 llunes, i 8 + 6 = 14, i 1 + 4 = 5.



24

Al fons de la sala hi havia una font d’aigua magnesiana que també queia a la cisterna i que alguns comparaven amb la font de Castàlia del santuari de Delfos. Güell la comercialitzà amb el nom de Sarva, i a les etiquetes de les ampolles s’aprecia una àncora i dues lletres en escriptura devanagari del sànscrit: Sar i Va, les lletres inicials de Siva i Visnú, déus que, units, signifiquen el Tot, com l’alfa i l’omega. Tanmateix, Sarva (Zerwa) apareix a la Bíblia com a vídua, mare de Jeroboam, cap de les fortificacions de Salomó, més tard rei de Judà i creador d’un culte heterodox (I Reis II, 26-33). De les vídues famoses la més gran fou Isis, vídua d’Osiris, per mor de la qual els maçons s’anomenen a si mateixos “fills de la vídua”.

Entre els caps de lleó, hi ha grups de quatre gotes a punt de caure situats just dessota dels desguassos del banc, de manera que s’estableix una relació directa entre la modernitat i l’acoloriment del banc que hi ha al damunt i el hieratisme antic i descolorit de la Columnata.



25

Cisterna

L’escalinata condueix a la columnata dòrica que sosté la plaça del teatre grec. Quan plou, aquesta plaça s’omple de bassals i, atès que no té cap inclinació, l’aigua hi restaria embassada o es desbordaria pels costats enrunant el banc ondulat; però Gaudí ideà un sistema que filtra l’aigua, travessa una capa de pedra i sorra i es recull al cim de les columnes per l’interior de les quals, en u n tub, desguassa a l’enorme cisterna. D’aquesta manera, la plaça del teatre, la Columnata i la Cisterna resten relacionats entre sí per la funció de la pluja, de l’aigua (a l’igual que les figures de l’escalinata). La cisterna fou el primer que es construí a la segona fase de les instal·lacions entre el 1906 i el 1908. La seva gran capacitat permetia una certa autonomia a la comunitat, tot i que l’aigua no era destinada al consum sinó al regadiu. Gaudí: El Park Güell


26

Ocupa la meitat dreta de la sala de les columnes i s’hi baixa per una escala coberta per una portella –no és permesa la visita al públic. Al terra s’hi aixequen pilastres d’altures diverses, entre el dos i els tres metres, que sostenen unes rústegues voltes de pedra tot formant grans passadissos. Les pilastres han adquirit un color daurat i verdós i els capitells són de color negre.

Plafons

En lloc de les columnes suprimides hom situà al sostre uns plafons rodons, elaborats amb trossos de porcellana, vaixella i vidre, d’entre uns dos i tres metres de diàmetre i, al seu voltant, uns altres de més petits. Els quatre plafons grans representen un únic dibuix bàsic, tot i que amb variacions de materials i de colors. El més exterior (A) és un disc de fons blau fort amb una zona verdosa, amb un sol de 20 puntes, amb alternança de llargues i curtes, de color daurat. A l’interior del sol es veu una cinta estreta, llarga i blanca, que forma un llaç a la dreta i un altre, d’invertit, però simètric, a l’esquerra. Aquesta cinta és gairebé recta al centre, on hi ha el ganxo per a penjar-hi el llum, i a cada costat hi ha unes creus blanques inclinades, templeres. La idea, els colors, l’estructura i els materials són de Gaudí, mentre que la realització, l’acoloriment i les formes concretes són de Jujol.



27

Els quatre sols corresponen a les quatre estacions. El més avançat (A) és el del solstici d'estiu, esplendor de llum i de color. Al seu darrere (B), el d’hivern, fred, i els altres dos, als fons, els equinoccis, el de primavera a la dreta (C), i el de tardor a l’esquerra (D).

Al seu voltant 14 plafons petits, que suggereixen la Lluna en els seus cicles creixent i minvant del mes lunar i femení de 28 dies. Situats al voltant dels plafons grans, les rosasses lunars són molinets i espirals de ceràmica vidriada, més o menys circulars i regulars, amb dos o quatre braços en direccions oposades, a fi d’indicar que la rotació de l’espiral, quan gira en un sentit, sembla que ho faci en el contrari. Els de davant són de colors clars i verds, o perla i mirall, de lluna pàl·lida i somniadora, mentre que els de darrere són d’una major varietat i intensitat de colors. Els de la sisena fila són figuratius i sembla que corresponen a l’equinocci de primavera, quan l’àngel anuncia a la marededéu l’Encarnació, representada per un estel roig.



28

Es tracta, per tant, del Temple còsmic del Sol i de la Lluna, dels principis masculí i femení, de la llum i el seu reflex, de la raó i del sentiment.



29

Plaça del teatre

Damunt del Temple hi ha la gran Plaça de la colònia, anomenada des d’un principi plaça del Teatre Grec, limitada, a la banda de baix, pel gran banc ondulant i, a la banda de dalt, pel passeig de palmeres, autèntiques les de fora i artificials les de dins, que tenen damunt unes baranetes rústiques que presenten una certa semblança amb el banc ondulant, el qual, amb els seus replecs, forma llotges per a petits grups de persones.

Poc després que Eusebi Güell morís, el 1918, el Park Güell esdevingué parc públic. Abans, però, Güell obria el Park per a celebrar-hi actes culturals i festes: així, al 1906, pel Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana; al 1907, per la festa de les Associacions Autonomistes en benefici dels damnificats a les darreres inundacions a Catalunya; al 1908 per un festival amb balls i curses; al 1909, per un festival benèfic, amb bandes militars, sardanes, elevació de globus, curses de bicicletes; o al 1911, per la festa organitzada per la Federació femenina contra la tuberculosi... Sembla ser que es representaren diverses obres al teatre grec, però només hi ha constància del projecte d’una d’elles. Gaudí havia dissenyat unes grades llevadisses de ferro i fusta, segurament pensades per al desnivell entre la via de les palmeres i la plaça, amb l’escena al davant, de manera que els espectadors podien veure la interpretació i, per damunt del banc, la ciutat i el mar, en una disposició semblant a la del Teatre d’Apol·lo a Delfos.



30

Banc ondulant

El banc és una obra admirable d’enginyeria en restar gairebé suspès a l’aire, i és una meravella per la seva forma, colors, lluminositat, imaginació, contrastos, mescla d’art humil i art major (tot i que s’ha perdut una gran part del trencadís, restaurat posteriorment amb ceràmica blanca). Per fer el banc, Gaudí estudià, amb un jove obrer assegut, la forma del seient més còmode per als usuaris. Jujol pintava i preparava les peces de ceràmica per a la seva cocció. Es van fer uns mòduls, o segments de banc, d’un metre i mig de llarg, que es van anar unint, amb les adaptacions adients a les corbes, car no totes són iguals. Sobre aquests mòduls es van enganxar les peces de ceràmica, picant-les amb una maça a fi que, en trencar-se, s’adaptessin a la seva forma [el trencadís permet innombrables variacions, amb peces de diversos formats, colors i materials, tant a superfícies llises com corbes]. Per tal de crear els efectes de més impacte, Jujol emprà tota mena de peces, com les de la seva pròpia vaixella, amb angelets, o la dels Trias.



31

La forma global del banc suggereix una serp que es doblega en forma d’U. Recordem que, segons els mites grecs, Asclepi (l’Esculapi llatí) esdevingué un déu de la medicina, a qui els antics dedicaren una constel·lació celeste, la d’Ofiüc, el manipulador de serpents. Aquesta constel·lació d’Ofiüc-Asclepi té sobreposada la de la Serp, de manera que la pot aferrar amb les dues mans separades; és per això que la de la serp té una forma d’U molt ampla, que és precisament la forma del banc ondulant, els extrems del qual, cap i cua, s’agiten alhora que aferren els grans testos allà situats. Tot plegat significa, doncs, que Asclepi ha aconseguit de sotmetre la serp i posarla al servei del seu art humanitari.



32

Mosaic

La part posterior del banc està decorada amb palmetes de 5 braços que, en els diversos dissenys es van descomponent fins a formar una mena d’aranya (o es van recomponent en palmetes). En observar-los detingudament podem apreciar el fet que es tracta de la metamorfosi d’un cranc de poderoses pinces i en posicions diferents. I el cranc és el signe de Càncer, quan el domini del sol arriba a la seva plenitud, per començar després el declivi de les hores de llum. I Càncer és el signe de Gaudí, nascut a Reus a dos quarts de 10 del matí del 25 de juny, solstici d’estiu, del 1852 (també al gran zodíac de la façana del temple de la Sagrada Família, damunt l’Anunciació, el signe de Càncer ocupa el cim de la roda dels signes).



33



34

Al costat de la metamorfosi del cranc hi ha altres signes. A una banda les banyes retorçades de Capricorn, l’arc de sagitari amb sageta de colors al costat, i les banyes d’Àries. A l’altra, els peixos enfrontats de Piscis, i, a l’interior del banc, els de Libra i Virgo, car segurament hi havia representats els 12 signes zodiacals. Coronant el Temple còsmic del Sol i la Lluna, la gran onada petrificada del banc amb els signes del zodíac.



35

Inscripcions

En diversos punts del banc trobem un seguit d’inscripcions de Jujol, en català o en llatí, gairebé grafitti, que participen de l’esperit cartogràfic, car són situats a punts poc vistosos i semblen de mà inexperta (un altre truc de l’escriptura secreta). Foren gravades abans de la cocció de la ceràmica pintada, cosa que indica el desig de perdurar. Algunes s’han perdut (com “Reus” o “Maria”).

Les referències a Maria, sobre el banc, fan pensar que ella trepitja la serp, que és el banc mateix, de manera que Maria esdevindria, com Esculapi, sanadora o salvadora dels humans. Així, hom pot llegir “Oh Maria”, “Angelus Domini nuntiavit Maria”. D’altres inscripcions són ambigües, com: “Ay urbs antiga y atresorada”, “Tum serveixes”, “Tum somrius”, “Sos ulls”, “Son front”, “fora gelosia”.



36

Una possible hipòtesi és que es tracti d’un diàleg, en estar disposades unes i altres en direccions inverses, entre la verge i el creient. A causa de l’ús que es fa de l’astrologia al Park, cal tenir present, també, que Josep Maria Jujol era del signe de la Verge.



37

Porxades i v iaductes

Tots els camins del Park serpentegen, i també les porxades i els viaductes.

Per fer-los s’hagueren de retirar, amb grans treballs i depeses, diverses zones rocoses; hi treballaren 14 paletes i els seus ajudants. Gaudí va declarar: “L’objectiu és augmentar i fer més còmodes les comunicacions dels diversos indrets del Park, emprant únicament els materials propis del terreny” [Gaudí, A. El pensament de Gaudí, escrits i declaracions seves recollides per Puig i Boada, Barcelona, 1981]



38

Porxades de la Bu gadera

A l’esquerra de la plaça del Teatre s’accedeix fàcilment a tres porxades consecutives.

A la primera, que s’allarga per darrere de la Casa Güell –actualment una escola pública-, totes les columnes són diferents i d’una sobresurt una figura anomenada la Bugadera que, segons sembla, abans duia a la mà una pala de picar roba (la festa de les bugaderes es celebrava el dia de santa Marta). La figura fa pensar que també representa la germana Maçona amb el cistell de pomes; fotografies i dibuixos dels voltants del 1900 mostren lògies amb maçones del segon o el tercer grau i amb el mateix vestuari que la figura de la porxada: els cabells recollits, una cinta ampla sobre el pit que sosté un joiell, les mànigues arremangades per a la labor , el davantal arrodonit a la banda de baix i, a la mà, una paleta d’acer amb mànec per escampar i igualar el guix [cfr. Taxil, L. (1887), Los misterios de lla francmasonería. Barcelona]. A la cerimònia d’admissió de la Maçona Perfecta, que és la que hi ha representada al Park, s’escenifica la temptació de l’Inductor a Eva, al Paradís,



39

per fer-li mossegar la poma de l’arbre del Bé i del Mal: per això ella duu un cistell de pomes (pedres) damunt del cap, i que, pel fet de tastar-ne una, la fúria de Déu fa estremir la terra i cauen pedres com ganivets entorn de la dona, tal com suggereix de manera molt expressiva aquest conjunt.

La Porxada de la Bugadera té forma de gran ona allargassada, que en maçoneria suposa el famós pas bíblic del Mar Roig. Les columnates exteriors s’inclinen cap a dins a fi de suportar la pressió del desnivell de la terra i formen una volta molt llarga de pedra que, de manera sorprenent, engloba el passadís gairebé en cercle. Es tracta de l’ona que embolcalla i protegeix, com si fos un túnel, el poble hebreu guiat per Moisès, mentre l’exèrcit del faraó els persegueix. També a l’admissió de la Maçona Perfecta es ritualitza aquest fet amb les espases dels barons i les varetes de les dones fent túnel, segons que suggereix el braç estès de Moisès a la Bíblia.



40

Al capdavall d’aquesta porxada comença la segona, que queda tallada, formada per un semicercle de columnes, que són alts remolins de creixement helicoïdal i que semblen copes de cristall per al Brindis, propis del Convits d’Amistat que es celebren els solsticis d’estiu i d’hivern, que són festes principals de l’orde maçònic.

A sota de la Porxada del Brindi s, la tercera porxada és un clar simbolisme de la unió que hi ha d’haver entre els germans, i de l’ajut que els forts han de donar als altres. Suggereix les festives torres humanes que en aquell temps només eren típiques de Valls (els castellers).



41

Via de sant Sever

Es tracta de la via principal, la més ampla, de deu metres. Pel mateix indret transcorria, segons Gaudí, el camí que anava de l’antiga Barcino a Sant Cugat, per això s’anomena de Sant Sever , en record del bisbe que fugí per aquí en una de les persecucions de cristians [cfr. Sellés, S. Informacions donades per Gaudí: El Parque Güell. Memoria descriptiva. Barcelona. 1903]. Encarat a la plaça, voregen la via palmeres vertaderes i artificials, i al mur hi ha unes portes de ferro i una parada de begudes que barren el pas a les coves i galeries de l’interior de la muntanya que havien estat emprades pels picapedrers que hi arrencaven la pedra.. Gaudí va voler instal·lar en aquestes galeries artefactes amb jocs d’aigua i llum, possiblement relacionats amb l’altar primitiu que es conserva, en un racó.



42

A la mateixa via es poden veure una filera de pedres esfèriques. Corresponen a les denes d’un rosari gegant (el rosari cristià consta de 5 vegades 10 denes –per deu avemaries-, i 5 més d’intercalades per als parenostres, en forma de collaret del qual pengen unes altres 5 denes i, al capdavall, una creu. El rosari complet equival als tres resos del senzill, amb un total de 150 de les primeres, 15 dels segons i 5 gloriapatris. Cada rés representa un misteri –goig, dolor, glòria- corresponent a passatges de la vida de Jesús i de la Mare de Déu).



43

Viaductes

La via de sant Sever passa per davant de la Casa-Museu Gaudí i, tombant a la dreta, s’arriba al primer pont o viaducte corbat, anomenat de Baix . Aquest pont, calculat per l’arquitecte Joan Rubió, té 2 o 3 vegades 14 columnes. El camí elevat és vorejat per uns bancs rústics en posició irregular i uns gerros de pedra, amb testos d’atzavares naturals. A baix, dues fileres de palmeres artificials, també inclinades les unes vers les altres, tenen les palmes convertides en voltes de claustre. Notem les pedres dels troncs de palmera que sembla que es vulguin escapar de la seva funció de suport i traspunten com si fossin caps de tortuga, de drac o de bé (o del que la imaginació ens dicti). Aquests viaductes són sostinguts per unes pilastres cilíndriques de maons, revestides amb pedres del propi terreny, tot i que també hi ha pedres sense desbastar que formen columnes: al vespre la confusió és perfecta. Per la via principal s’arriba a la porta de la carretera del Carmel. A prop d’aquesta entrada arrenca el camí que passa pel Viaducte del Mig i, a continuació, pel de Dalt, tot formant dues corbes de gairebé 360 graus. El del Mig és més complex que el de Baix; al centre hi ha una fila de columnes verticals damunt les quals graviten, inclinades per cada banda, dues altres fileres iguals, que constitueixen dos passadissos separats, amb voltes quasi planes que formen quadrats. El Viaducte de Dalt també té tres sèries de 14 columnes, però alternades, i les “branques” que suporten els sostres de pedra semblen trencades pel seu pes excessiu. Les columnes són de tres classes: les més elaborades i polides formen el fust; d’altres mostren pedres rústegues que en sobresurten; les terceres tenen capitells que semblen de fang o de pedra mig desfeta. Al peu d’algunes columnes hi ha seients amb respatllers i mènsules als costats, com si fos un lloc de meditació i de treball, per pensar, llegir, escriure. Els gerros que voregen la via, en nombre de 21, són semblants als del Viaducte de Baix



44



45

Cases

Casa Güell



46

Gaudí s’ocupà d’habilitar la casa Muntaner per als Güell, amb un porxo, un arc d’accés a la capella i un hivernacle; al saló s’hi instal·laren les teles neoclàssiques d’El Vigatà, amb figures d’Apol·lo, mercuri i altres déus grecs. La Casa Güell es convertí de seguida en el punt més destacat de la ciutat, i acollia des de membres de la família reial fins a menestrals i jornalers. El comte Güell morí a la seva casa del Park el 8 de juliol de 1918.

Casa Trias

L’advocat Martí Trias i Domènech va encarregar a l’arquitecte Batllevell de construir la seva casa, d’estil modernista (1906), en dues parcel·les d’un indret elevat del Park, que Gaudí li aconsellà per l’esplèndida vista i perquè el cingle de la muntanya permetria sortir al bosc per la part de baix i per la terrassa del darrere.



47

Tot i que les parcel·les eren la C i la D, la casa fou registrada amb el número 32, xifres que sumades fan 5. Les tres cases, la de Güell, la de Gaudí i aquesta, formen un escaire la hipotenusa del qual és la línia que va de Güell a Trias, de manera que al Venerable Gaudí no li queda altre remei que esdevenir l’angle recte. El triangle, com a figura maçònica, caracteritza els Venerables.

El cognom Trias, com les muses Trias, la triple deessa o la Trinitat, reforça la impressió que, per accedir al Park com a propietari, hi havia unes condicions ocultes que aquesta mena de dades fan evidents.

Casa Gaudí

L’actual Casa-Museu Gaudí abans era la casa rosada de Gaudí al Park, on hi visqué 20 anys, construïda entre 1903 i 1904 com a model per a ensenyar als clients. S’explica que Gaudí la comprà a principis de 1906 perquè encara no s’havia pogut vendre. Hi va anar a viure amb el seu pare, que morí poc després, la seva neboda Roseta i la criada Vicenta, a més de l’assistència de les monges carmelites de Sant Josep. El 1925 es traslladà a la Sagrada Família i morí d’accident, atropellat per un tramvia, el 10 de juny de 1926.



48

És un típic xalet modernista, a tocar de la via principal, construït per Francesc Berenguer, primer ajudant de Gaudí, en un terreny abrupte, amb jardí esglaonat. Consta d’un soterrani i una cova amb carner, tres plantes i una torre de tres cossos, amb sageta, creu i penell, i unes xemeneies típicament gaudinianes, inspirades en els bolets anomenats múrgoles, que suggereixen la Labor dels ruscs d’abelles. La segona planta disposa d’un balcó de ferro.

En deien la Torre Rosa, un color molt adient, perquè Gaudí era de Reus i, a l’escut d’aquesta ciutat hi ha una rosa; perquè la rosa també es relaciona amb la mare de Déu del Roser i amb el rosari, del qual era molt devot; perquè, a més de ser catòlic, tenia altres creences: els principis de la Rosa-Creu, l’alquímia o el gnosticisme.

Fou comprada pels Amics de Gaudí i el 1963 s’inaugurava la Casa-Museu Gaudí.



49

Turó d e les Menes

A la banda esquerra del Park hi ha el Turó de les Menes, anomenat així pel mineral de ferro que contenia, al peu del qual es va descobrir una caverna amb fòssils de rinoceronts i altres animals; amb aquesta troballa el Park adquiria uns orígens mítics, ideals per a Güell i Gaudí, a la recerca d’arrels ancestrals, característica del XIX.

Capella

Per al cim del turó, Gaudí dissenyà primer una gran creu cristiana, però al plànol del 1903 ja apareix la planta d’un petit edifici en forma de 6 lòbuls i la indicació Capelya, referint-se a una capella arcaica.



50

La Capelya és un talaiot balear, de caràcter militar, i es relaciona amb la muralla, els merlets i la seguretat del Park. Hom pensava que els talaiots eren santuaris primitius, i per això Gaudí en digué Capelya, atesos per sacerdots druides, aleshores de moda. La forma lobulada de la Capelya evoca la rosa, però és una capella sense portes ni finestres, hermètica. Podem suposar que potser hi ha un accés: les velles mines podrien connectar amb el talaiot, i el que hi ha dins, per davall. Calvari

Damunt de la Capelya hi ha un Calvari, amb una creu central cristiana, però que té una piràmide sobre el pal major, de sentit clarament maçònic, que també ostenta la del Bon Lladre. La tercera sageta fa referència al déu del Sol (Apol·lo és una figura clau del Park) que amb les seves sagetes de Sagitari envia les mortíferes epidèmies o dóna vida al món. Des del costat un s’uneixen les dues escales, les tres creus es sobreposen visualment i formen una sageta de Sagitari amb creu.

La rosa i la creu unides formen el signe de la Rosa-Creu, la societat secreta creada, al segle XVII, pel teòleg protestant alemany J.V. Andreae quan s’integrà a la maçoneria. A finals del XIX aparegué una Rosa-Creu catòlica, un dels fundadors de la qual, Josephin Péladan, va ser a Barcelona el 1901.



51

127817831-El-Park-Guell.pdf

Recommend Documents